Esteban ha fet aquestes declaracions en un acte polític fet a Durango, en què el PNB ha reunit més de 2.500 militants, quan falta un any per a les eleccions municipals.

El dirigent del PNB ha criticat “els escàndols judicials” que envolten el govern espanyol i ha remarcat que són absolutament perjudicials per a l’estabilitat política. També ha esmentat el cas que afecta l’ex-president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero i ha advertit que “el contingut de la interlocutòria és molt greu i molt preocupant”.

Segons Esteban, el govern espanyol “no pot pretendre liquidar l’assumpte apel·lant a la lawfare i prou”, perquè considera que els casos judicials requereixen moltes explicacions.

Esteban també ha criticat EH Bildu per la seva política d’habitatge i el Partit Popular basc, que ha qualificat de “partit perdut” perquè, segons que ha dit, prova d’importar models de confrontació aliens a la realitat basca.

Per la seva banda, el president basc Imanol Pradales ha reivindicat la necessitat d’actuar amb exemplaritat, transparència i honestedat i ha demanat de no distreure’s amb l’espectacle de Madrid.

Pradales també ha defensat la necessitat de reforçar l’autogovern basc i ha assegurat que el PNB no s’aturarà fins a aconseguir el compliment íntegre de l’estatut de Guernica.

En un comunicat publicat a X, l’organització ha qualificat de molt greu que agents de la policia basca colpegessin amb porres “de manera reiterada” persones que ja havien estat tombades i eren a terra.

Amnistia Internacional assegura que les imatges difoses no mostren “cap causa legítima per a l’ús de la força” durant la intervenció policíaca en la rebuda als integrants de la flotilla.

Violencia policial hoy contra los activistas de la Flotilla por Palestina en el aeropuerto de Bilbao. Llegaban después de ser secuestrados, humillados y torturados por los genocidas de Israel. pic.twitter.com/FPqaqbuCsE

— Fonsi Loaiza (@FonsiLoaiza) May 23, 2026

L’entitat també ha reclamat una reforma dels protocols policíacs perquè prohibeixin explícitament l’ús de porres contra persones immobilitzades que no representen cap risc.

Quatre dels activistes han estat detinguts.

Violencia policial hoy contra los activistas de la Flotilla por Palestina en el aeropuerto de Bilbao. Llegaban después de ser secuestrados, humillados y torturados por los genocidas de Israel. pic.twitter.com/FPqaqbuCsE

— Fonsi Loaiza (@FonsiLoaiza) May 23, 2026

A Barcelona, l’arribada de la vintena d’activistes catalans s’ha produït sense incidents de la policia. Els activistes han estat rebuts entre aplaudiments i banderes palestines, i amb la presència del ministre espanyol de Cultura, Ernest Urtasun.

La presidenta de la UPN, Cristina Ibarrola, ha enviat cartes al president de la RFEF, Rafael Louzán, al president de l’Atlètic, Jon Uriarte, i també a la presidenta navarresa, María Chivite, exigint que la samarreta no sigui homologada. Segons Ibarrola, el disseny transmet “un missatge polític i identitari” i presenta una idea de territorialitat “que no es correspon amb la realitat institucional de Navarra”.

La UPN sosté que la presència de Navarra al mapa d’Euskal Herria vulnera la neutralitat política que han de tenir les competicions esportives oficials i ha avisat que anirà als tribunals si la federació no hi actua. Ibarrola també ha demanat al govern navarrès que emprengui “les accions legals oportunes”.

El PP navarrès s’ha afegit a les crítiques i ha acusat l’Atlètic de “polititzar el futbol”. El president del partit a Navarra, Javier García, considera que la samarreta ofèn una gran part dels navarresos. Per la sva banda, Vox, ha vinculat el club bilbaí amb ETA: “Atlètic de Bilbao, el club on nia l’afecte a ETA”.

Athletic de Bilbao, el club donde anida el cariño a ETAhttps://t.co/WkMdsr9AlT https://t.co/Y2aVQrfcvm

— VOX Navarra (@VoxNavarra) May 21, 2026

L’Atlètic defensa la campanya Gure Nortasuna (‘La nostra identitat’) i ha explicat que la nova equipació volia representar la identitat compartida vinculada a la història i l’arrelament territorial del club. És previst que la samarreta s’estreni aquest cap de setmana en el partit amb el Reial Madrid.

En representació dels alumnes, Haize Etchegaray Aracama i Hodei Lekuona Blanco, van dir que fer els exàmens en èuscar era una reivindicació que venia de lluny, i van recordar que no podien fer cap prova en la llengua en què estudien totes les assignatures durant el curs. “Estudiem en èuscar i volem fer els exàmens en èuscar.”

Els estudiants són conscients que l’acte de desobediència pot tenir conseqüències, ja que, si els correctors segueixen els criteris de l’Acadèmia de Bordeus, els exàmens no seran corregits. Per això, reconeixen que “no tots els estudiants podran arribar fins al final”, però reivindiquen que la decisió s’ha pres conjuntament.

Cal assenyalar que han rebut el suport de tota la comunitat educativa del liceu: pares, professors i personal laboral. Així mateix, per tal d’estendre la reivindicació lingüística a tot arreu, també han obert una recollida de signatures.

Nascut a Pamplona el 1938, va ser president del govern basc entre el 1980 i el 1985 amb el PNB. Posteriorment, va trencar amb el partit i va fundar Eusko Alkartasuna, avui integrat a EH Bildu.

El seu mandat es va caracteritzar per la recuperació de les institucions autonòmiques basques i el desplegament de l’estatut d’autonomia. Considerat un dels arquitectes del País Basc modern, va participar en la creació del cos de policia, del servei de salut i de la radiotelevisió pública, com també en la recuperació del concert econòmic.

El 1984 va ser reelegit president, però va plegar només un any després per discrepàncies amb la direcció del partit.

El novembre del 1999 es va retirar de la política activa, tot i que va participar en nombrosos actes d’aleshores ençà. El juny de l’any passat va ser homenatjat pel president actual, Imanol Pradales.

En sengles interlocutòries, el magistrat acorda que tots dos continuïn en segon grau de tractament penitenciari i proposa al legislador de modificar l’article 100.2, que implica la flexibilització del compliment de les penes, arran de les excarceracions anticipades sense un pronunciament de l’òrgan judicial.

Per Castro, es tracta d’una disfunció que no beneficia ningú: “A la interna li creen falses expectatives, i a les víctimes, un desassossec innecessari, i fins i tot a la ciutadania, que davant les notícies als mitjans de comunicació troba estranyes aquestes decisions d’excarceració i d’empresonament.”

En el cas de Marixol Iparraguirre, el jutge recorda que va ser condemnada per deu assassinats, tinença d’explosius, atemptats, estralls, incendis, tinença d’armes i delictes contra la corona espanyola. Tot plegat, acumulat en una pena de trenta anys de presó.

Assenyala que, si bé la data de compliment de les tres quartes parts de la condemna és relativament aviat, el març del 2027, la seva excarceració definitiva no arribarà fins el setembre del 2034.

