Bye-bye pic.twitter.com/5dPeXDflyh

— The White House (@WhiteHouse) May 22, 2026

El documentari ha estat produït per 3Cat dins del programa Sense ficció i també ha estat guardonat en la categoria de documentari, segons que ha informat la cadena pública.

L’obra investiga com van morir diversos joves que varen eixir de casa per complir amb l’obligació de fer el servei militar i no hi varen tornar mai més.

A més, la segona temporada de la docusèrie Animals arquitectes, presentada per Núria Moliner, ha estat premiada en l’apartat de música i arts.

Aquesta sèrie, també produïda per 3Cat, aborda l’arquitectura catalana i qüestions com l’ecologia, la innovació, l’habitatge o el territori.

Enfront d’un dret d’autodeterminació pervertit pels estats i convertit, de fa dècades, en un fre per a les aspiracions nacionals, Waters proposa un dret nou de secessió, fonamentat exclusivament en la voluntat democràtica dels ciutadans. La seva tesi té una elegància radical: que qualsevol grup humà pugui aspirar a esdevenir un estat sense haver de justificar-ho amb la història, la llengua, l’ètnia ni cap greuge col·lectiu acumulat. N’hi ha prou amb el desig polític d’una comunitat de persones lligada a un lloc, expressat democràticament en un referèndum. Si guanya el sí, l’estat existent té l’obligació de negociar de bona fe, sota supervisió internacional, el naixement del nou estat.

El llibre capgira, doncs, els fonaments de l’ordre internacional sorgit després de la Segona Guerra Mundial. La inviolabilitat de les fronteres, exhibida de fa vuit dècades com a garantia d’estabilitat, pluralisme i tolerància, s’ha convertit, segons Waters, en una font permanent de conflictes que les democràcies ja no poden gestionar. La pregunta que impregna tot el llibre és incòmoda, però decisiva: no causen més inestabilitat les fronteres rígides que no pas els processos d’autodeterminació?

Amb un coneixement profund del dret internacional i una solidesa argumental que ha obligat fins i tot els seus crítics a prendre’s seriosament la proposta, Waters fa un recorregut per les crisis nacionals que hi ha al planeta avui i conclou que la societat internacional no es pot continuar aclucant d’ulls en relació amb l’aparició de nous estats. Escòcia, el País de Gal·les, Grenlàndia, el Kurdistan, Somalilàndia o Catalunya tornen a posar l’autodeterminació al centre de la política mundial i, com adverteix l’autor, l’esfondrament de l’ordre posterior al 1945 i l’aparició d’una societat global cada vegada fan més inevitable la revisió de les normes que regulen la creació d’estats.

Una de les contribucions més importants del llibre és la demostració que els estats han fet trampa amb el dret d’autodeterminació: un dret que originàriament era dels pobles i les persones, l’han transformat en un suposat dret de les subdivisions territorials internes, una operació que el desactiva del tot i que paralitza la major part dels processos. Waters proposa, alhora, una solució procedimental concreta: referèndums supervisats internacionalment, amb majories qualificades, en un territori definit pels secessionistes; la possibilitat que hi hagi contrareferèndums dins el nou estat naixent i unions posteriors entre estats independents, un punt especialment rellevant per als Països Catalans.

De la guerra de Iugoslàvia al Tribunal de la Haia

Timothy William Waters va estudiar dret a la Harvard Law School i té un màster d’afers internacionals per la Universitat de Colúmbia. Avui és professor de dret i director associat del Centre per a la Democràcia Constitucional de la Maurer School of Law de la Universitat d’Indiana, on investiga sobre dret internacional, transició democràtica, drets humans, conflictes ètnics i autodeterminació, especialment en contexts europeus i islàmics.

Però Waters no és pas un acadèmic tancat al despatx. Va viure de prop l’esclat de la guerra de Iugoslàvia quan residia a Hongria, a començament dels anys noranta, una experiència que ha marcat tota la seva trajectòria. A més, va treballar per a l’OSCE en l’aplicació dels acords de pau de Dayton a Bòsnia, va ser una figura clau en la redacció de l’acusació contra Slobodan Milošević al Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia i ha assessorat governs com ara el del Sudan del Sud durant la transició cap a la independència. També ha estat consultor de l’Open Society Institute, el PNUD i el Ministeri de Justícia de Letònia, i ha treballat per a Human Rights Watch. Al seu currículum acadèmic, hi consten la beca Humboldt a l’Institut Max Planck de Heidelberg i la beca de l’American Council of Learned Societies, juntament amb publicacions a les principals revistes jurídiques de Yale, Harvard, NYU, Virgínia i la George Washington University.

L’autor serà a Catalunya la setmana vinent, coincidint amb la publicació de l’obra. La presentació pública del llibre es farà dimarts, dia 26 de maig, a les 19.00, a l’Auditori de l’Ateneu Barcelonès.

Per un nou dret a la secessió és el segon títol del 2026 dels Llibres de VilaWeb, la col·lecció que el diari va estrenar ara fa un any amb motiu dels trenta anys. Enguany ja s’hi havia publicat també El monstre judicial, amb edició a cura de Josep Nualart Casulleras.

El portaveu del Consell, Miguel Barrachina, ha destacat “l’àmplia i reeixida experiència pública i privada” de Ceballos. Ara, aquesta experiència també el va situar com a part de l’equip de la consultoria KPMG que va dissenyar i gestionar l’ERO d’extinció de RTVV després del tancament de Canal 9 el 2013.

A més de la seva etapa a KPMG, ha estat director general de Treball i Seguretat Laboral, secretari valencià de Formació i Ocupació i director general del Servei Valencià d’Ocupació i Formació (Servef).

També és llicenciat en ciències del treball, graduat social i diplomat en relacions laborals a la Universitat de València. Ha estat vice-president de la Comissió de Seguretat i Salut en el Treball del País Valencià, membre de la Comissió Estatal de Seguretat i Salut en el Treball, membre del Comitè Econòmic i Social (CES) i patró de la Fundació Desenvolupament i Innovació.

A més, ha presidit el patronat de la Fundació per a la Solució Extrajudicial de Conflictes Laborals i ha estat president de la Fundació Estatal per a la Prevenció de Riscs Laborals durant vuit anys.

El ple de les Corts ja el va designar a final de mes. La primera votació, que requeria una majoria de tres cinquens, no va prosperar pel vot en contra de l’oposició, però se’l va nomenar gràcies a la majoria absoluta del PP i Vox. El PSPV i Compromís no van voler presentar-hi cap candidat perquè sabien que no hi havia marge de maniobra.

—A què es dedicava la vostra mare, la senyora Villà?
—Treballava en una fàbrica de filatures a Mataró fins que es va casar. Aleshores va fer feines a casa, de bijuteria i més, per guanyar-se la vida. Era la postguerra, hi havia molta penúria.

—I el pare, a què es dedicava?
—El meu pare té un periple professional bastant divertit: va ser projeccionista de cinema a Caldes, després va passar a una empresa d’arts gràfiques (calendaris, catàlegs) i al començament dels anys cinquanta va saltar a la publicitat. Amb el meu oncle van crear una agència de publicitat que es deia Danis. Van tenir una oficina a Madrid, una altra a Bilbao i una altra a Logronyo. Durant un cert període va ser la principal agència de publicitat d’Espanya en facturació. Fins que uns nord-americans la van comprar.

—I quants germans sou?
—Quatre: som la Montserrat, en Joan, en Jordi i la Glòria. La meva germana s’ha dedicat a administració d’empreses, el meu germà a temes de direcció i finances i la meva germana petita, la Glòria, ajuda el seu marit, que treballa en temes de lampisteria.

—Heu tingut família?
—Tinc una filla, la Judit, d’una relació anterior. Amb la dona actual ja fa trenta-dos anys que  estem junts. I tinc tres néts: la Nàdia, l’Aziz i el Nur.

—I per què aquesta atracció per la fotografia?
—De nano m’agradava molt la historieta gràfica, sobretot uns tebeos que es deien Hazañas bélicas sobre la Segona Guerra Mundial i la guerra de Corea. M’entretenien, però tenia el neguit de comprovar si rere totes aquelles històries hi havia un fonament històric verídic. Me n’anava al mercat de Sant Antoni de Barcelona a comprar revistes velles d’aquella època, revistes de propaganda, el Victory dels nord-americans, els Adler dels alemanys, en retallava fotos i aleshores escrivia llibres. Mira, en tinc un aquí… Aquest llibre el vaig fer a onze anys: “En la mañana del 10 de enero de 1940, el general Franz Hauser…” Era com una primera presa de contacte amb la imatge com a document. És un primer pas. Per una altra banda, a l’escola el professor d’història de l’art, Francesc Garriga, poeta, afeccionat a la fotografia, hi va muntar un laboratori. Per a mi això va ser tota una experiència, una epifania. I ho vaig tenir claríssim: “Em vull dedicar a això!” Devia tenir dotze anys o tretze. Em van regalar una càmera, una Instamatic, i de més gran ja vaig tenir l’oportunitat, a l’agència del pare, de fer de copywriter de producer, però també de veure com treballaven els fotògrafs. I en vaig anar aprenent. Fins que vaig entrar a la universitat, hi vaig estudiar periodisme i hi vaig adquirir la base teòrica de tot allò que ja feia.

