L’estabilització de les línies del front i la frenada de l’ofensiva russa de la primavera ha permès a Ucraïna i els seus aliats de recuperar cert optimisme sobre el transcurs de la guerra després d’un hivern difícil.

La millora del programa de drons ucraïnès, que ha ocasionat pèrdues greus a l’exèrcit rus, ha anat acompanyada d’un augment dels atacs de Kíiv en territori rus, que per primera volta en més de quatre anys han fet arribar el conflicte a la porta de casa de molts russos.

L’acumulació de baixes, juntament amb l’empitjorament del panorama econòmic i l’enduriment de les restriccions a l’ús d’internet, han fet que com més va més russos es girin d’esquena a un conflicte que, en un primer moment, comptava amb el suport del gruix de la població.

Molts membres de l’elit russa, incloent-hi alguns alts càrrecs del Kremlin, creuen que el conflicte ha arribat a un atzucac del qual costarà molt de sortir, segons fonts familiaritzades amb les deliberacions internes de l’executiu rus.

Una de les fonts explica que Putin vol posar fi a la guerra a final d’any, però tan sols si aconsegueix concessions com ara apoderar-se íntegrament de la regió del Donbàs, a l’est d’Ucraïna, que l’exèrcit rus continua sense poder capturar sencera després de més d’una dècada de conflicte. Moscou també vol que Europa reconegui diplomàticament, si més no de facto, qualsevol guany territorial que pugui derivar-se del conflicte.

El portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, ha negat que Putin hagi fixat cap termini per a posar fi al conflicte.

“Ucraïna es defensa amb dents i ungles”, afirmà el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, després d’una reunió dels ministres d’Afers Exteriors de l’aliança feta divendres a Helsingborg, a Suècia. “La línia del front, si ens hi fixem, es va estabilitzant.” I afegí que Ucraïna, fins i tot, havia començat a recuperar territori “en el còmput general”.

Dijous, Kíiv anuncià un nou desplegament d’efectius al nord del país. Prèviament, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, havia advertit del risc d’una possible ofensiva russa des de Bielorússia i la regió russa de Bryansk, semblant a l’ofensiva fallida amb què Moscou provà de prendre Kíiv durant els primers dies de la guerra.

Tot i que Ucraïna espera una nova ofensiva russa aquest estiu, Kíiv ha aconseguit de mantenir la majoria de les seves posicions d’ençà que es reprengueren les hostilitats aquesta primavera, després d’una treva hivernal.

Kíiv també ha millorat significativament el nombre de baixes, que ara se situa, aproximadament, en un soldat ucraïnès per cada cinc soldats russos, segons que declarà el mes passat el president finlandès, Alexander Stubb. El secretari d’Estat dels Estats Units, Marco Rubio, es féu ressò d’aquesta xifra en una entrevista aquest mes de maig, i digué que l’exèrcit ucraïnès havia esdevingut el més poderós d’Europa.

Els drons, que són una part com més va més important de l’arsenal ucraïnès, han capgirat el panorama del conflicte, i han ajudat a compensar el desavantatge ucraïnès en matèria d’efectius.

Tanmateix, Kíiv continua sense complir els seus objectius estratègics: l’exèrcit ucraïnès no ha estat capaç de recuperar la majoria del territori ocupat per Rússia, ni tampoc ha aconseguit concessions significatives en les negociacions de pau encapçalades pels Estats Units, ara com ara estancades.

El ministre de Defensa ucraïnès, Mikhailo Fédorov, declarà a la premsa a començament de la setmana passada que Ucraïna havia “frenat significativament l’avenç enemic” i havia “començat a recuperar la iniciativa gradualment”. Uns 35.203 soldats russos van morir o van resultar greument ferits a l’abril, assegurà; l’objectiu d’Ucraïna és “infligir 200 baixes a l’enemic, pel cap baix, per cada quilòmetre quadrat d’avenç”. Les xifres de Fédorov no s’han pogut verificar de manera independent: anteriorment, el ministre havia dit que 50.000 baixes mensuals farien el conflicte insostenible per a Moscou.

A mitjan març, Kíiv llançà un dels atacs més intensos que Moscou, i la regió que l’envolta, ha sofert d’ençà de l’esclat de la guerra. L’augment dels atacs ucraïnesos en territori rus ha posat part de l’opinió pública en contra del conflicte, i ha culpat Putin dels atacs.

Rússia, per la seva banda, ha llançat una gran ofensiva amb drons en territori ucraïnès aquestes darreres setmanes. El mes passat, segons l’ONU, la xifra de morts civils a Ucraïna augmentà fins al nivell més alt d’ençà del juliol del 2025.

Alguns diplomàtics europeus, que accedeixen a parlar amb la condició de mantenir-se en l’anonimat, diuen que el pessimisme sobre el conflicte comença a estendre’s entre les elits i la societat russa: la situació al camp de batalla es troba en punt mort, i els atacs de Kíiv en territori ucraïnès han dut el conflicte a la porta de casa de molts russos, diuen.

Però Ucraïna també s’enfronta als seus propis envits. La població, cansada de la guerra, es mostra com més va més renuent a allistar-se a l’exèrcit; l’ampliació del servei militar obligatori, en aquest sentit, ha estat altament impopular entre els ucraïnesos del carrer.

Per combatre aquesta apatia creixent, Fédorov prepara un paquet de reformes que inclouen augmentar el sou dels soldats, especialment el dels soldats d’infanteria, potenciar l’ús de drons i millorar l’eficiència dels desplegaments de tropes.

Tot i ser com més va més eficaces a l’hora d’interceptar drons, les defenses ucraïneses continuen tenint dificultats per a repel·lir els míssils balístics que feren estralls en la infrastructura energètica durant un hivern brutalment fred.

Kíiv s’ha queixat repetidament de les dificultats creixents per a accedir a munició per als sistemes de míssils Patriot, de fabricació nord-americana, sobretot després de l’esclat de la guerra de l’Iran. Els Patriot han demostrat que són l’única arma realment efectiva a l’hora de repel·lir els míssils balístics russos.

“Rússia ha anat sofrint revessos importants al camp de batalla”, diu Nigel Gould-Davies, investigador principal per a Rússia i Euràsia a l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics de Londres. I afegeix: “Per poder mantenir l’ofensiva a Ucraïna, és gairebé segur que el Kremlin haurà d’imposar una segona ‘mobilització parcial’ els mesos vinents.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Brasília, Brasil. El president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, tot just acabava d’arribar a la Casa Blanca quan el seu amfitrió el convidà a acompanyar-lo al Passeig de la Fama Presidencial, just on pengen els seus retrats.

Mentre caminaven l’un al costat de l’altre, Lula ironitzà sobre el posat sever del seu homòleg, Donald Trump, a les fotografies. “Que no saps somriure?”, li etzibà Lula, segons que explica ell mateix. Trump, continua, li respongué que els votants s’estimaven més dirigents que semblessin seriosos.

“Tan sols en campanya”, digué Lula. “Ara que ets al govern pots somriure una mica. La vida es torna més lleugera quan somriem.”

La fotografia oficial de la trobada difosa pel govern brasiler mostra un Trump que somriu d’orella a orella. “Hem tingut una trobada estupenda”, declarà el president nord-americà a la premsa a la sortida de la reunió. “Estem fent molts negocis […] És un bon home. És un paio intel·ligent.”

Trump acumula un historial considerable de relacions personals sorprenentment cordials amb certs dirigents d’esquerres, des de la presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum, i el seu predecessor, Andrés Manuel López Obrador, fins al president xinès Xi Jinping.

Però la bona entesa entre Trump i Lula hauria estat impensable fa tan sols un any, quan Trump imposà aranzels punitius a les exportacions brasileres i sancions a uns quants alts càrrecs del govern per provar d’aturar la causa contra el seu amic, l’ex-president Jair Bolsonaro. Derrotat per Lula a les eleccions del 2022, Bolsonaro havia estat acusat de provar de mantenir-se en el poder mitjançant un cop d’estat que incloïa l’assassinat de Lula.

Lula descriu la seva relació amb Trump com a estratègica.

“Si vaig aconseguir de fer riure a Trump, també puc aconseguir més coses”, declara a The Washington Post en la primera entrevista que concedeix d’ençà de la trobada, el 7 de maig. “Rendir-se no és cap opció.”

L’objectiu de Lula, de vuitanta anys, va més enllà d’apedaçar les relacions amb Trump. Amb la vista posada a les que probablement seran les seves darreres eleccions, aquest octubre, el veterà dirigent de l’esquerra llatinoamericana també prova de projectar una imatge d’estadista pragmàtic, capaç de treballar amb les grans figures de la dreta internacional sense haver-s’hi d’agenollar.

El president brasiler aspira a una quarta legislatura en unes eleccions renyides contra Flávio Bolsonaro, que s’hi presenta en substitució del seu pare, que compleix una condemna de vint-i-set anys de presó per haver provat d’enderrocar l’estat de dret al Brasil. Lula vol projectar una imatge d’experiència, estabilitat i flexibilitat política en un moment en què el conservadorisme es troba a l’alça a tot Llatinoamèrica, d’El Salvador fins a l’Argentina.

Assegut davant el gran escriptori de fusta del seu despatx, amb un mapamundi a l’esquena, Lula afirma que la seva proximitat personal a Trump podria ajudar-lo a atreure inversió nord-americana al Brasil, evitar més aranzels i sancions, i fer prevaldre el respecte per la democràcia brasilera.

“Trump sap que m’oposo a la guerra amb l’Iran, que no estic d’acord amb la seva intervenció a Veneçuela i que condemno el genocidi a Palestina”, diu. “Però les meves desavinences polítiques amb Trump no interfereixen en la relació que hi tinc com a cap d’estat. Vull que tracti el Brasil amb respecte, que entengui que en sóc el president democràticament elegit.”

L’any passat, durant la disputa diplomàtica amb Trump, Lula acusà el president dels Estats Units d’haver violat la sobirania del Brasil. El president brasiler aprofità les seves aparicions en públic per fer arribar un missatge al seu homòleg nord-americà: el Brasil estava disposat a dialogar amb Washington sobre qualsevol diferència que ambdós països poguessin tenir, però tan sols si era tractat d’igual a igual.

L’ex-dirigent sindical, que creixé en condicions de pobresa extrema i ha estat elegit tres voltes com a president del Brasil, ha bastit la seva identitat política al voltant de la negociació i la diplomàcia personal. Però la seva estratègia envers Trump beu d’una lliçó que aprengué de la seva mare analfabeta, Dona Lindu.

“Els qui acoten el cap potser no poden tornar-lo a aixecar”, diu. “El Brasil està molt orgullós del que és. No hem d’acotar el cap davant de ningú.”

Ha estat un canvi radical respecte de l’estratègia de Jair Bolsonaro, admirador declarat de Trump i aliat ferm del president nord-americà.

Lula diu que la seva intenció no és crear cap escletxa entre Trump i Bolsonaro. El president brasiler explica que veu l’estrenyiment dels vincles amb Trump com una manera de contrarestar les “falsedats” sobre el Brasil que, a parer seu, alimentaren la campanya de pressió contra el seu govern que culminà l’any passat. Eduardo Bolsonaro, un altre dels fills de l’ex-president, es traslladà als Estats Units l’any passat per convèncer Trump que el seu pare era perseguit políticament.

“No demanaria mai a Trump que no li agradés Bolsonaro. Això és cosa seva”, diu Lula. “No em cal fer cap esforç perquè sàpiga que sóc millor que Bolsonaro, ell ja ho sap.”

Trump i Lula es van veure per primera vegada, breument, a l’Assemblea General de l’ONU del setembre passat, pocs dies després de la sentència contra Bolsonaro. D’aleshores ençà, s’han reunit dues voltes més, i han parlat per telèfon quatre voltes. Trump ha dedicat elogis de tota mena a Lula, i l’ha qualificat de “dinàmic” i “intel·ligent”; també ha suavitzat els aranzels a les exportacions brasileres i ha aixecat les sancions contra els alts càrrecs del govern brasiler.

De portes endins, plantar cara a Trump ha estat altament beneficiós per a Lula: sense anar més lluny, un sondatge fet després de la visita del president brasiler a la Casa Blanca revelà que un 60% dels brasilers creia que la disputa entre ambdós dirigents havia estat positiva per al Brasil.

La campanya, sigui com sigui, es perfila difícil per a Lula. El preu dels aliments i el combustible va a l’alça, i els electors brasilers, altament polaritzats, es divideixen gairebé a parts iguals entre ell i Flávio Bolsonaro. Però l’aprovació d’un nou paquet de mesures de protecció social –per no parlar de les acusacions que el jove Bolsonaro va sol·licitar milions de dòlars a un banquer investigat pel frau financer més gran de la història del país– haurien de donar-li una empenta als sondatges.

Lula ha recorregut més a la seva relació amb Trump com a mostra que és capaç de negociar, fins i tot, amb els seus rivals ideològics més aferrissats. Als dirigents pro-democràtics, diu, els pertoca d’oferir resultats tangibles per evitar que els moviments antisistema s’enforteixin.

“La democràcia fracassa quan deixa de respondre a les aspiracions més bàsiques de la gent”, diu Lula. “Arribats en aquest punt, qualsevol idiota que critiqui el sistema és aplaudit. Això ho veiem a tot el món.”

Els intents de Lula d’erigir-se en mediador a Veneçuela i Ucraïna han fracassat; Washington també ha mostrat ben poc interès en la mediació brasilera a Cuba. Però el president continua capficat a posicionar el Brasil com a mediador en els grans conflictes globals.

“Només es pot intervenir quan els qui són en el poder volen mediació”, diu Lula. El president brasiler explica que, en el seu moment, advertí el president veneçolà Nicolás Maduro que permetre una supervisió internacional a les eleccions en reforçaria la legitimitat en cas que guanyés. “Però no em féu cas, cosa que aixecà encara més sospites. Hi ha gent que sap que s’equivoca i, així i tot, continua fent la cosa incorrecta.”

Però el cas de Cuba és diferent, argumenta, perquè l’Havana sí que vol diàleg. El president brasiler explica que, durant la reunió, demanà a Trump que aixequés el blocatge econòmic sobre l’illa. A Cuba, li digué, “li cal una oportunitat”.

“Sé que si els Estats Units volen una taula de negociacions, Cuba hi participarà”. Trump, explica, li digué que no tenia intenció d’envair l’illa.

Els atacs del govern Trump contra embarcacions al Carib i el Pacífic oriental, la captura de Maduro de Veneçuela i la possibilitat d’una acció militar contra Cuba han ressuscitat els fantasmes, especialment presents per a l’esquerra llatinoamericana, sobre l’intervencionisme nord-americà a la regió. Trump també ha declarat bandes criminals de Mèxic, Colòmbia i Veneçuela organitzacions terroristes estrangeres, cosa que aplana el camí perquè Washington els confisqui actius o ataqui aquests grups, fins i tot a l’estranger.

Flávio Bolsonaro i els seus aliats han demanat que Washington també consideri les principals bandes criminals brasileres com a grups terroristes similars. Lula sosté que aquesta mesura, per si mateixa, no posarà fi al tràfic de drogues.

“Els Estats Units no ho faran, això, en el cas del Brasil”, diu.

Tot i la seva proximitat a Trump, Lula diu que continua profundament preocupat pel rumb de la política mundial i la degradació la cooperació internacional.

“Espero que puguem convèncer Trump perquè els Estats Units exerceixin un rol molt més important a l’hora de treballar per la pau, la democràcia i el multilateralisme”, diu Lula. “Serà difícil? Sí. Però si no cregués en el poder de la persuasió, no hauria entrat en política.”

Lula diu que, durant la reunió entre ambdós mandataris, lliurà a Trump una còpia de l’acord nuclear que el Brasil i Turquia negociaren amb l’Iran el 2010 i que fou rebutjat pels Estats Units i la Unió Europea. La idea, diu, era mostrar a Trump que “no és veritat que l’Iran provi de construir una bomba atòmica una altra volta”.

Trump li digué que llegiria el document, segons que explica Lula, i ell s’oferí a ajudar a facilitar el diàleg amb Teheran, però la cosa no anà més enllà. Per a Lula, la guerra dels Estats Units contra l’Iran evidencia els límits de la política exterior de Trump, que assegura que ja ha començat a perjudicar els nord-americans del carrer arran de l’augment de la inflació. “Trump és el culpable de tot això”, diu.

El president brasiler explica que vol que Washington tracti la regió com un soci, no pas com un objectiu.

“La Xina fou la primera d’adonar-se del potencial de Llatinoamèrica”, diu. “Avui dia, el nostre volum de comerç amb la Xina és el doble que no pas amb els Estats Units”. I això, diu, no és perquè el Brasil ho hagi triat. “Si els Estats Units volen saltar al capdavant de tot de la cua, doncs fantàstic. Però ho han de voler”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Després d’onze anys i uns 1.800 episodis, el programa The Late Show with Stephen Colbert de la cadena CBS acabà amb una cançó.

Amb una cançó molt simbòlica: Paul McCartney pujà a l’escenari com a darrer convidat de la història del programa i posà el fermall final a l’episodi de comiat, emès abans-d’ahir a la nit des del teatre Ed Sullivan de Nova York, tot interpretant la “Hello, Goodbye”, dels Beatles. L’acompanyà la banda habitual del programa, Louis Cato and the Great Big Joy Machine; l’antic director d’orquestra de Colbert, Jon Batiste; un dels músics preferits de Colbert, Elvis Costello; i Colbert mateix.

Colbert ha presentat The Late Show d’ençà del setembre del 2015, quan substituí David Letterman, que n’havia estat el presentador des que el programa s’havia començat a emetre, l’any 1993. Encara que els primers mesos a la cadena foren una mica accidentats quant a audiència, l’antiga estrella de Comedy Central hi començà a agafar confiança després de les eleccions presidencials nord-americanes de 2016, que l’empenyeren a immiscir-se de ple en el terreny de la política; a partir d’aleshores, tot començà a rutllar.

Colbert no s’estigué de fer una referència subtil a l’actualitat en aquest darrer programa, tot i evitar d’esmentar Donald Trump. La polèmica per la cancel·lació del programa pesà com una llosa. Ha estat un tema recurrent d’ençà de l’estiu passat, quan la CBS anuncià que posaria fi al llegendari xou nocturn. La cadena assegura que la decisió de cancel·lar el programa es deu a motius estrictament econòmics; molts crítics, tanmateix, assenyalen que la cadena ha decidit de prescindir d’una de les veus més incisives justament en un moment en què l’empresa matriu de CBS, Paramount, vol obtenir el vist-i-plau del govern nord-americà per a fusionar-se amb Skydance, en una macrooperació valorada en uns 8.000 milions de dòlars.

Tot i no poder-se resistir a llançar algunes pulles a la seva cadena -en un programa de la mateixa setmana havia arribat a tirar els mobles del seu despatx des del terrat a terra- Colbert semblà vetllar perquè el seu darrer programa com a presentador de The Late Show fos com més divertit i amè millor. Així i tot, començà amb un discurs franc en què explicà que ell i el seu equip havien treballat de valent durant anys per a fer el millor programa possible, tot agraint a l’audiència el suport.

“Érem aquí per a viure les notícies amb vosaltres. I vosaltres no ho sé, però jo sí que les he viscudes”, digué Colbert. I afegí: “L’energia que ens heu donat… ha estat clau per a poder fer el millor programa que us podíem oferir.”

Convidats de primer nivell

Colbert explicà que la idea d’ell i el seu equip, de primer, havia estat fer un programa pràcticament normal, però era evident que seria impossible. Actors com ara Bryan Cranston, Paul Rudd, Tim Meadows i Ryan Reynolds passaren pel plató: tots fingiren creure que eren el darrer convidat de la història de The Late Show. La comedianta Tig Notaro també aparegué breument en pantalla, tot i que s’afanyà a aclarir que tant li feia que l’haguessin convidat: ella, explicà, era al plató perquè li agrada viure els esdeveniments històrics en carn pròpia.

El papa, vist i no vist

En les hores prèvies al programa, alguns fans de The Late Show especularen amb la possibilitat que Colbert, catòlic reconegut, pogués aconseguir una entrevista amb el papa Lleó XIV per a culminar el programa a l’engròs. En un primer moment, el presentador insinuà que sí: a l’hora de la veritat, tanmateix, la suposada entrevista es convertí en un esquetx en què una persona fent veure que era el pontífex, originari de Xicago, va refusar de sortir del seu camerino a tall de protesta per la qualitat dels frànkfurts a l’estil de Xicago que li havien servit com a aperitiu. “El papa, que sens dubte havia de ser el meu convidat aquesta nit, ha cancel·lat”, informà Colbert al públic poc després.

Trump, espectador incòmode

Colbert, evidentment, no s’acomiadà sense dirigir primer unes paraules als executius que havien decidit de cancel·lar-li el programa. Explicà que la Fundació Nacional de Mamífers Marins del seu estat natal, Carolina del Sud, fa temps que prova de fitxar-lo, tot llegint una carta oberta que explicava que els dofins del centre es mostraven “cautelosament optimistes” sobre la possibilitat que hi anés. “Els dofins saben que m’han cancel·lat el programa?!”, s’exclamà Colbert, mentre la cadena mostrava un dofí xisclant: els subtítols deien: “Fou una decisió purament econòmica!”

També llegí una notícia en què s’explicava que el propietari dels drets de la música de Peanuts, l’adaptació televisiva del famós còmic de Charles Schultz, havia presentat demandes contra diverses persones i institucions que n’havien fet servir la música sense permís, i tot seguit instruí la banda del programa que toqués la sintonia de la sèrie. “Oh, no –exclamà–. Espero que això no costi diners a la CBS!”

Colbert no esmentà el nom de Trump, però sí que es permeté el luxe de fer-hi una referència. Durant l’entrevista a Paul McCartney, el cantant parlà del seu record del cèlebre concert dels Beatles al teatre Ed Sullivan –precisament on s’enregistrà el programa de dijous– el febrer del 1984.  McCartney explicà que tant ell com alguns altres convidats havien restat una mica sorpresos quan els estilistes del programa començaren a maquillar-los de taronja resplendent. Colbert no deixà passar l’oportunitat: “Això, darrerament, està molt en voga en certs cercles”, li etzibà.

