Onze anys després de la monumental Jo confesso i quatre després dels contes de Quan arriba la penombra –aquell magnífic inventari de víctimes i de botxins, d’assassins i d’assassinables–, Jaume Cabré torna a les llibreries amb una novel·la breu que recorda en algun aspecte el llibre del 2010 –un pare i un fill amb relacions complicades entre ells– i el recull del 2017 –una història que acosta els protagonistes a l’abisme del crim–, per bé que, com no podia ser altrament, té un seguit de valors propis que demostren a bastament que en aquest punt de la pel·lícula Jaume Cabré fa el que vol amb els arguments que s’empesca, amb la tècnica amb què els explica i amb l’enjòlit dels lectors que els llegeixen. Cosa que quan es fa bé, com és el cas, no és pas a l’abast de qualsevol.

L’imperi de la boira

Hi ha una nebulosa incerta que travessa Consumits pel foc i per la qual transita el lector acompanyant uns personatges que, talment les falenes, quan s’acosten a la llum es cremen. Personatges que amaguen secrets, bé perquè els convé, bé perquè no acaben de recordar-ne els detalls per explicar-los amb prou precisió.

O potser ho fan veure, que no els recorden…

Amb una família de senglars perduts en la boira del bosc que de tant en tant surt a escena donant un curiós contrapunt, i uns humans absolutament subordinats a les boires de la memòria del protagonista, els moments de pretesa calma de la trama es poden confondre fàcilment amb l’horitzontal placidesa de la mort tal com diu l’últim vers de “Im Abendrot”, de Joseph von Eichendorff, que trobem tot just quan comença el llibre (perquè, senyores i senyors, Jaume Cabré cal llegir-lo de punta a punta; i sobretot, cal llegir-ne les citacions inicials).

I ja que parlo de les dues puntes de Consumits pel foc val la pena de remarcar la concordança que l’autor estableix entre els avatars del protagonista –de nom Ismael i cognom Godall– i del benjamí de la família de senglars –de nom Godallet– quan en el capítol preliminar un dels dos se’ns presenta com a narrador de la història que som a punt de començar i en el paràgraf final els papers dels narradors es trastoquen. I aquí m’aturo.

La fletxa del temps

Com un palíndrom, la fletxa del temps que tant amoïna un dels protagonistes pot anar cap endavant o cap enrere, cosa que ens permetria de saber què hi havia abans de les boires i què hi haurà després de les falenes i els dragonets, per bé que els personatges de Consumits pel foc ja en tenen prou vivint el present que a cada moment els fuig.

Sóc conscient que amb tot això que he dit no aclareixo gaire de què va –i de què no va– la nova novel·la de Jaume Cabré. Val més així, creieu-me, perquè el risc d’aixafar-li la guitarra al possible lector interessat és massa a la vora si s’intenta explicar detalls del que passa al llarg de les cent vuitanta pàgines d’aquest llibre.

Per si no se m’ha notat diré que m’ha semblat un magnífic exercici literari d’un autor que ja no ha de demostrar res, però que té un domini dels recursos de l’ofici d’explicar històries que fa que el lector estigui en perpetu estat d’alerta perquè, com he dit més amunt, no hi ha res que sigui superflu o trivial, a can Cabré.

Per exemple, les citacions poètiques que escampa enmig del text com aquell que no diu res. Jo n’hi he pescat un parell d’Ausiàs Marc. I, coneixent els gustos de l’autor, no m’estranyaria que entremig n’hi hagués alguna de Vinyoli, per exemple. No l’he sabuda trobar encara, però no perdo les esperances.

I música, és clar. Feu-me cas: a Consumits pel foc li prova molt com a música d’acompanyament algun lied de Strauss. I, si m’ho permeteu, amb la veu de la irrepetible Jessye Norman, que ens va deixar fa un any i mig. Però, vaja, aquestes coses, ja se sap, van a gustos.

Aquesta idea, ben suggeridora des del punt de vista narratiu, m’ha colpit amb força en moments molt especials. Em refereixo quan he assistit a l’agonia d’una persona propera i estimada. Sé sobradament que no sóc un cas únic. El contacte amb la mort imminent és una de les poques situacions en què ens trobem cara a cara amb els grans enigmes de l’existència, també amb la dimensió de la nostra impotència i ignorància. Ens preguntem què passarà a partir d’ara amb aquella persona, evoquem tot allò que hem viscut amb ella fins a l’arribada d’aquell moment, però, sobretot, el que més ens impressiona és imaginar què deu pensar en aquells moments crucials, saber si ens pot sentir, si intenta comunicar-se amb nosaltres mentre assistim desarmats al procés que es va desencadenant dintre d’aquell cos.

Torno a casa, el llibre de Joan Carreras (Barcelona, 1962) que acaba d’arribar a les llibreries, és un esplèndid exercici narratiu en el qual l’autor intenta d’esbrinar què deu passar pel cap d’aquella persona que és a punt de fer el gran salt a l’altra banda. No disposo de prou informació per a pontificar dient que el que fa Carreras és una novetat absoluta, però sí que puc assegurar que jo no havia llegit abans res com el que es condensa en les pàgines d’aquest llibre breu (un centenar de pàgines), de lectura aparentment ràpida, estructurat en fragments molt curts –autònoms, però lligats amb un fil conductor fascinant– i amb una elevada càrrega d’emoció, delicadesa i sensibilitat.

Entre el somni i el record
El trajecte del narrador de Torno a casa ens porta per uns paisatges entre el somni i el record, en els quals la mesura del temps, les distàncies del món i la composició dels paisatges i de les criatures que els habiten segueixen unes lleis pròpies amb pocs punts de contacte amb allò que definiríem com la lògica. És un discurs que des de la primera pàgina es bifurca en dues direccions; l’una en clau al·legòrica, l’altra en clau realista. És a dir, el pelegrinatge a la recerca del camí que ha de tornar a casa el protagonista-narrador i la descripció detallada dels estralls d’una malaltia –un càncer, més concretament– des del primer indici (“Va anar de poc que no el veiés, el minúscul grumoll de sang que vaig expulsar amb la micció”, ens explica Joan Carreras tot just començar).

Més amunt he parlat de fascinació. No ho feia per afegir un adjectiu engrescador al meu comentari sinó pel fet que la història que ens explica l’autor té una íntima relació, que en cap moment amaga, amb la figura del seu pare, mort el mes de març del 2018. Parlo de Joan Carreras i Martí, un dels grans editors de casa nostra, naturista vocacional –especialment del món dels ocells– i llicenciat en filosofia, especialitat en llengües semítiques. És per això que en el text sovintegen les referències als llibres, les impremtes, l’olor de la tinta i l’univers de les aus i dels insectes. Torno a casa és, doncs, un delicat exercici d’estil en el qual l’autor s’implica a fons perquè el sent molt proper. Sense acollir-se a la via de fugida que podria ser la frivolitat, escrivint amb un exquisit sentit de la mesura i sense caure en sentimentalismes ni morbositats.

En algun paper promocional que he vist aquests dies es destaca que aquest és el primer llibre que Joan Carreras escriu després de la mort del seu pare. Un exercici d’aproximació, no a la figura paterna ja morta, sinó a la que és a punt d’afrontar el trànsit, el traspàs que l’ha de portar de retorn a casa. Aquesta casa simbòlica on sempre ens espera el pare i que és una referència més a una persona formada en el coneixement de les tradicions semítiques: Joan Carreras i Martí, el pare de Joan Carreras, un escriptor que acaba de posar a l’abast dels seus lectors alguna cosa més que una novel·la convencional. Si aquest 2021 que acabem d’estrenar ha de continuar d’aquesta manera, literàriament parlant, m’hi apunto des d’ara mateix.

‘Con encono virulento / se pelean sin empacho / por un horrible despacho / estilo renacimiento. / Y rasgan en un momento / sus escritos y poesías, / sin ningún remordimiento / se van por las cañerías / sus más nobles sentimientos / que ellos creen tonterías / y nadie reclama su herencia / en encanto ni en dulzura / nadie quiere su inocencia, / su bendita chifladura.’

Acabo de llegir un llibre –novetat de fa només dues setmanes– que m’hi ha fet pensar, en les entranyables Vainiques…

Un diumenge al mercat de Sant Antoni

Els últims dies de maig es va saber que el jurat de l’edició número quaranta del Premi BBVA Sant Joan havia decidit distingir la novel·la Abans de les cinc som a casa i poc després l’autor, Albert Forns (Granollers, 1982), explicava a la premsa alguns detalls sobre l’argument del llibre. Va ser aleshores quan em vaig conjurar a estar atent tan bon punt es publiqués, perquè tenia la impressió que aquella història no em deixaria indiferent. I no em vaig equivocar gens: el treball de Forns parteix de la troballa que va fer en el mercat de Sant Antoni de tretze llibretes ordenades entre 1966 i 1980 que contenien el diari manuscrit d’un desconegut. Per això, la primera frase del llibre no té res de forçat ni gratuït. Ben al contrari, em sembla el resum perfecte de l’obra: ‘El 21 de juny de 2015 vaig comprar una vida.’

A mesura que s’endinsa en el contingut dels quaderns creix sense aturador la fascinació que l’autor sent per aquells papers arribats a les seves mans per atzar. I això els lectors ho detectem sense haver de fer cap esforç perquè, de fet, al llarg de les més de tres-centes pàgines d’Abans de les cinc som a casa assistim des de la primera fila a un espectacle narratiu que s’expandeix en tres direccions. Primerament, tenim la reconstrucció del personatge, la deducció gairebé detectivesca de qui i com era l’autor del dietari, amb qui es relacionava i en quin entorn es movia habitualment.

En segon lloc, a mesura que Forns –i nosaltres amb ell– va sabent coses del seu home es veu capaç d’arriscar-se imaginant escenes, trobades i diàlegs que, lògicament, no surten en els dietaris però que en el seu context tenen les traces de ser molt propers a allò que realment podria haver-se esdevingut. Tapar forats sempre és una feina de risc, però aquí tenim la sort d’haver-nos-les amb un escriptor dotat d’un pols molt afinat.

I, tercerament, tenim una feina d’investigació teòrica sobre les maneres com al llarg dels segles l’ésser humà ha fet servir l’escriptura de diaris i, en conseqüència, com s’han anat creant iniciatives paral·leles encaminades a recopilar-los, conservar-los i estudiar-los. És una aventura plena de sorpreses que es remunta a Babilònia i que es desplega en un munt de referències que Albert Forns ens detalla i que jo ara resumeixo. Parlo de noms com els de Philippe Lejeune, Sophie Calle, Josep Pla, Samuel Pepys, José Luís Guerín, el Baró de Maldà, Walter Kempowski o Bálint Magyar; d’institucions com el Great Diary Project o el Mass Observation Project; i d’experiments d’observació sobre la realitat en els quals estan implicats noms com Plensa, Christian Boltanski o el tàndem Brossa-Tàpies. Sense deixar de banda una altra de les grans preguntes sobre el tema: ¿per què escrivim diaris?, qüestió a la qual el llibre aporta una llarga sèrie de respostes.

I sempre, persistent com un baix continu, la incògnita sobre què devia passar perquè aquelles tretze llibretes fessin un recorregut des del domicili del seu autor fins al mercat dominical de Sant Antoni passant, entremig, pels buidadors de pisos i els encants.

Hilari, un personatge singular

Una de les primeres troballes que Forns fa és esbrinar el nom de l’autor dels diaris. Us estalvio els detalls i vaig al gra: Hilari. Els cognoms trigaran una mica més, però igualment cauran: Miralpeix i Martí. Un personatge ben singular, aquest Hilari, del qual sabem que escriu en català –i en un català, per cert, de qualitat bastant més depurada que l’habitual en la dècada dels seixanta–, que treballa a l’edifici de la Telefónica de la plaça de Catalunya fent feines relacionades amb la comptabilitat (i, pel que sembla, de manera competent perquè al llarg dels dietaris assistirem a uns quants ascensos de categoria laboral), que gairebé mai surt de nit (precisament el títol del llibre fa referència a una frase habitual en Hilari), que és cinèfil, excursionista de diumenges i que té una certa fortuna personal perquè és propietari d’alguns pisos a Barcelona. Que no té cotxe, ni fills. I no gaire família. Pel que fa a dones, sabem que té tractes amb una italiana de nom Grazia, i que és un home creient, metòdic fins a l’obsessió (li encanta guardar tiquets i fer llistes i fitxes), que viatja per plaer unes quantes vegades l’any… i que quan va a Montserrat (lloc al qual pelegrina cada Cap d’Any) els preus de la cafeteria li semblen abusius.

Això pel que escriu en les llibretes, però en els aspectes més íntims de la seva personalitat o en tot el que es refereix a les conviccions polítiques, l’Hilari és un home totalment opac. La Història li passa pel costat i ell va a la seva: té la vida organitzada i això, pel que sembla, és el que preval per damunt de tot. Amb prou feines arriba a fer alguna anotació lacònica per l’estil de la de Kafka del 2 d’agost de 1914: ‘Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda he anat a nedar.’

No sé si ho he aconseguit, però val a dir que no m’he plantejat fer cap crítica literària convencional sobre aquest llibre d’Albert Forns. Al llarg de la meva vida n’he publicat un munt, però en aquesta ocasió em ve molt més de gust mirar de transmetre per quines raons –moltes de les quals, ja ho avanço, són de tipus personal– Abans de les cinc som a casa m’ha interessat tant. Començaré pels encants.

Quan ara fa uns anys vaig deixar la feina activa, una de les coses que tenia ganes de conèixer de prop era el món dels encants de vell. Però no durant el dia, sinó a quarts de set del matí. És l’hora que en el patí central del recinte apareixen els camions de les empreses que es dediquen a buidar pisos i en un espai que no arriba als deu metres quadrats per a cada transportista acreditat es descarreguen mobles, papers, roba, aparells elèctrics, quadres i altres objectes que, apilonats en la parcel·la assignada, condensen la vida d’una família. Tot seguit es fa la subhasta i a continuació la venda de la menudalla, un procés sobre el qual no m’estendré perquè l’Albert Forns l’explica molt millor en el llibre.

Diré només que l’espectacle resultant –grotesc i esperpèntic quan el vius per primera vegada– al cap de cinc o sis sessions (se’n fan tres dies a la setmana) el vaig trobar tan depriment que en vaig tenir ben bé prou. I només em va faltar la cirereta final de l’estiu del 2015 quan va saltar la notícia que en aquells mateixos encants havien aparegut papers, dibuixos i objectes que havien pertangut a la parella d’artistes Maria Girona i Albert Ràfols Casamada escampats de qualsevol manera. Es pot dir, doncs, que Abans de les cinc som a casa és el projecte de dignificació d’una vida oberta en canal i escampada en una parcel·la dels encants i de la qual, per una sèrie de felices casualitats, aquelles tretze llibretes varen aconseguir deslliurar-se de la destrucció. De l’oblit.

La dèria de catalogar

Fa molts anys que em dedico a arxivar, catalogar i endreçar papers personals i objectes de valor sentimental i de moment me’n surto força bé. M’apresso a dir que no em ve de manera espontània, la dèria. Formo part de la tercera generació d’arreplegadors de papers de la família, cosa que fins ara he pogut mantenir perquè he heretat, és clar, uns hàbits determinats i una manera de procedir summament metòdica. Però sobretot –no ens enganyem– perquè a casa disposo d’espai per conservar-los i perquè el meu índex de mudances domiciliàries en els darrers quaranta anys ha estat zero. Dues característiques que ja fa temps que s’estan perdent.

Recordo Simon & Garfunkel que en un àlbum de 1968 titulat Bookends cantaven una cosa que en el seu moment també em va arribar a l’ànima: ‘Preserva els teus records; és tot el que deixes.’ Tretze anys després, però, ‘El duelo’, de Santonja & Van Aerssen, li va extirpar tota la mel a la idea. Els temps ja començaven a canviar.

En el llibre d’Albert Forns he trobat, ja ho he dit més amunt, un esplèndid esforç de construcció d’un personatge a partir de les pistes que mig segle abans ell mateix havia anat deixant escrites en el seu diari. És també un magnífic exercici de recreació d’una ciutat com Barcelona que durant els anys setanta era molt diferent de com és ara. En dono fe perquè és la ciutat –i en alguns moments del llibre, fins i tot els barris– que vaig conèixer de prop. I, perepunyetes de mena, puc dir que no he enxampat l’autor en cap error flagrant.

Albert Forns ha escrit un llibre que ha posat en acció dintre meu una sèrie de records que m’han acompanyat mentre el llegia i una mica més enllà quan hi pensava. Crec que aquesta és una de les raons que demostren si un llibre passa desapercebut o et deixa forat. D’altra banda, desconec si aquesta impressió és general perquè cada lector és un món. En tot cas a mi m’ha tocat força. Tant com quan sento Vainica Doble cantant a ‘El duelo’ coses tan serioses i tristes com ‘…derechos van a su asunto / no hay respeto ni clemencia / para el que abandona el mundo’. Unes coses que a partir d’ara em remetran també al record –al magnífic record– que m’ha deixat la lectura d’Abans de les cinc som a casa.

Foi extraordinário! O lançamento do livro “Catalunha, entre a esperança e a tempestade”, na Unicap. Houve debate, reflexões sobre o universo político lá e cá. Só tenho a agradecer a todos que me apoiaram, contribuíram, participaram e se emocionaram junto comigo. pic.twitter.com/m1f0ZXWCCa

— Taíza Brito (@TaizaBritoPE) 3 d’abril de 2019

L’acte pot seguir-se en directe ací.

De seguida s’assabenta que en aquelles pàgines es presenta un retrat de la seva persona ple de racons foscos: infidelitat, violència masclista, allunyament domiciliari i, fins i tot, un assassinat. Es diria que el nostre home està aclaparat per aquella inesperada situació. Si més no, ens ho hauria de fer pensar la proliferació de frases com «Perquè és que a veure. Un moment, no pot ser», «Però… però un moment, però què és això…» o «Però quina broma és aquesta?», que s’escampen per les primeres pàgines. Però alguna cosa no acaba de rutllar com caldria perquè, almenys a mi, que llegeixo el llibre que ho explica (i que ha guanyat el darrer premi Sant Jordi de novel·la), d’angoixa no me’n transmet gaire, francament.

Curiositat sí, perquè de seguida la història es bifurca en dues direccions narratives: d’una banda, els fragments de la falsa autobiografia i, d’una altra, les reaccions de l’escriptor quan els llegeix. A través d’aquest doble recurs m’assabento que la seva vida és bastant anodina, que és professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu i que manté una relació amb una de les seves alumnes. També de passada se m’explica que tragina un Rolex aturat a les 6.57 i amb el vidre ratllat

Frases per a subratllar

En aquest punt començo a adonar-me que, més enllà de les tribulacions de l’aclaparat protagonista, el text de Jordi Cabré m’obsequia amb un generós ramell de frases que em criden molt més l’atenció. Com unes quantes de dedicades a la descripció dels atributs físics de la senyoreta –que sempre apareix invocada com a Ella i amb majúscula– majestuosa com «la filla predilecta d’un tsar», dotada «amb nasset de germana de Tintín» i amb «mugrons mig marcats sota la camisa com si fossin poms de calaixos semioberts».

Fugint de la llibreria l’home es refugia al Cafè de la Pedrera mentre espera que arribi la seva agent literària. Aquí la collita continua: «Alço la mirada i contemplo l’arquitectura comestible marcant corbes i fent cantonades enmig de l’Eixample, o més aviat trencant cantonades, trencant Cerdà, com un somni plantat enmig d’un pensament», mentre la meteorologia del dia a poc a poc es va aclarint: «entre el gris dels núvols s’ha obert pas un blau prometedor. Blau perquè sí. Blau amb ganes». Poques pàgines més endavant, mentre fa plans amb l’agent, m’assabento que «el llibre queda obert damunt la taula com una Bíblia basada en fets reals» i quan surt novament al carrer trobo una nova imatge per a l’antologia: «La llum verda d’un taxi lliure avança lentament com una prostituta passant l’escombra.» Més endavant llegeixo encara el que algun malpensat consideraria una definició: «Jo és que mai no havia escrit així. Tan tal com raja, tan pim-pam. És com escriure jazz, com fer de mecanògraf de les entranyes.» Tan pim-pam, diu…

M’adono que encara no he explicat que una part del llibre és ambientada a Cadaqués i que amb aquest pretext l’autor escampa de tant en tant unes quantes referències dalinianes: «Era com els infants de parvulari quan juguen a futbol, perseguint tots alhora la pilota com espermatozous perseguint un ovari… Era com un nen aixecant amb summa precaució la pell del mar per descobrir-hi els misteris ocults…» I com que la fortuna ajuda sempre els audaços, professor i alumna no tarden gaire a trobar-se al catre, cosa que em proporciona un parell de perles més per a la llista: «Jo era aquell d’allà, jo soc aquell. El noiet prim que mai no ha tingut un cos gaire escultural però que per follar amb Ella es va treure els mitjons de l’esperit i els preservatius de l’ànima»  i «Li vaig fer l’amor com ningú, com a ningú, l’hi vaig fer com me l’hauria fet a mi mateix.» Sense descuidar-me’n una altra que trobaré unes quantes pàgines més endavant: «Va obrir-se de cames pornogràficament […], generosa com un dia de l’espectador.»

Realitat, ficció

Com qui no vol la cosa, ja sóc a la meitat de la novel·la i sembla que es va preparant un intercanvi de relats. Vull dir que la realitat i la ficció es comencen a barrejar. De fet, la tercera part del relat, titulada ‘Metamorfosi’, i la referència al títol del llibre ben bé podrien ser-ne pistes: «—Digues. Què vols?. Digues un desig. […] —Algun dia m’agradaria ser un personatge de novel·la.» Però, vaja, la trama continua i, paral·lelament, la llista de fragments a subratllar creix, com quan «un llamp encén el cel com si fos un paparazzi furtiu…», o quan parla d’una església moderna «davant la qual tres o quatre sensesostre construeixen façanes de cartró i parquets de paper de diari», o «La porta és de fusta dura, com un implacable porter de discoteca», una altra perla per a l’antologia; sense oblidar descripcions com aquesta: «Les pedres de davant del Marítim han agafat un to de cendra i d’esquena cremada. També la tarda, a mesura que va marxant el sol, es va fent com més sincera. Més de setembre. Potser també jo escric de manera més sincera perquè s’acaba l’estiu. No sé, tot hi ajuda, no?»

