La votació, feta a Baiona entre els 232 càrrecs electes de la institució, ha tingut un desenvolupament obert fins al darrer moment. En la primera ronda, Etchegaray havia quedat en primera posició amb 98 vots, al davant dels 80 d’Iriart i dels 48 d’Etxeleku. Però cap candidat no ha assolit la majoria absoluta necessària, cosa que ha obert la porta a una segona votació decisiva.

Ha estat aleshores quan el moviment del PNB ha resultat clau. Etxeleku ha anunciat la retirada i el suport a Iriart, cosa que ha implicat un desplaçament de vots suficient per a capgirar el resultat. En la segona ronda, Iriart n’ha obtingut 119 i Etchegaray, 102. El resultat posa fi a nou anys de presidència d’Etchegaray, figura central en la creació i consolidació de la Mancomunitat d’Iparralde, instituïda el 2017 com a principal eina de coordinació dels 158 municipis d’Euskadi Nord. Tot i haver revalidat recentment la batllia de Baiona, el dirigent centrista no ha pogut mantenir el control de l’ens a causa del malestar creixent en alguns sectors, sobretot de municipis de l’interior, que demanaven un canvi en la governança.

Fonts del PNB han volgut remarcar que el suport a Iriart responia a una decisió “tàctica i de context” i no pas a una aliança estratègica amb EH Bai. Segons aquestes fonts, la votació reflecteix dinàmiques pròpies d’Iparralde, on el pes dels municipis i els equilibris territorials sovint prevalen a les sigles. En el discurs d’acceptació, Iriart ha fet una crida a la unitat i al treball compartit entre sensibilitats diverses. També ha anunciat que deixaria la batllia d’Hiriburu per dedicar-se plenament a la presidència de la mancomunitat. El nou president ha defensat un funcionament més participatiu i descentralitzat de la institució, amb més protagonisme dels municipis i una atenció especial a l’equilibri entre la costa i l’interior. L’elecció també té una dimensió política destacada: és la primera vegada que un dirigent de l’esquerra independentista encapçala aquesta institució.

“És una de les obres més fràgils del segle XX”, ha insistit Urtasun al senat espanyol, alineant-se amb els informes del Museu Reina Sofia, que desaconsellen qualsevol trasllat. Segons aquests informes, el llenç —de grans dimensions i amb un historial de múltiples moviments— presenta deformacions, esquerdes i una estructura especialment sensible a les vibracions inevitables en qualsevol transport.

Amb aquesta posició, el govern espanyol tanca, ara com ara, la porta a la reclamació basca, que proposava la cessió temporal al Museu Guggenheim. La negativa no és nova. El Guernica no es mou des del 1992, quan va quedar instal·lat definitivament al Reina Sofia. El govern basc defensa que el retorn, encara que sigui temporal, tindria un valor polític i simbòlic evident, atesa la vinculació directa de l’obra amb el bombardament del 1937.

Un trasllat polèmic a Madrid

La història del quadre explica, en part, aquest conflicte. El Guernica va ser encarregat pel govern de la República espanyola i exposat per primera vegada a París el 1937 com a denúncia del bombardament. Durant dècades va romandre al Museu d’Art Modern de Nova York, per voluntat de Picasso, que no volia que tornés a l’estat espanyol fins que no s’hi restablissin les llibertats democràtiques.

No va ser fins al 1981, en plena transició, que l’obra va arribar finalment a Madrid després de complexes negociacions entre l’estat espanyol, la família de l’artista i el seu marmessor, el jurista francès Roland Dumas, i malgrat l’oposició de part de la família de Picasso. Inicialment, es va exposar al Casón del Buen Retiro, vinculat al Museu del Prado, tal com es considera que volia l’artista; però, més endavant va ser traslladada al Reina Sofia, on es conserva avui.

Esteban ho ha exposat a la plaça Nova de Bilbao, durant la celebració del seu segon Aberri Eguna al capdavant del partit, en un acte marcat pel to reivindicatiu. L’esdeveniment ha començat amb un minut de silenci en record d’una dona de quaranta-quatre anys assassinada divendres a Basauri, presumptament per la seva parella. En aquest context, el dirigent jeltzale ha anunciat que el maig el partit activarà la maquinària electoral amb un gran acte que vol ser punt d’inflexió i demostració de força enfront del seu principal adversari, EH Bildu.

En el seu discurs, ha remarcat que allò que es decideix a les urnes va més enllà de qui governa. “Ens hi juguem com volem viure i quin país volem deixar als qui vindran”, ha afirmat, tot apel·lant a la mobilització. Segons Esteban, el moment actual és excepcional, marcat per la incertesa i la inestabilitat, i la cita electoral vinent serà determinant per a definir el rumb del País Basc els anys vinents.

El president del PNB ha advertit que el país es troba en una cruïlla: continuar avançant, tot generant oportunitats i responent als desafiaments, o caure en el soroll, la paràlisi i la divisió estèril. En aquest sentit, ha parlat de la necessitat de decidir si es vol continuar construint “de la mà del govern, amb el president basc al capdavant”, un país fiable, o si es deixa pas a dinàmiques de confrontació i blocatge. “No és un moment més. És el moment”, ha resumit.

Per la seva banda, el president basc, Imanol Pradales, ha alertat de la possibilitat que, després de les eleccions espanyoles vinents, accedeixi al poder una dreta que ha qualificat de “autoritària i reaccionària”, amb la influència de Vox sobre el Partit Popular. Enfront d’aquest escenari, ha volgut transmetre confiança i ha reivindicat la “casa basca” com a refugi polític i institucional.

La mobilització ha començat poc després de les 12.00 a la plaça d’Europa, on s’han anat concentrant participants amb banderes navarreses i basques. També hi havia estelades i banderes de Palestina i de Cuba. L’ambient ha estat marcat per un to reivindicatiu i internacionalista.

La capçalera de la marxa ha estat encapçalada per Milagros Acea Alfonso, representant de l’associació Sierra Maestra i impulsora de la campanya Luz y Fuerza para Cuba, i pel jurista i activista palestí Fouad Baker. Tots dos han portat una imatge de l’ocell del Guernica de Picasso, en un gest amb què EH Bildu ha volgut reivindicar el “no a la guerra” i la “sobirania dels pobles”.

Just darrere, dirigents d’EH Bildu duien una pancarta amb el lema: “Autoritarismoaren aurrean, Euskal Errepublika” (‘Enfront de l’autoritarisme, República basca’). Entre els dirigents hi havia el secretari general, Arnaldo Otegi; la coordinadora a Navarra, Miren Zabaleta; el batlle de Pamplona, Joseba Asiron; i el portaveu al parlament basc, Pello Otxandiano.

La manifestació també ha comptat amb la presència de representants d’ERC, Compromís, BNG, CUP, Més per Mallorca, Més per Menorca, Comunistes de Catalunya i Catalunya en Comú, entre més.

La marxa ha avançat per l’avinguda de Baiona entre crits d’independència i els aplaudiments de centenars de persones que s’han anat afegint al recorregut. La mobilització s’ha acabat amb un acte polític al parc d’Antoniutti.

EH Bildu aspira a governar

En l’acte, Otegi ha defensat que la seva formació “no aspira a ser als governs, sinó a governar” amb l’objectiu de transformar les polítiques públiques i situar la gent al centre. En aquest sentit, ha fet una crida a avançar cap a l’alliberament nacional i social amb “tranquil·litat, sense ansietat i amb oxigen popular”.

En el seu discurs, ha volgut retre homenatge als pobles palestí i cubà. “Som fills i filles de Guernica. Ens oposem a la guerra, ens oposem a l’imperialisme, ens oposem que qualsevol acció feta en nom de l’OTAN es faci en nom del nostre poble”, ha afirmat. I ha recordat que la societat basca va dir que no a l’OTAN i que aquesta decisió s’ha de respectar.