El capità de la Reial Societat, Mikel Oyarzabal, va ser ahir un dels grans protagonistes del títol de la copa de futbol. A la primera part, va marcar el segon gol del seu equip de penal, però també ha tingut ressò el seu paper durant la celebració.

Amb la copa a les mans, va reivindicar la figura d’Aitor Zabaleta, que el 1998 va ser assassinat per ultres de l’Atlètic de Madrid. De fet, va col·locar una samarreta amb el dorsal 12 i el nom de l’afeccionat sobre el títol.

Prèviament, en la recollida de la copa a la graderia, Oyarzabal va saludar bona part de les autoritats de la llotja –també el rei dels espanyols–, però no va donar la mà al president andalús, Juanma Moreno Bonilla, del PP.

Se la pela Bonilla, honor a don mikel oyarzabal pic.twitter.com/Lo89BXnCSc

— isa (@Carceleniismo) April 19, 2026

En unes imatges que es van viralitzar a les xarxes semblava que el jugador tampoc no va donar la mà a la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, però l’havia saludat abans. “Que la veritat no espatlli un titular sucós”, ha ironitzat la dirigent del PP.

Que la verdad no estropee un jugoso titular. pic.twitter.com/0Nl2dpsqvi

— Isabel Díaz Ayuso (@IdiazAyuso) April 20, 2026

Abans de començar el partit, la grada on eren els seguidors de la Real Sociedad ha desplegat una gran pancarta amb la cara d’Aitor Zabaleta, l’escut de l’equip i el del País Basc. Moments després ha entrat a l’estadi el rei dels espanyols, que ha estat rebut amb una gran xiulada pels afeccionats bascs i amb una gran bandera espanyola pels afeccionats espanyols.

The tifo displayed by Real Sociedad supporters at the Copa final in honor of Aitor Zabaleta.

Zabaleta was a Real Sociedad supporter who was stabbed to death in Madrid ahead of a Liga match in 1998. pic.twitter.com/fCsniEYpGT

— total Barça (@totalBarca) April 19, 2026

En acabar el partit, els jugadors de la Real Sociedad han posat una samarreta amb el nom del jove basc assassinat dins la copa i l’han exhibida davant l’afecció. Alguns jugadors portaven una samarreta amb el número 12 i el seu nom i fins i tot l’han reivindicat en declaracions a la televisió.

Hoy, los jugadores de la Real Sociedad han dedicado la Copa a Aitor Zabaleta, hincha vasco asesinado por el Frente Atlético. Enormes. pic.twitter.com/2YKvLXKyLj

— Fonsi Loaiza (@FonsiLoaiza) April 18, 2026

La votació, feta a Baiona entre els 232 càrrecs electes de la institució, ha tingut un desenvolupament obert fins al darrer moment. En la primera ronda, Etchegaray havia quedat en primera posició amb 98 vots, al davant dels 80 d’Iriart i dels 48 d’Etxeleku. Però cap candidat no ha assolit la majoria absoluta necessària, cosa que ha obert la porta a una segona votació decisiva.

Ha estat aleshores quan el moviment del PNB ha resultat clau. Etxeleku ha anunciat la retirada i el suport a Iriart, cosa que ha implicat un desplaçament de vots suficient per a capgirar el resultat. En la segona ronda, Iriart n’ha obtingut 119 i Etchegaray, 102. El resultat posa fi a nou anys de presidència d’Etchegaray, figura central en la creació i consolidació de la Mancomunitat d’Iparralde, instituïda el 2017 com a principal eina de coordinació dels 158 municipis d’Euskadi Nord. Tot i haver revalidat recentment la batllia de Baiona, el dirigent centrista no ha pogut mantenir el control de l’ens a causa del malestar creixent en alguns sectors, sobretot de municipis de l’interior, que demanaven un canvi en la governança.

Fonts del PNB han volgut remarcar que el suport a Iriart responia a una decisió “tàctica i de context” i no pas a una aliança estratègica amb EH Bai. Segons aquestes fonts, la votació reflecteix dinàmiques pròpies d’Iparralde, on el pes dels municipis i els equilibris territorials sovint prevalen a les sigles. En el discurs d’acceptació, Iriart ha fet una crida a la unitat i al treball compartit entre sensibilitats diverses. També ha anunciat que deixaria la batllia d’Hiriburu per dedicar-se plenament a la presidència de la mancomunitat. El nou president ha defensat un funcionament més participatiu i descentralitzat de la institució, amb més protagonisme dels municipis i una atenció especial a l’equilibri entre la costa i l’interior. L’elecció també té una dimensió política destacada: és la primera vegada que un dirigent de l’esquerra independentista encapçala aquesta institució.

“És una de les obres més fràgils del segle XX”, ha insistit Urtasun al senat espanyol, alineant-se amb els informes del Museu Reina Sofia, que desaconsellen qualsevol trasllat. Segons aquests informes, el llenç —de grans dimensions i amb un historial de múltiples moviments— presenta deformacions, esquerdes i una estructura especialment sensible a les vibracions inevitables en qualsevol transport.

Amb aquesta posició, el govern espanyol tanca, ara com ara, la porta a la reclamació basca, que proposava la cessió temporal al Museu Guggenheim. La negativa no és nova. El Guernica no es mou des del 1992, quan va quedar instal·lat definitivament al Reina Sofia. El govern basc defensa que el retorn, encara que sigui temporal, tindria un valor polític i simbòlic evident, atesa la vinculació directa de l’obra amb el bombardament del 1937.

Un trasllat polèmic a Madrid

La història del quadre explica, en part, aquest conflicte. El Guernica va ser encarregat pel govern de la República espanyola i exposat per primera vegada a París el 1937 com a denúncia del bombardament. Durant dècades va romandre al Museu d’Art Modern de Nova York, per voluntat de Picasso, que no volia que tornés a l’estat espanyol fins que no s’hi restablissin les llibertats democràtiques.

No va ser fins al 1981, en plena transició, que l’obra va arribar finalment a Madrid després de complexes negociacions entre l’estat espanyol, la família de l’artista i el seu marmessor, el jurista francès Roland Dumas, i malgrat l’oposició de part de la família de Picasso. Inicialment, es va exposar al Casón del Buen Retiro, vinculat al Museu del Prado, tal com es considera que volia l’artista; però, més endavant va ser traslladada al Reina Sofia, on es conserva avui.

Esteban ho ha exposat a la plaça Nova de Bilbao, durant la celebració del seu segon Aberri Eguna al capdavant del partit, en un acte marcat pel to reivindicatiu. L’esdeveniment ha començat amb un minut de silenci en record d’una dona de quaranta-quatre anys assassinada divendres a Basauri, presumptament per la seva parella. En aquest context, el dirigent jeltzale ha anunciat que el maig el partit activarà la maquinària electoral amb un gran acte que vol ser punt d’inflexió i demostració de força enfront del seu principal adversari, EH Bildu.

En el seu discurs, ha remarcat que allò que es decideix a les urnes va més enllà de qui governa. “Ens hi juguem com volem viure i quin país volem deixar als qui vindran”, ha afirmat, tot apel·lant a la mobilització. Segons Esteban, el moment actual és excepcional, marcat per la incertesa i la inestabilitat, i la cita electoral vinent serà determinant per a definir el rumb del País Basc els anys vinents.

