Aquesta situació habilita els clients a presentar reclamacions econòmiques. Un abonat prèmium que hagi tingut el servei de manera ininterrompuda des del 2017 pot reclamar fins a 500 euros. En el cas d’un usuari del pla estàndard, la quantitat rondaria 250 euros.

Segons que informa Fanpage.it, el tribunal ha anul·lat les clàusules que permetien Netflix de modificar el preu de la subscripció sense motiu justificat. Segons que exposa la resolució, aquestes pràctiques vulneren el Codi del Consum, que estableix la protecció dels drets dels usuaris enfront de canvis unilaterals sense base contractual.

La sentència té repercussions sobre milions de clients a l’estat italià. Els advocats del Moviment de Consumidors han xifrat els augments acumulats en vuit euros mensuals en el pla prèmium –fruit de pujades els anys 2017, 2019, 2021 i 2024– i quatre euros mensuals més en el pla estàndard.

Obligació d’informar clients actuals i antics

El tribunal estableix que Netflix haurà d’informar de la resolució tant als clients que en tinguin subscripció com als qui n’hagin tinguda durant el període afectat. La comunicació s’haurà de fer per correu electrònic i amb la publicació de la sentència en diaris d’abast estatal. Netflix té noranta dies per a complir aquesta sol·licitud; en cas contrari, la companyia s’exposa a una multa de 700 euros per dia de retard.

Netflix ja ha anunciat que recorrerà contra la decisió. En un comunicat, afirma que “els abonats són la prioritat” i que les condicions contractuals aplicades sempre s’han ajustat a la normativa i a les pràctiques establertes a l’estat italià. Per contra, el Moviment de Consumidors ha avisat que si Netflix no redueix els preus de subscripció o no retorna els diners cobrats de més, presentaran una demanda col·lectiva.

Augments d’ençà del 2017

Els augments qüestionats van començar el 2017, quan Netflix va apujar els preus de dos plans dels tres que ofereix. El pla bàsic costava 7,99 euros, l’estàndard 9,99 i el prèmium 11,99. Amb la revisió, l’estàndard va passar a 10,99 i el prèmium a 13,99. Actualment, el pla estàndard amb publicitat costa 6,99 euros mensuals; l’estàndard sense publicitat, 13,99; i el prèmium, 19,99. Tots aquests preus poden augmentar si s’afegeixen usuaris fora de la llar.

La jutgessa Cristina Pigozzo, que signa la sentència, argumenta que la modificació unilateral dels preus i de les condicions del servei, sense una causa justificada prevista en el contracte, dóna dret als consumidors a recuperar els imports pagats indegudament i, si escau, a reclamar danys i perjudicis.

De moment, no han transcendit detalls sobre l’argument. El film serà dirigit per Jason Moore, amb guió de Lauren Schuker Blum i Rebecca Angelo. Curtis ha dit que estava molt contenta, tot i que volia contenir l’entusiasme fins que no comenci el rodatge.

La sèrie original es va allargar durant dotze temporades, entre el 1984 i el 1996, amb un total de 264 episodis. Posteriorment, la història va continuar amb quatre telefilms estrenats fins el 2003. Malgrat les reposicions constants, fa trenta anys de l’última emissió televisiva.

Ambientada a la fictícia Cabot Cove, a Maine, la sèrie seguia les investigacions de Fletcher, una professora jubilada que, després d’haver quedar vídua, començava una carrera com a escriptora de misteri. El seu èxit literari la porta a implicar-se sovint en casos d’assassinat.

La idea de recuperar la franquícia feia anys que planava. El 2013, la cadena NBC en va arribar a encarregar un pilot amb Octavia Spencer com a protagonista, però no va prosperar. Després de la mort d’Angela Lansbury el 2022, Spencer va descartar de reprendre el personatge.

Nascuda el 1958 a Califòrnia, Jamie Lee Curtis es va donar a conèixer amb el film Halloween (1978), que la va consolidar com a icona del cinema de terror. Als anys vuitanta i noranta va ampliar registres amb comèdies i acció, amb títols com ara Trading Places i Mentides arriscades, pel qual va guanyar un Globus d’Or. El 2023 va obtenir l’Oscar a millor actriu secundària per Tot alhora a tot arreu.

La novena temporada de la sèrie ha assolit aquest distintiu, que avalua l’aplicació de bones pràctiques ambientals i ofereix una guia perquè les productores treballin de manera estructurada i respectuosa amb el medi i la societat.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by 3Cat (@som3cat)

El departament de Sostenibilitat de 3Cat ha impulsat la implementació del segell amb un pla específic per a la sèrie. Aquest pla incorpora noves mesures per a reduir l’impacte ambiental i, alhora, ordena i documenta pràctiques que ja formaven part del funcionament habitual de l’equip. També es va fer una sessió informativa amb tot el personal tècnic i artístic per garantir l’aplicació efectiva de les mesures.

El procés de certificació ha inclòs una revisió externa independent, amb inspeccions presencials a plató i en exteriors entre el novembre i el desembre, i la verificació documental de totes les proves. El resultat acredita el compliment dels criteris i la solidesa del model adoptat.

La certificació s’ha aconseguit amb 47 punts, dins una escala que va dels 25 als 65. Segons 3Cat, és una fita col·lectiva que reflecteix la implicació de tot l’equip i el compromís amb una manera de produir més responsable.

El projecte, actualment en fase de pre-producció, durarà uns vuit mesos. Entre els espais destacats hi ha els estudis de la Ciutat de la Llum, a Alacant, tot i que també es filmarà en unes altres localitzacions.

El film és una adaptació en imatges reals de la cinta d’animació Embolicats (2010), inspirat en el conte dels germans Grimm sobre Rapunzel, una princesa amb una llarga cabellera empresonada en una torre.

Segons la Generalitat, el film serà dirigit per Michael Gracey i protagonitzat per Teagan Croft en el paper de Rapunzel, Milo Manheim com a Flynn Rider i Kathryn Hahn com la bruixa Mare Gothel.

No és el primer documentari sobre la immigració que fa. Ja va rodar Algèria, el meu país, sobre els valencians que cercaven refugi en aquell país, i també ha treballat sobre els moviments dins els Països Catalans, com ara, el dels mallorquins que van anar a la Marina.

En aquesta entrevista, que fem a la redacció de VilaWeb a València, parlem amb Juli Esteve d’un fenomen singular que va fer, per exemple, que, entre el 1906 i el 1920, mil persones emigrassen de Pego cap a l’Amèrica del Nord. Però no passem per alt la seua carrera com a periodista ni l’intent de crear una televisió privada en català.

—Com és que heu convertit la sèrie de quatre capítols en un llargmetratge?
—Volem dur-lo als cines. Però jo gaste la broma que esperàvem una manifestació de distribuïdors i d’exhibidors davant de l’oficina exigint a crits la pel·lícula per a programar-la, i no ha arribat. Costa molt que els documentals –i més si són sobre història social, i més si són en valencià– arriben als cines i que els programen. Ara treballem impulsats i inspirats per l’experiència de Vicent Monsonís i La invasió dels bàrbars i hem dit: anem a totes, intentem fer una campanya de micromecenatge i utilitzem tota la gent que coneixem i els diem que tenim això entre mans, i que ho podem aconseguir si la gent compra entrades.

—Com funciona, això? No pagueu vosaltres una sala per a exhibir-la?
—No sabem què ens trobarem. Podria anar a un empresari i llogar-li la sala perquè tinc prou gent per a omplir-la. Però això significa que no és a la cartellera, i no volem això. Volem vendre prou entrades i generar un ambient a favor de la pel·lícula, un boca-orella que funcione, fins i tot, abans de l’estrena, perquè els empresaris se senten més predisposats a programar-la.

—Parlàveu de l’experiència de La invasió dels bàrbars com a espill. Què n’heu après?
—N’hem après quasi tot el que n’havíem d’aprendre, perquè Monsonís s’ha portat molt bé amb nosaltres. Ens ha facilitat contactes, experiències, ens ha donat consells sobre com afrontar-ho. Però tot és complicat, és dur… No hem d’oblidar que demanem diners a la gent, i això sempre és una cosa que… Si els demanes als amics, és violent. Als amics els dic: si hi aporteu, perfecte; es tracta, sobretot, que escampeu la convocatòria i que rode i que mobilitzeu tanta gent com pugueu.

—Per què és tan complicat que un film que té un interès generacional, els exhibidors s’atrevesquen a programar-lo i posar-lo en un cartell?
—Mon pare tenia els cines de Puçol. Vaig conèixer aquest negoci els anys seixanta, setanta i vuitanta. Sé que, en un cine comercial, el que arrossega molta gent no és una pel·lícula d’història social en valencià i de gènere documental. En aquella època eren les pel·lícules de Manolo Escobar, per exemple. Jo sóc conscient que no és un cine comercial, però té el seu públic. Sí que és de veres que hi ha un cert prejudici, no únicament vers els documentals, sinó també pel cinema en valencià. Nosaltres, ni ens hem plantejat fer una versió en castellà, evidentment. És un treball que ha tingut una ajuda de l’IVC, i hi hem afegit els subtítols en valencià per a persones sordes, audiodescripció per a altres discapacitats, i en anglès i en castellà per la norma, però la pel·lícula és en la llengua original.

—N’heu parlat amb À Punt?
—Els hem dit que volem oferir-los la pel·lícula, però ara estem centrats a resoldre la batalla dels cines. Ara, quan passe tota aquesta fase d’exhibició en cines i d’exhibició en alguns pobles que han sigut patrons, també, o mecenes de la pel·lícula, la idea és oferir-la a À Punt perquè ens la compren.

—D’on us naix la idea d’investigar la immigració dels valencians als EUA?
—Naix dels sentiments. És una qüestió molt personal. El dia que vaig conèixer els pares de la meua dona, Xaro Vicens, que va faltar l’any 1996, ens posem a dinar i el meu sogre comença a contar que la iaia Adelaida se n’havia anat l’any 1920 a Nova York, amb el seu fill menut, el tiet Rafalet. I jo dic: què dius, Francisco? Em va sorprendre, perquè, vivint a València, és un lloc d’on no s’emigra. Hem vist gent venir, però no hem vist gent anar-se’n. De la taca verda del país, de la zona de reg, habitualment, la gent no se n’ha anat. Se n’anaren el 1956, quan la gran gelada, que va enviar molta gent de la Ribera i de la Safor cap a França, a París, concretament. Però en general no se n’anaren. A més a més, la meua sogra diu: mon pare també va estar allà molts anys, vingué parlant anglès. I jo no m’ho podia creure. Em va remoure, vaig furgar i vaig veure que encara hi havia una colònia important a Connecticut.

—…
—Quan era a Canal 9 vam enviar un equip cap allà per a fer un reportatge, i a mi em va semblar poc, perquè hi havia molt més a contar, i quan vaig tenir-ne l’ocasió, vam dir: investiguem això de Nova York, per evocació sentimental d’eixos records de la meua dona, i perquè el tema era interessantíssim. Ens han eixit històries increïbles. Només el fet de descobrir, per exemple, com en alguns pobles, els senyorets tractaven els jornalers, tingué un valor personal i professional indescriptible. Els feien coses molt lletges. Humiliacions i exhibicions gratuïtes de poder. I la gent no tenia altre remei que callar i engolir, perquè si es queixaven, no els tornaven a donar el jornal.

—Era el motiu pel qual marxaven.
—Un dels motius, perquè ací l’esclat de l’emigració cap a l’Argentina, i molt més cap a Algèria, Cuba i l’Amèrica del Nord, ve de la fil·loxera, que arriba l’any 1904 i el 1906 ja ha matat tota la vinya, sobretot a la Marina. L’any 6 hi ha la primera expedició de gent d’Orba al Canadà.

—Dediqueu molt de temps a investigar i trobeu testimonis que us conten la vida.
—Vaig estar un any sencer entrant per internet en els arxius d’immigració dels Estats Units i revisant una per una totes les llistes de passatgers de tots els vaixells que eixien d’ací cap allà. Amb paciència, en van eixir 15.700. I, amb tot això, vam poder anar a parlar amb els alcaldes, a dir-los que havíem trobat la llista completa dels immigrants de cada poble. Vam demanar ajuda per a localitzar els fills i els néts, o els nebots o els renebots. I en traguérem materials més que de sobres per a contar la història, macro, semi i micro.