—Perdoneu la ignorància: en premsa, no hi heu treballat mai directament?
—Volia treballar en premsa. I, de fet, els últims anys de la dictadura vaig formar part d’un col·lectiu que es deia Gráfica Popular, que posava al servei del PSUC o de sindicats clandestins material gràfic per a cartells i tot això. El primer Onze de Setembre, el de Sant Boi de Llobregat, vam fer un llibre sobre aquella diada. Passa que de petit vaig tenir un accident a la mà: em va esclatar una bomba que fabricava. Jo feia bombes.

—“Jo feia bombes.” Ja tinc el titular.
—Era per a divertir-nos. A la classe de química, amb un company ens vam dedicar a perfeccionar la fórmula de la pólvora negra. Fèiem una pólvora negra de puta mare. Encara me’n recordo: eren tres cullerades de clorat potàssic, una i mitja de sofre i una i mitja de carbó vegetal amb pols. Fotíem petards. Vaig agafar un tub de pastilles efervescents Redoxon, el vaig omplir de no sé què i de percussor feia servir caps de llumins. Vaig prémer més del compte el cap del llumí i em va explotar a la mà: em va sortir el braç disparat. La primera impressió del metge de guàrdia de la Teknon era que m’havien d’amputar la mà. El traumatòleg, per sort més expert que no pas el de guàrdia, va dir que no: “No, aquí s’ha de fer una reconstrucció.”

—Sou dretà o esquerrà?
—Dretà.

—Doncs encara sort. Veig que les parts dels dits perdudes són de la mà esquerra.
—Sí. I tot això t’ho explicava perquè a mi m’hauria agradat ser fotoperiodista, però no tinc l’agilitat ni la rapidesa per a fer funcionar una càmera com ho ha de fer un periodista. I això va fer que treballés sempre amb molta lentitud. I això vol dir que és una pràctica molt més meditativa. Hi ha un fotògraf, Jeff Wall, que diu que en fotografia o has de treballar molt de pressa o has de treballar molt lentament, però no pots treballar mig-mig. I d’aquí ve potser tot aquest tarannà més conceptual, més analític, de la meva obra.

—Frase vostra: “Tota foto és una ficció que es presenta com a veritable. La foto sempre menteix per instint, perquè la seva naturalesa no porta a fer una altra cosa.”
—La imatge es confon amb la realitat. I això m’ha comportat moltes vegades disputes amb companys que es dediquen a la fotografia documental, perquè poso en dubte el caràcter de transcripció literal de la realitat de la fotografia. La fotografia menteix sempre. Però menteix perquè no pot fer una altra cosa. El llenguatge no és la realitat.

—El 2017 vau fer l’engany de Ximo Berenguer. Vau fer creure a gent important que s’havien descobert les imatges d’un documentarista valencià que us havíeu inventat. Hi van caure Photo Espanya i col·leccionistes privats: Ximo Berenguer era un invent.
—No m’interessa enganyar, sinó revelar els mecanismes de l’engany. Treballo en una estratègia de fake artístic: oferir l’ham perquè el peix s’hi enganxi, però després deixar-lo anar una vegada li has ensenyat el parany. Un fake que no es descobreix és un fake fallit, és un fake que no funciona. Perquè, en el fons, és una metodologia pedagògica: t’aviso que t’he enganyat i tu n’aprens. T’enganyo una mica, això crea uns anticossos en el teu esperit per a reaccionar-hi. I aquests anticossos et serviran després a la vida real quan els qui t’enganyin siguin realment els grans farsants.

—Amb Sputnik us vau inventar un astronauta; amb Fauna, animals impossibles; amb Osama, un terrorista, etc. Quin és el treball del qual esteu més orgullós?
—Diria que l’últim que faig és el que més em satisfà. En el cas de Ximo Berenguer, feia un taller a València amb l’IVAM i la pregunta que vaig formular va ser: a l’era d’internet, amb Google, amb la Wikipedia, és més fàcil o és més difícil fer un fake i enredar la gent? En general, la resposta era que ara no es podia fer. No es pot perquè tenim un accés a la informació molt més immediat, molt més fàcil. Doncs justament perquè tenim aquesta sensació, i ens confiem, és més fàcil. I durant un any i mig ens vam dedicar a introduir notícies sobre un suposat Ximo Berenguer a internet, fins al punt que la Wikipedia en va publicar la biografia.

—He cercat fotos falses de la guerra de Gaza, dels dos bàndols. Ací una foto que ensenya nens morts pels israelians, però que són d’una altra guerra, no de Gaza. A l’altre bàndol, ací deien que aquest nen palestí era un actor a Gaza fent-se passar per mort. I la foto era feta a Tailàndia anys abans. Amb la intel·ligència artificial i les guerres de propaganda a internet, som al punt culminant d’aquesta pràctica que fa anys que denuncieu?
—La realitat supera la ficció. Ara vivim en un clima de postveritat, de fake news, de fets alternatius, on ja no cal que pregoni la ficcionalitat possible de la imatge perquè la gent n’és plenament conscient. Els nanos, amb Instagram, hi posen uns filtres i  saben com va. Aquella certesa que teníem de la imatge com a transport d’informació fiable està en crisi. Passa que la imatge encara té uns efectes d’emotivitat molt importants. Per tant, ara m’ho miro d’una altra manera. I això em porta a un altre pensament.

—Quin?
—Com construïm confiança. El tema és: per què t’he de creure? Per què em crec el meu pare i no un senyor que no conec? Quins són els mecanismes psicològics o polítics que fan que dipositi la credibilitat en algú? Amb un interlocutor o amb una informació. És una qüestió que en aquests moments m’apassiona i no hi tinc una resposta, però hi rumio i hi treballo i faig projectes entorn d’això.

—Si ho he entès bé: fa molts anys que intenteu d’ensenyar a la gent que aquestes fotografies poden ser mentida i ara intentareu de demostrar quan la fotografia és veritat?
—Exacte. És a dir, què queda de veritat en les imatges.

—Sabreu si una fotografia és veritat o mentida amb un aparell? Existeix, aquest aparell?
—Et diria que, si tinc accés a la imatge original, jo mateix t’ho podria dir.

—Però a la guerra de Gaza, sovint la fotografia és de veritat. Allò que és mentida és l’explicació.
—Sí. I aquesta mena de manipulacions s’han fet sempre. Per exemple, el 1854, a la guerra de Crimea, el govern anglès va tenir un problema d’opinió pública. Hi van enviar un fotògraf que captés els soldats contents i tot són fotografies escenificades. Ja en aquell moment la fotografia era més propaganda que no pas informació. Una fotògrafa nord-americana molt famosa, Berenice Abbott, ens diu que la fotografia sempre és propaganda. Encara que nosaltres no ho vulguem, encara que el fotògraf no ho vulgui, la fotografia acaba essent propaganda. I, per tant, allò que ens ha d’interessar no és si és propaganda o no, sinó si aquesta propaganda serveix per a una bona causa o per a una mala causa. És a dir, el detall important és en quina direcció: en quina direcció actua la propaganda? Si és una direcció reprovable o és una direcció, per contra, encomiable.

—Quins altres temes us interessen?
—A mi m’ha interessat molt tot el tema de la memòria i com aquest valor també es va perdent. Abans les fotografies es guardaven com tresors. En canvi, ara fas fotos amb el mòbil i una vegada el receptor les ha vistes, les esborres. Això crea una relació amb la memòria diferent. Un altre tema que m’ha interessat és el valor de relíquia de la imatge fotogràfica. Quan nosaltres portem la fotografia d’una persona que estimem amb nosaltres, no és sols un tros de paper, és la vocació de l’absència d’algú que ens agradaria que fos amb nosaltres. Quan a l’Ajuntament de Barcelona posen la foto del rei, aquella foto del rei no és sols un tros de paper, sinó que també és el símbol d’una autoritat, el símbol d’un règim polític. Aleshores, què passa ara? Que la fotografia es desmaterialitza. No hi ha paper. I, si no hi ha paper, no pots cremar la foto del rei. Abans podies agredir la imatge o acaronar-la, o petonejar una estampa. Ara ja no. El valor de relíquia es perd.

—Teniu setanta-un any. La pregunta és: què voleu ser quan sigueu gran?
—Ha! Quan sigui gran, el món serà diferent i hauré d’ajustar o acomodar les coses que vull fer a unes circumstàncies diferents. He viscut el trànsit de la fotografia analògica a la fotografia digital i ara a la intel·ligència artificial. Fa poc, en una xarxa social, m’insultaven dient-me traïdor perquè utilitzo programes d’intel·ligència artificial. Em va fer riure tant: ho trobo boníssim. Entenc que vivim una revolució. Tenim el precedent del 1839, quan apareix el daguerreotip. Els fotògrafs són rebutjats, literalment, dels salons de la pintura. Això no és art, això és indústria, això és tècnica, però la poètica, l’artisticitat, el geni humà, és amb la mà i el pinzell. En aquests moments ens passa el mateix amb la intel·ligència artificial. I en aquesta espècie de revolució, t’hi has de posicionar: ens posem al davant de la barricada o al darrere? A mi m’interessa posar-me al davant. M’interessa saber què passa. I no vull dir que ho beneeixi. Senzillament, dic que si en algun moment hem de resistir, més val saber de què va el tema.

