Tot just ahir, la Comissió Europea feia una retallada considerable a les previsions de creixement als països de la moneda única (llevat de l’estat espanyol) i un augment important en la inflació esperada. Així, en les previsions econòmiques de primavera, la Comissió Europea va elevar la seva previsió d’inflació al 3,1% per a l’any en curs, un punt percentual més que no pas la tardor anterior. Això vol dir que la projecció se situa en més d’un punt per sobre de l’objectiu del 2% del BCE, fixat com a objectiu a mitjà termini.

Al mateix temps, Brussel·les ha rebaixat la seva previsió de creixement per al 2026 per a la zona euro, i ha mostrat un perfil molt degradat, amb un creixement que s’espera al voltant del 0,9%, enfront de l’1,2% de l’anterior previsió. Alemanya només progressaria d’un 0,5%, França d’un 0,8% i Itàlia d’un 0,5%.

Dombrovskis havia parlat fa pocs dies d’un possible “xoc estagflacionista” en una entrevista concedida a la CNBC, en què alertava als governs d’un nou risc. Avui els països disposen de “molt menys marge pressupostari per a respondre que durant la pandèmia”. El comissari va recordar que l’elevat deute públic i el retorn de les normes pressupostàries europees limiten qualsevol reactivació en massa. Aquesta configuració de creixement feble, combinada amb una inflació elevada, remet a l’estagflació dels anys setanta, una situació que el BCE temia que reaparegués. De moment, els mercats monetaris ja assignen una probabilitat superior al 80% a una pujada de tipus de 25 punts bàsics en la pròxima reunió del BCE, l’11 de juny. De fet, alguns membres del consell de govern de l’autoritat monetària ja han preparat el terreny, amb sengles declaracions en aquest sentit.

També ahir els directors de compres (PMI) van fer un avanç del comportament de l’economia en el mes de maig força negatiu a la zona euro. Segons l’informe, l’activitat econòmica de la zona va sofrir una nova desacceleració i va caure al seu nivell més baix d’ençà de l’octubre del 2023. I, cosa més preocupant, l’informe reflecteix una deterioració més intensa que no pas s’esperava, especialment en el sector serveis.

Segons que va explicar Chris Williamson, economista en cap de S&P Global Market Intelligence, autors de l’informe, la guerra al Llevant té un impacte cada vegada més visible i intens sobre l’economia europea. “La caiguda de l’activitat és encapçalada pel sector serveis, on el descens és el més acusat d’ençà del febrer del 2021.” A més, l’enquesta mostra una acceleració de la baixada de les noves comandes, a més de l’ocupació en moltes empreses europees. Alhora, la confiança empresarial també s’ha anat deteriorant durant el maig, i les companyies enquestades han alertat d’un fort augment dels costs operatius i de les pressions inflacionistes.

Segons que manifesten els enquestats, els preus dels subministraments augmenten fins a nivells no vists en tres anys i mig, i les companyies només han traslladat una part d’aquests increments als preus finals. D’aquesta manera frenen els preus al consumidor, però sembla clar que no ho podran mantenir gaire temps més. Al capdavall, aquesta situació afegeix pressió sobre el BCE, que continua monitorant l’evolució de la inflació i del creixement econòmic a la regió. No cal dir que la combinació de les tensions geopolítiques, l’encariment energètic i la feblesa de la demanda interna afecta de manera directa la recuperació econòmica europea.

La deterioració dels PMI reforça també els senyals de fragilitat econòmica que ja mostraven alguns dels principals motors de la zona euro, especialment Alemanya i França, on l’activitat industrial i de serveis continua sota molta pressió.

En síntesi, la lectura del maig dels PMI confirma un empitjorament generalitzat dels indicadors econòmics europeus, en línia amb les previsions de la CE, i eleva la preocupació sobre l’evolució de l’activitat durant el segon trimestre de l’any. Tant és així, que les dades de l’enquesta indiquen que l’economia de la zona euro probablement podria caure d’un 0,2% en el segon trimestre. Per una altra banda, l’escassetat de subministraments no sols amenaça de limitar el creixement els mesos vinents, sinó que també pot afegir una pressió alcista addicional en la inflació. L’augment observat en els indicadors de preus de l’enquesta ja insinua que l’IPC s’acostarà al 4% els mesos vinents. Més llenya al foc per al BCE!

I vet aquí que, dimarts passat, Funcas presentava la seva enquesta, en què donen dinou serveis d’estudis estatals donen la seva previsió cada dos mesos. La conclusió és que s’espera una desacceleració de l’economia espanyola enguany, amb un creixement intertrimestral del 0,4% en els trimestres segon, tercer i quart, enfront del 0,6% registrat en el primer. El resultat és una rebaixa de la previsió de PIB d’una dècima, fins al 2,2% (dues dècimes menys que la Comissió Europea). La demanda estatal aportarà 2,6 punts, i el sector exterior restarà quatre dècimes. Quant a la inflació, enguany es preveu una taxa mitjana anual del 3,1% en la general i del 2,7% per a la subjacent, la qual cosa representa cinc i dues dècimes percentuals més, respectivament, respecte de l’anterior enquesta.

No cal insistir en el fet que les perspectives econòmiques continuen condicionades per la incertesa entorn del conflicte al Llevant, amb la Unió Europea com una de les zones més exposades al xoc de preus. D’acord amb tot el que passa, els experts de Funcas es mostren més pessimistes en relació amb l’entorn internacional. Tots consideren que el context global és desfavorable, i una majoria opina que aquesta situació prevaldrà o empitjorarà els mesos que vénen. Les valoracions són similars respecte de la situació a la UE, i de les seves perspectives a curt termini.

En definitiva, un maig certament complicat, fins i tot abans d’acabar. La setmana vinent ja farà tres mesos que va començar el conflicte i l’estret d’Ormuz continua tancat. Mentrestant, l’Agència Internacional de l’Energia ja ha advertit que el mercat petrolier podria trobar-se amb una “zona vermella”, amb escassetat d’oferta al juliol i l’agost, si no s’aconsegueix una solució duradora al conflicte al Llevant.

Es destaca, com era previsible, la baixada del març de les vendes comunitàries als EUA, que ha estat del 38,8%. La caiguda és extraordinària, però cal tenir en compte que es calcula sobre un mes de l’any passat en què els importadors nord-americans van comprar molt més que no necessitaven per emmagatzemar producte, en vista dels aranzels, que eren imminents.

Aquest és el context internacional en què ens hem mogut els tres primers mesos de l’any. Val a dir que hi ha hagut diferències substancials el mes de març, en què han millorat una mica les coses, del punt de vista dels europeus. Les exportacions interanuals del març, catalanes i espanyoles, de mercaderies van créixer d’un 5,2 i un 5,1%, respectivament, força en línia amb Alemanya (6,9%) i França (3,3%).

En el cas català, el fet que destaca per sobre dels altres és el fort creixement de les exportacions catalanes als Estats Units, en uns moments no gaire favorables. Resulta que a Catalunya l’augment interanual del març és del 28,6% i l’intertrimestral del 8%; en canvi, a l’estat espanyol han estat del 3,4% i del -6,1% respectivament. Cal pensar que és un fet aïllat, però no deixa de ser notícia.

La manca d’informació publicada més detallada m’impedeix de fer un pas més enllà, però demano a l’Idescat què pot haver passat amb aquesta dada, perquè ells disposen de més informació, i l’explicació que em donen és qualitativa, no pas quantitativa: “Respecte als resultats detallats de les exportacions als Estats Units, segons divisions d’activitat econòmica, s’observa que entre les divisions amb més valor (més de deu milions d’euros) de les vendes el març del 2026 hi ha un augment interanual de la fabricació de productes de cautxú i matèries plàstiques, productes metàl·lics, maquinària, i també d’activitats de recollida, tractament i eliminació de residus i activitats de valorització.” Destaquen que, al març, les exportacions de maquinària representen el 26,5% del total de les vendes als EUA.

Però no tot ha augmentat, també assenyalen que hi ha hagut una “disminució interanual de les exportacions de les indústries de productes alimentaris, de les indústries químiques i de productes farmacèutics”.

Sembla, doncs, prou evident que el salt inesperat de les vendes als EUA és concentra en la maquinària. Ja sabrem més endavant en quins subsectors hi ha hagut l’alça espectacular, que, insisteixo, ha estat aïllada.

Més enllà dels EUA, cal destacar el comportament positiu del març en les exportacions catalanes, amb una inflexió (5,2%), després de cinc mesos (de l’octubre al febrer) de creixements negatius interanuals. (En l’acumulat del primer trimestre, encara el creixement és negatiu: -1,4%.) En els quatre sectors exportadors més importants en volum monetari, el químic i l’alimentari presenten al març creixements interanuals del -5,4% i del -7,1%, respectivament. En canvi, els béns d’equipament pugen d’un 14,1% i els cotxes, d’un 11,2%, la qual cosa és una gran sorpresa, veient com està el sector.

En el sector més important de tots, el químic (representa el 27% del total exportat), baixen tant els productes químics en general, com els farmacèutics. Concretament, d’un -4,3% i d’un -8%, respectivament.

Dins els sectors que han baixat les vendes a fora, es destaca l’alimentari, sobretot pels efectes negatius del porcí. El sector es concentra de manera molt desigual i les Terres de Ponent en són el motor absolut, amb gairebé la meitat del cens català; tradicionalment, Barcelona és la segona demarcació en volum de producció. I cal assenyalar que Girona és també molt destacada, perquè té un teixit molt fort d’escorxadors i empreses càrnies orientades a l’exportació.

Doncs bé, les comarques de Ponent acumulen cinc mesos consecutius de descensos de les exportacions, especialment per la crisi ramadera causada per la pesta porcina africana. El sector porcí va tancar el primer trimestre del 2026 amb una caiguda de les exportacions del 27,7%. En el cas del març, el valor de les vendes va ser de 12,3 milions, cosa que va implicar una reducció del 23,05% i que va suavitzar lleugerament el cop dels dos mesos anteriors. A Catalunya, el descens, percentualment, no va ser tan pronunciat com a Ponent: del 12,96%. En el cas de les exportacions espanyoles, la caiguda interanual va ser del 14% durant el primer trimestre.

Malgrat tot, el pes de les exportacions catalanes sobre el total espanyol, tant al març com al primer trimestre, s’ha mantingut en un 26%.

En definitiva, un mes que ens ha portat dues sorpreses importants en l’exportació. Per una banda, el salt espectacular de les vendes de maquinària als EUA i l’augment dels cotxes en una taxa que no es veia d’ençà del mes de setembre de l’any passat. No cal dir que el neguit entre els empresaris continua essent molt alt, mentre es manté en un punt mort la situació bèl·lica a l’Iran i l’estret d’Ormuz. No oblidem que l’índex de confiança empresarial harmonitzat ha disminuït d’un 1,7% el segon trimestre del 2026 respecte de l’anterior.

La nota prèvia que fan els autors de l’Informe Fènix dibuixa perfectament el contingut. “El present informe és fruit de constatar el deteriorament continuat que ha experimentat l’economia catalana els darrers vint-i-cinc anys. Un deteriorament que posa en risc la tradició productiva del país i, per tant, el manteniment del nivell de vida i de benestar que han caracteritzat Catalunya en el passat.” Ens volen dir que hem viscut una ficció a Catalunya durant anys, doncs? En part, ens diuen que sí, perquè d’ençà de l’any 2000 el model de creixement ha estat erroni i cal actuar amb contundència. Al marge de mantenir els esforços en la innovació i l’impuls als sectors tecnològicament emergents, afirmen que l’èmfasi ha de situar-se en la neutralització del creixement dels sectors que lleven productivitat al conjunt i que llastren la prosperitat del país.

Amb aquest objectiu, l’informe assenyala els sectors productius que signifiquen aquest llastre. A més, apunta a aquells en què el salari mitjà és tan baix que, al llarg de la seva vida, tot allò que es paga al treballador no genera prou recursos fiscals i contribucions socials per a finançar els serveis públics més elementals de què gaudeixen tots els ciutadans. El fet que aquestes activitats empresarials tinguin una productivitat tan baixa, que no siguin capaces de retribuir més bé els assalariats, implica una subvenció encoberta molt important per part de la resta de les activitats econòmiques del país. Un càlcul “molt conservador”, segons l’informe, del salari que limita aquests sectors és la xifra de 29.000 euros bruts per a l’any 2025.

Aquest és un dels conceptes clau de l’informe, i potser un dels més complexos d’entendre pels qui no són especialistes en la qüestió. Aquest salari es calcula segons la despesa total que es fa a Catalunya en salut, educació, serveis socials, interior i justícia i es divideix pel nombre d’habitants. Aquest és el cost social de cada català, el qual, aplicant-hi la taxa d’ocupació, determina el “salari social” que cobriria les despeses fetes. A partir d’aquí, es calcula el salari que ha de rebre la persona per tal que, amb els imposts i cotitzacions que pagui, cobreixi la despesa social que s’hi destina. D’aquí surt la xifra de 29.000 euros.

Si bé l’existència de salaris subvencionats és consubstancial a l’estat del benestar i es troba repartida transversalment en tot el teixit econòmic del país, l’informe apunta que “no sembla sostenible l’existència de grans sectors productius els salaris mitjans dels quals estiguin sota el llindar dels 29.000 euros l’any 2025”.

La conclusió és evident, uns sectors subvencionen els altres, i cal passar la dalla per als qui resten més que no pas sumen dins el total, o neutralitzar el seu creixement, com diu l’informe, abans no sigui massa tard. Ho explica de manera molt clara i pren com a referència més evident tres sectors diferents: el turístic, el carni i el dels serveis de repartiment a domicili (riders). I per entendre-ho, posa tres exemples molt simples.

Segons els càlculs que fa, conclou que un hotel de 3 estrelles de sol i platja es beneficia d’una subvenció implícita de 6 euros per pernoctació, de la qual el 80% dels beneficiaris són estrangers; que un escorxador porcí es beneficia d’una subvenció de 9 euros per tona de carn produïda, el 75% de la qual, aproximadament, és consumida fora de Catalunya; i que el servei de repartidors urbans té una subvenció equivalent a 3 euros per cada lliurament.

Resulta evident que l’existència de sectors tan subvencionats podria tenir sentit com a mal menor per a absorbir desocupació, però resulta que, d’ençà del 2000, gairebé la totalitat dels llocs de feina que ha generat l’economia catalana, en termes nets, han estat ocupats per immigrants i, en gran part, són de baix nivell salarial. El creixement d’aquests sectors és perjudicial, però especialment dolent si el beneficiari últim (el consumidor) és algú que no resideix a Catalunya, atès que aleshores implica una pèrdua neta de recursos per al conjunt de la societat catalana.

Aquesta és la tesi final de l’informe. “La creació de llocs de treball amb salaris molt baixos ha de preocupar, sobretot, perquè mantenir-los implica un esforç fiscal solidari per a la resta d’empreses i individus, de manera que un país que en creï en nombre excessiu esdevindrà insostenible econòmicament i posarà en risc la supervivència de l’estat del benestar.” I aquest és el panorama que ens pinta davant, i que cal canviar amb urgència.

He volgut parlar amb un dels autors, Modest Guinjoan, sobre una sèrie de punts que m’han sorprès de l’informe.

El primer és que hagin estat sis economistes i un enginyer els qui motu proprio hagin decidit de denunciar una situació molt més preocupant que no la que apunten algunes estatístiques, i que no hagi estat alguna institució pública o privada, amb molts recursos darrere, qui ho hagi fet, tenint en compte que a Catalunya en tenim de molt bones. “Això els ho hauries de preguntar a ells”, em contesta Guinjoan. “Per a nosaltres era un neguit i ho hem volgut fer.” Realment, som davant una anàlisi independent que únicament vincula les persones que l’han elaborat i signat. Coneixent el seu tarannà i domini de la matèria, per a mi és una garantia.

Un segon aspecte és que enlloc es faci referència al dèficit fiscal que arrossega el país i que ens treu recursos per a poder fer moltes més coses. “Ho hem fet deliberadament. No hem volgut sortir del sistema productiu, que és el que genera riquesa. Hem centrat l’atenció en el sistema empresarial, que és qui contracta i inverteix. I veure que no solament el problema és l’estat espanyol, sinó que també aquí fem malament moltes coses i les podem esmenar. Generalitat i ajuntaments tenen més poder del que exerceixen per a capgirar situacions difícils i no sempre ho fan”, em diu.

Un altre punt que m’ha sorprès és que s’hagin de fer “balances fiscals dels sectors”, per tal de veure en quins s’ha d’ajudar i en quins no. Ho podem fer, això, des d’aquí? La resposta és contundent. “Sí, sobretot, és voluntat política. Hi ha països que ho fan de manera sistemàtica per a col·lectius determinats. Nosaltres hem treballat amb sectors i també es pot fer.” I posa un exemple: “El sector de cuidadors personals pot ser subvencionat, però qui se n’aprofita és gent d’aquí. Tot queda a casa. En canvi, en el sector turístic, subvencionem un sector del qual qui s’aprofita és un estranger que ve aquí a prendre el sol per quatre quartos. Això és absurd, perquè estem regalant recursos nostres a qui no se n’hauria de beneficiar.”

En l’informe, el límit de sou subvencionat surt a 29.000 euros anuals. He comprovat que és el mateix sou mitjà de Catalunya, segons l’Idescat. Li pregunto per què hi ha aquesta coincidència. “És pura casualitat”, em contesta. Li comento que, per la forma de calcular-ho, si el finançament que rebem fos el correcte (més elevat), aquesta xifra pujaria molt més, amb la qual cosa hi hauria encara molts més sous subvencionats. “Tens raó, però els diners que rebem avui són els que són. A l’informe, ja diem que són càlculs molt conservadors.”

Insisteixo en el fet que, volgudament, a l’informe no es parla de l’estat espanyol, però d’una manera el·líptica hi apareix constantment. Per exemple, la responsabilitat del sistema productiu i la deriva perillosa que ha pres, segons l’informe, la comparteixen també els empresaris i els polítics d’aquí. Segons Guinjoan, la responsabilitat més important és la de les administracions públiques, que són les que creen el marc regulador. “Els empresaris fan el que els toca, que és fer beneficis dins el marc legal que tenen. La disposició d’oferta infinita de treballadors forans disposats a treballar al preu que sigui no és responsabilitat dels empresaris, però se n’aprofiten. Per això recomanem una pujada forta del salari mínim.” Evidentment, amb aquesta pujada molts negocis actuals no serien possibles. Em comenta que no té sentit que “del 2000 ençà a Catalunya hi hagi un milió més d’ocupats, però que la taxa de desocupació continuï essent la mateixa i el nombre de desocupats hagi augmentat en 100.000 persones”.

En definitiva, a mi em sembla un informe rigorós, que quantifica pràcticament totes les hipòtesis que exposa, la qual cosa és un signe de seriositat en la manera de treballar. No sé quin cas en faran les autoritats quan els el presentin, però n’hi haurien de fer. Aquí no ho comento, perquè penso que el més important del treball és el diagnòstic de la situació de la nostra economia, però l’informe fa una sèrie de recomanacions valentes, perquè algunes poden generar rebuig a molts sectors, i sobre les quals caldria parlar. I en les quals Madrid, en el tema fiscal, hi hauria d’intervenir.

Entenc que els autors volen generar una dinàmica de discussió sobre allò que miren de demostrar. Però em sembla que no som en un país gaire avesat a fer-ho.

En el meu cas, una crítica que faria és que tracten Catalunya com si fos un estat. I únicament som una autonomia. Algunes comparacions amb el País Basc, per exemple, em semblen agosarades, perquè ells sí que són gairebé un estat, econòmicament parlant. Crec que és difícil parlar de què fem o no fem sense tenir en compte absolutament els milers de milions que volen cada any d’aquí amb un objectiu desconegut. I també de la inferioritat en què es troba una autonomia com la nostra, que, a més, és constantment atacada des de totes bandes, amb mentides de perfil econòmic, com mantes vegades he repetit a la píndola aquests anys.

Una bona mostra la tenim en la nostra capacitat i llibertat real d’actuar. Penso, per exemple, que, veient que els cotxes són un mercat molt complicat, en aquests moments, moltes empreses que treballen al voltant de les grans marques veiessin una possibilitat de transformar-se. I decidissin de dedicar-se al món de la defensa, aprofitant part de la infrastructura productiva que tenen i del fet que haurem de dedicar més diners al sector, com ja s’ha dit a la UE. Creieu que l’estat ens permetria tenir una indústria de defensa a Catalunya? Ho deixo com a pregunta.

El 2050, aquesta transformació s’accelerarà. De manera que la longevitat ens presenta uns grans desafiaments com a societat. El primer és que en societats longeves, el benestar ja no es pot organitzar com una suma de compartiments estancs ni com una seqüència rígida de drets associats a una única etapa de la vida. La longevitat desborda aquest esquema i ens presenta una pregunta incòmoda: què significa protegir socialment persones que viuen vint anys o trenta més que les generacions per a les quals es va dissenyar el sistema actual?

Europa és, alhora, un laboratori i una zona de risc. Ha construït sistemes de benestar robusts, però avui s’enfronta a tensions evidents, com ara l’envelliment accelerat, l’escassetat de cuidadors, la pressió fiscal, els desajusts intergeneracionals… Per això el debat no s’hauria de centrar únicament en quant ens costa la longevitat, sinó quin tipus de benestar volem sostenir: un que es limiti a compensar pèrdues? O un que acompanyi trajectòries llargues, canviants i no lineals.

A hores d’ara, els qui més saben d’això diuen que les societats longeves exigeixen un gir decidit cap a la prevenció. Prevenir la fragilitat, la solitud, l’exclusió i la dependència no es veu únicament més eficaç, sinó més just. I, a mitjà termini, també més sostenible. Ara bé, això vol dir invertir en salut comunitària, en entorns habitables, en afavorir els vincles socials, en cultura, en participació… El benestar no és patrimoni únicament d’hospitals i despatxos administratius, sinó també de la vida quotidiana, dels territoris i de les relacions.

El cas és que, malgrat aquestes realitats, persisteix un desfasament individual entre les aspiracions que tenim cadascú i la preparació que fem per assolir-les. Les preocupacions financeres pel demà continuen essent elevades entre la població, ningú no ho pot negar. I, al marge de la principal, que és la por atàvica de no cobrar la pensió pública –cosa que a curt termini no passarà–, una altra de les causes és un cert dèficit personal de comprensió de què significa realment la longevitat. És a dir, que molts encara planifiquen el seu futur sobre la base de l’esperança de vida mitjana, sense integrar la probabilitat creixent de viure fins als noranta anys o més. Hi ha uns quants estudis que mostren que els estalvis personals solen pensar-se per a un període determinat, mentre que la jubilació pot durar molt més.

Em va agradar l’enfocament que feia sobre aquest tema, en un article, el director per a Suïssa de la gestora de fons americana Fidelity International. Deia que la preparació per a la longevitat es basa en quatre pilars interdependents: estabilitat financera, salut física, benestar emocional i connectivitat social. L’estabilitat financera és la base per a tot això. Ara bé, la transició cap a la jubilació s’ha tornat més complexa, més enllà de la suficiència per a viure que representi la pensió pública. El fet és que, després de dècades d’acumulació mentre treballa, una persona ha de gestionar una fase llarga de minva dels estalvis fets, en un context d’incerteses vinculades als mercats, la inflació i els costs de l’assistència sanitària. Ací el temps és el factor decisiu.

Ara bé, l’allargament de la vida també trenca la frontera del concepte tradicional i rígid entre el període de treball i la jubilació. En el cas de l’article que comento, es veuen diferències importants entre Suïssa i Catalunya. Allà, per exemple, com més va més gent considera de treballar més enllà de l’edat de referència de la jubilació, sovint a temps parcial i voluntàriament, per tal de mantenir-se activa i socialment compromesa. Això encara no passa, en la mateixa escala, entre la població de Catalunya. No cal dir que, del punt de vista de la planificació, aquesta decisió, que em sembla de sentit únic (i obligat en poc temps), redueix l’anomenat “risc de longevitat”, perquè amplia la fase d’estalvi i retarda la de les retirades.

Però la longevitat va més enllà de les consideracions purament financeres. Segons la darrera Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA), el 55% de la població de 65 anys o més diu que té un estat de salut bo, molt bo o excel·lent, una xifra inferior al 81% de la població general. Malgrat aquesta apreciació, els costs de les atencions sanitàries a llarg termini molt sovint se subestimen.

Per a Catalunya, com per a la resta de països avançats, la longevitat és alhora un assoliment i un envit. Un estudi de l’FMI de l’any passat exposava dos aspectes fonamentals del debat estratègic que tenim davant.

En primer lloc, deia, cal deixar de considerar l’envelliment de la societat exclusivament com un problema. Aquesta visió constitueix, en efecte, “una percepció sorprenentment negativa d’un dels principals èxits del segle XX”: “És el fet que la majoria dels éssers humans viuen avui més temps i amb millor salut que no abans. Hauríem de veure-ho com una oportunitat.” En segon lloc, deia: “Cal deixar de considerar el canvi de comportament individual com l’única manera de preservar els sistemes actuals. En canvi, hauríem d’esforçar-nos per ajudar cada persona a adaptar-se a una esperança de vida més llarga i donar a la gent el suport que necessita per treure el màxim profit possible de la seva longevitat creixent.”

I afegia: “Si es tracten les coses d’aquest punt de vista, es pot considerar un nou enfocament de l’envelliment basat en la reenginyeria dels sistemes sanitaris i en l’augment de les inversions en un capital humà de més edat, per aprofitar les possibilitats que obre una població més vella i més experimentada.” I recordava: “Una infinitat de gests individuals i polítiques públiques influeixen en la manera en què envellim. Si es prioritza l’adaptació a una esperança de vida més llarga, gaudirem d’un triple dividend de longevitat, una vida més llarga, més saludable i més productiva.”

Esperem que aquesta manera de considerar l’allargament de la vida sigui compartida per les autoritats dels diferents països, i que actuïn en conseqüència, pel bé de tots. Però no ho veig gens fàcil…

I, malauradament, no és una matèria que els ciutadans de l’estat espanyol dominin gaire. Una enquesta de l’octubre de l’any passat del Banc Santander retratava una situació inquietant. El 54% dels ciutadans de l’estat espanyol deien que tenien bons coneixements financers, però la comprensió real de conceptes bàsics –inflació, tipus d’interès…– demostrava la contrària. No arribaven a una tercera part els qui responien bé a unes quantes preguntes bàsiques. I la distància en aquest camp no és anecdòtica: és profunda, estructural i té conseqüències directes en la vida quotidiana.

L’Enquesta de Competències Financeres del Banc d’Espanya ja havia revelat que solament un 19% dels adults responia correctament a qüestions bàsiques d’economia. Els resultats de l’última avaluació PISA, del 2022, mostren que els estudiants espanyols se situen en competències financeres per sota de la mitjana de l’OCDE i que no hi ha hagut millores significatives, si més no aquests deu darrers anys. 

Un altre estudi del supervisor bancari, de fa dos mesos, assenyalava que calia un esforç més gran dels organismes compromesos amb l’educació financera, inclosa la comunitat educativa. Proposava de formar més el professorat, dotar-lo de recursos adequats i continuar avançant en la incorporació de continguts d’educació financera en el currículum escolar. “Tan sols així es podrà garantir que tothom tingui accés a una formació bàsica. Els resultats seran encara millors si, a més, es fomenta la implicació de les famílies”, afegia.

La importància de començar aviat és molt important. “Aprendre de nens a reflexionar sobre com gestionar els diners ens ajuda a adquirir una mentalitat crítica i responsable i ens prepara per afrontar amb criteri les decisions econòmiques que haurem de prendre com a adults. És allò que persegueix l’educació financera en edats primerenques i va molt més enllà del simple ensenyament de conceptes financers”, deia.

La conclusió sembla clara: els ciutadans de l’estat espanyol arrosseguen un dèficit crònic d’alfabetització financera que condiciona decisions crucials: de contractar una hipoteca a planificar la jubilació.

La manca de coneixement de la matèria és un terreny adobat, doncs, perquè les mentides proliferin i es facin cada vegada més grans, sense que molts receptors ni tan sols se n’adonin. L’exemple més clar crec que el tenim en les bestieses que s’acostumen a dir en temps de campanyes electorals, amb afirmacions completament impossibles que passen per veritats, atesa la ignorància econòmica del públic a qui van destinades.

No cal pas recordar, oi, el disbarat recurrent, per part dels partits espanyols, sobre la negació de l’existència d’un dèficit fiscal català crònic respecte de l’estat, o la bestiesa que aquí ens queixem per vici, perquè de fet rebem més que ningú? O que neguem el pa a les comunitats menys riques, perquè els catalans som insaciables demanant diners constantment a l’estat? O cal fer avinent la monstruosa campanya del 2017 amb l’anomenada fugida d’empreses de Catalunya a partir de l’octubre? Canviaven seus, però les fàbriques restaven aquí; com es podia dir que ens quedaríem sense empreses i sense feina? Els mitjans donaven la dada diària de “sortida” d’empreses per atemorir la població, que, en determinat percentatge, s’ho va creure. I quan als catalans ens prometen pluges de milions per a tal o tal altra destinació, impossibles de realitzar? Sí, cal més educació financera entre la població, perquè no pot ser carnassa tan fàcil dels mentiders.

Per a tractar d’esmenar en la part que es pugui aquest desfasament en el coneixement, ahir, al Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC), el degà, Carles Puig de Travy, va anunciar la creació d’un observatori de les notícies falses d’economia i empresa. Es tracta de poder disposar d’un estat de l’evolució dels casos. A més, en aquest observatori es promouran accions per a impulsar l’educació econòmica i facilitar la contrastació i verificació de la informació. “La desinformació econòmica no és tan sols un problema comunicatiu, sinó un risc real per a la presa de decisions dels ciutadans. Cal reforçar la confiança amb informació rigorosa i contrastada”, va destacar el degà. He de dir que em sembla una bona iniciativa i que desitjo que sigui útil.

Per una altra banda, el secretari general del CEC, Àngel Hermosilla, em comenta que l’objectiu és disposar d’un instrument que permeti de fer un seguiment de la problemàtica de les notícies falses en l’àmbit de l’economia i l’empresa i desplegar accions que en facilitin una reducció. I esmenta que, entre més funcions, farà enquestes als col·legiats sobre la problemàtica i elaborarà un estudi sobre aquestes notícies falses cada dos anys. També es crearan eines que ajudin els col·legiats i els ciutadans en general, com ara vocabulari específic, instruments d’anàlisi, recomanacions, llocs de denúncia… Em sembla especialment interessant l’habilitació d’un canal de denúncies en connexió amb institucions que persegueixen la problemàtica, com ara els Mossos d’Esquadra.

Tornant a l’estudi presentat ahir, les principals conclusions són que el percentatge més important dels missatges falsos tenen a veure amb les suplantacions d’identitat, perquè representen el 33% de tots els casos estudiats. Sobretot, els remitents són persones físiques (gairebé la meitat) i una quarta part provenen de suposades empreses privades.

Un 23% surten dels anomenats “quiosquets financers”. Són entitats o persones que ofereixen serveis d’inversió sense ser autoritzades ni supervisades, sovint amb l’objectiu d’estafar els inversors. Destaca que la meitat correspon a casos referits a les criptomonedes. L’afany de guanyar diners fàcils a curt termini fa que molta gent caigui en el parany.

Un altre aspecte que denuncia és que en un 13% dels casos es refereixen a una fiscalitat enganyosa. Hi ha consells a les xarxes que barregen conceptes i poden menar a l’engany. Aquí, sobretot, les mentides connecten amb una problemàtica molt generalitzada, com les lligades a les herències.

En definitiva, es tracta de lluitar contra un fenomen que anirà creixent amb la tecnologia i recordar que l’entorn de l’economia ens afecta directament com a societat. Recordem, per exemple, que l’OCDE fa poc advertia de la importància que té sobre la democràcia la manca de coneixement econòmic: “La democràcia necessita la confiança dels ciutadans per a funcionar. Però la incultura econòmica, sobretot amb les crisis, alimenta la polarització política i l’ascens dels populismes, que prosperen sobre discursos simplistes o enganyosos.” Diversos treballs de l’organització sobre la governança pública subratllen que la desinformació sovint es dirigeix cap als mecanismes econòmics, cosa que complica la distinció entre fets reals i informació falsa, “i això afebleix el debat públic democràtic”.

De totes maneres, no tot són flors i violes. Els socis de Comertia s’exclamen del fort absentisme que han de suportar i també del fet que les seves despeses de gestió globals han augmentat de mitjana d’un 4,3% des que va començar la guerra del Llevant. Posen èmfasi en l’encariment de la logística i el transport i els costs de la cadena de subministrament, que pugen entre un 5% i un 6%.

L’evolució positiva del consum de l’abril em serveix per a ressaltar que, tot i que hi ha moltes incerteses en el món empresarial, sembla que, en el dia a dia, les coses no van tan malament per al consumidor, com es podria pensar veient les notícies negatives que apareixen als mitjans de comunicació. Aquesta mateixa reflexió es pot fer veient l’avanç, que vam saber divendres, del creixement de l’economia catalana el primer trimestre, que ha estat, segons l’Idescat, d’un 2,9% interanual, en contrast amb el 2,7% espanyol i de l’1% de la UE. La dada és molt bona, en aquests moments, tot comptant amb l’augment de la població, que continua essent més alt que a Europa i que en aquest període ha estat de l’1,1%.

En termes intertrimestrals, on es reflecteix amb més rigor el ritme real d’activitat, la taxa de variació a Catalunya és d’un 0,6%, la mateixa que l’espanyola i cinc dècimes superior a la de la UE (0,1%). Dit això, cal veure l’altra cara de la moneda: al mateix temps, hi ha una certa desacceleració respecte dels dos trimestres anteriors, quan va pujar a ritmes del 0,8% i del 0,9%. De fet, el fenomen ja es va notar en la debilitat registrada en el mercat laboral, amb l’EPA del primer trimestre (vegeu la Píndola del 28 d’abril).

Això fa que tots els grans sectors d’activitat mantinguin taxes positives, en termes interanuals, però de menys intensitat que el trimestre anterior, tret dels serveis, on presenten un 3,7%, vuit dècimes superior a la del quart trimestre del 2025. Segons l’Idescat, en els indicadors d’activitat dels serveis, les branques que més han contribuït a aquest creixement són l’hoteleria i la restauració, les activitats de programació i consultoria informàtica i el comerç al detall.

Quant a la indústria, assoleix una taxa interanual del 0,6%, sis dècimes menys que la del trimestre anterior (1,2%), però millorant clarament en l’activitat trimestral (ha estat del 0,8% i venia del 0%). Les branques que més han contribuït al creixement industrial, segons els indicadors de producció, són la indústria farmacèutica, la fabricació de maquinària i equips, i la indústria de reparació de màquines. L’activitat de la construcció mostra una taxa de variació d’un 5,4%, un punt i vuit dècimes inferior a la del darrer trimestre (7,2%). Finalment, l’agricultura registra una variació interanual de l’1,2%, després de taxes positives força elevades durant el 2025.

A mi em sembla una molt bona notícia el creixement registrat per l’economia catalana durant el primer trimestre. Demostra una resiliència encomiable, malgrat la desacceleració envers els dos trimestres anteriors. Ara, veient el panorama mundial i les revisions a la baixa que es fan arreu dels països desenvolupats, és lògic que aquí també es freni l’optimisme que poden indicar les xifres i es reconsiderin les previsions del 2026.

La setmana passada, la Generalitat i la Cambra de Comerç van fer públics sengles rectificacions a la baixa de les previsions de creixement per a enguany. Segons el Departament d’Economia i Finances, l’economia catalana creixerà d’un 2,3% el 2026 (dues dècimes menys que l’estimació anterior), en línia amb la resta de l’estat espanyol. És un creixement notable que recull la suma de dues tendències contraposades: d’una banda, el context actual d’incertesa geopolítica i comercial, amb el focus en el conflicte bèl·lic de l’Iran i l’augment de la inflació; i, d’una altra, la inèrcia positiva del 2025, en què l’economia va créixer d’un 2,7%, per sobre de les previsions inicials.

L’endemà de la Generalitat, la Cambra de Comerç de Barcelona, en col·laboració amb l’equip d’AQR-Lab de la Universitat de Barcelona, revisava a la baixa la previsió de creixement de l’economia catalana per al 2026, també de dues dècimes, fins a un 2,2%. “L’impacte que tingui la guerra de l’Iran sobre la nostra economia dependrà de la durada i la intensitat de la inflació energètica i la seva transmissió a uns altres productes”, diu l’informe.

Comparant l’impacte actual amb el que vam tenir en la guerra d’Ucraïna, és menys pessimista: “Avui hi ha una situació de més fortalesa a Catalunya, a causa de dos factors: menor dependència energètica, gràcies a un pes més elevat de les renovables, i una diversificació més gran de les importacions de petroli i gas natural.” I, en concret, fa un apart amb el turisme, en què destaca: “El context geopolític ens podria afavorir per les tensions en uns altres mercats competidors, si bé només en la mesura en què no es produeixin limitacions de l’activitat aèria per manca de querosè i que l’augment dels preus del transport no redueixi en excés la demanda.”

Crec que les dues revisions a la baixa són molt oportunes i els arguments que presenten són de lògica pura. En destacaria que no tenen una afectació gaire negativa, i això és important, perquè vol dir que ambdues institucions mantenen un pessimisme moderat en vista al futur, això sí, flexibilitzant sempre segons la durada de la guerra. Pensem que l’estimació quantitativa que fa la Generalitat preveu d’arribar a 350.000 milions d’euros en el PIB del 2026, cosa que, si s’acompleix, significarà una fita important en la nostra activitat històrica.

En definitiva, l’economia va força bé –ben entès que parlem de la macroeconomia–, però no hem d’oblidar que això és tan solament una condició necessària, però no suficient, perquè tots notem que estem millor. A la Píndola del 18 de febrer –”Catalunya guanya diners, però s’empobreix“– explicava el fet constatat que, malgrat unes xifres econòmiques globals bones, ens empobrim com a individus. I esmentava els indicadors clau que dibuixen un panorama molt complex per a la societat, tot i l’evolució positiva de l’economia catalana. Feien referència a la distribució de la riquesa, al poder adquisitiu, l’habitatge, la pobresa infantil, l’educació, el mercat laboral, l’evolució demogràfica, la immigració, la salut i el sistema de protecció social.

No crec que les coses hagin canviat, de llavors ençà. Per això ens hem d’alegrar per unes bones dades globals, però sense perdre de vista que la realitat de cadascú no va sempre en el mateix sentit. Cal canviar moltes coses, i això és molt complicat.

Avui a VilaWeb publiquem un article del Washington Post –“‘Ha superat les nostres expectatives’: les grans petrolieres es fan d’or amb la guerra de l’Iran”– en què precisament es parla dels resultats elevadíssims obtinguts per les petrolieres americanes. Amb les europees, BP, Shell, Total o Repsol ha passat igual, a causa del tancament de l’estret d’Ormuz, enmig de la guerra que van començar el 28 de febrer els EUA i Israel contra l’Iran.

Segons un estudi de Greenpeace, publicat el primer d’abril, les companyies petrolieres fan més de 80 milions d’euros de “sobrebenefici” cada dia als països de la UE, des que va començar la guerra a l’Orient Mitjà, gràcies a un augment dels marges. Per al mes de març, aquests “sobrebeneficis” sembla que seran d’uns 2.500 milions d’euros. Suposant que els càlculs siguin correctes, Déu n’hi do!

L’editorial de Le Monde de divendres exposava el problema que hi ha a l’hora de presentar resultats tan importants per part dels presidents de les petrolieres. “Per a una companyia petroliera, presentar resultats financers en plena crisi energètica és un exercici delicat. Cal tranquil·litzar els accionistes mostrant que l’empresa ho fa millor que els seus competidors, sense excedir-se, perquè hi ha el risc de xocar amb els consumidors estrangulats per l’augment dels preus de la benzina i el gasoli”, comentava. I afegia que, “en anunciar un augment net del 51% el primer trimestre, Total Energies ha satisfet clarament els accionistes. No obstant això, li resultarà més difícil de defugir el debat sobre la fiscalitat dels seus beneficis, perquè els efectes de la crisi energètica tot just es comencen a fer notar.”

De fet, arran dels resultats de Total, presentats dijous, a França ha començat una campanya mediàtica molt forta en protesta pel fet que aquests beneficis hagin estat, en bona part, a costa d’allò que paguen de més els consumidors que han vist que omplir el dipòsit els costava molt més. I s’ha encetat una controvèrsia per si caldria posar un impost especial sobre aquests guanys extraordinaris.

Recordem que, ara fa un mes, cinc països europeus van demanar a la Comissió Europea que introduís un nou impost a escala de la UE sobre els beneficis excepcionals de les empreses energètiques, perquè consideren que l’augment dels preus del petroli vinculat a les tensions geopolítiques és injust per als ciutadans.

Els ministres de Finances d’Alemanya, Espanya, Itàlia, Portugal i Àustria demanaven al comissari del Clima, Wopke Hoekstra, que prengués mesures ràpides contra la pressió econòmica causada per l’augment dels costs de l’energia a causa del conflicte a l’Orient Mitjà, segons una carta del divendres 3 d’abril, a què va tenir accés Euronews. “Això permetria de finançar una ajuda temporal, particularment per als consumidors, i frenar l’augment de la inflació, sense imposar càrregues addicionals als pressuposts públics”, es pot llegir al correu signat pels ministres dels cinc països esmentats.

Aquest al·legat es va fer quan el barril de Brent va arribar a 100 dòlars, en contrast amb els 73 que marcava el 28 de febrer. Amb el tancament efectiu de l’estret d’Ormuz, els mercats mundials del petroli s’enfronten a un augment de la demanda i a una escassetat sobtada de l’oferta, cosa que amenaça encara més la volatilitat dels preus. A propòsit, avui el barril tornava a voltar els 115 dòlars, i pujant…

Els ministres advocaven per reactivar i estimular un mecanisme semblant a la “contribució de solidaritat” que la UE va crear el 2022, i que va gravar uns 28.000 milions d’euros sobre els beneficis excedents dels combustibles fòssils durant l’augment dels preus en el començament de la guerra d’Ucraïna, segons les xifres revelades per la Comissió. Ara els ministres afirmen que el sistema s’hauria d’aplicar a tota la UE, basat en un fonament jurídic més sòlid i dirigit millor a les grans multinacionals petrolieres, incloent-hi els beneficis obtinguts a l’estranger.

Com és lògic, aquesta demanda no ha fet ni mica de gràcia a les petrolieres, que han parlat dels riscs que implicaria aplicar-la. Prenem d’exemple el cas de Repsol. El conseller delegat, Josu Jon Imaz, va advertir que la possible implantació d’un nou gravamen extraordinari al sector energètic en el context del conflicte del Llevant seria “injustificat i contraproduent”, alhora que va alertar dels possibles efectes negatius sobre la seguretat de subministrament i la competitivitat europea.

En una conferència amb analistes per a presentar els resultats del primer trimestre, Imaz va considerar que, malgrat que en el passat amb la guerra d’Ucraïna ja fou vigent una mesura com aquesta, “fins ara no s’ha vist un objectiu real per a tal mesura en l’àmbit europeu”. Per això, l’executiu de la principal petroliera del país confiava que “aquest tipus de gravàmens confiscadors no apareixeran aquesta vegada ni a Europa ni a Espanya”. Sincerament, no sé per què veu tan diferent la situació, si el problema ara pot ser molt pitjor, per als països implicats.

A més, va insistir en el fet que un nou gravamen en aquesta línia podria agreujar els problemes estructurals del sector a Europa. “Soscavaria la seguretat del subministrament i erosionaria la competitivitat de la indústria europea en aquest moment crític”, digué. Igualment, va alertar que una mesura d’aquesta mena acceleraria la tendència de reducció de la capacitat de refinament d’aquests darrers anys al vell continent, “cosa que augmentaria la dependència de les importacions i, d’alguna manera, també reduiria la seguretat del subministrament”.

Francament, són uns arguments que no acabo de veure clars. Hem de pensar que l’impost del 2022 s’aplicava en un tipus del 33%, tan sols en els beneficis que sobrepassessin un 20% la mitjana obtinguda aquests tres darrers anys. Penso que, en defensa dels guanys de la companyia, va barrejar naps amb cols.

En canvi, em va agradar el raonament que va fer l’editorial de la revista francesa AlterEco del 13 d’abril sobre aquesta possibilitat. “Un impost sobre els beneficis excepcionals –deia– respon a tres imperatius. Un de moral, perquè les companyies s’enriqueixen sense límits, sobre la desgràcia dels altres. Un altre de polític, perquè els superbeneficis d’alguns són els supercosts de tots els altres. I el tercer, pressupostari, en la mesura que aquestes crisis impliquen un cost per a les finances públiques i una causa d’endeutament suplementari.” Penso que no es pot resumir més clarament.

Veurem com acaba això. Cal dir que s’hauria d’aplicar a escala europea, no pas estatal, i no és pas tan fàcil d’aplicar perquè una part important dels beneficis de les companyies es fan molt lluny d’on tenen la seu. Però això són figues d’un altre paner. Fóra bo que se’n parlés més, a casa nostra… i a tot Europa, perquè som en una situació excepcional, encara que els dirigents de les companyies diguin que no ho veuen així.

Ahir, el Banc Central Europeu va deixar els seus tipus d’interès sense canvis, com era previst, però va debatre a fons sobre un augment per a lluitar contra l’augment de la inflació i va suggerir, tant oficialment com oficiosament, que podria passar a l’acció al juny. El fet és que la inflació a la zona euro ha pujat de quatre dècimes, fins al 3% a l’abril, i ha superat amb escreix l’objectiu del 2% del BCE, i s’espera un nou augment, ara que la guerra a l’Iran ja ha disparat els preus del petroli al seu nivell més alt en quatre anys i ha creat colls d’ampolla industrials importants.

La presidenta del BCE, Christine Lagarde, va declarar ahir que la decisió de mantenir els tipus s’havia pres per unanimitat, però que l’opció d’un augment del preu dels diners ja era sobre la taula, atès que l’evolució de la inflació s’allunyava de les projeccions de base del BCE. Sap que ha de gestionar l’equilibri delicat entre inflació, creixement i la necessitat d’evitar de repetir errors del passat. Va assegurar: “Les pròximes sis setmanes, fins a la reunió del juny, seran el moment idoni per a avaluar l’evolució i comprendre el possible desenllaç o no del conflicte a fi de prendre una decisió acurada segons la informació verificada i revisada.” I va afegir: “El BCE sempre reaccionarà, perquè portarem la inflació de tornada al 2%. Així que, sigui quina sigui la reacció, reaccionarem.”

Però la incertesa i el temor són generals. Els banquers centrals de tot el món han argumentat que sis setmanes no canvien gran cosa respecte de l’augment dels tipus d’interès, i per això val la pena esperar una mica més per tenir més certesa sobre l’evolució dels preus. Així, el Banc del Japó, la Reserva Federal dels Estats Units, el Banc del Canadà i el Banc d’Anglaterra també han deixat els seus tipus sense canvis, tots aquesta setmana, al mateix temps que han expressat la seva preocupació per l’augment dels preus.

De moment, qui ja ha avisat és l’Euríbor, que ha pujat per segon mes consecutiu. El mercat interbancari és sempre més ràpid d’actuar en situacions complicades que no pas les institucions, i ja avança canvis a l’alça en els tipus oficials els mesos vinents. En comparació amb un any abans, el tipus ha pujat de 60,4 punts bàsics, fins al 2,75%, i ha registrat l’encariment mensual més elevat d’ençà del desembre del 2023. Els qui renovin la hipoteca aquest mes ja ho notaran en les seves quotes.

Com ja s’ha apuntat, la inflació anual en els 21 països que utilitzen l’euro ha passat del 2,6% del març al 3,0%, a causa d’un augment del 10,9% en els preus de l’energia, segons l’Eurostat. Entre els principals components de l’alça, l’energia va registrar a l’abril l’augment anual més gran, l’esmentat 10,9%, enfront del 5,1% del març. Després hi ha els serveis, d’un 3,0%, l’alimentació, d’un 2,5% i els béns industrials fora de l’energia, d’un 0,8%.

Si bé l’alt nivell d’inflació global ja fa pensar en un augment dels tipus, les dades bàsiques suggereixen que l’impacte energètic inicial encara no genera efectes de segona volta importants. La presidenta Lagarde va insistir-hi: “No veiem efectes de segons volta.” Sap que el BCE continua essent molt impotent davant un xoc energètic, però també sap que ha d’intervenir si es manifesten aquests efectes de segona volta, amb el risc que s’instal·li una espiral inflacionista considerada difícil de trencar. És per això que molts inversors anticipen ara un augment de la taxa del 2% a partir del mes de juny, i com a mínim dues intervencions més a final d’any.

I si la inflació indica problemes, el creixement de l’activitat ja els té. Els resultats dels creixements de les economies europees es van encadenar ahir, dijous, al matí. I, veient les cataractes de notícies decebedores, no podia sinó témer el resultat de la zona euro. L’Eurostat va confirmar la mala dinàmica: el creixement econòmic de la zona euro cau fins al 0,1% en el primer trimestre, i al 0,8% en termes interanuals. Un resultat decebedor, perquè els analistes havien predit una acceleració del 0,3% i l’1%, respectivament.

França tira cap avall, el PIB no ha augmentat en absolut en comparació amb l’últim trimestre del 2025: un creixement trimestral del 0% i un interanual de l’1,1%. Molt poca cosa. Les altres grans economies europees es comporten una mica millor. Alemanya, en particular, va créixer d’un 0,3%, segons una estimació provisional, tant en termes trimestrals com anuals, que és una misèria. El govern de Friedrich Merz ha reduït a la meitat la seva previsió de creixement per al 2026, de l’1% al 0,5%.

Itàlia també es va alentint. Tocada per les baixades en la indústria i l’agricultura, només ha vist augmentar el seu PIB d’un 0,2%, i en un any ha pujat al 0,7%. Giorgia Meloni i els seus economistes també han revisat a la baixa les seves previsions de creixement per al 2026, i l’estimen en tan sols un 0,6%. I, dins aquest marasme, només l’estat espanyol sembla que sura, amb un creixement del 0,6% trimestral i del 2,7% interanual.

Per a alguns analistes, la xifra de creixement de l’activitat del primer trimestre no és especialment informativa, atès que pràcticament no es va veure afectada pel xoc energètic i de subministrament causat per la guerra al Llevant. Els indicadors de confiança (com els PMI i els indicadors de sentiment econòmic de la Comissió Europea) de l’abril ja assenyalen que el segon trimestre ha començat amb una base més feble. Malauradament, encara és massa aviat per a saber si això acabarà conduint a un creixement negatiu o no, però l’impacte sobre la inflació ja és clarament visible.

En definitiva, deixem enrere un mes d’abril que va ser particularment complex i difícil per a l’economia, marcat per un cop de fre clar en la zona euro i un ressorgiment de la inflació. Les tensions geopolítiques han afectat els costs de l’energia i la confiança dels agents econòmics, que són la baula més feble de la cadena. Precisament, ahir també vam saber que la confiança dels consumidors a la zona de l’euro s’ha deteriorat considerablement, fins al seu nivell més baix d’ençà del desembre del 2022, segons les estimacions de la Comissió Europea.

I enmig d’aquest panorama tan complicat, les borses van pujant –alguna, la més important, en màxims històrics. No sé si tot plegat arriba a ser una bogeria, però estrany, molt estrany, sí que ho és.

Vet aquí tota l’explicació que aporta l’Institut d’Estatística espanyol. La primera cosa que cal dir és que ha estat una sorpresa positiva, perquè no s’esperava una moderació en el creixement dels preus, enmig de la situació empantanada a la guerra de l’Iran i amb els preus del petroli vorejant els 100 dòlars per barril. De totes maneres, això que ha passat era possible, tenint en compte que l’abril de l’any passat, el període de referència, va resultar molt inflacionista (+0,6% mensual) i, en canvi, l’actual ha pujat solament del 0,4%. Al maig, probablement, l’efecte serà el contrari, perquè l’any passat l’augment va ser molt minso, del 0,1% i, si no canvien molt les coses, podríem veure l’IPC anual fàcilment al voltant del 3,5%.

Potser cal remarcar un fet poc comentat, sobre com s’han mogut els preus dels combustibles a Europa durant la guerra. Segons el butlletí setmanal de petroli de la Comissió Europea, Euronews Business va analitzar els canvis en els preus del combustible a tot Europa, comparant els preus del 23 de febrer al 20 d’abril. Durant aquest període, el preu mitjà de la UE per al petroli (Eurosúper 95) va augmentar d’1,64 euros per litre a 1,83, és a dir, un 12%.

Les diferències entre països han estat molt importants. Bèlgica, Txèquia i Bulgària, per exemple, van tenir les pujades més pronunciades, cadascuna un 22%. Entre les quatre economies més grans de la UE, França va registrar el màxim augment, d’un 18%, seguit d’Alemanya, amb un 15%. Itàlia (7%) i Espanya (3%) van registrar pujades més modestes.

El gasoli s’ha encarit encara més bruscament. De mitjana, a la UE va pujar d’1,59 euros per litre a 2,01 –un augment del 26%, més del doble del de la gasolina. Bulgària va tenir-ne l’augment més pronunciat, amb el 43%. França (36%), Estònia (35%), i Bèlgica (33%) van veure augments d’un 33%, pel cap baix. I també van superar el 30% a Xipre, Croàcia i Letònia.  A diferència de la gasolina, l’estat espanyol va registrar un augment del 27%, per sobre de la mitjana de la UE. Itàlia va pujar d’un 24% i Alemanya d’un 23%.

El fet que la benzina hagi pujat menys aquí i que sigui la quarta més barata de la UE-27, enmig de la guerra de l’Iran, va a favor dels preus globals a l’estat espanyol, perquè els combustibles, dins l’epígraf de transport, on són encasellats, tenen un pes important (15%) en la ponderació de l’IPC.

Em sembla important de subratllar que la subjacent hagi pujat d’una dècima al març, cosa que vol dir que els efectes de la pujada dels combustibles, a productes com els plàstics, fertilitzants, productes químics, transport aeri i marítim, juntament amb els aliments frescs –a causa de l’augment en els costs de logística i producció–, encara no s’han notat de ple a la butxaca dels consumidors. Això, és clar, ho veurem d’ací a  uns quants dies, quan l’INE publiqui el detall dels augments de preus per productes.

De totes maneres, “la pujada dels preus de l’energia, en el context del conflicte actual a l’Orient Mitjà, ha tingut un impacte notable en les nostres previsions d’inflació global, però la incidència en les projeccions d’inflació subjacent és limitada”, han dit aquesta setmana els analistes de Goldman Sachs. I alerten que la veritable prova serà aquests mesos vinents, quan els efectes de segon ordre –és a dir, la transferència de la inflació als consumidors, que reclamaran augments salarials per compensar l’augment dels preus– podrien complicar la conducta de la política monetària del BCE.

“En general, cal comptar uns quants mesos abans l’augment dels preus de l’energia no repercuteixin plenament en la inflació, i això vol dir que tant la inflació global com la subjacent es podrien mantenir relativament moderades a curt termini”, afegeixen els analistes. Aquests efectes, doncs, tan sols s’haurien de fer sentir aquests mesos i dependran del temps que els preus de l’energia continuïn alts.

Ara com ara, la notícia és positiva, i per això el govern espanyol no ha trigat a fer-se’n ressò. Atribueix l’alentiment a l’“escut energètic” que va entrar en vigor a final de març i que es mantindrà fins el 30 de juny. Un escut que, recordem-ho, inclou la rebaixa de l’IVA que es paga per la llum, el gas i els carburants, com també la reducció al mínim de la resta d’imposts energètics permès per la Comissió Europea. “El pla compleix l’objectiu principal: que el xoc extern de la guerra no es traslladi de manera permanent ni a la inflació ni al poder adquisitiu de les famílies”, diu el Ministeri d’Economia espanyol.

El ministre Carlos Cuerpo ha insistit que les dades de l’abril confirmen el paper de l’electricitat com a “amortidor del xoc energètic”. “L’estat espanyol és, des que va començar el conflicte, el tercer país d’Europa on menys han crescut els preus del mercat majorista d’electricitat. Això demostra l’element addicional de sobirania energètica i de protecció que implica el combinat energètic a Espanya i l’elevada presència de renovables”, ha afirmat.

Demà sabrem l’evolució de la inflació a la UE i, per tant, si té raó o no el ministre Cuerpo. Ara com ara, ja sabem que a Alemanya l’IPC puja al 2,9% a l’abril, enfront del 2,7% del març, i que és lleugerament inferior a les previsions del mercat, que indicaven un 3%. El pessimisme augmenta quant a l’evolució de la inflació d’aquests mesos vinents, cosa que podria inquietar el BCE, que espera que l’augment dels preus continuï essent passatger. Segons un estudi de l’Institut Ifo publicat avui, “a Alemanya, cada vegada més empreses sospesen d’augmentar considerablement els preus”; el nivell d’intenció registrat és el més alt d’ençà del gener del 2023.

En definitiva, a l’estat espanyol els preus al consum han deixat respirar el govern aquest mes, però les perspectives de fora i la història interna de la repercussió esglaonada de la inflació, a partir del preu del petroli, no fan pensar que les preocupacions a curt termini sobre aquest punt hagin minvat gens ni mica. Demà sabrem què ha passat a Europa. 

Les dades són molt preocupants i s’hi pot afegir un gram més si les comparem amb les registrades a tot l’estat espanyol. Històricament, Catalunya ha disposat d’un mercat laboral en què les taxes feien millorar molt les corresponents a les mitjanes estatals. Avui, encara ho fan, però amb una diferència molt més minsa. Això vol dir que anem perdent pistonada dins el mercat estatal, cosa que no era habitual. Si mirem aquest trimestre, per exemple, ens adonem que un 25% dels qui han perdut la feina a tot l’estat l’han perduda a Catalunya. I en el cas dels desocupats, 36 de cada 100 dels nous desocupats el primer trimestre són a Catalunya. A què es deu aquesta diferència? Doncs que a Catalunya hi ha hagut més gent que ha volgut treballar i ha entrat al mercat laboral. Concretament, 63 de cada 100 persones de tot l’estat que han decidit de fer el pas, l’han fet a casa nostra. En definitiva, el mercat, en clara desacceleració de fa mesos, no ha pogut absorbir els nous que han entrat i ha passat el que ha passat.

Cal dir que el primer trimestre acostuma a ser dolent, però no fins al nivell d’aquest. En aquesta situació, hi juguen dos factors. Per una banda, l’oferta de treball que fan les empreses. Una oferta que va lligada a la seva activitat econòmica, que es troba en franca desacceleració. No tenim dades de Catalunya, però pensem que, a tot l’estat, l’estimació que fa avui l’AIREF sobre el PIB en temps real mostra un descens des del 0,8% trimestral del quart del 2025 fins al 0,3% actual. Sembla, doncs, que, per aquesta banda, les empreses més aviat tindrien tendència a la reducció de personal. Ningú no comenta encara si ja es poden notar les primeres aplicacions de la IA. Però…

Per una altra, quant a la demanda de feina, ja hem vist que la gent que entra al mercat laboral (nous actius) continua augmentant a Catalunya a un ritme de l’1,8% anual, que, tot i no ser molt elevat, és superior al de tot l’estat, sobretot, en el primer trimestre, i al de l’ocupació catalana, que aquest trimestre ha caigut fins a un esquifit 0,4%, des de l’1,5% de l’anterior. El sumatori dels dos aspectes fa que, mentre a tot l’estat la xifra de desocupats en un any baixa d’un 2,2%, a Catalunya pugi d’un 15%, una dada inversemblant, equivalent a 59.000 persones.

I quins individus han estat més castigats per la situació? Val a dir que, aquesta vegada, no són els joves. La seva taxa de desocupació baixa en un any del 20,4% al 19,3% actual. Les dones tampoc no han estat les més castigades, atès que, respecte del primer trimestre del 2025, la seva taxa de desocupació ha pujat de 0,63 punts percentuals (fins el 10,79%) i la dels homes, d’1,75 punts (fins el 9,52%). Els qui han rebut fort han estat els estrangers. La seva taxa de desocupació ha pujat cinc punts percentuals en un any (per culpa del primer trimestre del 2026), mentre que, en el cas dels autòctons, es manté en un any i puja d’un punt aquest trimestre.

El fet és que també són els estrangers els qui han pressionat més el mercat, perquè en la xifra dels nous actius, durant els quatre darrers trimestres, han representat més del 50% del total estatal. En el primer trimestre del 2026, el percentatge sobre aquest total ha estat el 68%. Queda clar que l’arribada de forans a l’estat, amb més presència a Catalunya, aquí es nota. Això fa que les xifres, tant en feina com en desocupació, siguin molt pitjors que en el cas dels autòctons.

En la pèrdua de llocs de feina del trimestre, l’Observatori del Treball i del model Productiu de la Generalitat culpa directament els serveis de la forta davallada que repercuteix en la xifra anual. En aquest sentit, diu que aquest sector és l’únic que mostra un retrocés anual en el nombre d’ocupats: 89.600 menys (-3,1%). En canvi, els altres tres grans sectors creixen, a una taxa de creixement interanual que s’accelera, i sumen 55.200 ocupats més en la indústria (+8,8%), 39.300 més en la construcció (+16,5%) i 12.100 més en l’agricultura (+26,6%).

Malgrat això, no ha estat un bon trimestre, ni de bon tros. Però les valoracions que es fan en diferents àmbits són molt diverses. El conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, diu que “l’augment de la població activa evidencia que més gent vol treballar a Catalunya i això vol dir que tenim un mercat laboral dinàmic, que funciona i que genera el sentiment que al nostre país es pot trobar feina i, sobretot, bona feina”. I afegeix: “Tenim un mercat de treball amb capacitat tractora i que continua generant oportunitats.”

Per la seva banda, el secretari de Treball, Paco Ramos, comenta: “La voluntat del govern és atendre les expectatives del mercat laboral, de les persones que expressen que volen treballar, i col·laborar amb les empreses, reforçar l’orientació, la intermediació i la formació per fer encaixar les necessitats de les empreses amb aquestes persones que busquen feina.” El que diuen els representants del govern no sembla que s’adigui gaire amb les xifres que s’han presentat.

En canvi, en el sector privat, les coses es veuen d’una altra manera. “Lamentem profundament que s’incrementi la població desocupada de Catalunya, mentre les empreses expressen reiteradament les dificultats que tenen per cobrir llocs de treball.” Ho deia el secretari general de Pimec, Josep Ginesta, en referència al fet que “la taxa de desocupació a Catalunya s’ha incrementat intertimestralment i interanualment”. I afegia: “L’augment de la desocupació no es produeix per la conjuntura global ni econòmica actual, que sí que afecta alguns sectors d’activitat, sinó que és la conseqüència del fet que no sempre som capaços d’activar les persones aturades.”

En relació amb l’ocupació, el secretari general de l’entitat ha detallat que el primer trimestre del 2026 havia registrat una baixa taxa d’ocupació del 55,37% a Catalunya, i un comportament pitjor que no el de països amb perspectives econòmiques negatives. “Hi ha hagut una pèrdua intensa d’ocupació i la nostra taxa està molt per sota de la que ens agradaria tenir i de la que som capaços de tenir, també lluny de la que tenen altres països competitius del nostre entorn, com els Països Baixos, Suïssa, Alemanya o fins i tot Grècia o Romania”, ha dit Ginesta.

A Foment del Treball alerten d’un començament d’any especialment negatiu per al mercat laboral. “Fa mesos que anem advertint d’un deteriorament progressiu i un estancament dels indicadors d’ocupació, en un context de moderació del creixement de l’economia catalana, una complexitat regulatòria creixent, un increment de costos i un entorn geopolític incert, juntament amb la persistència de reptes estructurals, entre els quals, l’absentisme, els nivells de productivitat per ocupat i una desocupació estructural elevada, factors van afegint tensió en l’activitat empresarial i limitant la capacitat de creació d’ocupació.”

En definitiva, unes dades tan negatives com inesperades en el primer trimestre laboral de l’any. La complaença aparent de les autoritats contradiu els avisos de risc que llança el sector empresarial. Les diferències tan oposades en ambdós punts de vista sobre la situació ens haurien de preocupar una mica.

En relació amb la gestió que n’ha fet la Generalitat, va destacar la complexitat del model, amb múltiples canals d’arribada dels fons (convocatòries, licitacions, assignacions directes) i una governança compartida entre administracions. El fet és que la Generalitat ha gestionat més de 4.000 milions d’euros, amb una distribució sectorial àmplia però amb especial incidència en àmbits com la transició ecològica, l’habitatge, l’educació i la digitalització. El grau de mobilització dels recursos és elevat, amb més del 75% dels fons assignats ja resolts, tot i que amb diferències segons les polítiques.

Del punt de vista de l’impacte que tenen sobre l’economia catalana, la valoració és encara provisional i Cruells no va aportar-ne cap dada. Segons que va dir a la conferència, “els fons van contribuint tant a la recuperació macroeconòmica com a la transformació de sectors clau i al reforç de la resiliència del sistema productiu”. I va afegir: “Tanmateix, molts dels efectes esperats –especialment els de caràcter estructural– tenen una maduració lenta, fet que obliga a mantenir una anàlisi prudent i a continuar aprofundint en els mecanismes d’avaluació.”

El fet és que el punt més esperat, que era saber quin és l’impacte real sobre l’economia catalana, va quedar a les fosques. No sabem encara quin és aquest impacte sobre la nostra economia. Caldrà esperar que s’acabin els càlculs necessaris –ja han començat– per a saber-ho. Esperem que no es facin esperar gaire, perquè són la clau per a poder valorar la importància que realment hauran tingut a casa nostra, més enllà de les bones paraules de les autoritats.

Les xifres que va apuntar el representant de la Generalitat són certes, però la manerea de presentar-les em va semblar una mica optimista. En valor absolut, som la primera comunitat a rebre volum de diners, però les coses canvien si mirem els diners en termes relatius a la població, per exemple. Ho demostra un estudi presentat la setmana passada per Esade, en què resulta que les dades per capita no són tan favorables a Catalunya: la comunitat més ben posicionada és el País Basc, amb un impacte d’euros per capita en fons Next Generation que és un 50% superior al que ha tingut Catalunya. L’Aragó i les Illes, també apleguen un 45% més, i ocupen la segona i tercera posició d’impacte per capita en el rànquing estatal. Cal baixar fins a la novena posició per trobar Catalunya. “És una relació que, d’alguna manera, recorda el que passa en el finançament autonòmic. És curiós”, em comenta Josep Reyner, president de la Comissió d’economia catalana del CEC.

Hi ha un aspecte de l’estudi d’Esade que cal destacar. Explica que el desplegament dels fons NextGenEU a l’estat espanyol avança a dues velocitats molt diferents. D’una banda, hi ha una via ràpida dels grans projectes estratègics (PERTE, infrastructures ferroviàries, grans consorcis), que absorbeix la major part del capital. Per una altra, una via capil·lar de microajuts (com el Kit Digital) que, encara que arriba a un gran nombre de beneficiaris (d’aquí, l’alt percentatge de convocatòries resoltes), representa una fracció molt minoritària dels diners mobilitzats.

En xifres, assenyala que l’1% dels beneficiaris que més fons rep acapara el 71,4% del valor total adjudicat, i l’empresa mitjana rep una fracció infinitesimal. Les entitats privades predominen com a receptores finals, i la participació limitada d’entitats locals presenta interrogants sobre la sostenibilitat de les transformacions a llarg termini.

Ahir, a Madrid, eren els analistes de Funcas, conjuntament amb els d’AFI, els qui presentaven una anàlisi més avançada sobre l’impacte dels fons europeus en l’economia estatal. Segons l’estudi presentat, aquests fons expliquen entre el 10% i el 14% de l’avanç del PIB espanyol registrat anualment en el període 2021-2025, resultat que reflecteix l’impacte net en el PIB de la despesa (principalment inversió) feta a compte del programa europeu. Això sí, apunta diferències anuals importants sobre la mitjana.

Les seves conclusions semblen menys optimistes que no pas allò (poc) que es comenta en l’àmbit oficial. Malgrat la canalització dels fons cap a l’economia, aquest estudi afirma que l’efecte transformador encara no s’ha materialitzat plenament. La monografia analitza el comportament de la inversió en maquinària i béns d’equip respecte dels seus precedents històrics i suggereix que els fons han contribuït, sobretot, a sostenir la inversió pública, i que l’impuls a la inversió empresarial ha estat inferior que no es preveia. La inversió pública es troba en nivells un 50% superiors als previs a la pandèmia, mentre que, a final del 2025, la inversió empresarial se situava encara 3,3 punts percentuals per sota del nivell pre-pandèmia en termes reals, si bé s’ha percebut un repunt darrerament.

Igualment, la productivitat, estimada, reflecteix un dinamisme encara limitat. Això sí, l’economia espanyola ha estat l’única de les quatre grans economies europees en què la productivitat real per hora sembla que s’ha accelerat, amb un creixement addicional de 0,4 punts, davant les caigudes d’Alemanya, França i Itàlia. No obstant això, aquest avanç és modest en termes absoluts i, segons que afirmen, “contrasta amb la magnitud de l’estímul rebut”.

Finalment, la valoració que fan Funcas i AFI dels resultats dels fons europeus posa en evidència una composició sectorial del suport públic que no reflecteix acuradament la naturalesa del cicle expansiu espanyol. La distribució dels fons compromesos es concentra, sobretot, en manufactures, informació i comunicacions i construcció, que reuneixen més del 60% del total. Però la intensitat de l’estímul no es tradueix proporcionalment en la resposta inversora esperada, la qual cosa suggereix que els fons no donen suport als sectors amb més tracció en aquests moments, en els quals resideix l’avantatge comparatiu de l’economia espanyola.

En definitiva, estem pendents de saber quin serà l’impacte d’aquests fons sobre l’economia catalana i si les estimacions d’Esade i Funcas-AFI, a escala estatal, acaben acostant-se a la realitat, i si els percentatges exposats seran extrapolables, o no, a la nostra. Qüestió de paciència.

Els cotxes van més avançats en les estatístiques (no oficials), i no és un sector que es pugui prendre de referència global, perquè passa uns moments de canvi molt importants, però marca una mica la tendència en el nou marc internacional creat pels nord-americans. El fet és que les dades que vam saber ahir, de l’INE, sobre les exportacions totals del febrer per a Catalunya aporten uns resultats gens satisfactoris, perquè al febrer van baixar d’un -3,5% interanual i els dos primers mesos de l’any, d’un -5,1%. A tot l’estat, les dades són lleugerament millors, amb una baixada del -0,8% i un augment de l’1,8%, respectivament.

Malauradament, l’Idescat no ha fornit encara les dades corresponents a Catalunya, de manera que no tenim prou detall per a fer-ne una anàlisi més acurada.

En el context internacional, les exportacions catalanes de béns (-3,5%) el mes de febrer van tenir una contracció molt semblant a la de la zona euro (-3,4%) i de la UE-27 (-2,7%). Entre les principals economies de la Unió, en canvi, es destaquen els creixements de les exportacions de França (3,8%) i Alemanya (1,7%), al contrari que les d’Itàlia (-0,2%).

Internacionalment, no podem passar per alt les conseqüències dels aranzels americans, perquè les exportacions de la UE-27 als Estats Units van baixar d’un -26,4% al febrer, segons que va informar divendres l’Eurostat, després d’un enfonsament anterior del -27,8% al gener. Són caigudes molt importants. No obstant això, és probable que les xifres siguin desvirtuades per la comparació amb el volum comercial sense precedents de començament del 2025, quan els enviaments van atènyer el punt culminant, abans dels aranzels de Trump, a partir del març. Recordem que el gener i el febrer del 2025 les exportacions als Estats Units van créixer d’un 16% i d’un 22,4%, respectivament. A l’estat espanyol, on el pes de les exportacions als EUA no té tanta importància com als principals països d’Europa, la baixada ha estat del -13%.

Més enllà dels EUA, les exportacions de béns de la zona de l’euro a la resta del món el febrer del 2026 van baixar d’un -6,7% respecte del febrer del 2025. Encapçalen les baixades quatre sectors: el químic, els medicaments, els vehicles i la maquinària. Ara, els EUA no són pas els únics responsables de la caiguda, perquè les exportacions als altres tres clients més importants, fora de la UE, és a dir, el Regne Unit, Suïssa i la Xina, presenten, respectivament, unes evolucions interanuals del 0,1%, -9,3% i -16%. I fins i tot el comerç intracomunitari va baixar d’un -1,5% al febrer. Decididament, no ha estat un bon mes per als exportadors.

De Catalunya, amb les poques dades que aporta l’INE, podem assenyalar que els dos primers mesos de l’any ha mantingut una participació dins el total de l’estat espanyol lleugerament superior al 25%, fet que entra dins la normalitat. Els tres sectors més importants, que abasten el 61% de les exportacions catalanes, han tingut un comportament dispar. El pitjor ha estat el químic, que al febrer va baixar d’un 15%. Veient què ha passat a tot l’estat, les dues branques més afectades han estat la dels medicaments i la dels plàstics. D’això, se’n pot inferir que a Catalunya pot haver passat alguna cosa semblant, però no es pot assegurar al cent per cent.

Els béns d’equip mantenen la tendència i creixen d’un 5%. Habitualment, els més importants i dinàmics a Catalunya són els equipaments elèctrics i electrònics, a més de la maquinària i els equips mecànics.

Sobre l’alimentació, parlo amb el cap de l’Àrea de Coneixement i Estratègia de PRODECA, Marc Oliveras, que m’explica que les primeres dades d’exportacions agroalimentàries catalanes del 2026 confirmen un començament d’any marcat per un canvi de cicle, però també per noves oportunitats. Entre el gener i el febrer, el sector ha exportat, en valor, amb un ajust del −6,0% respecte de l’any anterior, però amb un augment del volum del +2,9%. I afegeix: “Aquest comportament reflecteix una realitat important: el sector manté la capacitat exportadora i guanya presència internacional en volum, en un context de normalització dels preus després dels màxims del període 2024-2025. És a dir, es ven més producte a l’exterior, tot i una pressió a la baixa dels preus globals, especialment en categories com ara la carn, l’oli d’oliva o el vi.”

Amb vista al futur, les empreses continuen pendents de la geopolítica. L’enquesta a les empreses exportadores que va publicar l’INE fa deu dies, referida al primer trimestre, assenyala quatre factors que perjudiquen les previsions. Primer, la competència en preus que troben en els mercats exteriors. Segon, amb una importància molt semblant al primer, el preu de les matèries primeres. Tercer, el preu del petroli. I quart, les dificultats en la cadena de subministrament i de logística internacional.

En relació amb les perspectives de comandes a tres mesos, hi ha més empresaris que preveuen una certa millora, després de quatre trimestres consecutius en què assenyalaven una baixada. Em sembla més important el fet que els preus preocupin molt els exportadors, que preveuen que pujaran –i que els seus marges baixaran.

Penso que els resultats de l’enquesta són lògics, en un decantament més aviat cap al pessimisme, perquè la situació que passem és absolutament nova sobre els punts on ancorar les referències. Els canvis continuats en les decisions dels EUA fan molt difícil de mirar el futur amb un mínim de lògica i encert. La incertesa és el pa de cada dia i no sembla que pugui canviar a curt termini. Mentre els núvols no ens deixin veure el paisatge que tenim davant, la cosa més normal és que les decisions a les empreses s’hagin de prendre sobre la marxa. I amb aquests elements al damunt de la taula, les previsions tenen un valor molt relatiu.

Fa tot just tres anys escrivia a la píndola (12 d’abril de 2023): “Si fem memòria, recordarem que la sequera que hi va haver els anys 2007 i 2008 va propiciar una sèrie d’inversions fonamentals per a incrementar la disponibilitat de recursos hídrics. Malauradament, les inversions per a incrementar la resiliència hídrica es van aturar després de la inauguració de la dessaladora del Prat, l’any 2009. D’ençà de llavors, han passat catorze anys sense inversions per a incrementar la producció d’aigua, tot i que el canvi climàtic no ha deixat d’alertar-nos de la vulnerabilitat d’aquest recurs. Catorze anys en què, a més de sequera hidrològica, hem tingut la sequera d’inversions en les infrastructures del cicle de l’aigua”.

L’agost del 2024, el govern català aprovava una nova estratègia de gestió de l’aigua per fer un model que “tregui Catalunya de la dependència de l’aigua de la pluja”. L’objectiu per al 2030 és aconseguir que el 70% de la demanda hídrica per a usos urbans, agrícoles i ambientals s’obtingui sense dependre de la pluja. Per assolir-ho, es proposava d’accelerar les obres d’infrastructures ja previstes i, alhora, n’incorporava de noves. De totes maneres, perquè no es repeteixi l’abandonament crònic que experimentem en les inversions, és necessari que hi hagi un seguiment del compliment de l’objectiu que han fet les autoritats en aquest sentit i, per això, la Cambra de Comerç de Barcelona va crear el 2024 l’Observatori de la Transició Hídrica.

Precisament avui al matí, aquest observatori ha presentat a la Llotja de Mar de Barcelona un nou informe en què, com a aspecte més destacable, demana que les inversions pendents en el marc de l’esmentada estratègia de l’aigua de la Generalitat, fins a l’horitzó 2030, quedin blindades en termes de finançament i s’evitin retards d’execució. “Aquestes actuacions han de permetre que Catalunya consolidi la seguretat hídrica i garantir la capacitat de resposta del sistema productiu i el subministrament d’aigua en sequeres futures.”

De moment, l’anàlisi de l’observatori diu que, tot i que aquest any es complirà el primer objectiu de l’estratègia del govern (33 hm³ de nous recursos hídrics no vinculats a la pluja en l’entorn metropolità de Barcelona), el calendari inicial presentat l’any 2024 ja registrava alguns retards, majoritàriament d’entre alguns mesos i un any: pel poc temps passat d’ençà del començament, em semblen retards molt elevats. Segons l’informe, alguns projectes preocupen especialment per la lentitud de la tramitació i el volum de nous recursos hídrics que impliquen. Es tracta de l’ampliació de la dessaladora de la Tordera i la nova dessaladora del Foix.

L’informe explica que està pendent la major part dels 2.500 milions totals d’inversió prevista, més de 1.700 milions dels quals s’hauran d’enllestir entre els anys 2029 i 2030. Malgrat això, l’objectiu final de l’horitzó 2030, l’observatori no considera que perilla perquè “la pràctica totalitat de les actuacions previstes es troben actualment en marxa, sigui en fase d’estudi, de projecte o d’execució d’obres”.

A més, l’observatori veu positiu que la Generalitat explori fonts de finançament europees per cobrir el volum d’inversió necessari per a executar les actuacions de nous recursos associades a dessalinització i regeneració. Segons el seu parer, “no tota la inversió es podrà assumir de manera unilateral, és a dir, amb recursos pressupostaris ordinaris o amb el cànon de l’aigua”. Per això, creu que és fonamental “assegurar fórmules de finançament sòlides i estables” en les actuacions per a l’obtenció de nous recursos hídrics, essencials per a garantir la seguretat del país en futures sequeres.

Això quant a l’oferta. Quant a la demanda, a partir de l’anàlisi de les dades, la Cambra ha constatat que les empreses fan els deures: adapten els consums i milloren l’eficiència en l’ús de l’aigua. Això sí, per tal de consolidar aquest canvi en tot el teixit productiu català, creu que cal un pla estructurat per a impulsar la transició hídrica en el món industrial, que doni resposta als desafiaments d’una nova situació de disponibilitat d’aigua.

En el context d’aquest pla, que ha d’impulsar l’administració, cal ajudar les empreses, sobretot les pimes, a adaptar-se al nou model facilitant-los guia i suport per reduir la dependència de l’aigua. En aquest sentit, l’any passat l’observatori va calcular que calien 390 milions d’euros en diferents línies d’ajuts a les empreses, en un període de cinc anys, per a arrencar aquest procés a escala de país.

Finalment, cal afegir que la setmana passada el govern va aprovar la memòria preliminar de l’avantprojecte de llei de transició hídrica. La futura llei vol establir un marc integral de gestió del cicle de l’aigua, amb mesures orientades a millorar-ne l’eficiència, fomentar-ne la reutilització i diversificar els recursos disponibles. També preveu de reforçar la coordinació entre administracions i modernitzar el sistema mitjançant la digitalització de xarxes i la reducció de pèrdues.

El text s’obre a consulta pública prèvia durant dos mesos. L’objectiu és avançar cap a un model més robust i preventiu, que redueixi l’impacte de les sequeres i garanteixi l’accés equitatiu a l’aigua, alhora que millori l’estat dels ecosistemes. “En el context de la tramitació d’aquesta llei, també serà necessari generar un debat constructiu, com també un consens i un pacte de país”, apunta la Cambra.

A final de gener, Aurore Lalucq, presidenta de la Comissió d’Afers Econòmics del Parlament Europeu, ja va insistir en un discurs davant els eurodiputats en la necessitat d’una alternativa europea als proveïdors de serveis de pagament dels Estats Units, Visa i Mastercard. “Trump ens pot blocar l’accés”, va advertir. Al seu entendre, Europa necessitava urgentment el seu propi sistema de pagaments. I va afegir, que, en cas de crisi, la Casa Blanca podria obligar les dues companyies de targetes de crèdit nord-americanes a paralitzar-les a Europa “de la nit al dia”. La conseqüència és que ja no podríem utilitzar un dels mitjans de pagament més comuns que tenim. En la terminal de pagament, només s’indicaria: “targeta denegada”.

Probablement, aquest és un dels aspectes dels quals menys es parla d’ençà que els EUA han canviat la seva política internacional. La dependència europea de les empreses nord-americanes, de la qual no som conscients, és enorme, malgrat portar-ne un exemplar a la nostra cartera. Quan paguem amb targeta al supermercat, a la carnisseria o en una plataforma de comerç electrònic, la majoria dels europeus utilitzem la xarxa d’un dels dos gegants nord-americans del sector. És un poder dels EUA tan important com el militar, però que no fa soroll.

I no en fa perquè el tenim normalitzat dins els nostres hàbits de pagament. És un gest que fem automàticament quan anem a comprar: col·loquem la targeta sobre l’aparell que ens posen davant, llegim “pagament acceptat” i estem segurs que la suma corresponent serà abonada des del nostre compte bancari al del comerciant i que la informació d’aquesta transacció serà anotada al nostre extracte bancari. No ens parem a pensar en el trajecte que fan aquests diners electrònics, per on passen…

Sembla un acte simple, pel costum adquirit, però enmig hi ha una infrastructura potent: la indústria dels sistemes de pagament. Pensem que el 2023 Visa i Mastercard van tramitar en el conjunt del bloc europeu un volum de pagaments d’uns 4,7 bilions de dòlars. I que, en tretze estats dels vint-i-un de la zona euro (entre els quals, l’espanyol), les operacions continuen fent-se exclusivament per mitjà d’aquestes xarxes internacionals. Les marques nord-americanes monopolitzen pràcticament tot el segment internacional i gestionen el 66% de les operacions amb targeta en l’àrea de l’euro.

És lògic, que, a mesura que han augmentat les tensions entre la UE i els Estats Units, hagi crescut el temor que els 450 milions de ciutadans europeus puguin quedar desconnectats de les infrastructures financeres internacionals. Aquesta preocupació ha retornat al primer pla polític la dependència d’Europa dels sistemes financers nord-americans. El BCE ha advertit recentment: “Si perdem el control dels nostres diners, perdem el control del nostre destí econòmic. I renunciem a un atribut clau de la sobirania.”

I l’estat espanyol, en quina situació es troba? A partir de dades procedents del Banc d’Espanya, Funcas ha estudiat l’ús que es fa a l’estat de les targetes a partir de l’evolució, durant aquesta darrera dècada, del nombre d’operacions de pagament amb targetes bancàries, d’una banda, i de l’import mitjà de les operacions abonades amb targeta, d’una altra. S’observa un creixement sostingut del nombre d’operacions de pagament amb targeta, que han passat d’uns 3.000 milions d’operacions el 2015 a prop de 10.000 milions el 2025, amb una acceleració especialment marcada a partir del 2020.

En termes de l’import mitjà per operació, s’observa una reducció clara des de valors pròxims a 42 euros el 2015 fins a 30 euros per operació el 2025. Aquesta reducció progressiva és coherent amb un ús més freqüent de les targetes bancàries per a pagaments de menor quantia, la qual cosa reflectiria una extensió del seu ús a transaccions quotidianes. Això ens diu que les targetes guanyen importància com a instrument de pagament per a operacions freqüents i de baix import, la qual cosa explicaria l’augment del nombre de transaccions juntament amb la disminució de l’import mitjà per transacció.

De fet, aquesta darrera dècada, a l’estat espanyol s’ha passat d’1,8 targetes bancàries per adult a 2,3, cosa que reflecteix la tendència de la població a adoptar més mitjans de pagament electrònics. En el 43% dels establiments comercials, la majoria dels pagaments es fan amb targeta o uns altres mitjans, i ha disminuït al 30% la proporció d’aquells on, majoritàriament, els fan en efectiu. Segons un estudi de PwC, l’estat espanyol se situa al capdavant d’Europa en preferència d’ús de mitjans de pagament digitals.

Tot plegat ens col·loca com un dels països de la zona euro on més mal faria una hipotètica acció com la que comentem. Les conseqüències d’un tall forçat serien molt àmplies, perquè els consumidors es veurien incapacitats per poder utilitzar les seves targetes per a les compres diàries, les empreses tindrien un trastorn dels seus fluxos de tresoreria i els pagaments transfronterers, i les cadenes de pagament internacionals es veurien profundament afectades.

La hipòtesi que consideren els analistes a Europa és que el tall seria possible, però també el veuen molt improbable. Pensem que, per a Visa, el mercat europeu representa un 20% del seu negoci total, i en el cas de Mastercard, la tercera part. I no cal dir que seria un cop molt dur per als comptes de resultats d’ambdues empreses. La pregunta és si això seria cap obstacle per a un Trump desenfrenat en un moment d’enuig com els que ens té acostumats? No ho sabem, però és un risc real.

En aquest punt, els europeus també hem de fer un mea culpa. Encara que avui la desconnexió és únicament una hipòtesi, il·lustra la dependència europea dels sistemes de pagaments nord-americans. I ens recorda que, al cap de vint-i-cinc anys de la introducció de la moneda única, no hem estat capaços de construir una solució digital de pagament sobirana. L’alternativa més avançada avui és Wero, un sistema de pagaments digitals paneuropeu, llançat el juliol del 2024, basat en transferències instantànies i desenvolupat per la Iniciativa Europea de Pagaments (EPI), un consorci de setze bancs europeus importants de cinc països (Alemanya, Bèlgica, Espanya, França i els Països Baixos). Però avui encara és molt lluny de ser operatiu en el dia a dia del comerç i de poder competir amb les empreses americanes. De moment, només s’ha implantat a França, Bèlgica i Alemanya.

Cal esperar que l’espantall de la desconnexió quedi tan sols en una hipòtesi i, sobretot, que Europa decideixi, d’una vegada, avançar més de pressa en aquest terreny.

En són responsables, per una banda, el transport, la taxa anual del qual va pujar més de cinc punts, fins al 5,3%. Aquest augment va ser degut a l’increment dels preus dels combustibles i lubrificants per a vehicles personals, en contrast amb la baixada registrada el març de l’any passat. I, per una altra, l’habitatge, amb una variació anual del 3,7%, és a dir, gairebé dos punts per sobre de la del mes passat. Aquest comportament fou degut als preus de l’electricitat, que van disminuir menys que no el març del 2025, i als dels combustibles líquids, que van pujar, a diferència de l’any passat.

Aquestes són les explicacions que dóna l’INE respecte de l’índex espanyol, però em semblen perfectament extrapolables a les catalanes. En l’anàlisi que fa sobre quins preus han tingut una repercussió més alta en la pujada de l’IPC mensual del març, els combustibles abasten la meitat (0,6 punts percentuals) i la resta és molt diluïda, perquè el pes (de mitjana importància) que s’atribueix a la roba és degut al canvi de temporada, després de les rebaixes. També fa referència a les pujades dels hotels i als paquets turístics, amb alces mensuals entorn del 5%, però amb molt poca repercussió en l’índex, per la minsa ponderació que tenen sobre el total.

Allò que m’ha sorprès és que l’índex dels aliments tingui un creixement negatiu durant el mes (-0,2%). Analitzant l’índex de subclasses de l’INE, no es nota que el març hagi tingut cap producte amb una pujada de preu mensual destacable. Una altra cosa és si ho analitzem en termes interanuals; ací sí que hi ha creixements importants. Els ous, amb un 21%; els llegums frescs, amb el 20%; i les hortalisses, amb un 13%, són components de la cistella de la compra que han pujat molt en un any; i també la carn i el peix, de gairebé un 7%.

De fet, també em va sorprendre que al març baixés l’Índex de Preus en Origen i Destinació dels aliments (IPOD), que calcula cada mes la COAG. Això vol dir que els marges dels intermediaris entre producció i consum han anat a la baixa. Parlo amb Andrés Góngora, membre de l’executiva estatal de la COAG, i em diu que vivim una situació molt semblant a la del començament de la guerra amb Ucraïna: “No hi ha mai un efecte immediat en la producció i els preus a curt termini. Ningú no deixa de produir per l’augment de costos. A mitjà termini, la cosa canvia, perquè el pagès pren decisions sobre què li convé cultivar. Si s’apugen els preus dels productes a curt termini, és, sobretot, pels que intervenen en els diversos esglaons de la logística, que els han pujat els costos i els poden fer repercutir.” 

Un comentari semblant em fa Miquel Piñol, responsable d’economia agrària de la Unió de Pagesos. “Els costos se’ns han disparat –diu–. El transportista que se’ns emporta la mercaderia, per exemple, ja ens cobra més i paguem més per moure els tractors. El problema és que això no ho podrem fer repercutir en el preu, per por de quedar fora de mercat. Els que fan venda directa, probablement sí que ho podran fer.” Li pregunto què en pensa, dels preus al consumidor. “Sí, ho pagarà més car tot, perquè al nostre preu hi afegiran els costos que han augmentat pel camí, més els que hi puguin afegir els que sempre especulen i aprofiten la situació. És a dir, si el cost ha augmentat una unitat, en cobren dues o tres més al client. Això sempre ha passat.”

De moment, segons que hem vist a l’IPOD, encara no. És massa aviat. Però a escala general, i amb vista al futur, hi ha una gran preocupació, com va fer avinent la FAO fa uns quants dies. Segons l’organisme de l’ONU, hi ha  un vincle bastant fort entre el preu del petroli i el dels aliments bàsics als mercats mundials, perquè el petroli es fa servir en etapes diverses de la producció i distribució agrícola (combustible de maquinària agrícola, fabricació d’adobs, transport, refrigeració, envasament…). Atès que el tancament de l’estret d’Ormuz bloca la circulació d’una part significativa dels fluxos mundials de petroli i fertilitzants, es pot esperar un augment bastant ràpid del preu dels aliments, almenys a causa de l’augment dels costs de transport i refrigeració. En canvi, l’augment motivat pel preu dels fertilitzants tan sols es podrà notar en alguns aliments més tard (pensem que, per a alguns cultius, la temporada d’utilització de fertilitzants ja ha passat, però per a alguns altres, no).

De totes maneres, no afectarà tothom igual. La relació entre el preu del petroli i el dels aliments a la zona de l’euro, per exemple, és menys forta i menys regular, per l’aplicació de mecanismes defensius, que la que hi ha als mercats mundials. I la FAO esmenta uns quants períodes a la història europea recent en què el preu del petroli ha pujat molt, però no ha repercutit amb força en els aliments. Ara, és bastant probable que la guerra de l’Iran, sobretot si s’allarga, acabi fent créixer la inflació alimentària a la zona de l’euro, però això “hauria de ser de manera progressiva i relativament limitada”.

Per això, en les darreres projeccions, el BCE ha apujat la previsió d’inflació alimentària per a final del 2026 tan sols del 2,3% al 2,6%. No obstant això, en aquest punt hi ha molta incertesa i els bancs centrals hauran de romandre molt prudents durant un temps. Com han explicat els economistes de l’ens financer central, la inflació alimentària és particularment important per als bancs centrals, perquè, “a diferència d’uns altres béns, el consum d’aliments és una necessitat i té un pes important en les despeses de consum. Molts consumidors compren aliments diàriament i, ràpidament, noten petites variacions de preu. De resultes d’això, el preu dels aliments pesa desproporcionadament en les seves percepcions i les expectatives d’inflació”. I tenen raó, la percepció de la pujada de la verdura, per exemple, és molt superior a la ponderació que té dins l’IPC. Encara que aquest mes l’evolució no tingui importància, penso que de la inflació alimentària en parlarem molt.

I la FAO fa referència a un altre aspecte que cal tenir en compte. Si bé durant el mes passat tots els productes bàsics van registrar un augment, l’organisme destaca que els olis vegetals i el sucre van ser els principals motors, dins la pujada mensual del 2,8%. L’índex de preus dels olis vegetals ha augmentat d’un 5,1% respecte del febrer i ara és un 13,2% per sobre del seu nivell de fa un any. I explica: “Els preus internacionals de l’oli de palma, soia, gira-sol i colza han avançat, sota l’efecte de l’augment dels preus del petroli, que ha alimentat les previsions d’una demanda més elevada de biocombustibles”.

Per una altra banda, l’índex FAO del sucre ha pujat d’un 7,2% al març, fins al màxim nivell d’ençà de l’octubre passat, amb l’augment dels preus del cru, que permet de preveure un arbitratge a favor de l’etanol al Brasil i fa créixer el temor sobre una potencial reducció de l’oferta de sucre al mercat mundial.

En definitiva, un aspecte més en què la durada del conflicte podrà pesar molt sobre les nostres butxaques.

Qui definia molt afinadament la situació aquesta setmana era Raúl Morales, director de comunicació de Faconauto, la patronal dels concessionaris de cotxes: “No sembla que, de moment, afecti el mercat. Del nostre punt de vista, la guerra i aquest context internacional desfavorable només afectarà si s’estén en el temps.”

De fet, les xifres de venda de cotxes han estat espectaculars en l’àmbit estatal. Amb les 130.340 matriculacions registrades, s’aconsegueix una xifra que no es veia d’ençà d’abans de la pandèmia, en concret, l’any 2019. Per remarcar aquest bon context, la xifra aconseguida representa un creixement de l’11,7% respecte del mateix mes del passat any, que també va ser força bo. I sumant gener i febrer, ja s’han aconseguit les 300.529 unitats, la qual cosa representa una pujada del 7,6% comparat amb els tres primers mesos del 2025. Evidentment, un començament d’any espectacular. I cal tenir en compte que, com destaca ANFAC, “el gran impulsor d’aquest mes de març ha estat el canal de particulars, amb un creixement per si sol del 17,5%”.

Evidentment, sempre es pot dir que la venda de cotxes ja era prevista i la decisió no és del març, però hi ha més indicadors que apunten a la hipòtesi avançada al titular. Però vegem què en diuen al servei d’estudis de CaixaBank. “El consum dels espanyols va repuntar amb força al març, amb un creixement interanual del 4,7%”, segons les dades del seu monitor de consum. Opinen que, malgrat l’encariment dels carburants, el consum sense la despesa en transports i gasolineres va avançar d’un 3,8% i va mantenir un to dinàmic. Això sí, la despesa en gasolineres acumula un creixement del 18% al març, amb els increments més intensos concentrats en la primera setmana del mes i la darrera, coincidint amb l’inici del conflicte i la rebaixa de l’IVA, respectivament.

La conclusió és que, amb la dada del març, el consum tanca el primer trimestre amb un creixement del 3,5%, un registre un 1,1% inferior al del trimestre anterior, “si bé encara en nivells elevats”. Entre les principals categories de despesa, destaca la puixança del comerç detallista, que s’accelera en el primer trimestre fins el 5,6% i, per primera vegada, se situa com la categoria amb creixement trimestral més elevat.

Sobre aquest punt, ahir vam rebre les dades de l’indicador de Comertia del març. I resulta que les vendes han crescut a bon ritme. El conjunt de sectors d’activitat i establiments associats presenta una mitjana de creixement del 5% durant el març, respecte del mateix mes de l’any anterior. Més concretament, hi ha un 60,5% de les empreses que està per sota de la mitjana de creixement del 5%, i un 39,5% hi està per sobre. Per una altra banda, el 64% dels empresaris de Comertia fa un balanç de la Setmana Santa igual o millor que la campanya de l’any passat en afluència i vendes a les botigues.

I, segons que apunta el seu president, Ignasi Pietx, “la inestabilitat internacional comença a afectar l’activitat econòmica de les empreses de comerç detallista, amb un increment dels costos operatius i del preu de l’energia, que pot repercutir en el preu final dels productes. Però, de moment, hem tingut un mes de març amb creixement de vendes i d’ocupació”.

I, si bé ja no correspon al març, la Setmana Santa es pot incloure en aquest episodi, del punt de vista de la despesa. I, segons el balanç que fa la Federació Intercomarcal d’Hostaleria, Restauració i Turisme, Catalunya ha tancat el període amb hotels i apartaments turístics gairebé plens, amb registres que han superat el 80% a bona part del territori i que han arribat fins el 90% o el ple en alguns punts. El bon temps i les bones condicions de neu han estat, majoritàriament, els responsables de l’alta ocupació hotelera a la majoria del país. Enguany, els visitants s’han repartit entre les destinacions de platja, les d’interior i també les de muntanya, atès que molts han aprofitat per tancar una bona temporada d’esquí.

Per la seva banda, el Gremi d’Hotels de Barcelona ha valorat que el conflicte al Llevant tenia, de moment, un impacte “molt poc generalitzat” en el sector hoteler, amb afectacions “molt concretes” i “poc significatives” en determinats mercats asiàtics sense connexió directa amb Barcelona. Segons que va explicar el director general de l’entitat, Manel Casals, l’ocupació ha estat al voltant del 85% i les dades es concentren entre Dijous Sant i Diumenge de Pasqua i apunten a una estabilitat en l’activitat turística a la ciutat.

Tot plegat, però, no evitarà pas augments de preus en la cistella de la compra. El preu de la fruita, per exemple, experimentarà un increment entre el 10% i el 15% els mesos vinents a causa de l’augment dels costs de producció. Ho ha advertit el director general d’Afrucat, Manel Simón, que assegura que l’encariment ja és inevitable per al sector.

Segons que ha comentat, els productors han hagut d’assumir increments importants en els principals inputs agrícoles. El cost del transport ha augmentat d’un 35%, i els herbicides s’han encarit d’un 30%. A això, s’hi afegeix la pujada dels adobs, que ha arribat al 20%, i dels fertilitzants, com la urea, amb un increment que pot arribar fins el 60%.

Aquest context ha fet que els productors hagin hagut de comprar les matèries primeres a preus més elevats. Cosa que repercutirà directament en el consumidor final. “Encara que el conflicte es resolgui, els costs ja s’han assumit”, explicava Simón, que ha insistit que l’impacte en el preu de la fruita seria inevitable durant aquesta campanya.

Reflexions com aquesta seran habituals en uns quants sectors d’ací a poques setmanes. De moment, el comportament del consum ha quedat pendent de més novetats i d’afectacions directes a la butxaca. On sembla que sí que ja han començat a notar-se és a la indústria, en general. En parlarem ben aviat.

El termòmetre de la guerra –el preu del petroli– ha respost com era previst, amb una baixada d’un 13%. I, tot seguit, les borses de tot el món han tingut un veritable festival d’entusiasme. L’Íbex-35, per exemple, ha pujat de gairebé un 4% i Wall Street, a mitja tarda, vorejava el 3%. En definitiva, un dia idoni per a guanyar molts diners als mercats. I no és el primer. Si hi ha res que ha destacat en aquesta guerra, com a fet col·lateral, és el vessant financer, que ha permès tota mena d’operacions al límit de la legalitat.

Dissabte, el digital americà Axios, recordava: “Segons dades de les borses, ha sorgit una epidèmia d’operacions sospitoses entorn de les decisions més transcendentals del president Trump, sempre minuts o hores abans que sacsegi els mercats planetaris. Mentre la guerra contra l’Iran fa enfilar els preus per als nord-americans, sembla que uns quants privilegiats obtenen beneficis a plena llum.” I detallava: “Fa temps que hi ha un augment sobtat d’operacions alcistes a la borsa minuts abans que Trump anunciï una dràstica pausa de noranta dies en els aranzels del ‘Dia de l’Alliberament’ que sacsejaven el mercat.”

En l’editorial del 24 març, Vicent Partal se’n va fer ressò, en un dels dies “curiosos”, en què el model seguit pels “guanyadors” s’havia repetit una vegada més, de manera escandalosa. No n’hi ha proves i a la Casa Blanca ho desmenteixen, però és clar que algú del cercle trumpista va fer l’agost el mes passat, sempre seguint el mateix sistema. És a dir, operar minuts abans que Trump doni una notícia que saben que afectarà el mercat del petroli i les borses. Dos senadors, demòcrates, han demanat una investigació seriosa sobre el fet. No serà sobrer de recordar que, entre moltes coses, l’administració Trump ha desmantellat sistemàticament gran part del mecanisme dissenyat per a detectar l’ús d’informació privilegiada i el frau de coll blanc.

No sé si el cas d’avui és un més de tot aquest reguitzell d’actuacions malaurades, en què, sense manies, es negocien els morts per diners. Però el cas és que l’aparició sobtada del president del Paquistan com a mitjancer providencial ha permès al govern dels EUA de sortir al darrer moment de l’atzucac en què s’havia ficat.

Sigui com sigui, malgrat les sospites i les mentides, els mercats continuen reaccionant a les declaracions de Trump. I és difícil d’albirar cap sortida a aquest cercle viciós. Cal dir que, fins ara, les turbulències de les borses han estat bastant moderades, partint de la premissa que els Estats Units sempre cediran davant el risc d’un augment de la inflació amb vista a les eleccions de mitjan mandat del novembre. Per això la caiguda de les accions des que va començar la guerra fins ara ha estat insignificant en comparació amb el període posterior a l’anunci dels aranzels globals de Trump el 2025. Pensem que el Dow Jones ha baixat menys del 3% i, fins i tot, l’Íbex-35 tan sols un 1,5%.

És clar que l’acord de negociació és un fet provisional, i això vol dir que els quinze dies vinents tornarà a haver-hi sobresalts, perquè dels deu punts presentats per l’Iran en la negociació molts analistes en veuen vuit que són inacceptables pels EUA, si més no tenint en compte què han dit fins ara. Jo no crec, per exemple, que els americans abandonin la zona, on tenen un feix de bases militars, com volen els iranians. Encara més: si acabessin acceptant els punts proposats per l’Iran –cosa que em sembla impossible–, la situació de la zona, al voltant de l’estret d’Ormuz, seria pitjor que abans de la guerra, perquè l’Iran en sortiria molt reforçat.

Per això, la sensació que hi havia als mercats avui, més enllà de l’eufòria de les pujades, era que tot és molt fràgil i continua penjant d’un fil. Que s’ha guanyat temps i ajornat una decisió i prou. De fet, no s’han recuperat, ni de bon tros, els nivells de preus que hi havia abans de la guerra. El petroli, que és la clau, malgrat haver baixat avui fins a 95 dòlars el barril, encara és un 30% més car que a final de febrer. I el gas natural, un 50%.

La majoria d’analistes creuen que haurà de passar un bon temps perquè tot es torni a situar als nivells d’abans de la guerra, perquè tant la producció com la distribució trigaran a normalitzar-se a la regió. Això, sens dubte, tindrà un efecte negatiu en la inflació, si més no durant uns quants mesos, i obligarà els bancs centrals a afinar molt.

I els inversors, després de la injecció d’adrenalina d’avui, saben que demà s’hauran de preguntar en quin estat es troben les infrastructures energètiques de l’Iran i dels països del golf Pèrsic, després dels bombardaments continuats a què han estat sotmeses durant un mes i mig. I quina és la producció real de petroli i de gas que es podrà obtenir, en el moment que s’obri Ormuz, que serà, sense dubte, molt més baixa que la d’abans de la guerra. I, és clar, quant de temps tardarà a poder-se recuperar.

Finalment, no hem de passar per alt que ja fa sis setmanes que va començar la guerra, i ara com ara persisteix l’escepticisme sobre si l’alto-el-foc es mantindrà, perquè molts el consideren un exercici feble per a fomentar la confiança. La realitat és que persisteixen incerteses importants, i és probable que el mercat petrolier i els mercats en general es mantinguin volàtils mentre segueixen de prop l’activitat al golf Pèrsic i les atzagaiades de Trump. Aquests dies que vénen poden passar moltes coses.

El fet és que el mercat laboral de Catalunya ha tancat un mes de març positiu, amb un total de 323.476 desocupats, la xifra més baixa en un mes de març d’ençà del 2008. I amb 3.882.774 d’afiliats a la Seguretat Social, la dada més alta d’ençà del 2004, any d’inici de la sèrie històrica, segons dades de la Generalitat. La bondat de les xifres assolides, ha merescut, com era d’esperar, elogis per part de les autoritats catalanes i espanyoles.

Per al conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, per exemple, aquestes dades favorables “demostren una vegada més que el teixit empresarial català és robust”. I també ha repartit mèrits als col·legues del gabinet tot assegurant: “El govern té un full de ruta clar que volem seguir de la mà dels agents socials i econòmics, amb una voluntat clara: que aquestes dades arribin al màxim nombre de famílies catalanes.”

Per la seva banda, el secretari de Treball, Paco Ramos, ha destacat: “Les dades d’atur i ocupació demostren que el govern de la Generalitat, les persones treballadores, les empreses i els agents socials i econòmics fem les coses bé, tant pel que fa a l’activitat econòmica com al creixement de l’ocupació. Ara el que toca és millorar la qualitat de l’ocupació perquè la prosperitat sigui compartida, sempre que ens acompanyi mínimament el context internacional.”

Ambdós missatges, tan positius i mancats d’un xic d’autocrítica, no difereixen gaire dels que han fet uns altres mesos, amb xifres menys bones, per la qual cosa cal agafar-los sempre amb molta prudència. De totes maneres, en això d’exagerar, tenen una bona referència a Madrid, on la humilitat tampoc no sembla la virtut més aplicada a l’hora de valorar la feina feta. “Transformem el mercat laboral del nostre país: hem superat la fita històrica de 22 milions d’afiliats a la Seguretat Social, després de sumar 2,2 milions d’ocupacions des de la reforma laboral i 3,3 milions des del 2018”, ha assenyalat la ministra de Seguretat Social, Elma Saiz, que ha allargat la perspectiva. “En menys de dos anys, hem afegit dos milions d’afiliats de mitjana. És una dada molt positiva que inclou xifres rècord. El mes de març, sense anar més lluny, s’han registrat gairebé 10,4 milions de dones afiliades, la xifra més alta de la sèrie”, ha afegit.

Tot això que diuen estaria molt més bé si les xifres ens apropessin una mica més a Europa. Però, malauradament, no és així. La taxa de desocupació, per exemple, frega un 10% a l’estat espanyol i és d’un 8,2% a Catalunya. A la zona euro, la mitjana és d’un 6,3%. I això després d’uns anys de creixement durant els quals hem crescut econòmicament a un ritme que doblava, o més, l’europeu. Si tot s’ha fet tan bé en el món laboral, no hauríem de ser-hi més a la vora?, dic jo.

La diferència entre la taxa europea i l’estatal continua essent de gairebé quatre punts percentuals i amb la catalana la diferència és de dos punts. Em continuen semblant excessives. Però on encara es veuen més les diferències és en la desocupació juvenil (menors de vint-i-cinc anys). A la zona euro la taxa és d’un 15%, a Catalunya és d’un 17% i a tot l’estat espanyol, d’un 23%. A més, no es pot oblidar que a Catalunya, d’ençà de mitjan 2025, el volum de joves desocupats augmenta ininterrompudament i creix d’un 4,3% interanual.

No dubto que les dades a Catalunya i a tot l’estat espanyol van millorant, però si comparem amb Europa, és molt clar que encara ens falta fer un bon camí per a cantar victòria, com es fa, mes a mes, tant a Madrid com aquí.

Quant a les xifres de març, no oblidem que és un mes en què acostuma a reduir-se la desocupació en termes intermensuals i enguany ha baixat amb més força que aquests darrers anys, amb un -1,2% i 3.777 persones menys a les llistes del registre que al febrer. La preocupació m’arriba quan faig la comparació amb el mateix mes de l’any passat. Interanualment, continua reduint-se, i ho fa a un ritme d’un -2,5%, lque són 8.289 persones menys que fa un any. I aquí cal fer una pausa. No entenc per què el ritme de baixada no pot ser semblant al de tot l’estat, on al març s’ha registrat una baixada interanual d’un -6,2%. La taxa catalana és gairebé una tercera part: com podem dir que les coses aquí van molt bé? Quant a l’afiliació a la Seguretat Social, hi ha hagut un creixement notable al març, impulsat sobretot per l’hostaleria, amb gairebé la meitat dels nous afiliats, contractats amb vista a la Setmana Santa. També, a molta distància, han crescut els sectors d’activitats administratives, ensenyament i construcció. Catalunya ha assolit un augment d’ocupats, tant mensual, amb 32.415 afiliats més (+0,84%), com interanual, amb 75.961 més (+2%).

Tot i que en termes mensuals Catalunya és el tercer territori de l’estat espanyol amb un augment més elevat en nombre d’afiliats, darrere d’Andalusia i les Illes, l’augment interanual de l’afiliació és el més moderat d’aquests últims quatre anys, malgrat que part de la Setmana Santa ha coincidit amb els últims dies del mes de març (el març del 2023 va augmentar d’un 3,04%; el 2024, d’un 2,58%; el 2025, d’un 2,03%; i enguany, d’un 2%). Haurem d’estar atents a l’evolució de l’ocupació en els mesos vinents, tenint en compte, a més, el context tan incert que avui travessem.

La Generalitat destaca que, en la variació interanual, “continuem amb més de quatre anys ininterromputs de creixement de l’afiliació”, des de l’abril del 2021. Però aquí voldria assenyalar dos punts. Per una banda, els ritmes de creixement dels afiliats, tant mensual com interanual, també estan per sota del total estatal. La qual cosa, com passa amb la desocupació, em sembla, si més no, curiosa i que caldria analitzar per què succeeix. I, per una altra banda, malgrat el creixement d’afiliacions anual assenyalat, cal destacar que el comerç ha perdut, en un any, 26.000 treballadors, que són més d’un 4% de la plantilla del sector. Compte!

No era res de nou, però sí que ho va ser que el president iranià, Massud Pezeixkian, obrís la porta a un alto-el-foc en una trucada al president del Consell Europeu, António Costa. Li va dir que el seu país estava disposat a posar fi a la guerra si rebia garanties que no hi hauria nous atacs. Pezeixkian va reclamar, a més, als països europeus que abandonessin l’“enfocament destructiu” envers l’Iran i defensessin el dret internacional.

Ara la comunitat internacional espera el discurs de Trump d’aquesta nit –previst a les 3.00, hora catalana–, que pot ser el moment de redefinir el conflicte. Ja ho veurem. Curiosament, ahir al vespre, els mercats van agafar com a catalitzador el fet que Trump digués que estava disposat a acabar la guerra sense reobrir Ormuz, i passés la pilota als europeus, sense estalviar-los improperis, com és habitual. Els inversors ho van interpretar com una possible fi del conflicte, perquè es van ajuntar la fam i la gana. Sigui com sigui, els ànims continuen fràgils. La inflació per l’energia pressiona, el barril de petroli avui encara supera els 100 dòlars i no cal dir que qualsevol escalada militar pot capgirar els guanys en qüestió d’hores.

Tot plegat és una demostració més de la volatilitat actual de tots els mercats, ancorada als capricis contradictoris del president multimilionari, capricis dels quals, presumptament, ell i els seus afins poden treure un benefici ben sucós. Però això ja són figues d’un altre paner. A Europa no es veu la situació tan clara com apunten els mercats. I la Comissió procura que els països es preparin per a la situació més negativa: que la guerra duri molt més que no diuen els americans. Per això sospesa de reactivar algunes de les eines dissenyades durant la crisi energètica del 2022, quan la retallada del subministrament de gas per part de Rússia va dur tensió màxima als mercats. L’actual pertorbació, derivada de la guerra de l’Iran, torna a posar a prova l’estabilitat energètica del continent, i obliga Brussel·les a considerar mesures extraordinàries per a contenir l’impacte.

Abans-d’ahir, en una carta als ministres d’Energia dels països membres de la Unió Europea, el comissari d’energia, Dan Jørgensen, va convidar els governs a sospesar d’aplicar “mesures voluntàries de reducció de la demanda, […] amb especial atenció al sector del transport”. Això significa que es podria demanar als ciutadans que restringissin els desplaçaments amb cotxe o que renunciessin als viatges amb avió, a fi de conservar el combustible per a fins més essencials. A més, a la tarda va convocar d’urgència una reunió extraordinària virtual dels ministres. Però no en van sortir propostes concretes.

Malgrat l’eufòria sorprenent dels mercats d’avui, Dan Jørgensen va dir, després de la reunió, que Europa s’enfrontava a una “situació molt greu” sense un final clar a la vista. Va insistir en el fet que la guerra de l’Iran probablement causaria una interrupció prolongada en els mercats energètics. “I no serà curta. Encara que demà hi hagués pau, hi haurà conseqüències en la producció, perquè la infrastructura energètica a la regió ha estat arruïnada, en bona part, per la guerra.” Com a curiositat, una de les coses que van demanar davant la premsa –i que em sembla molt difícil de dur a terme– van ser pràctiques de conducció eficients per als vehicles comercials, i també una organització millor de la logística de lliurament de mercaderies. Què hi dirà Amazon?

Evidentment, va recordar la forta dependència del combustible importat a Europa, que la deixa exposada a l’impacte del conflicte del Llevant en els preus globals de l’energia. Els preus del gas europeu han augmentat més del 70% des que va començar la guerra i els del petroli, al voltant del 50%. Va prometre que la Comissió anunciaria un conjunt de mesures a escala de la UE ben aviat.

Sobre l’encariment dels preus i l’hipotètic problema subsegüent en què ens podem trobar, la penúria de producte, en parlava ahir Paul Krugman al seu bloc. Per ell, aquest augment de preus fins ara ha estat especulatiu, impulsat per l’expectativa de futures escassedats, més que per una falta de petroli real. De fet –deia–, fins ara els enviaments als mercats de tot el món no han disminuït, perquè el transport de petroli des del golf Pèrsic als principals mercats triga entre 4 i 6 setmanes. Com a resultat, quan va començar la guerra, ja hi havia una gran quantitat de petroli a la mar, navegant més enllà de l’estret.

No obstant això, “aquest període de gràcia és a punt d’acabar i la crisi del petroli és a punt d’esdevenir crítica”. Es referia al fet que els lliuraments als mercats asiàtics s’acabaran aquesta setmana i els lliuraments a Europa, la vinent. I afirmava: “Una vegada la crisi es torni física, ja no hi haurà marge per a manipular als mercats.” Recordava que, des que va començar la guerra, Donald Trump havia aconseguit, unes quantes vegades, de fer baixar els preus afirmant que s’havien obert negociacions amb els iranians, però sense dir mai amb qui. El comentari d’ahir en podria ser un exemple. Però, evidentment, això no funcionarà si s’exhaureix el petroli.

La pitjor hipòtesi possible que pinta el premi Nobel americà és la mateixa que ha pres de referència el comissari Jørgensen. La recomanació de la Comissió Europea és un senyal que la crisi logística, al golf Pèrsic, passa de la dimensió “econòmica” a la “física”. És a dir, no sols pagarem més per l’energia, sinó que correm el risc de no tenir-ne prou. Atès que la guerra contra l’Iran podria durar molt de temps, i fins i tot perilla d’ampliar-se a la mar Roja, Jørgensen creu que els països de la Unió Europea “s’haurien de preparar a temps per preveure una interrupció potencialment prolongada” del subministrament. I millor si no hi han de recórrer, és clar.

De moment, avui les borses han tancat amb una pujada molt forta: l’Íbex-35, amb un 3,1%; l’Euro-Stoxx 50, un 3%; i els índexs dels EUA, a l’hora de tancar les europees, pugen moderadament, al voltant de l’1%. El petroli ha baixat fins a 102 dòlars el barril i tothom resta a l’espera, una vegada més, de què digui Trump aquesta nit. Demà serà un altre dia…

Precisament, sobre la darrera decisió i les explicacions del BCE es van definir molts professionals del món financer la setmana passada. “El BCE hauria de mantenir els tipus d’interès sense canvis el 2026”, segons que concloïa un sondatge fet per Reuters, encara que més d’un terç dels enquestats preveia, com a mínim ara, un augment enguany per contrarestar l’augment inflacionista causat per la guerra al Llevant. Aquesta opinió, consensuada globalment, contrasta amb les previsions dels mercats financers, que han revisat radicalment les previsions que tenien.

La guerra d’Israel i els Estats Units contra l’Iran ha blocat la navegació a l’estret d’Ormuz, la qual cosa ha causat un augment del preu del petroli d’un 40%, aproximadament, d’ençà de final de febrer, i ha obligat els bancs centrals a revisar clarament a l’alça les previsions d’inflació.

Tot i això, el BCE va mantenir els tipus en l’última reunió, si bé va adoptar un to lleugerament més restrictiu i va advertir d’una pujada de preus imminent.

L’endemà de la decisió, la presidenta de l’organisme, Christine Lagarde, va dir en una conferència a Frankfurt que la superació de l’objectiu d’inflació, encara que no sigui “gaire persistent”, podria justificar un enduriment “mesurat” de la política monetària de la zona euro. El fet és que gairebé dos terços dels economistes entrevistats mantenen la previsió que la taxa de referència es mantindrà al 2% enguany. No obstant això, aquest percentatge d’economistes representa un descens notable respecte del 90% o més que compartien aquesta opinió fa només dues setmanes.

Dit això, ja sabem que el BCE no presta diners directament a empreses i famílies, però sí que en deixa als bancs i permet que n’hi dipositin. A causa d’això, qualsevol canvi en els tipus d’interès oficials es traduirà en canvis en els interessos que els bancs cobren o paguen als clients quan els demanen diners o n’hi dipositen.

Ara, a més de dipositar i rebre diners del BCE, els bancs tenen una alternativa: adreçar-se a la resta dels bancs. És l’anomenat mercat interbancari: un mercat immens, en el qual els bancs es presten constantment diners els uns als altres al preu que consideren adequat.

No obstant això, el rang de preus (és a dir, els tipus d’interès) que els bancs apliquen quan s’intercanvien diners és “delimitat” pels tipus establerts pel BCE. Com?

Si, per exemple, la rendibilitat que els bancs reben per a col·locar els seus diners al BCE és avui del 2%, aquest 2% es convertirà en el tipus mínim per a prestar diners entre bancs. És a dir, si un banc es troba avui amb excés de caixa, pot dipositar diners al BCE i rebre’n un 2%. Però, si un altre banc li ofereix el 2,5%, el primer banc pot optar per col·locar els diners al segon. Així i tot, mai no ho farà si li ofereix l’1,5%. Per això, el tipus de dipòsit del BCE es considera el sòl.

Passa la contrària amb el tipus si es tracta d’un préstec. Si el BCE ofereix diners al 2,4%, com ara, no té sentit que un banc pagui a un altre un 3%. Per això, els tipus d’interès del mercat interbancari vénen determinats, indirectament, pel BCE.

Aquests “preus” es mesuren amb l’euríbor: el tipus al qual es presten diners en euros els bancs europeus. I com el calculen? Les grans entitats bancàries, primer informen l’Institut Europeu de Mercats Monetaris sobre el tipus d’interès al qual van prestar diners a uns altres bancs la jornada anterior. I s’hi inclouen diversos terminis, d’un dia a dotze mesos. Amb aquestes dades a la mà, l’institut elimina el 15% de les dades més altes i el 15% de les dades més baixes (els extrems) i fa una mitjana sobre les dades restants (el 70% del total). Amb aquesta dada mitjana s’estableix l’euríbor per a cada termini (a una setmana, un mes, tres mesos, sis mesos i dotze mesos).

Tècnicament, doncs, l’euríbor és un tipus d’interès de mercat que no decideix ningú i que no és fixat per cap banc central, com els oficials. No obstant això, a la pràctica les decisions preses pel BCE, en matèria de política monetària, tenen un impacte directe en el seu valor. Posem, per exemple, l’euríbor a dotze mesos, la mitjana d’allò que cobren els bancs prestant-se diners entre si a un any i que es fa servir per a establir, entre més, el preu de les hipoteques a tipus variable. Aquest tipus reflecteix les expectatives que tenen les entitats sobre l’evolució dels tipus d’interès oficials a curt termini, més un extra. Aquest “extra” oscil·la depenent d’uns quants factors, com ara el risc assumit a deixar diners a un altre banc, els nivells de liquiditat actuals del sistema financer i la incertesa sobre les futures decisions de política monetària.

Una vegada aclarida aquesta possible confusió, posarem xifres a la situació actual. L’euríbor, a dotze mesos, avui ha marcat el 2,860% i manté, per tercera jornada consecutiva, la mitjana mensual provisional per damunt del 2,5%, amb un màxim del 2,929% dimarts passat. Aquest moviment segueix el camí marcat per les grans pujades experimentades a principi de la setmana passada, que continuen allunyant la mitjana mensual de l’euríbor del març (2,532%) de la del febrer d’enguany (en el 2,221%) i del març del 2025 (2,398%).

Quan tanquem el mes, la mitjana se situarà a nivells semblants a la del novembre del 2024, la qual cosa implicarà haver de pagar més diners per la quota de la hipoteca. A més, cal tenir en compte que, aquestes últimes setmanes, l’indicador ha registrat un repunt significatiu (0,6 punts percentuals el mes de març) i ha superat, fins i tot, el ritme de pujada observat els primers compassos de la guerra d’Ucraïna. Això ha obligat les entitats financeres a revisar les condicions i estratègies.

Veiem, doncs, que l’euríbor reacciona amb molta més sensibilitat de l’habitual a qualsevol factor d’incertesa, sobretot als riscs geopolítics i a les expectatives sobre la política monetària del BCE. Sense dubte, els canvis constants en les decisions del multimilionari president dels EUA sobre la guerra i els rumors contradictoris que els envolten intensifiquen la incertesa i el malestar. Cal dir que aquesta mena de moviments tan bruscs no són normals en l’indicador i, per això, causen més inquietud entre els hipotecats, especialment entre els qui tenen préstecs a tipus variable.

En definitiva, el repunt fort del març es traduirà en noves pujades de les quotes en les revisions anuals de les hipoteques variables, cosa que no es veia d’ençà de fa dos anys. I podria continuar si l’euríbor manté aquest camí alcista… i Trump continua fent de les seves.

Sens dubte, és una pujada forta i esperada. De fet, la nota oficial de valoració que ha enviat el govern de Madrid sobre aquest punt no aporta res i encara és més curta. Fa referència, en sentit positiu, és clar, a l’actuació amb el pla d’ajuts. “El pla de resposta del govern –diu–, aprovat aquest dijous al congrés, és dissenyat perquè el xoc extern no es traslladi de manera permanent ni a la inflació, ni al poder adquisitiu de les cases. De fet, aquesta última setmana, els carburants baixen per l’aplicació de les mesures fiscals, encara que continuen experimentant pressions per les cotitzacions internacionals, especialment en el cas del dièsel, a causa dels preus més alts del petroli (es manté prop dels 100 dòlars), els nolis i els marges de refinament.” Ja veurem si tenen raó.

En certa manera, d’aquestes reflexions, en to positiu, del ministeri, ja n’havia parlat un dels sectors més afectats per la pujada del petroli: l’agrícola i ramader. El secretari general de la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders (COAG), Miguel Padilla, deia: “El nostre sector arrossega des de mitjan febrer un sobrecost estimat en més de 1.050 milions d’euros l’any (2,77 milions d’euros cada dia), derivat de l’encariment del gasoli B (+40%), la urea (+40%) i els plàstics agrícoles (més del 20%).” I, referint-se a la suficiència del pla del govern espanyol, apuntava que tot depenia de la durada i la intensitat de la guerra. “Si la situació es resol en dues setmanes o tres, les mesures aprovades poden absorbir l’impacte. Si el conflicte se sosté o s’intensifica, caldrà un nou paquet de mesures més ambiciós.”

I té raó, però saber aquesta durada, ara com ara, és impossible, si un dels bel·ligerants canvia cada dia (o cada hora) d’opinió i d’amenaces. Ara, sí que és cert el gran risc que la pujada s’escampi i es faci capil·lar, perquè pot afectar tota mena d’indústries i els aliments, és clar. En un mes de pujada en el cru, això no es pot notar, però sí a mesura que es vagin escampant els augments mitjançant el cost dels derivats. De fet, amb això ja s’hi compta, com va posar de manifest l’OCDE ahir, quan rebaixà el creixement previst per a enguany de les economies dels països europeus i va apujar les referents als preus.

Quant a la inflació, assenyalava clarament a l’alça la previsió per a la zona euro el 2026. Concretament, de 0,7 punts percentuals, fins a 2,6%. La inflació es desacceleraria després, al 2,1%, el 2027. Més favorable, no obstant això, veu la inflació subjacent, que continuaria essent “moderada”, del 2,3%. Evidentment, apunta a la durada, quan subratlla la imprevisibilitat de la guerra, amb un impacte sobre el creixement i la inflació que es podria ampliar si perdurés. “En cas de prolongar les pertorbacions, també es podrien produir escassetats importants d’energia que frenarien encara més el creixement”, assenyala.

Curiosament, l’organització esmenta sobretot els preus de la urea (un dels principals fertilitzants minerals nitrogenats), que han augmentat més del 40% de mitjan febrer ençà. “Si aquesta tendència a l’alça continua, tindrà repercussions adverses sobre els rendiments dels cultius i els preus mundials dels productes alimentaris el 2027.” Aquesta és la por que també apunten les organitzacions agràries d’aquí.

En vista d’aquest panorama, les mirades s’adrecen directament als bancs centrals, en el cas nostre, al BCE, per a saber què pensa fer arran de la nova situació creada per la guerra i la repercussió en els preus. Doncs bé, la presidenta, Christine Lagarde, ja n’ha parlat i ha estat molt clara. Ha dit que el BCE esperarà a comptar amb prou informació sobre la magnitud, la persistència i la possible propagació del xoc derivat de la crisi al Llevant, abans de prendre decisions, però ha insistit que “la indecisió no ens paralitzarà; el nostre compromís d’aconseguir una inflació del 2% a mitjà termini és incondicional. Ara estem preparats, si cal, per a modificar la nostra política en qualsevol reunió.”

Segons Lagarde, l’evolució final dependrà de què passi en els mercats de matèries primeres i també “de com es reparteixi la càrrega del xoc”, que haurà de ser assumida entre treballadors, empreses i governs. Igual que el 2022, ha advertit que, si les companyies traslladen l’encariment de costs als seus preus de venda de manera excessiva, podrien causar una reacció simètrica dels treballadors en les negociacions salarials, per la qual cosa “el BCE vigilarà molt de prop tant les expectatives de preus de venda com els principals indicadors de salaris”.

En definitiva, la inflexió en els preus ja és un fet. Si arribarà a trencar la tendència a la baixa dels últims temps, només ho saben els protagonistes de la guerra i del mal que s’acabin fent. Hem de pensar que fins ara ja s’han malmès moltes infrastructures energètiques productives a l’Iran, a l’Aràbia i als països del golf Pèrsic, que tardaran anys a reparar-se. I, com diuen els especialistes, la durada és la clau i quin sigui el final, també. D’aquí estant poc es pot fer. Sembla que el pla d’ajuts del govern de Madrid i el de la Generalitat han estat rebuts sense crítiques pels afectats (la qual cosa implica un fet positiu), però recordant que aquests ajuts són escassos i insuficients si s’allarga la guerra.

Quant als tipus d’interès, és una conseqüència de la qual ja parlarem, de segur. De moment, s’ha avançat molt de pressa l’Euríbor, que ha pujat de 0,6 punts percentuals en un mes i ja voreja el 3%.

Cinquanta anys després, Alimentària és el saló internacional capdavanter del sector de l’alimentació, i constitueix una plataforma comercial fonamental per a les empreses. Representa, entre més coses, un espai estratègic per a reforçar els vincles entre el sector turístic i la indústria alimentària. Conjuntament amb Hostelco –la fira professional internacional més gran de l’estat espanyol, i una de les principals d’Europa, dedicada a l’equipament per a la restauració, hoteleria i col·lectivitats– aquest matí s’ha inaugurat Alimentària 2026, amb 3.300 empreses participants, de les quals 1.200 són estrangeres i procedeixen de 70 països, cosa que és un rècord en tota la seva trajectòria. Europa, l’Amèrica Llatina i l’Amèrica del Nord concentren una àmplia presència empresarial i reforcen el caràcter estratègic del saló, com a punt de trobada de la indústria alimentària mundial.

El president de la fira, Antoni Llorens, diu: “És una edició molt especial. Després de cinquanta anys, l’esdeveniment referent d’una de les indústries més potents d’aquest país es continua consolidant, obrint noves oportunitats i mercats, descobrint les últimes innovacions i debatent sobre els seus grans reptes de futur.” Amb un objectiu: que la fira superi els 110.000 visitants i tingui un impacte econòmic superior a l’estimat inicialment, de 180 milions d’euros.

Avui el sector català es troba en un bon moment, malgrat el difícil entorn en què s’ha hagut de moure. L’activitat agroalimentària té una importància creixent al nostre país, tot i que no sempre és prou coneguda. Per exemple, té un volum de negoci de 57.981 milions d’euros, l’equivalent al 18,3% del PIB català. És, de fet, el sector més important de la indústria manufacturera catalana quant a facturació i llocs de feina, perquè ocupa 177.383 persones. Són dades de l’estudi “El sector agroalimentari a Catalunya”, elaborat per Acció i Prodeca, agència i empresa pública, respectivament, de la Generalitat.

L’estudi explica que el sector agroalimentari a Catalunya el formen tres grans àmbits. Per una banda, les gairebé 50.000 explotacions agrícoles, ramaderes i de pesca del sector primari, que originen 6.369 milions d’euros de facturació i donen feina a gairebé 50.000 persones. D’una altra, el gruix del sector està en la indústria de l’alimentació i begudes, formada per 3.690 empreses, que concentren 40.333 milions d’euros de vendes i ocupen més de 98.700 treballadors. Finalment, el completa la indústria auxiliar directament vinculada al sector, amb 987 empreses que originen gairebé 11.300 milions d’euros i apleguen vora 29.000 treballadors.

L’estudi remarca que és un sector madur, perquè el 63% de les empreses de la indústria agroalimentària a Catalunya –és a dir, les que pertanyen a la indústria de l’alimentació i les begudes i a la indústria auxiliar– s’hi van establir fa més de deu anys. Quant als principals segments del sector, el document posa en relleu que els que tenen un pes més elevat sobre la facturació a Catalunya són les indústries càrnies (33% del total), seguides dels productes per a l’alimentació animal (17%) i el peix, les hortalisses i els olis (13%).

També és un dels sectors exportadors més importants de Catalunya. Durant el 2025, l’agroalimentari català va batre el seu rècord de vendes a l’exterior, per valor de 16.903 milions d’euros, amb un augment del 7,5% respecte de l’any anterior. Concretament, va ser el tercer sector, pràcticament igualat amb el segon, el de béns d’equipament, i darrere el químico-farmacèutic. El pes dins el total de les exportacions catalanes va ser del 16,3%.

En aquesta línia, es destaca que Catalunya té una base de més de 3.200 empreses exportadores regulars d’aquest sector, i es torna a situar com el primer territori exportador agroalimentari de l’estat espanyol (22% del total), davant d’Andalusia. La dinàmica positiva es reflecteix en el fet que aquests darrers deu anys les exportacions han pujat de prop d’un 85% en valor i gairebé un 15% en volum. I encara un fet que no pot passar per alt: que els nostres productes agraden arreu del món, com ho demostra que Catalunya exporta aliments a gairebé 200 països.

La fortalesa i la dinàmica del sector no passen desapercebudes a l’exterior. No ha d’estranyar, per tant, que també creixi la inversió directa forana, fet que ha afavorit la implantació al territori dels principals actors internacionals del sector. En el quinquenni 2021-2025, 38 projectes d’inversió estrangera han captat 772 milions d’euros (un 43% més que en el quinquenni 2016-2020), i han creat més de 2.800 llocs de feina. Per països, Alemanya ha estat el principal país inversor, seguit de França, els Estats Units, Suïssa i Bèlgica.

Segons l’estudi, durant el mateix període 2021-2025, Catalunya ha estat el tercer territori de la Unió Europea en nombre de projectes d’inversió estrangera. Esmenta, en concret, que en aquests darrers cinc anys empreses internacionals com Danone, Nestlé, Aldi, Haribo, Schwarz i Carrefour han fet inversions a casa nostra.

Que continuï, amb vent de cua, el llarg viatge…

El cas és que aquestes tres setmanes de guerra han capgirat les perspectives de l’activitat a tot el món. Ahir i abans-d’ahir, les autoritats monetàries dels EUA i de la UE ja van presentar retocs en els creixements esperats per a enguany de les respectives economies i van augmentar les previsions de la inflació. De totes maneres, es van limitar a avisar i prou, i no van tocar els tipus d’interès. Ara, han posat en quarantena la possibilitat de baixar als EUA, i veurem què farà finalment el BCE. Tot depèn de la durada de la guerra i de la força de l’augment dels preus.

A Madrid, aquest matí, el consell de ministres espanyol extraordinari ha aprovat dos decrets llei: un, amb el gruix de les mesures fiscals i econòmiques per a fer front als efectes de la guerra, i un altre d’específic en matèria d’habitatge. En el primer dels decrets s’inclouen mesures com ara la rebaixa al 10% de l’IVA dels combustibles i de l’electricitat, a més de la reducció d’altres tributs energètics i l’ampliació del bo social elèctric, amb l’objectiu d’alleugerir l’impacte de l’encariment dels preus derivat del conflicte. El segon el podeu llegir en la informació que donem al diari.

Però, després de tres setmanes de mareig de pujades i baixades en les estatístiques diàries, potser és interessant de fer recapitulació de com ens ha canviat l’entorn, fins ara, tant a escala macroeconòmica com en la nostra butxaca.

En termes globals, els grans afectats de la guerra són els productes de la zona, el petroli i el gas natural, que han vist reduïda la producció d’ençà que s’ha tallat el pas per l’estret d’Ormuz als vaixells petroliers. A més, ha començat un atac als jaciments dels uns i els altres –que Trump no volia– que ha danyat considerablement els mecanismes d’extracció, tot i que sense saber fins a quin punt els ha malbaratats. Si aquesta bogeria continua per aquí, el mal que es poden fer entre ells i a la resta del món, ara com ara, és incalculable.

Comencem pels productes directament afectats: el petroli i el gas natural. Els preus durant aquestes tres setmanes han fluctuat molt. No tan sols dia a dia, sinó hora a hora. En aquests productes, hi ha dos tipus de danys per als consumidors de tot arreu. Un, de general, que afecta els preus a tots, i un de segon que afecta els principals clients per haver tallat el subministrament. Els països asiàtics són els més afectats en aquest segon punt, perquè el 90% del petroli iranià va cap aquell continent, principalment, a la Xina.

Dit això, el preu del petroli Brent, que havia tancat la vigília de la guerra en els 73 dòlars per barril, no ha deixat de pujar, amb molts alts i baixos. De fet, en la guerra d’Ucraïna, va arribar a tocar els 134 dòlars per barril i ara el màxim a què ha arribat fins avui és 119, però l’evolució durant el dia ha estat vorejant la part baixa dels 110. Calculat sobre aquests 110 dòlars, vol dir que la guerra n’ha fet augmentar el preu d’un 50% en tres setmanes.

Quant als seus derivats més importants per al nostre consum, la benzina i el gasoil, els preus han passat, en el primer cas (95 octans), d’1,50 a 1,80 euros el litre (mitjanes espanyoles), la qual cosa vol dir una pujada d’un 20% a l’hora d’omplir el dipòsit del cotxe. Si l’omplim de gasoil, el salt és més gran, perquè ha passat d’1,45 euros a 1,92, amb un 33% d’augment. Igual que va passar a la guerra d’Ucraïna, el dièsel és més car que no la benzina, una situació anòmala respecte del que és habitual.

El dièsel sol reaccionar amb més intensitat que no la benzina per dos motius principals. El primer és el seu ús tan ampli, més enllà dels vehicles particulars. Camions, maquinària industrial, equips agrícoles i fins i tot alguns sistemes de calefacció funcionen amb gasoil. La segona raó té a veure amb el funcionament de les refineries. Encara que produir dièsel sol ser més senzill i, en origen, pot resultar més barat que no pas produir gasolina, les tensions geopolítiques alteren els marges de subministrament i distribució. A tot això, s’hi afegeix un altre factor: el pes dels imposts en el preu final del combustible. A partir d’aquí, el dièsel tendeix a encarir-se més que no la gasolina, perquè va més vinculat a l’activitat industrial.

En el cas del gas natural (GNL), després dels atacs comesos ahir per l’Iran contra les instal·lacions petrolíferes i gasístiques de l’Aràbia Saudita, Catar i Kuwait, els preus del contracte de referència europeu, el TTF, han arribat a tocar els 70 euros el megawat hora (MWh), amb un avanç diari (ahir) del 30%. Catar ha comunicat que el 17% de la producció de GNL del país havia estat destruït pels atacs de l’Iran, i Kuwait ha suspès el refinament de cru de dues instal·lacions temporalment a causa dels danys. Amb tot això, el preu avui és de 61,5 euros. Tenint en compte que la vigília de la guerra era de 31,3 euros, l’augment ha representat un 96%, de moment.

El preu del gas natural influeix directament en els costs de producció d’electricitat. Quan el preu del gas és alt, les empreses elèctriques han de gastar més en la compra de combustible, la qual cosa es tradueix en costs de producció més alts i uns preus al consumidor que pugen.

El fet que l’estat espanyol tingui un mix d’energies renovables més alt que a Europa manté el preu de la llum més estable que no pas en aquells països més dependents de combustibles fòssils com el gas natural. D’ençà dels atacs d’Israel i els Estats Units contra l’Iran, per exemple, el megawat per hora ha mantingut preus molt similars als de Portugal. Respecte d’Alemanya, el preu ibèric ha arribat a ser més de 100 euros més barat. Del 28 de febrer al 19 de març, l’estat espanyol ha tingut un preu mitjà de 52,89 euros el MWh. A França, on pesen molt les nuclears, el preu ha estat de 62,55 euros, i a Alemanya ha estat de 100,43 euros.

Els altres camps on afecta molt la guerra són els financers, com ara la borsa, les divises, els tipus d’interès… Comencem per les borses. La por és general. Els diners han fugit d’ençà del primer dia, perquè la incertesa que crea la situació és molt alta. L’anomenat ‘índex de la por’ del S&P 500 ha passat del voltant del 17 (fins al 20 es considera normal) al 25, però ha arribat a tocar els 34 aquests dies. Fins avui ha augmentat d’un 40%, la qual cosa posa en relleu la tensió extrema que hi ha als mercats.

Quant a la borsa espanyola, hi ha dos títols que han anat bé. Sobretot Repsol, pels guanys que li representa l’increment de preus del petroli i dels productes refinats. El segon és Naturgy, pel mateix motiu, però en una escala inferior. La resta ha anat malament. L’Íbex 35, que abans de la guerra era a 18.495 punts, avui tancava per sota dels 16.700, i això vol dir una pèrdua de l’11%. El Dow Jones americà ha baixat dels gairebé 50.000 punts fins als 45.800 d’aquesta tarda, una baixada del 8,5%. Ha baixat menys perquè els EUA, que són excedentaris en petroli, creuen que se’n veuran menys afectats, malgrat que el preu se’ls ha enfilat igual.

Ara bé, hi ha un altre factor que juga en favor dels nord-americans, perquè el dòlar s’ha enfortit aquestes darreres setmanes. I atès que el petroli es paga en dòlars, als qui paguem amb euros se’ns haurà encarit una mica més. Concretament, el canvi del dòlar amb l’euro se situava a 1,180 a final de febrer, i avui era a 1,156, és a dir, ha guanyat un 2%, que cal afegir a la pujada del petroli que ens donen cada dia en dòlars.

En canvi, a les criptomonedes, el bitcoin, per exemple, no l’ha afectat, i en tres setmanes fins i tot  ha pujat una mica, d’un 1%. Això sí, la volatilitat ha estat molt gran aquests vint dies, i ha marcat punts extrems en els 67.000 i els 74,500. De fet, quan va començar la guerra ja tenia una tendència molt a la baixa. Si ens fixem més enllà, del 15 de gener (96.500) fins avui (al voltant dels 70.000), ha caigut d’un 28%. Però el bitcoin juga en una altra lliga…

Finalment, però no menys important per a les nostres butxaques, tenim l’Euríbor, que ha fet un salt cap amunt. Encara que es guia pels tipus de referència dels bancs centrals, no oblidem que és el resultat dels diners que es deixen entre els bancs, que sempre van una mica a la seva. I no ho deuen veure gaire clar, tot plegat, perquè ha pujat del 2,22% al 2,66%, que és un pessic per als qui tenen hipoteques a tipus variable.

En definitiva, tres setmanes que han capgirat moltes coses als mercats i que han afegit preocupació a consumidors i empresaris, perquè ha complicat encara més la situació, si no ho era prou. Divendres vinent, tindrem una primera aproximació dels danys causats, amb l’avanç de l’IPC de març, però hem de pensar que els transports i els fertilitzants, més cars, afectaran els costs de molts més productes. És qüestió d’esperar a veure com van les coses al Llevant. Però no m’agrada gens ni mica…

Els inversors se’n van del mercat local en cerca de territoris on no hi hagi tantes complicacions com aquí –cosa, diguem-ho clar, no gens difícil. Demano com ho veu a Guifré Homedes, director general d’Amat Immobiliaris, que avui ha presentat l’“Informe del mercat de 2025”. I diu: “D’una perspectiva d’equilibri de mercat, la lectura és molt negativa. Si l’inversor compra l’habitatge per destinar-lo al lloguer, contribueix a ampliar l’oferta disponible, que és precisament un dels dèficits estructurals actuals.”

Durant la presentació ha repassat com ha empitjorat el clima enguany. Li demano com veu el mercat i diu: “Depèn d’on siguis. Si ets a la banda de la demanda, la teva posició és molt complicada, perquè tens al davant un mercat de lloguer sense oferta i un mercat de venda amb poca oferta i uns preus creixents, que dificulten fins a l’extrem l’accés a l’habitatge. Si ets a la de l’oferta, semblaria que estàs en bona posició, però l’increment de regulació sense cap objectiu pràctic en l’accessibilitat i la inseguretat jurídica constant condueixen a decisions no volgudes. Això sí, quan la decisió ha estat vendre, et trobes amb un mercat vigorós.”

De l’informe, m’ha cridat l’atenció el fet que el perfil del comprador del 2025 mostri canvis significatius respecte dels exercicis anteriors. I en destaca tres, en concret. El primer és la fugida dels inversors, ja comentada. I explica que aquesta desaparició té moltes causes, però és evident que l’entorn regulatori hi ha tingut un impacte directe. El fet d’haver duplicat l’impost de transmissions (ITP) als anomenats “grans tenidors” ha desmotivat una part dels inversors que, any rere any, incorporaven habitatges al mercat de lloguer de llarga durada.

El segon canvi destacat és l’augment del pes dels compradors més grans de seixanta anys, que és el segment que més creix respecte d’anys anteriors. D’una perspectiva estrictament de mercat, aquest perfil aporta estabilitat. No obstant això, fent-ne una lectura més àmplia, el fet que el dinamisme del mercat descansi cada vegada més en segments d’edat avançada no és un indicador especialment positiu, quant a vitalitat econòmica i social.

I el tercer és el dels compradors estrangers. Segons l’informe, cal matisar una idea recurrent en el debat públic: la responsabilitat del comprador forà en la inflació del mercat. No és cert, diu el document, sinó que el gruix de les operacions continua a càrrec del comprador local. Això indica que les dinàmiques alcistes responen principalment a factors interns i no cal anar-los a cercar a fora.

Comento a Homedes si em permet de transcriure una carta que va enviar fa poques setmanes, en què feia una reflexió que vaig considerar molt interessant i preocupant, alhora, amb una visió molt personal del mercat. Endavant!

La titulava “El món, al revés” i, després d’analitzar les causes que han desembocat en la pressió actual sobre el mercat de l’habitatge a les zones metropolitanes, deia que el resultat final és un sistema amb una tensió extrema. En aquest context s’adona que passa una cosa curiosa, que ningú no fa allò que voldria fer. I revisa la diversitat de casos.

Comença amb els propietaris que tenen un habitatge o uns quants al mercat de lloguer de llarga durada, i que voldrien llogar amb tranquil·litat, amb unes regles clares i amb la seguretat que, si les coses no van bé, el sistema els protegiria. Però quan la percepció és d’inseguretat jurídica, quan els canvis normatius són constants i imprevisibles, la decisió racional deixa de ser llogar i passa a ser vendre. No perquè sigui l’opció desitjada, sinó perquè és la menys arriscada.

Continua parlant del fet que molts dels llogaters que avui viuen en un habitatge tampoc no voldrien comprar. Voldrien estabilitat i continuïtat, però veuen com, massa sovint, quan s’acaba el contracte, els propietaris posen l’habitatge a la venda. Saben, a més, que trobar un altre lloguer serà encara més difícil. I així, acaben cercant seguretat en la compra, encara que no fos la primera preferència.

Per als qui volen accedir per primera vegada a un habitatge, és evident que tampoc no aspiren a comprar a qualsevol preu ni en qualsevol condició. Molts s’estimarien més començar amb un lloguer, guanyar una mica de temps, per tenir flexibilitat i un cert marge vital. Però quan l’oferta de lloguer és escassa o pràcticament inexistent, el mercat de compra esdevé l’única porta d’entrada, amb l’esforç financer que implica i que, sovint, solament és possible amb l’ajuda familiar.

I cada vegada hi ha més gent que ve ací a fer una estada temporal –per feina, estudis o projectes concrets– i que no vol ocupar habitatges pensats per a residència habitual, sinó que cerca unes determinades característiques i uns serveis diferents. Amb els canvis reguladors aprovats fa poc, aquests habitatges desapareixeran. El resultat és que aquesta gent acabarà competint pel mateix parc que hauria de servir per a viure-hi tot l’any, i això afegirà més tensió al sistema.

I els promotors? Tampoc no se’n volen anar. Voldrien invertir, construir, ampliar l’oferta i formar part de la solució. Però quan el marc regulador és canviant, quan els terminis burocràtics s’allarguen indefinidament i, sobretot, quan la seguretat jurídica és feble, la inversió es desplaça. No desapareix: simplement, se’n va a territoris on les regles del joc són més clares.

El resultat final de tot plegat és aquest món al revés. I Homedes demana: volem això? Volem un sistema que porta a decisions defensives en lloc de decisions naturals?

I la seva resposta és contundent. “Potser ha arribat el moment de deixar de sumar regulacions sense una visió global i començar a construir un marc estable, mesurable i coherent, que entengui les inèrcies del mercat i que s’aboqui a l’habitatge públic. No per substituir el mercat, sinó per equilibrar-lo.” I afegeix: “Quan ningú no fa allò que vol fer, el problema no és individual, és estructural. I no veure-ho ens porta a girar, una vegada més, el món del revés.” Per a pensar-hi una mica… sobretot les autoritats, que han creat, amb els anys, el desgavell actual.