Un altre moment notori de la trama és la visita que el nostre home fa a l’Arantxa, que «és una psicòloga jove amb cara de nudista d’Eivissa», gràcies a la qual descobrirà dues coses: la importància de somriure sempre, fins i tot en les situacions més aclaparadores, i els orígens –ocults en el més pregon de la seva infantesa– del Rolex amb el vidre ratllat i aturat a les 6.57 del qual no se separa mai. No avançaré detalls, només diré que hi surten unes cosinetes.

A mesura que avança la novel·la de l’alumna –sembla que és Ella qui escriu el llibre de l’escàndol– decreix el seu interès pel professor que, en conseqüència, evoluciona de l’aclaparament a la desesperació: «Agafo els coberts i em menjo els ous que no tinc i el valor que mai no tindré, i les paraules que no li vaig dir, amb patates», o «La sensació d’impotència se m’anava acumulant com la radioactivitat d’una central atòmica». I més endavant, tot anant cap a Cadaqués, un parell de detalls més en aquesta mateixa línia: «El cel és molt més negre quan arribo a l’altura de Sant Celoni, amb el massís del Montseny marcant paquet entre la nit i l’autopista» i «Els carrers estan posats abans a Cadaqués que a qualsevol altre poble de la Península. Potser per això les cafeteres del Casino es desperten sense pressa, amb els llençols enganxats, i encara ningú no ha activat el botó que posa en marxa les onades de la badia».

Un llibre catabàtic

La història va acostant-se al final amb uns quants matisos cromàtics dignes de remarca –«El cel es va apagar uns quants pantones més, del 369C al Black C» i «El capvespre s’ha ruboritzat amb una discreció molt professional»– i tot plegat s’acaba com el rosari de l’aurora. Veig, però, que després de la pàgina d’agraïments de l’autor el llibre té encara una coda final en forma de breu comentari del jurat en el qual es defineix Digues un desig com «un joc de miralls de naturalesa catabàtica» (au, cap al diccionari hi falta gent!) «que dialoga i s’enjogassa amb la pròpia noció de la literatura. Una experiència de lectura que ens interroga sobre els mecanismes de la creació i que qüestiona l’estatut de veritat que emmascara l’artefacte.»

Una experiència de lectura catabàtica que dialoga, ens interroga i s’enjogassa, diuen els membres del jurat. Ja m’oriento. I un llibre que, això ho dic jo, sembla que aplega atributs suficients per a guanyar un premi prestigiós com el Sant Jordi en una edició en què, precisament, hi ha canvi d’empresa editorial i de sistema de promoció.

Però, vaja, també podria ser que tot el llibre fos una broma des de la primera pàgina a l’última. Una broma desmesurada, talment com la imitació a escala 1:1 de la novel·la primerenca d’una alumna d’escola d’escriptura. O potser el deliri d’un personatge que figura que és un escriptor el desig més gran del qual és esdevenir un personatge de novel·la. És complicat, tot plegat, ho reconec…

I també, ara que hi penso, podria ser que jo no hagués entès res de res. No ho descarteu pas.

Sóc conscient que m’emparo en sensacions molt personals que tenen més a veure amb nebuloses dèries particulars que no pas amb el rigor que requereix el comentari d’una novel·la que acaba de sortir, i que és d’això que hauria de parlar. Tanmateix, no m’he sabut resistir a començar fent una mica de marrada per a destacar aquesta virtut terapèutica que m’ha semblat trobar a les seves pàgines. Una virtut molt d’agrair en èpoques convulses com la que vivim, en què aquells que més criden i millor dominen l’exabrupte i la manipulació són els qui dominen l’escenari. Una època en què els finals feliços s’intueixen, sí, però en la llunyania…

Entre Barcelona i Bucarest

Parlo de Disset pianos, la nova novel·la de Ramon Solsona (Barcelona, 1950) que acaba d’editar Proa a la col·lecció A Tot Vent. I la referència als contes morals de Rohmer no és casual perquè el mateix autor defineix aquesta història pianística precisament com això: com un senzill conte dividit en dues meitats. La primera –’El començament del conte’– ambientada a Barcelona, i la segona –’El final del conte’– ambientada a Bucarest.

La Mei és a punt de fer seixanta anys i en fa onze que manté una relació amb Péter, un romanès que renega del seu país i que es dedica a restaurar pianos i vendre’ls. Tot discorre en la normalitat i sense problemes –de fa uns mesos, la relació s’ha consolidat i comparteixen sostre com una parella formal– fins que un fulminant infart posa fi a la vida de Péter. Poc abans de morir-se, demanarà a la Mei: ‘Si no me’n surto, no malvenguis els pianos.’

La primera part de Disset pianos relata el procés durant el qual la Mei compleix l’encàrrec del seu home. Una missió que implica que deixi a mitges la feina al capdavant d’una agència de viatges per a executius d’alta volada de la qual és propietària amb l’Eileen, la seva sòcia.

La Mei vol procedir amb la mateixa meticulositat que Péter dedicava a cada piano que passava per les seves mans. És a dir, res de vendre a l’engròs sinó liquidar cada una de les disset peces en les millors condicions possibles i als compradors més adients. I tot plegat, sense tenir la més mínima noció sobre com funciona aquest instrument ni el seu mercat.

Tot i la fèrria voluntat de la Mei d’actuar sola, la botiga de Péter anirà aplegant un seguit de personatges que, cada un amb les seves peculiaritats, l’ajudaran a sortir-se’n amb les vendes: la dona de la neteja, de nom Pennsylvania, la iaieta veïna antiga alumna de les monges franceses, la parella de transportistes que habitualment carreguen els pianos venuts cap al seu destí, Sergiu, un altre romanès, l’afinador, uns quants músics amics que munten improvisades jam sessions, una colla de tafaners de la tapisseria del davant, una advocada amb despatx a la botiga del costat i, fins i tot, un tenebrós comprador amb problemes de dicció que interpreta el paper de rata dolenta imprescindible en l’elenc de tot conte.

Cartes d’amor a un piano

En aquesta primera part, Solsona ens va introduint en el procés de convenciment intern de la Mei de cara a aprofitar la nova situació per fer un gir significatiu a la seva vida. També comencem a familiaritzar-nos amb una de les perles del llibre: al final de cada capítol ens trobem, a tall de colofó, amb un poema de Dumitru Costadinescu (1928-1999) pertanyent a Cartes d’amor a un piano robat, un llibre prohibit per la censura del dictador Ceausescu. Una trentena llarga de composicions que, en la majoria dels casos, complementen les peripècies per les quals passa l’atrafegada Mei.

En la segona part, un cop venuts els disset pianos –i ben venuts, ja he dit que ens les havem amb una història que acaba bé–, la protagonista es desplaça a Bucarest per lliurar les cendres de Péter a la seva mare, greument malalta, i a la seva germana. A la capital romanesa la Mei coneixerà amb tota la cruesa un altre rostre de l’home que ella estimava. La visita que fa a la casa familiar de Péter és una immersió sense contemplacions en la postdictadura romanesa. És a dir, la dictadura de sempre amb unes formes més encobertes, suaus en aparença però igualment nocives i latents. És en aquest punt on crec que el relat de Disset pianos s’acosta a un discurs argumental que serà perfectament comprensible per als lectors de casa nostra.

Aquí veiem aparèixer també alguns dolents –que no revelaré– i, en paral·lel i com no podia ser altrament, unes quantes persones de bona voluntat que ajuden la Mei a sortir-se’n: la parella formada per Dina i Vasile i, en la distància del temps, l’oncle Mitrica. També és en aquesta part on copsem completament el significat profund i emocionant de les cartes d’amor a un piano robat que, en forma de poemes amarats d’ironia i realisme, anem coneixent durant la lectura de Disset pianos.

Els lligams de la cultura

Ramon Solsona ha escrit un conte que, en la mateixa línia que deia més amunt sobre el cineasta Rohmer, no em fa res de qualificar de moral. Un conte que ens parla d’algú que afronta una cruïlla inesperada de la seva vida amb esperit de superació i ganes de contemplar el futur amb ulls nets des de noves perspectives. També ens parla de les conseqüències difícilment reparables de les dictadures i, com a recursos per a oposar-s’hi, reivindica valors com la solidaritat, l’amistat i, sobretot, la manera com la cultura pot servir de lligam entre comunitats separades per la distància però no tant per les circumstàncies de la seva història.

I ho fa amb la reconeguda solvència narrativa pròpia de la factoria Solsona, amb un llenguatge eficient i directe al servei de la història que ens explica, amb uns diàlegs integrats en el cos dels paràgrafs en què el lector no perd mai les referències i, molt important, introduint-nos en la història recent de Romania.

No estic en condicions d’afirmar-ho amb rotunditat, però juraria que Disset pianos és la primera novel·la catalana –si més no, és la primera de la qual jo tinc constància– que parla amb una certa profunditat d’aquell país i de la seva gent. Una gent sensible, amant de l’art i, dissortadament, en bona part escampada pel món en espera que s’esvaeixin els mals vents que encara hi bufen. Un al·licient addicional, doncs, que fa de Disset pianos allò que deia en començar aquest comentari: una obra energètica i estimulant.

L’endemà mateix, Pep Albanell, en representació del jurat del Ruyra, va publicar un article al diari Avui en què destacava l’extraordinària qualitat de l’obra i el fet poc habitual que la decisió d’atorgar-li el premi hagués estat ràpida i unànime, sense cap oposició. Un parell de mesos després, quan va arribar a les llibreries –dintre de la col·lecció ‘El nus’ de literatura per a joves de l’editorial Laia–, Pedra de tartera es va convertir en un dels grans referents de la narrativa catalana de la segona meitat del segle XX i la seva autora va començar una carrera literària que ja fa temps que ha situat el seu nom en l’aparador dels grans autors de casa nostra.

Els escenaris pallaresos per on discorria l’acció de Pedra de tartera corresponen als de la infantesa de Maria Barbal, nascuda a Tremp el 1949, i són presents en la seva obra, sobretot en les dues novel·les que va escriure a continuació, Mel i metzines (1990) i Càmfora (1992). Després, la seva producció es va anar diversificant fins a arribar a avui, amb una vintena de títols publicats i un silenci literari des de l’any 2014, quan va publicar En la pell de l’altre.

Desconec les raons d’aquesta pausa, però la veritat és que, com se sol dir col·loquialment, l’espera ‘li ha provat‘, perquè Maria Barbal ha tornat a la primera línia de l’actualitat amb la publicació d’A l’amic escocès, una novel·la que ens retorna al seu món originari pallarès i tanca el cicle que va obrir Pedra de tartera.

Benet, Conxa, Elvira…
El lector detectarà fàcilment en la figura de Benet, el protagonista d’A l’amic escocès, uns quants atributs paral·lels amb la Conxa, la protagonista i veu narradora de Pedra de tartera. En molts aspectes, és la seva versió en home i pertanyent a la generació següent, un matís important. Penso, per exemple, com acata submisament la decisió de son pare, que el vol treballant, com ell, en la reconstrucció de camins i carreteres a Obres Públiques i, per tant, renunciant als seus somnis: ‘—Sí, sí, com vós digueu. Després, calla. S’adona que diu adeu per sempre al dibuix, a l’escultura, a les lletres, però ja no li queda pena per a aquest comiat.’ (p. 125)

Només una discrepància amb la Conxa pel que fa a la visió que els dos personatges tenen de Barcelona. Mentre que, per a ella, la gran ciutat ‘és una cosa molt bona’, ‘és l’últim graó abans del cementiri’, per a en Benet, és el lloc on viu l’oncle Antoni, que fa de sastre al carrer Bergara, i l’escenari on, si hagués gosat de contradir son pare, els seus somnis potser s’haurien materialitzat: ‘A la ciutat queden les biblioteques, les acadèmies, les llibreries, els cinemes, els teatres, el practicar esports. Les noies, de totes mides i colors.’ (p. 43)

El lector atent d’A l’amic escocès –i coneixedor de Pedra de tartera– no trigarà a detectar les referències d’escenaris i personatges que lliguen un text i un altre. Bàsicament, per mitjà de la figura de l’Elvira, la noia de qui s’enamora en Benet; però també de la seva silenciosa mare –vídua per venjances de la guerra– i la tia Encarnació. És a dir, el mateix elenc de personatges de la primera novel·la de Maria Barbal: la Conxa, l’Encarnació, la tia sense fills que l’acull a casa seva (‘es veia prou que a casa érem molts’), en Jaume, mort a la guerra, i l’Elvira, la filla gran, que entoma el pes de la casa després de la tragèdia. També les maledicències dels pobles concretades en l’infame ‘alguna cosa devia haver fet si el van matar’.

Arribo a aquest punt i em vénen a la memòria unes declaracions que Maria Barbal va fer a propòsit de l’edició commemorativa del trentè aniversari de Pedra de tartera i que em semblen molt adients: ‘Quan vaig escriure la novel·la hi havia en mi, crec que inconscientment, el desig d’aconseguir justícia. Amb la història d’una família, com milers d’altres, a qui ningú rescabalaria del drama de perdre un membre, sumat a un munt d’anys de silenci i de mirades de gairell, penso que jo bastia una base per a la memòria. Però no era prou.’

L’amic escocès
Potser sí que l’autora considerava que amb Pedra de tartera no havia arribat al fons d’allò que pretenia explicar. Però ara, amb A l’amic escocès, tinc la impressió que ha aconseguit de completar el cercle amb la incorporació d’un nou ingredient que enriqueix la recepta: l’amistat entre en Benet i en George, membre de les brigades internacionals, trenada durant la convalescència de tots dos en un hospital durant la guerra i simbolitzada amb el dibuix inacabat d’uns arbres del jardí de l’hospital que l’escocès s’endú com a record amb una dedicatòria apressada –’A l’amic escocès’– d’en Benet.

Un record que perdurarà durant tota la seva vida –molt diferent i molt més agitada que la del seu amic pallarès, per cert– i que quan, ja a les portes de la vellesa, es proposa de reprendre’n el contacte provoca la situació que justifica tota la trama del llibre.

Trenta-cinc anys després d’aquella històrica Nit de Santa Llúcia, Maria Barbal tanca el cercle amb una novel·la ambiciosa pel que fa a l’estructura i als recursos narratius que hi aboca i que demostra la seva maduresa com a narradora. Sense aquella sorprenent espontaneïtat que tan justificadament va meravellar Pep Albanell i els altres membres del jurat, però amb el valuós pòsit d’una carrera com a narradora que ens ha deixat uns quants llibres exemplars. Aquest, certament, en seria un.

Com ell mateix s’apressa a puntualitzar en les primeres pàgines, no tenim a les mans un llibre de memòries sinó de records. Més concretament, un en el qual ha volgut «bussejar exclusivament en els records que hagin quedat dins la ment i tractar d’entendre per què encara hi són. I, en aquest cas, què tenen a veure amb la construcció dels meus poemes». Margarit, un autor que sol tancar els reculls de poesia amb epílegs que orienten el lector sobre el sentit final d’allò que acaba de llegir, defineix aquest aplec de records com «l’epíleg més extens que he escrit. Un acompanyament necessari a la meva obra poètica».

S’entén, doncs, que l’autor ha volgut fer un exercici d’introspecció fins als moments i les circumstàncies que donen origen a la seva vocació poètica i, a partir d’aquí, mirar de trobar el sentit de tot plegat, de la seva vida i dels seus escrits. Un exercici que ja ens avisa també que no tindrà continuació perquè, situat en la senectut, «després que hagi passat, no hi seré per a explicar-la. Segur, doncs, que aquí s’ha d’acabar aquesta narració» i que es tanca el 1964 quan, a vint-i-sis anys, cursa l’últim any de la carrera d’Arquitectura.

La solitud, la guerra
No crec que m’equivoqui si dic que el mot més repetit en aquest llibre és ‘soledat’, seguit molt de prop (ja al títol mateix, sense anar més lluny) per ‘guerra’ i complementat per un trio de mots que hi són íntimament lligats: ‘por’, ‘derrota’ i ‘misèria’, tant a escala material com espiritual. Respecte d’això, Margarit és lúcid i implacable –«es podria dir que l’única sort dels que vàrem néixer en aquella època va ser que, durant la nostra vida, ja mai més coneixerem un país més trist i llòbrec que aquell on vàrem obrir els ulls»– i, sense patetisme, parla del seu creixement com a infant en contacte amb la soledat, valorant allò que pot tenir d’aprofitable, perquè, al cap i a la fi, «el lloc més solitari i fred pot ser un refugi». Per això, quan evoca el temps viscut a Girona confessa que «ha estat el descobriment de la soledat com una condició i alhora un territori on el pensament propi pot construir sistemes de supervivència importants». Un antídot ben singular, doncs, al dolor i a l’infortuni.

Domicilis provisionals
Les circumstàncies especials de la seva família fan que l’infant Joan Margarit sovintegi els canvis de domicili i de ciutat. De Sanaüja, on neix, el veiem passar per llocs com Rubí, Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, Figueres, Girona i el Port de la Selva (i no estic segur de ser exhaustiu) fins al descobriment de Tenerife, on la família es desplaça a viure el 1954 (i uns anys després a Las Palmas), abans del retorn definitiu a Barcelona.

Tant el pare com la mare formen part de la legió dels derrotats a la guerra. Ell, arquitecte de professió, aconseguirà una feina al ministeri franquista d’Obres Públiques, concretament al departament de ‘Regions devastades’, de poc relleu, sota sospita i en destins allunyats de casa. La mare, mestra a Rubí, aportarà a l’economia familiar la seguretat d’una feina estable. La imatge del pare, sempre lluny a causa de la feina, traspua inseguretat i poca confiança en ell mateix; la mare, en canvi, també marcada per la por, l’expressa mitjançant un caràcter dur, enèrgic i poc amant d’expansions afectives.

El contrapunt d’aquesta situació és l’àvia, sempre a prop, sempre a l’abast. Una àvia inculta del punt de vista social o literari però que «té una comprensió profunda de l’amor que, per a ella, és l’únic lligam profund entre els membres d’una família. Ella m’ensenya la força dels qui tenen la sort de néixer bones persones…». És a dir, en aquella època encara dominada pel gran paraigua negre de violència i mort que va ser la guerra i els anys posteriors, el record de l’àvia es manté poderós i reviurà bastant temps després en Joana, la filla del poeta: «Tindré vora meu al llarg de la meva vida dues persones així, una suma de bondat i d’aquesta aparent ignorància que oculta una altra saviesa. Seran l’àvia a la infància i, més de vint anys després, la Joana, una de les filles que tindrem la Mariona i jo, afectada d’una minusvalidesa mental. El misteri. Totes dues seran la meva principal referència íntima de salvació personal.» Els lectors de Joana, aquell bellíssim recull de l’any 2002, copsaran millor que ningú el significat d’aquestes paraules.

‘Almenys ja no hi ha guerra’
Amb el pas dels anys, a mesura que l’autor entra en l’adolescència, veiem com les figures del pare i de la mare es matisen. Amb el pare sorgirà el recurs a la cultura, una complicitat i un guiatge que li permetran d’entrar en contacte amb els museus i l’art, amb l’arquitectura de la ciutat passejada, amb les parades de llibres del mercat de Sant Antoni i amb les sessions dominicals de lluita lliure al Gran Price.

A la mare, li deurà «la tranquil·litat vital que fa referència a coses com menjar de tot, no haver de fer mai cap esforç per ser estricte en les qüestions d’higiene i urbanitat, no ser malgastador, no tenir capricis estranys o difícils…»

En aquest ambient el jove poeta comença a bategar. Descobreix els plaers de la lectura, la música i el cinema i, alhora, sap mostrar-se clement amb les limitacions de l’època que arrosseguen els pares, els mestres i tanta gent marcada per la pèrdua: «Com puc comprendre el que han patit, el que pateixen, per jutjar-los? El país està terroritzat per tota mena d’autoritats físiques i morals, i això coexisteix amb una sensació de ‘almenys ja no hi ha guerra’. Perquè per dura, cruel, injusta que sigui la pau, la guerra ho ha estat més, molt més.»

El veiem passar per l’escoltisme de mossèn Batlle (amb poc entusiasme, val a dir) i, en contrapartida, per la mateixa època al Port de la Selva descobreix la mar i escriu: «alguna cosa ha quedat encaixada, ha trobat el seu lloc». Però potser un dels moments més aclaridors del llibre és quan Margarit, un poeta descriptiu i detallista, comença a trobar els lligams, l’amor i la claredat, d’allò que seran les seves dues vocacions: «una obsessió per lligar amor i claredat, per intentar dotar el sentiment d’amor o afecte cap a persones, coses i llocs de la màxima claredat possible, una característica que hauré de desenvolupar amb els anys, no ja en l’arquitectura pròpiament dita, sinó en el Càlcul d’Estructures i, sobretot, a l’hora de compondre els futurs poemes.»

El càlcul d’estructures
Sempre m’havia cridat l’atenció el fet que un poeta tan notable com Joan Margarit fos, alhora, un professional de nivell altíssim en la part,  diguem-ne, més prosaica de l’arquitectura: el disseny i càlcul d’estructures. Ara ja en sé la raó: l’aiguat que el 25 de setembre de 1962 va derivar en inundacions mortals al Vallès. Aquella nit Joan Margarit, un noi de vint-i-quatre anys, acompanya el pare a l’hotel Avenida Palace, on l’equip d’arquitectes del ministeri ha establert el seu centre d’emergència. «Viure –doncs– de prop aquest drama col·lectiu em fa percebre que una part fonamental del món de l’arquitectura és el de la seguretat dels edificis, i aquesta presa de consciència m’empeny cap al Càlcul d’Estructures. Intueixo que és una especialitat que, indirectament, em proporcionarà unes eines poderoses en l’aprenentatge d’un rigor que ja valoro en els poemes dels grans poetes que llegeixo i estudio.»

Dos anys després Margarit és a punt de graduar-se i ja té molt clar que viu «sense fissures i creixent jo mateix a través d’uns estudis científics que ja no deixaran de conviure d’una manera noble i neta amb la Poesia. M’haurà salvat tenir prou seny perquè no em destruís ni el fet de confondre-la amb la vida ni el fet de confondre-la amb un ofici, com ja estan fent, segons la meva opinió, alguns dels poetes socials de la ‘generació dels 50’.»

