Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Jaume Subirana

27.04.2006

El Barça somrient

El 17 de maig de 1906 Eugeni d’Ors dedicava el seu 'Glosari' de La Veu de Catalunya a lloar l’arribada d’un tren ple de catalans de molt diverses idees i condicions (el tren anomenat de la Solidaritat) a l’estació de Migdia de Madrid. L’endemà, 18 de maig, Xènius parlarà dels indiscutibles progressos que la Civilitat feia en aquell principi de segle entre els catalans, progressos traduïts en una especial educació del gest col·lectiu, més enllà del tòpic seny: 'és tota una art de proporció, contenció i coordinació de moviments, lo que ha nascut aquí en les masses'. Cent anys després, vivim de la mà d’artistes de pell més torrada una nova represa de moviments proporcionats, continguts i coordinats (tant que gairebé no semblen nostres), que té com a temple col·lectiu el Camp Nou i com a sacerdots els mitjans de comunicació, rendits a l’imperi del 'jogo bonito' del Millor Jugador del Món.

El dia (que trigui molt!) que toqui fer balanç de l’etapa que des de fa un parell d’anys s’està vivint al Futbol Club Barcelona, caldrà subratllar-hi per damunt de tot (de títols, juntes o estadístiques) el somriure de Ronaldinho i la serena, l’encalmada elegància de Frank Rijkaard. Estic convençut que aquests dos elements tenen una responsabilitat directa sobre la sobtada domesticació del moviment de la pilota als peus dels jugadors del Barça, sobre l’avenç de la coordinació en les decisions del club, sobre el lent però imparable canvi d’actitud d’una part de la massa blau-grana cap a una proporcionada autoconfiança. No és que no patim (el futbol ja no seria futbol, sense incertesa), però anem descobrint i fent nostra una combinació inèdita d’espectacle i eficàcia, en dosis francament generoses, i una confiança en l’equip i en allò de què és capaç més associada fins ara a uns altres colors. No es tracta només del fet d’haver aconseguit dues lligues seguides i de ser una altra vegada en una final de la Champions, el gran campionat de veritat, sinó del canvi essencial que la combinació d’un somriure obert (també després de les potades) i un capteniment serè provoquen.

El contrast amb els esdeveniments del curs polític és radical. El Barça de Rijkaard, Ronaldinho, Puyol, Eto’o, Deco i Xavi/Iniesta té la virtut de fer-nos creure que un president d’Espanya pot ser culer, que Serrat pot ser número u de vendes a l’estat amb un disc en català, que la premsa esportiva de tot Europa ens mira amb admiració. El somriure i la serenor poden fer-nos pujar a un tren que va cap al futur, un tren omplert amb els qui encara ens preguntem si de veritat som això o encara allò altre, si podem ser el que volem ser, si hi ha una estació per a nosaltres nord enllà, on diuen que el pessimisme, el victimisme i les estripades de carnet són batalletes per a les excursions de jubilats de la congregació.

Surto del partit fet un nervi i tranquil, tot alhora, però somrient: el camí més directe per a anar del Camp Nou a Canaletes és París (el carrer de París, vull dir). Per Londres no hi ha res a fer, perquè va contra direcció. I jo ja n’estic ben cansat, d’anar sempre contra direcció.

Editorial