Trump tampoc no pogué estar-se de respondre a Colbert en un missatge a la seva xarxa social, Truth Social, ben entrada la matinada, en què assegurà que era “increïble” que Colbert hagués aguantat tant de temps al capdavant del programa. “Sense talent, sense audiència, sense vida. Era com un mort. Podries agafar qualsevol persona que passés pel carrer i ho faria més bé que aquest idiota total”, escrigué.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Ànkara, Turquia. Mentre el govern Trump cerca una resolució a la seva guerra contra l’Iran, Turquia es prepara per a un canvi en l’equilibri de poder al Llevant, on la creixent rivalitat amb Israel l’ha empès a cercar noves aliances.

Per a Turquia, un membre de l’OTAN que comparteix 560 quilòmetres de frontera amb l’Iran, la guerra no tan sols ha causat tensions profundes dins l’aliança, sinó que també ha posat de manifest la imprevisibilitat de l’OTAN amb Washington. Tard o d’hora, l’exèrcit nord-americà es retirarà de la regió, cosa que podria deixar el Llevant desestabilitzat i Israel embravit.

Aquí, a la capital turca, la resposta ha estat una política que els alts càrrecs del govern anomenen “iniciativa regional”, que consisteix a unir esforços amb els pesos pesants del Llevant per definir una estratègia regional pròpia. Delerosa de tancar noves aliances en seguretat, aquestes darreres setmanes Ànkara ha tingut converses amb l’Aràbia Saudita, rica en petroli; amb el Paquistan, una potència nuclear; i amb Egipte, la nació més poblada del món àrab.

“La ‘iniciativa regional’ és molt important, perquè el fet de tenir potències estrangeres que s’involucren en la regió, tot i ser alienes als problemes d’ací, sovint pot conduir al caos”, diu Tacan Ildem, ex-ambaixador de Turquia davant l’OTAN i president del laboratori d’idees turc EDAM. “Països com els Estats Units tenen, naturalment, una política global: som aliats dels Estats Units, però a voltes és possible que les prioritats de les grans potències no coincideixin amb les nostres.”

Aquests darrers dos anys, la caiguda del règim sirià de Baixar al-Assad a les mans d’insurgents afins a Turquia i l’afebliment dels grups paramilitars afins a l’Iran han afavorit que Turquia fes un pas endavant. Ara, la guerra de l’Iran ha remodelat la regió fins a un punt inimaginable fa poc.

Ànkara vol aprofitar l’angoixa d’alguns països del golf Pèrsic, on la pluja de míssils i drons iranians d’aquests darrers mesos han suscitat certs dubtes sobre els límits de la protecció nord-americana. El país, mentrestant, mira de reüll un Israel com més va més desbocat, segons que expliquen diplomàtics i analistes, embravit per la campanya militar conjunta amb els Estats Units a l’Iran.

“Volem enfortir la solidaritat entre els països de la regió”, va dir el ministre d’Afers Estrangers turc, Hakan Fidan, a la cadena Aljazeera durant la seva visita a Catar.

“A la regió tothom sap que, si no resolem els nostres problemes, no cal esperar que les potències dominants ens els resolguin”, va declarar la setmana passada. I afegí que aquesta havia estat una de les grans lliçons de la guerra.

El president turc, Recep Tayyip Erdogan, ha presentat Turquia com un mitjancer capaç de dialogar amb tothom –Rússia i Ucraïna, els Estats Units i l’Iran–, per molt que el seu exèrcit sovint hagi pres partit.

Turquia és una potència militar en tota regla: té el segon exèrcit més gran de l’OTAN, superat tan sols pels Estats Units, i una indústria armamentística ferma, capaç de produir drons d’última generació. El control d’Ànkara sobre l’estret del Bòsfor –la porta d’entrada a la mar Negra, que connecta Europa i l’Àsia– també li aporta un avantatge estratègic important.

Així i tot, Turquia continua depenent de l’OTAN per a la defensa aèria: d’ençà que va esclatar la guerra, a final de febrer, les defenses de l’aliança han interceptat quatre míssils iranians que s’adreçaven a l’espai aeri turc.

Tot i l’ambició de ser una potència regional, Turquia no té prou tremp econòmic –ni militar– per a dictar condicions tota sola. Asli Aydintasbas –investigadora de la Brookings Institution, un laboratori d’idees amb seu a Washington– explica que Ànkara pretén explorar la possibilitat de segellar “minialiances regionals” per protegir els seus interessos. “Crec que Turquia se sent sola i en un entorn molt perillós”, diu.

El retorn de Trump ha capgirat les relacions diplomàtiques dels Estats Units, tant amb els aliats més estrets com amb els enemics més aferrissats. El govern Trump ha criticat durament els aliats europeus dels Estats Units a l’OTAN, ha començat una altra guerra al Llevant després de fer campanya contra l’intervencionisme nord-americà a l’exterior i, molt sovint, ha actuat sense gens de consideració pels interessos dels socis tradicionals dels Estats Units.

Ara els aliats dels Estats Units –com el Canadà i els països europeus– proven d’aplegar esforços per protegir-se de Washington, com més va més imprevisible.

L’ambaixador dels Estats Units a Turquia, Tom Barrack, ha estat molt criticat per haver dit en un fòrum diplomàtic, fa poc: “En aquesta part del món tan sols es respecta una cosa: el poder.” És, en certa manera, com la resta de països veuen el govern Trump.

Amb el retorn de Trump, Turquia esperava un nou acostament als Estats Units després d’anys de distanciament. Tanmateix, ara com ara, aquesta represa de les relacions diplomàtiques entre ambdós països sembla lluny.

Als dirigents turcs, explica Aydintasbas, els preocupa com més va més viure “en una regió en què els Estats Units accepta de ‘tallar la gespa’ constantment a instàncies d’Israel; si cal a còpia de reprimir militarment els seus veïns”.

“El Pla A de Turquia és millorar les relacions amb els socis de l’OTAN”, explica la investigadora. “Però també sap que ha de cercar alternatives.”

El recel d’Ànkara amb Israel ha anat creixent aquest darrer any, a mesura que Israel atacava –i, en part, ocupava militarment– Síria i el Líban, com també l’Iran i Catar. Turquia veu Israel com un rival geopolític que no dubtarà a desestabilitzar els altres països en benefici propi, oimés si sap que podrà continuar comptant amb el suport dels Estats Units.

Israel, en canvi, acusa Turquia de mantenir relacions com més va més estretes amb grups islamistes hostils, i veu Ànkara com un rival per la influència al Llevant.

Alguns diplomàtics turcs lleven importància a l’escalada de tensions entre ambdós països: Turquia, expliquen, ha aconseguit de mantenir bones relacions amb Moscou mentre el seu exèrcit lluitava contra els interessos de Rússia a Síria i donava suport a l’Azerbaitjan en la guerra contra Armènia pel control de l’Artsakh.

Als analistes, tanmateix, els preocupa el risc d’un conflicte més ampli per la influència regional entre dos aliats dels Estats Units que es veuen mútuament com una amenaça.

El ministre Fidan ha advertit: “El govern Netanyahu i més forces […] faran de Turquia el seu nou gran enemic”, una volta s’acabi la guerra de l’Iran. L’ex-primer ministre israelià Naftali Bennett, que es presentarà a les pròximes eleccions israelianes, ha dit que “Turquia és el nou Iran” i ha acusat Ànkara de “provar de posar l’Aràbia Saudita en contra nostre i crear un eix sunnita amb el Paquistan, una potència nuclear”.

Les relacions entre Israel i Turquia encara no s’han trencat totalment, però l’oposició aferrissada de Turquia a l’ofensiva militar d’Israel a Gaza ha tibat la corda fins a límits insospitats, amb espirals de retrets entre Erdogan i Netanyahu.

Israel també ha aprofundit la cooperació militar amb Grècia, membre de la Unió Europea i principal rival geopolític de Turquia a la Mediterrània oriental.

Les autoritats turques afirmen que no tenen gens d’interès en un conflicte militar amb Israel. Un diplomàtic del país, tanmateix, explica que el missatge d’Ànkara és senzill però contundent: “Estem preparats, de manera que val més que no els passi pel cap d’intentar-ho”, diu.

“[Un conflicte entre Israel i Turquia] seria una bogeria que desafiaria tota lògica, i en què hi sortirien perdent ambdues parts”, diu el diplomàtic, que accedeix a parlar amb The Washington Post anònimament, per a abordar un tema delicat. “Espero que la cosa no passi d’aquí.”

Temps enrere, Washington hauria intervingut “per a assegurar-se que això no es descontrolés”, explica Aydintasbas. Avui, tanmateix, “no sembla que hi tingui gens d’interès”.

Passi què passi amb la guerra de l’Iran, Turquia i Israel continuaran essent les dues principals potències militars de la regió, afegeix la investigadora, “i les relacions entre ambdós països continuaran determinant el futur de la resta de la regió”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’Ebola és una de les malalties més mortíferes del planeta. Amb una taxa de mortalitat que arriba a un 90%, és una de les poques malalties que és prou perillosa perquè molts governs la considerin una amenaça a la seguretat.

Un nou brot al nord-est de la República Democràtica del Congo, que s’ha estès a la veïna Uganda, ha suscitat preocupació per la possibilitat que la soca del virus –la variant Bundibugyo, per a la qual no hi ha vaccins ni tractaments amb anticossos aprovats– s’escampi per tota la regió abans que les autoritats sanitàries no la puguin controlar. Diumenge proppassat, l’OMS va declarar el brot “emergència de salut pública d’importància internacional”.

El Congo és un país amb molta experiència a l’hora de gestionar brots d’Ebola. No obstant això, el conflicte a l’est del país, la degradació del sistema sanitari a les regions afectades i les retallades de l’ajut al desenvolupament, sobretot dels Estats Units, podrien en complicar la contenció.

Què és l’Ebola?

L’Ebola és una malaltia causada per virus pertanyents a la família dels ortoebolavirus, que es troben principalment a l’Àfrica subsahariana. Se n’han identificat sis espècies, de les quals se sap que quatre –pel cap baix– poden fer emmalaltir el cos humà.

Els científics creuen que l’Ebola es transmet als éssers humans per mitjà del contacte amb animals infectats, com ara ximpanzés, goril·les i ratpenats. El virus es transmet entre les persones mitjançant el contacte directe amb els fluids corporals dels infectats o bé en contacte amb materials contaminats, cosa que significa que els cuidadors familiars i els treballadors sanitaris solen ser els col·lectius més vulnerables en cas de brot.

A diferència dels virus que es transmeten per l’aire, com per exemple el coronavirus, l’Ebola no es propaga fàcilment per contacte casual. La transmissió sol requerir una exposició pròxima als fluids corporals, sobretot quan els pacients estan greument malalts o ja s’han mort.

Per què és important la soca Bundibugyo?

El brot actual s’ha identificat com el virus de l’Ebola Bundibugyo, una espècie poc comuna detectada per primera vegada a l’oest d’Uganda el 2007.

Només s’han registrat dos brots anteriors de Bundibugyo –el primer a Uganda, el 2007, i el segon a l’est del Congo, el 2012–, cosa que significa que els científics saben moltes menys coses d’aquest virus que no pas de la soca Zaire, més comuna i letal.

La majoria dels vaccins i de les teràpies amb anticossos contra l’Ebola es van desenvolupar específicament contra la soca Zaire arran de la devastadora epidèmia a l’Àfrica Occidental del 2013-2016, el brot d’Ebola més greu de la història, que va causar més d’onze mil morts. Aleshores, el virus es va propagar més enllà de Guinea, Libèria i Sierra Leone i fins i tot se’n van registrar casos aïllats a Europa i els Estats Units.

La manca de coneixement científic sobre la soca Bundibugyo complica la gestió del brot. Tot i que es creu que antivirals com el remdesivir podrien ser efectius contra el virus, no hi ha vaccins ni tractaments amb anticossos orientats específicament a aquesta soca.

Per què preocupa aquest brot?

Les autoritats sanitàries diuen que el virus podria haver circulat durant setmanes abans de la detecció.

La soca Bundibugyo s’ha escampat per la província d’Ituri, una zona remota de l’est del Congo en estat de guerra. La regió, controlada per grups armats, disposa de poques carreteres i d’infrastructures sanitàries molt limitades.

El brot es concentra a la província de Mongbwalu, una àrea minera on desenes de milers de treballadors es desplacen regularment entre campaments remots i centres de població pròxims. També se n’han detectat possibles casos a Bunia, la capital provincial, amb gairebé 700.000 habitants.

Per si no n’hi hagués prou, la frontera entre Uganda i el Sudan del Sud és força transitada, cosa que augmenta el risc que el brot s’estengui per tota la regió. Uganda, de fet, ja ha detectat un petit grup de casos arribats al país del Congo.

Què implica l’emergència decretada per l’OMS?

L’emergència de salut pública d’importància internacional (PHEIC) representa el nivell més alt de l’Organització Mundial de la Salut en matèria de salut pública al món i s’empra per a qualsevol brot extraordinari que impliqui un risc transfronterer per a la salut pública i que exigeixi una resposta internacional coordinada.

L’OMS ha emès declaracions de PHEIC per a la covid-19, la verola del simi, la poliomielitis i brots d’Ebola anteriors. La designació no implica que l’organització temi que el brot es pugui convertir en una pandèmia d’abast mundial, sinó que és una via per a mobilitzar recursos i suport tècnic.

L’OMS ha demanat als països afectats que reforcin la vigilància del virus i que es preparin per a tancar fronteres per evitar que el virus es propagui als països veïns.

El Congo té mitjans per a contenir el brot?

El Congo és un dels països amb més experiència a l’hora de gestionar brots d’Ebola: n’ha hagut de gestionar més d’una dotzena d’ençà que el virus es va identificar per primera volta l’any 1976, prop del riu Ebola.

El país ha creat sistemes de proves ràpides, xarxes de seguiment de contactes i campanyes de conscienciació pública. El Congo va aconseguir de contenir el darrer brot d’Ebola, extingit el desembre passat, en tan sols sis setmanes.

No obstant això, els conflictes constants a l’est del país n’ha afeblit greument la infrastructura sanitària, cosa que complica la resposta al brot actual.

Els experts en salut pública també han avisat que les retallades en l’ajut al desenvolupament dels EUA podria afeblir dràsticament la preparació de països com el Congo en brots com el d’aquestes darreres setmanes. Un estudi publicat aquest mes a la revista científica Science revela que la retirada sobtada del finançament de l’agència de desenvolupament dels Estats Units (USAID) està relacionada estretament amb un augment de la violència i el conflicte en zones de l’Àfrica que depenen de l’ajut exterior. En brots anteriors, els EUA van proporcionar finançament i suport tècnic als països afectats per mitjà dels Centres de Control i Prevenció de Malalties (CDC) i de USAID.

Com afecta l’Ebola els infectats?

Els símptomes de l’Ebola poden aparèixer de manera sobtada i inclouen febre, fatiga, dolor muscular i mal de cap i de coll, seguits de vòmits, diarrea i, en alguns casos, hemorràgies internes o externes.

El virus ataca el sistema immunitari i múltiples òrgans, cosa que en els casos més greus pot desencadenar fallades orgàniques múltiples i, eventualment, la mort.

Alguns supervivents de l’Ebola desenvolupen complicacions de llarga durada, com ara dolor crònic, malalties oculars i símptomes neurològics. Els investigadors també han descobert que el virus pot persistir en llocs amb immunitat privilegiada, com ara els ulls, el sistema nerviós central i els testicles, on pot romandre durant mesos o anys després de la recuperació del pacient i, en casos excepcionals, transmetre’s a tercers.

Com es tracta l’Ebola?

La rapidesa a l’hora de detectar i tractar el virus millora considerablement les possibilitats de supervivència del pacient.

En general, als pacients se’ls administren líquids i electròlits per via intravenosa per  prevenir la deshidratació. També se’ls administra oxigen i medicació per estabilitzar la pressió arterial.

Hi ha dos tractaments d’anticossos aprovats per a la soca Zaire de l’Ebola, però encara no se n’han aprovat per a la soca Bundibugyo.

Hi ha vaccí contra l’Ebola?

El vacció Ervebo és molt eficaç contra la soca Zaire de l’Ebola i s’ha utilitzat repetidament al Congo en brots anteriors mitjançant grans campanyes de vaccinació als contactes estrets dels infectats i el personal sanitari. Però, ara com ara, no hi ha vaccins per a la soca Bundibugyo.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El debat sobre el futur polític del primer ministre britànic, Keir Starmer, ha tornat a posar sobre la taula una qüestió encara més espinosa: si el Regne Unit, una dècada després del Brexit, hauria de tornar a la Unió Europea.

Dues figures clau es perfilen com a possibles aspirants a una cursa, encara hipotètica, pel lideratge del Partit Laborista, on la qüestió del Brexit ja ha començat a treure el cap.

Wes Streeting, que la setmana passada dimití del seu càrrec com a ministre de Salut al govern Starmer, es mostrà a favor de tornar al bloc en un discurs pronunciat dissabte, en què digué que la decisió de sortir de la UE, l’any 2016, fou “un error catastròfic”.

L’altre gran aspirant al lideratge del Partit Laborista, per la seva banda, s’ha vist obligat a distanciar-se d’unes declaracions que va fer en el passat, en què es mostrà partidari de la reincorporació a la UE. Andy Burnham, el batlle de Manchester, es presentarà a les eleccions del 18 de juny a l’escó parlamentari de la circumscripció de Makerfield, a l’àrea metropolitana de la ciutat. És un pas previ clau per a un hipotètic relleu de Starmer, atès que el reglament del Partit Laborista estipula que qualsevol aspirant a encapçalar el partit ha de ser diputat electe.

“La meva opinió és que el Brexit ha estat perjudicial, però també crec que l’última cosa que hauríem de fer ara mateix és replantejar-nos tot això”, digué abans-d’ahir durant una cimera a la ciutat de Leeds. “Respecto el mandat del referèndum; no respectar-lo aniria en contra de tot allò que he defensat sobre la necessitat d’enfortir la democràcia [al Regne Unit].”

Tan sols dos dies abans, dissabte, Burnham havia dit que hi havia arguments a favor de tornar a la UE, cosa que ja representava un canvi de parer respecte del seu posicionament anterior sobre el Brexit: fa poc més de mig any, durant la conferència anual del Partit Laborista, el batlle defensà sense embuts la necessitat de tornar a la UE.

És probable que la marxa enrere de Burnham respecte del Brexit en divideixi els partidaris: mentre que alguns esperaven que el batlle fos qui tornés a posar la qüestió de la UE a l’agenda, uns altres la veuen com una distracció innecessària i controvertida.

“Al programa electoral [del Partit Laborista] vam fixar línies vermelles amb què continuem plenament compromesos”, declarà abans-d’ahir el vice-primer ministre britànic, David Lammy, a la cadena Sky News, en referència a la promesa electoral del Partit Laborista de no reincorporar el Regne Unit al mercat únic ni a la unió duanera de la UE, en resposta a les declaracions de Streeting. “Quant a les pròximes eleccions, no puc comprometre’m amb res.”

Burnham, per la seva banda, ha afirmat que donava suport “a la feina d’aquest govern cap a una relació més forta i col·laborativa amb Europa, els nostres veïns més propers, amb qui compartim tantes coses”.

A començament d’aquest mes, el Partit Laborista sofrí pèrdues fortes en les eleccions municipals a Anglaterra, tant a mans de la ultradreta de Reform UK com del Partit Verd. Nombrosos diputats laboristes han apuntat al descontentament dels votants amb Starmer com un factor determinant en la desfeta electoral del partit; d’ençà de les eleccions, de fet, més de noranta diputats han demanat públicament la dimissió del primer ministre. Fins i tot, el gabinet del primer ministre l’ha instat a marcar un full de ruta pensant en una possible dimissió; però Starmer continua resistint-s’hi.

“No hi haurà cap full de ruta per a una dimissió”, digué Lammy abans-d’ahir. “Keir Starmer continua essent la persona més resilient que he conegut a la vida.”

Streeting continua sense presentar candidatura al càrrec de Starmer. Dissabte passat, el ministre de Sanitat fins ara avançà que es presentaria a una hipotètica cursa al lideratge del partit en cas que Burnham s’hi proposés, tal com podria fer a partir del 18 de juny si és elegit diputat.

Streeting també ha insinuat que, si és elegit president del partit i consegüentment primer ministre, se centraria a impulsar la reincorporació del Regne Unit a la UE. És una causa a què Starmer s’ha girat d’esquena, i ha optat per estrènyer vincles amb Brussel·les sense reincorporar-se plenament al mercat únic.

Això deixa Burnham en un dilema, atès que la circumscripció a la qual es presenta, Makerfield, es decantà amb claredat pel Brexit al referèndum d’ara fa deu anys. Els aliats de Burnham han acusat Streeting d’atiar deliberadament la qüestió del Brexit per posar bastons a les rodes de la campanya de Burnham, que es disputarà l’escó amb el candidat local de Reform UK, un partit fermament antieuropeista. De fet, Reform UK ha fet servir talls de declaracions passades de Burnham contra el Brexit per fer campanya contra el batlle.

En una conferència organitzada dissabte a Londres pel think tank Progress, alineat amb el Partit Laborista, Streeting defensà que el futur del Regne Unit implicava Europa. “La nostra oportunitat econòmica més gran és a tocar”, digué. “Ens cal una nova relació especial amb la UE, perquè el futur del Regne Unit depèn d’Europa i, algun dia, del retorn a la Unió Europea.”

En declaracions a la cadena ITV News aquell mateix dia, Burnham es mostrà cautelós. “A llarg termini, hi ha arguments a favor [de tornar a la UE], però no en faré campanya en aquestes eleccions. De fet, defenso que ara cal centrar-se en l’àmbit nacional”, digué.

Una victòria de Reform a Makerfield concediria al partit el seu novè escó a la Cambra dels Comuns, integrada per 650 diputats, i ajudaria a reforçar la idea del cap del partit i artífex del Brexit, Nigel Farage, que la formació pot imposar-se al Partit Laborista fins i tot als bastions històrics del partit. Les pròximes eleccions generals al Regne Unit, per a les quals Reform UK parteix com a favorit, seran a mitjan 2029, a tot estirar.