Parets de totxana sense arrebossar
Un capítol important dels records de Joan Margarit és dedicat a Tenerife, la nova destinació del pare, l’any 1954, amb una situació professional bastant més consolidada. En aquell noi de setze anys el canvi és radical: «l’entorn per a mi ha canviat amb brusquedat, ha passat de forma clara a ser favorable per primera vegada.» Tenerife és l’illa del tresor, un indret endreçat, net i sense «els grollers estucs escrostonats o les desastroses parets de totxana vista que algú s’estalvia d’arrebossar i pintar, tan comuns a Catalunya», en què li passa una cosa nova: «Em sento feliç. A vegades, en la meva vida, ho seré tant com aquí. No més.» I on, per acabar d’arrodonir el quadre, un bon professor li descobreix Antonio Machado, cosa que li obre camí cap a un descobriment encara més important: Pablo Neruda.

Els anys viscuts en la placidesa d’aquella illa l’acompanyaran tota la vida, es reflectiran en la seva obra i, com no podia ser altrament, ocuparan un lluminós espai de preferència en el repertori de records que ara Joan Margarit ha volgut compartir amb tots nosaltres.

Un repertori escrit amb el cor, amb aquella placidesa que atorga la vellesa d’una existència viscuda a flor de pell. Em sembla que era Elias Canetti qui deia que la infantesa esdevé més plena a mesura que envellim i, certament, ‘plena’ és la paraula més adient. Els primers anys són evocats per Margarit sense filtres de coloraines, amb una prosa clara i directa que no apel·la a la filigrana innecessària i que, des de la plenitud, ens ofereix un retrat d’infantesa i joventut que el lector no pot evitar de contemplar amb molta emoció i també, per què no reconèixer-ho, amb un polsim d’enveja.

El mètode Margabux
Abans de cloure aquest comentari em permetré una breu expansió personal: la primera vegada que vaig tenir notícia de l’existència de Joan Margarit va ser els primers anys de la dècada dels setanta, durant els meus estudis d’aparellador. En l’assignatura d’estabilitat (és a dir, de càlcul d’estructures) vaig haver de recórrer a una publicació que encara conservo que es deia Método Margabux para el cálculo de estructuras porticadas ortogonales. Era un extens repertori de taules de suport a l’elaboració d’uns càlculs a mà que anys després els ordinadors van començar a fer més de pressa i amb molta més fiabilitat.

La marca Margabux era la contracció dels cognoms dels dos catedràtics d’estructures de l’Escola d’Arquitectura que havien ideat el mètode: Joan Margarit i Carles Buxadé, dos noms que posteriorment hem vist units professionalment en un munt de projectes de gran importància.

Com és notori, de Margarit, hom n’ha parlat molt. En canvi, la figura de Carles Buxadé, que no fa poemes, també té unes dimensions culturals i humanístiques que em semblen dignes de remarca. No entraré en detalls, però no estaria tranquil sense aprofitar aquesta avinentesa per exposar la meva intuïció que fóra molt interessant d’aprofundir en la vida, obra i personalitat de Buxadé. Ací en deixo la proposta i tant de bo algú s’animi a arreplegar el guant. Estaria la mar de bé.

Justament això m’ha passat amb El cel no és per a tothom, la tercera novel·la de Marta Rojals, una arquitecta nascuda el 1975 en terres de la Catalunya Nova bastant enigmàtica, perquè declina de mostrar-se en públic o promocionar personalment els seus llibres. Una presa de posició que, vistos els temps que corren, demostra una confiança absoluta en la força d’allò que escriu, en oferir-lo desprès dels oripells habituals del mercat literari.

M’he permès aquest breu preàmbul en atenció als lectors que van per feina i volen clavar immediatament queixalada al llibre. Endavant, doncs: ja teniu una idea del pa que s’hi dóna, a can Rojals. Però als que són un pèl més pacients m’agradaria preparar-los una mica la cadira perquè poguessin afrontar de manera ben profitosa aquestes quasi sis-centes pàgines que no m’estic de qualificar d’esplèndides i memorables.

Llegir novel·les: el què i el com
De sempre, el noble art de llegir novel·les ha demanat al lector un esforç d’aprofundiment en dues direccions: el què i el com. És a dir, quina història ens vol explicar l’autor i de quina manera s’ho fa venir bé al llarg del text perquè el resultat sigui el desitjat.

D’uns anys ençà, però, al noble art de llegir novel·les hi he afegit el qualificatiu de ‘lloable’ i tot fa pensar que no trigaré gaire a posar-n’hi un altre –’heroic’– atesa la tirada del personal a consumir històries en sèrie a través d’alguna de les nombroses pantalles que ens envolten i a prescindir del plaer de la cita solitària, íntima, amb les pàgines d’un llibre.

Una mica de tot això em rondava pel cap quan a final de juliol vaig saber que la temporada literària s’obriria amb algunes novetats de gruix de les quals la més prometedora era la que portava la signatura de Marta Rojals.

Però, què és exactament El cel no és per a tothom?

Retrat de família
La família Costa la formen els pares –Josep i Natàlia–, dues filles bessones –Eva i Sara–, nascudes el 1963, i el Pep, nascut dos anys després. Residents inicialment a Barcelona, el 1971 han de traslladar-se a viure a les Cases, un poble de l’interior, a causa de la malaltia pulmonar del pare, que exigeix una atmosfera lliure de contaminació.

Els papers tradicionals del matrimoni són canviats, perquè en aquella casa qui treballa és la mare, perruquera en un petit local a sota del domicili familiar, mentre que el pare, de salut feble, viu d’una indemnització per malaltia laboral i quan convé es posa el davantal per escombrar la botiga, saludar les clientes, rentar els estris i canviar les tovalloles. A estones perdudes, però, el Josep es dedica a la seva gran afició: muntar maquetes d’avions i documentar escrupolosament cada model. El corol·lari de tot plegat és que la relació de la muller vers el marit és despòtica, mancada de consideració i sense cap mostra de respecte. Sobretot de portes endins de la llar, on les dues bessones i el noi creixen envoltats d’un ambient viciat i ple d’hostilitat.

Les dues bessones, tot i ser idèntiques físicament, tenen caràcters molt diferents. L’Eva fa costat a la mare i, com ella, viu en un estat de perpetu malestar amb ella mateixa i amb l’entorn. En relació amb la seva bessona, tranquil·la de caràcter i molt més propera a son pare, Eva viu amb el sentiment de ser la meitat d’un conjunt o el doble d’una altra persona, mai un element prou individualitzat. Entremig, el Pep fa el paper al qual sembla predestinat des que va nàixer: fer de frontissa entre les germanes i, tant com sigui possible, d’element neutralitzador de l’ambient volcànic que es viu entre aquelles quatre parets.

A El cel no és per a tothom Marta Rojals ens explica, doncs, la història d’aquesta família peculiar i situa el present del seu relat el setembre de 2007 quan, després d’uns anys de distanciament total entre les dues bessones, un inesperat SMS de l’Eva convoca els tres germans a una reunió urgent. La trajectòria des dels últims anys seixanta de cada un –la Sara, que ha aconseguit el seu somni de convertir-se en pilot d’avions, l’Eva, que ha continuat al poble al costat dels pares i que ha pujat una família, i el Pep, que ha anat trampejant mil oficis relacionats amb l’hostaleria i que acaba de ser pare–, les seves trajectòries, dic, són el nucli argumental de la novel·la. Un nucli que ens arriba tesat, a més a més, per un doble fil d’intriga: el primer, al voltant de la resolució del problema que origina el retrobament dels germans i, el segon, derivat de la importància d’un diagnòstic mèdic que la Sara és a punt de conèixer i que podria condicionar el seu futur laboral.

A les portes de la gran crisi
Com a bona professional de l’arquitectura, Marta Rojals sap la importància de bastir estructures sòlides i, alhora, ben pensades per fer-hi encaixar correctament els petits detalls que donen sentit final a l’obra. He de dir, per tant, que el recurs dels bessons –al llibre ens les havem amb dues parelles: les germanes Costa i els germans Ferragut– em sembla molt hàbil perquè li permet de jugar d’una manera natural amb aspectes com la duplicitat de caràcters, l’alteritat o les premonicions entre l’un bessó i l’altre. Però no és només per aquesta banda que el repertori argumental d’El cel no és per a tothom va desplegant els seus aspectes diversos.

Marta Rojals ha construït una història en què furga en elements troncals del nostre sistema, com la família –i les relacions de poder i dominació que pot allotjar en el seu si–, el paper de la dona –la maternitat, les relacions de parella, el sostre laboral en un món dominat pels homes, la discriminació social, l’autoestima o el rol de tenir cura dels familiars de més edat– i el preu que hem de pagar per disposar de plena llibertat de decisió sobre les nostres vides. No són pas problemes trivials i, en aquest sentit, he de remarcar que la mirada de l’autora, directa a barraca, és implacable i no es perd en divagacions ni mitges tintes.

També ens parla de la precarietat damunt la qual sovint edifiquem els nostres somnis. En aquest sentit el lector s’adona de seguida, perquè li va tocar patir-ho en la seva pell, d’una cosa que els protagonistes encara ignoren: que l’escenari de prosperitat sense límits d’aquell 2007 amb què es tanca la novel·la (‘El totxo no baixa mai’, deien) s’acabarà poc després amb l’esclat de la bombolla immobiliària i la dura crisi que encara cueja.

(En aquest punt no puc ometre l’extraordinari retrat d’aquells anys en forma d’article titulat ‘Creients‘ que el 2011 Rojals va publicar a VilaWeb i que em sembla de lectura obligada, aleshores i ara.)

El muntatge d’una novel·la
Si el lector ha arribat fins aquí, ja deu haver vist que El cel no és per a tothom no és pas una novel·la escassa d’ambició ni fàcil de despatxar a còpia de lectures superficials. I això es percep quan analitzem els recursos de tècnica narrativa que Marta Rojals ha emprat a l’hora d’escriure el llibre.

Un llibre al qual, per cert, li vaticino un llarg recorregut per aquest circuit de vegades no prou conegut i valorat del nostre sistema literari que són els tallers d’escriptura o els clubs de lectura. Dit d’una altra manera, un dels grans moments de plaer que ens reserva El cel no és per a tothom és quan ens posem a ponderar de quina manera –el ‘com’, que deia més amunt– l’autora s’ho ha empescat per explicar-nos la història que tenia entre mans.

El primer tret que crida l’atenció és el muntatge de l’argument a base de l’alternança d’escenes del present (2007) amb episodis del passat que d’alguna manera ajuden a avançar la història, a entendre les reaccions dels personatges i, en resum, a orientar el trajecte del lector per les pàgines del llibre. A més a més, quan, com és el cas, una narració no avança en sentit lineal l’autor ha de sotmetre’s a un estricte control sobre la manera com administra la informació. És a dir, ha de tenir molt clar què sap ja el lector, què li falta encara per saber i, potser la cosa més important, de quina manera i per quin ordre li anirà facilitant el que falta. Si parléssim de música parlaríem del tempo; en una novel·la, en canvi, una bona dosi d’intuïció i un munt de feina serien les claus per a la resolució de l’enigma.

I, ja que ha aparegut fugaçment la música, aprofito l’avinentesa per recordar que una novel·la és també un seguit de veus que ressonen i acompanyen el lector al llarg d’un recorregut. I aquí és on em sembla que rau un dels grans valors de Marta Rojals que ha sabut combinar la veu neutra del narrador (que ja coneix tot allò que ha de passar) amb les veus diferenciades de cada personatge, fins al punt de poder seguir perfectament converses a dues o a tres veus sense cap acotació indicativa de qui parla en cada moment.

L’autora va deixant pistes subtils en el curs del relat –i molt especialment en les primeres pàgines– que potser passaran desapercebudes a la primera lectura, però que en una segona, quan entrem a fons en els secrets de cuina d’El cel no és per a tothom, el lector descobreix amb plaer. Per raons òbvies, no en donaré cap detall.

El pas del temps, els detalls
El pas de les quatre dècades que van de final dels anys seixanta al 2007, a cavall d’una estructura narrativa fragmentada com la que tenim a les mans, demana subtilesa i imaginació a l’hora de situar les escenes en relació amb fets d’abast general que orientin cronològicament el lector. Per això, de manera clara o només suggerida, trobem referències a l’arribada a la lluna, al cop d’estat de Tejero, al Fòrum de les Cultures, als Jocs Olímpics o a la mort de Franco. També a programes de la televisió i a músiques (poques vegades com ara he trobat, per exemple, un Perales tan ben posat enmig d’un argument).

Però, com he dit més amunt, El cel no és per a tothom és una novel·la plena de detalls que ajuden a donar al relat aquelles dues virtuts tan difícils de mantenir: la credibilitat i la versemblança. Parlo de detalls com la posició d’unes fotografies familiars en una prestatgeria que controla la mare de l’Eva, la Sara i el Pau; o la presència d’una polsera que el pare va regalar a les dues noies el dia que complien quinze anys; o la febre dels ajuntaments de construir piscines, auditoris i pavellons poliesportius més grans i més ben dotats que els del poble del costat; o la càrrega de profunditat de fets en aparença poc significatius com la transformació de la perruqueria en un locutori o del nom de tota la vida del bar Esport que passa a dir-se ‘El Mos, platets i degustació’.

Detalls que a mi em fan pensar en una Marta Rojals atenta als signes de mudança dels temps i, alhora, constructora d’escenes de gran força i emotivitat, com la conversa d’Eva amb la seva sogra, el vol amb avioneta pilotada per Sara en honor del seu emocionat pare, les fugides amb moto del Pep, la lectura del testament del pare o quan la Sara passa per la casa familiar a recollir les maquetes, fitxes, fotografies i retalls de revistes d’aviació del seu pare amb la rematada final, a la pàgina 542, d’aquest apartat en forma de frase per treure’s el barret.

Un ventall de moments acompanyats de grans frases com la de la pàgina 349: ‘L’Eva ja es mira el Miquel amb la mirada que ell s’esperava: la de la dona que veu el seu home volgut per una altra.’ O la de la pàgina 477, que pronuncia la Sara però que, ben mirat, em sembla que pot servir perfectament de resum de l’actitud de les dones que habiten en aquestes esplèndides pàgines que ha escrit Marta Rojals: ‘No només vull volar a l’aire, sinó que vull volar també a terra.’

Tanmateix, la senyora Núria ha hagut d’aparcar aquest desig per a més endavant perquè, veient que a la majoria de bars del seu poble només arribaven La Vanguardia i El Periódico, va promoure amb èxit una campanya consistent a regalar-los l’Ara i El Punt Avui per tal d’eixamplar l’oferta mediàtica i política a l’abast de la clientela. Així doncs ara, jubilada de fa poc, es continua llevant a les 7 per anar al quiosc a buscar els diaris i repartir-los als bars. Quan va saber aquesta història, explicada per la Núria mateix, l’autor del llibre li va dir que tingués per cert que guanyaríem, i que seria gràcies a l’esforç de tanta gent com ella que fa feina en canvi de no res, sacrificant els seus somnis personals en favor dels col·lectius.

El llibre on s’explica aquesta anècdota –un llibre molt especial perquè, per exemple, totes les pàgines les té degudament numerades tret d’una: la 155– es titula Nou homenatge a Catalunya, l’acaba d’editar Ara Llibres i n’és autor Vicent Partal, un periodista a qui, com diu el tòpic, no li cal cap presentació (i molt menys en aquests pàgines).

Deu anys de xerrades pel territori
He volgut que aquest plec d’impressions arran de la meva lectura de Nou homenatge a Catalunya comencés amb aquesta anècdota perquè em sembla que defineix molt bé per què Partal és un dels periodistes de referència no solament als nostres països, sinó bastant més lluny.

Perquè, més enllà de la seva dilatada trajectòria periodística, que l’ha dut a viure en directe la majoria dels processos d’independència de les darreres dècades, més enllà de la seva dimensió com a analista diari de tot allò que passa a casa nostra, més enllà de la seva exemplar actitud cívica, i més enllà, encara, del seu repertori de contactes importants i de fonts d’informació solvents, Vicent Partal és un professional que des de fa deu anys es dedica a fer una cosa no gaire habitual en el seu ram: trepitjar (ell segur que en diria ‘xafar’) el territori a raó de dues xerrades setmanals escampades per la geografia del país, aquesta pàtria ‘lliure i lluminosa i llarga’ que cantava Estellés i a la qual fa referència en la introducció del llibre.

Unes xerrades que ell comença habitualment amb una exposició més aviat breu sobre l’actualitat d’aquell moment i després passa el protagonisme a les persones –la senyora Núria; i el Joserín, el Manel, la Pilar…–, perquè cadascú hi digui la seva i pugui compartir desencisos, esperances, neguits, queixes i il·lusions amb tots els presents.

Aquest contacte ‘des de baix’ amb el batec del país atorga a les anàlisis de Vicent Partal una pàtina de coneixement de la situació molt particular. Un coneixement que ell, a més a més, complementa amb grans dosis de confiança en el futur –ep, no un futur utòpic, sinó ben proper i tangible– i amb una envejable facilitat comunicativa que fa que el lector capti ràpidament que Partal no únicament sap de què parla sinó que sap llegir les claus que permeten d’interpretar el gran potencial transformador que atresora el país. És a dir, la gent.

Orwell vuitanta anys després
No és pas casual, doncs, la tria del títol del llibre. Com Orwell fa vuitanta anys, Partal veu el país compromès en una revolta que també sorgeix des de baix, des del poble, i hi ret homenatge. I tant en la introducció com en l’epíleg ens parla del privilegi i de la sort que tenim de protagonitzar des de la primera línia –amb els sotracs, entrebancs i complicacions que tots coneixem i hem de suportar– aquests moments històrics.

Nou homenatge a Catalunya s’estructura en tres parts i un epíleg. La primera part, titulada ‘La sisena República Catalana’, comença centrant-se en els fets d’aquell històric mes d’octubre que va començar amb el referèndum i les càrregues de la policia i va acabar, el dia 27, amb el parlament proclamant la República. És un relat detallat, amb aportacions inèdites o molt poc conegudes, que, de fet, comença una mica abans: el 20 de setembre. Aquell dia en què Espanya –disposada a tot– va fer el seu cop d’estat i la gent –no menys disposada a tot– va córrer a defensar les institucions davant la conselleria d’Economia i Finances a la Rambla de Catalunya, però no solament allí.

Tot és opinable, certament, però en aquest apartat jo trobo a faltar una referència més detallada al ple del parlament que els dies 6 i 7 de setembre va aprovar les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica en dues tempestuoses sessions sobre les quals Partal va publicar aquells mateixos dies dos editorials que reflectien clarament la seva opinió. Tanmateix, crec que hauria estat interessant de saber, amb la perspectiva d’uns quants mesos, la valoració d’uns fets que varen tenir una influència important en tot allò que s’esdevingué després.

El dia que Espanya va perdre Catalunya
Partal dedica unes quantes pàgines a parlar dels preparatius, el desenvolupament i les conseqüències immediatament posteriors del primer d’octubre, el dia en què Espanya va perdre definitivament Catalunya. Hi surt la vaga del dia 3 i l’ominós missatge del rei. I, com no podia ser altrament, reflexiona sobre l’actitud de la gent i, paral·lelament, del govern durant aquells dies de tardor que vàrem viure a cent per hora: la ‘república d’un minut’, la fugaç temptativa de convocar eleccions autonòmiques, l’amenaça del 155, les possibles mediacions, les complicitats internacionals, la fatiga indescriptible dels consellers i el president…

I tanca el capítol amb un paràgraf contundent pel que té de descripció de la república que desitgem:

«Un dia els fets de l’octubre republicà es veuran, els veurem tots plegats, o bé com un ‘putsch’ sense sentit, o bé com el fonament insòlit i valent d’una república que va nàixer diferent des del primer dia. […] Diferent en les actituds personals, diferent en la manera d’entendre la vida i el servei a la societat, diferent pel que fet que és emocional, sincera i normal. I que per això mateix es va mostrar dubitativa i aclaparada quan la Història amb majúscules va trucar a la porta.»

Puigdemont: un president ‘diferent’
Després de descriure aquell històric octubre, Vicent Partal fa un petit salt cap enrere per situar-se al mes de gener del 2016, quan Artur Mas fa el ‘pas al costat’ i entra en escena el batlle de Girona, Carles Puigdemont. Un president també ‘diferent’ i imprevisible que no tarda a guanyar-se l’estima de la gent i el respecte de bona part de la classe política. Aquí l’autor ens detalla llargament les entranyes de la decisió in extremis de Mas i, ja amb Puigdemont a la presidència, s’atura en alguns detalls significatius. Com, per exemple, la manera de gestionar el suport institucional a les víctimes de l’accident d’autocar de Fraginals, o la reacció davant el no de la CUP a l’aprovació del pressupost. Una reacció amb tres propostes que novament van agafar el personal amb el pas canviat: moció de confiança, renúncia a tornar-se a presentar a unes eleccions i convocatòria d’un referèndum.

El capítol es clou amb un altre fet cabdal, tant pel que fa a la seva importància en sí com a la manera novament exemplar com la Generalitat el va gestionar: els atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils.

Del 20-N a la consulta d’Arenys de Munt
La segona part del Nou homenatge a Catalunya explica quina ha estat la relació d’esdeveniments que ens ha dut fins on som ara. Comença analitzant la denominada ‘transició’ a partir de la mort del dictador el 1975, s’atura un moment en la manifestació de l’1 de desembre de 2007 a la Via Laietana de Barcelona contra la política d’infrastructures del govern Zapatero i per reclamar el dret de decidir i s’acaba amb la consulta d’Arenys de Munt l’any 2009.

En aquesta part, dividida en dos capítols de títols ben explícits –’Cansats de ser espanyols’ i ‘És el poble qui governa’– Partal ens parla del sottogoverno que perviu incrustat en els nivells alts de l’administració a Madrid, es pregunta com és que a l’estat no hem tingut pràcticament ningú que es manifestés a favor nostre, analitza el creixement del sentiment independentista des dels temps llunyans del Front Nacional de Catalunya i s’empara en Fuster per parlar de la tradicional ceguesa del nacionalisme espanyol: ‘La trampa de dir que ells no són nacionalistes i nosaltres sí és més vella que anar a peu. Però no ho vam aprendre a temps. Encara avui una certa esquerra, i una certa esquerra catalana, no ho entén de cap manera.’

Com he dit, Partal ens remet a Fuster i, més concretament, al llibre de 1975 Contra Unamuno y los demàs, per donar suport al seu raonament. No li trec ni un bri de raó, però jo em permetria d’afegir el senyor Jordi Solé Tura –molt lloat aquests dies pels equidistants– a la llista de llunyans inspiradors del desficaci actual.