Per primera vegada en la història de la Korrika, el missatge d’enguany ha estat escrit de manera col·lectiva. Set joves, cadascun d’un dels set territoris d’Euskal Herria, l’han redactat conjuntament: Oier Iñurrieta de Vitòria, Oihana Arana d’Eskoriatza, Elene Mengyu nascuda a la Xina i veïna de Barakaldo, Beñat Jusue de Tudela, Aitzol Gil de San Vicente d’Hendaia, Xalbat Alzugarai d’Urepel i Leire Casamajou de Zuberoa. L’AEK, l’associació organitzadora, no els ha triat a l’atzar: “Tots representen l’èuscar avui, però han recorregut camins molt diferents per arribar-hi, perquè no han rebut la llengua de la mateixa manera”, ha explicat l’organització.

El missatge ha girat al voltant de la idea del cos col·lectiu. “Som un cos fet per l’èuscar. Un cos que s’altera, es cansa, s’emociona. Un cos que, quan corre, sua. Que porta amb orgull les empremtes de la lluita i del desig. Però un cos que sempre avança”, han proclamat els joves des de l’escenari. El missatge també ha reconegut les contradiccions i les vacil·lacions del moviment, però ha acabat amb una crida directa al públic congregat: “Un pas primer i després l’altre. Hem arribat fins aquí, sí, però no hem completat el camí. El present s’acaba de seguida. Som l’èuscar i som aquí. Anem endavant, véns?”

Poc abans del final, un dels moments més emotius ha tingut lloc a San Mamés, on l’AEK ha volgut homenatjar el llegendari porter José Ángel Iribar, que ha portat el testimoni per les grades de l’estadi. Al barri d’Indautxu, també el lehendakari Imanol Pradales ha agafat el testimoni acompanyat de la vice-lehendakari Ibone Bengoetxea, convertint-se en el primer lehendakari a participar en la Korrika des de Juan José Ibarretxe l’any 2001.

El final de la cursa l’han protagonitzat els set joves, que han rebut el testimoni de mans dels responsables de l’AEK per recórrer els últims metres, com és tradició. Lurdes Etxezarreta, del Consell Nacional de l’AEK, ha tancat l’acte oficial amb una crida a la joventut que parla èuscar i que el fomenta: “Anirem amb vosaltres cap a un nou Renaixement!” I ha recordat que les portes dels centres d’ensenyament de l’èuscar són obertes “de bat a bat” per a qui vulgui aprendre la llengua. “Un poble sense llengua no serà poble”, ha advertit.

Amb el missatge llegit, la festa ha esclatat per tot Bilbao. Repartida en sis zones, l’AEK ha organitzat una àmplia oferta d’activitats que ha inclòs concerts –entre els quals un de sorpresa de Zetak–, activitats infantils i animació als carrers. Molts assistents s’han aplegat als jardins de l’Arenal i fins a l’altre costat de la ria per no perdre’s la celebració.

“Fins avui, el País Basc no tenia ni veu ni vot en matèria aeroportuària i, des d’avui i amb aquest acord,  podrà començar a participar en la presa de decisions que afecten els aeroports bascs. Crec que és un dia molt important. Continuem avançant; per tant, queda molt per fer, queda molt per acordar encara, però, en tot cas, crec que avui hem fet un pas molt important en favor de l’autogovern al País Basc”, ha remarcat Pradales.

La llista unitària, que es presentarà sota el nom d’Elkarrekin Baionarentzat, estarà encapçalada per Jean-Claude Iriart, referent de l’esquerra abertzale, amb Henri Etxeto, de sensibilitat socialista, integrat en els primers llocs. Tots dos equips han negociat intensament d’ençà de la nit electoral.

Lehen aldiz historian, Baionak auzapez abertzale eta euskalduna izan dezake, ezkerrak aliantza zabala osatu ostean.

«Elkarrekin Baionaren alde» izenarekin, heldu den igandean eskuina gainditzen saiatuko dira.

Zinez urrats garrantzitsua eman dutena, igandean asko dago jokoan! pic.twitter.com/iU2W8Eocqp

— Malcolm iXa (@ideiazabaldub) March 17, 2026

En la primera volta, el batlle sortint, Jean-René Etxegarai, va ser el candidat més votat amb un 42% dels vots, però sense majoria absoluta. Per darrere, Iriart va obtenir un 21,9% i Etxeto un 21,3%. La suma d’ambdues candidatures situa l’esquerra per sobre del resultat de la dreta, un fet que ha estat determinant per impulsar la confluència. Els impulsors de l’acord asseguren que han volgut respondre al missatge dels electors, que reclamaven una alternativa clara. “Cal una sola papereta per al canvi”, han defensat, tot reconeixent que en anteriors eleccions la divisió havia impedit aquesta possibilitat. Tant el 2014 com el 2020, les negociacions entre les forces progressistes no van prosperar i van acabar facilitant la continuïtat del govern conservador.

La nova candidatura s’ha configurat sobre un criteri d’equilibri entre les dues llistes, amb una distribució proporcional dels llocs i el compromís de compartir responsabilitats en cas de victòria. Tot i les diferències ideològiques, les dues parts subratllen que hi ha coincidències importants en àmbits com les polítiques socials, l’habitatge, la mobilitat o la vida de barri. Aquest acord no solament té un impacte local, sinó també simbòlic. Baiona podria tenir, per primera vegada, un batlle abertzale, fet que representaria un canvi profund en el mapa polític del País Basc sota administració francesa.

El cas fa referència a una oferta pública d’ocupació per a places d’administratiu a l’Ajuntament d’Errenteria. La convocatòria exigia un nivell C1 d’èuscar, i l’operació era per mirar d’impugnar aquest requisit lingüístic a còpia de presentar recursos amb gent a qui ni tan sols els interessava aquesta convocatòria. Argia ha publicat missatges i àudios que deixen constància del sabotatge coordinat entre aquestes organitzacions.

Segons els missatges publicats, un dels membres d’HBA, María Isabel Veiras Mabel, va participar en la recerca de persones disposades a presentar el recurs, malgrat que ella mateixa no tenia interès en la plaça perquè ja té un lloc fix al sistema de salut basc. Un altre membre de la plataforma, María Teresa Perales, també hi apareix implicada. En converses de WhatsApp citades per la investigació, s’exposa la possibilitat de posar en contacte una possible demandant amb persones que coordinaven l’operació perquè li expliquessin com presentar el recurs.

Un referent de CCOO implicat

Segons aquests missatges i àudios, una de les figures centrals del procés és Sabin Zubiri Rey, president de l’associació Euskara Denontzat. Aquesta entitat, creada el 2022 a Bilbao, treballa en contra dels requisits lingüístics d’èuscar, que troba excessius. D’acord amb la investigació, Euskara Denontzat es va oferir a pagar l’advocat necessari per a presentar el recurs contra la convocatòria d’Errenteria. En els missatges citats, Zubiri explica que l’associació organitza activitats, escriu articles i assessora persones que tenen problemes amb requisits lingüístics, i que en aquest cas van decidir d’assumir les despeses legals de portar el cas als tribunals, si algú hi estava disposat.

Sabin Zubiri també és una figura coneguda dins el sindicat CCOO al País Basc en matèria de requisits lingüístics. Segons Argia, és una de les persones que sovint explica als mitjans els recursos judicials relacionats amb aquesta qüestió.

Durant aquests darrers anys, diversos sindicats i entitats han acusat CCOO de ser al darrere d’una part dels recursos contra els requisits de basc a les administracions, en alguns casos de manera indirecta. El sindicat ho ha negat unes quantes vegades.

En els missatges publicats per Argia, una de les persones implicades diu que CCOO sabia què feien en el cas d’Errenteria. Segons el mateix reportatge, alguns membres de la plataforma HBA també tenen relació amb el sindicat: una de les seves integrants es va presentar a les eleccions sindicals d’Osakidetza en les llistes de CCOO.

