L’himne d’Espanya sona tres vegades a la Processó General.

La Banda Municipal de Barcelona ha interpretat la tonada a la sortida dels passos de Nuestra Señora de la Esperanza, el Sant Sepulcre i Nuestra Señora de la Soledad.

https://t.co/aH1CGmcCiX pic.twitter.com/NyF3nPB4dj

— tvmataró (@tvmataro) April 3, 2026

L’any passat, l’Esperança ja el va recuperar. Però enguany ha estat per partida triple. En declaracions a la Televisió de Mataró, que ho va retransmetre en directe, el president de la Comissió de la Setmana Santa va dir que aquest fet “no té cap connotació política”, cosa que ha desfermat la indignació a les xarxes.

“És un símbol estatal i polític que no forma part del sentit religiós de l’acte”, es queixa un usuari. “Estic de molt mala llet”, diu un altre, que espera que l’ajuntament doni explicacions en el pròxim ple. “Ara resulta que tocar l’himne d’Espanya no té connotació política. I quina connotació té, llavors?”, pregunten.

“El catolicisme és universal. L’espanyolisme és imposició”, diu un altre usuari. Mentre que d’altres també assenyalen el govern municipal.

Pensava que el nacionalcatolicisme estava superat, @esglesiabcn. Però a Mataró, l’himne d’espanya sona 3 cops a la processó.

El catolicisme és universal. L’espanyolisme, és imposició.

Catalunya té fe. I també té identitat pròpia

Catalunya NO és espanya. pic.twitter.com/2BTOy8xr3s

— 🅻🅻🆄í🆂 🆁🅴🅽🆈 ⭑X ﻥ Ç (@Lluis_areny) April 4, 2026

Casualment, governa el psoE, el mateix partit que no penja quatribarrades en les places on es fan castells.
Fan el que els diuen des de Madrid. Són un frau

— Cèsar Ramos (@CsarRam35058699) April 4, 2026

Hem de recordar que una part important de l'Esglèsia Catòlica va esdevenir un contrapoder durant l'època franquista i que Franco entrava sota pali a les esglèsies. Retornen pràctiques del passat o realment no han acabat de maxar mai.

— lopez.xavier66 (@XavierLpeziSol1) April 4, 2026

“Retornen pràctiques del passat o realment no han acabat de marxar mai”, comenten els usuaris indignats. 

Un acte colonial fastigós a Mataró: Nuestra Señora de la Esperanza i l'himne d'Espanya.pic.twitter.com/K9UNFyIwAa

— Manel Riu Fillat ||*|| (@Mireiagalindo) April 4, 2026

Tots cinc ministres han enviat una carta al comissari europeu de Clima, Neutralitat Climàtica i Creixement Net, Wopke Hoekstra, en què remarquen que “el conflicte al Llevant ha causat un augment dels preus del petroli, fet que comporta una càrrega considerable per a l’economia europea i per als ciutadans europeus”. Segons que han indicat, “és important que aquesta càrrega es reparteixi de manera equitativa”.

En el text, datat el 3 d’abril, els ministres proposen que la Comissió Europea desenvolupi mesures per a gravar els beneficis extraordinaris de les energètiques mitjançant “un instrument de contribució a escala de la Unió Europea sustentat en una base jurídica sòlida”.

El Servei Català de Trànsit (SCT) ha informat que hi ha set quilòmetres i mig de congestió entre Santa Maria de Palautordera i Llinars del Vallès en direcció a Barcelona. També hi ha tretze quilòmetres i mig d’aturades entre Granollers i Llinars del Vallès, en direcció a Girona.

Arran del tall de la via, Trànsit recomana d’utilitzar com a rutes alternatives l’autopista del Maresme (C-32) i la C-60 per tal de facilitar la mobilitat a la zona mentre persisteixen les afectacions al trànsit.

Els equips d’emergència treballen per restablir la normalitat tan aviat com siga possible.

En alguns casos, la diferència és acusada, com a la R4 al Penedès, on el temps de viatge era vint minuts superior fa pocs mesos, comparat amb 25 anys enrere. Fonts del sector justifiquen aquests augments per la necessitat tant d’ampliar la capacitat de la xarxa com de mantenir-ne la infrastructura, i reclamen més trens semidirectes per fer els trajectes més eficients.

“No s’ha augmentat la capacitat de la xarxa”

Segons Adrià Ramírez, president de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP), “hi ha un augment de trens que paren a totes les estacions i també de freqüències, però el que no s’ha augmentat és la capacitat de la xarxa”. Afirma que, en posar més trens i fer parades a més llocs, els serveis ràpids o semidirectes “han de compartir més l’espai i, per tant, triguen més, o bé han desaparegut”. Segons Ramírez, cal ampliar la capacitat de la xarxa per a permetre-hi la coexistència de trens que parin a tot arreu i trens semidirectes.

Durant la mateixa anàlisi, Joan Carles Salmerón, director del Centre d’Estudis del Transport, atribueix l’alentiment a la manca d’inversions en la infrastructura, fet que ha causat una “debilitat del sistema ferroviari”. Explica que, en començar les inversions fa pocs anys, també s’han posat en marxa obres que repercuteixen en un augment del temps de viatge.

Tant Ramírez com Salmerón reclamen la recuperació dels serveis semidirectes. Salmerón explicita que això requereix “noves vies d’avançament”, perquè els trens més ràpids puguin avançar els que s’aturen a totes les parades. Detalla que la Generalitat treballa en un pla de serveis, “una de les coses que més ha faltat aquestes últimes dècades”, ja que fins ara només hi havia plans d’infrastructures “basats a posar el ciment, però sense planificar com portar la gent als llocs”.

El cas de la R4: augmenten notòriament els temps entre el Penedès i Barcelona

La R4 és la línia que ha ampliat més el temps de viatge, especialment en els trams del Penedès i el Baix Llobregat. El trajecte més curt entre Martorell i Sants era de 28 minuts el 2000, i ara –abans de l’accident de Gelida– és de 39, un 39% més, amb dues parades addicionals. De Vilafranca del Penedès a Sants s’ha passat de 53 minuts com a mínim a 70, la qual cosa és un augment d’un terç. Des del Vendrell, s’ha passat de 69 minuts a 90, i la diferència és similar a Sant Vicenç de Calders.

Ramírez atribueix la lentitud de la R4 al Penedès i el Baix Llobregat a les obres de soterrament de les vies a Sant Feliu de Llobregat, “unes obres que no milloren la vida dels usuaris”. Prossegueix: “Hi ha un tram on hi ha via única, cosa que retarda els combois.” També assenyala que les obres del corredor mediterrani, fetes “en una versió low cost“, fan passar mercaderies i passatgers pel mateix lloc i això acaba repercutint en el temp dels passatgers.

Salmerón considera que la R4 és “una peça clau” del corredor mediterrani per a persones i mercaderies. “Ja se n’hauria d’estar planificant el desdoblament; és un dels punts més saturats de tota la xarxa ferroviària i requereix actuacions immediates.”

Viatges més lents també des de Ponent, Osona i Girona

Les línies R13 i R14, que van de Barcelona a Ponent, també tenen diferències notables. El 2000, el trajecte de Lleida a Sants més ràpid es feia en dues hores i vuit minuts, amb parada en onze estacions; l’any passat parava en sis més i era vint minuts més lent, un 15% més. A les Borges Blanques, l’augment és de 29 minuts en el trajecte del 2025. Valls, Montblanc i més localitats de la línia també presenten augments entre un 15% i un 25%.

Als serveis de la R3, el trajecte més ràpid entre Vic i Barcelona Sants era de 71 minuts i vuit parades el 2000; el 2024, el mínim era de 86 minuts amb onze parades. Des de Puigcerdà i Ripoll, també es triga vint minuts més que fa vint-i-cinc anys a fer el trajecte fins a la ciutat. L’augment general va lligat al fet que ara hi ha més parades.

Les línies del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre també han augmentat els temps. El 2025, un trajecte des de l’Aldea-Amposta o Tortosa fins a Sants s’allargà fins a dues hores i quart i dues hores i vint-i-sis minuts, respectivament, mentre que fa vint-i-cinc anys els viatges es feien en una hora i cinquanta-nou minuts i dues hores i deu minuts. La connexió amb Tarragona s’ha allargat sis minuts: de 65 minuts a 71 a les línies R14, R15, R16 o R17. Des de Reus, la R14 és deu minuts més lenta que fa vint-i-cinc anys.

Girona també es triga més a arribar a Sants en tren regional: una hora i 21 minuts, quan abans era de 74 minuts. Des de Figueres s’arriba ara a la capital en una hora i 54 minuts, nou minuts més que el 2000.

El centre de Barcelona és un decorat perfecte per a tots ells: cafeteries d’especialitat, llocs aptes per a endrapar brunchs i empreses multinacionals on el català és sempre residual, i l’anglès o el castellà s’imposen com a llengües dominants. En un panorama com aquest, fer una calçotada, anar d’excursió a Montserrat o assistir a una diada castellera (mantenint el català) són formes de resistència que cal celebrar. I encara cal celebrar-ho més si els qui hi participen són estrangers que han decidit d’aprendre català i integrar-se plenament en la cultura catalana, contra vent i marea. 

“Vull formar part de la comunitat catalana, no vull ser simplement una guiri”, subratlla Claire Sturzaker, una anglesa que fa un any que viu a Barcelona. Ja va venir a la ciutat a fer l’Erasmus i també hi va viure una temporada, del 2012 al 2015, però mai no va aprendre català ni va fer vincles amb ningú d’aquí: confessa que en aquell moment no tenia interès per la cultura catalana i va apanyar-se-les per sobreviure amb el seu nivell d’anglès i de castellà únicament. Però ara ha decidit que es vol integrar a la comunitat catalana i deixar de veure-la com un decorat. D’ençà del setembre, estudia català a l’Ateneu Barcelonès (diu que es va quedar sense plaça per a les classes de franc) i fa pocs dies que s’ha apuntat a Speak Catalan, una iniciativa de dos joves catalans que organitzen reunions i activitats en català per integrar la gent de fora a les tradicions i la cultura catalanes. 

Quan Eloi Rodríguez i Arnau Torner van tornar a Barcelona després d’un Erasmus, es van adonar que alguna cosa havia canviat: “Vam detectar que el català encara es parlava menys del que recordàvem, i tan sols havia passat un any. També ens vam adonar que la comunitat de gent expat havia crescut bastant”, recorda Torner. Per això se’ls va acudir la idea de crear una comunitat per a persones de fora de Catalunya que tinguessin interès a practicar el català, i així usar la llengua com a nexe d’unió social que ajudés tota aquesta gent que venia de fora a arrelar a casa nostra. Així va néixer Speak Catalan, una comunitat que va començar a caminar fa tot just dos mesos i que ja aplega més de 1.600 seguidors a Instagram i més de 200 usuaris al grup de WhatsApp. Allà s’hi concreten les reunions i es proposen activitats, es debaten certs temes o es comparteixen coneixements i recomanacions sobre el català o la cultura catalana. Fins ara, ja han tingut temps d’organitzar una calçotada, una sortida a Montserrat i una visita a una diada castellera, a més d’uns quants tallers per a practicar el català en ambients distesos, fora de l’àmbit acadèmic.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Speak Catalan (@speakcatalan)

La dificultat de trobar amics amb qui parlar català 

“Donem un pes fonamental al fet d’ajudar a integrar les persones a la nostra cultura, perquè molts dels qui vénen a les quedades ens diuen que som els primers catalans amb qui han tingut contacte, i potser n’hi ha alguns que fa dos anys o tres que viuen aquí. És bastant fort”, comenta Rodríguez: “A vegades és perquè els mateixos catalans no hi posem prou esforç, per això volem que les quedades vagin més enllà de tan sols parlar en català i que puguin descobrir coses interessants de la nostra tradició i la nostra cultura.” I Torner afegeix: “A Barcelona, et pots moure per la ciutat parlant només castellà o anglès. I això és un problema que hem de solucionar, perquè cal trobar espais d’oci per a aquesta gent perquè es pugui socialitzar en català. Per això, la nostra iniciativa els pot ensenyar espais, com ara festes majors i festes de barri, on puguin trobar gent catalana i fer activitats arrelades a la gent local.”

Aina Ehinger és de Suècia, fa cinc mesos que va arribar aquí i va descobrir la comunitat de Speak Catalan per casualitat: li va aparèixer al feed d’Instagram i va pensar que era una bona manera de conèixer gent catalana i practicar la llengua, perquè tenia molts problemes per a poder fer servir el català. “És una mica trist, el fet de ser a Catalunya i que costi tant de trobar gent amb qui parlar català. He vingut aquí per a conèixer gent catalana i poder parlar català”, destaca. Lamenta que l’únic espai on ha aconseguit de parlar català és al Consorci per a la Normalització Lingüística –amb la parella lingüística voluntària– i amb els seus familiars catalans (la seva família materna és d’aquí). 

“És molt difícil de trobar gent i espais per a poder parlar català. Per exemple, treballo en un bar situat a Urquinaona i tots els de l’equip parlen en castellà o en anglès, menys un que és català. I amb els clients, com que es tracta d’un ambient superguiri, ple d’expats, encara parlo menys català”, lamenta. 

És una situació semblant a la que viu Sturzaker: “Segons l’àmbit laboral, sobretot si ets en centres d’atenció telefònica o en oficines internacionals, la gent que coneixes no és catalana. En el meu cas, com que treballo a casa, tampoc tinc oportunitat de relacionar-m’hi llevat que vagi a activitats concretes a conèixer gent”, puntualitza. Explica que sovint es creen bombolles de permeabilitat difícil en què els de fora tan sols es relacionen amb els de fora i els d’aquí, amb gent d’aquí: “És difícil de fer amics catalans si no ets capaç de parlar la seva llengua. I ho entenc, perquè la gent que és d’aquí de tota la vida ja té amics i no en necessita fer de nous.”

Motivació per a aprendre el català

Sturzaker diu que, segons que ha pogut observar, sovint la gent no té la percepció que calgui aprendre català si viurà a Barcelona temporalment, per tan sols dos anys o tres. “Al principi, em volia centrar a aprendre castellà i vaig deixar el català en segon terme per no confondre’m”, justifica. A més, diu que, en cas de tenir interès per a aprendre català, els parlants potencials no sempre troben prou facilitats: “Hi ha poques classes en línia en català en comparació amb l’oferta que pots trobar de castellà. I si arribes aquí i vols fer classes presencials, a banda que s’acaben molt de pressa les que s’ofereixen de franc, a vegades els horaris no són gens compatibles amb els laborals. Si l’única cosa que vols és sobreviure i fer nous amics en un nou país on ets sol, acabes optant per l’opció fàcil, que és relacionar-te amb la gent que parla la teva llengua natal.” 

En el cas d’Ehinger, la motivació per a aprendre català era als gens. Fa cinc mesos que va arribar a Barcelona, però ja parla un molt bon català perquè la seva mare és catalana i, de petita, tot i que van parlar suec amb la família, ja en va començar a aprendre algunes coses. A banda, ha passat uns quants estius amb la família catalana. “Sempre explico que he vingut a Catalunya a aprendre català i la gent es queda molt sorpresa. No ho entenc, per què: oi que no veuríem estrany que algú ens digués que és a França per a aprendre-hi francès? Doncs aquí hauria de passar el mateix! És molt greu que hi hagi gent que pensi que és inútil aprendre el català.” I afegeix: “Jo parlo català a tot arreu, no tinc vergonya. I si em parlen en castellà, continuo en català. Però, en general, la gent catalana sempre està encantada que els parli en català.” 

Nancy Andrea López va arribar a Manlleu fa tres anys provinent de l’Argentina. Aviat es va adonar que saber el català era molt important i per això es va apuntar als cursos del Consorci per a la Normalització Lingüística, on recentment ha obtingut el certificat de nivell B1. Malgrat que acadèmicament ha pogut millorar molt en l’aprenentatge de la llengua, diu que la part més complicada sempre ha estat posar-lo en pràctica en el dia a dia, sobretot en ambients d’oci i de lleure: “Sovint la gent em canviava al castellà i jo necessitava trobar un grup per a poder parlar àmpliament en català i guanyar-hi fluïdesa.”

Per a posar-hi remei, López es va apuntar al Voluntariat per la Llengua i ara fa poc que ha descobert la iniciativa de Speak Catalan. Celebra, sobretot, que el grup sigui format per gent catalana i gent de fora i que es produeixi aquest intercanvi lingüístic i cultural de manera totalment altruista: “El fet que dins el grup hi hagi gent de fora i gent catalana que estigui disposada a ajudar-nos i a integrar-nos em sembla increïble”, celebra López, que la setmana passada va anar a una activitat que es va organitzar en una diada castellera. “M’agrada el grup de Speak Catalan perquè et permet de fer coses més enllà del voluntariat, en què tan sols som dues persones xerrant. Aquí, com que som un grup més gran i fem activitats diferents, és interessant.”

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Speak Catalan (@speakcatalan)

Els catalans voluntaris

Certament, l’aspecte més fascinant del grup de Speak Catalan és que hi ha força gent catalana. Són voluntaris que, motivats per una qüestió lingüística i cultural, s’afegeixen a algunes de les propostes que organitzen l’Eloi i l’Arnau i acompanyen els nouvinguts en el descobriment de les tradicions catalanes, els ajuden amb la llengua i els donen consells. “Hi ha un percentatge de gent catalana que vol que totes aquestes persones s’integrin a Catalunya, parlin català i se sentin còmodes fent-lo servir en el seu dia a dia. És molt útil perquè a vegades, si l’Arnau o jo no podem coincidir i anar a una quedada, agraïm molt el fet de tenir-los al grup, perquè ens poden ajudar a gestionar certes situacions”, explica Rodríguez. “El dia que vam anar a la platja, érem una quarantena de persones i tan sols dues o tres que parlàvem català: vam haver d’avisar amics nostres que vinguessin a ajudar-nos perquè, si no, hauria estat impossible!”, recorda Torner. 

López dedica unes paraules d’agraïment a tots aquests voluntaris lingüístics: “Vull agrair a totes les persones catalanes que fan un voluntariat per la llengua o que vénen al grup de Speak Catalan el temps que ens dediquen perquè, gràcies a ells, el nostre català pot millorar i ens sentim més integrats en la cultura. Que ens donin el seu temps és molt valuós”, destaca. 

Al grup de Speak Catalan hi ha gent de totes les edats i de totes les nacionalitats: de l’Europa central, de l’Europa de l’est, de Llatinoamèrica… Allò que tenen en comú, la gran majoria, és que fa uns dos anys o tres que s’han establert a Catalunya i que s’hi volen quedar. Així, veuen necessari d’integrar-s’hi lingüísticament i culturalment. “Sobretot és un tema d’identitat i d’integració, de sentir-se que són d’aquí, que són locals i no són únicament turistes de pas”, destaca Torner. 

De moment, els impulsors de Speak Catalan no n’obtenen beneficis. Ho fan per una qüestió d’activisme per la llengua, diuen, però confessen que, en un futur, voldrien crear un projecte amb algunes empreses internacionals que tinguin seu a Catalunya i un elevat nombre de treballadors de fora que necessitin aprendre el català. La idea seria que la mateixa empresa impulsés tallers i activitats en què es fomentés l’aprenentatge del català entre els treballadors en un ambient distès i que ajudés a fer cohesió.

La història de Ribes i Casals comença l’any 1933, quan Joan Casals, l’avi de l’Àlex i en Josep Maria, juntament amb un soci, Joan Ribes, van obrir la botiga al carrer de Pau Claris. Ribes i Casals s’havien conegut treballant en una altra botiga de teixits, i van veure que s’avenien prou bé i es compaginaven en aquest negoci, perquè Joan Ribes feia de viatjant i s’encarregava de les vendes al major, i Joan Casals coneixia bé el negoci al detall, en botiga. La pensada va ser: les fàbriques de teixits de Sabadell i Terrassa els venien a ells allò que no havien venut a majoristes. “La nostra àvia explicava que el primer dia es va vendre tot el lot que els havien portat”, explica Àlex Casals.

Els qui van heretar i continuar el negoci, la segona generació, foren en Josep Maria i en Joan, el pare i l’oncle de l’Àlex, que van obrir una segona botiga, aquesta al número 26 del carrer d’Atocha de Madrid. Era l’època en què s’obrien molts negocis de roba, hi havia un boom dels majoristes de roba com els del carrer de Trafalgar, que venien al major. Ribes i Casals els subministrava els teixits per a confeccionar tota la roba que venien a les botigues.

L’any 2000, la botiga de Barcelona va passar al carrer on és ara, al número 7 de Roger de Llúria. Dues portes d’entrada donen accés a un oceà de teixits que, segons l’època de l’any, se situen més a la vista. Perquè, tal com descriu el codirector de la botiga, “és un negoci molt vinculat a cada estació”. Repassant el calendari, diu: “Comencem al gener, amb les rebaixes, de seguit ja ve carnaval i, a continuació, la primavera. A l’abril tenim molts festivals i és el moment també de la moda flamenca, perquè se celebra la fira d’abril. Després vénen els casaments, les rebaixes d’estiu, al setembre la tornada a l’escola, comença la temporada d’hivern i per Nadal i Cap d’Any, els vestits de festa.” Com passa en els obradors de pastisseria, festes i dates assenyalades marquen què fan sastres i modistes.

Quan encara no s’havia expandit el prêt-à-porter, la gent es feia la roba a casa, amb una màquina de cosir. Revistes com Burda han ajudat moltes modistes, més o menys professionals, a fer totes les peces de roba de la família, a més de les estovalles, les cortines i fins i tot els llençols i coixineres. Això, o donar-ho a fer a una modista que, en un taller o també a casa seva, s’encarregava de prendre les mides i confeccionar, amb les teles que li duien i el model de vestit assenyalat en una revista, allò que volien.

A la botiga de Ribes i Casals han acompanyat moltíssimes decisions de tria d’un estampat o un altre, colors, textures, caients… “Al principi, hi havia un sol dependent per a tota la botiga, i eren els mateixos clients qui es mesuraven el tros que volien i se’l tallaven”, comenta Casals.

Ell fa gairebé trenta anys que hi treballa. Va estudiar administració i direcció d’empreses (ADE) pensant ja en la continuïtat del negoci familiar, on va començar com a venedor. “De petit, recordo que veníem a recollir el pare, i de més gran, als estius, alguns dies ja venia a estar-m’hi”, explica l’Àlex. Haver començat de baix de tot li ha donat un coneixement molt gran de què cerca la clientela. “Això no es pot portar només des d’un despatx, has de trepitjar el terra per conèixer aquest negoci, has de tenir el contacte amb el client i amb tot l’equip de venedors”, afegeix. “Moltes oportunitats te les aporta el client, perquè la roba que nosaltres tenim és útil per a moltes coses i són els clients els creadors que saben donar a cada teixit el que busquen”, diu. Per això l’Àlex expressa que “és un orgull formar part d’una comunitat que és molt creativa en aquesta ciutat”. “A partir d’un teixit, aconsegueixen fer coses magnífiques. Nosaltres donem les eines perquè, amb la seva creativitat, ho facin.”

I, bàsicament, els teixits de Ribes i Casals es distribueixen en tres àmbits o destinacions: la confecció de roba, la decoració i els espectacles. “Barcelona ha esdevingut una ciutat importantíssima quant a espectacles, això ho hem notat”, comenta. A la botiga despatxen roba per als vestits dels actors, els decorats i l’ambientació i, fins i tot, els telons de l’escenari.

Dins la confecció de roba, tenen teles i estampats per a peces de roba infantil, per a vestimenta de cada dia d’adults, i per a confeccionar vestits de festa o de grans celebracions, com són les bodes. “La roba feta a mida resulta molt més elegant. A la botiga ens han vingut a ensenyar vestits espectaculars”, destaca Àlex Casals. Ell confessa que vendre li agrada molt. “M’agrada estar de cara al públic, parlar de tu a tu amb la gent. T’expliquen el seu projecte i els entens, els aconselles, els dónes una solució. Els clients posen un tros del seu secret aquí, i t’ensenyen les fotos dels vestits de carnaval que es van fer, per exemple.”

En tots els anys que fa que hi treballa, ha seguit de ben a prop l’evolució del mercat. Des d’aquella gran dedicació, antigament, d’àvies, mares i filles, que anaven juntes a la botiga a seleccionar les teles per al que es volguessin fer, algunes de les quals encara hi continuen anant a comprar, ara aquell temps i aquella predisposició ha aterrat també en molta gent que s’ha afeccionat a fer-se les coses ella mateixa. “Hi ha creadores que venen els seus vestits per Instagram. I tot això és una gran oportunitat per a nosaltres, per això estem atents, amb els ulls ben oberts, i escoltem el nostre equip de dependents.” Alhora, cada dependent s’encarrega de suggerir a la clientela allò que més li convé per a la funció que espera.

L’ambient a la botiga és molt familiar. Això també va servir perquè l’Àlex Casals, com a tercera generació, s’hi sentís identificat i ben a gust. “Els valors de l’empresa m’agraden, valors com el respecte a la gent, tant als clients com als treballadors. N’hi ha que han estat tota la vida amb nosaltres i alguns són matrimoni o germans. Nosaltres valorem que la gent estigui temps aquí perquè creem professionals.” És clar que també admet que un negoci així “és molt sacrificat i implica molta responsabilitat”.

Roba de llar feta per ells a mida

Ja fa una desena d’anys que, a més de vendre la matèria tèxtil perquè la gent es faci els vestits i la roba de la llar, van començar a confeccionar a mida cortines i estovalles i a entapissar elements de la llar. “Com a especialistes que som de teixit, ja tenim un prestigi, al qual ara afegim un bon servei en aquesta confecció que deixem col·locada a les cases”, argumenta Àlex Casals. El fet d’estar molt ben introduïts en el ram del tèxtil els permet de treballar amb preus molt competitius amb la matèria primera. Hi afegeixen la feina de confeccionar que, gràcies al fet que un dels treballadors ja provenia del món de la confecció, han pogut crear un bon equip amb un protocol de treball propi.

A la planta de sota la botiga, hi ha l’espai de merceria on venen tot allò que cal per a cosir, complements, agulles, tisores, fils, cintes, fins i tot màquines de cosir. En aquest mateix pis tenen l’exposició de tot allò que ells confeccionen a mida per a la llar i també el paper pintat per a decorar les parets. Tot això ha significat un pas endavant molt important en l’evolució del negoci. Ara Ribes i Casals és una de les cases patrocinadores de la fira de decoració de la llar Casa Decor que es fa a Madrid.

Quan Àlex Casals viatja pel món, li agrada fixar-se en la mena de botigues de les quals podria aprendre, però com la seva a Barcelona no n’hi ha gaires. La confiança amb els dependents que són veritables assessors que coneixen bé les característiques de tots els teixits que tenen, i la gran oferta per a triar allò que hom cerca han estat còmplices de la longevitat d’aquesta botiga.

A l’empresa Ribes i Casals treballen cent vuitanta persones. Només a Barcelona, son seixanta-cinc, distribuïdes entre la botiga, que és la central de totes les que tenen, els despatxos, el departament de compres, recursos humans, magatzem i els encarregats de la botiga en línia. Les vendes per internet amplifiquen les que ja es fan en les cinc botigues que tenen a tot l’estat espanyol. A banda de la de Barcelona i la de Madrid, en tenen una Palma i una altra a Sevilla. I, encara que totes són de teixits i materials per a la confecció, cadascuna té la seva especialització. “Les de Barcelona i Madrid despatxen de tot i estan molt ben assentades a cada ciutat. La de Sevilla té un gran fort en roba de vestits de flamenc. La de Palma despunta molt en decoració perquè a l’illa es crea molt d’habitatge nou, i a Màlaga es ven una mica de tot”, explica Casals. Quant a la venda en línia, diu: Sobretot hi compren moltes persones que ja coneixen el producte. El 90% de les vendes es fan a l’estat, però també arriben encàrrecs de França, Portugal i altres llocs d’Europa, del Japó i dels Estats Units”, diu.

Dels milers de referències que poden arribar a tenir, el que més es ven són els teixits més bàsics. Les bosses de ratlles negres sobre marró i el nom de Ribes i Casals han esdevingut també un símbol, perquè és un disseny que l’empresa ha sabut mantenir sempre. Ara fa tres anys, el 2023, amb motiu del norantè aniversari de la botiga, van crear un model de roba imitant el tradicional, que sempre ha estat de plàstic.

A set anys de celebrar el centenari, ja es pot dir que d’aquesta botiga han sortit les teles de vestits de tres generacions, pel cap baix, en mans “de grans artistes, senyores, que ho sabien cosir tot i que mereixen un reconeixement”, com diu Àlex Casals. Recorda moments ben especials, com quan les núvies han portat el seu vestit per ensenyar-lo al dependent que els va vendre la roba per fer-lo. “Quan algú t’explica el valor d’allò que està fet per ella mateixa o per algú que estima, aquest amor queda per sempre en aquella peça de roba”, expressa. Aquesta estima a la roba que s’ha fet fer algú a mida i de la qual ha viscut el procés de creació és el que fa difícil desprendre’s de certes peces de vestir, en què cada puntada de fil s’ha fet a mà, amb el batec i la il·lusió directes del cor.

Als equips d’emergències que han arribat a la zona no els ha calgut atendre cap persona ferida. Amb tot, els bombers han desallotjat preventivament les cases properes.

Treballem en l'esfondrament parcial d'una casa a Esparreguera (avís 14.47h @112). Ha col·lapsat part d'una teulada sense causar ferits. Hem desallotjat preventivament les cases properes, som a lloc valorant l'afectació amb tècnics d'@esparreguera

5 amb #GREC#bomberscat pic.twitter.com/bVI8Cc7FYA

— Bombers (@bomberscat) April 3, 2026

Segons Taltavull, “la creu de Jesús” no és solament una qüestió dels qui vivien al seu temps, sinó que també és responsabilitat “dels homes i les dones de tots els temps”. “És la creu carregada injustament sobre les persones a les quals s’obliga a portar-la fins al darrer alè”, ha dit.

El bisbe de Mallorca ha dit que aquesta creu la carreguen els qui reben “injustícia, terrorisme i guerres, avortament i eutanàsia, corrupció, especulació, violència generalitzada i de gènere, narcotràfic, crítica negativa, insolidaritat, qualsevol abús de poder, agressió i exclusió”. Ha insistit que es tracta de víctimes d’una creu que “carreguen injustament” i ha interpel·lat els fidels: “Quins àmbits reclamen amb urgència la nostra conversió?”

Durant la mateixa homilia, Taltavull ha dedicat unes paraules als cristians de Palestina. Ha fet seves les paraules d’una dona de la regió que denuncia un ambient “d’inseguretat i de prohibició”, arran de la polèmica generada pel fet que el cardenal Pierbattista Pizzaballa no ha pogut anar al Sant Sepulcre.

Quan la patrulla ha arribat al lloc dels fets, l’agent i els joves han entrat a l’aigua per intentar de salvar-los. L’actuació s’ha fet sota la coordinació a distància de la Fundació per a la Conservació i Recuperació d’Animals Marins (CRAM), que ha donat les instruccions necessàries.

Una volta corregida la posició dels dofins, els han donat un petit impuls i els animals han pogut tornar mar endins. Segons alguns testimonis, els cetacis no semblaven malalts, sinó tan sols desorientats.

L’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols ha explicat que el salvament s’ha fet “amb rapidesa” i d’acord amb el protocol previst per a aquests casos. Això vol dir que, mitjançant el 112, s’ha comunicat la incidència al CRAM i l’entitat ha supervisat de lluny el rescat. Després de veure imatges de vídeo dels animals, el CRAM ha autoritzat l’actuació i n’ha donat les indicacions per a reintroduir-los amb garanties dins l’aigua i orientar-los cap a mar.

Segons fonts del club, dels 10.636 accionistes del Levante, només 1.180 han exercit el dret de subscripció preferent durant aquesta finestra, un 11% dels accionistes totals.

El paquet més gran d’accions l’ha subscrit l’empresari Vicente Boluda, ex-president del Reial Madrid, amb 4.130 accions. Aquest paquet d’accions és una inversió de 248.212 euros.

L’ampliació de capital era exclusiva per als accionistes minoritaris. Tal com era previst, l’accionista principal del Levante, Pepe Danvila –que té aproximadament un 70% dels títols–, no hi ha participat.

En les darreres hores, coincidint amb la segona operació de Setmana Santa, s’han produït més accidents importants. A la C-32, a Sitges (Garraf), un sinistre ha provocat fins a 8 quilòmetres de cues en sentit Tarragona. Un altre accident, a la C-65, a Llagostera (Gironès), ha generat retencions en direcció a Platja d’Aro.

També aquest matí s’ha registrat un accident a la C-55, a Monistrol de Montserrat (Bages), amb 2 quilòmetres de cues. Igualment, un turisme s’ha incendiat a la B-20/C-32, a Cornellà de Llobregat, en sentit Trinitat.

AGAMA, per tant, deixarà de recollir la llet a explotacions com Son Carbó i Son Bernat. L’empresa, fundada amb el nom d’Associació General Agrària Mallorquina el 1958 i adquirida per Damm fa uns deu anys, va comunicar el tancament per falta de competitivitat. En concret, argumenten que la llet a Mallorca surt un 30% més cara que no a la península.

Ara, els ramaders ja han estès la veu d’alerta. Si no hi ha solucions, es poden veure abocats al tancament. El coordinador d’Unió de Pagesos, Joan Gaià, ja va advertir fa uns mesos sobre aquesta situació, abans fins i tot que se sabés que Damm no recolliria més llet després del tancament. “Serà un atemptat contra la sobirania alimentària” de les Illes, va dir durant una compareixença al parlament. “Quin país del món es pot permetre de prescindir de la indústria lletera? És molt important, i continua essent un producte que es reclama als supermercats, que és el que ha dut al sector fins on és”, va subratllar.

Les lleteres afectades cerquen alternatives in extremis per poder recol·locar aquests 300.000 litres de llet mensuals a l’illa. Empreses com la formatgeria Grimalt podrien absorbir-ne una part, però no tanta, segons les vaqueries afectades. Algunes diuen que veuen la situació “negra”, però que encara hi ha algun lloc per a l’esperança. En el cas de Ses Veles, per exemple, sí que s’ha optat per abandonar. Han començat el procés de liquidació, amb què tanquen una activitat que feia més de quatre dècades que funcionava.

Les dades de la caiguda

Segons les dades del govern, el 1990, AGAMA va fer fallida. En aquell moment, processava vint-i-vuit milions de litres, cosa que va afectar 270 productors i 220 treballadors. El govern va intervenir-hi i es va refundar l’empresa. El 1997, va ser venuda al Grup Bordoy, que la va gestionar durant vint anys. El 2011, AGAMA ja tenia vint-i-una vaqueries i processava entre dotze milions de litres i catorze.

El 2017, Damm adquirí Bordoy i la distribució d’AGAMA. En aquell moment, es processava la meitat de litres (7,7), amb quinze productors. Dos anys més tard, tot i augmentar dos milions de litres la producció, van retallar dos proveïdors. El 2021, Damm passà a controlar el 100% de Cacaolat i tan sols quedaven sis proveïdors de llet. El 2024, tota la producció de Laccao, tret del bric, es va traslladar a Barcelona.

Mentrestant, el 2023, AGAMA processava 40.000 litres de llet cadascun dels tres dies de la setmana que funcionava la fàbrica. És a dir, 480.000 litres mensuals, amb sis vaqueries que subministraven llet. A final d’aquell any, dels prop de sis milions anuals Damm ja va anunciar un altre decreixement fins als cinc milions.

El 2024, ja únicament hi havia cinc vaqueries que lliuraven llet a AGAMA, i el 2025 dues van tancar, una de les quals per jubilació. Queden tres ramaders que subministren uns 4,3 milions de litres, que és el que comercialitza Damm –segons ells– a Mallorca, després d’haver anunciat el 2023 que el seu pla era ajustar-se a la producció de la demanda que tenia. En tots aquests anys, s’ha passat d’una producció de 28 milions de litres a tan sols 4,3.

Solució del govern?

Unió de Pagesos ja ha denunciat que ningú no ha fet prou autocrítica ni ha estat “prou valent” per a protestar contra el tancament d’AGAMA. Per la seva banda, el govern de les Illes va fer una proposta que no ha acabat de convèncer el sector: la creació d’una empresa público-privada estructurada en tres pilars: una participació del 25% del govern; un 50% aportat per un inversor privat; i el 25% restant corresponent als treballadors i als ramaders que subministraven llet al Grup Damm. Segons que informa l’executiu, aquest esquema havia de permetre de donar continuïtat a la indústria, reforçar la cadena de valor i millorar la viabilitat de les explotacions lleteres vinculades.

Ara bé, els tres ramaders que subministraven llet al Grup Damm van decidir de no adherir-se a la proposta. “Atès que la participació del sector productor era essencial per al projecte, la manca d’acord feia inviable continuar les negociacions en els termes plantejats”, defensa el govern. En declaracions a Diario de Mallorca, les vaqueries afectades defensen que era “inviable”, perquè el lloguer de la fàbrica també era “impossible”, tenint en compte que estava preparada per a vint milions de litres cada any, i no pas tres milions.

D’empresa local a multinacional

El conseller d’Agricultura, Pesca i Medi Natural, Joan Simonet, va comparèixer al ple de la setmana passada per donar compte de la situació. Va criticar la gestió de Damm d’ençà de l’adquisició d’AGAMA: “Es va passar d’un control local, una empresa arrelada al territori, a formar part d’una multinacional amb prioritats estratègiques globals.” “Es varen iniciar tota una sèrie d’inversions, però a poc a poc la cosa va anar canviant molt ‘mediterràniament’. Primer es van endur el Laccao, després es va reduir la quota de llet”, deia durant un altre plenari.

Ara com ara, el govern farà retornar una subvenció d’1,1 milions d’euros que va rebre Damm i revocarà la declaració d’interès autonòmic sol·licitada. També recorda que AGAMA va demanar un ajut de tres milions al qual, finalment, va renunciar.

Mentre que Vox, que sempre ha dit que defensava el sector primari, no va voler intervenir durant la compareixença de Simonet, tant el PSIB com Més per Mallorca varen ser prou crítics amb la manca de respostes del govern. “Com és possible que el govern hagi permès el tancament d’AGAMA? Com és possible que el conseller s’hagi mostrat incapaç de garantir la producció i la comercialització lletera de quilòmetre zero a Mallorca?”, demanava el diputat del PSIB Marc Pons. I continuava: “La culpa de tot açò és de Damm, ens diu, i ell es posa de perfil sense assumir cap responsabilitat i deixant que mori una empresa més.” De fet, l’oposició ha retret al govern el tancament de més empreses vinculades al sector primari, com ara l’Esplet o PIEMA.

El coordinador general de Més per Mallorca, Lluís Apesteguia, també recordava fa uns dies que el benefici de Damm l’any passat va ser de 175 milions d’euros, de manera que “no només no ha cercat la viabilitat d’AGAMA, sinó que l’ha boicotejada”, i els va acusar de “segrestar” el Laccao, per tot allò que significa emocionalment per als mallorquins, igual com va fer amb la Rosa Blanca. “No és un cas aïllat. Què fa el govern? Ens resignam a aquesta realitat?”, va demanar. La proposta del partit és d’incrementar l’impost turístic i que aquest increment vagi destinat íntegrament al sector primari i al sector secundari.

Per la seva banda, Unió de Pagesos ja ha recordat que, malgrat que el sector primari és un sector amb molt pocs treballadors, gestionen el 80% del territori de l’arxipèlag. “No ens podem permetre el luxe de tenir una terra abandonada. S’imaginen què passaria si els hotelers tenguessin una reducció dels seus ingressos del 90%?”

Situació a Menorca

La situació de les lleteres també es complica a més indrets, però amb realitats diferents. Per exemple, el 2022 va tancar Menorca Llet, fet que va representar eliminar 11 milions de litres de cop. Segon que va publicar Es Diari, tan sols l’any passat van tancar tres finques a l’illa, que és clau en la producció de formatge. És la primera volta que no s’arriba al centenar d’explotacions, amb un cens que ha disminuït de les 161 a les 99 en menys de vint anys.

Del 2008 al 2024, també hi va haver un descens important de vaques, gairebé del 50%.   Això sí, el 2025 es van recuperar mig miler d’exemplars, malgrat els tancaments continus. A més, Menorca encapçala el sector ramader: del cens total de 9.740 exemplars a les Illes, 8.084 eren de Menorca, un 82,9%. De fet, aquest percentatge ha crescut, perquè el 2020 era del 80,3%. L’esperança de vida d’aquests animals també és el doble a Menorca que no pas a Mallorca.

Malgrat tot, les febleses del sector són evidents. I els ramaders denuncien constantment la manca de suport i que, com més va, hi ha menys ramaders. La manca de relleu accentua el problema. Per exemple, a Mallorca ja tan sols hi ha tretze explotacions i a Eivissa, dues.

A més, la producció de llet va caure l’any passat d’un 3,7% respecte del 2024. Són 2,7 milions de litres menys. Si bé Menorca es va mantenir estable, a Mallorca la reducció també va ser del 20,5%. Malgrat que els costs, segons que diu Damm, són més alts, a les Illes el preu mitjà de la llet va ser de 0,46 euros per litre, més baix que no pas en uns altres indrets de la península. Alguns ramaders ja han dit que es paga a 0,42 euros. No els surten els comptes, i el sector s’aboca al perill si no rep més suport.

La proposta ha estat objecte de crítiques les darreres setmanes, especialment per l’exclusió en el nou currículum de la presència d’autors del Principat i de les Illes. Diferents entitats i veus del món educatiu interpreten aquesta orientació com un intent de fragmentar la literatura catalana i d’introduir criteris polítics en la configuració dels continguts.

El Consell Valencià de Cultura ja va advertir al març que el decret podia posar en risc els consensos acadèmics sobre la llengua i generar pressió sobre els professors. Tot i que la Conselleria d’Educació sosté que els docents mantindran la capacitat de triar els autors, alguns experts assenyalen que el marc general no és neutre i pot condicionar aquesta llibertat. L’obertura del tràmit en aquestes dates també ha generat malestar. L’inici del període d’al·legacions coincideix amb una etapa de menor activitat als centres educatius, fet que pot dificultar una resposta articulada de la comunitat educativa davant una reforma de gran abast.

Així mateix, l’acord ha de permetre d’ajustar el servei a la situació excepcional dels túnels del Garraf, on les obres obliguen a circular per via única. Fins ara, la falta de consens sobre aquests horaris havia impedit d’aplicar una nova planificació i havia causat retards, esperes i alteracions especialment a la R2 sud.

L’acord preveu que els nous horaris entrin en vigor dimarts vinent, tot i que RENFE encara ha de concretar com es traduiran en el servei efectiu a cada línia. Amb tot, la votació no ha estat unànime: els sindicats Alferro i CGT hi han votat en contra, cosa que evidencia que el conflicte no és del tot tancat.

El desacord sobre els gràfics de línia havia estat el principal escull per a normalitzar el servei. Sense aquest document validat, l’operadora no podia reorganitzar els horaris ni adaptar-los a les obres i incidències de la xarxa, cosa que ha tingut conseqüències directes per als usuaris. En el cas de la R4, tot i que la infrastructura ja permetia de recuperar la circulació en el tram afectat per l’accident de Gelida, el servei no s’havia pogut restablir amb normalitat. El trajecte entre Martorell i Sant Sadurní d’Anoia continuava cobert parcialment amb transport alternatiu per carretera.

A la R2 sud, la manca d’un nou esquema horari adaptat a la via única entre Garraf i Sitges ha obligat a mantenir una operativa provisional, amb retards acumulats i un augment del temps de trajecte. Aquesta situació s’arrossega d’ençà de mitjan març i ha estat una de les principals fonts de queixa dels usuaris.

Malgrat el desblocatge, la normalització no serà immediata. RENFE ha de detallar encara la nova oferta de serveis i com s’aplicaran els horaris acordats. Si es compleix el calendari previst, dimarts es començarà a recuperar la circulació amb una certa regularitat.

Els Mossos alerten que és molt important de respectar les restriccions per tal d’evitar la propagació de la pesta porcina més enllà de la zona d’alt risc. “Si no, es continuarà escampant”, han advertit.

Els Agents Rurals mantenen els treballs per fer el buit sanitari de senglars a la zona zero del brot i ja han desplegat el tercer tancament anunciat cap al nord, fins a la B-40, entre Abrera (Baix Llobregat) i Terrassa (Vallès Occidental).

Fonts de l’entorn del ciclista han explicat a EFE que l’accident es va produir quan va topar amb una pedra, va perdre l’equilibri i va xocar amb un vehicle que circulava en sentit contrari. L’impacte principal va ser al cap i li ha causat un traumatisme cranioencefàlic greu.

Guardeño, de 23 anys, havia fet un paper destacat aquesta darrera Volta a Catalunya, i a la Vuelta de l’any passat, en què va acabar catorzè de la general. Aquesta temporada era previst que formés part de l’equip que participarà en el Tour.

L’equip Caja Rural-RGA ha expressat en el comunicat el seu suport al ciclista i li ha desitjat una recuperació ràpida.

Els primers informes de la investigació oberta recullen que la federació de futbol espanyola va facilitar a Barcelona Con la Selección entrades amb un descompte del 40% per als sectors 108, 109 i 110 del “gol Cornellà inferior”. És on s’ha determinat que van començar els crits de “és musulmà qui no boti”, que després es van estendre a la resta de la graderia. Amb aquest tracte preferencial, van distribuir 1.828 entrades als seus seguidors, que van seure junts per a fer de grup d’animació durant el partit.

Barcelona Con la Selección és un grup espanyolista que va néixer per demanar que l’equip espanyol de futbol jugués partits a Catalunya. Van aconseguir el seu objectiu el 2022, quan la selecció espanyola va jugar un partit amistós contra Albània després de divuit anys lluny de terres catalanes. I ara s’ha repetit contra Egipte, un partit que quedarà marcat per l’escàndol islamòfob dels afeccionats espanyolistes.

A banda, Barcelona Con la Selección també ha promogut la instal·lació de pantalles gegants a l’espai públic per a retransmetre partits de la selecció espanyola. El 2018 van aconseguir d’instal·lar una pantalla al camp de l’Àliga, de titularitat municipal. Un esdeveniment marcat per crits com “Puigdemont a la presó”. El 2022 el Tribunal Suprem va confirmar la condemna per delicte d’odi a quatre independentistes a qui van jutjar per la destrossa d’una carpa de Barcelona Con la Selección i l’agressió a tres dones que en repartien propaganda.

La federació va demanar-los d’aturar els càntics

Segons que explica El Mundo, quan van començar els càntics racistes la federació de futbol espanyola va mirar de posar-se en contacte amb els caps de Barcelona Con la Selección perquè s’aturessin. A més, ho va fer saber al quart àrbitre, perquè l’equip arbitral era búlgar i no se n’havia adonat.

A banda, el diari informa que la federació no va autoritzar als membres de Barcelona Con la Selección l’entrada amb equips professionals d’enregistrament audiovisual, amb pals de banderes i megàfons. En canvi, els van oferir bombos per a animar durant el partit, però no els van acceptar perquè no volien donar dades identificatives com el nom complet, el DNI i el número de telèfon.

Investigació oberta

Els Mossos d’Esquadra han obert una investigació policíaca per determinar quines persones són responsables dels càntics. Per fer-ho, hauran d’analitzar vídeos dels fets per a mirar de trobar-ne l’origen, i determinar quines són les persones que els promouen inicialment, ja que després es van estendre per l’estadi. A més, el govern espanyol ha demanat a la fiscalia que també estudiï els fets per determinar si són constitutius d’un delicte penal.

A banda, la FIFA haurà de decidir si sanciona Espanya pels crits amb mesures com ara multes de fins a 21.000 euros o el tancament parcial d’una part de l’estadi en el següent partit que jugui la selecció espanyola.

La portaveu del Sindicat de Llogateres, Carme Arcarazo, ha instat els inquilins que “no s’adormin” i que “no esperin a final de mes” perquè l’opció per a demanar la pròrroga és molt reduïda. Fins ara, el Sindicat de Llogateres ha rebut gairebé 2.000 peticions del model de burofax que ofereix als inquilins per tramitar la pròrroga.

Tant el Sindicat de Llogateres com la PAH recorden que cal enviar aquests escrits mitjançant un burofax des d’una oficina de Correus. El sindicat ha publicat una guia urgent que explica com el contracte queda prorrogat dos anys, i fins a tres anys si es tracta d’una zona tensionada, indiferentment de la resposta del propietari o de la immobiliària.

El propietari té l’obligació d’acceptar el dret de pròrroga, que és vigent fins i tot sense resposta al burofax. “És obligació del propietari acceptar-la i no depèn que hi respongui o no. L’inquilí no li demana res, només l’informa que s’acull al seu dret, i el dret no el dóna el propietari, sinó el decret llei, que no depèn de l’arbitrarietat de ningú”, diu a EFE el jurista Pablo Feu.

El Sindicat de Llogateres recomana als inquilins que desconfiïn de comunicacions dels propietaris i que no abandonin l’habitatge encara que el contracte s’hagi acabat: “Moltes no són vàlides o es poden combatre”, diuen a la guia. El sindicat també avisa: “És habitual que el propietari no vulgui acceptar aquestes mesures perquè van en contra dels seus plans de continuar fent negoci amb les nostres vides.”

Per contra, el gerent de la Cambra de Propietat Urbana de Barcelona, Óscar Gorgues, diu que la norma origina “inseguretat jurídica” i preveu un augment de litigis quant a l’aplicació.

La pròrroga extraordinària aprovada pel govern espanyol dins el paquet d’emergència per la guerra de l’Iran beneficia tots els contractes amb finalització prevista entre el 22 de març passat i el 31 de desembre de 2027. A més, el decret fixa un límit extraordinari del 2% d’augment anual de la renda, si el propietari és un gran tenidor.

El conflicte s’emmarca en un desacord laboral entre el sindicat i RENFE que impedeix de normalitzar el servei. El sindicat no valida els anomenats gràfics de línia, és a dir, els serveis i horaris que han de complir els maquinistes. Segons que explica TV3, tot i que el conflicte es va originar per qüestions de seguretat, ara s’ha encallat per una disputa sobre el nombre de places de maquinistes en el marc dels 1.200 contractes pactats amb el ministeri de Transports espanyol. En aquest sentit, el SEMAF reclama més incorporacions per cobrir les necessitats del servei.

Demà està prevista una reunió entre l’operadora i els maquinistes per aprovar els gràfics de conducció i desencallar la situació.

Línies afectades

El blocatge té impacte en diverses línies. A la R4, tot i que la doble via a Gelida és operativa des del 14 de març, només hi circulen alguns trens regionals i de mercaderies. El tram entre Martorell Central i Sant Sadurní d’Anoia es continua fent amb autocar, perquè el SEMAF ha validat els serveis de Regionals però no els de Rodalia. De fet, la Generalitat havia anunciat la represa del servei per al 16 de març, però ho va haver de rectificar.

La situació també afecta el tram nord de la R1, que només arriba fins a Blanes. Fins a Maçanet hi ha un tren llançadora cada hora i mitja i un servei complementari d’autobusos, malgrat que la infrastructura permetria recuperar l’oferta anterior.

A la R2 Sud, el sindicat tampoc no ha validat la nova planificació adaptada a la via única per obres entre Garraf i Sitges. Això obliga a mantenir l’horari antic, fet que provoca esperes, retards i un augment del temps de trajecte. Aquesta situació es manté des del 16 de març i les obres es preveuen fins a l’estiu.

La Plataforma del Transport Públic (PTP) ha lamentat que els usuaris són els principals perjudicats pels conflictes i la mala gestió del sistema. El portaveu, Adrià Ramírez, ha reclamat una solució ràpida i mesures per normalitzar el servei, i ha recordat que la R2 Sud acumula mesos de funcionament deficient i que la R4 Sud continua parcialment interrompuda.

Les plataformes d’usuaris també denuncien que, a causa de la situació, sovint no es compleixen els horaris i alguns trens escurcen el recorregut per evitar retards, cosa que deixa passatgers a mig trajecte. A més, la xarxa continua exposada a incidències, com s’ha vist aquesta setmana amb interrupcions per la caiguda d’arbres, i amb més de dues-centes limitacions temporals de velocitat que dificulten el servei.

Les pantalles –mòbils, tauletes o televisors– formen part del dia a dia d’ençà d’edats molt primerenques, com a eines d’entreteniment i també de suport educatiu. Aquesta presència constant, sovint normalitzada, també ha obert un interrogant: l’ús de les pantalles pot tenir cap relació amb l’augment dels diagnòstics d’autisme?

Avui, 2 d’abril, Dia Mundial de la Conscienciació sobre l’Autisme, analitzem aquest fenomen amb experts i recollim la veu de les famílies mitjançant les entitats, que denuncien la saturació i la tensió del sistema sanitari i educatiu, sense una resposta pública suficient, planificada i continuada.

Augment dels diagnòstics: hi tenen a veure les pantalles?

La doctora Laura Gisbert, coordinadora del Programa d’Atenció Integral a l’Espectre Autista del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Vall d’Hebron, assenyala que l’augment tan dràstic dels casos d’autisme s’ha detectat aquests darrers deu anys. Tal com explica, això es deu a dues causes principals.

La primera: “En detectem més perquè cada vegada sabem més què és l’autisme.” Diu que se’n detecten casos més lleus, però també en parts de la població en què abans no es parava tanta atenció; per exemple, les persones amb discapacitats intel·lectuals, com ara la síndrome de Down. I la segona causa: “L’edat avançada de pares i de mares contribueix a augmentar els problemes de neurodesenvolupament. S’ha demostrat que la qualitat de l’esperma no és igual. Cada vegada tenim els fills més tard i això acaba tenint conseqüències”, afegeix.

Aquests anys, l’augment dels diagnòstics –també entre els adults– ha anat acompanyat d’un augment de l’ús de les pantalles, sobretot entre els més joves. Té cap mena de relació, l’ús dels mòbils o tauletes amb el trastorn? Gisbert és taxativa: “Les pantalles no causen autisme, és impossible. L’autisme és un trastorn de neurodesenvolupament sobre una base genètica.”

La psiquiatra explica que l’exposició a les pantalles en els nens petits fa que tinguin poca estimulació i això pot causar endarreriments en el llenguatge i més dificultats. “Les pantalles poden agreujar dificultats de base o alentir el desenvolupament del nen”, diu Gisbert. Dit d’una altra manera: les pantalles poden desenvolupar símptomes que podrien ser compatibles amb l’autisme, però no el causen, de cap manera.

Un sistema sanitari i educatiu al límit

Les entitats dedicades a l’autisme fa temps que denuncien que el sistema sanitari i educatiu s’ha col·lapsat i no dóna resposta a les necessitats dels infants i les famílies. Patricia Giménez, membre de la junta de l’associació Aprenem Autisme, diu: “Les escoles no estan preparades, hi ha més infants amb autisme que fa deu anys. El sistema no s’ha actualitzat. Ens trobem amb escoles infradotades de professionals.” Diu que els infants es deriven a escoles especials, que també s’han saturat perquè no hi ha prou professionals.

Rebeca Sánchez, directora de la Federació Autisme Catalunya, arriba a les mateixes conclusions. Diu que hi ha una manca de professionals en tots els àmbits: psiquiatres, psicòlegs, pedagogs, experts a les escoles… “En l’àmbit educatiu, tothom vol una societat inclusiva, però la realitat és que les escoles no tenen prou recursos per a atendre un nen que té necessitats addicionals a la resta de companys”, assenyala Sánchez.

Per Sánchez, tenir la canalla en una escola ordinària és positiu per a l’aprenentatge i el desenvolupament, però, vista la manca de recursos, el nen pot estar desatès. Per tant, afegeix: “És contraproduent portar un nen a una escola que no li pot oferir tot allò que necessita.” Aquests problemes també apareixen a l’estiu, amb campaments o colònies que no són prou adaptats. És per això que la federació ha optat per muntar activitats pròpies.

La doctora Gisbert apunta que en l’educació falla la formació dels professionals: “Dins de la carrera no tenen formació per a la complexitat que troben a les aules.” Diu que aquest greuge es va corregint i que les noves generacions ja arriben molt més preparades. 

En la sanitat, la manca de professionals també és ben palesa. “L’autisme requereix uns sistemes d’estimulació primerenca que són moltes hores al mes. El mètode efectiu és una teràpia intensiva i no sempre es pot dur a terme per la manca de professionals”, diu Gisbert. La saturació de la sanitat pública empeny moltes famílies a anar a la privada, on també es formen llistes d’espera. Els tractaments són cars i molta gent no se’ls pot permetre: “La condició socioeconòmica determina el grau d’evolució dels nens.”

L’hospital de la Vall d’Hebron fa èmfasi que cal treballar per adaptar tots els entorns, entre els quals el sanitari: “Els entorns educatius cada vegada són més adaptats a la població; l’altra gran barrera és l’adaptació de l’entorn sanitari. Treballem molt per millorar-ne l’accés. Per desgràcia, l’atenció mèdica no sempre ha estat prou correcta.”

Giménez afegeix que les bones paraules i bones intencions del govern i les institucions sempre són benvingudes, però que les polítiques no s’acaben d’aplicar. “Cada vegada hi ha més infants que seran adults i l’administració no va al ritme”, critica.

Cal més conscienciació?

Les famílies coincideixen a dir que hi ha com més va més conscienciació, però encara no n’hi ha mai prou. A les empreses, per exemple, diuen que sempre els costa de moure’s. “Les empreses només es mouen si hi estan obligades. Si no hi ha una llei que les obligui, els costa. Hi ha d’haver un marc legislatiu”, diu Giménez. Segons Gisbert, la societat ha d’entendre millor els trastorns. 

Giménez també vol deixar clar el paper de les curadores dels infants autistes: “El 90% som les dones i ho hem de fer renunciant a la nostra vida i a la nostra salut. Això origina situacions de molta vulnerabilitat. Hi ha d’haver mesures per a les cuidadores, hi ha persones que no cotitzen i avancem cap a una situació de vulnerabilitat.”

En un missatge a X, Metrovalència ha indicat que la circulació és interrompuda a tota la línia 6 arran de la incidència.

El sinistre s’ha produït després del xoc del camió amb la catenària.

Avís L4: Per trencament de catenària la circulació està interrompuda entre Pont de Fusta i Dr. Lluch. Aviso L4: Por rotura de catenaria la circulación está interrumpida entre Pont de Fusta i Dr. Lluch.

— Metrovalencia (@metrovalencia) April 1, 2026

Avís L6: Per trencament de catenària la circulació està interrompuda en tota la L6. Aviso L6: Por rotura de catenaria la circulación está interrumpida en tota la L6.

— Metrovalencia (@metrovalencia) April 1, 2026

La propietat ha passat a mans de l’entitat financera, que havia finançat la compra inicial de la seu. ICV hi havia invertit uns 7,5 milions d’euros, incloent-hi reformes, en una operació que amb el temps es va demostrar insostenible i que va contribuir a agreujar la situació econòmica del partit. L’edifici, amb una superfície de 1.140 metres quadrats en planta baixa i dividit en dues finques registrals, també es pot llogar per uns 10.730 euros mensuals, segons consta en l’oferta publicada.

La venda simbolitza el tancament definitiu del procés de liquidació d’ICV, una formació històrica de l’esquerra catalana que, després d’anys de dificultats financeres, va acabar dissolent-se i integrant-se en l’espai dels Comuns. La pèrdua de la seu, que havia estat un dels seus principals actius, exemplifica l’impacte material del concurs de creditors sobre l’estructura del partit. Amb aquesta operació, CaixaBank prova de recuperar part del deute pendent, mentre l’immoble es desvincula definitivament del seu ús polític i passa a formar part de l’oferta immobiliària ordinària de la ciutat.

Els astronautes de la NASA Reid Wiseman, Victor Glover i Christina Koch, amb l’astronauta de l’Agència Espacial Canadenca (CSA) Jeremy Hansen, recorreran 1,1 milions de quilòmetres a bord de la nau Orion, que serà casa seva durant aquests deu dies.

Els astronautes no trepitjaran la Lluna, com van fer Neil Armstrong i Buzz Aldrin el 1969 –i una desena d’astronautes més durant els anys posteriors–, però la missió significarà una passa clau perquè en futures missions, com l’Artemis III, es permeti de tornar-la a trepitjar.

Com serà el viatge?

La nau farà unes quantes voltes al voltant de la Terra abans d’emprendre una travessia de quatre dies en direcció a la Lluna, que sobrevolarà fins a agafar el camí de tornada. Un cop assolida l’òrbita terrestre, l’etapa superior del coet impulsarà la nau cap a una òrbita molt allargada, en què la tripulació i els equips en terra comprovaran el funcionament de tots els sistemes.

En aquesta etapa, els astronautes agafaran els controls manualment per executar una demostració d’operacions de proximitat, fent ús dels propulsors del mòdul de servei europeu. Aquestes habilitats seran fonamentals en les següents missions Artemis, que sí que possibilitaran de posar els peus sobre la superfície lunar.

Acabades les verificacions i les demostracions, el segon mòdul de servei europeu proporcionarà l’impuls definitiu per col·locar la nau en òrbita lunar. La nau s’allunyarà gairebé 7.500 quilòmetres per darrere del satèl·lit i en farà una circumval·lació abans de reprendre el camí cap a casa. La ruta la portarà pel costat ocult de la Lluna, una zona invisible de la Terra estant, perquè el satèl·lit, a causa del blocatge gravitacional, sempre ens ofereix la mateixa cara.

Quan s’hagi acabat la missió acabi, s’espera que la nau amari a l’oceà Pacífic, davant la costa de San Diego. Un equip de recuperació integrat per personal de la NASA i del departament de defensa dels EUA s’encarregarà de recollir-los i dur-los a terra.

Com és la nau?

La nau es divideix en dos mòduls: el de tripulació, on els astronautes viuran i duran a terme les seves tasques, i el de servei, encarregat de subministrar els elements indispensables per a la supervivència, com ara aigua potable, nitrogen i oxigen.

La cabina de l’Orion té un volum habitable de 9,34 metres cúbics. Una vegada a l’espai, havent-lo assolit a bord del coet SLS (Sistema de Llançament Espacial) de la NASA, la tripulació replegarà els reposapeus dels seients del comandant i del pilot per guanyar espai. En xifres, la nau ofereix gairebé un 60% més d’espai que els 5,95 metres cúbics del mòdul de comandament de l’Apollo, el programa espacial tripulat que va portar l’ésser humà a la Lluna durant els anys seixanta. A diferència d’aquella nau, l’Orion inclou una màquina d’exercici, un lavabo i un petit espai per a cuinar.

La meitat de l’Orion ha estat dissenyada, fabricada i provada a Europa. L’altra meitat, la part superior, és de fabricació nord-americana. No té res a veure amb el transbordador espacial, que era una nau de grans dimensions i molt pesant, incapaç de vèncer la gravetat terrestre i, per tant, d’abandonar l’òrbita de la Terra.

En una interlocutòria, el titular del jutjat d’instrucció número 2 de Tarragona permet a la Unitat Central Anticorrupció de consultar el fitxer de titularitats financeres i examinar els productes bancaris vinculats a Montoro, als seus socis i al despatx Equipo Económico. El jutge sosté que hi ha indicis que fan necessària aquesta diligència, sobretot després d’haver detectat irregularitats en els moviments econòmics analitzats fins ara.

El magistrat aprecia una fragmentació dels pagaments que empreses del sector del gas haurien fet al despatx, com també un ajornament en el temps d’aquests ingressos. També destaca que s’han localitzat abonaments en comptes diferents i transferències a ex-socis i familiars fora del període en què mantenien una relació formal amb la societat. A més, subratlla que no tots els ex-socis van percebre ingressos i que, en alguns casos, les quantitats rebudes no s’ajustaven als percentatges de participació, amb situacions en què socis amb menys pes haurien cobrat més que uns altres amb una participació superior. Tots aquests elements porten el jutge a qualificar d’incoherents alguns pagaments.

La investigació se sustenta també en les conclusions de l’Agència Tributària espanyola, que ja havia advertit que empreses gasístiques van pagar més de 800.000 euros al despatx fundat per Montoro amb l’objectiu d’influir en reformes fiscals. Segons Hisenda, aquests pagaments es van fer de manera fragmentada i sota conceptes com ara “primes d’èxit”, cosa que n’hauria dificultat el rastre.

En aquest context, l’Agència Tributària havia sol·licitat al jutjat d’obtenir informació completa sobre els comptes bancaris vinculats a Montoro i al seu despatx, a més d’aclarir el moviment de 700 xecs per un valor total de 6,4 milions d’euros, dels quals no s’ha pogut determinar amb precisió ni l’origen ni la destinació.

La causa investiga si Montoro, que va ser ministre amb els governs de José María Aznar i Mariano Rajoy, va impulsar modificacions legislatives que beneficiaven empreses gasístiques mentre el seu despatx mantenia relacions econòmiques amb aquestes mateixes companyies. Amb aquesta nova fase, centrada en l’anàlisi bancària, el jutjat pretén de determinar si hi ha una correlació directa entre els fluxos econòmics detectats i les decisions polítiques adoptades.

Es recull en l’escrit, al qual ha tingut accés Europa Press, on Carrillo especifica que aquests fets, “sense perjudici de la qualificació jurídica que consideri procedent” la fiscalia, “podrien ser constitutius d’un delicte d’odi previst i penat a l’article 510 del codi penal”. El text demana que la fiscalia engegui els tràmits oportuns per a aclarir aquests “fets greus” i depuri responsabilitats, si escau.

Segons que recorda, durant el partit “un sector del públic va proferir càntics d’un caràcter obertament islamòfob i xenòfob, com ara corejant repetidament l’expressió ‘Musulmà qui no boti’, i va xiular l’himne d’Egipte poc abans del partit”.

D’acord amb declaracions publicades de membres del govern de Catalunya, els càntics “van ser promoguts probablement per sectors organitzats vinculats a l’extrema dreta, que van instrumentalitzar el partit per difondre missatges d’odi”.

El document destaca també que “uns quants organismes internacionals i la mateixa normativa de la FIFA preveuen sancions per càntics discriminatoris en recintes esportius, cosa que demostra la importància dels fets”.