—I quant a la intel·ligència artificial, quines coses us ha obert el camp?
—Se’ns amplia el repertori. La paleta creativa de què disposem s’amplia, ara mateix. Poden treballar simbiòticament la càmera i l’ordinador. Jo dono instruccions a l’ordinador: “Vull una imatge feta com si fos una càmera Hasselblad, amb un objectiu de 150 mil·límetres, amb un diafragma f8.” Sé què cerco i tinc uns quants camins per a arribar-hi. I el fet de fer-ho així m’estalvia molt de temps i energia, amb la qual cosa guanyo temps i energia per a pensar, imaginar i reflexionar. És a dir, per a gestionar el valor d’aquestes imatges.

—Voleu afegir res més?
—No, no. Tu mateix.

La reunió, a més de servir per a fer l’assemblea anual del grup, ha estat una commemoració dels vint-i-cinc anys de funcionament de Midas, entitat que es va constituir a Palma l’any 2001.

Midas agrupa vint-i-nou diaris, en paper o digitals, en tretze llengües, de dotze estats europeus. Amb motiu de l’assemblea feta a Bozen, s’ha incorporat al grup el diari en llengua ladina La Usc di Ladins.

Els diaris catalans que formen part d’aquesta xarxa són Regió7, Diari de Balears i VilaWeb.

Després d’un comunicat del consell d’informatius i el comitè d’empresa en el qual denunciaven que els canvis que la direcció de la radiotelevisió pública valenciana ha imposat aquestes darreres setmanes “posen contra les cordes els professionals de la casa, rebaixen la quantitat i qualitat del contingut informatiu i xoquen contra les obligacions de servei públic”, la direcció ha decidit de canviar la programació.

La mateixa cadena ho ha anunciat aquesta vesprada. Consultades per VilaWeb, fonts d’À Punt diuen que el motiu del canvi és una qüestió de programació i en cap cas la pressió dels treballadors.

Finalment, la correguda de braus s’emetrà divendres vinent a la nit en diferit.

La retransmissió comptarà amb la narració del periodista Ferran Cano, que conduirà l’acte, i Josep Àngel Ponsoda s’encarregarà de traslladar l’ambient que es viurà al Teatre Principal d’Alacant.

La radiotelevisió pública emetrà en diferit la Proclamació de les bellees del foc per a donar cobertura, en directe, a una correguda de bous de Madrid.

El Consell d’Informatius i el Comité d’Empresa d’À Punt denunciem els últims canvis ordenats per la direcció. pic.twitter.com/UrAvafwwXg

— Consell d'Informatius d'À Punt (@CdIAPunt) May 15, 2026

El detonant del comunicat és la decisió de la direcció d’emetre en diferit la proclamació de la bellesa del foc d’Alacant per poder transmetre en directe, a les 22.00, una correguda de bous de Madrid.

Per si no n’hi hagués prou, els treballadors diuen que cada cap de setmana la cobertura de la fira de Sant Isidre de Madrid retarda i retalla l’emissió de l’espai NTC Nit, una decisió que denuncien que contradiu “l’essència de l’empresa pública” i els principis de la llei de la CACVSA. Concretament, l’article 2.1.f, que estableix la “proximitat com a eix vertebrador”, i l’article 2.2, que obliga a la “promoció i difusió de les activitats i les senyes d’identitat pròpies” del País Valencià.

Informatius retallats a la meitat

Els representants dels treballadors també alerten del debilitament general dels espais informatius. Les notícies del matí ha passat de tres hores a només una i, en canvi, es manté una taula de debat “que es menja vora la meitat de l’informatiu”. A la ràdio, el bloc informatiu s’ha reduït de tres hores a una, i el magazín extern Amunt i avall s’ha ampliat fins a sis hores.

El comunicat subratlla que l’estratègia de la direcció comporta resultats contraris als objectius declarats: l’audiència difícilment supera el 3% d’ençà que van acabar les Falles i els informatius han caigut a mínims històrics, per sota del 10%. “Va ser l’actual direcció la que va situar l’audiència com a barem prioritari en el projecte públic, justificant els canvis en la promesa d’uns resultats que, ara mateix, en suspenen la gestió”, recorden els signants.

Externalitzacions i fuga de talent

El text esmenta també l’externalització de continguts i el menysteniment del treball dels professionals propis. El cas més clar, indiquen, és el matinal Connexió CV, que s’ha convertit en un “producte híbrid” amb periodistes externalitzats i personal de plantilla. A més, els lingüistes han hagut d’assumir la correcció dels rètols d’aquest espai tot i haver quedat en mínims a la nova relació de llocs de treball (RLT), una mesura que els signants qualifiquen “d’acte de menyspreu a un departament fonamental per a la protecció i defensa del valencià”.

La inestabilitat, afegeixen, origina una “fuga de talent”: grans professionals abandonen la casa a causa dels vaivens del projecte i les dificultats per a fer carrera professional a À Punt.

Demanen explicacions urgents

El consell d’informatius i el comitè d’empresa demanen a la direcció “explicacions urgents” sobre els canvis d’aquest últim mes, que han arribat “sense cap comunicació oficial ni negociació amb els representants de la plantilla”.

Amb tot, tots dos òrgans interns asseguren que creuen “incondicionalment en la viabilitat, la continuïtat i el sentit dels mitjans públics valencians” i reclamen informatius “forts, independents i dotats”, condicions dignes per a la plantilla i continguts autòctons que mobilitzen el teixit productiu i cultural del País Valencià.

La gran vencedora de la nit ha estat Laura Grau, distingida amb el premi de millor creadora de l’any. Ha pres el relleu de Fran Tudela, Cabrafotuda, i s’ha refermat com una de les figures més influents del món digital català actual. Grau ha aprofitat el discurs per demanar contingut compromès: “Un contingut sense compromís social és un contingut compromès amb el capital, cal dir-ho clar. I ara mateix no ens ho podem permetre, tenim una responsabilitat.” Per això ha animat tots els creadors de contingut: “Si tant us estimeu el català, sortiu a la vaga amb tots els mestres que l’han d’ensenyar a les noves generacions, i si teniu la sort que algú us vol per fer un reel publicitari, mireu que no financin un genocidi.”

El discurs de Laura Grau no ha estat l’únic reivindicatiu. El pòdcast L’Arrabassada ha estat guardonat amb el premi CRIT d’entreteniment, i els integrants del programa –Marc Lesan, Oriol Lapeira i Iñaki Sola– han fet un discurs abrandat en què han denunciat que pronunciar-se sobre certs debats polítics tanca moltes portes: “En aquests temps de pacificació socialista, de despolitització imposada i de folklorització de la catalanitat, en què tot el contingut que promou la Corpo [Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals] i tot el que hi ha al voltant és blanc i neutre, fer un pòdcast que es posiciona clarament i que parla sense embuts de com està el país, creiem que és una mica revolucionari”, ha dit Oriol Lapeira.

Tot seguit, Iñaki Sola ha enumerat un seguit de coses que, a parer seu, costen de dir als mitjans de comunicació: “Que les Illes Balears i el País Valencià estan governades per feixistes que volen eliminar la nostra llengua i la nostra cultura. Recordar que a Espanya, als noranta, es van torturar independentistes a Madrid i a Barcelona. I és molt difícil dir que el govern del Salvador Illa es dedica a infiltrar policies a les assemblees de professors.”

“Nosaltres podem ser avui aquí perquè la catalanitat continua essent un motor cultural molt viu i, malgrat que hi ha qui li interessa dir que la catalanitat i la nostra cultura s’apaga, som aquí demostrant que aquesta terra, aquesta història i aquest esperit continua movent el país i la gent. Aquesta és la nostra força i el que ens empeny a ser lliures”, han dit els membres de SOS Català quan han recollit el premi Crit de llengua i literatura. I han afegit: “El català és una llengua molt viva i molt útil, i qui digui el contrari no en té ni puta idea. Nosaltres tampoc els hem de convèncer a ells. Visca la terra lliure i els Països Catalans.”

Berti Iau ha guanyat el premi al millor vídeo de l’any i l’ha agraït amb un discurs sobre les dificultats afegides que li suposa ser de les Terres de l’Ebre i no de Barcelona: “Sabem fer humor, entreteniment, esport i molt més, i ho demostrem cada dia. No volem sortir als mitjans per parlar només de les desgràcies del Delta, també volem formar part d’aquesta festa i tindre oportunitat de treballar.”

Premi al Correllengua

Els premis Crit també ha distingit la campanya Correllengua Agermanat amb el premi a millor campanya digital, en reconeixement de la seva capacitat d’activar i promoure la llengua i la cultura catalanes a les xarxes socials. Josep Buades, cap de comunicació del Correllengua, ha estat l’encarregat d’agrair el premi, i ho ha aprofitat per reivindicar un projecte com el seu, autogestionat, fet per milers de voluntaris d’arreu dels Països Catalans, “sense recursos, sense suport de grans corporacions però sentint a darrere l’impuls de tota la societat civil”. I també ha fet aquesta reivindicació: “El jovent organitzat és qui ha d’escriure el futur del nostre poble.”