Zubiri ho reconeix: “No tenim res a amagar”

El mitjà també s’ha posat en contacte amb Sabin Zubiri per saber la seva versió. Zubiri ha confirmat que tant ell com l’associació Euskara Denontzat van buscar persones disposades a presentar el recurs contra la convocatòria d’Errenteria i que l’entitat estava disposada a pagar l’advocat. “No tenim res a amagar”, ha dit. Segons que explica, inicialment, una persona interessada en la convocatòria es va posar en contacte amb l’associació, però no es va atrevir a presentar el recurs amb el seu nom i per això van intentar de trobar altres persones. Finalment, no en van trobar cap disposada a fer-ho.

Preguntat sobre la relació amb CCOO, Zubiri ha dit que el sindicat no tenia cap participació en l’associació ni en aquesta iniciativa. També ha negat que el sindicat estigués al corrent de l’operació. Per la seva banda, María Isabel Veiras també ha negat que CCOO participés o sabés res el procediment. A més, ha negat que estigués afiliada a cap sindicat.

No solament es tracta d’impunitat penal, sinó també d’una opacitat sostinguda de les autoritats espanyoles respecte al dret de saber la veritat (i protegir els botxins): no hi ha hagut una desclassificació integral de la documentació sobre l’actuació, les ordres i la cadena de comandament. De manera que, ara com ara, no se sap –o no es pot verificar– què es va ordenar exactament ni qui la va dirigir. La comparació és inevitable amb la desclassificació recent de la documentació del cop d’estat del 23-F i demostra que, quan hi ha voluntat política, els arxius es poden obrir.

En referència a això, el PNB i EH Bildu han mogut ara fitxa al congrés espanyol perquè l’executiu de Pedro Sánchez desclassifiqui la documentació encara sota secret. I és aquí on es topa amb la llei de secrets oficials del 1968, que no fixa terminis automàtics ni una obligació general d’obertura i, sobretot, amb la manca de voluntat política.

Què hi va passar?

El 3 de març de 1976, en plena vaga i mobilització obrera, milers de treballadors –bona part provinents de fàbriques i tallers del metall– es van aplegar a l’església de Sant Francesc d’Assís, al barri obrer de Zaramaga. L’església era, com tantes altres aleshores, un espai de refugi per a l’assemblearisme: no hi havia llibertats sindicals ni dret de reunió efectiu. I la Policia Armada va actuar amb gasos lacrimògens en un recinte ple de gom a gom, cosa que va implicar una sortida en massa d’obrers, amb pànic i asfíxia. Va ser en aquell moment quan la policia va obrir foc, en un dels episodis més foscs de l’anomenada transició espanyola.

Aquell mateix dia hi va haver vora cent cinquanta detinguts i càrregues fins i tot en entorns sanitaris: es va arribar a carregar a les urgències de l’Hospital de Santiago mentre es feia el triatge dels ferits. Els dies següents hi va haver vagues i protestes solidàries en més ciutats i la repressió va causar més morts: a Tarragona, Juan Gabriel Rodrigo Knafo va morir el 5 de març en el context de les protestes; a Basauri (Biscaia), Vicente Antón Ferrero va morir el 8 de març. Novament, el primer aniversari dels fets a Vitòria també va ser reprimit per la policia, cosa que evidencia una continuïtat repressiva i descarta que fos un episodi esporàdic.

Les comunicacions policíaques enregistrades per la gent

La matança de Vitòria té una singularitat que permet de mostrar sense matisos la brutalitat –i la lògica– del dispositiu policíac: es van enregistrar comunicacions de la policia durant l’operació. Receptors domèstics de FM les van captar i, després, van circular en forma de cassets com una prova de la violència institucional. EITB/Ràdio Vitòria i l’arxiu sonor de l’entitat Martxoak 3 en conserven fragments.

Aquests enregistraments no parlen d’un “excés”, sinó que deixen sentir la lògica d’una operació en què l’ús de les armes es donava per fet. En un moment, un agent demana reforços i avisa: “Haurem d’emprar les armes de foc.” Més endavant, en plena actuació, una altra veu admet: “Ja hem disparat més de dos mil trets.” I el tancament és gairebé una confessió: “Hem contribuït a la repressió més gran de la història. Aquí hi ha hagut una matança.”

Malgrat tots aquests indicis, no hi ha hagut la conseqüència que en qualsevol democràcia seria bàsica: una investigació efectiva, la identificació de responsables i la rendició de comptes. El recorregut judicial es va caracteritzar per les traves: inhibicions, derivació a la jurisdicció militar i arxivament per a “impossibilitar la identificació de responsables”. En reconstruccions recents, fins i tot s’hi recull que la justícia militar de l’època va assumir la naturalesa delictiva –“homicidi” o “lesions”–, però no va assenyalar comandaments, i va acabar refugiant-se en la manca d’autoria individualitzada.

Aquests dies, El Diario ha publicat una reconstrucció amb accés a documentació interna del Govern Civil d’Àlaba, de la Brigada Político-Social, de la Guàrdia Civil i més fonts, alguna amb segell de “confidencial”, via arxiu provincial. En línia amb els enregistraments captats, aquests papers també dibuixen una pauta repressiva prèvia. La vigília, el 2 de març de 1976, una nota del Govern Civil advertia que les forces d’ordre públic reprimirien “amb tot el rigor”. I, l’endemà, a les comunicacions internes, la lògica no era la de contenir sinó la d’imposar: “desallotgeu l’església com sigui” i “haurem d’emprar les armes”. No és el llenguatge d’un accident, sinó una operació pensada per a reprimir.

Un reconeixement simbòlic cinquanta anys després

Enguany el govern espanyol, amb una publicació al BOE el 23 de febrer passat, va declarar l’església de Sant Francesc d’Assís lloc de memòria democràtica. També s’han enviat cartes de reconeixement a familiars i ferits afirmant que van sofrir “violència injusta” d’unes institucions que engloben en el franquisme.

És un pas institucional notable, però no resol la qüestió central: qui va ordenar l’operació, qui la va executar i per què els tribunals no l’han investigada fins al final. El debat d’aquests dies al parlament basc ho evidencia. La cambra ha aprovat un text que demana al govern espanyol que reconegui “el paper de l’estat” en la matança, una fórmula que les víctimes consideren insuficient, perquè evita la paraula responsabilitat.

Arran de les traves de la justícia espanyola, aquest cas, com tants més, ha provat d’obrir-se camí per unes altres vies. Per exemple, amb la querella argentina i el principi de jurisdicció universal. La jutgessa María Servini va arribar a dictar el 2021 una interlocutòria de processament contra Rodolfo Martín Villa i hi va incloure explícitament les morts del 3 de març de 1976 a Vitòria, a més de les de Sant Fermí del 1978, dins els crims contra la humanitat. Però aquell moviment no va cristal·litzar en judici. El desembre del 2021, el Tribunal d’Apel·lacions argentí va revocar el processament per “falta de mèrit” –és a dir, perquè no hi veia proves suficients en aquell moment– i el 2022 se’n va confirmar l’anul·lació.

Per què no es desclassifica?

Hi ha dues respostes que s’encavalquen. La primera és més jurídica: Espanya arrossega una normativa de secrets oficials del 1968 que ha permès d’allargar indefinidament secrets d’estat i, durant dècades, ha funcionat com un coixí de protecció de la transició i de les continuïtats de l’aparell. No és que la llei impedeixi desclassificar: ho deixa en mans del govern espanyol, que pot fer-ho si ho vol. I, de moment, no ha volgut.

La segona és clarament política i afecta directament el relat. Vitòria no és solament un episodi tràgic: és un focus sobre la cadena de comandament del postfranquisme immediat, sobre ministres i responsables que van formar part del relat “d’una transició modèlica”. Obrir els arxius no és solament un tràmit: és reescriure, amb documents, allò que durant dècades s’ha volgut deixar en la penombra.

Sobre la desclassificació, les associacions de víctimes i de memòria democràtica no demanen “papers” en abstracte, sinó, pel cap baix, comunicacions operatives i ordres d’intervenció (què es va ordenar, amb quins objectius i protocols), cadena de comandament (qui coordinava, qui responia davant de qui, quines comunicacions hi havia entre Govern Civil, ministeris i comandaments sobre el terreny), informes posteriors (avaluacions internes, justificacions, expedients inexistents o ocults), informació dels serveis d’intel·ligència i policia política (seguiment previ del moviment assembleari, llistes, infiltracions, criteris repressius) i comunicacions entre ministeris i presidència del govern de l’època.