Un país nou, modern, net
La tercera part del llibre –’Els instruments que hem fet servir’– aplega una setantena de pàgines on s’explica que allò que anem construint a casa nostra és, realment, un país nou amb recursos moderns i sense adherències del passat. Ens parla de ‘la trituradora de partits’ per explicar com el repertori de forces polítiques de fa divuit anys o vint no té res a veure amb l’actual, i destaca el discurs renovat i majoritari d’un independentisme molt més basat en valors cívics i polítics que no pas ètnics i que, per tant, ens allunya de conceptes sagrats –i tronats– com allò de ‘la indisoluble unidad de España’.

Partal explica de quina manera la xarxa ha actuat, també, com a trituradora de molts mitjans de comunicació que han vist notablement minvats llurs comptes de resultats, cosa que els ha fet encara més captius del poder econòmic teledirigit des de la Moncloa. I acaba aquesta part referint-se a ‘la batalla exterior’. És a dir, la manera com a Catalunya s’ha anat preparant, amb la feina extraordinària desenvolupada pel Diplocat, el camí per al disseny d’una diplomàcia entesa des del primer minut com un projecte de país i no de govern.

Tot i que a Nou homenatge a Catalunya no es diu, crec que algun dia (que no ha de trigar) s’haurà d’escriure el llibre que explicarà amb detall, noms i cognoms com s’ha anat construint en uns quants anys la imatge exterior de Catalunya. Serà un acte d’estricta justícia i d’agraïment a una feina excepcional i dissortadament poc coneguda.

Un epíleg energètic
En uns moments tan convulsos com els que vivim, escriure llibres que especulin sobre actuacions concretes de futur és un esport d’alt risc perquè tenen tots els números d’esdevenir obsolets abans de sortir de la impremta. És molt més pràctica l’opció de Partal: fer una ullada que doni valor al camí recorregut i refermar les conviccions per arreplegar forces i continuar. Per això em sembla que les vint-i-cinc pàgines de l’epíleg de Nou homenatge a Catalunya són una terapèutica i necessària injecció d’energia directa a la vena.

Un epíleg que desgrana un seguit d’idees que em sembla que val la pena de tenir en compte ben sovint. Reproduiré el text tal com és, sense cap interferència meva que no sigui la responsabilitat de la tria:

«Els nostres polítics s’han jugat el patrimoni i la llibertat personal per fer allò que nosaltres els vàrem encarregar i em sembla profundament injust de menystenir-ho, això» (pàgina 244).

«…hauria funcionat la República si l’estat no hagués reaccionat amb tanta violència? No tinc cap altra resposta que dir que sí. La hisenda estava preparada, la diplomàcia estava preparada i els Mossos estaven preparats» (pàgines 248 i 249).

«La República ha estat proclamada, doncs. El govern existeix i una bona part de la població –que tenim raons concretes per a pensar que és majoritària– hi dona suport» (pàgina 249).

«La proposta concreta que establia com aconseguir i proclamar la República Catalana va ser dibuixada amb un rigor extraordinari i una enorme qualitat intel·lectual per Consell Assessor per a la Transició Nacional. […] Alguns països, no gaires, han fet abans aquest exercici, però cap amb l’abast i la profunditat amb què ho ha fet el Principat» (pàgina 244).

I el llibre acaba enllaçant amb la idea del començament –la força de la gent– i la immensa fortuna que tenim tots plegats de viure aquestes hores històriques:

«I un dia, espere que d’ací a molts anys, estic segur que explicarem a la gent jove que sentim un gran enyor d’aquests anys frenètics en què ens vàrem beure la vida a glops mentre dibuixàvem en un paper en blanc la república que volíem deixar-los a ells en penyora de la nostra estima, com el regal més preuat. […] Nosaltres som la generació cridada a guanyar. Som els qui ja hem guanyat la República Catalana. I som els qui ara treballarem per fer-la realitat en el dia a dia. I, què voleu que us diga? Sí, és veritat que tenim molta sort de poder viure això que vivim» (pàgina 267).

Val la pena, doncs, acostar-se a aquest Nou homenatge a Catalunya que ha escrit Vicent Partal. Un homenatge que cada lector farà seu i que identificarà amb persones molt concretes.

Perquè tots tenim a prop gent de bé com la senyora Núria. Gent de la qual, sortosament, el país n’és ple.

Entre més peces d’orfebreria lúdica, Abbott és l’inventor d’una innovadora variant dels escacs titulada Última i, sobretot, de l’Eleusis, un esplèndid joc de cartes basat en un objectiu tan important com és intentar escatir –i, doncs, entendre– quina és la mecànica interna que regula les coses que ens passen i que condicionen en gran mesura la nostra existència.

Ara com ara, no tenim cap llibre de Bob Abbott en llengua pròpia; sí, però, en castellà. Em refereixo a Diez juegos que no se parecen a nada, editat fa deu anys per RBA en una col·lecció especialitzada en jocs que va publicar una vintena de títols sota la direcció d’Oriol Comas i Coma, el nostre Abbott casolà. En aquest llibre, el pròleg del qual signa el mestre Comas, es detallen les regles dels dos jocs que he esmentat (i d’uns quants més) i si en faig referència és perquè aquests elements tenen relació amb el que explicaré a continuació.

El dia de Sant Jordi en una novel·la
Ja sé que començar a parlar de La novel·la de Sant Jordi, l’últim llibre de Màrius Serra, explicant coses d’un altre llibre llunyà en el temps pot semblar una astracanada, però he de confessar que se’m fa molt difícil de parlar d’aquesta novel·la, construïda com un demoníac mecanisme on tot encaixa, sense el perill de caure en allò que ara en diuen ‘fer un spoiler‘ i que abans, quan enraonàvem de manera normal, era senzillament ‘aixafar la guitarra’. Aixafar-la a l’autor i sobretot al lector a qui privaria d’una part de l’enjòlit d’anar descabdellant la troca de la novel·la.

Una novel·la que, ja ho avanço, serà una de les que més recomanaré per Sant Jordi.

Sense ficar-me en un camp de mines (crec) diré que La novel·la de Sant Jordi descriu detalladament hora a hora i quasi minut a minut gairebé tot el que passa en el gremi del llibre entre les sis del matí i la mitjanit d’una diada de Sant Jordi a la ciutat de Barcelona.

Així doncs, seguirem de prop les passes de periodistes, editors, crítics, agents literaris, llibreters, representants polítics, membres dels cossos de seguretat i, naturalment, dels grans protagonistes de la festa: els autors. Tant els d’aquí com les figures internacionals convidades per les editorials a signar els seus llibres.

I de manera força especial seguirem el trajecte d’un personatge molt concret. Un escriptor que es diu Màrius Serra i que des de setmanes abans de la festa ja figura com el màxim candidat a liderar les vendes del dia gràcies a la novetat que presenta: una novel·la titulada Eleusis a Sant Jordi, que es desenvolupa en una Catalunya que ja ha esdevingut República i que narra una conspiració de poetes incompresos encaminada a denunciar públicament els aspectes comercials que, a parer d’ells, prostitueixen la festa del llibre. Una denúncia en forma de letal joc de rol que els irats versaires perpetren el mateix dia de Sant Jordi per mitjà d’un seguit d’assassinats d’uns quants autors famosos tot seguint les pautes de l’Eleusis de Robert Abbott.

El savi Comas i Coma
Com no podia ser altrament, l’atot més important de La novel·la de Sant Jordi, un artefacte narratiu basat en un joc de rol, és la presència d’Oriol Comas fent d’ell mateix i erigint-se en el gran protagonista d’un llibre en el qual també es produeixen unes quantes morts en aparença inexplicables.

Podem dir, doncs, que en l’àmplia panòplia de gèneres i modalitats que fins ara ha conreat aquest incansable tafaner que es diu Màrius Serra La novel·la de Sant Jordi obre la porta de la seva bibliografia al gènere negre. I dic que l’obre perquè el final del relat és un claríssim ‘continuarà’ en un doble sentit: el fil central de la trama d’ara s’allargarà, pel cap baix, un llibre més; i també s’hi mantindrà Oriol Comas i Coma com a personatge principal.

Posats a dir-ho tot (o quasi), tinc la impressió que el retrat satíric del nostre món literari que se’ns anuncia en la contracoberta de La novel·la de Sant Jordi es limita, al meu parer, molt més a la superfície de la sàtira que a la profunditat analítica del retrat, però en canvi sí que trobo que la descripció dels rituals que envolten la presència d’escrits i d’escriptors cada 23 d’abril al carrer resulta força atractiva per al lector.

També em sembla un exercici divertit l’intent de reconèixer quina persona o entitat real hi ha darrere d’alguns elements de la trama que apareixen amb noms i atributs camuflats. A més a més, per als qui vulguin assolir nivells d’excel·lència en el joc que ens proposa la novel·la també es poden rastrejar declaracions d’alguns personatges que són extretes de la vida real.

Són satisfaccions que s’afegeixen a un llibre divertit i summament enginyós que estic segur que aquest Sant Jordi no passarà gens desapercebut i que ens demostra, potser més que mai, que Màrius Serra –amb la part que pertoqui a Oriol Comas i que sembla que en el futur creixerà– és un magnífic constructor de diabòlics artefactes narratius.

L’endemà mateix de la declaració de guerra, i com a mostra del poder que ara ja té, l’aviació franquista fa una primera incursió en els seus nous territoris bombardant els supervivents republicans confinats des de fa setze mesos a les platges d’Argelers. Un dels testimonis de la massacre és Agustí Vilamat, un noi nascut a Solsona de 23 anys, tímid i borni, que des que va arribar es passeja amunt i avall de la platja amb un exemplar del diccionari Fabra a les mans com a única companyia.

En adonar-se de la nova situació l’Agustí, que s’ha salvat de morir per l’atac dels avions, es conjura a dedicar la molta o poca vida que encara li pugui quedar a un sol objectiu: matar franquistes. En aquest moment encara no ho sap, però quatre anys i tres mesos després, ell serà qui tindrà l’honor de matar el general Franco, un home en retirada, perdedor de la guerra contra els Aliats i entestat a trobar refugi a la desesperada al Principat d’Andorra.

La descripció dels bel·licosos propòsits del protagonista és el fil argumental al voltant del qual Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) ha construït la trama de Jo soc aquell que va matar a Franco, l’obra guanyadora de l’últim premi Sant Jordi.

Una novel·la astuta
Si hagués de triar un mot per a definir aquesta novel·la, no dubtaria a qualificar-la d’astuta perquè, d’una banda, el pinyol argumental –ben explícit des del mateix títol– és prou engrescador per a atreure a primer cop d’ull l’interès d’un nombre considerable de lectors. I, d’una altra, perquè l’artefacte narratiu que Joan-Lluís Lluís ha bastit conté una sèrie de reflexions ben oportunes sobre un tema tan actual com és la situació de Catalunya i de la llengua catalana en relació amb quests veïns tan especials amb què la geopolítica ens ha obsequiat: els estats espanyol i francès.

L’heroi borni
Quan tenia cinc anys, l’Agustí va perdre l’ull de manera fortuïta mentre la mare era a la botiga comprant pa i ell s’esperava al carrer. Aquesta disminució, accentuada per un notable complex de culpa, el va convertir en una persona vulnerable i amb forta tirada cap a la introspecció. Un bon dia de 1925, un notari que era client de son pare, sabater d’ofici, li va posar a les mans una revista infantil en català i a partir d’aleshores la vida d’aquell noiet de vuit anys es va transformar en descobrir un món que el va fascinar: el de les paraules escrites en la mateixa llengua que es parlava a casa seva.

Els bons oficis del notari varen aconseguir que el 1932 l’Agustí, ja amb quinze anys, deixés Solsona i es matriculés a l’Institut-Escola de Barcelona. No tardaria gaire a obtenir una plaça de corrector editorial i quan va esclatar la guerra civil ja treballava en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat. A final de desembre de 1938, quan el front de l’Ebre ja havia caigut i l’exèrcit feixista s’acostava a Barcelona, l’Agustí Vilamat va prendre dues decisions importants: llegir de punta a punta el Diccionari General de la Llengua Catalana i afegir-se a les multituds que fugien cap a la frontera francesa. A un exili que per a ell, com per a tants companys de desventura, va tenir forma de reclusió a les platges d’Argelers. El lloc on setze mesos més tard es conjuraria a començar a matar franquistes sense saber que, al capdavall, l’únic franquista que acabaria matant seria el cabdill que encapçalava aquella caterva: el general Francisco Franco.

Amb l’Exèrcit Lliure de Catalunya
Després de l’atac aeri, l’Agustí fuig d’Argelers amb l’Esteve, un anarquista de Manresa amb qui compartirà aventures els anys següents, primerament com a refugiats discrets en un mas del Vallespir i després com a membres de l’Exèrcit Lliure de Catalunya –és a dir, els maquis–, que seran els qui capturaran el general fugitiu i derrotat.

Fins aquí m’he referit a la part de l’argument de Jo soc aquell que va matar Franco, que ens presenta el protagonista i explica la seva evolució al llarg de la novel·la de víctima a botxí. Entremig, però, Joan-Lluís Lluís va dibuixant el paisatge de fons sobre el qual es desenvolupa l’acció –el Vallespir– i ens parla de coses tan reals, malgrat la ucronia, com la repressió del català a les escoles franceses des de molts anys abans i de com el seu personatge, perdedor de la guerra civil, sent que és a punt de perdre per segona vegada la mateixa guerra si França cau definitivament en mans de Franco, Mussolini i Hitler.

En l’univers narratiu que Joan-Lluís Lluís ha creat veiem l’acció exterior dels representants de la República Catalana, exiliats a Londres i en pugna permanent amb la República espanyola per tenir veu pròpia davant dels Aliats, i trobem també unes quantes reflexions dignes de remarca de l’Agustí, home fidel a la llengua i al país, quan s’adona que a aquells ‘maquisards’ francesos al costat dels quals lluita per alliberar el territori els mou una idea molt clara (pàg. 215): ‘Deu faltar molt poc perquè la Catalunya francesa sigui territori lliure de franquistes. Però no serà, és clar, territori lliure de francesos.’ Una reflexió que trobem més detallada unes pàgines abans (191 a 193) quan parla del tinent Lionel, comandant d’un grup de resistents francesos: ‘… l’abandó del català progressarà de mica en mica fins a atènyer tot el territori, allò que per a mi és la Catalunya francesa i per a ells tan sols el Département des Pyrénées-Orientales. Ens separa que la llengua sigui, per a mi, una part irrenunciable del meu ésser i, per a ells, una romanalla sensible però prescindible.’

Un llibre de maduresa
Jo soc aquell que va matar Franco és el llibre que, a parer meu, presenta de manera més precisa la maduresa a què ha arribat Joan-Lluís Lluís com a narrador. Poso com a mostra un bon grapat d’escenes escrites de manera esplèndida, com el capítol 7, titulat ‘Aquella cosa humana’, que en dues pàgines explica el dolorós sentiment de qui es veu forçat a fugir del seu país, o l’afusellament de dos germans que trobem en el capítol 30, o unes espurnes d’humor com el programa radiofònic en català emès des de Londres cada dia amb uns sainets escrits i interpretats per Joan Oliver i Francesc Trabal i cançons tradicionals a cura d’Emili Vendrell, o la descomunal tempesta de tres dies que desborda tots els rius del Vallespir coincidint amb la notícia, l’octubre de 1940, de l’afusellament del president Companys.

És el Joan-Lluís Lluís que domina el ritme d’una història fins a arribar a la part final, moment en què és capaç d’empescar-se una pirueta que la projecta encara més amunt. Penso, per no anar gaire lluny, en el moment que a El navegant, el seu anterior llibre, entra en escena la figura del Patufet enmig dels canacs de Nova Caledònia. I, en el llibre d’ara, en la tensió creixent i sàviament dosificada fins al punt culminant de la mort de Franco (m’imagino l’autor gaudint mentre redactava aquells capítols) i després fins al final del llibre, uns quants capítols més enllà, amb l’aparició de Josep Tarradellas.

La mateixa manera de matar Franco, planejada pel govern de la República Catalana i explicada després a Agustí per Ventura Gassol, dirigent de la resistència catalana, insisteix una vegada més en la reflexió sobre Espanya i Catalunya que travessa tot el llibre. Referint-se, per exemple, al president Azaña, Gassol diu a la pàgina 277: ‘Evidentment, la seva preocupació principal no serà aixecar de nou Espanya, sinó impedir que Catalunya se’n vagi. ¿Us recordeu que havia dit que preferia una victòria de Franco abans que la independència de Catalunya? Doncs ara anirà a cercar aliats on sigui per garantir la unitat d’Espanya. I si ha de perdonar els feixistes, ho farà.‘ I tres pàgines més endavant, la sentència final: ‘… no oblideu que la majoria dels polítics que tornaran o prendran el poder a Madrid són espanyols abans de ser republicans.‘

Diversió i reflexió
Al començament, he definit Jo soc aquell que va matar Franco com un llibre astut perquè amb una trama summament atractiva exposa com qui no diu res un seguit de reflexions que són vàlides no únicament pels anys quaranta del segle passat sinó, ai las, per ara mateix.

També he dit que era el llibre més madur de Joan-Lluís Lluís perquè hi trobem molt ben integrades dues de les línies bàsiques de la seva obra: l’interès pel llenguatge en general i pel català en particular (em remeto, per exemple, a aquell festival de virtuosisme lingüístic que va ser Xocolata desfeta) i la seva visió crítica sobre les relacions de França amb les cultures perifèriques que va exposar fa uns anys a Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos.

Tot plegat em porta a pensar que Jo soc aquell que va matar Franco serà un dels llibres importants dels pròxims temps, perquè divertirà els seus lectors i, alhora, els donarà unes quantes pistes per a la reflexió que trobo molt oportunes vistos els temps que corren.

Quan es varen fer aquelles eleccions –no pas exemptes, per cert, de pressions per part del Consejo General de Madrid i dels col·legiats d’aquí refractaris a qualsevol modernització–, el franquisme mantenia encara intacta tota la infàmia de què era capaç a l’hora d’exercir el poder. Tot i això, durant aquella dècada dels seixanta varen començar a prendre forma uns quants moviments crítics amb el règim. I en aquest context els col·lectius professionals varen ser pioners a l’hora de posar-se en acció a través de les respectives entitats corporatives. Parlo dels aparelladors, però també dels advocats, arquitectes, enginyers, periodistes, llicenciats… cada conjunt amb les seves particularitats, però tots amb un factor que els era comú: el desig de posar fi al franquisme i d’introduir hàbits democràtics en la vida del país i en la gestió dels afers públics.

En el cas de Sabartés i el seu equip, la gent de les promocions dels anys 64, 65 i 66, l’objectiu era evident: transformar un col·legi que funcionava com una mera oficina d’expedició de visats fins a convertir-lo en una entitat viva al servei dels professionals i de la societat en general.

Amb el PSUC al darrere
No és cap secret –ni ara ni aleshores– que darrere una bona part d’aquestes iniciatives d’oposició hi havia el PSUC, ‘el partit’ per excel·lència, el que més militants i simpatitzants aplegava a l’entorn. Un PSUC que en el segon congrés, fet a França el 1965, havia acordat l’estratègia de donar ple suport als moviments estudiantils, professionals i veïnals –a més a més, és clar, dels moviments obrers– i de promoure iniciatives allí on no n’hi hagués.

Cal inscriure, doncs, en aquest procés més o menys subtil d’infiltració l’acord de la junta presidida per Sabartés de crear, l’any 1970, la revista CAU (Construcció, Arquitectura i Urbanisme) com a òrgan d’expressió del col·lectiu d’aparelladors i arquitectes tècnics del país. Un col·lectiu en el qual cada vegada adquirien més pes els tècnics assalariats enfront del bloc dels funcionaris i els professionals liberals, i en un moment puixant per al ram de la construcció que, pel que fa a la ciutat de Barcelona, es coneix amb el nom de ‘porciolisme’.

Parlo d’un període molt especial que es va estendre principalment durant els anys setanta, uns anys carregats de petites històries que, en aparença, afectaven col·lectius específics, però que van influir notablement en la manera com va evolucionar la nostra societat. Un període, a més a més, irrepetible que trobem explicat en part a CAU. Quan el PSUC era més que un partit, un llibre recent, escrit per Jaume Fabre i editat conjuntament per Viena Edicions i Edicions Clariana.

Havans, whisky i baralles
Vaig tenir la sort de viure bastant de prop tot aquell procés de canvis al Col·legi d’Aparelladors. Al principi com a estudiant i després, en graduar-me, com a col·legiat, i puc dir que el record de la revista CAU i de tot el que bullia al seu voltant m’ha servit després per a explicar com varen ser aquells anys compresos entre l’últim franquisme i la culminació de la denominada ‘transició’. Un període que va coincidir amb la trajectòria de la revista –va publicar 82 números entre el 1970 i el 1982– i, com no podia ser altrament, amb els avatars del Col·legi.

El llibre de Jaume Fabre comença amb un paràgraf que em sembla molt indicatiu de la manera com es feien les coses (algunes coses, vaja) en aquella època: ‘Cada dijous, la secretària equipava la taula de redacció amb havans i ampolles de whisky. Era el combustible amb el qual fabricaven les idees de la revista Manuel Vázquez Montalbán, Enric Satué, Francesc Serrahima i Jesús Marcos. Fabricio Caivano intentava coordinar-los…’ Es tractava de fer, doncs, no solament un producte digne, sinó una cosa carregada de creativitat i que donés peu a la controvèrsia i a la difusió més enllà de l’àmbit estrictament col·legial.

Vist amb la distància dels anys, tot plegat pot fer pensar una mica (amb perdó) en allò tan castís i espanyol del que no farte de ná que ara –amb tot el que ja hem vist– potser sí que ens sobta, però que, viscut en el seu moment, puc dir que semblava normal i, a més a més, força engrescador.

Una mica més endavant, Fabre escriu: ‘…hi havia qui no veia amb bons ulls les despeses que comportava l’hedonisme gastronòmic de la redacció de CAU ni la mà foradada amb què es feia funcionar la revista els primers anys’. Una mà foradada també molt simptomàtica d’aquells anys, perquè les despeses de la revista es pagaven amb els extra-tipus d’un compte de Banca Catalana en el qual s’ingressava el 8% dels honoraris de tots els col·legiats per satisfer els pagaments a Hisenda. Aquests diners produïen els interessos necessaris –la crisi del totxo semblava encara lluny– perquè l’economia de CAU fos autosuficient i permetés unes filigranes formals i conceptuals (almenys en els números de la primera etapa, del 0 al 24, que es van publicar entre el 1970 i el 1974) que encara avui fan de la revista una referència gairebé obligada.