—Testimonis vius?
—Dels que se n’anaren l’any 1920, un. Era l’any 2013 i només trobàrem una dona de Gata que tenia cinc anys quan se’n va anar i noranta-set quan la localitzàrem. I tenia tot el cap i tota la parla. I això és molt important quan entrevistes persones grans. Va ser un tresoret, perquè ens contà records propis. Però la memòria contada pels fills d’altres persones també és molt interessant, i vam aconseguir històries molt singulars amb què vam fer eixos quatre documentals.

—I tot això, que era una sèrie de quatre, ara ho convertiu en un llargmetratge.
—L’any 2023 la Generalitat va convocar les ajudes anuals per a les produccions audiovisuals i vam presentar un projecte consistent a triar d’aquells continguts allò més destacable, allò que funcionava millor. I teníem molt on triar. Hem fet un muntatge nou, hi hem afegit escenes noves. La postproducció d’ara, que ha fet Esther Albert, és molt més professional que no la primera, i hi hem afegit música original composta a posta per al treball. Esther ha fet un gran treball amb el material.

—Alguns dels testimonis ja no hi són.
—Se’ns n’han mort molts. Bé, els argentins diuen que Carlos Gardel, mort fa dècades, cada dia canta millor. Jo dic que les persones que tenim entrevistades, cada dia s’expressen millor, cada dia ho conten millor, li posen més emoció. D’alguna manera, hem ajudat perquè la seua veu i el seu testimoni perduren i arriben a gent que no ha conegut aquella època, que no ha conegut aquestes persones. Allò que diuen és molt interessant, és el testimoni d’un temps, d’una experiència insòlita, inèdita, atrevida, valenta. Parlem de 15.000 persones que se’n van als EUA o al Canadà, a viure i treballar a 30 o 40 graus per davall de zero, i a sentir una llengua que no entenen i que diuen que és del dimoni. Això és un gest molt valent, però la compensació que rebien era incomparable. Allà abusaven d’ells, igual que ací, però ací els pagaven un jornal de misèria i allà, potser, treballant un any rebien un jornal equivalent al de cinquanta anys d’ací. El de tota una vida.

—Tota aquesta investigació la feu sota el paraigua d’Info Televisió, que abans de ser una productora audiovisual va ser un intent de televisió privada, que va durar uns quants anys, però al final no es va consolidar. Què va passar?
—Vam funcionar tres anys. En una època en què feia fàstic Canal 9, poguérem llançar un projecte que tenia la vocació de ser durador, no per adhesió cívica, sinó per negoci. Estàvem convençuts que hi havia un nínxol important de mercat. Ni Canal 9 donava allò que volia la gent, ni el que fèiem a TV3 era suficient. Per això volia una cosa diferent. Vam fer una campanya de cerca de socis que pretenia reunir diners per a fer una televisió amb cara i ulls. Aconseguírem un milió d’euros, que no és cap broma. I amb això vam poder muntar una televisió menudeta, però molt activa, amb molta complicitat i amb molta audiència. Arribàrem a tenir 60.000 espectadors diaris. El segon i el tercer any de funcionament assolírem una cosa que ens obsessionava: no perdre diners. Va ser una llàstima perquè no teníem llicència d’emissions de TDT i el tribunal va dictaminar contra nosaltres. Vam haver de tancar el 2008.

—Ara hi ha moltes TDT que formen un panorama ben desolador.
—No vull ni mirar-les perquè em dol. Es féu molt d’esforç per a posar en marxa allò i, en canvi, es van atorgar llicències a televisions que no han quallat, o eren molt clientelars, o que funcionaven d’una manera rara.

—Vàreu ser un dels fundadors de Canal 9, l’any 1989, com a coordinador d’informatius. Ara la gent parla de la canalnovització d’À Punt. Com a espectador, i amb tota l’experiència, què en penseu?
—Em dol moltíssim. Aquella experiència va ser irrepetible, històrica, preciosa, professionalment, molt interessant. Ens va permetre llançar un projecte de televisió, d’intercomunicació entre valencians molt potent, per primera volta. Et sap greu que quan es recuperà el govern del Botànic no apostara decididament per un projecte com aquest. I aquesta deriva d’ara era més que prevista. Ens imaginàvem que aniria cap a llocs semblants als de la primera experiència, amb la deriva que va començar quan Zaplana va arribar a la Generalitat. I quant al pressupost d’À Punt, sempre m’ha meravellat com, en la primera època, eren capaços de fer tanta televisió amb tan pocs diners. Era un miracle. Jo he fet el compte i l’he predicat allà on he pogut i el predicaré ací també.

—Digueu.
—Quan nosaltres vam marxar de Canal Nou, l’any 1995, el pressupost era de 13.000 milions de pessetes, 78 milions d’euros. Si actualitzes eixa xifra amb la inflació, el 2018 o 2019, eixa xifra seria de 168 milions d’euros. El pressupost d’À Punt, en eixe moment, eren 70 milions d’euros. Jo no dic que tingueren 200 milions d’euros, com tenien amb el PP el 2002 o el 2004, perquè allò era tirar els diners a camionades, però una mica més d’aposta, sí. Donaria feina a molta gent i enfortiria un sector molt necessitat.

—Quan us n’anàreu de Canal 9 vau ser el delegat de TV3 al País Valencià. Ara feu documentaris, però continueu lligat a l’actualitat?
—Els noticiaris de televisió, amb prou feines els mire. Segurament, perquè hi ha notícies que em fan mal al fetge. Seguesc l’actualitat, però de lluny.

—Què us fa mal, la forma o el contingut?
—El contingut. La forma, segons on la mires, també et fa molt de mal. Però el contingut em molesta molt. Això que passa al món, ara, amb aquest personatge president dels EUA, em crea molta impotència.

—Trobeu a faltar fer de periodista?
—No especialment. Crec que això també té a veure amb un fet molt personal. Jo tinc la sensació d’haver treballat dues vides. He fet moltes setmanes de vuitanta hores de faena. A voltes perquè ho exigia la responsabilitat, i a voltes per passió, per vocació. En realitat, sempre ha sigut passió i vocació. Ara faré seixanta-set anys i ja podria estar jubilat, però encara vull fer coses.

—Una de les grans cobertures que ens ha tocat ha estat la de la gota freda. No hauríeu agafat la càmera i hauríeu anat a la zona zero?
—No. En vaig fugir perquè em feia enrabiar molt. Estava tremendament indignat. Jo he nascut a l’horta d’Alboraia, a 200 metres del barranc del Carraixet. Ma mare em contà les dues barrancades que va viure, la del 1949 i la del 1957. Els valencians hem après a defensar-nos de les barrancades i de les riuades perquè hem generat mecanisme, hem avisat els pobles, amb campanes, un genet a cavall arribava al poble d’avall abans que l’aigua, s’ha avisat per telèfon. Que ara haja passat això, que ningú haja avisat que venia tanta aigua, no té nom. És el fet més greu de la història de València de la guerra ençà. És una desatenció per part de la gent a qui hem confiat la responsabilitat de vigilar-nos i d’ajudar-nos a sobreviure. No miraven i hi ha 230 morts.

—Tornant al documentari de la immigració, quan s’estrena?
—El documental està acabat, es va entregar a la Generalitat abans del 30 de novembre, perquè així ho diu el reglament de les ajudes. L’hem presentat a una trentena de festivals i tenim esperances que ens el seleccionen en un parell. I, amb relació al calendari dels festivals, hem pensat que s’estrene l’11 de juny i que tinga un recorregut en cinemes. A l’estiu volem dur-lo als pobles que han participat en el projecte, i projectar-lo. I, a continuació, parlar amb televisions i plataformes.

La sèrie és INFUMABLE i la disglòssia, INSUPORTABLE.

No hem arribat ni al #DiaU3Cat: hem tancat la TV al minut U. https://t.co/ecGJpnE4i0

— CinemaCAT (@info_cinemaCAT) March 22, 2026

#diau3cat Quina llàstima de sèrie…
Per què @som3cat no la feu 1er en català i després, la dobleu al castellà?
també la podríeu vendre igualment a qui la vulgui, i de pas ajudaríeu una mica el català.
Per cert, el doblatge és molt, molt dolent en fí …

— Enric Martínez (@enricmg_cat) March 22, 2026

Dia u és una producció de Zebra Produccions, NewCo Audiovisual i Documentales de Canarias, amb la producció associada de la Fundació Mobile World Capital, la col·laboració de Prime Video i la participació 3Cat. Diferents termes per a indicar una implicació desigual en la producció de la sèrie. En aquest cas, la “participació de 3Cat” el situa com un soci menor, amb una capacitat d’influència limitada.

La polèmica pel rodatge en castellà i el posterior doblatge al català no és nova: anys enrere ja hi va haver crítiques molt similars amb L’acadèmia, Cites: Barcelona o La catedral del mar també rodades majoritàriament en castellà.

En aquests casos, 3Cat ha justificat la decisió dient que són produccions on la participació de la televisió catalana és minoritària, de manera que no té la força per a influir en la llengua del rodatge, però que es considera que val la pena d’emetre doblada. Al costat d’aquestes coproduccions amb altres operadors audiovisuals rodades en castellà, en destaquen d’altres que sí que són en català, com Pubertat o Ravalejar, que s’estrenarà al maig a HBO Max i més tard arribarà a 3Cat.

Fa unes setmanes, 3Cat va presentar les estrenes de ficció pròpies del 2026. La seva presidenta, Rosa Romà, va justificar les aliances amb altres operadors audiovisuals com una manera de poder fer més quantitat de sèries i films, i amb pressupostos més elevats, per a poder competir amb els catàlegs de les plataformes. Alhora, però, el director de TV3, Sigfrid Gras, va reconèixer certes tibantors amb aquests operadors en les negociacions de les condicions de les produccions en qüestions com els drets d’emissió i la data d’estrena.

En aquesta línia, va explicar que s’estrenaran quatre episodis nous de Cites: Barcelona, tres rodats en català i un quart originalment en castellà i doblat al català. Una proporció major que en les temporades anteriors. D’altra banda, també va fer públic que 3Cat no ha participat de cap manera en el film sobre Cites que prepara Prime Video, perquè serà íntegrament en castellà.

Dia u: un enjòlit ambientat al Mobile, pagat pel Mobile

Més enllà del percentatge de participació que han tingut Prime Video i 3Cat a la producció de Dia u, i la capacitat que ha tingut cadascú de fixar-ne condicionants com la llengua, val la pena destacar que hi ha al darrere la Fundació Mobile World Capital.

La sèrie segueix la història d’un prodigi de la informàtica que va deixar enrere Barcelona i el món tecnològic després de la mort de la seva germana petita. Deu anys després, el seu soci i millor amic li truca i li demana que torni durant la celebració del Mobile World Congress, perquè preveu que hi passarà una desgràcia.

La sèrie es va estrenar a Prime Video la setmana posterior a la vintena edició a Barcelona del Mobile World Congrees, i mostra localitzacions punteres de l’àmbit tecnològic de Catalunya com el Barcelona Supercomputing Center (BSC-CNS) el Sincrotró Alba, Talent Arena, la Torre de Collserola, la Universitat Pompeu Fabra (UPF), el Mirador Torre Glòries i el Districte 22@.

Tot i això, no mostra una mirada plàcida sobre els avenços tecnològics, sinó que juga amb un cert plantejament distòpic pels efectes col·laterals dels avenços tecnològics. Posa sobre la taula una dicotomia entre les innovacions que ens poden fer la vida més fàcil, i l’impacte que tenen en la privacitat o altres derivades com l’assetjament digital. Ara bé, no és un debat que es presenti de manera gaire profunda, sinó com unes pinzellades d’ambientació per un enjòlit clàssic.

A TV3 i la plataforma 3Cat, Dia u es pot veure únicament amb el doblatge en català; però a Prime Video es pot mirar en castellà, anglès, alemany, francès, polonès, portuguès i turc. Sorprèn que Prime Video no ofereixi el doblatge en català, i l’oferta en aquesta llengua queda limitada als subtítols.

Nascut el 1940 a Oklahoma, Norris es va formar en arts marcials a la força aèria nord-americana. Amb el temps, es va convertir en una figura destacada del karate competitiu i, posteriorment, en instructor i referent en aquest àmbit. La transició cap al cinema el va consolidar com una de les cares més recognoscibles del gènere d’acció. Va protagonitzar films com ara The Delta Force i Missing in Action, però la gran popularitat mundial li va arribar amb la sèrie televisiva Walker, Texas Ranger, emesa durant els anys noranta a TV3, on interpretava Cordell Walker. El personatge, associat a una imatge de justícia inflexible i força física, es va convertir en un símbol cultural.

Més enllà de la carrera interpretativa, Norris també va mantenir una presència pública sostinguda aquestes darreres dècades gràcies a l’activitat a les xarxes socials i a la cultura dels mems, que el van transformar en una figura gairebé llegendària, sovint associada a una força i resistència exagerades fins a la paròdia. En l’àmbit personal, Norris havia viscut pèrdues recents, com ara la mort de la mare el 2024 i de la primera dona, Dianne Holechek, el desembre passat. Va tenir cinc fills. Amb Norris desapareix una de les figures més singulars del cinema d’acció contemporani, a mig camí entre la realitat i el mite popular.

Tot i la manca de grans reivindicacions, la directora Kaouther Ben Hania ha recordat que l’actor Motaz Malhees, protagonista del seu docudrama The Voice of Hind Rajab, no ha pogut assistir a la gala perquè les autoritats migratòries dels Estats Units li han impedit d’accedir al país perquè és palestí. “Aquesta catifa vermella no està deslligada de la resta del món en el qual vivim”, ha dit.

Director Kaouther Ben Hania says Motaz Malhees, the lead actor in her Oscar‑nominated docudrama 'The Voice of Hind Rajab,' was barred from attending the Academy Awards due to a travel ban imposed by the Trump administration https://t.co/ljwyNoLrgi pic.twitter.com/nU44gSQsWM

— Reuters (@Reuters) March 16, 2026

One Battle After Another, basat en la corrosiva novel·la Vineland –de l’escriptor nord-americà Thomas Pynchon– i protagonitzat per Leonardo DiCaprio, era el gran favorit, amb tretze nominacions. Ha complert els pronòstics i s’ha endut mitja dotzena de premis.

“Sempre resta el dubte si t’ho mereixes, però no hi ha cap dubte del plaer que em causa tenir-lo”, ha dit Anderson quan ha recollit l’Oscar al millor director, premi a què ja havia estat nominat tres vegades per There Will Be Blood, Phantom Thread i Licorice Pizza. “Això és un regal meravellós, i estic molt feliç de considerar el cinema casa meva. Això és realment fantàstic. Gràcies de tot cor”, ha acabat dient el cineasta, que també s’ha endut el premi al millor guió adaptat.

One Battle After Another també ha guanyat els premis a millor muntatge per a Andy Jurgensen i a millor actor de repartiment per a Sean Penn, que no ha anat a la gala a recollir el premi. Aquest és el seu tercer Oscar, i iguala Jack Nicholson, Walter Brennan i Daniel Day-Lewis com a actors amb més guardons de l’Acadèmia. A més, el film ha obtingut el primer Oscar de la història al millor càsting, que ha estat per a Cassandra Kulukundis.

L’altre gran favorit, Sinners, que partia com el film més nominat de la història dels premis, amb setze candidatures, ha guanyat tan sols quatre estatuetes. El film, ambientat al Mississipi dels anys trenta i que barreja vampirs, blues i lluita racial, s’ha endut l’Oscar a millor actor, per a Michael B. Jordan; a millor banda sonora, per a Ludwig Göransson; millor guió original, per a Ryan Coogler; i millor fotografia, per a Autumn Durald, que ha fet història perquè ha estat la primera dona guanyadora d’aquest guardó.

L’Oscar a la millor actriu protagonista ha estat per a la gran favorita, Jessie Buckley, pel seu paper a Hamnet, dirigit per Chloé Zhao i basat en la novel·la de Maggie O’Farrell. Se centra en la figura d’Agnes, l’esposa de William Shakespeare. Amy Madigan s’ha endut el premi a la millor actriu de repartiment per la seva interpretació de la inquietant tia Gladys al film de terror Weapons.

Una altra de les premiades de la nit ha estat Frankenstein, l’adaptació del clàssic de Mary Shelley dirigida per Guillermo del Toro, que s’ha endut tres Oscar: millor maquillatge i perruqueria (Mike Hill, Jordan Samuel i Cliona Furey), millor vestuari (Kate Hawley) i millor disseny de producció (Tamara Deverell i Shane Vieau).

Un empat històric

Un dels moments més curiosos de la gala ha estat el lliurament del premi al millor curtmetratge, en què hi ha hagut un empat, cosa que només havia passat sis vegades. Així doncs, l’Oscar al millor curtmetratge de ficció ha estat per a Two People Exchanging Saliva i The Russian Singers.

L’Oscar al millor film d’animació ha estat per al fenomen de Netflix K-Pop Demon Hunters, que també s’ha emportat el de millor cançó original pel tema “Golden”. El guardó al millor documentari ha estat per a Mr. Nobody Against Putin, film de David Borenstein i Pàvel Ílitx Talankin.

L’acte d’obertura s’ha fet al Saint Peter’s Episcopal Church Hall de la capital escocesa. La Colla Castellera d’Edimburg hi ha aixecat castells davant de desenes d’assistents en una activitat que ha combinat cinema, gastronomia i cultura catalana.

El festival és organitzat per CinemaAttic, una entitat cultural amb seu a Escòcia que es dedica a la difusió del cinema iberoamericà. Aquesta onzena edició durarà tres setmanes i portarà una selecció de films catalans a Edimburg, Glasgow i Dundee.

La programació comprèn catorze projeccions entre llargmetratges i curtmetratges. Les obres exploren temes com ara els cicles de la vida, el diàleg entre quotidià i extraordinari, i la naturalesa humana.

Punts destacats del programa

Entre els films programats hi ha Estrany riu, de Jaume Claret Muxart; Romería, de Carla Simón; i Tardes de soledad, d’Albert Serra. El director del festival, Rafael Cueto, ha remarcat a l’agència EFE la força del cinema català dins Europa: “Catalunya continua essent una potència cinematogràfica dins el cinema europeu i ho dóna tot cada any amb una enorme quantitat de títols”, ha dit.

Cueto ha posat l’èmfasi en l’interès que desperta el festival entre el públic escocès. Ha assegurat que la marca Catalunya “funciona molt bé” a la regió i que sempre hi ha un públic molt fidel que torna any rere any a la cita.

Activitats paral·leles i estrenes al Regne Unit

El festival preveu trobades amb cineastes i activitats paral·leles. A més, es projectarà a Glasgow l’estrena al Regne Unit de Downriver, a Tiger, en col·laboració amb el Glasgow Short Film Festival.

El cinema català es torna a examinar avui als Oscars amb la doble nominació de Sirat a millor film internacional i millor so. El film protagonitzat per Sergi López arriba a Hollywood dos anys després de les nominacions de La societat de la neu, de J. A. Bayona, i Robot dreams, de Pablo Berger

Consulteu ací tots els nominats per categoria:

Millor film

• Bugonia
• F1: The movie
• Frankenstein
• Hamnet
• Marty Supreme
• One battle after another
• O Agente Secreto
• Sentimental value
• Els pecadors
• Train Dreams

Millor direcció

• Chloé Zhao, per Hamnet
• Josh Safdie, per Marty Supreme
• Paul Thomas Anderson, per One battle after another
• Joachim Trier, per Sentimental value
• Ryan Coogler, per Els pecadors

Millor actriu protagonista

• Jessie Buckley, per Hamnet
• Rose Byrne, per If I Had Legs I’d Kick You
• Kate Hudson, per Song Song Blue
• Renate Reinsve, per Sentimental value
• Emma Stone, per Bugonia

Millor actor protagonista

• Timothée Chalamet, per Marty Supreme
• Leonardo DiCaprio, per One battle after another
• Ethan Hawke, per Blue Moon
• Michael B. Jordan, per Els pecadors
• Wagner Moura, per O Agente Secreto

Millor actriu secundària

• Elle Fanning, per Sentimental value
• Inga Ibsdotter Lilleaas, per Sentimental value
• Amy Madigan, per Weapons
• Wunmi Mosaku, per Els pecadors
• Teyana Taylor, per One battle after another

Millor actor secundari

• Benicio del Toro, per One battle after another
• Jacob Elordi, per Frankenstein
• Delroy Lindo, per Els pecadors
• Sean Penn, per One battle after another
• Stellan Skarsgård, per Sentimental value

Millor càsting

• Hamnet
• Marty Supreme
• One battle after another
• O Agente Secreto
• Els pecadors

Millor guió adaptat

• Bugonia
• Frankenstein
• Hamnet
• One battle after another
• Train dreams

Millor guió original

• Blue Moon
• Un simple accident
• Marty Supreme
• Sentimental value
• Els pecadors

Millor film internacional

• O agente secreto (Brasil)
• Un simple accident (França i l’Iran)
• Sirat (Espanya)
• Sentimental value (Noruega)
• La veu de la Hind (Tunísia)

Millor film d’animació

• Arco
• Elio
• Les guerreres K-pop
• Little Amélie
• Zootròpolis 2

Millor banda sonora

• Bugonia
• Frankenstein
• Hamnet
• One battle after another
• Els pecadors

Millor curtmetratge de ficció

• Butcher’s Stain
• A Friend of Dorothy
• Jane Austen’s Period Drama
• The singers
• Two people exchanging saliva

Maquillatge i perruqueria

• Frankenstein
• Kokuho
• Els pecadors
• The Smashing Machine
• La germanastra lletja

Millor disseny de vestuari

• Avatar: Fire and Ash
• Frankenstein
• Hamnet
• Marty Supreme
• Els pecadors

Millor curtmetratge d’animació

• Butterfly
• Forevergreen
• The Girl Who Cried Perls
• Retirement Plan
• The Three Sisters

Millor disseny de producció

• Frankenstein
• Hamnet
• Marty Supreme
• One battle after another
• Els pecadors

Millor muntatge

• F1: The movie
• Marty Supreme
• One battle after another
• Sentimental value
• Els pecadors

Millor fotografia

• Frankenstein
• Marty Supreme
• One battle after another
• Els pecadors
• Train dreams

Millors efectes especials

• Avatar: Fire and Ash
• F1: The movie
• Jurassic World: El renéixer
• The Lost Bus
• Els pecadors

Millor so

• F1: The movie
• Frankenstein
• One battle after another
• Els pecadors
• Sirat

Millor film documentari

• The Alabama Solution
• Come See Me in the Good Light
• Cutting Through Rocks
• Mr. Nobody contra Putin
• The Perfect Neighbor

Millor curtmetratge d’acció real

• Two People Exchanging Saliva
• Jane Austen’s Period Drama
• A Friend of Dorothy
• The Singers
• Butcher’s Stain

Millor curtmetratge documentari

• The Devil is Busy
• Children No More: Were and are Gone
• Armed only with a Camera: The Life and Death of Brent Renaud
• All the Empty Rooms
• Perfectly A Strangeness

Millor cançó original

• “Dear Me”, de Diane Warren per Diane Warren: Relentless
• “Golden”, de EJAE i Mark Sonnenblick per Les guerreres k-pop
• “I Lied To You”, de Ludwig Göransson i Raphael Saadiq per Els pecadors
• “Sweet Dreams of Joy”, de Nicholas Pike per Viva Verdi!
• “Train Dreams”, de Nick Cave i Bryce Dessner per Train Dreams

Segons dades de Comscore facilitades pel Departament de Cultura, el film, basat en la història de supervivència d’un grup d’alpinistes sepultats per la neu al Balandrau, al Ripollès, ha tingut una arrencada millor que grans èxits recents del cinema català, com ara Wolfgang (2025), que en dues setmanes va atreure 62.675 espectadors; El 47 (2024), que en va sumar 69.700; i Casa en flames (2024), amb 46.550. Només el segon film de Carla Simón, Alcarràs, va arrossegar més públic en el debut a les sales, amb 129.282 espectadors en només dues setmanes.

Balandrau, vent salvatge es va estrenar el 20 de febrer. Durant el primer cap de setmana va aplegar 25.355 espectadors, més que cap altra estrena d’ençà d’Alcarràs, tot i que la xifra és lluny dels més de 41.000 espectadors que van anar a veure el film de Carla Simón el primer cap de setmana, impulsat per l’Ós d’Or rebut aquell febrer a la Berlinale, el festival de cinema de Berlín.

L’interès pel film de Fernando Trullols s’ha mantingut també durant el segon cap de setmana als cinemes, atès que els registres de Comscore li atribueixen 26.419 espectadors més, una xifra lleugerament superior a la del primer. Sumant aquests dos caps de setmana i el públic dels dies feiners de totes dues setmanes, acumula 76.077 espectadors d’ençà de l’estrena.

El film s’inspira en un succés real que va passar fa vint-i-cinc anys al Pirineu, en una de les pitjors tempestes de neu que es recorden. A més de la història dels muntanyencs, també repassa l’actuació dels bombers per a rescatar-los. Álvaro Cervantes, Bruna Cusí i Marc Martínez encapçalen el repartiment d’aquesta història d’amor, amistat i superació. També hi participen Edu Lloveras, Pep Ambrós, Francesc Garrido, Àgata Roca, Anna Moliner i Jan Buxaderas, entre més.

La sèrie s’ha enregistrat majoritàriament en català, però també inclou diàlegs en castellà, àrab, urdú i anglès. S’estrenarà al maig a HBO Max i més tard arribarà a 3Cat.

A la sèrie, el restaurant centenari Can Mosques, estimat i respectat pels veïns, ha d’afrontar un desnonament perquè l’ha comprat un fons d’inversió que vol buidar tot l’edifici, cosa que afavoreix la transformació del barri del Raval. La notícia fa caure la família en la desesperació i l’apatia. L’ajut dels veïns del barri els farà plantar-hi cara, però hauran de superar límits que fins llavors no creien possible de superar i descobrir fins on estan disposats a arribar.

La sèrie té un repartiment coral protagonitzat per Enric Auquer, María Rodríguez, Quim Ávila, Sergi López, Francesc Orella, Lluïsa Castell, Alba Guilera i Noor Ui Huda. Els guions són d’Isa Campo, Isaki Lacuesta, Edu Sola, Alfred Pérez-Fargas, Roger Danés i Maialen Vélez. El documentarista Justin Webster n’ha treballat l’argument amb Pol Rodríguez.

A la selecció de la Berlinale

Ravalejar va fer història i es va convertir en la primera producció en català seleccionada al Festival de Cinema de Berlín, a la secció oficial Special Series.

La secció Special Series és dedicada al cinema seriat i a la televisió cinematogràfica i s’hi destaca “la vitalitat i la importància dels formats episòdics en la cultura visual contemporània”, segons l’organització.

“La ficció és un gènere d’èxit tant a TV3 com a la plataforma 3Cat. A la plataforma, va sumar 100 milions de reproduccions el 2025, un 60% de tot el consum a la carta”, ha explicat el director de TV3, Sigfrid Gras, en la presentació de les novetats. En concret, les sèries són un terç de totes les reproduccions de la plataforma, i les tenen identificades com un motor per a atreure nous públics a la plataforma 3Cat, on el 43% dels usuaris són menors de quaranta-cinc anys. A diferència d’abans, la creació de la plataforma ha permès de produir sèries amb un pressupost menor per a un públic més especialitzat i no haver de fer sempre sèries per a tots els públics que puguin sostenir l’audiència de l’hora punta de TV3.

Durant el primer trimestre d’enguany, 3Cat estrenarà la tercera temporada de Jo mai mai, que ja es promociona amb nous personatges i el retorn d’alguns dels adolescents de les primeres temporades; Pubertat, la sèrie d’un abús sexual entre adolescents que ja es va estrenar a HBO; la segona temporada de La casa nostra; i LIA, el retorn d’Emma Vilarasau a la pantalla petita amb una història sobre un laboratori d’intel·ligència artificial on entren a treballar quatre noies doctorandes. Apassionades de la ciència, inquietes i brillants, hauran d’enfrontar-se als diferents desafiaments que impliquen els seus projectes i als seus problemes del passat. El mes vinent també s’estrenarà Dia u, un enjòlit ambientat durant el Mobile World Congress que s’ha filmat en castellà i que arribarà primer a la plataforma Prime Video.

A més, entre aquestes onze sèries estrenades enguany també hi ha el retorn de Lo Cartanyà i Departament Amades, que els directius de 3Cat consideren que ha tingut molt bona rebuda de l’audiència, superior a la que esperaven per a una sèrie de format petit. És per això que, segons que han explicat, tenen interès a produir-ne una segona temporada, però encara s’ha de negociar.

Gènesi, el camí a la glòria gastronòmica de Ferran Adrià

Més endavant s’estrenarà Gènesi, una sèrie que recull l’arribada al Bulli del cuiner Ferran Adrià, que capgirà l’alta cuina als fogons de la Costa Brava. Una revolució gastronòmica que tanca la supremacia de la cuina francesa i n’inaugura una de nova, en què la cuina catalana té un gran protagonisme i que exalça el gaudi amb tots els sentits, no tan sols el paladar. Miquel Fernández es posa a la pell d’Adrià sota la direcció de David Pujol i acompanyat al repartiment per Ivan Massagué, Carlos Cuevas, Pere Arquillué i Joana Vilapuig.

I, encara basada en fets reals, 3Cat ha presentat Ravalejar, inspirada en la història del restaurant Can Lluís, tancat el 2021 perquè un fons d’inversió va comprar l’edifici. El restaurant era propietat de la família d’un dels creadors de la sèrie, Pol López, que juntament amb Isaki Lacuesta han creat una sèrie ambiciosa que es va pre-estrenar a la Berlinale. La sèrie és una coproducció amb HBO, que l’estrenarà al maig, i més tard arribarà a 3Cat. De fet, no és segur que Ravalejar es pugui veure amb accés obert enguany, però l’experiència de Pubertat –estrenada al setembre a HBO i encara pendent de poder-se veure a 3Cat– fa pensar que podria caure a començament del 2027.

El director de TV3, Sigfrid Gras, ha reconegut certes tibantors amb les plataformes a l’hora de pactar dates d’estrenes de produccions conjuntes. “N’anem aprenent, a vegades ens diuen que sí que podem tenir abans els drets lineals, però ens demanen d’esperar més amb els digitals”, ha dit. Tot amb tot, ha dit que com més va més arguments tenen per a negociar amb força en aquest tipus de produccions, que, d’una altra banda, defensa, perquè els permet de produir més sèries i amb un pressupost més alt, imprescindibles per a competir amb els catàlegs de ficció multimilionaris de les plataformes.

Les històries d’una clínica de fertilitat i la desena temporada de Com si fos ahir

Sí que és segur que arribarà aquest 2026 mateix In vitro, una sèrie de Marc Crehuet que recull les històries d’una clínica de reproducció assistida. La protagonitzen Bruna Cusí i David Verdaguer, dos biòlegs que coincideixen a la clínica i que tractaran la tensió entre les xifres fredes dels èxits i fracassos dels tractaments de fertilitat i les circumstàncies personals i emocionals que ho envolten.

I també serà molt celebrada l’estrena de la desena temporada de Com si fos ahir, la gran sèrie d’èxit del migdia de TV3, que es convertirà en la més longeva de la televisió pública. És líder d’audiència amb una quota mitjana anual del 19,3%, i ahir mateix va fer el rècord històric amb un 26,7% de quota de pantalla. A més, va ser la sèrie de ficció més vista del 2025 a la plataforma 3Cat, amb 24 milions de reproduccions.

A banda, també s’estrenaran quatre episodis nous de Cites, en la nova etapa de la coproducció amb Prime Video que, històricament, ha suscitat crítiques per la pèrdua de presència del català. D’aquesta nova tanda d’episodis, tres seran filmats en català i el quart en castellà, però a 3Cat s’estrenarà doblat. A banda, 3Cat ha confirmat que no participava en el film sobre Cites que prepara Prime Video, perquè serà íntegrament en castellà.

Finalment, també s’estrenarà Pensió incompleta, una sèrie coproduïda amb la televisió basca ETB i la gallega TVG que inclourà la llengua catalana, l’èuscar i el gallec.

Films biogràfics i adaptacions teatrals

Quant al cinema, 3Cat també participarà en l’estrena d’uns quants llargmetratges, com ara Cronos, dirigit per Fernando González Molina i que arribarà a la tardor. El film s’ha rodat aquests darrers mesos i recrea el dispositiu policíac que es va activar durant els atemptats del 17 d’agost de 2017 a Barcelona i Cambrils, amb un repartiment encapçalat per Enric Auquer, Diana Gómez, Mónica López i Pablo Derqui. També s’estrenarà Els de Sau, dirigida per Elisabet Terri, que repassa la trajectòria del grup de rock català encapçalat per Carles Sabater i Pep Sala, i Caballé, de Patricia Ortega, un film que alterna la joventut de la soprano Montserrat Caballé en la postguerra amb el moment de plenitud de la seva carrera.

Entre les altres produccions destacades, hi ha Burundanga, adaptació cinematogràfica de l’obra teatral de Jordi Galceran dirigida per José Corbacho i protagonitzada per Adriana Torrebejano, Carol Rovira, Marcel Borràs i Sílvia Abril, que també arribarà als cinemes a la tardor. Abans de l’estiu hi ha prevista Escape Room 2, amb guió de Joel Joan i Hèctor Claramunt i direcció de Claramunt mateix. Completen les principals estrenes Viva, debut en la direcció d’Aina Clotet sobre una dona que, després de superar un càncer, repensa la seva vida, i Sants, de Mikel Gurrea, protagonitzada per Victòria Luengo i Ariadna Gil.

A més, 3Cat també participa en títols prevists per als mesos vinents, entre els quals Un altre home, Corredora, Mallorca confidencial, Cowgirl, L’escletxa, Femení singular, Mala bèstia, Viatge al país dels blancs, Forastera, Tanit i Els mals noms.

Es tracta d’un film ambiciós que retrata, sobretot, el periple funest d’Oriol i Elena Fernández, Josep Artigas, Josep Maria Vilà i Mònica Gudayol: un grup d’amics a qui el torb va engabiar al torrent de Fontlletera, entre neu, glaç i allaus. Només va sobreviure Vilà, que és interpretat per Álvaro Cervantes (Barcelona, 1989).

—Sou nascut al cor de Barcelona, al barri del Raval. Quina relació teniu amb la muntanya?
—No hi tinc un vincle gaire fort, amb la muntanya. Vull dir que no hi vaig gaire, però cada vegada m’agrada més. Noto que em fa sentir bé. Però no sóc un excursionista, no ho he estat mai.

—El bomber que us va ajudar a recrear les escenes d’esquí de muntanya ha dit que éreu un dels actors amb més nocions.
—D’esquiar, en sabia. En vaig aprendre de petit, però hi he anat molt poques vegades. Ara, és una d’aquestes coses que no s’obliden, com anar amb bicicleta. Abans del film, potser feia deu anys que no em posava uns esquís. Per sort, vam tenir uns quants dies de preparació per a aprendre una mica la tècnica de l’esquí de muntanya, que no la controlava. Vaig poder gaudir-ne i retrobar-me amb la neu i la muntanya.

—El film es va enregistrar en unes quantes localitzacions, com ara Vallter, Port Ainé i Boí i Taüll. En alguns moments vau tenir problemes de neu?
—Vam rodar en exteriors algunes coses i, després, bona part de la reproducció del torb es va fer en un plató. Realment, vam tenir molt bon temps. Vam poder gaudir dels dies de rodatge, tot i que, evidentment, és un desafiament extra el fet de la mobilitat de l’equip, les condicions de seguretat… Va ser un rodatge agradable. Feia sol i no vam passar fred. Curiosament, va ser més difícil rodar el torb en un plató.

—Vau rodar al Balandrau?
—No vam rodar al Balandrau.

—Al film surten imatges aèries del cim i del torrent de Fontlletera. Us hi heu acostat en algun moment?
—No, no.

—A 42 segons ja vau interpretar una persona real, Manel Estiarte. És una figura pública i, més enllà de tractar-hi directament, hi ha tota mena de material sobre ell que es pot consultar. En el cas d’en Josep Maria només es pot accedir a la seva història amb el testimoni directe. Abans del rodatge hi vau tenir una conversa. Com us poseu a la seva pell?
—Realment, preguntant-li moltes coses. Per saber qui era ell, com era abans dels fets. Per poder imaginar-me aquesta personalitat i caràcter i, després, també per poder fer un recorregut per tot allò que van significar emocionalment i físicament les coses que va haver de viure. Es va obrir molt amb mi i va ser molt generós. Li vaig fer moltes preguntes.

—M’imagino que les preguntes d’un actor són molt diferents de les d’un periodista.
—Li vaig fer les que completaven allò que hi havia escrit al guió, les que necessitava per a encarnar realment el personatge. Necessitava també situar-me en l’espai, aquestes van ser molt importants, per a poder visualitzar el recorregut que van fer, com el van fer… I també preguntes sobre la relació i els vincles amb el grup d’amics i amb la parella, la Mònica.

—Ara fa dies que amb en Josep Maria compartiu, braç a braç, espai en la promoció. No sé si heu enfortit el vincle. Què us transmet?
—Em transmet una calma i una fortalesa molt grans. Em va passar ja la primera vegada que vaig sentir el seu testimoni al documentari Balandrau, infern glaçat. Em va impactar no sols què va viure, sinó també la fortalesa mental. Aquesta fortalesa mental per a mi era el gran desafiament com a actor. Plasmar-la a la pantalla, traduir-la en imatges, és molt difícil. Aquest agafar-se a la vida i l’instint de supervivència.

—El personatge és una dualitat: en Josep Maria previ a la tragèdia, aparellat, amb el casament a l’horitzó i un futur al davant, i després un home que desconnecta d’ell mateix –en paraules seves– per intentar de sobreviure a la tragèdia. Com ho afronteu?
—Aquesta dualitat era al guió. Al final, són les situacions que amb molt poc metratge han de situar el personatge, el caràcter i la relació. Crec, personalment, que són molt ben recollides al guió. Després cal trobar tot aquest arc de la supervivència.

—En aquesta supervivència hi ha un punt clau que és l’agonia, la degradació progressiva, quan en Josep Maria queda atrapat dos dies en un gorg glaçat al torrent de Fontlletera. Són unes escenes molt estàtiques, de plans molt pròxims. Aconseguiu de trobar l’equilibri esquivant tant l’avorriment de l’espectador com la pornografia del dolor.
—Hi interpreto allò que em va explicar en Josep Maria, les sensacions que em va transmetre. En aquella conversa em va cedir els seus records, em va fer una transferència de la seva memòria. I, a partir d’allà, va ser imaginar-m’ho: posar-me a la seva pell i encarnar-lo.

—I finalment arriba el rescat. L’escena la vau enregistrar quatre vegades. Com va ser?
—Tinc un record previ d’una certa por abans del primer rescat. Durant el procés d’assaig, el director, Fernando Trullols, em va proposar la idea de fer-ho sense doble. Els bombers hi estaven molt implicats i em van assegurar que era hipersegur. Aleshores, sabent que són imatges que en Fernando valorava molt, que es volien retratar com cal, em vaig animar a fer el rescat sense doble. Però em feia una certa impressió.

—Com va ser el tracte amb els bombers?
—Vaig parlar amb ells i em van explicar pas a pas en què consistia el rescat. La primera vegada era sol al torrent, amb el salt d’aigua glaçat, esperant l’helicòpter. Van ser moments molt potents i impactants. I llavors va baixar el bomber… Rodàvem un film, però ell era allà fent la seva feina. Vaig sentir la tensió i, evidentment, la seva seguretat i determinació. Era una gran responsabilitat també per als bombers.

—I què fèieu?
—Jo havia de ser dins el personatge. Molt dèbil. No podia maniobrar i m’havia de deixar fer completament. Va ser una experiència de confiança cega en el bomber que em va posar l’arnès i em van estirar cap amunt. Vam fer tres extraccions amb la càmera al casc del bomber, però la quarta era un pla general. Aleshores, sí que em vaig atrevir a mirar cap avall. Vam recórrer totes les muntanyes i va ser un regal. Una dosi molt forta de vida i bellesa.

—Un dels productors, Guille Cascante, diu que el rodatge del torb al plató va ser “infernal”. Com vau viure l’experiència?
—L’experiència personal al plató va ser molt dura. Hi havia unes turbines gegants que feien aixecar la neu artificial, que era cel·lulosa, a més de fum i sabó. A dins de la recreació, no hi sents i no t’hi veus, pràcticament. Està molt ben reproduït, el torb, però realment és molt angoixant. Tot aquest material t’entra als ulls, te l’empasses… Són moltes hores, molts dies, una setmana pràcticament, i realment va ser molt difícil. Tots els actors vam acabar exhausts. També l’equip, tot i que anaven protegits: al capdavall, no eren dins d’aquest torb fictici. Vam tenir moments crítics.

—Com ara?
—La cel·lulosa als ulls, per exemple. Entre presa i presa ens l’havíem de treure amb un escovilló. Tot el material t’entrava als ulls, te l’empassaves, vam patir. Sé que queda a anys llum del torb real, evidentment, però sí que com a actors ens va ajudar a posar-nos en situació.

—És la pitjor situació que heu passat com a actor?
—Sí. No vaig passar gens de fred. Era tot en un plató. En unes altres produccions he passat molt de fred, fins i tot al llindar de la hipotèrmia, però crec que la repetició constant d’aquest grup de seqüències del torb, amb tot aquest material tan molest, és probablement la cosa més dura que he passat mai.

El film explica la història de Derya i Aziz, una parella d’artistes d’Ankara que veu com un incident en l’estrena d’una obra els situa en el punt de mira de l’estat. Perden la feina i la casa i es traslladen a Istambul amb la mare d’ell. La distància amb la filla adolescent s’eixampla fins que han d’escollir entre els seus valors o el futur familiar.

Gran Premi per a ‘Kurtuluş’ i doble guardó per a ‘Queen at Sea’

L’Ós de Plata –Gran Premi del Jurat– ha estat per a Kurtuluş, d’Emin Alper. El Premi del Jurat, el tercer en importància, ha recaigut en Queen at sea, de Lance Hammer, que ha obtingut dos reconeixements i s’ha convertit en l’únic títol amb doble guardó a la llista de premiats.

El premi a la millor interpretació protagonista ha estat per a Sandra Hüller per Rose. El d’interpretació de repartiment, atorgat de manera unànime, ha distingit els britànics Tom Courtenay i Anna Calder-Marshall, també per Queen at sea.

La millor direcció ha estat per a Grant Gee per Everybody digs Bill Evans, i el millor guió per a Geneviève Dulude-De Celles per Nina Roza.

La gala, centrada en Gaza

La cerimònia de cloenda ha estat marcada per referències a Gaza i al paper d’Alemanya en el conflicte. La directora del festival, Tricia Tuttle, ha defensat la pluralitat de veus i ha admès que la Berlinale havia estat qüestionada públicament.

L’Ós d’Or al millor curtmetratge ha estat per a Yawman ma walad, de Marie-Rosa Osta, que ha denunciat de l’escenari estant la situació dels infants a Gaza. Tot seguit, el director palestí Abdallah Alkhati, premiat amb el guardó a la millor opera prima per Chronicles from the siege, ha acusat el govern alemany de ser “soci del genocidi israelià a Palestina”. Al públic hi ha hagut crits en sentit contrari, en una escena de tensió evident.

Ravalejar és un enjòlit inspirat en fets reals ambientats a Barcelona, i especialment al barri del Raval. La sèrie d’HBO Original, produïda per Arcadia i creada per Pol Rodríguez, ha estat seleccionada dins el programa oficial del Festival Internacional de Cinema de Berlín del 2026.

Repartiment coral i actors del barri

El repartiment també inclou Noa Guillén, Alba Guilera i la col·laboració especial de Marc Martínez. A més, s’hi incorporen actors trobats gràcies al càsting de carrer, com són Noor Ul-Huda i Mohamed Ben Moula, i figurants no professionals, la majoria del Raval mateix. Això permet una representació fidel de la realitat del barri.

Inspiració real i crítica social

Ravalejar s’inspira en experiències viscudes per Pol Rodríguez i situa el Raval com un personatge més de la història. El restaurant centenari Can Mosques, molt estimat a la zona, afronta un desnonament arran de l’entrada d’un fons d’inversió que vol buidar l’edifici i accelerar la transformació del barri.

Arran de la notícia, la família es veu abocada a la desesperació, convençuda que la derrota és segura. Tanmateix, decideixen de plantar cara, i, amb l’ajuda del barri, comencen una lluita com més va més perillosa. Per salvar Can Mosques, caldrà traspassar límits insospitats i comprovar fins on estan disposats a arribar per preservar la seva existència.

Filmada en català i amb unes quantes llengües més

La sèrie ha estat filmada bàsicament en català, però també inclou diàlegs en castellà, àrab, urdú i anglès. L’acció es desenvolupa en diferents espais de Barcelona, amb un pes especial del Raval.

És una producció d’Arcadia, Eter i Supernova, en coproducció amb 3Cat i UMEDIA (Bèlgica). Té la participació d’HBO Max, el suport de l’ICEC i CREA SGR, el finançament de la Unió Europea (Europa Creativa MEDIA) i la col·laboració de Filmax. La producció executiva és a càrrec de Sandra Tapia (Arcadia).

El comunicat de la família afegeix que no es farà cap cerimònia formal. En canvi, animen els qui vulguin honorar-ne la memòria a fer-ho d’una manera que reflecteixi la vida que va viure: mirant un bon film, explicant una bona història al voltant d’una taula amb amics o fent una volta pel camp per apreciar la bellesa del món.

Duvall va desenvolupar una carrera cinematogràfica de més de sis dècades, amb una àmplia trajectòria en papers de caràcter i personatges de gran intensitat, com Tom Hagen a la saga El Padrí o el tinent coronel Bill Kilgore a Apocalypse Now.

Duvall va guanyar l’Oscar al millor actor pel paper d’un antic cantant de música country amb problemes d’alcoholisme al film Tender Mercies (1983). També va rebre nominacions de l’Acadèmia per El Padrí (1972), Apocalypse Now (1979), The Great Santini (1979), The Apostle (1997), A Civil Action (1998) i El Jutge (2014).

Entre els altres films destacats de la seva trajectòria, hi ha The Outfit (1973), The Conversation (1974), Network (1976), True Confessions (1981), The Natural (1984), Days of Thunder (1990), Rambling Rose (1991), Falling Down (1993), The Paper (1994), Sling Blade (1996), Gone in 60 Seconds (2000), Open Range (2003), Crazy Heart (2009), Get Low (2010), Jack Reacher (2012), Widows (2018) i Hustle (2022).

La família ha informat de la mort amb un comunicat en què explica que l’actor ha mort “en pau” i que ha afrontat els darrers dies “amb valentia, fe i dignitat”, i ha demanat privadesa mentre passen el dol. Van Der Beek era casat amb Kimberly Van Der Beek d’ençà del 2010 i tenia sis fills.

Tot i haver començat la carrera a començament dels anys noranta, la popularitat internacional li arribà amb En Dawson creix, emesa entre el 1998 i el 2003. La sèrie, centrada en la vida d’un grup d’adolescents en un poble fictici dels Estats Units, es convertí en un fenomen televisiu de final de segle i impulsà també les carreres de Katie Holmes, Michelle Williams i Joshua Jackson. Amb sis temporades i més d’un centenar d’episodis, la producció es consolidà com un dels drames juvenils més influents de l’època i fou doblada al català anys més tard. El personatge de Dawson, un jove aspirant a cineasta marcat per les relacions d’amistat i amor de l’adolescència, definí la imatge pública de Van Der Beek durant dècades.

—A què es dedicava la vostra mare?
—La meva mare era mestressa de casa. És de Balaguer, però se’n va anar a viure a Terrassa amb el meu pare de molt joveneta, amb un germà meu, que té uns quants anys més que jo. El meu pare treballava a la FECSA d’operari i era d’un poble que es diu Sant Salvador de Toló, al costat de Tremp. Jo ja vaig néixer a Terrassa.

—Per tant, podeu estrafer els accents de Terrassa i de Balaguer?
—Justa, sense problema. Els tinc tots dos de sèrie.