El fet que hagin emergit documents “confidencials” via arxius provincials o recerques periodístiques no substitueix una desclassificació completa d’aquests blocs. Encara no hi ha una obertura sistemàtica dels arxius estatals sobre una de les matances més greus comeses per forces d’ordre públic durant la transició espanyola. I és aquí on el paral·lelisme amb el 23-F esdevé més que evident: si s’han pogut localitzar unitats documentals, desclassificar-les i publicar-les quan hi ha voluntat política, la pregunta ja no és si es pot fer amb Vitòria. La pregunta és per què encara no es fa, amb tot allò que implica: noms, ordres, cadenes de comandament i responsabilitats.

—Enguany fa cinquanta anys d’aquella matança del 1976. D’aleshores ençà s’ha commemorat cada any, però què en recorda la societat, d’aquells fets, Jon? Què ens n’ha arribat fins avui?
—Jon Martinez [J. M.]: Cada vegada que es parla del 3 de març, diria que sobretot es recorden el dia en si i els fets principals. És a dir, que el 3 de març de 1976 la Policia Armada va matar cinc treballadors. Això recorda principalment la gent, i no tant el context i tot allò que envolta la matança: la vaga prèvia, el moviment obrer, les assemblees… I tot això també és el 3 de març.

—En la tasca de portar la memòria d’aquells fets fins avui ha estat fonamental la feina de l’associació Martxoak 3. Com ho veieu, Nerea?
—Nerea Martínez [N. M.]: Hi estic d’acord. Però precisament això resulta incòmode per a les institucions. Per això es posa l’accent només en els fets. Sovint em pregunten: què li va passar, al teu oncle? I sempre responc que no m’han explicat què li va passar, sinó per què. I crec que això també és important, sobretot pensant en la transmissió: per què van respondre amb tanta duresa a aquella assemblea? Quina era la situació a Vitòria i què reivindicaven els treballadors? Perquè, a més de reivindicar drets laborals, demanaven trencar amb el règim feixista anterior, i per això van carregar durament contra aquella assemblea de treballadors. Això també s’ha d’explicar.

—El 3 de març no es pot entendre sense el context. S’ha perdut?
—N. M.: Fins ara ens han venut que la transició [espanyola] va ser modèlica, i no ho va ser gens. Va ser molt més sagnant que els darrers anys del franquisme. Fins que l’estat no reconegui la seva responsabilitat directa en tot allò que va passar i no es faci justícia, no hi haurà una transició veritable.

—Jon, heu investigat sobre el 3 de març i també sobre els treballadors i els barris d’Àlaba durant la transició. Cinquanta anys després, encara resta molta cosa per a investigar?
—J. M.: S’ha investigat molt i jo no he estat el primer. Però, per exemple, no sabem gaire bé com es va organitzar la policia aquell dia, com es va executar la matança… La versió oficial no ha canviat. La que va donar el govern continua igual. Els documents oficials encara resten sota secret i tenim dificultats per a consultar alguns arxius.
—N. M.: Sí, en teoria, segons la llei de secrets oficials, els arxius s’han de fer públics al cap de cinquanta anys. Però com que en aquest cas encara hi ha responsables vius –per exemple, l’estimat Martín Villa–, probablement l’estat espanyol vol mantenir el seu model d’impunitat. A més, jo hi afegiria els empresaris, en tot allò que queda per a investigar. Sempre es parla de la responsabilitat de la policia o dels polítics, però els empresaris també en van tenir.

—Mentides, negacions, manipulacions… N’hi va haver d’ençà del començament. I precisament per a mostrar-ho, l’associació ha organitzat una exposició. Però quins altres obstacles hi ha avui per a poder completar la memòria?
—N. M.: El principal obstacle és el model d’impunitat de l’estat espanyol. És impossible de jutjar-hi res. Cada víctima entendrà la justícia i la reparació a la seva manera. Per mi no són flors, centres de memòria o homenatges, sinó reconeixements oficials i l’aplicació del dret.
—J. M.: Després de tants anys, serà difícil d’obtenir justícia per la via penal. Però, per a alleujar el dolor i completar la memòria, pot ser útil fer passos en aquesta direcció. Fins ara, l’única via ha estat la querella argentina. Però Espanya només hi ha posat obstacles, aquests darrers anys.
—N. M.: Sí, el meu oncle va dir que declarar a la jutgessa María Servini va ser la cosa més important que havia fet aquests últims anys. Fins aleshores només havíem anat una vegada als jutjats: el 2006, com a acusats. L’equip que feia un documentari va gravar allò que va passar, i sort d’això. A les imatges es veia clarament com els agents de l’Ertzaintza estomacaven Andoni Txasko, membre de Martxoak 3. Ara tenim molt de suport institucional, però durant anys hi ha hagut molta deixadesa. Hem patit deixadesa i repressió. Aquests últims anys, l’Ertzaintza ha carregat amb duresa contra les manifestacions d’aniversari. Això ens ha tornat a victimitzar. Crec que, després de cinquanta anys, cal denunciar-ho. Ara impulsen el centre de memòria, hi deixen flors cada any… i s’agraeix. Però cadascú hauria de reflexionar sobre el seu propi camí.

—“La memòria hegemònica del 3 de març és avui dominant, però continua essent conflictiva.” Ho dieu al llibre, Jon. Per què?
—J. M.: Perquè encara fa mal. Durant molts anys la lluita per la memòria ha estat en mans dels sindicats i de l’associació. Quant a les institucions, hi ha hagut sobretot silenci o repressió. Però aquests darrers anys no han tingut més remei sinó reconèixer què va passar. Ara ningú no vol quedar fora de la foto. I això, en gran part, és gràcies a la feina de l’associació. Però encara queda camí per a fer: cal recordar no sols els fets, sinó també tot el procés dels dies previs.
—N. M.: Precisament aquesta és la nostra lluita amb el centre de memòria. No volem una fotografia fixa d’aquell dia: volem un centre que expliqui què va passar abans, com eren els conflictes laborals i què demanaven els treballadors. Volem una cosa digna. Sé que no serà còmode per als partits, però tots hem de fer autocrítica. I un espai de memòria no es pot fer sense tenir en compte les víctimes.
—J. M.: La memòria no és estàtica, es construeix amb el pas del temps. I això es veu clarament, per exemple, amb la participació de les dones. Abans no els donaven importància i ara en reconeixen el paper. Però han calgut anys: ha arribat quan el moviment feminista ha pres força.
—N. M.: És veritat. Aquí ens vam equivocar, ens toca reconèixer-ho. Ara intentem de posar-les en primera línia. És honest fer autocrítica.

—A qui correspon completar la memòria del 3 de març?
—N. M.: La memòria és col·lectiva. Per tant, la responsabilitat també és de tothom.
—J. M.: Sí, hi estic d’acord. Tot i això, la feina de l’associació ha estat fonamental.
—N. M.: Fa poc em van preguntar: “Si no hagués existit l’associació Martxoak 3, s’hauria oblidat què va passar?” No, és clar que no. Nosaltres només som una eina més. És cert que, quant a la transmissió, unir-nos com a associació ens ha ajudat molt. Però a Vitòria hi ha tota una generació que sap què va passar el 3 de març de 1976. Això no es pot silenciar.
—J. M.: Els sectors mobilitzats sempre ho han recordat, i en són exemples els actes i les manifestacions anuals, a més d’unes quantes expressions artístiques. En cançons, llibres, films… el 3 de març ha quedat recollit. En tots aquests àmbits, la cronologia ha estat semblant: van sorgir els anys posteriors a la matança i, després d’un temps, van reviure a amb el començament del segle XXI. Crec que va ser un estímul la creació de l’associació Martxoak 3 i l’expansió del moviment per la memòria històrica.
—N. M: L’associació també ha organitzat visites guiades i ha elaborat unitats didàctiques. En aquest camí, per a nosaltres ha estat fonamental establir xarxes. Formem part del grup Memoria Osoa i col·laborem amb Sanferminak 78 Gogoan… I això ens dóna força.

—És a dir, que la memòria del 3 de març s’ha construït de baix a dalt.
—J. M.: Sí, i n’és un exemple el mateix monument. El 1982 el van col·locar treballadors de Forjas Alavesas a Zaramaga, però la policia el va retirar. Dos anys després el van tornar a posar, la vigília de l’aniversari, i d’aleshores ençà que hi és. El van col·locar sense permís, però avui representants de partits i institucions hi deixen flors. Això té una força enorme.
—N. M.: La memòria sempre es construeix de baix a dalt, perquè si els de baix no empenyen, els de dalt no es mouen. I aquí és molt evident. L’any passat, el PP va deixar flors al monument. Alguns diuen que és ofensiu: potser sí, però també és una conquesta nostra. En la recerca de justícia, sovint ens enceguem i no donem valor als petits avenços. En reconeixement i reparació no hem avançat gaire, però la veritat ha fet el seu camí. Potser no la veritat oficial, però la veritat ja és al carrer, i això no es pot canviar.

—Cada any, el 3 de març s’ha recordat amb reivindicacions del moment. Quina importància té?
—N. M.: Això és recordar el 3 de març: vincular-lo al context. El 1976, els qui lluitaven ho feien pels drets dels treballadors, però també per posar fi al règim franquista. I precisament aquells que feien vaga llavors avui són al moviment de pensionistes, al moviment feminista, al moviment ecologista, ajudant persones migrants… Aquesta gent és qui recorda el 3 de març, qui marca en vermell al calendari el dia de mobilització cada any.
—J. M.: Has esmentat els pensionistes, i és cert. Molts d’ells van fer vaga aquell any.
—N. M.: El nostre camí és unir-nos a les lluites socials actuals, i continuarem així. Com a portaveu de l’associació, a vegades he de viure situacions dures. No és fàcil. Però quan veig aquesta gent, penso: no pots rendir-te. Només cal veure l’assemblea: és diversa, cadascú ha treballat i ha lluitat en el seu àmbit, i tots hi continuen.

—Per a què ha de servir el cinquantè aniversari?
—J. M.: Per a mirar enrere i entendre millor el context. Però també per a mirar endavant.
—N. M.: Per a continuar lluitant. Per a continuar combatent totes les injustícies actuals, el sistema capitalista i la gran campanya de privatitzacions. Però també per a donar les gràcies al poble de Vitòria pel suport i l’ajut durant aquests cinquanta anys. I per a sentir-nos orgullosos d’aquella generació.

—Pensant en el futur, us preocupa la transmissió?
—N. M.: Crec que la transmissió està garantida. Com a mínim, si continuem treballant com fins ara.

Segons Otegi, les darreres eleccions de l’Aragó demostren que la candidatura del PP “ha anat malament perquè ha baixat” i que Vox ha tingut “un augment evident”, mentre que el resultat de la Chunta Aragonesista és “remarcable” perquè posa en relleu la tendència a l’alça de “les forces progressistes de quilòmetre zero”. El dirigent abertzale lamenta que, mentre la dreta creix, “a l’estat espanyol no són capaços d’entendre allò que al País Basc” ja van “aprendre fa temps: que, en un moment històric en què creix l’autoritarisme, cal una articulació social i popular tan àmplia com es pugui”.

Proposta per parlar com a país

Otegi diu que no veu factible la proposta de Rufián perquè “de vegades sembla que els objectius individuals passen per sobre dels col·lectius”. Ha dit que EH Bildu no n’ha parlat amb ERC ni amb Gabriel Rufián, “ni al congrés, ni en les relacions oficials”, i que la seva posició ja està fixada per a les eleccions espanyoles.

“Creiem que les eleccions donen una oportunitat al País Basc sud per a parlar com a poble. Malauradament, la tendència és parlar com a partit, per això plantegem la proposta d’una llista única, amb un programa senzill, i a partir d’aquí que cadascú faci la seva feina al congrés. Tant si guanya l’extrema dreta o el PSOE i l’esquerra, aquest país li dirà què vol amb una sola veu”, ha exposat.

Retrets al PNB per haver refusat la llista conjunta

D’altra banda, Otegi ha criticat la posició del PNB, que ha refusat l’oferta d’una llista conjunta. Considera que els arguments d’Aitor Esteban, president del grup parlamentari basc, “són molt febles”. “Per una banda, diu que vam fer un vídeo en què els dèiem feixistes, i jo ja vaig demanar perdó personalment, així que aquest argument no val. Per una altra banda, diu que després no estaríem d’acord en política fiscal, industrial o social. Bé, tenim diferències, però també en tenen amb el PSE i fa quaranta anys que governen plegats”, explica.

Per tot plegat, Otegi ha ironitzat i ha dit: “Si anem al Bernabéu, volem anar-hi amb la selecció basca, no cadascú per separat.” En aquest sentit, respecte de les eleccions a l’estat espanyol ha dit: “Ens posaran urnes a Tudela i a Hondarribia i tenim dues opcions: anar-hi com a partit o com a país. Nosaltres volem anar-hi com a país.”

La prova principal era que la Guàrdia Civil havia afirmat que els havia confiscat uns fulls amb el segell d’ETA, i que això demostrava no tan sols la interrelació del Koordinazioa Taldea (“grup de coordinació”) amb la direcció d’ETA, sinó que hi pertanyien. Ni l’Audiència espanyola, primer, ni el Suprem, després, no han estat capaços d’imputar cap atemptat ni cap activitat “terrorista” als acusats, però consideren que els lligams amb el grup eren provats per aquells fulls, i que, per tant, hom els podia considerar terroristes.

En una interlocutòria datada el 28 de gener, el tribunal especial els atorga deu dies naturals a partir del dia de lliurament de la notificació per fer efectiu l’ingrés i els adverteix que en cas de no complir allò que estableix la interlocutòria, es dictaran les corresponents ordres de crida i cerca. La defensa de tots dos recorrerà contra la sentència davant el Tribunal Constitucional, cosa que –tanmateix– no paralitza l’ordre de presó.

En la mateixa causa també van ser condemnats els advocats Naia Zuriarrain i Iker Sarriegi, a qui el Suprem va rebaixar les penes de presó de tres anys i mig a dos anys i de tres anys a un any i mig, respectivament.

La Audiencia Nacional ha ordenado el encarcelamiento de Arantza Zulueta y Jon Enparantza. Esta decisión busca poner en jaque la convivencia democrática en Euskal Herria.

LAB expresa su solidaridad y apoyo a, y lo decimos claramente: necesitamos a Arantza y Jon en la calle pic.twitter.com/27GqvTYmzz

— LAB SINDIKATUA (@LABsindikatua) February 3, 2026

L’acord s’ha formalitzat a la comissió mixta de transferències, reunida al ministeri de Política Territorial espanyol. El paquet de competències inclou també el Centre de Verificació de Maquinària de Barakaldo, que passarà a mans del govern basc una vegada els acords es publiquin al BOE. Segons que ha explicat la portaveu del govern basc, María Ubarretxena, es tracta d’un pas molt important en matèria d’autogovern, perquè per primera vegada el País Basc gestionarà parts substancials del sistema de protecció social, tot i que sense trencar la caixa única de la Seguretat Social. L’executiu basc s’encarregarà de la gestió administrativa de les prestacions, mentre que la capacitat normativa continuarà en mans de l’estat espanyol, tal com estableix l’Estatut de Gernika.

A partir del 2027, Lanbide assumirà el pagament dels subsidis de desocupació i de les prestacions no contributives, a més de la gestió de l’assegurança escolar. Aquest canvi comportarà també el traspàs de les oficines i del personal del Servei Públic d’Ocupació al sistema basc, amb l’objectiu d’unificar en una sola finestreta tots els tràmits relacionats amb la vida laboral i les prestacions socials.