En la categoria de projectes, Ets i Uts, una sèrie d’EVA de vint reportatges sobre salvar la llengua protagonitzada per Marc Tarrida i Mònica Glaenzel, ha estat reconegut com a millor projecte d’indústria. Guarres! s’ha endut el guardó de millor projecte independent, i Emma Soler el premi com a creadora emergent de l’any.

El palmarès ha evidenciat la riquesa i diversitat del sector amb guardons per a creadors i projectes de múltiples àmbits: Pol Casellas (cultura), Sara S. Ribes (compromís social), Entre fones i neurones (divulgació científica), Enric Luzán (esports), Alegria de Poble (estil de vida), La cuina de la Lola (gastronomia), elPolyklin (humor), Laura Tapiolas (informació i actualitat) i Norman López (videojocs i oci alternatiu).

Un dels moments més celebrats i emotius de la nit ha estat l’aparició sorpresa d’Enric Luzán. El creador ha interromput temporalment la seva volta al món a peu per desplaçar-se d’Istambul a Barcelona i recollir personalment el premi de millor creador de contingut d’esports. Ha aixecat una de les ovacions més intenses de la gala.

Tot seguit, Iñaki Sola ha enumerat un seguit de coses que, a parer seu, costen de dir als mitjans de comunicació: “Que les Illes Balears i el País Valencià estan governades per feixistes que volen eliminar la nostra llengua i la nostra cultura. Recordar que a Espanya, als noranta, es van torturar independentistes a Madrid i a Barcelona. I és molt difícil dir que el govern del Salvador Illa es dedica a infiltrar policies a les assemblees de professors.”

Finalment, tots tres han abandonat l’escenari cridant “Puta Espanya, i puta PSC i visca els Països Catalans.”

Els premis CRIT són uns guardons organitzats per 3Cat, Accent Obert i l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) que reconeixen el talent emergent i consolidat de la creació de contingut digital en català a les xarxes socials i plataformes digitals.

Sobre la presència de Salvador Sostres a la ràdio nacional pic.twitter.com/REZRTkLDmG

— Consell Prof. CR (@ConsellProfCR) May 14, 2026

L’òrgan fa saber que fa dos mesos ja va es va queixar de la presència de Sostres al programa amb l’argument que “no es podia permetre de donar veu a un misogin a la ràdio nacional”, i ara ho reitera. Sostres ha emès de manera recurrent declaracions considerades sexistes i fins i tot apologètiques de la violència masclista. El 2011, El Mundo va arribar a retirar un article seu on tractava com a normal l’assassinat, a mans de la parella, d’una noia de 19 anys embarassada d’un fill que no era seu.

“Si el 8 de març la Corporació pinta de lila el portal corporatiu, té un programa com Les dones i els dies i procura una presència equitativa en antena de dones i homes, s’entén que vol fomentar una societat justa. Llavors, què hi fa Salvador Sostres embrutant els micròfons públics? O ens ho creiem o fem un gest de cara a la galeria…”, diu el comunicat.

El consell professional de Catalunya Ràdio exposa que, en la seva intervenció, Sostres ha negat que el president del Reial Madrid hagués fet comentaris masclistes quan va tractar de “nena” una periodista o va qüestionar que l’autora d’un article sobre el Reial Madrid sabés res de futbol.

Més queixes sobre Ustrell

El comunicat recorda que “no és el primer cop que Ricard Ustrell cau en un parany semblant”, en relació amb l’entrevista que va fer a Luis Rubiales, ex-president de la Federació de Futbol espanyola. Llavors ja van avisar la direcció de Catalunya Ràdio del perill de vulneració del llibre d’estil i de la necessitat de subratllar el rebuig al delicte comès i el suport a la víctima.

“Eren uns temors tan fonamentats, que un mes després el CAC [Consell de l’Audiovisual de Catalunya] va picar el crostó a Ustrell“, diuen. L’organisme va acceptar que l’entrevista “en general proporciona la contextualització necessària i que s’hi fan repreguntes per a aprofundir aspectes determinats, sobretot els relacionats amb la gestió econòmica de la federació”. Tot i això, el CAC va criticar la manera com s’hi va tractar l’agressió sexual per la qual va ser condemnat Rubiales: “S’hi observa l’absència d’un contrapunt davant algunes de les afirmacions amb què l’entrevistat minimitza la gravetat dels fets jutjats.”

El director de Catalunya Ràdio, Jordi Borda, va defensar l’entrevista al parlament dient que la petició havia sorgit de la reflexió de l’interès periodístic. Segons que va afegir, van posar com a condició de contextualitzar bé el propòsit de l’entrevista, fer les preguntes i repreguntes necessàries perquè fos una bona entrevista i programar una anàlisi posterior per a donar als oients les claus i el context. A partir d’aquí, Borda va concloure que no havien emblanquit el comportament de Rubiales.

La proposta haurà de ser ratificada ara pel ple del Consell. Mentrestant, la consellera Rosalía Mayor ha exercit la presidència en funcions. La candidatura de Ceballos ha tirat endavant amb l’abstenció del representant d’Ens Uneix al consell d’administració, Ricard Gallego. En declaracions a Europa Press, Gallego ha justificat l’abstenció assegurant que Ceballos “no és una persona relacionada amb el sector audiovisual” i que desconeixen “quin serà el seu paper a la televisió autonòmica”.

El consell d’administració de la CACVSA és format per vuit membres: set elegits per les Corts Valencianes a proposta del PP i Vox, i un representant designat per la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, plaça que ocupa precisament Gallego.

Román Ceballos havia estat elegit conseller de la corporació a final d’abril amb els vots favorables del PP i Vox. La seva candidatura, presentada únicament pel PP, va prosperar en segona votació gràcies a la majoria absoluta dels dos partits. PSPV i Compromís hi van votar en blanc o nul.

Ceballos ha estat director general de Treball i Seguretat Laboral de la Generalitat, secretari autonòmic de Formació i Ocupació i director del Servef. Va formar part de l’equip de la multinacional KPMG que va dissenyar i gestionar l’ERO d’extinció de RTVV després del tancament de Canal 9 el 2013.

En un comunicat, el consell d’informatius denuncia una manca de transparència i es queixa que ni la direcció d’informatius ni la d’À Punt ha explicat la proposta, que va saber-se ara fa una setmana. Diuen que la situació ha produït desconcert i indignació.

La direcció d’À Punt torna a sacrificar l’emissió d'informatius per a retransmetre actes taurins sense cap vinculació amb l’actualitat valenciana.

Exigim explicacions i una rectificació urgent davant d’esta injustificable retallada.#LaPlantilladAPuntNoCalla pic.twitter.com/c9dBPyvVTw

— Consell d'Informatius d'À Punt (@CdIAPunt) May 10, 2026

Els treballadors consideren inadmissible que es retallin espais informatius per emetre actes taurins “sense cap vinculació amb l’actualitat valenciana”. Segons que denuncien, d’ençà d’ahir l’informatiu nocturn del cap de setmana no començarà fins que finalitzi la retransmissió taurina, una situació que podria allargar-se més enllà de les 21.30.

La plantilla alerta, a més, que no es tracta d’un fet puntual. Segons que expliquen, la previsió és que aquesta situació es repeteixi una vegada o dues cada cap de setmana fins a pràcticament mitjan juny.

“La plantilla d’À Punt no calla i es desmarca d’una decisió que atempta greument contra la funció de servei públic encomanada a aquest mitjà. Menysprea el treball del personal tècnic, càmeres, periodistes, productors, lingüistes, meteoròlegs i molts altres professionals que fan possible que l’actualitat de proximitat arribi a les cases dels valencians i valencianes cada dia”, diuen.

Per tot plegat, els treballadors exigeixen explicacions immediates i una “rectificació urgent” per part de la direcció d’informatius i de la direcció d’À Punt arran del que consideren una retallada injustificada del servei informatiu.

Per a entendre la importància de la producció aliena en la salut del canal, n’hi ha prou de recordar l’impacte entre els nens anys enrere de Doraemon, El detectiu Conan, Espies de veritat, Shin-chan i One Piece, per esmentar només alguns títols. Són les sèries que generen conversa als patis d’escola i esdevenen motor del seu joc. Amb el nou canal es va recuperar la presència de l’anime japonès que tan bé havia funcionat en el passat, i d’entrada es van estrenar títols potents com ara Guardians de la nit, Haikyu!! i Inazuma Eleven. La línia va continuar els anys següents –també amb la recuperació de sèries antigues i ja doblades–, però ha perdut força amb el pas del temps.

Allò que es veu a la pantalla s’explica també amb les dades de l’evolució pressupostària del departament d’Infantils, a les quals ha tingut accés VilaWeb gràcies a una petició de transparència a la CCMA. La sèrie històrica entre el 2010 i el 2025 reflecteix la gran caiguda pressupostària a partir del 2012, una lleu recuperació el 2016 i el 2017, abans de caure en un nou període de decadència, i el salt endavant del 2022, amb la refundació.

Però, mirades en detall, les xifres ens mostren una realitat més complexa. El 2022, el pressupost total per a televisió del departament d’infantils va assolir un rècord d’aquests darrers deu anys, amb un pressupost total de 15,132 milions d’euros. Més del doble dels 7,378 milions de l’any anterior, però lluny dels 19,221 milions del 2010, abans de les retallades. És una xifra encara més distant si es té en compte que, del 2010 al 2022, els preus a Catalunya s’han encarit d’un 22,5%.

