Opinió

 

1/88>

Vicent Partal

05.10.2007

Ja n'hi ha prou

No m'agrada que Esquerra Republicana i Convergència i Unió no puguen votar junts ni una resolució exigint que l'aeroport de Barcelona siga controlat per la Generalitat de Catalunya. De fet, no m'agrada que no puguen votar pràcticament mai junts, si no s'hi afegeix el PSOE (moment en què uns i altres se senten validats). No m'agrada que els qui vam votar partits nacionalistes al Parlament de Catalunya ens trobem que són majoria, però que això no serveix de res perquè no votaran junts ni quan és més que evident que podrien fer-ho. I és això que no m'agrada. I crec que ja n'hi ha prou.

No vull entrar en els petits detalls. Que si aquests ho fan per això i aquells altres per allò. Que si jo sóc blanc i tu ets negre. M'és igual. Ha arribat un punt que, a mi, que no passo de ser un simple votant, em resulta summament irritant la picabaralla partidista. Al pas que anem, sempre hi haurà una excusa o altra, i això no m'agrada. Entenc que Esquerra vulga defensar l'estabilitat d'un govern que és una aposta de risc molt grossa per a ells. Entenc que CiU vulga erosionar un govern que té poques coses en comú, a banda la voluntat de governar junts. Però s'acaba tot aquí? El país no compta gens? Els votants no comptem? Només hi ha el calcul curt i gallinaci? Ningú no pensa a moure fitxa?

Estic molt cansat d'aquest espectacle i m'agradaria que algú tingués la capacitat de posar una mica de seny, en tot aquest desori. Però també he de dir que, aquestes darreres setmanes (ahir ja va ser un clam), cada volta hi ha més gent que m'expressa la mateixa ràbia que jo sent i una incomoditat creixent per la situació absurda que hem d'aguantar els qui creiem que aquest país és important. No sé si cap dels nostres diputats ho vol veure, ni si les bases dels partits s'estimen més de barallar-se entre si i acusar-se recíprocament de traïdors, o si els nostres dirigents opten justament per aquesta misèria. Únicament sé que ja n'hi ha uns quants que comencem a estar tips de tanta comèdia i de ser cada dia més lluny d'on hauríem d'arribar.

Editorial