La guerra de l’Iran ha reduït considerablement l’oferta de combustible per a avions, cosa que amenaça de trastocar les vacances de milions de viatgers a mesura que s’acosta la temporada d’estiu a l’hemisferi nord.

El tancament de l’estret d’Ormuz ha privat el mercat mundial de les exportacions de petroli provinents del golf Pèrsic, i això ha obligat les refineries d’unes altres regions a retallar la producció de combustible per a avions i el component bàsic d’aquest, el querosè. Per si no n’hi hagués prou, les refineries del Llevant –que en condicions normals solen produir més d’un 10% de combustible per a avions i querosè– han tingut dificultats creixents per a exportar-ne fora de la regió d’ençà que esclatà el conflicte.

Durant el transcurs de la guerra, el preu del combustible per a avions ha augmentat més que el del cru i tot, fins al màxim històric de 200 dòlars el barril a Europa. L’augment del preu del combustible i la disminució de l’oferta ha empès les aerolínies a cancel·lar milers de vols, a deixar a terra avions més antics –i menys eficients– i a apujar el preu dels vols. Tot fa pensar que aviat es podrien cancel·lar encara més vols.

Quines regions seran les més afectades?

L’Àsia ha estat especialment perjudicada pel tancament de l’estret, perquè és el continent on va a parar gran part del petroli que passa per l’estret d’Ormuz. Es preveu que la producció de combustible per a avions i querosè de les refineries asiàtiques baixi fins a 2,9 milions de barrils diaris aquesta setmana, cosa que implicaria una davallada de més de mig milió de barrils diaris en relació amb les xifres del mes de febrer.

Europa també es troba sota pressió. Les refineries de la regió han anat tancant aquests darrers anys, incapaces de competir amb les plantes més grans i eficaces de l’Àsia. Prop d’un 40% del combustible per a avions que es consumeix a la Unió Europea és importat; la meitat d’aquestes importacions passen per l’estret d’Ormuz.

La petroliera Shell diu que les refineries que té a Europa treballen de valent per produir tant combustible per a avions com sigui possible; Europa també ha augmentat les importacions de l’Amèrica del Nord i de l’Àfrica. No és clar, tanmateix, fins a quin punt podrà compensar el tancament de l’estret si el conflicte s’allarga, especialment a mesura que la demanda de combustible per a avions augmenti durant l’estiu.

Si Europa no és capaç de reemplaçar més de la meitat del subministrament perdut del Llevant, les seves reserves de combustible per a avions podrien caure nivells crítics al juny, segons l’Agència Internacional de l’Energia, cosa que “podria causar episodis d’escassetat en alguns aeroports, un fet que obligaria a cancel·lar vols i reduir forçosament la demanda”.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha assegurat que el seu país té prou combustible per a avions, i ha demanat a la resta que augmentin les importacions de combustible nord-americà. Però les refineries nord-americanes ja produeixen a plena capacitat, de manera que tenen molt poc marge per a augmentar encara més la producció. La majoria del combustible per a avions produït en aquestes refineries es ven al mercat intern, en compte d’exportar-se a la resta del món.

Quines aerolínies surten més perjudicades pel tancament de l’estret?

El combustible per a avions és la segona font de despeses de les grans aerolínies, superada únicament pel cost de plantilla. Segons l’Associació Internacional de Transport Aeri, el combustible pot arribar a un 30% del cost operatiu de les aerolínies.

Moltes aerolínies compren combustible a la bestreta a un preu pre-acordat per a protegir-se de futurs augments de preu, encara que l’estratègia acabi essent contraproduent si el combustible s’abarateix. Les aerolínies europees tenen cobertes part de les necessitats en matèria de combustible per als mesos vinents.

La majoria d’aerolínies nord-americanes, tanmateix, abandonaren aquesta pràctica després de sofrir grans pèrdues durant la crisi financera, en què el preu del petroli s’abaratí significativament, cosa que les ha deixades més exposades als darrers augments. American ha assegurat que els costs operatius de la companyia podrien augmentar de més de 4.000 milions de dòlars enguany, i segons el director executiu de Delta, Ed Bastian, aquest segon trimestre la seva empresa gastarà 2.500 milions de dòlars més en combustible que no preveia.

S’han encarit els vols?

Moltes aerolínies han començat a traslladar l’augment del preu del combustible als seus clients en el preu dels bitllets, tant a còpia d’afegir-hi recàrrecs com a còpia d’augmentar els càrrecs per facturar equipatge o triar seients. Els directius d’algunes aerolínies han instat els clients a reservar vols com més aviat millor per evitar que el preu dels bitllets s’encareixi encara més si el conflicte s’allarga.

L’encariment dels vols ha estat especialment pronunciat a l’Àsia. L’aerolínia Cathay Pacific Airways, d’Hong Kong, ha imposat recàrrecs per combustible d’uns 400 dòlars en els vols de llarga distància d’anada i tornada. L’aerolínia de baix cost AirAsia X, de Malàisia, ha augmentat les tarifes fins a un 40%.

En el cas dels Estats Units, el cost mitjà d’un vol internacional d’anada i tornada ha crescut d’un 14% respecte de l’any passat, fins a 1.097 dòlars (uns 940 euros). El preu mitjà d’un bitllet d’anada i tornada dins els Estats Units s’ha apujat d’un 19%, fins a 361 dòlars (uns 310 euros).

Fins i tot en cas que es reobri l’estret d’Ormuz, recuperar la normalitat al mercat del petroli trigarà mesos. Passi què passi al Llevant, s’espera que el preu dels bitllets romangui alt durant mesos, atès que les aerolínies probablement optaran per no rebaixar preus per provar de recuperar part de la despesa addicional en petroli. United Airlines, per exemple, confia a recuperar tots els costs addicionals en petroli gràcies a l’augment dels preus dels bitllets.

Es continuaran cancel·lant vols?

A escala mundial, la xifra de places en els vols comercials s’ha reduït d’un 3% enguany; de les 20 aerolínies amb més quota de mercat del món, 19 han retallat vols. La majoria d’aquestes retallades han afectat les rutes menys rendibles i els vols fora d’hores punta. Lufthansa, la més gran d’Europa, ha anunciat que cancel·laria uns 20.000 vols de curta distància programats aquest estiu.

Aquestes cancel·lacions podrien ajudar a reduir part de la demanda de combustible per a avions, cosa que contribuiria a mitigar possibles episodis d’escassetat. Els drets del consumidor en cas de cancel·lació varien segons el país: la majoria d’aerolínies solen reemborsar l’import dels vols, o bé ofereixen crèdit o passatge de franc en vols posteriors.

El dret d’indemnització depèn, en essència, de si la legislació local considera que la causa de la cancel·lació és sota el control de l’aerolínia: a trets generals, causes de força major –com ara un conflicte armat o un fenomen meteorològic extrem– solen eximir les aerolínies d’haver d’indemnitzar els clients. No és clar fins a quin punt l’escassetat de combustible –o, senzillament, l’encariment del petroli– es poden considerar com a tals.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El tancament de l’estret d’Ormuz ha alarmat per la vulnerabilitat d’un altre corredor marítim crucial situat a l’altra banda del món. L’estret de Malaca –entre Indonèsia i Malàisia, per on passa el trànsit comercial que va a parar a Singapur– canalitza més d’una cinquena part del comerç marítim mundial, de manera que és l’estret més transitat del món.

No és pas nova la preocupació per la vulnerabilitat geopolítica de l’estret, especialment per a la Xina, que importa gran part de l’energia que consumeix a través d’aquesta via. Tanmateix, el conflicte de l’Iran, i el consegüent tancament d’Ormuz, ha tornat a posar l’estret de Malaca a l’ull de l’huracà. Tot i que la navegació per aquesta via es regeix per la legislació internacional, que en garanteix el pas lliure, el fet que el ministre de Finances del govern indonesi hagi especulat amb la possibilitat d’imposar un peatge als vaixells que hi passin ha revifat l’espectre d’un hipotètic tancament.

Fins ara, les autoritats de la regió han reafirmat que l’estret romandrà obert i lliure de peatges. Així i tot, les insinuacions del govern indonesi evidencien que el trànsit marítim mundial continua exposat al risc d’un hipotètic tancament de l’estret.

Què fa que l’estret de Malaca sigui tan important?

L’estret de Malaca és una de les rutes marítimes més importants del món, perquè uneix l’oceà Índic amb la mar de la Xina Meridional i, més enllà, amb l’oceà Pacífic. L’estret, de vuit-cents quilòmetres de llargària, connecta l’illa indonèsia de Sumatra i la península malaia amb Tailàndia, al nord, i Singapur, al sud. Ofereix la ruta marítima més curta entre el Llevant i l’est d’Àsia, cosa que l’ha convertit en una ruta indispensable amb el pas dels anys: l’any passat travessaren l’estret més de 102.500 vaixells, segons el Departament Marítim de Malàisia, un augment significatiu en relació amb els 94.300 de l’any anterior. Hi passa un ampli ventall de béns, incloent-hi cru, gas natural liquat, carbó, oli de palma i ferro, a més de béns manufacturats.

Durant la primera meitat del 2025 hi passà una mitjana de 23,2 milions de barrils de petroli cada dia, una xifra lleugerament superior als 20,9 milions de barrils que passaren per l’estret d’Ormuz durant aquest mateix període. La majoria d’aquest petroli va anar a parar a les principals economies de l’est d’Àsia, com ara la Xina, el Japó i Corea del Sud.

Per què és tan vulnerable l’estret de Malaca?

Al punt més estret, l’estret fa tan sols 2,7 quilòmetres d’amplada, cosa que augmenta el risc de col·lisions i encallaments, especialment als punts més transitats. Fins i tot les interrupcions localitzades poden alentir el trànsit i encarir el cost del transport. Un altre motiu de preocupació és la pirateria i els robatoris a mà armada, que han anat augmentant aquests darrers anys: l’any passat, sense anar més lluny, s’hi registraren 105 incidents violents.

Hi ha unes quantes rutes alternatives que travessen l’arxipèlag indonesi, però no són ni avinents ni fàcils de navegar. L’estret de Sunda és poc profund en alguns trams, i és a prop d’un volcà actiu. Travessar els estrets de Lombok i Makassar és molt més car i llarg: la ruta del port Ras Tanura, a l’Aràbia Saudita, fins al Japó dura més del doble si passa per aquests estrets que no pas si passa per l’estret de Malaca.

Qui controla l’estret de Malaca?

Indonèsia, Malàisia i Singapur voregen l’estret i exerceixen sobirania sobre les seves aigües territorials, que, en virtut de la convenció de les Nacions Unides sobre el dret de la mar, es poden estendre fins a dotze milles nàutiques (uns 22 quilòmetres) de les costes respectives. El 1971, tots tres estats signaren un acord de cogestió de l’estret.

L’estret de Malaca és classificat com a estret internacional, cosa que significa que els vaixells tenen dret de pas i, per tant, poden transitar-hi sense interrupcions. La legislació internacional estipula que cap dels tres estats no pot suspendre el trànsit ni cobrar peatges als vaixells pel mer fet de travessar-lo, tot i que es permet d’imposar taxes en canvi de serveis específics.

Tots tres països, juntament amb Tailàndia, coordinen la seguretat i la protecció, cosa que inclou les iniciatives contra la pirateria i les patrulles conjuntes. Encara que cap estat no controla l’estret d’una manera absoluta, la situació geogràfica els confereix una influència significativa sobre una de les rutes comercials més importants del món.

Per què hi ha tanta preocupació pel futur de l’estret de Malaca?

El tancament de l’estret d’Ormuz ha evidenciat la facilitat amb què els estrets més importants del món poden esdevenir focus de tensió geopolítica i econòmica.

Aquest mes, el ministre de Finances indonesi, Purbaya Yudhi Sadewa, va parlar –tot i que se’n va desdir al cap de poques hores– de la possibilitat de començar a cobrar als vaixells per passar per l’estret, en veient que l’Iran havia proposat d’imposar peatges a l’estret Ormuz.

Singapur no trigà a respondre a les paraules del ministre, i posà èmfasi en la necessitat que l’estret romangués obert a la navegació internacional. Malàisia també ha destacat la importància de mantenir l’estret obert i sense entrebancs, cosa que palesa l’interès comú dels estats riberencs de mantenir l’estret tal com està.

La crisi d’Ormuz també ha empès Tailàndia, situada just al nord-est de l’estret, a reprendre la construcció del corredor terrestre i ferroviari que Bangkok ha proposat de construir a l’extrem sud del país. El projecte –molt ambiciós, tant d’un punt de vista logístic com financer– permetria als transportistes d’esquivar l’estret i escurçar els viatges. Però és ben lluny d’esdevenir realitat.

Per què és tan important l’estret de Malaca per a la Xina?

La Xina és un dels països més exposats a un tancament hipotètic de l’estret de Malaca. És el país que més petroli importa al món i la major part d’aquestes importacions passen per l’estret de Malaca.

Aquesta vulnerabilitat ha impulsat Pequín a cercar rutes de subministrament alternatives, com ara oleoductes que la connecten amb l’Àsia central i Rússia i corredors alternatius que travessen països com Myanmar. Així i tot, les rutes marítimes són clau per a l’economia de la Xina, cosa que la fa extremadament vulnerable a qualsevol interrupció del trànsit a l’estret.

Fa decennis que Pequín assenyala l’estret com una de les seves grans febleses estratègiques en cas de conflicte –l’anomenat “dilema de Malaca”, un terme que féu fortuna durant la presidència de Hu Jintao als anys 2000. Les disputes territorials amb els veïns a la mar de la Xina Meridional, com també la rivalitat estratègica entre Pequín i Washington per l’hegemonia a la regió, no fan sinó agreujar aquestes debilitats.

Les vies navegables del sud-est asiàtic són el centre neuràlgic de l’anomenada “flota fosca” de l’Iran, que transporta petroli iranià de manera encoberta per eludir les sancions contra el país. Gran part d’aquest petroli acaba anant a parar al mercat asiàtic, incloent-hi la Xina. El president de l’Estat Major Conjunt de l’exèrcit dels Estats Units, Dan Caine, reiterà aquest mes que els Estats Units perseguirien “activament” qualsevol vaixell que proporcionés suport material a l’Iran, com ara les naus que transportin cru iranià.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Anthropic ha dit que el seu darrer model de IA, Mythos, és massa potent per a posar-lo a disposició del públic general. L’empresa diu que el model és tan eficaç a l’hora de detectar vulnerabilitats en programari i sistemes informàtics que tan sols en farà públics uns pocs elements, triats curosament. En mans equivocades, segons Anthropic, un model com Mythos podria facilitar ciberatacs contra bancs de dades i infrastructures crítiques.

Aquests darrers anys, les empreses de ciberseguretat han promès repetidament que la IA acceleraria i automatitzaria part de la feina dels experts de seguretat. L’altra cara de la moneda, tanmateix, és que la IA promet de facilitar la vida a hackers i pirates informàtics i els ciberespies també se n’aprofiten. L’arribada de Mythos i models semblants, capaços d’explotar errors ocults en programari sense supervisió humana, sembla marcar una nova fase –més dinàmica i menys previsible– de la cursa cibernètica.

Què és Mythos?

Segons Anthropic, Claude Mythos Preview és significativament més potent que els models anteriors quant a les tasques de raonament o l’escriptura de codi informàtic. L’empresa també diu que el model és més eficient que la gran majoria d’humans, tret dels més experts, a l’hora de trobar i d’explotar vulnerabilitats de programari.

D’acord amb Anthropic, Mythos Preview ja ha detectat milers de vulnerabilitats de “dia zero” en el programari que ha analitzat, incloent-hi els principals sistemes operatius i navegadors web. Les vulnerabilitats de “dia zero” són errors de programari de què ni tan sols els desenvolupadors són conscients: el nom implica que no disposen ni d’un dia (zero) per a posar-hi remei.

Segons Anthropic, Mythos ha estat capaç de detectar aquestes vulnerabilitats amb encara menys ajut humà que no pas models anteriors. “Mythos Preview representa un pas de gegant en aquest aspecte: les vulnerabilitats que ha detectat [en el programari que ha analitzat] han sobreviscut, en alguns casos, a dècades de revisió humana i a milions de proves automatitzades”, assegura l’empresa. En mans de grups o governs hostils, una eina d’aquesta mena es podria traduir en ciberatacs més freqüents i potents.

Anthropic no ha permès a investigadors externs d’accedir al model per a contrastar les afirmacions de l’empresa sobre el rendiment i les capacitats que té. Gang Wang, professor associat d’informàtica a la Universitat d’Illinois, explica que, sense més proves pràctiques, costa d’avaluar la transcendència de Mythos Preview.

Qui hi podrà accedir?

Anthropic permetrà a un grup reduït d’empreses d’accedir al model, incloent-hi Amazon, Apple, Google, Microsoft, Nvidia, Palo Alto Networks, CrowdStrike Holdings, Broadcom, Cisco, JPMorganChase i la Linux Foundation –una organització no lucrativa que promou projectes de programari de codi obert– per a “emprar les capacitats [de Mythos] amb finalitats defensives”.

L’objectiu, dit d’una altra manera, és que aquestes organitzacions aprofitin Mythos per a reforçar els seus sistemes i protocols de ciberseguretat. Moltes empreses ja fan “exercicis de penetració”, que consisteixen a contractar especialistes perquè n’examinin els sistemes en cerca de vulnerabilitats, abans que els ciberdelinqüents no les detectin. Mythos podria ajudar a accelerar aquest procés, tot permetent a les empreses de detectar més vulnerabilitats per a protegir-se de possibles atacs.

Per què considera Anthropic que el llançament de Mythos és un punt d’inflexió?

Anthropic ha descrit Mythos Preview com “un punt d’inflexió en termes de ciberseguretat”. Per definició, les vulnerabilitats de “dia zero” són difícils de detectar, cosa que ha propiciat la consolidació d’una indústria petita i opaca d’experts que s’especialitzen a detectar aquests errors i, una volta els troben, els revelen a governs en canvi de pagaments, que sovint poden arribar a milions de dòlars. Segons Anthropic, les vulnerabilitats que Mythos Preview ha trobat al programari que ha analitzat sovint eren “subtils i difícils de detectar”, incloent-hi un forat de seguretat d’OpenBSD –un sistema operatiu que, segons Anthropic, té fama de ser un dels més segurs del món– que ningú no havia detectat en vint-i-set anys.

Segons que sembla, Mythos també és capaç de convertir vulnerabilitats conegudes, però sovint no arreglades, en escletxes que els hackers podrien aprofitar per a infiltrar-se en xarxes informàtiques. El model, per exemple, ha detectat uns quants errors al nucli de Linux –el cor del sistema operatiu i el programari que fan servir la majoria dels servidors d’internet del món– que permetria a un hacker o a un ciberdelinqüent de prendre el control del sistema sencer. Segons Anthropic, fins i tot persones sense coneixements especialitzats han aconseguit de fer servir Mythos Preview per a detectar i explotar vulnerabilitats de sistemes informàtics remots.

Mythos és un dels diversos models de IA capaços de detectar vulnerabilitats de “dia zero” o trobar escletxes. Codex Security, d’OpenAI, i l’agent Big Sleep, de Google, també s’han creat amb l’objectiu específic d’ajudar a detectar vulnerabilitats de programari. OpenAI també treballa en un model de ciberseguretat que tan sols compartirà amb un grup reduït de socis comercials, segons que ha avançat Axios.

Mythos amenaça la ciberseguretat?

Fins ara, Anthropic s’ha dedicat a comunicar individualment els forats de seguretat detectats per Mythos als responsables de mantenir el programari o els sistemes informàtics afectats. Aquest procés, tanmateix, és llarg i enrevessat: de moment, Anthropic calcula que menys d’un 1% de les vulnerabilitats detectades per Mythos s’ha corregit del tot.

Les millores dels models de IA, en paral·lel, han millorat dràsticament l’eficiència i la rapidesa dels pirates informàtics a l’hora de detectar i explotar vulnerabilitats. Això significa que, una volta es detecten, els experts en ciberseguretat tenen com més va menys temps per a solucionar els errors de seguretat. El director executiu de Palo Alto Networks, Nikesh Arora, ha avisat que el cost i la dificultat tècnica d’un ciberatac sofisticat continuarien desplomant-se aquests pròxims sis mesos. “Un sol pirata podrà dur a terme atacs que abans haurien requerit equips sencers”, va escriure fa poc.

Anthropic sosté que Mythos Preview i més eines de IA semblants acabaran reforçant –no pas perjudicant– la ciberseguretat. “A llarg termini, confiem que la ciberseguretat s’imposarà: tindrem un món més segur, amb un programari més protegit, en gran part gràcies al codi escrit per aquests models”, ha dit l’empresa aquest mes. “Però el període de transició serà complicat.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Tothom sabia que el sopar dels corresponsals de la Casa Blanca d’enguany seria memorable. El president Donald Trump hi tornava per fer una volta triomfal per la sala on, quinze anys enrere, l’havien esquarterat amb tan bon humor. S’esperava que parlés una hora, potser per explicar el seu menyspreu pels periodistes que, en teoria, havia anat a homenatjar.

El titular que esperàvem era molt diferent del que vam acabar escrivint.

La meva feina era escriure sobre les festes, i a això m’havia dedicat els dos dies anteriors: d’un acte a un altre, durant aquell cap de setmana inflat de celebracions que envolten el sopar dels corresponsals. Cobrir aquestes festes és una llarga tradició de la secció d’estil del Washington Post –arrambar-se al taulell per recollir trossets sucosos de xafarderia, descriure l’ambient per als lectors que volen entendre per què aquest cap de setmana és alhora tan glamurós i tan indecent.