El president del PNB ha advertit que el país es troba en una cruïlla: continuar avançant, tot generant oportunitats i responent als desafiaments, o caure en el soroll, la paràlisi i la divisió estèril. En aquest sentit, ha parlat de la necessitat de decidir si es vol continuar construint “de la mà del govern, amb el president basc al capdavant”, un país fiable, o si es deixa pas a dinàmiques de confrontació i blocatge. “No és un moment més. És el moment”, ha resumit.

Per la seva banda, el president basc, Imanol Pradales, ha alertat de la possibilitat que, després de les eleccions espanyoles vinents, accedeixi al poder una dreta que ha qualificat de “autoritària i reaccionària”, amb la influència de Vox sobre el Partit Popular. Enfront d’aquest escenari, ha volgut transmetre confiança i ha reivindicat la “casa basca” com a refugi polític i institucional.

La mobilització ha començat poc després de les 12.00 a la plaça d’Europa, on s’han anat concentrant participants amb banderes navarreses i basques. També hi havia estelades i banderes de Palestina i de Cuba. L’ambient ha estat marcat per un to reivindicatiu i internacionalista.

La capçalera de la marxa ha estat encapçalada per Milagros Acea Alfonso, representant de l’associació Sierra Maestra i impulsora de la campanya Luz y Fuerza para Cuba, i pel jurista i activista palestí Fouad Baker. Tots dos han portat una imatge de l’ocell del Guernica de Picasso, en un gest amb què EH Bildu ha volgut reivindicar el “no a la guerra” i la “sobirania dels pobles”.

Just darrere, dirigents d’EH Bildu duien una pancarta amb el lema: “Autoritarismoaren aurrean, Euskal Errepublika” (‘Enfront de l’autoritarisme, República basca’). Entre els dirigents hi havia el secretari general, Arnaldo Otegi; la coordinadora a Navarra, Miren Zabaleta; el batlle de Pamplona, Joseba Asiron; i el portaveu al parlament basc, Pello Otxandiano.

La manifestació també ha comptat amb la presència de representants d’ERC, Compromís, BNG, CUP, Més per Mallorca, Més per Menorca, Comunistes de Catalunya i Catalunya en Comú, entre més.

La marxa ha avançat per l’avinguda de Baiona entre crits d’independència i els aplaudiments de centenars de persones que s’han anat afegint al recorregut. La mobilització s’ha acabat amb un acte polític al parc d’Antoniutti.

EH Bildu aspira a governar

En l’acte, Otegi ha defensat que la seva formació “no aspira a ser als governs, sinó a governar” amb l’objectiu de transformar les polítiques públiques i situar la gent al centre. En aquest sentit, ha fet una crida a avançar cap a l’alliberament nacional i social amb “tranquil·litat, sense ansietat i amb oxigen popular”.

En el seu discurs, ha volgut retre homenatge als pobles palestí i cubà. “Som fills i filles de Guernica. Ens oposem a la guerra, ens oposem a l’imperialisme, ens oposem que qualsevol acció feta en nom de l’OTAN es faci en nom del nostre poble”, ha afirmat. I ha recordat que la societat basca va dir que no a l’OTAN i que aquesta decisió s’ha de respectar.

Per primera vegada en la història de la Korrika, el missatge d’enguany ha estat escrit de manera col·lectiva. Set joves, cadascun d’un dels set territoris d’Euskal Herria, l’han redactat conjuntament: Oier Iñurrieta de Vitòria, Oihana Arana d’Eskoriatza, Elene Mengyu nascuda a la Xina i veïna de Barakaldo, Beñat Jusue de Tudela, Aitzol Gil de San Vicente d’Hendaia, Xalbat Alzugarai d’Urepel i Leire Casamajou de Zuberoa. L’AEK, l’associació organitzadora, no els ha triat a l’atzar: “Tots representen l’èuscar avui, però han recorregut camins molt diferents per arribar-hi, perquè no han rebut la llengua de la mateixa manera”, ha explicat l’organització.

El missatge ha girat al voltant de la idea del cos col·lectiu. “Som un cos fet per l’èuscar. Un cos que s’altera, es cansa, s’emociona. Un cos que, quan corre, sua. Que porta amb orgull les empremtes de la lluita i del desig. Però un cos que sempre avança”, han proclamat els joves des de l’escenari. El missatge també ha reconegut les contradiccions i les vacil·lacions del moviment, però ha acabat amb una crida directa al públic congregat: “Un pas primer i després l’altre. Hem arribat fins aquí, sí, però no hem completat el camí. El present s’acaba de seguida. Som l’èuscar i som aquí. Anem endavant, véns?”

Poc abans del final, un dels moments més emotius ha tingut lloc a San Mamés, on l’AEK ha volgut homenatjar el llegendari porter José Ángel Iribar, que ha portat el testimoni per les grades de l’estadi. Al barri d’Indautxu, també el lehendakari Imanol Pradales ha agafat el testimoni acompanyat de la vice-lehendakari Ibone Bengoetxea, convertint-se en el primer lehendakari a participar en la Korrika des de Juan José Ibarretxe l’any 2001.

El final de la cursa l’han protagonitzat els set joves, que han rebut el testimoni de mans dels responsables de l’AEK per recórrer els últims metres, com és tradició. Lurdes Etxezarreta, del Consell Nacional de l’AEK, ha tancat l’acte oficial amb una crida a la joventut que parla èuscar i que el fomenta: “Anirem amb vosaltres cap a un nou Renaixement!” I ha recordat que les portes dels centres d’ensenyament de l’èuscar són obertes “de bat a bat” per a qui vulgui aprendre la llengua. “Un poble sense llengua no serà poble”, ha advertit.

Amb el missatge llegit, la festa ha esclatat per tot Bilbao. Repartida en sis zones, l’AEK ha organitzat una àmplia oferta d’activitats que ha inclòs concerts –entre els quals un de sorpresa de Zetak–, activitats infantils i animació als carrers. Molts assistents s’han aplegat als jardins de l’Arenal i fins a l’altre costat de la ria per no perdre’s la celebració.

“Fins avui, el País Basc no tenia ni veu ni vot en matèria aeroportuària i, des d’avui i amb aquest acord,  podrà començar a participar en la presa de decisions que afecten els aeroports bascs. Crec que és un dia molt important. Continuem avançant; per tant, queda molt per fer, queda molt per acordar encara, però, en tot cas, crec que avui hem fet un pas molt important en favor de l’autogovern al País Basc”, ha remarcat Pradales.

La llista unitària, que es presentarà sota el nom d’Elkarrekin Baionarentzat, estarà encapçalada per Jean-Claude Iriart, referent de l’esquerra abertzale, amb Henri Etxeto, de sensibilitat socialista, integrat en els primers llocs. Tots dos equips han negociat intensament d’ençà de la nit electoral.

Lehen aldiz historian, Baionak auzapez abertzale eta euskalduna izan dezake, ezkerrak aliantza zabala osatu ostean.

«Elkarrekin Baionaren alde» izenarekin, heldu den igandean eskuina gainditzen saiatuko dira.

Zinez urrats garrantzitsua eman dutena, igandean asko dago jokoan! pic.twitter.com/iU2W8Eocqp

— Malcolm iXa (@ideiazabaldub) March 17, 2026

En la primera volta, el batlle sortint, Jean-René Etxegarai, va ser el candidat més votat amb un 42% dels vots, però sense majoria absoluta. Per darrere, Iriart va obtenir un 21,9% i Etxeto un 21,3%. La suma d’ambdues candidatures situa l’esquerra per sobre del resultat de la dreta, un fet que ha estat determinant per impulsar la confluència. Els impulsors de l’acord asseguren que han volgut respondre al missatge dels electors, que reclamaven una alternativa clara. “Cal una sola papereta per al canvi”, han defensat, tot reconeixent que en anteriors eleccions la divisió havia impedit aquesta possibilitat. Tant el 2014 com el 2020, les negociacions entre les forces progressistes no van prosperar i van acabar facilitant la continuïtat del govern conservador.

La nova candidatura s’ha configurat sobre un criteri d’equilibri entre les dues llistes, amb una distribució proporcional dels llocs i el compromís de compartir responsabilitats en cas de victòria. Tot i les diferències ideològiques, les dues parts subratllen que hi ha coincidències importants en àmbits com les polítiques socials, l’habitatge, la mobilitat o la vida de barri. Aquest acord no solament té un impacte local, sinó també simbòlic. Baiona podria tenir, per primera vegada, un batlle abertzale, fet que representaria un canvi profund en el mapa polític del País Basc sota administració francesa.

El cas fa referència a una oferta pública d’ocupació per a places d’administratiu a l’Ajuntament d’Errenteria. La convocatòria exigia un nivell C1 d’èuscar, i l’operació era per mirar d’impugnar aquest requisit lingüístic a còpia de presentar recursos amb gent a qui ni tan sols els interessava aquesta convocatòria. Argia ha publicat missatges i àudios que deixen constància del sabotatge coordinat entre aquestes organitzacions.

Segons els missatges publicats, un dels membres d’HBA, María Isabel Veiras Mabel, va participar en la recerca de persones disposades a presentar el recurs, malgrat que ella mateixa no tenia interès en la plaça perquè ja té un lloc fix al sistema de salut basc. Un altre membre de la plataforma, María Teresa Perales, també hi apareix implicada. En converses de WhatsApp citades per la investigació, s’exposa la possibilitat de posar en contacte una possible demandant amb persones que coordinaven l’operació perquè li expliquessin com presentar el recurs.

Un referent de CCOO implicat

Segons aquests missatges i àudios, una de les figures centrals del procés és Sabin Zubiri Rey, president de l’associació Euskara Denontzat. Aquesta entitat, creada el 2022 a Bilbao, treballa en contra dels requisits lingüístics d’èuscar, que troba excessius. D’acord amb la investigació, Euskara Denontzat es va oferir a pagar l’advocat necessari per a presentar el recurs contra la convocatòria d’Errenteria. En els missatges citats, Zubiri explica que l’associació organitza activitats, escriu articles i assessora persones que tenen problemes amb requisits lingüístics, i que en aquest cas van decidir d’assumir les despeses legals de portar el cas als tribunals, si algú hi estava disposat.

Sabin Zubiri també és una figura coneguda dins el sindicat CCOO al País Basc en matèria de requisits lingüístics. Segons Argia, és una de les persones que sovint explica als mitjans els recursos judicials relacionats amb aquesta qüestió.

Durant aquests darrers anys, diversos sindicats i entitats han acusat CCOO de ser al darrere d’una part dels recursos contra els requisits de basc a les administracions, en alguns casos de manera indirecta. El sindicat ho ha negat unes quantes vegades.

En els missatges publicats per Argia, una de les persones implicades diu que CCOO sabia què feien en el cas d’Errenteria. Segons el mateix reportatge, alguns membres de la plataforma HBA també tenen relació amb el sindicat: una de les seves integrants es va presentar a les eleccions sindicals d’Osakidetza en les llistes de CCOO.

Zubiri ho reconeix: “No tenim res a amagar”

El mitjà també s’ha posat en contacte amb Sabin Zubiri per saber la seva versió. Zubiri ha confirmat que tant ell com l’associació Euskara Denontzat van buscar persones disposades a presentar el recurs contra la convocatòria d’Errenteria i que l’entitat estava disposada a pagar l’advocat. “No tenim res a amagar”, ha dit. Segons que explica, inicialment, una persona interessada en la convocatòria es va posar en contacte amb l’associació, però no es va atrevir a presentar el recurs amb el seu nom i per això van intentar de trobar altres persones. Finalment, no en van trobar cap disposada a fer-ho.

Preguntat sobre la relació amb CCOO, Zubiri ha dit que el sindicat no tenia cap participació en l’associació ni en aquesta iniciativa. També ha negat que el sindicat estigués al corrent de l’operació. Per la seva banda, María Isabel Veiras també ha negat que CCOO participés o sabés res el procediment. A més, ha negat que estigués afiliada a cap sindicat.

No solament es tracta d’impunitat penal, sinó també d’una opacitat sostinguda de les autoritats espanyoles respecte al dret de saber la veritat (i protegir els botxins): no hi ha hagut una desclassificació integral de la documentació sobre l’actuació, les ordres i la cadena de comandament. De manera que, ara com ara, no se sap –o no es pot verificar– què es va ordenar exactament ni qui la va dirigir. La comparació és inevitable amb la desclassificació recent de la documentació del cop d’estat del 23-F i demostra que, quan hi ha voluntat política, els arxius es poden obrir.

En referència a això, el PNB i EH Bildu han mogut ara fitxa al congrés espanyol perquè l’executiu de Pedro Sánchez desclassifiqui la documentació encara sota secret. I és aquí on es topa amb la llei de secrets oficials del 1968, que no fixa terminis automàtics ni una obligació general d’obertura i, sobretot, amb la manca de voluntat política.

Què hi va passar?

El 3 de març de 1976, en plena vaga i mobilització obrera, milers de treballadors –bona part provinents de fàbriques i tallers del metall– es van aplegar a l’església de Sant Francesc d’Assís, al barri obrer de Zaramaga. L’església era, com tantes altres aleshores, un espai de refugi per a l’assemblearisme: no hi havia llibertats sindicals ni dret de reunió efectiu. I la Policia Armada va actuar amb gasos lacrimògens en un recinte ple de gom a gom, cosa que va implicar una sortida en massa d’obrers, amb pànic i asfíxia. Va ser en aquell moment quan la policia va obrir foc, en un dels episodis més foscs de l’anomenada transició espanyola.

Aquell mateix dia hi va haver vora cent cinquanta detinguts i càrregues fins i tot en entorns sanitaris: es va arribar a carregar a les urgències de l’Hospital de Santiago mentre es feia el triatge dels ferits. Els dies següents hi va haver vagues i protestes solidàries en més ciutats i la repressió va causar més morts: a Tarragona, Juan Gabriel Rodrigo Knafo va morir el 5 de març en el context de les protestes; a Basauri (Biscaia), Vicente Antón Ferrero va morir el 8 de març. Novament, el primer aniversari dels fets a Vitòria també va ser reprimit per la policia, cosa que evidencia una continuïtat repressiva i descarta que fos un episodi esporàdic.