El gust i la delicadesa
Una referència caracteritzada per delicadeses poc vistes fins aleshores. O almenys poc vistes totes alhora en una sola publicació: pàgines desplegables, perforacions, paper especial en segons quins números, cartells de propaganda, gadgets enganxats enmig d’un article, fotografies de gran qualitat, una redacció en un pis llogat i decorat de dalt a baix per a l’ocasió, un relligament molt característic que separava el llom de la coberta… i un repertori de números monogràfics alguns dels quals varen tenir un enorme impacte en aquell moment com, per exemple, el número 0, amb 164 pàgines i 50 pessetes de preu; el número 10, dedicat a ‘La Gran Barcelona’; o el 21, titulat ‘La Barcelona de Porcioles’. Però també els dedicats al disseny industrial, al disseny gràfic, als museus, a la Xina de Mao, a la música progressiva o a les funeràries i el negoci de la mort.

Finalment, però, les tensions internes d’un col·lectiu en què, com he dit més amunt, la puixança dels professionals assalariats, en detriment dels liberals i els funcionaris, posava a la vista unes quantes contradiccions que fins aleshores havien passat desapercebudes varen esclatar en un seguit de denúncies de mal ús dels diners col·legials (en les quals el finançament del CAU era el tema estrella) que varen desencadenar un procés d’inhabilitació de Sabartés que li va impedir de presentar-se a la reelecció el 1973. Això va fer que la nova junta la presidís Josep Miquel Abad, de futura i gloriosa carrera olímpica.

(Val a dir, però, que un any després –quan el canvi de junta ja s’havia consumat– la inhabilitació de Jordi Sabartés va quedar sense efecte perquè el cas fou sobresegut.)

Camacho i Nico Sartorius
Varen ser uns anys molt especials que els qui els vàrem viure de prop, encara que fos barrejats entre el públic, difícilment oblidarem. Per, ho torno a dir, irrepetibles.

Penso, per exemple, en el que sembla que va ser el primer míting polític a Barcelona després del franquisme, el 15 de desembre de 1975, en un Col·legi d’Aparelladors (situat encara al començament de la Via Augusta) amb el saló d’actes atapeït i gent fent cua a l’escala de l’edifici i al carrer, perquè s’havia organitzat un debat sobre les eleccions sindicals i havia corregut la veu que hi assistirien Marcelino Camacho i Nicolás Sartorius, acabats de sortir de la presó una setmana abans gràcies a l’indult reial. Jo hi vaig ser i puc donar fe que, de parlar, no varen parlar gaire, però sí que varen ser presents i convenientment victorejats pel personal mentre el president Abad i el governador Martín Villa jugaven al gat i a la rata en una punta de la línia telefònica i en l’altra.

De totes aquestes batalletes, en parla aquest CAU. Quan el PSUC era més que un partit, de Jaume Fabre, que motiva el comentari d’avui. Però allò que el llibre no diu –perquè la novetat és molt recent– és que el Col·legi ha penjat a la xarxa l’hemeroteca completa digitalitzada amb els vuitanta-dos números de la revista CAU que es varen publicar i que poden ser consultats lliurement ací.

La reproducció no permet de gaudir, és clar, de les filigranes i matisos de disseny de tots els números, i molt especialment dels de la primera etapa. Però, tret d’aquest detall, el Col·legi posa a disposició de la societat un conjunt d’informació que val molt la pena i que encara avui té interès. I no solament per als investigadors o els nostàlgics.

No cal ser un gran afeccionat al teatre per saber que quan parlem del Papitu ens referim a Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940), l’autor teatral català més important del darrer mig segle. Un autor amb una extensa producció que va més enllà del teatre, diguem-ne, convencional ja que va ser el pioner a casa nostra en la creació de sèries de gran èxit per a la televisió. Un autor a qui, dissortadament, des de fa tres anys la malaltia d’Alzheimer té silenciat i allunyat dels focus de la popularitat.

Va ser arran de l’homenatge que el món del teatre li va retre el 2015, tot celebrant que complia setanta-cinc anys, que la filla del Papitu va fer pública aquella trista situació que implicava la sortida d’escena forçosa de son pare. I ara ha estat la mateixa Carlota Benet qui ha aplegat en un llibre delicat i entranyable un munt de records i documents personals que expliquen la relació amb el seu pare i, alhora, dibuixen uns trets de la personalitat del Papitu que ens ajuden a confegir-ne millor el retrat com a persona i com a creador. Es titula Papitu. El somriure sota el bigoti i l’acaba de publicar l’editorial Columna.

No donar mai peixet
En el pròleg, Sergi Belbel parla del magisteri que Benet exercia entre els autors de la seva generació. Els seus ‘fills’ teatrals. Un mestre honest i planer que ‘se situava al costat i no per damunt nostre’ però que, alhora, sabia ser exigent: ‘En teatre mai no va donar peixet.’

Guiatge, exigència i disponibilitat, doncs, per una banda. I per l’altra, la seva condició d’home apassionat, un qualificatiu que és habitual sentir-lo en boca de les persones que l’han conegut, tant a la feina com a la vida privada.

Tret d’unes poques ocasions molt puntuals, gairebé sempre relacionades amb algun esdeveniment teatral, vaig tenir la sort de tractar el Papitu amb una mica més d’assiduïtat entre 2004 i 2006, quan vàrem coincidir a la junta de govern de la Institució de les Lletres Catalanes. Ell com a degà i jo com a simple vocal. El recordo com un pencaire incansable al qual els maldecaps de la feina el feien sentir viu i com un home de conviccions fermes les quals defensava davant qui fos de manera torrencial i apassionada.

Em ve ara a la memòria la seva brega incansable a l’hora de defensar els escriptors teatrals sovint una mica oblidats en favor dels poetes, els assagistes o els narradors. També la seva dèria per l’ús correcte de l’ortografia –en el llibre, la seva filla parla de l’obsessió que tenia per la puntuació i els pronoms febles– i la seva afecció a les onomatopeies.

A propòsit d’això, no oblidaré mai un dia, cap al tard, que en un recés entre reunió i reunió vàrem començar a parlar de Glups!, l’obra de Dagoll Dagom basada en les historietes de Gérard Lauzier, i al Papitu li va faltar temps per a embrancar-se com una metralladora en una conversa farcida de bangs, patapams, slurps, ziuuus, splashs i expressions per l’estil pròpies de quan llegíem ‘tebeos’ (de quan la ràdio parlava de Franco, vaja) i que els companys de junta que vivíem aquella escena vàrem intentar continuar sense gaire èxit.

La conversa que no va poder ser
El llibre que Carlota Benet li ha escrit al seu papa, al seu Papitu, és un intent commovedor de recuperar-lo tal com era just abans que apareguessin, el 2010, els primers indicis del mal: la cruel dissolució de la persona lentament i en vida que és l’Alzheimer. En quasi dos centenars de pàgines l’autora intenta recrear la conversa –amb ple coneixement que havia de ser la darrera– que mai varen poder tenir perquè la vida és molt bruixa i sempre va a la seva.

La Carlota, però, no es plany. Se sap rica perquè és la dipositària d’un tresor que ja no li prendrà ningú. I té la generositat de fer-nos-en una mica partícips, als lectors del llibre, reproduint uns quants correus electrònics creuats entre l’Eixample i els Estats Units, on la noia treballava en el món universitari, cartes fetes a mà i dibuixades pel pare de quan era una nena, dues precioses escenes viscudes a la joieria Tiffany’s de Nova York quan tenia deu anys, la primera, i als quinze, la segona, o la relació del seu fill, el petit Mateu de tres anys, amb l’avi Papitu, que ocupa un capítol sencer que es tanca amb una reflexió carregada de realisme: ‘Potser no em cal imaginar la relació que haurien tingut, potser només em cal aprendre a valorar la que tenen ara.’

Una escriptora molt remarcable
Papitu. El somriure sota el bigoti és, també, el descobriment d’una escriptora molt remarcable que, com explica en el llibre, des de ben petita (va néixer el 1981 a Barcelona) va saber treure tot el profit de l’àmplia biblioteca i de les confidències del pare sobre els secrets de saber posar una paraula a continuació d’una altra amb gust i de manera competent. Una escriptora que, pel que sembla, ara mateix està embrancada en un projecte de novel·la d’allò més prometedor al voltant de la figura de la seva mare.

És, doncs, un llibre en què es parla del lògic estupor davant del fet de convertir-te d’un dia per altre en mare del teu progenitor, però en el qual no hi ha ni queixes ni lamentacions. Només la celebració de l’amor entre un pare i una filla al llarg de tota una vida.

Pel que conta la Carlota, sembla que a efectes pràctics el Papitu era una mica sapastre –les seves truites recremades, per exemple, eren proverbials–, però sabia ser el millor pare del món quan es tractava d’inventar històries per a lluitar contra els monstres de la por.

Per això em sembla que la millor manera de cloure aquest comentari sobre el llibre de Carlota Benet -–que us recomano fervorosament– és el paràgraf que clou el capítol dotzè, titulat ‘Anar a l’aventura’: ‘Potser de gran he vist que els monstres no es poden derrotar. De fet, ens guanyen en moltes ocasions. Però això no invalida l’emoció que hem viscut durant l’aventura, la gent interessant que hem conegut i els llocs que hem explorat. Per tant, encara que la bruixa menjapapes hagi tornat i s’emporti un bocí del Papitu cada dia, no oblidaré que en el passat la vam vèncer i que la gesta va valdre la pena. Ell em volia fer veure que la vida és conflicte. Que si no n’hi hagués tampoc hi hauria excitació, sinó una mena de benestar estàtic i insípid. Que cada repte de la vida real ens l’hem de prendre com una aventura. I, sobretot, que els entrebancs del camí ens fan apreciar la calma i la seguretat, que si no donaríem per descomptades.’

No és cap revifalla d’historiadors veterans, ben al contrari: són llibres escrits per gent que no va viure sota el franquisme i que, per tant, fa la seva aproximació al període des de posicions noves i amb metodologies diferents de les que fins ara havíem conegut.

Per ordre cronològic, he de començar esmentant El cavaller Floïd (Proa), la biografia del mecenes i agitador cultural Joan Baptista Cendrós escrita per Genís Sinca, que va aparèixer el gener d’enguany. Més ençà, al juliol, va veure la llum Com una pàtria (Edicions 62), la biografia de Josep Benet escrita per Jordi Amat. I ara fa uns quants dies ha aparegut Sabotatge contra Franco (Angle Editorial), un llibre de Joan Safont que porta un subtítol aclaridor: Episodis d’oposició dels que havien guanyat la guerra.

Els dos primers llibres que he esmentat mereixen una lectura en bloc perquè, tot seguint els fils biogràfics de Cendrós i de Benet, podem conèixer de molt a prop la història de l’oposició catalanista al règim i la seva evolució, amb una trajectòria unitària durant els primers vint anys i escindida en dos corrents a partir de la dècada dels seixanta.

Un assaig polèmic de Jordi Solé-Tura
En canvi, em sembla que ha passat força desapercebut un aniversari digne de remarca: el mig segle de la publicació, el juny de 1967, de l’assaig de Jordi Solé-Tura Catalanisme i revolució burgesa (Edicions 62, ‘Llibres a l’abast’). Un llibre que, amb el pretext d’analitzar l’obra d’Enric Prat de la Riba (del qual aquell 1967 es commemorava el cinquantenari de la mort), començava dient que la història del nacionalisme català és la història d’una revolució burgesa frustrada i a partir d’aquesta premissa descabdellava els seus arguments en tres centenars de pàgines de lletra atapeïda que en aquell moment varen suscitar força polèmica (dintre els límits que la situació permetia).

Una polèmica que va tenir algunes fites significatives com, per exemple, els tres articles de resposta crítica apareguts al número de gener de 1968 de Serra d’Or i signats, respectivament, per Enric Prat de la Riba i Dachs, Isidre Molas i Josep Benet; i la rèplica de Solé-Tura en el número de febrer amb un article de títol eloqüent: ‘La figura de Prat de la Riba i la pseudo-ortodòxia actual’.

Tanmateix el ressò no s’acabà aquí. Trenta anys més tard, Jordi Solé-Tura va dedicar un capítol sencer de les seves memòries  –Una història optimista (Edicions 62, 1999)– a parlar del llibre i de les reaccions que va originar. I ara mateix, en la biografia de Josep Benet que ha escrit Jordi Amat, trobem una vintena de pàgines més dedicades exclusivament al tema.

Ens trobem, doncs, davant un llibre que demana una lectura actual per copsar, des de la distància de mig segle, quines conseqüències va acabar tenint i què en queda, de tot plegat. Jo, des de la meva posició de tastaolletes amateur i de persona que vaig viure aquell període més o menys de prop, penso fer properament aquesta relectura, davant de la qual no amago pas que experimento un certa morbositat.

Val a dir que desconec si ara mateix hi ha cap editor que pensi a treure la pols de Catalanisme i revolució burgesa i publicar-lo amb aportacions d’estudiosos que ens ajudin a situar el text en les seves justes dimensions. Penso que, a part de commemorar el mig segle de vida del llibre, seria una aportació interessant i instructiva al debat que vivim a casa nostra sobre d’on venim, on som i cap on ens volem encaminar.

Joan Safont i els sabotatges contra Franco
Reprenc la cronologia de llibres apareguts recentment que he interromput més amunt per dir que cal celebrar la publicació, aquest mateix mes de setembre, de Sabotatge contra Franco, l’últim –i molt recomanable– treball de Joan Safont (Mataró, 1984).

Però abans de continuar faré una altra digressió, aquesta de caire personal: aviat farà trenta anys que em dedico a parlar de llibres en tribunes públiques i una de les coses que he après –i que he procurat seguir– és que a l’hora de jutjar un llibre em cal abstreure’m de l’estat d’ànim que pugui tenir en el moment que el llegeixo per no contaminar el comentari.

Dit això, he de confessar que m’ha estat molt difícil de separar el que Joan Safont explica en el llibre dels records personals que em desvetlla i, sobretot, de la situació de tensió amb les forces policíaques i judicials que vivim precisament aquests dies al país.

Ho dic perquè Sabotatge contra Franco aplega una quinzena d’episodis de revolta contra la dictadura franquista protagonitzada per la gent, diguem-ne, d’ordre i de diners que en teoria havien guanyat la guerra civil però que, tot i això, en un moment determinat varen entendre que l’única sortida digna que els quedava era plantar cara. Episodis de clandestinitat –quinze en total–, dels quals amb els anys hem tingut algun coneixement de manera esparsa o poc sistemàtica i que ara Safont aplega en un sol volum que els presenta de manera cronològica, els amplia i descriu les relacions entre uns i altres.

Sabotatge contra Franco comença el mateix 1939, ‘Año de la Victoria’, amb les primeres i tímides reaccions de l’oposició dispersa en l’exili, i acaba el 1975 amb el cicle de conferències ‘Les terceres vies a Europa’ que es va fer pocs mesos abans de la mort del dictador. Entremig veiem la creació, aviat farà setanta-cinc anys, de la Benèfica Minerva, les festes d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat, l’evolució de la revista Destino, amb Nèstor Luján, les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde, la irrupció de la Nova Cançó i el triomf del ‘Se’n va anar’, amb Salomé i Raimon, el cas Galinsoga i els Fets del Palau, l’impacte del ‘més que un club’. O la reivindicació d’un munt de persones que es varen arriscar, entre les quals destacaré, només a tall de mostra, Jaume Vicens Vives, Maurici Serrahima i Josep Maria Vilaseca i Marcet.

Ho torno a dir: Sabotatge contra Franco és un llibre que cal llegir per adonar-nos de com varen transcórrer els quasi quaranta anys del règim corrupte i anorreador del dictador i de com, des de dintre, la gent que en teoria li podia ser més afí s’hi va revoltar. El text de Joan Safont té, a parer meu, una doble utilitat: servir, als més veterans, de recordatori d’unes pàgines viscudes i recordades amb tristor, i donar als més joves una idea ben documentada de com un règim basat en l’eliminació de tota veu discrepant va ser capaç de revoltar en unes quantes ocasions unes capes socials que a priori podrien considerar-se més properes que no pas allunyades de tot allò.

Un llibre que parla de fets heroics –efectivament, ho varen ser–, però durs, molt durs de viure. Tant, que mai –MAI– no s’haurien de repetir.

La ratlla fictícia que separa dos països és, per tant, un espai quasi màgic, de memòria fràgil i fugissera que pot semblar incompatible amb un edifici i amb la idea de perdurabilitat que porta associada. Algunes cases frontereres, però, són especials perquè ‘trien qui les habita, els atorguen una experiència humana diferent i una percepció de la vida i la mort que els fan ser d’aquella mateixa matèria fabulosa, heroica i imaginada de què neixen els somnis’.

Aquesta definició no me l’he treta pas de la màniga: apareix a la segona pàgina de La casa de la frontera, la novel·la amb la qual Rafael Vallbona (Barcelona, 1960) va guanyar fa uns mesos el premi BBVA Sant Joan de literatura catalana, un dels més prestigiosos i més ben dotats del cartell de premis literaris en la nostra llengua.

Cinc generacions d’una família: els Grau
A Puigcerdà, a pocs metres del pont sobre el riu Raür, que abans de fusionar-se amb el Segre separa físicament els territoris administratius de Catalunya i França, hi ha una casa que des de 1882 ha pertangut sempre a una mateixa família: els Grau. Primer com a bar, després com a hostaleria, més ençà com a establiment de queviures i finalment, ara, en mans de la cinquena generació, és una botiga de material esportiu  –esquís i bicicletes, principalment–  amb un prestigi que ha superat llargament els límits de la Cerdanya.

Un bon dia de l’any 2000, i per unes circumstàncies atribuïbles a l’atzar, Rafael Vallbona va descobrir aquesta botiga i els seus responsables, els germans Miquel i Josep Bort Grau. Així va ser com va entrar en contacte amb aquella família presidida aleshores per l’avi Ricard, de noranta-cinc anys, la seva filla Carme, l’ànima de la casa, en Josep, el seu home, i els fills. Una conversa, també suscitada per atzar, en el transcurs de la qual l’avi va fer esment d’uns senyors bascos –Don Ignacio i Don Aguirre– que poc abans d’acabar la guerra de 1936-1939 s’havien instal·lat a la casa, i d’una sopa, la porrusalda, que ells li varen ensenyar a fer. Aquests dos elements són els que finalment varen activar l’antena detectora de bones històries que tot novel·lista porta perpètuament incorporada.

Val a dir que el món de la Cerdanya no li era desconegut, a Rafael Vallbona, que ja havia fet una immersió en arxius i bases documentals de la zona per preparar la redacció de La comuna de Puigcerdà (Columna, 2001), una història de ficció ambientada en la guerra de 1936-1939 i construïda a partir de situacions i personatges extrets de la realitat, com, per exemple, el líder anarquista Antonio Martín, conegut com el Cojo de Màlaga i mort el 1937 a Bellver.

A La casa de la frontera, en canvi, el relat ens arriba amb la pàtina de veritat que li atorga la procedència directa de la família protagonista. En una ciutat pot semblar impensable, però en indrets com la Cerdanya no és gens estrany de trobar una casa on conviuen membres de tres generacions diferents, cosa que fa més fàcil la transmissió dels elements que configuren la mitologia familiar. La feina de Vallbona, doncs, ha estat escoltar els Grau, transcriure el que recordaven, bastir una estratègia narrativa i tapar els espais buits amb un exercici d’ambientació històrica que fa que La casa de la frontera sigui, també, un relat sobre les vicissituds del segle XX a cavall entre Barcelona i la Cerdanya.

De cals Roseraires als Esports Iris
L’articulació de la història es desenvolupa a partir d’un moment singular: el dia del 2010 que la Carme Grau decideix de jubilar-se i tancar definitivament el bar Queviures Iris. Mort l’avi Ricard pocs anys abans, és ella, nascuda el 1946, la persona damunt la qual gravita la història de la família i, per tant, la principal font d’informació per a l’autor de La casa de la frontera.

Així doncs, a cavall dels records personals de la Carme –els viscuts i els que ha sentit en boca dels seus avantpassats– coneixerem Miquel Grau i Rita Caba, cerdans tots dos, i sabrem que es varen conèixer a la Barcelona anterior a l’Exposició Universal, que es varen casar i que varen tornar al seu territori de naixement. Allí la Rita (totes les dones de la família Grau són fetes d’una peça) convencerà el seu marit per comprar, el 1882, Cals Roseraires i convertir-lo en Cal Miquelet, la primera baula de la cadena que ha arribat fins avui.

Entremig viurem els fets tràgics dels primers anys del segle XX a Barcelona, la Dictadura de Primo de Rivera, l’adveniment de la República i sobretot la guerra de 1939-1939, especialment dura en les zones veïnes a aquella fita de pedra amb el número 480 gravat amb escarpra (visible encara avui enmig del pont sobre el Raür) que separava la vida i la mort dels fugitius cap a l’exili.

Vallbona ens explica també les misèries de la postguerra, agreujades per la invasió alemanya a França durant la Segona Guerra Mundial, la lenta recuperació dels cinquanta i els seixanta, la coexistència amb el contraban, la irrupció de la droga en les trafiques i les primeres màfies a banda i banda de la ratlla, els aires de modernitat que venien de la França liberal i ye-yé del 68, la mort del general Franco i l’esclat definitiu: la inauguració, l’octubre de 1984, del túnel del Cadí.

Entre arxius i papers vells
En la part final de La casa de la frontera, Rafael Vallbona parla amb una certa extensió dels germans Bort-Grau –el ‘Miqui’ i el ‘Woody’, nascuts en la dècada dels setanta i propietaris d’Esports Iris– i explica al lector alguna troballa obtinguda després de remenar arxius i papers vells. Com, per exemple, la identitat real dels dos senyors bascos que a final del 1938 varen muntar un sistema d’acollida amb seu a l’Hostal Iris (així es deia aleshores) regentat per la Roseta Caba, el seu marit Miquel Grau i el fill Ricard, aquell jove a qui, un dia de fred, li varen ensenyar com es cuinava la sopa basca a base de porros, que es diu porrusalda.

Vallbona completa el relat amb aportacions de context que generalment funcionen amb eficàcia com, per exemple, les històries d’algunes famílies benestants que havien triat Puigcerdà com a recer d’estiu o descripcions com la de la Criolla, l’històric local de la vida brava barcelonina que freqüentava en Joan, el germà del Ricard. Al costat d’això ens trobem algun recurs una mica agafat pels pèls com, per exemple, quan dedica una pàgina a resumir la vida del doctor Manuel Corachan i dir-nos que es va morir el 1942, una explicació que Vallbona justifica dient que quatre anys després la Carme Grau va néixer a la clínica fundada pel doctor.

