El projecte ofereix recursos pràctics i accessibles per començar a parlar català des del primer moment, amb situacions quotidianes vinculades a la feina, el barri, l’escola o l’oci. L’objectiu és acompanyar els aprenents en el pas de l’estudi teòric a l’ús efectiu de la llengua. Segons dades exposades per la corporació, hi ha 2,3 milions de persones interessades a aprendre català, però 1,6 milions encara no han pogut accedir a cap formació.

Els continguts ja són disponibles a la plataforma 3Cat i als canals digitals de 3CatCampus —YouTube, Spotify, Instagram i TikTok—, amb formats adaptats als hàbits de consum actuals. En aquesta primera fase, “Català fàcil” inclou 58 vídeos i 170 peces breus, basades en els nivells inicials A1 i A2, i estructurades en tres itineraris progressius: acollida, iniciació i base.

Els continguts són conduïts per l’actor Roger Coma i compten amb la participació de la creadora de continguts Blanca Roca en l’àmbit de xarxes. El projecte combina divulgació i elements de ficció per exemplificar situacions reals i normalitzar l’error com a part del procés d’aprenentatge, amb la participació de persones de diversos orígens com a referents lingüístics.

La presidenta de 3Cat, Rosa Romà, ha emmarcat la iniciativa en la funció de servei públic de la corporació i en la necessitat de reforçar l’ús social del català. Ha defensat que la plataforma digital pot esdevenir una eina clau per facilitar la incorporació efectiva de nous parlants. Català fàcil és també el punt de partida de 3CatCampus, un nou espai de formació digital adreçat a adolescents i adults que vol ampliar l’oferta educativa de la corporació. El projecte s’afegeix al SuperCampus, actiu d’ençà del 2024, i consolida l’aposta per oferir continguts en català accessibles i de franc en l’entorn digital.

La presentació s’ha fet dins la Setmana de la Llengua de 3Cat, dedicada enguany als nou parlants, amb la voluntat de projectar el català com una llengua útil, actual i present en tots els àmbits de la vida quotidiana.

Et faran un home. Morts silenciades és una producció del Sense ficció, dirigida per Mireia Prats i Joan Torrents, que investiga com van morir uns quants nois que van sortir de casa seva per fer el servei militar obligatori i mai més no hi van tornar.

Per la seva banda, Animals arquitectes, presentada per Núria Moliner, és una docusèrie que descobreix els millors aspectes de l’arquitectura catalana amb “un prisma fresc, actual i trencador abordant qüestions com l’ecologia, la innovació, l’habitatge i el territori”.

D’aquella primera portada històrica, que es pot consultar en aquesta informativa pàgina dedicada als cinquanta anys, se’n destaquen tres titulars: “Vint mil obrers del metall en vaga”, que ja marca una línia editorial que, tot i la llufa de burgès que es va penjar al diari, va tenir un començament més transversal que no semblaria; “Trenta-set anys després”, títol de l’editorial, i, “No hi ha política sense llibertat”, de Ricardo de la Cierva, el franquista reconvertit en demòcrata que va oferir el pregó del Dia del Llibre de fa cinquanta anys. Uns franquistes reconvertits que dominaven l’època. Sense anar més lluny, l’inefable Carles Sentís, el periodista franquista de l’any 1939, va ser clau per a aconseguir els permisos necessaris els anys setanta per a impulsar el diari.

Una de les persones que va viure intensament aquella jornada va ser Enric Cirici, un dels fundadors de l’Avui i l’únic que queda viu del grup que, al voltant de l’ànima de la iniciativa, Josep Espar i Ticó, feia més de deu anys que intentava de llançar el diari. Són noms com els germans Amorós o el notari Puig i Salellas, gent també implicada en els Fets del Palau o en la discogràfica Edigsa. “Molts érem gent de missa progressista. Anàvem poble a poble a explicar el projecte. Solíem contactar amb els rectors de la parròquia perquè ens ajudessin”, ens explicava fa uns quants dies a casa seva el mateix Cirici, que es dedicava al negoci del paper i que tenia el llenguatge i el contacte amb les empreses basques que van permetre d’imprimir el diari.

Aquest anar de poble en poble en cerca de finançament que ens comentava Cirici és la famosa història dels comptepartícips, les 34.000 persones que van posar diners per aconseguir que un dia hi hagués un diari en català. Per a entendre el caràcter transversal del projecte, dues dades sobre aquests comptepartícips: hi trobem la filla de Francesc Macià, el fill d’Enric Prat de la Riba, els fills de Jordi Pujol i el president del Barça, Agustí Montal, però també un futur batlle de la CUP, Jaume Soler i Pastells (“Vaig entrar a la presó amb l’Avui sota el braç”), valencians com Salvador Signes i Chover (“En la batalla de València, he estat una persona que ha sofert atemptats”) i Montserrat Soler i Gasset (1923), de cent tres anys, que fa mig segle que rep cada dia l’Avui. “De petita havia anat al funeral de Macià i el seu marit va ser aviador de la República”, segons que va explicar al periodista Saül Gordillo, l’home a qui el director i amo actual, Joan Vall Clara, va encarregar de fer les entrevistes als comptepartícips vius que han trobat (es poden llegir ací).

Agustí Pons, cap de la secció de Països Catalans del primer Avui, aquests dies penja al seu bloc unes interessants entrades sobre el diari en què es poden veure els comptepartícips famosos. La figura del comptepartícip era una mena de micromecenatge (s’hi podien posar fins a 100.000 pessetes) que blindava la gent davant els franquistes més que no pas la figura de l’accionista. Però no sempre. Hi va haver dies que la Guàrdia Civil va perseguir els actes de presentació del diari. I el 1973, un informe del governador franquista de València informava que “uns catalanistes catalanitzants cercaven finançament per al projecte”, ens explica Panyella, que ha visitat l’Arxiu General d’Alcalá de Henares per consultar deu anys de papers i arribar a una conclusió: “La famosa llei Fraga (qualsevol espanyol pot fundar un diari) era mentida, perquè hi faltava afegir: ‘Tret que siguis català’.”  Encara el novembre del 1975, gairebé una dècada després dels primers intents, l’administració espanyola va negar el permís al diari. Quan va arribar, el gener del 1976, no es va trigar ni tres mesos a sortir. Potser amb massa presses, consideren avui alguns. “El diari Avui va sortir enmig de l’entusiasme general, però era pobre i molt voluntarista”, comentava Jaume Guillamet, subdirector de l’Avui entre el 1980 i el 1982. “No sabien coses bàsiques de com fer un diari, al començament, com es pot veure a les fitxes que en guarda l’Arxiu General”, ens diu Panyella. “Així que el diari va sortir, ens en vam desentendre per no quedar-hi atrapats econòmicament. Tots menys en Vilalta, que s’hi va quedar”, afegia Cirici.

Els primers directors del diari van ser Josep Faulí i Josep Maria Cadena, tot i que Espar i Ticó volia que hagués estat el mític Ibáñez Escofet, que va declinar l’oferiment. A la primera redacció hi havia vint-i-quatre homes i dues dones, Maria Favà i Margarida Sáez Díez. Les dones, de mica en mica, van anar guanyant presència a la redacció: “A partir del primer de maig, hi vam entrar Alícia Fajardo, corresponsal a Roma, Laura Palmés, excel·lent periodista i reportera, i jo mateixa. M’agrada recordar-ho perquè la Laura ho alegrava tot amb la seva presència i el seu ull periodístic. És un dels primers records que en tinc. Aquest i l’astorament de ser nomenada cap de la secció d’Espanya a vint-i-un any”, ens explica Mercè Ibarz.

“Segurament, una de les coses que m’ha impactat més de descobrir –ens diu Panyella– és el Registre Oficial de Periodistes: una llista de periodistes, càrrecs i fitxatges que l’Avui, i la resta de diaris, havia de lliurar a les autoritats. Tot controlat, ho tenien. Doncs em va impactar que aquest registre encara fos actiu als anys vuitanta!” La llista de noms que han escrit a l’Avui és llarga i diversa: de Montalbán a Monzó i de Pàmies a Maria Aurèlia Capmany, passant per l’Espinàs, segurament l’home que ha marcat més el diari, i Santiago Sobrequés, el col·laborador que hi va escriure d’ençà del principi i que encara hi continua escrivint.

Els artistes Joan Miró, Salvador Dalí i Antoni Tàpies, entre més, van ajudar a finançar el projecte amb quadres i litografies, molts dels quals han acabat venuts per a eixugar el deute que el diari va arrossegar amb els anys, tot i aquell començament prometedor. Un començament recollit en aquest vídeo enregistrat per Antoni Martí la diada del 1976, quan el futur va arribar, certament, però potser el passat no va acabar de marxar, tal com ens recorda Panyella fent referència tant als franquistes reconvertits que dominaven l’època com a les declaracions d’Eduardo Mendoza de fa ben pocs dies.

Enguany, a més, amb la novetat d’un nou espai, el plató de televisió que es va inaugurar al gener i que ha estat possible gràcies a les aportacions de milers de lectors del diari. S’han programat quatre sessions per a facilitar que tothom hi pugui assistir.

Les visites seran a les 11.00, a les 13.00, a les 16.00 i a les 18.00. Per assistir-hi no cal ser subscriptors de VilaWeb, però sí que cal reservar plaça prèviament en aquest formulari.

Horari de la Botiga de VilaWeb i parada de llibres de VilaWeb al carrer de Mallorca

Al mateix edifici de la redacció, la Botiga de VilaWeb obrirà també en horari especial, de les 10.00 a les 20.00. El dia de Sant Jordi us oferirem un 10% de descompte en tots els títols.

A més, també trobareu els llibres de VilaWeb a la nostra parada al carrer de Mallorca, entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya.

Signatura de llibres

Us informem també dels autors que signaran llibres a la redacció de VilaWeb:

Vicent Partal signarà Entendre els mapes a:

– la redacció de VilaWeb: a les 12.00, les 14.00, les 17.00 i les 19.00.

– la parada de llibres del carrer de Mallorca, entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, a les 20.00.

Josep Nualart Casulleras signarà El monstre judicial i Tres dies d’agost a:

–la parada de l’Assemblea, entre la Gran Via i el Passeig de Gràcia, a les 10.00

–la redacció de VilaWeb: a les 12.00, les 14.00 i les 17.00.

