• La llengua i la cultura catalanes, els objectius a abatre de l’extrema dreta a Catalunya Nord
• Antoni Royo: “Desafiem l’Ajuntament de Vinaròs a fer una consulta sobre la retallada de l’ús del català”
• El Kurdistan sota el foc: drons, míssils i una guerra no declarada
• “No vull ser simplement una guiri”: Speak Catalan, la comunitat que ajuda els nouvinguts a viure en català
• Roger Bastida: “Els barcelonins podem passejar pel passeig de Gràcia, però no comprar-hi”
• Mentre el món mira cap a l’Iran, Rússia prepara una nova ofensiva de primavera a Ucraïna
• Ribes i Casals: gairebé un segle teixint històries a Barcelonas
• Deu mots catalans d’origen curiós (3)
• Els Cabrera, del castell de Montsoriu al comtat de Mòdica
• Bots i Barrals: L’única escletxa de llum per al català
• Carta al meu fill: el capital humà | Mail Obert d’Estel Solé

Quin impacte pot tenir, realment, l’auge de l’extrema dreta a Catalunya Nord sobre la llengua i la cultura? Hi ha projectes en perill? Quina resposta cal articular en aquesta situació? La Bressola, Òmnium Cultural, la Plataforma per la Llengua i Angelets de la Terra coincideixen a assenyalar que el context és poc favorable, marcat per la manca de suport institucional i una tendència a relegar el català a un paper secundari o, directament, eliminar-lo del mapa. La situació actual genera preocupació i tenen clar que la convicció de la societat civil haurà de tenir un paper clau per a garantir-ne la continuïtat i el reforç.

El perill d’estendre el model de Perpinyà a la resta de viles

El cas de Perpinyà s’ha convertit és l’exemple principal per a entendre quin pot ser l’impacte de l’extrema dreta sobre la llengua i la cultura catalanes a Catalunya Nord. El sociòleg Gautier Sabrià, recentment nomenat delegat de la Plataforma per la Llengua al nord, assenyala que en la ciutat hi ha un procés clar de “descatalanització” marcat per l’esborrament simbòlic. Però, alhora, hi ha una mena d’instrumentalització de la identitat catalana.

Una de les expressions més visibles és la retirada de la presència institucional del català. Aquesta setmana mateix, Aliot ha començat el mandat tot eliminant la Regidoria de Catalanitat a Perpinyà. En el mandat anterior, el regidor André Bonet exercia de responsable de Cultura i Catalanitat, una fórmula que explicitava –si més no, nominalment– aquesta competència. Amb la nova distribució, Bonet manté les competències en Cultura i Educació Artística, però la catalanitat desapareix de les atribucions formals.

Aquesta pràctica no és pas cap novetat. Sabrià assenyala que s’han posat obstacles a pràctiques que havien estat normalitzades durant dècades, com ara fer casaments en català, vigents d’ençà dels anys noranta. Tot i que oficialment s’al·leguen motius logístics, interpreta que aquests entrebancs formen part d’un canvi polític més profund. Alhora, també destaca la pèrdua de subvencions a entitats que treballen per la llengua: “Aquí és quan es comença a dibuixar la relació de l’extrema dreta amb el català. Hi ha la descatalanització, el pes simbòlic, lingüístic i institucional. Hi ha retrocés de la llengua i alhora una utilització molt clara de la folklorització.”

Aquest retrocés xoca paradoxalment amb una apropiació selectiva de la catalanitat. “L’extrema dreta utilitza una forma de catalanitat a la carta”, diu Sabrià. Segons ell, un exemple és la justificació de determinades pràctiques religioses en espais públics –com la instal·lació d’un pessebre a l’ajuntament– amb l’argument de preservar les tradicions catalanes, tot i que l’estat francès és laic. O bé la processó de Setmana Santa, amb un vídeo promocional molt ben treballat. “Agafen la idea de la tradició catalana amb un enfocament purament religiós”, explica Sabrià. Sigui com sigui, ell té clar que Aliot fonamenta una mena de “blaverisme nord-català”. “Aliot no diu mai ‘Catalunya Nord’. Marca diferència entre Rosselló i els catalans del sud. Els rossellonesos són els bons, els catalans del sud, els independentistes que volen polititzar la nostra identitat. És un punt de trobada amb Vox”, assenyala Sabrià.

Un teixit cultural fràgil que s’agreuja amb l’extrema dreta

Ramon Faura, president i fundador de l’entitat Angelets de la Terra, assenyala que la situació de la llengua i la cultura catalanes al nord ja era fràgil abans de l’auge de l’extrema dreta, i que el context polític actual no fa sinó agreujar-la. Segons ell, el catalanisme era fort sobretot als anys setanta. D’aleshores ençà, tot ha anat empitjorant.

A parer de Faura, els nacionalistes francesos a Catalunya Nord no han tingut simpatia pel catalanisme i es queixa que durant aquest temps hi ha hagut “molts discursos i fotografies als diaris, però poques coses concretes de fa temps”. S’enorgulleix que al sud hi hagi bones intencions, però també critica que les entitats vulguin tenir filials al nord per a fer discursos, i que el resultat és pèssim.

Per part de l’associació la Bressola, Guillem Nivet celebra que cap municipi on tenen presència hagi passat a l’extrema dreta. Augura que això no alterarà el funcionament de les escoles en català, però diu que la situació és molt delicada. “En l’àmbit de país, ho veiem complicat i tenim por. El tracte de l’extrema dreta a la identitat catalana és folkloritzar”, diu. Això ho han palpat aquests darrers anys a Perpinyà amb Aliot, on han tingut molts impediments legals per a obrir un col·legi liceu al monestir del Vernet. “Des del 2020, hem perdut subvencions, el tracte ha sigut molt dur humanament. Hi ha hagut ordres del batlle cap als tècnics per a no cuidar la Bressola”, diu Nivet.

A Angelets de la Terra, la victòria de RN a Ribesaltes els inquieta, perquè és justament el municipi on creen el Centre Cultural de la Catalunya Nord, un dels projectes de més envergadura. Faura defensa l’autonomia financera de l’entitat, però també són conscients que poden trobar-se amb impediments administratius, com ha passat a la Bressola. “Al nou alcalde de Ribesaltes ja li he dit què pensava de l’extrema dreta”, diu Faura.

Nivet constata que tota aquesta mena d’entrebancs són una declaració d’intencions de l’extrema dreta al nord, perquè han volgut fer veure que el català no era identitat, sinó una cultura regional. Com quan l’any 2021 Aliot va imposar la bandera francesa al Castellet de Perpinyà: “És un acte de colonització.”

Resposta a la incertesa i crítiques als polítics

Arran de l’avenç de l’extrema dreta, Guillem Dalmau, president d’Òmnium Cultural Catalunya Nord, posa l’accent en la necessitat de reforçar el teixit cívic com a principal eina de defensa de la llengua i la cultura catalanes. Diu que el context actual evidencia que “la defensa de la llengua, la cultura i la cohesió es fa especialment necessària” contra l’arrelament de discursos d’odi i corrents totalitaris que qüestionen els valors del catalanisme històric. “L’auge de l’extrema dreta ens preocupa, però també ens esperona a no defallir. Ens reforça en la tasca imprescindible que toca fer a la societat civil organitzada a l’hora d’enfortir el nostre compromís cívic i combatre el desànim, fer front al populisme i frenar l’extrema dreta, cada vegada més present, tant aquí com al sud”, diu Dalmau.

Per Òmnium, la clau és enfortir aliances i ampliar la base social compromesa amb la llengua i els valors democràtics. En aquest sentit, Dalmau defensa la necessitat de “trobar aliances de treball conjunt” per a fer front a la regressió de drets i consolidar una resposta col·lectiva. “Ens trobaran plantant cara, com sempre hem fet”, diu Dalmau. Destaca que Òmnium fa dècades que treballa per la llengua i la cultura i que mantindran l’activitat, malgrat l’amenaça de l’extrema dreta. Des de cursos de català per tot Catalunya Nord fins a programes culturals consolidats com la Nit de Sant Jordi, que enguany havia de fer-se a Elna, però cercaran un altre lloc perquè el municipi ha caigut en mans de la ultradreta.

Faura també coincideix que la resposta implica unitat de la societat civil. Subratlla que, més enllà dels partits i dels discursos institucionals, serà la determinació de la comunitat local la que marcarà el futur de la llengua i la cultura catalanes. “Ara ens trobarem que les associacions i tot hauran de sobreviure i trobar noves maneres de fer, entrar en resistència. Potser la situació de resistència farà tenir una posició clara. Amb el PP al poder, la posició era evident. T’arriben els socialistes, et foten igual, però amb un somriure, i aquí t’enfonsen més”, diuen.

A part de la unitat d’acció, Sabrià critica durament els polítics i diu que hi ha una manca clara de coratge. Segons ell, molta gent clama perquè caldrien partits més catalanistes al nord, i els que hi ha tenen propostes minses i molt poc serioses. Assenyala directament la candidatura d’Agnès Langevine i Annabelle Brunet: “Tenen poques propostes, com crear una casa de la gastronomia catalana. No s’ha de prendre els electors per ximples.” “Hi ha manca de propostes clares, concretes, o fins i tot xifrades”, diu Sabrià, que també reclama desvincular les associacions de les lògiques electorals, perquè els canvis polítics sempre són una amenaça.

Ara sí, el municipi pot començar a modificar el reglament i a fer passes arrere. Aquesta decisió s’ha pres per una majoria d’onze vots favorables i deu en contra, en un context de molta oposició ciutadana.

El dia de l’aprovació també hi havia al carrer unes mil persones que van acusar la batllessa, Dolores Miralles, d’haver-se venut a l’extrema dreta. No debades, Miralles pertany al Partit de Vinaròs Independent, que només té dos seients al ple i governa amb el suport del PP i de Vox que, a parer de l’oposició, cobren ara el delme d’haver-li atorgat la vara de batllessa. El consistori és compost per nou regidors del PSPV, set del PP, dos de Vox, dos del Partit de Vinaròs Independent i un de Compromís.

En parlem amb Antoni Royo, que és el delegat de la Plataforma per la Llengua al País Valencià, que ens aporta context a tot això que ha passat.

—Per què l’Ajuntament de Vinaròs canvia ara el reglament de normalització lingüística?
—El desembre del 2023, molt poc després de les eleccions municipals, hi va haver una moció de censura que va donar la batllia a una de les dues regidores del Partit de Vinaròs Independent. La candidatura es va dividir i una part va acceptar el vot de Vox, cosa que significava, tard o d’hora, haver de pagar-ne un tribut. I què ha demanat Vox? Doncs, evidentment, carregar-se les qüestions de llengua. Vinaròs està plenament normalitzat. Vas pels carrers i les plaques són en català. Tot funciona en valencià amb normalitat i aquests ara s’ho han carregat en un nou decret municipal que diu que les plaques seran bilingües i que s’intensificarà la presència del castellà. És a dir, es volen carregar la normalització que hi ha.

—El partit de la batllessa només té dos regidors.
—Li van donar la batllia, m’imagine que és temptador, però el problema és que era un regal enverinat. Per a manar, continua depenent de Vox, perquè en el moment que li retire el suport s’ha acabat la broma. Els dos representants de Vox són decisius. Els altres són del PP. I el PP, mentre puga evitar que hi governe el progressisme, ja hi està d’acord. És un pacte de tres i cadascú un treu profit a la seua manera: el Partit de Vinaròs Independent té la batllia; el PP li la va llevar al PSOE, i amb això ja està satisfet, i Vox va furgant per darrere.

—Vinaròs és un municipi pioner en aquesta normalització.
—Vinaròs va ser el segon poble del País Valencià, després de la Font d’en Carròs, que el 1977 va normalitzar el topònim i ja va escriure “Vinaròs”, amb accent i essa final, en compte d’aquella zeta. I, d’aleshores ençà, s’ha mantingut. I encara, de tant en tant, algun organisme oficial o semioficial es despenja amb “Vinaroz” i s’ha batallat per corregir-ho. D’ençà del 1977, amb governs de color diferent, s’hi han introduït millores i mai ningú no n’ha fet una qüestió, d’això. Tant amb el PSOE com amb el PP hi ha hagut normalitat i s’avançava en la normalització. Fins i tot, a la Plataforma per la Llengua vam detectar algunes coses que no eren com havien de ser i vam fer un escrit que es va debatre a l’ajuntament i es va acceptar. Aquesta és la situació. No et diré que siga un poble exemplar, però sí que té un nivell de normalitat prou elevat.

—I entre el veïnat, tampoc no hi havia conflicte?
—No n’hem tingut mai constància. Per això, als parlaments que he fet, tant la setmana passada com aquesta, en la concentració veïnal, he fet la broma de dir a veure si ara posaven la lletra ena al final de “Constitució” a la plaça: algú que no ho entenia, ara ho entendrà més. És absurd. No hi havia hagut mai conflicte, perquè Vinaròs és un poble on els catalanoparlants són majoria i tothom entén la llengua. Per tant, el conflicte l’ha buscat, ideològicament, Vox en un lloc on no n’hi havia.

—Penseu que, arran d’això, Vox farà el mateix allà on puga?
—És la seua intenció. Fins on els ho acceptaran, no ho sé. Però recordem, per exemple, que al començament de la legislatura, a Borriana, un regidor de Cultura de Vox va retirar totes les revistes i publicacions en català, independentment que fossen infantils o del contingut que fóra. Ara, per exemple, a Borriana hi ha hagut una crisi a Vox i el PP, que continua governant sol, indirectament ha donat entenent que no entraria en eixes qüestions. I a Castelló mateix, l’atac ha vingut per un tema que podria semblar petit. A la plaça del País Valencià, Vox s’ha entestat a llevar-li el nom i posar-li plaça del Nou d’Octubre. És clar que ja ens va bé que hi haja una plaça amb aquest nom, però no llevant-ne País Valencià. I també ho intenten amb el carrer de Joan Fuster, que tant va costar que s’implantara la legislatura passada. De moment, el PP dóna allargs a la qüestió. Però queda clar que allà on Vox té la clau de la majoria, intenta de carregar-se tot allò que per ells és odiós. Per tant, sí que hi haurà ofensives.

—Encara falta un any per a les eleccions municipals.
—Confiem que hi haja canvis polítics cap a millor. I si tornen a eixir coses com aquestes, la Plataforma per la Llengua i totes les entitats i les persones que treballem per la llengua hi plantarem cara.

—En aquest cas concret de Vinaròs, heu anunciat la presentació d’un recurs.
—Ho estudiarem del punt de vista legal, perquè aquesta gent, a vegades, entren a la brava i sense miraments. Primer hem de veure l’abast que tindrà, perquè allò que han aprovat ara és l’expressió d’un desig. “Canviarem”, diuen. Veurem, quan realment canvien el reglament, quina legalitat té. La cosa més cridanera, com et deia, és que volen canviar les plaques dels carrers que només són en valencià. Les volen posar en valencià i en castellà.

—I la resta?
—La resta, de moment, és un brindis al sol, però hem d’estar molt pendents de què fan, com ho concreten. Hem de veure, per exemple, si diuen “a partir d’ara, aquest paper s’ha de fer de tal manera”. Estarem alerta per a veure si allò que fan és legal o no. I és clar que continuarem mantenint la pressió popular. S’ha vist claríssim aquests dies. En la primera convocatòria érem cinc-cents. Dimecres ja érem mil. I, diguen què diguen, el 95% de la gent congregada eren ciutadans de Vinaròs.

—És clar que el topònim no el poden canviar.
—No. Del topònim, de moment no n’han dit res, però ho tindrien molt difícil, perquè l’Acadèmia Valenciana de la Llengua n’ha de fer l’informe preceptiu. Això de “Vinaroz” és una gran animalada i “Vinaròs” és tan fonamentat i és tan normal i corrent que, sincerament, no creiem que s’hi atrevesquen. Però, com et deia, si s’hi atreveixen, els plantarem cara. I volia afegir una cosa.

—Digueu.
—Com que el resultat de la votació ha estat tan just, onze a favor i deu en contra, els emplacem, si són tan demòcrates, que ho pregunten al poble. Perquè el Partit de Vinaròs Independent mai no va insinuar ni va dir, al programa electoral, que faria res contra el valencià. Per tant, els desafiem que convoquen un referèndum a veure què hi diu la gent. I els recorde que, en la consulta sobre la llengua base convocada pel conseller Rovira, no diré que a Vinaròs el resultat va ser del 100% en valencià, però sí del 99%. És un bon precedent. Que pregunten a la gent què vol. La gent entén perfectament els noms dels carrers i tot allò que calga, i no cal fer cap despesa, ara.

—Voleu afegir-hi res?
—Únicament volia remarcar que la primera setmana, sense una convocatòria excessiva, pensat i fet, ens vam aplegar cinc-centes persones a la porta de l’ajuntament. Dimecres n’érem prop de mil. Això vol dir que l’opinió pública no està d’acord amb la decisió. Continuarem lluitant per mantenir la mobilització popular.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Sindicat d’Habitatge d’Andorra (@habitatge_and)

L’organització considera que aquest tomb pot accentuar la crisi de l’habitatge i, segons que s’explica en el comunicat, agreujar la situació de moltes famílies al país. El Sindicat d’Habitatge posa l’èmfasi en el fet que la mesura pot comportar un augment de la pressió econòmica sobre les classes populars i deixar els llogaters més exposats a pràctiques abusives per part de la propietat.

Els convocants remarquen la necessitat de canviar d’estratègia i defensen la importància d’adoptar mesures de protecció en compte de pròrrogues temporals, per garantir l’accés real a un habitatge digne a Andorra.

Entre les demandes concretes, el Sindicat d’Habitatge reclama de regular els preus dels lloguers segons el poder adquisitiu de la població, prohibir els desnonaments sense alternativa d’habitatge i establir un registre públic de la propietat amb un cens d’habitatge actualitzat.

També demanen mesures per a acabar amb el que anomenen “la trampa del fill”. És a dir, la capacitat d’un propietari de poder recuperar un habitatge llogat amb l’argument de destinar-lo a un fill, però que després no és així.

Els impulsors de la protesta recorden que el procés d’esmenes i d’aprovació de la llei per part del govern andorrà acaba el 8 d’abril. Consideren que, fins llavors, encara hi ha marge per a incidir en el debat polític, i demanen als ciutadans de mobilitzar-se per fer sentir la seva veu contra la desregulació dels lloguers.

—Quan vau veure l’opció d’aprofitar aquesta escletxa?
—És una causa que fa molts anys que porto, amb la defensa del conseller Lluís Puig, durant tot aquest temps he tingut molt de contacte amb Xavier Muñoz Puiggròs, que és l’advocat de la Generalitat, un bon amic. N’hem parlat molt, estem molt al cas de totes les vicissituds de la causa civil. I quan vam veure que hi havia una primera sentència que s’executava durant el 155, van mirar de quina manera podríem paralitzar aquesta altra. Perquè la llei no preveu cap via d’inexecució de sentències, només hi ha prevista la via contenciosa administrativa.

—A quina conclusió vau arribar?
—Amb les pintures murals, a diferència de les obres petites, els informes tècnics deien que el trasllat implicaria amb seguretat la destrucció o uns danys irreversibles en unes peces qualificades de patrimoni, amb la màxima protecció espanyola i internacional, també. I veiem que arriba la sentència ferma del Suprem i que no se n’atura l’execució. Continuem donant-hi voltes i veiem que aquí no hi ha un incident tècnicament previst a l’ordenament processal per a aturar l’execució d’aquesta sentència, però sí que som davant un conflicte de béns jurídics i que resulta que l’execució d’aquesta sentència implicaria la comissió d’un delicte. Perquè els articles 321 a 325 del codi penal [delictes contra el patrimoni històric] són molt clars.

—Primer havíeu de veure què decidia la jutgessa d’Osca.
—Sí, havíem d’esperar que prengués una decisió. I després hem tingut un inconvenient pràctic, que és que nosaltres no som part en la causa. I al MNAC, que no tenia assessoria jurídica pròpia, sinó externa, els feia molta recança de passar-nos les coses. A més, el MNAC té un patronat complicat: tant el Ministeri de Cultura espanyol com la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona són socialistes. No hem tingut cap impediment del MNAC, però no hem tingut tampoc cap facilitat d’accés a la documentació. De fet, la querella és feta amb coses que hem anat obtenint per mitjà de la premsa. Però no en tenim ni tan sols totes les resolucions. Ho hem anat madurant, tot plegat, i havíem d’esperar que la jutgessa d’Osca s’hi pronunciés. És una querella de cocció lenta, que hem anat madurant, i ha calgut un temps perquè Lluís Puig pogués contactar amb tots els ex-consellers i veure qui la volia signar. Finalment, n’hi ha cinc que s’hi han avingut.

—Per què, dels nou ex-consellers que van signar un manifest contra el trasllat de les pintures el juliol de l’any passat, en són cinc els qui han acabat signant la querella?
—Tot això ho ha gestionat Lluís Puig. Però, per exemple, en el cas de Santi Vila està pendent de judici. Si jo fos el seu advocat –i he de dir que no hi he parlat–, li hauria aconsellat que no posés la querella, pendent d’un judici per desobediència. I els ex-consellers socialistes tampoc no hi són, com tampoc la consellera actual.

—S’ha incomodat amb aquesta querella, la consellera Sònia Hernàndez?
—Crec que tots s’han posat de perfil, en aquest tema. I el Ministeri de Cultura, també. Sobre això, cal dir que Espanya és signant del conveni de Nicòsia, que és un conveni de protecció del patrimoni històric, de manera que el ministre de Cultura espanyol hi hauria d’intervenir i trobar la manera d’intentar de preservar les pintures, encarregant informes i intentant de convèncer la jutgessa que aquesta execució implicaria una destrucció de patrimoni, una pèrdua irreversible, però també un incompliment de les obligacions internacionals de l’estat espanyol.

—Podria ser decisiva, la intervenció del Ministeri de Cultura?
—Sí. Bé, jo no ho hauria de dir, perquè he de creure en la independència judicial. Per tant, decisiva no seria la paraula.

—Però podria tenir molt de pes per a frenar-ho.
—Sí, per descomptat.

—I la Generalitat?
—Quan es dicta la sentència del Suprem, els advocats de la Generalitat (amb Xavier Muñoz, que és el lletrat que ho portava i que era a punt de jubilar-se) aconsellaven que es presentés el recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol, i la Generalitat no el va presentar. I, mentrestant, l’ajuntament xiulant.

—Hi havia recorregut realment per a un recurs d’empara al TC?
—Si em demaneu pel pronòstic de probabilitats d’estimació del recurs, probablement eren baixes. Però presentar el recurs no era cap disbarat jurídic. I entenc que els advocats han d’exhaurir totes les vies de defensa, perquè allò que està en joc va molt més enllà d’un interès privat. És que no discutim sobre la titularitat material de les obres. I hi ha moltes coses incomprensibles, com ara la limitació de les facultats d’intervenció de la Generalitat: s’ordena al MNAC la devolució de les obres, tot i que el museu n’era jurídicament un posseïdor immediat, però no mediat, és a dir, que el museu posseeix les pintures per un títol que li concedeix la Generalitat, i no podia ser-ne part. I més coses, com ara la manera com es despatxa la qüestió de la validesa del contracte de compra-venda que havien fet les monges i com es despatxa la qüestió de la legitimació activa, és a dir, com les monges van cedir els seus drets al govern de l’Aragó… Al procés civil hi ha hagut moltes coses que podien ser objecte d’empara. Si s’haurien admès o no, no ho sé, però crec que l’obligació de les autoritats catalanes era intentar de fer tot allò possible per a preservar les obres, com han fet els ex-consellers que ja no tenen la responsabilitat formalment, però sí moralment, de preservar el patrimoni històric.

—Quina legitimació tenen ara aquests ex-consellers a l’hora de presentar la querella?
—La querella la justifiquem per la responsabilitat institucional que han tingut durant tot aquest procediment. Tots els ex-consellers de Cultura signants, fins a Àngels Ponsa, que és l’última que hi ha inclosa, han tingut aquesta carpeta al damunt, amb situacions diverses.

—La clau de la querella és que la jutgessa pren la decisió de tirar endavant l’execució forçosa de la sentència, instada pel govern de l’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, tot i tenir damunt la taula un munt d’informes dels màxims experts mundials en aquesta qüestió que ho desaconsellaven vivament, per l’altíssim risc de destrucció. És a dir, una prevaricació.
—Sí, que és o bé dolosa (intencionadament) o bé culposa (per “ignorància inexcusable”). També és cert, com us deia, que l’ordenament processal civil no preveu específicament una fórmula d’inexecució de sentències. Però, al final, els principis generals del dret van al davant quan hi ha un conflicte entre dos béns jurídics protegits. És a dir, si executo aquesta sentència perquè m’hi obliga l’ordenament jurídic, perquè és del dret de la tutela judicial efectiva, resulta que cometo un delicte, perquè els articles del 321-325 del codi penal són fruit de la legislació internacional sobre la protecció del patrimoni. I, per tant, totes les autoritats espanyoles, també les judicials, estan obligades a respectar la legislació internacional.

—La jutgessa va demanar a final d’any que es constituís una comissió de pèrits per a poder dur a terme amb garanties el trasllat. Penseu que comença a rectificar?
—Evidencia que som davant una execució molt excepcional perquè, si fos una execució normal, no hi hauria aquests terminis, aquests cronogrames, aquestes coses: executi, compleixi i punt. I, si no compleix a les bones, emprarem mesures coactives. Això denota que efectivament tothom és conscient de la transcendència que té aquest cas.

—Té marge encara la jutgessa per a aturar-ho?
—Sí, hi ha un marge. També és possible que la jutgessa sigui conscient que això s’ha d’aturar i no sàpiga com fer-ho. Per tant, aquesta seria una via. L’altra via és que sigui el mateix Tribunal Superior qui li ho ordeni, d’acord amb l’article 13 de la LECRIM, que és l’article que preveu l’adopció de mesures cautelars per a evitar que el delicte es continuï desplegant.

—Això demaneu amb la querella, unes cautelars en cas d’admissió a tràmit. És curiós que en la querella invoqueu com a precedent la interlocutòria del 2017 del TSJC per a aturar el referèndum del Primer d’Octubre.
—Precisament, durant el procés va passar una cosa: totes les resolucions les anava dictant la fiscalia, i nosaltres vam provocar la judicialització del tema, per a treure’l de la fiscalia, que anava a sac. I quan es judicialitza és quan la magistrada instructora, Mercedes Armas, va dictar aquella interlocutòria. Per tant, la teníem molt fresca. En el cas del Primer d’Octubre, es va fer una interpretació tan extensiva com era possible d’aquest article 13 de la LECRIM. Ara demanem que, amb l’objectiu de protegir el patrimoni, es faci el mateix.

—Dieu que no compteu que aquesta querella sigui admesa a tràmit.
—Abans del 2017, quan creia molt més en la justícia, us hauria dit que l’haurien d’admetre a tràmit, perquè és un cas claríssim del punt de vista de l’anàlisi jurídica. És evident que s’ha d’admetre a tràmit. Però del 2017 ençà n’estem tots molt escaldats. I ja hem vist que en l’afer de Sixena hi ha una catalanofòbia innegable. És el primer factor que em fa ser no gaire optimista. El segon factor és que sabem, per experiència, que és la responsabilitat patrimonial de l’estat pel funcionament anormal de l’administració de justícia. Quan una querella contra un jutge l’ha de rebre un tribunal compost per jutges, l’experiència ens diu que és molt difícil que prosperi.

—La querella respon a aquella necessitat d’explorar tots els camins possibles.
—S’han d’explorar tots els camins i si amb això removem consciències… Quan, més enllà dels estirabots del primer moment, aquesta querella la rebi algú amb seny a l’Aragó, a Madrid i a Barcelona, hauria de rumiar si, en el fons, aquests ex-consellers no tenen raó. Ja no dic si és delicte o no, però que vegin que hi ha una alerta pública i amb publicitat segons la qual, si s’executa aquesta sentència, hi ha un risc enorme que aquestes obres del patrimoni històric i cultural de la humanitat es malmetin definitivament. Algú hi hauria de reaccionar.

—És un missatge per a la jutgessa.
—Per a la jutgessa i totes les autoritats. El ministeri no pot aturar-ho per la separació de poders, però pot instar que es facin informes, es poden cercar fórmules, algun acord polític entre les parts implicades per veure com es pot fer això.

—El conseller Puig deia que si no surt bé, l’última via que ens quedarà potser serà encadenar-nos al MNAC. És així?
—Queda una opció molt més efectiva, però més difícil, que és la independència. Mentre formem jurídicament part de l’estat espanyol, si al final la justícia determina que no tenen raó i que l’execució ha de tirar endavant, es farà de grat o per força. Hi enviaran aquella brigada especialista en art de la Guàrdia Civil i executaran la sentència. Llavors podrem fer protestes simbòliques, però no tindran recorregut.

—El MNAC és qui és obligat per la sentència a fer el trasllat. Quina mena de protecció tindrien els tècnics del MNAC?
—La consellera Laura Borràs va introduir un concepte que és l’objecció de consciència artística. Els tècnics del MNAC també podrien invocar-lo.

—Però la llei els empararia?
—És discutible, perquè tornarem a entrar en un conflicte… Les sentències judicials són de compliment obligat, és un principi bàsic de qualsevol estat de dret, i ha de ser així, però quan el compliment de la llei col·lideix amb un dret fonamental s’ha de ponderar. I aquí hi ha una col·lisió entre dos drets que hem de ponderar. Al final, l’estat espanyol podrà acabar perpetrant per la força aquest trasllat. Però si finalment, com temem, això passés i les obres es destruïssin, estan més que advertits d’allò que pot passar i hauran comès un delicte, pel qual probablement dins l’estat espanyol ningú no els denunciarà.

Un dels amnistiats és Adrià Garcia, que en el moment dels fets tenia vint anys. En declaracions a VilaWeb, explica que no confiava pas que li apliquessin la llei d’amnistia: “Era molt escèptic. Amb la justícia espanyola no se sap mai. Depèn del jutge que et toqui, perquè no apliquen, la llei, la interpreten.”

Han estat 9 anys on m’he sentit perseguit per pensar i defensar un model de país diferent al seu. Ens demanaven 11 anys de presó i finalment no ho han aconseguit.
Gràcies a @ANCPalamos @JuntsParlament @rcidex @vadorverges @CastellaToni @josep_rius https://t.co/R72qTXcKOr

— Adria Garcia (@adgaarmen) April 1, 2026

Segons que explica, el fet de ser un jove implicat políticament en favor de la independència –va formar part de l’Assemblea Nacional de Joves Independentistes i va ser conseller nacional de la Joventut Nacionalista de Catalunya– ha motivat la persecució de l’estat. “Tinc claríssim que van anar-me a buscar perquè era jove. Cada vegada van més darrere la gent jove.” A més, assegura que l’objectiu era convertir-lo en un boc expiatori que servís d’exemple per a uns altres joves que, com ell, es volguessin implicar en la lluita independentista: “El missatge és clar: ni se us acudeixi de començar amb la ximpleria de la independència, perquè ja veieu què us pot passar.”

Acusacions desproporcionades

La denúncia, presentada directament al jutjat, afectava inicialment cinc activistes, però finalment tan sols va prosperar contra tres, per defectes de forma. Després d’anys en què cap jutge no hi veia indicis de delicte, el 2024 una jutgessa va instruir la causa i va demanar a la fiscalia que en redactés l’escrit d’acusació.

L’encarregat va ser Víctor Pillado, actual fiscal de la secretaria tècnica de la fiscalia general de l’estat espanyol, que va demanar sis anys de presó pels fets. L’acusació particular en demanava onze. A més, totes dues parts coincidien a reclamar una multa de 12.000 euros i una ordre d’allunyament de sis anys. “Van fer una acusació completament esbiaixada i exagerada per uns fets que no van passar d’una discussió al carrer sense arribar a les mans”, lamenta Garcia.

Malgrat que tots els juristes consultats coincidien que el cas no tenia recorregut, la petició de penes tan elevades i el desenvolupament paral·lel de causes semblants contra uns altres activistes independentistes impedia que Adrià Garcia i els altres dos encausats poguessin respirar tranquils.

Fi de nou anys de patiment

Amb la confirmació definitiva de l’amnistia, Adrià Garcia posa fi a nou anys de tensió i patiment. Explica que es va emocionar quan va rebre la notícia del seu advocat: “Vaig respirar molt tranquil i em vaig emocionar i tot. Tinc vint-i-nou anys i això fa nou anys que dura. No saber si em podria casar amb la meva xicota o acabar la carrera, si acabava a la presó, era molt difícil de pair.”

El fet de trobar els denunciants pels carrers de Palamós no hi ha ajudat. “En aquests anys ens hem vist moltes vegades, per desgràcia. I simplement la seva presència… incomoda”, explica.

Malgrat tot, lamenta que el cas s’hagi tancat per la via de l’amnistia: “Jurídicament, això no hauria d’haver arribat ni a la fase d’instrucció. A més, l’amnistia vol dir demanar perdó per un delicte, i jo no n’he comès cap”, diu.

La iniciativa, impulsada per un petit grup de voluntaris, parteix d’una constatació compartida: a Catalunya Nord, el català manté una presència cultural i simbòlica destacada, però l’ús social hi és més limitat. Per això, la proposta no cerca tant d’ensenyar la llengua com de crear les condicions perquè sigui utilitzada amb més naturalitat. “És una iniciativa per a incentivar l’ús del català al carrer, als bars, als comerços i a tot arreu”, expliquen els organitzadors.

El mecanisme és deliberadament simple. Tres nivells, tres insígnies: “Parlo”, “entenc” i “debutant”. Qui hi participa porta visible el seu nivell i facilita així l’inici d’una conversa. La idea és rebaixar la barrera que sovint dificulta parlar: la por d’equivocar-se, la manca d’interlocutors, de parlar amb desconeguts i la tendència de canviar de llengua de manera automàtica.

Arrenca avui a les set del vespre al bar Le Grabuge, a Perpinyà, amb activitats pensades per a activar l’intercanvi: jocs, dinàmiques orals i un karaoke bilingüe. Però la iniciativa no s’acaba aquí. Durant gairebé un mes, les insígnies es podran recollir en uns quants indrets –casals i llibreries– per estendre l’experiència més enllà de l’acte inaugural. La data d’inici té també una càrrega simbòlica. El 2 d’abril remet a l’edicte del 1700 amb què la monarquia francesa va prohibir l’ús del català en l’administració. Més de tres segles després, Parlem! es presenta com una resposta inversa: no pas una prohibició, sinó una invitació col·lectiva a parlar la llengua.

Inspirada en experiències com l’Euskaraldia basc, la iniciativa s’adapta a la realitat nord-catalana, on el català és present, però no sempre vehicular, en els usos quotidians. Sobre això, la iniciativa no cerca grans proclames, sinó petits gests repetits: una conversa al bar o una pregunta en una botiga. Els impulsors assumeixen aquesta primera proposta com una prova. L’objectiu és fer créixer la iniciativa els anys vinents i implicar-hi més actors, de comerços fins a entitats locals, per a consolidar espais reals d’ús.

L’entitat critica que aquest canvi implica eliminar un espai dedicat al pensament crític i a la divulgació de la Il·lustració, amb una trajectòria de vint-i-cinc anys. Així, diuen que es convertiria “en un museu sense sentit” que esdevindria aparador de la Diputació sense un projecte cultural clar que, a més, competeix amb unes altres institucions com el Museu de Belles Arts i l’IVAM, amb els quals hauria de tenir una estratègia coordinada.

A més, assenyalen que la remodelació del projecte afectarà els treballadors de manera injusta i penalitza les contractacions de personal tècnic fixe i eventual de la Diputació, “cosa que s’assembla més a una purga que a una optimització dels recursos, com al·lega el diputat provincial de Cultura, Francisco Teruel“. Els sindicats UGT, Comissions Obreres i la Intersindical també s’han manifestat en contra d’uns acomiadaments que consideren que es fan sense motiu ni justificació aparent.

El manifest “Defensem el MuVIM!” alerta que la transformació no respon a criteris culturals, sinó a una operació política que buida de contingut un museu consolidat. Unes quantes veus del sector coincideixen que el cas del MuVIM exemplifica la manca d’un guió cultural comú a València.

Amt tot, ACPV reclama diàleg, transparència en la presa de decisions i respecte pels treballadors públics de la cultura. L’entitat adverteix que el precedent és perillós i recorda que la Diputació ja ha desmuntat projectes culturals en el passat. “Aquesta nova operació torna a empobrir el patrimoni col·lectiu”, afegeix. L’entitat fa una crida a la ciutadania a sumar-se al manifest i a defensar “un model cultural plural, estable i al servei del bé comú”.

Podeu llegir i signar el manifest ací.

Michel Bourret, pare d’un alumne, ha expressat a Ràdio Arrels la preocupació per la repercussió que tindria la mesura: la possible pèrdua d’un dels mestres implicaria fusionar cursos o bé haver de reduir-ne els efectius, sobretot a l’educació maternal. Bourret destaca que Arrels del Vernet és un centre anòmal i, alhora, necessari pel seu model d’immersió total en català.

Arrels Vernet ofereix un projecte immersiu en català que contribueix a la diversitat i la riquesa cultural. La possible pèrdua de la línia representaria un nou pas enrere en la protecció del català al nord.

Esther Niubó va ser ingressada a l’Hospital de Bellvitge el 2 de febrer per una operació d’urgència. D’aleshores ençà s’ha estat recuperant. Durant aquest període, el conseller de Presidència, Albert Dalmau, ha assumit les funcions polítiques del departament. La gestió, en canvi, s’ha repartit entre la secretària general del departament, Teresa Sambola; el secretari de Millora Educativa, Ignasi Giménez; i el secretari de Formació Professional, Francesc Roca. Els primers dies, Dalmau va compatibilitzar el càrrec amb la presidència en funcions de la Generalitat, fins que Illa es va reincorporar a la feina després d’haver superat una malaltia.

La consellera va explicar a la xarxa X que li havien fet proves mèdiques i es va concloure que calia operar-la de manera immediata. Va anunciar llavors que reduiria dràsticament l’activitat per garantir una recuperació completa i tornar a la feina en les millors condicions possibles.

pic.twitter.com/cpPZVJOU2p

— Esther Niubó (@eniubo) February 1, 2026

Conflicte laboral i acord parcial molt discutit

L’absència de Niubó ha coincidit amb un període de tensió notable en el sector educatiu. Les protestes dels docents van començar l’11 de febrer amb una manifestació multitudinària i una vaga que va obtenir un seguiment del 37% del professorat, segons dades del govern. Posteriorment, l’executiu va arribar a un acord amb els sindicats UGT i Comissions Obreres que preveu una ampliació de la inversió en educació de 2.000 milions d’euros, però que en deixava fora moltes altres reclamacions. Els sindicats majoritaris, contraris al pacte, van convocar aturades parcials durant una setmana i una nova vaga, amb un seguiment del 44%.

Malgrat aquestes mobilitzacions, el govern no ha reprès les negociacions i ja ha començat a aplicar el contingut de l’acord, cosa que implica una tercera part del suplement de crèdit aprovat. També s’han implementat millores per a l’ensenyament concertat. Els sindicats que van restar fora del pacte estudien ara noves accions de protesta per al darrer trimestre del curs.

La decisió ha estat presa per la Direcció General de Costes, en aplicació d’una sentència de l’Audiència espanyola que va anul·lar les ordres del Ministeri de Medi Ambient espanyol que permetien el funcionament d’aquestes instal·lacions. Tal com ha avançat l’Ara Balears i han confirmat fonts del govern a VilaWeb, la resolució dóna compliment a aquest pronunciament judicial.

La sentència es va fer pública el 2021 i, un any després, el fill del director d’El Español la va recórrer al Tribunal Suprem espanyol. Tanmateix, el tribunal no va admetre a tràmit el recurs i el 2024 l’Audiència espanyola en va ordenar l’execució forçosa.

Segons Europa Press, ha estat el mateix Pedro J. Ramírez qui ha sol·licitat formalment l’enderrocament de les instal·lacions per a complir la sentència. Segons que han explicat, serà ell mateix qui es farà càrrec de demanar les llicències pertinents i d’executar les obres d’enderroc.

Una llarga lluita ecologista

L’origen del conflicte és el 1974, quan Joaquín Calvo Sotelo –germà de José Calvo Sotelo i oncle de l’ex-president espanyol Leopoldo Calvo Sotelo– va ser propietari de la casa i va aconseguir una concessió per a construir-hi l’embarcador, la terrassa i la piscina. Quan es va morir, la seva dona va deixar d’anar a Mallorca i no va pagar la renovació de la concessió, de manera que la va recuperar l’estat espanyol.

El 1999, Pedro J. Ramírez –llavors director d’El Mundo i amb gran influència per aquesta posició– va comprar la casa. El ministeri de Medi Ambient d’aleshores, que dirigia l’ex-president de les Illes Jaume Matas, va fer com si la concessió hagués continuat vigent. És a dir, com si la vídua de Calvo Sotelo hagués passat la concessió a Pedro J. Ramírez.

El periodista i la seva esposa, la dissenyadora Ágatha Ruiz de la Prada, van poder gaudir d’aquell indret privilegiat i en feien ostentació a les revistes del cor, cosa que va esperonar els activistes ecologistes de l’illa a plantar-hi cara. Van investigar la situació de la piscina, van demanar un informe a Costes, van portar-hi un notari perquè aixequés acta que no podien passar per aquell espai ocupat i van presentar un  recurs contenciós administratiu.

El 2005, el conflicte es va agreujar perquè el diputat d’ERC Joan Puig i alguns activistes més, com Jaume Sastre, Joan Lladó i Bernat Fiol, van decidir d’entrar a l’espai malgrat la presència de treballadors de seguretat, per a reivindicar que era espai públic. Els guàrdies els van agredir, però la imatge va tenir molta potència. Pedro J. Ramírez els va denunciar per terrorisme, però la condemna va ser de 200 euros per unes suposades coaccions i amenaces a Ramírez.

Amb el govern espanyol de Mariano Rajoy es va provar de legalitzar la piscina a condició que la família del periodista pogués tenir-ne l’ús exclusiu al juliol, però que la resta de l’any fos d’accés lliure. Però el 2009 l’Audiència espanyola va dictaminar en contra de la proposta, que no es va arribar a concretar. L’any 2013, dues sentències més del Tribunal Suprem confirmaven l’ús públic de la piscina, però el govern espanyol va emetre posteriorment, el 2014 i el 2016, dues resolucions per a ampliar l’autorització d’ús del domini públic de Pedro J. Ramírez fins a l’any 2074.

Va ser aleshores quan els activistes van reprendre el cas de zero: van sol·licitar a Costes l’expedient i van interposar un recurs contenciós administratiu perquè els el mostressin. Quan el van revisar, van concloure que no se sostenia i ho van tornar a denunciar a l’Audiència espanyola. El 2021, els jutges van anul·lar aquelles resolucions i van assenyalar que la piscina ocupava una zona pública i que es podia haver situat en uns altres espais habilitats de la casa. El 2022, el Tribunal Suprem va dictar una sentència ferma que desestimava els recursos de la família.

I, finalment, el 2024 l’Audiència espanyola en va ordenar la demolició forçosa, amb l’amenaça que si no es complia la sentència hi hauria sancions.

La nova normativa inclou mesures com la introducció del castellà en la retolació als carrers, la reducció de les ajudes per a fomentar l’ús del català en el comerç i l’eliminació de la prioritat del català com a llengua pròpia de l’administració.

Avui prop d’un miler de persones s’han concentrat a la plaça de l’Ajuntament per mostrar el refús a la reforma i reclamar la protecció del català. La protesta entronca amb les mobilitzacions d’aquests darrers dies, que havien aconseguit d’ajornar el ple de la setmana passada per la pressió ciutadana. La Plataforma per la Llengua ha anunciat que impugnarà la modificació per la via judicial. L’entitat considera que el nou reglament vulnera els drets lingüístics i consolida una marginació del català en l’àmbit institucional. A més, recorda que el Síndic de Greuges va recomanar el 2024 de reforçar la presència del català en la retolació municipal i va advertir que no era una qüestió discrecional, sinó una obligació legal de les administracions.

L’oposició també ha criticat durament la reforma, que qualifiquen d’atac directe a la llengua. El govern municipal rebutja aquestes acusacions i sosté que la mesura respon a criteris de convivència i d’equilibri lingüístic.

Impugnarem la modificació del Reglament de Normalització Lingüística de Vinaròs.

La mobilització ha estat un èxit rotund: prop d'un miler de persones han tornat a omplir la plaça de l’Ajuntament per defensar el valencià pic.twitter.com/4cRMf8rTUi

— Plataforma per la Llengua – País Valencià (@llenguacat_PV) April 1, 2026

El decret llei entrarà en vigor amb la publicació al BOIB i, segons el govern, activa ajuts directes (36,7 milions), mesures per a la liquiditat (75 milions a través d’ISBA), deduccions fiscals (4 milions) i revisions de contractes públics. 

Respecte dels ajuts directes, es mobilitzen 13,5 milions d’euros per al sector primari: 5 milions per a inversions agràries; 3,5, pel sobrecost de l’alimentació del bestiar; 1,5, pel sobrecost de fertilitzants; 1, pel sobrecost d’uns altres aspectes agraris; 1, per a una nova convocatòria de bons de producte local; 750.000 euros pel sobrecost del combustible agrari i 750.000 més pel del combustible pesquer.

Per al transport, es mobilitzen 9,75 milions d’euros, 6 dels quals són per a compensar l’increment del preu del combustible en el de mercaderies. 750.00 aniran al transport discrecional, 500.000 al sector del taxi i 2,5 milions per al desballestament de vehicles.

Per als sectors de la indústria, la construcció i el comerç es mobilitzen 13,5 milions d’euros: 8 milions per a autònoms i petites i mitjanes empreses del sector industrial i de la construcció, per a compensar el sobrecost del combustible i les matèries primeres; 3,5 milions per a una convocatòria extraordinària de bons comercials i alimentació, i 2 milions pel sobrecost del transport per a empreses industrials exportadores.

Mesures fiscals

Quant a mesures fiscals, es recupera la deducció autonòmica per a compensar l’increment del cost de les hipoteques d’interès variable, com també una bonificiació del 50% de les taxes portuàries per a activitats econòmiques i una del 100% per a pescadors professionals. 

S’ha aprovat també una nova deducció fiscal gràcies a la qual els ajuts derivats del decret llei que rebin les persones físiques no tributaran a l’impost sobre la renda de les persones físiques.

Per un altre costat, hi haurà una pujada salarial de l’1,5% per als treballadors de la CAIB, amb caràcter retroactiu al primer de gener d’enguany.

En el mandat anterior, el regidor André Bonet exercia de responsable de cultura i catalanitat, una fórmula que explicitava –si més no nominalment– aquesta competència. Amb la nova distribució, Bonet manté les competències en cultura i educació artística, però la catalanitat desapareix de les atribucions formals del govern municipal, de la mateixa manera que els “afers catalans”. No hi ha cap altra regidoria que n’assumeixi explícitament les funcions.

Aquest canvi s’inscriu en una reconfiguració més àmplia del cartipàs municipal, presentada el 30 de març, en què Aliot combina la fidelització del seu nucli dur amb la integració de figures provinents d’uns altres espais polítics. Charles Pons es manté com a primer adjunt amb competències clau en urbanisme i noms com François Dussaubat i Frédéric Guillaumon reforcen el pes de l’executiu en àrees estratègiques.

La configuració del nou govern ha anat acompanyada d’una revisió dels sous dels càrrecs electes que ha suscitat controvèrsia. El mateix Aliot ha augmentat el seu sou fins a 5.284 euros bruts mensuals i els adjunts passen a percebre uns 2.774 euros. El cas més destacat és el de tres adjunts considerats de primer nivell –entre els quals, el primer adjunt–, que arriben a 4.300 euros mensuals, amb increments de fins al 57%. Paral·lelament, alguns regidors municipals de la majoria també passen a cobrar quantitats equivalents a les dels adjunts, una decisió que ha estat especialment criticada pels grups de l’oposició: denuncien una distribució desigual i consideren que l’augment és difícil de justificar.

El govern municipal defensa que l’increment global s’ajusta a l’evolució de la inflació i que respon a l’ampliació de responsabilitats d’alguns càrrecs. Amb tot, la decisió ha obert un nou front polític en el començament del nou mandat.

Segons la interlocutòria, la magistrada de Barcelona ha acceptat que no tenia cap competència sobre Azón, perquè ara és jutge del Suprem. Admet, així, que l’ex-director de la Guàrdia Civil gaudeix d’un “aforament sobrevingut”, perquè en el moment dels fets als quals es refereix la querella encara no era jutge de l’alt tribunal.

La jutgessa torna a citar els cinc empresaris per als dies 15 i 20 d’abril en qualitat de querellants. Es tracta de Joan Arús, Joan Matamala, Jordi Baylina, Pau Escrich i Xavier Vives.

Petició de la fiscalia

La fiscalia va demanar a principi de març que no s’investigués Azón, un dels dos ex-directors de la Guàrdia Civil imputats per l’espionatge amb Pegasus. El ministeri públic considera que el fet que sigui jutge del Suprem i, per tant, aforat en aquesta instància, n’impedeix l’encausament. Azón és l’ex-màxim responsable de la Guàrdia Civil del 2018 al 2020.

L’encausament d’Azón i de María Gámez, directora del cos del 2020 al 2023, va transcendir a principi de febrer. Empresaris catalans es van querellar contra els dos comandaments a través de Sentinel Alliance.

Els cinc querellants comparteixen un perfil professional comú: són empresaris i desenvolupadors de protocols de codi obert per a governança descentralitzada, votació digital anònima i identitat digital sobirana. Sentinel Alliance sosté que l’espionatge va ser dirigit contra els querellants per la seva activitat professional.

D’altra banda, Josep Maria Jové, ex-secretari de Vice-presidència, i Lluís Salvadó, ex-secretari d’Hisenda, també encausats en aquesta causa, resten pendents de l’aplicació de la llei d’amnistia.

El tribunal exposa a la interlocutòria que totes les actuacions atribuïdes a Garriga queden recollides dins el marc del procés independentista i que no tenen cap dubte que encaixen en la llei d’amnistia.

Garriga era investigada per l’adjudicació de diversos contractes menors per executar obres en una nau annexa al CTTI, on s’havia d’instal·lar un ‘call center’ encarregat de recollir els resultats i la participació del referèndum de l’1-O. Aquesta nau fou clausurada per la policia el 30 de setembre del 2017. A més, se li atribuïa una participació activa en un acte de compromís amb el referèndum, celebrat el 21 d’abril del 2017 i convocat per la secretaria d’Economia i Hisenda.

Participació logística

La investigació deia que Garriga pretenia de disposar de locals on emmagatzemar el material per a la jornada de votació, malgrat que el Tribunal Constitucional espanyol hi estava en contra. Per això, va aconseguir que l’ex-senador d’ERC, Pau Furriol, cedís unes naus de la seva propietat a Bigues i Riells (Vallès Oriental).

A més, el 7 de setembre del 2017, va demanar una contrasenya al responsable del CTTI per accedir a la web referendum.cat, indicant que després caldria retirar el requisit d’usuari i contrasenya perquè la pàgina fos accessible a tothom i garantir la participació popular en el referèndum.

Anna Oliver, presidenta d’ACPV, ha explicat la importància de donar veu a entitats amb les quals treballen braç a braç al llarg de l’any, i que també fan una tasca de denúncia, de fiscalització del govern i de reclamació de millora dels seus drets. “Patim un govern d’extrema dreta des del començament de la legislatura, que va desfer absolutament tots els avanços que havia aconseguit el govern del Botànic, sense proposar res en positiu que substituïra tota aquesta desfeta. Després, lamentablement, el país va haver de suportar la dana, però sobretot va haver de patir la negligent actuació del govern que els havia de protegir. Això va provocar una paràlisi governamental en què l’única preocupació va ser salvar el senyor Mazón, al qual encara avui en dia hem de suportar com a diputat”, ha dit.

Ha criticat, a més, que el substitut de Mazón com a president, Juanfran Pérez Llorca, ha continuat la mateixa línia i tampoc no ajuda el sector cultural. En aquest sentit, ha denunciat els atacs al català en l’escola pública i ha dit que el govern continua ofegant entitats que treballen per la defensa de la llengua com ACPV, però també institucions públiques com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). “Un govern valencià ha d’estar autocentrat i ha de treballar per a tota la població, també per als qui no pensem com ells”, ha dit.

Les reivindicacions dels llauradors

Carles Peris, secretari general de la Unió Llauradora i Ramadera, ha explicat l’infrafinançament que pateix el sector agrari valencià i ha dit que cal defensar el camp al carrer. Diu que han de competir en el mateix mercat amb menys suport i amb costos i amb exigències molt superiors a les d’altres zones productores, la qual cosa provoca l’abandonament dels camps i la falta de relleu generacional. “Això és un problema estructural per a nosaltres, però també per a tot el País Valencià, perquè si no tenim joves, ni tenim futur, ni tenim país. Els joves no arriben perquè no hi ha rendibilitat, perquè hi ha molta incertesa i perquè falten polítiques valentes”, ha dit.

També ha reivindicat la defensa del territori i la capacitat de produir els nostres propis aliments, la nostra sobirania alimentària, per a no dependre d’uns altres territoris. “Defensar el camp no és només una qüestió sectorial, és una qüestió de país, és defensar el territori, el medi ambient, l’economia i la seguretat alimentària. Per tot això, des de la Unió Llauradora fem una crida directa i sense matisos que el pròxim 25 d’abril hem d’omplir els carrers per exigir un finançament just”, ha dit.

“Expulsar el veïnat és expulsar la nostra llengua”

Tot seguit, ha intervingut Pablo Ramos, del col·lectiu València no està en venda, que va organitzar la històrica manifestació per l’habitatge del 19 d’octubre de 2024, que va acabar amb una acampada a la plaça de l’Ajuntament, i les mobilitzacions posteriors en aquesta matèria a la ciutat. Ha denunciat la creixent pujada dels preus del lloguer a València, que ja se situa en una mitjana de 2.000 euros al mes, les amenaces dels PAI a les zones d’horta, i els desnonaments a famílies vulnerables.

“Hem de lluitar en un mercat turístic predatori que no només ens fa fora dels nostres barris, sinó que substitueix la llengua per l’anglès, espais víctimes del procés de gentrificació i turistificació com ara és el centre de la ciutat. Considerem que expulsar el veïnat també és expulsar la nostra llengua”, ha dit. Per això, el col·lectiu se suma a la mobilització del 25 d’Abril i reivindica la importància de teixir xarxa: “pot ser que el futur a vegades sembla fosc, però l’única forma de trobar el camí és organitzades, organitzades amb els teus companys de treball, amb els teus companys de barri. I és que participes on participes, compartim els mateixos problemes. És igual si ets professor o treballes en l’obra, les proves mèdiques tarden el mateix. Els dos paguem més del 50% del sou en un lloguer i anem en metro. Podem veure en primera persona la degradació dels nostres serveis i en definitiva de tot el nostre país.”

Les petjades de la gota freda

En representació dels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció (CLER) ha intervingut Rut Moyano. “El que hem viscut els pobles afectats per la barrancada és una agressió, una negligència, una violència que ja s’escapa del vocabulari que tenim a les nostres mans per a definir la situació que hem viscut. I som la força del país, efectivament”, ha dit. Així, ha recordat els milers de voluntaris que van acudir a ajudar a les zones afectades, que són els qui van donar resposta davant la passivitat del govern. “Nosaltres estem patint especialment totes aquestes polítiques d’ultradreta després del pacte del PP amb Vox, però també estem experimentant el camí que passa per fer poble, fer comunitat i fer país, que és precisament la resposta necessària per a combatre unes polítiques absolutament destructives i de mort”, ha dit.

Ha denunciat que després de la gota freda van derogar la llei de l’Horta i que en zones afectades es projecten ara ampliacions de zones comercials i residencials. “No entenem què passa. No entenem com després del que va passar el 29 d’octubre són les grans empreses de nou les que tindran el protagonisme en la zona afectada per la dana. Hauria de ser la nostra seguretat, el nostre benestar i la nostra dignitat la prioritat de qualsevol governant. L’actual govern de la Generalitat Valenciana no té ànima, no té humanitat. A aquest govern les persones li som igual, de la mateixa manera que la llengua, que la cultura, que el país, que el poble i la comunitat li són igual. Per això estarem en la manifestació”, ha dit.

La memòria com a fil conductor

Àngel González, president de la Coordinadora Memorialista del País Valencià, ha recordat el que va implicar la repressió de la dictadura franquista cap a la llengua, la cultura i la identitat. “Però no tan sols es va quedar allà, en aquella època pretèrita, sinó que continua viva, continua influenciant la situació actual”, ha lamentat. Així, ha enumerat diferents atacs que es van patir durant la transició, com ara els atemptats a Joan Fuster i la llibreria Tres i Quatre, i l’assassinat de Guillem Agulló l’any 1993.

“El sector de la memòria democràtica som un sector tremendament afectat per la política antimemòria, antidrets humans i antillibertats d’aquest govern. Ens van derogar la nostra llei de memòria democràtica. Diuen que la memòria democràtica atempta contra la llibertat d’expressió, la llibertat de càtedra i un grapat de disbarats que no es mantenen en peu. Nosaltres continuarem lluitant i fem una crida al poble valencià a sortir al carrer el 25 d’abril perquè no és tan sols una qüestió de la diada del país. És una qüestió de defensar els nostres drets, la nostra identitat, la nostra llengua i fer front a aquesta ofensiva neofeixista”, ha dit.

Un cartell simbòlic

El cartell de la manifestació del 25 d’Abril d’enguany ha estat dissenyat per l’artista Carles Ubeefe. “He fet un cartell d’acord amb la situació que vivim d’agressions constants i diàries. És un cartell contundent, i agressiu, fins i tot, perquè les agressions són així”, ha explicat. La serp representa aquestes agressions, amb el blau i el verd, que són els colors dels partits que les exerceixen, i hi ha quatre braços amb puny, que representen la força de les quatre barres del país.

“És un homenatge a totes les lluites històriques que hem tingut. Que tinguem molta memòria, que no l’hem de perdre. És celebració de victòries, que també les hem tingut. I també és un homenatge a totes les treballadores culturals que tenim al país, que sempre estan al costat dels moviments populars i socials del País Valencià”, ha dit.

Premis ACPV 25 d’Abril 2026

Finalment, Anna Oliver ha recordat que enguany Acció Cultural celebra cinquanta-cinc anys i que es farà la segona edició del Premis ACPV 25 d’Abril, en un acte en el Jardí Botànic. Les guardonades seran la filòloga i editora Izaskun Arretxe, ex-directora de l’Institut de les Lletres Catalanes i actual directora de l’Àrea de Literatura de l’Institut Ramon Llull; i la Unió de Periodistes Valencians per agrair-los “el treball autocentrat i en defensa de la veritat i del nostre país”.

L'agenda espanyolitzadora del PSC comporta això. Per cancel·lar el catalanisme atien el nacionalisme espanyol. Saben que històricament, l'espanyolisme ha estat un nacionalisme de negació de l'altre, imperialista; que com tots els nacionalismes imperialistes –anglès, francès,… https://t.co/TRkJ8mAPTT

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) April 1, 2026

“El nacionalisme espanyol no es pot explicar sense reconèixer aquesta pulsió, i tampoc no s’entendria el que va passar ahir a l’estadi de Cornellà-El Prat”, ha asseverat.

Al llarg del partit, es van sentir càntics racistes i islamòfobs com “musulmà el qui no boti”, una situació que ha comportat les crítiques d’alguns consellers del govern i del delegat del govern espanyol a Catalunya, Carlos Prieto.

El conseller ha criticat que els protocols van anar tard i ha dit que segurament s’hauria d’haver aturat el partit. “El que vam viure ahir va ser lamentable, la veritat”, ha dit. A la mitja part, ha explicat, va fer saber tant a la federació espanyola com a la catalana que això no podia passar i que, si no s’activaven protocols, se n’anirien de l’estadi.

Berni Álvarez (@b5alvarez), conseller d'Esports, sobre els càntics racistes durant l'Espanya-Egipte a l'RCDE Stadium: "S'hauria d'haver aturat el partit" 

https://t.co/LD5NkfjZ88 pic.twitter.com/pqRqyeq4kS

— Aquí Catalunya (@AquiCatalunya) April 1, 2026

“El futbol, l’esport en general, ha de ser tot el contrari”, ha dit Álvarez, que l’ha reivindicat com un vehicle de cohesió i integració. Segons que ha dit a l’entrevista, feia la sensació al camp de l’Espanyol que els comportaments estaven molt dirigits per un missatge molt clar de “gent d’ultradreta que estava ficada a l’estadi”. De fet, ha dit que hi havia molta gent que cantava que “segurament no tenia cap mena d’inquietud en l’àmbit esportiu per ser allà”.

Per tot plegat, el conseller ha dit que el govern insistiria en el que ja van fer durant la mitja part, que és parlar amb les federacions espanyola i catalana per treballar perquè l’esport “no es converteixi en una arma política perillosa” com va passar en el partit d’ahir. Álvarez també ha deixat clar que l’assistència del govern a l’estadi de Cornellà va ser com a convidat i que en cap cas l’executiu participava en l’organització.

Sobre si entendria que la FIFA imposés una sanció, Álvarez ha dit que ho entendria perfectament. “Hem d’intentar vetllar perquè la gent de l’estadi i la gent de l’Espanyol no es vegi afectada d’una manera greu per aquest tema”, ha dit en l’entrevista.

D’una altra banda, s’ha mostrat convençut que l’estat espanyol estava preparat per acollir el Mundial de 20230. “I Barcelona i Catalunya amb dos estadis, totalment”, ha indicat. Més enllà de la capacitat esportiva, ha assegurat que caldria vetllar perquè predominés l’aspecte esportiu.

Segons les dades de la Plataforma per la Llengua, les vulneracions lingüístiques dels catalanoparlants no són excepcionals. A Catalunya s’han rebut 47 queixes sobre el registre civil, de les quals 19 estan vinculades a la modificació indeguda de noms i cognoms. Al País Valencià s’han documentat 5 queixes, de les quals tres són casos de castellanització de noms. A les Illes, hi ha 4 queixes, però relacionades amb altres supòsits.

El cas de la família de Barcelona es remunta a l’abril del 2025, quan va inscriure el nounat amb el cognom “Garcia”, tal com consta en tota la documentació oficial del progenitor: DNI, passaport i certificats de naixement i matrimoni. Tanmateix, un mes després, en rebre la certificació literal d’inscripció, van detectar que el cognom del menor havia estat alterat i hi figurava com a “García”, amb accent.

Arran de la discrepància, la família va presentar una reclamació al registre civil el maig del 2025. La resposta administrativa va ser negativa. L’òrgan registral no tan sols va rebutjar l’existència d’un error, sinó que va justificar la decisió apel·lant a les normes ortogràfiques de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), adduint que calia aplicar l’accent d’acord amb criteris gramaticals del castellà.

Una argumentació que contradiu el marc legal vigent. Segons l’article 49 de la llei 20/2011 del registre civil i l’article 109 del codi civil espanyols, els cognoms es determinen exclusivament per filiació. Això implica que la forma oficial del cognom del progenitor ha de ser reproduïda fidelment en el registre del fill, sense que hi intervinguin criteris ortogràfics. En aquest cas, doncs, la qüestió no és lingüística, sinó registral.

La Plataforma per la Llengua també subratlla que la resolució administrativa invoca una instrucció inexistent de la Direcció General de Seguretat Pública i Fe Pública, fet que considera especialment greu en un organisme encarregat de garantir la seguretat jurídica. Malgrat això, el recurs presentat posteriorment per la família davant aquest mateix organisme també va ser desestimat amb arguments similars.

Amb la via administrativa esgotada, la família ha començat el camí judicial per obtenir la rectificació del cognom del menor. L’objectiu és restablir la coherència entre el registre i la documentació oficial, i garantir que la filiació quedi reflectida correctament.

La Plataforma per la Llengua interpreta aquests fets com una mostra de catalanofòbia institucional. Considera que l’administració imposa, de manera arbitrària, criteris lingüístics aliens a la realitat documental dels ciutadans, cosa que pot afectar directament la identitat personal i la seguretat jurídica. Per això, reclama mesures per evitar aquestes pràctiques i insta els afectats a denunciar qualsevol vulneració dels seus drets lingüístics.

Diu que la universitat necessita canvis, com ara la governança. També assegura que la UV continuarà essent un referent en la defensa de la llengua. De tot plegat, en parlem amb ell, i també de com cal afrontar nous desafiaments, com ara la intel·ligència artificial i el creixement de les universitats privades.

—Què us va empènyer a presentar-vos de candidat a rector?
—La universitat en si mateix. Em sent profundament universitari; fa més de trenta-quatre anys que sóc ací, hi he tingut responsabilitats, vaig ser cinc anys vice-rector i el que m’ha mogut sempre era un projecte d’universitat col·lectiu. He tingut la sort que molta gent s’ha implicat i ha cregut en el projecte, i era veritablement el que jo buscava.

—Com encareu el mandat?
—Amb molta il·lusió, però molt responsabilitzat. No sols jo mateix, sinó tot l’equip que formarà el consell de direcció. S’han creat expectatives i això ens dóna una responsabilitat més gran i, al mateix temps, més motivació per a poder dur endavant els canvis i les millores que considerem que aquesta universitat necessita i mereix.

—Quins canvis necessita la universitat?
—El primer canvi, encara que parega paradoxal, ja s’ha produït. El fet important d’haver guanyat les eleccions és com s’ha aconseguit. Eixe com és la primera mostra de confiança que la comunitat ha tingut en aquest projecte. En el programa teníem algunes prioritats que consideràvem inajornables. Una de fonamental és la governança, la manera com s’ha de governar la universitat, amb un consell de direcció que siga accessible, que tinga en compte un procés de diàleg, d’escolta, de deliberació, per a entendre que tots els problemes s’han d’intentar abastar, però no alhora. Cal planificar amb rigor i amb proximitat.

—Parleu de millorar la governança. Com ho fareu?
—En el primer consell de direcció aprovarem un codi de bones pràctiques per al mateix consell de direcció, que determine la manera en què internament hem de treballar i com hem de relacionar-nos amb la comunitat universitària. El rector és el primer, però la resta del consell de direcció, també. Hem de ser un consell de direcció accessible per canals formals, però també per canals informals. De vegades, caldrà negociar per a finalment acordar, i després explicar i complir les decisions que es prenen.

—Dieu que els estudiants han de ser al centre. En quines mesures concretes es materialitzarà això?
—Ens trobem en un moment de la història molt particular i molt especial del punt de vista de les universitats i de l’experiència que han de tindre els estudiants. N’hem de ser conscients. Qüestions com la intel·ligència artificial, la pressió de les universitats privades, del context en general, fan que les universitats públiques tinguem una responsabilitat més gran, si escau, quant a la transmissió del coneixement. L’estudiant ha de ser al centre, per aconseguir que eixa experiència faça que no sols vinga a la universitat, sinó que la universitat passe per ell. Per això activarem un observatori de l’estudiantat, que permeta identificar quina és la situació, diagnosticar-la amb rigor i a partir d’ací poder desenvolupar polítiques que atenguen allò que els estudiants necessiten o desitgen. També cal dinamitzar l’estudiantat. Hem d’impulsar l’associacionisme estudiantil i permetre que la relació de govern tinga una altra estructura que permeta que els estudiants senten que formen part d’aquest procés de decisions.

—Com es pot abordar la qüestió de la intel·ligència artificial?
—És un tema molt complex, que és transversal a tota la societat. Ens anem embevent d’aquesta situació i hem de ser conscients que açò ha vingut per a sempre. A la universitat hem de liderar aquest procés, que és molt complex perquè evoluciona molt ràpidament. El ChatGPT és entre nosaltres de fa pràcticament tres anys. I com ha evolucionat en tres anys? Què pot passar en cinc anys més? I en deu? Hem de mirar cap endavant. No podem negar eixa realitat, hem d’afrontar-la, i cal prendre mesures per a poder estar a l’altura d’allò que siga necessari, no sols en l’àmbit de la docència, també de la recerca, de la transferència, i particularment de la mateixa gestió de la universitat.

—També parlàveu de les universitats privades. Les universitats públiques noteu aquesta pressió?
—Algunes altres vegades m’han preguntat directament si les universitats privades són competència. Jo sóc economista. Des d’un punt de vista econòmic és evident que sí, perquè plantegen una manera de fer universitat que implica l’obtenció de recursos econòmics. Les universitats públiques no han de pensar que tenen la competència des d’eixe punt de vista. La universitat pública ha de ser –és, i ha de continuar essent– un garant que existisca equitat social. Nosaltres som el que entenem que ha de ser una universitat, un centre d’educació superior on es genera coneixement i on es transfereix aquest coneixement. La societat ha de ser molt conscient que eixe és el paper que una universitat pública ha de fer.

—Parlem de les eleccions. En la primera tanda, vau obtenir un suport menor dels estudiants en comparació amb la vostra principal contrincant, Ángeles Solanes. Cosa que es va invertir en la segona tanda. Què penseu que va canviar?
—Estic molt satisfet, no solament com a candidat que finalment ha obtingut el suport en tots els estaments majoritaris, sinó especialment de la implicació dels estudiants. Històricament, l’estudiantat sempre té uns percentatges de participació baixos, però crec que és la primera vegada que en una segona volta la participació ha crescut quasi tres punts. Tres punts pot parèixer poc, però és moltíssim. És créixer pràcticament un 25%. Els estudiants han sigut conscients que havien de fer un pas endavant pel moment institucional i decisiu que travessa la nostra universitat, i l’educació pública en general.

—Per què la participació és baixa?
—És una cosa històrica, no és una cosa que siga exclusiva. Hi ha hagut eleccions en què encara ha estat més baix. Eixa és una de les qüestions que ha d’analitzar eixe observatori de l’estudiantat. Hem d’aconseguir que els estudiants, en qualsevol procés electoral, s’involucren més. Pot ser que hi haja una certa desafecció perquè entenen que la seua opinió o el seu vot no compta. Cal aconseguir que s’impliquen més, perquè això ens farà ser una universitat millor.

—Va haver-hi una certa polèmica relacionada amb la Facultat de Medicina i l’alt nombre de vots a Solanes. Com ho vau viure?
—En termes estadístics, això era quasi una anomalia estadística. Jo valore, fonamentalment, que els estudiants han estat conscients de la importància que tenia el fet que feren un pas endavant i han permès que, amb el seu vot, les coses canviaren. Em quede amb això.

—A parer vostre, quin paper ha de tenir la Universitat de València en la Xarxa Vives?
—Ja hi té un paper important. Hi ha estudiants que fan una tasca molt important per a orientar les universitats que formem part de la Xarxa Vives en les decisions que s’han d’adoptar. Tenir un observatori reforçarà el paper concret que la nostra universitat té en la xarxa, que és un element important dins l’ordenació de les universitats que la conformem. Cal continuar optant per tot allò que representa la Xarxa Vives i allò que la Universitat de Valencià ha fet històricament, i ha de continuar fent en el futur.

—Sabeu que la llengua viu moments complicats, amb atacs continus dels governants. Com s’ha de situar la universitat?
—La Universitat de València històricament ja ha manifestat una posició i no ha de canviar. En els nostres estatuts, tenim dues llengües oficials, que són el valencià i el castellà, però tenim una llengua pròpia, que és el valencià. Aleshores, és un mandat estatutari; nosaltres això ja ho tenim superat. La Universitat de València sempre defensarà la nostra llengua, que és la llengua pròpia de la mateixa universitat. I continuarem essent el referent que sempre hem sigut en la defensa de la llengua.

—La universitat podria aturar els peus als polítics en aquest àmbit?
—A partir del respecte institucional i de la col·laboració que també hi ha d’haver, la Universitat de València haurà de fer el que calga fer, quan calga fer-ho. Hem d’aconseguir de mantindre unes relacions correctes amb les institucions, però també hem de ser un referent. Estarem en una posició adequada sempre en defensa dels valors que ens són propis i de les missions que tenim com a universitat, i la llengua n’és una. Farem allò que calga fer i sempre amb eixe respecte institucional, però al mateix temps amb fermesa quan corresponga. Continuarem essent un referent, com històricament ha estat aquesta universitat, i no perdrem de vista que hem de continuar essent-ho.

—Quin paper voleu que tinga la UV a escala internacional?
—Som un referent a escala internacional. No sols perquè ho diguen els rànquings, sinó perquè estem en una aliança com la de Forthem, conformada per nou universitats europees. També tenim lligams amb universitats dels Estats Units, d’Iberoamèrica, d’Austràlia, d’Oceania, d’Àsia…, a escala institucional i a una escala més informal, en el sentit que hi ha recerca que és compartida. La Universitat de València cada volta està més internacionalitzada. El món es troba cada volta més interconnectat i una universitat ha d’estar interconnectada amb la resta del seu entorn, perquè és consubstancial a la mateixa universitat. Potenciarem tot allò que és internacional, no sols des de l’àmbit dels estudis, sinó també des de l’àmbit de la recerca, de l’intercanvi de cultura i de qualsevol mena d’actuació que puguem fer perquè la presència internacional de la Universitat de València siga cada vegada més sòlida.

—Qui us acompanya en el vostre equip?
—En aquest nou repte m’acompanya un grup de persones magnífic. Primer vam formar un grup de treball, que va definir la base de coneixement i després el programa electoral de la nostra candidatura. Són tretze persones, a més de mi mateix. Hi ha vuit dones i sis homes. És un equip amb molta experiència, no tant en l’àmbit d’un vice-rectorat, però sí en l’àmbit del coneixement i de més tasques de gestió de la universitat. Estic convençut que tindrem molta faena, moltíssima; serà complicat, n’estic segur, però tenim sis anys al davant. No ho farem tot en sis mesos ni en sis dies. El que tenim clar és que treballarem tots plegats per la universitat.

L’informe respon a l’estudi encarregat per l’ajuntament al filòleg Abelard Saragossà per bastir la proposta de modificació del topònim, que defensa escriure “Valéncia“. Avui s’han votat al ple municipal les al·legacions presentades pel consistori contra la negativa de la institució normativa de donar suport al canvi.

L’AVL remarca que, en la determinació de la forma gràfica d’un topònim principal, cal integrar, sense jerarquies rígides, els pilars clàssics de l’onomàstica: etimologia, pronunciació i documentació històrica, complementats pel criteri de la integració normativa.

L’etimologia del topònim és clara: prové de ‘valentia’ (‘fortalesa’), amb una e breu en llatí. L’estudi del nom, diu, no es pot abordar de manera aïllada, sinó tenint present l’evolució i la forma actual de les paraules amb el mateix sufix, com ara mots comuns (“paciència”, “consciència”, “adherència”), antropònims (“Clemència”, “Prudència”) i exònims (“Florència”, “Palència”). Aquest principi de coherència interna exigeix la terminació -ència al topònim, per tant: València.

L’accent greu de la norma ortogràfica s’ajusta a la pronunciació majoritària oberta de la -e del sufix -ència. Aquesta vocal només es diu tancada en algunes varietats: al valencià meridional, part del català occidental i el gironí. Per això la tradició ortogràfica opta per l’accent greu, i reflecteix la realització fonètica més general.

L’AVL afegeix que la distribució actual del timbre de la -e tònica ([é]) a València no es correspon amb la divisió dialectal occidental/oriental. Per tant, el canvi en el topònim no es pot fonamentar en l’equiparació occidental = aguda / oriental = greu.

D’ençà de l’edat mitjana, el topònim València apareix en texts poètics que rimen amb mots acabats en -ència. Això indica que la -e del topònim es pronunciava igual que els derivats en -ència, fossin tancats o oberts, diu l’informe.

D’ençà de les Normes de Castelló (1932), la grafia València ha estat la fixada per la tradició ortogràfica de la llengua, continuada legalment per l’AVL, fins a la Gramàtica normativa valenciana (2006), el Diccionari normatiu (2014) i el Nomenclàtor toponímic valencià (2026). “Aquesta forma és la utilitzada a la pràctica totalitat de les obres d’escriptors i tota mena de texts: literaris, administratius, legals, periodístics, divulgatius”, insisteix l’acadèmia.

Coherència i tradició

L’informe invoca raons de coherència ortogràfica, etimològiques i de tradició escrita consolidada per aconsellar la grafia actual, tot i que la pronunciació majoritària en el català del País Valencià és tancada, com constata la Gramàtica normativa valenciana (p. 48).

L’ONU, recorda l’AVL, recomana d’assignar un sol nom normalitzat per a cada lloc geogràfic i considera el principi d’univocitat com a ideal en la normalització toponímica. L’informe diu que el valencià, llengua pròpia del País Valencià, necessita una protecció específica pel fet ser una llengua minoritzada, d’acord amb l’article 6.5 de l’estatut d’autonomia, que estableix una protecció i respecte especial per a la recuperació de la llengua.

La ciutat de València es troba a la zona de “predomini lingüístic valencià”, segons l’article 35 de la LUEV. Per això, el nom hauria de tenir només la forma catalana. Més encara, assenyala, quan l’estudi tècnic municipal no aporta arguments que justifiquin la forma en castellà de la denominació bilingüe proposada.

L’AVL conclou que no s’han aportat novetats ni un corpus argumental sòlid per a abandonar la forma normativa i oficial. “Les consideracions presentades són insuficients i manquen de la fonamentació necessària per avalar un canvi toponímic d’aquesta magnitud”, sosté. Per això, ratifica la posició de l’informe del 2016, ara més detallada, i considera injustificat modificar la forma valenciana del topònim.

L’informe afegeix que si l’ajuntament proposa finalment una forma doble en contra del criteri de l’Acadèmia, la solució bilingüe seria València / Valencia.