Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Vicent Partal

11.04.2007

Telemadrid no és el problema

El reportatge que El Mundo va cuinar per a Telemadrid sobre la situació de l'espanyol amenaça de moure una polèmica desbocada. L'he vist i em sembla simplista, manipulador i massa llarg, però reflecteix una realitat que també existeix: hi ha gent que pensa així en aquest país, tanta com per a arribar fins i tot al Parlament. I a mi, em sembla saludable i bo que això siga així. Jo crec que, el problema, no l'hauríem de formular en negatiu, a la defensiva, queixant-nos del fet que Telemadrid done tant de ressò a posicions tan minoritàries. El problema de debò és que la majoria no sabem formular en positiu el país que volem. No ens enganyem: el problema no són ells, som nosaltres.

Aquest estil de reportatge sempre ha existit i existirà. És una fórmula ben clàssica i massa fàcil: dónes veu exagerada a una minoria, n'amplifiques el discurs i el carregues de dramatisme. És un reportatge que, amb les correccions pertinents, podria fer un nacionalista armeni per retratar la situació de Karabahk, un nacionalista palestí per retratar la de Jerusalem oriental o un nacionalista francès per retratar la de Brussel·les. Allà on hi ha conflicte és normal que nasca una solidaritat entre els qui comparteixen un mateix essencialisme, un mateix sentiment, i els nacionalistes espanyols ja han demostrat de sobres que en això no són diferents dels altres. Ho són, en tot cas, perquè el seu nacionalisme ha estat, és, continua essent i serà sempre agressiu. Cosa que és normal: ni són ni han estat mai una nació oprimida, què volem?

Ells fan la feina que la seua visió del món els incita a fer. Els ulls dels periodistes d'El Mundo que han fet aquest reportatge no es proposen obsessivament de manipular la realitat. No els cal. Ells solament veuen una part de la realitat, la que estan preparats per a veure. Ep!, com nosaltres, a vegades, veiem o mirem d'una manera poc sensata i massa estrident la seua realitat. En tot cas, aquesta Catalunya militantment castellanoparlant que ells retraten existeix. Albert Boadella, Francisco Caja o aquell peculiar pare canari de Sitges són ben reals i quantificables. Representen allò que representen, que és ben poc. És molt per als nacionalistes espanyols que els voldrien elevar a categoria de majoritaris i que per això fan programes com aquest. Però tots sabem que la seua representativitat en la nostra societat és ben escassa i limitada. Si mai són majoria, ja canviaran les lleis, però ningú no creu que això puga passar en un termini de temps raonable.

El problema, per tant, no són ells. Som, si de cas, nosaltres que aguantem una situació com aquesta, rosegats per dins i encesos d'ira, però sense capacitat per a trobar i articular una solució. Som molts més, moltíssims més, els insatisfets per la situació actual, però pel vessant contrari, i tanmateix no hi ha manera de posar-nos d'acord i de fixar un horitzó sensat que pose fi a tanta incomprensió, discriminació i mala bava com ens arriba constantment des d'Espanya. Eixe és el problema: la nostra incapacitat. Ells, els qui donen peixet a Telemadrid, no poden canviar les lleis de política lingüística i afavorir més el castellà, simplement perquè tenen els pocs vots que tenen. En canvi, això que ells en diuen 'nacionalistes' som majoria al Principat i, si més no en aquest trosset de país, podríem canviar les lleis, qualssevol. Fer un referèndum d'autodeterminació, per exemple, és sols qüestió de proposar-ho. Hi ha una majoria més que suficient al parlament per a fer un pas com aquest, però és una majoria sense projecte comú, o sense projecte simplement, obsedida per la picabaralla menuda i el regat curt, per la gestió de les cadires i pel repartiment dels escons. I cada dia més irritada i irritant.

Jo crec que, en reportatges com aquest de Telemadrid, més constructiu que no indignar-nos i esquinçar-nos la roba fóra de pensar si té gens de sentit de continuar formant part d'aquesta Espanya que Telemadrid representa a la perfecció i de si podem fer res sobre el cas, com crec que hem de fer. Passem una temporada sensacional: de l'OPA d'Endesa a l'aeroport, de l'estatut retallat més cada dia que passa a la censura contra TV3 al País Valencià, de les lleis invasores de competències a l'escandalera contra Oleguer. Jo estic convençut que som molts els qui hem arribat a la conclusió que ser un estat nou de la Unió Europea seria una solució sensata i raonable, molt pràctica, per a desempallegar-nos sols d'anècdotes com la de Telemadrid, sinó també d'allò que de debò importa: les polítiques d'ofec i d'opressió, amb totes les lletres, que hem d'aguantar cada dia.

Afirmem-nos, doncs, per allò que volem ser nosaltres i no simplement per una reacció irritada a un retrat parcial de la nostra societat que ens revolta per barroer i insultant. El dia que ho fem, el dia que no necessitem provocacions de l'amo per pensar per nosaltres mateixos, començarem a guanyar. No som esclaus sense drets, nosaltres. Tenim vida pròpia i dret de vot, cadascú de nosaltres té el dret d'un vot. Exercim-lo, doncs. Deixem de pidolar com uns acomplexats una comprensió que mai no ens arribarà. Parlem clar i pensem amb llibertat què volem ser. Reclamem dels nostres polítics una escapatòria sensata de la bogeria que semblen compartir la majoria dels espanyols respecte de nosaltres, que estic segur i convençut que comparteixen la majoria dels espanyols respecte de nosaltres. I sobretot, no perdem més temps, que ja n'hem perdut prou.

(PD. Per cert, i no puc evitar de dir-ho: si el nacionalisme català fóra mínimament equiparable als altres nacionalismes que circulen pel planeta, reportatges com aquest de Telemadrid podrien ser habituals a TV3 parlant de l'opressió dels catalanoparlants al País Valencià o Catalunya Nord, de l'exili de milers de mestres forçats a abandonar el País Valencià per no trair el seu ofici i la seua ètica, de les agressions no pas contra un professor que fuma amb pipa, sinó contra la universitat sencera, de la persecució de la guàrdia civil contra la llengua del país a Cocentaina o a Sa Pobla, de les dificultats per a escolaritzar un xiquet en català al Matarranya o... A mi, m'agradaria que foren, en tot cas, reportatges sensats i mesurats, ben diferents del de Telemadrid, però, que no n'hi haja també és un altre indici del colonialisme mental que ens pressiona el cervell.)

Editorial