Les comunicacions policíaques enregistrades per la gent

La matança de Vitòria té una singularitat que permet de mostrar sense matisos la brutalitat –i la lògica– del dispositiu policíac: es van enregistrar comunicacions de la policia durant l’operació. Receptors domèstics de FM les van captar i, després, van circular en forma de cassets com una prova de la violència institucional. EITB/Ràdio Vitòria i l’arxiu sonor de l’entitat Martxoak 3 en conserven fragments.

Aquests enregistraments no parlen d’un “excés”, sinó que deixen sentir la lògica d’una operació en què l’ús de les armes es donava per fet. En un moment, un agent demana reforços i avisa: “Haurem d’emprar les armes de foc.” Més endavant, en plena actuació, una altra veu admet: “Ja hem disparat més de dos mil trets.” I el tancament és gairebé una confessió: “Hem contribuït a la repressió més gran de la història. Aquí hi ha hagut una matança.”

Malgrat tots aquests indicis, no hi ha hagut la conseqüència que en qualsevol democràcia seria bàsica: una investigació efectiva, la identificació de responsables i la rendició de comptes. El recorregut judicial es va caracteritzar per les traves: inhibicions, derivació a la jurisdicció militar i arxivament per a “impossibilitar la identificació de responsables”. En reconstruccions recents, fins i tot s’hi recull que la justícia militar de l’època va assumir la naturalesa delictiva –“homicidi” o “lesions”–, però no va assenyalar comandaments, i va acabar refugiant-se en la manca d’autoria individualitzada.

Aquests dies, El Diario ha publicat una reconstrucció amb accés a documentació interna del Govern Civil d’Àlaba, de la Brigada Político-Social, de la Guàrdia Civil i més fonts, alguna amb segell de “confidencial”, via arxiu provincial. En línia amb els enregistraments captats, aquests papers també dibuixen una pauta repressiva prèvia. La vigília, el 2 de març de 1976, una nota del Govern Civil advertia que les forces d’ordre públic reprimirien “amb tot el rigor”. I, l’endemà, a les comunicacions internes, la lògica no era la de contenir sinó la d’imposar: “desallotgeu l’església com sigui” i “haurem d’emprar les armes”. No és el llenguatge d’un accident, sinó una operació pensada per a reprimir.

Un reconeixement simbòlic cinquanta anys després

Enguany el govern espanyol, amb una publicació al BOE el 23 de febrer passat, va declarar l’església de Sant Francesc d’Assís lloc de memòria democràtica. També s’han enviat cartes de reconeixement a familiars i ferits afirmant que van sofrir “violència injusta” d’unes institucions que engloben en el franquisme.

És un pas institucional notable, però no resol la qüestió central: qui va ordenar l’operació, qui la va executar i per què els tribunals no l’han investigada fins al final. El debat d’aquests dies al parlament basc ho evidencia. La cambra ha aprovat un text que demana al govern espanyol que reconegui “el paper de l’estat” en la matança, una fórmula que les víctimes consideren insuficient, perquè evita la paraula responsabilitat.

Arran de les traves de la justícia espanyola, aquest cas, com tants més, ha provat d’obrir-se camí per unes altres vies. Per exemple, amb la querella argentina i el principi de jurisdicció universal. La jutgessa María Servini va arribar a dictar el 2021 una interlocutòria de processament contra Rodolfo Martín Villa i hi va incloure explícitament les morts del 3 de març de 1976 a Vitòria, a més de les de Sant Fermí del 1978, dins els crims contra la humanitat. Però aquell moviment no va cristal·litzar en judici. El desembre del 2021, el Tribunal d’Apel·lacions argentí va revocar el processament per “falta de mèrit” –és a dir, perquè no hi veia proves suficients en aquell moment– i el 2022 se’n va confirmar l’anul·lació.

Per què no es desclassifica?

Hi ha dues respostes que s’encavalquen. La primera és més jurídica: Espanya arrossega una normativa de secrets oficials del 1968 que ha permès d’allargar indefinidament secrets d’estat i, durant dècades, ha funcionat com un coixí de protecció de la transició i de les continuïtats de l’aparell. No és que la llei impedeixi desclassificar: ho deixa en mans del govern espanyol, que pot fer-ho si ho vol. I, de moment, no ha volgut.

La segona és clarament política i afecta directament el relat. Vitòria no és solament un episodi tràgic: és un focus sobre la cadena de comandament del postfranquisme immediat, sobre ministres i responsables que van formar part del relat “d’una transició modèlica”. Obrir els arxius no és solament un tràmit: és reescriure, amb documents, allò que durant dècades s’ha volgut deixar en la penombra.

Sobre la desclassificació, les associacions de víctimes i de memòria democràtica no demanen “papers” en abstracte, sinó, pel cap baix, comunicacions operatives i ordres d’intervenció (què es va ordenar, amb quins objectius i protocols), cadena de comandament (qui coordinava, qui responia davant de qui, quines comunicacions hi havia entre Govern Civil, ministeris i comandaments sobre el terreny), informes posteriors (avaluacions internes, justificacions, expedients inexistents o ocults), informació dels serveis d’intel·ligència i policia política (seguiment previ del moviment assembleari, llistes, infiltracions, criteris repressius) i comunicacions entre ministeris i presidència del govern de l’època.

El fet que hagin emergit documents “confidencials” via arxius provincials o recerques periodístiques no substitueix una desclassificació completa d’aquests blocs. Encara no hi ha una obertura sistemàtica dels arxius estatals sobre una de les matances més greus comeses per forces d’ordre públic durant la transició espanyola. I és aquí on el paral·lelisme amb el 23-F esdevé més que evident: si s’han pogut localitzar unitats documentals, desclassificar-les i publicar-les quan hi ha voluntat política, la pregunta ja no és si es pot fer amb Vitòria. La pregunta és per què encara no es fa, amb tot allò que implica: noms, ordres, cadenes de comandament i responsabilitats.

—Enguany fa cinquanta anys d’aquella matança del 1976. D’aleshores ençà s’ha commemorat cada any, però què en recorda la societat, d’aquells fets, Jon? Què ens n’ha arribat fins avui?
—Jon Martinez [J. M.]: Cada vegada que es parla del 3 de març, diria que sobretot es recorden el dia en si i els fets principals. És a dir, que el 3 de març de 1976 la Policia Armada va matar cinc treballadors. Això recorda principalment la gent, i no tant el context i tot allò que envolta la matança: la vaga prèvia, el moviment obrer, les assemblees… I tot això també és el 3 de març.

—En la tasca de portar la memòria d’aquells fets fins avui ha estat fonamental la feina de l’associació Martxoak 3. Com ho veieu, Nerea?
—Nerea Martínez [N. M.]: Hi estic d’acord. Però precisament això resulta incòmode per a les institucions. Per això es posa l’accent només en els fets. Sovint em pregunten: què li va passar, al teu oncle? I sempre responc que no m’han explicat què li va passar, sinó per què. I crec que això també és important, sobretot pensant en la transmissió: per què van respondre amb tanta duresa a aquella assemblea? Quina era la situació a Vitòria i què reivindicaven els treballadors? Perquè, a més de reivindicar drets laborals, demanaven trencar amb el règim feixista anterior, i per això van carregar durament contra aquella assemblea de treballadors. Això també s’ha d’explicar.

—El 3 de març no es pot entendre sense el context. S’ha perdut?
—N. M.: Fins ara ens han venut que la transició [espanyola] va ser modèlica, i no ho va ser gens. Va ser molt més sagnant que els darrers anys del franquisme. Fins que l’estat no reconegui la seva responsabilitat directa en tot allò que va passar i no es faci justícia, no hi haurà una transició veritable.

—Jon, heu investigat sobre el 3 de març i també sobre els treballadors i els barris d’Àlaba durant la transició. Cinquanta anys després, encara resta molta cosa per a investigar?
—J. M.: S’ha investigat molt i jo no he estat el primer. Però, per exemple, no sabem gaire bé com es va organitzar la policia aquell dia, com es va executar la matança… La versió oficial no ha canviat. La que va donar el govern continua igual. Els documents oficials encara resten sota secret i tenim dificultats per a consultar alguns arxius.
—N. M.: Sí, en teoria, segons la llei de secrets oficials, els arxius s’han de fer públics al cap de cinquanta anys. Però com que en aquest cas encara hi ha responsables vius –per exemple, l’estimat Martín Villa–, probablement l’estat espanyol vol mantenir el seu model d’impunitat. A més, jo hi afegiria els empresaris, en tot allò que queda per a investigar. Sempre es parla de la responsabilitat de la policia o dels polítics, però els empresaris també en van tenir.

—Mentides, negacions, manipulacions… N’hi va haver d’ençà del començament. I precisament per a mostrar-ho, l’associació ha organitzat una exposició. Però quins altres obstacles hi ha avui per a poder completar la memòria?
—N. M.: El principal obstacle és el model d’impunitat de l’estat espanyol. És impossible de jutjar-hi res. Cada víctima entendrà la justícia i la reparació a la seva manera. Per mi no són flors, centres de memòria o homenatges, sinó reconeixements oficials i l’aplicació del dret.
—J. M.: Després de tants anys, serà difícil d’obtenir justícia per la via penal. Però, per a alleujar el dolor i completar la memòria, pot ser útil fer passos en aquesta direcció. Fins ara, l’única via ha estat la querella argentina. Però Espanya només hi ha posat obstacles, aquests darrers anys.
—N. M.: Sí, el meu oncle va dir que declarar a la jutgessa María Servini va ser la cosa més important que havia fet aquests últims anys. Fins aleshores només havíem anat una vegada als jutjats: el 2006, com a acusats. L’equip que feia un documentari va gravar allò que va passar, i sort d’això. A les imatges es veia clarament com els agents de l’Ertzaintza estomacaven Andoni Txasko, membre de Martxoak 3. Ara tenim molt de suport institucional, però durant anys hi ha hagut molta deixadesa. Hem patit deixadesa i repressió. Aquests últims anys, l’Ertzaintza ha carregat amb duresa contra les manifestacions d’aniversari. Això ens ha tornat a victimitzar. Crec que, després de cinquanta anys, cal denunciar-ho. Ara impulsen el centre de memòria, hi deixen flors cada any… i s’agraeix. Però cadascú hauria de reflexionar sobre el seu propi camí.

—“La memòria hegemònica del 3 de març és avui dominant, però continua essent conflictiva.” Ho dieu al llibre, Jon. Per què?
—J. M.: Perquè encara fa mal. Durant molts anys la lluita per la memòria ha estat en mans dels sindicats i de l’associació. Quant a les institucions, hi ha hagut sobretot silenci o repressió. Però aquests darrers anys no han tingut més remei sinó reconèixer què va passar. Ara ningú no vol quedar fora de la foto. I això, en gran part, és gràcies a la feina de l’associació. Però encara queda camí per a fer: cal recordar no sols els fets, sinó també tot el procés dels dies previs.
—N. M.: Precisament aquesta és la nostra lluita amb el centre de memòria. No volem una fotografia fixa d’aquell dia: volem un centre que expliqui què va passar abans, com eren els conflictes laborals i què demanaven els treballadors. Volem una cosa digna. Sé que no serà còmode per als partits, però tots hem de fer autocrítica. I un espai de memòria no es pot fer sense tenir en compte les víctimes.
—J. M.: La memòria no és estàtica, es construeix amb el pas del temps. I això es veu clarament, per exemple, amb la participació de les dones. Abans no els donaven importància i ara en reconeixen el paper. Però han calgut anys: ha arribat quan el moviment feminista ha pres força.
—N. M.: És veritat. Aquí ens vam equivocar, ens toca reconèixer-ho. Ara intentem de posar-les en primera línia. És honest fer autocrítica.

—A qui correspon completar la memòria del 3 de març?
—N. M.: La memòria és col·lectiva. Per tant, la responsabilitat també és de tothom.
—J. M.: Sí, hi estic d’acord. Tot i això, la feina de l’associació ha estat fonamental.
—N. M.: Fa poc em van preguntar: “Si no hagués existit l’associació Martxoak 3, s’hauria oblidat què va passar?” No, és clar que no. Nosaltres només som una eina més. És cert que, quant a la transmissió, unir-nos com a associació ens ha ajudat molt. Però a Vitòria hi ha tota una generació que sap què va passar el 3 de març de 1976. Això no es pot silenciar.
—J. M.: Els sectors mobilitzats sempre ho han recordat, i en són exemples els actes i les manifestacions anuals, a més d’unes quantes expressions artístiques. En cançons, llibres, films… el 3 de març ha quedat recollit. En tots aquests àmbits, la cronologia ha estat semblant: van sorgir els anys posteriors a la matança i, després d’un temps, van reviure a amb el començament del segle XXI. Crec que va ser un estímul la creació de l’associació Martxoak 3 i l’expansió del moviment per la memòria històrica.
—N. M: L’associació també ha organitzat visites guiades i ha elaborat unitats didàctiques. En aquest camí, per a nosaltres ha estat fonamental establir xarxes. Formem part del grup Memoria Osoa i col·laborem amb Sanferminak 78 Gogoan… I això ens dóna força.

—És a dir, que la memòria del 3 de març s’ha construït de baix a dalt.
—J. M.: Sí, i n’és un exemple el mateix monument. El 1982 el van col·locar treballadors de Forjas Alavesas a Zaramaga, però la policia el va retirar. Dos anys després el van tornar a posar, la vigília de l’aniversari, i d’aleshores ençà que hi és. El van col·locar sense permís, però avui representants de partits i institucions hi deixen flors. Això té una força enorme.
—N. M.: La memòria sempre es construeix de baix a dalt, perquè si els de baix no empenyen, els de dalt no es mouen. I aquí és molt evident. L’any passat, el PP va deixar flors al monument. Alguns diuen que és ofensiu: potser sí, però també és una conquesta nostra. En la recerca de justícia, sovint ens enceguem i no donem valor als petits avenços. En reconeixement i reparació no hem avançat gaire, però la veritat ha fet el seu camí. Potser no la veritat oficial, però la veritat ja és al carrer, i això no es pot canviar.

—Cada any, el 3 de març s’ha recordat amb reivindicacions del moment. Quina importància té?
—N. M.: Això és recordar el 3 de març: vincular-lo al context. El 1976, els qui lluitaven ho feien pels drets dels treballadors, però també per posar fi al règim franquista. I precisament aquells que feien vaga llavors avui són al moviment de pensionistes, al moviment feminista, al moviment ecologista, ajudant persones migrants… Aquesta gent és qui recorda el 3 de març, qui marca en vermell al calendari el dia de mobilització cada any.
—J. M.: Has esmentat els pensionistes, i és cert. Molts d’ells van fer vaga aquell any.
—N. M.: El nostre camí és unir-nos a les lluites socials actuals, i continuarem així. Com a portaveu de l’associació, a vegades he de viure situacions dures. No és fàcil. Però quan veig aquesta gent, penso: no pots rendir-te. Només cal veure l’assemblea: és diversa, cadascú ha treballat i ha lluitat en el seu àmbit, i tots hi continuen.

—Per a què ha de servir el cinquantè aniversari?
—J. M.: Per a mirar enrere i entendre millor el context. Però també per a mirar endavant.
—N. M.: Per a continuar lluitant. Per a continuar combatent totes les injustícies actuals, el sistema capitalista i la gran campanya de privatitzacions. Però també per a donar les gràcies al poble de Vitòria pel suport i l’ajut durant aquests cinquanta anys. I per a sentir-nos orgullosos d’aquella generació.

—Pensant en el futur, us preocupa la transmissió?
—N. M.: Crec que la transmissió està garantida. Com a mínim, si continuem treballant com fins ara.

Segons Otegi, les darreres eleccions de l’Aragó demostren que la candidatura del PP “ha anat malament perquè ha baixat” i que Vox ha tingut “un augment evident”, mentre que el resultat de la Chunta Aragonesista és “remarcable” perquè posa en relleu la tendència a l’alça de “les forces progressistes de quilòmetre zero”. El dirigent abertzale lamenta que, mentre la dreta creix, “a l’estat espanyol no són capaços d’entendre allò que al País Basc” ja van “aprendre fa temps: que, en un moment històric en què creix l’autoritarisme, cal una articulació social i popular tan àmplia com es pugui”.

Proposta per parlar com a país

Otegi diu que no veu factible la proposta de Rufián perquè “de vegades sembla que els objectius individuals passen per sobre dels col·lectius”. Ha dit que EH Bildu no n’ha parlat amb ERC ni amb Gabriel Rufián, “ni al congrés, ni en les relacions oficials”, i que la seva posició ja està fixada per a les eleccions espanyoles.

“Creiem que les eleccions donen una oportunitat al País Basc sud per a parlar com a poble. Malauradament, la tendència és parlar com a partit, per això plantegem la proposta d’una llista única, amb un programa senzill, i a partir d’aquí que cadascú faci la seva feina al congrés. Tant si guanya l’extrema dreta o el PSOE i l’esquerra, aquest país li dirà què vol amb una sola veu”, ha exposat.

Retrets al PNB per haver refusat la llista conjunta

D’altra banda, Otegi ha criticat la posició del PNB, que ha refusat l’oferta d’una llista conjunta. Considera que els arguments d’Aitor Esteban, president del grup parlamentari basc, “són molt febles”. “Per una banda, diu que vam fer un vídeo en què els dèiem feixistes, i jo ja vaig demanar perdó personalment, així que aquest argument no val. Per una altra banda, diu que després no estaríem d’acord en política fiscal, industrial o social. Bé, tenim diferències, però també en tenen amb el PSE i fa quaranta anys que governen plegats”, explica.

Per tot plegat, Otegi ha ironitzat i ha dit: “Si anem al Bernabéu, volem anar-hi amb la selecció basca, no cadascú per separat.” En aquest sentit, respecte de les eleccions a l’estat espanyol ha dit: “Ens posaran urnes a Tudela i a Hondarribia i tenim dues opcions: anar-hi com a partit o com a país. Nosaltres volem anar-hi com a país.”

La prova principal era que la Guàrdia Civil havia afirmat que els havia confiscat uns fulls amb el segell d’ETA, i que això demostrava no tan sols la interrelació del Koordinazioa Taldea (“grup de coordinació”) amb la direcció d’ETA, sinó que hi pertanyien. Ni l’Audiència espanyola, primer, ni el Suprem, després, no han estat capaços d’imputar cap atemptat ni cap activitat “terrorista” als acusats, però consideren que els lligams amb el grup eren provats per aquells fulls, i que, per tant, hom els podia considerar terroristes.

En una interlocutòria datada el 28 de gener, el tribunal especial els atorga deu dies naturals a partir del dia de lliurament de la notificació per fer efectiu l’ingrés i els adverteix que en cas de no complir allò que estableix la interlocutòria, es dictaran les corresponents ordres de crida i cerca. La defensa de tots dos recorrerà contra la sentència davant el Tribunal Constitucional, cosa que –tanmateix– no paralitza l’ordre de presó.

En la mateixa causa també van ser condemnats els advocats Naia Zuriarrain i Iker Sarriegi, a qui el Suprem va rebaixar les penes de presó de tres anys i mig a dos anys i de tres anys a un any i mig, respectivament.

La Audiencia Nacional ha ordenado el encarcelamiento de Arantza Zulueta y Jon Enparantza. Esta decisión busca poner en jaque la convivencia democrática en Euskal Herria.

LAB expresa su solidaridad y apoyo a, y lo decimos claramente: necesitamos a Arantza y Jon en la calle pic.twitter.com/27GqvTYmzz

— LAB SINDIKATUA (@LABsindikatua) February 3, 2026

L’acord s’ha formalitzat a la comissió mixta de transferències, reunida al ministeri de Política Territorial espanyol. El paquet de competències inclou també el Centre de Verificació de Maquinària de Barakaldo, que passarà a mans del govern basc una vegada els acords es publiquin al BOE. Segons que ha explicat la portaveu del govern basc, María Ubarretxena, es tracta d’un pas molt important en matèria d’autogovern, perquè per primera vegada el País Basc gestionarà parts substancials del sistema de protecció social, tot i que sense trencar la caixa única de la Seguretat Social. L’executiu basc s’encarregarà de la gestió administrativa de les prestacions, mentre que la capacitat normativa continuarà en mans de l’estat espanyol, tal com estableix l’Estatut de Gernika.

A partir del 2027, Lanbide assumirà el pagament dels subsidis de desocupació i de les prestacions no contributives, a més de la gestió de l’assegurança escolar. Aquest canvi comportarà també el traspàs de les oficines i del personal del Servei Públic d’Ocupació al sistema basc, amb l’objectiu d’unificar en una sola finestreta tots els tràmits relacionats amb la vida laboral i les prestacions socials.