Quant a salvament marítim, el govern basc passarà a planificar, coordinar i executar les recerques i els rescats a les aigües del litoral basc a partir de l’octubre del 2026. L’acord preveu també una dotació econòmica específica per a la compra d’embarcacions i la contractació de personal, a més de l’assumpció de les taxes i sancions associades a aquest servei.

El ministre de Política Territorial, Ángel Víctor Torres, ha destacat que l’acord era fruit d’un procés de negociació complex, amb diferències i interpretacions divergents, però ha subratllat la importància d’haver arribat a un consens. Tant el govern basc com el govern espanyol han insistit que el traspàs no vulnerava el principi de solidaritat amb la resta de territoris ni alterava l’estructura general de la Seguretat Social.

Tot i la importància del pas fet avui, l’executiu basc ha avisat que el procés de transferències no s’havia tancat. Encara resten pendents una quinzena de competències previstes a l’Estatut de Gernika, el termini de les quals ja ha vençut. El govern basc ha reiterat que continuarà exigint-ne el compliment íntegre i que aquest acord estableix un precedent important per als traspassos següents.

La marxa s’ha desenvolupat sota una pluja persistent i entre crits de “els presos bascos, a casa”. Els convocants denuncien que encara avui s’apliquen excepcionalitats penitenciàries als presos d’ETA i reclamen que se’n posi fi definitivament.

A la manifestació hi han participat dirigents i representants de Junts, Esquerra, la CUP, Catalunya en Comú i Més per Mallorca. També hi han assistit representants d’EH Bildu, Podemos Euskadi i el Bloc Nacionalista Gallec.

També s’hi han sumat representants dels sindicats nacionalistes ELA i LAB, així com col·lectius socials i ciutadans que han volgut donar suport a la reivindicació.

La convocatòria s’ha consolidat com una de les principals cites anuals del moviment a favor dels drets dels presos d’ETA i torna a situar al centre del debat públic la política penitenciària.

El cas el va iniciar Grande-Marlaska –llavors jutge i actualment ministre d’Interior espanyol– fa més d’una dècada, i acusava els advocats de tenir vincles amb l’anomenada Halboka, que definia així: “Una estructura orgànica de la banda terrorista creada pels volts del 2002 que s’encarrega de gestionar tot allò referent als presos i al seu entorn.” El jutge i la Guàrdia Civil es fonamentaven en notes, documents escrits i arxius trobats suposadament als ordinadors dels advocats per afirmar que els despatxos, dirigits per Zulueta, constituïen “un centre logístic de distribució de comunicacions” entre els presos i l’organització activa. Grande-Marlaska assegurava que Zulueta i el seu equip s’encarregaven, a més, de proposar objectius per a possibles atemptats.

La prova principal era que la Guàrdia Civil havia afirmat que havia confiscat uns fulls amb el segell d’ETA als detinguts, i va dir que això demostrava no tan sols la interrelació del grup Koordinazioa Taldea (“grup de coordinació”) amb la direcció d’ETA, sinó que hi pertanyien. Ni l’Audiència espanyola, primer, ni el Suprem, després, no han estat capaços d’imputar cap atemptat ni cap activitat terrorista als acusats, però considera que els lligams amb el grup quedaven provats amb aquells fulls, i que per tant hom els podia considerar terroristes.

La defensa ha denunciat irregularitats i vulneracions de drets fonamentals, amb el testimoni esgarrifós de Zuriarrain, que denuncià les tortures sofertes a mans de la Guàrdia Civil. Aquestes denúncies han estat desestimades també pel Suprem.

L’acte ha culminat amb una crida clara a l’organització i a l’acció. En el discurs final, la secretària general del consell, Idurre Eskisabel Larrañaga, ha apel·lat directament als assistents: “Organitzem-nos!”, ha exclamat. També ha instat a activar-se a tot arreu –als centres de treball i a les escoles– i a teixir xarxa per “encendre plegats la pròxima embranzida” de l’èuscar.

Un espai de refugi i de força compartida

L’acte ha començat i acabat amb el cant “Euskal Herrian Euskaraz“, entonat a l’uníson pels assistents, en un ambient de complicitat i emoció. Eskisabel ha subratllat la necessitat d’aquests espais de reunió per compartir preocupacions, denunciar vulneracions de drets lingüístics i fer front col·lectivament als atacs contra l’èuscar. “Avui heu construït una casa preciosa a Miribilla”, ha dit, i ha definit el Bilbao Arena com un refugi per a la llengua.

"Euskal Herrian euskaraz
nahi dugu hitz eta jolas
lan eta bizi euskaraz eta
hortara goaz" (Oskorri)

Eta hortara goaz, bai! Hemen bildu garen milaka euskaltzaleren indarraz, abiatu berri dugun Pizkundeari esker!

Ekainaren 13an Iruñean batuko gara berriro! pic.twitter.com/HkjoDW9Hel

— Euskalgintzaren Kontseilua (@kontseilua) December 27, 2025

A l’acte hi han assistit representants polítics d’EH Bildu i EAJ i càrrecs institucionals del govern basc i d’organismes lingüístics: la consellera de Cultura, Ibone Bengoetxea; el vice-conseller de Política Lingüística, Aitor Aldasoro; el director d’Euskarabidea, Jabier Arakama, i el representant de l’Oficina Pública de la Llengua Basca, Christophe Betbeder, entre més responsables.

Poesia, música i diagnosi crítica

L’aplec ha combinat intervencions polítiques i culturals amb actuacions de músics i actors com Gorka Urbizu, Joseba Tapia, Miren Narbaiza, Itziar Ituño i Ramon Agirre, en un format que ha volgut unir raó i emoció.

El fil conductor ha estat la idea del renaixement, en resposta a un diagnòstic preocupant. El consell va advertir al novembre que l’èuscar era en situació d’emergència, en vista de les dades sociolingüístiques i de les esquerdes legals que, segons l’entitat, es convertien en autèntics abismes.

Eskisabel ha insistit que la pèrdua de llengües no era un fenomen natural, sinó el resultat de relacions de poder i decisions polítiques, i ha defensat que calia capgirar-les. Davant l’auge de corrents reaccionaris, ha definit l’activisme lingüístic com una eina d’esperança i de defensa de la diversitat i la igualtat lingüística.

Batuz Aldatu i el salt en política lingüística

Un dels eixos centrals ha estat la iniciativa “Canviem plegats“, impulsada pel Kontseilua, que ja ha aplegat més de 140 agents socials, incloses institucions com la Universitat del País Basc i la Universitat de Deusto. L’objectiu: avançar cap a polítiques lingüístiques més valentes, amb l’horitzó d’un país on tota la ciutadania conegui i pugui usar el basc amb normalitat.

Les intervencions han reclamat, entre més mesures, l’oficialitat plena, la generalització de l’èuscar a l’educació, l’acollida lingüística d’immigrants, la dignificació de les condicions dels creadors en èuscar, entre més mesures.

“Les polítiques actuals ja han donat tot el que podien donar. Cal un canvi de paradigma”, s’ha repetit a l’escenari. Amb un missatge final clar: el temps de la defensa activa de la llengua és ara.

Entre els signants hi ha Kontxita Beitia, pionera del moviment de les andereños; les acadèmiques de l’Euskaltzaindia Sagrario Aleman, Aurelia Arkotxa i Miren Azkarate; els bertsolari Xabier Amuriza, Julio Soto, Aner Peritz, Sustrai Colina i Ane Labaka; els escriptors Arantxa Urretabizkaia, Anjel Lertxundi, Eider Rodriguez, Eneko Bidegain i Karmele Jaio; els músics Pello Reparaz, Fermin Muguruza, Miren Narbaiza i Eñaut Elorrieta; i periodistes, entre més personalitats.