Un resum fidel del que La casa de la frontera ofereix al lector ha de dir que és una novel·la hàbil, amena i ben trenada al voltant d’una geografia física i humana molt singular. Ho explica l’autor mateix a la pàgina 296, cap al final del llibre, i no em sento capaç de trobar unes paraules més adients per a cloure aquest comentari: ‘Només en indrets com aquest l’experiència humana supera el vertigen de la por, perquè aquí el temps no passa, i la immortalitat és al fons del got. És aquesta la modesta aportació que han ofert al món, durant cent trenta anys, les cinc generacions de la casa de la frontera.’

La talla romànica de fusta que representa la marededéu de Núria i les vicissituds que en el curs del segle passat varen agitar la seva plàcida existència entre muntanyes forma part d’aquesta història petita i mal coneguda. Si més no, fins ara.

Poca broma, d’altra banda, perquè la venerable marededéu ha estat objecte de viatge no desitjat un parell de vegades aquests últims vuitanta anys. Dues, diguem-ne, aventures que començaven fent-la desaparèixer amb discreció i clandestinitat del seu cambril al santuari per portar-la durant uns anys lluny del seu hàbitat natural.

La primera va ser el 1936, a l’inici de la guerra civil, amb la sana intenció de mantenir-la allunyada de les malvestats i els desordres marcadament antireligiosos dels primers temps de la contesa. El trajecte d’aquell exili la va portar successivament a Perpinyà, la Savoia, Ginebra i Friburg, d’on va tornar el febrer del 1941. Un periple de quatre anys i mig que va estudiar i documentar el professor Manuel Castellet en el llibre L’exili de la marededéu de Núria, editat per Alpina el juliol del 2013.

Segrest, extorsió
La segona desaparició és d’una mica més ençà. De fet, aquests dies som a punt de commemorar els cinquanta anys del fet i, a diferència del cas anterior, aquesta vegada va tractar-se d’un segrest. O d’una extorsió, en termes de dret penal, perquè va ser la sostracció d’un element patrimonial amb un seguit d’exigències a complir com a condició per a restituir-la. I no es pot parlar d’exili perquè la imatge no va sortir en cap moment del territori català.

Aquella nit entre el dissabte 8 i el diumenge 9 de juliol de 1967, un escamot de joves excursionistes va emprendre una missió que no naixia en absolut d’un rampell improvisat. Des de feia uns quants anys s’anava covant al país una situació política i social que donava sentit a un projecte tan agosarat. Parlo de l’afer Galinsoga (1959), dels Fets del Palau (1960), de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde (1963), de la Caputxinada i la manifestació de capellans a Barcelona (ambdós fets de 1966) i, en general, d’una tímida però irrefrenable consciència de país, de llengua i de cultura (Òmnium, Edicions 62, Serra d’Or, la Nova Cançó…) que s’anava escampant entre la ciutadania. Tot emmarcat, a més a més, en un context de clara obertura de l’Església als nous temps a través del concili ecumènic (1962-1965) i de documents com l’encíclica ‘Pacem in Terris’, de l’abril del 1963.

El règim i els bisbes
Tota aquesta ebullició contrastava amb l’actitud immobilista del règim del general Franco que es resistia a perdre privilegis pel que fa al control dels nomenaments de bisbes. D’aquí ve que quan l’arquebisbe de Barcelona Gregorio Modrego va demanar la substitució per raons d’edat, el règim no va vacil·lar ni un instant a impulsar el nomenament, el febrer de 1966, del primat d’Astorga d’aleshores, Marcelo González Martín, nascut a Valladolid. Aquest va ser el detonant de la campanya ‘Volem bisbes catalans’ en el muntatge de la qual varen confluir antifranquistes i cristians inspirats en les noves idees propiciades pel concili.

Però el que va actuar com a accelerador del segrest –un segrest que s’anava planificant acuradament i discreta des de temps enrere– va ser l’anunci del règim de patrocinar l’acte de coronació de la Mare de Déu de Núria en una cerimònia ajornada en diverses ocasions i fixada definitivament el dijous 13 de juliol de 1967, amb Franco com a president d’honor, representat pel ministre de Justícia Antonio María de Oriol y Urquijo. L’acte es va fer, forçosament, amb una rèplica de guix mentre la imatge autèntica descansava des de feia quatre dies dintre d’un armari a bastants quilòmetres de distància.

Les reaccions d’uns i altres
Immediatament es va distribuir als mitjans de comunicació d’aquí i de fora un comunicat amb la signatura d’una fictícia ‘Comissió de Sacerdots i Militants d’Acció Catòlica’ que condicionava la devolució de la imatge al compliment de tres requisits: la lliure designació de bisbes sense intromissions del poder civil, el retorn a Catalunya de l’abat Escarré, exiliat arran de les declaracions a Le Monde, i la renúncia del bisbe de Barcelona Marcelo González.

Les autoritats, agafades a contrapeu, varen reaccionar tard i malament amb mesures diverses, la més lamentable de les quals va ser el processament, sobresegut un mes i mig després per manca de proves, de mossèn Enric Lahoz, organista de Núria i víctima propiciatòria de tots els atacs que aquell ‘acto sacrílego’ va inspirar en el nacionalcatolicisme i els seus nombrosos acòlits.

De tots aquests fets, se’n saben alguns detalls. Un dels primers a parlar-ne va ser l’historiador de la Universitat de Girona Josep Clara, que el 1993 va publicar Desaparició i retorn de la imatge de la Mare de Déu de Núria (1967-1972), editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Però no ha estat fins ara que, de resultes d’una investigació sistemàtica i exhaustiva, podem tenir a les mans un llibre que explica tot allò que avui, mig segle després dels fets, se’n sap. O, almenys, tot allò que se’n pot divulgar. L’han escrit a quatre mans Manuel Castellet i Rosa Anna Felip, l’ha editat Alpina i té un títol d’allò més expressiu: Mossèn, ens han pres la marededéu!, frase que Josep Lladós, el sagristà de Núria, va exclamar el diumenge 9 de juliol de 1967, a primera hora, quan va notificar, esverat, la desaparició a mossèn Verdés, el capellà custodi del santuari.

Gairebé tot allò que va passar
La redacció d’aquest llibre, que ha anat paral·lela a la realització d’un documentari de cinquanta-cinc minuts que es podrà veure el dissabte 8 de juliol al vespre, pel Canal 33, ha servit per a aclarir alguns punts que encara es mantenien foscos. Com, per exemple, el nombre i els noms (no tots) dels membres de l’escamot que va endur-se la marededéu, el trajecte que van seguir durant les primeres hores d’aquell diumenge, els llocs on va estar amagada durant els quatre anys, sis mesos i vint dies que va durar l’allunyament, els motius de la devolució i el sistema seguit perquè el mateix dia que prenia possessió el bisbe Narcís Jubany a Barcelona –l’única seu que en aquell moment encara no tenia un bisbe nascut als Països Catalans– la vella talla de fusta del segle XIII tornés a presidir el santuari de la seva advocació sense que la policia pogués agafar-se a cap indici que li permetés de revifar les investigacions.

Una restitució que aleshores es va explicar que havia estava feta sota secret de confessió, però que ara sabem que va tenir un desenvolupament bastant més rocambolesc.

Cinquanta anys després
El segrest de la imatge de la marededéu de Núria és un fet insòlit que va passar ara fa mig segle i que és difícil de capir en tota la magnitud sense estar al cas de les circumstàncies d’un temps i d’un país molt diferents dels d’ara. Per això em sembla doblement remarcable l’esforç fet pels autors d’aquest llibre –i també l’equip de Zeba Produccions que n’ha fet el documentari conjuntament amb TV3– per actualitzar, d’una banda, els antecedents i el context d’aquells fets i, d’una altra, posar noms, veu i rostres als seus protagonistes. O a alguns, vaja.

Uns protagonistes –Nemesi Solà, Xavier Margais, Enric Lahoz, l’advocat Francesc Rosell…– que encara són entre nosaltres i que, per tant, tenim la sort que es poden explicar. Per això he de confessar que m’intriga, tot i que respecto les raons dels interessats, que encara avui hi hagi qui tingui motius per a mantenir buits alguns detalls d’aquesta insòlita història.

Per simplificar ho podríem definir com una crònica de la “vida brava” (manllevo l’expressió de Jaume Fuster) valenciana i dels seus personatges més característics. Una crònica que va començar a mitjans dels vuitanta –amb “La gola del llop” (1983), escrita a quatre mans amb Josep-Lluís Seguí, i “No emprenyeu el comissari” (1984)— amb històries per on transitaven lladres, putes, “macarres”, policies fluixos d’escrúpols, detectius amb poca clientela i algun periodista desenganyat.

Una vida brava que –gairebé sense necessitat que Torrent canviés de posició, només posant el mirall davant dels fets que s’anaven produint en el dia a dia– ha enriquit el repertori amb la incorporació de nous actors pertanyents a la vida social, política i econòmica valenciana: polítics (en el poder i amb aspiracions a arribar-hi), banquers, empresaris, especuladors i altres màfies per l’estil.

Contra les sangoneres
És un microcosmos que, ho repeteixo, Ferran Torrent està cartografiant des dels inicis de la seva obra amb persistència i coherència dignes de remarca. Poso un exemple: mentre escric aquestes ratlles tinc al costat “La gola del llop”, el primer llibre en el que apareix el seu nom com a autor, i em fixo en les dues citacions inicials. La primera és de Raymond Chandler (“Als que no disparen per l’esquena”) i la segona és de Humphrey Bogart (“El que més odio d’aquest món són les sangoneres”), dues divises que ja emprava fa quasi trenta-cinc anys i que encara avui serveixen per definir els trets principals de l’obra de l’autor de Sedaví.

Ara Ferran Torrent publica “Individus com nosaltres”, la segona part d’una trilogia que va començar el 2015 amb “Un dinar un dia qualsevol”. Vull remarcar aquesta condició de peça d’una trilogia perquè tinc la impressió que, com no podia ser altrament en una bibliografia tan extensa, en l’obra de Torrent hi ha moltes novel·les remarcables (“Un negre amb un saxo”, “Gràcies per la propina”, “L’illa de l’holandès”, “Bulevard dels francesos”), algunes de resultats no tan feliços (“Ombres en la nit”, “Semental, estimat Butxana”) i, sobretot, una trilogia d’altíssima volada que aplega “Societat limitada”, publicada el 2002; “Espècies protegides”, de 2004; i “Judici final”, de 2006. Una terna de llibres que marca un punt d’inflexió en aquella crònica de la gent de la vida brava a què em referia més amunt ja que s’endinsa sense contemplacions en els complexos mecanismes que agermanen la política, els negocis obscurs, la manca de vergonya convertida en argument electoral i el lladronici institucionalitzat.

Una altra trilogia de gruix

Dic tot això perquè, vist el que ja coneixem, la trilogia en la que ara Ferran Torrent està ocupat permet augurar uns resultats iguals o superiors a la que va començar fa quinze anys i que es va fer mereixedora de tants elogis per part del públic i de la crítica.
Alguns detalls que apareixen en els darrers llibres de l’autor em refermen, a més a més, en la convicció que, des dels inicis, Torrent està escrivint una obra ambiciosa, honesta i, sobretot, amb vocació de globalitat. Vull dir que a cada nou llibre que m’arriba d’aquest home creix la meva convicció que, ara, una lectura seguida i per ordre cronològic de tota la seva obra anterior ens oferiria una panoràmica del paisatge valencià de les tres darreres dècades bastant més rica i completa que la que podem assolir fragmentàriament cada vegada que publica una novetat. Seria un exercici ideal per dedicar-li unes vacances al qual no he renunciat en absolut. Ben al contrari.

La corrupció, un modus vivendi
Quan fa dos anys va presentar el llibre anterior, Torrent explicava que una editorial li havia proposat d’escriure un informe sobre la corrupció al País Valencià i que, a la vista del resultat, els mateixos que li varen fer la proposta se’n desdigueren. Els detalls concrets d’aquella feina els desconeixem, però una frase que apareix en les primeres pàgines d’”Un dinar un dia qualsevol” ens dóna alguna pista: “Ací la corrupció no és un modus operandi sinó un modus vivendi”. D’aquí neix, segurament, la necessitat de fer la trilogia que ara ens ocupa: si la crua veritat d’un informe no pot ser publicada, fem-ho en format de novel·la i vegem què passa.

I d’aquí ve també el fet que tant “Un dinar un dia qualsevol” com “Individus com nosaltres” s’estructurin de forma no gens dissimulada com el relat d’uns fets investigats i viscuts realment pel protagonista principal, el periodista Marc Sendra, i reconvertits en novel·la –precisament la que el lector té a les mans– sota el guiatge del seu amic novel·lista Ferran Torres, personatge que coneixem des de “Gràcies per la propina” i evident “alter ego” de l’escriptor de Sedaví.

Aquesta idea d’obra global a la qual em referia fa un moment s’accentua pel fet que en els últims llibres de Torrent apareixen en papers protagonistes o com secundaris de luxe personatges de llibres anteriors, fins i tot dels més allunyats en el temps, com el detectiu Toni Butxana, el comissari Tordera, els germans Josep i Ferran Torres, Paco el Artillero, Robert Baixauli, el Colorao, més els propis de la trilogia actual: el pare Rafel, el Llargo, el Messié, Albert el Negociador, l’esmentat Marc Sendra… sense oblidar l’aparició estel·lar en les darreres pàgines del llibre de l’advocat Manuel Bohórquez –un professional amb seixanta anys d’ofici i una màxima que diu que de vegades, per fer justícia cal transgredir la llei– i que augura una continuació no menys estel·lar.

Versemblança i vigor narratiu
El gran valor de la literatura que practica Ferran Torrent es basa, al meu parer, en dos elements fonamentals: la gran versemblança del món que ens retrata –amb bastants més personatges extrets de la vida real, amb el seu nom autèntic o camuflat, que sorgits de la imaginació de l’autor–, i el vigor amb què construeix i explica les seves històries. Un manera molt genuïna i eficaç de narrar que fa les delícies del lector amatent als trucs de la cuina de l’escriptura i de la qual destacaria cinc aspectes: la precisió a l’hora de descriure ambients i situacions, l’eficàcia comunicativa del llenguatge, la força dels diàlegs (ja fa temps que penso que Torrent és el millor redactor de diàlegs que tenim a casa nostra), el finíssim sentit de l’humor (un tret habitual en la seva obra, però que en aquest llibre d’ara s’accentua encara més) i, encara que s’entesti a dissimular-ho, un creixent ús de la tendresa amb els personatges positius de les seves històries. No entraré en detalls: llegeixin el llibre i fixin-se, sobretot, en les referències que es fan a les “pintures de guerra”.

Un país que esta canviant
A diferència de la trilogia de fa quinze anys –que retratava les corrupteles que varen portar a la consolidació del partit conservador que tots sabem– l’acció d’”Un dinar un dia qualsevol”, el primer llibre de la trilogia d’ara, es desenvolupava el 2014, l’any anterior a les eleccions autonòmiques, i la trama d’”Individus com nosaltres” comença pocs mesos abans de les esmentades eleccions, quan es veia venir que el PP perdria la majoria absoluta, i acaba amb la coalició d’esquerres ja situada al capdavant de les institucions valencianes.

D’aquest canvi s’acaben de complir fa uns dies dos anys i el pes de la llosa política, social i, sobretot, econòmica que han heretat els nous governants fa encara molt difícil establir vaticinis a mig termini. Estic segur, però, que Ferran Torrent no deixa que se li escapi cap indici i que, per tant, la tercera pota d’aquesta trilogia es desenvoluparà en escenaris diferents. O, almenys, no tan desoladors com els que ens ha presentat fins ara.
Entre aquell llunyà “Hòstia, de colorins. N’hi ha també de colorins!” que exclama un personatge de “No emprenyeu el comissari” (3 i 4, 1984) quan en la primera escena de la novel·la descobreix que entre els televisors que vol robar hi ha uns quants que no són en blanc i negre, i l’escena final d’”Individus com nosaltres”, amb l’advocat Bohórquez a la porta de l’Audiència envoltat, precisament, d’individus com nosaltres amb els rostres coberts de pintures de guerra, hi ha quasi trenta-cinc anys d’evolució d’un dels narradors més sòlids i persistents que tenim a casa nostra.

No se la perdin, aquesta novel·la d’ara, que en volem més…

I si pensem, a més a més, que el diari es va haver d’inventar sobre la marxa el llenguatge periodístic català de la segona meitat del segle XX i que va néixer a partir de l’esforç econòmic d’uns quants milers de comptepartícips (és a dir, des de la societat civil), sorprèn que ningú no s’hagi atrevit fins ara a escriure cap història detallada de la trajectòria de l’Avui.

Una mancança que, sortosament, ja no hem de lamentar perquè l’editorial Meteora acaba de publicar Diari Avui 1976-2009. Entre el somni i l’agonia, un excel·lent recorregut històric per l’existència del diari escrit per Maria Favà, una periodista que ha viscut aquesta experiència des de dintre i de punta a punta, ja que formava part de l’equip de redactors fundacional del diari i hi va treballar fins a la seva jubilació l’any 2009, quan el grup gironí Hermes, propietari d’El Punt, va comprar l’Avui.

Escrit des del ‘nosaltres’
Són gairebé quatre-centes pàgines escrites en primera persona del plural perquè Maria Favà ha volgut donar veu a periodistes, directors, promotors inicials i membres dels diversos consells editorials que han anat fent camí al llarg del projecte.

L’autora, però, no s’està d’advertir-nos que li ha sortit un llibre oral, subjectiu i apassionat, uns atributs expressament buscats que es complementen amb una actitud desinhibida que anuncia en una frase del pròleg: ‘Sense gaires autocensures. Ja n’he patit prou al llarg de la meva vida professional.’

També li ha sortit, volgudament, un llibre parcial, perquè és evident que la història de l’Avui es podria explicar igualment des d’altres punts de vista que completin, matisin o critiquin la panoràmica que ara ens ofereix Maria Favà. No fóra pas una mala iniciativa. I crec que tots plegats l’agrairíem…

A part de tenir un títol al qual se li entén tot, podríem dir que Diari Avui 1976-2009. Entre el somni i l’agonia és un llibre amb dues velocitats. Els primers apartats –centrats en els precedents de la idea de fer un diari en català i en les gestions que, mort el dictador, varen fer realitat el somni amb la sortida del primer exemplar– són quasi torrencials per la quantitat de reflexions i valoracions que l’autora hi aboca. Superada aquesta fase, cap a la pàgina 70, el llibre s’estructura en capítols centrats en les figures dels successius directors –una dotzena amb dos noms repetits: Faulí i Flo– i la influència de la seva petjada a l’hora de fixar el rumb del diari. És la part majoritària del llibre en la qual el relat ‘des de dintre’ que llegim dóna volada i sentit al treball que ens presenta l’autora i que ens descriu amb tota mena de detalls el trajecte que va portar del somni inicial fins a l’agonia dels darrers anys.

Els arxius perduts
Maria Favà ens assabenta d’un fet preocupant que sembla que no preocupa ningú: l’arxiu històric de papers i documents del diari es troba en parador desconegut després de la compra que el 2009 va fer el Grup Hermes, dirigit, aleshores, pels germans Bosch, empresaris carnis gironins. No s’acaba aquí, però, el desficaci, ja que, pel que també diu l’autora, la col·lecció completa dels diaris publicats està dipositada a l’Arxiu Municipal de Girona, un fet una mica extravagant si tenim en compte la procedència barcelonina de l’Avui.

També em sembla significatiu que una de les coses amb les quals l’autora confessa la seva impotència a l’hora de treure’n l’aigua clara sigui el fet de no haver pogut esbrinar d’on dimonis sortien els diners que en els moments d’alarma extrema (pagament de nòmines, subministrament de paper) tapaven el forat. Un misteri no resolt que hi ha qui diu que s’ha d’atribuir a uns diners sense destinació fixa que Tarradellas va trobar a la Diputació, tot i que hi ha una altra teoria més inquietant que en el llibre s’explica i que diu, ras i curt, que Jordi Pujol havia reconegut l’any 2004 que si mai tornava a la presó seria per culpa de les coses que havia fet pel diari.

Tot i que la influència dels consells editorials existents en cada etapa queda detallada al llarg del llibre, la impressió general que arriba al lector és que l’Avui va ser un diari al qual li va faltar massa sovint una empresa sòlida, solvent, professionalitzada i amb les idees clares fent costat al projecte i als seus treballadors. És trist, però és així.

Les llufes de l’Avui
Un altre aspecte remarcable de l’anàlisi de Maria Favà són les llufes que des del primer dia el diari va dur penjades. La primera, la de ser el portaveu de Convergència, pecat mortal en un context en què ‘els autèntics’ només tenien ulls per a El País, un diari ‘independent’ que va néixer quinze dies després de l’Avui però que, ja de sortida, va disposar d’una quantitat de recursos i de complicitats que mai va tenir el rotatiu català.

I al costat de les maledicències, la catalaníssima institució de l’autoodi d’alguns redactors que semblaven avergonyir-se de treballar a l’Avui. Una actitud complementada per la befa i la marginació dels altres mitjans que no va trigar gaire a resumir-se en dues llufes més. La primera era l’infame ‘compreu l’Avui si voleu saber les notícies d’ahir’, i la segona, fer córrer la idea que al més que arribava era a ser un segon diari, aquell que complementava amb aromes localistes les coses serioses sobre les quals només els altres informaven.

I el més lamentable és que aquest menyspreu arriba fins a l’actualitat, tal com ho explica Favà: ‘En un informe sobre el català als mitjans de comunicació publicat el 2014 a la revista ‘Capçalera’, que edita el Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’Avui ni tan sols surt esmentat.’

La lectura d’aquesta història –trista però alhora carregada amb les il·lusions d’un equip de professionals que, lluitant contra tots els elements, van aconseguir fer un diari de gran qualitat– m’ha portat a un altre llibre que complementa en molts aspectes el de Maria Favà. Em refereixo a Cartes a Clara, una periodista del segle XXI, editat també per Meteora l’any 2010 i escrit per Agustí Pons, un altre històric de l’Avui. Un llibre altament recomanable i clarificador d’algú que durant uns quants anys també ‘era dintre’, que creix quan el llegim amb el de Favà i que diu coses com: ‘Havíem de competir en una lliga de primera, quan els nostres mitjans eren de segona.’ Un resum que pràcticament ja ho diu tot.