Lisa Nandy –la ministra de Cultura del Regne Unit, que el 2016 féu campanya a favor de romandre a la UE– declarà diumenge a la BBC que reobrir la ferida del Brexit seria un error. “No entenc gaire a què es deu aquest interès sobtat per Europa”, afirmà. “Com a govern, la nostra prioritat és provar de reparar l’impacte de l’acord [de sortida de la UE], que ha perjudicat innecessàriament la qualitat de vida dels veïns de pobles com el meu, sense reobrir els debats circulars que tant s’han vist en aquest país.”

El Partit Laborista prometé de millorar les relacions amb la UE al seu programa electoral per a les eleccions britàniques del 2024, si bé marcà com a línies vermelles el retorn a la unió duanera, al mercat únic i a la lliure circulació de persones. En canvi, els laboristes s’han compromès a presentar una llei que agilitzarà el procés de tramitació de lleis al Regne Unit, seguint la normativa europea. Aquest estiu, el govern britànic i Brussel·les participaran en una cimera bilateral en què es debatran unes altres àrees de treball.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Tenen quantitats infinites de diners, búnquers sofisticats i jets privats. La pregunta és: podrien, els oligarques del món, tenir coneixement –o ser advertits– amb antelació d’una apocalipsi nuclear?

D’aquesta idea neix el darrer projecte de l’artista i programador de Los Angeles Kyle McDonald, que ha creat el Sistema d’Alerta Primerenca de l’Apocalipsi, que rastreja els moviments dels jets privats de tot el món: la idea, diu, és que en cas d’una apocalipsi imminent, una gran quantitat d’aquests avions fugiria sobtadament dels centres urbans cap a punts aïllats, cosa que podria alertar la resta de la societat que s’acosta un desastre.

“Vull que la gent rigui. Espero que apreciïn la ironia de la nostra situació: que estem abocats a una batalla entre els ultrarics i la classe treballadora”, diu McDonald. “I que recordin que encara tenim opcions. No estem completament derrotats, no hem perdut tota l’esperança.”

El projecte de McDonald fa servir les dades de vols disponibles públicament per rastrejar la ubicació de jets privats i de negocis, en què solen viatjar els superrics. A partir d’aquestes dades, explica, el sistema defineix un “nivell d’emergència històric”: el sistema analitza quants jets privats volen en un mateix moment, en una escala de l’1 al 5, en comparació amb un valor de referència. Si aquest nivell es dispara de manera sobtada, el rastrejador de l’apocalipsi avisa els subscriptors mitjançant un SMS o un correu electrònic.

El sistema posa de manifest l’escletxa social i material entre els nord-americans de classe treballadora i mitjana, d’una banda, i els ultrarics, d’una altra. Als Estats Units, l’1% més ric de la població acumula un 31,9% de la riquesa, segons dades la Reserva Federal; el 50% més pobra posseeix el 2,5%. La fortuna de la persona més rica del món, Elon Musk, ha augmentat de més de 50.000 milions de dòlars enguany.

A les xarxes, molts usuaris han aplaudit les orques que han enfonsat iots de les elits, i han seguit amb delit la confiscació de les propietats dels oligarques russos arran de la invasió russa d’Ucraïna. Els grans magnats, que en el passat sovint havien estat presentats com un model a seguir, ara són vists com a enemics per part d’un gruix com més va més ampli de la població, que creu que ningú no hauria de tenir una fortuna tan gran.

Però si els superrics s’assabenten amb antelació de la imminència d’una apocalipsi, explica McDonald, la resta podria seguir-ne els moviments per assabentar-se’n, també.

Alguns multimilionaris ja han començat a preparar-se per a una suposada apocalipsi, tal com ha detallat el documentalista Douglas Rushkoff, autor d’un llibre sobre aquesta qüestió. Alguns, diu, fins i tot han començat a construir búnquers fortificats, vigilats i aprovisionats amb menjar i productes de tota mena.

En aquest sentit, Rushkoff coincideix a destacar l’absurditat de tot plegat. “Vaig preguntar als multimilionaris que vaig entrevistar per al llibre: ‘Com penseu pagar als soldats que hauran de protegir els vostres complexos quan el vostre bitcoin hagi perdut tot el valor?'”, explica. L’autor diu que veu el rastrejador de l’apocalipsi més aviat com un reflex del rebuig social als multimilionaris que no pas com un símptoma d’una por real d’una apocalipsi.

McDonald explica que la idea del projecte se li acudí a mesura que la guerra de l’Iran s’allargava i el risc d’un incident nuclear semblava una possibilitat que no es podia descartar. El sistema, diu, és una manera de sublimar l’ansietat que li genera viure en una època d’inestabilitat i turbulència, tant als Estats Units com a l’estranger.

McDonald ja ha fet uns quants projectes al voltant de la qüestió de la vigilància, entre els quals una aplicació que creà per a identificar agents de l’ICE, l’agència de control migratori dels Estats Units, amb tecnologia de reconeixement digital. Fa uns quinze anys, McDonald instal·là un programari als ordinadors d’una botiga Apple de Nova York que feia fotografies automàtiques de les persones que en miraven fixament les pantalles; pocs dies després, agents del servei secret li escorcollaren la casa. El darrer projecte abans del rastrejador de l’apocalipsi, anomenat MyEpstein, escanejava els contactes de l’usuari i comprovava quins apareixen als arxius del cas Epstein.

McDonald explica que el nexe comú de tots els seus projectes és capgirar els sistemes de vigilància per espiar les accions dels més poderosos.

“M’interessa crear una cultura de rendició de comptes. Vull inculcar la idea en la població que un no pot fer el que vulgui tan sols perquè té molt de poder”, defensa. “Vull que la gent pensi: ‘nosaltres també tenim les nostres armes’.”

El sistema d’alerta de McDonald no identifica els propietaris o passatgers dels jets privats, i ell diu que té gens d’interès a revelar la identitat de les persones que rastreja. Les dades dels vols són públiques, a desgrat de molts multimilionaris: el 2022, per exemple, el propietari de X, Elon Musk, suspengué el compte d’un estudiant universitari que havia creat un bot per a monitorar en temps real el jet privat del magnat.

El sistema no ha superat el nivell 4 d’alerta d’ençà que McDonald el publicà; el programador explica que el sistema també té en compte les festivitats i els períodes de vacances, en què els viatges solen augmentar.

“El meu objectiu, a trets generals, és promoure la mentalitat hacker entre la població general: la idea que tothom pot observar què passa al seu voltant i detectar certs patrons”, diu McDonald.

Si el sistema arriba mai a l’estat d’alerta, McDonald ironitza que recorrerà a l’ajuda d’un multimilionari que coneix personalment: “‘Ja em plantaré a casa teva’, li vaig dir.”

Els molt rics, diu McDonald, se situen unes quantes passes per davant la resta de la població en el cas de preparar-se per a una suposada apocalipsi.

I la resta?

“La resta estem dues passes per darrere”, sentencia Rushkoff.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

D’ençà que les forces especials dels Estats Units van detenir a Caracas el president de Veneçuela, Nicolás Maduro, Washington ha insinuat repetidament –i ha advertit explícitament– que el règim cubà serà el següent de caure. Presa del blocatge econòmic imposat pels Estats Units, enguany l’illa pràcticament no ha rebut importacions de petroli ni gas; dimecres de la setmana passada, finalment, el govern anuncià que el país ja no tenia reserves del combustible, clau per a mantenir en funcionament les centrals elèctriques.

El president dels Estats Units, Donald Trump, i el secretari d’estat nord-americà, Marco Rubio, han dit i redit que l’objectiu d’aquesta campanya de pressió econòmica és forçar un canvi de règim a l’illa, governada de fa dècades pel comunisme. Ambdós han insinuat que, si el règim no cau pel seu pes, Washington pot recórrer a la força bruta, sense més detalls.

Trump ha dit que el règim cauria “ben aviat”, però els dirigents cubans s’han mantingut desafiants. “En el pitjor supòsit possible, Cuba té una certesa: que qualsevol agressió externa toparà amb una resistència indestructible”, escrigué a X el president cubà, Miguel Díaz-Canel, el mes de març.

L’any 1999, quan el predecessor de Maduro, Hugo Chávez, arribà al poder a Veneçuela, Fidel Castro –aleshores president de Cuba– no trigà a apadrinar-lo políticament. Veneçuela, un país ric en petroli, esdevingué ràpidament el principal soci de Cuba en matèria d’energia: en un moment determinat, Veneçuela arribà a exportar més de 100.000 barrils diaris de petroli a l’illa a un preu molt rebaixat, per a mantenir-ne viu el govern.

Els vincles entre ambdós governs continuà fins i tot després de la mort de Chávez, l’any 2013; Maduro, de fet, va mantenir les exportacions de cru rebaixat a l’illa fins i tot quan l’economia de Veneçuela començà a fer aigües.

La detenció de Maduro, a començament d’any, posà fi a aquest suport de la nit al dia. Cap país no ha fet cap gest per a omplir el buit deixat per Veneçuela, perquè Trump ha amenaçat d’imposar aranzels a qualsevol qui subministri petroli a Cuba. L’economia de l’illa ja estava molt malmesa abans de la detenció de Maduro; i ara es troba en caiguda lliure.

Els símptomes d’aquesta penúria econòmica es veuen arreu de Cuba. L’escassetat de combustible ha agreujat encara més els problemes d’una xarxa elèctrica decrèpita, i els deu milions d’habitants de l’illa es troben amb apagades constants. La benzina s’ha hagut de racionar, els complexos turístics han hagut de tancar i el govern ha impedit a les aerolínies que omplin el dipòsit a l’illa. S’han vist manifestacions esporàdiques a la capital, l’Havana, i a la rodalia; al març, manifestants de la ciutat de Morón apedregaren la seu local del Partit Comunista i hi calaren foc.

L’ONU ha denunciat que el blocatge nord-americà ha impedit que el govern cubà pugui alimentar els ciutadans més vulnerables, de manera que el país és al caire d’una crisi humanitària.

La Xina, el Brasil, Mèxic i més països han proporcionat –o s’han compromès a proporcionar– aliments i ajut humanitari a Cuba. Si les importacions de combustible no es reprenen a curt termini, no és clar quant de temps més es podrà mantenir dempeus el govern.

A final de març desembarcà a l’illa un petrolier carregat amb uns 730.000 barrils de petroli rus: per mantenir el nivell d’activitat econòmica habitual, a Cuba li calen uns 100.000 barrils de petroli cada dia. El carregament, segons que explicà el ministre d’Energia cubà, Vicente de la O Levy, permeté de reduir la freqüència i durada de les apagades durant uns quants dies. El combustible, tanmateix, s’exhaurí a començament d’abril i d’aleshores ençà no n’hi ha arribat més.

Nombrosos governs nord-americans han provat de fer caure –o, si més no, reformar– el règim comunista de Cuba, que fa seixanta-set anys que és al poder, però segurament cap president no ha intensificat tant la pressió sobre l’illa com Trump. Esperonat, si més no en part, per Rubio –nascut en una família d’ascendència cubana a Florida–, el govern ha endurit les sancions sobre l’illa i ha pressionat els veïns –com ara Guatemala, Hondures i Jamaica– perquè es desempalleguin de les missions mèdiques cubanes, una font d’ingressos clau per a l’Havana. L’Equador i Costa Rica, a més, han tallat relacions diplomàtiques amb Cuba a instàncies de Washington.

Els nord-americans d’origen cubà, que fa temps que clamen per la caiguda del règim, són un grup electoral clau, especialment al sud de l’estat de Florida. Una hipotètica caiguda del règim, per tant, automàticament convertiria Rubio en un dels grans favorits a les primàries republicanes que decidiran el candidat del partit a les eleccions, a què Trump ja no es podrà presentar.

Càlculs electorals a banda, la Casa Blanca veu Cuba com un punt d’entrada al pati del darrere dels Estats Units per als grans rivals geopolítics de Washington, com ara la Xina, Rússia o bé l’Iran. Alguns dirigents nord-americans, per tant, creuen que un hipotètic canvi de règim és una manera de contrarestar aquesta influència.

A mitjan març, després de mesos de rumors i filtracions procedents dels Estats Units, el govern cubà admeté que negociava amb Washington sobre el futur de l’illa.

Representants nord-americans han negociat amb alts responsables del govern cubà, com Raúl Guillermo Rodríguez Castro, nét de l’ex-president cubà Raúl Castro, germà de Fidel. Sembla que Rodríguez Castro es troba estretament vinculat a GAESA, l’extens conglomerat d’empreses dirigit per l’exèrcit cubà.

El 14 de maig, el director de l’Agència Central d’Intel·ligència dels Estats Units, John Ratcliffe, visità l’illa per a una nova ronda de negociacions amb representants del govern cubà; aquestes darreres setmanes, alguns alts càrrecs del govern nord-americà han expressat frustració per la manca d’avenços en les negociacions.

Cuba, mentrestant, ha pres mesures destinades a aplacar Washington, com ara l’alliberament de presoners polítics i l’obertura de certs sectors de l’economia al mercat lliure. El 16 de març, el govern anuncià que començaria a permetre als cubans que resideixen a l’estranger d’invertir i fundar empreses a Cuba, com fa temps que reclamaven els exiliats cubans a Florida. L’Havana també ha començat a permetre a les empreses privades que importin combustible pel seu compte.

No obstant això, Rubio diu que amb aquestes mesures no n’hi ha prou i que qualsevol proposta caurà en sac foradat fins que l’Havana no s’avingui a renovar la cúpula del règim de dalt a baix.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Quan fa pocs dies que el primer ministre indi, Narendra Modi, va demanar als ciutadans que s’abstinguessin de comprar més or durant un any, pel cap baix, l’Índia ha decidit de multiplicar per més de dos els aranzels a les importacions d’or.

L’objectiu de la mesura, segons que ha explicat el govern, és protegir les reserves de divises estrangeres del país, fortament amenaçades arran de la crisi energètica desfermada per la guerra al Llevant. De fet, l’Índia és un dels països més vulnerables al tancament de l’estret, que ha aturat de la nit al dia les exportacions de petroli i gas del golf Pèrsic.

Modi mateix ha presentat la decisió com un intent d’últim recurs per a protegir l’economia nacional. La incògnita és si funcionarà: l’or està profundament arrelat a la societat índia, on molts ciutadans el veuen com l’única manera de preservar el valor dels seus estalvis de possibles episodis d’inflació.

Per què l’or és tan popular a l’Índia?

L’or és poc menys que una necessitat bàsica per a centenars de milions d’indis. El metall és omnipresent en les festivitats i celebracions familiars; també és el mitjà amb què es transmet el patrimoni familiar de generació en generació. Cada casament, cada festival, cada data assenyalada del calendari empeny milions d’indis a les joieries de tot el país a la recerca d’or.

Al llarg de generacions, aquesta demanda implacable d’or s’ha anat traduint en una vasta reserva d’or, repartida per tot el país. L’Índia és el segon consumidor d’or del món, superada tan sols per la Xina, i n’importa entre 600 tones i 800, si fa no fa, cada any. Morgan Stanley estima que les llars índies posseeixen unes 34.600 tones del metall, sigui en anells, braçalets, collarets o lingots. Als preus actuals, aquestes reserves tindrien un valor de mercat d’uns 5,2 bilions de dòlars, una xifra que fins i tot supera el PIB del país.

Per què l’or és tan important per a l’economia de l’Índia?

El valor de l’or com a actiu refugi contra la inflació ha convertit el metall en un actiu extremadament valuós per a les llars índies: això passa especialment a les zones rurals, on l’or sovint és l’únic instrument en què els ciutadans confien per protegir el valor dels seus estalvis; el fet que el país no tingui un sistema universal de pensions o de seguretat social també ajuda a explicar l’atractiu de l’or com a valor refugi.

D’on procedeix tot aquest or?

L’Índia produeix molt poc or a escala domèstica, cosa que significa que depèn gairebé totalment de les importacions d’or de la resta del món, incloent-hi dels Emirats Àrabs Units, Hong Kong i Suïssa.

Els bancs importen gran part de l’or que arriba al mercat indi; les refineries també importen grans quantitats d’or en brut per processar-lo localment. Però cada gram d’or que entra al país es paga en dòlars, cosa que obliga el país a recórrer a les reserves de divisa estrangera.

L’or és la segona font d’importacions de l’Índia, superada tan sols pel petroli cru. Quan la demanda d’or del país augmenta –per exemple, durant els festivals, la temporada de casaments o bé durant períodes d’inestabilitat econòmica–, el volum de les importacions de l’Índia també es dispara.

Per què Modi vol impedir que els indis comprin més or?

L’entusiasme de l’Índia per l’or ha eixamplat el dèficit comercial del país, cosa que de retruc amenaça el valor de la rupia. Enguany, la divisa índia ha caigut d’un 6% en relació amb el dòlar, un mínim històric que també significa el pitjor rendiment de les principals divises asiàtiques aquest 2026. Els inversors estrangers han retirat més de 22.000 milions de dòlars dels mercats borsaris del país, cosa que no ha fet sinó augmentar la pressió sobre les finances estatals.

El govern indi confia que la caiguda de les importacions d’or millori els comptes estatals, estabilitzi la rupia i alliberi divises estrangeres per poder importar més petroli, gas i fertilitzants. Els preus d’aquests inputs, clau per a l’economia índia, s’han enfilat arran de l’esclat de la guerra a l’Iran, cosa que ha causat episodis d’escassetat i ha atiat la inflació.

Els dirigents polítics sovint han provat de restringir les importacions d’or, tot defensant que el metall –a diferència del petroli, el gas o els fertilitzants– no té un valor estratègic per a l’economia del país. Sakshi Gupta, economista del banc HDFC, explica que l’objectiu essencial d’augmentar els aranzels a les importacions d’or és desencoratjar les compres discrecionals d’or –per a casaments i festivals, per exemple– i, d’aquesta manera, frenar l’èxode de dòlars del país.

Les mesures del govern funcionaran?

L’augment dels aranzels a les importacions d’or encarirà significativament el preu del metall tant per als venedors com per als clients. Aquest augment sobtat del preu de l’or probablement ajudarà a reduir la demanda, tot i que caldrà veure fins a quin punt els indis es mostraran disposats a deixar de comprar or per a ocasions especials, com ara casaments.

L’encariment de l’or aquests darrers dos anys podria empènyer els inversors i comerciants locals a continuar comprant-ne tot i l’augment dels aranzels, i confiar que el preu de mercat del metall continuï pujant fins a contrarestar l’impacte dels aranzels. La decisió d’augmentar els aranzels també comporta un altre risc amagat: com més alts siguin els aranzels, més gran serà el marge de benefici per als contrabandistes que aconsegueixin d’importar el metall al país d’esquena a les autoritats.

Fonts amb coneixement directe de les deliberacions internes del govern expliquen que Nova Delhi també considera d’augmentar els aranzels a la importació d’altres béns no essencials, incloent-hi els productes electrònics.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’helicòpter que sobrevola camps, rius i pobles del centre de Polònia va equipat amb càmeres i sensors d’alta tecnologia. El pilot, un veterà de l’exèrcit polonès que serví a l’Irac i l’Afganistan, fa voltar el petit Robinson R66 a baixa altura.

La ruta de la nau, immersa en una missió de vigilància i reconeixement, segueix quilòmetres de línies d’alta tensió connectades a una central elèctrica estratègica del sud de Varsòvia. Els sensors a bord, dissenyats per detectar manipulacions a la xarxa elèctrica, són increïblement precisos, fins al punt de poder detectar si un vehicle ha passat per la pista sobre la qual s’erigeixen les línies d’alta tensió.

En temps de guerra i sabotatges, les missions de reconeixement periòdic de la xarxa elèctrica han esdevingut una part essencial de les operacions del PSE, l’entitat que gestiona la xarxa elèctrica polonesa, especialment arran de la invasió russa d’Ucraïna.

Molts països de l’est d’Europa han pres mesures semblants. Empreses de serveis públics i governs lluiten contra rellotge per reforçar la seguretat de xarxes elèctriques que no van ser dissenyades per resistir atacs amb míssils, ciberatacs o assalts amb drons. L’OTAN ha identificat la defensa les infrastructures estratègiques com una de les grans prioritats del continent en matèria de seguretat, i ha pressionat per aprofundir la coordinació entre governs en situacions d’emergència.

“Ens hem de preparar per a un entorn molt més advers en matèria de seguretat”, diu James Appathurai, assessor en cap de l’OTAN en matèria de ciberdefensa i defensa híbrida. “Ens cal energia a tot arreu: a l’exèrcit li cal energia, a la població li cal energia. No hi ha dubte que la infrastructura elèctrica continuarà en el punt de mira.”

Tota aquesta preparació també implica més despesa. El problema és que molts operadors acumulen grans dèficits després d’anys d’inversions en electrificació i producció renovable. La Unió Europea calcula que caldrà invertir uns 1,2 bilions d’euros per reforçar i renovar la xarxa elèctrica d’Europa d’ací al 2040; aquests darrers anys, el bloc ha pressupostat uns 250.000 milions d’euros per al reforç de la ciberseguretat i la protecció de la xarxa elèctrica al continent.

El gran model a seguir és Ucraïna, on la infrastructura energètica ha esdevingut un dels grans blancs dels atacs russos d’aquests darrers quatre anys –especialment a l’hivern, precisament quan la demanda d’energia per a escalfar les llars i els equipaments públics es dispara.

Però la preocupació va més enllà d’Ucraïna. Aquest hivern, un incendi provocat prop d’una central elèctrica de Berlín deixà més de 100.000 persones sense electricitat durant dies, en ple mes de gener i amb temperatures sota zero.

Aquest mena d’episodis evidencien la importància de mesures per a blindar la infrastructura elèctrica, sigui a còpia de soterrar cables i canonades, de crear reserves de peces de recanvi o, fins i tot, de construir instal·lacions falses. Un informe de l’Agència Internacional de l’Energia publicat enguany recomana als governs estatals que prioritzin la defensa de la infrastructura elèctrica de possibles atacs interns o externs. El document també recomana de construir sistemes més descentralitzats per reduir la dependència de grans instal·lacions energètiques, més vulnerables a un atac enemic.

“Tothom és plenament conscient de com són de necessaris aquests canvis”, diu Tinne Van der Straeten, directora executiva del grup de pressió WindEurope. “Ens hem acostumat a viure en temps de pau d’ençà de la Segona Guerra Mundial, però ara tot això ha canviat.”