—Xavier Bertran no és tan sols actor: sou guionista, també.
—Vaig alternant. Fa molts anys que són les meves dues facetes principals en l’àmbit professional. Els primers guions de televisió que vaig fer van ser de Plats bruts. També he estat escrivint articles. A vegades, de conya –però no gaire–, dic als amics que bàsicament em dedico a treballar gratis. Sempre creo projectes i després els intento vendre o col·locar. I, a part, tens la porta oberta a tot allò que et puguin oferir.

—La sèrie Lo Cartanyà torna a TV3. Per a qui no hagi vist els tres nous capítols que ja són a la plataforma, què hi podem veure?
—Doncs hi veurem què ha passat durant aquests vint anys amb tota aquesta fauna, amb tots aquests personatges. Per una banda, ens posem al dia i els personatges, amb declaracions a càmera, ens expliquen com han evolucionat. I, al mateix temps, anem fent flaixos enrere a la sèrie original. És un capítol amb dues parts, més un making of.  Un total de tres peces.

—Carles Canut (1944-2018) hi feia de pare del Cartanyà.
—Puc avançar que hi ha un homenatge a Carles Canut, hi té protagonisme i li hem pogut dedicar, amb tot l’afecte, una picada d’ullet.

—No sé si lo Cartanyà, tan llengut com era, passaria el tall de la cultura woke.
—Lo Cartanyà va amb una mena de mànecs que ho dinamiten tot. Lo Cartanyà és la llibertat pura. És un personatge, per una banda, molt egocèntric, i, per una altra, sense filtres. Com a personatge de ficció és impagable, perquè et permet moltíssimes coses. I també és un pobre desgraciat, per dir-ho d’alguna manera. És una mica el codi dels pallassos. El pallasso ja t’ensenya que fotrà el peu a la galleda, però ell es pensa que no, i l’hi torna a ficar. Potser vint anys enrere hi havia coses que no estaven tan detectades i ara les detectaríem. Mira el personatge aquest de l’Antonio Recio que fa Jordi Sánchez a La que se avecina: és un personatge obertament masclista i racista i la gent l’ha comprat al 100% perquè, d’alguna manera, ja entens que és una paròdia i que en cap moment no és una apologia. En el cas de lo Cartanyà, no és un personatge que tingui l’accent en el masclisme o en el racisme, crec que es destaca més pel punt egocèntric. Lo Cartanyà és com un nen petit, de trenta anys llargs (ara ja de més de cinquanta), que continua pensant que és el melic del món i que tothom ha de ballar al seu voltant. I no entén per què la gent no ho veu, això. Dóna uns elements que són fantàstics per a poder ficar el peu a la galleda tantes vegades com calgui.

—En el seu moment, lo Cartanyà torna al poble a viure amb els pares, amb més de trenta anys.
—Exacte. Cosa molt habitual, ara mateix.

—M’explicàveu que teniu paral·lelismes amb lo Cartanyà. Ara viviu a Terrassa, heu tornat al lloc on vau néixer, com ell. La pregunta és si esteu casat amb la vostra cosina, també?
—Ha! No, no, no, estic totalment solter ara mateix. No estic casat amb aquesta cosina segona com lo Cartanyà, que també explicarem una mica què ha passat i en quin punt estan de la relació. Sí que puc anunciar que té un fill, perquè ja ho vam dir a l’últim capítol de la sèrie. I ara coneixerem aquest Camilo, que ja té divuit anys. A la vida real, lo Cartanyà només en té un, però jo en tinc tres, amb dues parelles. Els meus fills es diuen Nael, Zinesh i Silvana i tenen 21, 17 i 15 anys.

—Lo Cartanyà continua essent egocèntric o ara ja pensa més en el fill?
—Lo Cartanyà encara és lo Cartanyà. Hi ha unes característiques que es mantenen. I amb el seu fill són del tot diferents, però hi ha alguna cosa que els uneix de manera molt potent. Lo Cartanyà és un paio que sempre troba una paret de totxos al davant i s’hi fot de cap. I, evidentment, el tema del fill no en serà una excepció. Però, ja t’ho dic ara, hi ha una cosa que el salva en aquesta relació amb el fill.

—Us vau inspirar en algú per fer el personatge?
—No específicament. Però, per exemple, quan té aquell punt d’ira, hi ha alguna cosa molt del meu pare, que ja no hi és. I jo també, quan m’emprenyo, me’n vaig també cap aquí. Hi ha alguna cosa meva, en aquella manera d’emprenyar-se, en aquell mecògon.

—Com us ha marcat, la sèrie?
—Tothom m’identifica molt amb el personatge. I m’he adonat que el personatge continua tenint molta vigència. Em diuen frases de la sèrie i em fa una il·lusió molt especial. Penso: “D’acord, ha quedat d’alguna manera en l’imaginari.”

—Per exemple?
—De la frase “I fins aquí, lo temps” a “L’home casat ha de tenir la tita lliure”, passant per “Quin dia és avui? Divendres! Què es crema avui, què es crema? La comarca!” o “Som joves, som guapos, tenim fenya!”

—Per què es diuen Finisterre, els dos capítols de la tornada de la sèrie?
—Perquè, a més de commemorar la sèrie –o donar-la a conèixer al públic nou–, també hi havia una voluntat meva de donar-hi un tancament. No sols és commemoratiu, sinó que també diem que la sèrie s’acaba així. Vint anys després, hi posem el punt final.

—Quina seria la diferència en el vostre ram entre el primer Cartanyà i el d’ara?
—Aleshores les xarxes encara no hi eren. Parlem del 2005. La cosa funcionava a una altra velocitat. Ara tu toques un tema i l’incendi és immediat. Crec que aquesta és la principal diferència que hi ha respecte a fa vint anys. Però una bandera d’aquesta feina ha estat sempre la incertesa, i aquesta incertesa ara és molt general. Més que abans, sens dubte.

—Res a afegir-hi?
—Hi ha alguna cosa que m’ha mogut molt a fer ara aquest especial: és la sensació d’agraïment amb el personatge, amb tota la gent que vam fer la sèrie, amb tot el públic que encara la continua recordant i amb les meves arrels balaguerines. Perquè hi ha aquesta peça, el making of, que m’ha permès d’anar a Balaguer. Hi surt ma mare biològica, ma mare autèntica, que té noranta-un any i viu en una residència. I em feia il·lusió que també hi sortís, parlar-hi. Ha estat un autèntic viatge a les arrels i m’ha fet molta il·lusió. Fins i tot et diré també que el fill de lo Cartanyà, l’he tret d’un càsting que vaig organitzar a Balaguer. Em feia il·lusió de dir: “Si trobo algú de Balaguer que faci de fill de lo Cartanyà, hòstia!” Hi ha un gran agraïment a tot això.

La nit d’enguany s’ha presentat com una nit dedicada als colors del cinema, que ha tingut un record inicial pel mestre de la llum, Tomàs Pladevall, premi Gaudí d’Honor 2022, mort recentment. Tot i el lema, Ànima, la proposta pentapartida l’ha convertida certament en una gala sense gaire personalitat, on s’han succeït jocs de llums i colors, notes d’humor sense malícia i molta música, amb actuacions de Marina Rossell, Zoé Bonafonte i Joan Dausà. Els discursos, si algú s’ho esperava, han passat de llarg de la indignació amb Rodalia i RENFE, un dels patrocinadors de la nit.

La catifa vermella del Liceu l’han trepitjada mil vuit-cents convidats, entre els quals no han faltat els representants polítics, amb l’absència del president de la Generalitat, Salvador Illa, encara convalescent. El president del parlament, Josep Rull; el batlle de Barcelona, Jaume Collboni; la presidenta de la Diputació de Barcelona, Lluïsa Moret; el conseller de Presidència, Albert Dalmau, en funcions de president; i el ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun, no s’han deixat perdre la celebració d’aquesta majoria d’edat. La presidenta de l’Acadèmia, Judith Colell, que aquesta vegada compaginava la tasca institucional com a amfitriona de la nit amb els nervis evidents com a directora d’un dels films protagonistes de les nominacions –Frontera, el drama sobre les xarxes pallareses d’evasió de jueus durant la Segona Guerra Mundial–, ha volgut celebrar el bon moment del cinema català, en un discurs coral, al costat de la seva junta.

Passeig triomfal de ‘Sirat’ pels Gaudí, tot esperant els Oscar

La nit es presentava com una lluita aferrissada entre l’autobiografia Romería, de Carla Simón, la inclassificable Sirat –nominat en dues categories als Oscar, so i millor film internacional–, d’Oliver Laxe, i la difícil quotidianitat d’una mare primerenca amb discapacitat auditiva, a Sorda d’Eva Libertad, amb tretze, dotze i deu nominacions cadascuna. La cinta del cineasta gallec ha arrasat en les categories tècniques (direcció artística, música original, so, efectues visuals, fotografia, direcció de producció, maquillatge i perruqueria…) i s’ha imposat també en l’apartat de millor film en llengua no catalana.

La competència entre Albert Serra –triomfador dels primers Gaudí, que amb el seu documentari sobre la tauromàquia, Tardes de soledad, ha conquerit uns quants festivals i els Gaudí al millor muntatge i millor film documental–, Simón –que optava a completar el palmarès obtingut amb els dos films anteriors de la trilogia, Estiu 1993 i Alcarràs–, Laxe i Libertad s’ha saldat amb el triomf d’aquesta darrera, que també ha alçat el guardó al millor guió adaptat contra propostes més segures, com ara Esmorza amb mi, versió cinematogràfica de l’obra teatral de Morales mateix , o Romería, que optava en aquesta categoria per l’adaptació dels diaris de Neus Pipó, mare biològica de la directora. Quant al guió original, Cesc Gay i Eduard Sola –un dels protagonistes de l’any passat– han recollit el guardó pel text original per Mi amiga Eva.

‘Frontera’, millor film del 2025

Cap dels tres favorits, paradoxalment, no es trobaven entre els nominats a millor film, que ha consagrat Frontera, de la presidenta Colell, que s’ha endut també el guardó a millor vestuari i el premi del públic. Una categoria que enguany passava a tenir cinc nominats en compte dels quatre que mantenen la resta de categories. Entre aquests, els debuts d’Iván Morales, Jaume Claret Muxart i Gerard Oms, Esmorza amb mi, Estrany riu i Molt lluny, als quals s’havien afegit Frontera –millor vestuari– i Wolfgang, de Javier Ruiz Caldera, adaptació de la novel·la de Laia Aguilar. De tota manera, el premi Gaudí de la nit, atorgat a la millor direcció novella, ha estat per a Gemma Blasco, directora de Fúria, que no ha oblidat la Gemma de divuit anys que acabava de ser agredida i somniava ser cineasta.

El Gaudí al millor curtmetratge ha estat per a De sucre, dirigit per la directora teatral i ànima d’Escenaris Especials, Clàudia Cedó. Olívia i el terratrèmol invisible, d’Irene Iborra, ha rebut el Gaudí al millor film d’animació. Iborra ha recordat en el seu agraïment els nens i famílies desnonades.

Mario Casas, els germans Cervantes i Bruna Cusí regnen en els premis actorals

En la categoria actoral, Mario Casas s’ha imposat com a millor intèrpret protagonista masculí, pel seu paper protagonista de Molt lluny. El premi a millor actriu ha estat per a Àngela Cervantes, protagonista de Fúria, que ha fet doblet amb el seu germà Álvaro Cervantes –també nominat a la categoria de millor actor–, que ha rebut premi al millor actor secundari pel paper d’Hèctor, el pare i marit oient de Sorda. També en secundaris, Bruna Cusí ha rebut el seu segon guardó en aquesta categoria per la interpretació de Juliana, la ferma hostalera pallaresa de Frontera, i en la categoria revelació Llúcia Garcia s’ha consagrat per la seva interpretació de la Carla Simón de divuit anys a Romería.