– la parada de llibres al carrer de Mallorca, entre el passeig de Gràcia  i la rambla de Catalunya, a les 16.00.

Us hi esperem!

—La vostra mare, a què es dedicava?
—El taller d’impremta, que era del meu avi i el meu pare va agafar, es va convertir en un negoci familiar on la mare també treballava. Hi imprimien de tot, de papereria d’oficina a entrades dels grans concerts de Michael Jackson, de Madonna o dels Rolling Stones. El meu pare hi havia d’aplicar una seguretat extra perquè no es podia perdre cap d’aquelles entrades. Una entrada d’aquelles valia molta pasta. I eren entrades que portaven com hologrames, perquè ningú no les pogués copiar.

—El vostre pare dieu que llegia El Ciero i el Tele/eXpres.
—Sí, això m’ha explicat. A casa recordo una mica de tot: El Periódico, l’Avui, El País… I me’n recordo molt de quan va sortir El Observador.

—I el vostre diari, com a estudiant de periodisme o més gran, quin seria?
—Com a estudiant de periodisme em comprava diaris, en plural. I això és una cosa que he mantingut i que és molt sana. Per mi, el paper implica comprensió, aprendre i entendre. Entendre per després poder explicar.

—Un dia demaneu al vostre cosí de vint anys si s’informa per TV3.
—No, li dic, en un dinar familiar: “I tu com t’informes, Joan?” I llavors, sense cap mena d’avergonyiment –i penso: per què n’hauria de tenir?–, em diu: “A TikTok.” Allò em va fer aterrar molt a la realitat d’una generació que, essent a la universitat, et diu que s’informa per TikTok.

—A mi em fa més por encara que no llegeixin llibres.
—Però això no és veritat. Les grans editorials et diuen que, de llibres, se’n venen molts, més que no pas fa uns quants anys, i en paper. Però la gent llegeix moltes coses en pantalla. Passa que són coses inconnexes.

—Vaig entrevistar un especialista en addiccions i em va espantar molt l’addició a les pantalles.
—Jo em vaig espantar quan vaig descobrir que era addicta a TikTok, fa un parell d’anys. Vaig descarregar l’aplicació per entendre què era i jo, que miro sempre de fer una mínima migdiada, em ficava al llit i entrava en un estat narcòtic absolut amb TikTok, amb històries absurdíssimes, però no podia deixar de mirar la pantalla. I quan sonava el despertador no havia dormit. Això em va durar dos mesos o tres i vaig desinstal·lar l’aplicació. Ara l’he tornada a instal·lar, però ja no en sóc addicta.

—Quantes hores us hi podíeu estar?
—Una hora i mitja el dia. Una hora i mitja, amb dos fills petits i una feina que no s’acaba mai, era molt.

—Avui és dimecres i al llibre dieu que el dimecres hauríeu de ser a Gavà fent flexions amb l’entrenador personal. Què ha passat?
—Burpees. Sí, ho he abandonat. I no pot ser. Però ho he abandonat perquè sempre em surten coses de feina. Anava a Castelldefels.

—Expliqueu que el vostre entrenador us parla del perill de menjar sucre i processats. I acabeu comparant l’alimentació alimentària amb la informativa.
—Em sembla interessant d’establir un paral·lelisme entre què hem detectat i convingut entre tots que no és bo per a la nostra salut física i la mental (el sucre, els processats), i una cosa que crec que estaria molt bé de convenir: que hi ha una manera d’informar-se que tampoc no és bona per a nosaltres, per la salut mental i per la salut social.

—Allarguem la metàfora. No sols tenim dietistes que ens vigilen l’alimentació, sinó que també tenim inspectors que prohibeixen vendre un iogurt si porta metzines. Hauríem de prohibir també segons quins productes informatius?
—Prohibir crec que no és la solució. Eduquem: eduquem els nanos a les escoles i els adults a fora, que n’hi ha uns quants que no se saben moure en el món mediàtic. Jo preferiria més explicar i que la gent ho entengués. L’educació mediàtica no és ensenyar a un nen a fer una notícia.

—No sé si, amb aquest llibre, ens dieu que esteu espantada o no pel canvi d’hàbits informatius, la quantitat de notícies falses, l’addicció a xarxes, etc. Ho esteu?
—Tampoc no ho sé. Hi ha dies que em llevo espantada i hi ha dies que no. Fa un mes, amb la intel·ligència artificial, estava molt espantada. Supermegaespantada. Ara no tant. Crec en la resiliència. Hi ha hagut èpoques molt pitjors. Els humans no som tan imbècils. La paraula no és espantada: estic a l’expectativa. Som en un moment de transició. I no s’ha definit encara com ens acabarem informant d’aquí a deu anys o vint.

—Chomsky deia que pel mateix canal per on ens arriba la informació, la premsa, també ens arriba la propaganda. Els periodistes també fem propaganda?
—Crec que ens hi esforcem molt per fer un periodisme digne i honest. La gran majoria. Autocrítica sempre, però si em preguntes si faig propaganda, et diria que no. Intento que no.

—L’últim gol que us han marcat?
—No ho sé, no te’l diré.

—Hi ha un aspecte divertit al llibre: coses que es podien fer amb els diaris en paper. Per exemple, el paper de diari es posava al terra acabat de fregar.
—O per a embolicar calçots.

—Encendre el foc.
—Si se’t mullen les sabates, hi poses paper a dins i desapareix la humitat.

—Fer una pilota de futbol de paper i cel·lo.
—Una paperina de castanyes.

—Un llibre recent que hàgiu llegit per plaer i que recomaneu?
—Vaig conèixer Regina Rodríguez Sirvent i ens vam mig enamorar. És un fenomen literari que ha venut 100.000 exemplars. Va fer Les calces al sol i ara Crispetes de matinada.

—Què fareu en el futur? Ràdio, periodisme escrit, sereu on sou?
—No ho sé. No planifico gaire. Però canviarà tant, tot! El vídeo continuarà essent clau. Ara mateix, sí que “video killed the radio star” [lletra de cançó que vol dir: “el vídeo ha matat l’estrella de la ràdio”]. Els vídeos a internet són el format amb què es consumeix la informació.

—I com detectarem, doncs, els vídeos falsos d’Ariadna Oltra que algú farà amb IA?
—Doncs hauran de posar TV3. Els mitjans tradicionals seran un reducte on ens podrem defensar de les notícies falses deliberades i de les campanyes de desinformació: seran els mitjans ben o mal anomenats tradicionals.

—Voldríeu afegir alguna cosa que no us hagi preguntat?
—No. Em sembla bé el teu marc mental. No necessito afegir-hi res més.

En un missatge a les xarxes, Catalunya Ràdio ha explicat que Sánchez els havia comunicat que finalment no podria assistir a l’entrevista a què s’havia compromès. L’emissora ha demanat disculpes als oients i ha anunciat que en donaria més detalls durant l’emissió del programa.

Ustrell ha expressat obertament el malestar per la cancel·lació. En l’editorial, s’ha disculpat per l’expectativa suscitada i ha criticat amb duresa l’actitud del president espanyol: “Qui demana confiança ha de ser fiable o, almenys, tenir paraula”, ha dit.

I ha fet aquest retret a Sánchez: “Quan un dirigent adquireix un compromís no concedeix cap privilegi, no fa cap favor a ningú. Tant se val si és una promesa electoral, una reunió de treball o sotmetre’s a preguntes d’un mitjà de comunicació. El polític assumeix una obligació inherent al càrrec que ocupa, i és precisament aquest respecte a la ciutadania allò que ha de ser i ha de fonamentar una visió d’un polític, d’un bon polític.” I encara ha afegit: “El prestigi de les institucions no es recupera amb bones intencions. […] Quan la paraula d’un dirigent perd valor, trontolla la credibilitat institucional.”

“Qui demana confiança ha de tenir paraula.” Ricard Ustrell reflexiona sobre el compromís i la paraula donada després que Pedro Sánchez hagi posposat a última hora l’entrevista amb el #MatíCatRàdiohttps://t.co/otmVy73xYN pic.twitter.com/2AysnPHBN4

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) April 17, 2026

L’entrevista s’havia de fer aprofitant una sèrie de reunions amb dirigents internacionals progressistes organitzades per Sánchez a Barcelona avui i demà, en un intent de projectar el seu paper en l’escena internacional.

Era una entrevista significativa, perquè s’havia de convertir en el primer president del govern espanyol a visitar els estudis de l’emissora en 26 anys, d’ençà de la conversa entre Antoni Bassas i José María Aznar l’any 2000.

Els informatius que donen més espai a la cultura en català són els de TV3, però, tot i això, només representa la meitat de les peces culturals (50,7%). A les principals ràdios del país és menys de la meitat, amb el 44,9% a RAC1 i el 43,7% a Catalunya Ràdio. A Betevé representa el 45,7%, una xifra molt semblant a la de la cultura que apareix a la resta de la programació (47,5%).

A la resta de la graella, després de TVE Catalunya qui ha ofert més cultura en català ha estat el Canal 33, amb el 57,8%, molt semblant al 57,3% de TV3. A Catalunya Ràdio és el 53,8% i a RAC1, tan sols el 39,9%.

La cultura en català representa entre el 40% i el 60% dels continguts culturals a les principals ràdios i televisions de Catalunya #InformesCAC #Cultura
https://t.co/OdA3aEvTSX pic.twitter.com/7JmiutHH8p

— CAC (@Consell_Audio) April 16, 2026

L’espai de la cultura als mitjans

L’informe La cultura als serveis de comunicació lineals: temes, veus i continguts. Any 2025 analitza la presència de la cultura tant en informatius com a la resta de la programació. Inclou l’estudi dels temes tractats i les veus protagonistes i quantifica l’espai que ocupa la cultura catalana i, en particular, la cultura catalana en llengua catalana. Aquest informe segueix les directrius metodològiques de l’anàlisi sobre la cultura corresponent al 2024.

Els mitjans analitzats són els generalistes TV3, TVE Catalunya-la 2Cat, Betevé, Catalunya Ràdio i RAC1, a més del canal temàtic de cultura i coneixement del grup CCMA, el 33. Cal remarcar que TVE Catalunya va mantenir les desconnexions específiques per a Catalunya fins el 12 d’octubre de 2025, quan van començar les emissions de la 2Cat com a nou canal de RTVE Catalunya.

