Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Vicent Partal

14.06.2007

Gustau Muñoz a Frankfurt

En la cultura mundial que vivim ser membre d'una cultura demogràficament potent no és necessàriament una gran cosa (sobretot si aquesta cultura fa dècades que no para d'inflar-se el pit a còpia de retòrica colonial). A vegades fins i tot pense que ser-ho dificulta molt d'entendre què passa. Ho pense cada volta que els veig invocar allò del 'provincianisme', perquè m'adone que hi ha una cosa, una sobretot, que no entenen ni volen entendre. I és que en la cultura mundial que vivim res ja no és realment local, alhora que allò que no és local no es destaca.

Imma Monsó ho explicava bé ahir en el discurs que va fer a Frankfurt, quan afirmava que ningú de nosaltres no és ja 'fill d'una sola tradició'. És això. I de fet, després de tants i tants segles de cànons, la tradició, en aquest món global que transitem cada dia, és cada vegada més individual i menys col·lectiva. Més personal i menys ciutadana. No dic ni que estiga bé ni que estiga malament. Simplement, ho constate. Abans si escrivies en alemany o en francès podies aspirar a ser alguna cosa, però si escrivies en lituà, per dir alguna cosa, quedaves fora. Les muralles exteriors eren massa altes i això ens limitava com a lectors i coartava els escriptors. Fa dècades les parades de llibres eren bàsicament de llibres de consum intern. Avui has de triar i remenar amb ganes als prestatges de les nostres llibreries. Al món global tot allò que pot circular fàcilment circula fàcilment. La literatura també.

De tant en tant, ja ho sé, hi ha qui enceta el vell debat sobre el subjecte per al qual escrivim i sobre quin paper té el nostre ésser col·lectiu en tot això de la literatura. Ep!, no pas ací solament, ni principalment. El març passat, pose un exemple, Le Monde en va organitzar una de bona en adonar-se que el Goncourt, el Grand Prix du roman de l'Académie française, el Renaudot, el Femina i el Goncourt des lycéens, els havien guanyats, tots de cop, escriptors en francès, però no pas 'francesos' (o francesos, en tot cas, a la manera de Pessoa). I com que a París, les misses, les fan sempre grosses, Le Monde en treia la conclusió que s'havia acabat la francofonia, aqueix invent postimperial, i que entràvem en l'era d'una literatura-món en francès. Feta la frase, escrita la consigna i venut el peix, el gran diari parisenc, un poc espantat, burxava en el veí anglès i s'admirava de constatar que allà ja fa dècades que escriptors provinents de les velles colònies o dels països inhòspits prenen el poder literari i guanyen, precisament per la seua mirada local, el recurs global per excel·lència que és la llengua anglesa. I què poden oferir tots plegats, els Ishiguro, els Ondaatje, els Rushdie, sinó un mirada local viva en el món global, que precisament interessa per allò que té de diferent i d'insòlita? La conclusió per al debat francès era que el món és àvid de peculiaritats, de sorpreses, de mirades especials. I que són aquestes propostes les que regeneren els espais públics de la cultura que ja és alhora local i universal.

I la literatura catalana, gairebé tota, què és sinó això mateix: singular i universal, com diu encertadament l'eslògan? Com no ha de resultar doncs interessant la nostra literatura a la gent que llegeix amb atenció les bones històries i que de sobte es veu sorpresa per un nou exèrcit d'escriptors que desconeixia i que miren el món d'una manera peculiar? La literatura catalana, precisament perquè és peculiar, singular, és interessant per al món global. I malgrat el soroll de fons d'algunes rotatives histèriques, que diuen que parlen de literatura quan en realitat parlen d'unes altres coses, sembla que és això que han entès ja a Frankfurt. Si més no, els qui organitzen aquest aplec del qual ja fa anys que parlem. O això m'ha semblat entendre, en veient com el director de la Fira, Juergen Boos, començava el seu discurs citant amb la més gran de les familiaritats Gustau Muñoz. Vejam ara si tenim sort i deixen parlar els llibres...

Editorial