L’Auditori Andrew Mellon, al cor de Washington, és un edifici emblemàtic d’estil neoclàssic amb tocs daurats, més conegut per ser l’indret on es va signar el tractat fundador de l’OTAN. La setmana passada, tanmateix, s’hi va fer un esdeveniment de tarannà un pèl més bel·licista: una reunió d’inversors de capital de risc de Silicon Valley delerosos de ficar cullerada en el frenesí militarista del govern Trump.

L’esdeveniment en qüestió era el fòrum Hill & Valley, que va començar durant el govern Biden com un petit cicle de sopars centrat en la rivalitat geopolítica amb la Xina. D’aleshores ençà, s’ha convertit en la reunió més important del món tecnològic a Washington i en la cita més cobejada entre els executius que han donat suport al president Donald Trump.

L’any passat s’hi respirava un ambient marcadament optimista: el d’un govern nou que havia adoptat sense reserves les idees i posicions de la dreta tecnològica nord-americana, com més va més influent. Enguany, aquesta aliança sembla haver començat a donar fruits: Silicon Valley, tal com ha demostrat el fòrum, ha deixat de ser un espectador de luxe del segon mandat de Trump i s’ha convertit en una pota clau, amb les portes giratòries entre ambdós mons funcionant a ple rendiment.

El fòrum –que es proclama bipartidista, per bé que els tres cofundadors siguin partidaris aferrissats de Trump– ha vist com uns quants membres entraven al segon govern Trump: la llista inclou el podcaster i inversor David Sacks, que ocupa el càrrec de tsar de la IA i les criptomonedes de la Casa Blanca; l’executiu d’Uber Emil Michael, que ocupa un alt càrrec al Pentàgon, i el cofundador de Hill & Valley, Jacob Helberg, que ara exerceix de sots-secretari d’Estat dels EUA.

Un any després de la presa de possessió de Trump, cada vegada més recursos –uns 500.000 milions de dòlars– que el Pentàgon gasta anualment en contractes han començat a fluir cap a empreses emergents del sector tecnològic que aspiren a transformar el futur de la guerra. Michael, ara sots-secretari de Defensa per a Recerca i Enginyeria, ha arribat a dir que “mai no hi havia hagut tant de capital privat per a la tecnologia de defensa com ara”.

Aquests darrers mesos, uns quants membres il·lustres de Hill & Valley han fet el salt al govern, tot aprofitant els seus nous càrrecs per a fer realitat els somnis i desigs del sector. Sacks, que va dimitir oficialment del càrrec al govern la setmana passada, ha promulgat una ordre executiva per impedir que els governs estatals dels EUA impulsin “regulacions excessivament estrictes” en matèria de IA. El juliol de l’any passat, el Pentàgon va causar un terrabastall als mercats quan va anunciar que invertiria 400 milions de dòlars en MP Materials, una empresa que es dedica a l’extracció de terres rares, en un procés de licitació no competitiu. El mes passat, la marina nord-americana va signar un contracte de 900 milions de dòlars amb l’empresa emergent Hadrian per a construir una fàbrica per a peces de submarins que integra la IA; paral·lelament, el programari Maven de Palantir ha esdevingut un component clau de les operacions del Departament de Defensa, cosa que garanteix a l’empresa fons públics durant anys.

Durant l’esdeveniment, una legió d’alts càrrecs del govern Trump –molts dels quals, provinents de Silicon Valley– van pujar a l’escenari per celebrar el canvi de rumb a Washington. El nou cap d’adquisicions del Pentàgon, Michael Duffey, va defensar d’accelerar els terminis dels contractes del govern amb empreses emergents, tot remarcant que “les cinc parets” del Pentàgon havien deixat de ser una “font d’innovació” per al sector de la defensa als EUA. Jared Isaacman, el cap de la NASA, es va esplaiar sobre l’objectiu d’enviar astronautes a Mart i construir una base permanent a la Lluna. Qui comparteix aquest anhel és Elon Musk, que va triar personalment Isaacman per dirigir l’agència.

El sector, que sempre ha santificat el poder de la tecnologia i ha defensat que l’empresa privada era més eficient que no pas el sector públic, ha trobat ara un govern que comparteix aquesta filosofia exacta i que mai no s’ha girat d’esquena al clientelisme i als tractes entre amics.

Els assistents de Hill & Valley repeteixen que van a l’esdeveniment “a veure-hi amics”. És la cantarella no oficial del fòrum: tothom sembla ser-hi “per a veure els amics”.

“Veure els amics” és un eufemisme que les elits del sector tecnològic fan servir per a referir-se al networking entre executius. Els assistents de Hill & Valley semblen actuar amb una despreocupació curosament estudiada, relaxats però sempre a punt de conèixer la pròxima gran inversió o oportunitat comercial.

A H&V –el nom amb què els assistents han batejat la conferència enguany, com si fossin les inicials d’una marca de luxe–, mil cinc-cents “amics” s’amunteguen al vestíbul, tot admirant una nau espacial d’una empresa emergent que acabava de tornar de l’espai mentre masteguen bossetes de tabac sense nicotina seguint l’última moda. Molts parlen de la imminent sortida a borsa de SpaceX, la companyia d’Elon Musk, sense poder contenir l’emoció. Centenars més esperen fora de la porta, en una cua que s’estén al llarg de l’illa.

Els “amics” fa una mica de tot: integren la IA en fàbriques d’armament, construeixen robots amb sensors capaços de reparar equipament militar sota l’aigua o bé dissenyen satèl·lits diminuts perquè facin de xarxa de GPS alternativa en cas que un enemic desactivi la convencional durant un atac. Uns altres es vanten d’haver creat programari que permetrà de convertir qualsevol cotxe, camió, tanc o tractor en un vehicle autònom.

Johnson –cara visible d’un moviment social dedicat a promoure la longevitat anomenat Don’t Die (“No us moriu”)– explica que ha anat a l’esdeveniment a recordar als seus “amics” que fer la guerra no promou la “salut social” i, per extensió, la consecució de la immortalitat. L’inversor Adam Gefkovicz parla del seu somni de construir “una infrastructura social per a les ments més brillants que treballen en els problemes més importants”. Els caps de setmana, aquest noi de 30 anys es dedica a organitzar reunions. Una de les que organitza és “com una combinació d’un festival de música, un campament d’estiu i un retir espiritual”; una altra és “com una mena de competició de supervivència inspirada en les novel·les Els jocs de la fam“.

Per a la dreta tecnològica, el patriotisme i l’ànim de lucre són del tot compatibles. Els assistents a l’esdeveniment ofereixen una visió utòpica d’una reindustrialització total dels Estats Units que impulsi la classe mitjana nord-americana i redueixi dràsticament la dependència de les cadenes de subministrament nord-americanes del mercat xinès.

Però la realitat és que moltes de les empreses que competeixen pels contractes del govern acabaran fracassant, no tan sols perquè posar en marxa una empresa emergent és extremadament difícil per si sol, sinó també perquè les empreses del sector de la defensa sovint malden per generar beneficis –per magres que siguin– sense finançament del govern.

Els estàndards han canviat tant durant la segona legislatura que sovint costa veure on s’acaba el govern i on comencen els negocis. El cofundador més conegut de Hill & Valley –Jacob Helberg, donant de Trump i ex-assessor de Palantir, un dels grans nexes d’unió entre el sector tecnològic i la indústria armamentística– exerceix ara de sots-secretari d’Afers Econòmics al Departament d’Estat dels EUA, un càrrec des del qual va ajudar a negociar un consorci d’inversió amb fons sobirans de Singapur i d’uns quants països més, com també amb el conglomerat japonès Softbank, l’existència del qual va revelar al fòrum. En certa manera, Helberg ha passat a ser tant el comercial com el client.

Richard Painter, professor de dret que va ocupar el càrrec de responsable en cap d’ètica al govern Bush, afirma que Hill & Valley “és, en essència, una còpia conservadora” del Fòrum de Seguretat d’Aspen, la conferència que reuneix alts càrrecs del govern nord-americà amb acadèmics, corporacions i empreses emergents del sector de la defensa. El govern Trump, tanmateix, considera l’esdeveniment un cavall de Troia del Partit Demòcrata, fins al punt que el secretari de Defensa, Pete Hegseth, va prohibir als treballadors del govern d’anar-hi l’any passat.

“A Aspen, si més no, es mirava de salvar les aparences”, diu Painter, que explica que la presència d’acadèmics a l’esdeveniment feia d’amortidor entre els alts càrrecs del govern i els representants del sector de la defensa. “Ara és tot tan transparent, tan descarat… Molt a l’estil de Trump.”

A la sortida de l’esdeveniment, després d’hores de frenesí militarista, alguns participants semblen intuir que l’eufòria del moment actual podria tenir data de caducitat.

Un inversor, que accepta de parlar anònimament amb The Washington Post, diu que dubta que l’aliança fulgurant entre el trumpisme i el sector tecnològic tingui un futur brillant. “Això és el que més bé fa Silicon Valley: abocar diners i recursos a la darrera sensació”, diu mentre s’arronsa d’espatlles. “Què faran [totes aquestes empreses] després del govern Trump? Tots nosaltres hem aportat milions a una aliança que és possible que no resisteixi el pas del temps.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’any passat, Vladímir Putin es va vantar molt de la presa de Kúpiansk, a l’est d’Ucraïna, per l’exèrcit rus. Tanmateix, hores més tard Volodímir Zelenski desmentí les proclames de Putin amb un vídeo enregistrat en aquella localitat mateix.

Aquests darrers mesos, les tropes ucraïneses han anat foragitant progressivament les forces russes de les seves posicions a Kúpiansk, segons que expliquen a Bloomberg dues fonts russes.

El revés –justament en un moment en què ambdues parts es preparen per a intensificar els combats, ara que ha passat l’hivern– ha agafat Putin amb el pas canviat. El Ministeri de Defensa rus no ha fet declaracions sobre la situació a la ciutat, que és un enllaç clau en la xarxa ferroviària del país.

La retirada progressiva de les forces russes a Kúpiansk evidencia que Moscou és lluny d’aconseguir els objectius que Putin es marcà al començament de la guerra, que ha entrat en el cinquè any. Les forces russes han aconseguit progressos en algunes zones, però el front fa temps que roman estancat, sense grans avenços de cap bàndol.

Ambdues parts malden per “privar el seu adversari de llibertat de moviment, no pas a 30 quilòmetres del front, sinó fins a 300 quilòmetres”, explica a Bloomberg l’ex-comandant suprem adjunt de l’OTAN a Europa, James Everard. “Qui controli la situació pot ofegar l’altre bàndol a còpia de tallar-li les línies de subministrament i de reforços. Hi ha en joc això, realment.”

La perspectiva d’una resolució negociada sembla com més va més llunyana, oimés ara que la guerra de l’Iran acapara el focus mediàtic i l’atenció de Trump. Les negociacions entre Kíiv i Moscou, encapçalades pels Estats Units, s’han estancat, i sembla improbable que es reprenguin aviat.

L’exèrcit rus, mentrestant, es prepara per a una nova campanya a Ucraïna, segons que expliquen a Bloomberg fonts coneixedores de les deliberacions internes del Kremlin i de la situació al front. Sense un avenç significatiu en les negociacions, la guerra es pot allargar un any més o dos, segons una d’aquestes fonts. Una altra font explica que és probable que els avenços siguin mínims, perquè l’exèrcit rus continua essent incapaç de penetrar en les defenses amb drons d’Ucraïna.

Ucraïna espera una nova ofensiva russa a l’abril i el maig contra les ciutats fortificades de Sloviansk i Kramatorsk –a la regió del Donetsk, a l’est del país–, però és probable que Moscou no aconsegueixi prou efectius ni recursos per a prendre-les, segons Mikola Bieliéskov, investigador de l’Institut Nacional d’Estudis de Seguretat de Kíiv.

“Dissortadament, la incapacitat de Rússia per a penetrar en les nostres defenses implica que és probable que el focus [de Moscou] es desplaci cap a la destrucció de les infrastructures essencials d’Ucraïna”, diu.

El càlcul estratègic de cada bàndol és extraordinàriament senzill: segons el Kremlin, els objectius militars que té enguany Rússia són prendre el control de la part del Donbàs que roman sota control ucraïnès –en què s’engloben les regions de Luhansk i Donetsk– i provar de conquerir tant territori com pugui a la resta del país per a reforçar la posició negociadora de Moscou en unes converses de pau.

Dimecres de la setmana passada, el Ministeri de Defensa rus afirmà que les forces del seu país havien pres Luhansk del tot. Kíiv continua sense pronunciar-se sobre la situació a la regió.

L’estratègia ucraïnesa també és simple: matar o ferir soldats russos més de pressa que Moscou no pugui reclutar-ne i, doncs, afeblir gradualment la força de combat de l’exèrcit rus i facilitar possibles contraofensives.

Ucraïna s’ha fixat l’objectiu de 50.000 baixes russes el mes, cosa que superaria la mitjana mensual de reclutes del Kremlin: entre 35.000 i 40.000. Fins ara, tanmateix, Kíiv no ha estat capaç d’aconseguir aquest objectiu.

La setmana passada, Washington comunicà als seus aliats que continua confiant a reprendre les negociacions entre Kíiv i Moscou, per bé que ambdues parts continuen molt distanciades i que les converses no han produït cap avenç tangible fins ara.

Rússia no afluixa en les seves exigències; per exemple, la retirada de les tropes ucraïneses de les parts del Donetsk que Moscou continua sense poder conquerir, cosa que Ucraïna refusa. Els Estats Units proposen de convertir el territori en una zona econòmica lliure.

Zelenski confia que les negociacions trilaterals es reprenguin aquestes setmanes vinents. “No crec que les negociacions siguin en un atzucac –declarà fa poc a la premsa–. I si hi fossin, què hauríem de fer? Rendir-nos? Relaxar-nos?”

L’encariment del petroli arran de la guerra de l’Iran ha augmentat inesperadament els ingressos fiscals de Moscou, cosa que afavoreix el finançament de la invasió. Kíiv, mentrestant, perilla de quedar-se sense armament nord-americà –o, si més no, de rebre’n molt menys– a mesura que el conflicte amb l’Iran s’allarga i Washington opta per concentrar els recursos al Llevant.

Rússia, mentrestant, continua la campanya implacable d’atacs aeris contra Ucraïna, i especialment contra la infrastructura energètica. Ucraïna s’ha decidit a dur la guerra a Rússia, i ha respost a l’ofensiva de Moscou amb una onada d’atacs amb drons contra infrastructura civil en territori rus.

L’any passat, Ucraïna va fer més de 23.000 atacs contra infrastructures russes, segons el Consell de Seguretat rus, gairebé quatre voltes més que no pas el 2024.

“La capacitat ofensiva d’Ucraïna, principalment els sistemes no tripulats, ha millorat fins a tal punt que cap regió de Rússia no pot respirar tranquil·la”, va declarar fa poc el secretari del Consell de Seguretat, Serguei Xoigú.

Aquestes darreres setmanes, Ucraïna ha atacat amb drons les terminals d’exportació de petroli de Rússia a la mar Bàltica, tant als ports de Primorsk com d’Ust-Luga, per provar d’impedir que Moscou tregui rèdit financer de l’augment del preu del petroli.

Nick Reynolds, investigador especialitzat en conflictes terrestres al Royal United Services Institute de Londres, explica que la millora de la situació econòmica de Rússia “permetrà [a Moscou] de reclutar més soldats i adquirir més equipament militar que no es preveia”.

Veure’s atrapada enmig de la guerra entre l’Iran i els seus arxienemics, Israel i els Estats Units, és un malson que fa temps que persegueix l’Aràbia Saudita. Es considera a si mateix el líder econòmic i polític del món àrab, i també un far per als musulmans de tot el món, i fa anys que veu l’Iran com un rival i una amenaça. De fet, l’anterior rei saudita instà repetidament Washington a atacar Teheran. Però ara que aquest atac s’ha materialitzat, l’Aràbia Saudita s’ha vist arrossegada al conflicte contra la seva voluntat: aquestes darreres setmanes, l’Iran no tan sols ha clausurat l’estret d’Ormuz, cosa que ha impedit al regne saudita d’exportar la majoria del petroli que produeix, sinó que també l’ha atacat directament amb míssils i drons.

Com ha afectat la guerra l’Aràbia Saudita?

Tot i haver provat de fer de mediadors entre les parts implicades durant les setmanes prèvies al conflicte, l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units (EAU) i Catar –a més de Bahrain i Kuwait– han estat bombardats per més de 5.000 drons i míssils iranians d’ençà de l’esclat del conflicte, que ha deixat una trentena de morts als estats del golf Pèrsic. La majoria d’aquests atacs s’han comès en territori emiratià, si bé els projectils iranians també han impactat contra jaciments petrolífers i refineries a l’est de l’Aràbia Saudita, al barri diplomàtic del centre de Riad i a la base aèria nord-americana Príncep Sultà, prop de la capital del país.

Per a l’Aràbia Saudita, el principal exportador de petroli del planeta, la perspectiva que l’Iran continuï controlant l’estret d’Ormuz –i més encara si compleix l’amenaça de blocar una altra via estratègica, l’estret de Bab el-Màndeb, que connecta la mar Roja amb el golf d’Aden– seria poc menys que una catàstrofe. L’estret de Bab el-Màndeb és per on l’Aràbia Saudita exporta el petroli que arriba al port de Yanbu, a l’oest del país; com a tal, és la darrera via marítima de què disposa Riad per a exportar cru.

Tanmateix, la setmana passada, els hutis iemenites –aliats regionals de l’Iran– atacaren Israel per primera volta d’ençà de l’esclat del conflicte. El grup, que ja aturà gairebé del tot el trànsit marítim a la mar Roja durant la guerra de Gaza, podria tornar a tancar l’estret en qualsevol moment, cosa que privaria l’Aràbia Saudita de la seva darrera via marítima d’exportació de petroli.

Entrarà l’Aràbia Saudita en la guerra?

Fins ara, l’Aràbia Saudita s’ha abstingut de prendre represàlies directes contra l’Iran, per por que Teheran l’ataqui amb més contundència encara. Però la paciència de Riad s’acaba. El 19 de març, el príncep Faisal bin Farhan –ministre d’Afers Exteriors del país– advertí l’Iran que tant l’Aràbia Saudita com els aliats del regne a la regió tenien “capacitats i recursos [militars] molt significatius que podrien posar en pràctica”. Bin Farhan també afirmà que “la poca confiança” generada d’ençà del restabliment de les relacions diplomàtiques entre Teheran i Riad, l’any 2023, s’havia fet miques, i que si els atacs iranians no cessaven, no hi hauria “gairebé res” que es pogués rescatar en la relació entre ambdós països. Dos dies després, arran d’un atac amb drons contra Yanbu, les autoritats del país expulsaren l’agregat militar de l’Iran a l’Aràbia Saudita, el seu assistent i tres diplomàtics iranians més.

Segons que expliquen a Bloomberg fonts amb coneixement de la situació, Riad ha comunicat en privat als EUA que respondria amb accions militars si l’Iran n’atacava la xarxa elèctrica o d’aigua –tal com ha promès de fer Teheran en cas que Trump compleixi l’amenaça d’atacar les centrals elèctriques del país.

Què pretén obtenir l’Aràbia Saudita del conflicte?

Tot i que els dirigents saudites no creuen que un canvi de règim a l’Iran sigui realista, Riad dóna suport a una acció militar contundent nord-americana per a reobrir l’estret d’Ormuz i afeblir el programa nuclear i l’arsenal de míssils de l’Iran, a més de la capacitat de Teheran per a projectar influència de la regió mitjançant els seus aliats, segons que expliquen a Bloomberg dues fonts del Golf sabedores de l’estratègia del govern saudita.

No obstant això, l’Aràbia Saudita continuarà adoptant una posició de cautela envers el conflicte. “Els saudites confien poc en la possibilitat que aquesta guerra elimini d’una vegada l’amenaça iraniana, ni tampoc en la possibilitat que els Estats Units –que fou qui començà aquest conflicte– protegeixi el regne de nous atacs iranians. Això continuarà essent cert per molt que l’Aràbia Saudita s’arribi a involucrar més directament en el conflicte”, escrigué fa poc Michael Ratney, ex-ambaixador dels Estats Units al país. “Quan acabi el conflicte actual, el millor escenari possible [per a l’Aràbia Saudita] és un Iran governat per una versió afeblida de la mateixa República Islàmica que ha governat el país d’ençà del 1979, presumiblement menys capaç –i menys disposada– a exportar la revolució arreu de la regió.”

Per què són enemics l’Iran i l’Aràbia Saudita?

Se sol dir que l’Iran –una teocràcia islàmica– i l’Aràbia Saudita –seu dels dos llocs més sagrats de l’islam– competeixen entre si pel lideratge del món musulmà. Però aquests darrers anys, la seva rivalitat sovint s’ha manifestat en un altre àmbit: la pugna per imposar dues visions contraposades per al futur polític del Llevant.

Mohammed bin Salman, príncep hereu de l’Aràbia Saudita, ha impulsat un pla de transformació econòmica i social conegut com a Visió 2030, i ha dit repetidament que Riad volia reduir les tensions regionals en favor del desenvolupament i la prosperitat. Els països de la regió, en el pla de Bin Salman, continuarien estretament aliats amb els Estats Units i integrarien Israel de manera progressiva, tot normalitzant les relacions amb el país sempre que hi hagués les condicions adients. Trump, amb qui Bin Salman manté bona relació, és un altre gran abanderat d’aquesta visió.

Però l’Iran –primer sota el lideratge del difunt aiatol·là Alí Khamenei, i ara del seu fill Mojtaba– s’ha mantingut ferm amb l’estratègia de resistència armada contra Israel i els seus aliats, sobretot els Estats Units. El règim iranià vol un Llevant lliure de l’hegemonia nord-americana i israeliana –sigui militar, cultural o econòmica–, i cerca d’impulsar la influència regional de potències com ara la Xina i Rússia. De fet, Teheran ha emmarcat el conflicte actual en aquesta visió.

Vali Nasr, professor de la Universitat Johns Hopkins (Estats Units), explicà fa poc a Bloomberg que l’Iran esperava “convèncer els estats del golf Pèrsic que les bases nord-americanes no són a la regió per protegir-los, sinó per atacar l’Iran i desfermar una guerra al Golf”. I afegí: “El règim espera que, quan aquesta guerra acabi, molts països es qüestionin la presència dels Estats Units a la regió.”

Com ha evolucionat la rivalitat entre l’Iran i l’Aràbia Saudita amb el pas dels anys?

Als anys vuitanta, l’Aràbia Saudita donà suport al president iraquià, Saddam Hussein, durant la guerra de l’Irac contra l’Iran. Una volta els Estats Units enderrocaren Hussein, l’any 2003, l’Iran treballà per consolidar la seva influència a la regió mitjançant un entramat de milícies i governs aliats en països com ara l’Irac, el Líban, Síria, el Iemen i els territoris palestins.

El monarca de l’Aràbia Saudita aleshores, el rei Abdul·là, instà repetidament els Estats Units a “tallar el cap de la serp” i atacar el programa nuclear de l’Iran, segons que revelaren documents confidencials de la diplomàcia nord-americana publicats uns anys més tard. Riad trencà relacions diplomàtiques amb Teheran l’any 2016, i no les restablí fins el 2023, en un acord mediat per la Xina.

En el passat, ambdues parts s’han acusat mútuament de provar de desestabilitzar-se internament. Riad ha acusat Teheran de radicalitzar la població xiïta de la província oriental de l’Aràbia Saudita i del país veí de Bahrain, i l’Iran ha acusat l’Aràbia Saudita de donar suport als separatistes d’ètnia àrab a la regió iraniana d’Ahvaz.

Però, sovint, la dimensió militar i política de la rivalitat entre Riad i Teheran s’ha manifestat amb el suport a milícies i governs rivals per tot el Llevant. Al Líban, l’Aràbia Saudita ha acusat obertament l’Iran i l’Hesbol·là, aliat estret de l’Iran, de ser responsables de l’assassinat de l’ex-primer ministre libanès –i aliat estret saudita– Rafic Hariri l’any 2005. A Síria, ambdues parts competiren durant dècades per guanyar-se el favor de la família Assad; la pugna acabà resolent-se a favor de l’Aràbia Saudita quan Baixar al-Assad, aliat de l’Iran, fou enderrocat a final del 2024 per islamistes alineats amb el regne.

A començament del 2015, l’Aràbia Saudita atacà directament els hutis –també aliats amb l’Iran– quan el grup enderrocà el govern iemenita a Sanà. De fet, Bin Salman no dubtà a descriure el conflicte com una pugna per a expulsar l’Iran del món àrab.

Abans de l’esclat de la guerra de Gaza, l’Aràbia Saudita era molt a prop de signar un nou acord de defensa amb els Estats Units, que també hauria significat la normalització de les relacions amb Israel. Però, arran de l’esclat del conflicte, Riad optà pel desglaç diplomàtic amb l’Iran i per estrènyer vincles amb poders regionals com ara el Paquistan i Turquia, una decisió que els experts sovint han interpretat com un intent de Riad de contrarestar l’hegemonia d’Israel a la regió. El conflicte actual –especialment tenint en compte els atacs de l’Iran contra l’Aràbia Saudita i altres països del Golf– és cridat a desencadenar nous canvis en l’estratègia regional de Riad.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Oficials de l’exèrcit dels Estats Units expliquen a The Washington Post que el Pentàgon es prepara per a una operació terrestre a l’Iran que es podria allargar setmanes, en una nova escalada que amenaça de fer entrar el conflicte en una fase nova potencialment molt més perillosa.