Espai dedicat a la cultura

Més enllà de l’idioma emprat, la presència de continguts culturals en la programació generalista presenta proporcions desiguals, del 32,4% a Betevé al 14,8% a RAC1. El 33, canal cultural, dedica un 38% dels continguts a la cultura. L’alt percentatge de Betevé s’explica per l’atenció a l’actualitat cultural i la història de la ciutat.

La creació cultural –amb percentatges superiors al 50% tant als informatius com als programes de tots els mitjans– i el patrimoni cultural –entre el 10% i el 25%, en la majoria de casos– han estat els dos grans blocs temàtics. Els segueixen, amb un pes més baix, el consum i les indústries culturals i la política cultural.

Dins les disciplines, la música es destaca amb claredat (40%) als informatius i als programes. El cinema i l’audiovisual ocupen el segon lloc als informatius, mentre que als programes tenen més pes el teatre, la literatura, les arts plàstiques i l’assaig.

L’informe incorpora, per primera vegada, l’anàlisi de veus. Les persones que es dediquen a activitats culturals han representat des de l’11% de les intervencions als informatius de TV3 fins al 3,4% a la 2Cat i RAC1. La presència de dones entre les veus de la cultura és inferior al 50% en general, amb dues excepcions: representen el 56,6% de les entrevistes culturals a Catalunya Ràdio i el 69,2% de les intervencions sobre cultura als informatius de la 2Cat.

Segons que ha informat l’acadèmia, la proclamació s’ha fet d’acord amb el calendari electoral i els estatuts de l’entitat, havent vençut el termini el 9 d’abril. La comissió electoral, formada per Ana Ruiz, Gerardo León i Antonio Martí, ha validat la candidatura com a única presentada.

Ara s’obre el període per a presentar recursos. Una volta resolts, es farà la proclamació definitiva. Com que només hi ha una candidatura, no caldrà fer votacions i el procés quedarà pendent de la ratificació per part de l’assemblea general, convocada per al 20 d’abril.

La candidatura és formada per catorze professionals del sector audiovisual valencià, amb criteris de paritat i amb perfils diversos de producció, direcció, guió, música i àmbits tècnics.

A més de March com a presidenta, en formen part María Alejandra Mora Pérez com a vice-presidenta primera i Pablo González Guillén com a vice-president segon. També hi figuren Guillermo Polo Gandía com a secretari i José Manuel Sospedra Aguado com a tresorer, juntament amb una desena de vocals de diferents especialitats.

El programa proposa de reforçar l’estructura de l’acadèmia i el seu paper com a entitat representativa del sector audiovisual valencià. També inclou iniciatives per a la vertebració territorial, la promoció de les obres audiovisuals i la col·laboració amb les administracions públiques, així com mesures per a millorar l’entorn professional.

Amb la ratificació prevista el 20 d’abril, es tancarà el procés de renovació dels òrgans de govern de l’entitat per al nou mandat.

—Quina valoració en feu, de la sortida de l’Avui ara fa mig segle?
—Doncs que l’Avui no era una cosa de la burgesia. L’Avui era una cosa molt transversal, molt de país. Per exemple, a Girona, qui convocava les reunions era en Nic, l’ex-batlle d’Arbúcies [de la CUP]. Per tant, era molt transversal. Aquells anys hi havia Serra d’Or i Tele/Estel, però un diari en català no hi era. A Calonge, l’impulsor era el meu veí de casa, que es va morir ara fa poc, amb cent anys i escaig, que va fer de fariner i després es va posar a fer de manobre.

—Per a tirar endavant el projecte hi va haver 34.000 persones que hi van posar diners per mitjà d’una figura medieval: eren comptepartícips. Per què es va recórrer a aquesta figura?
—Per no complicar gaire el procés burocràtic. Si muntaves una societat, agafaves socis i anaves al notari, la cosa era complexa. Però també perquè, com ha demostrat Jordi Panyella anant a l’arxiu a Madrid, perquè així feies una mica de defensa i la gent no estava tan exposada com els accionistes. L’Avui va sortir el 1976, però pensa que es mobilitzaven d’ençà del 1970! Poble a poble. I es trobaven amb coses com ara: “Avui no ho podem fer perquè la Guàrdia Civil no ens deixa.” D’ençà del 1970, pagaven diners a una gent que deia que un dia sortiria un diari en català. Una gent amb historial, eren la gent dels fets de Palau, de la llibreria Ona, d’Edigsa [Jaume Vilalta, Josep Maria Puig i Salellas, Josep Espar i Ticó, Enric Cirici…].

—Qui hi posava diners, per exemple?
—De la part de números que hem trobat (més o menys, la meitat), Joan Manuel Serrat va ser dels que en va posar més. Hi va posar 100.000 pessetes de l’època. No hi hem pogut parlar perquè ara no té ganes de parlar d’aquestes coses, però això ho hem provat. I té una explicació: en Serrat ja era algú, que tenia diners i estava per aquestes històries, com hi estava tot el país. I acabava de fer cèntims amb Edigsa. Hi insisteixo: parlem de gent que el 1970 posava diners perquè un dia hi hagués un diari en català. L’Avui va ser una operació que va afectar, amb noms i cognoms (via comptepartícip, subscriptor, accionista o en l’ampliació de capital que es va fer), més de 70.000 o 80.000 persones, no 34.000. Ho sento, però 70.000 o 80.000 persones posades en un únic projecte l’any 1970 és una brutalitat immensa.

—Quants n’hi ha de vius, dels 34.000?
—No ho sabem. Aquí hi ha una altra cosa, que és la memòria. “Aquest és el paper que van donar en el seu moment al meu pare, que es va morir l’any passat, però el tenia penjat”, ens diu gent.

—Quins periodistes i directors en destacaríeu, d’aquests cinquanta anys?
—Els primers directors, en Cadena i en Faulí, són dos elements essencials, però voldria recordar molt Jordi Maluquer. Segurament, una de les coses que hem fet malament són les relacions entre mitjans que més o menys defensàvem el mateix. Doncs ell no va tenir cap problema a venir a ajudar-nos a organitzar el Punt. I després, és clar, és molt destacable l’aportació de l’Espinàs. Diria que és la més destacable. Encara que més tard se n’anés a El Periódico.

—Què ha significat el diari Avui per a Catalunya?
—El començament d’un nou moment. És el moment en què el país s’obre a uns hàbits democràtics diferents i a uns hàbits culturals diferents.

—Hi ha un munt d’artistes que van ajudar a fer créixer l’Avui. N’hi ha, fins i tot, un fons al Museu Nacional i al de Girona.
—Ja fa molts anys que se’l va quedar la Generalitat com a pagament d’una part del deute. Hi ha pintures de Dalí (deien que no, però n’hi ha), hi ha Picasso, hi ha Tàpies, hi ha Miró, hi ha Cuixart, hi ha el bo i millor. Tothom hi va fer una aportació.

—L’any 2009 el Punt, on éreu vós, va comprar l’Avui. Vau comprar la competència, diguem-ho així. Un diari que havíeu dit que era la vostra “bèstia negra”.
—Ho expliquen els mateixos directors: durant molts anys no se sabia d’on arribaven els diners, però hi arribaven. No se sabia com es pagaria aquell mes, però es pagava. No vull dir que era Convergència ni tampoc que era Pujol, però era un sistema que ho adreçava tot cap a l’Avui. I els altres, que no existíem? Recordo una reunió de mitjans locals, a veure si aconseguíem pressionar la Generalitat perquè ens tractés una mica com ens mereixíem. Fins que va arribar un moment que van considerar que l’Avui era un llast pels diners que devia a Hisenda. Rodrigo Rato (PP), que en sabia un niu, amb això sol ja va arrencar moltes coses de la Generalitat.

—Rodrigo Rato feia servir el deute de l’Avui com a balança política?
—És clar, tenien deute. I és quan el famós pinyol de Convergència va dir: “Ja n’estem tips. Volem negociar unes altres coses i no podem perquè el president no vol tancar l’Avui.” Després d’aquesta conversa va ser quan vaig dir: “Si s’ha de tancar, digueu-nos-ho, perquè per mi no es pot tancar.” Pasqual Maragall ens va cridar un dia i ens va dir: “Veig a venir que ho deixen preparat perquè, si sóc president de la Generalitat, hagi de carregar el mort de tancar l’Avui. I no ho faré.”

—Per què no ho volia fer?
—Perquè considerava que l’Avui era una eina de país. Nosaltres no el podíem comprar, en aquell moment, i va ser quan hi van entrar Godó, Planeta i l’Institut Català de Finances (ICF). I anys després és quan ens van dir: “Encara el voleu?” I aleshores el vam comprar.

—Per què el Punt va comprar l’Avui? Per una qüestió de país o per una qüestió també econòmica?
—Totes dues coses. I ja sabíem que es preparava l’Ara. Vaig tenir una reunió en què em van dir que, si fèiem segons què, l’Ara no sortiria. Primer, com voleu que participi en un acord perquè no surti un diari en català? Si els vull tots en català! Però crec que, del punt de vista de la llibertat editorial, com més diaris hi hagi, millor. També tots sabem que si els diaris no tenen capacitat de gestió econòmica ni independència econòmica, al final acaben essent un problema. I s’ha de dir que els anys de Planeta, de Godó i l’ICF, la gestió econòmica havia estat impecable. Diners que es perdien, diners que s’hi posaven. S’hi van posar 32 milions. Nosaltres no vam comprar deute, aleshores. Però el diari perdia 4 milions d’euros l’any, per això el van deixar. Si no, de què?

—A la primera redacció del diari Avui hi havia vint-i-quatre homes i dues dones. Ara deu ser al revés.
—Però no t’enganyis. Això, durant vint anys o vint-i-cinc, va costar molt. Ara, com a molt, ens movem en un punt o dos de diferència entre els articles d’opinió publicats per homes i els publicats per dones. Hem suat tinta. Hem hagut de dir a opinadors homes: “Ho sento molt, m’agrada què fas, però et tocarà un article cada quatre mesos.” Per què he de dir al Jaume Sobrequés, que escriu al diari d’ençà del primer número, que ara no pot escriure tant perquè els altres són llocs que he de buscar per a dones? Sobrequés hi era al primer número i encara avui hi escriu.

—Fareu cinquanta anys més?
—Sí. Jo no, que no em toca, però el projecte sí. No em facis dir com. Tirarem endavant. Crec que el paper aguantarà molt més que la gent no es pensa. El 2040 quedarà molt poc paper, però si es fa què cal fer, crec que hi ha possibilitats perquè el món del paper subsisteixi. El problema és com aconseguim la independència econòmica, perquè sense independència econòmica no hi ha independència editorial. I aconseguir la independència econòmica en paper és complicat.

—L’any 2024 em vau dir que el Punt Avui tenia 12.000 subscriptors. I ara?
—Sumant-hi els digitals, que no en tenim gaires, potser algun més i tot. Només de paper, just 10.000.

—I de facturació, 10 milions d’euros?
—Sí. Perquè hem fet el procés que tocava: en aquell moment, l’Esportiu encara anava pel seu compte. I la República també. I ara ho tenim tot junt.

—I teniu independència econòmica?
—Cada any torno allò que vaig pactar. Em vaig comprometre a tornar 5 milions dels 13 de deute en uns terminis que hem repactat. Ho acabarem de tornar el 31 de desembre del 2028. I dels altres diners, any a any, se’n quita una part. El 31 de desembre de 2028, l’empresa estarà neta de deute.

—Voldríeu dir alguna cosa que no us hagi preguntat? Res que penseu que sigui important i que no s’hagi dit?
—Personalment, el paper que m’hi ha tocat exercir és un orgull. Penso que això té sortida. Ens ha tocat d’estirar la tartana. I la tirarem endavant.

Segons que ha informat 3Cat, la iniciativa té per objectiu de connectar amb audiències de totes les edats, tant dels formats clàssics com de les noves propostes digitals. Hi tindrà una presència destacada l’univers infantil del Super3, però anirà més enllà de l’antiga Festa dels Súpers –desapareguda el 2018– incorporant-hi activitats per a joves i adults.

Un dels epicentres serà la Plaça de 3Cat en Viu, a l’espai exterior de l’Anella Olímpica, on s’oferiran activitats gratuïtes i experiències immersives d’entreteniment, informació, ficció i cultura. Per accedir-hi caldrà disposar d’una invitació, que es distribuiran a partir del 5 de maig.

Espectacle al Palau Sant Jordi

El cap de setmana tindrà moments centrals al Palau Sant Jordi. Dissabte hi haurà una funció especial d’El foraster, amb participació dels municipis visitats pel programa de Quim Masferrer. Diumenge serà el torn del concert d’Eufòria, per al qual ja es poden adquirir entrades.

La programació inclourà emissions i activitats en directe de formats populars com Polònia, APM?, Atrapa’m si pots i La travessa. El programa es completarà amb demostracions culinàries en viu, a càrrec dels cuiners Marc Ribas, Arnau París i Gessamí Caramés, a l’escenari dedicat al Cuines, i també amb un especial de Que no surti d’aquí.

Segons que ha comunicat 3Cat, les pròximes setmanes es detallaran més novetats de la programació als canals oficials.

L’ens diu que serà una proposta renovada, dinàmica i profundament arrelada al territori, pensada per a acompanyar l’audiència entre les 17.00 i les 19.00, de dilluns a divendres.

La conducció del programa serà a càrrec de la periodista María Domínguez, que presentava La Clau per a viure. L’acompanyarà Rosa Porta com a copresentadora. Cal recordar que Porta va ser copresentadora també d’El debat amb Toni Cantó, que la cadena també va haver de suspendre.

Segons que expliquen en un comunicat, el nou espai naix amb l’objectiu d’explicar en temps real què passa a cada racó del País Valencià, a l’estat espanyol i a la resta del món. El format opta pels directes com a eix central. La major part del contingut es construirà a partir de connexions amb indrets del país, gràcies a un equip de reporters.

Malgrat tot, serà complicat de recuperar l’audiència, sota mínims, perquè la cadena experimenta una profunda crisi de credibilitat.

Entre els temes que estudia destaca el paper dels pòdcasts anti-woke, l’elit tecnoreaccionària, el reforç de les institucions davant els agitadors d’ultradreta i les principals desinformacions del darrer any. S’hi poden llegir reportatges signats per periodistes com Nico Tomás, Alba Sidera i Pol Baraza, periodista de VilaWeb, entre més col·laboradors. El volum s’ha presentat aquest vespre a La Deskomunal, a Barcelona, i es publica demà.

Pòdcasts anti-woke, extrema dreta i institucions

Un dels treballs destacats de l’Anuari és el del periodista Nico Tomás, que identifica en un reportatge les narratives dels pòdcasts anti-woke contraris a la immigració i el feminisme. La investigació s’ha dut a terme a partir de l’escolta de 150 hores d’aquestes publicacions.

En l’àmbit internacional, Alba Sidera, especialitzada en extrema dreta, analitza el rol de l’elit tecnoreaccionària i del mateix periodisme, que presenta com una eina clau per a la lluita contra el tecnofeixisme. D’altra banda, la periodista Maria Bouabdellah entrevista el nord-americà Mark Bray, autor d’Antifa i exiliat actualment a Madrid per motiu d’amenaces.

El reportatge de Pol Baraza examina com s’organitzen les institucions per fer front als pseudo-periodistes, estudia les mesures del Parlament de Catalunya i del congrés espanyol i analitza quina és la situació al conjunt dels Països Catalans.

L’edició de l’Anuari incorpora també un reportatge sobre la deriva d’À Punt un any després de la nova direcció, una anàlisi de les desinformacions més rellevants del darrer any i una entrevista a la corresponsal Almudena Ariza.

Arnau Lleonart, copresident del Grup Barnils i periodista de VilaWeb, defensa a l’ACN la importància d’afrontar aquests temes per segon any consecutiu i alerta: “El periodisme independent està en perill.” Segons Lleonart, els “poderosos” han generat un clima “hostil” contra la premsa per “fer-la passar per prescindible”.

– Dimecres 8 d’abril. Manresa (Bages), Presentació d’El monstre judicial, de Josep Nualart Casulleras. A la sala d’actes del Montepio de Conductors, a les 19.00.

– Dimecres 8 d’abril. Real (Ribera Alta). Presentació d’Entendre els mapes, de Vicent Partal. A la Casa de la Cultura. A les 20.00.

– Dimarts 14 d’abril. Palma. Presentació d’El monstre judicial, de Josep Nualart Casulleras. Amb Antoni Llabrés. A Ca n’Alcover, a les 19.00.

– Dimarts 14 d’abril. Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental). Presentació d’Entendre els mapes, de Vicent Partal.

– Dijous 16 d’abril. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Presentació de Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras. A la sala noble de Can Rius, a les 18.30.

– Dilluns 20 d’abril. València. Presentació d’Entendre els mapes, de Vicent Partal. Al Centre Octubre, a les 19.00.

– Dimarts 21 d’abril. Altafulla (Tarragonès). Presentació d’El monstre judicial, de Josep Nualart Casulleras. Al Museu Etnogràfic d’Altafulla (carrer de l’Ermita, 10), a les 19.00.

– Dimarts 21 d’abril. Igualada (Anoia). Presentació d’Entendre els mapes, de Vicent Partal. Al Teatre Ateneu, a les 19.00.

– Dimarts 28 d’abril. Santa Coloma de Farners (Selva). Presentació d’Entendre els mapes, de Vicent Partal. A les set a la Biblioteca Municipal.

Els Llibres de VilaWeb es poden adquirir amb subscripció anual, per un preu especial de 64 euros per als subscriptors del diari, o bé es poden comprar individualment a les principals llibreries del país i a la Botiga de VilaWeb.

—En primer lloc, deixeu-me que us feliciti, perquè tot just la setmana passada la vostra parella, Rais Esteve, i vós anunciàveu que havíeu estat pares.
—Ho vivim amb molta il·lusió, un punt de cansament, que això ho diu tothom i és veritat. En aquest moment, som en un núvol. Ha estat una sensació totalment desconeguda però molt bonica. Estem totalment enamorats dels nens, tot i el canvi que implica en l’àmbit logístic.

—La criança és una època en què el menjar també adquireix importància.
—Ara són monoproducte. Només mengen llet materna i poc més. Però és evident que la il·lusió que tenim tant la Rais com jo és la d’introduir-los gustos diferents i que vagin coneixent el món per mitjà del gust i dels productes. És realment molt engrescador.

—Hi ha pares que potser no han tingut una alimentació tan acurada, però pel fill van al mercat a comprar el millor peix –o comencen a comprar peix– o la millor carn, o s’hi miren més, per a l’alimentació del nadó…
—A nosaltres ens ha passat al revés. Abans de néixer, érem molt estrictes en l’alimentació, especialment de la Rais, amb productes ecològics, sobretot la carn… Ha estat néixer els nens i m’he llançat de cap al menjar per a emportar-se. El moment de l’aterratge ha estat turbulent, mengem com podem i sortim d’aquí com podem. Tot i que ja ho anem reconduint…

—La criança va acompanyada d’una idea de transmissió cultural, d’educació cap a la canalla… Suposo que, essent cuiners pare i mare, us imagineu els vostres fills a la cuina…
—És clar que quan ets cuiner et fa il·lusió compartir part de l’ofici amb les noves generacions, però alhora no vols influir sobre ells. Ara, també hi ha una part d’oci d’aquesta cuina més de casa que ve de gust de compartir. Penses: a veure si els agradarà o no, com s’ho agafaran… Penses, per exemple, a fer una tarda de pizzes amb ells i transmetre aquesta cultura del producte als nens. Ara per ara, els primers sabors tindran molta importància. Tenir aquesta sort de poder-los educar el paladar amb combinacions que potser quan jo era petit no teníem. Serà com un cap de proves.

—Teniu preparades receptes per a nens?
—De moment, durant uns quants mesos encara seran monoproductes, a base de llet materna, i les receptes ja arribaran…

—Com se sol dir popularment, els nens venen amb un pa sota el braç. En aquest cas podem dir que venen amb un nou programa… S’acaba d’anunciar que rellevareu Marc Ribas al capdavant del Joc de cartes.
—Per a tot això encara falta moltíssim. En Marc encara farà el Joc de cartes d’estiu. És a dir, acabarà aquesta temporada, farà l’estiu i arrencarà la temporada que ve. Aleshores, encara és molt lluny per a mi aquest Joc de cartes, però la veritat és que va ser una notícia que vaig rebre amb moltíssima il·lusió. Tinc moltes ganes d’afegir-me en aquest projecte.

—Què significa prendre el relleu de Marc Ribas?
—És un repte, però em ve de gust. És un projecte que em ve molt de gust. I em fa molta il·lusió, la veritat. Hi ha la part de respecte, però hi ha la part de la motivació i de la il·lusió. Quan arribi, perquè, hi insisteixo, falta molt encara perquè l’estrenin. Jo encara no he gravat ni he fet res i encara falta temps perquè em vegeu al Joc de cartes. Però quan vagi arribant, ja ho anirem veient de mica en mica.

—El programa era molt fet a la mida de Ribas. Us hi voldreu assemblar? Com us el fareu vostre?
—No ho sé, perquè, hi insisteixo, encara no he gravat res, i tampoc no puc dir com serà. Però és una mica com el Cuines. Quan vaig entrar al Cuines va ser per a fer el Pim-pam, i de mica en mica hi hem anat donant el toc de l’Arnau. Espero que sigui igual.

—Us vau donar a conèixer al programa de televisió Master Chef, que era una competició entre aspirants a xefs, i ara en presentareu un que fa competir restaurants. Us servirà l’experiència?
—A final, quan has viscut la pressió de ser concursant, pots entendre més els sentiments. Aquell sentiment d’anar-ho a fer bé, de quedar bé i donar una bona imatge, de l’esforç i la preocupació que hi ha darrere. Sempre intento tenir empatia amb la gent. I, és clar, Master Chef et dóna bagatge, televisivament. T’ensenya a fer tele.

—Parlant de l’empatia, en aquest cas és un programa on tot sovint salten espurnes entre concursants. Com penseu gestionar aquesta tensió?
—De tot això, en sé tant com vosaltres, perquè només ho he vist com a espectador. No sé encara com funciona la rebotiga de tot plegat.

—En l’entrevista que us vam fer fa tot just un any, vau dir que TV3 us havia salvat la vida. Ara us acaba de donar una nova oportunitat.
—TV3 m’ha donat moltes oportunitats. També considero que he estat ben predisposat i amb actitud per agafar-les i treballar-hi. Ho vaig dir fa un any i ho he repetit moltes vegades: TV3 d’alguna manera m’ha salvat la vida. I ara és un graó més. Al final, presentar un altre programa et dóna una audiència diferent, et consolida potser més com a persona coneguda dins el món gastronòmic… Totes les coses les agafo amb la il·lusió del qui comença. Amb innocència. Perquè, al final, sóc un entusiasta. I, de moment m’ha anat bé.

—I on us veieu d’aquí a cinc anys o deu?
—Tal com estic ara em sento molt feliç. Estic molt agraït. Avui venint amb cotxe hi pensava, com faig moltes vegades, que és com si m’hagués tocat la loteria. Em dedico a una cosa que m’encanta, que m’agrada molt, que és el món gastronòmic vinculat a la part comunicativa. Em sento una persona superafortunada. Si vénen més coses les agafaré amb la mateixa il·lusió. Però, saps què passa? Que si fa un any m’arriben a explicar això d’avui, no m’ho crec. Els hauria dit que eren bojos. Ara, en canvi, mires i és una realitat.

—Tot això s’afegeix a la tasca que feu al Molí de la Vansa. Com va?
—Ara ho tenim una mica en espera. És un projecte personal que fa tres anys que vam estrenar amb la Rais, i és una cosa que engeguem a l’estiu. Però aquest estiu hauré d’enregistrar i, a més, tenim la bessonada; no sé gaire bé com continuarà el projecte. N’hem parlat més d’una vegada, de fer una aturada o reduir molt l’oferta. Per disponibilitat meva i perquè també em ve de gust, en l’època que tothom s’atura per fa vacances, poder gaudir de la Rais i els nens. Anar-nos-en quinze dies i oblidar-nos del món. Treballem molt durant tot l’any; serà molt absorbent per a mi. I, per tant, fem vacances.

—Ara acabeu de publicar un llibre, Cuines pim-pam, que agafa l’esperit de les vostres receptes televisives i a les xarxes.
—És un llibre perquè la gent cuini a casa seva. És la cosa que em repeteixo més vegades. El “pim-pam” va néixer així. Un dia em van trucar de TV3 i em van dir que havien pensat a fer un format pim-pam, de receptes fàcils i ràpides i que volien comptar amb mi. Ho vaig veure claríssim. I, amb el llibre, la voluntat és aquesta. Hi ha molts llibres de receptes al mercat. De cuines de tot el món, molt bonics i molt interessants. Però aquest vol ser un llibre pràctic, que l’obris per la pàgina que vulguis i, amb independència del nivell culinari que tinguis, facis la recepta i et surti. És una recepta amb ingredients que puguis tenir a casa o que puguis comprar amb facilment. El pim-pam és una cuina molt bàsica, però senzilla i bona. Per a quan tens poc temps i vols menjar bé.

—La manca de temps és la gran excusa del nostre temps per a no cuinar?
—No tan sols per a no cuinar, sinó per a no fer exercici, per a no aprendre anglès, per a no quedar amb els amics… No tenim mai temps de res. Jo intento colar-me en aquests espais de temps. Que no tens temps no em serveix d’excusa. Si tens set minuts, anem al capítol de receptes en set minuts, al llibre, i hi trobaràs receptes reals. Receptes que tindràs fetes en set minuts. Perquè a l’Instagram o al TikTok hi passaràs un quart enganxat. Per tant, aquesta excusa no em val.

—Potser moltes vegades el qui diu que no té temps per a cuinar, s’entretindrà mirant contingut culinari a TikTok…
—Sí, però no per a fer-ho. La gent –jo el primer– consumim contingut culinari, el guardem, pensant que un dia ho farem. Però és mentida, no ho faràs mai. En canvi, tot el que tens a dintre del llibre ho podràs fer.

—A vegades a internet, justament, hi ha receptes molt elaborades i vistoses, en què el gust sembla que no sigui important…
—Les xarxes socials són com són. És contingut audiovisual. Jo sóc creador contingut. Moltes vegades el contingut el creo més pensant a entretenir que a explicar exactament com fer la recepta. Prefereixo que passis bé el contingut i després, si et ve de gust, miraràs com fer-ho, que no explicar-te acadèmicament com es fa una recepta.  Les xarxes tenen aquest component, el punt d’entreteniment. Un entreteniment que es vincula a gastronomia, a estil de vida, a viatges, a esport, al que sigui.

—Dèiem que hi ha moltes excuses, però al capdavall no podem passar sense alimentar-nos.
—Mengem tres cops el dia i penso que ha de conviure. Hi ha moltes excuses per a no cuinar, però per sort o per desgràcia hi ha moltes alternatives: el repartiment a domicili, el menjar preparat, el restaurant… A un gimnàs, o hi vas o no hi vas. Però per a mi el fet de cuinar –més enllà que puguis estalviar diners o menjar millor o pitjor– vol dir dedicar-te un temps a tu. Ni que siguin cinc o set minuts el dia, si vas molt atrafegat, i quan mengis recuperis la relació que tens amb aquell àpat.

—També penseu en la cuina per a sorprendre els convidats… Compartida, la cuina és millor?
—La part social de la cuina no l’hem de perdre. Tinc amics que només em demanen receptes quan tenen gent a casa. El dia a dia és una mica “m’és igual què menjo”. Ara, el dia que tinc convidats, aquell dia sí que m’hi vull lluir. I està bé. Si només t’hi vols lluir aquells dies, fes-ho. I hi ha una part del llibre, important, que és aquesta: què pots fer el dia que tens convidats, en què, evidentment, vols quedar bé, però potser tampoc no et vols embolicar gaire. La meva tia, quan tenia convidats, feia uns grans rostits, però aquí pots fer receptes senzilles que es poden deixar preparades i et solucionen la vida. No és estar mil hores preparant grans coses per als teus convidats.

—De fet, amb les vostres receptes es veu que no passa res si fem servir conserves i deixem coses preparades per a poder-les utilitzar més endavant.
—És fer-t’ho fàcil. Una de les màximes de la cuina pim-pam és el rebost que tenim els catalans. El rebost d’avui és a còpia de llaunes, de pots, de congelats, de coses assecades, o fins i tot de semiconserves que puguis tenir a la nevera, com unes anxoves. Tenim molts recursos a l’abast, i al llibre mostro com, ajuntant les peces, pots tenir resultats molt diferents i molt sorprenents.

—Més que receptes dieu que voleu donar idees?
—Amb la cuina pim-pam sempre intento donar idees. De fet, quan fem el programa a la tele, no dic mai les proporcions exactes. En una cuina del dia a dia se’ns fa més difícil, excepte si és rebosteria. I a l’espectador ja l’has perdut si li dius que ha de posar 15 grams o 20 grams d’ametlla. No hi ha tanta diferència. Al final, les receptes les has de fer teves. Dono idees senzilles de fer, perquè després t’ho agafis i ho facis teu.

—Ja no hi ha excuses, doncs, per a no cuinar…
—Hi ha bones dreceres. Per exemple, per què no agafar un pot de sofregit i fer-lo servir de base d’uns fideus? O agafar una llauna de calamar i fer-lo servir com a part de peix d’un arròs? Fer servir coses que tinguis com a base i que et facilitin la vida. Hi ha moltes maneres de tenir bons resultats amb coses ja fetes, i no cal que estiguis hores sofregint la ceba.

—Potser també en pots fer quantitat i congelar-la.
—Entenc que la gent que no cuina de manera habitual, difícilment es posarà a fer vint quilos de sofregit i el congelarà. Però hi ha bones marques que tenen productes excel·lents, si els vols comprar fets. Amb un fumet de peix preparat i una llauna de calamars tens un bon arròs de deu.

—Quin és el plat que us definiria més?
—A mi hi ha un plat que m’agrada molt i que obre el llibre: les patates a la carbonara. Per dos motius. El primer és que és una carbonara fàcil de fer, no cal que siguem estrictes. Pots agafar una cansalada, no cal que sigui guanciale, i pots fer servir el formatge d’aquí que vulguis. El segon és que la patata és una cosa molt bàsica. La patata bullida és una cosa que no m’agrada, però les patates a la carbonara són una manera de donar molt nivell a un ingredient molt bàsic, amb un resultat final que em sembla boníssim.