L’impuls del 2022 no s’ha sostingut

Gran part de l’impuls en el pressupost del 2022 va venir de la partida assignada a la compra de produccions alienes (+169,4%, en comparació amb el 2021), tot i que també van augmentar els diners per a les produccions pròpies i les coproduccions (+81%). Això va permetre d’arribar a 7,628 milions d’euros per comprar títols com les sèries d’anime ja esmentades, però també Numberblocks, Hoodie i ZombieLars. Però una part d’aquest impuls es va concentrar en la recuperació de títols clàssics d’anime que el canal ja havia emès i dels quals tenia els doblatges fets, cosa que va permetre d’omplir la graella ràpidament però sense construir un catàleg nou i atractiu per als anys vinents.

La caiguda del 43,1% en la compra de sèries i programes l’any següent s’explica, en part, per la dinàmica habitual del cicle de drets: quan un any es fa una compra important, l’any següent la graella ja té contingut cobert. Però la lògica pressupostària va fer la resta: si el 2023 s’havia funcionat amb menys diners, la conclusió va ser que no en calien més. VilaWeb ha demanat a la direcció de 3Cat la seva versió, però no ha donat cap resposta. Així, després del 2022, el pressupost per a la producció aliena s’ha estabilitzat en xifres una mica per sobre dels 4 milions d’euros.

Ara, cal tenir en compte un matís important. El 2023, els 4,339 milions d’euros per a la compra de sèries i programes aliens van ser íntegres per a la televisió. Però després de l’aparició de la plataforma 3Cat, l’octubre d’aquell any, el pressupost del departament d’infantils es va repartir també amb els continguts digitals. Així, el 2024 el pressupost per a la compra de producció aliena per al canal Super3 va tornar a caure als 2,449 milions d’euros, i el 2025 va ser de 3,004 milions. Sumant les partides de televisió, ràdio i mitjans digitals, el 2024 el pressupost per a la producció aliena va ser de 4,195 milions d’euros, i el 2025 de 4,277 milions.

Una caiguda al nivell de les retallades

A final del 2023, el nou canal va assolir el màxim històric d’ençà del 2012, quan va començar la caiguda arran de la desinversió al canal Super3. A l’octubre va tenir un 14% d’audiència mitjana entre el públic infantil, cosa que la situava com a primer dels canals infantils. La situació d’aleshores ençà és diametralment oposada i hi ha dies que l’audiència del canal voreja el 0%.

En aquest sentit, no és banal comparar el pressupost per a la compra de productes atractius d’aquests darrers anys amb els pitjors anys del canal. Els 2,449 milions d’euros del 2024 per a televisió són la xifra més baixa d’aquests darrers quinze anys, per sota i tot dels 2,898 milions que es van gastar el 2012, quan van començar les retallades més intenses a la CCMA. I els 3,004 milions del 2025 queden per sota dels pressuposts del 2014 (3,195 milions), 2016 (4,109 milions), 2017 (4,685 milions), 2018 (3,862 milions), 2019 (4,372 milions), 2020 (3,778 milions), 2022 (7,628 milions) i 2024 (2,449 milions).

Però, com hem dit, a les partides del departament d’infantils de la CCMA del 2024 i el 2025 per a la televisió cal afegir-hi les destinades a mitjans digitals. El 2024 s’hi van destinar 1,746 milions d’euros per a la producció aliena, d’un total de 3,153 milions per a digitals. El 2025, en canvi, el pressupost per a mitjans digitals va baixar. Van ser 1,499 milions en total, 1,273 dels quals per a la producció aliena.

D’ençà del 2021, el departament d’infantils també destina diners a la producció de continguts radiofònics, però ha estat sempre producció pròpia.

Títols potents els anys posteriors, però resultats més dolents

Els anys posteriors de l’arrencada del canal també han arribat títols atractius –tot i que en menor quantitat–, com La Patrulla Peluda, Bola de Drac, One Piece o Viatges Pokémon. Tot i això, l’audiència no sempre ha respost tan bé com els primers mesos del nou Super3.

La inversió en una sèrie no garanteix l’audiència si no va acompanyada d’una comunicació efectiva. El contrast entre Bola de Drac i One Piece n’és un exemple il·lustratiu. El retorn de Bola de Drac va arribar amb una campanya de comunicació que va generar expectació i va traduir la inversió en audiència. En canvi, One Piece –una opció cara amb centenars de capítols que han representat un cost de doblatge molt elevat– no va tenir la promoció que hauria merescut aquella inversió.

Trànsit cap a l’exclusivitat digital?

La desinversió al canal de televisió, sobretot en la compra de producció aliena, fa preguntar-se pel futur del canal Super3 a la televisió tradicional. Aquest novembre, la presidenta de la CCMA, Rosa Romà, va ser entrevistada al diari Ara i va relativitzar la caiguda de les audiències lineals, que contraposava al creixement del consum digital: “Hem multiplicat per dos el consum digital d’ençà del rellançament i entre un 10% i un 13% aquest darrer any. Parlem de 60 milions de reproduccions i, per tant, n’estem satisfets.”

Segons que deia, havien decidit que el Super3 fes “una aposta centrada principalment en un consum digital” i experiències en persona al teatre o similars, i afegia que en la televisió tradicional els nens miraven continguts familiars com Eufòria. Quan se li va preguntar directament per si desapareixeria el canal de televisió clàssic, deia: “Arriba un moment que, amb els recursos que tenim, ens toca prendre decisions.”

I afegia: “Al canal lineal tenim un consum que és prou important perquè el vulguem mantenir al costat de l’aposta digital.” I concloïa: “Estudiem diferents possibilitats, que no puc avançar avui. Si poguéssim mantenir totes les finestres, les mantindríem per agregar consums. Però si acabem decidint que ens convé optar per uns altres continguts que podrien tenir un consum prioritari, ho haurem de valorar.”

Turner va canviar per sempre la manera de consumir informació televisiva amb el llançament, el primer de juny de 1980, de Cable News Network (CNN), el primer canal de notícies que emetia vint-i-quatre hores el dia. La cadena va trencar el model tradicional dels informatius limitats a franges concretes i va inaugurar una nova era marcada per la informació contínua i immediata a escala mundial.

Nascut a Cincinnati el 1938 i establert durant dècades a Atlanta, Turner va construir un dels grans imperis mediàtics dels Estats Units. Amb un estil provocador i expansiu, va crear també canals com ara TNT, Cartoon Network i Turner Classic Movies.

Abans de convertir-se en magnat mediàtic, Turner havia heretat l’empresa publicitària familiar després del suïcidi del seu pare, el 1963. Durant els anys setanta es va començar a expandir en el negoci audiovisual amb la compra d’una petita televisió d’Atlanta, que s’acabaria convertint en la base del grup Turner Broadcasting System. La gran jugada va ser la CNN: la idea d’un canal informatiu permanent va ser rebuda inicialment amb escepticisme en la indústria televisiva nord-americana, però la cobertura en directe de grans esdeveniments internacionals, com ara la guerra del Golf del 1991, va acabar consolidant la cadena com un referent mundial.

A banda els mitjans, Turner també es va destacar com a propietari esportiu. Va controlar durant anys els Atlanta Braves de beisbol i els Atlanta Hawks de l’NBA.  La seva trajectòria empresarial va culminar el 1996 amb la fusió de Turner Broadcasting i Time Warner per 7.500 milions de dòlars. Tot i retirar-se progressivament del negoci a començament dels anys 2000, Turner va continuar sent una veu influent en la comunicació i la política internacional.

Aquests darrers anys també es va distingir per l’activitat filantròpica i ecologista. El 1998 va donar mil milions de dòlars a les Nacions Unides, una de les donacions privades més elevades mai fetes a l’organització, i va impulsar iniciatives contra la proliferació nuclear i en defensa del medi. També es va convertir en un dels principals propietaris de terres dels Estats Units i va participar en programes de recuperació del bisó americà. El 2018, Turner va revelar públicament que tenia demència amb cossos de Lewy, una malaltia neurodegenerativa progressiva. L’any passat va haver de ser hospitalitzat per una pneumònia.

El consell executiu del govern ha aprovat els guardons avui, uns premis considerats “el màxim reconeixement a l’excel·lència en el camp de la comunicació a Catalunya o en llengua catalana”. Els premis es lliuraran el 19 de maig a Sabadell, en la segona cerimònia consecutiva que tindrà lloc fora de Barcelona.

Dignificació de la ràdio popular

Amb una trajectòria de gairebé 45 anys al capdavant de Radio Tele Taxi, l’executiu assenyala la “carrera professional radiofònica i empresarial d’èxit” de Justo Molinero, que “ha dignificat la ràdio popular, l’ha fet créixer i l’ha convertit en una eina de cohesió social”. També destaca l’estil “directe, empàtic i sense artificis” del periodista, que ha aconseguit “consolidar un format musical innovador” amb “gran èxit d’audiència” i “integrant generacions senceres d’immigrants”.

Pluralisme informatiu local

En el cas de Diari de Sabadell, el govern la considera una capçalera “de referència del periodisme local català”, i se’n destaca tant la “continuïtat” com la “capacitat d’adaptació”, característiques que “reforcen el valor” d’un projecte periodístic “arrelat al territori” i amb una aportació rellevant al “pluralisme informatiu local”. Diari de Sabadell és propietat de l’empresa Novapress Edicions, que edita també Diari de Terrassa i la publicació digital NacióDigital.

