Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Vicent Partal

29.05.2007

Alcem-nos

Goethe va escriure que on hi ha l'ombra més profunda és allà on la llum és més forta. La foscor que provoca avui en els nostres ulls l'aclaparadora victòria del PP desconcerta. Però tanta ombra no pot amagar el treball de milers i milers de persones dia rere dia. És l'hora de reconèixer que el cop fa mal, sí, però que ja està. Ara cal respirar un glop fort d'aire i alçar-nos.

Els nacionalistes valencians hem quedat molt tocats per les eleccions de diumenge. Negar-ho seria estúpid. Tan estúpid com convertir una derrota electoral en la fi del país. Hem de mirar-nos a la cara els uns als altres, interrogar-nos i parlar. Necessitem saber què ha passat i per què ha passat, però això no ha de ser un exercici masoquista. És evident que el país que reivindiquem se'ns ha girat d'esquena, però també ho és que el país que ha eixit retratat a les urnes no és de cap manera el país que coneixem i trepitgem cada dia als nostres pobles i ciutats. Goethe va escriure que és on hi ha l'ombra més profunda que la llum és més forta. La foscor en què enfonsa avui els nostres ulls l'aclaparadora victòria del PP desconcerta. Però tanta ombra no pot amagar el treball de milers i milers de persones, d'un dia i un altre. És l'hora de reconèixer que el cop fa mal, sí, però que ja està. Ara cal respirar un glop fort d'aire i alçar-nos.

L'anàlisi estricta dels resultats és complicada, però inevitable. El PP no ha perdut ni un vot, malgrat les divisions internes, i ha reduït a anècdota els partits 'blaveros' que semblava que li complicarien la majoria. Al Cap i Casal, especialment, ha aconseguit uns resultats espectaculars que tornen a posar en relleu que cal que tinguem una política i una pràctica contundent sobre València i per a València, o no ens n'eixirem mai amb la nostra.Quant al PSOE, més tou i acomodat que mai, ha demostrat que no val per a encarnar l'oposició al model del PP; que en tot cas el matisa. Less diferències que els distingeixen són minses i els socialistes són incapaços fins i tot de competir. El socialisme valencià viu les hores més baixes de la seua història i qualsevol bufada pot trossejar-lo com faria un huracà. En aquesta situació, l'oposició, amb claredat indiscutible al carrer però no a les urnes, l'encarnem des de fa anys els nacionalistes; amb tota rotunditat en aquesta darrera legislatura. Nosaltres, els nacionalistes valencians, som els qui tenim un projecte de país alternatiu al del Partit Popular, som els qui ens oposem en cada racó, poble a poble, a cada decisió del PP, i som els qui podríem alçar, si fórem capaços d'entendre'ns, una alternativa a aquest país d'especuladors i renegats que ens proposen els guanyadors d'aquestes eleccions. El PSOE no sap on va ni com recuperar-se i potser un dels nostres errors ha estat de confiar-hi una darrera vegada, de creure'l imprescindibles. Els socialistes han estat durant tota la transició un obstacle, l'obstacle, a la consolidació del nacionalisme polític, i ara ha arribat, segurament, el moment que deixen de ser-ho.

El nacionalisme polític, l'encarnen, al País Valencià, moltes cares; és molt plural i complicat. L'encarna, sens dubte, el Bloc Nacionalista Valencià, la força política més consolidada. Però també els nacionalistes d'Esquerra Unida i d'Esquerra Republicana i d'alguns partits menors més. Però, sobretot, la força del nacionalisme valencià està en la societat civil. Sense una referència política clara que la transforme en acció política, la societat civil valenciana és la més activa del país, la més contundent per més amenaçada, la més mobilitzada. Aquests anys ha estat la societat civil, a través de les mil i una plataformes de Salvem el Territori, a través d'Escola Valenciana, a través del Col·lectiu Ovidi Montllor, a través d'Acció Cultural i a través de tantes i tantes organitzacions més, que ha mantingut viva la flama de l'oposició al PP. No ha passat dia sense que en un lloc o altre una organització o altra qüestionara la política destructiva dels populars i li plantara cara a la Carrasqueta i a Porxinos, a la Punta i contra la censura a Canal 9, al Cabanyal i al Palau de la Música i a la Font Roja i a tot arreu.

La riquesa del moviment nacionalista valencià és enorme, però no es tradueix en política o no sap trobar els instruments polítics que li permeten de reflectir electoralment la presència que té al carrer i en el dia a dia. Eixe és el primer objectiu i el més greu dels problemes que hem de resoldre. En aquestes eleccions molts crèiem que Compromís seria un pas i sembla que no ho ha estat. Hi ha qui diu que, si Compromís no s'haguera presentat, avui tindríem unes Corts bipartidistes, com ja tenim un ajuntament només PP-PSOE a la capital. No ho sé. Potser és cert; i si ho fóra, segur que estaríem pitjor encara. Però l'ambició del moviment nacionalista del País Valencià ha de ser molt més gran i pot ser més gran. Ho sabem perquè ho vivim cada dia i ara hem de ser més tossuts que mai a reclamar una plasmació política més clara i més radical. Una plasmació política des de la unitat que siga possible. Una plasmació política en què el nacionalisme cívic i el nacionalisme cultural siguen clau, colze a colze amb el nacionalisme polític. Necessitem sotragar de dalt a baix el País Valencià per no admetre cap més derrota. Necessitem bastir un horitzó positiu amb vista a les eleccions espanyoles de l'any vinent. I necessitem demostrar als qui celebren l'aconseguiment d'allò que pretenia Almansa que ací estem i ací estarem.

Editorial