Aquesta possible operació terrestre no seria una invasió en el sentit convencional del terme, sinó que podria consistir en tot un seguit d’incursions de soldats de les forces d’operacions especials i de tropes d’infanteria convencional, segons que expliquen alguns oficials. Totes les fonts esmentades en aquest article accepten de parlar amb The Washington Post amb condició d’anonimat per a poder tractar amb franquesa de plans altament confidencials que s’han anat traçant aquestes darreres setmanes. No és clar, en el moment de la publicació de l’article, si Trump aprovarà o no els plans del Pentàgon.

Aquests darrers dies, el govern Trump ha declarat que la guerra era a punt d’acabar-se i, alhora, ha amenaçat d’encendre encara més el conflicte. Tot i que el president dels Estats Units ha insistit en la voluntat de trobar-hi una solució negociada, la secretària de premsa de la Casa Blanca, Karoline Leavitt, va advertir la setmana passada que, si el règim de Teheran no renunciava al programa nuclear i continuava amenaçant els EUA i els seus aliats regionals, Trump “desfermarà un infern” sobre el règim.

En resposta a les preguntes per a aquest article, Leavitt es limita a dir: “La tasca del Pentàgon és preparar tantes opcions per al comandant en cap [Trump] com sigui possible. Això no vol dir que el president hagi pres cap decisió.”

Aquest darrer mes, segons que expliquen els oficials consultats, el govern Trump ha deliberat sobre la possibilitat de prendre per la força l’illa de Kharg, un centre clau d’exportació de petroli iranià al golf Pèrsic, i de realitzar operacions en unes altres zones a la costa iraniana per localitzar i destruir armes amb què Teheran podria atacar els vaixells comercials i militars que passen per l’estret d’Ormuz. Una persona familiaritzada amb les deliberacions del govern Trump diu que assolir aquests objectius probablement seria qüestió de “setmanes i no pas de mesos”. Una altra situa el calendari d’aquestes operacions en “un parell de mesos”.

El Pentàgon no ha respost a les preguntes de The Washington Post per a elaborar aquest article.

El 20 de març passat, Trump va dir en declaracions a la premsa: “No desplegaré tropes enlloc.” I va afegir: “Si n’enviés, naturalment que no us ho diria, però no desplegaré tropes.”

Divendres, en declaracions a la sortida d’una reunió amb uns quants aliats militars de Washington, el secretari d’Estat dels EUA, Marco Rubio, va prometre als periodistes que la guerra de l’Iran “no serà un conflicte que s’allargarà”. Rubio també va repetir, tal com el govern Trump ha insistit sovint, que l’operació avançava més de pressa que no es preveia, i va reiterar que els EUA “poden assolir tots els objectius sense haver de desplegar-hi tropes terrestres”.

Poc abans, el portal Axios havia avançat que el Pentàgon preparava una “estocada final” contra l’Iran, que podria incloure tant el desplegament de forces terrestres com una campanya de bombardaments en massa. Aquests darrers dies, tant Axios com el Wall Street Journal han informat que Washington rumiava d’enviar 10.000 soldats més al Llevant, que s’afegirien als que ja s’hi han desplegat aquestes darreres setmanes. The Washington Post no ha pogut verificar aquestes informacions de manera independent.

Un hipotètic desplegament de tropes en territori iranià seria vist amb molt mals ulls per l’electorat nord-americà, segons que coincideixen a assenyalar uns quants sondatges. Un dels sondatges, publicat conjuntament per The Associated Press i el Centre Nacional de Recerca d’Opinió de la Universitat de Chicago, revelava que un 62% dels enquestats s’oposava fermament al desplegament de tropes terrestres a l’Iran i que tan sols un 12% hi estava a favor.

Els enquestats, això sí, es mostraven més dividits sobre si els EUA haurien de bombardar objectius militars a l’Iran: un 39% hi estaven en contra i un 33%, a favor.

Michael Eisenstadt, director del Programa d’Estudis Militars i de Seguretat de l’Institut de Washington per a la Política del Llevant, alerta que una possible presa per la força de l’illa de Kharg comportaria riscs significatius per a l’exèrcit nord-americà. Una alternativa menys perillosa, explica, seria plantar mines al voltant de l’illa, que els Estats Units podrien aprofitar com a estratègia de negociació per a instar l’Iran a retirar les que hagués plantat a l’estret d’Ormuz.

“No em voldria trobar en una illa tan petita sabent que l’Iran la pot atacar amb drons, o fins i tot amb artilleria, en qualsevol moment”, diu Eisenstadt, un oficial jubilat de l’exèrcit nord-americà que va servir a l’Irac, Israel i Jordània.

Una operació terrestre més prudent, diu, es podria limitar a atacar les instal·lacions militars a la costa iraniana que puguin amenaçar el trànsit marítim, tant comercial com militar, a través de l’estret. Algunes d’aquestes instal·lacions són a tocar de l’estret d’Ormuz i unes altres es troben en llocs més allunyats de la costa iraniana.

L’illa de Kharg és el territori de més valor estratègic de l’Iran al golf Pèrsic, segons un ex-oficial d’alt rang de l’exèrcit dels EUA, però el Pentàgon també ha estudiat la possibilitat de prendre unes altres illes iranianes més pròximes a l’estret d’Ormuz. És probable que el Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica de l’Iran, la força paramilitar d’elit del règim, s’hi atrinxeri i hi lluiti fins al final, segons que explica aquest mateix oficial.

Un altre ex-alt oficial amb coneixement dels plans del Pentàgon diu que la gamma d’opcions d’una hipotètica campanya terrestre a l’Iran és molt àmplia. “Ho hem estudiat a fons, hem fet simulacres militars”, diu l’oficial. “No parlem de planificació d’última hora.”

Una hipotètica invasió nord-americana de territori iranià deixaria el règim en evidència i enfortiria el poder de negociació dels EUA amb vista a unes futures converses de pau, segons aquest oficial. L’envit més gran, diu, seria protegir les forces nord-americanes desplegades en sòl iranià.

“Caldrà cobrir les tropes de l’illa de Kharg”, diu l’oficial: “Prendre-la no és difícil. Protegir els teus homes quan l’hagin ocupada, sí que ho serà.”

La possibilitat d’una operació terrestre a l’Iran sembla dividir els socis republicans de Trump al Congrés dels EUA.

Abans-d’ahir, el senador republicà James Lankford va refusar de respondre directament a la qüestió de si donaria suport a un desplegament de tropes nord-americanes a l’Iran, si bé sembla mostrar-se a favor del desplegament d’efectius de les forces d’operacions especials.

“Això depèn de quina mena de tropes despleguem sobre el terreny”, va dir Lankford. “Desplegar forces especials a l’Iran per executar una operació específica –entrar-hi i sortir-ne– i ocupar territori a llarg termini són dues coses ben diferents.”

El representant republicà Derrick Van Orden, partidari aferrissat de Trump i ex-soldat de la divisió d’elit de la marina dels Estats Units, va declarar dijous passat que la seva posició sobre la possibilitat de desplegar tropes en territori iranià havia estat “100% clara de bon començament”.

“La resposta és no”, va dir Van Orden. “Som capaços d’aconseguir els objectius estratègics de Trump sense haver de desplegar-hi soldats.”

Després d’una sessió informativa sobre el conflicte a la Cambra de Representants, la republicana Nancy Mace va escriure a les xarxes: “No donaré suport al desplegament de tropes sobre el terreny a l’Iran.”

Uns altres republicans, tanmateix, han instat Trump a prosseguir amb la idea d’una operació terrestre. El senador Lindsey Graham ha demanat obertament que les forces nord-americanes prenguin l’illa de Kharg i ha comparat la situació amb la presa de l’illa japonesa d’Iwo Jima durant la Segona Guerra Mundial. El paral·lelisme entre la situació actual i aquella operació, que es va saldar amb unes 6.800 baixes nord-americanes, ha estat àmpliament condemnada per legisladors republicans i demòcrates.

“Si vam conquerir Iwo Jima, podem conquerir ara Kharg”, va dir Graham en una entrevista a Fox News el cap de setmana. “Sempre vaig a favor de la marina.”

Michael Birnbaum, de Palm Beach (Florida) estant, i Daniel Wu han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La NASA va arribar a la Lluna l’any 1969 amb un objectiu clar: fer dels Estats Units el primer país de la història a dur persones a la superfície lunar.

En plena cursa espacial amb l’URSS, l’aterratge a la lluna de la missió Apollo 11 ajudà a consolidar el lideratge dels Estats Units en la lluita geopolítica per l’hegemonia mundial durant l’època més tensa de la Guerra Freda.

Ara, dècades després, el programa Artemis de la NASA pretén fer tornar els Estats Units a la Lluna. Aquesta nit, l’agència enviarà un equip de quatre tripulants persones al satèl·lit com a pas previ a un aterratge lunar aquesta dècada mateixa.

La pregunta que molts es fan és per què cal gastar gairebé 100.000 milions de dòlars per repetir un viatge que la NASA ja va fer en el passat. No hi ajuda que l’objectiu de la missió Artemis sigui molt més vague que no pas el de l’Apollo, fins al punt que varia dràsticament segons a qui ho demanem.

Alguns apunten a la pugna geopolítica amb la Xina, el gran rival dels Estats Units. Uns altres parlen d’apostes de futur: posar els fonaments per a facilitar futures exploracions. També hi ha una tercera raó, molt més simple: la NASA vol tornar a la Lluna perquè cerca noves destinacions per als seus astronautes, i la superfície lunar és l’objectiu més lògic i factible per a fer gala de la superioritat i la destresa tecnològica de l’agència.

“Els vols espacials tripulats són el nucli dur de les operacions de la NASA d’ençà dels temps de l’Apollo, i el tret d’identitat distintiu de gran part de l’agència”, diu Casey Dreier, cap de política espacial de la Societat Planetària, una organització de promoció de l’exploració espacial.

D’ençà de l’Apollo, la NASA s’ha esforçat per tenir en tot moment un programa de missions espacials tripulades. Després de l’aterratge lunar, l’agència se centrà en el transbordador espacial i, posteriorment, en l’Estació Espacial Internacional (ISS). Són dues iniciatives centrades en l’òrbita terrestre baixa, en compte de l’espai exterior.

Ara que el transbordador ha estat retirat i l’ISS encara els seus darrers anys de vida –l’estació deixarà de funcionar a final d’aquesta dècada–, la NASA comença a albirar un futur en què els humans viatgin més enllà de la Lluna, cap a les profunditats del sistema solar.

Tanmateix, durant dècades, l’agència ha debatut quin hauria de ser la següent destinació còsmica: tornar a la Lluna o continuar cap a Mart. La manca de recursos i els successius canvis de govern als Estats Units, cadascun amb prioritats diferents, sovint impediren que la NASA es marqués un full de ruta clar a mitjà i llarg termini.

Però el 2017 Trump signà una ordre executiva que demanava de tornar a enviar humans a la Lluna, i el programa Artemis ha perdurat d’aleshores ençà. Un factor clau rere aquest impuls és que la Lluna és a l’abast dels astronautes amb la tecnologia actual, cosa que no passa en el cas de Mart.

Amb tot, el planeta vermell continua en el punt de mira de la NASA. L’agència espera que l’Artemis serveixi com a assaig per a veure com funcionaria la vida fora de la Terra. Les missions Artemis se centraran a recollir dades científiques sobre la Lluna i els seus recursos; s’espera que els astronautes enviats a la Lluna hi construeixin una base, el disseny de la qual la NASA anuncià la setmana passada. L’emplaçament oferirà als astronautes un entorn on viure, treballar i fer experiments que podrien servir en una futura missió a Mart.

La NASA també diu que vol aprofitar l’Artemis per crear una “economia lunar”. L’agència confia que els recursos de la Lluna, com ara els minerals lunars i el gel que s’amaga en els cràters del satèl·lit, ajudin a mantenir les bases i, fins i tot, crear oportunitats de negoci per a les empreses privades. Però la cosa més probable és que qualsevol hipotètica ‘indústria’ lunar se centri a mantenir i donar suport a l’exploració del satèl·lit, més que no pas a crear oportunitats de negoci per a les empreses terrestres.

Tot i que l’Artemis s’inaugurà durant el primer mandat de Trump, fa dècades que la NASA treballa en alguns dels elements clau de la missió. Durant aquest període, el panorama geopolític ha canviat radicalment: la Xina ha fet avenços significatius amb el seu programa espacial, i té la intenció de fer aterrar els seus propis astronautes a la Lluna a final d’aquesta dècada.

En alguns racons de Washington, l’auge del programa espacial xinès ha conferit certa urgència al retorn dels Estats Units a la Lluna. Veus com la de Bill Nelson, ex-senador i ex-administrador de la NASA, han arribat a afirmar que la Xina podria apropiar-se dels recursos lunars que caldrien a l’agència per poder establir una missió d’exploració a mitjà termini a la Lluna. Alguns analistes també adverteixen que la Xina podria militaritzar la Lluna i fer perillar els actius dels Estats Units a l’espai.

La situació, en certa manera, recorda a la cursa espacial de la Guerra Freda. Però la NASA vol centrar-se en l’exploració pacífica de la Lluna i defugir possibles objectius militars.

“L’objectiu del programa Apollo era la seguretat nacional, la seguretat econòmica, l’avenç científic i, per dir-ho d’alguna manera, el prestigi internacional. I aquests continuen essent els motius pels quals volem tornar a la Lluna avui”, diu Swope.

Per a la tripulació de l’Artemis II, que té previst de partir cap a la Lluna aquesta matinada, l’objectiu fonamental és ajudar a treure l’entrellat dels grans misteris de la Lluna.

“Tenim l’oportunitat de respondre a la gran pregunta de les nostres vides: ‘Estem sols’?”, deia diumenge Christina Koch, astronauta de la missió, en una conferència de premsa.

“El cas és que la resposta a aquesta pregunta comença a la Lluna”, continuava Koch. “La Lluna és testimoni de la formació de tot el nostre sistema solar. És un trampolí cap a Mart, on podríem tenir més probabilitats de trobar proves de vida passada, però també és una mena de pedra de Rosetta per a entendre com es formen uns altres sistemes solars.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Dubai, Emirats Àrabs Units. El Programa Mundial d’Aliments (PMA) de l’ONU diu que 10.000 tones d’aliments continuen sense arribar a centenars de milers de nens de l’Afganistan. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha estat incapaç de fer arribar un carregament de medicaments per valor de 6 milions de dòlars a Gaza. Save the Children alerta que noranta centres d’atenció primària al Sudan es podrien quedar sense subministraments bàsics ben aviat.

En tan sols un mes, la guerra al Llevant ha posat cap per avall l’economia mundial, tot deixant el planeta a les portes d’una crisi energètica greu. També ha desencadenat el caos al sector humanitari –ja malparat abans i tot de l’esclat del conflicte–, una font clau de suport per a centenars de milions de persones vulnerables de tot el món.

Aquesta xarxa mundial de distribució d’ajut depèn de l’estatus dels Emirats Àrabs Units (EAU), i especialment de Dubai, com a centre d’operacions del sector. La metròpoli disposa d’un dels ports més importants de la regió i d’un aeroport que, en circumstàncies normals, sol constar entre els més transitats del món.

Però ara l’emplaçament geogràfic de Dubai –una ciutat al cor del golf Pèrsic– l’ha fet especialment vulnerable a les represàlies de l’Iran, que ha atacat repetidament els EAU. Drons i míssils iranians han impactat contra infrastructures clau, com ara el port i l’aeroport de la ciutat, i l’estret d’Ormuz, la via marítima per on passen la gran majoria de mercaderies procedents de Dubai, resta pràcticament tancat.

Tot plegat ha desencadenat el caos al sector humanitari, que començava a notar l’impacte de les retallades de finançament públic dels Estats Units i dels governs europeus i que ara malda per satisfer unes necessitats que creixen, cada dia que passa, amb la guerra.

“És com una tempesta que plana sobre nosaltres i a la qual s’afegeix un núvol nou cada setmana”, diu John Aylieff, director nacional del PMA a l’Afganistan. “El darrer gran núvol, el més fosc de tots, és el conflicte de l’Iran.”

Amb les cadenes de subministrament habituals blocades, els experts logístics s’han hagut de trencar les banyes per mirar de trobar rutes alternatives de repartiment d’ajut arreu del món. Corinne Fleischer, directora de la cadena de subministrament del PMA, explica que ara mateix hi ha unes 70.000 tones d’aliments retingudes en vaixells de càrrega al Llevant. Si s’allarga fins al juny, Fleischer explica que la guerra abocarà uns 45 milions de persones més a la fam aguda, que ara com ara afecta uns 318 milions de persones a tot el planeta.

El PMA ja ha desviat deu vaixells amb aliments destinats a Etiòpia, el Sudan i el Sudan del Sud de la ruta habitual per mitjà de l’estret de Bab el-Màndeb, que connecta la mar Roja amb el golf d’Aden –i on el trànsit s’ha aturat gairebé del tot per por de possibles atacs dels houthis. L’alternativa és fer el viatge pel cap de Bona Esperança, a Sud-àfrica, cosa que triga un 25% més de temps i és un 40% més car.

Al sector ja es respirava certa inquietud, fins i tot abans de l’esclat del conflicte, per les repercussions que les retallades de finançament públic podrien tenir en la situació humanitària a la Banya de l’Àfrica, on es concentren uns quants països en greu perill de fam, com ara Somàlia, el Sudan del Sud, el Sudan i algunes zones de Kenya, segons Murithi Mutiga, director del programa a l’Àfrica de l’International Crisis Group. Ara els entrebancs logístics causats pel conflicte amenacen d’agreujar aquesta pressió.

“És preocupant i podria ser catastròfic”, assegura Mutiga.

Una part dels aliments i de l’ajut humanitari del PMA a l’Afganistan solien entrar al país per via terrestre, a través del Paquistan. Però l’octubre passat, a mesura que la tensió entre l’Afganistan i el Paquistan augmentava, el PMA va decidir de començar a enviar-hi aliments a través de l’Iran. A final de febrer, tanmateix, els atacs dels Estats Units i Israel en sòl iranià van tancar de cop i volta aquesta via alternativa.

Ara el PMA s’ha trobat que milers de tones d’aliments nutritius d’alta densitat, pensats per a infants, resten immobilitzats en magatzems de Dubai i el Paquistan. Si l’organització els pogués repartir, explica Aylieff, “podrien salvar la vida de 600.000 nens els dos mesos vinents”.

De moment, el PMA ha optat per transportar una part d’aquestes provisions amb camió de Dubai fins a l’Afganistan, en una ruta que travessa ni més ni menys que set països –l’Aràbia Saudita, Jordània, Síria, Turquia, Geòrgia i l’Azerbaitjan– i que també implica travessar la mar Càspia amb ferri i, finalment, passar per Turcmènia fins a arribar a la frontera afganesa. Abans i tot de l’esclat del conflicte, l’organització no podia alimentar més d’un quart dels infants que sofreixen desnutrició aguda a l’Afganistan: fins que aquestes provisions no hi arribin, diu Aylieff, aquests infants es quedaran amb l’estómac buit.

“No recordo, en trenta-dos anys de carrera al PMA, una situació tan preocupant com l’actual. No tenim precedents d’una situació en què tantes crisis paral·leles hagin confluït a la vegada”, afirma: “No tenim prou mitjans per a respondre-hi, ras i curt.”

Aylieff, en aquest sentit, diu que més de 2.000 centres de nutrició a l’Afganistan es troben com més va més a prop de quedar-se sense provisions del PMA.

“Imagina una mare que duu el seu fill desnodrit en braços durant quatre hores o cinc fins a la clínica més a prop de casa”, diu. “El nen està apàtic i feble, demacrat, i a la mare li diuen: ‘Ho sentim… no ens queden aliments per a ajudar a tractar el teu fill’. Per nosaltres és absolutament colpidor, haver de dir això, però per a ells és tràgic.”

Marc Schakal, director dels programes de Metges Sense Fronteres (MSF) al Llevant, diu que fa setmanes que l’organització treballa per fer arribar al Iemen les 110 tones d’aliments i medecines retingudes al port de Dubai, que normalment haurien arribat al país per via marítima, a través de l’estret d’Ormuz.

El cost de les assegurances de viatge s’ha disparat a la regió, cosa que ha encarit el preu de transportar qualsevol càrrega. A més, els tancaments d’espais aeris han esdevingut habituals. Les agències d’ajut humanitari saben que se’ls acaba el temps.

Per si no n’hi hagués prou, continua Schakal, s’acosta la temporada en què les taxes de desnutrició i la incidència de xarampió se solen disparar. MSF, de fet, ja ha començat a notar un repunt d’ingressos a les clíniques que gestiona.

“Quant als medicaments, podríem mirar de trobar alternatives locals, tot i que no en podríem garantir la qualitat”, diu Schakal. “Respecte dels aliments, no hi ha alternatives. Sense provisions, els nens desnodrits es moriran.”

Els enviaments de l’OMS, que sol despatxar uns 500 carregaments de medicaments i equipament mèdic d’emergència cada any des de Dubai, també s’han alentit dràsticament, segons que explica Paul Molinaro, cap de suport d’operacions i logística de l’organització.

Fins ara, els proveïdors de l’OMS no han informat de problemes d’escassetat, diu Molinaro, però plana en l’ambient el risc d’interrupcions sobtades en el proveïment d’ajut humanitari.

L’experiència demostra que les necessitats, sobretot en l’àmbit mèdic, no faran sinó augmentar a mesura que el conflicte avanci. Els països assolats per guerres, explica Molinari, solen demanar sempre la mateixa cosa a les organitzacions humanitàries: sang i plasma sanguini per a tractar fractures i cremades.

Ara, diu, l’envit serà fer arribar aquests subministraments allà on més calen.

Al Líban, l’ofensiva militar israeliana ha causat més d’un miler de morts i ha desplaçat més d’un milió de persones. També ha tallat les cadenes de subministrament al país, cosa que ha fet augmentar els preus. Nora Ingdal, directora de la divisió de Save the Children al Líban, explica que els aliments bàsics pugen gairebé cada dia.

“Aviat ens quedarem sense aliments nutritius, com ara fruita i verdura”, diu: “No sabem exactament quan, però és un problema enorme.”

L’impacte del conflicte es comença a notar fins i tot lluny del Llevant.

A Somàlia, on dos milions de nens viuen sota l’amenaça de malnutrició aguda, la UNICEF diu que el cost de transportar aliments, medicaments, combustible i aigua ha començat a augmentar, sovint dràsticament. Christopher Tidey, portaveu de l’organització, diu que el preu de l’aigua “s’ha multiplicat per més de dos” en algunes zones.

“En països en situacions de fragilitat extrema, el conflicte al Llevant podria tenir un impacte desproporcionat”, assenyala Tidey.

Els experts prediuen que l’escassetat de fertilitzants –gran part dels quals es produeixen al golf Pèrsic– afectarà sobretot els països que depenen de l’agricultura de subsistència.

El Sudan, per exemple, importa un 50% dels fertilitzants de la zona del golf Pèrsic. La temporada de sembra d’estiu comença al juny.

Grace Wairima, directora de comunicacions de la divisió africana de Mercy Corps, explica que la collita vinent penjarà d’un fil si els fertilitzants no hi arriben a temps. Una mala collita, avisa, podria agreujar encara més la situació humanitària d’un país devastat per anys de guerra civil, on la meitat de la població ja sofreix desnutrició actualment.

“No ens podem permetre un altre revés ara, perquè ja ens trobem en una situació catastròfica”, diu: “No podem permetre que la situació empitjori.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Ciutat del Vaticà. Acorralat pel govern Trump i arran de l’amenaça més gran a què ha hagut de fer front en dècades, el govern cubà ha recorregut a l’ajut d’una autoritat superior: el Vaticà.

En reunions d’alt nivell, inclosa una amb el papa Lleó XIV, funcionaris cubans han demanat al Vaticà que faci d’interlocutor entre el govern de l’illa i els Estats Units. La idea de l’Havana és que la implicació del Vaticà en les negociacions entre ambdós governs ajudi a convèncer la Casa Blanca de relaxar l’embargament de les importacions de combustible a Cuba, que ha deixat l’illa al llindar d’una crisi humanitària.

La petició de l’Havana arriba en un moment de gran preocupació al Vaticà pel destí de Cuba i els seus onze milions d’habitants.

La crisi del petroli desfermada pel blocatge nord-americà és tan greu que fins i tot ha dificultat el repartiment de l’ajut humanitari finançat pel govern dels Estats Units, que gestiona l’església catòlica. La Casa Blanca ha citat sovint aquest ajut humanitari com a exemple de la seva voluntat d’ajudar el poble cubà, i no pas castigar-lo.

Aquestes darreres setmanes, caixes i caixes d’ajut humanitari han romàs intactes en els molls de Cuba, perquè la manca de combustible impedeix de transportar-les i repartir-les per l’illa. La crisi és tan greu que part d’aquesta ajuda ha hagut de repartir-se amb rucs, segons que expliquen fonts familiaritzades amb la feina humanitària de l’església a Cuba.