Aquest cap de setmana en concret oferia totes dues coses a parts iguals, atesa l’esperada presència de Trump. Divendres havia assistit als actes fastuosos de l’osteria Mozza, a la residència de l’ambaixador britànic i al Four Seasons, entre més, amb marques corporatives i patrocinadors desmesurats. I a algunes d’aquelles festes hi havia gent que havia acusat repetidament els meus col·legues de mentiders o de difusors de notícies falses –com ara Kari Lake, l’assessora de Trump que va titllar els periodistes de “monstres” i havia maldat per desmantellar la Veu d’Amèrica, però que, en canvi, semblava passar-s’ho d’allò més bé en un acte patrocinat per la revista Washingtonian i l’ambaixada de Catar.

L’ambient de dissabte al vespre era, doncs, estrany però elèctric mentre ficava els peus cansats en un parell de sabates de taló i els adreçava cap al Washington Hilton, amb un vestit plisat de color blau cel. L’any passat, que també hi vaig anar, no hi havia president ni cap espectacle. Enguany hi havia molta més gent, i els corredors de l’hotel eren plens de soroll i de moviment. Agents armats i unitats canines hi patrullaven mentre jo observava el secretari de Salut, Robert F. Kennedy Jr., i la seva dona, l’actriu Cheryl Hines, desfilant per la catifa vermella. Clayton Weimers, director nord-americà de Reporters Sense Fronteres, repartia fullets contra Trump.

El sopar “és una tradició, i entenc aquest punt de vista”, em va dir Weimers. “Però jo, personalment, no retria honors a un home que ha fet tant de mal a la llibertat de premsa en aquest país.”

Per entrar al saló de banquets, els convidats havien de mostrar l’entrada, però no pas cap identificació personal. A fora plovia, però hi havia una paperera plena de paraigües en un dels controls –perquè els paraigües  grans no hi podien entrar. Una possible amenaça, suposo. 

Vaig lliurar la meva bossa argentada i la jaqueta als agents del servei secret per a la inspecció, vaig passar pels arcs de metalls i vaig avançar cap a les taules, aturant-me a fer fotografies amb uns quants amics periodistes, com ara un que treballa per al Daily Mail. El director de l’FBI, Kash Patel, era assegut a la taula 123. M’hi vaig acostar, a ell i a la seva xicota, la cantant de country Alexis Wilkins, per fer-los unes preguntes, però tots dos em van fer fora amb un gest: “Aquí no fem entrevistes, sap greu”, va dir Patel. “Ho passem molt bé”, va afegir Wilkins.

Jo era asseguda en una de les taules del Post –la número 26, a la dreta de l’escenari, cap al mig de la sala–, al costat del meu col·lega Cleve Wootson i d’alguns convidats corporatius de Capital One i Instacart, que no eren periodistes. D’esquena a l’escenari i mirant cap a les portes –el pitjor lloc de la taula, però el lloc just per a entreveure una mica allò que era a punt de passar.

El president va entrar amb els acords de “Hail to the Chief” a les 20.15 i es va plantar sota una pancarta gegant que deia “Celebrant la Primera Esmena”. Ens vam posar drets quan va sonar l’himne nacional i van entrar les banderes, i després vam seure per al primer plat, que ja era servit (burrata amb pèsols, cogombre i festucs). Hi havia ampolles de vi a cada taula. Algú va passar una cistelleta de panets.

A la presidència, la primera dama, Melania Trump, amb un conjunt negre de Dolce & Gabbana, seia al costat de la secretària de premsa de la Casa Blanca, Karoline Leavitt (embarassada de nou mesos, amb un llarg vestit negre de lluentons). Trump somreia mentre xerrava amb la presidenta de l’Associació de Corresponsals, Weijia Jiang, una periodista de CBS News que havia menyspreat unes quantes vegades. Tots plegats observaven com l’animador de la vetllada, el mentalista Oz Perlman, mostrava alguna cosa en un quadern –un avançament, potser, d’allò que havia de venir.

Quan fèiem les primeres queixalades, vaig sentir uns quants esclats secs que venien de les portes del fons de la sala. Llavors vaig veure que una colla de gent es posava a córrer. “Tirador!”, vaig dir als meus veïns de taula, i em vaig ajupir sota la taula amb el telèfon. Ells em van seguir. A les 20.36, vaig enviar un missatge al canal de Slack dedicat a coordinar la cobertura del sopar per part del Washington Post: “Disparen trets.” (Més tard vaig pensar que era mala pràctica periodística: hi havia d’haver afegit: “no confirmats”.)

Les veus van anar emmudint, però de l’altra banda de les estovalles de taula que ens cobria se sentia el rebombori de cadires capgirades i plats i copes que queien. Agents d’algun cos –el servei secret o la policia– van passar a tota velocitat en direcció al centre de la sala. Un va llançar una cadira sota la nostra taula, que va fer mal a l’esquena a una de les meves companyes. Van empènyer una taula plegable de servei cap a nosaltres. Traient el cap per sota de les estovalles, vaig poder veure el terra sembrat de panets, i una sola sabata de taló d’agulla abandonada, guarnida de pedretes brillants.

Més passos, més cadires tombades. Vam restar amagats durant deu minuts –em van semblar molta més estona–, fins que vam veure que hi havia gent que s’alçava. Quan ens vam posar drets, tota la presidència havia estat desallotjada.

Com que la sala era plena de periodistes, una bona part de la multitud es va posar immediatament a cobrir la notícia. Els periodistes de premsa escrita entrevistaven testimonis. Els de televisió enregistraven vídeos amb el mòbil, enquadrats amb la presidència –ara buida– al fons. Els qui no eren periodistes bevien una mica de vi, per calmar els nervis.

En aquells primers moments, ningú no sabia exactament què havia passat: si el tirador havia mort, si hi havia un cos al vestíbul, si convenia estar-se allà o anar-se’n, perquè l’hotel s’havia convertit en un escenari del crim. Alguns treballadors de l’hotel van començar a desallotjar la gent, però llavors va sonar un anunci que deia que el programa es reprendria al cap de poc.

Ens vam mirar els uns als altres amb incredulitat. Qui podia seure tranquil·lament a menjar un filet en les mateixes taules que havien estat el nostre refugi? Però jo vaig quedar-me –enviant novetats als col·legues que eren fora del saló– mentre s’anaven filtrant les primeres informacions sobre els fets. La gent aprofitava l’espera per trucar i enviar missatges als seus éssers estimats per fer-los saber que estaven sans i estalvis.

A les 21.25 ens van dir que tornéssim a lloc, que el servei de sopar es reprendria. Un aplaudiment alleujat va sorgir de la sala. Jo no tenia gaire gana. La sala, en aquell moment, ja era mig buida.

El menjar no va arribar mai. A les 21.39, Jiang va agafar el micròfon i va dir: “Aquesta sala és plena de periodistes, de manera que sé que ja heu vist el piulet del president.”

Tenia raó. Ja havíem vist el missatge de Trump a Truth Social: “Les forces de seguretat han demanat que abandonem les instal·lacions, d’acord amb el protocol establert, cosa que farem de manera immediata.”

Jiang va continuar: “Gràcies a Déu que tothom està bé, i gràcies per haver estat aquí aquesta nit.”

Els convidats van ser conduïts a fora de l’hotel, cap a la nit freda. Els altaveus del vestíbul encara emetien música pop alegre –”Rock With You” de Michael Jackson, en el moment en què jo passava–, cosa que donava a tot plegat un aire encara més irreal. Alguns convidats van decidir d’anar a les festes posteriors, que s’havien reconvertit precipitadament en espais de trobada per estar en comunitat amb més periodistes. Molts van tornar a casa.

Els carrers havien estat tallats en unes quantes illes al voltant de l’hotel. Vaig caminar cap al barri d’Adams Morgan, i una noia jove, quan em va veure amb el vestit de gala, em va aturar per preguntar-me si havia estat al saló. “Vols una abraçada?”, em va oferir, amablement. Va tornar a ploure i jo em vaig recordar dels paraigües a la paperera que ningú no havia pogut entrar, per por que no fossin usats com a arma.

El nou primer ministre d’Hongria, Péter Magyar, ha fixat l’entrada del país a l’euro com una de les grans prioritats del seu govern, cosa que comportaria l’ampliació més important de l’espai monetari europeu d’ençà de l’adopció de la moneda única a Grècia, l’any 2001.

Però, per molt marge que l’aclaparadora victòria electoral d’aquest mes hagi donat a Magyar a l’hora de desmantellar l’autodenominat “sistema il·liberal” del seu predecessor, encara caldran anys de preparació abans el país no pugui entrar a la zona euro.

El procés sol allargar-se uns quants anys, atès que els candidats han de complir requisits estrictes quant al control de les finances públiques i la inflació per poder entrar a l’euro. Tanmateix, l’economia hongaresa ha quedat afeblida després de setze anys de govern d’Orbán, cosa que fa difícil de mantenir a ratlla del dèficit pressupostari d’Hongria.

Sigui com sigui, l’optimisme generalitzat per l’europeisme de Magyar ha impulsat considerablement el valor del florí, la divisa hongaresa, d’ençà de les eleccions d’aquest mes. En aquest sentit, molts inversors s’han mostrat impressionats per la fermesa amb què el nou govern del país defensa l’adopció de l’euro.

Quins plans té el govern Magyar sobre l’entrada a l’euro?

Magyar ha situat l’entrada a l’euro com a part d’una millora més àmplia de la relació amb la UE, després de més d’una dècada de mala maror entre Brussel·les i el govern Orbán.

Encara que el calendari exacte del procés d’adhesió tan sols es fixarà després d’un examen més ampli de l’economia hongaresa, András Karman –el ministre de Finances del nou govern– ha afirmat que Hongria treballarà per complir tots els que calen per a entrar a la zona euro l’any 2030, a tot estirar.

Tres quartes parts dels hongaresos donen suport a l’adopció de la moneda única, si bé tan sols una cinquena part de la població creu que el país està llest per al canvi, segons un sondatge de l’Eurobaròmetre del 2025. Una majoria àmplia dels hongaresos creu que la pertinença a la UE ha estat beneficiosa per al país.

És probable que la millora de les relacions entre el govern Magyar i el banc central del país també faciliti el procés d’adhesió a l’euro. Encara que el governador del banc, Mihály Varga, exercí durant anys com a ministre de Finances d’Orbán, ambdós semblen estar d’acord sobre els avantatges de l’euro.

Quines condicions ha de complir Hongria per entrar a l’eurozona?

Els països que vulguin entrar a l’eurozona han de complir els criteris de referència de la UE en matèria de deute, dèficit pressupostari i inflació, entre més. L’any 2024, Hongria no complia bona part d’aquests criteris, segons les avaluacions de la Comissió Europea i el Banc Central Europeu (BCE).

Hongria té un dels dèficits més alt de la UE, tot i que el desblocatge del fons europeu retingut per Brussel·les hauria d’ajudar a reduir considerablement aquest forat pressupostari. Quant a la inflació, que sovint s’ha situat molt per sobre la mitjana de la zona de l’euro, el banc central hauria de rebaixar el seu objectiu d’un 3% a un 2% del BCE.

També caldria actualitzar el marc jurídic hongarès, atès que el BCE considera que no és prou garantista amb l’autonomia del banc central del país. Un altre requisit clau és que el florí tingui un tipus de canvi estable durant dos anys, pel cap baix, mentre s’enllesteix el procés d’adhesió.

Quant de temps pot durar el procés d’adhesió a l’euro?

La durada del procés d’entrada a l’euro pot variar molt. Eslovènia adoptà l’euro l’any 2007, tan sols tres anys després d’haver entrat a la UE, mentre que Croàcia no l’adoptà fins el 2013, una dècada després d’haver-hi entrat. Bulgària trigà gairebé vint anys.

Els analistes de mercat consideren realista l’objectiu de complir els criteris d’adhesió a l’euro per al 2030, l’any final de la legislatura de Magyar. “La voluntat política hi és, i el fet que tot avanci tan de pressa indica que hi estan molt compromesos”, explica Mai Doan, economista del Bank of America.

Quins són els riscs d’adoptar l’euro per a Hongria?

L’adopció de la moneda única a Hongria pot tenir repercussions arreu del bloc en cas de crisi, com passà amb Grècia durant la crisi de la zona euro de la dècada passada.

Un altre risc és que els hereus polítics d’Orbán tornin al govern en les següents eleccions i posin bastons a les rodes del procés d’entrada a l’euro. Per una altra banda, formar part de l’eurozona pot ajudar Hongria a contenir crisis financeres en el futur, atès que en facilitaria l’accés al fons de rescat del bloc.

Què opinen els responsables europeus sobre la possible entrada d’Hongria a l’euro?

La presidenta del BCE, Christine Lagarde, ha dit que està “encantada” amb “l’enfocament positiu” de Magyar sobre l’euro. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, tot i que no esmenta de manera específica la qüestió de l’adhesió a l’euro, ha assenyalat que Brussel·les col·laborarà amb Magyar amb tot allò que calgui, tot afirmant: “Ens queda molta feina per a fer, ara que Hongria reprèn el camí d’Europa.”

Quins altres països poden entrar a l’euro?

Aquests darrers anys, uns quants estats membre de la UE que fins ara havien optat per ajornar l’obligació d’entrar a l’euro han començat a mirar-se la moneda única amb uns altres ulls. La moneda única ha ajudat els països de la zona euro a atraure més inversió; també els ha conferit més influència en el procés de presa de decisions al bloc.

La ministra de Finances sueca, Elisabeth Svantesson, ha reobert el debat de l’euro amb la promesa d’un estudi sobre els avantatges i els desavantatges de la moneda única en cas que el govern del país sigui reelegit. Uns quants partits han donat suport a la proposta, tot remarcant la necessitat d’estrènyer vincles amb Brussel·les en un context internacional marcat per la inestabilitat geopolítica.

A Romania, tant el president, Nicușor Dan, com el governador del banc central, Mugur Isărescu, han afirmat que l’euro pot ajudar a estabilitzar un país amb un clima polític volàtil. Tanmateix, els desequilibris econòmics del país –inclosos un dèficit i una inflació alta– continuen endarrerint el procés d’entrada del país a l’euro.

Tanmateix, tots aquests membres de la UE poden ser avançats per Montenegro, que aspira a incorporar-se al bloc l’any 2028. El país empra extraoficialment la moneda única d’ençà del 2002, que originalment adoptà en un intent desesperat d’estabilitzar l’economia del país poc després de la desintegració de Iugoslàvia.

“Els criteris formals importen”, explica el president del Banc Central de Bulgària, Dimitar Radev, “però la clau és si les institucions hi estan preparades”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Al local de la cadena Saizeriya, a Chofu, un barri tranquil de Tòquio, una pizza margarita o una ració generosa d’espaguetis amb salsa de carn no costen més de 400 iens, uns 2 euros amb 15 cèntims. Un còctel de gambes –amb més d’una dotzena de gambes– costa 280 iens, un euro i mig. La copa de vi per a fer baixar tot aquest tiberi costa un centenar de iens (uns cinquanta cèntims d’euro), molt menys que no pas una llauna de cervesa a la botiga del costat.

Cap d’aquests productes no és rebaixat. Els preus de la majoria dels plats del menú de la cadena –d’inspiració italiana, però adaptats al gust japonès– tan sols han augmentat una volta d’ençà del 1973, tant al local de Chofu com a la resta dels més de mil locals que la cadena té al Japó, incloent-hi l’exclusiu districte de Ginza, també a Tòquio, atapeït de restaurants de luxe amb preus que es poden enfilar fins a 100.000 iens (uns 535 euros) per persona.

Els preus extremadament baixos de la cadena, que temps enrere tenia una clientela gairebé exclusivament d’estudiants, l’han convertida en una destinació gastronòmica com més va més popular: aquest darrer any fiscal, sense anar més lluny, hi han menjat més de dos-cents milions de clients. Als locals de Tòquio, per exemple, és habitual de veure-hi molta gent fent cua en les hores de més afluència. Saizeriya, alhora, es va expandint a l’estranger: té unes sis-centes botigues repartides entre la Xina, Singapur i el Vietnam, i també es troba en procés d’entrada al mercat indonesi.

Al Japó, tanmateix, l’augment de la inflació ha posat a prova la capacitat de la cadena per a mantenir els preus a ratlla. El menjar s’ha encarit d’un 30% d’ençà del 2020; els salaris dels treballadors també han augmentat. L’any passat van tancar unes 900 cadenes del sector de la restauració, la xifra més alta d’ençà del 2010. El 8 d’abril, Saizeriya retallà les previsions de beneficis a causa de l’augment dels costs, cosa que en féu desplomar les accions un 22% els dies següents.

El fundador de la cadena –Yasuhiko Shogaki, de vuitanta anys– n’obrí el primer restaurant, als afores de Tòquio, quan encara era estudiant. Explica que, ja al primer moment, posà l’accent en l’eficiència i la reducció de costs, tot criticant els seus competidors pel fet de prioritzar els beneficis als clients. “L’empresa sempre té marge per a fer millores abans de passar l’augment dels costs als clients”, escrigué Shogaki en la seva autobiografia, publicada el 2024. Saizeriya no ha volgut fer declaracions per a aquest article.

Segons l’empresa, la clau per a mantenir els preus constants durant tants anys ha estat eliminar tants intermediaris i proveïdors externs com ha estat possible. Aquestes darreres tres dècades, Saizeriya ha obert set plantes pròpies al Japó, Austràlia i la Xina per a subministrar ingredients. El plat estrella de la cadena –el doria, una mena de variant del risotto– es cuina amb arròs mòlt que es fabrica en una planta de Fukushima; la salsa es produeix a la planta d’Austràlia. L’empresa també conrea el seu enciam, i importa oli i vi directament d’Itàlia.

Aquesta estratègia ha permès a Saizeriya d’eliminar gran part dels intermediaris i mantenir control ple sobre la qualitat i els preus dels productes. Centralitzar la preparació de gran part dels àpats de la carta en grans fàbriques fa que la cadena hagi de manipular pocs aliments als locals: a les cuines, per exemple, no s’hi fan servir ganivets, perquè tant la carn com les verdures els arriben pre-tallades.

Amb el pas dels anys, aquesta eficiència logística fins i tot ha permès a la cadena de rebaixar el preu d’alguns plats. El 1999, per exemple, rebaixà el preu del doria de 480 iens (uns 2 euros i mig) a 290 iens (un euro i mig).

“La relació qualitat-preu de Saizeriya és increïble”, diu Takumi Fujita, un comercial de vint-i-set anys que menja als locals de la cadena dues voltes la setmana, pel cap baix, i que fins i tot n’ha visitat el primer local, ara reconvertit en un museu. “És impressionant que hagin aconseguit de mantenir els preus tot i la inflació.”

A diferència dels competidors, que no s’estan de res a l’hora de promocionar ofertes a la televisió i les xarxes socials, Saizeriya no fa publicitat. La seu de la cadena és a Saitama, al nord de Tòquio, on els preus dels lloguers són molt més baixos que no pas al centre de la capital. En molts locals, els clients pràcticament no han d’interactuar amb els treballadors, que rarament passen de mitja dotzena per torn. Un recepcionista els acompanya a taula i l’única cosa que han de fer és escannar un codi QR i fer la comanda per telèfon mòbil; el menjar el serveixen robots que circulen pel restaurant. El compte es paga en una caixa d’autoservei. “El model de negoci de Saizeriya és pensat, fins al detall més petit, per a poder ser rendible amb preus baixos”, diu Hitomi Nakagawa, professora d’economia de la Universitat Sakushin Gakuin.

Aquests darrers tres anys, l’afluència de clients als locals de la cadena ha crescut més d’un 10% per any, alhora que molts competidors han registrat augments molt més modests en un context socioeconòmic marcat per l’augment del cost de vida. Els ingressos de Saizeriya s’enfilaren a 935 milions d’euros l’exercici fiscal passat, un rècord absolut, però el fet de no voler apujar els preus n’ha perjudicat els beneficis: el marge operatiu de Saizeriya és inferior al d’unes altres cadenes de menjar de cost baix, com ara Hiday Hidaka i Skylark, que sí que han passat l’augment dels preus als clients. La feblesa del ien també ha perjudicat la cadena, que importa molts ingredients d’Austràlia i Itàlia.

Saizeriya, tanmateix, s’ha mostrat més disposada a augmentar els preus de la carta a l’estranger: durant el darrer any fiscal, prop d’un 65% del benefici operatiu de la cadena procedí dels seus restaurants a l’estranger, on va registrar un marge de benefici d’un 12%; al Japó, el marge mitjà de benefici fou tan sols d’un 2,9%.

Arran de l’esclat de la guerra de l’Iran, que ha disparat el preu de l’energia i ha fet caure el valor del ien, molts inversors es demanen si Saizeriya acabarà apujant els preus. “Apujar els preus al mercat domèstic permetria a la cadena d’augmentar els beneficis amb efecte immediat”, diu Ryozo Minagawa, analista de mercats del banc SMBC. “Apujar els preus menys d’un 10% augmentaria els marges de benefici sense haver de perdre clients.”

Fins i tot Shogaki ha insinuat que la cadena, cèlebre per la resistència a apujar els preus, es podria acabar trobant obligada a cedir. “Si Saizeriya hagués d’apujar mai els preus, primer ens asseguraríem que els clients no en surten mal parats –escrigué a la seva autobiografia–. Si els sous continuen augmentant i els clients comencen a tenir més diners per a gastar, refusar d’apujar els preus equivaldria a ignorar que les coses canvien.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La justícia nord-americana encausà abans-d’ahir un soldat de les forces especials de l’exèrcit dels Estats Units que havia participat en la captura del president veneçolà, Nicolás Maduro, per haver fet servir informació privilegiada sobre l’operació per embutxacar-se uns 400.000 dòlars amb apostes en mercats de predicció a les xarxes.

El soldat Gannon Ken Van Dyke és acusat, concretament, d’haver emprat aquesta informació confidencial per fer un seguit d’apostes, sobre si Maduro continuaria al càrrec i si soldats nord-americans serien desplegats a Veneçuela, a Polymarket, un dels portals digitals que permet als usuaris d’apostar sobre esdeveniments del món real.

El 3 de gener, quan feia poques hores que les forces dels EUA havien capturat el president veneçolà i la seva dona, Van Dyke s’embutxacà centenars de milers de dòlars per mitjà d’un compte anònim, segons les autoritats.

Van Dyke és la primera persona de ser processada pel Departament de Justícia dels Estats Units per haver aprofitat informació confidencial per lucrar-se als mercats de predicció, que prohibeixen als usuaris amb informació confidencial –especialment els qui treballen al govern– de fer-hi apostes.

“Els mercats de predicció no seran cap refugi per a aquells qui pretenguin d’utilitzar informació confidencial o classificada en benefici propi”, diu Jay Clayton, fiscal federal del Districte Sud de Nova York, a Manhattan, que s’ocuparà de jutjar el cas de Van Dyke. I afegeix: “Els responsables dels secrets de la nostra nació tenen el deure de guardar-los i de no fer servir aquesta informació en benefici propi.”

A final de l’any passat, Van Dyke va fer –per mitjà d’un compte anònim– un seguit d’apostes extremadament oportunes que no trigaren a cridar l’atenció de la resta d’internautes, especialment quan Washington capturà Maduro i la seva dona, Cilia Flores, per jutjar-los per narcoterrorisme als Estats Units.

Les dades de Polymarket revelen que, la setmana anterior a la captura del 3 de gener, un usuari anònim començà a fer petites apostes sobre la possibilitat d’una operació de l’exèrcit dels Estats Units a Veneçuela. Segons l’acusació, la primera aposta de Van Dyke fou el 27 de desembre, quan el soldat apostà 96 dòlars a la possibilitat que soldats de l’exèrcit “entressin a Veneçuela” abans del 31 de gener. Durant la setmana següent, l’usuari augmentà progressivament el valor d’aquestes apostes, i apostà a un seguit de contractes de possibilitat –és a dir, hipòtesis o possibilitats– vinculats al futur polític de Maduro. Una d’aquestes hipòtesis era que Maduro no continuaria en el càrrec el 31 de gener, cosa que en el moment que Van Dyke apostava era altament improbable.

Van Dyke va fer la darrera de les seves apostes la nit del 2 de gener, poques hores abans de l’operació. Tan bon punt transcendí que Maduro havia estat capturat, el valor de les apostes de Van Dyke, que era irrisori en el moment en què les va fer, s’enfilà. En total, Van Dyke apostà uns 34.000 dòlars a hipòtesis vinculades al futur polític de Maduro, més de la meitat dels quals durant les hores immediatament anteriors a la captura del president veneçolà, que li representaren més de 400.000 dòlars en concepte de benefici.

L’acusació també diu que el 3 de gener mateix, poc abans de cobrar els guanys de les seves apostes, Van Dyke publicà una foto d’ell mateix, vestit amb uniforme de combat i acompanyat de tres soldats més. Tan bon punt rebé els diners, presumptament, Van Dyke en transferí la majoria a un compte de criptomonedes fora dels Estats Units.

A mesura que la notícia de les seves apostes agafava volada a les xarxes, Van Dyke prengué mesures per a ocultar la seva identitat, segons la fiscalia. Tres dies després de la captura de Maduro, per exemple, demanà a Polymarket que eliminés el seu compte a la plataforma, tot al·legant que havia perdut l’accés a l’adreça de correu electrònic amb què l’havia creat. També canvià el correu electrònic vinculat a la seva cartera de criptomonedes per un que no estava registrat directament al seu nom, segons la fiscalia.

Van Dyke, que s’allistà a l’exèrcit dels Estats Units l’any 2008, fou detingut dijous a Fayetteville, a l’estat de Carolina del Nord, on compareixerà davant un tribunal local per a una primera vista. La resta del cas es jutjarà a Manhattan, a Nova York.

Un portaveu del Pentàgon es nega a respondre a les preguntes de The Washington Post sobre el cas, i les remet al Departament de Justícia dels Estats Units.

“Als nostres soldats se’ls confia informació classificada perquè executin les seves funcions amb seguretat i eficàcia, i se’ls prohibeix d’emprar aquesta informació per a cap rèdit personal”, explica el fiscal general en funcions dels Estats Units, Todd Blanche, en un comunicat. “Els mercats de predicció són un fenomen relativament nou, però en cap cas estan exempts de les lleis que protegeixen l’ús i difusió d’informació confidencial vinculada a la seguretat nacional.”

L’encausament de Van Dyke arriba en un moment de preocupació creixent a Washington per la possibilitat que els funcionaris del govern dels Estats Units s’aprofitin de la informació confidencial o classificada de què disposen per fer diners als mercats de predicció. De fet, el mes passat, la Casa Blanca recordà als seus treballadors que l’ús d’informació confidencial en aquests mercats era prohibit, arran d’una sèrie d’apostes sospitoses vinculades a la guerra de l’Iran.

La xarxa social de Donald Trump, Truth Social, anuncià a l’octubre que aviat estrenaria el seu propi mercat de prediccions. Però, abans-d’ahir, Trump digué que li preocupava que els funcionaris del govern nord-americà poguessin aprofitar-se de la informació confidencial de què disposaven per lucrar-se als mercats de predicció.

“Per desgràcia, el món sencer s’ha convertit en una mena de casino”, digué als periodistes. I afegí, en al·lusió als mercats de producció: “No m’han agradat molt mai. No m’agraden, com a concepte.”

En un comunicat publicat a les xarxes socials, la plataforma Polymarket s’ha enorgullit d’haver detectat les apostes de Van Dyke a temps, i ha explicat que alertà les autoritats abans que ningú i que havia cooperat en tot moment amb el cas.

“L’ús d’informació confidencial no té cabuda a Polymarket”, diu el comunicat, publicat abans-d’ahir. “La detenció d’avui és la prova que el sistema funciona.”

Jeremy B. Merrill, Tara Copp i Aaron Schaffer han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Gairebé dos mesos després de l’esclat de la guerra de l’Iran, els mercats semblen sorprenentment optimistes respecte de l’estat de l’economia mundial. Dels Estats Units a Taiwan, passant per Corea del Sud, les borses de tot el món semblen com més va més desconnectades de la realitat geopolítica: la tensió al Llevant és a flor de pell, però les accions continuen assolint màxims històrics.

Després d’una caiguda inicial els primers dies de conflicte, els mercats financers semblen haver bandejat la guerra i les conseqüències que se’n puguin derivar, per molt que el preu del petroli continuï molt més alt que no pas a començament d’any. Els inversors continuen optant pel creixement del sector de la IA i dels mercats emergents, cosa que sembla indicar que la volatilitat dels primers dies de conflicte ja ha passat a la història. El dòlar també ha caigut, un altre senyal que els mercats han girat full a la guerra.

“Sembla que els mercats consideren que l’impacte del conflicte serà transitori, per bé que tot apunta que les conseqüències de la guerra es continuaran notant durant un període llarg”, explica Magdalena Polan, directora d’investigació macroeconòmica de la divisió de mercats emergents del gegant financer PGIM. “Els inversors continuen tenint una visió optimista del panorama econòmic mundial”, afegeix.

Aquestes són les cinc grans raons que expliquen per què els mercats no hi han reaccionat més negativament.

La pitjor part ja ha passat

Els analistes expliquen que els mercats continuen creient que l’Iran i els Estats Units trobaran una sortida negociada al conflicte i descarten, per tant, les previsions més pessimistes. Tant Washington com Teheran semblen mantenir la porta oberta al diàleg i l’allargament de l’alto-el-foc entre ambdós països, aquesta mateixa setmana, ha fet augmentar la confiança dels mercats en una fi negociada al conflicte. Dit d’una altra manera: per molt que la tensió geopolítica al Llevant continuï més viva que mai, els mercats estan convençuts que la via diplomàtica és el desenllaç més probable.

Invertir contra el mercat

Molts veuen la guerra de l’Iran com una mena de repetició de la invasió d’Ucraïna, a començament del 2022, en què els mercats es van recuperar ben de pressa del xoc inicial. Als Estats Units, el rumb erràtic del govern Trump també ha acostumat molts inversors a no “sobrereaccionar” a notícies que, a priori, haurien de ser negatives per als mercats, com ara la guerra de l’Iran.

El petroli, un coixí inesperat

La crisi energètica desencadenada per la guerra ha disparat el preu del petroli i la benzina, però això –a excepció d’alguns països en procés de desenvolupament– encara no s’ha traduït en l’escassetat generalitzada de combustible que molts temien al començament del conflicte. Si l’estret d’Ormuz continua tancat, tanmateix, les conseqüències econòmiques podrien esdevenir molt més greus.

Greg Calnon, director d’inversions públiques de Goldman Sachs, explica a Bloomberg que els mercats mundials s’han mostrat remarcablement resilients tot i el blocatge de l’estret, cosa que suggereix que els inversos continuen confiant que el conflicte se solucionarà relativament de pressa i que la situació al mercat energètic no trigarà a tornar a la normalitat.

Bons resultats empresarials

L’acumulació de bons resultats trimestrals de les grans empreses ha donat una empenta afegida als mercats. Gairebé un 80% de les empreses de l’S&P 500, l’índex borsari de referència dels Estats Units, que han presentat resultats trimestrals aquestes darreres setmanes han superat les previsions de benefici dels analistes, segons dades de Bloomberg. Uns quants analistes de mercat han revisat a l’alça les previsions de beneficis d’enguany, cosa que no ha fet sinó reforçar la confiança dels inversors.

La IA continua seduint els mercats

Les accions de les grans tecnològiques, que han mantingut (i fins i tot ampliat) els beneficis malgrat la guerra, han estat el gran motor de la revifada borsària d’aquestes darreres setmanes. Ahir, la sud-coreana SK Hynix va anunciar que havia multiplicat per cinc els beneficis trimestrals i afegia que reforçaria els plans d’inversió. La taiwanesa Taiwan Semiconductor Manufacturing Co. (TMSC) també va augmentar fa poc la previsió de beneficis per al 2026. I Samsung va anunciar que multiplicaria per vuit els beneficis el trimestre passat. Els analistes diuen que, si els resultats trimestrals de la resta de gegants tecnològics segueixen la mateixa línia, els mercats encara podrien pujar més.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Cap regió del món no produeix tant petroli i gas com els països del golf Pèrsic. La majoria d’aquesta producció s’exporta als mercats internacionals passant per una sola via: l’estret d’Ormuz.

El trànsit per l’estret s’ha aturat gairebé del tot d’ençà que esclatà el conflicte de l’Iran, a final de febrer, cosa que ha desencadenat una crisi inflacionària mundial i ha perjudicat sectors tan diversos com ara la producció de fertilitzants a l’Índia, la indústria manufacturera a Corea del Sud i l’aviació a Europa.

Amb més de dos-cents grans petroliers encallats al golf Pèrsic, els països de la regió s’han trobat obligats a aturar bona part de la producció de petroli, perquè ja no tenen espai on emmagatzemar-la. Un altre problema és que encara no és clar si a l’estret s’hi restablirà la navegació lliure, encara que els Estats Units i l’Iran arribin a un acord per a reobrir-lo. El govern de l’Iran ha insinuat que vol emprar el control sobre el trànsit marítim d’Ormuz com a eina de negociació, tant en aquest conflicte com a termini mitjà i llarg.

Com ha afectat la guerra de l’Iran el trànsit marítim per l’estret d’Ormuz?

A final de febrer, tan bon punt començaren els atacs dels Estats Units i Israel, l’Iran advertí que atacaria qualsevol vaixell que travessés l’estret sense la seva autorització explícita. Els dies següents, la mitjana diària de vaixells que travessaren l’estret caigué d’uns 135 a menys d’una desena.

D’aleshores ençà, l’Iran ha permès a certs vaixells –per exemple, molts que duien petroli iranià– de travessar-lo per un corredor que voreja la costa iraniana, sovint en canvi de peatges que han arribat a enfilar-se fins a dos milions de dòlars. El resultat és que les exportacions de petroli de la resta de països de la regió van baixar d’un 95% al març, però les de l’Iran s’han mantingut pràcticament igual des que començà el conflicte, segons dades de la consultora Kpler.

A començament de mes, l’Iran i els Estats Units anunciaren un alto-el-foc que s’ha mantingut aquestes darreres setmanes. El trànsit a l’estret, tanmateix, continua aturat del tot, perquè l’Iran continua exigint als vaixells que vulguin travessar la via que s’hi coordinin.

El 13 d’abril, els Estats Units van anunciar que blocarien el trànsit per l’estret a qualsevol vaixell vinculat amb l’Iran. Teheran tornà a declarar obert l’estret quatre dies més tard, el 17 d’abril proppassat, però el tancà una altra vegada al cap de poques hores, quan els Estats Units van refusar d’aixecar el seu blocatge.

Quan es podria reobrir l’estret d’Ormuz?

La reobertura de l’estret depèn, sobretot, del temps que triguin els Estats Units i l’Iran a establir un acord de pau durador. La pressió sobre ambdós països per a arribar a un acord s’anirà intensificant a mesura que les conseqüències econòmiques del tancament de l’estret continuïn augmentant.

És difícil que un acord de pau es tradueixi en una represa immediata del trànsit a l’estret, si més no com abans del conflicte. Sembla difícil que les navilieres estiguin disposades a travessar l’estret sense la garantia –ara com ara, gairebé impossible– que qualsevol possible acord serà ferm i durador. Si el trànsit s’acaba reprenent, és probable que moltes navilieres es limitin a evacuar els vaixells que tenen atrapats al golf Pèrsic, en compte d’enviar-hi noves naus que podrien restar atrapades a la regió en cas que les hostilitats es reprenguessin.

L’Iran, per una altra banda, diu que ha col·locat mines arreu de les aigües de l’estret. Per tant, abans de qualsevol hipotètica reobertura caldria retirar aquestes mines, cosa que podria durar setmanes. L’Iran també haurà d’aturar el blocatge dels senyals GPS a la regió, que ha fet més complicat –i perillós– navegar per l’estret. Una volta hagi passat el conflicte, és possible que moltes navilieres no vulguin travessar l’estret sense una escorta militar que garanteixi la seguretat dels vaixells.

L’armada dels Estats Units no té prou vaixells per a protegir més d’un centenar d’embarcacions alhora, i els experts diuen que tan sols una coalició naval multinacional podria assegurar l’estret militarment. Això vol dir que Trump hauria de persuadir els aliats dels Estats Units perquè despleguessin sengles marines a les aigües de l’estret, cosa que fins ara ha estat incapaç de fer.

Sigui com sigui, és possible que ni tan sols una operació d’aquesta magnitud permeti de restablir el trànsit d’abans: una acumulació excessiva de vaixells a les aigües de l’estret, per exemple, podria impedir els escortes de defensar-los d’amenaces entrants, perquè correrien el risc d’atacar uns altres vaixells accidentalment. Resoldre l’embús que es formaria a banda i banda de l’estret podria requerir setmanes, a causa de la quantitat de vaixells atrapats al golf Pèrsic.

Què implica la guerra de l’Iran per al futur de l’estret a llarg termini?

En termes econòmics, l’impacte d’aquest conflicte –que ha evidenciat que l’Iran, un país que pràcticament no té exèrcit, pot aturar fàcilment el trànsit per l’estret– ja ha superat el de les dues grans crisis anteriors del mercat del petroli, als anys 1973 i 1979.

Els atacs dels Estats Units i Israel contra l’Iran, a més, no han destruït l’arsenal de míssils i drons de la República Islàmica. Alguns representants del règim han afirmat que Teheran no renunciarà mai al control sobre l’estret, i han avançat que el règim continuarà explotant aquest control fins i tot quan s’hagi acabat el conflicte. El parlament iranià, de fet, es troba en procés de tramitar un projecte de llei que demana de consagrar el control de Teheran sobre l’estret a la legislació iraniana i formalitza el sistema de peatges que el règim imposaria als vaixells que el travessin una volta s’hi reobri el trànsit.

Si l’Iran no vol renunciar al control de l’estret, la situació d’aquesta ruta clau podria canviar radicalment aquests anys vinents. Les navilieres més cauteloses, per exemple, podrien considerar que la ruta ha esdevingut massa arriscada i retirar-se’n del tot. Paral·lelament, si s’encareixen les assegurances per als vaixells que hi passin, algunes navilieres –sobretot les que s’encarreguen de transportar productes industrials i de consum– podrien renunciar-hi per una qüestió econòmica.

Per què és tan important l’estret d’Ormuz?

Situat entre l’Iran, al nord, i els Emirats Àrabs Units (EAU) i Oman, al sud, l’estret d’Ormuz connecta el golf Pèrsic amb l’oceà Índic. Fa uns 161 quilòmetres de llargada, i uns 39 quilòmetres d’amplada al punt més estret. Les rutes de navegació en cada direcció fan tan sols 3,2 quilòmetres d’amplada.

És una ruta clau per al mercat de l’energia mundial, perquè hi passa prop d’un quart del trànsit de petroli i un cinquè del trànsit de gas natural liquat (GNL). L’Aràbia Saudita, l’Irac, l’Iran, Kuwait, Bahrain, Catar i els EAU exporten cru per Ormuz, la majoria del qual va a parar al mercat asiàtic. Els països del golf Pèrsic també tenen grans refineries que produeixen dièsel, nafta –emprada en la fabricació de plàstics i gasolina– i més productes petrolífers que s’exporten a través de l’estret.

Energia a banda, el pas per l’estret d’Ormuz és clau per a productes com ara l’alumini, els fertilitzants i fins i tot l’heli, que s’empra en la producció de semiconductors.

Els grans productors de petroli poden esquivar l’estret?

Kuwait, Catar i Bahrain no tenen cap ruta marítima alternativa per a les seves exportacions.

L’Aràbia Saudita, el país que exporta més petroli a través d’Ormuz, ha desviat una part de la producció per un oleoducte que arriba fins al port de Yanbu, a la mar Roja. Aquest país no podria exportar més d’uns 5 milions de barrils el dia a través de l’oleoducte, un 30% menys que el nivell d’exportacions habitual.

La ruta de la mar Roja, d’una altra banda, no és pas exempta de riscs: l’Iran ja ha atacat una refineria a Yanbu i una estació de bombament de l’oleoducte. Alhora, els militants hutis –vinculats amb Teheran– han amenaçat de reprendre els atacs contra vaixells a les aigües de la mar Roja.

Els EAU també tenen alternatives a Ormuz, bàsicament per Oman, però el port de Fujairah –situat al final d’un oleoducte que connecta els jaciments petrolífers del país amb el golf d’Oman– ha hagut d’aturar l’activitat després de rebre atacs iranians. L’Irac continua provant de reactivar les exportacions de cru pels ports de Jordània i Síria, però el volum que poden assumir aquestes rutes és molt menor del que solia travessar l’estret abans d’esclatar el conflicte.

L’Iran té el dret de controlar l’estret?

La Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar estipula que els països poden exercir sobirania sobre les aigües que els envolten fins a 12 milles nàutiques (uns 22 quilòmetres) de la seva costa, anomenades “aigües territorials”. L’estret d’Ormuz travessa les aigües territorials tant de l’Iran com d’Oman: la convenció, tanmateix, estipula que els signataris han de permetre el “pas innocent” de vaixells estrangers per les seves aigües territorials, i que no han d’impedir el “trànsit” pels estrets per on passen rutes de navegació internacional. El tractat també estableix que els països no poden cobrar als vaixells estrangers pel mer fet de travessar-ne les aigües territorials.

El govern iranià signà la convenció l’any 1982, però el parlament no l’arribà a ratificar mai.

El director de la principal agència marítima mundial, l’Organització Marítima Internacional, declarà a començament de mes que qualsevol intent iranià d’imposar un peatge permanent pel pas per Ormuz seria inacceptable, i establiria un precedent perillós.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La majoria aclaparadora de Rumen Radev a les eleccions de diumenge a Bulgària, que permetrà a l’ex-president de formar govern tot sol, ofereix al Kremlin una nova porta d’entrada a la UE setmanes després de la derrota de l’ex-primer ministre hongarès Viktor Orbán –que fins ara havia estat el gran aliat de Moscou al bloc– a les presidencials hongareses d’aquest abril.

El resultat electoral, inusualment contundent, posa fi a gairebé dues dècades d’estancament polític i de coalicions de govern inestables a Bulgària, membre de la UE i l’OTAN. El Kremlin, per la seva banda, s’ha mostrat “impressionat” pel marge de victòria de Radev.

“Encara és massa aviat per a determinar si el ‘clima paneuropeu’ envers Rússia canviarà”, declarà abans-d’ahir el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov –que, tanmateix, es referí a la victòria de Radev com un pas decisiu cap a un “diàleg més pragmàtic” entre la UE i Rússia.

Radev –un ex-aviador que fins aquest gener exercia com a president del país, un càrrec majoritàriament cerimonial– aconseguí d’erigir-se en el gran abanderat de les protestes anticorrupció que tombaren el govern búlgar al desembre, i que culminaren en les vuitenes eleccions que el país ha viscut en tan sols cinc anys. Al gener, Radev també qüestionà l’entrada de Bulgària en la zona euro, cosa que ha fet augmentar els preus al país, i ha deixat clar que, com a primer ministre, adoptaria un enfocament més pro-rus. En aquest sentit, ha promès de restablir les relacions amb Moscou i oposar-se a l’ajuda europea a Ucraïna.

La nit electoral, poc després que es confirmés la seva victòria, Radev afirmà: “A una Bulgària forta i una Europa forta els cal esperit crític i pragmatisme.” També demanà un nou pacte de seguretat per al continent europeu, i es féu ressò d’una iniciativa clau del Kremlin.

“Europa ha estat víctima de la seva pròpia ambició de ser un referent moral en un món que es regeix per regles noves”, declarà a la premsa.

Amb més d’un 91% dels vots escrutats, el partit Bulgària Progressista de Radev, format fa poc, s’ha assegurat una majoria de 135 escons, pel cap baix, al parlament búlgar, de 240 escons. La coalició liberal pro-occidental Continuar Amb el Canvi (PP-DB) ha obtingut un 15% dels vots, i el partit GERB, del veterà ex-primer ministre Boyko Borissov, s’ha hagut de conformar amb tan sols un 13% dels vots.

L’economia de Bulgària depèn, en bona part, del finançament de la UE. Això, segons que expliquen els analistes, complica que Radev adopti la mateixa oposició frontal a la UE que adoptà Orbán com a primer ministre d’Hongria. Orbán sovint emprà el seu dret de vet per blocar iniciatives europees clau, incloent-hi el préstec de 90.000 milions d’euros a Ucraïna.

Però la contundència de la victòria electoral de Radev, que ha estat més àmplia que no s’esperava, podria reforçar-lo en una hipotètica disputa amb Brussel·les per la proposta europea de prohibir les importacions d’energia russa. Bulgària és un punt clau en el trànsit de gas rus fins a Hongria a través del gasoducte TurkStream, a la mar Negra, i també acull una de les refineries més grans de petroli rus a Europa.

“Quant al paquet d’ajuda a Ucraïna, no sé què pretén fer”, diu Dimitar Bechev, investigador de Carnegie Europe, un think tank de Brussel·les. “Tradicionalment, Bulgària ha procurat de marcar distàncies amb Orbán: generalment, la idea ha estat que Bulgària no bloqui propostes clau a Brussel·les si, en canvi, Brussel·les accepta fer els ulls grossos amb Bulgària.”

Radev ha aconseguit de valer-se de la seva condició d’ex-president per consolidar l’oposició a l’establishment al voltant de la seva figura. Però, segons que expliquen els analistes i un ex-polític búlgar de rang alt, res d’això no li garanteix un suport durador de l’electorat, que podria girar-s’hi d’esquena si adopta una posició excessivament pro-russa i accedeix a blocar iniciatives clau de la UE.

Kiril Petkov –ex-primer ministre del PP-DB, que quedà segon en les eleccions de diumenge– avança que el seu partit donarà suport a Radev en la lluita per eradicar la corrupció policíaca, endèmica al país.

L’ex-primer ministre, això sí, també matisà que el seu partit s’oposaria frontalment a qualsevol intent del govern Radev de sabotar les polítiques de la UE. “No dubtarem a fer de contrapès si detectem qualsevol actitud antieuropeista”, ha dit en declaracions a The Washington Post.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Romania sembla encaminada a una crisi política de gran magnitud per segona volta en menys d’un any. El primer ministre, Ilie Bolojan, es continua negant a deixar el càrrec malgrat la que li ha retirat el suport un dels socis clau del govern, els socialdemòcrates, cosa que amenaça de fer caure definitivament la coalició quadripartida que governa el país.

Ahir al vespre, els socialdemòcrates del PSD, el partit amb més escons al parlament, anuncià que deixava de donar suport a Bolojan, del Partit Nacional Liberal (PNL), després d’una consulta interna. La política d’austeritat del govern Bolojan ha desfermat la tensió amb les bases i la direcció del partit, que també ha acusat el primer ministre de manca de coordinació amb la resta de socis de la coalició de govern.

El primer ministre –el partit del qual, el PNL, té gairebé la meitat d’escons al parlament que no pas els socialdemòcrates– va prometre ahir de mantenir-se en el càrrec amb independència d’allò que decidís el partit. Si es continua negant a dimitir, és possible que els socialdemòcrates presentin una moció de censura contra Bolojan aquestes pròximes setmanes o, si més no, que hi donin suport.

La crisi deixa penjant d’un fil la coalició de govern pro-europea, que va agafar les regnes del govern romanès ara fa menys d’un any –poc després de la crisi més greu que ha viscut el país en dècades, desencadenada per la decisió sense precedents de la justícia de revocar el resultat les eleccions presidencials a causa de les ingerències de Rússia.

Una hipotètica caiguda del govern agreujaria els problemes que fa temps que l’economia romanesa arrossega: les agències de qualificació creditícia, per exemple, ja han avisat que l’estabilitat política és clau per a normalitzar les finances del país amb el dèficit fiscal més gran de tota la UE. Romania, de fet, ja paga els costs d’endeutament més alts de la regió i els bons del tresor s’han desplomat aquests darrers dies a causa de la situació política.

Divendres, el cap dels socialdemòcrates, Sorin Grindeanu, va afegir encara més pressió al govern. “De dilluns endavant tindrem una nova realitat política”, va dir en una conferència de premsa: “Decidirem el camí que ens pertocarà de seguir a partir d’ara. I si aquest camí ens porta a l’oposició, doncs així serà.”

Perdre el suport dels socialdemòcrates privarà Bolojan de la majoria parlamentària de què ha gaudit fins ara, cosa que l’obligarà a triar entre un govern en minoria, passar a l’oposició o bé fer un pas al costat i cedir el càrrec a un altre candidat que generi prou consens per a restablir l’aliança.

Tan bon punt els ministres socialdemòcrates dimiteixin dels càrrecs respectius,  el primer ministre tindrà quaranta-cinc dies per a demanar una moció de censura al parlament, un període durant el qual continuaria mantenint tots els poders i atribucions del càrrec.

Divendres, Bolojan va insinuar en una entrevista radiofònica que estava disposat a encapçalar un govern en minoria si la constitució li ho permetia i si aconseguia de sobreviure a una hipotètica moció de censura. També va dir que la seva formació, el Partit Liberal, no tornaria a entrar en coalició amb els socialdemòcrates en la situació actual.

“No sóc partidari dels governs en minoria, però Romania ja n’ha tingut en el passat”, va dir Bolojan: “L’aritmètica parlamentària no ens deixa gaires opcions i no és fàcil formar majories.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Un dels arguments amb què tant els Estats Units com Israel van justificar la decisió d’atacar l’Iran, a final de febrer, fou d’impedir que la república islàmica arribés mai a poder produir armes nuclears pròpies. Corea del Nord, un altre estat fora de l’òrbita occidental, fa temps que té arsenal nuclear propi i aquests darrers anys ha redoblat esforços en matèria de producció d’armes nuclears, segons l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA).

Durant el primer govern Trump, els EUA van provar de persuadir Corea del Nord perquè es desnuclearitzés. Però el cap del país, Kim Jong-un, va optar per conservar “l’escut i l’espasa nuclears” que, segons els mitjans estatals, han protegit el règim d’atacs com els de l’Iran.

Quants caps nuclears té Corea del Nord?

El director general de l’OIEA, Rafael Grossi, va dir la setmana passada que l’agència estimava que l’arsenal del país es limitava a “unes poques dotzenes d’ogives”. Fa anys que Corea del Nord no permet als inspectors de l’OIEA d’entrar al país, però l’organisme de control nuclear de l’ONU en continua supervisant l’evolució del programa nuclear mitjançant imatges per satèl·lit i més eines d’anàlisi.

L’Institut Internacional de Recerca per la Pau d’Estocolm, un think tank independent, va calcular el gener del 2025 que Corea del Nord disposava d’una quarantena de caps nuclears, com també prou material fissionable per a produir-ne una quarantena més.

Kim ha promès d’ampliar l’arsenal nuclear nord-coreà a curt termini. L’OIEA, per la seva banda, diu que té indicis que l’ampliació ja ha començat. Concretament, l’organització assegura haver constatat un augment de l’activitat en algunes instal·lacions que apunta a una millora significativa de la capacitat de produir material fissionable.

Quin és l’abast de les armes nuclears de Corea del Nord?

Corea del Nord té una sèrie de míssils balístics, que sol provar habitualment en assaigs a les aigües de la costa oriental, i treballa per millorar les capacitats nuclears. Un dels grans objectius de Pyongyang és poder armar els seus míssils de curt abast i mitjà abast –i, probablement, també els d’abast més llarg– amb ogives nuclears.

Això, sens dubte, situa Corea del Sud dins l’abast de l’arsenal nuclear de Corea del Nord: tècnicament, totes dues Corees continuen en guerra. La península va quedar dividida després de la Segona Guerra Mundial i ambdues parts van lliurar una guerra els anys cinquanta: el nord, amb el suport de la Xina; el sud, amb el suport dels EUA. El conflicte es va acabar amb un armistici, però no pas amb un tractat de pau.

El Japó –que, com Corea del Sud, també rep una xifra significativa de soldats nord-americans– podria ser un altre objectiu dels míssils d’abast curt de Corea del Nord.

Un atac nuclear nord-coreà contra els EUA –o fins i tot contra Guam, l’illa del Pacífic on es troba una base important de l’exèrcit nord-americà– sembla més difícil. Corea del Nord ha desenvolupat míssils balístics intercontinentals (ICBM) que poden volar prou lluny i impactar als Estats Units, però no és clar si podrien superar els sistemes antimíssils nord-americans, ni tampoc si estan prou perfeccionats per a atacar objectius triats prèviament. Una altra incògnita és si les ogives nord-coreanes podrien sobreviure a la reentrada a l’atmosfera.

Es podria persuadir Corea del Nord de renunciar a l’arsenal nuclear?

En un intent de pressionar Corea del Nord perquè renunciï a les armes nuclears, l’ONU, els Estats Units i els seus aliats l’han convertit en un dels països més sancionats del món. Tota aquesta pressió, tanmateix, ha aconseguit ben poca cosa: ni tan sols les tres reunions cara a cara entre Kim i Trump durant el primer mandat de l’actual president dels EUA van tenir cap resultat tangible.

Aquests darrers anys, l’aïllament de Corea del Nord s’ha atenuat a mesura que el país ha anat estrenyent vincles amb Rússia. El 2024, ambdós països van signar un pacte que incloïa compromisos de defensa mútua. La Xina, per la seva banda, continua proporcionant suport diplomàtic i assistència econòmica a Corea del Nord, un ajut que històricament ha estat clau a l’hora de garantir la supervivència del règim.

En un discurs pronunciat al febrer davant un congrés del Partit dels Treballadors nord-coreà, Kim Jong-un va presentar la seva visió de futur per al programa nuclear nord-coreà, tot prometent de construir míssils balístics intercontinentals més potents, segons els mitjans estatals. El líder suprem de Corea del Nord també ha instat els EUA a reconèixer el seu país com a potència nuclear i a renunciar a la pretensió de desnuclearitzar Pyongyang.

• scribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El trànsit marítim per l’estret d’Ormuz és molt limitat, fins i tot després de dues setmanes d’alto-el-foc entre els Estats Units i l’Iran. Lluny d’apaivagar-se, les tensions entre ambdós països s’han intensificat d’ençà que se signà l’acord: diumenge passat, sense anar més lluny, Trump acusà l’Iran “d’extorsió” per haver demanat que els vaixells que travessessin l’estret es coordinessin amb les seves forces, i anuncià que els Estats Units blocarien el pas dels vaixells que entressin o sortissin dels ports iranians.

Per molt que Washington provi d’asfixiar econòmicament Teheran, la república islàmica té un avantatge crucial: la geografia. En sis setmanes de conflicte, l’Iran ha aconseguit d’aturar pràcticament del tot el trànsit per l’estret a còpia de col·locar-hi mines, cosa que li garanteix de continuar exercint influència sobre qui passa per l’estret, fins i tot, sota un blocatge naval nord-americà.

Aquesta influència, més que no pas qualsevol anunci concret de Teheran, és la gran raó per la qual els vaixells continuen evitant de passar per Ormuz. Tan sols nou vaixells el dia, de mitjana, han travessat l’estret d’ençà de l’alto-el-foc: abans de la guerra, la mitjana diària se situava en unes 130 naus. “A efectes pràctics, l’alto-el-foc no ha tingut absolutament cap efecte en la situació [a l’estret]; cap”, explica Lars Jensen, de la consultora de transport marítim Vespucci Maritime.

Prop d’un 20% del trànsit mundial de petroli i gas natural liquat passava per l’estret d’Ormuz abans de l’esclat del conflicte. La via és l’única sortida al mar del golf Pèrsic, cosa que la converteix en un embut clau per a l’economia mundial. Per si no n’hi hagués prou, gran part de les principals refineries de la regió es troben a la costa de l’estret.

Abans de la treva, Trump amenaçà d’atacar la infrastructura energètica de l’Iran i flirtejà amb la possibilitat de prendre el control de l’illa de Kharg, que processa un 90% de les exportacions de petroli iranianes.

La geografia de l’estret facilita enormement qualsevol intent de clausurar el trànsit marítim que el travessa o d’exercir-hi influència.

Tan sols un grapat de vaixells poden transitar alhora per l’estret, fins i tot en temps de pau. Això sovint obliga la resta de naus a fer cua o fondejar en les proximitats de l’estret, cosa que facilita l’agrupació d’objectius vulnerables que quedarien a la mercè d’un hipotètic atacant.

Les aigües de l’estret són poc profundes, cosa que obliga les naus a transitar per dos carrils estrets, d’uns tres quilòmetres d’amplada cadascun. Això fa que les naus que travessen l’estret siguin altament vulnerables a atacs amb míssils des de la costa, o bé des d’embarcacions petites en aigües iranianes.

Les tripulacions que travessen l’estret també han de preocupar-se per les mines marines, que poden detonar en entrar en contacte amb vaixells o, fins i tot, quan detecten moviment. “Les mines són un problema tant psicològic com pràctic”, explica Frank Galgano, professor associat de geografia i medi ambient a la Universitat de Villanova (Estats Units), que afegeix que caldrien unes quantes setmanes per a retirar les mines que l’Iran ha col·locat a l’estret d’ençà de l’esclat del conflicte.

Dijous, el Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica de l’Iran anuncià que les naus que transitessin per l’estret haurien de desviar-se al voltant de l’illa de Larak, davant la costa del país, perquè les mines impossibiliten de seguir les rutes habituals. El desviament també permet a l’exèrcit iranià d’inspeccionar els vaixells que transitin per l’estret i cobrar-los peatge pel pas.

L’orografia de la costa iraniana, altament muntanyosa, facilita que l’Iran pugui amagar-hi embarcacions, a més de vigilar el trànsit o llançar atacs aeris. La costa iraniana també és plena de petites illes que Teheran podria emprar com a plataforma per a possibles atacs aeris.

“La conclusió de tot plegat és que la geografia d’Ormuz confereix un avantatge molt important a l’Iran, que continua essent capaç d’interrompre el trànsit a l’estret a un cost molt baix”, afirma Basil Germond, professor de seguretat internacional en la Universitat de Lancaster.

Aquestes tàctiques, afegides al fet que els vaixells que travessen l’estret solen ser enormes i navegar a poc a poc, fan extremadament perillós el trànsit per Ormuz. Els experts en defensa expliquen que els vaixells comercials no estan equipats per detectar amenaces d’aquesta mena: “Tens els iranians a sobre, de manera que pràcticament no tens ni un instant per a reaccionar”, explica Galgano.

Fins i tot Trump ha reconegut l’efectivitat dels drons i les mines de baix cost de l’Iran; el mes passat, sense anar més lluny, lamentà que els atacs aeris de l’Iran contra les embarcacions que travessessin l’estret persistirien per molt que els derrotessin amb duresa.

Encara que no s’ha registrat cap atac contra un vaixell comercial d’ençà de l’anunci de l’alto-el-foc, el mer risc d’un atac iranià continua paralitzant el trànsit a Ormuz. Els experts diuen que, fins i tot quan s’hagin aixecat les restriccions, caldrà temps per a restablir el trànsit als nivells de pre-guerra. “És molt simple: les navilieres continuaran evitant l’estret mentre Teheran continuï essent una amenaça creïble per al transport marítim comercial a l’estret i al Golf”, explica Germond.

Després de l’anunci del blocatge dels Estats Units, l’Iran avançà que no dubtaria a respondre militarment en cas que Washington amenacés els seus ports a la costa de l’estret, cosa que complicà encara més l’hipotètic restabliment del trànsit a l’estret. I si amb tot això no n’hi hagués prou, el sistema de peatge que Teheran pretén d’implementar també implica riscs legals per a les navilieres, atès que qualsevol vaixell que pagui diners a la Guàrdia Revolucionària en canvi de travessar l’estret podria ser culpable de violar les sancions nord-americanes i europees contra l’Iran.

Mentrestant, les navilieres continuen pendents que la situació s’aclareixi: segons la consultora Windward, més de 800 naus continuaven atrapades al Golf a mitjan aquesta setmana.

Un portaveu de la naviliera Hapag-Lloyd declara a The Washington Post que les naus de la companyia continuen evitant travessar l’estret, i que no hi tornaren fins que hi hagi garanties de seguretat i s’aclareixi què passarà amb els peatges que l’Iran reclama. “Ara per ara, creiem que els nostres vaixells romandran atrapats al golf Pèrsic”, afirma el portaveu.

En aquest sentit, els analistes expliquen que, perquè el trànsit torni a la normalitat, el sector haurà de tenir la certesa que l’alto-el-foc es mantindrà, i que l’Iran no atacarà als vaixells que travessin l’estret. “Si engegues el vaixell i s’espatlla en ple estret d’Ormuz, la teva tripulació quedarà atrapada en una galeria de tir. Per atrevir-te a tornar a l’estret, per tant, et caldrà veure un alto-el-foc relativament sòlid”, diu Jensen.

Però a l’Iran li interessa de continuar restringint el pas per l’estret. “És un dels darrers rocs a la faixa que li queden en aquesta guerra”, explica Germond. “Si vol demostrar que es pren l’alto-el-foc seriosament, l’Iran haurà de comprometre’s a permetre que reprengui el trànsit marítim per l’estret: qualsevol intent de restringir el trànsit per mantenir poder de negociació podria fer perillar l’acord, per petit que sigui”, diu. I conclou: “És un equilibri molt delicat.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Londres, Regne Unit. Nigel Farage, fundador del partit anti-immigració Reform UK i gran abanderat del Brexit, acollí amb eufòria el retorn de Trump a la Casa Blanca. De fet, Farage arribà a fer campanya a favor de Trump, fins al punt de visitar-lo en persona a la residència de Mar-a-Lago i comparar-lo –favorablement– amb Winston Churchill.

L’elecció de Trump, segons que augurà Farage en el seu moment, marcà “el començament d’una edat d’or”.

Tot això, ara, és cosa del passat.

“Resulta que el conec, però això és secundari”, digué Farage la setmana passada en al·lusió a Trump a The Financial Times, en unes declaracions publicades poques setmanes després de l’esclat de la guerra que ha fet enfilar el preu de la benzina i del menjar al Regne Unit.

Farage fou un dels primers dirigents polítics a sortir a favor de l’atac del govern Trump contra l’Iran, però a mesura que creix el descontentament amb la guerra –i Trump mateix– entre els britànics, cridats a les urnes a les eleccions municipals aquest 7 de maig, el dirigent ultradretà ha començat a fer marxa enrere. La popularitat de Reform UK als sondatges ha caigut significativament aquestes darreres setmanes, en part a causa del fenomen que alguns enquestadors anomenen “l’efecte Trump”.

Farage no és l’únic polític que es troba en aquesta situació. A tot Europa, la dreta i la ultradreta populista s’han anat distanciant de Trump després d’haver-ne aclamat el retorn a la presidència com una mena de parusia per a la causa populista a tot el món. Després de tan sols quinze mesos de legislatura, la relació entre el trumpisme i el populisme europeu sembla que ha arribat a un punt de n-retorn.

La guerra comercial del president nord-americà, per no parlar de les amenaces d’envair Grenlàndia o la decisió d’atacar l’Iran per sorpresa, ja havia deixat la ultradreta europea en evidència per la seva proximitat amb Trump. Ara, però, la manera com Trump ha gestionat la guerra –i també la seva retòrica genocida i els repetits atacs verbals contra el papa Lleó XIV, el primer pontífex nord-americà– han afegit tensió a la corda fins a uns nivells insostenibles.

Tino Chrupalla, copresident de la ultradreta d’Alternative für Deutschland (AfD), ha acusat el govern Trump de possibles crims de guerra per haver atacat infrastructures civils a l’Iran.

La dirigent del partit, Alice Weidel –que es reuní l’any passat amb el vice-president dels Estats Units, J.D. Vance, i celebrà el suport manifest de Trump als “partits patriòtics europeus”–, escrigué fa poc a les xarxes socials: “La desestabilització del Llevant no beneficia Alemanya, i cal posar-hi fi.”

Weidel també havia criticat la captura de Maduro i les amenaces de Trump contra Grenlàndia, que definí com “la violació d’una promesa electoral clau: no interferir en altres països”.

Marine Le Pen, cap del partit francès Rassemblement National, ha condemnat l’actitud “erràtica” de Trump durant el conflicte, tot advertint de “conseqüències catastròfiques” quant al preu del combustible. “Cada dia és més evident que hi ha hagut molt poca preparació”, declarà fa poc al diari Le Parisien. Jordan Bardella, la jove promesa de Rassemblement National –i un dels principals favorits a les eleccions de l’any vinent– condemnà fa poc les “ambicions imperials” de Trump.

La visió que té França de Trump deixa l’Agrupació Nacional amb poques opcions, segons Marc Lazar, professor emèrit del Centre d’Història de Sciences Po, a París, explica que la impopularitat de Trump a França deixa poques més opcions al partit que girar-s’hi d’esquena. “Els francesos senten una hostilitat enorme cap a Trump”, diu Lazar. “També és el cas de l’electorat de Le Pen. No pot presentar-se com una possible aliada.”

El retorn de Trump a la presidència dels Estats Units fou una alenada d’aire fresc per a la dreta populista europea, que en un primer moment veié el govern Trump com un aliat indispensable en la lluita per a endurir els controls fronterers, afeblir la UE i prevenir la ingerència de les organitzacions internacionals en els afers domèstics dels països del continent.

Vance volà a Munic poc després de la presa de possessió de Trump, i hi pronuncià un discurs en què titllà els polítics europeus d’antidemocràtics, i els acusà d’haver suprimit la llibertat d’expressió i haver reprimit l’oposició. Vance també es referí als alts càrrecs de la UE com a “comissaris”, i digué que el suposat retrocés democràtic d’Europa era una amenaça més gran per als Estats Units que no pas Rússia o la Xina.

Pocs mesos després, el govern Trump publicà la seva estratègia de seguretat nacional, que esmenta explícitament el suport als partits populistes europeus com a prioritat en matèria de política exterior. A Europa, la dreta populista somniava amb una revolució conservadora transnacional dirigida de la Casa Blanca estant, amb les publicacions de Trump a les xarxes socials com a detonant. Ara aquesta visió s’ha esvaït.

Els mateixos polítics que han aplaudit amb ànsia la política migratòria del govern Trump, o la guerra del president contra els grans consensos progressista, se senten ara contrariats per l’intervencionisme de la Casa Blanca a Llatinoamèrica, el Llevant o l’Àfrica.

“Al començament, pensaven que el govern Trump els seria favorable, perquè en comparteixen els valors, objectius i agenda política”, diu Mujtaba Rahman, director de la divisió d’Europa de la consultora Eurasia Group. “Aquesta creença ara s’ha esfondrat del tot.”

La disputa com més va més agra de Trump amb el papa –que no té precedents, si més no, en els darrers segles– ha estat un pas massa enllà, fins i tot per a alguns dels aliats més estrets del president nord-americà.

Diumenge, en un missatge a les xarxes socials, Trump instà el pontífex a “comportar-se com un papa, fer servir el sentit comú i deixar de complaure l’esquerra radical” perquè Lleó XIV havia condemnat el president nord-americà per haver amenaçat d’exterminar una civilització sencera.

Trump s’atribuí el mèrit de la tria de Lleó XIV com a papa l’any passat, i digué que havia estat elegit com a tal perquè era nord-americà. La setmana passada, el president nord-americà també compartí una imatge generada per IA en què apareixia amb una túnica blanca fent una benedicció, com si fos Jesucrist. La imatge fou esborrada poques hores després enmig d’una allau de crítiques.

Els atacs de Trump cap al papa han empès Giorgia Meloni, primera ministra italiana i una de les grans aliades de Trump a Europa, a fer una cosa poc habitual: criticar el president nord-americà de manera explícita.

“Considero inacceptables les paraules del president Trump cap al sant pare”, digué Meloni, catòlica devota. “El papa és el cap de l’Església Catòlica, i és correcte i normal que faci una crida a la pau i condemni tota forma de guerra.”

El vice-primer ministre italià, Matteo Salvini, cap del partit populista Lliga, tampoc no ha dubtat a rebatre els atacs de Trump al pontífex. “Si hi ha una persona que lluita per la pau, aquesta és el papa Lleó”, digué. Com Meloni, Salvini també demanà l’any passat que Trump fos guardonat amb el premi Nobel de la pau.

El distanciament podria ser profund i durador. Dimarts, en declaracions al diari italià Corriere della Sera, Trump criticà durament tant Meloni com més dirigents de l’OTAN per haver-se negat a assistir militarment els Estats Units durant el conflicte.

“No vol ajudar-nos amb l’OTAN, no vol ajudar-nos a desfer-nos de les armes nuclears”, digué Trump. “És algú molt diferent de qui em pensava que era. Ja no és la mateixa persona, i Itàlia no serà el mateix país.”

Tant a Itàlia com a la resta d’Europa, la ultradreta populista té entre cella i cella els sondatges i el calendari electoral. Trump és extremadament impopular a tot el continent, segons els darrers sondatges de YouGov: un 78% dels francesos en té una opinió desfavorable, una xifra que augmenta fins a un 80% a Itàlia i un 86% a Alemanya. Un 73% dels europeus considerava Trump una amenaça per a la pau i la seguretat a Europa, segons que revelà un sondatge de YouGov publicat l’estiu passat, tan sols nou punts per darrere del 82% del president rus, Vladímir Putin.

Alguns analistes assenyalen que la proximitat de Meloni amb Trump –fou l’únic dirigent europeu que assistí a la presa de possessió del mandatari nord-americà l’any passat– fou un dels factors darrere la derrota del govern en el referèndum d’aquest març sobre la proposta de reforma del sistema judicial.

A Hongria, la proximitat entre Viktor Orbán i Trump no aconseguí de salvar qui fins aleshores era el primer ministre d’una derrota electoral aclaparadora diumenge proppassat. La campanya electoral se centrà en la corrupció i la situació econòmica d’Hongria, però la Casa Blanca va fer tot allò que era a les seves mans per impulsar Orbán als sondatges: Trump donà suport a la candidatura, i tant Vance com el secretari d’Estat dels Estats Units, Marco Rubio, visitaren Budapest per fer campanya al costat d’Orbán.

“M’encanta Hongria i m’encanta en Viktor. Us ho dic, és un home fantàstic”, afirmà Trump en unes declaracions retransmeses en directe en un acte de Vance i Orbán cinc dies abans de les eleccions.

Victor Mallet, autor d’un llibre publicat fa poc sobre la ultradreta a França i la resta d’Europa, explica que el factor Trump no exercí un rol decisiu en el resultat de les eleccions, però que la derrota d’Orbán –que va fer campanya amb l’eslògan “Make Europe Great Again”, i que era considerat el gran lloctinent del trumpisme a Europa– evidencia que l’estratègia d’emular Trump podria tenir els dies comptats en la política europea.

“Trump veia Orbán com una mena de model de com fer les coses. El fet que Orbán hagi estat derrotat és realment interessant, perquè evidencia que el model del primer ministre hongarès no funciona; si més no, no a llarg termini”, diu Mallet. “No crec que hi hagi cap país a Europa on ser amic de Trump sigui avantatjós, amb l’excepció possible de Rússia.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Tòquio, Japó. Partidària d’una política de defensa més ambiciosa, la primera ministra del Japó, Sanae Takaichi, ha activat un pla per a estudiar si es modifica la clàusula pacifista de la constitució del Japó, que ha limitat la força de l’exèrcit i, en certa manera, ha definit la identitat nacional d’ençà de la Segona Guerra Mundial.

Impulsada per l’aclaparadora victòria electoral d’aquest febrer, i enfront d’una Xina com més va més amenaçadora, Takaichi té el capital polític –i la popularitat– necessàries per a impulsar un reforma d’aquesta mena, tot i que la qüestió de la defensa nacional continua essent molt delicada al Japó.

El canvi concret que Takaichi pretén impulsar seria més simbòlic que no pas substantiu, i no alteraria la part de la constitució que compromet el Japó a renunciar a la guerra. Sigui com sigui, l’oposició pública a la proposta s’ha fet notar, fins i tot amb protestes –cosa poc habitual al Japó– encapçalades per ciutadans que desconfien de la guerra dels Estats Units i Israel contra l’Iran, i que temen que el Japó es pugui trobar arrossegat a conflictes militars a l’estranger si renuncia a les seves salvaguardes constitucionals.

Fins ara, la primera ministra ha anat amb peus de plom. Aquesta setmana mateixa, Takaichi ha anunciat que volia presentar una proposta formal en un termini d’un any, i ha demanat al seu partit, el Partit Liberal Democràtic (PLD), que mobilitzi “totes les forces” per impulsar-la. Però esmenar la clàusula pacifista de la constitució no serà pas fàcil, fins i tot amb l’àmplia majoria parlamentària que té Takaichi.

Com a primera ministra, s’ha proposat que la revisió de l’estratègia de seguretat nacional sigui una prioritat, especialment per l’augment de les tensions geopolítiques a l’Àsia. Tòquio ha proposat de revisar l’estratègia de seguretat nacional i vol augmentar la despesa militar, a més de  desenvolupar capacitats de contraatac i suavitzar la prohibició d’exportar equip militar letal.

Les propostes han agafat un pes especial ara que l’únic aliat del Japó en matèria de seguretat –els Estats Units– sembla com més va més centrat en el conflicte al Llevant.

“Les forces nord-americanes continuen essent les primeres del món, però ja no són capaces de lliurar diverses guerres importants alhora, com les que lliurà contra el Japó i Alemanya a la Segona Guerra Mundial”, diu Nobukatsu Kanehara, que va ser un dels principals assessors del mentor de Takaichi, l’ex-primer ministre Shinzo Abe. “El Japó ha de ser més responsable, ha d’ampliar les capacitats militars i no ha de continuar depenent tant de la protecció militar dels Estats Units”, afegeix.

Les restriccions constitucionals del Japó han tornat al centre de l’actualitat d’ençà de l’esclat de la guerra de l’Iran, que ha empès Trump a demanar ajuda als aliats militars dels Estats Units per a provar de reobrir l’estret d’Ormuz. Durant una visita a la Casa Blanca el mes passat, Takaichi digué a Trump que hi ha “coses que el Japó pot fer i coses que no pot fer”, en virtut de la seva constitució.

Per als qui s’oposen a les revisions constitucionals, la reunió amb Trump evidencià per què la clàusula pacifista –més coneguda com a article 9– ha de romandre tal com està: sense l’article 9, resistir la pressió de Trump hauria estat molt més difícil.

“No tenim cap dubte que l’article 9 ens va protegir, en aquest cas”, explica una de les dirigents del moviment de We Want Our Future, un grup d’activistes que ha ajudat a organitzar les protestes d’aquestes darreres setmanes contra la revisió de la constitució i, de manera més àmplia, contra la guerra de l’Iran.

Unes 30.000 persones es concentraren davant el parlament la setmana passada, en una de les més de 130 protestes fetes per tot el país. Fou una mostra extremadament inusual d’activisme polític. Un discjòquei posava música animada a tot volum mentre la gent cridava consignes com ara “Trump, dimiteix!” i “La constitució pacifista és el tresor del Japó!”.

“D’ençà que començaren els atacs contra l’Iran, ha estat aterridor veure la velocitat amb què tant el Japó com la resta del món semblen precipitar-se cap a la guerra”, diu Jun Takahashi, de trenta-sis anys, que explica que la manifestació de la setmana passada va ser la primera de la seva vida. “També em desagrada profundament la idea que el Japó, amb la implicació de la primera ministra Takaichi, pugui ser vist com a còmplice –afegeix–. Vaig sentir que em calia actuar i alçar la veu.”

Un flanc descobert

Fins i tot abans de modificar la constitució, el govern japonès ja ha començat a prendre mesures per a enfortir les capacitats defensives en resposta a un entorn de seguretat com més va més incert. Com Alemanya, on l’esclat de la guerra d’Ucraïna ha impulsat un procés generalitzat de rearmament després de vuit decennis de rebuig al militarisme, el Japó ha pres mesures decidides aquests darrers anys per deixar enrere el llegat pacifista de l’era post-1945.

Els vaixells de la guàrdia costanera xinesa han envaït repetidament –sis voltes enguany– les aigües territorials del Japó a la zona de les illes de Senkaku, que la Xina reclama com a pròpies.

A Tòquio, mentrestant, es respira preocupació per la possibilitat que la invasió russa d’Ucraïna embraveixi Pequín per a dur a terme una operació semblant a Taiwan, cosa que podria arrossegar els Estats Units –i, en conseqüència, el Japó– al conflicte. Corea del Nord, per una altra banda, continua ampliant el seu programa nuclear mentre els seus soldats guanyen experiència a còpia de lluitar de bracet de Rússia a la guerra d’Ucraïna.

La guerra de l’Iran ha fet saltar les alarmes a Tòquio, que tem que el desplegament al Llevant empenyi els Estats Units a descurar la seguretat a la regió de l’Àsia-Pacífic. El lliurament dels centenars de míssils Tomahawk que el Japó comprà fa poc als Estats Units –una peça clau per a l’estratègia de defensa de Tòquio– probablement s’endarrerirà a causa de la guerra de l’Iran, segons que expliquen tres persones que parlen anònimament. Una d’aquestes fonts afegeix que el lliurament dels míssils terra-aire SM-6 i els míssils Patriot també es podria endarrerir a causa del conflicte.

“Si els Estats Units continuen desplegant tropes al Llevant, la seguretat a l’Àsia oriental podria resultar compromesa”, diu Gen Nakatani, diputat del PLD i ex-ministre de Defensa japonès. “El Japó ha de treballar tant per aconseguir una distensió com per enfortir les seves capacitats defensives, especialment la dissuasió, la capacitat aèria, la resistència i la intel·ligència.” Takaichi ha demanat d’avançar a un any la revisió de l’estratègia de seguretat i defensa nacional del govern japonès.

L’objectiu del govern és revisar els tres principals documents estratègics en matèria de seguretat i defensa a final d’any. S’espera que els canvis incloguin noves formes de guerra que utilitzin sistemes no tripulats i mecanismes per a garantir una capacitat de combat sostinguda. El govern també planifica de relaxar les restriccions a l’exportació de material de defensa aquest mes mateix.

A Tòquio la preocupa especialment l’amenaça de la guerra asimètrica mitjançant tecnologies avançades com ara la intel·ligència artificial, segons Ken Jimbo, professor de seguretat internacional de la Universitat Keio, que ha assessorat el govern japonès sobre la nova estratègia de seguretat.

“També cal que ens adaptem a aquesta mena de capacitats asimètriques; això és de gran importància per a nosaltres”, diu. I afegeix que el Japó tindrà dificultats per a reclutar soldats nous a causa de l’envelliment de la població del país.

Esmena constitucional

Ara, Takaichi vol anar un pas més enllà i revisar l’article 9 de la constitució, que es basa en un esborrany redactat pels nord-americans durant l’ocupació aliada, després de la rendició del Japó en la Segona Guerra Mundial. L’anomenada clàusula “antiguerra” pretén evitar explícitament que el Japó origini més conflictes.

El significat i la intenció de la clàusula –com també la qüestió de si cal revisar-la– han estat objecte de gran debat d’ençà dels anys cinquanta. Tradicionalment, la posició del govern japonès ha estat que la renúncia a la guerra no implica renunciar també al dret d’autodefensa. Aquest, precisament, és l’argument amb què Tòquio creà –i continua mantenint, dècades després– les anomenades Forces d’Autodefensa, per molt que la constitució del país no permeti explícitament la formació d’un exèrcit.

Com a primer ministre, Abe provà –sense èxit– d’afegir una frase a l’article 9 que hauria reconegut les Forces d’Autodefensa com a exèrcit legítim del país. Takaichi, ara, vol prendre’n el relleu: a diferència del seu mentor, que hagué de bregar amb l’oposició del soci de coalició pacifista del PLD, el partit té ara un nou soci, el Partit de la Innovació del Japó, que sí que sembla donar suport al pla de la primera ministra.

Esmenar la constitució, tanmateix, obligarà Takaichi a cremar una quantitat enorme de capital polític. Per a modificar la constitució no tan sols cal una majoria de dos terços en totes dues cambres del parlament, sinó també el suport dels votants en un referèndum públic.

Takaichi té una majoria qualificada a la cambra baixa, la més poderosa del parlament, però el PLD és minoritari a la cambra alta. Els sondatges mostren que el suport a reconèixer les Forces d’Autodefensa a la constitució ha augmentat aquests darrers anys, però un referèndum a escala nacional seria una decisió arriscada.

Sigui com sigui, els defensors de l’esmena la consideren un primer pas indispensable en el camí cap a l’eliminació de les restriccions que fa dècades que limiten la capacitat d’autodefensa del Japó.

“Al Japó hom li hauria de permetre d’actuar com a ‘país normal’, dins els límits estipulats pels tractats internacionals”, diu Nakatani, l’ex-ministre de Defensa. “Si més no, la constitució hauria de recollir l’existència de les Forces d’Autodefensa per a evitar possibles ambigüitats. Aquest seria el primer pas”, explica.

Alguns altres, tanmateix, adverteixen que fins i tot un canvi tan petit podria fer perillar les salvaguardes pacifistes de la constitució, i tot allò que se’n deriva. Shiro Sato, professor d’estudis de la pau a la Universitat Ciutat d’Hiroshima, explica que, tradicionalment, l’article 9 també ha servit per a demostrar als veïns del Japó que el país no repetiria el seu passat imperial, cosa que ha ajudat a mantenir i reforçar l’estabilitat de la regió.

“Em preocupa que això pugui comprometre la causa pacifista”, diu Sato. “Si [l’article 9] s’esmena, la confiança dels nostres veïns respecte del compromís del Japó amb la pau se’n podria ressentir, cosa que podria augmentar la inseguretat a la regió.”

Noah Robertson, de Washington estant, ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Fa temps que Lleó XIV –un papa estudiós i de posat afable– i Donald Trump –un dirigent polític bel·licós i combatiu– semblaven destinats a tenir enganxades. Després de mesos de tensió soterrada, la guerra de l’Iran ha fet miques la relació entre ambdós dirigents, que s’han encarat públicament per les discrepàncies sobre el conflicte i les repercussions que se’n puguin derivar.

A les xarxes, Trump ha qualificat Lleó de “feble” i d’ostatge de “l’esquerra radical”, suggerint també que el papa –inexplicablement– deu el càrrec al president nord-americà. El papa ha qualificat les amenaces de Trump contra l’Iran de “veritablement inacceptables” i ha recordat als fidels catòlics els texts bíblics i la doctrina de l’Església sobre la guerra i la pau, tot refusant que les seves crítiques contra la guerra de l’Iran tinguin cap relació amb Trump.

“No em fa por el govern de Trump –va dir Lleó dilluns mentre anava cap a l’Àfrica–, ni tampoc em fa por difondre als quatre vents el missatge de l’Evangeli: és per això que treballa l’Església.”

Es tracta d’una disputa que implica dos dels càrrecs més influents del planeta, en mans de nord-americans per primera volta. Així és com el papa i Trump han arribat a aquest punt.

Robert Prevost, un bisbe sense pèls a la llengua

Quan Rússia va envair Ucraïna el 2022, el futur papa era bisbe al Perú. Prevost no va dubtar ni un segon a culpar-ne Rússia: en declaracions al programa televisiu Expresión Semanal, Prevost va descriure la guerra com una “invasió imperialista, amb la qual Rússia prova de conquerir territori per raons de poder, atesa la situació estratègica d’Ucraïna”.

A començament del 2025, l’aleshores cardenal Prevost va compartir a les xarxes socials un article periodístic que criticava JD Vance, vice-president dels EUA i catòlic convers, per haver provat de justificar la política immigratòria de Trump apel·lant a la doctrina cristiana: argumentava que el cristianisme jerarquitzava l’amor pels altres i prioritzava la cura de la família i els veïns a la cura dels estrangers. “JD Vance s’equivoca: Jesús no ens demana que classifiquem el nostre amor pels altres”, deia el titular que va compartir el futur papa.

Els bisbes catòlics solen fer declaracions als mitjans de comunicació del seu entorn, tot i que el nivell de detall amb què solen abordar qüestions d’actualitat varia enormement. Molts es limiten a fer declaracions generals sobre la doctrina i els valors de l’Església, tot evitant d’entrar en conflicte amb polítics concrets. Les declaracions del papa actual com a bisbe al Perú, tanmateix, evidencien que Lleó es manté al corrent de l’actualitat internacional i que no es mossega la llengua a l’hora de criticar qui toqui criticar.

Compromès amb la pau

“Que la pau sigui amb vosaltres… Fou la primera salutació de Crist ressuscitat, el Bon Pastor que va donar la seva vida pel ramat de Déu.” Aquestes paraules, pronunciades del balcó de Sant Pere estant, van ser les primeres de Lleó com a papa.

Quan va tornar a la lògia per a la seva primera benedicció dominical, va parlar sense embuts de la guerra d’Ucraïna i de Gaza, dos conflictes que va denunciar com “una Tercera Guerra Mundial a trossos”. El dilluns següent, Lleó va començar una audiència amb periodistes tot citant Jesús: “Al sermó de la muntanya, Jesús va proclamar: ‘Benaurats siguin els pacificadors’.”

Lleó va emfasitzar la importància de la pau per a Jesús d’ençà dels primers compassos del seu mandat. La qüestió de la pau, de fet, ha estat un dels eixos centrals del seu papat. Esmentant Ucraïna, Rússia, Israel i Palestina, el papa va refermar la voluntat d’anar més enllà de la teoria i d’aplicar la doctrina de l’Església als grans conflictes del planeta.

Parlar en nom de l’Església

En la presentació al món a la plaça de Sant Pere, Lleó va començar parlant en italià i tot seguit va canviar al castellà per adreçar-se als catòlics del Perú, el país on va servir com a bisbe durant anys. La primera benedicció dominical de Lleó fou en italià, com també la primera conferència de premsa. En conferències de premsa posteriors, Lleó sovint ha començat parlant en italià abans de passar a l’anglès.

El llatí i l’italià són les llengües oficials del Vaticà, per la qual cosa no és estrany que Lleo prefereixi fer servir la llengua local. Sigui com sigui, el fet de prioritzar l’italià i el castellà a l’anglès, la seva primera llengua, és una tria deliberada, que en remarca l’estatus com a cap d’una institució mundial amb 1.400 milions de fidels.

“Crec que no vol ésser percebut purament com un nord-americà o com algú que fonamenti la seva autoritat en el fet de ser nord-americà”, explica William Barbieri, professor de la Universitat Catòlica d’Amèrica, als Estats Units: “Vol parlar en nom de l’Església.”

Un abisme creixent

Les amenaces de Trump contra l’Iran van coincidir amb la Pasqua, l’època de l’any en què els cristians celebren la resurrecció de Jesús. Lleó va aprofitar el missatge del Diumenge de Rams per a posar en relleu la figura de Jesús com a “rei de la pau”. Va afirmar: “Déu no escolta les oracions dels qui fan la guerra, sinó que les refusa tot dient: ‘Per molt que reseu, no us escoltaré: teniu les mans tacades de sang’.”

Trump va rebre uns quants dirigents religiosos de tarannà conservador a la Casa Blanca per Pasqua. La seva assessora espiritual, Paula White, no va dubtar a comparar el president dels EUA amb Jesús, tot assegurant que eren figures perseguides que es van sobreposar als enemics.

En declaracions a la premsa per Setmana Santa, Lleó es va referir directament a Trump per primera volta dient que confiava que el president trobaria una “via de sortida” a la guerra de l’Iran. El Diumenge de Resurrecció, Trump va amenaçar de bombardar les infrastructures civils iranianes i va prometre “d’eradicar una civilització sencera”. Lleó va qualificar l’amenaça de “veritablement inacceptable”. La distància ideològica entre tots dos, afegida a la gravetat de la guerra, ha desbaratat la pretensió que Trump i el papa podrien evitar una confrontació directa.

El papa, un rival polític segons Trump

En la publicació de diumenge passat en què va descriure Lleó com a “feble”, Trump hi afegia: “No vull un papa que critiqui el president dels Estats Units perquè faig exactament allò per què em van elegir, PER MAJORIA ACLAPARADORA” (la victòria de Trump a les eleccions del 2024 no va ser aclaparadora en cap sentit de la paraula). A la publicació, Trump també instava Lleó a “centrar-se a ser un gran papa, no pas un polític”.

Lleó li va respondre que no era un polític i que no pretenia d’actuar com a tal: “Crec que això no és entendre el missatge de l’Evangeli”, va dir Lleó a The Associated Press. “I lamento sentir dir això, però persistiré en allò que crec que és la missió de l’Església al món actual.”

La picabaralla entre Trump i Lleó és poc habitual al Vaticà, atès que els papes solen evitar de referir-se explícitament a polítics laics a l’hora de fer declaracions. També és inusual per a Trump, per molt avesat que estigui a atacar tothom qui percebi com un enemic seu: el papa, al contrari de la gran majoria dels seus rivals polítics, és algú que difícilment pagarà cap cost per encarar-se al president dels Estats Units.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Lima, Perú. Poques coses uneixen més els peruans que el menyspreu visceral per la classe política del país.

L’índex de popularitat del president interí del país, José Balcázar, s’ha mantingut estancat entorn el 15% al llarg d’aquests darrers mesos. Amb això, tanmateix, n’hi ha més que prou perquè superi folgadament la popularitat del Congrés del país, que fa temps que es troba en risc de caure per sota del llindar del 10%.

Fa una dècada que el país viu sumit en una crisi política que sembla que no tingui sortida. Els presidents s’hi succeeixen periòdicament, sovint entre escàndols de corrupció, i alguns es veuen obligats a fer un pas al costat després d’haver ordit autocops d’estat fracassats. Al carrer, la situació no és gaire millor: les morts de manifestants a mans de les forces de seguretat han esdevingut habituals i les reformes legislatives d’aquests darrers anys han adobat el camí perquè la delinqüència organitzada i la corrupció hi proliferin.

Després d’una primera ronda inconclusa, en què cap dels candidats ni tan sols s’ha acostat al llindar del 50% que li hauria calgut per a evitar d’anar a la segona, els peruans tornaran a les urnes al juny per elegir un president nou per desena volta en tan sols una dècada: el darrer president a servir una legislatura sencera fou Ollanta Humala, que va deixar el càrrec l’any 2016. D’aleshores ençà, el país ha vist tres dimissions, tres processos de destitució i una destitució per moció de censura. Sis presidents peruans han estat encausats per corrupció aquest segle, tres dels quals, condemnats.

La crisi política del país –beneït amb una gran riquesa cultural, històrica i també material– va més enllà de les institucions: en les eleccions d’aquests darrers anys, sense anar més lluny, s’han registrat múltiples casos d’intimidació electoral, incloent-hi atacs amb granades contra col·legis.

En teoria, els comicis d’aquest cap de setmana oferien als peruans l’oportunitat de redirigir el rumb polític d’aquesta nació andina assotada per la disfunció i la inestabilitat política. Però els resultats solament han refermat el control de les elits sobre la política del país.

“Els peruans som uns inútils a l’hora de votar”, afirma Beto Vizarreta, un votant de Lima de quaranta-tres anys, que es fa ressò d’un sentiment que molts ciutadans comparteixen: “Sempre acabem elegint candidats que ens traeixen. Què hi farem! Cada cinc anys fiquem la pota.”

Eduardo Dargent, politòleg de la Pontifícia Universitat Catòlica del Perú, explica que les queixes de Vizarreta no són infundades: “És un reflex d’una societat despolititzada i desinteressada, que no para gens d’atenció a la política.”

Dargent destaca que un 70% del país treballa en l’economia submergida, cosa que empeny molts peruans a decantar-se per polítics sense escrúpols amb l’esperança que obstaculitzaran qualsevol intent de gravar les activitats a què es dediquen. Es tracta d’un fenomen al qual Dargent es refereix com “la representació en canvi de no pagar imposts”.

Molts peruans coincideixen a culpar una persona de la disfunció política del país: Keiko Fujimori. Fujimori, una figura altament controvertida en la política peruana, és filla de l’ex-president Alberto Fujimori, el cleptòcrata condemnat per abusos contra els drets humans i per corrupció. Força Popular, el partit d’ultradreta de Fujimori, ha estat la força hegemònica de la política peruana aquesta darrera dècada.

Amb un 17% dels vots, segons els resultats preliminars, Fujimori ha estat la més votada dels trenta-cinc candidats –una xifra rècord– que s’han presentat als comicis. Els resultats també garanteixen que Força Popular sigui la força amb més diputats del Congrés unicameral del Perú durant una legislatura més.

Però els motius de la desafecció dels peruans amb la classe política del país van més enllà de Fujimori. Molts analistes apunten a factors estructurals i sovint deliberats.

Un dels factors més importants és la proliferació de partits minoritaris que fragmenten el vot i impedeixen la formació de majories clares. Es tracta de la clau que explica per què fins i tot una política tan profundament impopular com Fujimori hagi estat capaç de passar a la segona ronda del juny, en què els dos candidats més votats a la primera –Fujimori i Rafael López Aliaga o Roberto Sánchez, segons com avanci l’escrutini– lluitaran cara a cara.

Un altre element a tenir en compte és que els partits peruans sovint no tenen una ideologia o un programa clars, fins al punt que semblen ser poca cosa més que un instrument al servei dels interessos personals dels dirigents.

Entre aquests interessos personals sol figurar el sistema d’universitats privades del país –de baixa qualitat, però altament lucratives– que atenen les classes mitjanes emergents del Perú. El Congrés ha blocat repetidament l’aprovació de mesures que haurien limitat els beneficis d’aquests centres, que són propietat dels caps d’uns quants partits principals del país.

Molts parlamentaris també tenen vincles estrets amb l’extracció il·legal d’or. Es tracta d’un sector que reporta uns 12.000 milions de dòlars anualment al Perú, significativament més que no pas la producció i el tràfic de cocaïna.

Fa poc, el Congrés va tombar una reforma molt anticipada que hauria obligat els partits del país a organitzar primàries per a elegir candidat. La majoria de candidats a les eleccions solen ser elegits personalment pels caps dels partits, sovint depenent de la quantitat de diners que hagin donat –de manera lícita o il·lícita– a la formació. Uns altres factors, com ara la popularitat i les credencials polítiques, rarament solen decantar la balança en favor dels aspirants.

La candidata al Congrés i ex-primera ministra Mirtha Vásquez, considerada una de les poques dirigents compromeses amb l’estat de dret i la democràcia al país, explica que aquestes formacions “no són sinó empreses, grups d’interès o fins i tot bandes criminals”. I afegeix: “Són pseudo-partits.”

El resultat de tot plegat és que Fujimori –l’única candidata a la qual la majoria dels peruans diuen que mai no votarien– ha passat a la segona tanda com a figura més votada, tot superant Sánchez –l’actual segon classificat, amb un 90% dels vots escrutats– per un marge de 4,9 punts. Els sondatges indiquen que Fujimori perdrà la segona tanda amb independència de qui sigui el rival.

I, per si no n’hi hagués prou, la composició del Congrés es tria a la primera ronda de les eleccions, no pas a la segona.

El 2016 i el 2021, l’èxit del partit de Fujimori a la primera ronda –i la desfeta consegüent a la segona– va deixar els presidents Pedro Pablo Kuczynski i Pedro Castillo, respectivament, amb parlaments hostils dominats per legisladors capficats a obstruir l’agenda del govern per qualsevol via possible, lícita o il·lícita.

Una altra font de disfunció és el sistema electoral peruà, que redistribueix els vots al Congrés dels partits més petits als més grans. L’objectiu original d’aquest sistema era evitar un parlament fragmentat i promoure l’estabilitat política: a la pràctica, l’única cosa que ha aconseguit ha estat distorsionar els resultats electorals en benefici dels partits més grans. En les eleccions del 2016, per exemple, el partit de Fujimori va obtenir un 36% dels vots, però se li van assignar un 56% dels escons: una majoria absoluta.

El rival de Fujimori a la segona tanda de les eleccions serà l’ultradretà Rafael López Aliaga, ex-batlle de Lima, o el progressista Roberto Sánchez, als quals els separa una única dècima (11,9% i 12%, respectivament) amb un 90% dels vots escrutats.

López Aliaga, que sovint ha estat descrit com el “Trump peruà”, ha denunciat repetidament ser víctima de frau electoral, sempre sense proves; també se l’ha acusat d’haver amenaçat de mort el cap de l’agència electoral peruana. Sánchez és l’hereu ideològic del president Pedro Castillo, ara a presó per haver provat de dissoldre el parlament per a evitar ser destituït. Atesa la impopularitat de Fujimori, qualsevol dels dos candidats seran els favorits per a convertir-se en president peruà en cas de passar a la segona volta, tot i que els tocarà bregar amb un parlament dominat pel partit de Fujimori.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Brussel·les, Bèlgica. Diumenge, l’alleugeriment per la desfeta electoral de Viktor Orbán –que, com a primer ministre d’Hongria, ha convertit en tot un art la pràctica d’obstaculitzar l’agenda legislativa de la UE– es respirava a tot Brussel·les. A molts dels dirigents europeus, que consideren Orbán el gran enemic polític, els costava de dissimular la satisfacció pel resultat.

“Un país reprèn el camí d’Europa. La Unió s’enforteix”, publicà la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, poc després de saber-se els resultats. Orbán acatà la derrota aquella mateixa nit electoral: el seu successor serà Péter Magyar, un conservador que ha promès de reconstruir la democràcia després de setze anys de govern d’Orbán, el qual ha remodelat el sistema polític hongarès a favor seu.

Tant el govern Trump com el Kremlin han ofert suport a Orbán: la setmana passada, sense anar més lluny, el vice-president dels Estats Units, J. D. Vance, va anar a Budapest per a fer campanya de bracet d’Orbán. Ara, la derrota de l’ex-primer ministre hongarès privarà tant Washington com Moscou del seu aliat ideològic més estret al continent.

A Brussel·les, tanmateix, els dirigents de la UE han rebut amb els braços oberts un resultat que podria marcar un punt d’inflexió per al bloc, que finalment s’ha pogut desempallegar del seu gran detractor intern. Moltes decisions de la UE demanen unanimitat dels 27 estats membres, i Orbán no s’ha estat mai d’exercir el dret de vet, especialment a l’hora de blocar l’ajuda europea a Ucraïna o frustrar les sancions contra Rússia.

Però Magyar –ex-membre de Fidesz, el partit d’Orbán– és un conservador de pedra picada, i és probable que moltes de les seves opinions i propostes desentonin amb les prioritats dels socialdemòcrates europeus, la principal coalició de l’esquerra europea, i les de les forces de tarannà encara més progressista, com ara els Verds. Sigui com sigui, Magyar, fins ara diputat del Parlament Europeu, ha avançat que reforçaria la col·laboració amb Brussel·les.

“Restablirem el sistema de controls i contrapoders, vetllarem pel funcionament democràtic de l’estat i no permetrem que ningú s’apropiï de l’estat hongarès”, va dir Magyar diumenge, poc després de saber-se els resultats. “Restablirem les institucions que protegeixen la nostra democràcia. Hongria tornarà a ser un aliat ferm de la UE i l’OTAN.”

“El resultat és un autèntic punt d’inflexió per a Hongria i els europeus”, diu Mujtaba Rahman, director general per a Europa de la consultora Eurasia Group.

Com a primer ministre, Orbán també va convertir les crítiques a Brussel·les en un dels grans pilars del seu programa polític. Durant la campanya, per exemple, acusà repetidament la UE de provar d’interferir en les eleccions, tot i acceptar de bon grat el suport del govern Trump i de Rússia: segons que avançà The Washington Post, de fet, la possibilitat d’una derrota d’Orbán fou rebuda amb tanta alarma a Moscou que la intel·ligència russa fins i tot planificà un atac de falsa bandera contra Orbán per a ajudar-lo a remuntar.

Pocs mesos abans de les eleccions, les tensions amb els seus homòlegs de la UE es dispararen quan Orbán renegà de l’acord signat pels 27 membres del bloc sobre el paquet d’ajuda europea a Ucraïna, valorat en 90.000 milions d’euros, arran de l’escalada de tensions entre Kíiv i Budapest. Durant la campanya, Orbán advertí repetidament els hongaresos –sense gaire èxit– que Magyar arrossegaria Hongria a la guerra d’Ucraïna en cas de ser elegit primer ministre.

Les revelacions d’aquestes darreres setmanes sobre els vincles entre el ministre d’Afers Estrangers hongarès i Moscou han tibat encara més la corda entre Budapest i Brussel·les, segons que expliquen alguns diplomàtics de la UE.

Tot i allargar la mà a la UE, Magyar ha expressat un cert escepticisme amb algunes de les polítiques del bloc. Per exemple, temps enrere s’havia manifestat en contra de l’enviament d’armament a Ucraïna i a favor de continuar important combustible rus a Hongria, tot i els esforços de Brussel·les per a reduir la dependència europea dels hidrocarburs russos.

La nit electoral, Magyar anuncià que el seu primer viatge oficial com a mandatari hongarès seria a Polònia, un país que també elegí fa poc un primer ministre euròfil –Donald Tusk– després d’anys de govern euroscèptic. Magyar també ha afirmat que visitarà Brussel·les per a llimar asprors amb el bloc i impulsar les reformes que la UE exigeix a Hongria per descongelar els fons europeus embargats com a represàlia per la degradació de l’estat de dret al país durant el govern Orbán.

Uns quants dirigents europeus trucaren a Magyar diumenge per felicitar-lo personalment arran de la victòria, entre els quals el canceller alemany, Friedrich Merz, i el president francès, Emmanuel Macron.

“Avancem plegats cap a una Europa més sobirana, més segura, més competitiva i més democràtica”, escrigué Macron diumenge, poc després de fer-se públic el resultat de les eleccions.

Catherine Belton, de Londres estant, ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Cristian Dezilio pensava que es podria permetre sense problemes el préstec que demanà per a comprar un vehicle de segona mà al seu fill: la quota mensual, al cap i a la fi, no superava l’equivalent en pesos a 355 dòlars (uns 300 euros).

Facilitar l’accés al crèdit de milions d’argentins havia estat una de les primeres grans mesures del govern Milei. La taxa anual d’inflació anual, que havia arribat a enfilar-se fins a un 300%, caigué dràsticament durant els primers mesos de govern del president actual, i semblava que l’economia del país tornava a créixer després d’una llarga recessió.

Però, aleshores, la situació econòmica de l’Argentina canvià de cop i volta. Dezilio, que fins aquell moment havia pogut repagar el deute sense problemes, començà a endarrerir-se en els pagaments.

“El preu del pollastre pujà, el preu de la bombona de butà pujà i el meu sou començà a quedar curt”, explica Dezilio, pare de quatre fills. “Quan vaig demanar el préstec, el desembre del 2024, les coses no eren tan cares. En aquell moment, podia repagar-lo amb facilitat. Ara és una lluita contra vent i marea.”.¡

Les facilitats per a accedir al crèdit són tota una novetat per a un país on els préstecs tradicionalment han estat molt difícils d’aconseguir, tot i que la disponibilitat del crèdit a l’Argentina se situa molt per darrere de la resta de Llatinoamèrica. Però ara l’augment dels tipus d’interès, l’alentiment del creixement econòmic i l’augment de la desocupació ha fet que molts argentins –Dezilio inclòs– tinguin problemes per a saldar els seus deutes.

La taxa de morositat dels préstecs personals no bancaris augmentà fins a un 24% al gener, segons dades del banc central argentí analitzades per la consultora argentina EcoGo. Un 10,6% de les llars argentines acumula 90 dies de retard, pel cap baix, en el repagament de les quotes. És la xifra més alta d’ençà que el banc central del país començà a desar-ne registres, l’any 2010.

Segons càlculs de Sebastián Menescaldi, director d’EcoGo, el volum del deute dels argentins se situa ara un 50% per sobre dels ingressos mensuals.

La precarietat financera de molts argentins contrasta dràsticament amb la millora de la situació econòmica del país, que encapçala dos anys consecutius de creixement i que ha aconseguit de reduir notablement la inflació i tornar al superàvit fiscal. També explica –si més no, en part– per què l’índex d’aprovació de Milei caigué al 36% el mes passat, el nivell més baix d’ençà que fou elegit president.

La reducció de les barreres d’accés al crèdit, tant per a consumidors com per a empreses, sovint s’ha considerat una de les grans fites del govern Milei en matèria econòmica. L’accés al crèdit continua essent relativament baix en comparació amb uns altres països de la regió, però d’ençà de l’arribada de Milei a la presidència s’ha duplicat fins a assolir un 13,6% del producte interior brut, segons dades del banc central argentí.

Tanmateix, l’augment dels tipus d’interès l’any passat agafà desprevinguts molts consumidors argentins.

Durant anys, l’alta taxa d’inflació de l’Argentina ha afavorit l’ús de les plataformes de pagament a terminis sense interessos: si els preus creixen de manera continuada, el valor del deute es devalua i, per tant, les compres esdevenen més barates si el termini de repagament s’allarga uns quants mesos. Però aquest coixí econòmic ha anat desapareixent a mesura que la inflació s’ha anat alentint.

Mentrestant, els treballadors del sector privat continuen cobrant menys –si es té en compte l’impacte de la inflació– que no pas abans de l’elecció de Milei; els salaris del sector públic es troben uns vint punts per sota dels nivells pre-Milei.

Fins i tot, abans que es disparessin els tipus d’interès, els costos fixos dels argentins –com ara les factures dels serveis públics– s’havien multiplicat per més de cinc d’ençà de l’arribada de Milei al govern. Les retallades en les subvencions i la desregulació dels lloguers, el transport i els serveis públics han elevat aquestes despeses fins a prop d’un 22% dels ingressos familiars, segons la consultora Empiria, set punts per sobre dels nivells pre-Milei. I, per si no n’hi hagués prou, els argentins dediquen ara un quart dels seus ingressos a repagar deutes.

“Les famílies gasten gran part del seu salari tan bon punt comença el mes”, diu Federico González Rouco, economista de Empiria.

Dezilio, que treballa en una ferreteria de Buenos Aires, ha notat l’impacte. A final de l’any passat, ell i la seva dona van tancar el quiosc que regentaven per treure’s un sobresou, una decisió que atribueix a la caiguda del consum entre els treballadors argentins. La seva dona, explica, es dedica ara a organitzar festes d’aniversaris infantils.

“La gent solia comprar com si cada dia fos la nit de Nadal”, diu. “Ara, en canvi, tan sols compren allò que els és estrictament necessari.”

La caiguda del consum entre la classe treballadora argentina és un reflex de l’augment de la desigualtat social durant el govern Milei. L’agricultura, la mineria i els serveis financers, que donen feina a prop d’un 8% de la població activa argentina, creixeren d’un 17% durant el trimestre del 2025. Però la indústria, el turisme, el comerç i la construcció, que concentren prop de la meitat de la mà d’obra i concentren aproximadament la meitat dels llocs de feina del país, es contragueren d’un 3%, segons un estudi de Barclays.

Segons xifres del govern, les empreses argentines han retallat 200.000 llocs de feina –prop d’un 3% del total– d’ençà de l’arribada de Milei al càrrec. La inflació ha crescut de manera ininterrompuda d’ençà de la primavera de l’any passat, i la guerra a l’Iran amenaça d’atiar encara més les pressions inflacionistes.

A Ezeiza, un suburbi de Buenos Aires, Ana Valerio, dependenta de professió, demanà un préstec l’any 2024 per a ajudar a pagar la festa dels quinze anys de la seva filla. El seu marit, en Darío, ja havia perdut la feina quan demanà el préstec; enguany, l’home ha tornat a quedar-se sense feina perquè l’han acomiadat de la fàbrica on treballava.

Ara, explica, el deute de la festa ha estat remès a una agència de cobraments. “Ací va ser on la cosa va començar a sortir de mare”, diu Valerio, mare de dos fills, que guanya uns mil dòlars el mes (uns 850 euros) com a dependenta en uns grans magatzems d’Ezeiza. “La festa va ser meravellosa. Cada volta que miro les fotos penso, quina patxoca. Però ara mira”, diu.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, ha dedicat aquests darrers setze anys a convertir aquest estat membre de la UE en un “laboratori il·liberal”, en les seves pròpies paraules, i en un model per als seus aliats populistes arreu del món.

Però avui, Orbán afronta l’envit més gran de la seva carrera política: unes eleccions en què el seu partit, el Fidesz, sembla tenir-ho tot en contra. Els sondatges coincideixen a situar la formació del primer ministre a més de deu punts de distància del partit conservador Tisza de Péter Magyar, que ha aconseguit de guanyar-se el suport de com més va més hongaresos frustrats per l’estancament de l’economia, l’augment del cost de la vida i la corrupció.

Les pròximes eleccions són més que un referèndum sobre el futur polític d’Orbán i d’Hongria: també són un cara a cara geopolític entre Rússia i Occident. Orbán és aliat del president rus, Vladímir Putin, i fa anys que és l’ovella negra de la UE, on sovint ha provat d’obstaculitzar l’ajuda europea a Ucraïna.

Com es perfilen les eleccions?

Els 199 escons de l’Assemblea Nacional d’Hongria estan en joc als comicis d’avui, que es disputaran en una única volta. 106 d’aquests escons s’assignen mitjançant un sistema de majoria simple (en què el candidat que guanyi un districte electoral se n’endú l’escó, per petita que sigui la distància amb el segon); la resta es cobriran amb un sistema de representació proporcional a partir de les llistes de candidats dels partits.

Tisza calcula que necessita guanyar per un marge d’uns cinc punts per a obtenir una majoria simple al parlament, atès que el sistema electoral hongarès afavoreix (gràcies a les reformes d’Orbán) el partit de govern.

Els darrers sondatges independents situen el partit de Magyar a més de deu punts de distància del Fidesz d’Orbán, un marge que ha continuat creixent aquests darrers dies de campanya. Els resultats del darrer sondatge de l’agència Median, publicat el 8 d’abril, atorguen a Tisza una majoria parlamentària de dos terços, cosa que permetria al partit de modificar qualsevol llei sense el suport de l’oposició.

No obstant això, algunes agències demoscòpiques vinculades al govern continuen situant el Fidesz en primera posició; alguns partidaris de l’oposició, per la seva banda, han advertit que el resultat podria acabar essent més renyit que no preveuen els sondatges.

En què s’ha centrat la campanya electoral?

Com a candidat, Magyar ha posat el focus en la gestió del govern Orbán, inclosos l’estancament de l’economia, la degradació dels serveis socials i els problemes ambientals causats per les fàbriques de bateries promogudes per l’executiu.

Orbán, per la seva banda, ha centrat la campanya en la qüestió d’Ucraïna, tot  presentant el president Volodímir Zelenski com “l’enemic” del país, decidit a arrossegar els soldats hongaresos a la guerra amb Rússia. El primer ministre hongarès també ha acusat Ucraïna de blocar el flux de petroli de Rússia a Hongria; Kíiv, per la seva banda, nega haver endarrerit els terminis de reparació d’un oleoducte malmès en un atac aeri rus.

Orbán ha afirmat, sense proves, que Magyar és un titella d’Ucraïna i de la UE. Els cartells de campanya del Fidesz insten els votants hongaresos a “no deixar que Zelenski rigui l’últim”.

Magyar també ha posat el focus en la política exterior d’aquestes darreres setmanes tot atacant Orbán per haver convertit Hongria en l’aliat més estret de Rússia a Europa. Orbán ha exercit repetidament el veto del seu país a la UE per blocar l’ajuda a Ucraïna i la imposició de noves sancions a Rússia.

A l’octubre, Orbán prometé en una trucada telefònica a Putin que estava disposat a fer tot allò que calgués per a ajudar el president rus, segons una transcripció de la conversa a la qual ha tingut accés Bloomberg, tot comparant-se a si mateix amb un ratolí compromès a ajudar el “lleó” rus.

Com és que Orbán ha dominat la política hongaresa durant tant de temps?

Orbán fou elegit per primera volta com a primer ministre d’Hongria l’any 1998, un càrrec que ocupà fins el 2002. Tornà al poder l’any 2010 amb l’ambició de reformar el país, tot criticant els errors dels seus predecessors durant la transició del règim comunista a l’economia de mercat.

Per a impulsar aquestes reformes, Orbán promogué una reforma de la legislació electoral que facilita que el Fidesz obtingui majories electorals. També nomenà aliats al capdavant d’institucions independents, incloent-hi els tribunals, tot difuminant la frontera entre la política i els negocis, el món acadèmic i la cultura.

Com a primer ministre, Orbán ha apostat per una intervenció activa de l’estat en l’economia hongaresa. El seu govern, per exemple, ha limitat la capacitat de les empreses per a fixar lliurement els preus d’un seguit de béns i serveis com ara el gas, l’electricitat i els aliments bàsics. El mandat d’Orbán també ha afavorit la consolidació d’una nova classe de superrics amb connexions polítiques, inclosa la mateixa família del primer ministre.

Com a primer ministre, Orbán també ha refermat el control del govern sobre els mitjans, cosa que li ha permès de dictar el debat polític i desacreditar possibles oponents. Sota la mirada atenta d’Orbán, els mitjans de comunicació estatal han esdevingut altaveus de l’executiu; la ingerència política en els mitjans privats, per una altra banda, ha augmentat dràsticament.

Per què Orbán ha caigut tant als sondatges?

Ha calgut una tempesta perfecta –escàndols polítics, estancament econòmic, corrupció i desencís amb l’elit governant– per a destronar Orbán com a gran favorit.

L’economia hongaresa s’ha estancat d’ençà de la pandèmia: escoles i hospitals han hagut d’estrènyer-se el cinturó, fins al punt que Orbán hagué de signar un decret per a garantir el subministrament de paper higiènic en els centres sanitaris.

Els escàndols tampoc no han ajudat. A començament del 2024 es revelà que l’aleshores presidenta del país, Katalin Novák, havia indultat un condemnat d’abús sexual infantil, tot desfermant que deixà molt tocada la reputació d’Orbán com a defensor dels valors familiars tradicionals i obligà Novák a dimitir. L’indult fou ratificat per l’ex-dona de Magyar, que en aquell moment era ministra de Justícia d’Hongria.

Arran de l’escàndol, Magyar –fins aleshores partidari aferrissat del Fidesz– acusà el govern d’Orbán d’hipocresia i corrupció en una entrevista que no trigà a viralitzar-se. Unes setmanes més tard, Magyar organitzà una gran protesta contra el govern que galvanitzà l’oposició hongaresa.

Què diu el programa electoral de Magyar?

Magyar ha promès d’alliberar Hongria del control d’Orbán sobre la política i l’economia del país, que sovint ha titllat d’asfixiant. El candidat s’ha compromès a millorar la qualitat de vida dels hongaresos corrents i allunyar Hongria de l’òrbita de Rússia.

Magyar també ha afirmat que, si obté una majoria qualificada al parlament, purgarà els aliats que Orbán ha anat instal·lant aquests darrers anys als alts poders de l’estat –inclòs el Tribunal Suprem–, als quals acusa d’abdicar de les seves responsabilitats i prioritzar les necessitats del Fidesz i Orbán a les necessitats del país.

Magyar s’ha compromès a tornar a convertir Hongria en un soci fiable de Brussel·les, i a començar el procés d’adopció de l’euro. També ha promès que el seu govern actuarà amb celeritat per descongelar els més de 20.000 milions d’euros de fons europeu que la UE embargà arran de la degradació de l’estat de dret a Hongria, tot afirmant que emprarà part d’aquests diners per finançar escoles, hospitals i infrastructures bàsiques.

Entre les mesures estrella del programa de Magyar es troben la reducció de l’IVA d’alguns medicaments i aliments bàsics –que es troben entre els més alts de la UE–, la creació d’un impost sobre el patrimoni i la lluita contra la corrupció.

Magyar també ha proposat d’imposar un límit de dos mandats per evitar nous casos de consolidació de poder com el d’Orbán.

Què diu el programa electoral d’Orbán?

L’actual primer ministre, de 62 anys, ha presumit sovint de ser el dirigent que fa més anys que ocupa el càrrec. Tot i els problemes pressupostaris del govern, Orbán ha anunciat nous paquets de despesa durant les setmanes prèvies a les eleccions, tot ampliant les exempcions fiscals per a les mares, aprovant noves subvencions per a hipoteques i, fins i tot, pagant les factures de la llum d’alguns ciutadans.

Amb l’economia estancada, Orbán ha centrat la seva campanya en la política exterior, tot reivindicant les seves presumptes credencials pacifistes i prometent de mantenir Hongria al marge de conflictes com ara la guerra d’Ucraïna.

Orbán sovint ha presentat la seva aliança amb Rússia, la Xina i els Estats Units com la part més àmplia del seu programa per a garantir la seguretat i prosperitat d’Hongria, més encara en una època de turbulències i fragmentació geopolítiques.

Orbán, per exemple, ha demanat ajuda financera als Estats Units en cas d’una contracció dràstica de l’economia hongaresa. En compte de veure la seva associació amb Trump com un llast, el primer ministre confia que l’aliança amb Trump l’impulsi als sondatges: el president dels Estats Units, per la seva banda, l’ha descrit com “un veritable amic, lluitador i guanyador”, i fins i tot ha enviat a Budapest el vice-president dels Estats Units, J. D. Vance, perquè faci campanya a favor d’Orbán.

Orbán pot remuntar encara?

Tot i que el Fidesz continua tenint una intenció de vot relativament alta i Orbán roman popular entre una franja àmplia de l’electorat, les possibilitats del primer ministre de mantenir-se al poder semblen com més va més remotes.

Els alts dirigents del Fidesz tenen l’esperança que els sondatges subestimin el suport al partit, que depèn com més va més de la mobilització electoral de les classes baixes, que serà clau.

Alguns hongaresos temen que Orbán fabriqui una crisi política o legislativa per a provar de mantenir-se al poder: s’ha especulat molt, per exemple, amb un atac de falsa bandera coordinat amb Rússia o Sèrbia.

Durant la Pasqua, les autoritats sèrbies descobriren un carregament d’explosius prop del tram hongarès d’un gasoducte que subministra gas rus al país. Magyar acusà Fidesz d’haver col·locat els explosius, mentre que Orbán aprofità l’incident per a atacar el govern ucraïnès, que sovint ha criticat Budapest per continuar important energia russa.

Orbán també té la idea d’introduir un sistema presidencial que reforçaria els poders del cap d’estat, que ara té un rol majoritàriament cerimonial, i reduiria la influència del primer ministre. Els opositors afirmen que l’objectiu últim de la reforma –que podria donar-se després de les eleccions, però abans no es constitueixi el nou parlament– seria ressituar Orbán com a president, cosa que li permetria d’aferrar-se al poder fins i tot si els votants s’hi giren d’esquena.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

En la carretera principal que travessa l’exclusiu barri de Highlands a Harare, la capital de Zimbàbue, una tanca publicitària mostra una jove família xinesa que somriu davant una obra de construcció nova.

És un senyal més de la dèria dels consumidors xinesos per les propietats de luxe als barris més exclusius de la ciutat, amb preus que oscil·len entre els 500.000 dòlars i els dos milions, segons que expliquen a Bloomberg agents immobiliaris locals. Pel cap baix, dues agències immobiliàries –Pam Golding Properties i Guest and Tanner– han contractat parlants de mandarí per adaptar-se a aquesta afluència de clients xinesos.

Els compradors xinesos solen pagar en efectiu, cosa que, segons Kura Chihota, consultor de l’agència immobiliària eXp Realty d’Harare, “els permet de tancar els tractes amb rapidesa i els confereix un gran avantatge a l’hora de negociar”.

El desembarcament dels clients xinesos a Zimbàbue s’inscriu en una tendència més àmplia que s’observa en gran part del món en desenvolupament, amb una diferència notable: mentre que els xinesos que emigren a uns altres països són treballadors relativament pobres, els qui han arribat a Zimbàbue aquests darrers anys solen tenir un poder adquisitiu alt. La raó –o, si més no, part de la raó– és que Zimbàbue és un país amb un índex d’alfabetització alt, amb indústries consolidades (però en decadència) i una mà d’obra ben formada, cosa que deixa poc marge per als treballadors xinesos menys qualificats.

“Harare és una ciutat preciosa. És el lloc de moda”, afirma Steve Zhao, fundador del Centre d’Intercanvi Xina-Zimbàbue, que al febrer organitzà una festa de l’Any Nou xinès a la ciutat que aplegà uns 30.000 assistents. “Conec persones que van arribar ací com a turistes i que han acabat esdevenint inversors tant en aquesta ciutat com a la resta del país. [Els xinesos] són pràcticament a tot arreu, del comerç detallista al sector de la mineria.”

Les relacions entre la Xina amb Zimbàbue es remunten a dècades enrere. Als anys setanta, Pequín donà suport a l’exèrcit d’alliberament de Robert Mugabe durant l’alçament contra el govern de Rhodèsia, integrat exclusivament per polítics blancs. L’exèrcit xinès, fins i tot, entrenà els dirigents del moviment seguint els principis maoistes; com a president, Mugabe adoptà l’anomenada “política de mirar a l’Est”, que prioritzava les relacions amb la Xina als vincles amb occident.

La riquesa mineral de Zimbàbue continua essent el reclam per a la immigració xinesa, com ja ho fou per als colonitzadors britànics al segle XIX. Aquests darrers anys, les empreses xineses han pres el control de la majoria de l’extracció de liti a Zimbàbue –que en produeix de prop d’un 10% de la demanda mundial– i han invertit grans quantitats de recursos en la producció d’acer i l’extracció de crom al país. Els xinesos també han construït i reparat centrals elèctriques de propietat estatal, han adquirit participacions en bancs locals i han invertit en el sector de l’agricultura. L’ampliació de l’aeroport d’Harare s’ha finançat amb préstecs del govern xinès. Fins i tot, la nova seu del parlament de Zimbàbue ha estat construïda per constructores xineses.

“Un aire asiàtic”

Tot i que Zimbàbue s’independitzà del Regne Unit l’any 1980, el llegat colonial del país és present a Harare, i molts carrers encara tenen noms britànics. El passat imperial de Zimbàbue també es pot veure en el sistema escolar, d’inspiració britànica, o en els innombrables camps de criquet que s’estenen pels barris residencials del nord de la ciutat, densament poblats.

Aquests vestigis del passat conviuen amb la petjada, com més va més evident, de la darrera onada de nouvinguts. N’és un exemple el centre comercial San de Li, que ocupa una antiga mansió senyorial a l’exclusiu barri de Belgravia. Al complex, hi ha uns quants restaurants xinesos i un supermercat que ven cervesa xinesa d’importació, i també paelles de wok i delícies asiàtiques de tota mena, incloent-hi paquets de llengües d’ànec congelades. També té un casino, obert fins a les tres de la matinada cada dia de la setmana, que sol estar ple de gom a gom d’homes xinesos que fumen mentre es distreuen jugant al cinc i al set, jocs d’atzar semblants al pòquer.

Al KungFu Kitchen, un restaurant xinès del centre, la cambrera Valentine Tamupakare dóna un menú a un client al qual s’adreça en mandarí, una llengua que explica que ha après en una feina on tant els clients com els caps solen ser xinesos. “Ara encara és d’hora, però aquest local estarà ple a vessar l’hora de dinar i al vespre”, diu.

Just a la sortida del centre, Rumbidzai Ngwadza exposa una selecció de fruites asiàtiques importades de Moçambic, el país veí. La jaca, que es ven a uns deu dòlars la peça, és molt popular entre els clients asiàtics que en valoren les propietats medicinals, explica Ngwadza. Prop de la paradeta, una agència de viatges anuncia un servei de fotografies de carnet amb un cartell en què apareixen joves africans i xinesos; els rètols d’una zona comercial propera són exclusivament en xinès. “Aquesta zona ha canviat molt. També tenim edificis nous que abans no eren ací”, diu Tamupakare. “Es respira un aire una mica asiàtic.”

Malgrat tots els vestigis de l’encant colonial d’Harare, la infrastructura i els serveis públics de la ciutat s’han anat deteriorant aquestes darreres dècades a causa de la mala gestió de Mugabe, que fou enderrocat el 2017 i morí dos anys després. Hi ha moltes zones de la capital que no tenen aigua corrent, i molts fanals que no funcionen, fins i tot a les artèries clau de la ciutat. Les carreteres dels barris perifèrics es troben en molt mal estat.

Un alt funcionari del Ministeri de Finances zimbabuès, que accedeix a parlar amb Bloomberg amb la condició d’anonimat perquè no està autoritzat a parlar en nom del govern del país, explica que la posició del país és que “la inversió xinesa, a grans trets, ha comportat canvis significatius per al panorama econòmic i social del país”. Les obres finançades per la Xina, explica, “han canviat la cara d’algunes zones de la capital”.

Però l’arribada d’immigrants xinesos no sempre es tradueix en nous ingressos fiscals per al govern de Zimbàbue: cinc agents immobiliaris zimbabuesos expliquen que els clients xinesos solen pagar en efectiu per evitar haver de pagar imposts i esquivar les restriccions en el tipus de canvi. Tot i no ser il·legal, pagar una transacció immobiliària en efectiu és malvist per les autoritats, atès que els pagaments en efectiu són difícils de rastrejar; sigui com sigui, l’alta inflació del país i la volatilitat de la divisa local dificulten demanar una hipoteca. El Ministeri de Finances de Zimbàbue no ha respost a les preguntes de Bloomberg per a aquest article.

Convivència difícil

El govern no té registres dels compradors d’habitatges per nacionalitat, però alguns agents immobiliaris d’Harare expliquen a Bloomberg que l’interès dels clients xinesos per les propietats de la ciutat ha disparat els preus de l’habitatge, que s’han enfilat més d’un 10% aquests darrers anys.

Els gustos dels clients xinesos són semblants als dels clients locals, expliquen. Als barris més rics de la ciutat, els habitatges disposen de cinc dormitoris o més, grans piscines i parcel·les de més d’una hectàrea. Es troben prop dels millors col·legis privats de la ciutat, amb noms com ara St. Johns, St. Georges i Arundel. Els carrers i les infrastructures també s’han anat deteriorant amb el pas del temps, igual com a la resta de la ciutat, però molts edificis tenen subministrament d’energia solar propi i pous d’aigua privats per no haver de dependre de l’estat.

Borrowdale Brooke, el barri més exclusiu d’Harare, té un llac artificial i un camp de golf dissenyat en col·laboració amb l’ex-golfista professional zimbabuès Nick Price. També és on hi ha la darrera residència de Mugabe, coneguda com a Blue Roof (“Teulada Blava”) per les seves distintives teules turqueses importades de la Xina.

Els agents també expliquen que l’arribada de nouvinguts ha generat certa tensió entre els veïns de tota la vida del barri. Alguns veïns nous, per exemple, han optat per ampliar les seves propietats poc després de comprar-les, sovint sense tenir en compte les regulacions de la zona o el caràcter històric d’algunes de les propietats. Chihota, consultor immobiliari, diu que als propietaris de tota la vida els molesta que molts nouvinguts “vagin a la seva, sense tenir en compte qüestions bàsiques de convivència”. Alguns veïns de tota la vida han abandonat la zona aquests darrers anys.

Així i tot, els agents immobiliaris consideren que l’afluència de xinesos és una benedicció per a Zimbàbue, amb més aspectes positius que no pas negatius. “Hi ha hagut un augment constant en la xifra de compradors xinesos”, diu el gerent d’una agència immobiliària d’Harare. I afegeix: “Mentre la resta prova de treure els diners del país, ells continuen invertint-hi.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Izsófalva, una vila petita del nord-est d’Hongria, és en una les zones més desfavorides del país, que no s’ha acabat de recuperar mai del tancament de les mines de carbó que sustentaren l’economia de l’Hongria rural durant dècades.

Ara, tanmateix, aquests pobles són al punt de mira de la campanya de les eleccions generals hongareses, en què el primer ministre, Viktor Orbán, provarà de desafiar els pronòstics i aferrar-se al poder després de setze anys de mandat.

Els votants de les grans ciutats, d’ingressos i nivell educatiu més alt, fa temps que s’han girat d’esquena contra el partit d’Orbán, Fidesz, molt castigat pels successius escàndols de corrupció del govern, la degradació dels serveis públics i l’estancament de l’economia.

Però l’oposició, encapçalada per Péter Magyar, continua tenint dificultats per a destronar-lo a les àrees rurals del país, segons que revela un sondatge de la sociòloga Andrea Szabó i el seu equip de la Universitat ELTE de Budapest.

Les eleccions de diumenge es preveuen com la prova de vida o mort per a la gran força hegemònica de la política hongaresa d’aquest segle, que també és l’aliat de més pes a la UE del president rus, Vladímir Putin, i del president dels Estats Units, Donald Trump. La caiguda del Fidesz a la segona posició dels sondatges ha esperonat Orbán a provar de consolidar el suport entre els votants empobrits de les províncies interiors d’Hongria, un dels grans feus històrics del partit.

Mátyás Bódi, analista polític de la Universitat ELTE i autor d’un bloc sobre política hongaresa, explica que les possibilitats del primer ministre de ser reelegit depenen, en gran part, de la capacitat del Fidesz de convèncer els 400.000 electors de nivell socioeconòmic baix –majoritàriament concentrats a les zones rurals–, precisament els que més depenen d’un sector públic controlat amb mà de ferro pel partit d’Orbán.

Aquesta bossa de vots, explica, equival a un 5% de l’electorat hongarès, el marge que podria acabar havent de menester el Fidesz per a obtenir una altra majoria parlamentària o, si més no, impedir que Tisza aconsegueixi la majoria de dos terços per a desfer les reformes polítiques amb què Orbán ha anat consolidant el poder aquests darrers anys.

Un d’aquests votants és Beata Horváth, una veïna d’Izsófalva que es guanya la vida gràcies a un programa d’obres públiques del govern que li garanteix uns ingressos entre 250 i 400 euros el mes.

“M’estimo més menjar pa i llard durant la resta de la meva vida que no pas veure caure bombes al meu voltant”, diu, fent-se ressò de l’acusació –repetida sovint per la campanya d’Orbán– que l’oposició podria arrossegar Hongria a la guerra d’Ucraïna si guanya les eleccions.

Les paraules d’Horváth evidencien que l’argumentari del govern continua essent omnipresent a les zones rurals del país. En pobles com Izsófalva, segons que explica Szabó, els batlles del Fidesz han esdevingut figures clau en la vida quotidiana, atès que controlen l’accés a l’ocupació i als ajuts del govern. Szabó afegeix que els votants rurals continuen atribuint al Fidesz la millora econòmica d’abans del 2020, encara que el panorama hagi empitjorat d’aleshores ençà.

Fa temps que l’oposició acusa el govern de provar d’assegurar-se el suport dels votants més empobrits, i sovint més despolititzats, a còpia de subornar-los amb ajuts públics. László Balogh –un ex-treballador social que ara fa feina esporàdicament com a peó d’obra– explica: “Si els fas costat [al Fidesz], tindràs feina i diners; si no, et trobaràs amb les mans buides.” En aquesta campanya, Balogh ha fet de voluntari per a Tisza.

Aquest tracte sovint és més que implícit: cadascuna de les darreres eleccions al país, per exemple, ha anat acompanyada d’acusacions de compra de vots. Aquestes denúncies solen ser difícils de verificar de manera independent, atès que són actes que rarament es cometen als col·legis electorals.

La qüestió de la pobresa rural ha tornat al centre de la campanya amb l’estrena del documentari El preu del vot, que revela l’abast de la compra de vots a les zones rurals, sovint mitjançant petits pagaments, ajuts alimentaris o pressions vinculades a l’ocupació o l’accés als serveis públics.

Magyar, que ha passat aquestes darreres setmanes fent ronda per les zones rurals de l’interior d’Hongria, ha posat sovint el film com a exemple de la instrumentalització dels col·lectius més vulnerables per part del govern. El portaveu del govern hongarès, Zoltán Kovács, criticà durament el documentari en una publicació a X. El titllà de sensacionalista i n’acusà els directors de voler perjudicar el govern.

A començament d’any, tant Tisza com el Fidesz repartiren llenya de franc a les llars dels districtes més pobres del país. Però Renata Rusznyak, que es traslladà fa poc a Izsófalva, acusa l’oposició de no haver fet prou per a seduir els votants del poble.

“Els seus voluntaris van aparèixer poques setmanes abans de les eleccions amb una mica d’estofat de col”, diu. “Amb això no n’hi haurà prou.”

Sigui com sigui, molts veïns les zones empobrides del nord-est d’Hongria reiteren que els agradaria veure un canvi. No hi han ajudat gaire les declaracions d’un ministre del govern sobre els gitanos sense feina: els instà a “agafar una escombreta de vàter” i posar-se a treballar. Els gitanos, la minoria ètnica més important del país, són molt nombrosos a les zones rurals d’Hongria.

Als afores del poble de Putnok, més enllà de les vies que separen el centre de l’antic districte miner, Robert Seres lamenta que aquests darrers anys hagin millorat tan poques coses.

“El pa costa ara tres voltes més que no fa uns quants anys, i els salaris no han pujat gens ni mica”, explica aquest soldador de trenta-tres anys. I afegeix que la majoria dels seus veïns tenen la intenció de votar el Fidesz.

Seres, tanmateix, es decantarà per una altra opció: per primera volta a la seva vida, diu, votarà per l’oposició.

András Gergely ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Quan s’acostava el termini fixat per Donald Trump perquè l’Iran acceptés un alto-el-foc o s’arrisqués a “un autèntic infern”, el Paquistan s’erigí en mediador clau per a negociar la treva d’última hora que ha suspès les hostilitats durant dues setmanes.

Mentre el món es preparava per a la pitjor situació, el primer ministre paquistanès, Shehbaz Sharif, instà públicament ambdues parts a acordar un alto-el-foc que deixés més marge per a una resolució negociada al conflicte. Poques hores després, Trump anuncià que suspendria les hostilitats arran de les converses amb Sharif i el mariscal de camp Asim Munir, el poderós cap de l’estat major de l’exèrcit del Paquistan.

Poc després, el ministre d’Afers Estrangers de l’Iran, Abbas Araghchi, lloà la mediació de Sharif i Munir en una publicació a les xarxes social en què confirmà l’acord i expressà “gratitud i reconeixement als meus benvolguts germans” pels seus “esforços incansables per a posar fi a la guerra a la regió”.

Els vaivens diplomàtics d’aquestes darreres hores posen de manifest fins a quin punt el Paquistan ha estat clau en la distensió d’un conflicte que ha deixat milers de morts i ha desfermat una crisi energètica que amenaça de tenir repercussions molt greus per a l’economia mundial. Abocat al precipici de la crisi energètica, el Paquistan –una potència nuclear– ha aprofitat els vincles estrets que té amb l’Aràbia Saudita, l’Iran, els Estats Units i la Xina per a erigir-se en mediador privilegiat, tot transmetent missatges i provant d’acostar posicions de totes les parts.

“Parlem d’un assoliment diplomàtic majúscul per al Paquistan i d’una de les fites més importants en matèria de política exterior d’aquestes darreres dècades”, explica Michael Kugelman, investigador en cap per al sud de l’Àsia a l’Atlantic Council, un laboratori d’idees de Washington.

“Ha ajudat a evitar –si més no, ara per ara– un dels conflictes més greus que el món ha vist de fa anys.”

En la publicació en què anuncià l’alto-el-foc, Sharif convidava les delegacions dels Estats Units i l’Iran a una reunió demà, divendres, a Islamabad, la capital del Paquistan, per a negociar el cessament definitiu de les hostilitats. La secretària de premsa de la Casa Blanca, Karoline Leavitt, confirmà que havien començat les converses preliminars sobre la fase següent de les negociacions, si bé matisà que no hi havia res definitiu. Els mitjans iranians han informat que el president del parlament del país, Mohàmmad Bagher Ghalibaf, encapçalarà l’equip negociador de l’Iran.

Tres alts càrrecs del govern iranià han explicat anònimament al New York Times que l’Iran acceptà la proposta d’alto-el-foc després de la intervenció de la Xina al darrer moment, que demanà a l’Iran que mostrés flexibilitat i ajudés a apaivagar les tensions. Trump declarà ahir a l’AFP que creia que la Xina havia intervingut en les negociacions per a instar l’Iran a acceptar la treva.

La setmana passada, la Xina i el Paquistan presentaren un programa de cinc punts que demanava un alto-el-foc immediat i la protecció del trànsit marítim per l’estret d’Ormuz.

És probable que la Xina i Rússia, i possiblement més membres del Consell de Seguretat de l’ONU, participin en futures negociacions, segons que explica Trita Parsi, vice-presidenta executiva del Quincy Institute, un laboratori d’idees de Washington. Si la Xina participa en les negociacions, explica, els Estats Units i Israel tindran més dificultats per a atacar l’Iran.

“Crec que ben aviat se sabran informacions que revelaran que [les negociacions] també han involucrat més països”, declarà Parsi ahir a Bloomberg Television. “Però, sigui com sigui, el Paquistan mereix ser reconegut per haver tingut el valor d’arriscar-se i oferir-se com a mitjancer.”

No és la primera volta que el país fa de mediador per als Estats Units. El juliol del 1971, Henry Kissinger, assessor de Seguretat Nacional del president Richard Nixon, aprofità una visita diplomàtica al Paquistan per viatjar secretament a Pequín i segellar el desglaç diplomàtic entre els Estats Units i la Xina.

L’èxit de la diplomàcia paquistanesa s’explica, en gran part, per la proximitat entre Islamabad i el govern de Trump. Després de la breu guerra entre el Paquistan i l’Índia del maig de l’any passat, Islamabad recorregué a Trump perquè negociés la pau entre ambdós països. Tot seguit el proposà al premi Nobel de la pau. Munir ha viatjat moltes vegades a Washington aquest darrer any; Trump ha arribat a referir-s’hi com “el meu mariscal de camp favorit”.

Joc de dues bandes

Tot i la proximitat amb el govern Trump, Islamabad també manté relacions cordials amb l’Iran i els països del golf Pèrsic, els més perjudicats pels atacs de Teheran i el blocatge de l’estret d’Ormuz. El Paquistan també té un pacte de defensa mútua amb l’Aràbia Saudita, cosa que ha empès Islamabad a provar de trobar una resolució negociada a un conflicte al qual podria haver estat arrossegat si s’hagués continuat agreujant.

Consideracions geopolítiques a banda, el Paquistan també té motius econòmics per a involucrar-se en el conflicte. El blocatge iranià de l’estret d’Ormuz ha blocat el subministrament energètic a escala mundial i ha deixat el país en una situació especialment vulnerable, atès que la major part de petroli i gas natural que importa el Paquistan hi arriba per aquesta via.

“Tenien un incentiu molt gran per a provar de resoldre aquest conflicte com més aviat millor i evitar una crisi energètica greu”, diu Parsi.

Fins i tot abans de l’alto-el-foc, pel qual l’Iran s’ha compromès a permetre el pas segur a l’estret d’Ormuz “mitjançant la coordinació amb les forces armades de l’Iran”, Teheran ja havia acordat de deixar passar una vintena de vaixells paquistanesos.

L’alto-el-foc pren encara més importància si tenim en compte que el Paquistan no aconseguí d’arribar a cap acord amb els Emirats Àrabs Units (EAU) per a refinançar un préstec de 3.000 milions de dòlars que equival, si fa no fa, a un 12% de les reserves de divises del país. El trencament de les negociacions amb els EAU ha afegit pressió sobre la divisa del país, la rupia.

Els esdeveniments han estat tot un revés per a l’economia paquistanesa, que l’any passat va créixer, per segon any consecutiu. El valor de la rupia s’ha mantingut estable aquests darrers dos anys, mentre el país reconstruïa les seves reserves de divisa estrangera i renegociava els deutes amb socis com ara la Xina, l’Aràbia Saudita i els EAU.

Ara, una volta signat l’alto-el-foc, el Paquistan vol alleujar la pressió econòmica i alhora aprofitar la posició geopolítica adquirida recentment.

“El fet més destacable és el canvi de posició geopolítica del Paquistan, que ha passat de ser un actor perifèric a un intermediari creïble, capaç d’acostar posicions entre adversaris”, explica Farwa Aamer, directora d’Iniciatives de la divisió del Sud de l’Àsia a l’Asia Society Policy Institute, un laboratori d’idees de Nova York.

“En cas que s’acabin materialitzant, les negociacions a Islamabad podrien significar una millora duradora de la posició diplomàtica del Paquistan a escala regional i mundial –afegeix–. Cosa que reforçaria la credibilitat dels dirigents del país de portes enfora.”

Colum Murphy, Nectar Gan, Rebecca Choong Wilkins, Chiranjivi Chakraborty i Lucille Liu han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha amenaçat d’obligar un mitjà de comunicació a revelar el nom d’una font anònima que filtrà detalls sobre el pilot nord-americà que s’estavellà a l’Iran, i que fou rescatat després d’unes quantes hores desaparegut.

“Ho investigarem a fons fins que trobem el talp”, digué Trump abans-d’ahir en una conferència de premsa. I continuà: “[Els iranians] no sabien que hi havia un desaparegut fins que el talp ho filtrà. Hagi estat qui hagi estat, creiem que podrem identificar-lo, perquè anirem al mitjà que en publicà la informació i li direm: és qüestió de seguretat nacional; faciliteu-nos aquesta informació o anireu a la presó”.

Trump, que sovint se les ha tingut amb mitjans de comunicació o periodistes concrets, no especificà de quin mitjà parlava. El Departament de Justícia dels Estats Units, per la seva banda, tampoc no ha respost a les preguntes de The Washington Post sobre quins eren els mitjans o els periodistes a què referia el president nord-americà, i s’ha limitat a dir que “hi ha una investigació en curs”.

Trump afirmà que l’Iran s’havia assabentat per la premsa nord-americana que un membre de la tripulació de l’avió havia desaparegut en el seu territori, cosa que complicà la missió de rescat. “De sobte, van trobar-se que hi havia algú més”, digué Trump. “I van veure arribar tots aquests avions. Es va convertir en una operació molt més complicada perquè algú va filtrar que n’havíem rescatat un, però que encara n’hi havia un altre pendent de ser rescatat.”

El president dels Estats Units titllà la font de “persona malalta”, per bé que matisà que “probablement no s’adonà de la gravetat de la situació”. Així i tot, digué: “Si no parla, la persona que publicà la notícia anirà a la presó, i no trigarà gaire a parlar-ne [de la identitat de la font].”

El 2025, el Departament de Justícia dels Estats Units revocà una directriu, impulsada durant la presidència de Joe Biden, que protegia els periodistes de repercussions judicials en casos de filtració d’informació confidencial.

El gener d’enguany, agents del govern nord-americà escorcollaren el domicili d’una periodista de The Washington Post i en confiscaren els dispositius mòbils en una investigació a un contractista del govern dels Estats Units acusat d’haver retingut il·legalment materials classificats. Al març, la justícia impedí el govern d’escorcollar els dispositius confiscats a la periodista.

Jameel Jaffer, director executiu de l’Institut Knight de la Primera Esmena de la Universitat de Colúmbiava, diu en un comunicat que els mitjans tenen el dret –emparat per la primera esmena de la constitució dels Estats Units– de publicar informació d’interès públic, per molt que el govern s’estimi més de no divulgar-la.

“L’amenaça del president Trump d’obligar els periodistes a revelar les seves fonts presenta dubtes greus sobre la llibertat de premsa, atès que la capacitat dels periodistes de fer la seva feina depèn, en bona part, de la capacitat de protegir la identitat de les seves fonts”, assenyala Jaffer. “L’amenaça del president Trump ha d’entendre’s com un intent d’intimidar la premsa i d’impedir que els periodistes facin la feina que el públic necessita que facin.”

Clayton Weimers, director executiu de la divisió nord-americana de Reporters sense Fronteres, explica que aquesta no és pas la primera amenaça que fa Trump d’aquesta mena, i probablement no serà pas la darrera.

“Això va més enllà de les fanfarroneries típiques de Trump”, diu. “Ens ho hem de prendre seriosament i al peu de la lletra. Parlem del mateix govern Trump que enganyà un jutge per confiscar el mòbil de feina i el mòbil personal a una periodista de The Washington Post, Hannah Natanson. És el mateix govern que va detenir i encausar dos periodistes, Don Lemon i Georgia Fort, per haver informat sobre la situació a Minnesota. Aquest govern considera que el periodisme és un delicte.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Dubai, Emirats Àrabs Units. Muzaffar Ali Gulam arribà ací ara fa quatre anys a instàncies del seu cosí, i amb l’esperança de finançar la casa dels seus somnis al Paquistan per a ell i la seva família.

El jove, de 27 anys, treballava dotze hores el dia com a conductor a Dubai i enviava la major part del sou a la seva dona i els seus tres fills, segons que n’explica el cosí, en Massud, que accedeix a parlar amb The Washington Post a condició que tan sols se n’utilitzi el nom de pila per raons de seguretat. Ara fa un mes, explica en Massud, l’Iran començà a bombardar els Emirats Àrabs Units amb míssils i drons. En aquell moment, Gulam ni tan sols es plantejà la possibilitat de sortir de la ciutat: no s’ho podia permetre de cap manera.

El 7 de març, la metralla d’un projectil iranià impactà contra el cotxe de Gulam mentre conduïa i va morir a l’acte.

“El trobo a faltar cada dia; encara no em puc creure que ens hagi deixat”, diu en Massud en una entrevista d’Al Lisaili estant, una zona on la ciutat deixa pas al desert, i on viuen legions de treballadors immigrants. “A voltes penso que encara és ací amb nosaltres.”

Gulam és un dels més de dotze civils que han mort al golf Pèrsic d’ençà de l’esclat del conflicte, durant el qual l’Iran ha atacat repetidament un seguit d’estats –les monarquies del golf Pèrsic– que durant anys s’havien presentat com a oasis d’estabilitat en una regió turbulenta.

La majoria de les víctimes mortals han estat treballadors immigrants com Gulam, la feina dels quals ha ajudat a convertir Dubai en l’epicentre econòmic que és avui. Molts dels residents més adinerats de la ciutat n’han anat fugint aquestes darreres setmanes, però aquests treballadors s’hi han quedat. Ara, el conflicte no tan sols n’ha fet perillar les vides i llocs de feina, sinó que també ha posat en relleu el paper, sovint oblidat, que exerceixen a la ciutat, i la precarietat en què viuen.

Els senyals de perill s’acumulen pertot en aquesta ciutat de quatre milions d’habitants, on els carrers han quedat inusualment buits i els clubs de platja reben una fracció dels clients que solen tenir habitualment. Un treballador de manteniment originari d’Uganda explica que va veure un dron sobrevolar la zona del port on treballa. Un electricista ghanès diu que cada volta que sonen les sirenes antiaèries tem per la seva vida, però també pel futur de la seva família, a Ghana, si ell mor en un atac. Un cambrer egipci diu que s’obliga a forçar un somriure mentre serveix els clients, tot afegint que espera que Dubai continuï essent el lloc on poder fer realitat els seus somnis.

Assegut al centre comercial d’Al Lisaili, a desenes de quilòmetres dels esplendorosos gratacels de Dubai, l’Ali, amic de Gulam, recorda el difunt com una persona molt bromista, i com un gran afeccionat al criquet.

Sobretot, segons que n’explica el cosí, somiava amb un futur millor per als seus fills: la seva filla gran, per exemple, vol ser metgessa. De cop i volta, mentre parla, el telèfon d’en Massud comença a sonar: una sirena antiaèria. L’home fixa els ulls, de color marró clar, en el missatge que apareix a la pantalla, que adverteix la població que es posi a cobert.

“Tinc por”, diu. Afegeix que, en unes altres circumstàncies, tornaria al seu país d’origen, però no és possible. Continua estalviant per saldar un deute al Paquistan.

En Massud diu que ha parlat molt amb la seva germana, que era la dona de Gulam. Diu que està inconsolable, que no té esma ni per a menjar i no pot deixar de plorar, i encara li costa de pair que el seu marit és mort.

“Ho hem provat amb totes les forces, però no hi ha hagut manera de consolar-la”, diu.

En un mercat vora el centre històric de la ciutat es congreguen un grup de joves comerciants d’espècies originaris de l’Afganistan, el Paquistan, l’Índia i l’Iran. Expliquen que comparteixen una mateixa paradeta, i que generalment guanyen prou diners per a mantenir-ne les famílies als seus països d’origen.

Tanmateix, la guerra de Trump n’amenaça el present i el futur. Muhàmmad Anwar, comerciant d’espècies afganès de 34 anys, es mira les paradetes, gairebé buides, i fa que no amb el cap. “Cal que posi fi a tot això perquè puguem tornar a la feina”, diu.

Els comerciants d’espècies diuen que no tenien por, i que confien que el govern emiratià els protegirà. El que més els preocupa –diuen, mentre fiten el cel a la recerca de drons– és que els turistes tornin.

A Muhàmmad Xahbaz, un paquistanès de 28 anys, diu que fins ara s’havia pogut guanyar bé la vida com a treballador del mercat de peix més gran de Dubai, tot enviant a la seva família al Paquistan vora la meitat dels 500 dòlars que cobra cada mes.

“Però ara no hi ha diners”, diu. Davant seu s’amuntega un carregament de peix molt més magre que no és habitual: gran part del gènere que arriba a les peixateries de Dubai, diu, prové d’aigües iranianes. D’ençà de l’esclat del conflicte, el preu del peix pràcticament s’ha duplicat.

“La guerra ens ha dut massa problemes”, diu Xahbaz. “Tot s’ha encarit: la verdura, la fruita, la carn i el peix.” I afegeix: “Quan s’acabi la guerra, ens n’alegrarem tots.”

Un matí de fa pocs dies, als afores del mercat de peix, en Jibril Mukalaz –un ugandès de 30 anys que arribà a Dubai fa mig any– es passeja amb el seu carret de neteja. Mukalaz, afable i de veu suau, explica que es va sentir terroritzat en veure un dron que sobrevolava el mercat de peix on treballa com a netejador i en sentir les explosions dels enderrocaments.

L’home, que treballa vora dotze hores el dia, cobra uns 270 dòlars el mes, dels quals n’envia uns 55 a la família, tot i que diu que li agradaria poder-los-en enviar més. Té un contracte de feina de dos anys que inclou allotjament, transport i un bitllet de tornada a casa. Diu que dubta que pugui tornar a veure la família abans no acabi el contracte, perquè no pot permetre’s un vol d’anada i tornada a Uganda.

Quan la seva dona i la seva mare li truquen des d’Uganda, preocupades per les notícies que els arriben de Dubai, diu que prova de tranquil·litzar-les. “Tenia molta por… Tinc molta por. Però no tinc cap més opció”, diu. “M’hi he de quedar.”

Al barri industrial d’Al Quoz, on viuen molts treballadors immigrants, la roba penja dels estenedors a les finestres dels edificis de pisos, petits i de poques plantes. Repartidors, personal de neteja i treballadors del sector de la restauració xerren en una barreja d’idiomes davant una paradeta a la vora de la carretera que serveix rotis afganesos acabats de treure del foc.

Frank Ankomah, un ghanès de 27 anys, explica que s’ha anat acostumant a la vida a Dubai d’ençà que arribà a la ciutat, ara fa tres anys. Ha après a suportar els estius xafogosos de Dubai, diu, i ara estalvia prou per poder enviar a casa –als seus pares i al seu fill a Ghana– si fa no fa la meitat dels 500 dòlars que guanya el mes com a electricista.

Quan esclatà la guerra, diu, el que més por li feia no era què en seria, d’ell, sinó de la seva família. “Si moro, la meva família es quedarà sense diners”, diu. “Si me’n vaig a casa, la meva família es quedarà sense diners.”

Una nit de mitjan març, el sol es pon davant l’African Queen, un club de platja situat en una zona de luxe de la platja de Jumeirah. La majoria de les taules del local són buides. Patrice Gouty, gerent del club, diu que els propietaris del local han optat per continuar pagant el personal, tot i les dificultats econòmiques. Molts bars i restaurants, diu, han optat per un curs d’acció ben diferent: acomiadar treballadors tan bon punt els primers míssils i drons iranians impactaren contra la ciutat.

Ahmed Mostafa, cap de servei del local, es traslladà a Dubai provinent d’Egipte ara fa tretze anys. Diu que la ciutat li ha permès de llaurar-se el futur amb què somniava: a més de treballar com a cambrer, diu, ha pogut fundar un negoci de venda de mobles.

Les sirenes antiaèries, que tant l’alarmaven a ell i als seus clients durant els primers dies de guerra, han esdevingut un component més de la vida quotidiana a la ciutat, diu, fins al punt que ara ni tan sols l’espanten. El futur de Dubai el preocupa més que mai. “És la nostra llar”, diu Mostafa, de 37 anys. “El que li passi a Dubai ens afecta també a nosaltres.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb