És ben cert també que els homes han estat i encara són els grans oblidats d’aquesta lluita per a la igualtat. Crec fermament que la igualtat no s’aconseguirà si ens oblidem dels homes, el model de masculinitat que han après, el canvi pendular que la nostra societat ha viscut des de la transició democràtica i el rol que els homes creuen que la societat espera d’ells. El sociòleg Allan G. Johnson, que va estudiar la masculinitat dins dels seus estudis de gènere, escrivia el 1997 al seu llibre The Gender Knot: ‘El patriarcat anima els homes a buscar seguretat, estatus i altres recompenses mitjançant el control; a témer la capacitat d’altres homes a controlar-los i fer-los mal; i a veure el fet de tenir el control com la seva millor defensa contra la pèrdua, la humiliació i la ruta més segura cap al que necessiten i desitgen’.

A molts dels pares d’avui ens falten referents i models masculins sans. Ens falta haver vist de primera mà rols paternals equilibrats dins de les famílies on hem crescut. Models, en definitiva, que ens serveixin per construir el futur que volem: un futur equilibrat amb models familiars corresponsables.

A la primavera de 2022 la meva parella i jo vivíem a Anglaterra i vam saber que esperàvem un fill, el primer. Amb aquesta bona notícia vam començar a buscar recursos dins i fora de la sanitat pública per afrontar el millor possible els canvis que vindrien dotant-nos d’eines per a gestionar el canvi de rols, noves responsabilitats i noves emocions. La sorpresa va ser descobrir que hi havia una gran quantitat de recursos públics dirigits a la dona, però cap ni un per a l’home. Els recursos que vam trobar per a futurs pares eren principalment iniciatives autogestionades per part de pares que prèviament havien trobat a faltar suport per a ells.

Vam mudar-nos a Sant Cugat l’estiu del 2022 i a través del CAP Can Mates vam saber que algunes llevadores organitzaven un grup de suport a futur pares, una iniciativa que va començar a Barcelona fa uns anys i que, de moment, encara no està estesa a tot Catalunya. En total varen ser cinc sessions entre novembre i desembre amb uns deu futurs pares.

A través de la dinamització per part de les dues llevadores de Mútua de Terrassa que van liderar el grup, el CAP de Can Mates es va convertir en un espai de conversa per parlar del model de masculinitat que nosaltres havíem viscut, el model de pares que volíem ser per als nostres fills i filles, les pors que teníem, els dubtes, els mites, la desinformació i les emocions que estàvem experimentant. En definitiva el CAP Can Mates es va convertir en un espai de deconstrucció de rols masculins obsolets i reconstrucció d’allò que volem ser per a continuar construint una societat parentalment igualitària i corresponsable amb els nostres fills i filles.

Amb aquesta carta vull expressar el meu agraïment a les professionals que varen organitzar el grup de suport a pares al CAP de Can Mates, demanar a la direcció del centre que continuï i acceleri el suport als pares, al Departament de Salut i Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya més suport a aquest tipus d’iniciatives per a estendre-les a tot el territori i especialment a convidar a tots els futurs pares a participar d’aquestes iniciatives, a parlar amb altres futurs pares, a compartir els dubtes, inseguretats i emocions i a què col·lectivament continuem construint nous models parentals de futur on néixer home o dona no sigui un factor determinant per a les oportunitats ni responsabilitats de cada un dels nostres fills i filles.

Marc Hernandez Estrada

Em trobava sol prenent un cafè quan una de les dues dependentes de la benzinera ha entrat dins el local i s’ha posat a parlar en veu alta amb l’altra dependenta sobre una dona amb qui s’havia enfadat. En la conversa, ha pronunciat en veu alta i davant meu com a client l’expressió “catalufa”. En concret, ha pronunciat les paraules “y encima catalufa…” i, posteriorment, ha insistit en la seva crítica afegint-hi “catalufa de mierda”.

La paraula “catalufo” és un terme utilitzat despectivament com a insult i que fa referència a tots els qui ens considerem membres de la nació catalana. Per tant, és una expressió d’odi vers aquesta minoria nacional de l’estat espanyol de la qual molts ciutadans formem part.

L’ús públic per part d’una persona que és al càrrec d’un establiment privat i en l’àmbit del mateix local comercial d’una expressió ofensiva vers aquesta minoria nacional de l’estat espanyol de la qual molts ciutadans formem part m’ha resultat molt ofensiva i del tot inadmissible, més encara en presència dels clients. Per això, quan he anat a pagar el cafè, tot i que la dependenta que havia pronunciat aquestes paraules ja no era dins el local, m’he adreçat a la seva companya, també dependenta, per tal de posar-li de manifest que l’ús d’aquella paraula en la meva presència em semblava del tot inadmissible.

En comptes de disculpar-se per les paraules de la seva companya, la reacció de la dependenta en qüestió ha estat, en primer lloc, negar els fets. En veure que jo em mantenia ferm i afirmava que ho havia pogut sentir perfectament bé, aleshores ha admès els fets –cosa que em confirmava la seva conducta mentidera immediatament anterior–, però ha al·legat que la paraula “catalufo” no era pas cap insult. Novament, he insistit que la paraula “catalufo” era efectivament un insult envers totes aquelles persones que ens considerem nacionalment catalans. Ella m’ha respost insistint que no era cap insult i m’ha dit que si m’ho prenia com un insult era problema meu, que això depenia de la interpretació que jo donés a la paraula. A més, ha insistit que aquella expressió no anava adreçada a mi.

Cansat de veure com, en lloc de disculpar-se, la dependenta optava per acusar-me a mi de connotar negativament l’expressió, he manifestat quelcom més contundent; en concret, li he dit: “Tu em pots buscar la justificació que vulguis, però per ai és tan simple com això: si una persona fa referència a una altra dient-li ‘catalufo de mierda’, aleshores això vol dir que no li agraden els catalans i el que jo penso és que una persona a qui no agraden els catalans no hauria de viure a Catalunya.”

Aleshores, ella m’ha contestat, en espanyol: “Escolta, tu tampoc no et posis així, eh?” Tanmateix, jo no havia dit en cap moment que ni ella ni la seva companya no poguessin viure a Catalunya, sinó que li havia manifestat que, per coherència, una persona a qui no agraden els catalans no hauria de viure a Catalunya.

Just uns instants abans, un jove havia entrat al local i havia pogut escoltar la darrera part de la nostra conversa. En aquell moment, de manera ben poc respectuosa vers la meva persona, s’ha acostat al taulell, ha intervingut en veu alta i ha dit, secament, a la dependenta amb qui jo parlava, en espanyol: “Vinga, que tinc pressa!”

En aquella situació, la meva resposta, sorprès i també indignat per la seva manca de respecte pel fet de tallar secament la conversa que tenia amb la dependenta, ha estat simplement retornar-li amb la mateixa moneda: “És que jo també tinc pressa, sap?” En dir-li aquelles paraules, el jove, amb aspecte de tenir molt poca cultura i amb un comportament faltat completament d’educació, s’ha posat a cridar-me com un energumen, dient-me “Què m’has dit? Vols que et clavi una hòstia i que et parteixi la boca?” Jo m’he quedat impassible i li he respost: “És que t’he dit res mal dit, potser?” En la mesura que el jove observava la meva manca de por davant la seva reacció irada, s’anava escalfant ell tot sol cada vegada més. Ha començat a proferir amenaces, aixecar el puny en l’aire en to amenaçant, m’ha dit: “A mi em parles amb respecte, inútil! Qui t’has pensat que ets?” I també: “Com t’atreveixes a contestar-me que tu també tens pressa?” I insistia: “Et foto una hòstia aquí mateix que et parteixo la boca, subnormal.” Jo m’he quedat mirant la dependenta i li he demanat: “Es pot saber què he dit perquè es posi d’aquesta manera?” I ella m’ha respost dient que el responsable de la violència verbal i les amenaces de la violència física que en aquells moments rebia era jo, no pas el client que m’escridassava, a qui en cap moment no ha demanat que es calmés. Al contrari, m’ha demanat a mi que sortís del local i ha afegit “És que tu t’ho has buscat.”

En veure que aquella persona es posava confrontant el seu nas amb el meu i aixecava el puny tot dient a la dependenta “És que el fotré ben tou, és que no el vull estomacar aquí dins, però és que no puc més, li fotré una hòstia que sabrà qui sóc”, he optat per abandonar aquella situació i anar-me’n del local.

El client en qüestió, m’ha continuat amenaçant, insultant i cridant fins a la porta de l’establiment. I, així que jo he obert la porta, m’ha empentat a l’exterior del local. La meva resposta a la seva agressió física directa ha estat limitar-me a constatar en veu alta els fets: “Pura violència, només saps fer servir la violència.”

Quan me’n tornava cap a la feina, no he pogut evitar com calia jutjar una situació en què, a l’Alemanya del 1933, un dependent alemany digués públicament en una cafeteria del centre de Berlín i davant els clients, sense cap mena de pudor, “a sobre havia de ser jueu de merda” per a referir-se a una altra persona. I, en el moment que un client jueu s’alcés per demanar respecte, un altre client alemany del mateix establiment l’amenacés verbalment i l’agredís físicament. Creiem, en definitiva, que hem de deixar passar accions com aquestes, com si no es tractés d’un delicte?

No ens enganyem. Avui, en aquest local del barri de Can Palet de Terrassa, he estat objecte de dos delictes: un delicte d’incitació a l’odi per part de la dependenta i un delicte de coaccions i agressió física per part d’un client.

Això ve a compte de la ruta turística-política que encapçalà el darrer programa de FAQS amb una passejada per la Villa de Manga i Corte de Madrid (intercanviant l’ordre dels Mots de “cada binomi”, aquests segueixen tenint sentit).

Amb estupor vaig veure i escoltar com es donava informació sobre un edifici que, en 1975, fou re-destinat, segons afirmà el routier, a col·locar-hi el TC en una seu moderna i que, novament en 2021, intentava colar-nos per demostrar la voluntat política de respondre als moments de canvi que aquell edifici representava respecte tota l’antigalla de pedra i fang borbònica que omplí la resta d’un relat peripatètic d’escenificació en cartró pedra, servit pel errotier en safata de llautó… 

Baixem dels núvols patriòtics i toquem de peus a terra, ningú ha passat per cap centre qualificat per obtenir dades fefaents. Menys fer de router i més colzes visitant arxius i hemeroteques per arribar a saber que l’edifici actualment OKUPAT pel Tribunal Constitucional (TC) fou projectat per Antoni Bonet Castellana (AiBtCª) i R. González Valdés (ex equo).

Respecte a totes les referencies a l’edifici fou un veritable brindis al sol, intentant el major honor i gloria de la “primera transacció” de la Transició. 

Vaig ensumar la trama quan cercava informació sobre el GATCPAC, grup d’arquitectes catalans que, durant la Republica, van decidir donar un tomb a la construcció i l’urbanisme a Catalunya (res a veure amb Ada Colau), entre altres el formaven J. Lluis Sert (EEUU)  (AiBtCª).Argentina, etc….. i que tots van exiliar-se en veure-les venir amb el Franquisme, doncs en 1940 foren qualificats d’”oficiales rojos” pel primer Degà del nou “Colegio de Arquitectos”: J. Mª Ros Vila.

Aquell tomb polític de (AiBtCª).em resultà del tot estrany i fou la causa d’entrar en el moll de l’ós de la matèria en la que el Sr. Vallen ni li va passar pel cap. Potser si hagués sabut que l’arquitecte era un català retornat de l’exili i alhora coautor amb Lluis Lacasa del Pavelló de la República Espanyola de la Expo Universal de 1937 i on es mostrà el Gernika de Picasso, hauria intuït pistes per repensar el relat o inventar una altra història… 

La primera pista fou la cadira EUROPA fabricada especialment per l’ús inicial de l’edifici i publicitada en una revista especialitzada de 1972. Tot seguit estirant el fil aparegué un retall de premsa en una altra revista en que es parlava del TC amb el paràgraf següent: “(AiBtCª) proyecta y construye con Gonzalez Valdés el edificio para la Previsión Sanitària Nacional y Consejo General  de Medicos, Farmaceuticos. Odontologos y Veterinarios en Madrid. El edificio es luego transformado en sede del Tribunal Constitucional. Situado en el Paseo de la Castellana, junto a la Residencia de Estudiantes, el proyecto prolonga el plano del patio de la Residencia, definiendo un basamento sobre el qual emergen dos fomas troncocónicas”

La recerca als arxius em va posar de manifest la casual i curiosa transacció entre els promotors inicials: la Previsió Sanitària Nacional (PSN) i el Consell General de Metges, Odontòlegs Farmacèutics i Veterinaris (CGMOFV) en Madrid que cadascun havia d’ocupar un tronc de con dels dos existents.

Tal deducció prové de documents i rètols indicatius de plànols a escala 1/100 (tots amb segell de Constructora LAING al dors, amb data i nº -veure annex) La qüestió prengué alçada quan, entre tot el patracol que constituïa la documentació i demés explicacions que els projectes d’aquest abast solen tenir per aclarir discrepàncies possibles o lapsus de detalls secundaris, vaig trobar un full amb una memòria escrita.

La curiositat anava en augment i vaig decidir fotografiar tot el material trobat. Temia una “fortuïta” desaparició interessada o casual, cas de presentar-se una situació com la plantejada en el FAQS.

Les proves de la “graciosa cessió” a “tercers”, quan l’edifici era a punt d’inaugurar-se  per a l’ús dels promotors inicials (CGMOFV) són les referencies assenyalades en el dors dels plànols, totes estant tatxades amb una parell de ratlles i en el seu lloc, escrit a ma TC: un nou usuari caigut del cel! A més hi ha la feina exquisida de cirurgià d’un fotògraf que devia preparar el maquillatge de l’operació, triant aquelles imatges que encaixaven en l’”esperit del canvi”.

A part d’ignorar el valor de la permuta fixat per part de l’Estat sabent que, de pura xamba, es va trobar davant d’un edifici que podia passar com la icona del “nou estil governamental” en front del (CGMOFV) un col·lectiu que havia sufragat totes les despeses de l’edifici (solar, honoraris dels projectes basic, executiu fets per múltiples tècnics, i la direcció d’obra… no crec que li ho regalessin al Sr. Adolfo Suárez González “gratis et amore”… Parafrasejant a  un gran advocat: ”ahí queda eso” per qui vulgui seguir el fil d’aquesta maldita madeixa.

La traca final fou la troballa d’un full mecanografiat sense cap referencia ni capçalera que pretenia ser la memòria de tant magnífic projecte. Es la transcripció literal (amb errors d’impremta inclosos) de l’escrit d’una publicació de la època (no constava enlloc l’editor) que aparegué entre els papers de la qual, durant el trasllat al mecanoscrit del “segon origen” trobat, n’havia desaparegut qualsevol detall que descobrís la “barata” o permuta que, sense dubte, s’amagava darrera l’operació..

Resumint: el pecat original del magne mausoleu que ens té fregits, no diu gaire a favor de tots els que hi varen participar.

Que temia el personal de PSN i els metges odontòlegs, farmacèutics i veterinaris de (CGMOFV)? Ja devien somiar amb la cadira model EUROPA dels despatxos dels 4rt i 6e pis (veure caràtules adjuntes dels plànols) que de ben segur havien tingut més d’un candidat, doncs calien dues signatures de garantia. (al dors de les imatges fotogràfiques consta FOINSTA Fotografía Industrial S.A… i de sobte RES! de RES!

Actualment, en la mateixa adreça de FOINSTA hi ha Fotografia F-3 SA Avenida Doctor Arce, 35.  Madrid – 28002”. Cal afegir a l’equip en Teodoro Naranjo Domínguez, redactor gràfic d”ABC” com a col·laborador necessari en la divulgació d’imatges en la premsa escrita (veure imatges anteriors).

La memòria de la (PSN), quan cita el període 1946-1980, descriu una llarga relació de fets que no deixen de ser interessants per la diferencia entre 1930 i 1960 i posteriors especialment quan es refereix al periode de la “permuta”. “En 1975, contaba con alrededor de 63.000 mutualistas, y en 1977 se tuvo que volver a reestructurar y adaptar a los nuevos tiempos y exigencias de mercado derivadas de los cambios que implicaron la llegada de la democracia y el aperturismo que de ello se derivó. En consecuencia, en 1984, se reformaron los estatutos vigentes desde 1975.”

En 1998 EL PAIS, referint-se a l’atzucac en que s’estava trobant la PSN, publica: “Els defensors dels afectats per la fallida de l’asseguradora mèdica (PSN) no estan conformes amb la nova gestió, a la que atribueixen «artificis comptables» molt semblants als que es feien abans  de ser intervinguda per l’Estat”.

Finalment el 21/04/2015 la Direcció General de Seguros y Fondos de Pensiones inscriu en el Registre Administratiu especial de fons de pensions la substitució de la dipositaria dels fons de pensions gestionats per PSN a favor de Santander Securities Services, d’acord amb la designació prèvia efectuada per les comissions de control dels esmentats fons. Veure BOE. I així és com en els mentiders de Madrid ens tenen avesats a engalipar-nos des de la Villa i Corte de Manga transformant fàcilment i a pleret la Història amb alegria i “desparpajo” com diuen ells.

Antoni Morell i Mestre, arquitecte per la ETSAB (1969) i des de 1977 fins 1987 formà part, per oposició, del cos d’Arquitectes Superiors al Servei de l’Estat dins del Ministeri d’Economia i Hisenda i alhora responsable del Patrimoni Nacional de les diferents demarcacions on fou destinat.

Però tornant a la qüestió que ens ocupa, el primer que cal deixar clar és que el model policial l’hem de decidir els ciutadans. No ho ha de fer  la policia, ni els seus sindicats, ni els directors generals, ni el mateix conseller d’Interior. I això vol dir obrir un debat respecte de si es vol una policia protectora o repressora; pròxima o llunyana; rigorosa o negligent (especialment pel que fa als drets i les llibertats); violenta o pacificadora; equilibrada o psicològicament inestable;  integrada en la societat o vivint en casernes; culta o analfabeta… I  sobretot, veient com van les coses, convé decidir si volem una policia criminal o una d’escrupolosament respectuosa amb la llei. Res d’això no se’ns ha preguntat a la ciutadania. I és que allò veritablement important no és el que pensin els nostres diputats sobre les qüestions que afecten els ciutadans i ciutadanes, sinó que el més rellevant i en allò que han de ser experts els diputats és precisament saber què vol i pensa la ciutadania sobre aquestes qüestions.

És lamentable i molt trist però cal dir-ho: la policia (el cos de Mossos també) delinqueix sistemàticament. Els policies que no ho fan per acció, ho fan per omissió. Ja sigui com a autors, coautors o partícips, i els darrers com a cooperadors necessaris, còmplices o encobridors. Per tant, tots són presumptament criminals llevat d’aquells, si n’hi hagués, que s’atrevissin a posar els fets en coneixement dels seus superiors i/o de la fiscalia. Per tant, que ningú s’enganyi, el problema té un nom i no és el de “model policial“, és el de “criminalitat policial”.

Quan un policia buida un ull a un ciutadà o ciutadana, no és un problema de model policial; quan es fan servir les anomenades “defenses” no com a tals sinó com a armes per agredir, tampoc no és un problema de model policial; tampoc no ho és quan un policia redacta amb falsedats un atestat o una denúncia; ni ho és quan insulta, amenaça o coacciona un ciutadà o ciutadana; ni quan dins del furgó, impacient per sortir a “carregar”, ja va col·locat fins dalt d’alguna substància; o bé quan no porta la identificació visible, ja que això és d’obligat compliment… I així podríem anar seguint i seguint fins a l’esgotament. Però sobretot, el que permet afirmar que “tots” són delinqüents és que cap policia denuncia, ni als seus superiors, ni al fiscal ni al jutge, cap dels comportaments descrits de cap dels seus companys o comandaments. En definitiva, això és un problema de criminalitat o delinqüència policial. I quin sigui el model policial no hi té res a veure.

També s’ha de dir que, quan les conductes que infringeixen l’ordenament jurídic es porten a terme com a conseqüència de l’ordre d’un superior, aquest serà inexcusablement responsable de la infracció. Però, en qualsevol cas, el “policia obedient” no quedarà emparat o alliberat de la seva responsabilitat per la figura de l’«obediència deguda», ja que el policia té l’obligació legal d’abstenir-se de complir les ordres que constitueixin delicte o contràries a l’ordenament jurídic. Així ho considera ni més ni menys que la “Sala de lo Militar” del Tribunal Suprem en la sentència 32/2018 de 22 de març referint-se a un incompliment d’un agent:

“Así pues, ha de concluirse que el sistema legalmenteestablecido obliga al no cumplimiento de una orden que constituya delito o infrinja el ordenamiento jurídico; lo que evidentemente hace referencia no solo a lo dispuesto en normas con rango de ley sino también en todo tipo de normasque conforman el ordenamiento jurídico”.

Conseller Sàmper, Sr. Pere Ferrer, Major Trapero: els Mossos d’Esquadra (especialment, però no únicament, els que formen part de les unitats de les Arro i Brimo) infringeixen sistemàticament el seu propi codi d’ètica, els reglaments, les lleis i la C.E. I quan la llei que s’infringeix és el Codi penal, llavors hem de parlar de criminals. Sí, sí, sempre presumptament… però criminals.

I no em cansaré de recordar-los que si un ciutadà exerceix un dret, vostès no poden fer res més que respectar-lo; en canvi, si infringeix alguna norma, només podran advertir-lo, denunciar-lo o detenir-lo en el pitjor dels casos. Mai, i dic mai, estaran legitimats per fer servir les seves armes o defenses i agredir-lo, si no és que els intenti agredir i no puguin repel•lir l’agressió d’una altra manera.

És per tot això que per molt que canviem el model policial com darrerament alguns proposen, segurament amb molt bones intencions, el problema seguirà sent el mateix. O sigui que, davant de la comissió d’il•lícits administratius o penals per part dels agents de la policia, hi ha una incapacitat o manca de voluntat a l’hora de fer-los respondre disciplinàriament o penalment. I això és així per la por a la reacció dels sindicats policials, conseller Sàmper, per un corporativisme mal entès o perquè existeix una conxorxa entre policies i comandaments policials, Major Trapero.

Si són honestos, només els cal fer complir la llei als seus policies i comandaments policials o bé dimitir. Si s’atreveixen a fer això primer, ja els avanço que el segon pas que hauran de donar serà cobrir les baixes convocant de forma urgent places per a policies, perquè les comissaries quedaran un pèl buides. I quan hàgim aconseguit que la policia respecti la llei, llavors podrem començar a parlar de si fa falta o no un nou “model policial”. Abans, no.

Lluís-Ignasi Pastrana Icart
Prof. Dr. en Dret penal i portaveu del col•lectiu “Silenci… rebel•leu-vos”

Volem parlar de la injusta situació dels independentistes presos, als qui nosaltres considerem presos polítics, de la judicialització de la política i de la corrupció en la justícia.

Són moltes les organitzacions i col·lectius que diuen que el polítics catalans empresonats són presos polítics i que argumenten que el judici no ha estat just, entre altres el Grup de Detencions Arbitràries de l’ONU. Recentment, també l’International Trial Watch, el grup internacional d’observadors del judici, ha publicat el seu informe. La conclusió és que el judici no va ser just, que es van vulnerar molts drets, entre els quals el de llibertat ideològica, la llibertat d’expressar-la i la de tindre un judici amb totes les garanties. També Amnistia Internacional considera que el delicte de sedició i la interpretació feta pel Tribunal Suprem contravenen el principi de legalitat, són contraris a la legalitat internacional sobre drets humans i permeten la criminalització de la llibertat d’expressió i de reunió. Mostra, així mateix, preocupació per l’efecte dissuasiu que aquesta interpretació pot tindre sobre el esmentats drets en el futur.

Abundant sobre la sospita fundada de corrupció en la justícia espanyola, més recentment encara, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, ha sentenciat que Oriol Junqueras havia d’haver estat reconegut eurodiputat de ple dret, amb immunitat inclosa, des de la proclamació dels resultats electorals. Aquest Tribunal afirma que el dirigent d’ERC hauria d’haver estat alliberat de la presó preventiva després de ser elegit en les eleccions europees del 26 de maig. Tanmateix, els arguments de la sentència afecten directament la situació de Carles Puigdemont i de Toni Comín, que, com a eurodiputats electes, han estat acreditats com a diputats de l’eurocambra el dia següent a aquesta sentència. Més encara, hem de recordar la sentència del Tribunal Regional Superior de l’Estat de Schleswig-Holstein, que considera inadmissible l’extradició de Carles Puigdemont pel delicte de rebel·lió, ja que la seua única preocupació era l’organització del referèndum i no va ser promotor de cap violència, com defensava fraudulentament el jutge Pablo Llarena.

La vulneració dels drets de les persones ara condemnades i de tots els seus votants va en contra del sentit comú, dels valors de l’humanisme i de la democràcia. I la democràcia s’ha de construir i protegir cada dia.

Hi ha qui diu que Catalunya (o el País Valencià) pertany a Espanya i que, per tant, no té cap dret a decidir en solitari el seu propi futur. Aquesta “pertinença” no sols és discutible per imprecisa (no ha estat sempre així. Possiblement, si no s’haguera perdut una guerra ara tot seria diferent), sinó que també és contrària a la idea bàsica que els territoris haurien de ser propietat de les societats que els habiten, i que són aquestes societats les que han de decidir pacíficament i democràticament la seua organització.

Està clar que la repressió de la dissidència no és la via per resoldre un conflicte polític, com també ho recull l’informe de l’ITW quan diu que la sentència ha estat una resolució clarament ideològica amb pretensió de substituir la necessària solució política del conflicte que es viu a Catalunya. I també és clar que el pitjor càncer d’una societat és la corrupció. La corrupció política que està ventilant-se parcialment en els tribunals, però encara pitjor, la corrupció en les esferes més altres del sistema judicial espanyol, de la qual hi ha indicis més que suficients per estar profundament preocupats.

El silenci mai ha de ser una opció, i menys encara en temps convulsos com els que estem vivint. El silenci sempre s’ha tornat (i es tornarà) en contra del qui calla, i en callar es posa del costat dels repressors. I hem de pronunciar-nos abans que siga massa tard. En eixe sentit donem suport al manifest dels claustres de les universitats catalanes on es diu que no hi ha marge per al silenci, que exigeix la posada en llibertat de persones injustament condemnades, que rebutja la repressió i la violència policial, i que advoca pel diàleg, la negociació i el respecte a l’expressió democràtica de la voluntat popular. S’han conculcat drets, s’han agredit persones, s’ha empresonat injustament i cal desfer el mal fet. Mal fet contra tots, les víctimes directes i la resta de ciutadans de l’Estat espanyol que han vist minar la democràcia que tantes lluites i tants esforços va costar instaurar i que ara ens l’estan malmetent.

La salut d’una societat reposa sobre la garantia jurídica. Les arbitrarietats, la prevaricació per dictar una resolució judicial arbitrària, sabent que aquesta resolució és injusta, no són acceptables en una societat democràtica, i cal denunciar-ho i reclamar les oportunes actuacions que preserven la garantia jurídica en un estat de dret. I això fem amb aquest escrit que és també una crida a tots els demòcrates perquè s’unisquen a la nostra veu per fer un clam contra la injustícia. I que aquest clam tombe el mur de la repressió.

Col·lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura

Res més lluny de la realitat. Si l’articulista hagués aplicat un rigor similar, s’hauria fixat que, a la mateixa cronologia, a l’entrada corresponent a l’any 1939, es destaca, en igual cos de lletra, “Comença la dictadura del general Franco”.

En tot cas, com qualsevol visitant pot comprovar, tant la cronologia como el conjunt de la mostra Un segle breu fan una contínua referència al règim feixista espanyol i a les dictadures d’altres països europeus i del món, i com l’art ha estat un espai de lluita i resistència enfront dels totalitarismes.

Us preguem que compartiu aquesta informació amb els vostres lectors i lectores, per tal de no conduir-los a una lectura esbiaixada.

Gràcies a l’avançada

MACBA, Museu d’Art Contemporani de Barcelona

Aquesta vergonyant cita va calar. Els anteriors governs municipals de Lleida varen campar a gust, sense plantejar-se que manllevaven el mínim dret a la qualitat de vida a persones que, amb tota la seva dignitat i esforç, són una peça clau en la baula de la cadena de producció del sector més important que hi ha a Lleida, que és l’agroalimentari. Sense aquests treballadors, entraria en pànic la capacitat de la collita de milers de tones de fruita que s’han de recollir en un temps molt acotat.

A ningú li passaria pel cap dir que una millora de la sanitat comportaria un efecte crida de l’usuari; o quan els instituts fan jornada de portes obertes, que la seva exposició dels plans acadèmics pugui posar en risc la viabilitat educativa del centre. Tots volem l’efecte crida en tot; la cerca de l’excel·lència, de per si, és efecte crida, efecte crida de millora de la qualitat i creixement en drets i recursos per a tothom.

L’efecte crida que hi pot haver a Lleida envers les persones treballadores en la recollida de la fruita serà que vindran els millors. El pagès tindrà garantida la seva recollida perquè disposarà d’un recurs laboral garantit, uns professionals de la fruita que descansaran a les nits, podent així donar compliment al seu compromís de treballar; treballar amb dignitat, reduint pressions emocionals, fet que millorarà la convivència amb tothom, ben reposats i amb una motivació normal que hom desitja i necessita quan va a treballar.

Benvingut l’efecte crida de la dignitat, l’efecte crida garant de la recollida de la fruita en les millors condicions, tant en l’àmbit competitiu com de qualitat i en el temps que toca.

Hi guanya el pagès, hi guanyem els lleidatans que ens podem reconèixer com una societat inclusiva i respectuosa amb totes les persones i hi guanyen en qualitat de vida les persones treballadores del camp que lluiten com tothom per poder tindre un plat a taula, al cap i a la fi.

Josep Maria Baiget, vice-president de la Comissió de l’Horta de l’Ajuntament de Lleida

Davant d’aquestes incidències continuades he cursat reclamació a la meva distribuïdora, Som Energia. Cal destacar l’amabilitat i facilitat d’aquesta cooperativa a l’hora de fer qualsevol gestió. La resposta d’Endesa tot i presentar els números de reclamació del SEU servei d’atenció al client, és no reconèixer els talls directament i com a norma. El segon pas és a través del servei d’atenció al consumidor on em responen que Endesa no sols no reconeix els talls sinó que no accepta la mediació. El Síndic de Greuges em deriva a la Direcció General d’Energia, Mines i Seguretat Industrial de la Generalitat de Catalunya on també contacten amb Endesa que si reconeix 5 dels 22 talls. Posteriorment i amb el “raport” de l’alarma que certifica els 22 talls, Endesa sí que reconeix tots els talls, però s’excusa amb la legislació vigent per dir que tots ells són “errors normals” i que no tinc dret a cap compensació o descompte. L’últim recurs és anar a la justícia ordinària.

Els ciutadans paguem els serveis a preu d’or, seria just que com a mínim aquestes multinacionals, màquines de fer milions, tinguessin l’obligació de donar un bon servei i en cas de no poder fer-ho que el client no hi hagués d’invertir desenes d’hores en reclamacions inútils.

Aquest és el país que tenim on els ciutadans sempre som els últims de la cua en drets i serveis, però els primers en deures.

Així que vaig voler saber-ne més; vaig llegir sobre què havia passat i vaig deixar enrere els sensacionalismes d’un titular. Com ja sabeu una mare (autònoma) amb un bebè no va poder entrar al 4YFN (que no al Mobile). La normativa així ho diu. I llavors es va obrir la caixa de pandora. Vam posar el crit al cel, no era el primer cas. ‘Un bebè ha de poder entrar on sigui amb sa mare’, ‘És un lactant’, ‘Ella és una mare treballadora’, ‘Tornem al passat’, ‘El patriarcat’ i un llarg etc.

I crec que anem errats i errades, que una mare/pare, treballador/a, hagi d’anar amb el seu bebè a un lloc de treball és on radica el problema, i és pervers. I dic lloc de treball perquè el 4FYFN és un espai de treball on start-ups, empreses, speakers, techies connectem.

Com a mare i autònoma, he anat amb els meus fills a l’espai de treball (un coworking), i us ben asseguro que no hi havia espai per a famílies, ni lúdic ni d’esbarjo per a nens i ni sala de lactància, i els nens, tot i ser benvinguts, havien de respectar que era un lloc de feina i per tant havíem d’estar en silenci i molestar el mínim perquè hi havia reunions, conferències o trucades importants. De fet jo en tinc dos, de 9 i 3 anys, i entenc que hi ha espais que no són per ells.

Però, perquè pensem que aquests pares i d’altres pares són uns superherois? Perquè no poden entrar a aquest espai?

El problema radica en què tenim BAIXES MATERNALS irrisòries, i la discriminació és més forta en les autònomes.

Jo sóc mare, de dos nens i no estic discriminada ni al 4YFN ni al Mobile. Sóc una dona que fa més de vint anys que treballa en el sector de la tecnologia i m’he sentit discriminada pel sistema de baixa maternal.

Ser mare i autònoma és un veritable esport de risc, les lleis canvien i cada any es va modificant. Fa nou anys, durant la baixa de setze setmanes havies de pagar autònoms i després estaves un any exempt de pagar autònoms. Fa tres anys havies de pagar autònoms i cobrar la baixa, però no hi havia cap ajuda. Ara la llei ha tornat a canviar i no cal pagar la quota amb la Ley de Reformas Urgentes del Trabajo Autónomo.

I penseu que setze setmanes de baixa maternal és suficient siguis autònoma o no, pel teu bebè?

Doncs NO, no ens ajudem si posem el crit al cel dient que volem anar a treballar amb els nostres bebès o fills!

Ens estem discriminant com a mares/pares!

Hem de posar el crit al cel perquè no hauríem d’assumir treballar si tenim fills en l’època de criança. El sistema és pervers i pensem que tenim elecció treballant amb els nostres fills i no és així, no tenim elecció.

Necessitem que ens blindem i ens blindin BAIXES com calen. Ajudes per a mares/pares. No ens discriminem amb titular barats, i lluitem pel que realment necessitem, que és que tinguem un temps per criar als nostres bebès, els futurs homes i dones que assistiran al Mobile o al 4YFN.

Bàrbara Casas
Digital Project Manager, autònoma i mare de la Júlia i el Dídac

Per sorpresa meva, el passat dimarts no varen deixar-me entrar al 4YFN ni al MWC. El motiu? Voler entrar-hi amb la meva filla lactant de 5 mesos que portejava, dormida, dintre el fular. “Nadons i criatures no estan permeses”, ens diuen. “No és un ambient per ells, hi ha molta llum i soroll” afegeixen. Després d’uns minuts de discussió, la conversa acaba amb un “són ordres de dalt, no hi podem fer res”.

Parlem del 4YFN, una conferència que es posiciona i parla d’emprenedoria, que reclama dones en el sector tecnològic, que parla d’innovació, de desenvolupament, del futur. La meva innocència va ser tal, que ni m’havia plantejat que la prohibició de criatures constaria en el seus Terms&Conditions. I aquí el més horrorós de la qüestió.

4 Years From Now de marketing, doncs la realitat és que semblem estar a 40 anys enrere en igualtat. El que 4YFN i el MWC ens estan demostrant és que si volem ser #womenintech o #womeninbusiness, més val que no tinguem fills, doncs quedarem excloses. La hipocresia és tal, que des de direcció s’excusen en un “ho fem pel bé de les criatures” en comptes d’oferir-nos, a les famílies, espais lúdics i de lactància dintre el recinte. FYFN i MWC afavoreixen i perpetuen doncs la noció de que, tenir un fill, és el final de la teva carrera professional com a dona. Tot el contrari del que promouen, és clar. És tal la ceguesa…

I és que vivim en una societat que ens fa escollir, com a dones, si treballar i que algú altre s’encarregui dels nostres fills o si quedar-nos a casa maternant, si ho volem, i si ens ho podem permetre. Hem de treballar com si no fóssim mares i ser mares com si no haguéssim de treballar. La inexistència de prestacions per a la criança tampoc ens ho posa fàcil, fet que per cert bat rècords internacionals en el nostre país.

Què passa doncs quan les dones volem fer ambdues coses? Què passa quan ens espavilem pel nostre compte per portar aquella vida en la que creiem? Doncs que al 2019 encara ens seguim topant de morros contra un sistema patriarcal que perpetua un sistema de creences tan profund i enraigat que sovint passa inadvertit fins i tot per a nosaltres, les dones que el patim. És vergonyós que se’ns discrimini per a voler conciliar, conciliar de veritat, no com s’ha fet fins ara.

Necessitem un canvi de sistema, un sistema que reconegui la maternitat no tant sols com allò natural en la dona, sinó com a cosa valuosíssima. Portem vida, senyors. Ens obrim en canal, ens trenquem física, mental i emocionalment i permetem l’evolució de l’espècie donant pas a una nova vida. Perquè com a societat no abracem a la dona i li reconeixem el seu poder? Perquè com a societat creiem que les criatures són una molèstia a evitar? Que no veiem que els nadons d’avui són els adults de demà? Que tot és una mateixa cosa?

Cal que pares i mares, mares i mares, pares i pares, cuidadors en general… puguem gaudir del temps i les facilitats per a invertir temps i energia en mirar, criar, cuidar, educar, estimar i enamorar-nos de les nostres cries. La seva seguretat d’avui serà l’autonomia del demà, l’amor d’avui la seva salut mental, emocional i física. Necessitem en urgència un sistema que reconegui la maternitat, l’acompanyi, la respecti, la valori i la remuneri. Necessitem una societat que s’adapti a la criança, a les famílies. Una societat més humana.

Jo, com a dona, mare, treballadora i autònoma, vull estar present a la vida de la meva filla, vull poder donar-li el pit fins que ella i jo ho decidim, vull poder veure-la créixer, vull donar-li el contacte i l’amor que necessiti, quan el necessiti. I sí, també vull poder treballar, aprendre, nodrir-me, créixer professionalment i evidentment, guanyar-me la vida.

Perquè se m’obliga a escollir?

28.02.2019
Berta Calders Pinyol
Organitzadora d’Esdeveniments
Coworking Europe Conference
SocialWorkplaces.com

Benvolguda i benvolguts:

Em dic Jordi, fa 74 anys que vaig néixer a Barcelona, sóc fill de Jesús Romeva Romeva i Mercè Manadé Raventós. A final de mes farà cinquanta anys que sóc casat i que tinc dos fills.

No sóc de cap partit polític i no he consultat ni he demanat permís a ningú per a escriure aquesta carta.

M’adreço a vosaltres, representants de les entitats cíviques que heu estat referència en el moviment independentista i no m’adreço al govern, al parlament o a les formacions polítiques, perquè considero que ara tenen unes altres prioritats: intercanviar-se càrrecs, nomenar caps de llista i preparar candidatures per a les eleccions vinents (en llistes separades, no fos cas); discutir si els diputats segrestats poden cobrar la nòmina o si poden votar (de moment ni una cosa ni l’altra); negociar el pressupost (amb dèficit fiscal inclòs); o senzillament esperar, esperar que arribin les inversions econòmiques i en infrastructures que fa anys i panys que l’estat espanyol reté; esperar que l’Agència Tributaria Catalana sigui operativa; esperar que es faci el judici i que es dicti la sentència; esperar que s’ampliï la base social, etc.

Com podeu comprendre, si els nostres líders actuals no han fet cap cas de les paraules de tot un Lluís Llach quan els exigeix coordinació i unitat, jo no cal ni que em plantegi tornar-ho a demanar.