Sílvia Munt, homenatjada

El moment més emotiu de la nit ha arribat amb el Gaudí d’Honor Miquel Porter i Moix, que enguany ha reconegut la carrera de l’actriu i directora Sílvia Munt, la immortal Colometa de La plaça del Diamant –mítica adaptació de la novel·la de Mercè Rodoreda, el director de la qual, Francesc Betriu, també va rebre el guardó honorífic l’any 2020. El premi l’ha lliurat el cineasta Fernando Trueba, que ha volgut reconèixer els valors de la cineasta, rebuda a l’escenari amb el Liceu dempeus i llàgrimes als ulls. En el seu discurs ha reivindicat els inclassificables, que dubten i fan preguntes sense respostes, en un temps de veritats absolutes. Tampoc no ha volgut deixar de banda el canvi d’aquests darrers anys, en què la dona cineasta ha aconseguit de ser, malgrat tot, el 40% de la professió: “Som moltes i en vénen moltes més.”

Durant dècades, els films en català havien restat en una franja baixa i estable: entorn del 3% dels espectadors veien cinema en llengua pròpia, fos en versió original, doblada o subtitulada. Les dades de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) indicaven més aviat un estancament prolongat, amb alguns pics aïllats, vinculats a l’èxit d’un títol concret, com ara Pa negre el 2012.

El canvi arriba el 2022, quan Alcarràs fa pujar la quota fins al 5,2%, un llindar que fins aleshores semblava gairebé inabastable. El 2023 es torna a xifres acostades al 3%, però el 2024 hi ha un salt sense precedents: el català arriba al 7,84% de quota gràcies als èxits de Casa en flames i El 47; és el registre més alt en trenta anys de sèries estatístiques. El 2025, tot i el retrocés fins al 5,47%, es manté el segon millor resultat històric, amb 646.328 entrades de cinema català venudes.

Aquest cicle té una característica clara: el creixement es concentra en pocs títols. Alhora, els subtítols en català assoleixen el màxim històric, mentre el doblatge cau al mínim de la sèrie –si se n’exclouen els anys de pandèmia. El 2024, la consellera de Cultura d’aleshores, Natàlia Garriga, ho atribuïa a la manca d’hàbit de veure cinema en català, però sobretot a la desproporció d’oferta: menys còpies que en castellà i franges horàries poc competitives, sobretot en grans estrenes comercials.

Això dibuixa un panorama en què el català creix quan hi ha grans produccions d’èxit, però no pas perquè el conjunt del sistema funcioni millor. Wolfgang n’és un exemple clar: és el segon film rodat en català més vist de la història, solament darrere El 47, amb gairebé 600.000 espectadors. És una fita indiscutible, però també un advertiment: sense grans projectes, la quota es desinfla ràpidament.

Cal tenir present, a més, que es parteix d’una base molt baixa. Fins i tot el 2024, amb la quota més alta i dos films amb un èxit excepcional, el català solament arriba al 7,84% dels espectadors, una xifra encara allunyada d’una situació de normalització lingüística, si es compara amb el pes social de la llengua.

Un model marcat per les subvencions

L’aparició recent de grans produccions en català no és pas fruit de la casualitat. Aquests darrers anys, la política pública de suport al cinema ha experimentat una transformació estructural que comença a tenir efectes clars sobre l’oferta i la visibilitat de les produccions en llengua catalana.

Tradicionalment, les línies d’ajut de la Generalitat se centraven en el doblatge i la subtitulació de llargmetratges per a sales. Ara, en canvi, s’han ampliat cap al finançament directe de produccions audiovisuals en català o aranès, tant de cinema com de televisió i sèries, juntament amb el suport a coproduccions i a la promoció internacional. Aquest tomb es va concretar amb un augment significatiu dels recursos públics destinats al sector a partir del 2022: el Departament de Cultura va augmentar les aportacions a la producció audiovisual en català i va apujar l’ajut màxim per film fins a 1,5 milions d’euros; per una altra banda, el suport a les sèries va passar de 400.000 euros a la mateixa xifra màxima. L’objectiu declarat era afavorir produccions de gran format capaces d’atreure públic ampli i de tenir un impacte cultural i industrial més gran.

El canvi és profund: el suport públic ja no es limita a facilitar la presència del català en pantalla, sinó que incideix en la creació mateixa dels projectes i condiciona la tria lingüística, alhora que va acompanyat de noves eines institucionals per a impulsar l’oferta audiovisual en català i promoure’n el consum. I això ha tingut repercussió uns quants anys més tard.

L’efecte als premis Gaudí

Aquest nou model també té conseqüències en el sistema de reconeixement del sector. Als divuitens premis Gaudí, de les 25 produccions nominades, 24 havien rebut suport del Departament de Cultura mitjançant l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), amb un volum total d’ajuts que supera els 10,8 milions d’euros. Aquesta dependència evidencia fins a quin punt el món audiovisual català continua lligat al finançament públic.

Tanmateix, les dades lingüístiques dels Gaudí indiquen un canvi estructural. El 2022, solament un 33% de les produccions candidates eren en versió original catalana. El 2023 el percentatge puja al 40%; el 2024, al 47%; i enguany supera per primera vegada la meitat: un 53%. No resol els desequilibris del sector, però assenyala un punt d’inflexió: com més va, més projectes neixen directament en català.

Plataformes i nova oferta audiovisual

La irrupció de les plataformes digitals ha modificat profundament el consum audiovisual i ha obligat a repensar les polítiques de normalització lingüística. El català, tradicionalment relegat a circuits minoritaris, ha començat a guanyar espai en aquests serveis. Segons el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, la presència d’obres amb àudio o subtítols en català a les principals plataformes –Netflix, Disney+, Max, Filmin i Prime Video– oscil·la entre el 20,7% i el 2,2% del catàleg. Són proporcions molt superiors a les de fa pocs anys i indiquen una integració progressiva del català en l’oferta digital.

Aquesta evolució s’explica en bona part per les línies d’ajut públic i pels convenis amb distribuïdores i plataformes, que han facilitat la incorporació de doblatges i subtítols en produccions de gran impacte. Films internacionals com Dune 2, Wonka o Perfect Days, i sèries de gran popularitat, han arribat al públic amb opcions en català gràcies a aquest impuls.

El conjunt de dades mena a una conclusió clara. El cinema en català ha entrat en una fase de creixement real, amb més espectadors, més producció i més presència en premis i plataformes, però aquest avenç continua essent fràgil, dependent de pocs títols d’èxit i sostingut en gran part per la intervenció pública. La normalització plena –una presència estable i estructural del català en el mercat audiovisual– encara resta pendent.

—Teniu pensat més o menys què direu al discurs?
—Quan va sortir la notícia vaig sentir, evidentment, molt d’agraïment i vaig començar a rebre missatges, molts, dels companys que he tingut durant tota la meva carrera. I això, per mi, va ser l’arrencada del discurs. La cosa maca d’aquesta feina és que som gent bastant desequilibrada, bastant fora dels marges, que viu d’una manera determinada i que sempre lluita en comú i apassionadament per un projecte. D’aquí surt el verí d’aquesta feina.

—És impossible de resumir la vostra carrera amb un quart d’hora d’entrevista. Per això m’agradaria de parlar d’algunes dones, com per exemple la mare de Najat El Hachmi i de l’escriptora Mercè Rodoreda. Fareu el documentari sobre la mare d’El Hachmi, al final?
—Al final va passar que el guió em coincidia amb el documentari que he fet de Rodoreda i, per tant, vaig haver de descavalcar-ne.

—Oh!
—La Najat, quina dona! És que clar, sóc una reivindicadora del mestissatge. És que som una barreja de coses. I quan surt gent com la Najat, que lluita per fer entendre com som, d’on venim, quina barreja som, amb valentia i jugant-s’hi moltes vegades la vida, doncs… Perquè no és fàcil dir tot allò que diu de la seva posició estant. Sóc una admiradora absoluta d’ella com a dona, com a escriptora i com a pensadora. No vaig arribar a conèixer la seva mare, no.

—Mercè Rodoreda és la dona que us ha marcat una mica la carrera i, si no m’equivoco, us va triar per  fer La plaça del Diamant d’entre moltes candidates. I ara n’estrenareu un documentari.
—Per mi és una autora que té qualitat de premi Nobel, no per mi, sinó per tots els acadèmics que surten. A sobre va ser, diguem-ne, la culpable que jo sigui aquí, perquè sí, és ella qui em tria, d’una manera molt tenaç i tossuda. La conec, ric amb ella, veig la seva mirada, veig que intel·ligent que és, hi veig la ironia, el sentit de l’humor, la potència, tot. Conec una dona immensa. La Rodoreda ha estat una persona molt maltractada, aquí, com a dona, com a escriptora, per tota una societat, diguem-ne, més o menys malpensant, no diria benpensant, que la critica. Que la critica per què? Perquè és una dona que té una ambició literària brutal. I això se li critica. A un home, no; a una dona, sí. Per què? Perquè és una dona que es fa a si mateixa, que comença a estudiar el Pompeu perquè vol tenir un català absolutament sublim; perquè és una dona molt apassionada, que publica Aloma el 1938 dient coses d’una sinceritat brutal, una dona valenta. Aloma és el llibre més llegit el 1938, premi Crexells. El 1939, el més llegit era el discurs del caudillo. Aquest és el nostre país. Passa un exili, passa molta precarietat, però ella vol escriure. És algú tocat per la vareta. I li costa molt de ser admesa. Per què? Perquè s’enamora de l’Obiols, Joan Prat. Era casat i ella també. I això no es perdona. És una dona perseguida per una moral barata, com diu Anna Maria Saludes. I continua. Passa molta precarietat econòmica, passa molta fam, passa molts problemes de tota mena que veureu al film, perquè és el seu dietari, la seva paraula, la seva relació epistolar, on explica tot això. És una dona, diria, que és gairebé referent, encara que ella sempre deia que no era feminista. I aquesta dona, no la coneixem gens.

—M’agradaria demanar-vos si us ha servit, en la vostra feina, haver estudiat psicologia.
—Sí, perquè és la mateixa cosa. A mi, allò que m’interessa i em diverteix més és el comportament humà. No té final. No té final entendre com som, per què som, per què actuem com actuem, d’on vénen els problemes, d’on vénen les actituds, d’on vénen les dèries: això fem en psicologia, això fem al teatre, això fem fins i tot al ballet, amb un llenguatge o un altre.

—De quina obra vostra esteu més contenta i, per contra, creieu que no ha estat prou valorada?
—Quan vaig fer el primer curt, Lalia, va ser superpremiat a tot el món. Quan vaig fer Gala, també: em van donar el guardó dels directors, al Col·legi de Directors. Amb Pretextos vaig obtenir el premi Màlaga. No podria dir-te’n cap. Totes les obres han estat vistes.

—Sou actriu, guionista, directora de ficció, directora de documentari. Ho sou tot a la vegada o més una cosa que no pas l’altra?
—Tot ho veig al mateix lloc. T’he de dir que sóc més feliç quan rodo. Tinc un caràcter més aviat molt social i físic. I llavors la soledat del muntatge o de l’escriptura m’agrada i la trobo absolutament necessària, però em fa estar amb els meus dimonis.

—Quin és el gran canvi que heu vist, per a bé o per a mal, en quaranta anys de carrera?
—La plaça del Diamant és del 1981. I aleshores comença el cinema espanyol i també el català, però molt poc, amb l’època de Pilar Miró. I comencem a rodar films. Jo era en el moment adequat, en el lloc adequat. He tingut una gran sort de poder fer molts films en un moment en què vam passar del no-res a pràcticament tot. Després d’aquestes quatre dècades, l’evolució ha estat brutal, sobretot els últims quinze o vint anys. Quan vaig començar a dirigir, el 1999 o el 2000, érem mitja dotzena de directores catalanes, a l’estat. Ara en som gairebé el 40%.

—I guanyeu premis.
—Que sempre n’hem guanyat, atenció. La Coixet, jo mateixa… Sempre n’hem guanyat. Totes les dones directores ho fan molt bé. Això és una alegria brutal.

—La dona seria el fil argumental de la vostra obra? La Gala, la mare de la Najat, la Rodoreda, la Laila…
—Sí. Involuntàriament, sí, no voluntàriament. Ara m’adono que sí, que fas allò que t’interessa. A mi m’interessa reivindicar com han estat de potents les dones, com han marcat camí, redescobrir-les. I això és una cosa que et surt naturalment, no crec que sigui intencionat. Entendre tot allò que ens han explicat d’una altra banda.

