Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Vicent Partal

31.01.2007

No és tan sols una hora...

No és una hora més en castellà a l'escola. O una hora i mitja o quaranta-cinc minuts. No són ni tan sols cinc minuts. És la sensació que anem reculant i reculant. Fa unes dècades es van aconseguir unes eines que semblava que, si més no al Principat, havien de servir per reequilibrar en favor del català la situació de privilegi social de la llengua espanyola que vam heretar del règim franquista. L'escola i TV3 semblaven les dues apostes més importants, no tan solament del govern convergent, sinó de la classe política catalana i dels professionals (en aquestes altures, ja no sé si cal recordar, fins i tot, el paper determinant de Marta Mata, per exemple, en favor de la immersió). Però avui tots constatem que aquestes eines no acaben de rutllar, sense que hagin estat substituïdes per unes altres de més eficaces. De TV3, no en parlaré: la pèrdua de pes social és massa contundent. Però, de l'escola, sí que toca parlar-ne avui.

Ahir al vespre va anunciar-se que el govern Montilla no acceptava les formes, però sí el resultat, de la pressió del govern Zapatero per a augmentar la presència oficial del castellà a les escoles catalanes. I les accepta amb un decret propi que liquida la polèmica de si som davant una invasió de competències o no hi som.

La meua impressió és que des que es va implantar la immersió lingüística mai com avui la precarietat del català a les aules havia estat tan enorme. Ja abans d'aquest nou decret, vull dir. En moltes zones del Principat el català no sols no és la llengua vehicular de l'escola, sinó que ni tan sols és la llengua de les classes que tocaria, en una clara infracció de la llei que hom permet. És sabut que moltes classes que s'haurien de fer en català es fan en espanyol. Perquè sí. Perquè hi ha professors que es pensen que això és anecdòtic o se senten més còmodes expressant-se en castellà. Perquè hi ha entorns urbans on el català ni se sent i on s'ha instal·lat la comoditat de creure que fent les classes en castellà (a xiquets que han estat educats tota la primària en català!) s'evitaran problemes. Especialment és notori que a l'ensenyament secundari la situació és desconcertant. S'ha estès a molts instituts la sensació que les lleis en favor del català no són lleis iguals a les altres, de compliment obligatori, i els percentatges de classes que es fan en castellà esdevenen aclaparadors sense que ningú, aparentment, faça res per fer complir allò que diuen els decrets. (Per cert, ahir Escola Valenciana va denunciar la Generalitat Valenciana per aquesta mateix qüestió.)

Qualsevol sociolingüista explicaria que aquesta és una situació que cal redreçar urgentment per evitar la llatinització de la llengua (que el català siga una llengua purament ornamental de l'oficialitat). Resulta especialment urgent ara que l'arribada multitudinària de nous catalans fa trontollar els equilibris lingüístics de la societat. Avui, cal dir-ho clar, ens cal més immersió que mai i més eficaç que mai i, en canvi, ens trobem que el govern assumeix amb rapidesa una proposta que valida un cert missatge públic segons el qual ja no cal fer més passos en favor del català, sinó ressituar-lo en una posició de menys presència i poder. Sobre això, únicament se m'acudeix de dir que jo no tinc de cap manera la sensació de poder viure plenament en català, ni tan sols de poder viure precàriament en català. I per això em sent profundament alarmat, avui. Més que no m'hi sentia fa vint-i-quatre hores.

Editorial