Col·laborador de l’Avui
He d’admetre que se’m fa difícil parlar de l’Avui en termes neutres perquè, com algun lector potser recordarà, vaig escriure en el suplement de Cultura del diari durant vint anys, entre 1989 i 2009. Una condició que, cada vegada que en tinc l’oportunitat, reivindico amb tot l’orgull.

No vull enganyar ningú: la meva condició de col·laborador extern es reduïa a la publicació de dos o tres articles al mes i atorga, per tant, les adequades proporcions al meu paper, ben mínim, en tota aquesta història. Però sí que puc donar testimoni proper d’una experiència que estic molt cofoi d’haver contribuït a fer gran: el naixement del suplement cultural de l’Avui que, malgrat els repatanis i els ‘autèntics’ habituals, tothom valorava com un dels millors que en aquells anys es feien a la premsa d’aquí i d’allí.

També puc aportar un punt de vista diferent que potser ajudarà a entendre algunes coses: moltes vegades he pensat –i en això crec que coincideixo amb l’autora del llibre– que els problemes econòmics de l’Avui es varen generar al començament i varen esdevenir un llast de molt difícil superació posterior. Si fa no fa, com aquell equip de bàsquet que encaixa un 35 a 0 en el primer quart de partit i que després, per molt que s’esforci en les altres parts, ja no pot remuntar.

Això i l’actitud –comprovada personalment per mi en un munt d’ocasions durant els primers anys 80– de trobar-me amb persones que presumien de ser convergents de pedra picada (dels que així que podien t’ensenyaven el carnet) i que, quan els preguntava si compraven l’Avui em posaven cara com d’aquell que ensuma merda i em deien que sí, que era un diariet que estava bé; però que, a ells, no els traguessin mai La Vanguardia. O El País, en els pitjors casos de cinisme.

Com una paràbola bíblica
Deixo ja les ‘pàgines viscudes’ i torno, per acabar el comentari, a aquest Diari Avui 1976-2009. Entre el somni i l’agonia summament recomanable que ha escrit Maria Favà (amb un epíleg no menys recomanable, per cert, de Teresa Bruna, una altra veterana de la casa) amb les mateixes paraules amb què l’autora clou el pròleg: ‘Un antic redactor i vell amic, que va veure un primer original d’aquest llibre, em va recomanar que anés més enllà de l’anècdota i expliqués per què l’escrivia. Crec que la història d’un diari revela com és el país i com ho fem de bé o de malament. Com en som, de desgraciats o de feliços. Com hem gestionat un capitalisme popular que ens vàrem polir en quatre dies. A on ens porta la precipitació a l’hora de tirar endavant un projecte.’

La història de l’Avui és una mica com una paràbola bíblica. Hi surten totes les coses que no s’han de fer i s’apunten les que ens ajudarien a ser millors. Qui sap, potser si tinguéssim un estat propi…

Amb el títol de Jo confesso, aquell text va arribar a les llibreries uns quants mesos després i va començar un recorregut d’èxit –en català i en un munt de llengües més a les quals ja s’ha traduït– que avui encara dura.

Aquest comentarista no va dubtar a definir en aquestes mateixes pàgines Jo confesso com ‘una esplèndida catedral narrativa’ i val a dir que en una línia similar es va decantar la majoria de la crítica i, cosa encara més important, la receptivitat dels lectors.

Ara, sis anys després, Cabré torna a les llibreries amb Quan arriba la penombra, un recull (magnífic, m’apresso a dir-ho) de tretze contes a través dels quals ens proposa un viatge pels racons més foscos de l’ànima.

La individualitat del malfactor
A diferència de Jo confesso, on bastia un espectacular retaule centrat en el mal com a categoria del comportament col·lectiu de l’ésser humà, a Quan arriba la penombra Jaume Cabré redueix la distància focal de la seva mirada per concentrar-la en la individualitat de qui fa mal, en el malfactor.

És per això que en totes les històries del llibre la mort hi té una presència constant. I el repertori de protagonistes –assassins, assassinables i assassinats– abasta un ampli ventall que va des de gent que es dedica a matar de manera planificada i professional fins a assassins involuntaris empesos per l’atzar, per les vicissituds d’una guerra o per un simple malentès, passant per algun suïcida i uns quants morts per equivocació. Una galeria de personatges nascuts per fer mal (o per ser-ne víctimes) que, a més a més, s’escau que tots pertanyen al gènere masculí, sense cap dona entremig que desenvolupi afanys executors.

Les línies argumentals són, com es pot veure, ben suggeridores. I la impressió positiva del llibre s’acaba d’arrodonir amb el poderós desplegament de recursos tècnics de què fa gala Cabré. ‘Fa el que vol, aquest home’, em comentava no fa gaire una persona que el coneix de prop. I és veritat. Sobretot si ens fixem en la manera com ha concebut algunes de les veus narratives que ens conten històries a Quan arriba la penombra. Em refereixo, per exemple, al llibre de bibliòfil que ens descriu fredament des de la lleixa on reposa l’execució d’uns quants crims en la biblioteca del seu propietari, el protagonista del conte ‘Buttubatta’. O el pobre Poldo, que des d’una fossa comuna perduda en el Pallars ens explica les seves trifulgues de lladre de ramats abans que algú, molts anys abans de la gran guerra, li fes la pell de mala manera.

D’una altra banda, dintre del particular univers narratiu que Jaume Cabré construeix en aquest llibre, és del tot coherent que, entre mort i mort, algú es quedi encaterinat en la contemplació d’una obra de Millet –La paysanne– fins a l’extrem d’entrar físicament dintre del quadre i acompanyar durant un tros de camí la pagesa que el protagonitza. O ficar-se, un personatge d’avui, dintre d’un autoretrat pintat fa quatre segles per Hyacinthe Rigaud. Un personatge que, a part de dir-se Jacint Rigau, és físicament clavat al pintor.

Tretze històries interrelacionades
Quan arriba la penombra és un recull d’històries farcides de detalls, situacions i personatges que van, vénen, es repeteixen i es redimensionen de l’un conte a l’altre. Són, per exemple, els diversos personatges ja esmentats que s’endinsen en els quadres que contemplen. Però són també detalls aparentment trivials que ajuden a donar gruix i consistència al conjunt del llibre. Penso, per exemple, en els recordatoris de difunts que s’acumulen a la butxaca de la jaqueta d’alguns personatges; en els vellets que triguen una llarga estona a obrir la porta de casa seva quan algú, desesperat, hi truca; en un bolígraf de plata amb tendència a canviar de butxaca; o en la presència en cada relat a la mirada, ja sigui la inquisitorial de l’assassí o la innocent de la seva víctima. No deu ser, per tant, casual (no hi ha res de casual en aquest mecanisme de precisió que ha construït Cabré) que algú –l’autor o l’editor, tant se val– hagi triat per a la coberta del llibre un bellíssim detall de l’ull d’un home retratat per Antonello da Mesina al segle XV. Un ull que, com algunes mirades que trobem en el llibre, observa el lector de fit a fit tot buscant-li l’ànima.

La condició de llibre integral de Quan arriba la penombra, més enllà de la fragmentació a què tendeixen els reculls de contes, la confirma Jaume Cabré quan estableix una clara simetria entre el conte inicial i el que clou el volum. En el primer trobem un pare que acompanya al seu fill de pocs anys a un internat mentre li diu que no plori, que els homes no ploren. En el darrer la situació s’inverteix i és un fill qui acompanya son pare, vell i amb la memòria extraviada, a una residència mentre li diu (també) que no plori, que no fa per a un home de la seva edat.

El germen d’una gran novel·la
Si el lector ha arribat fins aquí i, a més a més, és coneixedor de l’obra de Jaume Cabré deu haver detectat segurament que la tipologia i l’estructura narrativa de Quan arriba la penombra s’assembla força a un llibre de contes que l’autor va publicar fa disset anys. Em refereixo a Viatge d’hivern (Proa, 2000). Aquell llibre, extraordinari, ens descrivia un món que onze anys després va esclatar amb Jo confesso. Ras i curt, Viatge d’hivern va ser el germen d’aquella monumental novel·la.

Si a la vida (i a la literatura) la suma de dos més dos fos sempre quatre potser podríem deduir que aquest no menys extraordinari recull de contes que acaba de presentar Jaume Cabré esclatarà d’aquí a un temps (menys d’onze anys; ep, si pot ser) amb una nova obra monumental. Fer-se il·lusions no costa diners…

De moment, però, quedem-nos amb això que ja tenim i, per tant, feu-me cas: gaudiu d’aquests tretze relats de Quan arriba la penombra, un conjunt d’històries de temàtica fosca però extremament lluminoses pel que fa a la manera com ens les serveix l’autor. Un llibre, vaja, que us recomano ferventment amb la certesa que no us defraudarà gens.

M’adono que la frase amb què he començat aquest comentari és molt similar a la que vaig escriure fa sis anys arran de la publicació de Maic (Ed. Baula, 2011), l’anterior incursió de Vallès en el món de la novel·la. No és, per tant, la primera alegria que em dóna aquesta autora nascuda a Barcelona l’any 1976, que temps enrere vaig definir d’esplèndida miniaturista. Una qualitat que en aquest nou llibre es demostra a bastament.

Quan parlo del miniaturisme de Tina Vallès no ho faig només en termes quantitatius, per bé que a La memòria de l’arbre hagi muntat una delicada estructura d’onze capítols formats, cadascun, per onze apartats molt breus que en molts casos no arriben a ocupar l’espai d’una pàgina. El que m’atreu d’aquesta autora és la capacitat que té la seva mirada d’atrapar els detalls minúsculs que ens envolten i transformar-los en matèria literària digna i rellevant. La seva capacitat de percebre gestos, presències, silencis i mots que habitualment ens passen desapercebuts i que són els elements nuclears de les històries que ens explica.

Unes històries properes, amb personatges que identificaríem perfectament entre la gent que transita pel nostre entorn habitual i que, en acabar de llegir-les, ens transmeten la convicció que dintre de tot allò que ens pot semblar rutinari s’hi amaga l’espurna que activa la nostra sensibilitat. Una virtut que no tots els escriptors poden exhibir i que jo li valoro molt especialment.

La mirada de l’autora
Si se’m demanés una imatge per a descriure la Tina no ho dubtaria gens: triaria un ull. Un ull encuriosit, clement i pacificador que observa allò que és superficial i que, alhora, sap aprofundir suaument en la capa dels petits secrets que la realitat ens mig oculta.

Una mirada i també una manera de concebre l’acte narratiu com un viatge cap a l’essència primera, la que és exempta de sorolls afegits. Per això no m’estranya gens que, com explicava ella mateixa en un article recent, a Tina Vallès li agradin els Impromptus de Schubert perquè la posen en contacte amb l’exacta dimensió del silenci creatiu. La font d’on neixen totes les històries.

És per això mateix que cal agafar els llibres d’aquesta autora amb una cura exquisida per tal de poder captar tot el que s’hi diu, ja que entre les seves pàgines no sol haver-hi res que es pugui considerar sobrer. Una bona prova la tenim tot just de començar La memòria de l’arbre; més concretament en la cita introductòria de l’escriptor Roberto Piumini que ens diu que ‘un nen és un lloc ben bonic per viure-hi’.

Això és, justament, el que fa Tina Vallès quan escriu novel·les: instal·lar-se en el món interior dels seus petits protagonistes, el lloc ideal per a deixar que la vida vagi fent el seu curs. Primerament ho va fer amb l’inoblidable Maic de vuit anys, protagonista d’una història de misèria i tragèdia situada en ple Raval barceloní i explicada des de la innocència de l’infant. I és també el que fa, amb uns paràmetres diferents, amb el Jan, el protagonista de deu anys de La memòria de l’arbre.

Un entrepà ben cruixent
El Jan viu a la Ronda de Sant Antoni amb la mare, que treballa de mestra, i el pare, que ensenya a la Universitat. A casa sempre hi han viscut ells tres fins que uns problemes de salut obliguen l’avi Joan i l’àvia Caterina a deixar la seva casa de Vilaverd, a la Conca de Barberà, i instal·lar-se al pis de la filla, el gendre i el nét de Barcelona.

Per al Jan la nova situació té avantatges i inconvenients. Entre els primers un d’inequívoc: l’entrepà del berenar que es menja quan l’avi el passa a recollir a l’escola és cruixent i acabat de fer, no com abans que s’anava estovant tot el dia a la cartera. Però també hi ha canvis en els sopars –que ara, amb l’àvia fent de cuinera, són àpats de plat fondo, cullera i pa– i amb l’avi, que sempre té un repertori d’històries preparades per explicar mentre van pel carrer. Unes històries en les quals no falta mai la referència al seu ofici de rellotger i a la presència dels arbres. O, més concretament, d’un arbre: un desmai que va tenir un paper molt important en la vida de l’avi quan era petit.

D’inconvenients, però, també n’hi ha. I bàsicament tenen relació amb la malaltia que va arrossegant l’avi cap a la pèrdua progressiva de la memòria.

Un llibre memorable que parla dels records
Tina Vallès ha construït aquesta història en veu baixa, sense presses i amb la senzillesa commovedora aportada pel punt de vista del Jan que viu amb naturalitat la degeneració de l’avi sense perdre en cap moment la complicitat que els uneix. És un lligam poderós, invisible i, sobretot, net que s’inspira en l’estimació i en el desig de l’avi d’ensenyar-li a distingir entre mirar una cosa i veure-la de debò com a única manera de fabricar un bon repertori de records que ens ajudin a lluitar quan arribi l’hora dels forats negres.

No és pas cap tasca senzilla controlar el material narratiu amb què Tina Vallès ha construït una història tan commovedora com La memòria de l’arbre, perquè el risc de caure en el sentimentalisme el tenia ben a tocar. És per això, entre altres valors que espero que el lector descobrirà per ell mateix, que celebro l’aparició d’aquest llibre que, com he dit en començar, no em cansaré de recomanar per a Sant Jordi. Un llibre memorable que ens parla de la importància dels records i de com n’arriba a ser, de tràgica, la seva pèrdua.

Un any i mig encara no que va ser intens en experiències i ric en emocions. Tant per als músics i cantants de la colla com per al públic que els anàvem seguint més o menys de prop. Disset mesos força productius en una època en què aquí el general Franco manava i disposava, als EUA Dylan es refeia d’un oportú accident de moto i a París preparaven els esdeveniments que varen esclatar el mes de maig més mitificat del segle XX.

La història del Grup de Folk, efímera però fructífera, espontània i contradictòria, té des d’ara la seva bíblia de referència que recull tot el que va passar durant aquells mesos. És un llibre que ha escrit el periodista Ferran Riera (Barcelona, 1957) i que en el títol ja ho diu tot: ‘El Grup de Folk. Crònica d’un esclat’.

Riera s’hi ha lluït: ha buidat hemeroteques, ha parlat amb els membres supervivents, ha regirat arxius, ha escoltat discos i cassetes i, posant ordre, pausa i cronologia en tot el que aplegava, ha acabat parint un llibre exhaustiu però, precisament per això, imprescindible.

Enfrontats als Setze Jutges
Com no podia ser altrament, el llibre reflecteix una època de la nostra història molt concreta i un canvi generacional decisiu. Vegeu, si no, com aquell moviment de gent molt jove, esquerranosa i desvergonyida plantava cara als Setze Jutges (que anaven picant pedra des de 1961), els quals consideraven una colla de burgesos individualistes, pedants, intel·lectualoides afrancesats i, sobretot, avorrits.

La gent del Folk, en canvi, reivindicava l’esperit de grup, l’ambient dels festivals, la barreja amb el públic, la diversitat instrumental i, sobretot, el dret de divertir-se i de divertir qui anava a escoltar-los. Com a col·lectiu, tenia un peu en el moviment hippie (que aquí, desenganyem-nos, no passava de ser una combinació discreta entre el seminari i l’escoltisme) i un altre en la fascinació per la defensa de la música tradicional de tot arreu, començant per casa nostra.

Ara veiem amb perspectiva com el 1968, l’any que la Nova Cançó comença a entrar en crisi i que el Grup de Folk es desfà, els primers entraran en un període de llarg silenci i aquests darrers, en canvi, s’atomitzaran en uns quants corrents que varen sobreviure amb més o menys vigor: els incondicionals del folk americà, els animadors infantils, els ‘progressius’ (que varen donar pas a l’Ona Laietana i després al Rock Català) i els que varen continuar perseverant amb les músiques d’arrel tradicional i que, més endavant, varen crear el Tradicionàrius.

Com sol passar en aquests casos, cadascú parla del mercat segons com li ha anat, però en el llibre de Ferran Riera els protagonistes diuen unes quantes coses que em semblen dignes de remarca.

Àngel Fàbregues, un home a reivindicar
En primer lloc es destaca la figura d’Àngel Fàbregues, de la família dels llibreters de la Llar del Llibre. Ell va ser qui va crear la infrastructura prèvia necessària perquè el moviment tingués cos i qui el novembre del 1967, ja en plena vigència del Grup de Folk, va fundar la discogràfica Als 4 Vents. Fàbregues –’un encantador de serps injustament tractat per la història’ (p. 17)– és un d’aquests personatges que amb tots els seus defectes i virtuts, rauxes i senys, va ser-hi quan es tractava d’empènyer el carro. I més feina hauria fet si no s’hagués mort prematurament el 1983, a l’edat de quaranta-un anys.

Com és fàcil d’imaginar, sobretot pels qui vàrem viure aquella època, les actituds dels membres del Grup eren molt diferents: no és igual el paper de Pau Riba o Sisa, que el de Jaume Arnella o Eduard Estivill, passant per Xesco Boix, Gabriel Jaraba o els germans Batiste.

Ho explica molt bé Oriol Tramvia, tot i que no s’està d’avisar que ell, tot això, s’ho mirava des de la barrera: ‘Es discutien molt les coses, però també va ser una escola de respecte. Hi havia el sector boletaire, amb en Pau Riba i en Sisa, i el sector del compromís, amb en Jaume Arnella i en Xesco Boix. L’Albert Batiste va estar als dos sectors, i la Maria del Mar Bonet, enmig. Un altre tema era la professionalització: hi havia els qui volien professionalitzar-se i els qui no. En aquell moment no estava gens clar tot això…’ I acaba amb una definició clarivident: ‘El Grup de Folk era un poti-poti de gent amb inquietuds’ (p. 90).

Unes pàgines més endavant, en el capítol en què Ferran Riera planteja quin llegat va deixar el Grup, Josep Maria Camarasa hi toca molt quan destaca que aquell esforç va representar un canvi de paradigma en la música popular, ‘creant un repertori que encara es canta’ (p. 141).

El nostre ‘maig del 68’
Riera estructura el llibre en tres parts: la primera, que explica cronològicament el que va passar aquell any i mig; la segona, que presenta els retrats dels vint-i-set principals protagonistes del Grup més uns quants ‘companys de viatge’ afegits; i la tercera part, amb una trentena llarga de cançons importants de les quals ens explica la lletra, i se’n detallen els orígens i la diferent fortuna discogràfica.

I, com no podia ser altrament, l’autor posa l’accent en les deu hores de Festival Folk –amb un descans a migdia per a anar a dinar–  que es varen celebrar a l’esplanada de la font monumental del parc de la Ciutadella, el dijous 23 de maig de 1968, festiu perquè era el dia de l’Ascensió. Desconfieu dels saberuts: els qui vàrem ser en aquella ocasió (uns quatre mil, aproximadament) ens ho vàrem passar de conya però no érem en absolut conscients que assistíem al primer concert a l’aire lliure que es feia aquí després de la guerra i que encara haurien de passar uns quants anys més per a trobar-hi una continuació amb les trobades de cançó i de rock a Canet.

Ferran Riera documenta tot el que va passar aquell dia, les impressions de molts dels músics que hi varen participar i les reaccions a la premsa els dies posteriors.

Va ser el nostre ‘maig del 68’ sense que tampoc ho sabéssim del cert, perquè si algú us diu que la gent ja sabia què passava aquells dies a París no en feu cas: us vol enredar. O deu ser un dels 250.000 catalans que, pel que hem sentit després, passaven casualment per París aquells dies i ho varen viure tot des de la trinxera.

La nostra història
‘El Grup de Folk. Crònica d’un esclat’ pot ser llegit també en clau de ‘mira com érem aleshores’, però tenint molt clar –i en això la reivindicació dels Pets, Manel… em sembla fonamental– que, com escriu Ferran Riera quan parla dels homenatges i intents posteriors de revifalla del Grup: ‘Aquell esperit mai no tornarà perquè ja és història. Però, atenció, és la nostra pròpia història i, per tant, viurà en nosaltres per sempre més’ (p. 174). Amén.

L’Ernest, desesperat, busca el seu fill per la zona de l’incident i, hores més tard, ja en terra, recorre tots els serveis grecs de salvament perquè activin el rescat del petit nàufrag.

El lector, però, el patiment del pare per aquesta incertesa no el té perquè sap que el nen ha estat recollit en condicions molt precàries per una llanxa pneumàtica carregada de fugitius de Síria i que en aquell moment el seu destí s’uneix al d’aquelles persones que l’única cosa que volen es desembarcar com sigui en alguna de les illes de la zona, lluny del terror que deixen rere seu.

Un doble enjòlit
Aquest és, doncs, el plantejament dels capítols que obren El setè àngel, la novel·la amb què David Cirici (Barcelona, 1954) ha guanyat el premi Sant Jordi d’enguany. A partir d’aquest inici, l’argument va trenant un doble motiu per a l’enjòlit del lector: se salvarà el nen? I es retrobarà amb la seva família?

En més d’una ocasió he fet conyeta de la tirada que tenen els editors per les obres ‘d’acció trepidant’ i per esbombar-ho, a més a més, en contracobertes i papers promocionals. Potser sóc jo que m’empatollo, però crec que amb El setè àngel no tenim exactament ‘acció trepidant’, però sí alguna cosa similar que podríem definir com una variant d’aquest atribut. Una variant que, contràriament a la primera, juraria que als responsables editorials els eriçarà els pèls del clatell: vull dir que, com diria ma mare, aquest és un llibre ‘que fa patir’.