—I ara mateix, quina recepta us veuríeu amb cor de fer, en set minuts?
—Un pollastre amb una salsa de tomàquet en conserva. O encara millor, una pasta amb fricandó que ja tinc fet, que m’havia pogut portar la sogra o la mare; barrejat amb pasta, tens un resultat final boníssim de debò.

El rodatge començarà aviat i aplegarà setze participants coneguts de l’espectacle, la comunicació, l’esport i les xarxes socials. Organitzats en vuit parelles, hauran d’afrontar un recorregut extrem en plena natura, en què la resistència física, la convivència i la gestió emocional seran determinants per a arribar a la final.

El programa s’ha consolidat com un dels espais més destacats de 3Cat per a captar públic jove –sobretot entre 15 anys i 30– i espectadors que habitualment no consumeixen contingut audiovisual en català.

Vuit parelles de famosos per a una edició més exigent

Aquesta nova temporada promet proves més dures, dinàmiques renovades i un format encara més intens.

Entre els participants hi ha noms coneguts com el duo musical The Tyets, els activistes Carlota Bruna i Gádor Muntaner i el comunicador Jair Domínguez juntament amb la humorista Neus Rossell.

També hi competiran els germans Sheila Casas i Christian Casas, el cantant Miki Núñez amb la periodista Raquel Sans i dues figures del bàsquet català: Laia Palau i Víctor Sada.

El cartell es completa amb la model Jessica Goicoechea i la gimnasta olímpica Natalia García Timofeeva, i la parella valenciana formada per Nerea Sanfe i Carolina Ferre.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by 3Cat (@som3cat)

Durant la conversa, feta íntegrament en castellà, el reporter els ha preguntat pel procés d’aprendre valencià per al rodatge. Gutiérrez, que és català, ha reaccionat amb sorpresa a la pregunta. Lago, que ha explicat que va viure més d’un any a Barcelona, ha dit que no li havia significat cap problema perquè ja tenia coneixements previs de català.

L’escena ha circulat ràpidament per les xarxes socials, on alguns usuaris han criticat À Punt per haver fet l’entrevista en castellà.

No és la primera polèmica relacionada amb aquest programa. Fa uns quants mesos, una entrevistada va demanar permís en directe a una periodista per parlar en català.

Connexió Comunitat Valenciana, presentat per Clara Castelló i Juanma Melero, repassa cada matí l’actualitat del País Valencià amb connexions en directe. El programa té la particularitat que col·labora amb una trentena de televisions locals i comarcals, que aporten professionals per fer les connexions, cosa que fa que alguns periodistes hi intervinguin en castellà perquè no dominen el català.

“Habéis tenido que aprender valenciano”.

Quim Gutiérrez, nascut a Barcelona.
Clara Lago, resident a la capital catalana durant un any i mig.

La fotuda diglòssia. Quin sentit tenia fer l’entrevista en castellà? pic.twitter.com/bBJGugcuoX

— Ramir Calvo i Cubedo (@ramircalvo) March 17, 2026

A partir d’avui, la sisena temporada de la reeixida sèrie de Carles Porta, que portarà per títol “7 crims, 7 enganys”, és disponible a la plataforma 3Cat i a TV3, on s’emetrà en horari de màxima audiència en substitució d’El foraster de Quim Masferrer. La sèrie de crònica negra de 3Cat gira aquesta vegada entorn del concepte d’engany i de traïció, és a dir, tots els crims que s’hi expliquen parteixen d’una mentida o d’una conspiració. “Tots vivim enganyats d’una manera o altra; per sort, però, no tothom arriba a matar”, ha dit Porta en la presentació davant els mitjans. 

La sisena temporada conté set històries de crims repartides en vuit episodis –“La mort en taxi” es dividirà en dos–, en què es farà palès que les mentides, els silencis o les falses aparences poden acabar tenint conseqüències fatals i irreversibles. “D’enganys que acaben en assassinat n’hi ha molt pocs, però amb l’engany hi convivim constantment. Per sort, la vida és escrita sobre la confiança, per això confio molt en la gent, i fins i tot confiem en Rodalia!”, ha dit, fent broma, el periodista. 

Un èxit que es consolida d’any en any 

Les nou-centes persones que feien cua per veure els dos primers capítols de la temporada als Cinemes Aribau són una prova irrefutable de l’èxit extraordinari que té aquest producte de 3Cat, fet amb la col·laboració de Goroka i True Crime Factory. “Tenim grans audiències, i amb sensacionalisme i sang no s’aconsegueixen pas. Aquestes audiències són fruit de l’elegància i el rigor, i de saber arribar a les emocions primàries de la gent. Allò que vol la gent són les emocions que hi ha darrere el sensacionalisme”, ha destacat Porta abans de l’estrena. 

Crims s’ha convertit en un dels productes estrella de la televisió pública, i un dels que li aporten més audiència. Compta amb 3 milions i mig d’espectadors acumulats a TV3, més de 33 milions de reproduccions a la plataforma 3Cat. I, a Catalunya Ràdio, on va començar-se a agafar fama abans de fer el salt a la televisió, el pòdcast ja té 16 milions de reproduccions en l’entorn digital propi i 45 milions en plataformes externes. “El 95% de les persones que comencen a veure un capítol de Crims l’acaben, i això demostra l’interès que hi ha en el treball que fem”, ha afegit Porta.

Dos anys per a fer un capítol: com es gesta ‘Crims’ rere les càmeres? 

Porta ha dit que, com més va, més famílies que han sofert un cas d’assassinat es posen en contacte amb l’equip de Crims. I és precisament d’un cas com aquest, en què la família va voler comptar amb l’ajut de l’equip de periodistes, que neix un dels episodis de la nova temporada. És un crim de violència de gènere en què un home va matar la seva dona: la família volia explicar el cas a la filla, ara que ja s’ha fet més gran, però ho volia fer de manera que pogués tenir la versió més objectiva possible, perquè el seu pare és l’assassí i la seva mare la víctima, una combinació difícil de gestionar. 

“Ha estat tot un repte, perquè tenim la versió policial i del condemnat, i calia que féssim una versió molt neutra per evitar la visió esbiaixada de la família”, ha explicat Porta. Però el periodista fa un advertiment: “La gent es pensa que nosaltres tenim un poder que no tenim; nosaltres difícilment podrem reobrir casos d’assassinats. Això no són els Estats Units, no obrirem casos, però sí que podrem revisar-los, estudiar-los.” I ha posat d’exemple el rebombori mediàtic i judicial que ha tingut l’assassinat d’Helena Jubany, un dels casos tractats per Crims i que més visibilitat han tingut. 

Porta confessa que l’aproximació mil·limètrica a les víctimes d’un crim fa que no sigui fàcil de mantenir-se objectiu a l’hora d’escriure els guions: “Els guionistes han d’evitar de posar-se de banda de la família quan escriuen allò que ha passat, perquè, després d’anys treballant-hi tan de prop i escoltant-los, és fàcil de tenir la seva visió dels fets. Però allò nosaltres busquem neutralitat, i el repte és estar allunyat de les emocions i l’empatia amb les famílies, i situar-te a favor de la narració dels fets, per evitar ser massa parcial i fer espòilers als espectadors al principi de cada capítol.” Porta diu que els capítols que es publiquen han estat reeditats i reescrits moltes vegades amb l’objectiu de mantenir la tensió narrativa durant tot l’episodi. “El nostre error ha estat fer tants episodis cada any, perquè dónes la idea al públic que són molt fàcils de fer i es valora menys la feina que hi ha al darrere”, ha afegit. I ha assegurat que per fer un capítol d’una hora de durada el seu equip hi pot treballar més de dos anys. 

Amb tot, Porta ha recordat que el mèrit de Crims està en el fet d’explicar històries que posen les emocions humanes al centre: “En el curs dels anys, n’hem anat aprenent i millorant. I hem acabat sabent transmetre emocions en plans tancats. Si aconsegueixes construir emocions en plans tancats, el missatge arriba molt més i el capítol funciona molt millor”, ha subratllat el presentador. 

Any rere any, Carles Porta i el seu equip revaliden el títol de reis del true crime a casa nostra. Una categoria que aguanten amb orgull i també amb un cert respecte, perquè saben que molts esperen amb delit l’arribada de noves històries que els posin els pèls de punta i els facin reconnectar amb les emocions humanes primàries. Però Crims té corda llarga, perquè a la presentació de la sisena temporada Porta ja ha parlat d’unes quantes històries que trobarem disponibles en una setena temporada. 

Finalment, ha celebrat que la sèrie sigui un catalitzador perquè persones no-catalanoparlants desenvolupin un interès per a aprendre la llengua del seu país: “Trobar gent que em diu que ha après català amb Crims és una grandíssima satisfacció. Ser una eina útil a casa teva, amb la teva essència, és molt bonic. Que aprenguin català amb Crims és meravellós, perquè a més a més aprenen lleidatà, que és encara més bonic!”, ha dit Porta en declaracions a VilaWeb. Per això ha celebrat amb orgull que la nova temporada s’estreni a la televisió pública: “Sóc molt d’aquest país i d’aquesta televisió, i Crims ens aproxima a la zona on hem nascut i crescut.”

Àlex Marquina serà el nou coordinador de la unitat transversal d’infantils, el càrrec que fins ara tenia Vanesa Hernàndez i que va capgirar l’ordre jeràrquic establert fins llavors. És a la CCMA d’ençà del 2001 i ara era el cap d’esdeveniments i protocol de 3Cat. Abans n’havia estat director de màrqueting durant cinc anys.

La nova cap del departament d’infantils, el càrrec que tenia Laia Servera, serà Rosa M. Torres, sots-directora de cinc gales de la Marató i fins ara directora del programa Cuines. Torres va entrar a TV3 el 2002 justament al departament d’infantils, com a redactora i guionista de programes. Després ha continuat treballant com a redactora en uns quants formats d’entreteniment i culturals.

I, finalment, Txari Sancho serà la nova productora executiva d’infantils, el càrrec que tenia Muntsa Tarrés. També va començar a treballar al departament, arran de la posada en marxa del canal juvenil K3 el 2001. Més tard va passar a treballar com a productora al departament d’entreteniment, on ha dedicat gran part de la trajectòria. Ha treballat en programes com ara Oh happy day, Preguntes freqüents, La Marató i Eufòria.

Fonts de 3Cat remarquen a VilaWeb que, després d’una primera fase de rellançament del Super3 que va implicar la refundació del canal i una estratègia molt orientada al consum digital, la intenció és ara aprofundir la captació d’infants de famílies allunyades del Super3: sigui perquè són famílies nouvingudes o perquè els seus pares no connectaven amb l’univers Super3. Alhora, també es vol ampliar la comunitat del Super3 i la interacció amb els infants i les famílies més enllà de la pantalla.

Vanesa Hernàndez, nova cap de relacions institucionals i projecció internacional de 3Cat

Dues de les responsables fins ara d’infantils ja tenen definides les noves posicions dins de 3Cat. Vanesa Hernàndez ara ocupa el càrrec de cap de relacions institucionals i projecció internacional de 3Cat, una categoria alta dins l’escala laboral de 3Cat que va aixecar queixes del comitè d’empresa, que considera que va ser recol·locada a dit.

Muntsa Tarrés ha passat a treballar a l’àrea de documentals. L’única que no té tancada la nova destinació és Laia Servera.

Ens rep al centre de Rubí (Vallès Occidental) per parlar de la situació actual de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i comentar algunes de les polèmiques que han marcat el departament d’esports aquestes darreres setmanes.

—Avui fa tot just una setmana que us vau jubilar. Us vau llevar un pes de sobre?
—Ja estava sobre avís que passaria, perquè aquests darrers mesos s’han anat jubilant companys pràcticament de generació i era conscient que em quedava poc temps. Però aquests darrers mesos semblava que no arribaria mai i sí, m’he tret un pes de sobre. En el sentit que ara no depenc d’horaris i això és impagable.

—Comentàveu que aquests darrers mesos s’han jubilat uns quants companys, com ara Imma Pedemonte, Jordi Robirosa i Arcadi Alibés. Com veieu el relleu generacional al departament d’esports de TV3?
—Molt bé. Tota la gent jove amb qui he treballat aquests anys són JESP, com es deia fa uns anys, és a dir, joves encara que sobradament preparats. Estan molt més preparats que no ho estàvem els primers que vam entrar-hi, sense cap mena de dubte. Tenen moltes ganes de fer coses i tirar endavant en la televisió, i això trobo que té molt de mèrit en un moment en què no se sap què passarà amb el format tal com el coneixem ara.

—Després d’un breu pas per Catalunya Ràdio, us vau incorporar a la redacció de TV3 el 1984, només tres mesos després del començament de les emissions regulars. Com és formar part d’aquest moment fundacional de la televisió en català?
—És una cosa que et toca viure en el moment i estàs encantat de la vida. Imagina que, a 22 anys, ets a la facultat, encara no has acabat la carrera i et vénen a buscar per treballar a la televisió! Et quedes molt parat. Tots érem molt joves i no pensàvem si fèiem una cosa històrica, sinó que anàvem fent dia a dia. No érem conscients de la transcendència d’aquell fet, només pensàvem a ser capaços de dedicar-nos a la feina per la qual estudiàvem, i sortosament ho vam aconseguir.

—En l’entrevista que vau concedir a Comunicació 21 comentàveu que fa quaranta anys, quan es va formar la CCMA, una de les condicions per a poder entrar-hi era parlar bé el català. Avui també?
—Es valora igual. És impossible que una persona que no s’expressi correctament en català pugui entrar a treballar a la CCMA.

—En aquesta línia, fa uns quants dies compartíeu a les xarxes el discurs que vau fer als companys de redacció el dia del comiat, en què recordàveu la importància de la llengua. Creieu que la CCMA ha abaixat la guàrdia en aquesta missió de salvaguardar-la?
—Crec que hi ha hagut un cert relaxament, sí. Per això deia el que deia en aquest discurset que esmentes. Però no és una cosa de la CCMA i prou, crec que és una qüestió de la societat catalana, que no acabem de ser conscients de la situació de la llengua i què pot significar no donar un cop sobre la taula. Hem de parlar català sempre i a tot arreu, perquè si no ho fem, la nostra llengua va minvant, i està clarament en desavantatge respecte del castellà i l’anglès, que les tenim al costat i són dues de les llengües més fortes del món. Si ens relaxem en això, ens equivoquem. La societat catalana ens hem de posar les piles si realment estimem la nostra llengua i cultura. I en l’àmbit de la informació esportiva també ens hem de posar les piles i provar de reduir al màxim els anglicismes i castellanismes que fem servir. Per això vaig aprofitar aquell moment en què tenia l’atenció de tothom per recordar-ho.

El discurs pro-català que vaig fer als meus companys de feina el dia del meu comiat per jubilació. @som3cat @mantincelcatala @llenguacat pic.twitter.com/YgqnxXkfZ4

— Xavier Bonastre i Thió (@XaviBonastre) March 9, 2026

—Creieu que als canals de la CCMA s’abusa massa dels anglicismes?
—Molt, moltíssim! Aquests dies, diem “Mobile World Congress”! [Es posa les mans al cap] Però podem dir perfectament “Congrés Mundial dels Mòbils”! Parlem en català o en anglès? Només cal saber quin idioma fem servir. Entenc que els joves, que tots dominen l’anglès perfectament, barregen idiomes amb molta facilitat i fan servir terminologia anglesa, però hem de lluitar contra això si volem que el català perduri. I TV3 encara té molta força entre l’audiència, per tant, si nosaltres ho fem, potser molta gent ens pot seguir. A més, estem obligats a fer-ho, perquè ningú altre no ho farà. Si els catalans no som militants per la llengua, qui ho serà? I encara més en una situació d’emergència lingüística. En aquest sentit, critico la CCMA per algunes actituds absolutament… [Dubta]

—Massa permissives?
—Totalment i, a parer meu, sense cap sentit. No té cap sentit que la CCMA permeti que un programa es digui Epic Nails. Ens hem begut l’enteniment? És intolerable. O un programa que es digui Fanzone. Digues-ne com vulguis, però en català, per favor. I ells diuen: “És que ‘zona d’afeccionats’ no ho diu ningú.” Doncs ho comences dient tu i la gent ja et seguirà. Som TV3, no Ràdio Mollerussa, amb tot el respecte per la gent de Mollerussa. Podrem sonar internacionals quan la nostra llengua sigui potent, però si volem començar la casa per la teulada, ens equivoquem.

—Com a presentador de centenars de seccions d’esport del Telenotícies i milers de rodes del 3/24, creieu que s’hi parla massa de futbol?
—No crec que sigui massa. Són faves comptades. És el que més funciona, sobretot el Barça. Quan gent d’uns altres esports més minoritaris es queixen, jo sempre els pregunto: “Diumenge veuràs el partit del Barça?” I la gran majoria em diuen que sí. A bona part de la gent que juga a tennis taula o petanca li interessa el futbol, però a l’inrevés no passa. Som un mitjà de masses i hem de mirar d’arribar a tanta gent com sigui possible.

—Aquests darrers mesos heu viscut la transformació de la CCMA, TV3 i Catalunya Ràdio en el 3Cat, i la del 3/24 i Catalunya Informació en el 3CatInfo. Com vau viure el canvi de nomenclatura?
—Els treballadors vam fer una assemblea del Comitè d’Empresa i vam votar. Un 90% vam votar que els noms de TV3 i Catalunya Ràdio eren intocables, perquè són dues marques històriques molt consolidades, i llençar-les per la borda era absurd. Crec el mateix amb el 3/24 i Catalunya Informació. Tu ara vés pel carrer i pregunta-li a la gent què és el 3CatInfo. Jo entenc que si es crea una cosa nova com la plataforma digital, li has de posar un nou nom, és lògic. Però voler canviar marques tan potents com TV3, Catalunya Ràdio i Catalunya informació és un error clamorós.

—Sabeu d’on sorgeix aquesta voluntat de canvi?
—La idea inicial era d’unificar redaccions del 3/24 i Catalunya Informació, però nosaltres des del primer moment vam veure que era molt difícil, perquè la ràdio és la ràdio i la televisió és la televisió. Es pretenia que les rodes del 3/24 del vespre, que tenen molt poca audiència, fossin els butlletins radiofònics de la ràdio, és a dir, posar una càmera a l’estudi i fer també algunes imatges. Però això no és tan fàcil, cal coordinar-ho tot molt bé i tècnicament era complicat. Per això ho van deixar córrer. Però si s’hagués tirat endavant, no hauria durat ni cinc minuts, perquè si has treballat en televisió i ràdio, ja ho veus. No pot funcionar mai de la vida! La BBC ho va intentar i ho va deixar estar, perquè el temps de feina, els estris que necessites, l’estil de comunicar, tot és molt diferent. Llavors, aquesta integració no s’ha fet, però sí que han volgut mantenir el nom conjunt. I ara què passa? El dia que vinguin uns altres a governar la CCMA tornaran a canviar totes les marques per marcar terreny? No és seriós. Ara s’escuden en el fet que tenen moltes visites a la plataforma, l’audiència va molt bé i els nous telenotícies van com un tro… Però clar, no hi ha competència.

—Comentem una altra de les polèmiques d’aquests darrers mesos a la televisió pública. La direcció va fer una inversió en el programa Fanzone, fet per una productora externa i presentat per Gerard Romero, en detriment d’Onze, un espai propi i elaborat pel departament d’esports. Com vau encaixar aquesta notícia?
—D’entrada es va rebre bé, el que no va ser ben rebut és que, quan resulta que el programa que ha triat la direcció és superat en audiència per Onze, la direcció assumeix que li feia la competència a Fanzone i el canvia d’hora. Des de llavors, Fanzone va passar a emetre’s simultàniament per TV3 i Esport3, i Onze va passar a fer-se a les dotze de la nit. Això sí que va fer mal, perquè no s’hi veia la lògica empresarial per enlloc! Si tens dos programes i un té més audiència que l’altre… Si dónes suport al programa que en té menys, empresarialment estàs equivocat. Dit això, la redacció d’Esports de TV3 no té cap problema amb Gerard Romero. La prova és que una de les finestres que ha tingut és el programa Gol a Gol, i és una persona que té una manera de fer que està molt bé i que agrada. Ara, potser l’error era pensar que com Jijantes és un canal que funciona molt bé a les xarxes i a Twitch, també funcionaria a la televisió i serviria per a atraure públic jove. Potser aquest és l’error, però no ho tinc clar.

—Anem a la segona part del cas. Què us va semblar que la direcció obrís un expedient al presentador d’Onze, Xavi Valls, per haver lamentat públicament el canvi d’horari del programa?
—Molt malament, no ens va agradar gens. Al Xavi, quan una cosa li sembla malament, ho diu i, si cal, ho fa a les xarxes. A banda, no tenia massa sentit que canviessin un programa que es diu Onze a les dotze de la nit i el primer dia no en digui res. Alguna cosa n’ha de dir, ni que sigui per respecte a l’audiència. A més, ho va fer amb el seu estil, posant-se la gorra per imitar el Romero i fent una mena de gag. Posteriorment, crec que es va reunir amb la direcció i van quedar com amics, per tant, aquest expedient quedarà en res. No em va semblar una cosa desmesurada, ni en contra del Gerard, ni de bon tros.

—Més que una polèmica entre el departament d’esports i Gerard Romero, és entre el departament i algunes decisions de la direcció de la CCMA.
—Exacte, ell ha quedat enmig de dos focs, per entendre’ns. En relació amb això, una cosa que no va caure gens bé al departament d’esports és que la direcció tingués la intenció de fer un programa amb Gerard Romero sobre l’univers Barça i no parlés amb el departament. Ni per consultar com ho veien. Va anar com si fos un programa cultural, o de qualsevol altra temàtica… Com a mínim consulta, pregunta… Que no et trobis un bolet que surt per TV3 un dijous i que et fa la competència. A sobre, els surt el tret per la culata i un altre programa, amb molts menys recursos, el supera.

—Des de fora, fa la sensació que la direcció va per una banda i els treballadors per una altra.
—Bé, una mica… És el que pot semblar. L’ideal és anar tots a una, però no és fàcil. El que demana sempre el departament d’esports és que la direcció sigui una mica més comunicativa i que faci partícips, o com a mínim consulti, els que suposa que són els teus especialistes a l’hora de prendre decisions relacionades amb els continguts esportius.

El discurs pro-català que vaig fer als meus companys de feina el dia del meu comiat per jubilació. @som3cat @mantincelcatala @llenguacat pic.twitter.com/YgqnxXkfZ4

— Xavier Bonastre i Thió (@XaviBonastre) March 9, 2026

“Des de TV3 es pot i s’ha de fer tot per salvaguardar la nostra llengua. A més, és el mandat parlamentari que tenim. I és el motiu fundacional d’aquesta casa. És molt fàcil fer què cal fer. Simplement, parlar-lo, parlar-lo sempre, amb tothom, i traduir al català tot allò que puguem i sapiguem”, va dir.

Bonastre va reclamar als companys que no tinguin vergonya de fer servir el català perquè unes altres llengües, com ara el castellà i l’anglès –amb molta més potència mediàtica–, fan molt de mal a la salut de la nostra.

“No us avergonyiu, si us plau, per dir Lliga de Conferència, Copa d’Europa, Lliga de Campions, triplet, eliminatòries, repesca, fora pistes, final a quatre, entre moltes i moltes més coses. Deixeu-vos de Conference League, Eurocup, Champions, hat-trick, play-off… No cal, la nostra llengua és molt rica i l’hem d’utilitzar”, va afegir.

Finalment, va reivindicar la força de la televisió pública: “La força que té TV3 és tan gran, tan gran, que si fa servir el català per a tot, la resta de mitjans i la societat segur que ens aniran al darrere. I això ho hem d’aprofitar.”

És un programa de fets reals, titulat “Historias de la peluquería”, i que tindrà deu capítols. S’enregistraran històries quotidianes en dues perruqueries del País Valencià (Zaira Luna, a Torrent, i Disorder, al centre de València), i en unes altres dues de Madrid.

“Al capdavant d’aquests espais es troben professionals carismàtics que, a més de transformar la imatge dels seus clients, es converteixen en confidents i acompanyants emocionals. Perquè cada persona que travessa la porta d’una perruqueria i hi seu té alguna cosa per contar. Preparar-se per a unes noces o un esdeveniment especial, afrontar una entrevista de treball, relaxar-se després d’una jornada intensa, arreglar-se per a una cita a cegues o, simplement, tallar les puntes o renovar el tint són alguns dels motius que portaran els protagonistes del programa a visitar els seus salons de confiança”, explica la productora a les seues xarxes.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by UNICORN CONTENT (@unicorntves)

Darrerament, la direcció d’À Punt ha estat criticada per la deriva castellanitzadora de la cadena, que ha recuperat personatges com ara Toni Cantó per a un programa de debat, que va tenir un fracàs d’audiència estrepitós i va ser retirat després de la primera emissió. En aquest programa, es va debatre sobre la presència del català a l’escola, i es qüestionava si s’havia d’estudiar en la llengua pròpia.

De fet, Ribas encara presentarà l’edició estival del programa, que s’emetrà durant els mesos de juliol i agost. Posteriorment, i amb l’inici de la nova temporada televisiva, París agafarà el relleu.

El cuiner, divulgador i comunicador va fer-se conegut quan va guanyar el programa de televisió MasterChef l’any 2021. Fins llavors, tenia un futur planificat dins l’empresa familiar de material fontaneria, havia estudiat administració i direcció d’empreses i la seva relació amb la cuina no passava d’una simple afecció. A partir del seu pas per la televisió, va canviar de vida i va convertir aquella experiència en un nou futur, que l’ha portat a esdevenir un dels tres presentadors del Cuines. A més, també ha col·laborat amb el Tot es mou.

Bonastre, una de les cares més històriques de la cadena i que farà 65 anys la setmana vinent, ha viscut un comiat emotiu amb els companys.

Les càmeres del programa Tot es mou, conduït per Helena García Melero, han acompanyat Bonastre a la redacció d’esports per última vegada. Allà ha rebut aplaudiments, abraçades i mostres d’afecte d’ex-companys que han volgut acomiadar-lo en persona, com ara Arcadi Alibés, que ja es va jubilar a final de l’any passat.

El ritual de comiat ha inclòs tradicions del Departament d’Esports de TV3, com el “xiulet del relleu”, que ha passat a Quique López Vilalta.

Xavier Bonastre es jubila: "La sensació és d'un cert vertigen"

El periodista va fer la primera intervenció a TV3 el 22 d'abril del 1984. La redacció d'Esports i altres companys ja retirats l'han ovacionat#TotEsMou3Cat

https://t.co/QeCDq0vE3b pic.twitter.com/CuK5uTteAm

— 3Cat (@som3cat) March 5, 2026

A més, preguntat pel presentador Jordi Manau sobre si la seva posició política li havia passat factura ha respost amb contundència: “Professionalment, totes. No veus que en aquest país no pots ser res”.

Peyu ha explicat que aquesta percepció l’acompanya des de fa temps i ha explicat que, malgrat que ha encapçalat projectes exitosos, el camí no ha estat fàcil: “Me les han fet suar molt”. En aquest sentit, ha assenyalat que cada vegada que ha de renovar un programa torna a aparèixer el dubte sobre què més ha de demostrar, malgrat haver obtingut bons resultats d’audiència.

Finalment, també ha explicat que l’exitós programa El Búnquer va estar “dos anys en un calaix” perquè ningú no el volia produir. “Després tothom s’apunta les medalles”, ha conclòs irònicament.

Que li ha suposat al Peyu ser obertament independentista?

Escolta el @LlapisMemoria de l'humorista @enpeyuhttps://t.co/9NMvWABYKb pic.twitter.com/fGF50gMgXC

— SER CATALUNYA (@SERCatalunya) March 3, 2026

Actualment, Peyu combina La Renaixença, un programa diari que combina ràdio, pòdcast i vídeo a 3Cat; amb Hamlet, una obra de teatre que interpreta juntament amb Albert Pla al Teatre Club Coliseum de Barcelona.

L'han esborrat. Però òbviament el community manager es castellanoparlant i a saber si fa servir la IA per traduir els tuits. Els la pela tot, ja. pic.twitter.com/TQt99PLS0J

— Pilar Carracelas (@pilarcarracelas) February 27, 2026

Posteriorment, el perfil de 3Cat va fer una piulada en què demanava disculpes per l’error. “Durant l’emissió d’Eufòria hem publicat per error un tuit parcialment en castellà. Tots els nostres tuits són sempre en català i segueixen un procés de correcció lingüística. En aquest cas, s’ha activat per error un mecanisme automàtic de traducció”, han escrit. Tot afegint que revisaran el circuit de publicació per evitar que es pugui repetir una situació com aquesta.

Durant l'emissió d'"Eufòria" hem publicat per error un tuit parcialment en castellà. Tots els nostres tuits són sempre en català i segueixen un procés de correcció lingüística. En aquest cas, s'ha activat per error un mecanisme automàtic de traducció. Lamentem l'error i estem…

— 3Cat (@som3cat) February 28, 2026

La realitat és que fa unes setmanes hi va haver un altre error en el perfil de 3Cat. El 19 de gener, l’economista Xavier Sala i Martín va ser entrevistat al programa Col·lapse de TV3. El compte de X de 3Cat va penjar-ne un tall, en què Sala i Martín explicava l’aportació de Catalunya a la caixa comuna. Aquest clip no va durar gaire a X i va ser esborrat del compte de 3Cat, cosa que va aixecar tota mena de crítiques i acusacions de censura. Fonts de 3Cat i de la Manchester, la productora de Col·lapse, van explicar en el seu moment a VilaWeb que el responsable de fer el seguiment dels continguts del programa per a publicar-los a les xarxes és la productora, però que es va extralimitar en les funcions esborrant el tall. La productora en aquell moment va dir que s’havia esborrat la piulada perquè se’ls havia colat un emoji massa opinatiu. La realitat és que s’hagués pogut esborrar la piulada, i tornar-lo a pujar sense l’emoticona, però això no va passar.

La realitat és que anteriorment les productores gestionaven les xarxes pròpies del programa, i el perfil de 3Cat no hi tenia accés tothom. Però amb la decisió d’eliminar les xarxes dels programes, 3Cat ha donat accés a les productores, i llavors passen aquesta mena d’inconvenients.