Pel que fa a la coproducció de TV Mataró i la XAL ‘Hospital de proximitat’, se la distingeix “per haver sabut apropar amb sensibilitat la realitat del sistema sanitari als espectadors, donant veu tant als professionals com als pacients”. La sèrie documentari, que ja arriba a la seva segona temporada i que s’ha emès a les televisions locals i també a La 2Cat, endinsa les càmeres en centres com l’Hospital de Mataró i en mostra l’activitat “sense adulterar-la”.

Porta d’entrada eficaç als nous públics

El Premi Nacional de Comunicació Digital a la plataforma 3Cat li reconeix el fet d’haver-se consolidat com un entorn de consum audiovisual “útil, accessible i plenament connectat amb els nous hàbits de l’audiència”. L’executiu assegura que amb més d’1,5 milions d’usuaris registrats, és “la tercera plataforma més escollida pels catalans” i subratlla que ha aconseguit una “penetració especialment rellevant” entre els públics “que s’han allunyat de la televisió lineal” (el 43% dels seus usuaris tenen menys de 45 anys). Tot plegat “reforça 3Cat com una porta d’entrada eficaç als nous públics i com una eina clau per ampliar l’abast del servei públic audiovisual en català”.

Un milió d’oients diaris

En el cas de RAC1, se’n distingeix la fita històrica per a la ràdio en català d’haver superat el milió d’oients diaris. En el 25è aniversari de l’emissora, “ha sabut construir i consolidar un model de comunicació basat en la credibilitat, la immediatesa i la proximitat, que l’ha portat a connectar amb l’audiència i a assolir registres històrics”.

El 27 d’octubre del 1964 RTVE va fer la primera emissió en català, i en el 60 aniversari d’aquella efemèride el Govern ha atorgat a RTVE Catalunya el Premi Nacional de Comunicació Televisiva. També en destaca la “defensa sostinguda” de la llengua catalana al llarg d’aquests anys.

També per la difusió de la música en català, el teatre, el cinema i la generació de sèries de televisió “amb gran èxit d’audiència”, així com pel paper clau en la formació i projecció de professionals que han contribuït decisivament al desenvolupament del sector audiovisual. “Una aposta que recentment s’ha vist reforçada amb la posada en marxa de La2Cat, que ha contribuït a un increment de l’oferta televisiva en català a Catalunya”.

Contribució decisiva en un diari pioner

La periodista Esther Vera ha contribuït decisivament a consolidar el diari Ara com una de les capçaleres referència del país. Vera dirigeix la publicació des del gener del 2016. L’executiu el considera un rotatiu innovador i pioner a Catalunya en àmbits com el desenvolupament de les subscripcions digitals i en el cobrament de continguts en línia.

Finalment, el Premi Nacional de Comunicació Publicitària i Corporativa ha estat per a Banc Sabadell per la campanya que va fer durant l’opa del BBVA. “Per haver sabut connectar al llarg de disset mesos amb les preocupacions, reptes i motivacions dels petits accionistes, que, al capdavall, han estat clau per mantenir la independència del banc, amb missatges propers, enginyosos i senzills que fugien dels clàssics missatges corporatius”.

En l’ocasió de Madrid, es retransmetran deu curses i estarà presentat per Jorge Casals, del programa La plaça, la cara visible de la informació taurina d’À Punt, juntament amb el torero valencià Manolo Carrión.

L’estiu passat, À Punt ja va confirmar el viratge cap al món taurí. D’ençà que el PP i Vox van entrar al Consell, hi ha hagut un tomb profund a À Punt. Quan es va crear, el llibre d’estil de la radiotelevisió pública descartava explícitament l’emissió d’espectacles que implicassen la mort de l’animal, perquè entenia que una televisió de servei públic havia d’evitar la normalització d’un espectacle cada volta més qüestionat socialment.

Amb el canvi de govern i la nova majoria del PP i Vox a les Corts, la llei de l’ens i la direcció d’À Punt han canviat, i, per tant, també ha virat l’orientació de la programació. L’opció per la tauromàquia és evident: transmissions en directe, presència en la graella radiofònica i, ara, la recuperació de curses de braus de fa dècades.

El projecte ofereix recursos pràctics i accessibles per començar a parlar català des del primer moment, amb situacions quotidianes vinculades a la feina, el barri, l’escola o l’oci. L’objectiu és acompanyar els aprenents en el pas de l’estudi teòric a l’ús efectiu de la llengua. Segons dades exposades per la corporació, hi ha 2,3 milions de persones interessades a aprendre català, però 1,6 milions encara no han pogut accedir a cap formació.

Els continguts ja són disponibles a la plataforma 3Cat i als canals digitals de 3CatCampus —YouTube, Spotify, Instagram i TikTok—, amb formats adaptats als hàbits de consum actuals. En aquesta primera fase, “Català fàcil” inclou 58 vídeos i 170 peces breus, basades en els nivells inicials A1 i A2, i estructurades en tres itineraris progressius: acollida, iniciació i base.

Els continguts són conduïts per l’actor Roger Coma i compten amb la participació de la creadora de continguts Blanca Roca en l’àmbit de xarxes. El projecte combina divulgació i elements de ficció per exemplificar situacions reals i normalitzar l’error com a part del procés d’aprenentatge, amb la participació de persones de diversos orígens com a referents lingüístics.

La presidenta de 3Cat, Rosa Romà, ha emmarcat la iniciativa en la funció de servei públic de la corporació i en la necessitat de reforçar l’ús social del català. Ha defensat que la plataforma digital pot esdevenir una eina clau per facilitar la incorporació efectiva de nous parlants. Català fàcil és també el punt de partida de 3CatCampus, un nou espai de formació digital adreçat a adolescents i adults que vol ampliar l’oferta educativa de la corporació. El projecte s’afegeix al SuperCampus, actiu d’ençà del 2024, i consolida l’aposta per oferir continguts en català accessibles i de franc en l’entorn digital.

La presentació s’ha fet dins la Setmana de la Llengua de 3Cat, dedicada enguany als nou parlants, amb la voluntat de projectar el català com una llengua útil, actual i present en tots els àmbits de la vida quotidiana.

Et faran un home. Morts silenciades és una producció del Sense ficció, dirigida per Mireia Prats i Joan Torrents, que investiga com van morir uns quants nois que van sortir de casa seva per fer el servei militar obligatori i mai més no hi van tornar.

Per la seva banda, Animals arquitectes, presentada per Núria Moliner, és una docusèrie que descobreix els millors aspectes de l’arquitectura catalana amb “un prisma fresc, actual i trencador abordant qüestions com l’ecologia, la innovació, l’habitatge i el territori”.

D’aquella primera portada històrica, que es pot consultar en aquesta informativa pàgina dedicada als cinquanta anys, se’n destaquen tres titulars: “Vint mil obrers del metall en vaga”, que ja marca una línia editorial que, tot i la llufa de burgès que es va penjar al diari, va tenir un començament més transversal que no semblaria; “Trenta-set anys després”, títol de l’editorial, i, “No hi ha política sense llibertat”, de Ricardo de la Cierva, el franquista reconvertit en demòcrata que va oferir el pregó del Dia del Llibre de fa cinquanta anys. Uns franquistes reconvertits que dominaven l’època. Sense anar més lluny, l’inefable Carles Sentís, el periodista franquista de l’any 1939, va ser clau per a aconseguir els permisos necessaris els anys setanta per a impulsar el diari.

Una de les persones que va viure intensament aquella jornada va ser Enric Cirici, un dels fundadors de l’Avui i l’únic que queda viu del grup que, al voltant de l’ànima de la iniciativa, Josep Espar i Ticó, feia més de deu anys que intentava de llançar el diari. Són noms com els germans Amorós o el notari Puig i Salellas, gent també implicada en els Fets del Palau o en la discogràfica Edigsa. “Molts érem gent de missa progressista. Anàvem poble a poble a explicar el projecte. Solíem contactar amb els rectors de la parròquia perquè ens ajudessin”, ens explicava fa uns quants dies a casa seva el mateix Cirici, que es dedicava al negoci del paper i que tenia el llenguatge i el contacte amb les empreses basques que van permetre d’imprimir el diari.

Aquest anar de poble en poble en cerca de finançament que ens comentava Cirici és la famosa història dels comptepartícips, les 34.000 persones que van posar diners per aconseguir que un dia hi hagués un diari en català. Per a entendre el caràcter transversal del projecte, dues dades sobre aquests comptepartícips: hi trobem la filla de Francesc Macià, el fill d’Enric Prat de la Riba, els fills de Jordi Pujol i el president del Barça, Agustí Montal, però també un futur batlle de la CUP, Jaume Soler i Pastells (“Vaig entrar a la presó amb l’Avui sota el braç”), valencians com Salvador Signes i Chover (“En la batalla de València, he estat una persona que ha sofert atemptats”) i Montserrat Soler i Gasset (1923), de cent tres anys, que fa mig segle que rep cada dia l’Avui. “De petita havia anat al funeral de Macià i el seu marit va ser aviador de la República”, segons que va explicar al periodista Saül Gordillo, l’home a qui el director i amo actual, Joan Vall Clara, va encarregar de fer les entrevistes als comptepartícips vius que han trobat (es poden llegir ací).

Agustí Pons, cap de la secció de Països Catalans del primer Avui, aquests dies penja al seu bloc unes interessants entrades sobre el diari en què es poden veure els comptepartícips famosos. La figura del comptepartícip era una mena de micromecenatge (s’hi podien posar fins a 100.000 pessetes) que blindava la gent davant els franquistes més que no pas la figura de l’accionista. Però no sempre. Hi va haver dies que la Guàrdia Civil va perseguir els actes de presentació del diari. I el 1973, un informe del governador franquista de València informava que “uns catalanistes catalanitzants cercaven finançament per al projecte”, ens explica Panyella, que ha visitat l’Arxiu General d’Alcalá de Henares per consultar deu anys de papers i arribar a una conclusió: “La famosa llei Fraga (qualsevol espanyol pot fundar un diari) era mentida, perquè hi faltava afegir: ‘Tret que siguis català’.”  Encara el novembre del 1975, gairebé una dècada després dels primers intents, l’administració espanyola va negar el permís al diari. Quan va arribar, el gener del 1976, no es va trigar ni tres mesos a sortir. Potser amb massa presses, consideren avui alguns. “El diari Avui va sortir enmig de l’entusiasme general, però era pobre i molt voluntarista”, comentava Jaume Guillamet, subdirector de l’Avui entre el 1980 i el 1982. “No sabien coses bàsiques de com fer un diari, al començament, com es pot veure a les fitxes que en guarda l’Arxiu General”, ens diu Panyella. “Així que el diari va sortir, ens en vam desentendre per no quedar-hi atrapats econòmicament. Tots menys en Vilalta, que s’hi va quedar”, afegia Cirici.

Els primers directors del diari van ser Josep Faulí i Josep Maria Cadena, tot i que Espar i Ticó volia que hagués estat el mític Ibáñez Escofet, que va declinar l’oferiment. A la primera redacció hi havia vint-i-quatre homes i dues dones, Maria Favà i Margarida Sáez Díez. Les dones, de mica en mica, van anar guanyant presència a la redacció: “A partir del primer de maig, hi vam entrar Alícia Fajardo, corresponsal a Roma, Laura Palmés, excel·lent periodista i reportera, i jo mateixa. M’agrada recordar-ho perquè la Laura ho alegrava tot amb la seva presència i el seu ull periodístic. És un dels primers records que en tinc. Aquest i l’astorament de ser nomenada cap de la secció d’Espanya a vint-i-un any”, ens explica Mercè Ibarz.

“Segurament, una de les coses que m’ha impactat més de descobrir –ens diu Panyella– és el Registre Oficial de Periodistes: una llista de periodistes, càrrecs i fitxatges que l’Avui, i la resta de diaris, havia de lliurar a les autoritats. Tot controlat, ho tenien. Doncs em va impactar que aquest registre encara fos actiu als anys vuitanta!” La llista de noms que han escrit a l’Avui és llarga i diversa: de Montalbán a Monzó i de Pàmies a Maria Aurèlia Capmany, passant per l’Espinàs, segurament l’home que ha marcat més el diari, i Santiago Sobrequés, el col·laborador que hi va escriure d’ençà del principi i que encara hi continua escrivint.

Els artistes Joan Miró, Salvador Dalí i Antoni Tàpies, entre més, van ajudar a finançar el projecte amb quadres i litografies, molts dels quals han acabat venuts per a eixugar el deute que el diari va arrossegar amb els anys, tot i aquell començament prometedor. Un començament recollit en aquest vídeo enregistrat per Antoni Martí la diada del 1976, quan el futur va arribar, certament, però potser el passat no va acabar de marxar, tal com ens recorda Panyella fent referència tant als franquistes reconvertits que dominaven l’època com a les declaracions d’Eduardo Mendoza de fa ben pocs dies.

Enguany, a més, amb la novetat d’un nou espai, el plató de televisió que es va inaugurar al gener i que ha estat possible gràcies a les aportacions de milers de lectors del diari. S’han programat quatre sessions per a facilitar que tothom hi pugui assistir.

Les visites seran a les 11.00, a les 13.00, a les 16.00 i a les 18.00. Per assistir-hi no cal ser subscriptors de VilaWeb, però sí que cal reservar plaça prèviament en aquest formulari.

Horari de la Botiga de VilaWeb i parada de llibres de VilaWeb al carrer de Mallorca

Al mateix edifici de la redacció, la Botiga de VilaWeb obrirà també en horari especial, de les 10.00 a les 20.00. El dia de Sant Jordi us oferirem un 10% de descompte en tots els títols.

A més, també trobareu els llibres de VilaWeb a la nostra parada al carrer de Mallorca, entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya.

Signatura de llibres

Us informem també dels autors que signaran llibres a la redacció de VilaWeb:

Vicent Partal signarà Entendre els mapes a:

– la redacció de VilaWeb: a les 12.00, les 14.00, les 17.00 i les 19.00.

– la parada de llibres del carrer de Mallorca, entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, a les 20.00.

Josep Nualart Casulleras signarà El monstre judicial i Tres dies d’agost a:

–la parada de l’Assemblea, entre la Gran Via i el Passeig de Gràcia, a les 10.00

–la redacció de VilaWeb: a les 12.00, les 14.00 i les 17.00.

– la parada de llibres al carrer de Mallorca, entre el passeig de Gràcia  i la rambla de Catalunya, a les 16.00.

Us hi esperem!

—La vostra mare, a què es dedicava?
—El taller d’impremta, que era del meu avi i el meu pare va agafar, es va convertir en un negoci familiar on la mare també treballava. Hi imprimien de tot, de papereria d’oficina a entrades dels grans concerts de Michael Jackson, de Madonna o dels Rolling Stones. El meu pare hi havia d’aplicar una seguretat extra perquè no es podia perdre cap d’aquelles entrades. Una entrada d’aquelles valia molta pasta. I eren entrades que portaven com hologrames, perquè ningú no les pogués copiar.

—El vostre pare dieu que llegia El Ciero i el Tele/eXpres.
—Sí, això m’ha explicat. A casa recordo una mica de tot: El Periódico, l’Avui, El País… I me’n recordo molt de quan va sortir El Observador.

—I el vostre diari, com a estudiant de periodisme o més gran, quin seria?
—Com a estudiant de periodisme em comprava diaris, en plural. I això és una cosa que he mantingut i que és molt sana. Per mi, el paper implica comprensió, aprendre i entendre. Entendre per després poder explicar.

—Un dia demaneu al vostre cosí de vint anys si s’informa per TV3.
—No, li dic, en un dinar familiar: “I tu com t’informes, Joan?” I llavors, sense cap mena d’avergonyiment –i penso: per què n’hauria de tenir?–, em diu: “A TikTok.” Allò em va fer aterrar molt a la realitat d’una generació que, essent a la universitat, et diu que s’informa per TikTok.

—A mi em fa més por encara que no llegeixin llibres.
—Però això no és veritat. Les grans editorials et diuen que, de llibres, se’n venen molts, més que no pas fa uns quants anys, i en paper. Però la gent llegeix moltes coses en pantalla. Passa que són coses inconnexes.

—Vaig entrevistar un especialista en addiccions i em va espantar molt l’addició a les pantalles.
—Jo em vaig espantar quan vaig descobrir que era addicta a TikTok, fa un parell d’anys. Vaig descarregar l’aplicació per entendre què era i jo, que miro sempre de fer una mínima migdiada, em ficava al llit i entrava en un estat narcòtic absolut amb TikTok, amb històries absurdíssimes, però no podia deixar de mirar la pantalla. I quan sonava el despertador no havia dormit. Això em va durar dos mesos o tres i vaig desinstal·lar l’aplicació. Ara l’he tornada a instal·lar, però ja no en sóc addicta.

—Quantes hores us hi podíeu estar?
—Una hora i mitja el dia. Una hora i mitja, amb dos fills petits i una feina que no s’acaba mai, era molt.

—Avui és dimecres i al llibre dieu que el dimecres hauríeu de ser a Gavà fent flexions amb l’entrenador personal. Què ha passat?
—Burpees. Sí, ho he abandonat. I no pot ser. Però ho he abandonat perquè sempre em surten coses de feina. Anava a Castelldefels.

—Expliqueu que el vostre entrenador us parla del perill de menjar sucre i processats. I acabeu comparant l’alimentació alimentària amb la informativa.
—Em sembla interessant d’establir un paral·lelisme entre què hem detectat i convingut entre tots que no és bo per a la nostra salut física i la mental (el sucre, els processats), i una cosa que crec que estaria molt bé de convenir: que hi ha una manera d’informar-se que tampoc no és bona per a nosaltres, per la salut mental i per la salut social.

—Allarguem la metàfora. No sols tenim dietistes que ens vigilen l’alimentació, sinó que també tenim inspectors que prohibeixen vendre un iogurt si porta metzines. Hauríem de prohibir també segons quins productes informatius?
—Prohibir crec que no és la solució. Eduquem: eduquem els nanos a les escoles i els adults a fora, que n’hi ha uns quants que no se saben moure en el món mediàtic. Jo preferiria més explicar i que la gent ho entengués. L’educació mediàtica no és ensenyar a un nen a fer una notícia.

—No sé si, amb aquest llibre, ens dieu que esteu espantada o no pel canvi d’hàbits informatius, la quantitat de notícies falses, l’addicció a xarxes, etc. Ho esteu?
—Tampoc no ho sé. Hi ha dies que em llevo espantada i hi ha dies que no. Fa un mes, amb la intel·ligència artificial, estava molt espantada. Supermegaespantada. Ara no tant. Crec en la resiliència. Hi ha hagut èpoques molt pitjors. Els humans no som tan imbècils. La paraula no és espantada: estic a l’expectativa. Som en un moment de transició. I no s’ha definit encara com ens acabarem informant d’aquí a deu anys o vint.

—Chomsky deia que pel mateix canal per on ens arriba la informació, la premsa, també ens arriba la propaganda. Els periodistes també fem propaganda?
—Crec que ens hi esforcem molt per fer un periodisme digne i honest. La gran majoria. Autocrítica sempre, però si em preguntes si faig propaganda, et diria que no. Intento que no.

—L’últim gol que us han marcat?
—No ho sé, no te’l diré.

—Hi ha un aspecte divertit al llibre: coses que es podien fer amb els diaris en paper. Per exemple, el paper de diari es posava al terra acabat de fregar.
—O per a embolicar calçots.

—Encendre el foc.
—Si se’t mullen les sabates, hi poses paper a dins i desapareix la humitat.

—Fer una pilota de futbol de paper i cel·lo.
—Una paperina de castanyes.

—Un llibre recent que hàgiu llegit per plaer i que recomaneu?
—Vaig conèixer Regina Rodríguez Sirvent i ens vam mig enamorar. És un fenomen literari que ha venut 100.000 exemplars. Va fer Les calces al sol i ara Crispetes de matinada.

—Què fareu en el futur? Ràdio, periodisme escrit, sereu on sou?
—No ho sé. No planifico gaire. Però canviarà tant, tot! El vídeo continuarà essent clau. Ara mateix, sí que “video killed the radio star” [lletra de cançó que vol dir: “el vídeo ha matat l’estrella de la ràdio”]. Els vídeos a internet són el format amb què es consumeix la informació.

—I com detectarem, doncs, els vídeos falsos d’Ariadna Oltra que algú farà amb IA?
—Doncs hauran de posar TV3. Els mitjans tradicionals seran un reducte on ens podrem defensar de les notícies falses deliberades i de les campanyes de desinformació: seran els mitjans ben o mal anomenats tradicionals.

—Voldríeu afegir alguna cosa que no us hagi preguntat?
—No. Em sembla bé el teu marc mental. No necessito afegir-hi res més.

En un missatge a les xarxes, Catalunya Ràdio ha explicat que Sánchez els havia comunicat que finalment no podria assistir a l’entrevista a què s’havia compromès. L’emissora ha demanat disculpes als oients i ha anunciat que en donaria més detalls durant l’emissió del programa.

Ustrell ha expressat obertament el malestar per la cancel·lació. En l’editorial, s’ha disculpat per l’expectativa suscitada i ha criticat amb duresa l’actitud del president espanyol: “Qui demana confiança ha de ser fiable o, almenys, tenir paraula”, ha dit.

I ha fet aquest retret a Sánchez: “Quan un dirigent adquireix un compromís no concedeix cap privilegi, no fa cap favor a ningú. Tant se val si és una promesa electoral, una reunió de treball o sotmetre’s a preguntes d’un mitjà de comunicació. El polític assumeix una obligació inherent al càrrec que ocupa, i és precisament aquest respecte a la ciutadania allò que ha de ser i ha de fonamentar una visió d’un polític, d’un bon polític.” I encara ha afegit: “El prestigi de les institucions no es recupera amb bones intencions. […] Quan la paraula d’un dirigent perd valor, trontolla la credibilitat institucional.”

“Qui demana confiança ha de tenir paraula.” Ricard Ustrell reflexiona sobre el compromís i la paraula donada després que Pedro Sánchez hagi posposat a última hora l’entrevista amb el #MatíCatRàdiohttps://t.co/otmVy73xYN pic.twitter.com/2AysnPHBN4

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) April 17, 2026

L’entrevista s’havia de fer aprofitant una sèrie de reunions amb dirigents internacionals progressistes organitzades per Sánchez a Barcelona avui i demà, en un intent de projectar el seu paper en l’escena internacional.

Era una entrevista significativa, perquè s’havia de convertir en el primer president del govern espanyol a visitar els estudis de l’emissora en 26 anys, d’ençà de la conversa entre Antoni Bassas i José María Aznar l’any 2000.

Els informatius que donen més espai a la cultura en català són els de TV3, però, tot i això, només representa la meitat de les peces culturals (50,7%). A les principals ràdios del país és menys de la meitat, amb el 44,9% a RAC1 i el 43,7% a Catalunya Ràdio. A Betevé representa el 45,7%, una xifra molt semblant a la de la cultura que apareix a la resta de la programació (47,5%).

A la resta de la graella, després de TVE Catalunya qui ha ofert més cultura en català ha estat el Canal 33, amb el 57,8%, molt semblant al 57,3% de TV3. A Catalunya Ràdio és el 53,8% i a RAC1, tan sols el 39,9%.

La cultura en català representa entre el 40% i el 60% dels continguts culturals a les principals ràdios i televisions de Catalunya #InformesCAC #Cultura
https://t.co/OdA3aEvTSX pic.twitter.com/7JmiutHH8p

— CAC (@Consell_Audio) April 16, 2026

L’espai de la cultura als mitjans

L’informe La cultura als serveis de comunicació lineals: temes, veus i continguts. Any 2025 analitza la presència de la cultura tant en informatius com a la resta de la programació. Inclou l’estudi dels temes tractats i les veus protagonistes i quantifica l’espai que ocupa la cultura catalana i, en particular, la cultura catalana en llengua catalana. Aquest informe segueix les directrius metodològiques de l’anàlisi sobre la cultura corresponent al 2024.

Els mitjans analitzats són els generalistes TV3, TVE Catalunya-la 2Cat, Betevé, Catalunya Ràdio i RAC1, a més del canal temàtic de cultura i coneixement del grup CCMA, el 33. Cal remarcar que TVE Catalunya va mantenir les desconnexions específiques per a Catalunya fins el 12 d’octubre de 2025, quan van començar les emissions de la 2Cat com a nou canal de RTVE Catalunya.

Espai dedicat a la cultura

Més enllà de l’idioma emprat, la presència de continguts culturals en la programació generalista presenta proporcions desiguals, del 32,4% a Betevé al 14,8% a RAC1. El 33, canal cultural, dedica un 38% dels continguts a la cultura. L’alt percentatge de Betevé s’explica per l’atenció a l’actualitat cultural i la història de la ciutat.

La creació cultural –amb percentatges superiors al 50% tant als informatius com als programes de tots els mitjans– i el patrimoni cultural –entre el 10% i el 25%, en la majoria de casos– han estat els dos grans blocs temàtics. Els segueixen, amb un pes més baix, el consum i les indústries culturals i la política cultural.

Dins les disciplines, la música es destaca amb claredat (40%) als informatius i als programes. El cinema i l’audiovisual ocupen el segon lloc als informatius, mentre que als programes tenen més pes el teatre, la literatura, les arts plàstiques i l’assaig.

L’informe incorpora, per primera vegada, l’anàlisi de veus. Les persones que es dediquen a activitats culturals han representat des de l’11% de les intervencions als informatius de TV3 fins al 3,4% a la 2Cat i RAC1. La presència de dones entre les veus de la cultura és inferior al 50% en general, amb dues excepcions: representen el 56,6% de les entrevistes culturals a Catalunya Ràdio i el 69,2% de les intervencions sobre cultura als informatius de la 2Cat.

Segons que ha informat l’acadèmia, la proclamació s’ha fet d’acord amb el calendari electoral i els estatuts de l’entitat, havent vençut el termini el 9 d’abril. La comissió electoral, formada per Ana Ruiz, Gerardo León i Antonio Martí, ha validat la candidatura com a única presentada.

Ara s’obre el període per a presentar recursos. Una volta resolts, es farà la proclamació definitiva. Com que només hi ha una candidatura, no caldrà fer votacions i el procés quedarà pendent de la ratificació per part de l’assemblea general, convocada per al 20 d’abril.

La candidatura és formada per catorze professionals del sector audiovisual valencià, amb criteris de paritat i amb perfils diversos de producció, direcció, guió, música i àmbits tècnics.

A més de March com a presidenta, en formen part María Alejandra Mora Pérez com a vice-presidenta primera i Pablo González Guillén com a vice-president segon. També hi figuren Guillermo Polo Gandía com a secretari i José Manuel Sospedra Aguado com a tresorer, juntament amb una desena de vocals de diferents especialitats.

El programa proposa de reforçar l’estructura de l’acadèmia i el seu paper com a entitat representativa del sector audiovisual valencià. També inclou iniciatives per a la vertebració territorial, la promoció de les obres audiovisuals i la col·laboració amb les administracions públiques, així com mesures per a millorar l’entorn professional.

Amb la ratificació prevista el 20 d’abril, es tancarà el procés de renovació dels òrgans de govern de l’entitat per al nou mandat.