Ara mateix no recordo si era Hitchcock qui deia que no hi ha res que dinamiti tant el clímax d’una escena com posar-hi entremig un infant perquè, passi el que passi damunt l’escenari o a la pantalla, l’atenció de l’espectador quedarà captivada principalment pel que faci la criatura. Doncs més o menys aquesta sensació de patiment i atenció focalitzada és la que el lector percep al llarg d’una línia d’acció que combina, per una banda, l’angoixa i el sentiment de culpa del pare i, per una altra, la incertesa sobre el futur del Marc. Un futur lligat estretament al dels refugiats que el varen salvar de morir ofegat.

Arribat aquí, suposo que el lector sagaç ja deu haver entès que la pitjor cosa que es pot fer al llibre de David Cirici  –i que de cap manera no penso fer jo–  és escampar detalls sobre com va evolucionant la història que se’ns narra. I molt menys sobre el desenllaç, amb tirabuixó final inclòs. Aixafar la guitarra (ara en diuen ‘fer espòilers’) sempre és una mala jugada, però amb aquesta novel·la fóra ben bé un crim, perquè destruiria tota la tensió que sosté el relat.

Una novel·la hàbil
Amb aquest llibre, l’autor demostra una cosa que, d’altra banda, ja li sabíem: que és un bon contador d’històries. El setè àngel és, doncs, una novel·la hàbil perquè enganxa de seguida l’atenció del lector pel drama que, cadascun a la seva manera, toca de viure als protagonistes: el sentiment de culpa de l’Ernest, la implacable ràbia amb què el fustiga la Sara, la mare d’en Marc arribada a l’illa després de ser avisada dels fets, la incòmoda posició de Sophie i el seu petit Max…

Com a elements complementaris del retaule, tenim l’actitud aclaparada de la policia grega, el capteniment comprensiu i acollidor dels habitants de les illes, la feina heroica dels voluntaris de les ONG que acullen els fugitius que arriben a la costa –les petites mesquineses de les quals no perdonen ni els més desafavorits– i, finalment, les tribulacions d’una jove i poc experimentada corresponsal portuguesa que fuig d’un redactor en cap amb vocació de depredador sexual i que, al meu parer, és l’element més fluix de tot el conjunt bastit per David Cirici.

Posat a esmentar algun punt flac no puc tampoc deixar-me al tinter el que a mi em sembla que és un problema de versemblança. M’explico: en Marc és un nen que, pel que llegim al text, té els cabells rossos… fins que els polls l’envaeixen i l’han de pelar al zero. Doncs bé, al llarg de la lectura m’he preguntat unes quantes vegades per què, tot i el maremàgnum regnant, a ningú no li crida l’atenció i mira d’esbrinar què fa un vailet d’aquestes característiques en un campament de refugiats afganesos i sirians. O potser sóc jo que m’erro i, sí, és normal de trobar refugiats d’aquells països amb els cabells rossos?

De pel·lícula
Quan fa dos anys es va fer públic el veredicte del premi Sant Jordi  –La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig–,  recordo que Isona Passola, membre del jurat, va fer-ne grans elogis fins a l’extrem de dir que li semblava que allí hi havia una pel·lícula. Conec la novel·la de Pep Puig, conec la Isona i conec també les trampes que de vegades ens paren les emocions i, en conseqüència, em reservo l’opinió sobre aquella valoració.

No puc dir això mateix, però, d’El setè àngel, perquè la trama que desenvolupa, la seva trista actualitat i els escenaris per on transcorre podrien funcionar molt bé a través d’una càmera. No em sembla gens aliè a això el fet que David Cirici, com l’Ernest de la novel·la, s’hagi guanyat la vida durant molts anys fent de creatiu publicitari i, doncs, amollant els seus missatges propagandístics amb un discurs de síntesi visual convincent i eficaç. Aquí parteix d’una bona matèria primera i, per tant, crec que podria ser un èxit.

Aquest és el cas del llibre que fa uns dies ha publicat Edicions Proa amb el títol El cavaller Floïd. Biografia de Joan B. Cendrós. L’autor, el periodista Genís Sinca (Manresa, 1970), ha tingut accés als arxius personals de Cendrós i partint d’aquesta informació ha escrit el que, al meu parer, és un dels llibres més reveladors sobre la història de la resistència cultural catalana durant el franquisme.

Una recerca de quasi cinc anys
Uns voluminosos arxius personals amb els quals Sinca va entrar en contacte per primera vegada l’any 2012 i que demostren que JBC era, entre altres coses, un home conscient de la gran importància que té, de cara al futur, deixar tots els documents ben ordenats i endreçats. Un capteniment que, per desgràcia, no és l’habitual.

Han estat quasi cinc anys d’immersió en l’univers de Cendrós al qual va entrar sota el guiatge de la senyora Rosa Maria Jorba, la seva vídua. Una recerca feta, a més a més, sense cap limitació aparent, perquè en el llibre s’aborden aspectes del personatge molt variats: des dels que són de domini públic fins als que podríem considerar que pertanyen a la seva esfera més íntima. Un treball d’investigació, doncs, que ha portat Genís Sinca a estudiar cartes personals i a conèixer gent i indrets relacionats amb JBC. I que, pel que li he sentit comentar no fa gaire, a mesura que avançava li anava posant al descobert noves branques en el tronc potent dels setanta anys que va viure Joan Baptista Cendrós.

Les dones de la resistència
El cavaller Floïd comença amb la presència de Rosa Maria Jorba, que és qui obre de bat a bat armaris i calaixos al periodista mentre li explica com va ser que el seu marit s’enamorés d’ella el 1946 en una funció al Liceu. Un protagonisme, el de la vídua de JBC, latent al llarg de tot el llibre i que tornem a trobar en el capítol final del llibre. Un fet que m’ha recordat molt les Memòries d’un segle d’or (Proa 2008), de Joan Triadú, on també la seva muller tenia, amb to de clar homenatge, una presència important de cap a cap del text.

Això em porta a pensar que potser valdria la pena que algú es dediqués a estudiar el paper –injustament oblidat, em sembla– que les respectives mullers varen jugar en la vida i en l’acció dels nostres resistents interiors durant el franquisme. Parlo, per exemple, dels Benet, Manent, Passola, Tremoleda, Sarsanedas, Carulla i un llarg etcètera que tancaríem amb Cendrós i Triadú, ja esmentats. Uns testimonis que, dissortadament, en la majoria dels casos ja no podrem conèixer de primera mà però que ens podrien arribar a través dels seus fills.

El cavaller Floïd ens posa en contacte amb Joan Baptista Cendrós, un personatge de talla gegantina carregat amb unes energies desbordants i que fins ara havia quedat difuminat en un injust segon terme. ‘Un catalanista de pedra picada, valent, impulsiu, disposat a tot per a la supervivència de la cultura catalana…’ (p. 14). Un home, en fi, ric, respectat, temut, admirat i odiat a parts iguals que no es mossegava la llengua quan s’havia d’anar a veure, per queixar-se, el governador civil o el ministre Fraga i que no va tenir tampoc ni el menor escrúpol quan, l’any 1966, va haver d’engegar a pastar fang Tarradellas mateix, després d’aguantar en silenci durant dues hores les seves invectives contra Òmnium Cultural.

Un revolucionari cultural
Cendrós era, doncs, un heterodox inclassificable que tenia les idees molt clares i tant se li’n donava si havia de remar contra corrent. Vegeu, si no, com en aquells temps d’antifranquisme progre de la gauche divine que bandejava el català perquè feia burgès, ell contribuïa, amb uns quants mecenes més, a la creació d’iniciatives com l’Òmnium, perquè ‘el qualificatiu “cultural” ha estat sempre un qualificatiu revolucionari’ (p. 19). I d’això se n’enorgullia.

La cosa més important, però, que al meu parer fa que l’exemple de JBC sigui ara mateix tan estimulant i aprofitable és el fet que ell i els de la seva generació eren, en afortunada definició d’Albert Manent, uns ‘invictes’ que, lluny de repenjar-se en el victimisme estèril, mai no van considerar que haguessin perdut la guerra. Una actitud que fóra bo que s’encomanés als practicants de l”ai, ai, ai’, del ‘vols dir que ens en sortirem?’ i del ‘no ho veig clar’, tan habituals en els nostres temps.

Un funeral trist
Un dels capítols més significatius del llibre és el que gira entorn del funeral de JBC. Una vintena de pàgines en què es parla de Jordi Pujol i del trist final de Banca Catalana. Sobre aquest darrer assumpte, Sinca reprodueix unes paraules de Joan Carreras ben dramàtiques: ‘La fracassada iniciativa bancària, encara que ben intencionada, li havia ocasionat tants maldecaps, i potser, fins i tot la mort’ (p. 47). Pel que fa a Jordi Pujol, amb qui JBC mantenia una actitud distant, Genís Sinca explica els esforços que va fer davant tothom en acabar la cerimònia per tal de ser el primer a donar el condol a la vídua.

És un capítol força trist i marcat per l’ombra permanent de Banca Catalana que ens presenta un Cendrós crepuscular i molt desencisat pel que considerava que havia estat una manca de reacció de la gent d’aquí. I que, per tant, almenys en aquesta ocasió, no valia l’excusa d’atribuir les culpes als poders espanyols.

No hem d’oblidar que era un empresari d’èxit i, per tant, poc acostumat als fracassos o a abaixar el cap. I durant la seva relació amb Jordi Pujol li va tocar claudicar no una vegada sinó dues. La primera, quan va haver d’acceptar que Esquerra Democràtica de Catalunya, el partit que havien fundat ell, Trias Fargas i Macià Alavedra, es dissolgués dintre de Convergència. La segona, quan Pujol va anunciar a l’equip responsable de Banca Catalana que se n’allunyava perquè en aquell moment calia ‘fer política’.

Els Cendrós i els Carbonell
Després dels dos magnífics capítols inicials –’Els invictes’ i ‘El funeral’– que serveixen per a emmarcar des d’un bon principi la figura de JBC, El cavaller Floïd avança seguint la cronologia per explicar els orígens familiars a Valls, la barberia del pare i l’oncle i la seva instal·lació a Barcelona, amb la mirada fixa en Buenos Aires, ciutat on pensaven emigrar tan aviat com els fos possible.

S’hi parla també dels Carbonell, la família materna, que en anar-se’n cap a Barcelona conta la llegenda que varen rebre d’un pare escolapi una ampolleta amb un suc guaridor que seria la base de l’Haugrol, l’invent a partir del qual es va construir l’imperi familiar. Val molt la pena també de llegir l’apartat on es defineix els Carbonell amb una expressió molt típica de Valls: uns ‘xuïts’. És a dir, gent que anaven pel món tibats, presumits, llampants, que res no els encantava i que no estaven per històries (p. 90 i ss).

També és remarcable la quantitat de testimonis de fora de la família que ha aconseguit trobar l’autor. Persones que ‘varen fer olor de Floïd tota la vida’ i que aporten al relat –ells o els seus descendents més directes– un punt de vista complementari molt enriquidor. Parlo de Francesc Baldrich, de Joan Garcia, de l’Urgell (segon cognom de Jaume Sendrós), del comptable Francesc Salvadó o de Santiago, el xofer de JBC.

El mecenatge i Ramon Aramon
De fet, qui va descobrir a Cendrós la importància del mecenatge fou Ramon Aramon, l’home que va salvar l’Institut d’Estudis Catalans de la desaparició en mans franquistes l’any 1942. Segons paraules de Maria Aurèlia Capmany, ‘Ramon Aramon no va demanar permís, ni va tenir paciència, ni es va penedir de res: va decidir que la derrota no existia’ (p. 170). Una actitud irreductible que, combinada amb la seva condició de triomfador en els negocis, Cendrós va fer seva des del primer moment i que el va fer imparable, tal com li reconeix Jaume Miravitlles en una dedicatòria de 1965: ‘A J. B. Cendrós, primer dels primers, segon de ningú.’

Les pàgines d’El cavaller Floïd continuen avançant per la trajectòria vital del protagonista, un home de caràcter volcànic i sense manies que no dubtava a definir-se com un ‘xovinista professional’. I hi van entrant personatges importants per a Cendrós, com mossèn Pere Ribot, el poeta-capellà del Montseny, o moments decisius de la seva vida com quan, l’any 1955, després de la mort de la seva mare, decideix de fer una transformació estètica de la seva persona que a partir d’aleshores va utilitzar jaquetes de colors vius, botins de pell i patilles en forma de pota de conill.

El Premi Sant Jordi, Òmnium i París
Com he dit més amunt, El cavaller Floïd posa a l’abast del lector detalls poc coneguts de la resistència cultural contra el franquisme i ens parla d’iniciatives agosarades (moltes encara en actiu) en les quals la implicació personal i econòmica de JBC va ser incondicional i generosa.

Eren gent (Millet, Carulla, Cendrós…) que, d’acord, tenien molts diners, però que no vacil·laven a l’hora de jugar-se-la i que s’implicaven a fons en els projectes que emprenien. Si una idea no funcionava o bé el règim l’atacava frontalment miraven de girar-la de la manera més discreta possible i continuar…

És, per exemple, el cas de la creació d’una seu d’Òmnium Cultural a París l’any 1963 com a plataforma de projecció exterior de l’entitat arran del tancament governatiu de què fou objecte durant quatre anys. Aquí és on el llibre ens permet de descobrir la figura d’un altre personatge poc conegut: el músic Narcís Bonet i Armengol, responsable d’aquella delegació a la capital francesa.

És, precisament, en aquest context que l’any 1966 va sorgir la idea, també poc coneguda, de portar Raimon a París i fer-lo debutar amb un recital a la Mutualité, amb una àmplia cobertura de premsa i un reportatge paral·lel sobre Xàtiva i els escenaris per on es movia el cantant a la televisió francesa. D’aquí va venir que l’empresari de l’Olympia es fixés en ell i li oferís poques setmanes després l’escenari on acabava d’actuar gent important com, per exemple, Bob Dylan. Una experiència d’èxit, pagada íntegrament per JBC, que es corona amb una aparició fugaç de Joan Manuel Serrat explicada a la pàgina 342.

Aymà-Proa: el mecenes baixa a l’arena
L’any 1962 Cendrós fa un salt endavant en les seves dedicacions professionals i es llança a fer d’editor, amb un elevat grau de dedicació personal. Compra l’editorial Aymà, que tenia catàleg en castellà i en català, i dos anys després repatria des de Perpinyà la històrica editorial Proa obrint un període de quasi vint anys, fins que va cedir-ne els drets a la Fundació Enciclopèdia Catalana. Una vintena d’anys en què va publicar exactament cent títols a la mítica col·lecció ‘A tot vent’ i va potenciar la poesia dels ‘Llibres de l’Óssa Menor’.

Com a bon home d’empresa –amb una distribució de Floïd que arribava a mig món i amb l’afegitó de prestigi de produir els productes de la casa Rochas–, JBC sabia triar els seus col·laboradors més directes. Així va ser com va fitxar Joan Oliver, Pere Quart, com a director editorial al capdavant d’un equip de luxe amb els noms de Josep Maria Ainaud i Lluís Permanyer.

L’operació Carner
Un fet que descriu perfectament el tarannà de Cendrós és la seva relació amb Josep Carner. Des del 1962 impulsava un patronat promogut per Òmnium Cultural per a aconseguir el premi Nobel per al príncep dels nostres poetes. Però la història va acabar amb decepció, tal com explica Narcís Bonet a l’autor: ‘Un sector de la progressia catalana s’hi va oposar. Pensaven que la possibilitat que en Carner pogués abandonar el seu exili podia ser perjudicial per a la resta d’exiliats. La idea del Nobel per a en Carner es va enfonsar’ (p. 344).

Finalment JBC va aconseguir que el poeta, amb una salut molt limitada, pogués tornar a Catalunya l’abril de 1970, poques setmanes abans de la seva mort a Brussel·les. No s’acaba aquí, però, la devoció per Carner, perquè Cendrós va aconseguir, un cop mort el dictador. que les despulles del poeta fossin repatriades a Catalunya i que reposessin finalment en un lloc d’honor al final d’un llarg procés burocràtic que es va tancar definitivament el 1984, l’any del centenari del seu naixement.

El país de l’autoodi i la frustració
Sé que em deixo al tinter unes quantes accions més que en el llibre són prou explicades, però estic segur que si el lector ha arribat fins aquí haurà vist que la feina que ha fet Genís Sinca ha estat completa, rigorosa i eficient. En lògica coherència, com no podia ser altrament, amb allò que requeria una personalitat com la de Joan B. Cendrós.

Allò que El cavaller Floïd ens mostra són les dimensions d’un personatge que, com he dit més amunt, tenia les idees molt clares i no es mossegava la llengua a l’hora d’exposar les seves opinions, fos on fos. Ho escriu Sinca en les darreres pàgines del llibre: ‘En el país de l’autoodi i la frustració, J. B. Cendrós, amb tot el que significava, havia generat grans dosis de menyspreu, enveja i indignació, de la mateixa manera que també era respectat i admirat pel fet mateix d’haver estat, com algú havia dit, un home que no formava part del ramat, algú que, sobretot, havia portat a terme una tasca exemplar i complicada’ (p. 598).

Un home, en resum, volcànic que anava pel món amb la cara ben alta, que no s’avergonyia d’admetre que era ‘milionari, sí; però en dòlars’ i que, apassionat per Catalunya i enamorat de la vida, tenia sempre a punt la frase que el definia millor i amb què molt encertadament es tanca El cavaller Floïd: ‘He estat feliç al meu país, perquè poder lluitar pel país propi és un plaer dels déus.’

Corol·lari en forma d’exposició
Com el lector segurament ja sap, des de mitjan desembre passat fins al 30 d’abril d’enguany el Palau Robert presenta una exposició que complementa el llibre de Genís Sinca. Es titula ‘Cendrós, un empresari d’acció!’ i il·lustra amb una encertada escenografia els detalls més importants de la trajectòria del mecenes. A més a més, els comissaris de la mostra són Genís Sinca mateix i Laura, la filla petita dels Cendrós-Jorba.

Vaig visitar l’exposició tan bon punt es va inaugurar –en vaig parlar ací– i ara, un cop llegit El cavaller Floïd, hi penso tornar amb la seguretat que, tant els materials que s’hi exposen com els testimonis filmats de persones  –Pasqual Iranzo, Bru de Sala, Bonet i Armengol, Villatoro…– que el varen conèixer i, molt especialment, l’audiovisual de dotze minuts comentat per Cendrós mateix que es projecta de manera continuada, són un pas endavant molt sòlid en el coneixement –i el reconeixement– de la feina titànica d’un home admirable.

Afortunadament, ja fa molt de temps que l’obra d’aquest home savi i pencaire d’aspecte tranquil, mirada entre incisiva i múrria, veu suau i conversa pausada ha estat reconeguda i admirada pels seus nombrosos lectors. El mateix que la seva exemplar trajectòria cívica que l’ha convertit en un honorable referent del valencianisme. Unes virtuts que, en canvi, els estaments oficials valencians han hagut d’esperar l’arribada de temps millors  –i més decents– per valorar-les com pertocava.

Llegir Mira
Parlar de Joan F. Mira a aquestes alçades amb la intenció de dir coses originals o inèdites em sembla un exercici banal. Deixeu–me, però, que apel·li a la meva condició de comentarista literari per acollir-me a aquell tòpic que diu que el millor homenatge que se li pot fer a un escriptor és llegir i rellegir la seva obra mentre la seva paraula ens interpel·li.

Per això, jo començaria les meves recomanacions amb el que fins ara és el seu darrer llibre publicat, “La nació dels valencians” (Pòrtic, 2015), una revisió posada al dia d’un llibre seu de títol gairebé idèntic publicat el 1998. També em sembla de lectura obligada “Borja papa” (Ed. 3 i 4, 1996), i encara més si en els vostres plans de futur immediat hi ha la intenció de visitar Roma.

També us recomano els relats de “Quatre qüestions d’amor” (Ed. 3 i 4, 1998), un llibre deliciós i curiosament poc conegut que us sorprendrà quan us decidiu a descobrir-lo. I si voleu endinsar-vos en la seva dimensió d’articulista no us hauríeu de perdre ni la col·lecció “Biblioteca Joan F. Mira”, de l’editorial Bromera, amb tres recopilacions publicades fins ara, ni, ja en el dia a dia, l’article que des de fa una pila d’any publica cada setmana a l’última pàgina de la revista El Temps sota l’epígraf “El temps que corre”.

Dotze passejades per València
Però si algun llibre demostra el gran valor de Joan F. Mira, no només com a novel·lista sinó com a home de vasta cultura, he de referir-me a ”Els treballs perduts” (Ed. 3 i 4, 1989; reedició a Proa, 2005), un llibre extraordinari inspirat en els mítics dotze treballs d’Hèrcules (sense oblidar la petjada del James Joyce d’”Ulisses”) i ambientat en els carrers del nucli més antic de la ciutat de València. Per cert, sobre “Els treballs perduts” acaba d’aparèixer un llibre del catalanòfil alemany Tilbert Stegmann que l’analitza amb una gran profunditat i que us recomano a ulls clucs. Es titula “El plaer de llegir literatura catalana” i el publica, des de Lleida, Pagès editors.

Per cert, aprofitant els nous aires a les institucions del País Valencià a què abans feia esment crec que fóra una gran iniciativa poder plasmar en un itinerari pel centre de la capital valenciana la ruta de les dotze parròquies que segueix Jesús Oliver, el protagonista de la novel·la, a la percaça dels llibres que han de formar la gran biblioteca del coneixement universal que s’ha proposat de muntar en el seu palau de la plaça del Correu Vell.

Tinc la impressió que aquesta “Ruta Joan F. Mira/Els treballs perduts” pel cor de València seria una iniciativa de les que, tot i valer moltíssim, no suposaria un cost excessiu de realització.

Les memòries començades

I acabo aquesta breu llista de recomanacions amb “El tramvia groc” (Proa, 2013), el primer lliurament de les memòries de l’autor. Un llibre esplèndid que s’atura just en el moment que, als catorze anys d’edat, es mor el seu pare i, conseqüentment, el paradís de la infantesa s’esberla i les rutines familiars s’han de trastocar.

Un llibre que s’atura, doncs, a les portes del seu període de formació -primer a Navarra i després a Roma- i del seu retorn a València a principis dels 60 i, sobretot, de l’inici de les seves activitats d’activista polític al costat de gent com Eliseu Climent, Alfons Cucó o Joan Fuster per esmentar els més significatius.

Ara mateix desconec si Joan F. Mira té previst d’escriure aquesta continuació, però sí que estic segur ens ajudaria a conèixer més en profunditat una època del País València en boca de una de les seves personalitats més il·lustres. La personalitat d’un patriota que a tots ens honora.