Finlàndia, que comparteix 1.330 quilòmetres de frontera amb Rússia, ha estat un dels països europeus que més ha invertit en preparació per a un hipotètic conflicte. Hèlsinki, per exemple, ha acumulat mesos de reserves de productes de tota mena, d’aliments de primera necessitat fins a derivats del petroli, passant per medicaments i fertilitzants. L’entitat gestora de la xarxa elèctrica ha acumulat peces de recanvi per tot el país per fer front a un possible sabotatge.

La magnitud de l’envit és gegantina. La xarxa elèctrica d’Europa recorre més d’onze milions de quilòmetres, amb milers d’estacions i subestacions. Segons Eurelectric, la patronal del sector, un 30% de les xarxes de distribució de baixa tensió d’Europa tenen més de quaranta anys d’antiguitat, cosa que significa que ja han superat la vida útil prevista. L’organització, en aquest sentit, demana de garantir que la infrastructura que substitueixi les línies existents sigui a prova d’atacs físics o cibernètics.

El ministre d’Energia lituà, Žygimantas Vaičiūnas, subscriu aquesta petició. Juntament amb més països bàltics, el govern lituà ha demanat a la UE que destini 2.000 milions d’euros, pel cap baix, a un fons específic per a protegir les infrastructures estratègiques. El govern lituà també s’ha reunit amb empreses com ara Google per explorar la possibilitat de censurar imatges d’infrastructures i emplaçaments estratègics a les plataformes de mapes en línia.

El cap de seguretat de PSE, Daniel Wagner, també treballa en els seus propis plans per a protegir la xarxa elèctrica de Polònia de possibles atacs externs. Explica que l’empresa vol invertir en càmeres de 360 graus de llarg abast i en radars per a protegir les subestacions de possibles atacs amb drons. El PSE, diu, aportaria els recursos, però la feina de vigilància i els possibles operatius de defensa aèria anirien a càrrec de les forces armades poloneses.

Wagner té motius per a estar en alerta. Els serveis de seguretat polonesos ja han alertat el PSE d’activitats al voltant d’alguns punts clau de la xarxa elèctrica del país, que connecta amb la xarxa elèctrica dels països bàltics.

“Ucraïna ens ha fet veure la importància de la seguretat i la protecció. Formalment, no estem en guerra, però és evident que ja no vivim en temps de pau”, diu Wagner.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Pequín, Xina. El president dels Estats Units, Donald Trump, recuperà un terme per a resumir la cimera d’aquesta setmana amb el seu homòleg xinès, Xi Jinping, que fa referència al G-7, que reuneix les set economies més grans del món. “Són els dos grans països. Jo en dic el G-2. Això és el G-2”, afirmà en una entrevista amb Sean Hannity, de la cadena Fox News, emesa ahir, i enregistrada després de la reunió bilateral d’abans-d’ahir amb Xi. “Crec que passarà a la història com un moment molt important.”

Encara que fou Trump qui ho digué, transmetre la imatge de dues superpotències competint de tu a tu era exactament l’objectiu que Xi s’havia marcat amb la visita, segons que expliquen els analistes. Durant els dos dies de reunions aquí, els gestos curosament coreografiats d’amistat i respecte entre els dos homes més poderosos del món evidencien un statu quo geopolític que els xinesos fa temps que anhelen, i a què els nord-americans històricament s’han volgut resistir.

“Xi ha aconseguit l’objectiu pel qual els dirigents xinesos fa dècades que treballen: fer venir un president nord-americà a Pequín en qualitat d’igual, no pas de superior”, explica Julian Gewirtz, que ocupà el càrrec de director de la divisió de la Xina del Consell de Seguretat Nacional dels Estats Units durant el govern de Joe Biden. “Xi ha fet servir l’opulenta posada en escena de la visita per deixar clar al món que la Xina i els Estats Units són les dues superpotències dominants i en igualtat de condicions. D’aquí ja no hi ha marxa enrere.”

Trump arribà a la cimera sense una estratègia ni uns objectius clars. Poc abans d’anar cap a la Xina, el president dels Estats Units insinuà que parlaria sobre la situació a l’estret d’Ormuz amb el seu homòleg xinès, tot i que rebutjà la idea que Washington necessités ajuda de Pequín per a desencallar la situació al Llevant. La cimera ha acabat sense cap anunci en ferm en aquest àmbit.

“Tenim una opinió molt semblant: tots dos volem que això acabi”, digué Trump ahir durant la segona reunió amb Xi, en al·lusió a la guerra de l’Iran. I afegí: “És una bogeria, el que passa allà.”

Trump arribà a la Xina acompanyat d’un grup d’executius de les principals empreses nord-americanes, prometé nous acords comercials amb Pequín i els convidà a intervenir durant la primera reunió amb Xi, abans-d’ahir. El gran anunci de la cimera ha estat un acord pel qual la Xina es compromet, segons que ha explicat Trump, a comprar 200 avions de la nord-americana Boeing. Tanmateix, les accions de la companyia caigueren arran de l’anunci, atès que els inversos esperaven una xifra més alta.

En una entrevista amb la cadena CNBC, el secretari del Tresor dels Estats Units, Scott Bessent, explicà ahir que ambdós països també havien fet passos cap a futures negociacions en matèria d’intel·ligència artificial, un altre tema sobre el qual la cimera no ha acabat amb cap acord immediat.

En cimeres anteriors, Trump sovint ha recorregut al suspens i la imprevisibilitat per provar de tòrcer el braç de la Xina. Però, en aquest cas, el president dels Estats Units se cenyí a unes declaracions preparades sobre la reunió i el banquet d’abans-d’ahir. Més enllà de l’entrevista amb Sean Hannity, Trump no respongué a cap pregunta dels periodistes durant la seva estada a la Xina, i la Casa Blanca oferí un resum concís –tan sols 158 paraules– de la reunió d’abans-d’ahir.

Per contra, Pequín publicà un comunicat oficial molt més extens i detallat; també informà de múltiples detalls de la reunió pels mitjans estatals, incloent-hi l’advertència de Xi que la qüestió de Trump no podia convertir-se en el tema central de la cimera. Ahir, quan se n’anava de la Xina, Trump digué a la premsa que s’havia negat a respondre a la pregunta de Xi sobre si els Estats Units acudiria a la defensa de Taiwan en cas d’un conflicte amb Pequín. També afegí que encara no havia decidit si els Estats Units haurien de vendre armament a l’illa.

“No m’he compromès ni amb una cosa ni amb una altra”, digué ahir. I afegí: “L’última cosa que ens cal ara mateix és una guerra a 15.000 quilòmetres de distància.”

El concepte de “G-2” és anterior a Trump. Es remunta al govern Obama, que encunyà el terme com a mostra de reconeixement de la importància creixent de la Xina per als Estats Units. No obstant això, la idea no va arribar a agafar força; ara Trump l’ha ressuscitada en un intent de millorar les relacions de Washington amb Pequín.

Tot i l’objectiu de Xi de projectar la Xina com una superpotència en ascens, Pequín s’absté oficialment d’emprar termes com “G-2” i s’estima més parlar “d’estabilitat”, tot presentant un món multipolar amb els Estats Units com un dels pols, en compte d’un món dividit en esferes d’influència entre la Xina i els Estats Units.

Sigui com sigui, acadèmics vinculats al govern xinès expliquen que Pequín reconeix de portes endins que la Xina i els Estats Units són un “G-2 de facto“, iguals quant a la importància i influència geopolítica.

Zheng Yongnian, un politòleg de Shenzhen que ha assessorat el govern xinès puntualment, digué en un discurs pronunciat aquest febrer: “La Xina i els Estats Units no tan sols són les dues potències més importants de la política internacional, sinó que també són els dos grans pilars de l’ordre internacional del futur.”

En les seves declaracions públiques durant la cimera, Xi presentà en tot moment la Xina com un rival a l’alça després de dècades d’hegemonia internacional, fins al punt de parlar d’una “transformació sense precedents en un segle” en les relacions internacionals que “va agafant força arreu del món” –una referència velada al declivi del poder nord-americà i a l’auge del poder xinès, segons els mitjans estatals i els analistes xinesos.

La Xina ha reivindicat la no-ingerència com un dels principis fonamentals de la seva política exterior, en què ha cercat en tot moment de mantenir relacions cordials amb els Estats Units.

“[Els xinesos] se senten força incòmodes amb la idea que el G-2 els imposi responsabilitats que, en el fons, no volen assumir”, diu un ex-diplomàtic nord-americà especialitzat en l’Àsia, que accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició de mantenir-ne l’anonimat.

El fet que la Xina i els Estats Units s’hagin presentat com a iguals en termes geopolítics ha cridat l’atenció dels aliats i socis de Washington a l’Àsia, que fa temps que malden per trobar un equilibri delicat entre ambdues potències. El Japó, aliat dels EUA en una disputa diplomàtica amb la Xina per la sobirania Taiwan, ha estat un dels països que ha seguit més de prop la cimera.

Abans-d’ahir, uns quants analistes japonesos advertien que Tòquio havia de saber jugar a dues bandes; en cas contrari, deien, s’arriscava a quedar aïllat a la regió a causa de la seva proximitat relació als Estats Units.

La primera ministra japonesa, Sanae Takaichi, parlà per telèfon amb Trump quan el president nord-americà ja se n’havia anat de Pequín, segons que explicà posteriorment en una publicació a les xarxes socials.

“[Trump] donà una explicació detallada de la seva visita a la Xina, i ambdós vam intercanviar opinions, i ens vam centrar en unes quantes qüestions relacionades amb la Xina, incloent-hi l’economia i la seguretat”, escrigué.

Ahir al matí, Xi convidà Trump a prendre el te a Zhongnanhai, l’antic jardí imperial que ara fa de residència dels dirigents xinesos, en una mostra d’agraïment a Trump, que l’acollí a la seva residència de Mar-a-Lago, a Florida, l’any 2017. Durant la trobada, Trump anuncià que Xi visitaria els Estats Units el 24 de setembre.

“Parlarem de tot”, digué Trump a Xi mentre prenien el te. I afegí: “Amb sort, te n’aniràs molt impressionat, tan impressionat com jo de la Xina.”

Lee informa de Taipei (Taiwan) estant. Lyric Li, a Taipei, i Chie Tanaka, a Tòquio, han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Nairobi, Kènia. El president francès, Emmanuel Macron, sortí a córrer pels carrers de Nairobi acompanyat del corredor kenià Eliud Kipchoge, dues voltes campió olímpic de marató, ballà al ritme de l’èxit mundial “Jerusalema” i fins i tot va començar un discurs amb unes paraules en suahili.

Els gests no s’acabaren ací: reunit amb més d’una trentena de caps d’estat africans a la capital de Kènia per a una cimera especial sobre els vincles entre França i els països africans, Macron anuncià un paquet d’uns 32.000 milions d’euros en inversions a tot el continent, i reiterà el compromís de l’Elisi de relacionar-se “de tu a tu” amb els seus socis africans.

Però per a Macron no tot han estat flors i violes. Durant la conferència, el president francès es descrigué a si mateix com “un veritable panafricanista”, en un comentari que no fou gens ben rebut entre els més crítics amb el llegat colonial francès a l’Àfrica. També criticà la “ingratitud” del govern malià, amenaçat per l’avenç d’al-Qaida al país. I, en un moment determinat, en una escena que corregué com la pólvora a les xarxes, el president, visiblement frustrat, saltà a l’escenari per exigir silenci als assistents, que acusà de tenir una “manca total de respecte”.

El vídeo, i la rapidesa amb què circulà per les xarxes socials, resumeix perfectament els problemes a què s’encara Macron –molts dels quals han estat causats per ell mateix– a l’hora d’estrènyer els vincles de França amb l’Àfrica.

“El missatge és que volen una associació entre iguals, però sovint fa l’efecte que volen dir: ‘Nosaltres som França i us venim a dir què heu de fer'”, explica Patricia Rodrigues, directora adjunta de la consultora Control Risks, que era a la sala quan Macron demanà silenci.

El gabinet de Macron no ha respost a les preguntes de The Washington Post sobre l’incident.

“No era difícil de detectar-hi una certa arrogància imperial”, diu Gacheke Gachihi, un activista kenià que va ser detingut durant les protestes contra l’acte.

El vast imperi colonial francès, que durà fins als anys seixanta del segle XX, s’estenia per tot l’Àfrica, especialment al nord-oest i el centre del continent. Decennis després de la descolonització, els més crítics continuen denunciant les ingerències de França, sovint titllades de neocolonials, en la política, l’economia i la seguretat de les antigues dependències.

Aquests darrers anys, els dirigents d’unes quantes d’aquestes ex-colònies –com ara les repúbliques sahelianes de Mali, Burkina Faso i Níger– s’han girat d’esquena a la influència francesa, i han exigit l’expulsió –i, en alguns casos, han arribat a expulsar– de les tropes que París havia enviat a la regió per ajudar a contenir la insurgència islamista.

Paral·lelament, França ha anat fent acostaments als països de l’est de l’Àfrica, bona part dels quals foren colonitzats pels britànics. La reunió de Nairobi, de fet, ha estat la primera volta que França ha coorganitzat una cimera amb els seus socis africans en un país anglòfon.

La gran afluència a la cimera amenaçava de magnificar qualsevol pas en fals. I tal dit, tal fet. Com escrigué a X l’advocat kenià Miguna Miguna: “Cap president o primer ministre africà no pot anar a França, el Regne Unit, Alemanya ni cap altre país europeu i donar lliçons als ciutadans d’Europa sobre el respecte. […] De la mateixa manera, no s’hauria de permetre que cap president o primer ministre europeu, britànic o nord-americà donés lliçons als africans sobre etiqueta o respecte.”

En una altra publicació, escrigué: “Els africans no necessiten permís d’Emmanuel Macron per a parlar a l’Àfrica.”

Alguns altres analistes creuen que l’incident s’ha magnificat massa. Marie Lora-Mungai, una empresària i inversora francesa que feia de mestra de cerimònies de la sessió que Macron interrompé, diu a The Washington Post: “La gent s’ha afanyat a treure conclusions d’una cosa que, ben mirat, fou insignificant.” Si de cas, afegeix, la reacció del president evidencia “fins a quin punt es prengué de debò Macron la cimera”.

La qüestió del to de les autoritats franceses ha estat sovint una font de tensió entre París i els països del Sahel. En són un exemple els governs militars de Mali, Níger i Burkina Faso, arribats al poder aquests darrers anys després de sengles cops d’estat, que han trencat vincles amb la seva ex-potència colonial tot i estrènyer-ne amb uns altres països europeus, especialment amb Rússia.

Cap d’aquests tres països no envià representants a la conferència, cosa que “causà una certa incomoditat” entre els assistents, segons que explica Beverly Ochieng, analista en cap de Control Risks.

Macron, tanmateix, no s’estigué d’esmentar Mali –un país que, en paraules d’Ochieng, ha esdevingut una mena d’espina clavada per al president francès–, tot lamentant que París “ha topat amb molta ingratitud i desinformació” sempre que ha provat d’abordar el problema de la violència islamista amb els països de la regió.

Les inversions anunciades durant la conferència inclouen sectors com ara l’agricultura, l’energia i les infrastructures: tres àmbits que, en paraules de Ruto, Kènia hauria de prioritzar “si volem convertir-nos en un país del Primer Món”. A començament d’aquest mes, Kènia i França ratificaren un acord de cooperació en defensa, prorrogable cada cinc anys. En virtut de l’acord, vuit-cents soldats francesos arribaren a mitjan març al país per a formar les tropes locals; el text estipula: “Els francesos oferiran un tracte recíproc al personal de les forces armades de Kènia que participi en activitats [militars] a França.”

A la conferència, Macron es mostrà optimista quant a la relació entre França i l’Àfrica. “Som els veritables panafricanistes”, va dir. I afegí: “L’Àfrica és un continent, i a aquest continent encara li falten moltes coses per a construir.”

Mentre el president francès llegia el seu discurs, un petit grup de manifestants entonà un missatge marcadament diferent als carrers de Nairobi, tot brandant pancartes en què es llegien proclames com ara “El colonialisme mai no va acabar” o bé “Rebutgem l’imperialisme francès”.

Booker Omole, secretari general del Partit Comunista Marxista de Kenya i un dels organitzadors de la protesta, diu que el preocupa que Macron s’hagi decantat a venir a Kènia tan sols perquè el seu govern ha estat “humiliat al Sahel”. I afegeix: “No saben on aparcar el seu arsenal, de manera que han optat per dur-lo aquí, a Nairobi.”

Gachihi, l’activista detingut, diu que tem que Macron vulgui estrènyer vincles amb Kènia precisament perquè Ruto “no té una posició clara envers el panafricanisme”. “El referent de la lluita panafricanista ens continua omplint de coratge i esperança”, diu. I afegeix: “Sabem perfectament qui són els veritables panafricanistes, i Macron no ho és.”

Chason informa de Dakar (Senegal) estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La notícia que Wes Streeting, ministre de Salut britànic, podria presentar candidatura a dirigir el Partit Laborista, avançada ahir pels mitjans, ha agafat ben poca gent de sorpresa al número 10 de Downing Street. Fa temps que l’equip de Keir Starmer el veu com el gran oponent a l’ombra del cap del partit i primer ministre britànic. La rivalitat entre ambdós, que s’ha anat descloent periòdicament en picabaralles públiques, sembla a punt d’arribar a un punt culminant. Dilluns, un dels aliats de Streeting al govern dimití, i alguns altres instaren el primer ministre a plegar en resposta a la desfeta del Partit Laborista a les eleccions municipals de la setmana passada a tot el Regne Unit. Aquest matí, Streeting ha anunciat la dimissió com a ministre de Sanitat en un comunicat en què ha afegit que “és clar que [Keir Starmer] no serà el candidat del Partit Laborista a les eleccions següents”.

El fins ara ministre, conegut per l’eloqüència oratòria, ha deixat fins ara que els seus aliats parlessin en nom seu. Starmer “ja no compta amb la confiança del públic”, va dir dilluns Joe Morris, secretari parlamentari privat de Streeting, en el comunicat en què anuncià que plegava. L’endemà, dimarts, Streeting va assistir a la reunió en què Starmer reiterà la voluntat de continuar al càrrec i en sortí sense fer declaracions a la premsa.

Durant la reunió, de fet, el primer ministre passà de puntetes sobre la qüestió del seu futur, i va demanar als companys de partit que, si volien parlar-ne, l’anessin a veure al despatx a títol individual. Streeting fou un dels alts càrrecs que, una volta acabada la reunió, es presentà al despatx de Starmer, segons que explica una font amb coneixement directe de les deliberacions internes del govern britànic, però el primer ministre no el va voler rebre.

Fonts del Partit Laborista expliquen que, segons que sembla, l’estratègia de Starmer consisteix a reptar Streeting a anunciar que pretén disputar-li el càrrec, bo i sabent que molts diputats de l’ala esquerra del partit no ho volen, cosa que podria empènyer-los a fer costat al primer ministre en la lluita pel control del partit.

Una candidatura de Streeting, que seria el primer primer ministre obertament gai de la història del Regne Unit, podria agreujar les divisions al si del partit i, doncs, atiar el descontentament a l’ala esquerra de la formació, com més va més desencisada amb Starmer.

Procedent de l’ala blairista del partit, com Starmer, Streeting –que dirigeix el ministeri amb més pressupost de tot el govern– ha declarat que se sentia “incòmode” amb el nivell dels imposts al Regne Unit, que l’actual govern laborista ha apujat dues vegades. Així mateix, ha obert la porta a la idea que el Regne Unit s’incorpori a una unió duanera amb la Unió Europea.

Els sondatges coincideixen a atorgar a Streeting menys popularitat que no pas els dos altres noms que semblen tenir possibilitats de desbancar Starmer: Andy Burnham, batlle de Manchester, i Angela Rayner, ex-vice-primera ministra. L’avantatge, per a Streeting, és que Burnham no es podria presentar a unes hipotètiques primàries laboristes en aquest moment, perquè no és diputat al parlament; i Rayner es troba sota investigació per evasió fiscal, cosa que li complicaria la candidatura.

El codi del partit estipula que un candidat ha d’haver rebut el suport escrit d’un 20% del grup parlamentari laborista –és a dir, 81 diputats– per a poder convocar unes eleccions a la presidència. Un veterà diputat de l’ala esquerra, tanmateix, diu que ni tan sols desbancar Starmer garantiria el futur polític de Streeting, que podria veure com algun altre candidat es presenta per a disputar-li el càrrec en qüestió de mesos o fins i tot setmanes.

A Streeting, que va créixer en un pis de protecció oficial a l’est de Londres, l’acompanya una història familiar ben singular, en què es destaca el seu avi, un conegut atracador a mà armada que coincidí sovint amb els cèlebres gàngsters Kray.

A Streeting li va anar de poc que no perd el càrrec de ministre de Salut a les eleccions del 2024, quan mantingué el seu escó parlamentari perquè s’imposà per un marge de poc més de cinc-cents vots a un candidat independent que havia fet campanya contra la posició del Partit Laborista en el conflicte de Gaza.

Streeting no s’ha mossegat mai la llengua a l’hora de criticar el govern de què forma part. En un seguit de missatges privats a Peter Mandelson que ell mateix decidí de fer públics arran de l’escàndol per la relació entre l’ex-ambaixador britànic al Regne Unit i Jeffrey Epstein, Streeting va dir que l’executiu estava “acabat”, i que no tenia cap visió de futur.

Aquests darrers mesos també ha criticat l’enfocament “pràctic i tecnocràtic” del govern; el desembre passat expressà frustració per la incapacitat del partit de comunicar l’obra de govern als votants. També ha palesat el desacord amb les decisions de l’executiu en àmbits com ara la gestió de la guerra de Gaza o bé la proposta de retallades en despesa social.

Tot i que Starmer i Streeting formen part, a grans trets, de la mateixa ala del Partit Laborista, fonts internes indiquen que la relació entre ambdós no ha estat mai gaire afable. L’estiu passat, la presentació de l’estratègia de sanitat de Streeting tibà encara més la corda: l’executiu, segons que expliquen aquestes fonts, en refusà els primers esborranys per manca d’ambició i per por que algunes mesures estrella –com ara la imposició d’un preu mínim per unitat d’alcohol a Anglaterra– fossin impopulars entre els votants. Streeting també s’ha enfrontat a la ministra d’Hisenda, Rachel Reeves, pel finançament del Servei de Salut britànic (NHS), segons aquestes fonts.

Les tensions entre Starmer i Streeting ja saltaren a primera plana de l’actualitat l’any passat, quan l’entorn del primer ministre acusà Streeting de conspirar per fer caure el govern. Streeting, tanmateix, va encarar la polèmica i negà taxativament l’acusació, filtrada a la premsa per un membre anònim del cercle íntim de Starmer; el primer ministre acabà disculpant-se a Streeting per l’episodi.

Alhora, els esforços de Streeting per a reactivar el sistema sanitari britànic no han acabat de reeixir. La llista d’espera de l’NHS a Anglaterra ha baixat dels 7,6 milions de pacients que hi havia quan el Partit Laborista arribà al poder, el juliol del 2024, a 7,2 milions avui dia, una xifra molt superior als 4,6 milions d’abans de la pandèmia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

A la tretzena planta de l’edifici Berlaymont, a Brussel·les, Ursula von der Leyen controla ben de prop tot allò que passa al si de la Comissió Europea.

El grup d’assessors de la presidenta de la Comissió domina fins al darrer detall el funcionament intern de l’òrgan executiu de la UE, tot governant d’esquena a la resta de la Comissió i bandejant les responsabilitats bàsiques del càrrec. El resultat és que l’ambiciosa campanya de Von der Leyen per a reimpulsar el projecte de la UE, anunciada a so de bombo i platerets, s’ha estancat.

Durant els seus set anys al capdavant de la Comissió, Von der Leyen, de seixanta-set anys, ha capitanejat la UE en la pandèmia de la covid-19, les guerres d’Ucraïna i del Llevant i el retorn de Trump a la Casa Blanca. Tanmateix, continua sense aconseguir avenços tangibles en les dues grans prioritats de la Comissió: enfortir el mercat únic i augmentar la competitivitat del bloc en un món com més va més hostil.

Totes aquestes tensions, latents durant anys, amenacen ara d’emergir a la superfície. El mes passat, els ex-companys de Von der Leyen del grup conservador al Parlament Europeu, encapçalat per la CDU, exigiren d’imposar límits als poders de la Comissió en una reunió a porta tancada a Berlín. Mentrestant, privadament, una delegació d’alts executius del sector tecnològic li transmeté insatisfacció per la inacció de la Comissió quant a les prioritats legislatives del sector.

La frustració també es comença a palpar dins l’enorme edifici Berlaymont, on els comissaris es van sentint marginats d’un procés de presa de decisions monopolitzat per la cap de la Comissió i el seu equip més estret.

Aquest article ha estat elaborat a partir de converses privades amb funcionaris i diplomàtics europeus que han treballat estretament amb Von der Leyen i el seu equip, i que demanen de no ser identificats per poder parlar amb llibertat dels afers interns de la Comissió. Un portaveu es limita a indicar que les decisions a la Comissió es prenen col·lectivament i “seguint un procediment de decisió inclusiu”. I afegeix: “La quantitat d’hores dedicades a debatre [les propostes] ho diu tot.”

Algunes persones que coneixen de primera mà el funcionament intern de l’oficina de Von der Leyen estableixen una relació directa entre l’estil de lideratge de la presidenta i les tensions dins la Comissió. Aquestes fonts coincideixen a descriure-la com una dirigent obsedida a fer prevaler el seu poder i la seva influència en tot moment, un modus operandi que ha alienat molts dels alts càrrecs de l’organització.

“Von der Leyen podria ser ben bé la presidenta de la Comissió amb més influència que s’hagi vist mai a Brussel·les i Luxemburg”, explica Mujtaba Rahman, director general per a Europa d’Eurasia Group i ex-diplomàtic britànic i europeu. “Aquests darrers mesos, tanmateix, el seu cercle intern, sobrecarregat de feina, ha comès molts errors, i les relacions amb les capitals europees s’han anat tibant.”

L’equilibri de poder entre les institucions que conformen la UE ha anat canviant d’ençà dels anys cinquanta. Durant el mandat de Von der Leyen, la Comissió ha guanyat un poder i una influència inaudits d’ençà de l’època de Jacques Delors, el gran arquitecte del mercat únic europeu, que la dirigí entre el 1985 i el 1995.

En aquests sis anys, Von der Leyen s’ha convertit en la cara visible d’Europa, sovint passant per davant de la resta de dirigents estatals, però l’estructura de poder altament centralitzada de la Comissió i el recel de Von der Leyen a delegar decisions han obstruït el procés de presa de decisions a Brussel·les i Luxemburg.

L’equip del vice-president de la Comissió, Stéphane Séjourné, presentà a Von der Leyen l’esborrany de l’estratègia per a aprofundir el mercat intern del bloc el novembre passat. El document, tanmateix, romangué al calaix de la cap de la Comissió durant mesos, sense avenços tangibles.

En una cimera d’aquest febrer, els dirigents europeus instaren la Comissió a presentar el projecte al març, però ni el Parlament Europeu ni els estats membres no van poder veure el document final fins pocs dies abans que es publiqués, a final d’abril. La Comissió defensa que el document “ha evolucionat” per a esdevenir “un document sense precedents que ofereix un full de ruta clar” en l’àmbit de la promoció de la competitivitat.

Les grans empreses, mentrestant, coincideixen com més va més a veure Europa com una regió que continua rendint per sota del seu potencial econòmic, atrapada entre els Estats Units i la Xina. Europa, per exemple, roman lluny dels seus competidors en àmbits com ara la IA, o bé el sector dels xips.

El cap financer d’ASML, Roger Dassen, lamentà el mes passat que tan sols un 1% dels ingressos de la companyia –la més important del continent en valor de mercat– provenen del continent. “És un senyal d’alarma”, digué als accionistes de la companyia.

Una altra font de controvèrsia fou la gestió que Von der Leyen féu l’estiu passat del pressupost de la UE, un document que sol portar cua a Brussel·les. Fins el darrer moment, la cap de la comissió no compartí amb els comissaris l’esborrany del pressupost, que preveu unes xifres de despesa rècord; els estats membres també expressaren malestar per no haver estat consultats. Poques hores després del gran anunci, Berlín refusà públicament el pla.

Sens dubte, Von der Leyen ha hagut de fer front a un panorama internacional molt més incert que no pas els seus predecessors: dels intents de Trump d’apoderar-se de Grenlàndia a la crisi energètica desfermada per la guerra de l’Iran. Totes aquestes crisis, tanmateix, tan sols evidencien el problema de base de la Comissió sota la batuta de Von der Leyen: la dificultat de treballar sota una presidenta que insisteix a controlar fins el darrer detall del funcionament intern de l’òrgan, àdhuc en àmbits que van més enllà de les seves competències.

“Europa pot superar més fàcilment la seva lentitud ocupant-se de menys coses i fent-les molt millor”, digué a Bloomberg la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, a començament d’any. “Les decisions es prenen, però aplicar-les costa per una burocràcia que a voltes sembla tenir agenda pròpia.”

Les crítiques dels representants alemanys contra Von der Leyen són especialment reveladores, atès que tant la presidenta de la Comissió com el canceller Friedrich Merz i Jens Spahn –el cap del grup parlamentari conservador– tècnicament són companys de partit.

Von der Leyen arribà a la presidència de la Comissió el desembre del 2019, i fou reelegida l’any 2024. S’afanyà a demostrar el seu compromís amb el càrrec a partir del primer dia: una part del seu despatx a la planta superior del Berlaymont, de fet, s’ha reconvertit en una habitació on dorm durant la setmana.

Els seus defensors afirmen que, com a presidenta, Von der Leyen ha ajudat a projectar la Comissió més enllà de les frontereres europees, tot reforçant el paper de la UE en la política internacional. Alguns funcionaris i diplomàtics europeus acusen els estats membres de prioritzar els interessos de cada estat i entrebancar les negociacions sobre el mercat intern.

El continent, mentrestant, corre el risc d’endarrerir-se encara més en la cursa per la influència geopolítica.

Ni tan sols el cèlebre informe Draghi sobre la competitivitat d’Europa sembla haver tingut efecte: Draghi mateix, de fet, lamentà la manca d’avenços en aquest àmbit l’any passat, durant el primer aniversari de la publicació del document.

“El nostre model econòmic trontolla. Som com més va més vulnerables, i no tenim cap manera clara de finançar les inversions que ens calen”, afirmà. I afegí: “Ens cal més rapidesa, més ambició, més intensitat.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Kíiv, Ucraïna. Jan Medved no revelà on anava de vacances fins que el seu pare no el conduí a l’estació de bus. Era cert que s’encaminava a Budapest de la seva Eslovènia natal, però no pretenia pas quedar-s’hi.

“Va ser en aquell moment que li vaig dir que continuaria fins a Ucraïna”, explica Medved, un mecànic d’avions de Ljubljana de vint-i-nou anys. “Va restar atònit, però tampoc no el vaig veure gaire sorprès: al cap i a la fi, ja feia temps que en parlava.”

Medved havia reservat un viatge de vint-i-quatre hores en bus i tren a Ucraïna per a veure de primera mà com és la vida quotidiana en un país abocat a un conflicte que ha seguit i admirat a distància d’ençà de la invasió russa, el febrer del 2022.

Medved hi estigué cinc dies: primer a Kíiv, la capital obligada a defensar-se d’atacs diaris de drons i míssils russos, i després a Lviv, una ciutat més apartada del conflicte que serveix de refugi per als soldats ucraïnesos que tornen del front. El jove, tanmateix, s’aventurà més a l’est, la zona de combat actiu on els atacs amb drons, míssils i artilleria són el pa de cada dia.

Menystenint els advertiments de gairebé tots els governs occidentals i la majoria d’asseguradores, uns quants milers de turistes intrèpids s’endinsen a Ucraïna cada any amb un únic objectiu: fer una ullada a la situació. Aquests darrers anys, la xifra de turistes –tant interns com estrangers– ha augmentat, cosa que ha ajudat a convertir el turisme en un eix de desenvolupament econòmic com més va més important per a Ucraïna.

El govern ha començat a formar guies perquè vetllin per la seguretat dels turistes i, per exemple, s’assegurin que els visitants facin cas de les sirenes antiaèries que molts ucraïnesos desdenyen. Les autoritats turístiques del país també han muntat paradetes en fires turístiques a Nova York i més ciutats, i es troben en procés de negociar acords promocionals amb uns quants països europeus.

Taràs Lozinski, sots-director de l’agència turística del govern, explica que l’equilibri és delicat: el turisme de masses és inviable, però al govern li interessa difondre la idea que visitar parts del segon país més gran d’Europa continua essent possible tot i el conflicte, sempre que els turistes prenguin les precaucions necessàries.

El degoteig de curiosos, diu Lozinski, ajuda a mantenir la infrastructura turística del país pensant en l’augment de visitants que Ucraïna espera rebre així que acabi la guerra. Cada turista que s’atreveix a visitar el país, afegeix, deixa uns ingressos clau per a les arques estatals, a banda d’ajudar a mantenir viva la causa ucraïnesa a les xarxes socials.

Abans de la invasió, Ucraïna s’havia anat consolidant com una destinació a l’alça per als turistes estrangers –el 2019, l’any abans de la pandèmia, registrà un rècord històric de catorze milions de visitants–, atrets pels monestirs de cúpules daurades i el llegat jueu de Kíiv o bé la zona d’exclusió de Txornòbil, que –contra tot pronòstic– ha esdevingut una de les atraccions turístiques més populars del país.

La majoria de turistes internacionals viatgen a Ucraïna per raons familiars, per negocis o bé per col·laborar amb la causa ucraïnesa com a voluntaris. Dels dos milions i mig de visitants estrangers que passaren la frontera el 2024, el darrer any de què n’hi ha xifres, tan sols set-cents digueren que hi anaven per lleure.

Lozinski, tanmateix, diu que és probable que aquestes estatístiques subestimin la xifra real de turistes. Enguany la seva agència estrenarà un sistema per a fer un seguiment dels perfils dels visitants: el govern, per exemple, calcula que milers de turistes provinents de Polònia, Moldàvia i Romania visitaren les estacions d’esquí de l’extrem occidental d’Ucraïna l’hivern passat.

Molts voluntaris són turistes que viatgen al país per ajudar, diu Lozinski. I esmenta l’exemple d’uns amics belgues que visitaren Kíiv al desembre per a córrer-hi la marató i, de passada, van fer donacions a l’exèrcit.

“En diem turisme solidari”, diu Lozinski.

Alguns turistes, tanmateix, cerquen emocions més fortes. L’exèrcit prova de mantenir els visitants no autoritzats lluny del front, però això no impedeix que alguns es facin fotografies davant punts de control, mines antitancs o refugis antiaeris.

La majoria de turistes que arriben a l’est del país, segons que expliquen els guies, són persones que han seguit la guerra de lluny i volen anar més enllà dels titulars. Per a ells, els traumes d’Ucraïna són l’itinerari.

Medved, per exemple, reservà la ruta guiada “Els horrors de l’ocupació russa”, de l’agència Capital Tours Kyiv, a Tripadvisor. La ruta inclou una visita d’un dia a Butxa, el suburbi de Kíiv on les forces russes mataren centenars de civils, i Irpin, d’on desenes de milers de veïns fugiren a peu a causa de l’avenç de les tropes russes.

“L’única cosa que volia era veure com és la vida quotidiana dels ucraïnesos, més que no pas veure el front de prop”, explica Medved per telèfon, dalt el tren que el torna a Budapest. “No ho vaig explicar a ningú fins al darrer moment, però el viatge a Kíiv em va commoure molt: va ser quan vaig entendre que no era un viatge qualsevol, que em dirigia a un país en guerra.”

Molts dels seus amics d’Eslovènia li digueren que anar a Ucraïna era un error: que era boig, que allò era massa perillós i que viatjar a un país que continua enterrant caiguts de guerra era poc més que un exercici de voyeurisme, per molt bones intencions que tingués. Ell no hi està d’acord.

El seu guia, Svet Moiseev –que cobra 150 euros per una excursió d’un dia, i dóna part dels diners a les unitats militars on serveixen els seus amics— tampoc hi està d’acord, i defensa que acostar els estrangers a la cruesa del conflicte és més necessari que mai, ara que el món para com més va menys atenció al conflicte.

“No ho considero un negoci”, diu Moiseev. “És la meva manera de resistir a l’agressió russa. Cal que la gent ho vegi amb els seus ulls per entendre-ho.”

Moltes de les rutes combinen activitats de risc amb visites a grups de voluntaris improvisats –que solden components electrònics per a drons, teixeixen xarxes de camuflatge, imprimeixen periscopis amb impressores 3D o s’ocupen dels drons que envien provisions al front– que han esdevingut tan importants per al conflicte com l’exèrcit mateix.

“No en dic turisme de guerra, sinó turisme d’estudis”, diu Christian Jutvik, un guia turístic suec que el mes passat dirigí la seva setena ruta a Ucraïna: un grup de dinou europeus i un nord-americà, amb una edat mitjana de seixanta-vuit anys.

El nord-americà és Greg Brock, un professor d’economia jubilat procedent de l’estat de Geòrgia. Brock explica que no s’ha atrevit a explicar la veritat sobre el viatge a la seva mare, de vuitanta-vuit anys, que creu que és a Polònia.

La guerra, diu, no el posa nerviós: les defenses antiaèries d’Ucraïna són de les més eficaces del món, i la xifra de víctimes civils del conflicte és comparable a la de víctimes d’accidents de trànsit als Estats Units. “Sóc un paio de probabilitats”, diu.

Brock no trigà a adonar-se que els ucraïnesos de peu pensen igual que ell: quan sonen les sirenes, explica, ningú no sembla afanyar-se a anar cap al refugi. Molts, diu, es limiten a obrir Telegram per comprovar la proximitat de l’amenaça, que generalment és lluny.

“No volen passar-se mitja vida dins un refugi –diu–. De manera que decideixen no anar-hi.”

Una de les darreres parades de la ruta fou a Yahidne, el poble on les forces russes tancaren centenars de veïns al soterrani d’una escola vint-i-set dies l’any 2022, durant les primeres setmanes de conflicte. Brock, recorda, féu nit a casa d’uns veïns que viuen al costat de l’escola, ara convertida en un museu.

“Per a mi va ser una experiència espiritual”, diu. El viatge l’ha transformat d’un simple turista a un defensor aferrissat d’Ucraïna, fins al punt que pretén tornar-hi com a voluntari i, mentrestant, ajudar a escampar la causa ucraïnesa al seu país.

“Ho he presenciat amb els meus ulls”, diu. “Ara he de tornar i dir a la gent: heu de veure això, heu de fer costat a Ucraïna.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Al centre de San José, Marcelo Solano fita a banda i banda del carrer a la recerca de venedors de rifa il·legal. El cap de la policia de la capital de Costa Rica recorre carrers on el cos ja dugué a terme uns quants operatius contra el joc il·legal l’any passat, i tancà locals on es venien bitllets de rifa no autoritzats. Però, mesos després, molts venedors han tornat als locals d’on foren expulsats, i promocionen als quatre vents apostes no autoritzades que, aquests darrers anys, han començat a guanyar terreny als sorteigs benèfics oficials que organitza l’estat.

El conductor del vehicle en què viatja el cap de la policia redueix la velocitat tan bon punt Solano detecta un local que permet d’apostar als clients. Pocs carrers més enllà, Solano es fixa en un local de pollastre fregit on els clients, a banda de pollastre, compren bitllets il·legals. Pocs metres més enllà, hi ha l’entrada d’un bar, i fixa la vista a la recerca dels bitllets blancs característics. Els venedors pirates ofereixen premis més alts que no la rifa estatal en els jocs més simples, cosa que els fan més atractius a ulls de molts clients.

Per Solano, que fa més d’una dècada que exerceix com a cap de la policia de San José, l’auge de la rifa il·legal representa un fracàs de proporcions nacionals. “Hi ha aquesta cultura de comprar rifa il·legal perquè paga més, però no són diners nets”, explica Solano, que lamenta la indiferència dels seus conciutadans envers l’impacte socials del joc il·legal: “Si els ciutadans fossin conscients del mal que fa la rifa il·legal, potser la situació seria diferent”, diu.

Governs de tot el món han perdut ingressos arran de l’auge de noves formes d’apostes, tant legals com il·legals, que han anat reduint la quota de mercat dels jocs estatals, incloent-hi les apostes esportives en línia, els mercats de predicció, com Polymarket i Kalshi, i casinos virtuals a mig camí entre el món dels videojocs i el de les apostes.

Aquests darrers mesos, molts països han pres mesures contra la proliferació d’aquesta mena de plataformes. França i Portugal han prohibit unes quantes plataformes; l’Índia, per la seva banda, ha il·legalitzat el pòquer en línia, i el Brasil blocà fa ben poc més de 25.000 pàgines d’apostes il·legals.

Però el creixement del sector sembla imparable: en molts països, les cases d’apostes i els casinos il·legals ja superen en nombre els casinos autoritzats, i continuen creixent a gran ritme. “Les loteries estatals s’enfronten a una amenaça existencial: els joves ja no compren bitllets al mateix ritme que les generacions més grans”, diu Jonathan Cohen, autor d’un llibre sobre l’auge de les apostes en línia. “Sí que continuen apostant, però es decanten per altres formes de joc que els atrauen més que no pas la rifa.”

Els costa-riquenys han jugat durant generacions a la rifa estatal, que es fundà ara fa més de 140 anys i finança causes benèfiques per tot el país. Però les rifes il·legals, tolerades durant dècades, han crescut fins a superar en popularitat l’oficial, un fet que ha coincidit amb l’auge de Costa Rica com a punt clau en el narcotràfic a la regió.

La policia sospita que el joc il·legal, que es calcula que mou uns 500 milions de dòlars l’any al país, permets als grups criminals d’emblanquir diners derivats del tràfic de droga i el contraban, entre més activitats il·lícites. Comprar bitllets no autoritzats no és un delicte; vendre’ls, sí.

Faci què faci la policia, l’ambició de fer-se ric sembla que sempre s’imposa al pes de la llei. “Hi ha hagut batudes, escorcolls, detencions”, diu Solano. “Però l’endemà mateix tornen a vendre rifa il·legal en una altra banda.”

L’atractiu de la rifa il·legal és evident: en el joc més bàsic –triar un número del 0 al 99–, un encert paga 70 vegades més que no pas la rifa oficial; altres jocs paguen ni més ni menys que 90 vegades el premi de la rifa oficial. Els sorteigs de les rifes il·legals es coordinen amb els de la rifa oficial, cosa que limita el risc de manipulació i reforça la confiança dels clients en el sistema.

El joc en línia i les apostes esportives van créixer enormement durant la pandèmia del coronavirus, quan els confinaments limitaren l’accés dels consumidors a casinos i punts de venda de rifa. A Costa Rica, que ja era un dels grans centres d’apostes esportives de la regió abans de la covid, les plataformes de joc en línia han proliferat d’ençà del 2020. La Junta de Protecció Social (JPS), l’entitat que administra la rifa, també ha llançat un portal de rifa en línia, però fins ara li ha costat competir amb el sector privat.

La rifa estatal ha provat d’apel·lar a la moral ciutadana amb anuncis i campanyes que posen l’accent en les possibles connexions entre la rifa il·legal i el crim organitzat. Però, atesa l’escassetat d’inspectors, el govern depèn del públic per aturar aquesta proliferació.

Solano dubta que això funcioni. “La gent no compra un bitllet de rifa per ajudar un orfenat. En compra, bàsicament, per fer-se milionari, aquí i a qualsevol país del món”, diu.

La seu de l’entitat que administra la rifa oficial de Costa Rica es troba en un edifici gris del centre de San José, no gaire lluny dels locals que Solano escodrinya a la recerca de venedors d’apostes il·legals. Aquests darrers anys, segons els càlculs del cap de la policia, el creixement del sector ha deixat el govern en control de menys de la meitat del mercat.

La rifa il·legal ha anat guanyant terreny a mesura que Costa Rica s’ha anat consolidant com un nexe clau en el tràfic de cocaïna cap a Europa. El govern afirma que és possible que els grups organitzats facin servir el joc per emblanquir diners derivats de tota mena d’activitats delictives, tot i que trobar proves d’aquesta connexió sol ser difícil.

La justícia del país assegura que els locals d’apostes il·legals solen formar part d’un sistema informatitzat més ampli que s’encarrega de coordinar les vendes i els pagaments: els diners derivats de les apostes es barregen amb els ingressos ordinaris del negoci, cosa que dificulta traçar-ne l’origen. Els premis més grans, per una altra banda, solen finançar-se amb fons provinents d’unes altres activitats encobertes, i solen fer-se en efectiu, fins i tot quan l’aposta es fa en línia. “És relativament fàcil de guanyar, cosa que fa que sigui un negoci molt lucratiu per als grups criminals”, diu Michael Soto, ex-director de seguretat nacional de Costa Rica.

L’any passat, les autoritats confiscaren béns i vehicles valorats en 2,9 milions de dòlars a un grup acusat de regir uns 200 locals de rifa il·legal. Fou l’operació més gran relacionada amb el sector en la història del país.

Conscient que el sector es troba en un punt d’inflexió, la JPS ha demanat de modernitzar la legislació que regula els jocs d’atzar i les apostes al país, vigent d’ençà dels anys cinquanta, per garantir que la JPS sigui l’únic organisme autoritzat a supervisar les plataformes d’apostes digitals i esportives. La JPS també ha demanat d’endurir les penes per als responsables de les xarxes de rifa il·legal, que podrien enfrontar-se a penes que preveuen fins a sis anys de presó.

El diputat que impulsà el projecte de llei al parlament –Gilbert Jiménez Siles, que de nen fou operat en un hospital finançat per la rifa– remarca la funció benèfica de la rifa oficial. “Això ha arrelat en l’imaginari nacional. La gent sovint hi juga per cooperar”, diu. “No podem girar-nos d’esquena al que passa en el sector.” Tanmateix, el projecte acabà fracassant, víctima del clima de polarització política que ha marcat la pre-campanya de les eleccions generals d’enguany.

Mentrestant, la JPS ha anat prenent mesures per provar d’augmentar l’atractiu de la rifa oficial. El 2024, les autoritats augmentaren els premis a 209.000 milions de colons (406 milions de dòlars), cosa que equival a un 75% de la recaptació de la rifa oficial. Uns 32.000 milions de colons –la quantitat restant després de cobrir els costs operatius de la rifa– es destinaren a causes benèfiques.

Però la popularitat i reputació de la rifa oficial ha continuat caient aquests darrers anys. El desembre passat, per exemple, ningú no comprà el bitllet guanyador del sorteig de Nadal. Això, de retruc, significà que la JPS no hagué de pagar el premi més gran de l’any, cosa que indignà molts jugadors. Un presentador televisiu arremeté contra l’organització en antena; uns altres digueren que hi havien perdut la confiança i prometeren de no tornar a comprar un bitllet mai més.

Mentrestant, la caiguda en els ingressos derivats de la venda de bitllets ha deixat els centenars d’organitzacions que finança la JPS amb l’aigua al coll.

Una d’aquestes organitzacions –l’Associació Clínica de Cures Pal·liatives de Barva, que ofereix visites mèdiques a malalts de càncer, Parkinson i Alzheimer a les seves llars– diu que els fons provinents de la rifa han caigut significativament aquests darrers cinc anys. “Hi ha el perill que hàgim de tancar”, explica directora, Grettel Zárate Murillo. “Ens veiem obligats a fer bingos, rifes i campanyes benèfiques per compte propi.”

L’organització no sap si podrà continuar pagant el sou d’un metge, un psicòleg o uns altres membres de la plantilla. “Amb més recursos, el servei d’aquestes organitzacions podria millorar”, diu Marcela Sánchez, assessora legal en cap de la JPS. “Les necessitats són infinites, i els recursos sempre seran finits.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La captura i consegüent destitució de l’ex-president veneçolà, Nicolás Maduro, ha capgirat de dalt a baix el panorama polític a Veneçuela del gener ençà. Washington i Veneçuela han passat de l’aïllament diplomàtic al diàleg directe: el govern Trump ha restablert relacions diplomàtiques amb Caracas, i la presidenta interina Delcy Rodríguez s’ha mostrat disposada a col·laborar estretament amb els Estats Units, que no ha dubtat a emprar les sancions sobre el país com a eina de negociació per a modelar el present i el futur de la política veneçolana.

Tanmateix, per als veneçolans a peu carrer, l’impacte del canvi de règim ha estat limitat: la majoria de ciutadans del país continua havent de fer front a preus desbocats, salaris baixos i una caiguda imparable de la qualitat de vida.

Com han canviat les relacions entre els EUA i Veneçuela d’ençà de la captura de Maduro?

Les relacions entre ambdós països han canviat dràsticament d’ençà de l’enderrocament de Maduro, el qual Washington es negà a reconèixer com a president de Veneçuela d’ençà de les controvertides eleccions del 2018, que empenyeren els EUA a trencar-hi relacions i de tancar l’ambaixada nord-americana a Caracas l’any 2019.

Tot això ha passat a la història: d’ençà del gener, el govern Trump ha restablert relacions diplomàtiques amb Veneçuela, ha reobert l’ambaixada nord-americana a Caracas i ha negociat directament amb el govern del país sota la tutela de Rodríguez. Uns quants alts càrrecs del govern nord-americà han visitat Caracas, i ambdues parts han reforçat la coordinació en matèria econòmica i política, cosa que hauria estat impensable fa tot just uns mesos.

El president dels EUA, Donald Trump, ha elogiat Rodríguez per haver “fet una gran feina” i haver “col·laborat d’allò més bé amb els representants nord-americans”, tot i que no sempre s’ha mostrat tant conciliador. “Si no fa el que li toca, pagarà un preu molt alt, probablement més alt que no el que pagà Maduro”, digué Trump aquest gener.

De quina manera influeix Washington en la política veneçolana?

Les sancions són l’eina més clara del control de Washington sobre Caracas. Washington ha començat a suavitzar algunes restriccions sobre Veneçuela, i permet que les institucions financeres i més entitats facin negocis amb el Banc Central de Veneçuela. També ha aixecat les sancions que planaven sobre certes entitats estatals, com ara la petroliera Petrolis de Veneçuela S.A. (PDVSA). No obstant això, aquestes concessions són temporals, i tan sols s’han concedit a un grapat d’entitats per mitjà de llicències del Departament del Tresor dels EUA. Això implica que la capacitat que l’accés del govern Rodríguez a serveis bancaris internacionals, i també la capacitat d’atreure inversió internacional, continua fermament lligada a la voluntat de Washington.

A trets més generals, analistes i figures de l’oposició diuen que les reformes impulsades pel govern aquests darrers mesos –i fins i tot els nous nomenaments al si del gabinet– han estat dictades per Washington; la cap de l’oposició, María Corina Machado, ha dit que l’executiu seguia “les instruccions” que li arribaven dels EUA. Relaxar o endurir selectivament les sancions en resposta a les decisions de Caracas permet al govern Trump de controlar la política veneçolana de Washington estant.

Washington també ha deixat clar que vol influir en el futur polític del país, i que el període transicional d’aquests darrers mesos hauria de culminar en unes eleccions supervisades per unes noves autoritats electorals, un senyal inequívoc que el calendari i les condicions de la votació es decidiran en coordinació amb Washington.

Què ha passat amb el petroli de Veneçuela?

Durant els darrers mesos de la presidència de Maduro, la producció petroliera de Veneçuela havia caigut d’un 65% en comparació amb el 2013, l’any en què es féu càrrec del govern. El govern veneçolà treballa de bracet amb el govern Trump per provar de revertir aquesta caiguda de la producció, i més ara que la guerra de l’Iran ha fet enfilar el preu del petroli i ha desfermat una crisi d’oferta sense precedents.

Aquests darrers mesos, Rodríguez ha promulgat unes quantes lleis orientades a promoure les inversions al sector petrolier del país; també ha rescindit els controls estatals sobre la indústria. Els Estats Units, per la seva banda, han suavitzat les sancions contra PDVSA, i també han concedit noves exempcions per a empreses nord-americanes que vulguin fer negocis amb l’empresa de titularitat estatal.

Les grans petrolieres que no abandonaren el país ni tan sols durant els anys de més decadència del govern Maduro –incloent-hi la nord-americana Chevron, la italiana Eni i l’espanyola Repsol– han ampliat la presència a Veneçuela aquests darrers mesos. Representants de desenes d’empreses i alguns alts càrrecs del govern nord-americà –incloent-hi el secretari d’Energia, Chris Wright, i el secretari de l’Interior, Doug Burgum– han viatjat a Caracas per estudiar oportunitats d’inversió al sector petrolier del país.

Però la producció de cru i gas a Veneçuela no creix pas, i els contractes signats abans de la caiguda de Maduro encara no s’han adaptat al nou marc legal. Els experts prediuen que la inversió internacional tardarà temps a començar a agafar ritme: mentrestant, les exportacions de petroli veneçolanes han continuat augmentant a mesura que els EUA han anat relaxant les sancions contra el país, i aquest abril s’enfilaven al nivell més alt en sis anys.

Veneçuela podrà reintegrar-se al sistema financer internacional?

El 14 d’abril, els Estats Units suavitzaren les sancions imposades ara fa set anys al Banc Central i a més institucions bancàries de Veneçuela, cosa que a la pràctica ha significat la reincorporació del país al sistema financer mundial. Això ha permès a les autoritats veneçolanes de reprendre les operacions internacionals i recuperar el control sobre actius congelats a l’estranger, incloent-hi les trenta tones d’or dipositades al Banc d’Anglaterra. Els països membres del Fons Monetari Internacional (FMI), per la seva banda, també han donat suport al retorn de Veneçuela a la institució.

Què ha canviat per als ciutadans veneçolans?

Per als ciutadans veneçolans, ha canviat ben poca cosa d’ençà de la captura de Maduro. La majoria de les llars no ha notat cap millora en la seva situació econòmica; moltes ni tan sols poden permetre’s productes bàsics, i els serveis públics solen ser poc fiables. Per a molts, les condicions econòmiques no han sinó empitjorat: els preus continuen pujant i el bolívar continua devaluant-se. Encara que Veneçuela duplicà amb escreix el salari mínim mensual aquest abril, fins als 240 dòlars, els sous continuen essent extremadament baixos en comparació amb l’augment del cost de vida al país.

Si bé alguns veneçolans es mostren cautelosament optimistes amb el futur del país, el canvi de president encara no s’ha traduït en cap millora tangible. La frustració popular continua creixent, especialment entre els treballadors i els jubilats, i les protestes pels salaris i les condicions de vida han esdevingut més freqüents. Ara com ara, tot i les promeses de canvi, la realitat per a la majoria dels veneçolans és pràcticament la mateixa: preus alts, ingressos estancats i cap millora significativa en el seu dia a dia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Un informe confidencial de la CIA lliurat aquesta setmana al govern Trump avisa que l’Iran podria resistir al blocatge naval nord-americà de l’estret d’Ormuz durant els pròxims tres o quatre mesos, pel cap baix, un càlcul que contrasta radicalment amb el triomfalisme del president dels Estats Units, Donald Trump, sobre una hipotètica rendició de l’Iran.

L’informe de la intel·ligència nord-americana, que de portes endins ha tendit a adoptar una visió molt més sòbria del conflicte que no pas el govern, també revela que l’arsenal de míssils balístics de Teheran continua en bon estat després de setmanes de bombardaments nord-americans i israelians, segons que afirmen tres fonts amb accés al document.

L’Iran conserva prop d’un 70% dels míssils i un 75% dels llançadors mòbils que tenia abans de la guerra, segons que explica a The Washington Post un agent de la intel·ligència nord-americana. La CIA, afegeix, també té proves que el règim ha estat capaç de reconstruir alguns projectils malmesos en atacs nord-americans i iranians, i fins i tot d’enllestir-ne d’altres que estaven gairebé acabats en el moment en què esclatà el conflicte.

Dimecres, en declaracions al Despatx Oval, Trump oferí una visió molt més optimista de l’impacte del conflicte en les capacitats aèries de l’Iran. “La majoria de míssils han quedat malmesos. Probablement, els queda un 18% o un 19%, però no és gaire en comparació amb el que tenien [abans de l’esclat del conflicte].”

Trump i el seu secretari de Defensa, Pete Hegseth, han presentat reiteradament el conflicte com una victòria aclaparadora dels EUA, per molt que l’Iran continuï negant-se a cedir a les exigències de Washington d’abandonar l’enriquiment nuclear, lliurar les reserves d’urani i reobrir l’estret d’Ormuz, entre més mesures.

Dimecres, Trump digué que l’execució del blocatge havia estat fantàstica. “L’Armada ha estat fantàstica. La feina que han fet… és com un mur d’acer. Ningú no el travessa”, digué. La vigília, el president afirmà que l’economia de l’Iran s’enfonsava, que la divisa iraniana ja no valia res i que el règim ni tan sols podia pagar les seves tropes.

El secretari del Tresor, Scott Bessent, es vantà a final d’abril que el blocatge i el règim de sancions imposat per Trump, conegut oficialment com a Fúria Econòmica, causaria “danys permanents a la infrastructura petroliera de l’Iran”.

Però l’Iran ha demostrat que és resistent, malgrat haver perdut el seu líder suprem i molts altres alts càrrecs en atacs amb míssils, a més de gran part del seu material militar.

Un dels alts càrrecs del govern nord-americà consultats per The Washington Post per a aquest article explica que, a parer seu, la capacitat de l’economia iraniana per a resistir adversitats, com ara el blocatge o les sancions de Trump, és fins i tot més alta que no calcula la CIA. “La cúpula del règim s’ha radicalitzat [al llarg del conflicte], i confia com més va més que podrà mantenir el torcebraç als Estats Units i continuar reprimint la dissidència interna”, explica l’alt càrrec.

L’Iran ha mantingut tancat l’estret d’Ormuz, la via a través de la qual s’exporta la gran majoria de petroli extret al golf Pèrsic, d’ençà de l’esclat del conflicte, el 28 de febrer.

A mitjan abril, una setmana després de signar un alto-el-foc amb l’Iran, Trump anuncià que l’Armada dels Estats Units imposaria un blocatge naval a l’estret d’Ormuz per a impedir el pas de qualsevol vaixell que entrés o sortís dels ports iranians. L’anunci arribava poques hores després del fracàs de la ronda de negociacions entre els Estats Units i l’Iran al Paquistan. “Crec que l’Iran es troba en una situació molt peluda. Crec que estan força desesperats”, digué Trump després del fracàs de les negociacions. I afegí: “Tant me fa si tornen [a la taula de negociació] o no. M’és igual si no hi tornen.”

Diumenge proppassat, Trump anuncià que l’Armada dels Estats Units començaria a escortar els vaixells mercants que volguessin travessar l’estret, en una missió anomenada Projecte Llibertat. Però, dos dies més tard, el president dels Estats Units anuncià que l’operació havia quedat suspesa a causa dels “grans avenços” en les negociacions de pau amb l’Iran. L’endemà, dimecres, el Ministeri d’Afers Exteriors de l’Iran confirmà que estudiava una proposta nord-americana per a posar fi al conflicte, i afegia que faria arribar una resposta a Washington per mitjà de mediadors paquistanesos.

L’impacte de la guerra ha estat devastador per a l’economia iraniana, molt afeblida després d’anys d’inflació persistent i de desgovern econòmic.

La portaveu de la Casa Blanca, Anna Kelly, ha dit que l’economia iraniana perdia uns 500 milions de dòlars el dia a causa del bloqueig. “En l’àmbit militar, l’Iran va ser esclafat durant l’operació Fúria Èpica”, declarà Kelly en un comunicat aquesta setmana. “Ara és escanyat econòmicament per l’operació Fúria Econòmica, i perd 500 milions de dòlars el dia gràcies al reeixit blocatge dels ports iranians per part de l’exèrcit dels Estats Units. El règim iranià sap perfectament que l’statu quo actual no és sostenible, i que el president Trump és qui té tots els asos a la màniga.”

Tanmateix, l’informe de la CIA calcula que l’Iran podria resistir entre noranta dies i cent vint més –i potser més– de blocatge nord-americà abans de començar a tenir dificultats econòmiques més greus, segons que expliquen quatre analistes d’intel·ligència amb accés al document. “La situació no és tan greu com alguns l’han pintada, ni de bon tros”, explica una d’aquestes fonts en referència a l’estat de l’economia iraniana.

Unes altres fonts consultades per a aquest article expliquen que, si de cas, l’informe podria subestimar, no pas sobreestimar, la resiliència econòmica de l’Iran, especialment si Teheran aconsegueix d’exportar petroli de contraban mitjançant rutes alternatives per la via terrestre. Els camions i trens en cap cas podrien poden suplir els volums d’exportació habituals a través de l’estret d’Ormuz, però sí que podrien oferir un matalàs econòmic que permetés al règim de resistir el blocatge. “Hi ha qui creu que [l’Iran] podria començar a exportar part de la seva producció amb tren a través de l’Àsia central”, diu una d’aquestes fonts.

Quant a les capacitats militars del règim, l’informe afirma que l’arsenal de míssils i llançadors mòbils de l’Iran continua formidable.

Es creu que l’Iran tenia uns 2.500 míssils balístics abans de l’esclat del conflicte, i també milers de drons no tripulats, amb què el règim ha atacat repetidament posicions dels Estats Units i els seus aliats al Llevant d’ençà de l’esclat del conflicte. Una investigació visual de The Washington Post ha revelat que els atacs aeris iranians han malmès o destruït, pel cap baix, 228 estructures o equips militars dels Estats Units al Llevant, una xifra molt més alta que pas no ha admès públicament Washington.

Sigui com sigui, els analistes remarquen que la clau a l’hora de controlar el trànsit a través de l’estret d’Ormuz no són tant els míssils com els drons. Aquests aparells, segons que explica un altre analista d’intel·ligència nord-americà, no tan sols són molt més barats de produir que els drons, sinó que també tenen l’avantatge que es poden fabricar i emmagatzemar en instal·lacions molt més petites i, per tant, són molt més fàcils d’amagar de l’enemic.

“Amb un únic atac de dron n’hi ha prou perquè les asseguradores retirin les pòlisses als petroliers que vulguin travessar l’estret”, explica Danny Citrinowicz, investigador en cap de l’Institut d’Estudis de Seguretat Nacional de Tel-Aviv.

A començament d’abril, la intel·ligència nord-americana determinà que més de la meitat dels llançamíssils de l’Iran continuaven intactes, i que l’arsenal del país continuava tenint milers de drons d’ús únic, segons que informaren The Washington Post i la cadena CNN.

Citrinowicz, ex-cap de la divisió especialitzada en l’Iran de la intel·ligència militar israeliana, afirma que el règim continuarà sense cedir a les exigències de Washington encara que el blocatge s’allargui uns quants mesos. “El problema és que no creuen que els calgui rendir-se”, diu.

Al final, diu, malgrat els èxits militars dels Estats Units i Israel a l’Iran, el resultat de la guerra encara podria ser un fracàs estratègic.

“Allò que començà com una guerra suposadament destinada a enderrocar al règim i desmantellar-ne les capacitats nuclears i aèries podria acabar enfortint el règim iranià, que podria sortir reforçat del conflicte i aconseguir de rebaixar el règim de sancions occidental sense haver de renunciar a les seves capacitats aèries i al suport dels seus aliats regionals, per no parlar del programa d’enriquiment d’urani”, escrigué Citrinowicz a X dimecres.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

No hi ha perill que el brot mortal d’hantavirus registrat al creuer Hondius, de bandera neerlandesa, es converteixi en una nova pandèmia. Ho van afirmar ahir responsables de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), tot provant de minimitzar un brot que ha acaparat els titulars a tot el món i ha aixecat preocupació per la possibilitat d’una crisi de salut pública com la del coronavirus.

“No és la covid-19 i no és la grip”, va explicar ahir Maria Van Kerkhove, directora de Preparació i Prevenció d’Epidèmies i Pandèmies de l’OMS, en una conferència de premsa. “Parlem d’un brot en un vaixell. Es tracta d’un virus que coneixem: no és pas la mateixa situació que ens vam trobar ara fa sis anys.”

El vaixell –MV Hondius, amb bandera dels Països Baixos– es dirigeix ara a les Illes Canàries després d’haver-ne evacuat tres passatgers abans-d’ahir a Cap Verd. El brot ha causat fins ara tres morts, segons que va explicar ahir el director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus. També hi ha cinc infectats i tres possibles casos. En la mateixa conferència, Ghebreyesus va descriure el brot com un “incident greu”, però va descartar que fos una amenaça per a la salut pública ni tan sols a les Canàries, on s’espera que desembarquin els passatgers que continuen al creuer.

El brot ha desencadenat una gran operació de salut pública a escala internacional i ha acaparat titulars a tot el món, en gran part a causa dels paral·lelismes amb la pandèmia de la covid-19, en què els creuers es van convertir en un dels grans exemples de la rapidesa amb què un patogen es pot propagar per un espai confinat. L’hantavirus, tanmateix, és molt menys transmissible que no pas el coronavirus. Els experts també asseguren que és molt menys propens a les mutacions.

“Les característiques del virus –taxa alta de mortalitat, transmissió ineficaç de persona a persona– fan que el potencial pandèmic sigui molt baix”, va escriure aquesta setmana Kristen Panthagani, una metgessa especialitzada en medicina d’urgències. “La covid-19 va ser tot el contrari: tenia una taxa de mortalitat molt més baixa i es transmetia de manera molt eficaç. Per això el potencial pandèmic era molt alt.”

Un dels evacuats a Cap Verd fou el metge del vaixell, segons que va explicar ahir Van Kerkhove, que probablement es va contagiar del virus mentre atenia els passatgers.

Els viròlegs malden ara per localitzar la trentena de passatgers que van desembarcar del creuer a Santa Elena, una illa al sud de l’Atlàntic, com també persones que podrien haver estat en contacte amb la segona víctima del brot, una dona que es va morir després d’haver acompanyat el cos del seu marit, el primer mort, a terra ferma.

La dona, una neerlandesa de seixanta-nou anys, va volar de Santa Helena a Johannesburg. Allà es va embarcar momentàniament en un vol de KLM amb destinació a Amsterdam el 25 d’abril, però en va acabar essent expulsada quan la tripulació va determinar que no estava en condicions de viatjar. Una hostessa que anava en aquell mateix vol va haver de ser hospitalitzada posteriorment i, segons que ha explicat una portaveu del Ministeri de Sanitat neerlandès, li han fet proves d’hantavirus. Menys de deu passatgers del vol van entrar en contacte amb la dona, segons les autoritats neerlandeses.

L’hantavirus és un virus poc freqüent que se sol transmetre a través del contacte amb excrements de rosegadors infectats o bé inhalant pols contaminada. Els símptomes poden trigar setmanes a aparèixer: en els casos més greus, la infecció pot anar empitjorant fins a causar la insuficiència respiratòria del pacient.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Els atacs aeris iranians han destruït o han malmès greument 228 estructures i equipaments de l’exèrcit dels Estats Units a tot el Llevant d’ençà de l’esclat de la guerra, incloent-hi hangars, casernes, dipòsits de combustible, aeronaus, radars i equips de telecomunicacions i de defensa aèria. Ho revela una anàlisi d’imatges de satèl·lit duta a terme per The Washington Post, que demostra que l’abast de la destrucció causada per l’Iran ha estat molt més ampli que no ha reconegut públicament el govern dels EUA.

Set soldats nord-americans –sis a Kuwait i un a l’Aràbia Saudita– han mort en atacs iranians contra bases dels Estats Units al Llevant d’ençà de l’esclat del conflicte, el 28 de febrer, i més de 400 hi han resultat ferits. La majoria de ferits es van reincorporar al servei en qüestió de dies, però una dotzena –pel cap baix– continuen greus, segons que expliquen uns quants alts càrrecs de l’exèrcit nord-americà que accepten de parlar anònimament amb The Washington Post.

Obtenir imatges de satèl·lit fiables de la situació al Llevant resulta extremadament difícil en un moment com aquest. Dos dels principals proveïdors comercials d’imatges per satèl·lit, Vantor i Planet, han cedit a l’exigència del govern dels Estats Units –el seu client més important– de limitar, endarrerir o suspendre indefinidament la publicació d’imatges de la regió mentre duri la guerra, cosa que dificulta enormement avaluar l’abast dels danys causats pels atacs iranians.

Les agències de notícies afiliades a l’estat iranià, no obstant això, han continuat publicant imatges de satèl·lit de la regió d’alta resolució a les xarxes socials, amb la intenció de documentar els danys causats per l’exèrcit del país a les bases i instal·lacions dels EUA.

Per a aquesta anàlisi –un dels primers informes públics exhaustius sobre l’abast dels danys causats per l’Iran a les instal·lacions militars nord-americanes al Llevant–, The Washington Post ha revisat més d’un centenar d’imatges d’alta resolució publicades per l’Iran i n’ha verificat l’autenticitat de 109 a còpia de comparar-les amb les imatges –de resolució més baixa– captades pel sistema satel·litari de la UE, Copernicus, com també amb imatges d’alta resolució de Planet dels primers dies del conflicte. Se n’han exclòs dinou, d’imatges iranianes, a causa de les diferències amb les de Copernicus. Els investigadors de The Washington Post, amb tot, no han detectat cap senyal de manipulació en les imatges publicades per l’Iran.

Una segona anàlisi detallada de les imatges de Planet dels primers dies del conflicte ha revelat ni més ni menys que deu atacs contra bases o estructures nord-americanes de què el règim iranià no sembla haver-se fet ressò. En total, els investigadors de The Washington Post han identificat 217 estructures i 11 equipaments malmesos o destruïts per l’Iran en quinze bases de tota la regió.

Els experts que van revisar l’anàlisi de The Washington Post diuen que els danys evidencien que l’exèrcit nord-americà ha subestimat sistemàticament la capacitat ofensiva de l’Iran i que ha deixat algunes bases desprotegides dels drons iranians.

“Els atacs iranians han estat precisos. No veiem senyals de cràters aleatoris que indiquin errors en la selecció dels objectius o en l’execució dels atacs”, explica Mark Cancian, assessor en cap del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals i coronel retirat de l’armada dels Estats Units, que ha revisat les imatges iranianes a petició de The Washington Post. Rússia, segons que va informar prèviament The Washington Post, ha facilitat a l’Iran intel·ligència sobre possibles objectius militars nord-americans a la zona.

És possible que una part dels danys documentats en aquestes imatges s’hagin produït després que les tropes haguessin abandonat les instal·lacions; tant Cancian com més experts consultats per a aquest article expliquen que no creuen que els atacs hagin tingut un efecte significatiu en la capacitat ofensiva de l’exèrcit nord-americà al Llevant.

El Comandament Central dels EUA refusa d’oferir una avaluació detallada de l’anàlisi fotogràfica de The Washington Post. Un portaveu de l’exèrcit nega que els danys causats per l’exèrcit iranià a les bases nord-americanes hagin estat extensos, tal com els han caracteritzat els experts, i afegeix –sense més detalls– que, en alguns casos, les avaluacions de danys mitjançant imatges de satèl·lit poden dur a conclusions errònies. L’exèrcit, diu, contextualitzarà l’impacte dels atacs contra objectius nord-americans al Llevant quan s’acabi el conflicte.

Durant les primeres setmanes, uns quants mitjans de comunicació van publicar anàlisis dels danys causats pels atacs iranians, incloent-hi The New York Times, que en va documentar catorze contra instal·lacions militars nord-americanes. A final d’abril, la cadena NBC News va informar que un avió iranià havia bombardat una base nord-americana a Kuwait, el primer atac d’aquestes característiques en molts anys; la cadena també es va fer ressò d’una investigació que assegurava que l’exèrcit iranià havia atacat ni més ni menys que un centenar d’objectius repartits en onze bases. I la CNN va informar la setmana passada que setze instal·lacions nord-americanes al Llevant havien estat atacades en aquest conflicte.

Però l’anàlisi de The Washington Post –basada en imatges que van dels primers dies de la guerra fins al 14 d’abril– revela que l’Iran ha atacat desenes més d’objectius dels quals no s’havia informat fins ara. La majoria d’aquestes bases són d’ús compartit entre l’exèrcit dels EUA i les forces armades del país on són instal·lades.

Les imatges consultades per The Washington Post revelen que els atacs aeris iranians han danyat i destruït casernes, hangars i magatzems en més de la meitat de les bases nord-americanes que hi apareixen.

“Els iranians han atacat deliberadament edificis residencials [per a soldats] al costat de múltiples bases amb l’objectiu de causar víctimes en massa”, diu William Goodhind, un investigador que ha revisat les imatges de The Washington Post. “També s’han atacat objectius no militars com ara gimnasos, menjadors i allotjaments.”

L’anàlisi de The Washington Post també ha revelat que els atacs iranians havien malmès una central de telecomunicacions per satèl·lit a la base aèria d’Al-Udeid, a Catar; bateries antimíssils Patriot a les bases aèries de Riffa i Isa, a Bahrain, i a la base aèria d’Ali al-Salem, a Kuwait; una antena parabòlica a la Base de Suport Naval de Bahrain, que serveix de quarter general de la Cinquena Flota dels EUA; una central elèctrica a Camp Buehring, a Kuwait; i cinc dipòsits de combustible en tres bases.

Les imatges publicades per l’Iran també mostren danys parcials o totals, com ja s’havia revelat anteriorment, als radoms del Camp Arifjan i a la base aèria Ali al-Salem a Kuwait, com també a la caserna general de la Cinquena Flota; als radars i les bateries antimíssils del sistema Terminal High Altitude Area Defense (THAAD) de la base aèria de Muwaffaq Salti, a Jordània, i en dues instal·lacions als EAU. També s’han documentat atacs contra una segona central de telecomunicacions per satèl·lit a la base aèria d’Al-Udeid i contra un avió E-3 Sentry i un avió cisterna de reproveïment a la base aèria del Príncep Soldà, a l’Aràbia Saudita.

Més de la meitat dels atacs documentats per The Washington Post s’han registrat a la caserna general de la Cinquena Flota i a les tres bases de Kuwait: la base aèria Ali al-Salem, Camp Arifjan i Camp Buehring. Camp Arifjan és el quarter general regional de l’exèrcit dels EUA.

Alguns països del golf Pèrsic s’han negat a permetre que l’exèrcit nord-americà faci servir les bases del país per a llançar atacs contra l’Iran. Un oficial nord-americà diu que les bases de Bahrain i Kuwait han estat dues de les més afectades pels atacs iranians, probablement perquè tots dos països han permès a Washington d’atacar Teheran del seu territori estant.

Cal recordar que l’anàlisi de The Washington Post ofereix un recompte parcial d’acord amb les imatges que apareixen a les imatges per satèl·lit publicades per Teheran, cosa que implica que és possible que els danys causats pels atacs iranians siguin encara més importants.

Alguns dels atacs documentats, diu Cancian, es podrien deure al procés de presa de decisions de l’exèrcit nord-americà, que en alguns casos pot haver decidit de permetre que un míssil enemic entrant impactés contra un objectiu de poc valor i no pas gastar un interceptor, molt més valuós, per a aturar-lo. També és possible que l’exèrcit nord-americà hagi provat d’enganyar l’Iran simulant que bases buides eren plenes de soldats i, d’aquesta manera, desviar l’atenció d’uns altres objectius.

Sigui com sigui, l’abast dels atacs evidencia el grau de vulnerabilitat de les bases i posicions de l’exèrcit nord-americà als atacs de l’Iran a la regió. Les forces iranianes, segons que expliquen els experts, han estat molt més resilients que no s’esperava el govern Trump: Kelly Grieco, investigadora principal de l’Stimson Center, explica que els plans de Washington –que es va marcar com a objectiu destruir l’arsenal aeri de l’Iran els primers dies de conflicte per evitar represàlies greus– va subestimar “la qualitat de la intel·ligència iraniana sobre les infrastructures nord-americanes a la regió”. La investigadora, en aquest sentit, explica que Washington tampoc no sembla haver tingut en compte l’impacte de la guerra dels Dotze Dies de l’any passat contra l’Iran en l’arsenal aeri dels Estats Units i Israel, que va quedar molt tocat: segons un càlcul del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals, l’exèrcit nord-americà va emprar, pel cap baix, 190 interceptors THAAD i 1.060 interceptors Patriot entre el 28 de febrer i el 8 d’abril, cosa que equival, respectivament, a un 53% i un 43% dels nivells pre-guerra.

Els experts també coincideixen a dir que l’exèrcit nord-americà no sembla haver-se adaptat a la proliferació dels atacs amb drons, una lliçó que asseguren que Washington hauria d’haver après amb la guerra d’Ucraïna.

“Encara que [els drons] tenen càrregues útils petites, són més difícils d’interceptar i molt més precisos, i això els converteix en una amenaça molt més gran per a les forces nord-americanes”, diu Decker Eveleth, analista de recerca associat del Center for Naval Analyses. Uns altres envits de caràcter més estructural, incloent-hi l’escassetat de refugis fortificats per a protegir soldats i equipament militar, també han fet que els actius dels EUA a la regió siguin especialment vulnerables als atacs de l’Iran.

Per exemple, el centre d’operacions tàctiques de Kuwait –on sis militars van morir a causa d’un atac de drons iranians a començament de març– no estava preparat per a protegir-se de possibles atacs aeris, segons la investigació sobre les morts encapçalada per congressistes demòcrates.

Les imatges de satèl·lit revelen que un avió de comandament i control E-3 Sentry de la base aèria Príncep Soldà, a l’Aràbia Saudita, fou destruït després d’haver estat aparcat a l’aire lliure, en una pista desprotegida.

El Comandament Central de l’exèrcit dels Estats Units s’ha negat a respondre les preguntes sobre l’anàlisi de les imatges.

Maximilian Bremer, investigador no resident de l’Stimson Center i oficial retirat de la força aèria, explica que l’abast dels atacs iranians contra bases nord-americanes a la regió ha deixat l’exèrcit amb un dilema: retirar les tropes a posicions més segures i, de retruc, limitar la capacitat de combat a la regió, o mantenir les bases tal com estaven, amb el risc de tenir més baixes.

Un oficial de l’exèrcit nord-americà explica a The Washington Post que els danys causats pels atacs iranians contra la Base de Suport Naval a Bahrain han estat extensos, cosa que ha obligat l’exèrcit a traslladar-la a la Base Aèria MacDill, a Florida. I afegeix que sembla poc probable que les tropes, els contractistes i els treballadors civils puguin tornar a la base “en un futur pròxim”.

Dos oficials més expliquen que és possible que les forces nord-americanes no tornin mai, si més no de manera multitudinària, a gran part de les bases de la regió atacades aquestes darreres setmanes, tot i que insisteixen que l’exèrcit encara no n’ha pres una decisió definitiva.

“Fa la sensació que hauríem d’estar a l’ofensiva, però en el cas d’aquestes bases no hi ha dubte que estem a la defensiva”, sentencia Bremer.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Al carrer major de Dunfermline, l’antiga capital d’Escòcia, els veïns van de botiga en botiga fent encàrrecs. Alguns s’aturen a xerrar una mica sota el sol primaveral.

Res no fa pensar que falten pocs dies per a unes eleccions municipals que podrien etzibar l’enèsim cop al govern del primer ministre britànic, Keir Starmer, i donar ales a l’independentisme escocès. Als carrers, però, cap partit no sembla fer campanya: de fet, no es veuen pancartes enlloc.

Fa menys de dos anys, les eleccions al parlament escocès es perfilaven com una lluita a mort entre el Partit Laborista, a l’alça, que tot just acabava d’obtenir una majoria històrica a les eleccions generals britàniques, i el Partit Nacionalista Escocès (SNP), que maldava per no dessagnar-se als sondatges. En qüestió de mesos, tanmateix, el panorama ha canviat radicalment: l’SNP té la majoria absoluta a tocar i els laboristes ni tan sols tenen assegurada la segona posició.

La impopularitat del Partit Laborista ha impulsat per tot el Regne Unit dos partits fins ara minoritaris: Reform UK, a la dreta, i el Partit Verd, a l’esquerra. A Escòcia, tanmateix, el beneficiari de l’ensulsiada del suport als laboristes ha estat ni més ni menys que l’SNP.

Després de gairebé dues dècades al capdavant del govern semiautònom d’Escòcia, la majoria dels escocesos coincideixen a assenyalar que l’historial de l’SNP al govern ha tingut alts i baixos. Sigui com sigui, els sondatges apunten que el partit s’encamina al cinquè mandat consecutiu, i el Partit Laborista s’escarrassa a mantenir la segona posició.

“L’SNP representa lluita per les necessitats d’Escòcia”, diu Jack Shepherd, votant de Dumferline de vint-i-vuit anys, mentre passeja amb un amic per la ciutat. “Potser no són perfectes, però molta gent creu que la resta és pitjor.”

Aquests darrers mesos, partits antigament minoritaris o de nova creació han guanyat eleccions a Europa, com ara a Hongria o a Bulgària. A Escòcia, tanmateix, la tendència és tota la contrària: els qui han guanyat terreny als sondatges, i que semblen tenir com més va més números d’aconseguir una majoria absoluta a les eleccions de demà, són la força hegemònica de la política nacional, l’SNP.

En les darreres eleccions generals britàniques, en què el Partit Laborista desbancà els conservadors després de més d’una dècada de govern, l’SNP perdé la dirigent més popular, Nicola Sturgeon, arran de l’escàndol del finançament del partit, pel qual el seu marit ha estat encausat formalment per malversació. El matrimoni se separà el setembre de l’any passat.

Sigui com sigui, alguns sondatges indiquen que l’SNP pot obtenir la majoria absoluta a les eleccions de demà. L’agència demoscòpica YouGov pronostica que el partit obtindrà 67 escons de 129: alguns altres rebaixen la previsió, però totes coincideixen a assenyalar que el partit guanyarà folgadament.

“Sens dubte, el suport al govern s’ha ensorrat”, diu Nicola McEwen, professora de polítiques públiques de la Universitat de Glasgow. “Cap altre partit [excepte l’SNP] no ha aconseguit de convèncer l’electorat que farà la feina millor que el govern.”

La transformació de l’SNP d’un grup marginal d’activistes independentistes al partit hegemònic de la política escocesa començà a final dels anys noranta, després del restabliment del parlament escocès. El partit arribà per primera volta al poder l’any 2007, i aconseguí majoria absoluta el 2011 –una fita considerable, atès que el sistema electoral escocès és dissenyat per promoure la formació de coalicions.

El resultat obligà el govern britànic a cedir a l’exigència d’un referèndum d’independència, que s’acabà fent l’any 2014. Els escocesos, finalment, s’acabaren decantant pel no, en un 55%, però la votació impulsà el suport a l’SNP.

La qüestió de l’autonomia escocesa és una de les grans claus de les eleccions de demà, segons que explica Stephen Boyd, director del laboratori d’idees Institute for Public Policy Research (IPPR) d’Edimburg, cosa que permet a l’SNP de respirar tranquil.

“La qüestió constitucional és el factor diferencial de la política escocesa: és la clau que explica per què el suport a l’SNP es manté més alt que no sembla a primer cop d’ull.”

Si el partit continua al poder, com tot sembla apuntar, John Swinney, cap de l’SNP i el govern autònom d’Edimburg, ha avançat que presentarà una moció al parlament escocès per a demanar un nou referèndum d’independència.

Seguint l’exemple dels seus predecessors conservadors, Starmer diu que no consentirà un nou referèndum. Els sondatges indiquen que un referèndum d’independència es decidiria per un marge molt estret: alguns, fins i tot, diuen que podria guanyar el sí.

Moltes de les polítiques presentades en el seu moment per l’SNP són extremadament populars entre els electors: els escocesos, per exemple, no paguen matrícula d’universitat ni les receptes mèdiques, i els menors de 22 anys i els més grans de 60 viatgen de franc amb autobús, a diferència d’Anglaterra. Els escocesos més rics paguen més imposts que no pas a la resta del Regne Unit, i els escocesos més pobres paguen menys que no pas a Anglaterra.

“Han fet moltes coses positives: transport de franc i moltes altres coses que la gent oblida perquè fa molt temps que són al poder”, diu Gill Stewart, de 71 anys, una ex-treballadora del sector sanitari que explica que tornarà a votar l’SNP.

Tot i els intents del cap dels laboristes escocesos, Anas Sarwar, de distanciar el partit de Starmer –aquest febrer, per exemple, féu el pas de demanar-ne la dimissió–, el partit ha anat caient als sondatges aquests darrers mesos, mentre partits més minoritaris han anat guanyant terreny, cosa que ha dividit el vot unionista encara més i, de retruc, podria ajudar a consolidar la majoria de l’SNP.

Com a Anglaterra, els dos partits que més s’han beneficiat de l’ensorrament dels laboristes han estat els Verds i Reform UK. Derek McNeill, un paleta d’Edimburg que havia votat l’SNP, explica que demà votarà els Verds, que també donen suport a la independència d’Escòcia. “Són els únics que parlen de transformar la nostra política”, explica l’home, de 64 anys.

Linda Ford, per una altra banda, diu que votarà tant els Verds com l’SNP, atès que el sistema electoral escocès permet als ciutadans de votar tant un partit com un candidat específic.

Ford, que lloa el govern escocès per ampliar l’accés de franc al transport públic, reconeix que la campanya electoral ha estat discreta. “Normalment, veiem cartells i pancartes, però no pas aquesta volta”, diu Ford, de 40 anys.

En les darreres eleccions escoceses, l’SNP formà un govern de coalició amb els Verds: l’acord, tanmateix, s’acabà trencant, cosa que costà el càrrec al predecessor de Swinney. Aquests darrers mesos, tanmateix, tant l’SNP com els Verds s’han beneficiat del descontentament generalitzat amb el Partit Laborista.

Emily Gray, directora general de la divisió escocesa de l’agència demoscòpica Ipsos, explica: “L’SNP ha aconseguit de marcar diferències, en part, perquè la resta de propostes no són gaire engrescadores”, diu. I afegeix: “Això li ha permès de desafiar el sentit comú i mantenir-se al capdavant dels sondatges.”

La UE treballa per resoldre l’obstacle que, paradoxalment, ha dificultat el procés d’accés de Montenegro al club dels vint-i-set: l’ús unilateral de l’euro al país, que va adoptar la divisa fa més de dues dècades, el 2002, sense permís del Banc Central Europeu (BCE).

“La Comissió Europea s’ha mostrat disposada a encarar la qüestió amb pragmatisme”, explica el ministre de Finances de Montenegro, Novica Vukovic, a Bloomberg. Vukovic, en aquest sentit, comenta que el país espera la proposta de Brussel·les per a resoldre la qüestió de l’euro a final d’aquest mes mateix.

Brussel·les tradicionalment ha obligat els països que volen ingressar a la UE a complir tot un seguit de criteris en matèria de garanties democràtiques i de governança econòmica. El cas de Montenegro, tanmateix, és únic: la UE mai no s’havia trobat amb un candidat que hagués adoptat l’euro unilateralment. El país confia a incorporar-se al club l’any 2028.

Vukovic, que refusa de revelar cap detall de la proposta de Brussel·les sobre la qüestió de l’euro, explica que al país li caldrà recaptar uns 2.100 milions d’euros enguany i l’any vinent als mercats internacionals: 500 milions, diu, es podrien recaptar amb suport del Banc Mundial; l’agència per al desenvolupament francesa en podria prestar 100 milions més, i el fons per al desenvolupament de l’OPEP, uns 50 milions més.

L’objectiu és reduir les necessitats d’endeutament de Montenegro amb vista al 2027 i crear una reserva fiscal per als anys següents. El país tampoc no descarta de vendre bons directament als mercats internacionals, però el panorama financer mundial, amb els tipus d’interès alts, ho dificulta.

L’última volta que el país va recórrer als mercats de deute estrangers va ser el març del 2025, quan va vendre bons del tresor, amb venciment el 2032, per valor d’uns 850 milions d’euros. El rendiment d’aquests títols es va enfilar a un 4,86% la setmana passada, cosa que representa un augment de mig punt percentual d’ençà de l’esclat de la guerra de l’Iran.

Montenegro, la més petita de les sis ex-repúbliques iugoslaves, va adoptar la moneda única el 2002 sense permís del BCE en un intent unilateral d’estabilitzar l’economia després d’anys de volatilitat desbocada arran de la desintegració de Iugoslàvia.

Segons que va avançar Bloomberg el mes passat, no s’espera que la proposta de Brussel·les obligui Montenegro a introduir canvis radicals en l’estructura monetària del país.

Aquests darrers anys, Montenegro ha passat al davant de la resta d’aspirants dels Balcans en la cursa per a accedir a la UE. El país, de fet, espera tancar les negociacions amb Brussel·les a final d’aquest any mateix. El darrer país a ingressar al club va ser Croàcia, l’any 2013.

En declaracions a Bloomberg, Vukovic explica que és probable que el deute públic augmenti temporalment enguany en relació amb el PIB, atès que el país prepara uns quants projectes d’infrastructures de gran abast.

“Després d’això, confiem que la trajectòria del nostre deute s’estabilitzarà i començarà a caure”, afirma. Aquests darrers mesos, les agències creditícies han millorat la qualificació del deute del país, fins ara catalogat de bo porqueria.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Exxon Mobil i Chevron –dues de les tres petrolieres més grans del món quant a volum de producció– han registrat uns beneficis considerablement superiors als esperats aquest trimestre, en què l’augment del preu del petroli i el gas natural ha compensat amb escreix l’impacte de la guerra de l’Iran en el volum de producció d’ambdues companyies.

L’alça dels preus de l’energia ha fet créixer els beneficis d’Exxon a 1.700 milions de dòlars (uns 1.450 milions d’euros) aquest trimestre, una xifra que compensa amb escreix els 400 milions de dòlars (uns 340 milions d’euros) que la companyia calcula que ha perdut a causa de l’esclat del conflicte, segons que reflecteixen els comptes trimestrals publicats divendres proppassat. Prop d’un 15% de la producció mundial d’Exxon ha quedat aturada a causa del conflicte, segons que ha explicat el director financer de l’empresa, Neil Hansen.

Tot i estar menys exposada a les turbulències geopolítiques al Llevant, la producció de Chevron s’ha reduït d’un 5% aquest trimestre en comparació amb l’anterior, cosa que no ha impedit que els beneficis trimestrals de la companyia superessin les expectatives de tots els analistes de Wall Street.

El mes passat, tant Exxon com Chevron advertiren que la guerra a l’Iran impactaria tant en el seu volum de producció com en els ingressos, cosa que empenyé els analistes de Wall Street a rebaixar les previsions d’ingressos per a ambdues companyies per al primer trimestre. Tot i les bones xifres d’aquest trimestre, ambdues empreses han coincidit a assenyalar que el tancament de l’estret d’Ormuz complicava les perspectives que tenien per a la resta de l’any.

“El mercat mundial de l’energia continua sotmès a una pressió extrema”, afirmà la setmana passada Mike Wirth, director executiu de Chevron, en una entrevista a la cadena nord-americana CNBC. Encara que el preu del petroli als mercats internacionals ha crescut d’un 50% d’ençà de l’esclat del conflicte, a final de febrer, els contractes de futur del cru continuaven cotitzant a la baixa divendres proppassat.

Els beneficis d’Exxon aquest primer trimestre, excloent-ne partides extraordinàries, s’han enfilat a uns 4.900 milions de dòlars (uns 4.170 milions d’euros). Aquesta xifra equival a 1,16 dòlars (un euro) per acció, un 23% per sobre de l’estimació mitjana dels analistes de Wall Street.

El productor de petroli més important de tot Amèrica del Nord preveu de produir una mitjana diària mitjana d’uns 4,9 milions de barrils de petroli enguany. Tanmateix, Hansen ha avançat que l’empresa podria acabar revisant a la baixa aquesta previsió en cas que el conflicte a l’Iran continués impedint-li de produir o exportar cru i gas natural liquat procedent de la regió.

“Part de l’envit a l’hora de fer previsions és que, com us podeu imaginar, realment no sabem quant de temps continuarà tancat l’estret d’Ormuz”, explicà en una entrevista la setmana passada.

Quant a Chevron, el benefici per acció s’ha enfilat als 1,41 dòlars (1,20 euros), un 56% més que no es preveia, tant per l’augment del preu del cru i el gas com per l’augment de la producció en un jaciment de la petroliera a Guyana.

El mes passat, Chevron advertí de possibles pèrdues derivades dels carregaments de cru que han quedat varats al Llevant arran de l’esclat del conflicte. Això empenyé alguns analistes a retallar les seves estimacions per a aquest primer trimestre, cosa que ha ajudat la companyia a superar les expectatives del mercat.

Aquest repunt dels beneficis de Chevron s’explica, en gran part, pels ingressos derivats de l’augment del preu del cru procedent de mercats com el del Cassaquistan, i també per l’augment dels marges de benefici de les refineries de la companyia a Amèrica del Nord.

“Ha superat les nostres expectatives”, digué divendres la directora financera de la petroliera, Eimear Bonner.

BP i TotalEnergies, que presentaren resultats trimestrals pocs dies abans d’ExxonMobil i Chevron, també han superat amb escreix les previsions de beneficis dels analistes.

Quant a la producció, la compra de la petroliera Hess i l’augment de l’activitat de la companyia al Golf de Mèxic i Texas han impulsat la producció de la petroliera per sobre del nivell registrat el primer trimestre de l’any passat, cosa que ha superat amb escreix la caiguda de l’activitat al Llevant, especialment a l’Aràbia Saudita i Kuwait.

La petroliera, tanmateix, no ha esquivat del tot dels estralls de la guerra. La divisió internacional de refineria de Chevron ha perdut prop de mil milions de dòlars (uns 850 milions d’euros) aquest trimestre a causa de la caiguda dels marges de benefici en els productes refinats, i també a causa de l’augment dels costs de transport i d’uns quants factors comptables adversos.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Txornòbil, Ucraïna. Després del desastre nuclear de Txornòbil, del qual diumenge passat va fer quaranta anys, més de 300.000 persones van fugir dels municipis de la rodalia del reactor número 4, destruït per l’accident. El 2019, tanmateix, Nàdia Mudrik-Motxalova va emprendre el camí contrari: va anar cap a Txornòbil per motius laborals, després d’haver-se traslladat en un primer moment a Kíiv tot fugint dels milicians pro-russos que van ocupar el seu poble natal a la regió oriental de Lugansk, prop de la frontera amb Rússia.

Mudrik-Motxalova explica que, al seu poble, treballava en un mitjà local i, després de l’ocupació, informar amb una perspectiva obertament pro-ucraïnesa va esdevenir molt perillós. Mentre fugia del poble, recorda haver pensat que ella i les seves filles –que aleshores tenien nou anys i dotze– només en serien fora un grapat de setmanes, fins que les autoritats ucraïneses en recuperessin el control. Mai més no hi han tornat, com tampoc no han pogut tornar els ciutadans que van fugir de Prípiat, el poble més pròxim al reactor, l’any 1986.

“En vam marxar pensant que seríem fora poc temps”, diu. “La gent de Prípiat també en va marxar pensant que hi tornaria.”

A la Zona d’Exclusió de Txornòbil, on ara treballa com a guia per a l’Empresa Central de Gestió de Residus Radioactius, de propietat estatal, Mudrik-Motxalova contempla les llars abandonades a través dels ulls d’una refugiada. Els apartaments i cases de Prípiat –buits de residents, però plens de joguines abandonades, fotografies familiars, quaderns escolars, cartes i targetes de felicitació– li recorden tot allò que va haver de deixar enrere.

“Veure les coses que la gent va deixar a casa em fa pensar en les meves pròpies pertinences, abandonades a Lugansk”, diu. “Penso en una vida interrompuda, tallada per la meitat.”

El desastre nuclear, diu, no es pot mesurar amb els índexs de radiació a la zona o amb les tones de ciment i acer que van caldre per a crear el sarcòfag que ara cobreix el reactor accidentat: “Parlem de la salut d’algú, del temps d’algú, de la família d’algú.”

En un primer moment, la feina de Mudrik-Motxalova consistia a explicar en què s’havia convertit la zona: un territori restringit ple de residus radioactius on científics, bombers, guàrdies i més treballadors continuen gestionant, dècades després, els efectes del desastre al costat dels colons que van tornar a la zona per reconstruir la seva vida o construir-ne una de nova.

L’ocupació russa, amb tot, ha fet esclatar l’equilibri precari que havia definit la vida a la regió aquestes darreres dècades: els turistes s’han esfumat i els atacs russos han destruït infrastructures i equipaments. Alguns dels companys de feina i amics de Mudrik-Motxalova es van allistar a l’exèrcit i han mort. Alguns altres han perdut la vida en bombardaments durant l’ocupació. I alguns continuen al front. “Ens solíem trobar per assajar, per cantar, per les festes”, diu: “Ara ens veiem als funerals.”

L’experiència d’Ucraïna amb Txornòbil, comenta, influeix en la manera com entén la guerra: “Ens vam sobreposar a la radiació. També ens sobreposarem a Rússia.”

Mikhaïlo Xilo, un mestre de primària jubilat, viu en un carrer abandonat de Txornòbil, enmig de cases cobertes d’arbusts i arbres on, segons que explica, de tant en tant es pot albirar un linx. Comenta que va comprar la casa després d’haver tornat a la zona d’exclusió, l’any 2000. Va néixer el 1937 a Koxivka, al districte de Txornòbil, i explica que ja fa generacions que la seva família viu a la zona, on es va criar.

El seu pare va morir a la Segona Guerra Mundial. Durant l’ocupació nazi, afegeix, ell es va haver d’amagar al bosc amb la mare i més veïns de Txornòbil. El 1943, quan tenia sis anys, va resultar ferit per un bombardament mentre caminava amb un amic cap al riu Prípiat. Dècades després, encara té fragments de metralla al genoll dret i ha de caminar amb bastó.

Xilo fou una de les aproximadament 116.000 persones que el govern de l’URSS va evacuar de la zona arran de l’accident. Amb el pas del temps, unes 220.000 persones més van haver de ser desplaçades d’unes altres regions contaminades a Ucraïna, Bielorússia i Rússia. Explica que els van dir que tan sols s’enduguessin les coses imprescindibles de casa, perquè hi tornarien “al cap de tres dies”. No fou així, tot i que alguns van tornar al poble al cap d’un temps sense permís de les autoritats.

Durant els anys immediatament posteriors a l’accident, es calcula que 1.200 “autocolonitzadors” –en ucraïnès, samoseli– van tornar a Txornòbil. El 2018 en quedaven uns 130. Ara en són una cinquantena, segons funcionaris de l’agència, gairebé tots gent gran.

Xilo explica que hi va tornar perquè la seva dona no volia viure més temps lluny de casa: “No ho podia aguantar més.” El matrimoni va tornar a Txornòbil l’any 2000: ella es va morir de càncer al cap d’uns quants anys i ell es va quedar sol. És mot probable que el càncer de la seva dona estigués relacionat amb la radiació de la zona, però és impossible de saber-ho amb certesa.

La història documentada de Txornòbil es remunta a fa uns quants segles: el primer esment escrit de què es té constància és del 1193 i els jaciments arqueològics de la zona són encara més antics, dels segles X i XI. Xilo estableix un paral·lelisme entre la història de Txornòbil i la de l’apsinthos, l’estel caigut del Nou Testament que enverina les aigües de la Terra.

La paraula ucraïnesa per a l’artemísia comuna, una planta de la família de l’absenta, és txornóbil. “Només un desgraciat podria haver decidit de construir una central nuclear en un lloc amb un nom així”, diu Xilo. “La tragèdia la dúiem escrita al nom.”

Pujant pel carrer on viu, degradat i cobert de males herbes, hi ha una antiga universitat que ara és la seu de l’Institut de Problemes de Seguretat de les Centrals Nuclears, una de les poques institucions que continuen treballant a la zona d’exclusió.

L’institut s’encarrega de supervisar el desmantellament de la central de Txornòbil i de reforçar el sarcòfag que cobreix el reactor número 4, una estructura coneguda oficialment com el Nou Recinte de Contenció.

Dins un laboratori, Liudmila Txikur, una destacada enginyera radioquímica que fa trenta anys que treballa a la zona, hi analitza mostres: aigua, terra, aire i materials extrets de la rodalia de la unitat 4. “Txornòbil és la meva vida”, diu.

En una sala del soterrani de l’edifici s’amunteguen els robots que, en el seu moment, es van fer servir per a recollir dades de l’interior dels espais més contaminats de la central, als quals els treballadors no podien accedir. Per Anatoli Nosovskí –director de l’institut i especialista en seguretat nuclear, que va treballar en la construcció i instal·lació del sarcòfag el 1986 i el 1987–, el cobriment del reactor és el principal problema tècnic de Txornòbil.

Els materials radioactius de l’interior del reactor destruït encara s’han de recuperar, empaquetar i emmagatzemar. Alguns ja s’han començat a descompondre i a convertir-se en pols radioactiva, cosa que també podria esdevenir una font de riscs a la llarga. “Vull veure, el temps que em queda de vida, un esforç amb cara i ulls real per a eliminar definitivament les conseqüències de l’accident”, afirma.

L’atac d’un dron rus contra el sarcòfag, el febrer de l’any passat, va complicar encara més la gestió d’aquests riscs. L’Agència Internacional de l’Energia Atòmica creu que va causar un forat al sostre i un incendi a l’interior de l’estructura.

Funcionaris de la central nuclear de Txornòbil expliquen que l’impacte va malmetre el revestiment exterior i la membrana de segellament interior del sarcòfag, i Greenpeace Ucraïna ha advertit que, si no s’hi fan reparacions urgents, l’impacte de l’atac podria fer que l’estructura s’acabés ensorrant. Nosovskí confirma que el sarcòfag va sofrir danys: “Els atacs de Rússia contra les nostres instal·lacions nuclears són actes de terrorisme nuclear.”

Míkola Panasiuk, director del Laboratori de Recerca Geoecològica, s’encarrega d’estudiar les aigües freàtiques i superficials, incloent-hi les dels rius Prípiat i Uzh. Panasiuk va assenyalar que els nivells de radionúclids havien disminuït en general, però que la contaminació nuclear es continuava escampant per mitjà de l’aigua i els sediments.

Dmitro Horodetskí, investigador especialitzat en avaluacions d’impacte ambiental, diu que els boscs formen part d’aquest cicle: les arrels, els fongs i els arbres absorbeixen els radionúclids del sòl, els emmagatzemen i els tornen a través de la descomposició, o bé els alliberen quan es cremen.

Una font de preocupació especial, en efecte, són els incendis. Els drons i míssils russos travessen la zona d’exclusió a onades i, quan són abatuts o bé s’estavellen contra boscs secs, hi ha el perill que en cremin el sotabosc contaminat. Aquests darrers anys, explica, tant les defenses antiaèries com les defenses terrestres convencionals han passat a formar part de les operacions de protecció ambiental a la zona.

Els soldats d’una unitat de defensa aèria mòbil expliquen que la central nuclear és el centre de gravetat de les seves operacions: les unitats, diuen, es mouen en zones predefinides per a evitar que, en cas d’atraure un atac enemic, els projectils o la metralla impactin contra la planta, el sarcòfag i més punts crítics.

Els drons russos, mentrestant, continuen sobrevolant el cel de la regió en direcció a Jitómir o l’oest d’Ucraïna. “La prioritat són les persones”, diu un soldat: “Però les conseqüències d’un atac contra la central serien crítiques.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

De portes enfora, el govern dels Emirats Àrabs Units (EAU) ha presentat la decisió de sortir de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), el càrtel de productors de petroli, com una oportunitat per a respondre amb més agilitat a la crisi energètica desfermada per la guerra amb l’Iran.

No obstant això, la decisió també arriba després d’anys de tensions entre els EAU i l’Aràbia Saudita, la gran força hegemònica de l’organització. Ambdós veïns són, en molts aspectes, aliats naturals, però també arrosseguen un llarg historial de desacords que, aquests darrers anys, els ha abocat a una lluita aferrissada per l’hegemonia regional.

Mentre que l’Aràbia Saudita es considera a si mateix el gran referent del món àrab i musulmà, el múscul econòmic creixent dels EAU ha empès el govern emiratià a seguir la seva pròpia agenda, especialment en matèria de política exterior. La guerra de l’Iran ha tornat a palesar les diferències entre els dos veïns, que discrepen sobre com contenir el seu adversari comú i els seus aliats a tota la regió.

Per què han sortit de l’OPEP, els EAU?

L’Aràbia Saudita i els EAU seguien una mateixa línia les decisions importants de l’OPEP, encara que a vegades xocaven per les quotes de producció. Aquests desacords ja deixaren els EAU prop de sortir de l’OPEP en el passat, tot i que no arribaren a fer el pas. Darrerament, el govern emiratià ha proposat d’augmentar la capacitat de producció de petroli, mentre l’Aràbia Saudita continua pressionant els membres del càrtel perquè restringeixin el subministrament de cru.

Històricament, Riad i Abu Dhabi han tendit a adoptar posicions semblants com a membres de l’OPEP, tot i que ocasionalment han divergit en relació amb les quotes de producció de l’organització. De fet, aquests desacords ja empenyeren els EAU a amenaçar de sortir del càrtel en el passat, tot i que se n’acabà desdient. Darrerament, Abu Dhabi ha optat per augmentar la producció de petroli, mentre que l’Aràbia Saudita ha defensat de restringir-la.

Dimarts de la setmana passada, el ministre d’Energia dels EAU, Suhail Al Mazrouei, declarà en una entrevista que les turbulències causades al mercat de l’energia per la guerra indicaven que era el moment oportú per a sortir de l’OPEP, i afegí que el procés conjunt de presa de decisions del càrtel podria limitar l’agilitat dels productors a l’hora de respondre a les exigències dels mercats. Abu Dhabi és conscient que la reobertura de l’estret d’Ormuz farà disparar la demanda pel seu petroli, i no sembla disposada a contenir-se per complaure la resta de membres de l’OPEP.

Per què han empitjorat les relacions entre els EAU i l’Aràbia Saudita?

Les dues economies més grans del món àrab comparteixen lligams molt estrets. Ambdues són dirigides per règims dinàstics que han emprat els ingressos de l’extracció de petroli per a refermar el seu poder sobre el país i projectar influència a l’estranger. Ambdues han estat aliades clau dels Estats Units i han tancat acords amb Washington per guanyar-se el favor del president Donald Trump.

També han compartit sovint posicionaments en matèria de política regional. Ambdós països s’oposaren als alçaments de la Primavera Àrab que enderrocaren els governs d’Egipte i Tunísia a començament de la dècada del 2010. Ambdós enviaren recursos i equipament militar al Iemen per contrarestar la insurrecció del moviment huti, aliat amb l’Iran, que controla gran part d’aquest país assolat per la pobresa.

Però, darrerament el Iemen ha esdevingut un focus de tensió encara més gran entre ambdós països. Riad ha acusat Abu Dhabi de donar suport als grups separatistes del país, i els EAU han expressat preocupació pel suport del seu rival als islamistes iemenites. Les tensions entre ambdós esclataren aquest desembre, quan l’Aràbia Saudita afirmà que havia atacat un carregament d’armes provinent dels EAU que es dirigia al Iemen.

Una altra línia divisòria és el Sudan, assolat per una guerra civil brutal que esclatà el 2023. El govern sudanès ha acusat els EAU de donar suport als rebels de les Forces de Suport Ràpid (RSF) en el conflicte del grup contra l’exèrcit sudanès, que té el suport de l’Aràbia Saudita i Egipte. El govern emiratià nega que doni suport a cap dels dos bàndols del conflicte.

Aquests darrers mesos, Riad també ha pressionat el govern somali perquè trenqui vincles amb els EAU, amb qui ha signat uns quants acords en matèria de seguretat, defensa i també en matèria comercial.

En què discrepen l’Aràbia Saudita i els EAU respecte de l’Iran?

Tot i que tant Abu Dhabi com Riad consideren l’Iran –i els seus aliats regionals– la principal amenaça per a la seva seguretat, els EAU sempre han mantingut una certa cordialitat amb Teheran, en part perquè Dubai ha estat, durant anys, una de les grans portes d’entrada comercials a l’Iran, una economia subjecte d’anys ençà a les sancions d’Occident. L’any 2016, l’Aràbia Saudita trencà relacions diplomàtiques amb l’Iran, quan uns manifestants ocuparen els edificis oficials del regne a l’Iran, i els EAU optaren per substituir el seu ambaixador a Teheran per un delegat comercial.

Ambdós veïns discrepen de la manera com s’ha de respondre a l’allau de míssils que han continuat caient als respectius territoris fins fa poques setmanes.

El govern emiratià, delerós de protegir la reputació dels EAU com a centre internacional de negocis i turisme, sospesà d’afegir-se als atacs contra l’Iran, i pressionà l’ONU perquè aprovés una reobertura forçosa de l’estret d’Ormuz, el principal canal d’exportació dels hidrocarburs del país.

Tanmateix, Riad optà per la via diplomàtica i treballà rere bastidors per provar d’acostar posicions entre Washington i Teheran.

El petroli és l’única font de rivalitat entre els EAU i l’Aràbia Saudita?

Aquestes darreres dècades, tant els EAU com l’Aràbia Saudita han treballat per reduir la seva dependència del petroli amb la promoció de nous sectors econòmics capaços de generar llocs de feina qualificats per als seus ciutadans.

Els EAU han estat especialment efectius a l’hora de reduir la dependència del petroli. Els emirats de Dubai i Abu Dhabi han estat, durant molts anys, els centres financers més importants de la regió, en gran part gràcies a la flexibilització de la legislació migratòria per als treballadors estrangers qualificats i a un règim fiscal extremadament favorable per als contribuents. Les llibertats religioses i socials de Dubai, més flexibles que no pas les d’altres grans centres regionals, l’han fet especialment atractiva per als treballadors expatriats.

Delerosa de reproduir l’èxit dels EAU amb Dubai, l’Aràbia Saudita ha provat de persuadir els grans gegants financers mundials perquè traslladin les seves seus regionals a Riad. Aquests darrers anys, el regne –que d’ençà de la seva fundació ha propugnat la branca wahhabita de l’islam, i que és el país on es troba la Meca, el lloc més sagrat de la religió– ha anat flexibilitzant les seves normes socials ultraconservadores, tot permetent a les dones de conduir o incorporar-se al mercat laboral. El govern saudita també ha suprimit l’anomenada policia de la moral, i ha flexibilitzat les regulacions sobre la vestimenta pública.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb