Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Mercè Ibarz

15.09.2006

Més policies, més robatoris

En trenta-cinc anys a la ciutat m’han robat quatre cops. La primera volta va ser fa més de trenta anys, en dictadura. No recordo com. Només que un avi va venir al pis de la ronda del Guinardó, on aleshores vivia, i em va dur la cartera. La llegenda urbana deia que els mateixos que et robaven els diners et tornaven la documentació i la cartera.

Els papers no eren aleshores més que el carnet d’identitat i el de la biblioteca de la universitat, si hi anaves. Vaig donar una propina al vellard, que era el que calia fer segons la llegenda per evitar més robatoris, i la cosa va funcionar prou bé durant força temps.

La segona volta, fa uns deu anys, em van robar al metro. Havia endreçat calerons a la vista i no els vaig tornar a veure més. Com l’anterior vegada, no vaig veure el lladre. Aleshores ja duia més documents: una tarja de crèdit i una de dèbit, a més del dni, el carnet de la biblioteca, del Pen Club i de periodista. Vaig rescatar targes, carnets i la cartera a l’oficina de troballes de l’Ajuntament al cap de tres dies. La llegenda urbana del vell que robava calers i tornava papers ja no servia. L’uniforme havia convertit els grisos en blaus, el de la guàrdia urbana era el de sempre, no hi havia policia autonòmica, i no sabria què dir de la policia secreta.

Els altres dos cops m’han robat enguany. A l’abril i a l’agost. No només la cartera: la bossa sencera. En els dos casos els lladres van actuar davant meu: eren un parell i anaven en sengles bicis. De l’est europeu a l’abril, algerians a l’agost. En els dos casos els fets van succeir prop d’una comissaria. De la central de policia de la Laietana a l’abril, de la comissaria de la guàrdia urbana de l’estació del Nord a l’agost. Com que aquest últim cop també m’han robat el mòbil he pogut tenir indicis del país d’origen dels lladres: el mateix dia van trucar a Algèria. Una informació que a mi em va semblar preciosa i que de seguida vaig posar a la disposició de la comissaria que m’havia atès.

No ha pogut ser. La guàrdia urbana transfereix la denúncia als mossos d’esquadra, i al·lega que no pot reobrir la denúncia. És a dir: la informació l’he de dur als mossos d’esquadra perquè la guàrdia urbana no els la pot fer arribar tot i que sí que ha pogut recollir la denúncia del robatori i tantes explicacions més de “com funciona ara la cosa, senyora Mercè”, que no em sorprèn que els joves i murris immigrants, més i més experts, no s’estiguin de fer servir els mòbils que roben i que de fet els poden delatar.

A l’oficina de Troballes, informatitzada, ara pel cap baix cal deu dies per saber si han estat introduïts a l’ordinador els documents robats.

He après de posar un pany (quants n’hi ha al mercat, com hi ha món) gràcies al jove equatorià que a la meva illa cridem en aquests casos, practico l’autodefensa a casa, al carrer i al cotxe, i m’admiro de la persistència de les veritats de joventut: com més policies, més delictes. I més impunitat, cosa que he après de gran i que constato un i altre cop.

Editorial