L’acte, que es farà amb el lema “Pizkundea” [Renaixement], inclourà intervencions i espectacles. Hi participaran Amets Aranguren, Anari, Ane Labaka, Flako Fonki, Gontzal Mendibil, Gorka Urbizu, Itziar Ituño, Joseba Tapia, Maia Iribarne, Ramon Agirre i Sustrai Colina, tal com s’anuncia al web pizkundea.eus. L’acte començarà a les 17.00 i durarà unes dues hores.

En declaracions a Berria, uns quants dels signants han enumerat les raons per a ser dissabte a Bilbao. Primer han fet la fotografia de la situació. Segons Joxe Mari Agirretxe, cal fer el clam a favor de la revitalització del basc, “precisament en aquests temps en què entra en una gran emergència”. Com a mostra d’això, ha destacat que les dades demolingüístiques demostren que la situació del basc és com més va més dolenta i li preocupa veure com s’han enfortit el feixisme i l’extrema dreta, així com la tendència del sistema polític i econòmic actual a impulsar la “uniformització”.

Eneko Bidegain parla específicament de la situació a Iparralde, la zona del País Basc sotmesa a l’estat francès: “A Iparralde, el basc no és oficial, gairebé no té recursos, i crec que això s’ha de denunciar amb força i fer-hi alguna cosa.” En definitiva, que al llarg i ample d’Euskal Herria volen arrabassar als euskalduns el dret mateix d’existir.

L’escomesa judicial contra el basc també és evident. El mateix Consell de l’Euskalgintza ha dit fa poc que els tribunals han dictat més de cent sentències contra la normalització del basc en poc menys de dos anys. Ane Labaka ho afirma: “Sabem quina situació tenim, el que en diem ‘escomesa’. Com més va hi ha més sentències, i la situació em sembla més greu.”

Tanmateix, l’escomesa va més enllà de la judicial, ha remarcat Agirretxe: “L’estat francès i l’estat espanyol, amb el seu poder polític, judicial –amb totes les sentències que hi ha avui– i mediàtic, ens volen reduir al no-res, fer-nos dependents i de segona categoria a la nostra terra.”

Segons Eneko Bidegain, la situació també és molt més profunda que les decisions judicials: “Hi ha un discurs contra el basc que s’enforteix i que ha fet perdre els complexos; donen a entendre que qui sap basc en aquest país és un privilegiat, gairebé un opressor, que el basc s’imposa. I tot això són mentides, perquè el basc no té força, no té poder; que es demani el basc per a certs llocs de treball no vol dir que sigui hegemònic en la vida quotidiana, en el món laboral i en la resta. I, sens dubte, les llengües que s’imposen són el castellà i el francès, no pas el basc.”

L’hora dels euskaltzale

El Consell de l’Euskalgintza proclamarà dissabte que és l’hora dels euskaltzale, els parlants del basc. Segons Labaka, “serà una fita, servirà per a dir que som aquí i per a trobar-nos”. Les paraules “som aquí” també les fa servir Agirre: “Serà per a donar força al procés de revitalització, per a dir que som aquí: som aquí a favor del basc, i el basc és l’eina que tenim per a fer un poble igualitari, just i vital.”

Com Agirre i Labaka, Agirretxe també ha remarcat la necessitat de reaccionar: “Cal reaccionar com a persones i com a poble, i activar la nostra capacitat d’actuar, per a mantenir la nostra identitat, la vida, la capacitat de somiar, la felicitat i el riure.” I, per tant, li sembla important ser a Bilbao: “Ens és imprescindible reaccionar i actuar, com a persones i com a poble. A Bilbao sentirem això: que som una comunitat junts i que volem viure i somiar junts. És important sentir això, i, a partir d’aquí, actuar, cadascú pel seu compte i tots plegats.”

A més, Labaka ha lloat que es doni un protagonisme especial a la cultura en l’acte: “Jo, com a euskaldun, crec molt que el cant té quelcom que pot fer molt, que ens dóna molta força. Estar junts, fregar-nos i cantar junts ens donarà la força i la projecció que tant necessitem en aquest moment, perquè els temps no són els més fàcils.”

La sentència tomba apartats dels criteris d’ús de les llengües oficials aprovats pel govern basc el 2023. En concret, el tribunal considera que no es pot exigir a les empreses subcontractades que acreditin els mateixos perfils lingüístics que l’administració titular del servei. També anul·la l’obligació que el personal comenci l’atenció en èuscar i que la documentació de treball es pugui elaborar únicament en aquesta llengua quan els empleats en tinguin el nivell acreditat.

Comissions Obreres, que havia recorregut contra aquests criteris, celebra la sentència i assegura que evita una possible “cascada d’acomiadaments” a les empreses subcontractades, atès que no s’havien previst ajudes públiques ni temps laboral per a l’aprenentatge de l’èuscar. El sindicat defensa que garantir els drets lingüístics no pot recaure exclusivament sobre treballadors que no disposen dels mecanismes de formació dels funcionaris.

En canvi, EH Bildu denuncia que el tribunal consolida una jurisprudència que retalla drets lingüístics i dificulta l’ús normal de l’èuscar en els serveis públics externalitzats. A parer de la formació, la sentència representa un nou atac contra la política de normalització i demana reforçar la seguretat jurídica per avançar cap a la igualtat efectiva entre les llengües oficials. El govern basc, que durant el procediment havia al·legat que un decret posterior ja havia modificat alguns dels punts qüestionats, estudia ara l’abast de la resolució i les possibles vies de resposta.

Les famílies dels militants abertzales havien demanat la reparació a començament d’any a la delegació del govern espanyol al País Basc, al·legant allò que preveu la llei de memòria democràtica. La petició ha culminat amb dues declaracions, aprovades el 25 de novembre, que reconeixen Paredes Manot i Otaegi com a víctimes de la dictadura i deixen sense efecte les sentències.

Este avance, logrado gracias a la Ley de Memoria, debe dar paso al reconocimiento de todas las víctimas de vulneraciones de derechos.

Verdad y reparación para todos los casos que aún se encuentran bajo el manto del silencio e impunidad impuesto por la Ley de Secretos franquista.

— Mertxe Aizpurua (@MertxeAizpurua) December 11, 2025

El ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica espanyol, Ángel Víctor Torres, ha lliurat als familiars els documents de reparació, que acrediten la persecució i la violència patides “per motius polítics, ideològics i de consciència”, i remarquen que en tots dos casos es van vulnerar “les exigències més elementals d’un judici just”.

Els informes també deixen clara la situació d’intimidació i indefensió en què es van desenvolupar els procediments militars que van conduir a les execucions.

D’acord amb la llei 20/2022, les resolucions dictades pel consell de guerra són declarades “il·legals, il·legítimes i nul·les”, tant per defectes de forma com de fons, atès que van desembocar en els afusellaments.

@ArnaldoOtegi idazkari nagusia eta @G_Elejabarrieta Harreman Politikoetarako idazkaria Carles Puigdemontekin bildu dira Waterloon.

Egoera politiko konplexua aztertzeaz gain, gure nazioen arteko elkarlanean sakontzeko konpromisoa berretsi dute EH Bildu eta Juntseko buruzagiek. pic.twitter.com/JhN7hx48IV

— EH Bildu (@ehbildu) December 11, 2025

Puigdemont i Otegi han coincidit en la necessitat que ambdues nacions col·laborin, tenint en compte “el context complex actual”. Per això, s’han compromès a continuar treballant, com ja fa anys, en aquest objectiu, també amb la resta de forces sobiranistes.

És la segona reunió entre els dirigents enguany. Al març, Puigdemont ja va rebre Otegi i Elejabarrieta.

Ortuzar, que va presidir el PNB del 2013 fins el març d’enguany, és llicenciat en ciències de la informació per la Universitat del País Basc. Abans d’accedir a la direcció del partit, havia treballat en periodisme, comunicació institucional i gestió pública. Va ocupar responsabilitats en el govern basc en matèria de comunicació i projecció exterior, va dirigir EITB i després va exercir uns quants càrrecs executius dins del PNB.

Contreras, per la seva banda, és llicenciat en dret per la Universitat de Sevilla i, d’ençà del 2012, forma part del consell d’administració de CriteriaCaixa, entitat que controla gairebé un 10% de Telefònica. Va començar la carrera en àmbits directius del grup Vimac, dedicat a la construcció d’infrastructures i obra civil. Posteriorment, va ser vice-president executiu de la desapareguda Corporació Empresarial Cajasol, centrada en la gestió d’inversions i activitats mercantils de l’antiga caixa d’estalvis. També va seure al consell de Banca Cívica el 2011 i ha estat membre dels consells de la companyia d’assegurances Caser, de Deóleo i del Banc Europeu de Finances. Actualment, participa en els òrgans directius d’Hidralia i Cetursa Sierra Nevada, i presideix el consell de l’Associació Espanyola de Directius a Andalusia.

Les protestes han estat una constant a la localitat, amb l’objectiu de denunciar el silenci de l’estat espanyol sobre la seva responsabilitat històrica. Felipe VI no ha dut cap corona de flors, a diferència del dirigent alemany, no ha fet cap gest davant el mausoleu i no ha pronunciat cap paraula de reconeixement ni de disculpa. Ha assistit a tots els actes en segon terme, com a simple acompanyant.

Aquest mutisme ha estat especialment remarcat perquè l’estat espanyol mai no ha fet mai cap petició de perdó pels crims comesos durant la guerra de 1936–1939 ni durant la dictadura. La manca de gestos és encara més contrastada pel fet que Steinmeier sí que ha volgut reunir-se amb supervivents del bombardament, com Crucita Etxabe i Mari Carmen Agirre, mentre que el monarca espanyol ha mantingut un paper estrictament protocol·lari.

Protestes al carrer: “El rei no és benvingut”

El contrast entre els dos mandataris ha alimentat les protestes convocades a Gernika. EH Bildu ha s’ha mobilitzat amb el lema “Memòria i antifeixisme. República Basca”. El diputat Oskar Matute ha acusat Felipe VI de representar la continuïtat del franquisme: “No és benvingut a Euskal Herria”, ha declarat. També ha subratllat que “els responsables del bombardament són Franco i el franquisme, i els seus hereus avui són Felipe VI, el PP i Vox”. El diputat ha advertit contra qualsevol temptació de “emblanquinar” la dreta espanyola i ha afirmat que els fets d’ahir al País Valencià demostren que PP i Vox “formen un mateix bloc reaccionari”.

Simultàniament, la Coordinadora Socialista Juvenil GKS ha impulsat una concentració per denunciar la “rentada de cara” dels dirigents espanyols i alemanys, mentre que ahir al vespre Ernai ja havia omplert els carrers amb una manifestació.

Espainiako erregearen presentzia salatu dute herritar ugarik Gernikan ‘Erregea kanpora!’ oihupean. pic.twitter.com/v35Al19xq3

— Gure Bideoak (@GureBideoak) November 28, 2025

El PNB, present als actes oficials, també ha qüestionat la utilitat de la visita del monarca espanyol. El seu president, Aitor Esteban, ha lamentat que Felipe VI acudís a Gernika tan sols com a “mer acompanyant”, sense fer cap aportació ni cap reconeixement del dany causat. Esteban ha remarcat que Steinmeier no té cap relació personal amb l’Alemanya nazi, així que com a paral·lelisme, ha demanat que Espanya assumeixi que la monarquia actual prové directament de la dictadura franquista i es disculpi. Ha recordat que la transició espanyola no va ser una ruptura, sinó la continuïtat institucional del règim.

Un altre element que ha fet augmentar el malestar ha estat l’absència total de membres del govern espanyol. Ni un sol membre de l’executiu no s’ha desplaçat a Gernika, i solament hi ha assistit la delegada del govern espanyol al País Basc. Aquesta absència, afegida al silenci del monarca, ha reforçat la percepció que l’estat espanyol continua sense afrontar la seva responsabilitat en un dels episodis més devastadors de la guerra de 1936–1939.

Davant el mausoleu dedicat a les víctimes de l’atac, Steinmeier ha estat acompanyat pel president basc, Imanol Pradales, i el rei espanyol, Felipe VI. L’acte ha clos el cercle iniciat el 1997, quan el president alemany d’aleshores, Roman Herzog, va reconèixer per carta la responsabilitat de la Legió Còndor en l’atac que fa vuitanta-vuit anys va arrasar Gernika durant la Guerra de 1936-1939, en suport de les tropes franquistes sollevades contra el govern legítim de la Segona República.

Steinmeier ha arribat al matí a Foronda i, després de ser rebut per Pradales al palau d’Ajuria Enea, a Vitòria-Gasteiz, tots dos s’han dirigit al cementiri de Gernika. Després dels salutacions institucionals, el president alemany i la primera dama, Elke Bünder, han encapçalat el tram protocol·lari amb les principals autoritats basques. També hi han assistit les supervivents Crucita Etxabe i Mari Carmen Aguirre.

La Societat Coral i la Banda de Txistularis de Bilbao han interpretat la peça “Gernika”, de Pablo Sorozabal. Tot seguit, s’han fet cinc repics de la campana situada al costat del templet, recuperada de l’església de Sant Joan d’Ibarra –destruïda durant el bombardeig– i avui tocada per l’empleat municipal Fernando Malasetxeberria. Després, els funcionaris de l’ambaixada alemanya han dipositat la corona de flors, i Steinmeier s’hi ha acostat per retre homenatge a les víctimes, en un minut de silenci.

Entre els assistents hi havia representants dels principals partits bascos, excepte EH Bildu, que ha declinat d’assistir-hi.

Els portaveus de Musikariak Palestinarekin han assenyalat que el boicot a Spotify es produeix en un context de dos anys de guerra a Gaza, que ha derivat en “un genocidi en tota regla”. Dit això, expliquen que la inversió d’uns 700 milions d’euros d’Ek en l’empresa d’armament Helsing ha estat “la gota que ha fet vessar el got”. Els impulsors admeten que el boicot és sobretot simbòlic, però defensen que pot encendre una metxa en el món cultural que es vol compromès amb Palestina.

D’altra banda, Spotify ha respost que la plataforma i Helsing són dues empreses diferents i que no tenen vincles, tot i que assenyalen que l’armamentística produeix programari militar que serveix a Ucraïna per a defensar-se de la invasió russa.

El primer gol ha arribat aviat. Kike Barjak ha servit un córner i Unai Elgezabal, que avui s’ha estrenat, l’ha enviat al fons de la xarxa amb un cop de cap impecable. Poc abans del descans, Guruzeta ha transformat un penal comès sobre Hugo Rincon i ha ampliat l’avantatge. Al segon temps, Izetak ha marcat el tercer gol en el seu primer partit amb la selecció.

A les graderies, el protagonisme ha estat per al públic, que ha mantingut una intensitat constant. El cant del “Txoria txori” ha ressonat amb força, igual que les consignes de suport a Palestina, que s’han repetit durant tot el partit. En molts moments, l’afecció local ha animat amb energia l’equip visitant, que ha estat aplaudit quan creava perill i que ha rebut càntics d’encoratjament.

La imatge més emotiva ha arribat en acabar el partit. Els jugadors palestins han desplegat una pancarta amb el missatge “Thank you Basque Country” i han fet una volta al camp, mentre tot el públic dret els regalava una gran ovació. Jugadors d’ambdós equips han saludat plegats els espectadors, mentre el camp tornava a cantar “Txoria txori” i cridava “Palestina askatu!”

Entre els noms propis de la nit hi ha Yaser Hamed, jugador de la selecció palestina nascut a Leioa. Ha estat molt ovacionat quan ha estat substituït i, al final del partit, ha parlat per la televisió amb la samarreta de la selecció basca posada. Estava visiblement emocionat: “Ho he viscut tot amb molta emoció. He complert un somni. El que hem fet avui les dues seleccions és històric. Hem enviat un missatge clar al món: aturar el genocidi i aconseguir l’oficialitat de la selecció basca. Tant de bo un dia ens enfrontem en una Copa del Món.”