—Un consell per a la gent que comença?
—Que no acceptin cap consell. L’única cosa que puc dir és que, si t’agrada aquesta feina, ja has begut oli.

—A vós us ha anat molt bé.
—A mi m’ha anat molt bé, ho reconec. Però anar molt bé també vol dir passar molts moments de gran inquietud. Sempre intentes d’agradar amb l’última cosa que has fet, sempre intentes d’encertar la diana, que t’entenguin o entendre. I no és fàcil, et crea molts dimonis, molta inquietud. De cop i volta tenies tres coses i després no en tens cap. De cop i volta, allò que t’esperaves que aniria molt bé no ha anat tan bé. És un ofici que t’ha d’agradar, al marge de tot allò que arribi més tard.

—Voldríeu afegir-hi res?
—Aquest guardó m’ha fet pensar i mirar enrere, cosa que no faig mai (mirar enrere; pensar, sí). M’ha fet adonar de la família que som, aquests que ens movem una mica al marge de tot i que ens dediquem a aquesta cosa tan curiosa que és la creació cinematogràfica.

Collboni ha remarcat que Barcelona vol reconèixer “una trajectòria en majúscules de més de cinquanta anys” dedicada al teatre, el cinema, la televisió i el doblatge, i també la contribució “excepcional” d’Elias al desenvolupament “cultural, artístic i social” de la ciutat. El batlle ha subratllat la vinculació de l’actriu amb Barcelona i la seva formació a l’Institut del Teatre, així com la projecció internacional d’una carrera marcada per “una àmplia gamma de papers” i “molts registres interpretatius”. El batlle ha lligat l’homenatge a un moment especialment vinculat al cinema a la ciutat, coincidint amb la setmana dels premis Gaudí i amb l’anunci que Barcelona acollirà la gala dels Goya. També ha esmentat la recuperació d’equipaments escènics com el Teatre Arnau i el Capitol, i l’afluència de públic als teatres, en un context que ha descrit com “un moment d’eufòria” del sector.

Després del parlament institucional, el germà de l’actriu, Joan Elias, ha repassat els orígens familiars al carrer de Rogent i ha explicat que a casa no hi havia precedents en el món de l’espectacle, tot i que la mare “cantava molt bé” i el pare “tenia molta gràcia a escriure”. També ha recordat que, a la família, l’itinerari esperat era el del forn, però que Elias va entrar en contacte amb el teatre de jove a la parròquia del barri i va consolidar una trajectòria que, segons ell, ha estat sempre orientada a “qualitat”, rebutjant opcions més comercials. L’acte ha inclòs la intervenció de les amigues i companyes de professió Sílvia Marsó i Carme Sansa, que han situat l’origen de la seva amistat en la sèrie Dones d’aigua i han reivindicat la complicitat i la sororitat entre actrius. “El que volem dir-te és que t’estimem, Carme, t’estimem molt”, han dit abans del lliurament formal de la medalla, llegida en el decret d’atorgament aprovat al ple municipal del 21 de novembre del 2025.

En recollir el guardó, Carme Elias s’ha mostrat emocionada i ha agraït l’acompanyament de la família i de les persones presents. “Intento viure el moment present i no pensar en el que ve després”, ha afirmat. En un segon moment, l’actriu ha llegit un text en què ha recordat la vocació primerenca, el seu primer mestre de teatre al barri i l’entrada a l’Institut del Teatre.

Els quadres sobre els seients, el toro de la cuina, el buldog del cartell. Detalls de fons per a construir un escenari que és història de la gastronomia mundial, on es van viure moments de descoberta i entusiasme que els actors han estat reproduint aquests darrers dies. La filmació rodatge d’aquesta primera ficció sobre el cuiner i el seu projecte acabarà el 13 de febrer i és previst que la sèrie s’emeti a TV3 i a la plataforma 3Cat la tardor del 2026 en exclusiva i en català, i que després arribi a Netflix.

Coproduïda per 3Cat amb Minoria Absoluta, Fischcorb i Emulsió Films AIE, la sèrie és basada en fets reals i segueix la transformació del Bulli en icona internacional, però també té una trama que narra la història fictícia de Glòria Canabach, una crítica culinària retirada que reobre un restaurant familiar de cuina tradicional amb la seva neboda Lola. Així, innovació, tradició –i els lligams i tensions entre ambdues– seran presents en la trama, que vol explicar part de l’origen del miracle gastronòmic català.

El desafiament d’interpretar els Adrià

L’actor que ha entomat el desafiament d’interpretar Ferran Adrià és Miquel Fernández, que tenia molt clar la feina que implicava representar algú tan conegut i fer-ho fora de tota caricatura. “He vist moltíssima documentació i ha estat molt important treballar l’evolució del Ferran que entra al Bulli com a rentaplats, molt jove, i que es va empoderant”, explica l’actor. “No podia obviar la seva manera de parlar, com s’expressa. Vaig reescriure tot el guió adaptant-lo fonèticament a ell. L’he pogut conèixer, sopar amb ell, preguntar-li moltes coses. Que la persona que interpretes t’ajudi és un luxe: li he pogut preguntar com se sentia quan feia una cosa o una altra.” A més, la transmissió d’algunes nocions de cuina als actors principals també ha estat clau.

Carlos Cuevas també ha pogut parlar directament amb el personatge que interpreta, Albert Adrià. Els Adrià i molt bona part de l’equip del Bulli estan en contacte directe amb la producció de la sèrie i, de fet, alguns actors van sopar al restaurant Enigma, d’Albert Adrià. “Ens va servir molt per a entendre com funciona l’alta gastronomia, va ser una experiència brutal, vam al·lucinar”, explica Cuevas. “Jo he decidit no imitar l’Albert, sinó encarnar el seu esperit, l’esperit d’un jove que va arribar i el van posar a rentar plats. Va tenir un atac d’al·lèrgia, perquè és al·lèrgic als crustacis, i el van enviar a les postres, perquè allà no hi ha marisc. D’aquest accident va descobrir, primer, la pastisseria i, després, tota la cuina. És l’esperit d’algú que no coneix una disciplina i s’acaba convertint en un dels millors. L’Albert era una figura imprescindible, perquè era dels qui més s’atrevia a dir que no al Ferran, per una qüestió de confiança. Un no s’entén sense l’altre. L’Albert va descobrir l’esferificació, m’ho va narrar detalladament. Això ho hem rodat, i també el moment en què descobreixen que la pastanaga fa un aire perquè té unes propietats que no té res més, i a partir d’aquí troben els aires. Parlem de moments històrics.”

Juli Soler, la mà dreta imprescindible

Gènesi va molt més enllà dels Adrià, i el Bulli no s’entendria sense Juli Soler, l’altre artífex del restaurant, mà dreta imprescindible de Ferran Adrià. “Abans que arribés el Ferran, el Juli estava amb una parella d’alemanys, que són els primers propietaris”, explica Ivan Massagué, l’actor que l’interpreta a la sèrie. “Eren uns sonats, uns Messi que van fer la revolució. Amb cada cosa nova que descobrien, fos l’esferificació de l’oliva o del meló, s’obria tot un món a partir de les tècniques que inventaven. Per interpretar-lo he parlat molt amb els seus fills i amb el Ferran i l’Albert, que m’han anat corregint com ell deia les coses. Tothom m’ha dit que era molt divertit, que es movia molt, que feia riure tothom, que era un geni a la sala i a la cuina. No tenien ni un duro i ell va apostar-hi perquè va veure que Ferran Adrià no podia anar-se’n d’allà, va ser un visionari.”

“Ferran Adrià i Juli Soler són una parella protagonista d’antagonistes. Un és molt introspectiu, molt reflexiu, i l’altre és expansiu, molt vital”, explica David Pujol, director de la sèrie, que ja va enregistrar el documentari El Bulli, història d’un somni. “Que en un país petit com el nostre hàgim tingut tres dels millors restaurants del món és una cosa única. Des d’un petit restaurant de Roses, apartat del circuit lògic, es van trencar totes les normes i es va canviar el paradigma de la cuina internacional. Però res de tot això no hauria passat sense les bases tradicionals d’una cuina molt sòlida. A vegades, l’avantguarda, d’alguna manera, es confronta amb la tradició, però en realitat el que fa és abraçar-la.” Malgrat els lligams, la sèrie no obvia les tensions sorgides entre un paradigma i un altre.

L’esferificació i el fricandó

Aquesta pugna i el lligam entre avantguarda i tradició, que els productors de la sèrie han sintetitzat amb l’exemple de l’esferificació i el fricandó, és especialment present en la trama de Glòria Canabach, interpretada per Mònica López, que en certa manera fa un paper de pont entre un món i un altre. “És una dona en un món d’homes, enmig de la polèmica i de la confrontació entre la cuina d’avantguarda i la tradicional”, afegeix Pujol. “És la dona que hi posa equilibri.” “La sèrie explica aquest vincle amb la tradició i la família, els plats que ens recorden als avis, també reivindica la cuina tradicional”, afegeix Joana Vilapuig, que interpreta la Lola, la neboda de la Glòria. “La meva àvia era cuinera i, com que hi ha una escena en què faig un fricandó, vaig demanar-li que el féssim juntes.”

I sigui un fricandó o qualsevol plat de qualsevol etapa del Bulli, també s’ha volgut tenir cura de la qualitat de les receptes. Gènesi compta amb l’aval d’El Bulli Foundation, per a donar versemblança i rigor a totes les seqüències de cuina. Davant el plató hi ha una food truck sofisticada amb un equip de cuiners que havien treballat al Bulli i que han elaborat els més de setanta plats que hi apareixen. Segons el moment narratiu, els plats han estat escollits de manera conjunta per Ferran Adrià i David Pujol, entre els 1.846 que es cuinaven al Bulli. Alhora, el decorat també és pensat per reproduir al mil·límetre com era el restaurant. No està dividit en mòduls, sinó interconnectat, per poder fer plans seqüència.

Un homenatge a la cuina, el paisatge i el territori

A la sèrie, també hi apareixen personatges sense els quals no es pot explicar l’abast del llegat del Bulli i el moviment gastronòmic català dels darrers anys. Santi Santamaria, Fermí Puig, Christian Escribà, Oriol Castro, els germans Roca, Carme Ruscalleda, Fina Puigdevall o Nandu Jubany també són noms clau que es volen reivindicar.

La sèrie, que d’alguna manera també vol pensar la cuina per mitjà del paisatge i el territori, s’ha filmat en diverses localitzacions que representen l’admiració d’Adrià pel producte quilòmetre zero. Al Penedès, hi ha el restaurant fictici Can Canabach, el contrapunt dramàtic i gastronòmic; de cala Montjoi s’ha fet servir la porta d’entrada real del Bulli i els entorns naturals, i una masia de Barcelona és l’entrada i l’interior de Can Fabes, el restaurant del xef Santi Santamaria. El Maresme, la Costa Daurada i Montserrat són unes altres de les localitzacions de Gènesi, a les quals s’afegeixen els platós del Parc Audiovisual de Catalunya, a Terrassa, que representen els interiors i la cuina del Bulli i el local buit que després serà el Tickets d’Albert Adrià.

Entre el gran públic, O’Hara quedarà per sempre lligada al paper de la mare de Kevin McCallister a Sol a casa i a la seva presència irreverent a la comèdia gòtica Beetlejuice, però la seva marca va anar molt més enllà. Va ser una col·laboradora habitual del cineasta Christopher Guest en films com Best in show i A mighty wind, on la seva capacitat per a encarnar personatges excèntrics va lluir amb intensitat. La seva carrera va viure una renovació artística amb la sèrie Schitt’s Creek, on la seva interpretació de Moira Rose la va convertir en un referent generacional i li va merèixer un premi Emmy el 2020. A més, la seva presència a la sèrie més recent The Studio, de la plataforma Apple TV+, li va valer una nova nominació a l’acadèmia televisiva.

Tot i tenir una vida relativament discreta fora de la pantalla, O’Hara sempre va tenir una connexió estreta amb el públic. La seva darrera aparició pública registrada data del febrer del 2024, quan va ser fotografiada a l’aeroport de Los Angeles i preguntada sobre el paper pel qual li agradaria ser recordada. Era casada amb el dissenyador de producció Bo Welch, amb qui va tenir dos fills. La causa de la seva mort encara no s’ha fet pública.