Quant a salvament marítim, el govern basc passarà a planificar, coordinar i executar les recerques i els rescats a les aigües del litoral basc a partir de l’octubre del 2026. L’acord preveu també una dotació econòmica específica per a la compra d’embarcacions i la contractació de personal, a més de l’assumpció de les taxes i sancions associades a aquest servei.

El ministre de Política Territorial, Ángel Víctor Torres, ha destacat que l’acord era fruit d’un procés de negociació complex, amb diferències i interpretacions divergents, però ha subratllat la importància d’haver arribat a un consens. Tant el govern basc com el govern espanyol han insistit que el traspàs no vulnerava el principi de solidaritat amb la resta de territoris ni alterava l’estructura general de la Seguretat Social.

Tot i la importància del pas fet avui, l’executiu basc ha avisat que el procés de transferències no s’havia tancat. Encara resten pendents una quinzena de competències previstes a l’Estatut de Gernika, el termini de les quals ja ha vençut. El govern basc ha reiterat que continuarà exigint-ne el compliment íntegre i que aquest acord estableix un precedent important per als traspassos següents.

La marxa s’ha desenvolupat sota una pluja persistent i entre crits de “els presos bascos, a casa”. Els convocants denuncien que encara avui s’apliquen excepcionalitats penitenciàries als presos d’ETA i reclamen que se’n posi fi definitivament.

A la manifestació hi han participat dirigents i representants de Junts, Esquerra, la CUP, Catalunya en Comú i Més per Mallorca. També hi han assistit representants d’EH Bildu, Podemos Euskadi i el Bloc Nacionalista Gallec.

També s’hi han sumat representants dels sindicats nacionalistes ELA i LAB, així com col·lectius socials i ciutadans que han volgut donar suport a la reivindicació.

La convocatòria s’ha consolidat com una de les principals cites anuals del moviment a favor dels drets dels presos d’ETA i torna a situar al centre del debat públic la política penitenciària.

El cas el va iniciar Grande-Marlaska –llavors jutge i actualment ministre d’Interior espanyol– fa més d’una dècada, i acusava els advocats de tenir vincles amb l’anomenada Halboka, que definia així: “Una estructura orgànica de la banda terrorista creada pels volts del 2002 que s’encarrega de gestionar tot allò referent als presos i al seu entorn.” El jutge i la Guàrdia Civil es fonamentaven en notes, documents escrits i arxius trobats suposadament als ordinadors dels advocats per afirmar que els despatxos, dirigits per Zulueta, constituïen “un centre logístic de distribució de comunicacions” entre els presos i l’organització activa. Grande-Marlaska assegurava que Zulueta i el seu equip s’encarregaven, a més, de proposar objectius per a possibles atemptats.

La prova principal era que la Guàrdia Civil havia afirmat que havia confiscat uns fulls amb el segell d’ETA als detinguts, i va dir que això demostrava no tan sols la interrelació del grup Koordinazioa Taldea (“grup de coordinació”) amb la direcció d’ETA, sinó que hi pertanyien. Ni l’Audiència espanyola, primer, ni el Suprem, després, no han estat capaços d’imputar cap atemptat ni cap activitat terrorista als acusats, però considera que els lligams amb el grup quedaven provats amb aquells fulls, i que per tant hom els podia considerar terroristes.

La defensa ha denunciat irregularitats i vulneracions de drets fonamentals, amb el testimoni esgarrifós de Zuriarrain, que denuncià les tortures sofertes a mans de la Guàrdia Civil. Aquestes denúncies han estat desestimades també pel Suprem.

L’acte ha culminat amb una crida clara a l’organització i a l’acció. En el discurs final, la secretària general del consell, Idurre Eskisabel Larrañaga, ha apel·lat directament als assistents: “Organitzem-nos!”, ha exclamat. També ha instat a activar-se a tot arreu –als centres de treball i a les escoles– i a teixir xarxa per “encendre plegats la pròxima embranzida” de l’èuscar.

Un espai de refugi i de força compartida

L’acte ha començat i acabat amb el cant “Euskal Herrian Euskaraz“, entonat a l’uníson pels assistents, en un ambient de complicitat i emoció. Eskisabel ha subratllat la necessitat d’aquests espais de reunió per compartir preocupacions, denunciar vulneracions de drets lingüístics i fer front col·lectivament als atacs contra l’èuscar. “Avui heu construït una casa preciosa a Miribilla”, ha dit, i ha definit el Bilbao Arena com un refugi per a la llengua.

"Euskal Herrian euskaraz
nahi dugu hitz eta jolas
lan eta bizi euskaraz eta
hortara goaz" (Oskorri)

Eta hortara goaz, bai! Hemen bildu garen milaka euskaltzaleren indarraz, abiatu berri dugun Pizkundeari esker!

Ekainaren 13an Iruñean batuko gara berriro! pic.twitter.com/HkjoDW9Hel

— Euskalgintzaren Kontseilua (@kontseilua) December 27, 2025

A l’acte hi han assistit representants polítics d’EH Bildu i EAJ i càrrecs institucionals del govern basc i d’organismes lingüístics: la consellera de Cultura, Ibone Bengoetxea; el vice-conseller de Política Lingüística, Aitor Aldasoro; el director d’Euskarabidea, Jabier Arakama, i el representant de l’Oficina Pública de la Llengua Basca, Christophe Betbeder, entre més responsables.

Poesia, música i diagnosi crítica

L’aplec ha combinat intervencions polítiques i culturals amb actuacions de músics i actors com Gorka Urbizu, Joseba Tapia, Miren Narbaiza, Itziar Ituño i Ramon Agirre, en un format que ha volgut unir raó i emoció.

El fil conductor ha estat la idea del renaixement, en resposta a un diagnòstic preocupant. El consell va advertir al novembre que l’èuscar era en situació d’emergència, en vista de les dades sociolingüístiques i de les esquerdes legals que, segons l’entitat, es convertien en autèntics abismes.

Eskisabel ha insistit que la pèrdua de llengües no era un fenomen natural, sinó el resultat de relacions de poder i decisions polítiques, i ha defensat que calia capgirar-les. Davant l’auge de corrents reaccionaris, ha definit l’activisme lingüístic com una eina d’esperança i de defensa de la diversitat i la igualtat lingüística.

Batuz Aldatu i el salt en política lingüística

Un dels eixos centrals ha estat la iniciativa “Canviem plegats“, impulsada pel Kontseilua, que ja ha aplegat més de 140 agents socials, incloses institucions com la Universitat del País Basc i la Universitat de Deusto. L’objectiu: avançar cap a polítiques lingüístiques més valentes, amb l’horitzó d’un país on tota la ciutadania conegui i pugui usar el basc amb normalitat.

Les intervencions han reclamat, entre més mesures, l’oficialitat plena, la generalització de l’èuscar a l’educació, l’acollida lingüística d’immigrants, la dignificació de les condicions dels creadors en èuscar, entre més mesures.

“Les polítiques actuals ja han donat tot el que podien donar. Cal un canvi de paradigma”, s’ha repetit a l’escenari. Amb un missatge final clar: el temps de la defensa activa de la llengua és ara.