Uns quants pontífexs –si més no, d’ençà de Joan Pau II, l’any 1998– han denunciat l’embargament comercial dels Estats Units contra Cuba, vigent d’ençà del 1960. Tanmateix, entre bastidors, el Vaticà sovint ha adoptat un to més discret com a mediador clau entre el govern comunista i Washington: l’església, per exemple, fou un dels grans responsables de la visita històrica de Barack Obama a l’illa el 2016, encara com a president dels Estats Units.

L’esperança de l’Havana, segons diverses fonts familiaritzades amb les negociacions, és que una institució amb el bagatge espiritual del Vaticà –i més ara que l’encapçala un papa nord-americà– sigui capaç de persuadir Trump i els alts càrrecs catòlics del seu govern perquè desisteixin de pressionar per forçar un canvi de règim a l’illa.

Aquest article, que revela detalls de les negociacions que no havien transcendit fins ara, beu d’entrevistes amb deu persones familiaritzades amb la situació, incloses cinc que han participat directament en les negociacions entre l’Havana, Washington i el Vaticà. Totes elles accedeixen a parlar amb el Washington Post amb la condició de mantenir-ne l’anonimat per poder parlar amb franquesa d’informació confidencial.

Els cubans han picat a la porta del Vaticà en un moment en què els aliats tradicionals de l’Havana, inclosos Veneçuela i Mèxic, sembla que no poden –o no volen– desafiar Trump i sortir al rescat de Cuba. Dimecres de la setmana passada, un funcionari rus afirmà que el seu país havia enviat ajuda humanitària a Cuba, fins i tot combustible, però no hi afegí més detalls. Ara com ara, continua sense ser clar fins on podria arribar el suport de Moscou al govern de l’illa, en desafiament del blocatge nord-americà.

El blocatge imposat pels Estats Units a les importacions de combustible han aturat els serveis de transport públic i els hospitals, cosa que ha abocat l’illa a una crisi econòmica que, segons uns quants observadors sobre el terreny, és la pitjor d’ençà del període especial de començament de la dècada dels noranta, quan el col·lapse de l’URSS privà el govern cubà del seu principal valedor.

A la Santa Seu, segons una de les fonts consultades pel Washington Post, li han encarregat la tasca d’identificar el mínim de concessions que l’Havana hauria de fer perquè el govern Trump suavitzi la pressió sobre l’illa.

Però res d’això no implica, necessàriament, que la iniciativa hagi d’arribar a bon port.

Lleó XIV, que va néixer a Chicago, té bona reputació als Estats Units. Tanmateix, fins ara, el govern Trump no s’ha sentit gaire interpel·lat per les crítiques del pontífex a les seves polítiques, tant en matèria de política interior com exterior. La setmana passada, sense anar més lluny, Trump etzibà a un periodista que li preguntava per la crida del papa a negociar un alto-el-foc amb l’Iran: “No hi ha altos-el-foc que valguin quan s’aniquila l’altre bàndol.”

“El govern no permetrà que el Vaticà dicti la seva política envers Cuba”, diu una de les fonts familiaritzades amb les negociacions. “Són benvinguts a parlar, però la resposta [del govern Trump] serà: ‘Teniu raó, hi ha molts problemes, però nosaltres no en som els responsables’.”

“El govern cubà podria prendre mesures per a alleugerir aquests problemes, si volgués”, afegeix aquesta font. “Per tant, no ens atrau gaire aquest quid pro quo, perquè realment no ens cal fer res perquè ells facin alguna cosa: el govern ja és a punt de caure tal com van les coses, acabarem guanyant la partida.”

L’església catòlica, que continua essent la institució més important de Cuba després del govern, s’ha fet sentir més aquests darrers mesos: a final de gener, per exemple, els bisbes del país van fer una crida perquè el règim adoptés “els canvis polítics que calen a Cuba”.

Els bisbes, això sí, també instaren els governs a “ser capaços de resoldre els desacords i conflictes mitjançant el diàleg i la diplomàcia, no pas la coacció o la guerra”, unes paraules que Lleó XIV repetí més tard en un discurs públic. El primer de febrer, el pontífex instà “totes les parts responsables” a dialogar “per evitar la violència i qualsevol acció que pogués agreujar el patiment de l’estimat poble cubà”.

Aquestes darreres setmanes, el Vaticà ha esdevingut una mena d’escenari improvisat per a les negociacions sobre el futur de Cuba.

El 20 de febrer, Mike Hammer –diplomàtic d’alt rang de l’ambaixada dels Estats Units a l’Havana– i Brian Burch –ambaixador dels Estats Units a la Santa Seu i un dels principals aliats de Trump– es reuniren a Roma amb l’arquebisbe Paul Richard Gallagher, número dos de la influent Secretaria d’Estat del Vaticà, per tractar el rol de l’església catòlica a l’illa.

Aquell mateix dia, Hammer i Burch es reuniren amb un grup d’ambaixadors llatinoamericans al Vaticà per debatre “com col·laborar amb l’església per donar suport al desig del poble cubà d’oportunitats econòmiques i llibertat”.

Durant la reunió, Hammer digué als diplomàtics que el règim cubà cauria “en qüestió de dies”, i que els Estats Units negociaven amb Raúl Guillermo Rodríguez Castro, nét de l’ex-president Raúl Castro, i una altra persona, segons que explica una font amb coneixement de la reunió.

Però mentrestant, digué Hammer, el govern nord-americà roman centrat a fer arribar ajuda humanitària a l’illa, com ara aliments, roba, mantes i més productes bàsics. Tanmateix, si es lliurés directament al govern cubà, aquesta ajuda mai no arribaria a les persones que la necessiten.

Que es parlés d’ajuda humanitària no fou exactament una sorpresa. El mes passat, la Casa Blanca prometé sis milions de dòlars en ajuda a Cuba, que s’afegiren als tres milions anunciats després del pas de l’huracà Melissa, que assotà l’illa l’octubre passat.

Fonts familiaritzades amb el repartiment d’ajuda a l’illa expliquen que gran part d’aquests productes ha romàs intacta als molls de Cuba durant setmanes a causa de la manca de combustible que cal per a repartir-la arreu del país. “Aquesta ajuda no pot lliurar-se a causa del blocatge [de les importacions] de petroli. Cal llevar les sancions, perquè fa un parell de mesos que la situació està així.”

L’arquebisbe de Miami, Thomas Wenski –que fa tres dècades que col·labora en el repartiment d’ajuda humanitària a Cuba– assenyala que és significatiu que el govern de l’illa no s’hagi oposat a l’arribada d’ajuda humanitària finançada pels Estats Units, com s’hi havia oposat en ocasions anteriors, i més encara si ens atenim al fet que les caixes en què l’ajuda arribà a l’illa tenen pintada una bandera dels Estats Units al lateral. “Es van empassar el gripau i van dir que acceptarien l’ajuda del govern nord-americà”, diu.

La major part d’aquesta ajuda arribà al port de Mariel, a l’Havana, però els camions de l’església, segons que explica Wenski, no tenien prou benzina per a transportar els productes arreu de l’illa.

Els dirigents de l’església aconseguiren de coordinar l’arribada d’un enviament d’ajuda humanitària per via marítima a Santiago, a l’altre extrem de l’illa, per la qual cosa calgué “una cooperació més estreta” amb el govern, segons que explica Wenski. L’arquebisbe explica que rebé fotografies en què es veuen voluntaris de l’església a Guantánamo repartint l’ajuda en tricicles motoritzats i carretons.

Una altra persona familiaritzada amb l’operatiu explica que l’església també s’ha vist obligada a repartir l’ajuda en rucs. “És com un film de Mad Max“, diu Wenski.

En un comunicat remès al Washington Post, el Departament d’Estat dels Estats Units eludeix la qüestió dels problemes logístics, però atribueix les “condicions tràgiques” de Cuba a “la incompetència, els fracassos i els abusos del règim”. També afirma que els Estats Units “col·laboren estretament amb l’església en uns quants aspectes de la diplomàcia amb Cuba”.

El Vaticà, per la seva banda, ha transmès un missatge clar a Hammer: el blocatge ha dificultat, i continua dificultant, el repartiment d’ajuda humanitària.

A començament de març, el ministre d’Afers Exteriors cubà, Bruno Rodríguez, arribà al Vaticà en una missió diplomàtica d’alt nivell com a enviat especial del president Miguel Díaz-Canel. Rodríguez es reuní personalment amb el papa i amb el cardenal Pietro Parolin, secretari d’Estat del Vaticà.

Fins ara ha transcendit molt poca informació de la reunió. Segons que explica una persona familiaritzada amb la trobada, Rodríguez convidà Lleó XIV a Cuba i demanà l’ajuda urgent del Vaticà per a pal·liar la crisi causada pel blocatge nord-americà. Pocs dies després, Cuba anuncià que alliberaria 51 presos com a gest de bona voluntat.

Paral·lelament, Rodríguez es tornà a reunir al Vaticà amb Parolin, aquesta volta sense la presència del papa, en una trobada que fou més “concreta”, segons aquesta font, i en què es parlà de la necessitat que el Vaticà intervingui per fer entendre als nord-americans com ha esdevingut de greu la situació per al ciutadà mitjà de l’illa.

Hammer i Burch també es reuniren amb Parolin aquell mateix dia. Una de les persones amb coneixement de les reunions explica que el Vaticà opta per una sortida a la crisi que no sigui “tan traumàtica” com la captura de Nicolás Maduro a Veneçuela, un episodi pel qual el papa ha expressat preocupació.

Ara com ara, l’objecte més gran de desacord continua essent el futur del president, Díaz-Canel, que alguns membres del govern Trump demanen de substituir. L’informant sobre les reunions al Vaticà explica que la Santa Seu ha provat de redirigir les negociacions cap a la necessitat de solucionar, en primer lloc, la crisi humanitària, i demana de flexibilitzar el blocatge o decretar-ne exempcions específiques.

La Santa Seu s’ha negat a fer declaracions a la premsa sobre aquestes trobades, més enllà de reiterar l’oposició a l’embargament nord-americà. A començament de març, Parolin respongué a un periodista: “Nosaltres […] hem fet allò que calia fer per Cuba. Ens n’hem reunit amb el ministre d’Afers Exteriors i hem fet els passos que calia, sempre amb l’objectiu de trobar una solució dialogada als problemes existents.”

Schmidt informa de Ciutat de Mèxic estant. Stefano Pitrelli, de Roma estant, ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Tanqueu els ulls i imagineu un futur en què els vehicles autònoms omplin les carreteres de tot el món. Què hi veieu?

Potser us imagineu passatgers alleujats, alliberats del tedi diari d’haver de conduir per anar a la feina i tornar-ne. Potser penseu en passatgers endormiscats o que es distreuen amb el telèfon mentre els seus cotxes robotitzats els porten a la destinació marcada. Potser us imagineu ciutats més tranquil·les i més netes, atès que els vehicles autònoms solen ser elèctrics i, per tant, no emeten diòxid de carboni ni rugeixen com un motor de combustió.

Sigui què sigui allò que us imagineu, és ben probable que no penseu en carreteres paralitzades pels embussos. Però la realitat podria ser prou diferent.

Tant els estudis com el sentit comú suggereixen que, en cas d’esdevenir majoritaris, els vehicles autònoms esperonaran l’ús del vehicle privat, perquè reduiran dràsticament el cost de desplaçar-se amb cotxe. Els embussos que se’n derivarien, tanmateix, prometen de tenir efectes desastrosos en la qualitat de vida i la salut econòmica de les grans ciutats, tret que els polítics adoptin mesures per promoure l’activitat física dels ciutadans.

Per a entendre per què els cotxes autònoms encoratjaran l’ús del vehicle privat, penseu per què les empreses de robotaxis han estat rebudes amb tant d’entusiasme per inversors i clients. Per a l’usuari comú, els vehicles autònoms ofereixen uns quants avantatges amb què els serveis tradicionals de taxi o de transport privat a demanda difícilment poden competir: els passatgers d’un robotaxi, per exemple, poden ajustar la temperatura del vehicle i reproduir-hi la música preferida sense restriccions, i no s’han de preocupar per la possibilitat que el conductor n’escolti les converses privades o els jutgi per com canten. Per als usuaris habituals, empreses de robotaxis com ara Waymo, Zoox i Tesla també ofereixen un producte extremadament constant i fiable: parlem de flotes de vehicles idèntics que empren sempre el mateix programari i maquinària.

Molts usuaris sovint anteposen aquests avantatges a les consideracions purament econòmiques: a l’àrea de San Francisco, per exemple, els clients de Waymo solen pagar una prima d’un 10%, pel cap baix, per agafar un robotaxi.

I com sol reaccionar la gent tan bon punt l’experiència amb un servei d’ús habitual millora de cop i volta? Doncs és ben senzill: fent-lo servir més sovint.

Pensar que els clients dels robotaxis faran més viatges amb cotxe, i de més durada, que no pas si ells (o una altra persona) seguessin al volant sembla una opció segura. Abans de l’aparició dels robotaxis, alguns d’aquests viatges probablement s’haurien fet amb transport públic o amb bicicleta, o ni tan sols s’haurien arribat a fer. Aquests canvis en els patrons de comportament dels usuaris apunten en una mateixa direcció: més viatges amb cotxe, més quilòmetres recorreguts.

Un altre element a tenir en compte és l’anomenat deadheading, el terme que utilitza el sector per a referir-se als viatges que un vehicle autònom fa sense passatgers al vehicle: per exemple, quan va a recollir un passatger, quan espera sol·licituds noves o quan s’encamina cap a un punt de recàrrega. A final del 2025, el deadheading fou responsable de gairebé la meitat del total de quilòmetres recorreguts pels vehicles autònoms de Waymo a l’àrea de San Francisco.

En un article acadèmic publicat fa poc, Farah Naz i Stephen Mattingly, professors d’enginyeria de la Universitat de Texas-Arlington, van resumir les conclusions de vint-i-sis estudis previs sobre l’impacte dels vehicles autònoms en el trànsit viari. Segons Naz i Mattingly, els cotxes autònoms han augmentat d’un 6% el total de milles recorregudes per vehicles privats (VMT), un augment que podria ser encara més gran si els vehicles autònoms de propietat privada acaben substituint els robotaxis com a vehicles autònoms més comuns.

Cada milla addicional recorreguda per un vehicle autònom augmenta el risc d’accidents, com també la contaminació derivada del desgast dels pneumàtics i de la generació d’electricitat.

Alguns dels viatges addicionals a causa de la proliferació dels vehicles autònoms es produiran a la nit o els caps de setmana, moments en què la xarxa viària sol operar per sota de la capacitat plena. Però molts altres seran en hores punta, quan les autopistes i els carrers ja estan saturats. En entorns congestionats, fins i tot un augment lleuger de la xifra de vehicles pot tenir efectes dràstics per a la resta d’usuaris.

El resultat? Que les ciutats amb més vehicles autònoms experimentaran més embussos i durant més temps. Més enllà de les molèsties ocasionades a la resta de passatgers, l’augment dels embussos tindrà efectes perjudicials en el creixement econòmic de les ciutats, atès que reduiran l’oferta de mà d’obra per a les empreses.

Els polítics podrien resoldre el problema a còpia d’ampliar la capacitat de les carreteres? És improbable: afegir carrils a les carreteres urbanes és molt costós, tant del punt de vista financer com social i ambiental. Una altra consideració a tenir en compte és l’anomenat principi de la demanda induïda, que sosté que ampliar la capacitat de les carreteres insta els conductors a fer més viatges en hores punta, cosa que acaba contrarestant l’efecte d’afegir més carrils.

Dit d’una altra manera: l’auge dels vehicles autònoms causarà problemes viaris que les autoritats seran incapaces de resoldre.

Els usuaris habituals de vehicles autònoms difícilment pararan atenció a aquests problemes, però per a la resta de nosaltres –els qui continuem conduint el nostre cotxe, els qui anem amb bus o els qui simplement vivim en ciutats com més va més congestionades pels embussos robòtics– la qüestió no és pas trivial. Com que els clients dels robotaxis –per no parlar dels propietaris dels vehicles autònoms privats– solen ser relativament rics, l’auge de la tecnologia de conducció autònoma amenaça d’aprofundir encara més les desigualtats socials que caracteritzen la mobilitat als Estats Units i en tants altres països de tot el món.

Per si no n’hi hagués prou, l’auge dels vehicles autònoms podria posar encara més bastons a les rodes a l’impuls del transport públic i la bicicleta, dues formes de mobilitat urbana excepcionalment eficients quant a espai i emissions. Convèncer els conductors que donin suport a canvis legislatius que redueixen l’espai dels cotxes a les carreteres ja és difícil tal com estan les coses avui; si la congestió viària augmenta, aquest objectiu esdevindrà gairebé impossible.

Deixar que els vehicles autònoms augmentin la congestió de les carreteres, sobretot a les grans ciutats del món, seria un desastre tant ambiental com econòmic. La millor manera d’evitar-ho? Doncs aprofitant el poder dels peatges.

Com fa temps que defensen els economistes, un problema fonamental de la gestió de la infrastructura viària als EUA –i en molts països més– és no cobrar als conductors per la congestió que generen. En el cas dels vehicles autònoms, quan circulen buits empitjoren la fluïdesa de les carreteres i acaben causant molèsties a la resta de conductors.

Les tarifes de congestió –en essència, peatges que tan sols s’apliquen en hores punta– redueixen els embussos perquè insten els conductors amb horaris més flexibles a circular en hores menys congestionades, o bé a optar pel transport públic o la bicicleta. Seguint aquest model, es podria imposar als vehicles autònoms una tarifa de congestió per cada quilòmetre recorregut sense passatgers, per exemple. L’import d’aquestes tarifes es podria anar ajustant amb el pas del temps, a mesura que l’ús dels vehicles autònoms es generalitzés. Establir el marc legislatiu adequat seria el primer pas.

El moment més encertat per a impulsar aquestes reformes és ara, abans que l’auge dels vehicles autònoms col·lapsi les carreteres. Segons els avenços legislatius i tecnològics, aquest moment es podria materialitzar en qüestió de pocs anys o dècades. Sense les mesures adequades, tanmateix, semblem abocats a un futur d’embussos.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Mentre Trump continua amenaçant d’annexionar el Canadà als Estats Units, un grup petit –però creixent– de votants a la província canadenca d’Alberta està decidit a escindir-se del país.

La qüestió de la independència podria arribar a les urnes enguany, en forma de referèndum. En cas d’independència, Alberta es convertiria en una nació sense litoral de 5 milions d’habitants i amb una de les reserves de petroli més grans del món.

Actualment, la independència d’Alberta continua essent una possibilitat més aviat remota. Però si els partidaris se’n sortissin, les conseqüències per a la resta del Canadà podrien ser nefastes.

Les exportacions de petroli de la província són un dels grans asos a la màniga del primer ministre canadenc, Mark Carney, en la guerra comercial amb Trump, i també un dels grans salvavides de l’economia canadenca, altament dependent dels Estats Units. La riquesa petroliera d’Alberta també serveix de coixí econòmic per a les províncies menys pròsperes del país, cosa que molts habitants de la província no veuen amb bons ulls.

Aquest ressentiment ha estat, de fet, un dels grans motors de la campanya de recollida de signatures que demana d’organitzar un referèndum d’independència aquest octubre mateix. Perquè el procés tiri endavant, els organitzadors tan sols n’han d’aplegar 177.732, un 6% de la població en edat de votar de la província. Es tracta d’una xifra tan baixa que fins i tot molts dels detractors del moviment independentista donen per fet que la mesurà prosperarà.

Trump ha parlat sovint de convertir el Canadà en el cinquanta-unè estat dels EUA i els dirigents del moviment independentista d’Alberta han afirmat que s’havien reunit amb membres del govern Trump, sense revelar mai amb qui. Alguns dels partidaris de la independència es mostren a favor d’unir-se als Estats Units, encara que la qüestió de l’annexió no apareixerà a la papereta d’un hipotètic referèndum.

Sigui com sigui, la causa de la independència ha agafat prou volada per a captar l’atenció tant de Carney com de la primera ministra d’Alberta, la conservadora Danielle Smith. El novembre passat, tots dos van tancar un acord que va obrir la porta a la construcció de nous oleoductes per a exportar el cru extret a la província, com a part d’un acostament més ampli entre Òttawa i el govern de la província.

El partit de Smith, tanmateix, és un dels grans responsables que la qüestió de la independència sigui tan a prop de passar per les urnes.

Smith, ex-presentadora televisiva i lobbista, va adobar el terreny cap a un possible plebiscit reduint dràsticament la xifra de signatures que calen per a convocar un referèndum i ampliant-ne el temps de recollida. La majoria dels votants conservadors d’Alberta donen suport a la independència o, si més no, s’hi mostren receptius. Smith també ha estat la responsable d’haver convocat el referèndum del 19 d’octubre, en què la qüestió de la independència podia acabar apareixent a les butlletes juntament amb nou propostes més, la majoria de les quals vinculades a la immigració.

La província –caracteritzada per grans prats i muntanyes escarpades– s’ha considerat durant molt de temps una regió amb identitat pròpia i sovint se la compara amb Texas, un territori amb una extensió semblant. Molts residents expressen contrarietat per la subordinació a Òttawa, a uns 2.700 quilòmetres de distància de la província, i clamen contra la redistribució de la riquesa a l’est del país i contra les traves imposades pel govern a l’explotació de les seves reserves de petroli, les quartes més grans del món després de les de Veneçuela, l’Aràbia Saudita i l’Iran.

Aquesta “alienació de l’oest”, el terme que els independentistes d’Alberta sovint empren per a descriure la desafecció amb el govern federal canadenc, es va agreujar durant el mandat de l’ex-primer ministre Justin Trudeau, que va endurir les lleis ambientals canadenques. La producció i l’exportació de petroli a la província van continuar augmentant durant el seu mandat, però no prou de pressa segons el parer de molts habitants de la província. Alberta continua essent la província més rica en termes de renda per càpita del país i els seus treballadors guanyen més que no pas el canadenc mitjà, però la distància s’ha anat escurçant aquests darrers anys.

El suport a la independència continua essent minoritari a Alberta. En un sondatge publicat fa poc per Leger, tan sols un 21% dels enquestats donava suport a la independència del Canadà, i un 4% a la idea de passar a formar part dels EUA. Uns altres sondatges publicats enguany situen el percentatge de suport a la independència lleugerament per sobre d’aquest 21%.

Les xifres poden semblar baixes, però l’opinió pública pot ser voluble en el cas dels referèndums. La majoria de sondatges del Brexit van coincidir a pronosticar que el Regne Unit no votaria en favor de sortir de la UE. De fet, un sondatge d’un any abans situava el suport a la causa del Brexit en un 22%.

Alguns independentistes, mentrestant, festegen el govern nord-americà, a desgrat dels nacionalistes canadencs. El principal grup pro-independència, l’Alberta Prosperity Project (Projecte per la Prosperitat d’Alberta), diu que s’ha reunit amb representants de la Casa Blanca. L’advocat del grup, Jeffrey Rath, declara a Bloomberg que Washington estudia la viabilitat d’una línia de crèdit de 500.000 milions de dòlars per a ajudar el nou estat d’Alberta a resistir la pressió d’Òttawa.

El primer ministre de la província de la Colúmbia Britànica, veïna d’Alberta, ha qualificat de traïció l’acostament entre l’independentisme d’Alberta i la Casa Blanca. Però caldrà veure fins a quin punt l’aliança amb Washington podria resultar contraproduent: un 71% dels habitants d’Alberta té una opinió desfavorable de Trump, segons un sondatge publicat fa poc.

En una entrevista a Bloomberg al gener, Rath va declarar: “Cap de nosaltres pretén passar a formar part dels Estats Units.” La web de l’advocat, no obstant això, defensa explícitament els “avantatges” d’integrar-s’hi. I Rath també ha defensat la idea en unes quantes intervencions a la cadena nord-americana Fox News.

Al gener, el moviment independentista va organitzar l’acte més multitudinari d’ençà que va començar la campanya de recollida de signatures, tot aplegant unes 4.000 persones a Calgary. A l’acte, Rath es va referir a Carney –que es va criar a Edmonton, la capital de la província– com un aliat dels Illuminati i va afirmar que el seu partit pretenia de “destruir la nostra cultura i els nostres fills”.

Els contraris a la independència, en paral·lel, també s’han començat a organitzar. Thomas Lukaszuk, ex-vice-primer ministre de la província, va organitzar l’any passat una campanya de recollida de signatures en defensa de romandre al Canadà: en va aconseguir més de 400.000.

Els grups indígenes de la província, per la seva banda, han denunciat el govern de la província per haver permès que la campanya de recollida de signatures per a un referèndum tirés endavant. Els tractats que codifiquen la relació dels grups indígenes amb el govern federal es van signar anys abans que Alberta s’unís a la confederació del Canadà, el 1905, per la qual cosa al·leguen que el grup no té dret d’interferir-hi.

Així i tot, la qüestió de la independència ha originat un cert neguit entre la comunitat empresarial d’Alberta. Prop d’un del 28% de les empreses d’Alberta asseguren que el debat sobre la independència els ha impactat i un 92% d’aquestes qualifiquen l’impacte de negatiu, segons un sondatge publicat al febrer per les Cambres de Comerç d’Alberta.

Deborah Yedlin, directora executiva de la Cambra de Comerç de Calgary, esmenta el cas del Quebec, on la tensió entre el moviment independentista i el govern federal va empènyer empreses com ara Sun Life a abandonar Mont-real i traslladar-se a Toronto els anys setanta. Els votants del Quebec van acabar refusant la independència en el referèndum del 1995, però per un marge molt estret: tan sols un 1%.

Després d’aquella votació, el Tribunal Suprem del Canadà va dictaminar que qualsevol intent d’escindir-se unilateralment de la resta del país era il·legal, segons la legislació canadenca, però va matisar que la resta del país hauria de negociar els termes de la independència amb la província escindida en cas que un referèndum d’independència obtingués una majoria clara a favor.

Naheed Nenshi –cap del Nou Partit Democràtic d’Alberta, de tendència progressista– acusa Smith d’haver comès el mateix error que l’ex-primer ministre britànic David Cameron amb el Brexit. Cameron, partidari de romandre a la UE, va ser el responsable de convocar el referèndum, que va acabar perdent: deu anys més tard, l’ex-primer ministre viu allunyat de la primera plana política i la seva nèmesi electoral, Nigel Farage, encapçala els sondatges al Regne Unit.

“Quan aquestes coses es posen en marxa, costa molt de controlar-les”, sentencia Nenshi.

Robert Tuttle, Josh Wingrove i Cedric Sam han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Cada dia que passa amb l’estret d’Ormuz clausurat augmenta el cost de la guerra de l’Iran per a l’economia mundial.

Sembla improbable que el trànsit per l’estret recuperi la normalitat si no hi ha un alto-el-foc. Fins i tot si el conflicte acabés demà mateix, no és clar quan s’hi podria reprendre el trànsit marítim, ni amb quin grau d’activitat. L’amenaça d’atacs iranians va empènyer la gran majoria de navilieres a retirar les naus de l’estret a partir dels primers atacs perpetrats pels Estats Units i Israel, el 28 de febrer. Aquest recel difícilment desapareixerà quan cessin les hostilitats, ni que se signi un alto-el-foc formal. És probable que, acabat el conflicte, calguin escortes navals per a protegir les naus que hi vulguin tornar a transitar. L’operació tindria un risc significatiu i amb fortes limitacions.

Heus ací tot allò que caldria perquè el trànsit en aquesta artèria vital del comerç mundial tornés a fluir.

Per què és tan important l’estret d’Ormuz?

Ormuz no és pas l’únic coll d’ampolla comercial del món. També hi ha l’estret de Malaca, el canal de Panamà i l’estret de Bab el-Màndeb, que connecta la mar Roja amb el golf d’Aden a l’altura del Iemen i Djibouti. Però l’estret d’Ormuz possiblement és el més important per al mercat de l’energia mundial, perquè hi passa un quart del subministrament mundial de petroli i un cinquè del subministrament de gas natural liquat (GNL): per a acabar-ho d’adobar, no hi ha cap ruta marítima alternativa. El fet que l’estret es trobi al cor d’una regió inestable i políticament volàtil, juntament amb una topografia única, el fa especialment vulnerable a les tensions geopolítiques.

L’estret té uns 225 quilòmetres de llargària, i tan sols fa uns 40 quilòmetres d’amplada al punt més estret, cosa que significa que els vaixells que hi passen tenen un marge de maniobra molt reduït, i són blancs fàcils per a atacs de la costa o d’embarcacions petites estant, com ara llanxes motores. Un petrolier plenament carregat que navegui a una velocitat màxima d’uns 14 nusos, sol trigar entre 10 hores i 14 a entrar i sortir de l’estret. L’estret és relativament poc profund, i això significa que l’exèrcit iranià podria minar-lo amb força facilitat, si ho volgués fer. D’una altra banda, l’orografia de la costa iraniana, extremadament muntanyenca, és ideal per a ocultar-hi bases de llançament de míssils i drons.

Fa decennis que l’Iran expandeix i reforça el seu arsenal de míssils; ara com ara, no se sap pas quina part d’aquest arsenal ha sobreviscut a les primeres setmanes de conflicte. Teheran també té –i, amb tota probabilitat, continua fabricant– milers de drons Shahed, capaços d’atacar petroliers. Tots aquests factors plegats fan que l’exèrcit iranià continuï essent capaç de dictar el ritme del conflicte a l’estret.

Què demanen les grans navilieres per tornar a Ormuz?

Les navilieres i operadores perden diners cada dia que els seus petroliers i portacontenidors no poden entrar ni sortir del golf Pèrsic. Moltes d’aquestes naus immobilitzades a la regió, sobretot al golf, han de pagar primes d’assegurança addicionals a causa de la guerra, i també es troben obligades a pagar una prima de risc a la tripulació o bé a esmerçar grans sumes a conservar la càrrega.

Cada naviliera té una tolerància al risc diferent. A començament de mes, per exemple, una colla de naus optaren per travessar l’estret mentre míssils i drons volaven de banda a banda del golf. La gran majoria d’aquestes naus tenien vinculació amb l’Iran o amb el principal importador de petroli iranià, la Xina; un grup de naus índies va travessar l’estret quan Teheran els garantí que no serien atacats. Algunes d’aquestes naus pagaren milions de dòlars al govern iranià en concepte de peatge, segurament amb  el benentès que pagar era l’única manera de no ser atacades. Tots els vaixells que han travessat l’estret d’ençà que esclatà el conflicte han navegat arrambats a la costa iraniana, cosa que sembla indicar que han seguit una ruta pre-autoritzada per Teheran: en circumstàncies normals, les naus no naveguen tan a prop de l’Iran per qüestions de seguretat, i se solen acostar a l’altra riba.

La gran majoria de navilieres no volen –o no poden– pagar un peatge a l’Iran, de manera que tenen la sola opció d’esperar que el conflicte passi. En declaracions a Bloomberg, tres navilieres expliquen que les seves naus no travessaran l’estret mentre el conflicte continuï.

I encara que les hostilitats cessin, sembla ben probable que les navilieres continuaran demanant alguna mena de protecció militar, tret que hi hagi garanties de seguretat iranianes. Les escortes navals, en aquest context, semblen l’opció més raonable per a garantir la seguretat a l’estret. El restabliment del trànsit a Ormuz alleugeriria les tensions als mercats mundials i moderaria els preus de l’energia a tot el món, que s’han enfilat d’ençà que esclatà el conflicte.

Com funcionarien les escortes navals?

Segons els experts militars, una missió d’escorta implicaria, ben segur, coordinar un estol de vaixells de guerra que es mourien en tàndem amb les naus comercials, i les protegirien d’amenaces com ara míssils, drons aeris, vaixells d’atac de superfície i armes submergibles, incloent-hi drons submarins. Aliats nord-americans, com ara França, Alemanya i el Regne Unit, tenen capacitats semblants, en cas que optessin per afegir-se a l’operació.

Qualsevol escorta naval, tanmateix, abans s’hauria d’assegurar que l’estret roman lliure de mines iranianes; el procés de verificació podria trigar unes dues setmanes, pel cap baix.

La proximitat a la costa iraniana significa que els vaixells d’escorta tindrien molt poc temps per a localitzar i interceptar projectils enemics. Fins i tot els vaixells de guerra equipats amb els sistemes antiaeris més avançats es podrien trobar desbordats en cas d’un atac “en eixam” provinent de la costa iraniana. Aquestes darreres setmanes, de fet, l’Iran ja ha pogut penetrar en les defenses aèries d’uns quants països de la regió amb aquesta mena d’atacs.

Experts militars i del sector navilier diuen que és poc probable que les escortes navals puguin restablir totalment el trànsit per l’estret. L’armada dels Estats Units no té prou naus per a protegir 140 embarcacions, la xifra aproximada que sol travessar l’estret cada dia en condicions normals. Segons funcionaris militars occidentals, una volta cessin les hostilitats, l’única opció per a reobrir l’estret és organitzar una coalició multinacional que faci d’escorta. Fins ara, els aliats dels Estats Units han fet cas omís de les crides de Trump a afegir-se a una operació conjunta per a patrullar-hi, però un alto-el-foc podria canviar les coses.

Sigui com sigui, és ben probable que ni tan sols una operació conjunta d’aquestes característiques pugui restablir el volum de trànsit habitual de l’estret. Una concentració excessiva de naus comercials a Ormuz, de fet, pot resultar contraproduent per a l’operació, perquè pot impedir que els vaixells de guerra disparin contra projectils enemics per por de fer impacte també contra naus que es trobin en la mateixa trajectòria.

Les navilieres més conservadores, d’una altra banda, podrien demanar protecció al golf Pèrsic, més enllà de la zona immediata de l’estret, i això podria ampliar la zona d’operacions de protecció naval fins a les 560 milles nàutiques.

Hi ha cap precedent d’una escorta naval a Ormuz?

El desembre del 2023, els Estats Units encapçalaren una coalició naval a la mar Roja per a escortar les naus que travessaven la mar –i, sobretot, l’estret de Bab el-Màndeb– i protegir-les dels atacs dels hutis iemenites, aliats regionals de l’Iran.

El maig del 2025, després d’una llarga campanya aèria contra objectius hutis al Iemen, Trump afirmà que els Estats Units posarien punt final a l’operació, perquè el grup havia acceptat un alto-el-foc. La treva, tanmateix, resultà temporal, i poc després els hutis reprengueren els atacs contra les naus que travessaven la mar Roja.

Als anys vuitanta, centenars de naus mercants van ser atacades tant per l’Iran com per l’Irac al golf Pèrsic, durant la guerra entre ambdós països. En els atacs, que passaren a la història amb el nom de guerra dels Petroliers, hi va haver centenars de morts civils, bàsicament polissons.

El juliol del 1987, els Estats Units s’afegiren formalment al conflicte, i van escortar els petroliers de propietat kuwaitiana d’atacs iranians. Tot i culminar en el comboi naval més important d’ençà de la Segona Guerra Mundial, amb més de trenta vaixells de guerra, l’operació no posà fi als atacs, que continuaren malmetent tant petroliers kuwaitians com vaixells de guerra nord-americans.

Paral·lelament a aquella operació, i en secret, els Estats Units lliuraren un conflicte soterrat contra les naus iranianes que s’encarregaven de minar l’estret. Van atacar sovint de nit, per obrir camí a les escortes navals. L’operació, combinada amb més atacs nord-americans contra objectius navals iranians a la regió, ajudà a restablir el trànsit a l’estret.

Tom Fevrier, Hayley Warren, Denise Lu i Nilushi Karunaratne han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Dimona, Israel. Les sirenes antiaèries sonen i la població del sud d’Israel s’aboca als soterranis a refugiar-se d’atacs enemics. Mentrestant, David Azran, de cinquanta-quatre anys, surt al porxo a veure les defenses aèries d’Israel que intercepten els míssils entrants, com cintes de llum que solquen el cel.

“No sóc un paio qualsevol”, diu, descalç, amb un rifle d’assalt penjat a l’espatlla.

Aquestes darreres setmanes, la fe de la població israeliana en el sistema de defensa aèria del país, d’última generació, s’ha debilitat. Dissabte a la nit, uns quants míssils iranians van caure en dos barris residencials d’Arad i Dimona, amb tan sols tres hores de diferència, i van fer miques les finestres de casa d’Azran i de molts veïns. Hi hagué més de 115 ferits, segons les autoritats israelianes, 11 dels quals greus.

L’exèrcit israelià no ha explicat què fallà. A Israel, l’episodi ha suscitat una certa especulació sobre la possibilitat que l’exèrcit hagi començat a racionar interceptors per assegurar-se que pot continuar protegint objectius vitals en previsió d’un conflicte llarg. Però Dimona, que acull infrastructura nuclear d’importància estratègica, presumiblement és un d’aquests objectius vitals.

Dissabte el president del parlament iranià afirmà, amb una certa exageració, que el fracàs d’Israel a l’hora d’interceptar míssils a la zona de Dimona, molt protegida, és un punt d’inflexió en el conflicte. “El cel d’Israel és indefens”, declarà Mohàmmad Bagher Ghalibaf en una publicació a X.

Un dels grans motius que van dur Israel a atacar l’Iran a final de febrer, segons que expliquen alts funcionaris militars israelians a The Washington Post, fou la por que l’arsenal de míssils iranians continués creixent fins al punt de poder aclaparar el sistema de defensa aèria israelià en cas d’atac.

La guerra dels dotze dies del juny de l’any passat –expliquen aquests alts funcionaris– reduí considerablement l’arsenal de míssils iranià, que passà d’uns 3.000 a menys de 1.500. D’aleshores ençà, tanmateix, Teheran ha pogut reconstruir gran part del seu arsenal de míssils: al començament d’aquest conflicte, sembla que l’Iran tenia un arsenal d’uns 2.500 projectils.

La rapidesa de la reconstrucció de l’arsenal iranià ha fet saltar les alarmes a Israel. Les defenses del país “no poden repel·lir entre 3.000 i 5.000 míssils”, segons que explica un ex-alt funcionari de seguretat israelià, que especula que l’arsenal de míssils iranià podria superar aquest llindar en qüestió d’un any. El funcionari accedeix a parlar amb The Washington Post anònimament per abordar qüestions militars de naturalesa confidencial.

De portes enfora, les autoritats israelianes insisteixen que les defenses aèries del país continuen funcionant tal com s’esperava. Cap sistema, tanmateix, no és cent per cent eficaç, segons que afirmen privadament alguns oficials militars israelians.

Els primers 23 dies de la guerra, la taxa d’intercepció de les defenses aèries israelianes ha estat d’un 92%, segons que explicava aquesta setmana Nadav Shoshani, tinent coronel i portaveu de les FDI.

Shoshani no va voler donar detalls sobre els motius pels quals el sistema d’intercepció de míssils havia fallat diumenge, però sí que va dir que els atacs contra Dimona i Arad es perpetraren amb míssils balístics convencionals “de la mena que coneixem, que hem vist i interceptat abans”.

El sistema de defensa aèria de múltiples capes d’Israel és considerat un dels més avançats del món, capaç de repel·lir atacs provinents de molts fronts. Cada capa és dissenyada per a interceptar un tipus de projectil específic: la Cúpula de Ferro per a coets de curt abast i projectils d’artilleria; la Fona de David per a míssils balístics, míssils de creuer i coets d’abast mitjà i llarg; i els Arrow 2 i 3 per a míssils balístics de llarg abast. El costós sistema de Defensa Terminal d’Àrea de Gran Altitud (THAAD), desenvolupat per l’exèrcit dels Estats Units, serveix sovint de suport d’aquest sistema.

Ran Kochav, ex-comandant de la Força de Defensa Aèria i Antimíssils d’Israel, explica a The Washington Post que la fallida de la defensa aèria israeliana durant l’atac de dissabte es pot explicar per diversos motius.

El primer és que l’exèrcit israelià exigeix als seus comandants que decideixin a l’acte quin interceptor els cal fer servir per a cada projectil, per a “no ‘exagerar’ ni malgastar un míssil o un interceptor car en un mer coet, o en un altre projectil de calibre més baix que podria repel·lir-se amb menys recursos”.

El segon és que de tant en tant pot haver-hi errors tècnics o d’enginyeria, o bé pot fallar la connectivitat entre sistemes.

El tercer és una mera qüestió d’estatística: “És un sistema molt sofisticat, però no és hermètic”, explica Kochav.

Un altre factor a tenir en compte és el buidatge progressiu de l’arsenal d’interceptors. Un sol míssil Arrow costa uns tres milions de dòlars; en canvi, els interceptors de la Fona de David costen prop de 700.000 dòlars cadascun, segons els experts, i els de la Cúpula de Ferro costen entre 50.000 i 70.000 dòlars. Un sol interceptor THAAD costa uns 15 milions de dòlars.

El Pentàgon gastà uns 5.600 milions de dòlars en municions durant els dos primers dies de conflicte de l’Iran, segons que expliquen tres funcionaris de seguretat nord-americans a The Washington Post. Un oficial militar israelià diu que, en les setmanes prèvies a l’esclat de la guerra, les FDI s’asseguraren de tenir prou interceptors per a fer front a un conflicte que sabien que duraria temps.

Així i tot, Kochav assenyala que el cost econòmic d’un interceptor “deixa de ser un factor a tenir en compte” quan un atac enemic s’adreça a “zones poblades o de valor estratègic”. En aquests casos, diu, l’únic factor que cal tenir present és la disponibilitat d’interceptors a escala nacional, i vetllar que n’hi hagi prou per a garantir la defensa aèria del país a llarg termini.

Shachar Shohat, ex-comandant del sistema de defensa aèria de les FDI, diu que la taxa d’intercepció del sistema de defensa aèria israelià, superior a un 90%, és excepcionalment alta: els sistemes amb taxes entre un 60% i un 70%, explica, ja es consideren excel·lents.

Quan l’exèrcit identifica un projectil enemic, el mecanisme de càlcul del sistema decideix com procedir “en fraccions de segon”. “És un sistema genial”, diu Yehoshua Kalisky, investigador en cap de l’Institut d’Estudis de Seguretat Nacional d’Israel.

“És com si algú et disparés una bala i tu fessis servir la teva pistola per a desviar-la en ple vol”.

Però els errors són inevitables, i és possible que els impactes a Arad i Dimona es trobessin dins d’aquest “marge d’error estatístic”.

Shoshani, el portaveu de les FDI, ha dit que un 70% dels llançamíssils i de l’arsenal de míssils iranià ha estat destruït d’ençà de l’esclat del conflicte, el 28 de febrer. Durant el conflicte del juny de l’any passat, l’Iran llançà uns 300 míssils cada dia contra Israel; avui, la mitjana és d’uns 30, cosa que significa una reducció d’un 90%.

Tot i reduir la xifra de llançaments, Teheran ha provat de projectar múscul militar a còpia de llançar míssils de com més va més abast.

Divendres de la setmana passada, Teheran llançà uns quants míssils contra Diego García, una illa de l’oceà Índic a uns quatre mil quilòmetres de la costa iraniana, on hi ha una base militar britànica i nord-americana. L’incident va disparar les alarmes a Europa, perquè gran part del continent es troba dins aquest radi d’abast. Shoshani ho esmenta com a mostra de “les intencions veritables” del govern iranià, que diu que té la capacitat d’atacar ciutats de tot Europa.

Un funcionari militar nord-americà, que parla amb The Washington Post anònimament, confirma l’atac contra Diego García, però remarca que el projectil disparat per l’Iran no sembla que fos de fabricació o disseny nous, de manera que és improbable que pogués acabar arribant a l’objectiu. No és clar si l’Iran optà per fer l’atac com a advertiment, tot i saber que els projectils no arribarien a impactar-hi, o si realment provà d’atacar l’illa.

“Un míssil no arribà a atènyer l’objectiu; l’altre fou derrocat abans d’aconseguir-lo. Cap no s’acostà a Diego García”, declarà divendres el secretari de Defensa britànic, John Healey.

Jason H. Campbell –investigador en cap del Middle East Institute, un laboratori d’idees de Washington– diu que el Pentàgon hauria de prendre mesures immediates si es confirmés que l’Iran té míssils d’abast molt més gran que no se sabia fins ara.

“Això canviaria de cop i volta el càlcul de molts aliats i socis dels EUA i l’OTAN quant al conflicte […] i quant a les implicacions per a la seva seguretat”, diu Campbell.

Tom Karako, director del Projecte de Defensa Antimíssils del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals, laboratori d’idees de Washington, tem que l’Iran no tingui míssils de més abast que no ha revelat fins ara. Karako diu que els iranians continuen treballant en la producció de vehicles de llançament especial, i afegeix: “Si esdevens capaç de posar un projectil en òrbita, per petit que sigui, probablement seràs capaç de disparar un projectil a quatre mil quilòmetres de distància, o més.”

Soroka i Greg Miller, informant de Tel-Aviv estant, i Dan Lamothe, de Washington estant, han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Giorgia Meloni i els seus aliats encaraven amb optimisme el referèndum per a reformar el sistema judicial, una votació que esperaven que servís com a vot de confiança en el govern de la primera ministra italiana quan tan sols falta un any per a les eleccions estatals del 2027.

Meloni agafà el timó de la campanya durant les setmanes prèvies a la votació, i va intervenir en pòdcasts i als mitjans per defensar la proposta personalment. El missatge de la primera ministra ha estat clar: voteu ara a favor de la reforma per a garantir un poder judicial més just i, si cal, voteu en contra meva a les pròximes eleccions generals.

Però l’ofensiva mediàtica no ha acabat de tenir l’efecte esperat.

Els italians, segons els resultats definitius publicats pel Ministeri de l’Interior, han rebutjat la proposta de reformar el poder judicial, amb un 53,7% de vots en contra i un 46,3% a favor. Per a més inri –si més no, per als interessos de Meloni–, el percentatge de participació ha estat de gairebé un 60%, la més alta en una dècada per a un referèndum. En grans ciutats com ara Roma, Bolonya i Florència, més d’un 60% dels electors votà en contra de la reforma, tot aprofitant l’avinentesa del referèndum per fer palès el seu descontentament amb la gestió del govern Meloni i l’estancament del nivell de vida al país.

La derrota, tot i no ser catastròfica, agafa la primera ministra a contrapeu en un moment en què Itàlia comença a escalfar motors per a les eleccions de l’any vinent, en què Meloni es juga la reelecció. “Per a Meloni, aquest resultat és com haver rebut una carta de desnonament”, declarà abans-d’ahir l’ex-primer ministre Giuseppe Conte, ara cap del Moviment 5 Estels, a la cadena italiana La7.

El partit de Meloni, la ultradreta dels Fratelli d’Italia, governa en coalició amb la Lliga nacionalista i Forza Itàlia, de centre-dreta. És possible que la desfeta atiï les pugnes internes al si de la coalició, en què ja s’han viscut alguns episodis de tensió aquests darrers mesos.

La posició dels Fratelli d’Italia als sondatges, això sí, s’ha mantingut estable aquests darrers mesos: sense anar més lluny, el partit de Meloni encapçala el sondatge d’Ipsos publicat aquest març mateix, amb una previsió de vot d’un 28%. Aquesta posició de comoditat relativa dificulta que les peticions de l’oposició perquè Meloni dimiteixi acabin donant fruit, encara que els precedents de perdre un referèndum no siguin especialment encoratjadors per a la primera ministra: el 2016, l’ex-primer ministre Matteo Renzi dimití hores després del tancament de les urnes en el referèndum constitucional que ell mateix havia convocat, i que acabà perdent amb contundència.

Abans-d’ahir, en declaracions sobre els resultats de la votació, Renzi digué: “Quan un dirigent perd llustre, tothom comença a dubtar.”

No obstant això, Meloni s’ha compromès a continuar en el càrrec, i ha dit que el govern “honrarà el mandat” que rebé a les urnes.

La votació ha estat la culminació d’anys de campanya del centre-dreta italià per a controlar un poder judicial al qual sovint ha acusat d’extralimitar-se i de tenir simpaties excessives amb l’esquerra italiana. Aquests darrers mesos, la justícia italiana ha blocat els plans del govern de construir un pont de 13.000 milions d’euros que uneixi el continent amb Sicília, i també ha obstruït el pla de l’executiu per a deportar a Albània part dels sol·licitants d’asil que arribin a Itàlia.

Certament, l’òrbita de Meloni era conscient del risc d’una derrota a les urnes. La primera ministra provà d’avançar la data de la votació tan bon punt el suport a la reforma començà a caure als sondatges, però el president Sergio Mattarella li ho desaconsellà.

Amb més d’un 70% dels vots escrutats i el “no” clarament al capdavant, Meloni assumí la desfeta amb una breu publicació a X. “La sobirania pertany al poble, i els italians s’han expressat avui amb claredat. El govern ha fet allò que prometé; ha impulsat la reforma que vam incloure al nostre programa i l’hem defensada fins al final, tot deixant la decisió en mans dels ciutadans”, declarà, d’un jardí estant, en un vídeo que sembla que hagi estat enregistrat amb un telèfon mòbil. “Els ciutadans han decidit. I en respectem la decisió, com sempre l’hem respectada.”

Chiara Albanese ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El trànsit marítim per l’estret d’Ormuz –una ruta clau en les exportacions de petroli, gas natural i més matèries primeres provinents del golf Pèrsic– continua gairebé aturat després de setmanes d’atacs nord-americans i israelians contra l’Iran.

Teheran ha clausurat de facto el trànsit a l’estret i es limita a deixar-hi passar pocs vaixells autoritzats. Els preus del petroli i el gas s’han disparat arran del tancament de la via, com també a causa dels atacs contra la infrastructura energètica del Llevant i la caiguda de la producció petroliera al Golf, a mesura que s’han anat omplint els tancs d’emmagatzematge.

Abans-d’ahir, el president dels Estats Units, Donald Trump, va llançar un ultimàtum de 48 hores a l’Iran perquè reobrís l’estret, tot amenaçant de bombardar les centrals elèctriques del país si continuava negant-se a desblocar-lo. Ahir, hores abans que expirés el termini, el president nord-americà va posposar els atacs cinc dies, tot afirmant que ambdós bàndols havien tingut “converses productives” sobre la manera de posar fi al conflicte. Hores després, fonts iranianes van negar haver obert negociacions amb Washington.

