Les dades són molt preocupants i s’hi pot afegir un gram més si les comparem amb les registrades a tot l’estat espanyol. Històricament, Catalunya ha disposat d’un mercat laboral en què les taxes feien millorar molt les corresponents a les mitjanes estatals. Avui, encara ho fan, però amb una diferència molt més minsa. Això vol dir que anem perdent pistonada dins el mercat estatal, cosa que no era habitual. Si mirem aquest trimestre, per exemple, ens adonem que un 25% dels qui han perdut la feina a tot l’estat l’han perduda a Catalunya. I en el cas dels desocupats, 36 de cada 100 dels nous desocupats el primer trimestre són a Catalunya. A què es deu aquesta diferència? Doncs que a Catalunya hi ha hagut més gent que ha volgut treballar i ha entrat al mercat laboral. Concretament, 63 de cada 100 persones de tot l’estat que han decidit de fer el pas, l’han fet a casa nostra. En definitiva, el mercat, en clara desacceleració de fa mesos, no ha pogut absorbir els nous que han entrat i ha passat el que ha passat.

Cal dir que el primer trimestre acostuma a ser dolent, però no fins al nivell d’aquest. En aquesta situació, hi juguen dos factors. Per una banda, l’oferta de treball que fan les empreses. Una oferta que va lligada a la seva activitat econòmica, que es troba en franca desacceleració. No tenim dades de Catalunya, però pensem que, a tot l’estat, l’estimació que fa avui l’AIREF sobre el PIB en temps real mostra un descens des del 0,8% trimestral del quart del 2025 fins al 0,3% actual. Sembla, doncs, que, per aquesta banda, les empreses més aviat tindrien tendència a la reducció de personal. Ningú no comenta encara si ja es poden notar les primeres aplicacions de la IA. Però…

Per una altra, quant a la demanda de feina, ja hem vist que la gent que entra al mercat laboral (nous actius) continua augmentant a Catalunya a un ritme de l’1,8% anual, que, tot i no ser molt elevat, és superior al de tot l’estat, sobretot, en el primer trimestre, i al de l’ocupació catalana, que aquest trimestre ha caigut fins a un esquifit 0,4%, des de l’1,5% de l’anterior. El sumatori dels dos aspectes fa que, mentre a tot l’estat la xifra de desocupats en un any baixa d’un 2,2%, a Catalunya pugi d’un 15%, una dada inversemblant, equivalent a 59.000 persones.

I quins individus han estat més castigats per la situació? Val a dir que, aquesta vegada, no són els joves. La seva taxa de desocupació baixa en un any del 20,4% al 19,3% actual. Les dones tampoc no han estat les més castigades, atès que, respecte del primer trimestre del 2025, la seva taxa de desocupació ha pujat de 0,63 punts percentuals (fins el 10,79%) i la dels homes, d’1,75 punts (fins el 9,52%). Els qui han rebut fort han estat els estrangers. La seva taxa de desocupació ha pujat cinc punts percentuals en un any (per culpa del primer trimestre del 2026), mentre que, en el cas dels autòctons, es manté en un any i puja d’un punt aquest trimestre.

El fet és que també són els estrangers els qui han pressionat més el mercat, perquè en la xifra dels nous actius, durant els quatre darrers trimestres, han representat més del 50% del total estatal. En el primer trimestre del 2026, el percentatge sobre aquest total ha estat el 68%. Queda clar que l’arribada de forans a l’estat, amb més presència a Catalunya, aquí es nota. Això fa que les xifres, tant en feina com en desocupació, siguin molt pitjors que en el cas dels autòctons.

En la pèrdua de llocs de feina del trimestre, l’Observatori del Treball i del model Productiu de la Generalitat culpa directament els serveis de la forta davallada que repercuteix en la xifra anual. En aquest sentit, diu que aquest sector és l’únic que mostra un retrocés anual en el nombre d’ocupats: 89.600 menys (-3,1%). En canvi, els altres tres grans sectors creixen, a una taxa de creixement interanual que s’accelera, i sumen 55.200 ocupats més en la indústria (+8,8%), 39.300 més en la construcció (+16,5%) i 12.100 més en l’agricultura (+26,6%).

Malgrat això, no ha estat un bon trimestre, ni de bon tros. Però les valoracions que es fan en diferents àmbits són molt diverses. El conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, diu que “l’augment de la població activa evidencia que més gent vol treballar a Catalunya i això vol dir que tenim un mercat laboral dinàmic, que funciona i que genera el sentiment que al nostre país es pot trobar feina i, sobretot, bona feina”. I afegeix: “Tenim un mercat de treball amb capacitat tractora i que continua generant oportunitats.”

Per la seva banda, el secretari de Treball, Paco Ramos, comenta: “La voluntat del govern és atendre les expectatives del mercat laboral, de les persones que expressen que volen treballar, i col·laborar amb les empreses, reforçar l’orientació, la intermediació i la formació per fer encaixar les necessitats de les empreses amb aquestes persones que busquen feina.” El que diuen els representants del govern no sembla que s’adigui gaire amb les xifres que s’han presentat.

En canvi, en el sector privat, les coses es veuen d’una altra manera. “Lamentem profundament que s’incrementi la població desocupada de Catalunya, mentre les empreses expressen reiteradament les dificultats que tenen per cobrir llocs de treball.” Ho deia el secretari general de Pimec, Josep Ginesta, en referència al fet que “la taxa de desocupació a Catalunya s’ha incrementat intertimestralment i interanualment”. I afegia: “L’augment de la desocupació no es produeix per la conjuntura global ni econòmica actual, que sí que afecta alguns sectors d’activitat, sinó que és la conseqüència del fet que no sempre som capaços d’activar les persones aturades.”

En relació amb l’ocupació, el secretari general de l’entitat ha detallat que el primer trimestre del 2026 havia registrat una baixa taxa d’ocupació del 55,37% a Catalunya, i un comportament pitjor que no el de països amb perspectives econòmiques negatives. “Hi ha hagut una pèrdua intensa d’ocupació i la nostra taxa està molt per sota de la que ens agradaria tenir i de la que som capaços de tenir, també lluny de la que tenen altres països competitius del nostre entorn, com els Països Baixos, Suïssa, Alemanya o fins i tot Grècia o Romania”, ha dit Ginesta.

A Foment del Treball alerten d’un començament d’any especialment negatiu per al mercat laboral. “Fa mesos que anem advertint d’un deteriorament progressiu i un estancament dels indicadors d’ocupació, en un context de moderació del creixement de l’economia catalana, una complexitat regulatòria creixent, un increment de costos i un entorn geopolític incert, juntament amb la persistència de reptes estructurals, entre els quals, l’absentisme, els nivells de productivitat per ocupat i una desocupació estructural elevada, factors van afegint tensió en l’activitat empresarial i limitant la capacitat de creació d’ocupació.”

En definitiva, unes dades tan negatives com inesperades en el primer trimestre laboral de l’any. La complaença aparent de les autoritats contradiu els avisos de risc que llança el sector empresarial. Les diferències tan oposades en ambdós punts de vista sobre la situació ens haurien de preocupar una mica.

En relació amb la gestió que n’ha fet la Generalitat, va destacar la complexitat del model, amb múltiples canals d’arribada dels fons (convocatòries, licitacions, assignacions directes) i una governança compartida entre administracions. El fet és que la Generalitat ha gestionat més de 4.000 milions d’euros, amb una distribució sectorial àmplia però amb especial incidència en àmbits com la transició ecològica, l’habitatge, l’educació i la digitalització. El grau de mobilització dels recursos és elevat, amb més del 75% dels fons assignats ja resolts, tot i que amb diferències segons les polítiques.

Del punt de vista de l’impacte que tenen sobre l’economia catalana, la valoració és encara provisional i Cruells no va aportar-ne cap dada. Segons que va dir a la conferència, “els fons van contribuint tant a la recuperació macroeconòmica com a la transformació de sectors clau i al reforç de la resiliència del sistema productiu”. I va afegir: “Tanmateix, molts dels efectes esperats –especialment els de caràcter estructural– tenen una maduració lenta, fet que obliga a mantenir una anàlisi prudent i a continuar aprofundint en els mecanismes d’avaluació.”

El fet és que el punt més esperat, que era saber quin és l’impacte real sobre l’economia catalana, va quedar a les fosques. No sabem encara quin és aquest impacte sobre la nostra economia. Caldrà esperar que s’acabin els càlculs necessaris –ja han començat– per a saber-ho. Esperem que no es facin esperar gaire, perquè són la clau per a poder valorar la importància que realment hauran tingut a casa nostra, més enllà de les bones paraules de les autoritats.

Les xifres que va apuntar el representant de la Generalitat són certes, però la manerea de presentar-les em va semblar una mica optimista. En valor absolut, som la primera comunitat a rebre volum de diners, però les coses canvien si mirem els diners en termes relatius a la població, per exemple. Ho demostra un estudi presentat la setmana passada per Esade, en què resulta que les dades per capita no són tan favorables a Catalunya: la comunitat més ben posicionada és el País Basc, amb un impacte d’euros per capita en fons Next Generation que és un 50% superior al que ha tingut Catalunya. L’Aragó i les Illes, també apleguen un 45% més, i ocupen la segona i tercera posició d’impacte per capita en el rànquing estatal. Cal baixar fins a la novena posició per trobar Catalunya. “És una relació que, d’alguna manera, recorda el que passa en el finançament autonòmic. És curiós”, em comenta Josep Reyner, president de la Comissió d’economia catalana del CEC.

Hi ha un aspecte de l’estudi d’Esade que cal destacar. Explica que el desplegament dels fons NextGenEU a l’estat espanyol avança a dues velocitats molt diferents. D’una banda, hi ha una via ràpida dels grans projectes estratègics (PERTE, infrastructures ferroviàries, grans consorcis), que absorbeix la major part del capital. Per una altra, una via capil·lar de microajuts (com el Kit Digital) que, encara que arriba a un gran nombre de beneficiaris (d’aquí, l’alt percentatge de convocatòries resoltes), representa una fracció molt minoritària dels diners mobilitzats.

En xifres, assenyala que l’1% dels beneficiaris que més fons rep acapara el 71,4% del valor total adjudicat, i l’empresa mitjana rep una fracció infinitesimal. Les entitats privades predominen com a receptores finals, i la participació limitada d’entitats locals presenta interrogants sobre la sostenibilitat de les transformacions a llarg termini.

Ahir, a Madrid, eren els analistes de Funcas, conjuntament amb els d’AFI, els qui presentaven una anàlisi més avançada sobre l’impacte dels fons europeus en l’economia estatal. Segons l’estudi presentat, aquests fons expliquen entre el 10% i el 14% de l’avanç del PIB espanyol registrat anualment en el període 2021-2025, resultat que reflecteix l’impacte net en el PIB de la despesa (principalment inversió) feta a compte del programa europeu. Això sí, apunta diferències anuals importants sobre la mitjana.

Les seves conclusions semblen menys optimistes que no pas allò (poc) que es comenta en l’àmbit oficial. Malgrat la canalització dels fons cap a l’economia, aquest estudi afirma que l’efecte transformador encara no s’ha materialitzat plenament. La monografia analitza el comportament de la inversió en maquinària i béns d’equip respecte dels seus precedents històrics i suggereix que els fons han contribuït, sobretot, a sostenir la inversió pública, i que l’impuls a la inversió empresarial ha estat inferior que no es preveia. La inversió pública es troba en nivells un 50% superiors als previs a la pandèmia, mentre que, a final del 2025, la inversió empresarial se situava encara 3,3 punts percentuals per sota del nivell pre-pandèmia en termes reals, si bé s’ha percebut un repunt darrerament.

Igualment, la productivitat, estimada, reflecteix un dinamisme encara limitat. Això sí, l’economia espanyola ha estat l’única de les quatre grans economies europees en què la productivitat real per hora sembla que s’ha accelerat, amb un creixement addicional de 0,4 punts, davant les caigudes d’Alemanya, França i Itàlia. No obstant això, aquest avanç és modest en termes absoluts i, segons que afirmen, “contrasta amb la magnitud de l’estímul rebut”.

Finalment, la valoració que fan Funcas i AFI dels resultats dels fons europeus posa en evidència una composició sectorial del suport públic que no reflecteix acuradament la naturalesa del cicle expansiu espanyol. La distribució dels fons compromesos es concentra, sobretot, en manufactures, informació i comunicacions i construcció, que reuneixen més del 60% del total. Però la intensitat de l’estímul no es tradueix proporcionalment en la resposta inversora esperada, la qual cosa suggereix que els fons no donen suport als sectors amb més tracció en aquests moments, en els quals resideix l’avantatge comparatiu de l’economia espanyola.

En definitiva, estem pendents de saber quin serà l’impacte d’aquests fons sobre l’economia catalana i si les estimacions d’Esade i Funcas-AFI, a escala estatal, acaben acostant-se a la realitat, i si els percentatges exposats seran extrapolables, o no, a la nostra. Qüestió de paciència.

Els cotxes van més avançats en les estatístiques (no oficials), i no és un sector que es pugui prendre de referència global, perquè passa uns moments de canvi molt importants, però marca una mica la tendència en el nou marc internacional creat pels nord-americans. El fet és que les dades que vam saber ahir, de l’INE, sobre les exportacions totals del febrer per a Catalunya aporten uns resultats gens satisfactoris, perquè al febrer van baixar d’un -3,5% interanual i els dos primers mesos de l’any, d’un -5,1%. A tot l’estat, les dades són lleugerament millors, amb una baixada del -0,8% i un augment de l’1,8%, respectivament.

Malauradament, l’Idescat no ha fornit encara les dades corresponents a Catalunya, de manera que no tenim prou detall per a fer-ne una anàlisi més acurada.

En el context internacional, les exportacions catalanes de béns (-3,5%) el mes de febrer van tenir una contracció molt semblant a la de la zona euro (-3,4%) i de la UE-27 (-2,7%). Entre les principals economies de la Unió, en canvi, es destaquen els creixements de les exportacions de França (3,8%) i Alemanya (1,7%), al contrari que les d’Itàlia (-0,2%).

Internacionalment, no podem passar per alt les conseqüències dels aranzels americans, perquè les exportacions de la UE-27 als Estats Units van baixar d’un -26,4% al febrer, segons que va informar divendres l’Eurostat, després d’un enfonsament anterior del -27,8% al gener. Són caigudes molt importants. No obstant això, és probable que les xifres siguin desvirtuades per la comparació amb el volum comercial sense precedents de començament del 2025, quan els enviaments van atènyer el punt culminant, abans dels aranzels de Trump, a partir del març. Recordem que el gener i el febrer del 2025 les exportacions als Estats Units van créixer d’un 16% i d’un 22,4%, respectivament. A l’estat espanyol, on el pes de les exportacions als EUA no té tanta importància com als principals països d’Europa, la baixada ha estat del -13%.

Més enllà dels EUA, les exportacions de béns de la zona de l’euro a la resta del món el febrer del 2026 van baixar d’un -6,7% respecte del febrer del 2025. Encapçalen les baixades quatre sectors: el químic, els medicaments, els vehicles i la maquinària. Ara, els EUA no són pas els únics responsables de la caiguda, perquè les exportacions als altres tres clients més importants, fora de la UE, és a dir, el Regne Unit, Suïssa i la Xina, presenten, respectivament, unes evolucions interanuals del 0,1%, -9,3% i -16%. I fins i tot el comerç intracomunitari va baixar d’un -1,5% al febrer. Decididament, no ha estat un bon mes per als exportadors.

De Catalunya, amb les poques dades que aporta l’INE, podem assenyalar que els dos primers mesos de l’any ha mantingut una participació dins el total de l’estat espanyol lleugerament superior al 25%, fet que entra dins la normalitat. Els tres sectors més importants, que abasten el 61% de les exportacions catalanes, han tingut un comportament dispar. El pitjor ha estat el químic, que al febrer va baixar d’un 15%. Veient què ha passat a tot l’estat, les dues branques més afectades han estat la dels medicaments i la dels plàstics. D’això, se’n pot inferir que a Catalunya pot haver passat alguna cosa semblant, però no es pot assegurar al cent per cent.

Els béns d’equip mantenen la tendència i creixen d’un 5%. Habitualment, els més importants i dinàmics a Catalunya són els equipaments elèctrics i electrònics, a més de la maquinària i els equips mecànics.

Sobre l’alimentació, parlo amb el cap de l’Àrea de Coneixement i Estratègia de PRODECA, Marc Oliveras, que m’explica que les primeres dades d’exportacions agroalimentàries catalanes del 2026 confirmen un començament d’any marcat per un canvi de cicle, però també per noves oportunitats. Entre el gener i el febrer, el sector ha exportat, en valor, amb un ajust del −6,0% respecte de l’any anterior, però amb un augment del volum del +2,9%. I afegeix: “Aquest comportament reflecteix una realitat important: el sector manté la capacitat exportadora i guanya presència internacional en volum, en un context de normalització dels preus després dels màxims del període 2024-2025. És a dir, es ven més producte a l’exterior, tot i una pressió a la baixa dels preus globals, especialment en categories com ara la carn, l’oli d’oliva o el vi.”

Amb vista al futur, les empreses continuen pendents de la geopolítica. L’enquesta a les empreses exportadores que va publicar l’INE fa deu dies, referida al primer trimestre, assenyala quatre factors que perjudiquen les previsions. Primer, la competència en preus que troben en els mercats exteriors. Segon, amb una importància molt semblant al primer, el preu de les matèries primeres. Tercer, el preu del petroli. I quart, les dificultats en la cadena de subministrament i de logística internacional.

En relació amb les perspectives de comandes a tres mesos, hi ha més empresaris que preveuen una certa millora, després de quatre trimestres consecutius en què assenyalaven una baixada. Em sembla més important el fet que els preus preocupin molt els exportadors, que preveuen que pujaran –i que els seus marges baixaran.

Penso que els resultats de l’enquesta són lògics, en un decantament més aviat cap al pessimisme, perquè la situació que passem és absolutament nova sobre els punts on ancorar les referències. Els canvis continuats en les decisions dels EUA fan molt difícil de mirar el futur amb un mínim de lògica i encert. La incertesa és el pa de cada dia i no sembla que pugui canviar a curt termini. Mentre els núvols no ens deixin veure el paisatge que tenim davant, la cosa més normal és que les decisions a les empreses s’hagin de prendre sobre la marxa. I amb aquests elements al damunt de la taula, les previsions tenen un valor molt relatiu.

Fa tot just tres anys escrivia a la píndola (12 d’abril de 2023): “Si fem memòria, recordarem que la sequera que hi va haver els anys 2007 i 2008 va propiciar una sèrie d’inversions fonamentals per a incrementar la disponibilitat de recursos hídrics. Malauradament, les inversions per a incrementar la resiliència hídrica es van aturar després de la inauguració de la dessaladora del Prat, l’any 2009. D’ençà de llavors, han passat catorze anys sense inversions per a incrementar la producció d’aigua, tot i que el canvi climàtic no ha deixat d’alertar-nos de la vulnerabilitat d’aquest recurs. Catorze anys en què, a més de sequera hidrològica, hem tingut la sequera d’inversions en les infrastructures del cicle de l’aigua”.

L’agost del 2024, el govern català aprovava una nova estratègia de gestió de l’aigua per fer un model que “tregui Catalunya de la dependència de l’aigua de la pluja”. L’objectiu per al 2030 és aconseguir que el 70% de la demanda hídrica per a usos urbans, agrícoles i ambientals s’obtingui sense dependre de la pluja. Per assolir-ho, es proposava d’accelerar les obres d’infrastructures ja previstes i, alhora, n’incorporava de noves. De totes maneres, perquè no es repeteixi l’abandonament crònic que experimentem en les inversions, és necessari que hi hagi un seguiment del compliment de l’objectiu que han fet les autoritats en aquest sentit i, per això, la Cambra de Comerç de Barcelona va crear el 2024 l’Observatori de la Transició Hídrica.

Precisament avui al matí, aquest observatori ha presentat a la Llotja de Mar de Barcelona un nou informe en què, com a aspecte més destacable, demana que les inversions pendents en el marc de l’esmentada estratègia de l’aigua de la Generalitat, fins a l’horitzó 2030, quedin blindades en termes de finançament i s’evitin retards d’execució. “Aquestes actuacions han de permetre que Catalunya consolidi la seguretat hídrica i garantir la capacitat de resposta del sistema productiu i el subministrament d’aigua en sequeres futures.”

De moment, l’anàlisi de l’observatori diu que, tot i que aquest any es complirà el primer objectiu de l’estratègia del govern (33 hm³ de nous recursos hídrics no vinculats a la pluja en l’entorn metropolità de Barcelona), el calendari inicial presentat l’any 2024 ja registrava alguns retards, majoritàriament d’entre alguns mesos i un any: pel poc temps passat d’ençà del començament, em semblen retards molt elevats. Segons l’informe, alguns projectes preocupen especialment per la lentitud de la tramitació i el volum de nous recursos hídrics que impliquen. Es tracta de l’ampliació de la dessaladora de la Tordera i la nova dessaladora del Foix.

L’informe explica que està pendent la major part dels 2.500 milions totals d’inversió prevista, més de 1.700 milions dels quals s’hauran d’enllestir entre els anys 2029 i 2030. Malgrat això, l’objectiu final de l’horitzó 2030, l’observatori no considera que perilla perquè “la pràctica totalitat de les actuacions previstes es troben actualment en marxa, sigui en fase d’estudi, de projecte o d’execució d’obres”.

A més, l’observatori veu positiu que la Generalitat explori fonts de finançament europees per cobrir el volum d’inversió necessari per a executar les actuacions de nous recursos associades a dessalinització i regeneració. Segons el seu parer, “no tota la inversió es podrà assumir de manera unilateral, és a dir, amb recursos pressupostaris ordinaris o amb el cànon de l’aigua”. Per això, creu que és fonamental “assegurar fórmules de finançament sòlides i estables” en les actuacions per a l’obtenció de nous recursos hídrics, essencials per a garantir la seguretat del país en futures sequeres.

Això quant a l’oferta. Quant a la demanda, a partir de l’anàlisi de les dades, la Cambra ha constatat que les empreses fan els deures: adapten els consums i milloren l’eficiència en l’ús de l’aigua. Això sí, per tal de consolidar aquest canvi en tot el teixit productiu català, creu que cal un pla estructurat per a impulsar la transició hídrica en el món industrial, que doni resposta als desafiaments d’una nova situació de disponibilitat d’aigua.

En el context d’aquest pla, que ha d’impulsar l’administració, cal ajudar les empreses, sobretot les pimes, a adaptar-se al nou model facilitant-los guia i suport per reduir la dependència de l’aigua. En aquest sentit, l’any passat l’observatori va calcular que calien 390 milions d’euros en diferents línies d’ajuts a les empreses, en un període de cinc anys, per a arrencar aquest procés a escala de país.

Finalment, cal afegir que la setmana passada el govern va aprovar la memòria preliminar de l’avantprojecte de llei de transició hídrica. La futura llei vol establir un marc integral de gestió del cicle de l’aigua, amb mesures orientades a millorar-ne l’eficiència, fomentar-ne la reutilització i diversificar els recursos disponibles. També preveu de reforçar la coordinació entre administracions i modernitzar el sistema mitjançant la digitalització de xarxes i la reducció de pèrdues.

El text s’obre a consulta pública prèvia durant dos mesos. L’objectiu és avançar cap a un model més robust i preventiu, que redueixi l’impacte de les sequeres i garanteixi l’accés equitatiu a l’aigua, alhora que millori l’estat dels ecosistemes. “En el context de la tramitació d’aquesta llei, també serà necessari generar un debat constructiu, com també un consens i un pacte de país”, apunta la Cambra.

A final de gener, Aurore Lalucq, presidenta de la Comissió d’Afers Econòmics del Parlament Europeu, ja va insistir en un discurs davant els eurodiputats en la necessitat d’una alternativa europea als proveïdors de serveis de pagament dels Estats Units, Visa i Mastercard. “Trump ens pot blocar l’accés”, va advertir. Al seu entendre, Europa necessitava urgentment el seu propi sistema de pagaments. I va afegir, que, en cas de crisi, la Casa Blanca podria obligar les dues companyies de targetes de crèdit nord-americanes a paralitzar-les a Europa “de la nit al dia”. La conseqüència és que ja no podríem utilitzar un dels mitjans de pagament més comuns que tenim. En la terminal de pagament, només s’indicaria: “targeta denegada”.

Probablement, aquest és un dels aspectes dels quals menys es parla d’ençà que els EUA han canviat la seva política internacional. La dependència europea de les empreses nord-americanes, de la qual no som conscients, és enorme, malgrat portar-ne un exemplar a la nostra cartera. Quan paguem amb targeta al supermercat, a la carnisseria o en una plataforma de comerç electrònic, la majoria dels europeus utilitzem la xarxa d’un dels dos gegants nord-americans del sector. És un poder dels EUA tan important com el militar, però que no fa soroll.

I no en fa perquè el tenim normalitzat dins els nostres hàbits de pagament. És un gest que fem automàticament quan anem a comprar: col·loquem la targeta sobre l’aparell que ens posen davant, llegim “pagament acceptat” i estem segurs que la suma corresponent serà abonada des del nostre compte bancari al del comerciant i que la informació d’aquesta transacció serà anotada al nostre extracte bancari. No ens parem a pensar en el trajecte que fan aquests diners electrònics, per on passen…

Sembla un acte simple, pel costum adquirit, però enmig hi ha una infrastructura potent: la indústria dels sistemes de pagament. Pensem que el 2023 Visa i Mastercard van tramitar en el conjunt del bloc europeu un volum de pagaments d’uns 4,7 bilions de dòlars. I que, en tretze estats dels vint-i-un de la zona euro (entre els quals, l’espanyol), les operacions continuen fent-se exclusivament per mitjà d’aquestes xarxes internacionals. Les marques nord-americanes monopolitzen pràcticament tot el segment internacional i gestionen el 66% de les operacions amb targeta en l’àrea de l’euro.

És lògic, que, a mesura que han augmentat les tensions entre la UE i els Estats Units, hagi crescut el temor que els 450 milions de ciutadans europeus puguin quedar desconnectats de les infrastructures financeres internacionals. Aquesta preocupació ha retornat al primer pla polític la dependència d’Europa dels sistemes financers nord-americans. El BCE ha advertit recentment: “Si perdem el control dels nostres diners, perdem el control del nostre destí econòmic. I renunciem a un atribut clau de la sobirania.”

I l’estat espanyol, en quina situació es troba? A partir de dades procedents del Banc d’Espanya, Funcas ha estudiat l’ús que es fa a l’estat de les targetes a partir de l’evolució, durant aquesta darrera dècada, del nombre d’operacions de pagament amb targetes bancàries, d’una banda, i de l’import mitjà de les operacions abonades amb targeta, d’una altra. S’observa un creixement sostingut del nombre d’operacions de pagament amb targeta, que han passat d’uns 3.000 milions d’operacions el 2015 a prop de 10.000 milions el 2025, amb una acceleració especialment marcada a partir del 2020.

En termes de l’import mitjà per operació, s’observa una reducció clara des de valors pròxims a 42 euros el 2015 fins a 30 euros per operació el 2025. Aquesta reducció progressiva és coherent amb un ús més freqüent de les targetes bancàries per a pagaments de menor quantia, la qual cosa reflectiria una extensió del seu ús a transaccions quotidianes. Això ens diu que les targetes guanyen importància com a instrument de pagament per a operacions freqüents i de baix import, la qual cosa explicaria l’augment del nombre de transaccions juntament amb la disminució de l’import mitjà per transacció.

De fet, aquesta darrera dècada, a l’estat espanyol s’ha passat d’1,8 targetes bancàries per adult a 2,3, cosa que reflecteix la tendència de la població a adoptar més mitjans de pagament electrònics. En el 43% dels establiments comercials, la majoria dels pagaments es fan amb targeta o uns altres mitjans, i ha disminuït al 30% la proporció d’aquells on, majoritàriament, els fan en efectiu. Segons un estudi de PwC, l’estat espanyol se situa al capdavant d’Europa en preferència d’ús de mitjans de pagament digitals.

Tot plegat ens col·loca com un dels països de la zona euro on més mal faria una hipotètica acció com la que comentem. Les conseqüències d’un tall forçat serien molt àmplies, perquè els consumidors es veurien incapacitats per poder utilitzar les seves targetes per a les compres diàries, les empreses tindrien un trastorn dels seus fluxos de tresoreria i els pagaments transfronterers, i les cadenes de pagament internacionals es veurien profundament afectades.

La hipòtesi que consideren els analistes a Europa és que el tall seria possible, però també el veuen molt improbable. Pensem que, per a Visa, el mercat europeu representa un 20% del seu negoci total, i en el cas de Mastercard, la tercera part. I no cal dir que seria un cop molt dur per als comptes de resultats d’ambdues empreses. La pregunta és si això seria cap obstacle per a un Trump desenfrenat en un moment d’enuig com els que ens té acostumats? No ho sabem, però és un risc real.

En aquest punt, els europeus també hem de fer un mea culpa. Encara que avui la desconnexió és únicament una hipòtesi, il·lustra la dependència europea dels sistemes de pagaments nord-americans. I ens recorda que, al cap de vint-i-cinc anys de la introducció de la moneda única, no hem estat capaços de construir una solució digital de pagament sobirana. L’alternativa més avançada avui és Wero, un sistema de pagaments digitals paneuropeu, llançat el juliol del 2024, basat en transferències instantànies i desenvolupat per la Iniciativa Europea de Pagaments (EPI), un consorci de setze bancs europeus importants de cinc països (Alemanya, Bèlgica, Espanya, França i els Països Baixos). Però avui encara és molt lluny de ser operatiu en el dia a dia del comerç i de poder competir amb les empreses americanes. De moment, només s’ha implantat a França, Bèlgica i Alemanya.

Cal esperar que l’espantall de la desconnexió quedi tan sols en una hipòtesi i, sobretot, que Europa decideixi, d’una vegada, avançar més de pressa en aquest terreny.

En són responsables, per una banda, el transport, la taxa anual del qual va pujar més de cinc punts, fins al 5,3%. Aquest augment va ser degut a l’increment dels preus dels combustibles i lubrificants per a vehicles personals, en contrast amb la baixada registrada el març de l’any passat. I, per una altra, l’habitatge, amb una variació anual del 3,7%, és a dir, gairebé dos punts per sobre de la del mes passat. Aquest comportament fou degut als preus de l’electricitat, que van disminuir menys que no el març del 2025, i als dels combustibles líquids, que van pujar, a diferència de l’any passat.

Aquestes són les explicacions que dóna l’INE respecte de l’índex espanyol, però em semblen perfectament extrapolables a les catalanes. En l’anàlisi que fa sobre quins preus han tingut una repercussió més alta en la pujada de l’IPC mensual del març, els combustibles abasten la meitat (0,6 punts percentuals) i la resta és molt diluïda, perquè el pes (de mitjana importància) que s’atribueix a la roba és degut al canvi de temporada, després de les rebaixes. També fa referència a les pujades dels hotels i als paquets turístics, amb alces mensuals entorn del 5%, però amb molt poca repercussió en l’índex, per la minsa ponderació que tenen sobre el total.

Allò que m’ha sorprès és que l’índex dels aliments tingui un creixement negatiu durant el mes (-0,2%). Analitzant l’índex de subclasses de l’INE, no es nota que el març hagi tingut cap producte amb una pujada de preu mensual destacable. Una altra cosa és si ho analitzem en termes interanuals; ací sí que hi ha creixements importants. Els ous, amb un 21%; els llegums frescs, amb el 20%; i les hortalisses, amb un 13%, són components de la cistella de la compra que han pujat molt en un any; i també la carn i el peix, de gairebé un 7%.

De fet, també em va sorprendre que al març baixés l’Índex de Preus en Origen i Destinació dels aliments (IPOD), que calcula cada mes la COAG. Això vol dir que els marges dels intermediaris entre producció i consum han anat a la baixa. Parlo amb Andrés Góngora, membre de l’executiva estatal de la COAG, i em diu que vivim una situació molt semblant a la del començament de la guerra amb Ucraïna: “No hi ha mai un efecte immediat en la producció i els preus a curt termini. Ningú no deixa de produir per l’augment de costos. A mitjà termini, la cosa canvia, perquè el pagès pren decisions sobre què li convé cultivar. Si s’apugen els preus dels productes a curt termini, és, sobretot, pels que intervenen en els diversos esglaons de la logística, que els han pujat els costos i els poden fer repercutir.” 

Un comentari semblant em fa Miquel Piñol, responsable d’economia agrària de la Unió de Pagesos. “Els costos se’ns han disparat –diu–. El transportista que se’ns emporta la mercaderia, per exemple, ja ens cobra més i paguem més per moure els tractors. El problema és que això no ho podrem fer repercutir en el preu, per por de quedar fora de mercat. Els que fan venda directa, probablement sí que ho podran fer.” Li pregunto què en pensa, dels preus al consumidor. “Sí, ho pagarà més car tot, perquè al nostre preu hi afegiran els costos que han augmentat pel camí, més els que hi puguin afegir els que sempre especulen i aprofiten la situació. És a dir, si el cost ha augmentat una unitat, en cobren dues o tres més al client. Això sempre ha passat.”

De moment, segons que hem vist a l’IPOD, encara no. És massa aviat. Però a escala general, i amb vista al futur, hi ha una gran preocupació, com va fer avinent la FAO fa uns quants dies. Segons l’organisme de l’ONU, hi ha  un vincle bastant fort entre el preu del petroli i el dels aliments bàsics als mercats mundials, perquè el petroli es fa servir en etapes diverses de la producció i distribució agrícola (combustible de maquinària agrícola, fabricació d’adobs, transport, refrigeració, envasament…). Atès que el tancament de l’estret d’Ormuz bloca la circulació d’una part significativa dels fluxos mundials de petroli i fertilitzants, es pot esperar un augment bastant ràpid del preu dels aliments, almenys a causa de l’augment dels costs de transport i refrigeració. En canvi, l’augment motivat pel preu dels fertilitzants tan sols es podrà notar en alguns aliments més tard (pensem que, per a alguns cultius, la temporada d’utilització de fertilitzants ja ha passat, però per a alguns altres, no).

De totes maneres, no afectarà tothom igual. La relació entre el preu del petroli i el dels aliments a la zona de l’euro, per exemple, és menys forta i menys regular, per l’aplicació de mecanismes defensius, que la que hi ha als mercats mundials. I la FAO esmenta uns quants períodes a la història europea recent en què el preu del petroli ha pujat molt, però no ha repercutit amb força en els aliments. Ara, és bastant probable que la guerra de l’Iran, sobretot si s’allarga, acabi fent créixer la inflació alimentària a la zona de l’euro, però això “hauria de ser de manera progressiva i relativament limitada”.

Per això, en les darreres projeccions, el BCE ha apujat la previsió d’inflació alimentària per a final del 2026 tan sols del 2,3% al 2,6%. No obstant això, en aquest punt hi ha molta incertesa i els bancs centrals hauran de romandre molt prudents durant un temps. Com han explicat els economistes de l’ens financer central, la inflació alimentària és particularment important per als bancs centrals, perquè, “a diferència d’uns altres béns, el consum d’aliments és una necessitat i té un pes important en les despeses de consum. Molts consumidors compren aliments diàriament i, ràpidament, noten petites variacions de preu. De resultes d’això, el preu dels aliments pesa desproporcionadament en les seves percepcions i les expectatives d’inflació”. I tenen raó, la percepció de la pujada de la verdura, per exemple, és molt superior a la ponderació que té dins l’IPC. Encara que aquest mes l’evolució no tingui importància, penso que de la inflació alimentària en parlarem molt.

I la FAO fa referència a un altre aspecte que cal tenir en compte. Si bé durant el mes passat tots els productes bàsics van registrar un augment, l’organisme destaca que els olis vegetals i el sucre van ser els principals motors, dins la pujada mensual del 2,8%. L’índex de preus dels olis vegetals ha augmentat d’un 5,1% respecte del febrer i ara és un 13,2% per sobre del seu nivell de fa un any. I explica: “Els preus internacionals de l’oli de palma, soia, gira-sol i colza han avançat, sota l’efecte de l’augment dels preus del petroli, que ha alimentat les previsions d’una demanda més elevada de biocombustibles”.

Per una altra banda, l’índex FAO del sucre ha pujat d’un 7,2% al març, fins al màxim nivell d’ençà de l’octubre passat, amb l’augment dels preus del cru, que permet de preveure un arbitratge a favor de l’etanol al Brasil i fa créixer el temor sobre una potencial reducció de l’oferta de sucre al mercat mundial.

En definitiva, un aspecte més en què la durada del conflicte podrà pesar molt sobre les nostres butxaques.

Qui definia molt afinadament la situació aquesta setmana era Raúl Morales, director de comunicació de Faconauto, la patronal dels concessionaris de cotxes: “No sembla que, de moment, afecti el mercat. Del nostre punt de vista, la guerra i aquest context internacional desfavorable només afectarà si s’estén en el temps.”

De fet, les xifres de venda de cotxes han estat espectaculars en l’àmbit estatal. Amb les 130.340 matriculacions registrades, s’aconsegueix una xifra que no es veia d’ençà d’abans de la pandèmia, en concret, l’any 2019. Per remarcar aquest bon context, la xifra aconseguida representa un creixement de l’11,7% respecte del mateix mes del passat any, que també va ser força bo. I sumant gener i febrer, ja s’han aconseguit les 300.529 unitats, la qual cosa representa una pujada del 7,6% comparat amb els tres primers mesos del 2025. Evidentment, un començament d’any espectacular. I cal tenir en compte que, com destaca ANFAC, “el gran impulsor d’aquest mes de març ha estat el canal de particulars, amb un creixement per si sol del 17,5%”.

Evidentment, sempre es pot dir que la venda de cotxes ja era prevista i la decisió no és del març, però hi ha més indicadors que apunten a la hipòtesi avançada al titular. Però vegem què en diuen al servei d’estudis de CaixaBank. “El consum dels espanyols va repuntar amb força al març, amb un creixement interanual del 4,7%”, segons les dades del seu monitor de consum. Opinen que, malgrat l’encariment dels carburants, el consum sense la despesa en transports i gasolineres va avançar d’un 3,8% i va mantenir un to dinàmic. Això sí, la despesa en gasolineres acumula un creixement del 18% al març, amb els increments més intensos concentrats en la primera setmana del mes i la darrera, coincidint amb l’inici del conflicte i la rebaixa de l’IVA, respectivament.

La conclusió és que, amb la dada del març, el consum tanca el primer trimestre amb un creixement del 3,5%, un registre un 1,1% inferior al del trimestre anterior, “si bé encara en nivells elevats”. Entre les principals categories de despesa, destaca la puixança del comerç detallista, que s’accelera en el primer trimestre fins el 5,6% i, per primera vegada, se situa com la categoria amb creixement trimestral més elevat.

Sobre aquest punt, ahir vam rebre les dades de l’indicador de Comertia del març. I resulta que les vendes han crescut a bon ritme. El conjunt de sectors d’activitat i establiments associats presenta una mitjana de creixement del 5% durant el març, respecte del mateix mes de l’any anterior. Més concretament, hi ha un 60,5% de les empreses que està per sota de la mitjana de creixement del 5%, i un 39,5% hi està per sobre. Per una altra banda, el 64% dels empresaris de Comertia fa un balanç de la Setmana Santa igual o millor que la campanya de l’any passat en afluència i vendes a les botigues.

I, segons que apunta el seu president, Ignasi Pietx, “la inestabilitat internacional comença a afectar l’activitat econòmica de les empreses de comerç detallista, amb un increment dels costos operatius i del preu de l’energia, que pot repercutir en el preu final dels productes. Però, de moment, hem tingut un mes de març amb creixement de vendes i d’ocupació”.

I, si bé ja no correspon al març, la Setmana Santa es pot incloure en aquest episodi, del punt de vista de la despesa. I, segons el balanç que fa la Federació Intercomarcal d’Hostaleria, Restauració i Turisme, Catalunya ha tancat el període amb hotels i apartaments turístics gairebé plens, amb registres que han superat el 80% a bona part del territori i que han arribat fins el 90% o el ple en alguns punts. El bon temps i les bones condicions de neu han estat, majoritàriament, els responsables de l’alta ocupació hotelera a la majoria del país. Enguany, els visitants s’han repartit entre les destinacions de platja, les d’interior i també les de muntanya, atès que molts han aprofitat per tancar una bona temporada d’esquí.

Per la seva banda, el Gremi d’Hotels de Barcelona ha valorat que el conflicte al Llevant tenia, de moment, un impacte “molt poc generalitzat” en el sector hoteler, amb afectacions “molt concretes” i “poc significatives” en determinats mercats asiàtics sense connexió directa amb Barcelona. Segons que va explicar el director general de l’entitat, Manel Casals, l’ocupació ha estat al voltant del 85% i les dades es concentren entre Dijous Sant i Diumenge de Pasqua i apunten a una estabilitat en l’activitat turística a la ciutat.

Tot plegat, però, no evitarà pas augments de preus en la cistella de la compra. El preu de la fruita, per exemple, experimentarà un increment entre el 10% i el 15% els mesos vinents a causa de l’augment dels costs de producció. Ho ha advertit el director general d’Afrucat, Manel Simón, que assegura que l’encariment ja és inevitable per al sector.

Segons que ha comentat, els productors han hagut d’assumir increments importants en els principals inputs agrícoles. El cost del transport ha augmentat d’un 35%, i els herbicides s’han encarit d’un 30%. A això, s’hi afegeix la pujada dels adobs, que ha arribat al 20%, i dels fertilitzants, com la urea, amb un increment que pot arribar fins el 60%.

Aquest context ha fet que els productors hagin hagut de comprar les matèries primeres a preus més elevats. Cosa que repercutirà directament en el consumidor final. “Encara que el conflicte es resolgui, els costs ja s’han assumit”, explicava Simón, que ha insistit que l’impacte en el preu de la fruita seria inevitable durant aquesta campanya.

Reflexions com aquesta seran habituals en uns quants sectors d’ací a poques setmanes. De moment, el comportament del consum ha quedat pendent de més novetats i d’afectacions directes a la butxaca. On sembla que sí que ja han començat a notar-se és a la indústria, en general. En parlarem ben aviat.

El termòmetre de la guerra –el preu del petroli– ha respost com era previst, amb una baixada d’un 13%. I, tot seguit, les borses de tot el món han tingut un veritable festival d’entusiasme. L’Íbex-35, per exemple, ha pujat de gairebé un 4% i Wall Street, a mitja tarda, vorejava el 3%. En definitiva, un dia idoni per a guanyar molts diners als mercats. I no és el primer. Si hi ha res que ha destacat en aquesta guerra, com a fet col·lateral, és el vessant financer, que ha permès tota mena d’operacions al límit de la legalitat.

Dissabte, el digital americà Axios, recordava: “Segons dades de les borses, ha sorgit una epidèmia d’operacions sospitoses entorn de les decisions més transcendentals del president Trump, sempre minuts o hores abans que sacsegi els mercats planetaris. Mentre la guerra contra l’Iran fa enfilar els preus per als nord-americans, sembla que uns quants privilegiats obtenen beneficis a plena llum.” I detallava: “Fa temps que hi ha un augment sobtat d’operacions alcistes a la borsa minuts abans que Trump anunciï una dràstica pausa de noranta dies en els aranzels del ‘Dia de l’Alliberament’ que sacsejaven el mercat.”

En l’editorial del 24 març, Vicent Partal se’n va fer ressò, en un dels dies “curiosos”, en què el model seguit pels “guanyadors” s’havia repetit una vegada més, de manera escandalosa. No n’hi ha proves i a la Casa Blanca ho desmenteixen, però és clar que algú del cercle trumpista va fer l’agost el mes passat, sempre seguint el mateix sistema. És a dir, operar minuts abans que Trump doni una notícia que saben que afectarà el mercat del petroli i les borses. Dos senadors, demòcrates, han demanat una investigació seriosa sobre el fet. No serà sobrer de recordar que, entre moltes coses, l’administració Trump ha desmantellat sistemàticament gran part del mecanisme dissenyat per a detectar l’ús d’informació privilegiada i el frau de coll blanc.

No sé si el cas d’avui és un més de tot aquest reguitzell d’actuacions malaurades, en què, sense manies, es negocien els morts per diners. Però el cas és que l’aparició sobtada del president del Paquistan com a mitjancer providencial ha permès al govern dels EUA de sortir al darrer moment de l’atzucac en què s’havia ficat.

Sigui com sigui, malgrat les sospites i les mentides, els mercats continuen reaccionant a les declaracions de Trump. I és difícil d’albirar cap sortida a aquest cercle viciós. Cal dir que, fins ara, les turbulències de les borses han estat bastant moderades, partint de la premissa que els Estats Units sempre cediran davant el risc d’un augment de la inflació amb vista a les eleccions de mitjan mandat del novembre. Per això la caiguda de les accions des que va començar la guerra fins ara ha estat insignificant en comparació amb el període posterior a l’anunci dels aranzels globals de Trump el 2025. Pensem que el Dow Jones ha baixat menys del 3% i, fins i tot, l’Íbex-35 tan sols un 1,5%.

És clar que l’acord de negociació és un fet provisional, i això vol dir que els quinze dies vinents tornarà a haver-hi sobresalts, perquè dels deu punts presentats per l’Iran en la negociació molts analistes en veuen vuit que són inacceptables pels EUA, si més no tenint en compte què han dit fins ara. Jo no crec, per exemple, que els americans abandonin la zona, on tenen un feix de bases militars, com volen els iranians. Encara més: si acabessin acceptant els punts proposats per l’Iran –cosa que em sembla impossible–, la situació de la zona, al voltant de l’estret d’Ormuz, seria pitjor que abans de la guerra, perquè l’Iran en sortiria molt reforçat.

Per això, la sensació que hi havia als mercats avui, més enllà de l’eufòria de les pujades, era que tot és molt fràgil i continua penjant d’un fil. Que s’ha guanyat temps i ajornat una decisió i prou. De fet, no s’han recuperat, ni de bon tros, els nivells de preus que hi havia abans de la guerra. El petroli, que és la clau, malgrat haver baixat avui fins a 95 dòlars el barril, encara és un 30% més car que a final de febrer. I el gas natural, un 50%.

La majoria d’analistes creuen que haurà de passar un bon temps perquè tot es torni a situar als nivells d’abans de la guerra, perquè tant la producció com la distribució trigaran a normalitzar-se a la regió. Això, sens dubte, tindrà un efecte negatiu en la inflació, si més no durant uns quants mesos, i obligarà els bancs centrals a afinar molt.

I els inversors, després de la injecció d’adrenalina d’avui, saben que demà s’hauran de preguntar en quin estat es troben les infrastructures energètiques de l’Iran i dels països del golf Pèrsic, després dels bombardaments continuats a què han estat sotmeses durant un mes i mig. I quina és la producció real de petroli i de gas que es podrà obtenir, en el moment que s’obri Ormuz, que serà, sense dubte, molt més baixa que la d’abans de la guerra. I, és clar, quant de temps tardarà a poder-se recuperar.

Finalment, no hem de passar per alt que ja fa sis setmanes que va començar la guerra, i ara com ara persisteix l’escepticisme sobre si l’alto-el-foc es mantindrà, perquè molts el consideren un exercici feble per a fomentar la confiança. La realitat és que persisteixen incerteses importants, i és probable que el mercat petrolier i els mercats en general es mantinguin volàtils mentre segueixen de prop l’activitat al golf Pèrsic i les atzagaiades de Trump. Aquests dies que vénen poden passar moltes coses.

El fet és que el mercat laboral de Catalunya ha tancat un mes de març positiu, amb un total de 323.476 desocupats, la xifra més baixa en un mes de març d’ençà del 2008. I amb 3.882.774 d’afiliats a la Seguretat Social, la dada més alta d’ençà del 2004, any d’inici de la sèrie històrica, segons dades de la Generalitat. La bondat de les xifres assolides, ha merescut, com era d’esperar, elogis per part de les autoritats catalanes i espanyoles.

Per al conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, per exemple, aquestes dades favorables “demostren una vegada més que el teixit empresarial català és robust”. I també ha repartit mèrits als col·legues del gabinet tot assegurant: “El govern té un full de ruta clar que volem seguir de la mà dels agents socials i econòmics, amb una voluntat clara: que aquestes dades arribin al màxim nombre de famílies catalanes.”

Per la seva banda, el secretari de Treball, Paco Ramos, ha destacat: “Les dades d’atur i ocupació demostren que el govern de la Generalitat, les persones treballadores, les empreses i els agents socials i econòmics fem les coses bé, tant pel que fa a l’activitat econòmica com al creixement de l’ocupació. Ara el que toca és millorar la qualitat de l’ocupació perquè la prosperitat sigui compartida, sempre que ens acompanyi mínimament el context internacional.”

Ambdós missatges, tan positius i mancats d’un xic d’autocrítica, no difereixen gaire dels que han fet uns altres mesos, amb xifres menys bones, per la qual cosa cal agafar-los sempre amb molta prudència. De totes maneres, en això d’exagerar, tenen una bona referència a Madrid, on la humilitat tampoc no sembla la virtut més aplicada a l’hora de valorar la feina feta. “Transformem el mercat laboral del nostre país: hem superat la fita històrica de 22 milions d’afiliats a la Seguretat Social, després de sumar 2,2 milions d’ocupacions des de la reforma laboral i 3,3 milions des del 2018”, ha assenyalat la ministra de Seguretat Social, Elma Saiz, que ha allargat la perspectiva. “En menys de dos anys, hem afegit dos milions d’afiliats de mitjana. És una dada molt positiva que inclou xifres rècord. El mes de març, sense anar més lluny, s’han registrat gairebé 10,4 milions de dones afiliades, la xifra més alta de la sèrie”, ha afegit.

Tot això que diuen estaria molt més bé si les xifres ens apropessin una mica més a Europa. Però, malauradament, no és així. La taxa de desocupació, per exemple, frega un 10% a l’estat espanyol i és d’un 8,2% a Catalunya. A la zona euro, la mitjana és d’un 6,3%. I això després d’uns anys de creixement durant els quals hem crescut econòmicament a un ritme que doblava, o més, l’europeu. Si tot s’ha fet tan bé en el món laboral, no hauríem de ser-hi més a la vora?, dic jo.

La diferència entre la taxa europea i l’estatal continua essent de gairebé quatre punts percentuals i amb la catalana la diferència és de dos punts. Em continuen semblant excessives. Però on encara es veuen més les diferències és en la desocupació juvenil (menors de vint-i-cinc anys). A la zona euro la taxa és d’un 15%, a Catalunya és d’un 17% i a tot l’estat espanyol, d’un 23%. A més, no es pot oblidar que a Catalunya, d’ençà de mitjan 2025, el volum de joves desocupats augmenta ininterrompudament i creix d’un 4,3% interanual.

No dubto que les dades a Catalunya i a tot l’estat espanyol van millorant, però si comparem amb Europa, és molt clar que encara ens falta fer un bon camí per a cantar victòria, com es fa, mes a mes, tant a Madrid com aquí.

Quant a les xifres de març, no oblidem que és un mes en què acostuma a reduir-se la desocupació en termes intermensuals i enguany ha baixat amb més força que aquests darrers anys, amb un -1,2% i 3.777 persones menys a les llistes del registre que al febrer. La preocupació m’arriba quan faig la comparació amb el mateix mes de l’any passat. Interanualment, continua reduint-se, i ho fa a un ritme d’un -2,5%, lque són 8.289 persones menys que fa un any. I aquí cal fer una pausa. No entenc per què el ritme de baixada no pot ser semblant al de tot l’estat, on al març s’ha registrat una baixada interanual d’un -6,2%. La taxa catalana és gairebé una tercera part: com podem dir que les coses aquí van molt bé? Quant a l’afiliació a la Seguretat Social, hi ha hagut un creixement notable al març, impulsat sobretot per l’hostaleria, amb gairebé la meitat dels nous afiliats, contractats amb vista a la Setmana Santa. També, a molta distància, han crescut els sectors d’activitats administratives, ensenyament i construcció. Catalunya ha assolit un augment d’ocupats, tant mensual, amb 32.415 afiliats més (+0,84%), com interanual, amb 75.961 més (+2%).

Tot i que en termes mensuals Catalunya és el tercer territori de l’estat espanyol amb un augment més elevat en nombre d’afiliats, darrere d’Andalusia i les Illes, l’augment interanual de l’afiliació és el més moderat d’aquests últims quatre anys, malgrat que part de la Setmana Santa ha coincidit amb els últims dies del mes de març (el març del 2023 va augmentar d’un 3,04%; el 2024, d’un 2,58%; el 2025, d’un 2,03%; i enguany, d’un 2%). Haurem d’estar atents a l’evolució de l’ocupació en els mesos vinents, tenint en compte, a més, el context tan incert que avui travessem.

La Generalitat destaca que, en la variació interanual, “continuem amb més de quatre anys ininterromputs de creixement de l’afiliació”, des de l’abril del 2021. Però aquí voldria assenyalar dos punts. Per una banda, els ritmes de creixement dels afiliats, tant mensual com interanual, també estan per sota del total estatal. La qual cosa, com passa amb la desocupació, em sembla, si més no, curiosa i que caldria analitzar per què succeeix. I, per una altra banda, malgrat el creixement d’afiliacions anual assenyalat, cal destacar que el comerç ha perdut, en un any, 26.000 treballadors, que són més d’un 4% de la plantilla del sector. Compte!

No era res de nou, però sí que ho va ser que el president iranià, Massud Pezeixkian, obrís la porta a un alto-el-foc en una trucada al president del Consell Europeu, António Costa. Li va dir que el seu país estava disposat a posar fi a la guerra si rebia garanties que no hi hauria nous atacs. Pezeixkian va reclamar, a més, als països europeus que abandonessin l’“enfocament destructiu” envers l’Iran i defensessin el dret internacional.

Ara la comunitat internacional espera el discurs de Trump d’aquesta nit –previst a les 3.00, hora catalana–, que pot ser el moment de redefinir el conflicte. Ja ho veurem. Curiosament, ahir al vespre, els mercats van agafar com a catalitzador el fet que Trump digués que estava disposat a acabar la guerra sense reobrir Ormuz, i passés la pilota als europeus, sense estalviar-los improperis, com és habitual. Els inversors ho van interpretar com una possible fi del conflicte, perquè es van ajuntar la fam i la gana. Sigui com sigui, els ànims continuen fràgils. La inflació per l’energia pressiona, el barril de petroli avui encara supera els 100 dòlars i no cal dir que qualsevol escalada militar pot capgirar els guanys en qüestió d’hores.

Tot plegat és una demostració més de la volatilitat actual de tots els mercats, ancorada als capricis contradictoris del president multimilionari, capricis dels quals, presumptament, ell i els seus afins poden treure un benefici ben sucós. Però això ja són figues d’un altre paner. A Europa no es veu la situació tan clara com apunten els mercats. I la Comissió procura que els països es preparin per a la situació més negativa: que la guerra duri molt més que no diuen els americans. Per això sospesa de reactivar algunes de les eines dissenyades durant la crisi energètica del 2022, quan la retallada del subministrament de gas per part de Rússia va dur tensió màxima als mercats. L’actual pertorbació, derivada de la guerra de l’Iran, torna a posar a prova l’estabilitat energètica del continent, i obliga Brussel·les a considerar mesures extraordinàries per a contenir l’impacte.

Abans-d’ahir, en una carta als ministres d’Energia dels països membres de la Unió Europea, el comissari d’energia, Dan Jørgensen, va convidar els governs a sospesar d’aplicar “mesures voluntàries de reducció de la demanda, […] amb especial atenció al sector del transport”. Això significa que es podria demanar als ciutadans que restringissin els desplaçaments amb cotxe o que renunciessin als viatges amb avió, a fi de conservar el combustible per a fins més essencials. A més, a la tarda va convocar d’urgència una reunió extraordinària virtual dels ministres. Però no en van sortir propostes concretes.

Malgrat l’eufòria sorprenent dels mercats d’avui, Dan Jørgensen va dir, després de la reunió, que Europa s’enfrontava a una “situació molt greu” sense un final clar a la vista. Va insistir en el fet que la guerra de l’Iran probablement causaria una interrupció prolongada en els mercats energètics. “I no serà curta. Encara que demà hi hagués pau, hi haurà conseqüències en la producció, perquè la infrastructura energètica a la regió ha estat arruïnada, en bona part, per la guerra.” Com a curiositat, una de les coses que van demanar davant la premsa –i que em sembla molt difícil de dur a terme– van ser pràctiques de conducció eficients per als vehicles comercials, i també una organització millor de la logística de lliurament de mercaderies. Què hi dirà Amazon?

Evidentment, va recordar la forta dependència del combustible importat a Europa, que la deixa exposada a l’impacte del conflicte del Llevant en els preus globals de l’energia. Els preus del gas europeu han augmentat més del 70% des que va començar la guerra i els del petroli, al voltant del 50%. Va prometre que la Comissió anunciaria un conjunt de mesures a escala de la UE ben aviat.

Sobre l’encariment dels preus i l’hipotètic problema subsegüent en què ens podem trobar, la penúria de producte, en parlava ahir Paul Krugman al seu bloc. Per ell, aquest augment de preus fins ara ha estat especulatiu, impulsat per l’expectativa de futures escassedats, més que per una falta de petroli real. De fet –deia–, fins ara els enviaments als mercats de tot el món no han disminuït, perquè el transport de petroli des del golf Pèrsic als principals mercats triga entre 4 i 6 setmanes. Com a resultat, quan va començar la guerra, ja hi havia una gran quantitat de petroli a la mar, navegant més enllà de l’estret.

No obstant això, “aquest període de gràcia és a punt d’acabar i la crisi del petroli és a punt d’esdevenir crítica”. Es referia al fet que els lliuraments als mercats asiàtics s’acabaran aquesta setmana i els lliuraments a Europa, la vinent. I afirmava: “Una vegada la crisi es torni física, ja no hi haurà marge per a manipular als mercats.” Recordava que, des que va començar la guerra, Donald Trump havia aconseguit, unes quantes vegades, de fer baixar els preus afirmant que s’havien obert negociacions amb els iranians, però sense dir mai amb qui. El comentari d’ahir en podria ser un exemple. Però, evidentment, això no funcionarà si s’exhaureix el petroli.

La pitjor hipòtesi possible que pinta el premi Nobel americà és la mateixa que ha pres de referència el comissari Jørgensen. La recomanació de la Comissió Europea és un senyal que la crisi logística, al golf Pèrsic, passa de la dimensió “econòmica” a la “física”. És a dir, no sols pagarem més per l’energia, sinó que correm el risc de no tenir-ne prou. Atès que la guerra contra l’Iran podria durar molt de temps, i fins i tot perilla d’ampliar-se a la mar Roja, Jørgensen creu que els països de la Unió Europea “s’haurien de preparar a temps per preveure una interrupció potencialment prolongada” del subministrament. I millor si no hi han de recórrer, és clar.

De moment, avui les borses han tancat amb una pujada molt forta: l’Íbex-35, amb un 3,1%; l’Euro-Stoxx 50, un 3%; i els índexs dels EUA, a l’hora de tancar les europees, pugen moderadament, al voltant de l’1%. El petroli ha baixat fins a 102 dòlars el barril i tothom resta a l’espera, una vegada més, de què digui Trump aquesta nit. Demà serà un altre dia…

Precisament, sobre la darrera decisió i les explicacions del BCE es van definir molts professionals del món financer la setmana passada. “El BCE hauria de mantenir els tipus d’interès sense canvis el 2026”, segons que concloïa un sondatge fet per Reuters, encara que més d’un terç dels enquestats preveia, com a mínim ara, un augment enguany per contrarestar l’augment inflacionista causat per la guerra al Llevant. Aquesta opinió, consensuada globalment, contrasta amb les previsions dels mercats financers, que han revisat radicalment les previsions que tenien.

La guerra d’Israel i els Estats Units contra l’Iran ha blocat la navegació a l’estret d’Ormuz, la qual cosa ha causat un augment del preu del petroli d’un 40%, aproximadament, d’ençà de final de febrer, i ha obligat els bancs centrals a revisar clarament a l’alça les previsions d’inflació.

Tot i això, el BCE va mantenir els tipus en l’última reunió, si bé va adoptar un to lleugerament més restrictiu i va advertir d’una pujada de preus imminent.

L’endemà de la decisió, la presidenta de l’organisme, Christine Lagarde, va dir en una conferència a Frankfurt que la superació de l’objectiu d’inflació, encara que no sigui “gaire persistent”, podria justificar un enduriment “mesurat” de la política monetària de la zona euro. El fet és que gairebé dos terços dels economistes entrevistats mantenen la previsió que la taxa de referència es mantindrà al 2% enguany. No obstant això, aquest percentatge d’economistes representa un descens notable respecte del 90% o més que compartien aquesta opinió fa només dues setmanes.

Dit això, ja sabem que el BCE no presta diners directament a empreses i famílies, però sí que en deixa als bancs i permet que n’hi dipositin. A causa d’això, qualsevol canvi en els tipus d’interès oficials es traduirà en canvis en els interessos que els bancs cobren o paguen als clients quan els demanen diners o n’hi dipositen.

Ara, a més de dipositar i rebre diners del BCE, els bancs tenen una alternativa: adreçar-se a la resta dels bancs. És l’anomenat mercat interbancari: un mercat immens, en el qual els bancs es presten constantment diners els uns als altres al preu que consideren adequat.

No obstant això, el rang de preus (és a dir, els tipus d’interès) que els bancs apliquen quan s’intercanvien diners és “delimitat” pels tipus establerts pel BCE. Com?

Si, per exemple, la rendibilitat que els bancs reben per a col·locar els seus diners al BCE és avui del 2%, aquest 2% es convertirà en el tipus mínim per a prestar diners entre bancs. És a dir, si un banc es troba avui amb excés de caixa, pot dipositar diners al BCE i rebre’n un 2%. Però, si un altre banc li ofereix el 2,5%, el primer banc pot optar per col·locar els diners al segon. Així i tot, mai no ho farà si li ofereix l’1,5%. Per això, el tipus de dipòsit del BCE es considera el sòl.

Passa la contrària amb el tipus si es tracta d’un préstec. Si el BCE ofereix diners al 2,4%, com ara, no té sentit que un banc pagui a un altre un 3%. Per això, els tipus d’interès del mercat interbancari vénen determinats, indirectament, pel BCE.

Aquests “preus” es mesuren amb l’euríbor: el tipus al qual es presten diners en euros els bancs europeus. I com el calculen? Les grans entitats bancàries, primer informen l’Institut Europeu de Mercats Monetaris sobre el tipus d’interès al qual van prestar diners a uns altres bancs la jornada anterior. I s’hi inclouen diversos terminis, d’un dia a dotze mesos. Amb aquestes dades a la mà, l’institut elimina el 15% de les dades més altes i el 15% de les dades més baixes (els extrems) i fa una mitjana sobre les dades restants (el 70% del total). Amb aquesta dada mitjana s’estableix l’euríbor per a cada termini (a una setmana, un mes, tres mesos, sis mesos i dotze mesos).

Tècnicament, doncs, l’euríbor és un tipus d’interès de mercat que no decideix ningú i que no és fixat per cap banc central, com els oficials. No obstant això, a la pràctica les decisions preses pel BCE, en matèria de política monetària, tenen un impacte directe en el seu valor. Posem, per exemple, l’euríbor a dotze mesos, la mitjana d’allò que cobren els bancs prestant-se diners entre si a un any i que es fa servir per a establir, entre més, el preu de les hipoteques a tipus variable. Aquest tipus reflecteix les expectatives que tenen les entitats sobre l’evolució dels tipus d’interès oficials a curt termini, més un extra. Aquest “extra” oscil·la depenent d’uns quants factors, com ara el risc assumit a deixar diners a un altre banc, els nivells de liquiditat actuals del sistema financer i la incertesa sobre les futures decisions de política monetària.

Una vegada aclarida aquesta possible confusió, posarem xifres a la situació actual. L’euríbor, a dotze mesos, avui ha marcat el 2,860% i manté, per tercera jornada consecutiva, la mitjana mensual provisional per damunt del 2,5%, amb un màxim del 2,929% dimarts passat. Aquest moviment segueix el camí marcat per les grans pujades experimentades a principi de la setmana passada, que continuen allunyant la mitjana mensual de l’euríbor del març (2,532%) de la del febrer d’enguany (en el 2,221%) i del març del 2025 (2,398%).

Quan tanquem el mes, la mitjana se situarà a nivells semblants a la del novembre del 2024, la qual cosa implicarà haver de pagar més diners per la quota de la hipoteca. A més, cal tenir en compte que, aquestes últimes setmanes, l’indicador ha registrat un repunt significatiu (0,6 punts percentuals el mes de març) i ha superat, fins i tot, el ritme de pujada observat els primers compassos de la guerra d’Ucraïna. Això ha obligat les entitats financeres a revisar les condicions i estratègies.

Veiem, doncs, que l’euríbor reacciona amb molta més sensibilitat de l’habitual a qualsevol factor d’incertesa, sobretot als riscs geopolítics i a les expectatives sobre la política monetària del BCE. Sense dubte, els canvis constants en les decisions del multimilionari president dels EUA sobre la guerra i els rumors contradictoris que els envolten intensifiquen la incertesa i el malestar. Cal dir que aquesta mena de moviments tan bruscs no són normals en l’indicador i, per això, causen més inquietud entre els hipotecats, especialment entre els qui tenen préstecs a tipus variable.

En definitiva, el repunt fort del març es traduirà en noves pujades de les quotes en les revisions anuals de les hipoteques variables, cosa que no es veia d’ençà de fa dos anys. I podria continuar si l’euríbor manté aquest camí alcista… i Trump continua fent de les seves.

Sens dubte, és una pujada forta i esperada. De fet, la nota oficial de valoració que ha enviat el govern de Madrid sobre aquest punt no aporta res i encara és més curta. Fa referència, en sentit positiu, és clar, a l’actuació amb el pla d’ajuts. “El pla de resposta del govern –diu–, aprovat aquest dijous al congrés, és dissenyat perquè el xoc extern no es traslladi de manera permanent ni a la inflació, ni al poder adquisitiu de les cases. De fet, aquesta última setmana, els carburants baixen per l’aplicació de les mesures fiscals, encara que continuen experimentant pressions per les cotitzacions internacionals, especialment en el cas del dièsel, a causa dels preus més alts del petroli (es manté prop dels 100 dòlars), els nolis i els marges de refinament.” Ja veurem si tenen raó.

En certa manera, d’aquestes reflexions, en to positiu, del ministeri, ja n’havia parlat un dels sectors més afectats per la pujada del petroli: l’agrícola i ramader. El secretari general de la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders (COAG), Miguel Padilla, deia: “El nostre sector arrossega des de mitjan febrer un sobrecost estimat en més de 1.050 milions d’euros l’any (2,77 milions d’euros cada dia), derivat de l’encariment del gasoli B (+40%), la urea (+40%) i els plàstics agrícoles (més del 20%).” I, referint-se a la suficiència del pla del govern espanyol, apuntava que tot depenia de la durada i la intensitat de la guerra. “Si la situació es resol en dues setmanes o tres, les mesures aprovades poden absorbir l’impacte. Si el conflicte se sosté o s’intensifica, caldrà un nou paquet de mesures més ambiciós.”

I té raó, però saber aquesta durada, ara com ara, és impossible, si un dels bel·ligerants canvia cada dia (o cada hora) d’opinió i d’amenaces. Ara, sí que és cert el gran risc que la pujada s’escampi i es faci capil·lar, perquè pot afectar tota mena d’indústries i els aliments, és clar. En un mes de pujada en el cru, això no es pot notar, però sí a mesura que es vagin escampant els augments mitjançant el cost dels derivats. De fet, amb això ja s’hi compta, com va posar de manifest l’OCDE ahir, quan rebaixà el creixement previst per a enguany de les economies dels països europeus i va apujar les referents als preus.

Quant a la inflació, assenyalava clarament a l’alça la previsió per a la zona euro el 2026. Concretament, de 0,7 punts percentuals, fins a 2,6%. La inflació es desacceleraria després, al 2,1%, el 2027. Més favorable, no obstant això, veu la inflació subjacent, que continuaria essent “moderada”, del 2,3%. Evidentment, apunta a la durada, quan subratlla la imprevisibilitat de la guerra, amb un impacte sobre el creixement i la inflació que es podria ampliar si perdurés. “En cas de prolongar les pertorbacions, també es podrien produir escassetats importants d’energia que frenarien encara més el creixement”, assenyala.

Curiosament, l’organització esmenta sobretot els preus de la urea (un dels principals fertilitzants minerals nitrogenats), que han augmentat més del 40% de mitjan febrer ençà. “Si aquesta tendència a l’alça continua, tindrà repercussions adverses sobre els rendiments dels cultius i els preus mundials dels productes alimentaris el 2027.” Aquesta és la por que també apunten les organitzacions agràries d’aquí.

En vista d’aquest panorama, les mirades s’adrecen directament als bancs centrals, en el cas nostre, al BCE, per a saber què pensa fer arran de la nova situació creada per la guerra i la repercussió en els preus. Doncs bé, la presidenta, Christine Lagarde, ja n’ha parlat i ha estat molt clara. Ha dit que el BCE esperarà a comptar amb prou informació sobre la magnitud, la persistència i la possible propagació del xoc derivat de la crisi al Llevant, abans de prendre decisions, però ha insistit que “la indecisió no ens paralitzarà; el nostre compromís d’aconseguir una inflació del 2% a mitjà termini és incondicional. Ara estem preparats, si cal, per a modificar la nostra política en qualsevol reunió.”

Segons Lagarde, l’evolució final dependrà de què passi en els mercats de matèries primeres i també “de com es reparteixi la càrrega del xoc”, que haurà de ser assumida entre treballadors, empreses i governs. Igual que el 2022, ha advertit que, si les companyies traslladen l’encariment de costs als seus preus de venda de manera excessiva, podrien causar una reacció simètrica dels treballadors en les negociacions salarials, per la qual cosa “el BCE vigilarà molt de prop tant les expectatives de preus de venda com els principals indicadors de salaris”.

En definitiva, la inflexió en els preus ja és un fet. Si arribarà a trencar la tendència a la baixa dels últims temps, només ho saben els protagonistes de la guerra i del mal que s’acabin fent. Hem de pensar que fins ara ja s’han malmès moltes infrastructures energètiques productives a l’Iran, a l’Aràbia i als països del golf Pèrsic, que tardaran anys a reparar-se. I, com diuen els especialistes, la durada és la clau i quin sigui el final, també. D’aquí estant poc es pot fer. Sembla que el pla d’ajuts del govern de Madrid i el de la Generalitat han estat rebuts sense crítiques pels afectats (la qual cosa implica un fet positiu), però recordant que aquests ajuts són escassos i insuficients si s’allarga la guerra.

Quant als tipus d’interès, és una conseqüència de la qual ja parlarem, de segur. De moment, s’ha avançat molt de pressa l’Euríbor, que ha pujat de 0,6 punts percentuals en un mes i ja voreja el 3%.

Cinquanta anys després, Alimentària és el saló internacional capdavanter del sector de l’alimentació, i constitueix una plataforma comercial fonamental per a les empreses. Representa, entre més coses, un espai estratègic per a reforçar els vincles entre el sector turístic i la indústria alimentària. Conjuntament amb Hostelco –la fira professional internacional més gran de l’estat espanyol, i una de les principals d’Europa, dedicada a l’equipament per a la restauració, hoteleria i col·lectivitats– aquest matí s’ha inaugurat Alimentària 2026, amb 3.300 empreses participants, de les quals 1.200 són estrangeres i procedeixen de 70 països, cosa que és un rècord en tota la seva trajectòria. Europa, l’Amèrica Llatina i l’Amèrica del Nord concentren una àmplia presència empresarial i reforcen el caràcter estratègic del saló, com a punt de trobada de la indústria alimentària mundial.

El president de la fira, Antoni Llorens, diu: “És una edició molt especial. Després de cinquanta anys, l’esdeveniment referent d’una de les indústries més potents d’aquest país es continua consolidant, obrint noves oportunitats i mercats, descobrint les últimes innovacions i debatent sobre els seus grans reptes de futur.” Amb un objectiu: que la fira superi els 110.000 visitants i tingui un impacte econòmic superior a l’estimat inicialment, de 180 milions d’euros.

Avui el sector català es troba en un bon moment, malgrat el difícil entorn en què s’ha hagut de moure. L’activitat agroalimentària té una importància creixent al nostre país, tot i que no sempre és prou coneguda. Per exemple, té un volum de negoci de 57.981 milions d’euros, l’equivalent al 18,3% del PIB català. És, de fet, el sector més important de la indústria manufacturera catalana quant a facturació i llocs de feina, perquè ocupa 177.383 persones. Són dades de l’estudi “El sector agroalimentari a Catalunya”, elaborat per Acció i Prodeca, agència i empresa pública, respectivament, de la Generalitat.

L’estudi explica que el sector agroalimentari a Catalunya el formen tres grans àmbits. Per una banda, les gairebé 50.000 explotacions agrícoles, ramaderes i de pesca del sector primari, que originen 6.369 milions d’euros de facturació i donen feina a gairebé 50.000 persones. D’una altra, el gruix del sector està en la indústria de l’alimentació i begudes, formada per 3.690 empreses, que concentren 40.333 milions d’euros de vendes i ocupen més de 98.700 treballadors. Finalment, el completa la indústria auxiliar directament vinculada al sector, amb 987 empreses que originen gairebé 11.300 milions d’euros i apleguen vora 29.000 treballadors.

L’estudi remarca que és un sector madur, perquè el 63% de les empreses de la indústria agroalimentària a Catalunya –és a dir, les que pertanyen a la indústria de l’alimentació i les begudes i a la indústria auxiliar– s’hi van establir fa més de deu anys. Quant als principals segments del sector, el document posa en relleu que els que tenen un pes més elevat sobre la facturació a Catalunya són les indústries càrnies (33% del total), seguides dels productes per a l’alimentació animal (17%) i el peix, les hortalisses i els olis (13%).

També és un dels sectors exportadors més importants de Catalunya. Durant el 2025, l’agroalimentari català va batre el seu rècord de vendes a l’exterior, per valor de 16.903 milions d’euros, amb un augment del 7,5% respecte de l’any anterior. Concretament, va ser el tercer sector, pràcticament igualat amb el segon, el de béns d’equipament, i darrere el químico-farmacèutic. El pes dins el total de les exportacions catalanes va ser del 16,3%.

En aquesta línia, es destaca que Catalunya té una base de més de 3.200 empreses exportadores regulars d’aquest sector, i es torna a situar com el primer territori exportador agroalimentari de l’estat espanyol (22% del total), davant d’Andalusia. La dinàmica positiva es reflecteix en el fet que aquests darrers deu anys les exportacions han pujat de prop d’un 85% en valor i gairebé un 15% en volum. I encara un fet que no pot passar per alt: que els nostres productes agraden arreu del món, com ho demostra que Catalunya exporta aliments a gairebé 200 països.

La fortalesa i la dinàmica del sector no passen desapercebudes a l’exterior. No ha d’estranyar, per tant, que també creixi la inversió directa forana, fet que ha afavorit la implantació al territori dels principals actors internacionals del sector. En el quinquenni 2021-2025, 38 projectes d’inversió estrangera han captat 772 milions d’euros (un 43% més que en el quinquenni 2016-2020), i han creat més de 2.800 llocs de feina. Per països, Alemanya ha estat el principal país inversor, seguit de França, els Estats Units, Suïssa i Bèlgica.

Segons l’estudi, durant el mateix període 2021-2025, Catalunya ha estat el tercer territori de la Unió Europea en nombre de projectes d’inversió estrangera. Esmenta, en concret, que en aquests darrers cinc anys empreses internacionals com Danone, Nestlé, Aldi, Haribo, Schwarz i Carrefour han fet inversions a casa nostra.

Que continuï, amb vent de cua, el llarg viatge…

El cas és que aquestes tres setmanes de guerra han capgirat les perspectives de l’activitat a tot el món. Ahir i abans-d’ahir, les autoritats monetàries dels EUA i de la UE ja van presentar retocs en els creixements esperats per a enguany de les respectives economies i van augmentar les previsions de la inflació. De totes maneres, es van limitar a avisar i prou, i no van tocar els tipus d’interès. Ara, han posat en quarantena la possibilitat de baixar als EUA, i veurem què farà finalment el BCE. Tot depèn de la durada de la guerra i de la força de l’augment dels preus.

A Madrid, aquest matí, el consell de ministres espanyol extraordinari ha aprovat dos decrets llei: un, amb el gruix de les mesures fiscals i econòmiques per a fer front als efectes de la guerra, i un altre d’específic en matèria d’habitatge. En el primer dels decrets s’inclouen mesures com ara la rebaixa al 10% de l’IVA dels combustibles i de l’electricitat, a més de la reducció d’altres tributs energètics i l’ampliació del bo social elèctric, amb l’objectiu d’alleugerir l’impacte de l’encariment dels preus derivat del conflicte. El segon el podeu llegir en la informació que donem al diari.

Però, després de tres setmanes de mareig de pujades i baixades en les estatístiques diàries, potser és interessant de fer recapitulació de com ens ha canviat l’entorn, fins ara, tant a escala macroeconòmica com en la nostra butxaca.

En termes globals, els grans afectats de la guerra són els productes de la zona, el petroli i el gas natural, que han vist reduïda la producció d’ençà que s’ha tallat el pas per l’estret d’Ormuz als vaixells petroliers. A més, ha començat un atac als jaciments dels uns i els altres –que Trump no volia– que ha danyat considerablement els mecanismes d’extracció, tot i que sense saber fins a quin punt els ha malbaratats. Si aquesta bogeria continua per aquí, el mal que es poden fer entre ells i a la resta del món, ara com ara, és incalculable.

Comencem pels productes directament afectats: el petroli i el gas natural. Els preus durant aquestes tres setmanes han fluctuat molt. No tan sols dia a dia, sinó hora a hora. En aquests productes, hi ha dos tipus de danys per als consumidors de tot arreu. Un, de general, que afecta els preus a tots, i un de segon que afecta els principals clients per haver tallat el subministrament. Els països asiàtics són els més afectats en aquest segon punt, perquè el 90% del petroli iranià va cap aquell continent, principalment, a la Xina.

Dit això, el preu del petroli Brent, que havia tancat la vigília de la guerra en els 73 dòlars per barril, no ha deixat de pujar, amb molts alts i baixos. De fet, en la guerra d’Ucraïna, va arribar a tocar els 134 dòlars per barril i ara el màxim a què ha arribat fins avui és 119, però l’evolució durant el dia ha estat vorejant la part baixa dels 110. Calculat sobre aquests 110 dòlars, vol dir que la guerra n’ha fet augmentar el preu d’un 50% en tres setmanes.

Quant als seus derivats més importants per al nostre consum, la benzina i el gasoil, els preus han passat, en el primer cas (95 octans), d’1,50 a 1,80 euros el litre (mitjanes espanyoles), la qual cosa vol dir una pujada d’un 20% a l’hora d’omplir el dipòsit del cotxe. Si l’omplim de gasoil, el salt és més gran, perquè ha passat d’1,45 euros a 1,92, amb un 33% d’augment. Igual que va passar a la guerra d’Ucraïna, el dièsel és més car que no la benzina, una situació anòmala respecte del que és habitual.

El dièsel sol reaccionar amb més intensitat que no la benzina per dos motius principals. El primer és el seu ús tan ampli, més enllà dels vehicles particulars. Camions, maquinària industrial, equips agrícoles i fins i tot alguns sistemes de calefacció funcionen amb gasoil. La segona raó té a veure amb el funcionament de les refineries. Encara que produir dièsel sol ser més senzill i, en origen, pot resultar més barat que no pas produir gasolina, les tensions geopolítiques alteren els marges de subministrament i distribució. A tot això, s’hi afegeix un altre factor: el pes dels imposts en el preu final del combustible. A partir d’aquí, el dièsel tendeix a encarir-se més que no la gasolina, perquè va més vinculat a l’activitat industrial.

En el cas del gas natural (GNL), després dels atacs comesos ahir per l’Iran contra les instal·lacions petrolíferes i gasístiques de l’Aràbia Saudita, Catar i Kuwait, els preus del contracte de referència europeu, el TTF, han arribat a tocar els 70 euros el megawat hora (MWh), amb un avanç diari (ahir) del 30%. Catar ha comunicat que el 17% de la producció de GNL del país havia estat destruït pels atacs de l’Iran, i Kuwait ha suspès el refinament de cru de dues instal·lacions temporalment a causa dels danys. Amb tot això, el preu avui és de 61,5 euros. Tenint en compte que la vigília de la guerra era de 31,3 euros, l’augment ha representat un 96%, de moment.

El preu del gas natural influeix directament en els costs de producció d’electricitat. Quan el preu del gas és alt, les empreses elèctriques han de gastar més en la compra de combustible, la qual cosa es tradueix en costs de producció més alts i uns preus al consumidor que pugen.

El fet que l’estat espanyol tingui un mix d’energies renovables més alt que a Europa manté el preu de la llum més estable que no pas en aquells països més dependents de combustibles fòssils com el gas natural. D’ençà dels atacs d’Israel i els Estats Units contra l’Iran, per exemple, el megawat per hora ha mantingut preus molt similars als de Portugal. Respecte d’Alemanya, el preu ibèric ha arribat a ser més de 100 euros més barat. Del 28 de febrer al 19 de març, l’estat espanyol ha tingut un preu mitjà de 52,89 euros el MWh. A França, on pesen molt les nuclears, el preu ha estat de 62,55 euros, i a Alemanya ha estat de 100,43 euros.

Els altres camps on afecta molt la guerra són els financers, com ara la borsa, les divises, els tipus d’interès… Comencem per les borses. La por és general. Els diners han fugit d’ençà del primer dia, perquè la incertesa que crea la situació és molt alta. L’anomenat ‘índex de la por’ del S&P 500 ha passat del voltant del 17 (fins al 20 es considera normal) al 25, però ha arribat a tocar els 34 aquests dies. Fins avui ha augmentat d’un 40%, la qual cosa posa en relleu la tensió extrema que hi ha als mercats.

Quant a la borsa espanyola, hi ha dos títols que han anat bé. Sobretot Repsol, pels guanys que li representa l’increment de preus del petroli i dels productes refinats. El segon és Naturgy, pel mateix motiu, però en una escala inferior. La resta ha anat malament. L’Íbex 35, que abans de la guerra era a 18.495 punts, avui tancava per sota dels 16.700, i això vol dir una pèrdua de l’11%. El Dow Jones americà ha baixat dels gairebé 50.000 punts fins als 45.800 d’aquesta tarda, una baixada del 8,5%. Ha baixat menys perquè els EUA, que són excedentaris en petroli, creuen que se’n veuran menys afectats, malgrat que el preu se’ls ha enfilat igual.

Ara bé, hi ha un altre factor que juga en favor dels nord-americans, perquè el dòlar s’ha enfortit aquestes darreres setmanes. I atès que el petroli es paga en dòlars, als qui paguem amb euros se’ns haurà encarit una mica més. Concretament, el canvi del dòlar amb l’euro se situava a 1,180 a final de febrer, i avui era a 1,156, és a dir, ha guanyat un 2%, que cal afegir a la pujada del petroli que ens donen cada dia en dòlars.

En canvi, a les criptomonedes, el bitcoin, per exemple, no l’ha afectat, i en tres setmanes fins i tot  ha pujat una mica, d’un 1%. Això sí, la volatilitat ha estat molt gran aquests vint dies, i ha marcat punts extrems en els 67.000 i els 74,500. De fet, quan va començar la guerra ja tenia una tendència molt a la baixa. Si ens fixem més enllà, del 15 de gener (96.500) fins avui (al voltant dels 70.000), ha caigut d’un 28%. Però el bitcoin juga en una altra lliga…

Finalment, però no menys important per a les nostres butxaques, tenim l’Euríbor, que ha fet un salt cap amunt. Encara que es guia pels tipus de referència dels bancs centrals, no oblidem que és el resultat dels diners que es deixen entre els bancs, que sempre van una mica a la seva. I no ho deuen veure gaire clar, tot plegat, perquè ha pujat del 2,22% al 2,66%, que és un pessic per als qui tenen hipoteques a tipus variable.

En definitiva, tres setmanes que han capgirat moltes coses als mercats i que han afegit preocupació a consumidors i empresaris, perquè ha complicat encara més la situació, si no ho era prou. Divendres vinent, tindrem una primera aproximació dels danys causats, amb l’avanç de l’IPC de març, però hem de pensar que els transports i els fertilitzants, més cars, afectaran els costs de molts més productes. És qüestió d’esperar a veure com van les coses al Llevant. Però no m’agrada gens ni mica…

Els inversors se’n van del mercat local en cerca de territoris on no hi hagi tantes complicacions com aquí –cosa, diguem-ho clar, no gens difícil. Demano com ho veu a Guifré Homedes, director general d’Amat Immobiliaris, que avui ha presentat l’“Informe del mercat de 2025”. I diu: “D’una perspectiva d’equilibri de mercat, la lectura és molt negativa. Si l’inversor compra l’habitatge per destinar-lo al lloguer, contribueix a ampliar l’oferta disponible, que és precisament un dels dèficits estructurals actuals.”

Durant la presentació ha repassat com ha empitjorat el clima enguany. Li demano com veu el mercat i diu: “Depèn d’on siguis. Si ets a la banda de la demanda, la teva posició és molt complicada, perquè tens al davant un mercat de lloguer sense oferta i un mercat de venda amb poca oferta i uns preus creixents, que dificulten fins a l’extrem l’accés a l’habitatge. Si ets a la de l’oferta, semblaria que estàs en bona posició, però l’increment de regulació sense cap objectiu pràctic en l’accessibilitat i la inseguretat jurídica constant condueixen a decisions no volgudes. Això sí, quan la decisió ha estat vendre, et trobes amb un mercat vigorós.”

De l’informe, m’ha cridat l’atenció el fet que el perfil del comprador del 2025 mostri canvis significatius respecte dels exercicis anteriors. I en destaca tres, en concret. El primer és la fugida dels inversors, ja comentada. I explica que aquesta desaparició té moltes causes, però és evident que l’entorn regulatori hi ha tingut un impacte directe. El fet d’haver duplicat l’impost de transmissions (ITP) als anomenats “grans tenidors” ha desmotivat una part dels inversors que, any rere any, incorporaven habitatges al mercat de lloguer de llarga durada.

El segon canvi destacat és l’augment del pes dels compradors més grans de seixanta anys, que és el segment que més creix respecte d’anys anteriors. D’una perspectiva estrictament de mercat, aquest perfil aporta estabilitat. No obstant això, fent-ne una lectura més àmplia, el fet que el dinamisme del mercat descansi cada vegada més en segments d’edat avançada no és un indicador especialment positiu, quant a vitalitat econòmica i social.

I el tercer és el dels compradors estrangers. Segons l’informe, cal matisar una idea recurrent en el debat públic: la responsabilitat del comprador forà en la inflació del mercat. No és cert, diu el document, sinó que el gruix de les operacions continua a càrrec del comprador local. Això indica que les dinàmiques alcistes responen principalment a factors interns i no cal anar-los a cercar a fora.

Comento a Homedes si em permet de transcriure una carta que va enviar fa poques setmanes, en què feia una reflexió que vaig considerar molt interessant i preocupant, alhora, amb una visió molt personal del mercat. Endavant!

La titulava “El món, al revés” i, després d’analitzar les causes que han desembocat en la pressió actual sobre el mercat de l’habitatge a les zones metropolitanes, deia que el resultat final és un sistema amb una tensió extrema. En aquest context s’adona que passa una cosa curiosa, que ningú no fa allò que voldria fer. I revisa la diversitat de casos.

Comença amb els propietaris que tenen un habitatge o uns quants al mercat de lloguer de llarga durada, i que voldrien llogar amb tranquil·litat, amb unes regles clares i amb la seguretat que, si les coses no van bé, el sistema els protegiria. Però quan la percepció és d’inseguretat jurídica, quan els canvis normatius són constants i imprevisibles, la decisió racional deixa de ser llogar i passa a ser vendre. No perquè sigui l’opció desitjada, sinó perquè és la menys arriscada.

Continua parlant del fet que molts dels llogaters que avui viuen en un habitatge tampoc no voldrien comprar. Voldrien estabilitat i continuïtat, però veuen com, massa sovint, quan s’acaba el contracte, els propietaris posen l’habitatge a la venda. Saben, a més, que trobar un altre lloguer serà encara més difícil. I així, acaben cercant seguretat en la compra, encara que no fos la primera preferència.

Per als qui volen accedir per primera vegada a un habitatge, és evident que tampoc no aspiren a comprar a qualsevol preu ni en qualsevol condició. Molts s’estimarien més començar amb un lloguer, guanyar una mica de temps, per tenir flexibilitat i un cert marge vital. Però quan l’oferta de lloguer és escassa o pràcticament inexistent, el mercat de compra esdevé l’única porta d’entrada, amb l’esforç financer que implica i que, sovint, solament és possible amb l’ajuda familiar.

I cada vegada hi ha més gent que ve ací a fer una estada temporal –per feina, estudis o projectes concrets– i que no vol ocupar habitatges pensats per a residència habitual, sinó que cerca unes determinades característiques i uns serveis diferents. Amb els canvis reguladors aprovats fa poc, aquests habitatges desapareixeran. El resultat és que aquesta gent acabarà competint pel mateix parc que hauria de servir per a viure-hi tot l’any, i això afegirà més tensió al sistema.

I els promotors? Tampoc no se’n volen anar. Voldrien invertir, construir, ampliar l’oferta i formar part de la solució. Però quan el marc regulador és canviant, quan els terminis burocràtics s’allarguen indefinidament i, sobretot, quan la seguretat jurídica és feble, la inversió es desplaça. No desapareix: simplement, se’n va a territoris on les regles del joc són més clares.

El resultat final de tot plegat és aquest món al revés. I Homedes demana: volem això? Volem un sistema que porta a decisions defensives en lloc de decisions naturals?

I la seva resposta és contundent. “Potser ha arribat el moment de deixar de sumar regulacions sense una visió global i començar a construir un marc estable, mesurable i coherent, que entengui les inèrcies del mercat i que s’aboqui a l’habitatge públic. No per substituir el mercat, sinó per equilibrar-lo.” I afegeix: “Quan ningú no fa allò que vol fer, el problema no és individual, és estructural. I no veure-ho ens porta a girar, una vegada més, el món del revés.” Per a pensar-hi una mica… sobretot les autoritats, que han creat, amb els anys, el desgavell actual.

Per productes, l’augment es deu al comportament de tots els grups que els componen. S’hi destaquen els farmacèutics, que són els que tenen el valor més alt de vendes d’aquest nivell (8.828,3 milions), i que van créixer d’un 1,2% en relació amb el 2024; els productes informàtics, electrònics i òptics van pujar d’un 21,4%; i el grup d’altres productes, on sobresurten els de construcció aeronàutica i espacial, d’un 36,4%, si bé, en volum, tenen un valor residual.

Evidentment, aquest salt no ha estat fàcil. Ni per a la resta d’exportadors, que també han hagut de superar entrebancs constants. Precisament, ens explicaven tot aquest món aquest matí a l’Associació de les Empreses Industrials Internacionalitzades (AMEC), amb seu a Barcelona, durant la presentació de l’“Informe de conjuntura 2025-2026”.

“L’any passat advertíem que la imprevisibilitat era el risc més gran. Enguany, la imprevisibilitat s’ha convertit en paisatge”: és una frase de la introducció de l’estudi que he trobat molt escaient, sobre la definició esquemàtica dels dos anys, perquè els aranzels de l’administració Trump han deixat de ser una amenaça i han esdevingut una realitat que “reordena fluxos comercials, altera marges i obliga a replantejar estratègies de mercat”.

Evidentment, Europa ha rebut aquest impacte de ple. I aquests dies l’Orient Mitjà, després de l’atac a l’Iran de final de febrer, ens ha tornat a recordar que la inestabilitat en aquesta regió és una variable que afecta directament costs energètics, rutes logístiques i mercats en què moltes empreses tenen presència activa.

Malgrat tot, les dades de l’enquesta donen una resposta clara. “Les empreses de l’AMEC han tancat el 2025 amb solidesa, la gran majoria amb beneficis i amb les exportacions creixent. Han continuat obrint mercats, establint noves implantacions a l’exterior i defensant la innovació com a palanca de diferenciació competitiva. Per al 2026, les expectatives mostren un predomini clar d’empreses que preveuen d’augmentar el valor de les exportacions, amb una proporció significativa que anticipa estabilitat”, diu el director general, Joan Tristany.

La clau de les empreses associades és la innovació. El 2025, la inversió en R+D va atènyer el 6,2% de la xifra de negocis –en contrast amb el 4,6% de l’any anterior– i el 96,9% de les empreses va fer alguna activitat innovadora. La decisió es concentra en el desenvolupament de nous productes i serveis, en la digitalització i la intel·ligència artificial.

Com era previsible, l’informe reflecteix les tensions internes que condicionen contínuament la competitivitat de les empreses. Per exemple, trobar i fidelitzar talent industrial continua essent una dificultat i les estratègies per a encarar-la s’han de diversificar. L’escassetat de treballadors adequats a les necessitats és la principal preocupació. No és cap novetat, perquè el problema creix d’any en any. El 70% l’assenyalen com la principal preocupació; la segona, a molta distància, és l’absentisme (37%). Per això, enguany, les empreses prioritzen estratègies orientades a ampliar la base de talent disponible, sobretot augmentar l’entrada de joves en pràctiques i contractar gent sense experiència, cosa que reflecteix un enfocament a partir de la captació primerenca i la subsegüent formació interna.

Quant a la sostenibilitat, la implantació de mesures ambientals s’estén àmpliament entre les empreses de l’associació, amb un augment del percentatge de companyies que emprenen alguna actuació. Predominen les mesures de caràcter operatiu i d’eficiència, com ara la reducció de residus, l’ús d’energies renovables i la millora de l’eficiència energètica a la planta. Les empreses avancen pel camí amb determinació, però no els serà pas fàcil, perquè hi ha la queixa que “s’enfronten a una càrrega normativa que molts qualifiquen de desproporcionada”, segons l’informe.

Per una altra banda, es va escampant la convicció que, en un entorn tan complex, cap empresa no arriba tota sola tan lluny com podria arribar conjuntament amb les altres. Per això la col·laboració empresarial es considera, com més va més, un instrument pràctic d’intercanvi i generació de valor. Els beneficis més destacats, segons els enquestats, són l’intercanvi d’experiències, l’accés a contactes i socis i la identificació d’oportunitats de negoci, cosa que reforça el seu paper com a canal per a ampliar coneixement i connexions. De totes maneres, no és un camí planer, perquè encara hi ha moltes dificultats per a materialitzar les col·laboracions, sobretot a l’hora de definir objectius comuns.

Quant a l’evolució dels riscs, els principals –amb molta diferència respecte de la resta– es concentren en la competitivitat dels preus i la incertesa geopolítica i comercial. De manera que l’entorn extern i els marges comptables són els focus centrals de preocupació. Per superar les dificultats de l’any, les estratègies previstes són principalment el desenvolupament de nous productes i la diversificació de mercats, i això vol dir una orientació clara cap al creixement, gràcies a l’ampliació de l’oferta i la presència comercial.

En definitiva, diu Joan Tristany: “Les empreses són prudents però no pessimistes. Hem tornat a parlar-hi després de l’esclat del conflicte i només el 30% fa una revisió de les seves previsions exportadores a la baixa. Ho viuen com un factor conjuntural.” I afegeix: “Hi ha tres variables que seguim molt de prop. D’una banda, el preu de l’energia, perquè afecta directament els costos de producció i transport. D’una altra banda, les rutes logístiques, perquè algunes empreses ja tenen mercaderies aturades al mar esperant poder accedir a la regió per l’estret d’Ormuz, i cada dia d’espera implica un cost directe addicional en logística i en terminis de lliurament que acaba repercutint en la relació amb el client.” I, finalment, hi ha els mercats locals d’aquests països. “L’Orient Mitjà és una regió on les nostres empreses van créixer d’un 14% el 2025, fruit d’una determinació conscient de diversificar-nos arran de la incertesa als mercats tradicionals. Perdre aquest impuls ara seria doblement frustrant”, conclou.

En poques paraules, podríem dir que, per a l’empresa industrial exportadora, l’adaptabilitat ha deixat de ser una virtut i ha esdevingut una necessitat vital i, sortosament, sembla que n’hi ha moltes que ja fa uns quants anys que s’entrenen.

També conserva un valor específic en termes de privacitat i autonomia personal, perquè possibilita transaccions sense traçabilitat digital, la qual cosa molts ciutadans consideren una garantia de llibertat i de control sobre la seva informació. A això, s’hi afegeix la seva utilitat quotidiana per a gestionar la despesa. Pagar en efectiu ajuda a visualitzar millor els diners disponibles i pot reduir un cert endeutament elevat associat a compres impulsives amb mitjans de pagament digitals.

Aquests paràgrafs formen part d’una reflexió encertada que feien els analistes de Funcas en un estudi del passat mes de desembre.

El fet és que, per un motiu o un altre, mentre el corrent del temps ens porta cap a una digitalització creixent del nostre entorn, es va fent palesa una por més gran de la dependència que ens creem d’uns factors que no podem controlar. La darrera apagada general és un exemple que tots tenim al record. Per tant, no és estrany que una sèrie de països capdavanters en la digitalització monetària prenguin mesures per mirar d’evitar un col·lapse total de l’activitat. En aquest cas, en els pagaments quotidians.

Per exemple, Suècia és un dels països més digitalitzats del món en termes de pagaments. L’ús d’efectiu ha caigut dràsticament aquesta darrera dècada i la major part de les transaccions diàries es fan amb targetes o aplicacions mòbils. Segons l’informe de pagaments del 2025 elaborat pel Banc Central de Suècia (Riksbank), només una compra de cada deu en comerços es fa amb diners físics al país. És a dir, un baixíssim 10%. Els pagaments amb targeta són el mètode més habitual al país nòrdic. Aquesta digitalització ha facilitat una operació més ràpida i barata, però també ha creat vulnerabilitats en cas d’interrupcions en les infrastructures digitals. A més, els pagaments amb targeta depenen de xarxes nord-americanes, com Visa i Mastercard, i qualsevol hipotètica tensió o conflicte polític amb els Estats Units podria implicar sancions que desconnectessin el país dels pagaments amb targeta.

Per això, la setmana passada, el Riksbank recomanava que totes les llars tinguessin a casa 1.000 corones sueques (uns 90 euros) per adult en efectiu. Aquesta quantitat s’ha de considerar com a referència i va destinada a cobrir una setmana de compres essencials. “Sempre que sigui possible, es recomana a les llars de tenir-hi efectiu en diverses denominacions”, assenyalava l’autoritat bancària sueca en un comunicat. La institució emfatitzava que l’efectiu no solament serveix per a emergències, sinó que també és crucial per a mantenir operatiu el sistema de pagaments tradicional.

Curiosament, això passa en un país de grans contrasts financers. Per una banda, té el banc central més antic del món –va ser el primer d’imprimir bitllets a Europa al segle XVII– i, per una altra, també és el país precursor que aspirava, fins fa ben poc, a convertir-se totalment en cashless (“sense efectiu”) abans del 2030. Però la pau s’ha afeblit i les amenaces de Rússia han canviat la situació. En el clima de tensió actual, s’ha adonat que la dependència digital ha esdevingut el seu taló d’Aquil·les.

En definitiva, un dels països més avançats del món en digitalització financera prova de conciliar l’eficiència tecnològica amb la seguretat dels seus ciutadans, pensant en possibles interrupcions. A mesura que les economies avançades s’acosten a una societat sense efectiu, els bancs centrals cerquen de garantir que la població pugui continuar pagant, fins i tot, si fallen les xarxes digitals.

Més al sud, a Suïssa, diumenge passat van anar molt més enllà i van votar en referèndum de fer entrar les monedes i els bitllets del franc en la constitució. En la informació oficial s’especificava que l’acceptació no comportaria cap canvi en la vida quotidiana, ni noves tasques ni nous costs. I això passa en un país on només el 30% de les compres comercials es fan en efectiu. És a dir, que els pagaments en líquid són una clara minoria.

D’aquesta manera, el dret de fer servir bitllets i monedes en francs ha quedat consagrat en la constitució de Suïssa, després del suport en referèndum a una mesura destinada a garantir l’ús de l’efectiu en la societat. Segons els resultats oficials, el 73,4% dels ciutadans va votar a favor de la reforma legal. No podem passar per alt que, amb aquesta decisió, Suïssa s’afegeix a països com Hongria, Eslovàquia i Eslovènia, que ja han incorporat en les respectives constitucions el dret de pagar en efectiu. A Àustria, el debat polític avança en la mateixa direcció, en un context en què els hàbits de pagament són com més va més digitals, especialment d’ençà de la pandèmia.

Tots aquests passos aparentment a contracorrent poden sorprendre, però el fet és que el BCE mateix, l’estiu passat, mentre preparava el llançament de l’euro digital, va fer un estudi sobre què havia passat amb l’ús de l’efectiu en quatre situacions recents de crisi a la zona euro: la pandèmia, la invasió russa d’Ucraïna, l’apagada i la crisi financera a Grècia. I l’estudi demostrava que, en contextos d’inestabilitat, el públic recorre a l’efectiu com a mitjà de pagament fiable i reserva de valor, independentment del tipus de crisi o del nivell de digitalització. Gràcies a la seva disponibilitat immediata i funcionalitat “fora de línia”, l’efectiu aporta beneficis que el converteixen en un recurs estratègic per a la gestió del risc i la continuïtat operativa.

L’evidència, doncs, dóna la raó a la necessitat de mantenir una infrastructura sòlida que garanteixi la disponibilitat d’efectiu, com reconeix el BCE en la seva estratègia per a assegurar-ne l’accés i l’acceptació en la zona euro. Quan es va començar a parlar de l’euro digital, van sortir veus que deien que desapareixeria l’efectiu. Això era una falsedat, perquè dins el reglament per a l’establiment de l’euro digital el Parlament Europeu prescriu: “L’euro digital ha de complementar els bitllets i monedes, però no reemplaçar-los. Com a instruments de curs legal, l’efectiu i l’euro digital són igualment importants.”

Sembla, doncs, que haurem de portar sempre amb nosaltres, per prudència, bitllets i monedes, pel que pugui ser…

Vet aquí el contingut del primer paràgraf de les conclusions d’un estudi, “Anàlisi de la concentració del sector bancari a Catalunya”, que ha elaborat l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO) i que analitza la concentració del sector bancari a Catalunya, per donar resposta al punt 4.d) de la moció 84/XV del Parlament de Catalunya, sobre la necessitat d’articular una banca pública de promoció econòmica.

Durant l’any passat vam parlar molt d’aquest aspecte, arran de l’OPA del BBVA al Sabadell. Tot i que ja ha passat la fal·lera mediàtica per a saber quina era la concentració real de poder financer a Catalunya, a causa del fracàs de l’operació, no deixa de ser interessant d’aprofundir-ne alguns aspectes. Aquest és el propòsit d’aquest estudi, que demostra fins a quin punt conviuen, a Catalunya, un oligopoli al mercat bancari i l’exclusió financera d’un feix de municipis, en què els habitants viuen deixats de la mà de Déu.

El document recorda que, a Catalunya, entre el 2008 i el 2024, hi hagué un tancament continuat d’oficines bancàries, derivat de la reestructuració del sector. Se’n van eliminar 6.038, és a dir, el 74%. L’any 2023 hi havia 6.747 caixers automàtics al conjunt de Catalunya, dels quals 5.102 en sucursals, 680 de desplaçats i 965 d’independents. La major part dels caixers eren a la demarcació de Barcelona.

El resultat de la reducció d’entitats ha estat una gran concentració de la xarxa, de manera que els quatre bancs principals esmentats tenen, conjuntament, el 85% de les oficines. Però, alhora, deixa un buit de servei a moltes localitats. A Catalunya hi ha 503 municipis (el 53% del total) que no tenen oficina bancària i 435 (el 46%) que manquen de caixer automàtic. En total, a Catalunya hi ha 947 municipis.

La desatenció de tantes localitats ha esdevingut un problema per a la comunitat. Del punt de vista estrictament econòmic de cada entitat, és lògic que hi hagi aquesta situació d’abandonament, perquè són pobles petits, en termes d’habitants, i, evidentment, de capacitat de negoci. Pensem que a Catalunya els qui no tenen accés a una oficina bancària a la localitat on resideixen són 240.892 habitants, és a dir, “només” el 3,19%.

I aquí ens hem de preguntar si el negoci financer és un negoci i prou o també hauria de ser vist com un servei. En l’àmbit privat és una cosa i en l’àmbit públic, una altra. Per resoldre-ho, l’any 2024 la Generalitat va posar en funcionament un servei itinerant de banca mòbil, amb l’objectiu de portar caixers automàtics i serveis financers als 503 municipis de Catalunya que no tenen oficina bancària permanent. Tanmateix, actualment la prestació d’aquest servei, que fan CaixaBank i la Caixa d’Enginyers, és efectiva en 457 municipis, perquè els altres hi han renunciat.

Un apartat que m’ha semblat interessant de l’informe és l’anàlisi que fa del negoci de cada entitat, tenint en compte el nombre d’oficines i, sobretot, el volum de crèdit. A Catalunya, globalment, CaixaBank és l’entitat amb una quota de mercat més elevada en termes de crèdit total (31,99%), seguida del BBVA (23,48%), el Sabadell (15,47%) i el Santander (11,79%). Conjuntament, els quatre primers bancs, doncs, tenen una quota de mercat pràcticament del 83% del crèdit total. El següent banc és Bankinter, amb una quota de tan sols el 4,76%. Apunta que si s’hagués dut a terme la fusió entre el BBVA i el Sabadell, l’entitat resultant hauria tingut una quota de mercat de gairebé el 39% i s’hauria situat en primer lloc, davant de CaixaBank, i entre totes dues en tindrien el 71%, una xifra molt gran.

Com estan els països europeus en aquest punt, millor o pitjor? Doncs, considerant la quota dels cinc primers bancs a Catalunya (88%) i comparant-la amb els països de la Unió Europea, amb una població relativament semblant a la nostra, resulta que, llevat de Grècia (96%), la concentració de casa nostra és superior que a la resta: Àustria (38%), Suècia (56%), Hongria (59%), Dinamarca (64%) República Txeca (65%), Irlanda (69%), Portugal (71%), Bulgària (77%) i Finlàndia (81%). Això confirma tot allò que es va dir durant el procés de fusió de l’OPA fallida, sobre l’excessiva concentració que ja tenim i l’escassa competència existent.

Però l’informe fa un pas més i separa el crèdit de les famílies (consum i hipoteques) i de les pimes. I aquí hi ha diferències importants entre entitats. En el primer cas, CaixaBank és l’entitat amb una quota de mercat més alta (33,44%), seguit del BBVA (24,20%), el Sabadell (14,07%) i el Santander (11,79%). Sens dubte, en el cas de les hipoteques, es demostra que CaixaBank talla el bacallà, amb un gran avantatge respecte de la resta. Conjuntament, els quatre primers bancs tenen una quota de mercat del 83,50% del crèdit a les llars. Així doncs, segons l’informe, es pot considerar clarament una situació d’oligopoli.

La importància de les entitats canvia una mica en el crèdit a les pimes. Si CaixaBank té també la quota de mercat més elevada (32,19%), el segon banc és el Sabadell (20,23%), davant el BBVA (18,45%) i el Santander (11,79%). Conjuntament, els quatre primers bancs tenen una quota de mercat del 82,66% del crèdit a les pimes. Per tant, l’estudi insisteix a dir que es pot considerar com un oligopoli. Amb la fusió entre el BBVA i el Sabadell, l’entitat resultant hauria tingut una quota de mercat del 38,68%, superior a CaixaBank, i encara hauria reduït més la competència, com es va argumentar aquí ja de primer. Veient aquesta classificació, no ha d’estranyar l’interès del BBVA pel Sabadell, per a situar-se millor a Catalunya (i a l’estat espanyol) en el crèdit a pimes.

L’enumeració de riscs que ara tenim en el mercat financer català ocupa una part de l’informe. Jo en destacaria dos. Un risc potencial per a la competència que implica l’augment de la concentració és que reforça la posició dels principals bancs establerts. Especialment, quan tenen poca pressió competitiva en determinats àmbits geogràfics. D’una altra banda, el fet que hi hagi pocs bancs pot reduir la rivalitat i facilitar l’existència d’acords col·lusoris o la coordinació tàcita entre els bancs presents al mercat. És més fàcil que uniformitzin el seu comportament, cosa que implica també un encariment i un empitjorament de la qualitat dels serveis que reben els usuaris de la banca i especialment els clients particulars i les pimes.

I, finalment, quant a les recomanacions de l’informe, atès que hem vist que el grau de concentració de la banca a Catalunya és elevat, la primera seria evitar l’adopció de noves mesures que puguin fer créixer injustificadament aquesta concentració, especialment en aquells municipis o àrees geogràfiques que presenten uns índexs més elevats.

Quant a l’exclusió, a més dels autobusos itinerants, aconsella de disposar de xarxes de caixers automàtics compartides entre diverses entitats de crèdit, juntament amb caixers independents, perquè poden exercir un paper remarcable tant en la reducció de l’exclusió financera com en el foment de la competència. Així mateix, caldria promoure els acords de col·laboració entre entitats de crèdit i operadors d’uns altres mercats amb una presència territorial extensa (com ara les oficines de Correus, els estancs o les administracions de loteria), que permeten l’accés a l’efectiu i més serveis bancaris.

Tenir més informació detallada com la que acaba d’oferir l’ACCO és molt important per a conèixer una mica més a fons la realitat del nostre país. Sense aquest coneixement de base, en aquest i molts altres àmbits de l’economia, serà impossible de desenvolupar de manera adient la nostra activitat… quan ho puguem fer sense tants entrebancs, és clar.

La imatge dels dipòsits de petroli iranians cremant, que s’havien vist a la televisió, acreixien el temor arreu del món. Val a dir que el totpoderós Trump s’ha emprenyat amb els atacants israelians. Ell no ho volia per dues raons. Primera, per l’esmentat temor que originen entre els inversors els reportatges televisius amb les flames gegantines; i segona, perquè aquests atacs tan espectaculars no ajuden a fer que el poble iranià es posi contra del govern, com volen aconseguir els nord-americans. Altrament, els pot acostar al fill d’Ali Khamenei, acabat de nomenar successor. El fet és que el cap de setmana no hi ha hagut calma bèl·lica, sinó, a l’inrevés, foc creuat i una extensió creixent del polvorí de l’Orient Mitjà a més països.

Mentrestant, en vista dels esdeveniments del cap de setmana, els ministres de Finances del G-7 s’han reunit urgentment per videoconferència aquest matí, amb una sola idea: recórrer a les reserves estratègiques de petroli dels països per mirar d’estabilitzar el mercat. La reunió ha tranquil·litzat els ànims i això ha fet que el preu del petroli anés baixant, del punt màxim a què havia arribat fins a 98 dòlars per barril, quan escric aquestes línies.

Finalment, no hi ha hagut acord, però els ministres han mostrat la disposició a adoptar “totes les mesures necessàries” per a estabilitzar els mercats d’hidrocarburs. Això inclou la possibilitat de recórrer a les reserves estratègiques. Aquest ha estat el principal missatge al final de la reunió, en què, segons Roland Lescure, el titular de França, país que exerceix la presidència rotatòria, s’ha insistit que s’examinaria de prop “com es pot estabilitzar el conjunt dels fluxos, el conjunt del mercat”.

A la tarda els nervis s’havien calmat, “l’indicador de la por” havia caigut fins a 27,5 punts i les pèrdues a l’hora d’obrir Wall Street eren minses, d’un 0,5%. Això feia que els índexs europeus tanquessin amb baixades moderades, entorn del -0,5% (l’Íbex-35, un -0,7%). “S’ha salvat el dia”, respirava alleujada la gent de les borses. I demà? Ja ho veurem. Depèn de què facin uns i altres amb els drons i els míssils.

Però el fet és molt preocupant. Els més afectats són els asiàtics, sobretot els xinesos, per a qui el petroli de la zona conflictiva és vital. En el cas de l’estat espanyol, per exemple, la situació no és tan complicada, perquè els principals proveïdors són els EUA, el Brasil, Mèxic i Nigèria. Tanmateix, el preu és unificat. Una cosa és que no hàgim de patir pel subministrament, com els asiàtics, i una altra és el preu. Qui hagi posat benzina al cotxe avui ja ho deu haver notat. I demà, encara més.

La clau és que el petroli de la zona no pot sortir dels països productors. Els iranians tenen tancat l’estret d’Ormuz, cosa que actua en dos sentits. Per una banda, no deixa passar vaixells carregats de producte ni tampoc els que han de carregar. I, per una altra, tots els països de la zona s’han trobat obligats a abaixar la producció o a tancar-la, perquè l’Aràbia Saudita, Kuwait, els Emirats, Catar (sobretot gas natural) i l’Irac tenen els dipòsits dels magatzems plens a vessar i no els poden buidar. Per això tothom diu que el futur dels preus depèn de quants dies estigui tancat l’estret.

I això és per dues raons principals. La primera és que, quan s’obri, la producció que podrà sortir cap a les destinacions respectives s’haurà alterat per la manca de producció dels dies que hagin de tenir tancats els pous. I la segona és que, mentre no es resolgui la situació, molts hauran de fer la volta pel cap de Bona Esperança, per la por de passar per la mar Roja, atès que els petroliers circularien a tocar del Iemen. Tot plegat implica un cost més alt de transport i d’assegurances, que, al capdavall, acabarem pagant els usuaris finals, siguin empreses o particulars.

La conseqüència directa de l’encariment del petroli –i el gas natural, pensem-hi, que ha pujat d’un 30%– és l’encariment del transport per terra. Transportistes, taxistes, agricultors (pels fertilitzants que vénen de la zona) i pescadors ja han fet sentir la seva veu i això tot just acaba de començar. Un encariment del transport i del combustible de moltes empreses, en què és cabdal dins el seu escandall, vol dir que els preus del consum poden tornar a pujar amb facilitat. I no parlem de l’electricitat… Fer pronòstics de quant pot afectar l’IPC encara és arriscat, perquè depèn de quant duri la guerra i això, ara com ara, és imprevisible.

I, finalment, hi ha el paper que hauran de fer els bancs centrals si la inflació es torna a enfilar. Ja vam veure què va passar quan va començar la guerra d’Ucraïna. De moment, hi ha un silenci total, però no cal ser un gran economista per a intuir que si els preus pugen també hauran de tornar a pujar els tipus d’interès, i això derivarà en un fre addicional a la recuperació que espera Europa. I tampoc no agradarà als EUA, encara que Trump hagi canviat el president de la Reserva Federal. A més, amb els volums estratosfèrics de deute que molts països tenim, això afegiria un problema més a l’hora d’haver de dedicar més diners del pressupost a pagar interessos addicionals. Però no ens esverem abans d’hora…

No ens enganyem, a cap dels partits que manen al govern espanyol li interessa que cada any es posi llenya a la foguera catalana, com ara fa una setmana, quan s’explicà que el 2022 es van evaporar de Catalunya 21.092 milions d’euros, l’equivalent al 8,2% del PIB, d’acord amb el mètode de càlcul del flux monetari. Saben que remou estómacs. Això sí, la xifra que ha volat és una mica inferior a la de l’any anterior. Se n’han endut 920 milions menys! En canvi, per a mi, enguany la presentació té una doble significació que penso que ens hauria de fer emprenyar encara més.

Per una banda, la manera de presentar-ho, com un simple annex. La carta que juga el govern IIla en el pressupost és la de l’augment previst en la despesa de 4.604 milions (un 10,3%) respecte de les previsions de l’any passat, recollides en la pròrroga i els suplements de crèdit. Es ven com el gran atractiu d’enguany, i recorden als qui no pugin al carro de l’aprovació el mal que fan als ciutadans de Catalunya. Falten quinze dies perquè ERC digui que sí (o que no), però, de moment, la gent d’Esquerra continua negant-s’hi per allò que el PSOE no fa venir l’IRPF, com havien pactat. En definitiva, el missatge del govern és que són molt importants aquests 4.000 milions i escaig d’increment de despesa i que, en canvi, els 21.000 milions no ho són tant, perquè, posant-los a l’annex, sembla que aquest càlcul es consideri poc més que un exercici teòric.

Ens fan passar per curts de gambals, perquè el suposat exercici teòric es repeteix any rere any. Només d’ençà del 2020, per exemple, supera cada any els 20.000 milions d’euros i, fins i tot, amb l’altre càlcul que fan a Madrid, en què el dèficit és menor, ja que apliquen el mètode de càrrega i benefici, surt que s’evaporen una mitjana de 14.500 milions d’ençà del 2020. És a dir, només en quatre anys han marxat més de 80.000 milions, amb un mètode, o més de 58.000, amb el seu sistema. Que, per cert, tampoc no és cap broma.

En definitiva, segons el flux monetari, els ingressos aportats per Catalunya l’any 2022 representen el 19,3% del total considerat, una dècima més que l’any 2021. Les despeses rebudes representen el 14%, quatre dècimes més que l’any 2021. Així, és clar que els ingressos aportats tenen un pes superior al del PIB de Catalunya respecte del global de l’estat (18,8%) i les despeses, un pes inferior al de la població (16,3%). Cap novetat!

Però podem fer encara un pas més i excloure les operacions de la Seguretat Social, que, per les seves característiques, són despeses no discrecionals. Si ho fem, el diferencial entre el pes dels ingressos aportats i les despeses rebudes s’incrementa substancialment. Així, en el cas del 2022, els ingressos, amb un 19,2%, se situen clarament per sobre del percentatge de les despeses, que és d’un 10,3%, amb una diferència de 8,9 punts percentuals. Amb aquest afegitó, el càstig real que ens fan és encara superior al que habitualment considerem, quan ens referim al dèficit fiscal. Parlem de molts i molts diners, que ens calen.

A tot això sembla que ja ens hi hem “acostumat” any rere any, però és que el 2026 és especial. Perquè acabem de ser conscients (si no ho hem volgut veure abans) que el país ens cau a trossos. Que totes les inversions que l’estat espanyol no ha executat a Catalunya, en trens i carreteres, han quedat al descobert en un any de pluges superiors a les normals. De cop i volta, apareixen centenars de punts perillosos a la xarxa ferroviària, que cal suposar que fins ara no sabíem que hi eren. Vol dir que hem estat circulant amb un grau de risc desconegut, però que, pel que sembla, no era baix. I ens trobem que els retards “de sempre” a Rodalia ara s’amplifiquen per motius de risc. Amb tot plegat, avui tenim un desgavell de trams que cal fer amb autobús i uns altres, amb velocitat reduïda, que són una creu per als usuaris i representen la cara oculta de la propaganda que l’estat fa de tenir la xarxa de gran velocitat més extensa del món, després de la Xina. Per què la volem, ací? Per què s’han desviat les inversions? En sabem les respostes i no cal insistir-hi.

El moment complicat que ens fan travessar amb les infrastructures i el menyspreu a la balança fiscal en la seva presentació formal són dos factors que, enllaçats, em semblen molt greus. Però encara hi ha una cosa més. Resulta que trobem un segon annex a l’esmentat informe econòmic del pressupost, que es titula “La càrrega financera de la Generalitat”. Les dades de la balança fiscal s’han calculat per al 2022, i en el cas del deute es presenten les del 2024. I em fixaré només en un parell de detalls.

Primer, explica que, en conjunt, al tancament del 2024, la Generalitat tenia un total de 78.473 milions d’euros de deute viu obtinguts dels nous mecanismes d’accés a la liquiditat iniciats el 2012. Evidentment, es refereix al FLA (fons de liquiditat autonòmica). Doncs bé, els diners que ens van anar passant durant set anys per a cobrir el dèficit o refinançar deute, del 2015 al 2021, eren a un tipus d’interès inferior a l’1%. El 2022, va pujar a l’1,5%; el 2023, al 3,497%, i el 2024, al 3,11%. Aquesta era la part aportada directament pel FLA, atès que el deute global a final del 2024 era d’una mica més de 90.000 milions (i ara, si fa, no fa, és el mateix).

L’explicació que aporta la Generalitat és que, el 2024, el cost mitjà de l’endeutament va créixer respecte de l’any anterior (1,4%) i es va situar en l’1,6% per culpa de l’increment del cost mitjà de les noves operacions a tipus fix. En aquest sentit, el tipus d’interès fix del FLA 2024, que va finançar la major part de les necessitats d’endeutament de la Generalitat en aquell exercici i que es determina a partir del tipus d’interès del Tresor, es va situar en un 3,1%, significativament per sobre del tipus mitjà global de la cartera de deute de la Generalitat. I continua: “A conseqüència del tipus d’interès més alt aplicat al nou deute de la Generalitat, l’import total d’interessos pagats d’acord amb l’estat d’execució del pressupost liquidat del 2024 augmenta d’un 78,2% respecte de l’any anterior, i passa de 744 milions d’euros a 1.325 milions.” Déu n’hi do quin salt!

Com recordava Etxearte en el seu article, “el govern també està pendent que el congrés espanyol aprovi la condonació d’una part del deute del FLA. Els interessos del deute prevists ascendeixen a 1.600 milions d’euros, i equivalen a un virtual quart departament de la Generalitat”. Amb detall, aquesta partida pressupostària és superior, per exemple, als recursos que el govern destinarà al Departament d’Empresa i Treball, al qual van 1.506 milions d’euros. Ja veurem també quan i com acaba aquesta proposta del govern en el seu tràmit parlamentari.

En resum: ací, a Catalunya, treballem com podem, amb un entorn molt millorable, a causa de la manca d’inversions estatals. Malgrat tot, ens en sortim força bé, produïm gairebé la cinquena part de tot el que es fa a l’estat, per la qual cosa li paguem els imposts corresponents. Com ja hem vist al començament, la part de diners que ens retorna és molt inferior a la que aportem i també a les necessitats de la nostra societat. Cap problema, el FLA ens ajuda a pagar l’excés de despesa deixant-nos diners (ja seria curiós que fossin els mateixos dels nostres que s’han quedat), en canvi de pagar uns interessos, és clar. Com que això passa sempre, acumulem deute, fins a uns 90.000 milions, que ens costen uns 1.600 milions d’euros d’interessos. Ja sé que això s’ha explicat mil vegades, però sembla que encara hi ha gent d’ací que no ho té prou clar.

La maldat intrínseca d’aquest cercle viciós és que ens col·loquen un deute que no hauríem de necessitar mai, i a sobre ens cobren interessos, mentre deixen, per una altra banda, que el país caigui a trossos. Aquests interessos no són la part més important de la injustícia que es fa amb Catalunya, evidentment, però representen la cirereta del pastís en la cerimònia de la gran riota que ens planten a la cara, any rere any. Que se’n foten, vaja. I ací, mentrestant, per a molts, com si plogués.

El resum és que la desocupació ha augmentat, fonamentalment per joves que volen treballar i que s’han apuntat a les llistes del registre laboral. Així, doncs, d’alguna manera, aquesta pujada de la desocupació no és tant una conseqüència de la destrucció de llocs de feina, com de la no-absorció de nova mà d’obra que vol treballar. Un fet ben curiós, però també ben conegut: mentre els empresaris s’exclamen que no troben gent per a treballar, els joves tampoc no troben empresa on prestar els serveis. N’hem parlat moltes vegades, però aquest mes es reflecteix de manera diàfana en les xifres. Cal fer notar que el fenomen no té tanta força a la resta de l’estat espanyol. L’augment de 2.000 treballadors sense feina a Catalunya al febrer contrasta amb el total de 3.500 a tot l’estat. És a dir, gairebé sis de cada deu nous desocupats de l’estat són d’aquí.

Això hauria de ser una preocupació afegida, perquè fa que, en termes interanuals, la reducció de la desocupació registrada a Catalunya es torni a moderar, fins al -2,1%, és a dir, 7.068 desocupats menys que un any abans (-150.000 a tot l’estat espanyol). És un ritme de descens clarament a la baixa i que fa que la taxa del conjunt de l’estat espanyol gairebé el tripliqui. Per què continua aquesta diferència tan alta de ritmes de fa tants mesos? Fa temps que ens ho preguntem, però no sembla tenir una resposta fàcil. El fet és que, tot i que també mostra una lleu moderació en la intensitat, el ritme de baixada a l’estat espanyol és del -5,8%.

El Departament de Treball destaca el fet positiu (diria que l’únic) que Catalunya registra la desocupació més baixa en un mes de febrer d’ençà del 2008, amb 327.253 persones. La dada és correcta, però no hauria de fer oblidar la realitat anterior. El secretari de Treball, Paco Ramos, ha dit aquest matí: “Amb la prudència que ens caracteritza, i més en aquest context internacional en què ens trobem, pensem que el nostre mercat de treball es comporta de manera robusta i amb un creixement sostingut que és de lloar.” Evidentment, no es referia a la desocupació, sinó a l’afiliació a la Seguretat Social. Però la valoració global em sembla molt optimista. Massa.

Tanmateix, és cert: l’afiliació ha anat força millor, en primera instància. El Departament de Treball ho defineix així: “Al febrer, la mitjana d’afiliacions a la Seguretat Social a Catalunya ha arribat a 3.850.359, la xifra més alta registrada en un mes de febrer des de l’inici de la sèrie històrica, el 2004. En relació amb el mes anterior i, com és habitual al febrer, la mitjana d’afiliacions s’ha incrementat d’un 0,6% (23.564 més); aquesta taxa és la mateixa que la registrada el 2024 i el 2025.” No diu, en canvi, que de l’octubre al gener hi va haver una pèrdua de 56.000 afiliats, cosa que vol dir que al febrer hem recuperat menys de la meitat dels que s’havien perdut aquests darrers mesos. Per això dic que la xifra s’ha de mirar amb una certa perspectiva. No ens podem mirar el febrer i prou.

A més, en termes comparatius interanuals, també creixem per sota de la mitjana estatal (+2% i +2,3%). Això vol dir que generem menys feina que l’estat espanyol. Amb una mica més de detall, mirant les altres comunitats autònomes, les afiliacions augmenten a tot el territori. El País Valencià encapçala el creixement (+3,5%), seguida de Múrcia (+3%) i la Comunitat de Madrid (+2,9%). En l’altre extrem, Extremadura és la que registra un increment més discret (+0,5%), seguida del País Basc (+1%). Tampoc en aquest apartat no podem estar gaire contents dels resultats assolits.

Les patronals alerten de l’evolució del mercat laboral. El Foment del Treball adverteix d’una desacceleració preocupant amb problemes estructurals que frenen la competitivitat. Concretament, quant a l’afiliació, tot i que en termes mensuals Catalunya destaca com la comunitat amb un augment més elevat d’afiliats (23.564), dins l’estat espanyol recorda que “aquest augment no compensa la pèrdua d’ocupació d’aquests darrers tres mesos”. I reitera que el nostre mercat de treball afronta envits estructurals de gran profunditat, “com l’augment de l’absentisme, els nivells de productivitat per ocupat, el desajust entre l’oferta i la demanda de perfils professionals i la dificultat creixent per a cobrir determinades vacants”.

La PIMEC també ha manifestat preocupació. El secretari general de l’organització, Josep Ginesta, ha dit: “En un mes que tradicionalment acostuma a haver-hi una reducció de la desocupació, les dades mostren un comportament negatiu, tant en termes mensuals com anuals, fet que genera preocupació i, tot i que s’explica per múltiples causes, apunta a un símptoma de fons.” I sobre el creixement dels desocupats sense feina anterior, ha afegit: “Estimem que aquesta dada pot provenir del decalatge entre la inscripció obligatòria de les persones que volen cursar FP dual i la realització del contracte.” I ha acabat dient: “Creiem que, amb les polítiques públiques que es promouen i es fomenten, no es donen els missatges adequats per a orientar la gent cap al mercat de treball.”

La directora de l’Àrea de Treball de la PIMEC, Sílvia Miró, ha destacat la manca d’agilitat en el mercat i ha posat en relleu la durada en la permanència en la desocupació. “293.323 aturats del mes de gener encara ho són al febrer –ha dit–, xifra que representa una taxa de permanència en el registre del 90,2%.” Miró ha detallat que la durada mitjana de la desocupació és actualment de 9,6 mesos.

En definitiva, un mes de febrer que no ha estat bo al mercat de treball, malgrat el que diuen les autoritats. La baixada interanual del ritme de creixement dels afiliats i del corresponent a la caiguda dels desocupats són dos fets que preocupen de fa mesos i no canvien de tendència, fins a col·locar-se per sota dels ritmes del mercat de l’estat espanyol. Alguna cosa no fem gaire bé, encara que, oficialment, sembli que tot sigui oli en un llum.

El fet és que, en aquest context, els mercats no cauen uniformement, sinó que es reorganitzen. El capital flueix cap a sectors que es beneficien directament de l’augment dels preus de les matèries primeres i, en canvi, les activitats sensibles als costs energètics en surten perjudicades. Diverses anàlisis ja destaquen aquesta dinàmica. L’energia, unes certes matèries primeres i les empreses dedicades a la defensa es beneficien de les entrades de capital; alhora, el transport, la indústria pesant i el consum poden experimentar una pressió relativa. Per als índexs, aquesta redistribució de fluxos sol ser més decisiva que no pas la guerra.

Si fem memòria, veurem que la història financera recent, de la guerra del golf Pèrsic fins a la invasió d’Ucraïna, demostra que els mercats poden absorbir ràpidament un xoc geopolític si l’impacte econòmic es manté limitat. El perill sorgeix quan el conflicte altera permanentment els equilibris energètics o inflacionaris. En aquest cas, la guerra deixa de ser un esdeveniment aïllat i es converteix en un factor estructural que castiga el creixement global.

En darrera instància, la reacció del mercat, avui, a la guerra a l’Iran no ha estat ni emocional ni ideològica, sinó estrictament macroeconòmica. Els inversors no especulen sobre el resultat militar, sinó sobre l’evolució dels preus del petroli, la inflació i els tipus d’interès. Si el conflicte es manté contingut, la volatilitat podria desaparèixer ràpidament. En canvi, si causa una pertorbació duradora en el subministrament energètic mundial, es podria convertir en un xoc comparable a les grans crisis petrolieres, amb efectes molt amplis, que van més enllà de l’Orient Mitjà. I això avui no ho sabem, perquè les reaccions de Trump són imprevisibles i no té manies a l’hora de mentir a tothom.

Per mirar d’apaivagar la situació, ahir l’Aràbia Saudita, Rússia i sis membres més de l’OPEP es van reunir i van decidir d’augmentar les quotes de producció de petroli de 206.000 barrils cada dia el mes d’abril, un volum superior a les expectatives, mentre la guerra desestabilitza l’Orient Mitjà i les rutes de transport. Aquest augment de producció és més alt que els 137.000 barrils per dia addicionals que els experts preveien abans del cap de setmana. No obstant això, no n’hi ha prou per a impedir un augment dels preus del barril de petroli.

I tal dit, tal fet. El gas, amb el tancament de la producció de Catar, és el que s’ha ressentit més de la sotragada, amb un augment de gairebé el 50%. Per una altra banda, el petroli baixa al voltant del 6% quan escric l’article. El Brent se situa a 77 dòlars per barril, si bé ha arribat a tocar els vuitanta, la nit passada. Evidentment, el moviment de l’OPEP d’ahir “és un senyal, no una solució”, com apunten molts analistes. Perquè si el petroli no pot transitar per Ormuz, 206.000 barrils addicionals cada dia faran molt poc per relaxar el mercat. Amb l’embranzida bèl·lica regional, el transport marítim a través de l’estret d’Ormuz, per on transita aproximadament un 20% del consum mundial de petroli, es troba compromès. Les grans companyies d’assegurances ja han avisat que no es faran càrrec d’allò que pugui passar.

És evident que un tancament prolongat de l’estret d’Ormuz duria a una escassetat i, en conseqüència, a un fort augment dels preus del petroli. No és que hagi de passar amb seguretat, però el risc hi és. L’explicació és clara. Segons molts analistes, això és una arma de doble tall per a Teheran. D’una banda, aquesta decisió perjudica significativament la resta del món, però, per una altra, també els impedeix a ells mateixos d’exportar la producció diària de petroli. Haurem de deixar passar una mica de temps en el desenvolupament de les hostilitats per a saber com acaba aquest aspecte.

Però el punt que fa més por a tothom, i que es comenta en veu baixa, és que els iranians es dediquin a bombardar les instal·lacions petrolieres dels països del golf Pèrsic. Ara com ara, tan sols han atacat la refineria àrab de Ras Tanura, però si l’exemple va més enllà, la situació canviaria radicalment i, en aquest cas, ningú no sap què podria passar.

Mentrestant, les borses han tingut un comportament a la baixa, però sense pànic en cap moment. Els índexs borsaris europeus han caigut entre el 2% i el 3%, amb pèrdues moderades pel risc que s’ha creat a la part més sensible del món, en termes energètics. A la borsa espanyola s’ha destacat l’enfilada d’un 5,6% de Repsol, fet que no té res de sorprenent. Com tampoc que JP Morgan hagi recomanat avui de comprar accions de grans petrolieres europees. Shell i Total Energies són alguns dels valors pels quals es decanta el banc nord-americà enmig de les tensions geopolítiques. La borsa americana, en aquests moments, es troba en lleugers números negres, fet, que, fins a cert punt, sí que és sorprenent. L’or, com s’esperava, també ha pujat, però a un ritme inferior del que es podia esperar. I això mateix ha passat amb el dòlar, que s’ha enfilat respecte de la resta de divises.

En definitiva, la situació és molt complicada i la volatilitat manarà en els mercats borsaris, de divises i de matèries energètiques aquests dies vinents, segons quin camí prenguin els esdeveniments bèl·lics. Cal estar molt a l’aguait, perquè qualsevol actuació, o simple rumor, pot fer canviar el rumb de les decisions dels inversors. Vénen dies de molts nervis als mercats.

Els preus no han pujat, doncs? Sí. D’un 0,4% respecte del mes passat i d’un 2,3% respecte del febrer de l’any passat. Tinc la sensació que aquest punt enganya molta gent, que no entén que li diguin que els preus “es mantenen” si cada dia paguen més al mercat. D’això en tenim la culpa, en part, els mitjans de comunicació, quan avui, per exemple, algú tituli que “els preus es van mantenir el mes de febrer”, en compte de “els preus van pujar al mateix ritme que el mes anterior”. Perquè el fet és que els preus han pujat, si bé avui no ho sabem amb detall, però l’INE ja ens avança que els aliments sí que han pujat més de pressa que l’índex general, per exemple. Normalment, passa que, veient els preus dels productes i serveis mes a mes, no tenim gaire percepció de la realitat, perquè, llevat de casos molt especials, com en alguns productes alimentaris de temporada, les diferències no són excessives.

Però hi ha un fet que tots notem. Ho podem preguntar als nostres veïns i coneguts. Tots ens diran que tenen la percepció que els preus han pujat molt. I no van errats. La seva memòria els funciona bé. Passa que acostumem a confondre preus amb IPC. I això és fals, el ritme de l’IPC pot “mantenir-se”, però el nivell assolit prèviament pels preus és molt elevat, per culpa de pujades de períodes anteriors. Només en casos excepcionals hi ha baixades de veritat. Ara és el cas de l’oli d’oliva, que cau, després d’haver-se enfilat fins als núvols. Però aquest és un cas excepcional. El més habitual és que pugin sense cridar gaire l’atenció i després vagin consolidant-se a nivells més alts.

I aquesta és la realitat que nota molta gent. Els nivells són alts, però ens diuen que no pugen o que pugen poc. Vet aquí la qüestió. M’he aturat a fer una sèrie de comptes amb els preus que hi havia tot just fa sis anys, abans de començar la pandèmia, que sempre és un punt de referència que tots podem tenir fresc a la memòria. Bé, en aquests sis anys, del gener del 2020 al gener del 2026, l’IPC general ha pujat d’un 23%, que equival a una mitjana aproximada del 3,8% anual, amb creixements molt importants el 2021 i 2022, del 6,5% i 5,7%, respectivament, en què els de l’electricitat i els aliments hi van jugar una part important. La guerra d’Ucraïna va posar la cirereta al pastís i els va portar gairebé a l’11% l’estiu del 2022.

I els aliments van ser una causa rellevant d’aquella insòlita escalada. Després han baixat, però no en la mateixa mesura en què s’havien enfilat. I no podem oblidar que els productes del menjar, encara que van baixant en la ponderació que tenen dins el càlcul de l’IPC, encara són l’epígraf particular més considerable, si bé enguany ja es troben molt poc per davant de la restauració. Ara bé, en els segments més baixos de la renda, els aliments tenen un pes molt crític dins el consum familiar global i l’augment del seu preu el noten més a les seves butxaques.

Si mirem què ha passat en aquests sis anys, veiem que hi ha una sèrie d’aliments bàsics que s’han encarit molt més que no pas l’IPC general i del que seria desitjable. Si anem al mercat i comprem ous, per exemple, pagarem un 92% més ara que no pas el gener del 2020. Si demanem oli, malgrat la darrera baixada, el preu serà encara un 64% superior. La llet s’ha encarit d’un 54% i el peix i la carn, al voltant del 40%. La fruita fresca, les verdures i els llegums, per la seva banda, són al voltant d’un 50% més cars, i el pa ens costa un 32% més. Més enllà dels aliments, l’electricitat és un 42% més cara, la restauració, un 30%, i una assegurança de salut, un 56%; la benzina, només un 8%, perquè fluctua molt segons què fa el petroli.

Al cap tenim memoritzats els preus que hi havia no fa tants anys i és normal que pagar-los avui un 40% o 50% més cars ens posi en funcionament els sistemes d’alerta de la nostra percepció del cost de la vida. El fet és que la despesa diària s’ha encarit molt, i no hem parlat dels lloguers, les pujades dels quals queden molt apaivagades dins l’IPC perquè hi tenen una ponderació baixa, atès que considera que la majoria de residents a l’estat espanyol tenen l’habitatge en propietat. Per una altra banda, la capacitat adquisitiva –aquest és un altre problema– no ha millorat gaire, pel fet que els salaris solen tenir en compte l’IPC general.

En definitiva, l’evolució dels preus és acceptable, però no podem oblidar que això significa una consolidació a uns nivells molt alts, que fan difícil a molta gent poder passar el dia a dia amb tranquil·litat.

Un any més, els productes químics ocupen el volum més important, amb 28.000 milions, i els segueixen –al voltant dels 14.000 milions– la maquinària, els cotxes i els productes alimentaris. Tots quatre sectors acaparen el 70% del total de les nostres exportacions, si bé el químic i els cotxes tenen creixements negatius, del -3% (el farmacèutic puja un d’1,2%) i del -5%, respectivament; en canvi, els béns d’equipament i els productes alimentaris presenten creixements molt alts, del 9% i del 7%, respectivament.

De la complexitat de l’any, pel desgavell originat pels aranzels dels EUA, me’n parla Joan Tristany, director general de l’AMEC. “Les empreses exportadores han dedicat molt de temps i recursos a entendre el context internacional de la millor manera possible, tot interpretant senyals sovint canviants i anticipant situacions en un entorn de gran incertesa. Aquest exercici constant d’anàlisi i diàleg amb els clients ha estat clau per a tancar l’any amb un saldo positiu, que en el context actual té un valor especial”, afirma.

El fet és que aquesta nova situació internacional obliga les empreses a reconsiderar les estratègies de diversificació de mercats, cadenes de subministrament i gestió de riscs comercials. Exportar ja no és tan sols una qüestió de competitivitat, preu-qualitat, sinó també de geostratègia empresarial. Els canvis originats en alguns països per la nova política americana tenen menys efectes directes que no els col·laterals. En realitat, la caiguda de les exportacions als EUA, d’un -3,6%, equival a uns 150 milions d’euros. En canvi, les adreçades a Suïssa, un dels països més afectats inicialment pels aranzels americans, han baixat d’un 20%, que vol dir uns 500 milions. En el cas del Japó, la caiguda del 5% ha estat deguda a la marxa del ien respecte de l’euro, que ha castigat molt.

I les mirades continuen centrades en la Xina. Malgrat que encara és un mercat petit per als catalans –tan sols un 2% del total, com ara Bèlgica–, té un enorme potencial. De fet, el creixement de les vendes d’enguany han estat del 14%, que és, amb escreix, el percentatge d’augment anual més alt entre tots els països. Tampoc no podem passar per alt l’epígraf que l’Idescat anomena “resta del món”, que majoritàriament és l’Àfrica, on la importància no deixa d’augmentar, perquè abasta un 6% de les vendes; i el creixement de l’any hi ha estat superior al 9%, que, en termes monetaris, són uns 600 milions d’euros.

Un dels sectors que anem destacant cada mes és l’agroalimentari. El 2025 ha assolit un nou màxim històric, amb 16.903 milions d’euros exportats, és a dir, un increment del 7,5% en valor i del 7,9% en volum en relació amb l’any anterior. Tinguem en compte que, a més del desgavell mundial per les causes comentades, l’aparició d’un focus de pesta porcina africana, a final d’any, va causar una gran preocupació.

El conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Òscar Ordeig, va presentar els resultats del sector abans-d’ahir i va destacar: “Des del 2017, les exportacions agroalimentàries catalanes han crescut per sobre la mitjana espanyola i europea.” Va qualificar-les de grans dades, tenint en compte el complicat context que vivim. “Tenim una indústria agroalimentària exportadora resilient i una complicitat público-privada que fa que el comportament de les exportacions evolucioni de manera més favorable que uns altres sectors de l’economia.”

Una de les dades que més em van cridar l’atenció és el canvi espectacular que ha fet el sector en la millora del valor afegit. Les dades del 2025 confirmen aquesta estratègia exportadora, perquè, en la darrera dècada, les exportacions agroalimentàries catalanes acumulen un creixement superior al 85% en termes de valor i al 17% en volum. Els preus hi han ajudat, però el canvi estructural és senzillament extraordinari.

També cal valorar que el 2025 el sector assoleix un nou rècord d’empreses exportadores regulars (que exporten més de 1.000 euros durant l’any en curs i els tres anys consecutius anteriors), amb 3.225 companyies, 32 més que l’any anterior. Això fa que, de cada quatre empreses exportadores agroalimentàries regulars de l’estat espanyol, una sigui catalana (28%). A més, 317 empreses han emprès l’activitat exportadora durant l’any, de manera que s’ha reforçat l’ampliació de la base exportadora i la consolidació d’una cultura d’internacionalització sostinguda. La directora gerent de Prodeca, Dèlia Perpiñà, va subratllar, durant la presentació: “Exportar avui ja no és només vendre, sinó gestionar risc i anticipar escenaris. La diversificació deixa de ser una opció per a convertir-se en una xarxa de seguretat per a les empreses.”

Cal dir que, més enllà de l’alimentari, aquesta diversificació que cerquen les empreses de diversos sectors topa amb un altre efecte col·lateral dels canvis en els aranzels americans. Em diu Tristany: “Les empreses han accelerat l’entrada en nous mercats i han reforçat la seva presència allà on ja operaven.” Ara, afegeix: “Aquesta diversificació també les ha situades davant una competència xinesa molt intensa en tercers països. En molts casos, s’han hagut d’ajustar marges per mantenir vendes en mercats on els productes xinesos, amb més dificultats d’accés als Estats Units, han incrementat la seva presència.”

Crec que “L’Observatori sobre la internacionalització de l’empresa espanyola 2025”, elaborat per KPMG, resumeix la situació amb força claredat. “Com més oberta és una economia, més exposada està a l’entorn global. I aquest entorn, avui, ha deixat de ser previsible. A més, un dels grans envits per a l’exportació és com gestionar la creixent instrumentalització del comerç com a arma geopolítica. El retorn dels aranzels com a eina central de política econòmica, especialment per part dels Estats Units, ha alterat els fluxos tradicionals.”

En definitiva, un any més, l’esforç i el camí de la internacionalització, ple de sotracs, pel qual les nostres empreses continuen caminant amb convicció, han permès de tancar l’exercici amb un rècord històric de vendes a l’exterior, que –cal dir-ho ben clar– enguany no s’esperava ni de bon tros.