La diputada Maria Josep Calabuig defensava una proposició de llei en favor de l’habitatge quan ha introduït una crítica directa a la nova vida de Mazón: “Mentre tenim la crisi més gran de l’habitatge, Carlos Mazón –responsable de la normativa que ha obert la porta a esta estafa residencial–, es dedica a la bona vida.”

Calabuig ha fet referència a les imatges de Mazón a la platja del Campello (Alacantí) un dimarts a migdia que va publicar El Diario. “Un gran representant de l’Espanya que matina, oi tant”, ha dit fent servir irònicament un dels lemes de l’extrema dreta. La intervenció de la diputada de Compromís ha estat aplaudida per uns quants diputats i la realització de les Corts ha captat com Mazón somreia i li enviava una salutació.

Mazón no ha respost a la pregunta amb el pretext que no comentava les decisions judicials, i ha dit això, tot presumint de les resolucions que fins ara li han estat favorables: “Ja sabeu que no solc parlar sobre el procés per respecte. No ho feia quan semblava que allò més important era si m’havia posat un jersei o me l’havia llevat, i no ho faig ara, quan totes les institucions jurisdiccionals han declarat molt clarament allò que deia de feia molt de temps. Ara per a mi és més difícil de guardar aquest silenci, però mantindré el respecte perquè es tracta dels meus principis. I, en tot cas, no parlaré del procés per respecte.”

En la mateixa comunicació, s’ha citat la comissària d’aigües de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer per al dia 29 de maig, i quatre treballadors, que hi aniran els dies 1, 3 i 4 de juny. El 8 de juny haurà de declarar com a testimoni una operadora i documentalista del SAIH, el Sistema Automàtic d’Informació Hidrològica, que emet un missatge automàtic amb les dades sobre cabals dels rius o ocupació dels embassaments.

Part de la defensa de l’ex-consellera Salomé Prada i de tot l’aparell de comunicació de la Generalitat és que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer no informava en temps real dels cabals. La confederació es defensa dient que els correus automàtics del SAIH arribaven al Centre d’Emergències, però ningú no els rebia ni els interpretava.

“Ha estat més l’ensurt que res més, no tenim constància de cap desperfecte. M’ha telefonat el conseller d’Emergències [Juan Carlos Valderrama] i ens ha informat que tampoc no tenien constància de cap problema”, ha afegit.

Última hora: Terratrèmol de magnitud 3,8 a Ontinyent!

Ontinyent està experimentant una sèrie de terratrèmols les últimes hores i ja en porta 8 en el dia de hui, la majoria de matinada i alguns d'ells han despertat als veïns. El més fort, a les 8:23 h l'ha sentit tot el món. pic.twitter.com/iSUEvcc3SP

— AVAMET (@avamet) April 29, 2026

La Conselleria d’Emergències ha informat que el servei del 112 havia rebut cinc trucades en què s’alertava sobre el terratrèmol.

El sisme més fort –hores abans n’hi ha hagut més, de menor intensitat– ha tingut lloc a les 8.23 al nord-oest d’Ontinyent, xifrat per l’Institut Geogràfic espanyol en 3,5 graus de magnitud i a 7 quilòmetres de profunditat.

“El tremolor ha estat curt, però especialment a l’ajuntament, un edifici amb bigues de fusta, s’ha percebut, i s’ha sentit algun cruixit. Un ensurt per a despertar-se”, ha fet broma Rodríguez.

“Portem deu tremolors en els últims trenta dies, però cap no s’havia notat tant. Potser també l’hora en què s’ha produït ha propiciat que tots el notàrem més”, ha afegit.

Fonts pròximes al cas han informat l’agència Efe que el cos sense vida és el de Jesús Tavira, de seixanta-tres anys, que va desaparèixer el 18 de març.

El cadàver ha estat localitzat en un estat avançat de descomposició, soterrat en un habitatge de la partida del Bacarot, al terme municipal d’Alacant, i han estat detinguts tant el matrimoni propietari de la casa com un tercer individu per la seva presumpta implicació en el crim.

La policia esperarà els resultats de l’examen forense que es farà avui a l’Institut de Medicina Legal d’Alacant per acabar de confirmar la identitat del difunt, probablement a partir de les empremtes dactilars o uns altres elements, atès el deteriorament de les restes mortals.

Tavira, que fa poc havia tingut un desballestament a Alacant, va desaparèixer el 18 de març, i tres dies després el seu cotxe va aparèixer cremat al barri de la Mare de Déu del Carme, que abans es coneixia com les Mil Vivendes.

El nom de Tavira es va fer conegut arran del crim de María del Carmen Martínez, vídua de l’ex-president de l’extinta Caixa d’Estalvis del Mediterrani, Vicente Sala.

Dins el cas Sala, molt mediàtic, es va documentar que els dies previs a l’assassinat Tavira havia mantingut més de dues-centes comunicacions amb el principal sospitós, Miguel López, gendre de la víctima, que va ser declarat no culpable per un jurat popular.

Per aquest motiu, va ser interrogat unes quantes vegades per la policia espanyola, sense que finalment s’arribés a acreditar cap vinculació amb el crim.

En les seves declaracions als agents, Tavira va dir que les trucades es devien a una relació exclusivament comercial amb Miguel López, perquè era el propietari d’un desballestament de vehicles molt pròxim al concessionari de cotxes Novocar, on es va cometre el crim, encara sense resoldre, de María del Carmen Martínez.

El format tampoc no ajuda gens a obligar els compareixents a respondre preguntes perquè no és un interrogatori, sinó una sèrie de monòlegs. Primer, tres minuts per a cada grup parlamentari, començant pel més petit. L’intervinent té quinze minuts per a respondre. A continuació hi ha un altre torn de sis minuts per a cada grup. I tanca l’intervinent amb una intervenció també de sis minuts. Per tant, diu allò que vol, sense respondre. I, per a subratllar-ho, Juan Bordera, de Compromís, ha repetit en el seu segon torn nou preguntes de les deu que havia fet en el primer a Martínez Mus.

Fernando Pastor a Martínez Mus: “Hem guanyat”

Aquesta és la crònica de prop de quatre hores malaguanyades. Tan malaguanyades com ho és la comissió d’investigació, que ja té les conclusions escrites. De fet, el síndic del PP, Fernando Pastor, que ha estat l’intervinent tota la vesprada, ja li ha dit a Martínez Mus que tot allò que ha dit avui farà part d’aquest dictamen. I allò que ha dit han estat xifres de milions gastats per a refer ponts, carreteres i tora mena d’infrastructura malmesa el dia de la gota freda. De la seua responsabilitat de no aturar la circulació dels ferrocarrils de la Generalitat, no n’ha dit ni pruna, malgrat les reiterades peticions de la diputada del PSPV, María José Salvador, que va ocupar el mateix càrrec que Martínez Mus amb el govern del Botànic. Ha retret al conseller els informes esgarrifosos dels maquinistes que veien com les vies s’inundaven quan ells passaven amb els trens plens de passatgers. Tampoc no ha respost a cap dels advertiments del diputat de Compromís, Juan Bordera, un expert en canvi climàtic i medi, que li ha recordat que el dia de la gota freda el Consell va signar un decret que permetia de construir hotels a dos-cents metres de la costa tot trinxant el Patricova. Bordera també li ha recordat que el fenomen d’El Niño previst per a enguany serà el més gran que s’haja vist mai, i que, justament, l’estiu anterior al 29 d’octubre de 2024, també va haver-hi un El Niño, encara que no tan potent com el que preveuen ara els models climatològics.

Martínez Mus, que ha estat el darrer a intervenir, ha recorregut a l’argumentari. Les mateixes respostes que ja ha donat quan li han fet preguntes a les Corts o en compareixences davant periodistes. Res. Uns papers que tenia escrits i preparats, i ha deixat la pilota botant perquè el PP i Vox rematassen tot citant una volta més el nom que més ha eixit durant tota la vesprada en la comissió. Un nom i uns quants adjectius qualificatius, cap d’amable: Miguel Polo, el president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. L’han citat una vegada i una altra, Fernando Pastor i Joaquín Alés, el diputat de Vox, que s’ha encarregat de fer la feina bruta al PP, probablement perquè sap que la recompensa que obtindrà per fer aquest paper tindrà molt més valor que la credibilitat que perd quan demana coses a deshora i quan diu, sense gens de vergonya, que tothom ja sap que l’única solució per a la descoordinació entre l’estat i la Generalitat és la recentralització de l’estat.

Susana Camarero, acantonada

El primer conseller a comparèixer ha estat la vice-presidenta Susana Camarero. Nathalie Torres, diputada de Compromís, li ha retret que aquell dia deixàs desemparades les persones més vulnerables, els usuaris de residències, dels centres de majors, o de les cases tutelades del complex de Picanya. Torres li ha dit també que aquell correu electrònic que va enviar passades les nou del matí era desfasat i genèric, i li ha dit que roman al Consell perquè necessita continuar aforada, com Carlos Mazón.

Camarero ha provat de desmentir tot això que li havia dit Torres i s’ha aferrat als papers que ja duia de casa, als que ja va llegir en la comissió d’investigació del congrés espanyol i a la teoria rebregadíssima de la falta d’informació. També ha dit que va intentar que l’acte de lliurament de premis de la CEV es cancel·làs, però que va ser impossible, i que per això hi va anar. Però ha matisat que no va ser ni una festa ni res semblant.

Sobre les mentides que va dir i que va mantenir durant mesos a la taula de la conferència de premsa del Consell –dient que Carlos Mazón a les sis de la vesprada ja era al Palau treballant–, no ha tornat resposta, per més que hi han insistit Nathalie Torres i el síndic José Muñoz.

Muñoz li ha retret que no fes ús del sistema de teleassistència per avisar les persones grans que podien estar en perill; a ells o a les seues famílies. I Camarero ha tornat a dir la mateixa frase que ja va dir a Madrid: la teleassistència no és teleemergència. Ha negat qualsevol responsabilitat sobre les vuit persones mortes a Picanya i ha dit que va estar pendent en tot moment de què passava a la residència de Paiporta. Un informe enviat al jutjat per qui era director de la residència en aquell moment, diu que durant tot el dia no van tenir cap contacte amb la conselleria. En una compareixença també al congrés, una psicòloga del centre va dir que Camarero, amb qui tenia relació, li va trucar hores després de l’avinguda del barranc per veure com anaven.

José Muñoz, que s’ha queixat perquè Camarero no aixecava els ulls dels papers mentre ell parlava, li ha demanat la dimissió i que després isquera fora a demanar perdó a les víctimes que hi havia concentrades en la porta. Després, Fernando Pastor ha aprofitat la seua intervenció per dir que les víctimes ja no hi eren, que ja se n’havien anat, com qui adoba el terreny per a fer florir la frase que ve després: l’oposició no fa res més que manipular les víctimes.

Miguel Barrachina, atrinxerat

El Consell s’ha atrinxerat darrere la taula de la comissió, darrere l’avantatge de la darrera paraula i darrere la falta d’habilitat parlamentària de la presidenta, que és Míriam Teruel, de Vox, i que, en un moment de micròfon indiscret, ha dit: “És que són ingovernables.” Es referia als bescanvis de retrets i d’acusacions, més freqüents a mesura que avançava la vesprada. El PP, perquè necessitava la batussa per a dissimular que no tenen cap més discurs ni cap més opció que recórrer a la falta d’informació. Han recuperat del bagul de les golfes l’expressió “apagada informativa”, rebatuda fins a l’infinit per la jutgessa de Catarroja i per tècnics com el cap de climatologia d’Aemet o la cap de meteorologia d’À Punt.

El conseller d’Agricultura i portaveu del Consell és un expert en atrinxeraments, perquè en practica cada divendres quan ha d’explicar els acords del ple i ha de respondre a les preguntes dels periodistes. Avui ha recorregut a la tesi que considera que és infal·lible: la culpa és del sanchista Pedro Sánchez (la reiteració és voluntària).

Entre les competències de la conselleria de Barrachina hi ha la gestió de la presa de Buseo, a Xera. Amb tot, durant el govern del Botànic, la gestió es va externalitzar a l’empresa TYPSA, i aquesta és la coartada del conseller per a dir que ell no té cap responsabilitat sobre la gestió de l’emergència en la presa que va vessar i va causar la crescuda del riu Sot, conegut també com a Reatillo.

Paula Espinosa, la diputada de Compromís que l’ha interpel·lat, li ha demanat què feia el 29 d’octubre a les sis de la vesprada en sa casa. I també si no li va passar pel cap que, amb la situació del moment, havia d’estar pendent del comportament d’un embassament que fa anys que té un manteniment deficient. La diputada del PSPV, Alicia Andújar li ha recordat que els responsables de l’embassament van alertar al 112 sobre el perill que implicava l’augment de volum a la presa. Fins i tot, un s’hi va jugar la vida i va intentar anar a veure què hi passava, i com que l’aigua li impedia d’avançar amb cotxe, va caminar deu quilòmetres per arribar-hi.

Barrachina, seguint el manual, ha tret papers i informes per dir que el responsable de l’embassament de Buseo era Miguel Polo i s’ha preguntat com és que, sabent el perill que representava l’embassament, va decidir de no avisar ningú. “Els qui responsabilitzen la presa de Buseo de la mort de set persones acusen un company de partit”, ha dit, sense que ningú del PSPV haja defensat Polo, que ha estat l’ase dels cops tota la vesprada. En aquest punt, cal dir que el PP i Vox han citat Miguel Polo a la comissió, i que ell ha refusat de comparèixer-hi, com ho ha refusat la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, i el cap de climatologia de l’AEMET, José Ángel Núñez. I amb aquesta coartada, el PP i Vox, amb Barrachina al capdavant, han continuat disparant. I torna a dir que algú de l’AEMET va dir que caurien 180 litres i en van caure 800, i que a les sis la gota freda marxava, i que ell no va rebre cap correu…

En la concentració que han fet els familiars de les víctimes abans de començar la comissió, Rosa Maria Álvarez, presidenta d’una de les associacions, es preguntava per què avui anaven tres consellers a les Corts. I ella mateixa es responia: vénen a respondre a les afirmacions de Núñez en el congrés espanyol. “No esperem autocrítica, sinó més mentides”, ha dit.

I per acabar d’adobar aquesta sessió, que passarà a la història parlamentària per la intranscendència, en acabar, els diputats de tots els partits s’han repartit retrets de tota mena.

“Ens agradaria que ens ho diguessen a la cara. Que estiguessen en la nostra pell, que digueren a Dolores –que ha perdut els dos fills i el seu marit–, a mi, que vaig perdre el pare, i a qualsevol altre, que aquest senyor no era garant”, ha dit Rosa Álvarez, presidenta de l’Associació Víctimes Mortals de la Dana 29 d’octubre 2024, en una concentració a les portes de les Corts.

“Com voleu que vegen indicis, si ni tan sols s’han molestat a investigar?”, ha demanat, i ha dit que “qualsevol persona del carrer” ho veia. “No diem ni que l’inculpen ni que l’incriminen, diem que l’investiguen. És una cosa tan estranya?”, ha insistit. Ha dit que no respectaven la decisió del tribunal, i ha demanat com podia ser que es considerés que el president no tenia la posició de garant quan hi va haver la riuada. “Per a les famílies, és brutal que diguen que aquest senyor, que tenia totes les possibilitats d’haver salvat les vides dels nostres familiars, no era garant”, ha dit.

Avui, a la comissió d’investigació de la gota freda de les Corts, hi compareixen la vice-presidenta primera, Susana Camarero, el conseller d’Agricultura, Miguel Barrachina, i el conseller de la Recuperació, Vicente Martínez Mus. “Som ací per recordar-los que no van estar a l’altura de les seues responsabilitats”, ha dit Mariló Grafolí, presidenta de l’associació de Víctimes de la DANA 29 d’octubre 2024.

També ha reivindicat la retirada de l’aforament de Mazón perquè pugui ser investigat per la justícia ordinària, i ha fet un paral·lelisme amb la decisió d’avui del Parlament Europeu. El ple de l’eurocambra ha aprovat un suplicatori per a aixecar la immunitat d’Alvise Pérez, dirigent de Se Acabó la Fiesta, perquè pugui ser processat pel Tribunal Suprem espanyol. Un procediment que no té un equivalent perquè Mazón perdi l’aforament, que fa que només pugui ser investigat pel Tribunal Superior de Justícia.

“L’aforament de Mazón és un frau. El dret de la tutela efectiva de les víctimes està per damunt del dret processal de l’aforament”, ha dit Álvarez. Per continuar la pressió perquè Mazón hi renunciï o el PP el faci renunciar, ha anunciat que impulsarien mocions als ajuntaments que ho reclamessin.

La jutgessa ordena de comunicar personalment a Carlos Mazón la possibilitat d’aportar voluntàriament la llista de trucades entrants i sortints del 29 d’octubre de 2024, el dia de les inundacions, a més dels missatges de WhatsApp o unes altres aplicacions de missatgeria relacionats amb la gota freda, que va causar 230 morts.

“No és respectable. Jo no sóc política i no tinc cap motiu per a dir que respecte les decisions judicials, perquè aquesta no la respecte. És vergonyós. Ara, que els cinc membres de la sala es posen davant les famílies i els n’expliquen els motius.”

La interlocutòria diu que “la defensa de l’exposició raonada que tots els recurrents, principals i adhesius, fan en els seus escrits, no arriba a proporcionar prou raons sobre l’error de la sala a l’hora de valorar i concloure sobre la posició de garant de l’aforat i l’existència d’indicis seriosos i fonamentats que conduïsquen a la competència de la sala”.

Sobre això, Álvarez diu: “És una bicoca ser president de la Generalitat, ser consellera, no, perquè ella carregarà amb les culpes. Amb els pocs whatsapps que hem conegut, es veu clarament que ell sabia què passava, va dir d’anar a visitar Utiel i quan va arribar al CECOPI es va posar al comandament. Com és que diuen que no hi ha indicis si no ho investiguen?” I afegeix que tenia poques esperances que el recurs de súplica prosperara, perquè hauria representat un canvi d’opinió dels cinc membres de la sala. “S’haurien d’haver esmenat ells mateixos, i això no passarà.”

Malgrat tot això, la presidenta de l’Associació de Víctimes Mortals no pensa que la porta estiga tancada el tot mentre dure la instrucció de la causa al jutjat de Catarroja.

La compareixença, inclosa en la comissió d’investigació sobre la gestió de la gota freda, ha estat marcada d’ençà del primer moment per la negativa del testimoni a declarar. Serra ha deixat clar que es limitava a complir l’obligació d’assistir-hi, però no la d’aportar informació: “Ja vaig declarar a la jutgessa i m’hi remeto.”

Aquesta declaració no és menor. Fa dos mesos, al jutjat de Catarroja, Serra ja havia reconstruït una cronologia que desmentia la versió oficial. Segons aquell testimoni, no va ser mobilitzat fins després de les set de la vesprada i el desplaçament cap al Centre de Coordinació d’Emergències de l’Eliana es va fer passades les vuit.

Al congrés espanyol, ha evitat de reiterar aquests detalls. Però la insistència del diputat de Compromís-Sumar Alberto Ibáñez, amb un to més conciliador, ha aconseguit d’arrencar-li una resposta. Serra ha admès que va recollir Mazón “cap a les vuit”, tot i matisar que no en recordava l’hora exacta: “Arribem, esperem, puja…”, ha dit, abans de tornar a escudar-se en el fet que el cas era judicialitzat. La dada reforça una contradicció central: Mazón havia sostingut durant mesos que s’havia incorporat abans al centre d’emergències, en plena gestió de la crisi. La versió del xofer, coincident amb la dels escortes i amb documents de la Generalitat, situa, en canvi, la seva arribada més tard d’allò que s’havia dit públicament.

Malgrat això, Serra ha evitat qualsevol altre aclariment. No ha respost les preguntes sobre el recorregut, el context de la tarda ni els temps de reacció. Tampoc no ha volgut entrar en contradiccions amb versions anteriors. L’únic punt en què ha estat taxatiu ha estat refusar d’haver rebut pressió: “No n’he rebut mai.” La compareixença ha deixat una sensació de buit entre els grups parlamentaris, que esperaven d’obtenir més informació d’un testimoni considerat clau.

Basset, ja retirat, ha comparegut a la comissió que investiga les circumstàncies de la catàstrofe, en què van morir 230 persones. El seu testimoni es considera clau per a aclarir la cadena de comandament i les decisions preses durant l’emergència.

Ha defensat l’actuació de l’UME, la rapidesa de la qual havia estat molt qüestionada, i ha desmentit que no arribés a temps a zones afectades, tal com havia dit públicament l’ex-president de la Generalitat, Carlos Mazón. “Va estar disponible d’ençà del principi, del minut zero”, ha dit.

També ha explicat que els avisos de l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) eren molt alarmants, tot i que en unes altres ocasions no s’havien concretat. Aquell dia, en canvi, “el que va caure va ser exageradament brutal”.

El cos de bombers va registrar més de 3.500 avisos entre les vuit del matí del dia 29 i les vuit del matí del dia 30, segons que ha recordat. Així mateix, ha negat que la jornada comencés amb normalitat, tal com havien declarat uns altres alts càrrecs a la comissió: “No era gens normal.”

Tot i això, no ha pogut concretar per què no es va actuar abans. “Si se’ns havia d’avisar abans, tot és relatiu”, ha dit, tot afegint que en uns altres episodis semblants sí que s’havien fet reunions prèvies.

Sobre el retard en l’enviament del missatge d’alerta Es-Alert, ha explicat que cap a les 18.15 va proposar al subdirector d’Emergències, Jorge Suárez, un text per a l’avís, però que no sap quin recorregut va tenir la proposta. Ha subratllat que, a partir d’aquell moment, ja no en tenia responsabilitat. El missatge no es va enviar fins a les 20.11.

Basset ha considerat un punt d’inflexió les 14.30, quan va rebre la trucada del batlle d’Utiel, Ricardo Gabaldón, que demanava ajut i reclamava explícitament l’enviament de l’UME.

Finalment, ha refusat les acusacions de l’ex-secretari autonòmic d’Emergències Emilio Argüeso, que l’havia responsabilitzat de la retirada dels bombers que vigilaven el barranc de Torrent: “És absolutament fals. En cap moment no en vaig tenir coneixement. Si hagués tingut una informació així, l’hauria posada sobre la taula com a prioritària.”

Gisbert acusava la jutgessa de presumptes delictes com la vulneració del dret de la tutela judicial efectiva, l’aplicació indeguda dels articles del codi penal relatius a la usurpació de funcions públiques, la prevaricació judicial, la revelació de secrets i l’omissió del deure de perseguir delictes.

Sobre la suposada participació del marit de la jutgessa –també jutge– en el cas, el tribunal diu que qui dirigia clarament l’actuació era la magistrada titular. Considera que la intervenció de la seua parella era merament accessòria, comparable a la de qualsevol altre funcionari present per a donar suport a l’autoritat que dirigeix una diligència prèviament acordada.

El tribunal afegeix, no obstant això, que aquesta participació podria constituir, si escau, alguna irregularitat processal o donar lloc a responsabilitat disciplinària, però en cap cas no arriba a configurar el delicte imputat.

Ho ha decidit el ple de la sala civil i penal del TSJ en una interlocutòria que ratifica íntegrament –d’acord amb l’informe del fiscal– la resolució que ja va dictar l’alt tribunal valencià el 16 de març, després de l’exposició raonada presentada per la jutgessa de Catarroja que instrueix la causa penal sobre la tragèdia que va causar 230 víctimes mortals.

Segons la interlocutòria, “la defensa de l’exposició raonada que tots els recurrents –principals i adhesius– fan en els seus escrits no arriba a proporcionar prou raons sobre l’error de la sala a l’hora de valorar i concloure sobre la posició de garant de l’aforat i l’existència d’indicis seriosos i fonamentats que conduïsquen a la competència de la sala”.

A més, els magistrats desestimen la sol·licitud de no aplicar la prerrogativa de l’aforament a Mazón, perquè no aprecien en l’adquisició de la seua condició de diputat a les Corts cap abús de dret.

En aquesta nova resolució, el TSJ reitera que no aprecia indicis de delicte sòlids i qualificats, tal com exigeix la jurisprudència, quant a la suposada participació activa de Mazón en l’enviament del missatge d’alerta Es-Alert a la població el 29 d’octubre.

Imágenes de los trabajos de extinción del incendio industrial de la planta de reciclaje de #Onda.
Todo el dispositivo movilizado por @BombersDipcas continúa trabajando. pic.twitter.com/2VVvKMWYVK

— Bombers Dipcas (@BombersDipcas) April 26, 2026

En concret, el foc afecta dues naus i fins al lloc, a la partida Regall l’Abellar, s’hi han desplaçat sis dotacions dels parcs de la Plana Baixa, Espadà-Millars i el Baix Maestrat. També un camió nodrissa articulat de 35.000 litres, dues unitats de bombers forestals i una unitat de comandament i una de prefectura.

També s’han mobilitzat dos vehicles de bombers voluntaris d’Onda. La policia ha informat que a la planta només hi havia un treballador, que es troba bé.

L’incendi afecta uns quants materials de reciclatge i que, davant l’evolució de les flames, s’ha procedit al desallotjament preventiu d’uns quants habitatges a la partida Bovalar per possible afectació de fum.

ÚLTIMA HORA | Dos morts i un ferit greu en un accident a Ontinyent després de caure un cotxe al riu Clariano.

El vehicle ha caigut bolcat des del pont de la Costa, a la CV-6680, amb tres ocupants d’uns quaranta anys veïns de la localitat, i a la zona ha acudit un ampli… pic.twitter.com/P4KxA1rUf3

— À Punt NTC (@apuntnoticies) April 26, 2026

L’accident ha passat a les 17.25, quan els serveis d’emergències han estat mobilitzats per la caiguda d’un vehicle des del pont del camí del Carril al riu Clariano, segons que han indicat fonts del Consorci Provincial de Bombers de València.

Fins al lloc dels fets, a la CV-668, s’hi han desplaçat tres dotacions dels bombers de Xàtiva i Ontinyent, el sergent d’Alzira, rescatadors del Grup Especial de Rescat en Altura (GERA) i l’helicòpter de rescat del consorci amb un metge a bord.

Imatges de la intervenció @BombersValencia diumenge de vesprada a l'accident a Ontinyent, on un cotxe va caure al riu Clariano i van perdre la vida dos persones. pic.twitter.com/QdQ0rNo2yt

— Bombers Consorci VLC (@BombersValencia) April 27, 2026

També hi han anat dotacions del Consorci d’Alacant, a causa del protocol d’actuació en zones limítrofes entre demarcacions.

Els bombers han extret del vehicle accidentat les tres persones que hi havia a l’interior, de les quals finalment dues han mort: una dona de 41 anys i un home de 45 anys, segons que ha informat el Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències.

Novament, el lema de la mobilització era “Mazón, a presó” i els concentrats han exigit que l’ex-president de la Generalitat lliure l’acta de diputat i es presente a declarar al jutjat de Catarroja. “L’aforament no pot servir per a escudar-se rere un privilegi […] Dimecres 29 fa divuit mesos que ens van usurpar els nostres familiars. Els nostres familiars no van morir, van ser assassinats, no de manera voluntària, però va ser un homicidi imprudent”, han dit les portaveus de les víctimes.

Les portaveus també han lamentat que s’eternitzin els processos perquè les famílies rebin les indemnitzacions. “Per descomptat, continuarem donant suport a la jutgessa, continuarem amb la querella, amb tots els passos que facen falta i, en última instància, arribarem al Tribunal Europeu si cal”, han afegit.

La concentració també ha servit per a reivindicar la plataforma estatal de suport a les víctimes de la gota freda, integrada per associacions de tot l’estat espanyol. Durant l’acte s’ha llegit també un fragment de l’obra de teatre L’aigua, els morts i les mentides, de Joan Cavallé, i Carmina Estellés, visiblement emocionada, ha recitat “Cançó de bressol”, del poeta de Burjassot.

Les associacions de víctimes han convocat una nova concentració dimarts a les 15.30 a les Corts Valencianes, quan declararan la vice-presidenta Susana Camarero i més consellers a la comissió de la gota freda.

“La dimissió no és suficient”

Els convocants, en el manifest, han reiterat que la dimissió de Mazón no és prou per a les víctimes. “Davant la seua indecència, la de l’anterior consell i la de l’actual, que sosté l’ex-president, el poble valencià ens hem organitzat per exigir justícia i acompanyar a les víctimes i persones afectades”, han dit.

“No hi ha una altra opció que organitzar-nos i donar-nos entre nosaltres el suport mutu i la humanitat que els responsables del nostre dolor ens han negat”, han afegit sobre la presència de 7291 Veritat i Justícia i AMAMA Sevilla. “La nostra lluita és una lluita compartida. No esteu soles. No estem soles. Ja n’hi ha prou. Prou de la manca de transparència en les institucions de govern”, ha afegit.

“Per totes les víctimes, per totes les afectades, per totes les persones solidàries i, sobretot, per nosaltres: Mazón, a presó. Veritat, justícia i reparació”, han conclòs.

Segons que expliquen, el 15 d’abril algú va arrencar la placa commemorativa, va destrossar espelmes i pedres i va malmetre l’espai. El memorial formava part d’un espai de record, creat el 18 de juliol de 2025 pels veïns, amb una olivera com a símbol de pau i de dol col·lectiu.

Actualment, denuncien que l’espai ha estat profanat: la placa és a terra, les teules estan trencades i els elements commemoratius destruïts o dispersos. Hi figurava el lema “Ni oblit ni perdó”.

Consideren que l’acte pretén esborrar la memòria i el qualifiquen d’atac a la dignitat de les víctimes de la tragèdia.

Els veïns han convocat un acte el 8 de maig a les 20.00 al parc per restaurar el memorial, tornar-hi a posar una placa i homenatjar les víctimes.

Segons que ha informat el Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències (CICU), l’avís s’ha rebut vora les 22.00 i hi ha anat una unitat del Servei d’Assistència Mèdica d’Urgències (SAMU).

Així mateix, el Consorci Provincial de Bombers d’Alacant ha assenyalat que l’incendi ha començat a la cuina de l’habitatge i ha estat apagat amb rapidesa. Per tant, els danys s’han concentrat sobretot en aquesta estança. La víctima mortal, resident al domicili juntament amb la seva parella –tots dos de parla anglesa–, presentava cremades de tercer grau.

A l’arribada dels bombers, el SAMU feia maniobres de reanimació cardiopulmonar (RCP) per part de l’equip mèdic, en les quals també ha col·laborat la policia local amb un desfibril·lador. Tanmateix, la dona ha mort.

Membres del Correllengua van pujar a l’escenari i van oferir la flama a la multitud, que la van rebre amb crits, llums i una ovació. “La flama del Correllengua Agermanat ha arribat al cap i casal, la capital del País Valencià, la ciutat que sempre mantindrà l’accent obert. I València l’ha rebuda amb la força de tot un poble en moviment”, van dir.

LA FLAMA ARRIBA AL CONCERT DE LA GOSSA SORDA

“No hi haurà qui pare el pas dels maulets” pic.twitter.com/G6w7faUxLl

— Correllengua Agermanat (@Correllengua_) April 25, 2026

“Ha arribat el 25 d’Abril recordant la derrota d’Almansa, la pèrdua dels furs, el desmantellament de les nostres institucions i l’inici d’un procés de substitució lingüística i subordinació política. Una ferida que ens explica i que forma part de la nostra història col·lectiva, però que també ens serveix de punt de partida, perquè València no oblida. I no hi haurà qui pare el pas dels maulets”, van afegir.

Els representants del Correllengua van alertar que, malgrat l’estima i la força dels seus parlants, el català viu una situació complicada a gran part del país, on rep de manera constant atacs i menyspreus. “Nosaltres hem respost de manera col·lectiva i clara. Els Països Catalans estimen la nostra llengua i la defensaran sempre que faci falta, ara i sempre”, van concloure.

La flama, molt acompanyada

Dit tot l’anterior, toca posar ordre a aquesta crònica. L’organització s’havia sincronitzat amb el Correllengua Agermanat perquè la flama arribara a la plaça de Sant Agustí a les sis de la vesprada. Mitja hora abans ja hi havia gent que l’esperava. Samarretes roges, senyeres, samarretes verdes amb el lema “La llengua no es toca”. Samarretes d’uns altres colors amb uns altres lemes. Algú d’ACPV ha dit que la flama anava amb una mica de retard. El company fotògraf, Andreu Esteban, que anava amb la comitiva, ens anava dient per on passava: Massamagrell, Tavernes Blanques, entrada a València, el camp del Llevant Unió Esportiva, les Torres dels Serrans, Comte Trénor… I la plaça s’omplia de més i més gent. La policia local encara no tallava el trànsit i el personal s’impacientava. “A veure si hauran de córrer entre els cotxes”, deia una dona de mitjana edat que esperava per veure dos nebots que corrien amb la flama.

A mesura que el Correllengua avançava, anava incorporant-s’hi gent. Quan els hem vist pel carrer de Xàtiva, centenars de telèfons mòbils i de càmeres s’han encès per a captar-la. Era la flama de la llengua que travessava el cor de la ciutat de València. Eren senyeres i eren estelades. Eren samarretes roges. I eren, sobretot, molts de somriures. Corria gent jove i gent més gran. Coneguts que s’agafaven la mà i uns altres que no corrien, que caminaven. Xavi Sarrià, el líder d’Obrint Pas i de tantes i tantes revoltes, exhibia la torxa complagut. Amb l’altra mà, un puny alçat al cel i al vent.

El discurs abrandat de Xavi Sarrià

Sarrià ha pujat a un camió i ha llegit un manifest amb què ha demanat que la llengua fos una eina integradora per als nouvinguts. “Volem una educació pública i de qualitat en valencià sense censures ni prohibicions”, ha dit, i ha demanat a les institucions que abandonen les polítiques d’odi. A poc a poc, ha agafat embranzida per fer un homenatge a tota la gent que històricament ha lluitat perquè ara, a València es puga parlar la nostra llengua. “Ens han dit que érem uns meninfots, i ací seguim! Ens han dit que el progrés era renunciar al valencià, i ací seguim parlant-lo! Ara ens tornen a atacar, però recordeu-ho, si algú sap lluitar en temps difícils, és la nostra gent”, ha dit, abans de recordar els llauradors, les masoveres, les artesanes, les obreres que han custodiat el nostre llegat cultural. I els iaios a qui feien abaixar la cara quan venien a València. Ha recordat els exiliats, els represaliats i els centenars de persones que encara continuen en fosses comunes o a les vores dels camins…

Els organitzadors del Correllengua també han llegit un manifest per reivindicar l’accent obert del nom de València i la força de tot un poble en moviment que ha rebut la flama. “València no oblida, i mai no hi haurà qui pare el pas dels Maulets”, han dit, en record de la desfeta d’Almansa. I això ha estat avui la manifestació, la porta oberta als maulets que defensen la terra i la llengua d’aquells que fan política de terra cremada.

Anna Oliver: “Volem que el govern deixe de ser sectari”

Abans de començar la manifestació, a la qual s’han incorporat els corredors, la presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, Anna Oliver, ha dit que enguany posen molt l’èmfasi en el lema de l’entitat: llengua, cultura, país, en la part de País. “Reunim les lluites transversals, de la sostenibilitat i la reivindicació de la protecció de l’Horta a serveis públics, com ara la sanitat i la memòria democràtica. Volem un país amb futur”, ha dit. Oliver ha demanat un govern que no assetge ni perseguesca la gent que parla i viu en valencià: “Volem que deixen de ser sectaris i volem que governen per a tot el món.”

La pancarta unitària la portaven, a més d’Oliver, representants de sectors afectats per les polítiques de l’extrema dreta. Llauradors, serveis públics, associacions veïnals, ensenyament… En realitat, una mostra ben plural del país.

I a partir d’ací, la marxa pel centre de la ciutat. Dolçaines i tabals que han anat tocant el cant dels maulets, com demanant a la gent que isquera de casa i se sumara a la marxa. Ha estat una manifestació amb moltes senyeres i moltes estelades. Una era gegantina, com gegantí era el penó de la conquesta quadribarrat que exhibien els estudiants del BEA.

Hi havia gent jove, molta de la qual ha acompanyat la flama, però també la gent de sempre, la que ha citat Sarrià en el seu discurs, gent que fa anys i panys que tossudament fan seus els carrers per demanar respecte al català i al país. S’han sentit lemes recurrents, com ara “València serà tomba del feixisme”, “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó”, “A València, en valencià”, “Els borbons, als taurons”, “Boti, boti, espanyol qui no boti” i “Som País Valencià”.

El factor Gossa Sorda

El principi de la manifestació ha estat espectacular per tota la gernació que hi havia. L’organització era conscient que molta d’aquella gent tenia entrades per a anar al concert de la Gossa Sorda a Picassent. Obrien portes a les 19.15 encara que el concert era a les 22.00. I això ha passat. Com que la manifestació ha començat més tard que no era previst i la marxa ha estat lenta, uns quants assistents han decidit de marxar sense arribar al final, però, com deia una de les veteranes d’aquests actes, la marxa s’ha de valorar quan hi ha tota la gent i, en aquest cas, ha estat una gran manifestació, ha dit, mentre intentava de seure per descansar una mica les cames. Al matí havien acompanyat la flama a Sagunt.

Guillem Agulló i Carme Salvador també n’han eixit abans d’arribar al final. Ells han fet el darrer tram fins a la plaça de Sant Agustí, a estones corrent i a estones caminant. Es veien satisfets tot observant el jovent que cridava el nom del seu fill, convertit en un símbol de l’antifeixisme i de tantes altres coses.

Marina Simó, de Joves d’Acció, ha llegit el manifest a les escales del pont de la Mar, a la plaça d’Amèrica. Ha explicat que el lema d’enguany, “Davant les agressions, som la força del país”, és un recordatori, perquè massa voltes sembla que no som prou conscients de la força que la gent pot arribar a tenir. El text ha fet una repassada per totes les lleis i retallades fetes pel PP i Vox aquests darrers anys, i per la mala gestió del territori, amb una menció especial a l’Horta. La negligència comesa pel govern Mazón durant la gota freda del 29 d’octubre també ha aparegut en aquest text, en què no s’han oblidat dels problemes de l’habitatge per a la gent jove i dels desnonaments tan freqüents aquests darrers temps.

Tothom a Picassent

I així s’acaba la crònica d’aquest Vint-i-Cinc d’Abril, a la vora del caixer antic del riu Túria, ple de gent i ple d’accents, mentre el sol s’amagava per ponent, és clar. Enmig d’un embús de trànsit i de vianants. Uns amb estelades i samarretes roges. Uns altres que eixien del vell Mestalla, tan a prop d’allà, amb bufandes del València Club de Futbol. I en el cap de molts, un “t’estime, t’estimo, t’estim” i la imminència d’un vespre fecund a Picassent, que els quedarà marcat a foc, perquè ells hauran acompanyat la flama fins a València i hauran estat al concert de retrobada amb la Gossa.

Per això, la calma de l’Albufera quan encara no hi ha turistes és enganyosa i ens retorna al motiu del viatge. Anem al Perelló a trobar-nos amb José Ramón Asensi, encara que tothom el coneix com Pepe el butaner.

Un dia normal i un plat d’arròs a taula

Pepe, que encara no té cinquanta-nou anys, va deixar de ser qui era aquell dia d’octubre: va tornar de treballar a les tres de la vesprada sent un home fort, capaç de traginar una bombona de butà a cada mà; i al vespre era un vell, sense ànima ni esperit. La barrancada el va travessar i el va migpartir, però el delme més gros va ser la pèrdua de sa mare, Amparo Bou, que tenia vuitanta-quatre anys, una salut envejable i una vida molt activa.

Tot això, Pepe ens ho conta assegut a la terrassa de la casa que té al Perelló. Ell, sa mare i sa germana vivien mig any ací, vora la mar, i l’altre mig any a Alfafar. Tots tres tenien la vida ben organitzada. Eren feliços fent coses junts, com ara anant al cinema o a dinar fora de casa. Els agradava de viatjar. De fet, el 29 d’octubre encara no havien acabat de desfer les maletes del darrer creuer que havien fet la setmana anterior: València, la costa italiana i Eivissa per a tornar a València. Celebraven el natalici d’Amparo.

A Pepe li costa caminar, li costa dormir, li costa parlar, li costa alenar. En definitiva, li costa viure després del tràngol. Ens ho explica molt lentament. A vegades, repeteix les coses. Unes altres, oblida el nom d’objectes tan habituals com el congelador.

De la terrassa estant no es veu la mar, però s’intueix per la briseta salada que ens n’arriba. Pepe comença el relat pel començament, pel carrer de Francisco Vila d’Alfafar, que és on tenen la casa: planta baixa, corral i cambra. Si hom mira el mapa, queda ben lluny del barranc de Torrent –o de Xiva, com li diuen al poble–, però és situada pràcticament a l’epicentre de la destrucció. A quatre passes del barri de la Torre de València i fent intersecció amb Sedaví i Benetússer.

“Vaig arribar a casa a les tres, em vaig dutxar i ma mare em va posar el plat d’arròs a taula. És el que feia sempre. Ella s’asseia en una butaca d’aquestes reclinables mentre jo dinava i posava el programa de la Sonsoles. Jo li deia que potser hauríem d’haver vingut al Perelló per a estendre la roba fora, però ella em va dir que no, que volia arreglar la roba de les maletes del viatge”, diu. Mentrestant, la seua germana, Amparo, onze anys més jove que ell, havia anat a fer-se les ungles i a comprar una mica. Diu que sí, que quan tornava a casa sí que ja va saber que per Bunyol i Xiva plovia molt, però a Alfafar gens.

La televisió mostra la caiguda de la passarel·la de Picanya

A la terrassa hi ha Rafaela, una tortuga d’aigua molt grossa i lluent: fa vint-i-vuit anys que algú li la va dur de les sèquies del Pla Badajoz i continua ací. S’està tan quieta, que a primer cop d’ull ens ha semblat un figura de ceràmica. Però no ho és: li agraden els musclos i fer empipar la petita Lluna, un terrier de Yorkshire de cinc mesos que s’ha convertit en una gran companyia per a Pepe, que continua el relat. Diu que va ser al programa de Sonsoles que van veure com queia la passarel·la de Picanya i que sa mare es va alarmar perquè tenia amigues al poble, “les picanyeres”. De seguida va agafar el telèfon per a parlar-hi: li van explicar que havien sortit a veure tot això del pont i Pepe, que ho sentia, els va demanar prudència, a veure si l’aigua els entrava a casa. Fa un esforç per recordar l’hora i diu que passava una mica de les set. La cosina que tenen a Massanassa també els va trucar per dir-los que miraven com passava l’aigua i que ja feia més d’un metre.

La germana de Pepe va eixir al cantó del carrer a veure què passava i va tornar a casa dient que tots els cotxes que baixaven deien: “Ve aigua, ve aigua!” “Jo li dic que entre de seguida, perquè l’aigua ja pujava damunt la vorera. Demane a ma mare i a la meua germana que duguen tovalloles i mantes per posar a la porta, perquè l’aigua no hi entre. Molt prompte, l’aigua m’arriba al metre i vint centímetres a l’entrada de casa. De seguida, ma mare em diu que lleve alguns mobles de l’entrada perquè no es banyen, però la meua germana diu que l’aigua ja ix pel desaigüe i que arriba al primer calaix de la cuina. Se n’anà la llum. Ma mare fa ‘ajuda’m’, perquè ja arribava al primer calaix del moble. Va dir a la meua germana que entre totes dues l’agafaren i el pujaren a la cambra, perquè hi havia les escriptures. La meua germana va dir a la mare que també pujara a la cambra, però ella va voler anar a agafar el calaix de l’or. I ja no va tenir temps.”

La força de l’aigua ho rebenta tot

Pepe s’atura un moment per agafar aire i continuar un relat que, això sí, té ben memoritzat. Diu que la mare no va tenir temps d’agafar l’or perquè una onada va esbucar la paret del corral de darrere. “Jo la cride, ‘vine cap ací’, i ella em diu, ‘espera’, i de seguida, tot allò que hi havia a la cuina va ser arrossegat cap al saló. Arribà als dos metres i seixanta centímetres. I vaig cridar ‘mamà, mamà!’ i ella ‘ai, ai’. Tot era a les fosques i jo la buscava a cegues. Tots els mobles venien cap a mi i em colpejaven tot el cos, i ja no la vaig veure més. Jo l’esperava per ajudar-la a pujar a la cambra.”

La germana sí que era a dalt, però tots els mobles i els objectes que l’aigua havia arrossegat s’havien convertit en una muntanya insuperable i ni ella podia baixar ni Pepe podia pujar.

“A les palpentes, perquè no m’hi veia, vaig buscar ma mare i vaig arribar a la porta de la seua habitació, que feia dues ventalles. Com vaig poder, em vaig enfilar en una, només agafat per ací [s’assenyala l’aixella], amb les cames penjant. Hi vaig estar prop de quatre hores. Sentia com la meua germana cridava i cridava demanant socors.”

Un vell

Toni, un veí, va poder accedir a la casa i es va trobar l’escena. “Em cridaven i amb la llum del mòbil em deien: ‘Pepe, on ets?’ Però no els veia. Quan l’aigua va baixar, la meua germana em va dir que nedara com poguera. La porta per a accedir a la cambra era plena de trastos. No hi podia pujar. El veí i la meua germana apartaren els trastos i quan vaig intentar de pujar em vaig quedar com si fos un avi, tot encorbat. Tremolava tot. Estava tot banyat. Entre tots dos m’agarraren i m’ajudaren a pujar, però jo no podia, no notava ni les cames ni els braços ni res. I estava tot morat.”

La germana el va estirar al sofà que tenien a la cambra i el va embolicar amb flassades per fer-lo entrar en calor. Tenia un vidre clavat al peu i ella li’l va traure, però encara li’n va quedar un tros a dins. Quan es va fer de dia i el nivell de l’aigua ja havia minvat prou, tornaren a baixar per a cercar sa mare. “Quan baixàrem, semblava com això de la guerra. Tot desfet. Tots els mobles tombats. A la primera habitació hi havia la nevera, el congelador, l’extractor, tot el rebost tirat. Trobàrem ma mare a la seua habitació. Era dins el fang. L’armari de la roba li havia caigut al damunt. Tenia les mans obertes i els ulls tancats. Ja estava inflada. Vam agafar un matalàs per a deixar-la al damunt i la vam tapar amb un llençol.”

El cos d’Amparo Bou –Amparín, com la coneixia tothom– va estar dos dies dins la casa, entre la runa i el fang, perquè les restes de cotxes i tota mena d’objectes amuntegades al carrer obstaculitzaven del tot el pas. Fins dijous no hi van aparèixer els soldats de l’UME, i els van dir que tenien el cos d’Amparo. Quan per fi se l’endugueren, els van avisar que no la tornarien a veure. Li van posar el nom i a ells els van donar un número de telèfon. Pepe no recorda si li van dir que la durien a la Fira de Mostres. Té lapsus de memòria. Uns dies més tard, els donaren un pot amb les cendres que Pepe va guardar uns dies en casa.  

El temps no guareix

Han passat divuit mesos de tot allò. Gairebé tenen la casa refeta. Ha estat la germana qui s’ha encarregat de tot. Ell no volia ni anar a veure com havia quedat. De moment, fins que no passe l’estiu, continuaran al Perelló. La seua vida ara són passejades, sense cansar-se, i estar pendent de les visites als metges, a la psicòloga, a la psiquiatra. Diu que pren dotze pastilles cada dia i que dorm poc. Que a vegades encara somnia que s’alça del llit i que diu a sa mare que se’n va a esmorzar amb els amics, i que ella li diu que a les dues tindrà el dinar a taula.

Amparo era una dona molt popular tant a Alfafar com al Perelló. Tenia un grup d’amigues i encara anaven a la platja a nedar. Li agradava de tenir la casa neta. Pepe no deixa de recordar que era una dona molt activa i sana: li agradava d’anar al cinema, cosir, mirar la televisió i eixir a passejar.

El moment de la conversa que més plau a Pepe és quan recorda els més de vint-i-set anys que va repartir bombones de butà a Catarroja i Massanassa. Diu que ho troba a faltar. Se sap el nom de totes les clientes i, fins i tot, del malnom de les famílies. Ara li truquen i li demanen com està. I els diu que no pot, que les cames no el duen i que, si camina massa, ha d’acomodar l’esquena contra una paret perquè té la sensació que se li desmunta. Té ansietat i mareigs i amb prou feines pot agafar la bossa del supermercat: ell, que agafava dues bombones i les pujava als pisos de la gent. Les amigues de la mare també el cuiden. El visiten i li donen ànim. A la zona del Perelló on tenen la casa hi ha molta gent de Catarroja que també hi té la segona residència. Això anima Pepe, que sap que no està sol.

Les llàgrimes de la jutgessa

I, sobre això de repartir el butà a Catarroja, la casualitat va fer que la jutgessa que instrueix la causa, Nuria Ruiz Tobarra, el reconeguera quan va anar a declarar. “Jo no estava bé i no podia parlar, vinga el plor. I ella, la jutgessa, deixà l’ordinador on escrivia i va venir i em va abraçar i es va posar a plorar amb mi. I les fotografies que la meua germana tenia al telèfon, va dir que les passàrem a una gent que hi havia a la primera planta del jutjat. És molt bona amb nosaltres, la jutgessa.”

En l’exposició raonada que la magistrada va elevar al TSJ valencià el 24 de febrer passat, Amparo Bou és la víctima que fa dotze de la llista de 230 a qui dedica unes quantes línies. “[…] Estava acompanyada pels seus fills, Amparo i José Ramón Asensi Bou. Van veure per televisió com queia la passarel·la de Picanya. Els va sonar l’alarma a les 20.11 al mòbil d’empresa de José Ramón. En un primer moment van intentar de protegir alguns mobles, cadires, perquè no es banyaren, agafar les escriptures […] El cos d’Amparo Bou es va trobar davall el fang. Li havia caigut un armari al damunt.”

Pepe el butaner no vol parlar de política. Quan li preguntem per tot el debat que hi ha hagut al voltant de Carlos Mazón, diu que no ha mirat la televisió. I quan li preguntem què diria a Mazón si el tinguera al davant, respon que res: “Ja ho va dir la meua germana. Estava molt calenta, però jo, en aquest moment, encara revisc tot allò que va passar a ma mare, encara pense en ella cada dia i no me la lleve del cap.” Però no penseu que s’hauria pogut fer d’una altra manera? “Avisant la gent. Ens tocaren a les 20.11 i ja teníem l’aigua que eixia pel vàter.”

Els amics que no l’abandonen

La conversa continua una estona més. Lluna lladra perquè Rafaela vol pujar l’escaló que du a la cuina. Els obrers que arreglen el bany que hi ha al garatge fan servir la radial. El sol, que ha trencat una mica el tel de núvols que hi havia, es va movent i ja ens toca de valent. L’olor de la mar és cada volta més intensa. I Pepe repeteix que li falten forces, que no és el mateix, que sap que ja no tornarà a fer de butaner i que ara ha de mirar com els metges li arreglen tot això dels papers de la invalidesa, que ja han passat divuit mesos i a ell li tremolen les cames i ja ha caigut quatre vegades i ara, quan Lluna tinga tots els vaccins, ja la podrà traure a passejar pel carrer. De moment, li fa molta companyia. Li llepa les mans i la cara quan el veu trist i s’acomoda entre els seus braços per adormir-se.

Quan tornem a València és inevitable de reviure tot això que ens ha contat José Ramón Asensi. La natura ja no sembla ni tan amable ni tan agradable. Ja hi ha barques amb turistes que solquen l’Albufera. Què amaguen encara aquestes aigües calmes i enganyoses?

Els moviments socials fa temps que organitzen protestes contra Mazón i ara tornaran a eixir al carrer per reclamar, amb el lema “Mazón a presó”, que lliure l’acta de diputat i es presente al jutjat de Catarroja.

Els convocants consideren Mazón màxim responsable, per negligència, de les morts causades per la gota freda del 29 d’octubre de 2024 i es queixen que encara no ha comparegut a la jutgessa i que continua conservant l’acta de diputat, amb el vist-i-plau del president Juanfran Pérez Llorca i del Partit Popular, amb tots els privilegis econòmics i judicials que això implica.

Més de 200 entitats cíviques, socials i sindicals

La convocatòria és impulsada per més de 200 entitats cíviques, socials i sindicals, juntament amb les associacions de víctimes, els Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció i l’Acord Social Valencià, que fan una crida a tota la ciutadania a eixir al carrer una vegada més. “La protesta organitzada és una manera de reivindicar la memòria, la dignitat i el dret que es faci justícia”, diu Mar Bueno, coportaveu de la manifestació.

En aquesta ocasió, a la concentració també hi haurà la presència de les associacions 7291 Veritat i Justícia (residències de Madrid) i AMAMA Sevilla (dones amb càncer de mama).

“Davant el maltractament institucional i la gestió nefasta que van causar morts i patiment totalment evitables, les associacions de víctimes troben en la lluita compartida el suport i la humanitat que els responsables del seu dolor els van negar”, diuen.

Mazón, citat com a testimoni

De moment, la jutgessa de Catarroja ha citat Mazón com a testimoni, tot i que no hi ha una data fixada. Uns quants dies abans, el Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJCV) va excloure qualsevol responsabilitat penal de Mazón en la seua activitat i no va apreciar indicis de delicte en la seua possible participació activa en l’enviament de l’Es-Alert.

Aleshores, els magistrats del TSJ van concloure que no hi havia prou indicis de delicte per a investigar Mazón, perquè consideraven que no tenia una “posició de garant” en la gestió de l’emergència.

Malgrat la negativa del TSJ, la magistrada de Catarroja va considerar que aquelles conclusions no impedien que Mazón declarara com a testimoni ni que aportara voluntàriament telefonades i missatges del 29 d’octubre de 2024 relacionats amb la gota freda.

Anna Oliver, presidenta d’ACPV, ha deixat clar el seu posicionament: “Enguany posem l’accent en el país. Volem un país amb futur, que la gent jove no s’hagi de dedicar exclusivament al turisme. Volem un govern que no persegueixi la gent que parle valencià i que volem un país democràtic i lliure. Volem que deixen de ser sectaris i que governen per a tot el món.”

“No esperem que la dreta i l’extrema dreta reivindiquin el 25 d’Abril, per a ells, no celebrar-ho és la cosa normal. Per a la resta de valencians, seria gairebé un insult que celebraren una diada en la qual no es reconeixen”, ha afegit Oliver, quan li han preguntat pel rebuig de PP i Vox a la celebració de la diada del 25 d’Abril.

A la pancarta unitària, hi participen representants de col·lectius socials, sindicals i culturals del País Valencià i de l’àmbit català, entre els quals hi ha entitats vinculades a la memòria democràtica, la defensa del territori, la sanitat pública i el moviment veïnal, a més de representants d’Òmnium Cultural i d’ACPV.

A l’inici de la manifestació, s’hi han unit els membres del Correllengua Agermanat, que han arribat amb la flama passades les 18.00 a la plaça de Sant Agustí. Aquest matí havien començat l’etapa que anava de la Pobla Tornesa fins a la capital del País Valencià.

El músic Xavi Sarrià ha llegit el manifest que ha donat el tret de sortida a la multitudinària manifestació: “Volem viure i parlar en valencià!”, ha reblat. “Recordem els nostres iaios i iaies, a qui feien abaixar el cap quan parlaven valencià. Recordem els qui s’enfrontaren als feixistes, els que van ensenyar valencià en la llarga nit del feixisme, els que van marxar a l’exili, les bombes que posaren contra personalitats i llibreries, les mestres que aconseguiren que es legalitzara parlar a valencià als anys 80. Recordem també Guillem Agulló. Amb l’espurna de la història i avançant a pas valent, som un poble en moviment!”, ha dit.