Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Xavier Montanyà

26.02.2007

Proposta al Col·legi d’Advocats

Els militants d’Action Directe: Jean-Marc Rouillan, Georges Cipriani i Nathalie Ménigon, condemnats a perpetuïtat per dos assassinats, compleixen avui vint anys de presó. Vint anys, tota una vida en els contes infantils, que diu Rouillan. L’any passat, Joëlle Aubron va morir de càncer. Un any i mig abans, després de disset de presó, l’estat francès l’havia deixada en llibertat perquè es morís sense causar remordiments al sistema. Regis Schleicher, condemnat a perpetuïtat per un enfrontament a trets en què van morir dos policies, en compleix vint-i-quatre. Un intent frustrat d’evasió que va dur a terme quan complia vint anys li ha arrodonit l’historial. Res no sembla indicar que algun dia puguin ser alliberats. Segons el sistema jurídic francès, quan han complert divuit anys de pena, tenen dret a demanar la llibertat provisional. El jutge determina si la mereixen, però, un any i un altre, com que cap no presenta mostres de renunciar al seu passat i a les seves idees, els la denega. És més, suposant que en un acte situacionista hi renunciessin, tampoc no hi ha cap garantia legal sòlida que els asseguri la condicional.
No poden renunciar al seu passat activista per coherència. I com va dir Joëlle Aubron abans de morir: per respecte a les víctimes que van fer. És cert, seria una frivolitat. Però les lleis estableixen les regles del joc i el sistema les interpreta com li convé, segons l’equilibri de forces polítiques del moment. A l’estat espanyol, Iñaki de Juana havia complert divuit anys i, segons la llei, havia de sortir en llibertat, però s’han empescat, descaradament, un 'delicte d’opinió'. Ningú mínimament sensat no pot creure que les idees polítiques siguin una desviació o una malaltia que es guareixi amb anys de presó. Per què allargar la condemna arbitràriament? Per acontentar les víctimes? Per venjança? Seguint aquesta lògica, no m’estranyaria que un dia es torni a instaurar la pena de mort. Tant se val, posats a fer. Ho ha dit Rouillan: 'Et condemnen a la mort lenta. És la tortura blanca de l’estat. Et deixen viure perquè puguis observar com et vas morint'. 'Cet État (escriuen al darrer comunicat: http://nlpf.samizdat.net/spip.php?article163), si prompt à tourner la page de la collaboration avec l’occupant nazi et qui amnistia les parachutistes tortionnaires, le quarteron des putschistes d’Alger, les terroristes de la Cagoule et ceux de l’OAS..., cet État nous rend un bel hommage en nous considérant, encore et malgré les décennies de cachot, comme de redoutables ennemis impossibles à libérer, tant le danger que nous représentons "à l’air libre" serait grand pour lui et ses sbires ! Concrètement, il a fait de nous des exemples'.

L’arbitrarietat de l’estat francès es fa aquests dies encara més evident perquè acaben de concedir la llibertat condicional, després de dinou anys de presó, a Philippe Bidart, cap històric i fundador d’Iparretarrak, condemnat a dues cadenes perpètues per l'assassinat de dos policies i un gendarme. Ningú no diu que s’hagi penedit de res. Senzillament, interessa en l’actual context polític. I també, per comparació amb allò que passa a Alemanya. Brigitte Mohnhaupt, de la RAF, Fracció de l’Exèrcit Roig (Baader-Meinhof), condemnada a cinc cadenes perpètues, sortirà en llibertat aviat, quan farà vint-i-quatre anys de presó. L’estat considera que ja no és 'perillosa'. El seu camarada Christian Klar ha sol·licitat un indult presidencial, ara en estudi. Mohnhaupt mai no ha demanat perdó de res i fins i tot ha titllat de traïdors els qui van deixar les armes. 'El sentit i contingut de la nostra política són una part inseparable de la meva vida, una unitat existencial inseparable', ha escrit. Hi ha polèmica política, queixes de les víctimes, oposició de la dreta, però, en això que en diem l’estat de dret, Alemanya ha fet un pas més que França. L’advocat de Mohnhaupt és ben clar: 'Es pot demanar perdó per allò que s’ha fet sense voler, però no per allò que es va fer d’una manera conscient i voluntària, per motivació política'. Fins i tot el director de la presó de Baviera on Mohnhaupt compleix condemna, entén la seva actitud: 'No es pot esperar que digui: Tot allò que vaig fer va ser una porqueria. Amb aquesta conclusió, l’única sortida fóra suïcidar-se'.

No crec que el cas dels militans de la RAF faci jurisprudència fora de les fronteres d’Alemanya. Potser no, a la pràctica, però sí en teoria i com a element de debat político-jurídic. Una discussió necessària, atesa la situació dels presos polítics de tot Europa. Suposo que a la Unió Europea l’actuació conjunta dels advocats demòcrates té en compte una aplicació homogènia de les lleis, d’acord amb els principis fonamentals del dret i de la justícia democràtica. Oimés que hom associava Action Directe, Brigades Roges i RAF, igual que les Cèl·lules Comunistes Combatents belgues, dels anys setanta, quant a estratègia i mètodes d’acció. El fenomen ultrapassava els límits dels estats convencionals, particularment en el cas de Jean-Marc Rouillan, que es va formar i va emprendre la seva activitat política en la lluita revolucionària a Catalunya, contra el sistema i el règim franquista, dins el MIL, el grup de Puig Antich.
M’atreveixo a llançar una iniciativa al Col·legi d’Advocats de Barcelona. Tots vam arribar tard, si és que n'hi havia cap possibilitat, a salvar la vida de Puig Antich. Vostès ho han explicat amb detall. Però potser no és massa tard per a Rouillan i els seus companys. El Col·legi d’Advocats podria emprendre una iniciativa d'abast europeu per a estudiar el cas dels presos condemnats a llargues penes. O unes jornades de debat jurídic i polític amb advocats francesos, italians, alemanys, bascos, irlandesos... Es tracta, en tots els casos, de resoldre un conflicte europeu polièdric amb una base comuna, de discutir les lleis, de reforçar les bases de la democràcia, contra les arbitrarietats polítiques i les manipulacions policíaques i de les associacions de víctimes. Dues minories, les opinions de les quals no haurien de tenir gens de pes específic actiu i decisiu en un veritable estat de dret.

Editorial