Per què és tan important l’estret d’Ormuz?

Situat entre l’Iran, al nord, i els Emirats Àrabs Units (EAU) i Oman, al sud, l’estret d’Ormuz connecta el golf Pèrsic amb l’oceà Índic. L’estret s’estén uns 161 quilòmetres, amb una amplada mínima de 39 quilòmetres al punt més estret. Les rutes de navegació en ambdós sentits de l’estret són encara més estretes, amb una amplada d’uns tres quilòmetres.

Ormuz és una via estratègica per al mercat del petroli, atès que una quarta part de la producció mundial, si fa no fa, s’exporta per l’estret. L’Aràbia Saudita, l’Irac, l’Iran, Kuwait, Bahrain, Catar i els EAU exporten petroli per Ormuz, la majoria a l’Àsia. Els països del Golf també tenen refineries que produeixen grans quantitats de dièsel, nafta –clau per a la producció de plàstics i gasolina– i més productes derivats del petroli que s’exporten a la resta del planeta.

L’estret també és clau per al mercat del gas natural liquat (GNL). Prop d’una cinquena part del subministrament mundial, provinent majoritàriament de Catar, va passar per Ormuz l’any passat. La majoria d’aquests carregaments s’exporten, també, a l’Àsia.

Més enllà del mercat d’energia, l’estret d’Ormuz també és una via de pas clau per a productes com ara l’alumini, els fertilitzants i fins i tot l’heli, un component químic molt utilitzat en la producció de semiconductors.

Què ha passat amb l’estret aquestes darreres setmanes?

D’ençà de l’esclat del conflicte, l’Iran ha atacat esporàdicament alguns dels vaixells que travessaven l’estret. Tot i tenir assegurança –el preu de la qual s’ha disparat amb la guerra–, molts transportistes han optat per aturar les operacions a l’estret per por de perdre vides, càrrega o vaixells sencers.

Alguns han travessat l’estret tot vorejant la costa iraniana, cosa que sembla indicar que Teheran està disposat a permetre que determinades embarcacions continuïn travessant el pas si en respecten les condicions. Alguns governs, en aquest sentit, han obert negociacions amb l’Iran per a poder reprendre el pas dels seus vaixells per mitjà de l’estret.

L’Iran, paral·lelament, també ha blocat el senyal dels sistemes de posicionament global (GPS) a la zona de l’estret, per dificultar-hi tant la navegació com que els drons i míssils enemics puguin localitzar objectius. Més d’un miler de vaixells a la zona del golf Pèrsic s’han vist afectats pel blocatge iranià del senyal de GPS, segons l’empresa d’intel·ligència marítima Windward.

Teheran, mentrestant, continua exportant el seu petroli per l’estret d’Ormuz. Les exportacions s’han mantingut pràcticament al mateix nivell d’ençà de l’esclat del conflicte, segons dades de la consultora Kpler. En canvi, les exportacions dels altres grans productors de la regió s’han desplomat més d’un 95%.

Quines alternatives tenen els productors del Golf a l’estret?

Kuwait, Catar i Bahrain no tenen cap ruta alternativa per a exportar petroli que no passi per l’estret d’Ormuz.

L’Aràbia Saudita, el país que més petroli exporta per Ormuz, ha començat a desviar les exportacions cap a la mar Roja amb un oleoducte que desemboca al port de Yanbo, a l’extrem occidental del país. Aramco, la petroliera estatal saudita, pretén d’esprémer al màxim la capacitat de l’oleoducte, que pot transportar uns set milions de barrils diaris a ple rendiment, tot i que es creu que el port no pot processar més d’uns cinc milions de barrils diaris, un volum considerablement inferior als nivells d’exportació habitual del país. Sigui com sigui, l’opció de la mar Roja no és exempta de riscs: l’Iran ja ha atacat una refineria a Yanbo mateix i els houthis –aliats amb Teheran– han amenaçat de reprendre els atacs contra les embarcacions que passin per la zona.

Els EAU també poden esquivar Ormuz fins a un cert punt. Però el port de Fujaira, al qual desemboca un oleoducte que connecta els jaciments petrolífers dels EAU amb el golf d’Oman, ha hagut d’aturar les operacions aquests darreres setmanes per un atac de drons iranians. L’Irac ha reprès els enviaments per mitjà de l’oleoducte que connecta la regió semiautònoma del Kurdistan amb el port turc de Ceyhan, a la Mediterrània, tot i que aquesta ruta tan sols pot processar una petita fracció dels barrils que el país sol exportar via l’estret d’Ormuz.

És realista escortar el petroli per l’estret d’Ormuz?

Trump ha mirat de convèncer els aliats europeus i asiàtics dels EUA perquè acceptin desplegar escortes navals al golf Pèrsic que protegeixin els petroliers d’hipotètics atacs iranians, cosa que equivaldria a reobrir l’estret per la força. La proposta, tanmateix, ha estat rebuda amb cautela o ambivalència: molts països l’han refusada sense gaires embuts, tot posant en dubte la idea que l’armada nord-americana i dels seus aliats tingui prou força per a restablir el trànsit a l’estret de manera significativa.

Els analistes militars coincideixen a dir que, si no hi ha un alto-el-foc amb Teheran, una hipotètica escorta naval seria altament arriscada. L’estretor d’Ormuz, diuen, dificulta escortar més d’un sol vaixell alhora i deixaria qualsevol comboi vulnerable a un possible atac iranià, per ben defensat que estigués.

“Fins que no hàgim neutralitzat la capacitat asimètrica de l’Iran –mines, llanxes d’atac ràpid, submarins, drons, etcètera–, continuarem sense fer-hi passar vaixells comercials, o fins i tot d’escorta [a l’estret]”, explica Bob McNally, president de la consultora Rapidan Energy Group i assessor de la Casa Blanca durant el govern de George W. Bush.

El secretari de Defensa del Regne Unit, John Healey, va explicar a mitjan març que la intel·ligència britànica sospitava que l’Iran podria haver començat a plantar mines a l’estret, cosa que dificultaria encara més una possible operació amb escorta naval. Els Estats Units afirmen haver destruït o malmès greument una trentena de vaixells iranians de col·locació de mines, a més d’haver atacat arsenals i plantes de producció de míssils iranianes prop de l’estret.

Fins i tot encara que s’organitzés una escorta naval prou potent per a instar els transportistes a reprendre el pas per l’estret, normalitzar el trànsit a Ormuz –on s’han acumulat centenars de vaixells a banda i banda– podria trigar setmanes. Però ni tan sols el restabliment del trànsit a l’estret solucionaria els desperfectes causats pels atacs d’aquestes darreres setmanes en la infrastructura energètica de la regió, que podrien requerir obres durant mesos o anys.

Weilun Soon i Grant Smith han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Budapest, Hongria. Pocs mesos abans de les eleccions de l’abril a Hongria, que seran decisives per al futur a mitjà termini del país, el servei d’intel·ligència exterior rus començà a fer sonar l’alarma arran de la caiguda als sondatges del primer ministre Viktor Orbán, que durant anys ha estat un dels grans punts de suport del Kremlin a l’OTAN i la UE.

Agents del servei d’intel·ligència, o SVR, proposaren de prendre mesures dràstiques i adoptar una estratègia anomenada internament “punt d’inflexió”. En un informe, obtingut i autenticat per un servei d’intel·ligència europeu i compartit amb The Washington Post, els agents proposaren de “alterar radicalment el curs de la campanya electoral” mitjançant una acció de gran impacte: “escenificar un intent d’assassinat contra Viktor Orbán”.

“Un incident d’aquesta mena canviarà completament el rumb de la campanya electoral, tot desplaçant el debat d’un terreny més racional, el dels problemes socioeconòmics, a un de més emocional dominat per qüestions com ara la seguretat interna de l’estat i l’estabilitat del sistema polític”, diu el document, elaborat per la unitat de l’SVR que s’encarrega d’operacions d’influència política.

Fins ara no s’ha lamentat cap incident violent contra Orbán, la popularitat del qual ha caigut radicalment amb l’empitjorament de l’economia hongaresa. Tanmateix, el fet que l’SVR considerés la possibilitat de simular un atac contra el primer ministre evidencia fins a quin punt és important el resultat dels comicis per als interessos geopolítics de Moscou.

Les enquestes coincideixen a situar Orbán en segona posició, per darrere del també conservador Péter Magyar, un ex-membre del partit d’Orbán, el Fidesz, que s’ha erigit en referent de la causa anticorrupció. “La majoria (52,3%) està insatisfeta amb la situació del país”, escrigueren els funcionaris russos. “Aquest descontentament no tan sols preval a les ciutats, sinó també a les zones rurals (50,8%), on el Fidesz tradicionalment ha estat més fort.”

Rússia no és l’única potència estrangera interessada a fer costat a un Orbán que afronta una de les campanyes electorals més complicades de la seva carrera. En una visita a Budapest el mes passat, el secretari d’estat dels Estats Units, Marco Rubio, digué al primer ministre hongarès: “El teu èxit és el nostre èxit.”

Fins ara, el suport del govern Trump sembla haver-se limitat a l’àmbit retòric. Però la influència de Rússia en aquestes eleccions podria ser molt més directa. Alguns diplomàtics occidentals afirmen que l’objectiu últim del Kremlin és mantenir al poder Orbán, que aquests darrers anys ha ajudat Moscou a obstaculitzar polítiques clau de la UE i ha actuat com a pont entre el Kremlin i els conservadors nord-americans amb l’esperança de forjar un nou ordre mundial postliberal.

El portaveu d’Orbán, Zoltán Kovács, no ha contestat a les preguntes del Washington Post sobre l’informe de l’SVR, la presumpta ingerència de Rússia en les eleccions i els vincles del primer ministre hongarès amb Moscou.

No és clar fins a quin estament del govern rus arribà la proposta de l’SVR. El portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, desestimà les preguntes del Washington Post sobre el document, tot definint-lo com “un altre exemple de desinformació”. L’SVR ha rebutjat de fer declaracions per a aquest article.

A mesura que la campanya ha anat avançant, tant Orbán com el Fidesz han provat de redirigir l’atenció dels hongaresos dels problemes econòmics del país, tot centrant-se en les presumptes amenaces que planen sobre la seguretat exterior d’Hongria.

Enmig d’un enfrontament com més va més profund amb Kíiv a causa del blocatge de Budapest al paquet d’ajuda de la UE a Ucraïna, valorat en 90.000 milions d’euros, Orbán ha acusat el govern ucraïnès de blocar el flux de petroli rus a Hongria a través de l’oleoducte Druzhba, que travessa Ucraïna, per bé que la infrastructura quedà inoperativa arran d’un atac rus.

La disputa ha anat empitjorant aquests darrers mesos. La setmana passada, Orbán acusà el govern ucraïnès de planificar un seguit d’atacs físics contra membres de la seva família; a començament de mes, Zelenski amenaçà de facilitar “l’adreça d’aquesta persona”, en al·lusió a Orbán, a les forces armades ucraïneses. Dijous, el govern hongarès anuncià que havia prohibit que tres ciutadans ucraïnesos entressin a Hongria, tot acusant-los d’haver amenaçat tant la seguretat del país com la seguretat del primer ministre i la seva família.

Orbán també ha mobilitzat tropes per protegir la infrastructura energètica del país d’un hipotètic atac ucraïnès, en una decisió que evidencia el grau de tensió entre ambdues capitals. “Podria passar qualsevol cosa”, diu un diplomàtic occidental, que, com més fonts citades en aquest article, accedeix a parlar amb The Washington Post a condició d’anonimat perquè són qüestions delicades. “Mai no havia vist el Fidesz tan nerviós”, diu un altre diplomàtic sobre el partit d’Orbán.

“El pànic al partit de govern [el Fidesz] ha anat augmentat amb el pas de les setmanes i crec que podrien prendre mesures poc meditades per mantenir-se en el poder”, afirma András Telkes, ex-sots-director d’intel·ligència exterior d’Hongria. I afegeix: “Els russos faran tot allò que estigui a les seves mans per mantenir a Orbán al poder […] Consideren Hongria part de la seva esfera d’influència.”

Funcionaris d’intel·ligència europeus familiaritzats amb les activitats de Moscou a Hongria, que accedeixen a parlar amb The Washington Post condició d’anonimat, expliquen que una de les mesures de suport a Orbán per part dels serveis russos ha estat la coordinació i execució de campanyes d’influència a les xarxes socials dedicades a difondre que el primer ministre és l’únic candidat capaç de protegir la sobirania d’Hongria d’amenaces externes.

Una de les figures clau a l’hora de coordinar aquesta campanya ha estat Tigran Garibian, un delegat de l’ambaixada russa a Budapest que, segons un dels funcionaris de seguretat europeus, es reuneix periòdicament amb periodistes hongaresos pro-Orbán per coordinar esforços.

En declaracions al Washington Post, l’ambaixada russa a Budapest es limita a dir: “Hem afirmat repetidament que Rússia no interfereix en les eleccions d’uns altres països.” I afegeix: “Voldríem remarcar, una volta més, que les ingerències en la campanya electoral hongaresa no provenen, de cap manera, de Rússia.”

Rússia ha estat acusada repetidament d’intervenir en eleccions estrangeres, incloses les eleccions presidencials dels EUA del 2016. Ievgueni Prigojin, ex-comandant del grup mercenari Wagner i ex-aliat de Putin, arribà a admetre que Rússia havia contractat bots a les xarxes socials per influir en la campanya d’aquell any.

L’informe de l’SVR proposa a Orbán que presenti el seu govern com un “agent d’estabilitat, previsibilitat i desenvolupament econòmic”, i que se centri a retratar Magyar com un “titella” de Brussel·les i al seu partit, Tisza, com “el partit pro-guerra” que fa costat a Ucraïna.

Un alt responsable d’intel·ligència europeu afirma que a la seva agència li consta que la intel·ligència militar russa ha enviat a Hongria tres agents, cosa que confirma la informació avançada per VSquare, un mitjà independent hongarès, i suscita nous interrogants sobre una possible ingerència russa en la campanya.

Un dels responsables d’intel·ligència occidentals citats pel Washington Post explica que, tot i que el Fidesz compta amb una maquinària propagandística robusta, és possible que el partit s’hagi coordinat amb la intel·ligència russa per escampar dubtes sobre la integritat dels comicis.

El caràcter de la campanya, en què els candidats han intercanviat acusacions de manipulació electoral, i l’evolució dels sondatges, com més va més disputats, deixen els comicis penjant d’un fil. A Budapest temen que el resultat –sigui quin sigui– acabi essent impugnat o, si més no, disputat.

“Orbán ha estat un dels millors actius de Rússia”, afirma un dels funcionaris occidentals. “Costa d’imaginar que els russos no estiguin disposats a donar-li un cop de mà si les coses es torcen.”

Durant anys, Hongria ha estat la gran porta d’entrada de Moscou als debats i negociacions clau de Brussel·les, segons que afirmen uns quants funcionaris de seguretat europeus en actiu i jubilats.

Un dels funcionaris d’intel·ligència europeus explica que Szijjarto, el ministre d’Afers Exteriors hongarès, solia telefonar al seu homòleg rus, Serguei Lavroc, durant les pauses de les reunions de la UE per “telegrafiar-li en directe de què s’havia parlat” i coordinar possibles respostes.

El resultat, afegeix, és que “Moscou ha tingut accés a pràcticament totes les reunions de la UE durant anys”.

Szijjarto ha visitat Moscou en setze ocasions d’ençà de la invasió russa d’Ucraïna, l’any 2022. La més recent d’aquestes visites fou el 4 de març, quan es reuní directament amb el president Vladímir Putin. Szijjarto no ha respost a les preguntes del Washington Post per a aquest article.

Orbán començà la seva carrera política els anys noranta, poc després de la caiguda de l’URSS, com a opositor aferrissat al llegat comunista del país. Durant el seu primer mandat com a primer ministre, del juliol del 1998 al maig del 2002, Hongria s’afegí a l’OTAN tot i les objeccions de Moscou.

Durant la seva segona etapa com a primer ministre, que començà després de ser re-elegit el 2010, Orbán s’ha anat atansant com més va més a l’òrbita de Moscou, tot prioritzant les relacions amb Rússia a les relacions amb la UE i erigint-se, juntament amb Putin, en defensor autoproclamat dels valors tradicionals enfront de la decadència de la democràcia liberal occidental.

En la campanya actual, Orbán ha intentat de presentar-se com el candidat de la pau, tot provant de retratar Magyar com un titella de Brussel·les capficat a arrossegar Hongria a la guerra d’Ucraïna. Tots dos candidats han convocat actes de campanya amb centenars de milers d’assistents, que han coincidit a descriure com els actes més multitudinaris de la història de la demòcracia al país.

El focus de Magyar en la qüestió de la corrupció al govern Orbán li ha permès de guanyar com més va més tracció entre l’electorat hongarès. Els ciutadans estan preocupats per la degradació de l’estat de dret i la retirada de les subvencions europees arran del blocatge reiterat d’iniciatives clau de la UE per part del govern Orbán, cosa que ha assestat un cop dur a l’economia hongaresa.

Amb el primer ministre contra les cordes, la intel·ligència russa ha intensificat els operatius de suport a la campanya d’Orbán. Un segon document consultat pel Washington Post esbossa mesures per a desacreditar els candidats de l’oposició. Una és la creació de vídeos amb intel·ligència artificial per difamar candidats de Tisza, com ara Ervin Nagy, a qui acusen –falsament– d’haver agredit una dona. El document també parla de la possibilitat de falsificar documents i fotografies sobre candidats del partit amb l’objectiu de difondre-les a les xarxes socials i la premsa nacional.

Serhiy Morgunov i Natalie Allison han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’exèrcit xinès ha passat aquestes darreres setmanes analitzant la guerra de Trump contra l’Iran a la recerca de lliçons i informació que li podrien ser molt útils en guerres futures, incloent-hi un hipotètic conflicte pel control de Taiwan, segons que expliquen a Bloomberg uns quants diplomàtics occidentals.

El president xinès, Xi Jinping, probablement veu amb satisfacció que el conflicte hagi obligat l’exèrcit nord-americà a desviar recursos de l’Indo-Pacífic per desplegar-los al Llevant, segons que expliquen aquests diplomàtics.

La Xina no és l’únic rival geopolític dels Estats Units que veu avantatjosa la guerra de Trump a l’Iran. L’augment del preu del petroli, i la decisió de Trump de relaxar les sancions nord-americanes sobre el cru rus per augmentar-ne l’oferta i contenir l’impacte del conflicte en el mercat de l’energia també ha estat altament beneficiós per a la Rússia de Vladímir Putin.

A diferència de la majoria de la resta de dirigents del Grup dels 20 (G-20), Xi s’ha abstingut de fer declaracions públiques sobre un conflicte que ha afectat de ple un aliat important de la Xina. Tot i haver afirmat en el passat que Taiwan havia de romandre sota el control de Pequín, si calia per la força, la Xina no ha indicat en cap moment que es preparés per a una possible intervenció militar a l’illa en un futur pròxim.

De fet, aquests darrers mesos, Xi ha encapçalat la purga més ambiciosa dels alts estaments de l’exèrcit xinès d’ençà de la fi de l’era Mao Zedong, l’any 1976, cosa que posa en qüestió la idea que l’Exèrcit Popular d’Alliberament de la Xina es prepari per a un conflicte a curt termini o mitjà.

Sigui com sigui, figures mediàtiques xineses com ara Hu Xijin, ex-cap de redacció del tabloide Global Times, no han dubtat a l’hora d’establir paral·lelismes entre el conflicte a l’Iran i la situació de Taiwan. La setmana passada, Hu escrigué a la plataforma xinesa Weibo que el rumb del conflicte a l’Iran evidenciava la reducció del múscul militar dels Estats Units, i més encara si es tenia en compte l’impacte d’anys de sancions occidentals contra l’Iran.

“És francament còmic que algunes elits nord-americanes continuïn parlant amb grandiloqüència sobre la possibilitat d’enfrontar-se a l’exèrcit xinès a l’estret de Taiwan”, escrigué.

Els aliats dels Estats Units a l’Àsia es mantenen en guàrdia mentre el Pentàgon continua redirigint equipament militar de tot el continent cap al Llevant. Washington, per exemple, ha enviat al Llevant 2.400 soldats de la marina estacionats al Japó, juntament amb un portaavions i uns quants helicòpters.

El president sud-coreà, Lee Jae-myung, ha confirmat que els Estats Units podrien reubicar al Llevant alguns actius de defensa antiaèria desplegats a la regió. Aquests darrers dies, Washington ja ha retirat de l’Àsia llançadors d’un sistema avançat de defensa antimíssils.

La Xina, segons que expliquen els diplomàtics consultats per Bloomberg, també rebrà amb satisfacció la reducció de l’estoc de municions nord-americà durant les tres primeres setmanes de conflicte amb l’Iran.

Les forces nord-americanes han gastat gran part dels seus interceptors, cars i difícils de reemplaçar, per protegir-se de l’allau de drons iranians, menys sofisticats i molt més barats de produir.

El Pentàgon no ha facilitat dades sobre el cost total de la campanya militar a l’Iran, i la informació disponible sobre l’estoc de míssils de l’exèrcit nord-americà és molt limitada. Segons The New York Times, el govern nord-americà ha informat el Congrés dels Estats Units que la despesa dels primers sis dies de conflicte ascendí a 11.300 milions de dòlars. Rheinmetall, el gegant armamentístic alemany, ha situat en 4.000 milions de dòlars el valor total de les municions emprades pels Estats Units durant les primeres 72 hores de guerra, incloent-hi uns 400 milions en míssils de creuer i 800 milions en interceptors de defensa aèria.

Per a figures influents del nacionalisme xinès com ara el blocaire Ren Yi, nét de Ren Zhongyi, ex-pes pesant del Partit Comunista xinès, la reassignació cap al Llevant dels actius militars nord-americans evidencia la degradació de les capacitats ofensives dels exèrcits occidentals, i de la capacitat de projectar poder a la zona d’influència immediata de Pequín.

En una llarga publicació a X, Ren descrigué els aliats dels Estats Units com a víctimes de la doctrina “Primer Israel”.

“Això evidencia una jerarquia clara”, escrigué Ren, ex-alumne de Harvard. “Israel seu dalt de tot de la piràmide, fins i tot per sobre dels interessos dels Estats Units”. I afegí: “Uns altres aliats i socis queden a la part inferior, reduïts a lluitar per engrunes.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aquesta setmana, Donald Trump ha dit que creia que “tindria l’honor de prendre [el control] de Cuba” i que la campanya de pressió del seu govern havia deixat el règim comunista tan afeblit, que Washington podrà “fer-ne allò que vulgui”.

Trump ha afirmat que el govern cubà cauria “molt aviat”, però els dirigents de l’illa es mantenen desafiadors. “Si arribés el cas més extrem, Cuba té una certesa: qualsevol agressió externa toparà amb una resistència indestructible”, va escriure Díaz-Canel a X fa poc.

Com va començar la crisi?

El predecessor de Maduro, Hugo Chávez, va apadrinar el règim cubà tan bon punt va ocupar el poder a Veneçuela, l’any 1999. Com a país ric en petroli, Veneçuela va esdevenir, doncs, el principal benefactor de Cuba. En un moment determinat, hi va arribar a enviar més de 100.000 barrils diaris de combustible subvencionat per mantenir el règim a flotació.

La relació va continuar fins i tot després de la mort de Chávez, l’any 2013. Maduro, de fet, va mantenir les exportacions de petroli subvencionat a Cuba i el suport polític al govern de l’illa, fins i tot quan l’economia de Veneçuela començava a fer aigües.

Quan Maduro fou segrestat pels Estats Units, les exportacions de petroli subvencionat veneçolà –i la política de suport al règim cubà– es van aturar de cop i volta. D’aleshores ençà, cap país no ha fet cap pas endavant per omplir el buit deixat per Veneçuela, atès que Trump ha amenaçat d’imposar aranzels punitius a qualsevol estat que subministri petroli a Cuba. L’economia de l’illa ja estava molt afeblida fins i tot abans de la campanya de pressió de Trump. Ara ja es troba en caiguda lliure.

El govern de Cuba podria caure aviat?

Els problemes de l’economia cubana són evidents i l’escassetat de combustible ha acabat d’agreujar els problemes d’una xarxa elèctrica decrèpita. Aquest mateix mes, el país ha sofert dues apagades importants, una de les quals va afectar tota l’illa. Per pal·liar la crisi, el govern ha racionat la benzina, ha començat a tancar complexos turístics i ha comunicat a les aerolínies que ja no podran omplir el dipòsit a l’illa.

L’ONU ha denunciat que el blocatge nord-americà ha impedit al govern cubà d’alimentar els seus ciutadans més vulnerables, tot deixant l’illa al caire d’una crisi humanitària.

La Xina, el Brasil, Mèxic i alguns països més han proporcionat –o s’han compromès a proporcionar– aliments i ajut humanitari a l’illa. Sense importacions significatives de combustible, tanmateix, no és clar quant de temps podrà aguantar el govern cubà.

S’espera que un petrolier carregat amb més de 700.000 barrils de cru rus arribi a l’illa a final de març. Però, per a funcionar a ple rendiment, a l’economia cubana li calen uns 100.000 barrils diaris. Jorge Piñón, investigador de l’Institut d’Energia de la Universitat de Texas a Austin, explica que aquest petroli, fins i tot en cas que hi arribi, haurà de ser refinat abans de poder-se distribuir per l’illa, un procés que es podria allargar una vintena llarga de dies.

Què hi guanyaria, Trump, amb la caiguda del govern cubà?

Successius governs nord-americans han provat de reformar o fer caure el règim comunista de l’Havana, que fa seixanta-set anys que governa l’illa, però segurament cap president no ha pressionat tant Cuba com Trump. Empès, si més no en part, pel secretari d’Estat dels EUA, Marco Rubio –nascut a Florida al si d’una família d’exiliats cubans–, el govern Trump ha endurit les sancions i ha pressionat els països veïns de l’illa –incloent-hi Guatemala, Hondures i Jamaica– perquè deixin de contractar missions mèdiques cubanes, una altra font d’ingressos clau per a l’Havana. Sota pressió de Washington, l’Equador i Costa Rica han tallat relacions diplomàtiques amb Cuba.

Els nord-americans d’origen cubà, un grup que fa dècades que pressiona per fer caure el règim, són una bossa de vots important per a qualsevol possible candidat, sobretot al sud de Florida. Fer caure el règim cubà, per tant, situaria Rubio com un dels grans candidats a les pròximes primàries presidencials del Partit Republicà, a les quals Trump ja no es podrà presentar.

Més enllà d’aquestes consideracions electorals, la Casa Blanca –i una gran part de la classe política nord-americana– veu Cuba com una porta d’entrada al Carib i una zona d’influència de Washington per a rivals geopolítics dels EUA com ara la Xina, Rússia i l’Iran. Un canvi de règim a l’illa permetria a Washington de contrarestar-ho.

Què podria passar si cau el règim?

La successió de crisis polítiques i econòmiques viscudes a l’illa aquestes darreres dècades ha fet arribar onades d’immigrants cubans a les costes dels Estats Units. L’any 1980, més de 125.000 cubans van arribar a Florida en pocs mesos, en un episodi que va passar a la posteritat com l’èxode del Mariel. La crisi migratòria actual, que va començar durant la pandèmia de la covid-19 i aviat va superar l’èxode del Mariel, continua imparable. Una hipotètica caiguda del govern cubà podria desencadenar una onada migratòria encara més important i causar una crisi humanitària a les portes de Florida.

El col·lapse de Cuba també podria desestabilitzar parts del Carib i de l’Amèrica Llatina. Una altra incògnita és com reaccionarien la Xina i Rússia a la caiguda d’un dels seus grans aliats ideològics a l’hemisferi occidental.

Què en sabem, de les negociacions entre Washington i l’Havana?

La setmana passada, després de mesos de rumors i filtracions, el govern cubà va reconèixer per primera volta negociacions amb Washington.

Els diplomàtics nord-americans han estat negociant, sobretot, amb Raúl Guillermo Rodríguez Castro. Rodríguez Castro és nét de Raúl Castro, ex-president cubà i germà de Fidel Castro. Es creu que Rodríguez Castro està estretament vinculat a GAESA, l’extens conglomerat empresarial dirigit per les forces armades de Cuba.

Cuba també ha adoptat mesures per apaivagar la tensió amb Washington, tot alliberant alguns presos polítics i oferint-se a reformar el sistema econòmic. La setmana passada, per exemple, el govern de l’Havana va anunciar que permetria als cubans residents a l’estranger d’invertir i de crear empreses al país, dues mesures que els exiliats cubans a Miami feia temps que demanaven. El govern cubà també s’ha compromès a permetre que les empreses privades importin el seu propi combustible, sense haver de dependre del govern.

Rubio, no obstant això, ha afirmat que amb aquests canvis no n’hi havia prou i que qualsevol reforma seria insuficient fins que Cuba no accepti de “posar gent nova al capdavant del govern”.

Ella Feldman i Lucía Kassai han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Gran part dels càrrecs de rang més alt de la República Islàmica han estat assassinats en la guerra dels Estats Units i Israel contra l’Iran, un conflicte que ha abocat el règim a una lluita contra vent i marea per la supervivència.

El poder iranià es reparteix entre una sèrie de consells, comandants, clergues i civils. Alguns són elegits a les urnes i uns altres són nomenats directament pel règim, però tots competeixen per tenir influència i poder sota la mirada atenta del líder suprem.

Unes quantes figures clau del règim han estat assassinades en els atacs aeris d’aquestes darreres setmanes, incloent-hi el líder suprem Ali Khamenei, el cap de seguretat nacional, Ali Larijani, i diversos assessors de rang alt, com també els ministres de Defensa i Intel·ligència. El cap de l’estat major de les forces armades i el cap del Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica també han estat assassinats, juntament amb el cap de la força paramilitar Basij.

Aquesta és l’estructura de govern actual de la República Islàmica, en un dels moments més importants dels 47 anys d’història del règim.

Mojtaba Khamenei
Càrrec: líder suprem
Orientació política: conservador

Després de la mort del líder suprem Ali Khamenei arran d’un atac israelià durant les primeres hores de la guerra, els clergues iranians en van nomenar el fill segon, Mojtaba, com a successor, una elecció continuista amb el govern de línia dura i la política exterior antiamericana del pare.

Mojtaba Khamenei no ha fet cap compareixença pública d’ençà del començament del conflicte. El règim, de fet, ni tan sols n’ha difós imatges. Khamenei va fer la primera declaració com a líder suprem iranià per escrit i, per això, representants del govern nord-americà creuen que probablement deu estar ferit i desfigurat.

Sancionat pels Estats Units, és considerat pròxim al Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica i a les milícies regionals aliades de l’Iran, com ara l’Hesbol·là i Hamàs; també dirigeix un extens imperi immobiliari que va de Teheran a Dubai i Frankfurt.

Mohsen Rezaee
Càrrec: assessor militar
Orientació política: conservador

La primera decisió en matèria de personal del nou líder suprem fou nomenar Rezaee com a assessor militar. Sancionat pels EUA, Rezaee va dirigir la unitat d’intel·ligència de la Guàrdia Revolucionària després de la revolució del 1979 i va anar ascendint en l’estructura de poder de l’organització durant la guerra entre l’Iran i l’Irac dels anys vuitanta, fins a acabar convertit en el comandant en cap.

Posteriorment, Rezaee va saltar a la política, tot presentant-se unes quantes vegades –sense èxit– a les eleccions presidencials i passant a formar part del Consell de Discerniment de la Conveniència, que assessora el líder suprem iranià.

Rezaee és cercat per la Interpol per la presumpta implicació en un atac contra un centre de la comunitat jueva de Buenos Aires l’any 1994.

Mohammad Baqer Qalibaf
Càrrec: president del parlament
Orientació política: conservador

El càrrec de Qalibaf al parlament li garanteix un seient a l’influent Consell Suprem de Seguretat Nacional. D’ençà de la guerra dels dotze dies amb Israel i els Estats Units, el juny passat, la influència de Qalibaf al si del règim iranià ha anat guanyant importància.

En el passat, Qalibaf fou batlle de Teheran i comandant del Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica. També es va presentar com a candidat en unes quantes eleccions presidencials, sense gaire èxit.

Massud Pezeixkian
Càrrec: president
Orientació política: reformista

Com a president, les responsabilitats de Pezeixkian es limiten, bàsicament, a la política econòmica, tot i que també va formar part del consell interí que ha governat l’Iran durant uns pocs dies aquest mes, entre la mort de Khamenei i l’elecció del seu fill com a líder suprem del país.

De tarannà reformista, Pezeixkian fou nomenat president l’any 2024, després de la mort d’Ebrahim Raisi, president conservador de línia dura.

Pezeixkian va instar l’ara difunt Khamenei a atendre les queixes dels manifestants durant l’onada de protestes que va sacsar el país al començament de l’any. Khamenei no li va fer cas i va reprimir durament els manifestants, cosa que evidencia com és de limitada la influència del president entre els estaments més elevats del règim.

Abbas Araghchi
Càrrec: ministre d’Afers Estrangers
Orientació política: tecnòcrata moderat

A Araghchi, un diplomàtic de carrera respectat i amb experiència, tant dins com fora del país, se’l considera un tecnòcrata pragmàtic.

Ex-membre de la Guàrdia Revolucionària, Araghchi ha treballat per a diferents governs iranians. Com a diplomàtic, fou un dels grans impulsors i interlocutors de les negociacions nuclears amb els Estats Units, tot i que no va dubtar a deixar clar, durant la darrera ronda de negociacions, que l’Iran aniria a la guerra si calgués.

Ahmad Vahidi
Càrrec: comandant en cap de la Guàrdia Revolucionària
Orientació política: conservador

Veterà de la Guàrdia Revolucionària, Vahidi també ha exercit de ministre de l’Interior i de Defensa. Com Rezaee, també és cercat per la Interpol arran de la presumpta implicació en l’atac de Buenos Aires del 1994.

Els Estats Units el van sancionar el 2022 per la implicació en la repressió de les manifestacions d’aquell any a l’Iran.

Vahidi fou ascendit de comandant adjunt a comandant en cap de la Guàrdia Revolucionària arran de l’assassinat del seu predecessor, Mohammad Pakpour, al començament de la guerra.

Ali Abdollahi Aliabadi
Càrrec: comandant de la Caserna General de l’Iran
Orientació política: conservador

Aliabadi és un membre veterà de la Guàrdia Revolucionària que ara dirigeix la Caserna General Khatam al-Anbiya de l’Iran, que supervisa tant les operacions tant dels guardians –que nominalment s’encarreguen de protegir la revolució– com de l’exèrcit convencional de l’Iran. Els seus dos predecessors immediats foren assassinats en la guerra dels dotze dies.

La Caserna General Khatam al-Anbiya ha exercit un rol clau en el conflicte actual, sobretot quant a la coordinació dels atacs contra petroliers a l’estret d’Ormuz.

Gholam-Hossein Mohseni-Ejei
Càrrec: president del Tribunal Suprem
Orientació política: conservador de línia dura

Cap del poder judicial i membre del consell de lideratge interí, Ejei –un clergue nomenat pel líder suprem– havia estat la mà dreta de Khamenei pare.

Com a fiscal, fou un dels grans braços executors de la repressió contra la dissidència a l’Iran. Com a ministre d’Intel·ligència, va treballar per eradicar allò que ell sovint ha descrit com la “subversió tova”, tot detenint desenes d’acadèmics i investigadors.

La UE i els EUA han imposat sengles sancions contra Ejei, a qui acusen d’abusos contra els drets humans. Aquest gener, durant l’onada de protestes al país, va prometre treballar per accelerar els terminis de les causes judicials contra manifestants detinguts.

Hassan Khomeini
Càrrec: hereu
Orientació política: moderat

Hassan Khomeini és el nét del fundador de la República Islàmica, Ruhollah Khomeini.

Tot i ser lleial al règim, és considerat una figura relativament moderada atesa la proximitat amb les faccions més reformistes del país, marginades progressivament durant el mandat de Khamenei.

Chris Miller, Yasufumi Saito, Arsalan Shahla i Chris Reiter han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Després de mesos de conflicte soterrat, les tensions entre l’Afganistan i el Paquistan han acabat esclatant aquestes darreres setmanes, i han trencat el fràgil alto-el-foc signat a la tardor.

Ambdós països s’han atacat mútuament, de manera periòdica i repetida, d’ençà del mes passat. Abans-d’ahir, en l’incident més mortífer del conflicte, el Paquistan bombardà una clínica de rehabilitació de drogodependents a Kàbul, i hi hagué més d’un centenar de morts.

Les relacions entre Kàbul i Islamabad han anat empitjorant progressivament d’ençà que els talibans afganesos van tornar al poder, l’any 2021, i s’han multiplicat els incidents violents a la frontera entre tots dos països. El Paquistan acusa el règim afganès d’acollir i oferir refugi a milícies que, aquests darrers anys, han perpetrat nombrosos atacs suïcides contra les forces de seguretat paquistaneses, cosa que els talibans neguen.

Què ha passat aquestes darreres setmanes?

A l’octubre, el Paquistan féu un seguit d’atacs aeris a l’Afganistan amb el pretext de neutralitzar les milícies. L’operació desfermà una onada de violència transfronterera que es prolongà durant les setmanes següents.

Tanmateix, a final d’aquell mateix mes ambdues parts signaren un alto-el-foc temporal amb la mediació de Catar i Turquia. Les negociacions continuaren les setmanes següents, però no s’arribà a una treva més duradora.

El mes passat el Paquistan tornà a atacar l’Afganistan en represàlia per uns atacs reivindicats per milícies afganeses, entre els quals una explosió que matà desenes de persones en una mesquita d’Islamabad. Els atacs paquistanesos se centraren en objectius militars a Kàbul i a Kandahar, centre neuràlgic del règim i lloc de residència del líder suprem talibà, Hibatul·là Akhundzada.

El ministre de Defensa del Paquistan, Khawaja Asif, declarà poc després que ambdós països es trobaven “en ple conflicte”, i afegí que al Paquistan se li havia acabat la paciència amb el règim talibà, que acusà de no haver fet prou per a eradicar les milícies que actuen al seu territori.

L’Afganistan ha denunciat que alguns civils, incloent-hi nens, moriren en els atacs del febrer, cosa que Islamabad nega. Kàbul ha respost als bombardaments amb atacs contra posicions de l’exèrcit paquistanès a la frontera.

L’atac d’abans-d’ahir contra el centre de rehabilitació de Kàbul ha agreujat dràsticament les tensions entre ambdós països. Segons les autoritats afganeses, hi van morir quatre-centes persones, pel cap baix, una xifra que no s’ha pogut verificar. El Paquistan nega haver atacat el centre de salut, i diu que sempre s’ha limitat a atacar objectius militars.

Es pot agreujar més el conflicte?

El fet que les capacitats militars de l’Afganistan siguin extremadament limitades ajuda a evitar un empitjorament de la situació: l’exèrcit afganès ni tan sols té avions de combat propis, per exemple. Tanmateix, els analistes temen que les tensions es continuïn agreujant, tret que es reprenguin les negociacions, cosa que sembla improbable si no hi intervé un mitjancer extern.

El govern del Paquistan ha afirmat que no tornarà a la taula de negociació fins que l’Afganistan no es comprometi a deixar de donar suport a les milícies que actuen a la frontera.

Temps enrere, països com ara Catar, Turquia, l’Aràbia Saudita i l’Iran havien provat de mitjançar; fins ara, tanmateix, totes les negociacions han acabat fracassant. La Xina –que ha fet inversions importants al Paquistan i té interès a ampliar la influència a l’Afganistan– també ha provat de rebaixar les tensions recents i ha parlat amb els uns i els altres per provar de reprendre les negociacions de pau.

Per què ha tornat a esclatar, ara, el conflicte?

L’any passat fou l’any amb més morts per violència armada al Paquistan de tota una dècada. Funcionaris i analistes paquistanesos han atribuït la majoria dels atacs perpetrats aquests darrers mesos a Tehreek-e-Taliban Pakistan (TTP), que lluita pel control de la regió que fa frontera amb l’Afganistan. El Paquistan acusa el país veí d’acollir i oferir refugi als insurgents, que assegura que romanen estretament vinculats al govern afganès. Els talibans, en canvi, refusen aquestes acusacions.

Kàbul també nega que doni suport als separatistes balutxis, que lluiten per la independència de la província del Balutxistan, rica en recursos, situada al sud-oest del Paquistan.

Un altre element que ha afegit tensió ha estat l’acostament del règim afganès a l’Índia, rival històric del Paquistan. Islamabad al·lega que l’Índia també dóna suport a les milícies que han atacat el país aquests darrers mesos, cosa que Nova Delhi ha negat repetidament. L’Afganistan i l’Índia han explorat la possibilitat d’estrènyer els vincles comercials amb noves rutes que els connectin pels ports de l’Iran, cosa que els serviria per a no haver de passar per territori paquistanès i seria un revés econòmic i estratègic per al país.

Com ha evolucionat la relació entre els talibans i el Paquistan?

El Paquistan fou un dels pocs països que reconegué oficialment el govern talibà l’any 1996, quan el grup arribà al poder a l’Afganistan per primera volta. Islamabad va mantenir una relació estreta amb el govern talibà fins i tot quan fou derrocat per les tropes de l’OTAN, encapçalades pels Estats Units, l’any 2001.

Però la relació entre el grup i Islamabad ha empitjorat dràsticament d’ençà que els talibans tornaren al poder l’any 2021, després de la retirada de les forces nord-americanes. De primer, el Paquistan confiava que els talibans col·laborarien per a controlar les milícies transfrontereres. Però d’ençà que van tornar al poder la violència a la regió s’ha intensificat fins al nivell més alt en una dècada.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Joe Kent, director del Centre Antiterrorista dels EUA (NCTC) va dimitir ahir. Ha estat el primer alt càrrec del govern Trump que ha deixat la Casa Blanca per la guerra de l’Iran, un conflicte que ja fa tres setmanes que dura.

“Després de reflexionar detingudament, he decidit de dimitir”, escrigué Kent en una carta adreçada a Trump i publicada a X. “La meva consciència no em permet de donar suport a la guerra de l’Iran.”

I afegí: “L’Iran no significava cap amenaça imminent per a la nostra nació, i és evident que vam començar aquesta guerra a instàncies d’Israel i del seu lobby poderós als Estats Units.”

La dimissió de Kent, que havia estat confirmat com a director del NCTC el juliol de l’any passat, palesa la divisió dins el trumpisme entre els escèptics de les intervencions militars estrangeres i aquells qui creuen en el poder militar com a eina per a promoure els interessos dels Estats Units arreu del món.

Ahir, en declaracions a la premsa poc després de la dimissió de Kent, Trump digué: “Em sembla un bon paio, però sempre he pensat que era tou en matèria de seguretat, molt tou en matèria de seguretat.”

Tant Kent com la seva cap, Tulsi Gabbard –directora nacional d’Intel·ligència dels Estats Units– són fervents partidaris de l’antiintervencionisme. Gabbard, sense anar més lluny, ha fet campanya contra les intervencions militars dels EUA a l’estranger d’ençà que començà la seva carrera com a congressista, fins i tot abans de fer el salt del Partit Demòcrata al Partit Republicà. D’ençà que el conflicte esclatà, el 28 de febrer, no n’ha parlat ni en públic ni al seu compte de X, generalment molt actiu.

“Fins el juny del 2025, vostè va entendre que les guerres al Llevant eren un parany que privava els Estats Units de les precioses vides dels nostres patriotes i drenava la riquesa i la prosperitat de la nostra nació”, escrigué a la carta Kent, ex-soldat de les forces especials de l’exèrcit dels Estats Units. La dona de Kent, criptòloga de la Marina dels Estats Units, morí el 2019 al nord de Síria, en un atac suïcida en un restaurant.

A la carta, Kent acusa “alts funcionaris israelians i membres influents dels mitjans de comunicació nord-americans” d’orquestrar “una campanya de desinformació que ha passat per sobre de l’agenda ‘Amèrica Primer’ [de Trump] i ha promogut el bel·licisme amb l’objectiu de desencadenar una guerra contra l’Iran.”

La secretària de premsa de la Casa Blanca, Karoline Leavitt, rebaté ahir l’afirmació de Kent sobre el risc de l’Iran per als Estats Units. “Com el president Trump ha declarat de manera clara i explícitament, tenim proves sòlides i convincents que l’Iran es disposava a atacar els Estats Units”, digué ahir en una publicació a les xarxes socials.

El secretari d’estat, Marco Rubio, ha informat el congrés dels Estats Units que el Pentàgon havia determinat que l’Iran respondria a una ofensiva israeliana a còpia d’atacar objectius dels EUA a la regió, per molt que Washington optés per mantenir-se al marge del primer atac d’Israel.

Ni Kent ni el seu gabinet no han respost a les preguntes de The Washington Post per a aquest article. 

La decisió de Kent ha estat durament criticada pels pesos pesants del Partit Republicà, tot i que també s’ha endut els elogis d’alguns crítics de la política exterior de Trump.

El diputat demòcrata Jim Himes, que ha acusat la Casa Blanca de no haver estat capaç de justificar per què decidí de començar el conflicte, va escriure ahir: “Almenys algú en aquest govern està disposat a mantenir-se fidel als seus principis.”

El senador demòcrata Mark R. Warner, vice-president del Comitè d’Intel·ligència del senat, va dir que no estava d’acord amb moltes de les opinions de Kent, però matisà: “En aquest aspecte té raó: no hi havia proves creïbles que apuntessin que l’Iran era una amenaça prou imminent per a justificar d’abocar els Estats Units a una altra guerra al Llevant.”

Josh Paul, un ex-funcionari del Departament d’Estat que dimití en protesta per la gestió que el govern Biden va fer de la guerra de Gaza, també ha aplaudit la decisió de Kent. “Els interessos d’Israel no són els dels Estats Units, i la seva guerra contra l’Iran no hauria de ser la nostra guerra. Ja és hora que la nostra nació qüestioni el suport incondicional a Israel i prioritzi els interessos nord-americans als israelians”, va escriure ahir.

Un funcionari del govern Trump, que accedeix a parlar amb The Washington Post anònimament, expressa admiració per la decisió de Kent i diu que ha estat un dels grans referents de la causa antiguerra a la dreta nord-americana aquests darrers anys. “Tothom n’està fart, d’aquesta merda”, afegeix, en al·lusió a la guerra contra l’Iran. Kent, afegeix el funcionari, ha estat “tractat com un ciutadà de segona classe” al govern a causa de la seva proximitat a Gabbard.

La dimissió de Kent arriba en un moment d’escepticisme creixent sobre el conflicte a l’Iran. El president de l’Estat Major Conjunt, el general Dan Caine, ha detallat els objectius de la campanya militar nord-americana, però les justificacions de Trump sobre la decisió d’atacar l’Iran han canviat repetidament.

Dues persones pròximes al poder, tant de la Casa Blanca com del Pentàgon, diuen a The Washington Post que, d’ençà que Trump va tornar a la Casa Blanca, Israel ha pressionat de manera coordinada i repetida els Estats Units perquè llanci un atac contra l’Iran.

L’equip del secretari de Defensa dels Estats Units, Pete Hegseth, començà a deliberar sobre la possibilitat d’atacar l’Iran el gener de l’any passat, de resultes d’allò que una d’aquestes fonts anomena “una campanya de pressió extrema” d’Israel. El govern israelià, expliquen, insistí que l’Iran era a punt de desenvolupar una arma nuclear pròpia, i que Israel l’atacaria amb l’ajut dels Estats Units o sense, però que a Washington li calia preparar-se per a un atac en qualsevol cas.

Poques hores abans de la dimissió de Kent es va saber que Dan Caldwell, un altre escèptic de les intervencions militars al món, s’havia reincorporat a la intel·ligència nord-americana en qualitat d’assessor en cap. L’abril passat, Hegseth acomiadà Caldwell i dos alts càrrecs del Pentàgon més amb acusacions d’haver filtrat informació classificada als mitjans de comunicació.

Warren Strobel, John Hudson i Aaron Schaffer han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Les exportacions petrolieres de l’Iran depenen d’un petit enclavament al golf Pèrsic: l’illa de Kharg, el lloc d’on s’exporten gairebé tots els carregaments de petroli que surten del país.

Dissabte, Trump va anunciar en una publicació a les xarxes que els EUA havien bombardat objectius militars a Kharg, però no pas la infrastructura petroliera, i va avisar els dirigents iranians que reconsideraria la decisió de no atacar-les si el país continuava interferint el trànsit marítim a l’estret d’Ormuz.

L’illa, situada davant la costa iraniana, processa un 90% de les exportacions de petroli de l’Iran, la majoria de les quals van a parar al mercat xinès. Un atac contra la infrastructura petroliera de l’illa de Kharg tindria repercussions immediates en el proveïment d’energia arreu del planeta, amb conseqüències imprevisibles per a l’economia mundial.

Per què és tan important l’illa de Kharg?

Aquesta petita illa, situada a uns 24 quilòmetres de la costa iraniana, ha estat el principal centre d’exportació del petroli del país d’ençà dels anys seixanta, quan la petroliera nord-americana Amoco hi va construir les instal·lacions que encara es fan servir actualment. La infrastructura fou nacionalitzada per l’estat iranià després de la revolució islàmica del 1979.

La terminal d’exportació de l’illa gestiona prop d’1,5 milions de barrils diaris, un volum que eclipsa la producció de la majoria dels països de l’OPEP: l’Iran, de fet, és el quart productor més important de l’organisme. Qualsevol interrupció o reducció inesperada en el ritme d’exportació de l’illa podria tenir conseqüències immediates en el preu de l’energia, atès que constrenyeria encara més l’oferta de petroli mundial.

Kharg és un centre important estratègicament per a l’Iran, fins al punt que els analistes coincideixen a pronosticar que l’exèrcit del país respondria directament i immediatament a qualsevol atac que en malmetés significativament la infrastructura petroliera.

El petroli que arriba a Kharg es transporta dels jaciments iranians fins a l’illa per mitjà de canonades submarines. Una volta allà, el combustible s’emmagatzema en grans tancs abans de ser carregat en petroliers per a l’exportació.

L’illa és plena de tancs d’emmagatzematge, amb una capacitat de fins a 30 milions de barrils. Té espai perquè hi atraquin vuit petroliers alhora i capacitat per a carregar-ne encara més mitjançant transvasaments de vaixell a vaixell. Segons càlculs del govern iranià, l’illa pot carregar uns 6 milions de barrils el dia, una xifra que pot arribar als 10 milions si cal. Els únics habitants són treballadors del sector petrolier, que s’hi desplacen de l’Iran amb avió.

Per què havien augmentat les exportacions les setmanes prèvies a l’atac?

L’Iran havia anat augmentant el ritme dels carregaments de petroli a l’illa les setmanes prèvies a l’esclat del conflicte. Els petroliers han continuat exportant petroli de l’illa fins i tot després del començament de les hostilitats, segurament perquè al govern iranià li interessa de treure del país com més petroli millor per a protegir-lo de possibles atacs nord-americans o israelians.

Per a poder exportar petroli a la resta del món, els petroliers que carreguen a l’illa de Kharg han de travessar l’estret d’Ormuz. D’ençà del començament del conflicte, el 28 de febrer, el nombre de vaixells que hi passen ha caigut en picat.

Per què és tan arriscat atacar Kharg?

Ni els Estats Units ni l’Iran no han informat d’afectacions significatives a la infrastructura energètica de Kharg d’ençà del bombardament de dissabte. L’atac, tanmateix, pot disparar encara més la tensió al mercat del petroli, el preu del qual s’ha enfilat més d’un 40% d’ençà de l’esclat del conflicte.

Bombardar l’illa de Kharg podria interrompre la majoria de les exportacions de petroli del país durant setmanes o fins i tot mesos i agreujar encara més la greu crisi econòmica que afecta l’Iran.

Malgrat que la majoria del petroli que s’exporta de Kharg va a parar a la Xina, qualsevol interrupció de les exportacions des de l’illa n’augmentaria encara més el preu. Això, de retruc, probablement atiaria la inflació a tot el món, especialment a les economies avançades.

Un altre perill de bombardar Kharg és que l’Iran s’hi torni atacant la infrastructura energètica dels altres països de la regió. L’exèrcit de la república islàmica, de fet, ja ha amenaçat d’atacar objectius petroliers vinculats als Estats Units a tot el Llevant si Washington malmet la infrastructura energètica del país.

Julian Lee ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Perth, Escòcia. El 7 de febrer de 1587, mentre sopava, Maria, reina d’Escòcia, va rebre la notícia que es posava fi a dues dècades de presó per presumpta traïció. El desenllaç, tanmateix, no era com s’esperava: l’endemà li van tallar el cap.

Maria Stuart (que es va canviar el cognom de Stewart) va donar les gràcies als amfitrions, va tornar a la seva cambra i va escriure una carta amb ploma i tinta. La va signar, la va plegar i la va segellar amb cera. Dues hores més tard fou executada. És a partir d’ací que la seva història esdevé veritablement interessant.

Aquella carta, la darrera que va escriure, és una de les principals raons per les quals la reina –que va morir a quaranta-quatre anys, després d’haver-se passat la meitat de la vida empresonada– és recordada com alguna cosa més que una nota a peu de pàgina de la història. Quatre segles després, la monarca continua despertant una fascinació gairebé fanàtica a Escòcia, on és venerada com una condemnada, una màrtir catòlica i un símbol canviant de la identitat escocesa.

Ara els seus seguidors tenen una oportunitat única de veure el manuscrit. Després d’haver sobreviscut a viatges a cavall i amb vaixell, a la Revolució Francesa i a gairebé un segle en una cambra fosca i climatitzada, la darrera carta de la reina Maria s’exposa al públic.

“M’emociona molt, si t’haig de ser sincera”, diu Midge Williams, que ha anat del nord d’Anglaterra fins a Perth, al sud d’Escòcia, amb l’únic propòsit de veure-la en persona. Explica que va sentir parlar per primera vegada de la carta a la seva difunta mare, escocesa, que sempre va sentir reverència per la reina.

“És meravellós veure una cosa tan personal”, diu Williams mentre en contempla la lletra cursiva: “Va ser ella qui va tenir aquest paper a les mans. Va ser ella qui va escriure aquestes paraules.”

La carta s’exposa d’ençà de final de gener al Museu de Perth, a una hora amb tren d’Edimburg, on serà fins a final d’abril.

La reputació de Maria ha anat fluctuant amb el pas dels anys. Durant el segle posterior a l’execució, la reina fou venerada a Escòcia com una màrtir catòlica. Durant els aixecaments jacobites de principi del segle XVIII, va esdevenir un símbol de la causa dels Stuart, que pretenia restaurar la monarquia catòlica a l’exili.

L’arribada de la Il·lustració va renovar l’interès per la dona que va accedir al tron d’Escòcia quan tenia tan sols sis dies, que va experimentar una vida amorosa plena de sotracs (fins al punt de casar-se amb l’home que, segons la creença popular, n’havia assassinat el primer marit) i que va acabar morint per ordre del seu cosí.

Més tard, filòsofs com David Hume i Adam Smith en van reavaluar la figura, i els victorians la van convertir en una heroïna romàntica –una monarca que, segons ells, va governar més amb el cor que no pas amb el cap.

Molts van continuar veient-ne amb escepticisme la suposada innocència, però la seva reputació d’heroïna romàntica no va sinó continuar creixent. William Wordsworth i Robert Burns, per exemple, en van immortalitzar el turment en sengles poemes.

L’obra Maria Stuart de Friedrich Schiller, publicada l’any 1800, va aportar un nou impuls literari a la figura de la reina. L’obra va consolidar la reputació de figura tràgica de la monarca arreu del món, sobretot en cercles literaris. D’aleshores ençà, múltiples poetes, novel·listes i cineastes l’han recuperada per a les seves obres.

“A aquestes altures podem dir que és una figura de renom internacional amb reputació d’heroïna condemnada tràgicament”, diu Chris Cassells, cap de la divisió d’arxius i manuscrits de la Biblioteca Nacional d’Escòcia. “La seva última carta es va convertir en una relíquia altament significativa per als col·leccionistes de l’època.”

El manuscrit, de quatre pàgines i escrit sense accés als seus documents personals ni a cap mena d’assessorament legal, és una mena de reflexió final amb una força que ha perdurat segles i segles. A la carta, la monarca hi tracta els seus deutes, demana que es pagui el sou dels seus servents i sol·licita que es traslladi el seu cos a França. Més significativament, presenta la seva pròpia execució com la culminació d’una campanya d’histèria anticatòlica, més que no pas com un producte de les intrigues de palau (Maria fou acusada de conspirar per matar la seva cosina, la reina Elisabet I d’Anglaterra).

“Aquesta nit, després de sopar, m’han comunicat la sentència: seré executada com una criminal a les vuit del matí”, va escriure Maria al seu cunyat, el rei Enric III de França. Maria, que es va negar a renunciar al catolicisme, es queixa a la carta que els sequaços d’Elisabet ni tan sols li van permetre que un sacerdot entrés a escoltar les seves últimes oracions. Privada de l’extremunció, va escriure una última carta.

“La fe catòlica i la reivindicació del meu dret diví a la corona anglesa són les dues qüestions per les quals se’m condemna”, hi escriu. “I, no obstant això, no se’m permet de dir que moro per la religió catòlica.”

Les notícies sobre la valentia de la reina davant la mort –segons que es diu, va dedicar les seves darreres paraules a perdonar el botxí– es van difondre ben de pressa per tot Europa. La carta, quan finalment es va fer pública, en va segellar la reputació com a màrtir, coratjosa fins al final.

“Maria, reina d’Escòcia, és una figura emblemàtica de la història escocesa, i la seva última carta ens recorda que va orquestrar molt curosament el seu propi llegat històric”, explica Jade Scott, professora d’història escocesa a la Universitat de Glasgow. “Estava decidida a ser reconeguda com algú que va morir per la seva fe, i va trobar molta força en la fe mentre s’acostava l’execució.”

Part de l’atractiu de la carta radica en el fet que hagi sobreviscut, encara llegible, després de ni més ni menys que 5.268 mesos de tumults i canvis de propietat d’ençà que la va escriure.

Després de l’execució, el seu metge la va enviar a cavall fins a la costa anglesa i, d’allí estant, fins a França per via marítima. La carta va passar dels arxius reials a un seminari catòlic i fins i tot va desaparèixer breument durant el caos de la Revolució Francesa. Quan va reaparèixer, havia esdevingut un objecte de culte entre els col·leccionistes.

Finalment, va acabar en mans del col·leccionista anglès Alfred Morrison. Quan es va morir, la vídua la va incloure en un dels lots de la col·lecció del seu marit que s’havien de subhastar a Sotheby’s, però un grup de vint-i-sis escocesos acabalats, tement que un dels grans tresors nacionals d’Escòcia acabés en mans estrangeres, van unir esforços i diners per comprar-la-hi directament.

“Francament, temien que un nord-americà amb calers la comprés i se l’emportés”, va dir Cassells: “En compte d’això, es va acabar convertint en una de les peces il·lustres de la col·lecció de la Biblioteca Nacional d’Escòcia.” La biblioteca va obrir la porta l’any 1926.

La carta, que fa un segle que és a la biblioteca, n’ha sortit enguany per primera volta. El 2018, es va exposar un sol dia a la mateixa biblioteca per commemorar l’estrena d’un film sobre la reina: les cues van ser llarguíssimes.

Ara l’interès per la probablement última gran exposició de la carta en molts anys, potser dècades, encara és més gran. La peça romandrà exposada al públic durant tretze setmanes, dins una vitrina de plexiglàs amb un filtre UV fet a mida.

“Bàsicament, mirem de reduir al màxim tot el temps d’exposició a la llum. No tornarà a sortir a l’aire lliure durant molt de temps”, diu Ashleigh Hibbins, subdirectora del Museu de Perth, mentre els visitants s’amunteguen per veure la carta.

Després de l’exposició, l’últim escrit de Maria tornarà a les cambres curosament climatitzades de la biblioteca. La reina, tanmateix, sembla cridada a continuar ben present en l’imaginari públic durant molt més temps.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El tomb aïllacionista del govern Trump ha empès els aliats de l’OTAN a Europa a preguntar-se quant de temps més podran continuar confiant en el paraigua nuclear de Washington.

Trump, fins ara, no ha insinuat que els Estats Units pensin retirar les armes atòmiques que el seu exèrcit té al continent d’ençà dels anys cinquanta. Però els dubtes sobre el compromís de Washington amb la defensa d’Europa respecte d’una Rússia com més va més embravida han obligat les capitals del continent a repensar el futur del paraigua nuclear del continent.

França, en particular, és cridada a exercir un rol clau en aquest procés de dissuasió nuclear europea, atès que és l’únic país de la UE que té un arsenal nuclear propi sense l’assistència tècnica dels Estats Units.

Què ha anunciat Macron?

En un discurs pronunciat el 2 de març en una base submarina a l’oest de França, el president francès, Emmanuel Macron, va detallar la proposta d’estendre la seguretat nuclear del país a les altres nacions europees. En aquesta “nova era d’armes nuclears”, Macron va anunciar que França augmentaria l’arsenal atòmic aquests anys vinents i va proposar de desplegar avions de combat Rafale, capaços de transportar ogives nuclears, a més països europeus, com a mínim temporalment.

Minuts després del discurs, França i Alemanya van anunciar un acord de col·laboració en matèria de defensa i també es van comprometre a coordinar la defensa antimíssils convencional i la defensa nuclear. El primer ministre polonès, Donald Tusk, va confirmar poc després que Varsòvia negociava amb París d’aprofundir la cooperació nuclear entre ambdós països i va insinuar que Polònia podria acabar desenvolupant un arsenal nuclear propi.

Per què França té armes nuclears?

Després de la Segona Guerra Mundial, els dirigents francesos van resoldre d’impedir qualsevol futura nova invasió del país. París va optar per mantenir-se estratègicament independent dels Estats Units, tot considerant que els interessos de seguretat nord-americans i els europeus no sempre coincidirien. La crisi del canal de Suez del 1956, què va enfrontar breument França i el Regne Unit amb els Estats Units i Egipte, va refermar aquesta idea.

Als anys seixanta, en plena Guerra Freda, França va reforçar el programa nuclear propi amb tot un seguit d’assaigs al Sàhara algerià i als anys noranta havia acumulat més de 500 ogives nuclears. L’arsenal nuclear francès es va reduir amb la caiguda de l’URSS, però la dissuasió nuclear va romandre al cor de la doctrina militar francesa i encara gaudeix d’un ampli suport popular com a últim garant de la sobirania nacional.

Què diu la doctrina nuclear francesa?

Tradicionalment, la doctrina nuclear francesa s’ha basat en l’anomenat “principi de suficiència estricta”, que opta per mantenir l’arsenal més petit possible que permeti de defensar el país, en compte d’anar-lo expandint per preparar-se per a una hipotètica guerra nuclear o per situar-se al mateix nivell que algunes altres potències nuclears. Segons l’Institut Internacional d’Estudis per la Pau d’Estocolm, França tenia unes 280 ogives nuclears l’any 2025. En el discurs del 2 de març, Macron va anunciar que el govern francès deixaria de revelar l’abast del seu arsenal nuclear.

La clau de volta del programa nuclear britànic són els míssils Trident, de fabricació nord-americana. El programa nuclear francès, en canvi, és del tot independent de Washington. El Regne Unit, d’una altra banda, pertany al Grup de Planificació Nuclear de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, que coordina l’estratègia nuclear de l’aliança militar sota la batuta dels Estats Units. L’arsenal nuclear francès, en canvi, no es gestiona sota el paraigua de l’OTAN, cosa que garanteix que el govern del país tingui el control del desplegament en tot moment.

De quines armes nuclears disposa França?

L’arsenal nuclear de França és el quart més gran del món: tan sols els Estats Units i Rússia tenen més armes atòmiques desplegades (és a dir, preparades per a fer-se servir en qualsevol moment).

Els quatre submarins de propulsió nuclear francesos, equipats amb setze míssils M51 capaços de transportar unes quantes ogives, són la columna vertebral del seu programa. Una altra peça important són els avions de combat Dassault Rafale, equipats amb míssils de creuer amb armes nuclears coneguts com a ASMPA-R, que seran substituïts per míssils hipersònics ASN4G a partir del 2035.

França podria defensar un aliat amb les seves armes nuclears?

Encara que l’objectiu primordial de la dissuasió nuclear francesa és l’autodefensa, el programa atòmic del país sempre ha tingut un component europeu. El llibre blanc del 1972 diu que França té “interessos vitals” a Europa i posa les armes nuclears al centre de l’estructura militar del país, cosa que implica que podria recórrer-hi per defensar uns altres països europeus.

El 2022, mesos després de la invasió russa d’Ucraïna, Macron va alarmar els aliats de França a l’Europa de l’Est quan va suggerir que el seu país no respondria si Moscou llançava un atac nuclear contra Ucraïna o els seus veïns, perquè no implicaria una amenaça per als interessos nacionals de França. El president francès es va acabar desdient d’aquestes paraules i va reiterar que els interessos francesos tenien “una dimensió europea”.

París continua mostrant-se cautelós sobre la possibilitat d’oferir garanties nuclears formals als seus aliats de l’Europa de l’Est, atès el risc de veure’s arrossegat a un conflicte atòmic directe amb Rússia. Però la pressió per a actualitzar la doctrina nuclear francesa i estendre-la a la resta d’Europa ha augmentat d’ençà que Trump va tornar a la presidència dels Estats Units, a començament del 2025, després d’una campanya electoral en què va insinuar que els EUA no defensarien els aliats de l’OTAN que no gastessin prou en defensa.

Als responsables de defensa francesos, en aquest sentit, els preocupen l’expansió i la millora de l’arsenal nuclear rus, incloent-hi el desenvolupament de nous míssils hipersònics difícils d’interceptar, torpedes nuclears i fins i tot armes nuclears espacials.

França i el Regne Unit ja han començat a integrar les forces de dissuasió nuclear en un acord de defensa regional més coordinat, cosa que indica que ambdós països consideren que comparteixen interessos malgrat la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, el 2020. El juliol de l’any passat ja van signar un acord de col·laboració en matèria nuclear. Poc després, el Regne Unit es va afegir com a observador a un exercici de simulació nuclear francès per primera volta.

Per què és tan difícil de coordinar una dissuasió nuclear europea?

Alguns experts militars diuen que, abans de crear una dissuasió nuclear europea, els països del continent s’haurien de centrar a millorar les capacitats militars convencionals per a poder defensar-se d’un atac sense el suport dels Estats Units i sense haver de recórrer a les armes nuclears. En el seu discurs, Macron va insistir en la necessitat que les nacions europees augmentessin els esforços en matèria de capacitats convencionals compartides.

L’arsenal nuclear francès, en aquest sentit, és limitat, cosa que implica que París corre el risc d’afeblir les seves defenses si accepta desplegar les armes nuclears que té en uns altres països europeus.

París es va comprometre en el passat amb la no-proliferació nuclear i, alhora, l’expansió de l’arsenal nuclear francès seria altament costosa: la dissuasió nuclear, de fet, ja representa prop d’un 13% del pressupost de defensa. El mer manteniment de l’arsenal nuclear costa una mitjana de 3.900 milions d’euros l’any, segons la llei de planificació militar francesa per al període 2014-2019.

En teoria, uns altres països –com ara Alemanya– podrien acceptar de cofinançar una ampliació de l’arsenal francès. Però això podria incloure pressions per a compartir el control de l’arsenal, una possibilitat que Macron ha rebutjat aferrissadament.

França i Alemanya han parlat de la dissuasió militar europea com a complement, més que no pas com a substitut, del paraigua nuclear nord-americà. Ara com ara, la defensa nuclear europea gira entorn el Grup de Planificació Nuclear de l’OTAN, del qual França no forma part, i la creació d’una estructura alternativa per a reduir la dependència del paraigua nuclear nord-americà podria complicar encara més aquesta estructura de comandament.

La por més gran dels aliats europeus de París és que l’oferta nuclear de Macron no en sobrevisqui la presidència, que s’acabarà l’any vinent amb unes eleccions que el partit euroscèptic Rassemblement National, de Marine Le Pen –que ha demanat que la dissuasió nuclear se centri exclusivament en França, en compte d’estendre’s a la resta d’Europa– té números de guanyar.

En una declaració després del discurs de Macron del 2 de març, el partit va advertir contra qualsevol possible “dispersió” de les capacitats nuclears de França per Europa i va lamentar que el president no hagués demanat una compensació econòmica a la resta de països del continent.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Mentre els petroliers que van cap a l’Àsia s’amunteguen al golf Pèrsic tot esperant que l’Iran reobri el trànsit marítim a l’estret d’Ormuz, alguns socis de Trump s’han afanyat a cantar victòria sobre el gran rival geopolític i econòmic dels Estats Units: la Xina. “És el gran malson de la Xina”, va declarar aquesta setmana Lindsey Graham, senador del Partit Republicà.

Molts, tanmateix, han arribat a una conclusió radicalment diferent sobre l’impacte del tancament de l’estret en Pequín: que l’economia xinesa, després d’anys d’haver-se preparat per a una crisi energètica d’aquesta magnitud, sembla molt més ben posicionada per a aguantar un augment sostingut del preu del petroli i el gas que no pas moltes de les grans economies del planeta.

Durant molts anys, Pequín ha treballat de valent per protegir l’economia d’episodis d’escassetat de petroli que, en el passat, haurien tingut efectes terribles al país. La Xina no tan sols disposa de les reserves de petroli més grans del món, sinó que també ha estat pionera en l’ús i la producció de vehicles elèctrics i en la generació d’electricitat mitjançant energies renovables i carbó, com també en l’ús de bateries per a la xarxa elèctrica. Alguns experts, de fet, fins i tot han batejat la Xina com un “electrostat”, on l’electricitat –tant d’origen renovable com carbonífer– desplaça com més va més l’ús de combustibles fòssils importats de l’estranger.

L’augment del preu del petroli d’aquests darrers dies ha estat tot una prova de foc per a les darreres dècades de política energètica xinesa. Encara que l’augment del preu de l’energia inevitablement causarà maldecaps significatius a la Xina, entre molts altres països, sembla especialment ben posicionada per a treure rèdit geopolític de la crisi. Les inversions en renovables i en el sector del carbó han fet que la Xina sigui ben resistent a l’augment del preu dels combustibles fòssils, i encara més si es compara amb països que no han seguit aquesta estratègia de diversificació energètica, incloent-hi els Estats Units i els seus aliats europeus.

“Els qui piulen que [la crisi] desestabilitza la Xina segurament volen que sigui així, però la realitat va per una altra banda”, diu Josh Freed, director de la divisió de clima i energia de Third Way, un think-tank nord-americà de centreesquerra. “Aquesta crisi és un cop que la Xina pot entomar. N’acabarà sortint reforçada.”

L’ofensiva del govern Trump contra la generació eòlica i solar als Estats Units, com també contra els vehicles elèctrics, ha permès a la Xina d’ampliar el lideratge en aquests sectors, tant en matèria d’ús com de producció. La reserva estratègica de petroli dels Estats Units es va reduir considerablement durant el govern Biden i les restriccions imposades pel seu govern a les llicències de construcció de noves terminals d’exportació de gas natural liquat van enfurismar el sector. Successius governs nord-americans han promès de potenciar la generació nuclear sense èxit. La Xina, per la seva banda, ha construït –i ha fet entrar en funcionament– uns quants reactors nous aquests darrers anys.

Anys d’inversió constant i sostinguda en el sector energètic han atorgat a la Xina una resiliència extraordinària a possibles crisis energètiques. El país tan sols produeix un quart del petroli que consumeix, però disposa d’unes reserves de petroli que eclipsen les dels Estats Units: uns 1.300 milions de barrils, segons Kpler. N’hi hauria prou per a cobrir més de mig any sense importacions a través de l’estret d’Ormuz, per on passa la meitat del petroli i un terç del gas natural que arriba al país anualment.

La Xina també s’ha llançat a construir centrals de carbó: actualment en té tantes que amb prou feines necessita fer-les funcionar totes a ple rendiment. Ara tota aquesta generació de reserva es podria activar per ajudar a contenir possibles interrupcions en el subministrament elèctric.

“Els sobra carbó”, diu Ben Cahill, director de mercats de l’energia i política energètica del Centre d’Anàlisi de Sistemes Energètics i Ambientals de la Universitat de Texas, a Austin (EUA). “Aquestes darreres dècades, la Xina ha seguit una estratègia molt detallada per a protegir-se dels riscs vinculats a la importació de combustibles fòssils. Consideren que dependre massa de la importació d’energia és una vulnerabilitat estratègica.”

L’esforç per a minimitzar la importació de combustible ha estat una pota clau d’aquesta estratègia. Un terç del consum total d’energia de la Xina, si fa no fa, prové ara de l’electricitat, segons el Global Energy Policy Center de la Universitat de Colúmbia, una xifra que se situa un 50% per damunt de la mitjana mundial. Més d’un terç d’aquesta electricitat procedeix de l’energia solar, eòlica i hidroelèctrica, que generen energia a partir de components i materials fabricats a la Xina i exportats a tot el món.

La Xina també és líder mundial quant a producció i adopció de vehicles elèctrics. La majoria dels cotxes que es venen al país són ara vehicles elèctrics i, a l’estranger, els vehicles elèctrics xinesos solen ser objecte de gran demanda.

Segons l’Agència Internacional de l’Energia, aquest tomb estratègic cap a l’energia renovable ha reduït dràsticament l’augment de les emissions de combustibles fòssils de la Xina i ha evitat un augment de la demanda d’1,2 milions de barrils diaris d’ençà del 2019. El gas natural, per la seva banda, tan sols és responsable d’un 4% de la generació d’energia de la Xina, segons l’Institut d’Estudis Energètics d’Oxford.

“La Xina ha aconseguit de protegir-se dels riscs [dels combustibles fòssils] com pocs altres països”, diu Michal Meidan, director del programa d’energia de la Xina a l’Institut d’Estudis Energètics d’Oxford. “El sistema elèctric està relativament protegit de xocs geopolítics com aquest.”

Els Estats Units, per la seva banda, han quedat molt enrere en la cursa mundial pel vehicle elèctric i han descurat el manteniment i la gestió de la xarxa elèctrica, fins al punt que les grans tecnològiques sovint malden per trobar l’energia que els cal per a impulsar el sector de la IA. Com a president, Trump ha obstaculitzat explícitament i deliberada el creixement de l’energia eòlica i solar, tot blocant projectes pràcticament acabats i retallant els incentius fiscals a la generació d’energia renovable.

Cap país sortirà indemne de la crisi energètica desencadenada pel conflicte a l’Iran, i la Xina no n’és una excepció.

Tot i l’intent de Pequín de reduir la dependència respecte del petroli i el gas, la substitució dels combustibles fòssils importats ha resultat especialment difícil en alguns sectors, incloent-hi àmbits directament relacionats amb les energies renovables. La fabricació del vidre per a les plaques solars i la producció de les bateries que alimenten la xarxa elèctrica xinesa, per exemple, requereixen productes químics derivats del petroli i el gas.

“Els xinesos continuaran necessitant molt de petroli i gas per a alimentar la indústria”, diu Sarah Ladislaw, ex-membre del govern Biden i director del New Energy Industrial Strategy Center, un think-tank centrat en el canvi climàtic i la transició energètica. I afegeix que la tensió d’aquests dies al mercat del petroli podria empènyer països de tot el món a invertir en solucions tecnològiques que permetin de reduir la dependència dels combustibles fòssils en les indústries més difícils de descarbonitzar, un altre àmbit en què la Xina ha invertit molts recursos.

La crisi energètica derivada del conflicte amb l’Iran, d’una altra banda, també podria reforçar la influència de la Xina com a soci estratègic en matèria d’energies renovables.

“Si ets un país europeu, per exemple, segurament no voldràs augmentar la dependència respecte de la Xina en minerals crítics, bateries i plaques solars, entre més components clau per a descarbonitzar una economia”, diu Jason Bordoff, director i fundador del Global Energy Policy Center. “Però en un món en què dependre del mercat del petroli i del gas sembla com més va més arriscat, és possible que els països comencin a veure amb més bons ulls la possibilitat de dependre de la Xina.”

Per a la Xina, els rèdits geopolítics del conflicte dependran, sobretot, de la durada i intensitat del conflicte. Si el conflicte s’acaba aviat i l’Iran accepta de reobrir l’estret d’Ormuz, l’impacte de la guerra al mercat energètic mundial segurament serà limitat.

La perspectiva de tornar a l’statu quo anterior al conflicte, tanmateix, s’ha anat esvaint a mesura que el conflicte s’ha estès per tot el Llevant i ha convertit les infrastructures energètiques i el trànsit marítim en objectius militars. Abans-d’ahir, el nou líder suprem de l’Iran, l’aiatol·là Mojtaba Khamenei, va prometre en un comunicat escrit que els atacs iranians no s’aturarien i que l’estret d’Ormuz romandria tancat al trànsit marítim.

Richard Nephew, assessor en cap sobre l’Iran tant al govern Biden com al govern Obama i ara investigador a la Universitat de Colúmbia, diu que el conflicte –sobretot si s’allarga– també ofereix una lliçó en matèria estratègica per als dirigents militars i polítics xinesos. Històricament, explica, la dependència del petroli estranger ha estat un dels grans obstacles a una hipotètica annexió xinesa de Taiwan, atès que un atac contra l’illa probablement implicaria un embargament de les exportacions de combustible a la Xina.

Ara, segons Nephew, la Xina s’ha trobat “amb un assaig general de com seria un boicot o un embargament si mai provés de prendre Taiwan per la força”. La crisi, d’una altra banda, també ofereix a Pequín l’oportunitat d’observar l’arsenal i les tàctiques de l’exèrcit nord-americà en acció. “Tota aquesta situació podria acabar beneficiant la Xina a llarg termini”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’escola de primària atacada pels Estats Units el primer dia de l’ofensiva militar contra l’Iran era a la llista d’objectius militars del Pentàgon i podria haver estat confosa amb una instal·lació militar, segons que expliquen a The Washington Post persones que tenien coneixement de l’operació.

L’atac –que es va produir durant les primeres hores de guerra, mentre els pares s’afanyaven a recollir els fills de l’escola, de dos pisos, per dur-los a casa a refugiar-se de les bombes– va causar 175 morts, pel cap baix, segons els mitjans estatals iranians, la majoria nenes en edat escolar.

Continua sense haver-se aclarit per què els EUA van bombardar l’edifici, però una font familiaritzada amb el procés intern de presa de decisions del Pentàgon explica que l’escola havia estat identificada com un dipòsit d’armes i, per tant, era inclosa en la llista d’objectius aprovats. Una segona persona explica que a la zona on hi havia l’escola també hi ha un dipòsit d’armes i que és possible que les forces nord-americanes ataquessin l’edifici per error o bé perquè tenien informació errònia i l’havien confós amb el dipòsit d’armes.

Israel ha dit que no va participar en l’atac contra l’escola: dos funcionaris israelians expliquen a The Washington Post que l’exèrcit nord-americà no va consultar l’operació amb les Forces de Defensa d’Israel abans de dur-la a terme.

En el procés de redacció d’aquest article, els periodistes de The Washington Post han parlat amb més d’una dotzena de persones tant dels EUA com d’Israel, incloent-hi algunes fonts amb coneixement directe de l’operació i del rol de la IA en la guerra a l’Iran. Totes han acceptat de parlar amb The Washington Post sota anonimat per poder tractar amb franquesa informació confidencial.

Dimecres, The New York Times va informar que una investigació preliminar del Pentàgon sobre l’atac havia determinat que els responsables del bombardament van ser els EUA i que l’error probablement es podria atribuir a informació obsoleta o errònia sobre l’objectiu. Un funcionari del govern nord-americà i una altra persona familiaritzada amb l’objectiu confirma a The Washington Post que la investigació preliminar sembla indicar que l’atac fou dut a terme per l’exèrcit nord-americà, probablement a causa d’intel·ligència errònia sobre l’objectiu.

En el passat, l’escola havia format part d’una base naval iraniana i és possible que, en el moment de l’atac, continués afiliada al Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica (IRGC). Ambdós equipaments, tanmateix, eren separats per un mur d’ençà del 2015 i disposaven d’entrades independents, segons que revelen imatges per satèl·lit consultades per The Washington Post.

La distribució del complex es va tornar a modificar el 2022, quan s’hi van aixecar murs addicionals que separaven allò que ara és una clínica de la resta d’edificis circumdants, segons les mateixes imatges per satèl·lit. Els experts, en aquest sentit, expliquen a The Washington Post que el fet que l’escola es trobés al costat –o fins i tot a dins– no la converteix en un objectiu militar legítim. Human Rights Watch ha demanat que s’investigui l’atac –que no és clar si també va causar víctimes a la clínica– com a crim de guerra.

Dimarts, en una conferència de premsa al Pentàgon, el secretari de Defensa dels EUA, Pete Hegseth, va acusar el règim iranià d’haver llançat atacs aeris des de les escoles del país. “Els mul·làs estan desesperats”, explicava: “Com a covards terroristes que són, llancen míssils des d’escoles i hospitals, i ataquen innocents deliberadament.”

Un vídeo dels atacs publicat diumenge a les xarxes socials semblava mostrar com un míssil de creuer Tomahawk impactava contra un edifici pròxim a l’escola, segons que expliquen a The Washington Post vuit experts que han estudiat les imatges.

Dilluns, el president dels EUA, Donald Trump, va suggerir –sense aportar-ne cap prova– que l’Iran podria haver estat responsable de l’atac. “Però tant si ha estat l’Iran com algú altre, la realitat és que un Tomahawk és [un míssil] molt genèric. Se’n venen a més països”, va dir. Tan sols un grapat d’aliats dels Estats Units tenen accés a míssils Tomahawk i l’Iran no n’és un. L’arsenal israelià tampoc no inclou aquesta mena de míssils.

L’atac, que ha rebut una condemna internacional, ha reobert el debat sobre l’ús de la IA en el conflicte. Tant els Estats Units com Israel han fet ús de la tecnologia per a processar intel·ligència a gran escala i identificar objectius en massa, cosa que ha permès als seus exèrcits de destruir milers d’objectius en pocs dies.

Israel ha dut a terme més de 6.000 atacs contra 3.400 objectius al país, segons que explica un oficial de les Forces de Defensa d’Israel a The Washington Post. El Comandament Central dels Estats Units (Centcom), que supervisa les operacions militars nord-americanes al Llevant, havia atacat més de 5.500 objectius fins ahir.

Segons cinc persones familiaritzades amb la qüestió, tant l’exèrcit israelià com el nord-americà han emprat Maven, la plataforma de recollida d’intel·ligència de Palantir, en les seves operacions. La versió nord-americana, expliquen, incorpora Claude, la IA d’Anthropic.

US ‘AT FAULT’ in strike on Iran’s Minab girls’ school that KILLED at least 170 — NYT citing ‘preliminary inquiry’ Mehr News footage of moment missile hit school on Feb. 28 pic.twitter.com/RwjhmOl40U

— Forbidden News (@NewsForbiddenX) March 11, 2026

El cap del Centcom, l’almirall Brad Cooper, va dir dimecres que els Estats Units “han recorregut a eines avançades de IA” per a realitzar els atacs.

“Aquests sistemes ens ajuden a examinar grans quantitats de dades en qüestió de segons, cosa que ens permet de prendre decisions més de pressa que l’enemic i no hi pot reaccionar. La decisió final sobre què atacar o quan atacar, sempre la prendrà un ésser humà”, va dir. I va afegir: “Però les eines avançades de IA redueixen a segons processos que abans trigaven hores, fins i tot dies.”

Diumenge, Hegseth es va limitar a dir en una entrevista que l’atac s’investigava. I va afegir: “M’agradaria destacar que, a diferència dels nostres adversaris, els iranians, nosaltres mai no ataquem civils.”

El gabinet de Hegseth remet les preguntes de The Washington Post sobre l’atac contra l’escola, i sobre el rol de la IA en l’operació, al Centcom. El Centcom, per la seva banda, es nega a fer declaracions, tot al·legant que la investigació continua oberta.

“Un soroll espantós”

Fins a 175 persones pel cap baix, incloent-hi desenes de nens en edat escolar, van morir en l’atac contra l’escola primària Shajarah Tayyiba de Minab, al sud-est de l’Iran, el 28 de febrer, durant el primer dia d’atacs nord-americans i israelians al país.

El bombardament es va produir cap a les 10.45, hora local, segons que va dir el governador de la província d’Hormozgan, on és la ciutat, a Tasnim, l’agència de notícies semioficial iraniana.

Abdollah Karyanipak, de 41 anys, va arribar a l’escola cap a les 11.20, després d’haver rebut una trucada que demanava als pares dels alumnes que els passessin a recollir. Explica que en el moment de l’atac era a l’entrada del centre, esperant els seus dos fills petits.

“Vam sentir un soroll espantós. Era el so d’un míssil, o no sé exactament què, i va impactar de ple contra l’escola”, explica a The Washington Post en una entrevista telefònica realitzada en presència d’un mitjà de comunicació local vinculat al govern.

Karyanipak, que és funcionari municipal, explica que l’onada expansiva de l’explosió va destruir l’edifici immediatament i el va fer volar. Cinc o deu segons després, explica, hi va haver dues explosions més: en total, va sentir tres o quatre grans explosions. Un vídeo dels instants posteriors de l’atac, filmat prop de l’entrada de l’escola i verificat per The Washington Post, mostra quatre columnes de fum, pel cap baix, sortint de les restes de l’edifici.

Quan es va poder aixecar, encara atordit, Karyanipak es va adonar que no podia sentir-hi i que tenia el front ple de sang. “Vaig tornar cap a l’entrada de l’escola, però ja no hi era. S’havia ensorrat.”

A continuació, explica, va grimpar per la runa per mirar d’ajudar els alumnes atrapats al segon pis, però no en fou capaç. “Allà dalt hi havia tres nenes plorant, plenes de sang. També hi havia flames”, descriu.

Els pares i els equips de rescat van rebuscar durant hores entre la runa de la primera planta a la recerca de supervivents: “Cap dels nens que n’anàvem traient era viu. Tan sols hi trobàvem cadàvers destrossats i cremats.”

Karyanipak no va poder trobar els seus fills, de 7 i 8 anys. Més tard fou cridat al dipòsit municipal, on va reconèixer el cos del gran sense vida, però intacte. Al petit, tan sols el va poder identificar per les sabates que duia: la resta havia quedat irrecognoscible.

Objectius triats per la IA

Abans del començament dels atacs, els Estats Units i Israel van dedicar “milers d’hores” a identificar i definir la llista d’objectius, segons que ha explicat l’exèrcit israelià. Molts d’aquests objectius van ser triats d’acord amb les indicacions de la intel·ligència israeliana, segons que expliquen a The Washington Post dues persones familiaritzades amb l’operació, una d’israeliana i una altra de nord-americana.

Quant als Estats Units, l’Agència d’Intel·ligència de Defensa (DIA) manté un banc de dades amb milers d’objectius potencials, als quals s’assigna un número d’identificació específic i una agència que es responsabilitza de mantenir-ne i actualitzar-ne la informació destacada. L’escola de Minab probablement era a càrrec del personal d’intel·ligència del Centcom o de la DIA, segons que explica una altra persona familiaritzada amb el procés de tria d’objectius de l’exèrcit nord-americà.

El Centcom i la DIA disposen d’un equip d’analistes d’intel·ligència extens, segons aquesta persona, però és possible que el volum d’informació i objectius del banc de dades de l’agència hagin desbordat les capacitats del personal, segons la mateixa font.

Els analistes d’intel·ligència treballen amb grans conjunts de dades de possibles objectius militars, sovint d’anys d’antiguitat, i és possible que no tots els canvis en les condicions sobre el terreny hi quedin registrats, segons que explica un oficial del Departament de Defensa dels EUA.

Una altra persona familiaritzada amb les operacions de l’exèrcit nord-americà explica que, les setmanes prèvies a l’atac, es van afegir centenars d’objectius al banc de dades, però que no era clar si entre aquests hi havia l’escola.

Israel ha reiterat que no va participar en l’atac, però no se sap si l’escola era entre la llista d’objectius que la intel·ligència israeliana havia facilitat als Estats Units.

Quant a l’exèrcit nord-americà, la identificació dels objectius ha anat a càrrec de Maven, el sofisticat sistema de planificació militar que elabora informes a partir de dades de vigilància, logística, sensors i intel·ligència per facilitar el procés de presa de decisions.

Durant la preparació dels atacs, Maven va identificar objectius i en va facilitar coordenades a l’exèrcit, tot classificant-los per ordre d’importància estratègica. Dues persones familiaritzades amb el sistema expliquen que l’ús de Maven ha permès a l’exèrcit nord-americà d’accelerar el ritme de la campanya, tot reduint la capacitat de contraatac de l’Iran i escurçant dràsticament la durada del procés de planificació dels atacs, que en el passat podia allargar-se setmanes. L’exèrcit nord-americà, expliquen, també empra eines de IA per a avaluar els atacs ja executats.

Així i tot, no és clar fins a quin punt el sistema ha intervingut en el procés de planificació de les operacions dels Estats Units i Israel, ni tampoc si la versió nord-americana de Maven –que fa servir Claude per a processar informació classificada, cosa que Anthropic ha portat a la justícia nord-americana– ha estat la més emprada.

Anthropic insisteix que té dret de limitar el grau d’integració de Claude en els sistemes de l’exèrcit, tot reiterant que no vol que la seva tecnologia es faci servir en armes autònomes o en operacions de vigilància a gran escala als Estats Units. En resposta, el govern Trump ha qualificat Anthropic de perill per a la seguretat nacional i ha anunciat que en substituirà els productes per unes altres eines de IA d’empreses rivals.

Dilluns, els advocats d’Anthropic van presentar una demanda contra el Departament de Defensa dels Estats Units, en la qual diuen que “poques hores després [de la demanda d’Anthropic per l’ús de Claude en les operacions del Departament de Defensa]”, el Pentàgon “va llançar un atac aeri contra l’Iran amb l’ajut d’aquesta eina”, tot esmentant informacions publicades a la premsa nord-americana. Tant Anthropic com Palantir han refusat de fer declaracions per a aquest article.

“Informació actualitzada i precisa”

En última instància, els objectius de l’exèrcit dels Estats Units han de ser revisats i aprovats per humans, hagin estat triats per la IA o per analistes humans. Ara com ara, tanmateix, continua sense aclarir-se qui va donar el vist-i-plau definitiu a l’atac contra l’escola.

Un altre ex-alt càrrec del departament explica que els EUA fa dècades que es preparen per a una hipotètica guerra contra l’Iran i reitera que continua essent massa aviat per a determinar si l’escola fou identificada com a objectiu per la IA o per un humà. “Em sorprendria que [l’escola] no fos ja a la llista d’objectius [d’abans del conflicte]”, diu.

Atesa la velocitat i l’abast de l’operació a l’Iran, tanmateix, és possible que la informació relativa als objectius que ja eren al banc de dades de l’exèrcit no hagi estat revisada o actualitzada a temps, segons que expliquen tres persones familiaritzades amb el funcionament intern de les forces armades nord-americanes.

“D’ençà que vam començar a fer servir Maven hem tingut clar que la clau és que el sistema tingui informació actualitzada i precisa”, afegeix una d’aquestes fonts.

“Sempre he volgut deixar clar que l’envit més gran a l’hora de fer servir aquests sistemes és assegurar-se que la informació facilitada sigui actualitzada i acurada”, diu Jack Shanahan, ex-tinent general de les forces aèries dels EUA, que va supervisar la integració de la IA a les operacions de combat del Pentàgon l’any 2017.

“A mesura que el conflicte s’agreuja i la pressió per a trobar objectius nous augmenta, cal establir mecanismes de control per assegurar-se que els objectius que s’ataquen siguin legítims, i que qualsevol possible error que causi baixes civils o danys col·laterals es pugui detectar a temps”, diu.

I sentencia: “És una tragèdia i no hauria de tornar a passar. Qui et digui que la IA resoldrà per art de màgia les complicacions i dificultats de la guerra menteix.”

Lior Soroka, Ellen Nakashima, Elizabeth Dwoskin, Samuel Oakford, Ian Duncan, Jarrett Ley i Dan Lamothe han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Michael Barnes, que aquesta setmana va deixar el càrrec de cap de la Comissió contra la Delinqüència de l’estat de Nova Gal·les del Sud, a Austràlia, té un missatge per als professionals amb calers que han convertit el país en la capital mundial de la cocaïna: els seus hàbits de consum financen empreses criminals que es dediquen a assassinar innocents, al tràfic de persones i a l’extorsió.

El darrer Informe Mundial sobre les Drogues de l’ONU calcula que prop d’un 4,5% dels australians consumeixen cocaïna cada any, el percentatge més alt del món. L’anàlisi d’aigües residuals feta per la Comissió Australiana d’Intel·ligència Criminal mostra que el consum de cocaïna al país va augmentar d’un 69%, fins a xifres de rècord, els dotze mesos previs a l’agost del 2024.

“M’angoixa profundament la normalització del consum de drogues”, diu Barnes, que va exercir a la Comissió contra la Delinqüència de Nova Gal·les del Sud durant més de cinc anys. “Els advocats, comptables i metges se senten molt còmodes comprant cocaïna. Són les mateixes persones que després cerquen xocolata de comerç just, però que no tenen cap problema a comprar cocaïna ben xopa de sang”, afirma. “La ‘cocaïna de comerç just’ no existeix, ras i curt.”

L’augment del consum de cocaïna ha convertit Austràlia en un mercat altament lucratiu per als grups criminals de tot el món, malgrat la distància que separa el país dels grans centres de producció. A Sydney, un gram de cocaïna pot arribar als 300 dòlars australians, l’equivalent a uns 180 euros, gairebé el doble del preu que se’n paga en una ciutat com Londres.

L’impacte econòmic d’aquest hàbit creixent és cada vegada més alt. L’any 2024, els delictes relacionats amb les drogues il·legals van costar uns 82.300 milions de dòlars australians (l’equivalent a 50.000 milions d’euros) a l’economia del país, un 20% més que no pas l’any anterior, segons l’Institut Australià de Criminologia (AIC). La xifra eclipsa el pressupost anual en defensa, per exemple.

El tràfic de drogues és el nexe comú que connecta una epidèmia de delictes a Austràlia que inclou assassinats, incendis provocats i centres d’estafa a l’estranger, segons l’AIC. Aquests darrers mesos, Sydney ha estat l’escenari de tot un seguit d’atacs a plena llum del dia i tiroteigs de vehicles en marxa entre bandes criminals que lluiten per repartir-se el control del tràfic de drogues a la ciutat. Dimarts de la setmana passada, la policia va anunciar que havia localitzat restes humanes que es creu que pertanyen a un home de vuitanta-cinc anys segrestat a casa seva, a Sydney, per una banda criminal fa dues setmanes, en un presumpte cas de confusió d’identitat.

L’extensa costa australiana facilita que la majoria dels enviaments il·legals esquivin els controls fronterers: les bandes sovint recluten treballadors de l’aerolínia Qantas, o bé personal portuari, com a informants fronterers. Els funcionaris de duanes tan sols intercepten una quarta part de tota la droga que entra al país, segons un informe parlamentari publicat l’any 2024.

El complot per a importar 100 quilograms de cocaïna al vol de Qantas de Johannesburg a Sydney del 7 d’octubre de 2023 mostra el grau de sofisticació d’aquesta xarxa d’importació, segons que revelen documents judicials a què ha tingut accés Bloomberg.

La trama era formada per un grup de treballadors amb accés a zones restringides a l’aeroport de Sydney. Un d’ells era Michael James McPherson, gerent de Jets Transport Express, una filial de Qantas que s’encarrega de transportar mercaderies provinents de l’estranger. El càrrec de McPherson li permetia d’accedir a zones restringides, incloent-hi la terminal internacional de càrrega de Qantas.

Mesos abans del dia del vol, McPherson es va reunir amb una altra persona per tractar els detalls del pla. Aquella persona era Darren Steven Bragg, que havia perdut la feina en una empresa de logística local el juny d’aquell mateix any.

Bragg i un altre home van oferir a McPherson 10.000 dòlars australians (uns 6.000 euros) i una “gran bossa de cocaïna” perquè cerqués feina al primer a Jets Transport i, d’aquesta manera, poder introduir drogues de manera encoberta a les instal·lacions de l’aeroport. McPherson va contractar Bragg aquell agost.

Ja contractat, Bragg va col·laborar amb uns quants socis estrangers per introduir cinc bosses carregades de cocaïna en un contenidor de càrrega a la bodega del vol que sortia de Johannesburg. Era previst que l’enviament arribés un dissabte, dia en què Bragg solia treballar. Bragg i McPherson van recollir el contenidor i en van descarregar la droga, que van introduir en un vehicle que era a l’aeroport.

Però la Policia Federal Australiana ja els esperava. Bragg, McPherson i un tercer home, el conductor del vehicle, van ser detinguts. Bragg va ser condemnat a deu anys de presó; McPherson, a tres.

McPherson va declarar a la policia que li havien promès 150.000 dòlars australians (uns 90.000 euros) i una bossa de cocaïna per la participació en la trama. Una volta va acceptar d’embutxacar-se 10.000 dòlars australians pel contracte de Bragg, ja es va veure incapaç de fer-s’hi enrere. “Has acceptat els diners, ja no et queda més remei”, va dir Bragg a McPherson, segons que revelen els documents judicials.

Unes altres bandes opten per crear negocis d’importació que treballen de manera completament legítima durant mesos o anys, i no és fins que es guanyen la confiança de les autoritats que comencen a amagar drogues als enviaments sistemàticament. Moltes empreses de transport del tot legals també es veuen sovint implicades en el tràfic de drogues sense el seu coneixement o consentiment. Sigui com sigui, en aquestes situacions són sempre les bandes criminals les que hi surten guanyant.

“Si he de ser honest, dubto que s’intercepti més d’un 30% de la droga que arriba a Austràlia”, diu Barnes. “I molta gent et diria que la proporció és encara més baixa.”

La cocaïna no és l’única droga a l’alça al país. Austràlia i Nova Zelanda registren, amb diferència, les xifres més altes de consum per càpita d’èxtasi –també conegut com a MDMA– del planeta, segons l’informe mundial de consum de drogues de l’ONU. Prop d’un 12% de la població d’Austràlia consumeix cànnabis, una xifra que pràcticament triplica la mitjana mundial (4,6%).

El tràfic de drogues a Austràlia ha crescut gairebé a mesura que han deixat d’arribar exclusivament a través del Pacífic i han començat a circular per unes altres rutes. Avui, la cocaïna sud-americana arriba a Sydney via Europa, l’Àsia, l’Àfrica i el Llevant; els carregaments de drogues comissats són com més va més grans.

Les autoritats australianes continuen fent mans i mànigues per aturar l’allau de drogues. A partir del juliol, les autoritats encarregades de lluitar contra els delictes financers començaran a investigar amb més detall les activitats dels agents immobiliaris, advocats i comptables, sovint sospitosos d’ajudar els delinqüents a amagar els ingressos procedents de la importació i la venda de drogues. Aquests darrers dos anys, la policia de Nova Gal·les del Sud ha confiscat una flota de cotxes de luxe, safates de lingots d’or, vaixells, joies i rellotges que pertanyien a presumptes traficants.

Els agents duaners, d’una altra banda, han aconseguit algunes intercepcions sonades. El maig de l’any passat, per exemple, la policia va interceptar una llanxa motora uns 500 quilòmetres al nord de Sydney que transportava més d’una tona de cocaïna.

Al novembre, la policia va acusar el capità d’un vaixell de transport de bestiar d’haver ideat un pla per a importar més de 525 quilograms de cocaïna a Austràlia. El pla, segons les autoritats, consistia a llançar la droga per la borda del vaixell quan s’acostés a Perth, a l’estat d’Austràlia Occidental: la policia, de fet, va trobar paquets lligats a bidons flotants a uns 30 quilòmetres de la costa.

Però les autoritats saben que lliuren una batalla perduda contra els traficants de cocaïna i Barnes no té gaires esperances que la situació canviï a curt termini.

“Sempre hi haurà algú que trobarà la manera de subministrar-ne mentre la gent continuï disposada a pagar-ne tants diners”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb