Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Vicent Partal

31.10.2006

Sobre les eleccions (I)

Encara dubte, a hores d'ara, de qui votar. Fins i tot de si votar. Aquests darrers mesos, des d'aquella nit de l'aprovació de l'estatut al Parlament, han estat molt decebedors. Amb dies emocionants i prometedors, sí, però amb desil·lusions enormes, de les quals és difícil de no responsabilitzar tota la classe política en conjunt. I demà ens criden a votar en unes eleccions en les quals, per no saber, no sabem ni què en faran, l'endemà, del nostre vot. La perspectiva desanima i em fa l'efecte que únicament els militants dels partits se senten realment implicats en unes eleccions en què, tanmateix, ens hi juguem molt.

Ens han dit massa vegades, aquests últims dies, que aquesta campanya no necessitava èpica. Que ja havia passat el temps de l'èpica. I ens ho han dit després de veure com les forces de tradició democràtica del Principat havien malbaratat el moment més èpic que com a país havíem viscut aquestes darreres dècades. Perquè ningú no pot afirmar amb la cara alta que l'estatut que va tornar de Madrid fos, ni remotament, un calc del que s'havia pactat al Parlament. I ningú no pot afirmar, sense faltar a la veritat, que haja fet tot allò que era a les seues mans per defensar-lo. N'hi hagué que van fer més i n'hi hagué que no, això és cert. Però també ho és que tots van demostrar-se disposats a tocar-lo, a rebaixar-lo, en canvi de quotes de poder ací o a Espanya o a tots dos llocs. Però en van dir responsabilitat. També és cert que n'hi hagué que se'n van sortir millor que no pas els altres, però això ni és un consol ni justifica els discursos abrandats que hem sentit aquests dies i que hauríem volgut sentir quan calia. A vegades sembla que es creguen que no tenim ni un bri de memòria.

Deixem l'èpica, doncs, esperant que arribe un temps millor. I votem pensant en la gestió de demà i prou. Però aleshores, si ens demanen que no votem pensant en l'èpica (o si ens ha decebut tant la poca capacitat èpica dels nostres diputats que ni gosem reclamar-la), a mi, m'agradaria saber, com a mínim, què en faran, del meu vot. Sols això. I no ho sé.

Sé, això sí, que no hi haurà majories absolutes, i me n'alegre. Però no sé pràcticament res més. Qui pactarà amb qui? I per fer què? En campanya, tot això, no hi ha hagut manera d'aclarir-ho. I calia haver-ho aclarit, sobretot si sobrava l'èpica. CiU diu que no pactarà amb el PP, i ICV que sols pactarà amb el PSC. Entesos. Però i els partits centrals, què? Evitaran CiU i PSC de pactar entre si? Si la victòria de CiU no és tanta com esperen, què faran? Servirà un vot independentista a ERC per fer president el socialista més del PSOE que mai s'haja presentat a la presidència de la Generalitat? De què val votar els d'ICV per castigar el PSOE, si no pensen en res més que a donar el vot a Montilla? I si finalment el PSC obeeix els seus amics de Madrid i deixa el terreny lliure a Mas? I si votar el PSC acaba servint per fer que Mas sigui president, contra ERC i ICV?

Ja ho sé que CiU, PSC i ERC xalen practicant l'ambigüitat per captar vots. És una estratègia legitima, és clar. Però em sembla que, després de tots aquests mesos empassant-nos tantes coses, la gran manca de concreció que hi ha ara mateix no és gens bona. No és bona perquè el dia 2 algú haurà de pactar amb algú altre, i siga qui siga i faça el pacte que faça, hi ha tantes ferides a dreta i a esquerra (i tanta desconfiança, per tantes posicions insòlites com hem vist), que una part dels qui hàgem votat ens sentirem decebuts, tristos o, en el pitjor dels casos, estafats.


PD. Quan ja havia deixat escrit aquest article, el míting del PSOE a Barcelona va tornar-se un cafarnaüm: els escortes de Zapatero tanquen el director de Berria durant una hora, amenacen greument un periodista del Diari de Balears que els parla en català, desallotgen a bufetades un grup de gent que protestava pel pas del TGV pel centre de Barcelona i retiren a bacs una noia que protestava per les tortures de Torà i que havia aconseguit de desplegar una pancarta davant el nas del president del govern espanyol. PSOE en estat químicament pur, vaja. I una altra mostra de com el PSC, i la seua cultura, s'esvaeixen, cada segon que passa, a mans de les 'centurias' lleoneses de torn.

Editorial