Sóc de les persones que penso que, si esperem que comenci el judici, ens haurem tornat a equivocar.

Del començament del judici fins que es publiquin les sentències (que ja sabem que  seran condemnatòries), fins que es pugui accedir a la justícia europea i resolgui, fins que la justícia espanyola se’n doni per assabentada i, sobretot, fins que la prengui en consideració (cosa que dubto), poden passar molts i molts anys.

Alguns juristes creuen en la possibilitat i conveniència d’impugnar aquest mal anomenat ‘judici’ i  jo hi estic d’acord i entenc que s’hauria de fer tant com fos possible per aturar-lo. Per dues raons:

Per dignitat; la dels presos i la dels seus defensors, però també per la de tots els ciutadans de Catalunya que ens vàrem manifestar el 20 de setembre davant el Departament d’Economia, que vàrem organitzar el referèndum del primer d’octubre i hi vam votar, que ens vàrem mobilitzar el 3 d’octubre i que vàrem riure i plorar el 10 i el 27 de d’octubre.

Considero que si els acusats i els seus advocats actuen com en un judici normal, que fos seriós i tingués les garanties homologades, acceptaran de facto totes les irregularitats comeses per la justícia espanyola, i ells i nosaltres en reconeixerem la validesa.

Però encara hi ha un altra raó: no es pot oblidar que tenir els presos a Estremera, Soto del Real o a Alcalá Meco va implicar per als presos i per a les seves famílies i amics conseqüències econòmiques, físiques i psicològiques greus i m’angoixa la possibilitat que aquesta situació es repeteixi, perquè si tornen a les presons espanyoles, a banda les humiliacions que hauran de suportar mentre duri el judici,  la cosa més probable es que s’hi quedin.

Aquesta angoixa és compartida per persones que d’una manera constant, sense defallir, canten, fan música, fan curses, recullen diners, es manifesten cada dia, cada setmana, cada mes, de ja fa més un any, a les places, als carrers, davant els ajuntaments dels pobles i ciutats de Catalunya, per demanar l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats.

Ja sé que hi ha qui pensa que el judici s’ha de fer per posar en evidència l’estat espanyol. Fins i tot ho pensen alguns dels encausats i els seus advocats. Però jo no puc compartir aquest punt de vista. El judici no es fa tan sols a les nou persones empresonades. Elles han estat, estan i continuaran estant a la presó, d’acord; però som molts més els qui també ens sentim empresonats i ens sentirem jutjats i condemnats i que també tenim dret d’opinar i de negar-nos a acceptar que aquesta manca de llibertat es mantingui indefinidament.

Els qui ara són presos polítics són els líders de la societat civil, és la presidenta del parlament, són el vice-president i els consellers, que varen ser escollits democràticament i que ens representen. Si se’n vulneren els drets, també es vulneren els de tots els qui els vàrem votar.

I com que no reconec aquesta justícia i no accepto aquest judici, no vull que tornin a les presons espanyoles. Ni els ploro ni els reivindico, els vaig votar lliures i els vull lliures, amb les seves famílies i els seus amics i tornant a treballar, si ho decideixen, al servei de Catalunya.

Fins quan ens hem de ‘carregar de raons’?

Fins quan haurem de continuar posant llaços grocs?

Fins quan haurem de continuar interpretant el ‘Cant dels ocells’ o ‘L’estaca’,  de totes les maneres imaginables?

Fins quan continuarem arrossegant aquesta angoixa?

Fins quan haurem de mostrar els cartells de ‘Llibertat’ davant presons, espanyoles?

Fins quan continuarem dedicant el nostre temps a aquestes mobilitzacions voluntaristes i abnegades mentre hi perdem part de la nostra vida, la salut i l’esperança?

Prou angoixa, prou llaços, prou concentracions, pou plorar, prou suplicar, prou queixes, prou paraules de record, prou cartes, prou homenatges, prou agraïments, prou discursos.

Em rebel·lo a sotmetre’m a una justícia que actua de mala fe. No vull ser còmplice d’un jutge impostor, mentider, desacreditat, d’una  instrucció esbiaixada, que es vulnerin els drets de la defensa, que s’amagui documentació. No vull col·laborar amb un Tribunal Constitucional que accepta però que no tramita els recursos d’empara per a blocar l’apel·lació als tribunals europeus. No ho vull.

Amics de l’ANC, d’ÒC i de l’AMI, us demano que valoreu aquestes reflexions i que elaboreu una estratègia conjunta per a fer front a aquesta situació.

L’ANC ha preparat un pla estratègic. Comentar-lo podria ser una possibilitat de començar a actuar i recuperar el lideratge de l’independentisme.

No fa gaire la presidenta de l’ANC va dir que lluitar per la independència en aquests moments era més difícil perquè no teníem cap ‘pastanaga’. Es referia al fet que no hi ha una data, un objectiu concret, com varen ser el 9-N o l’1-O.

Benvolguda i benvolguts, jo us en proposo una, de ‘pastanaga’: rebel·lar-nos contra el judici i impedir el trasllat dels presos i preses a Madrid (sempre amb una resistència pacífica, és clar).

Resto pendent de les vostres decisions.

Ben cordialment,

Jordi Romeva Manadé

Primer em diu que la llengua no és solament l’ortografia i el lèxic i que hi ha molts altres aspectes que cal millorar i corregir. Això és prou sabut i fa entendre que em limito a corregir faltes d’ortografia i mots incorrectes. Cosa que no és certa, si ho mira bé.

Després reconeix que aquesta tasca de suport lingüístic sempre ha estat necessària i que molts d’altres ja l’han feta abans. És lamentable doncs que ara ja només ho fem alguns diletants, si realment és necessari: programes de l’estil dels d’en Puyal no es fan, potser perquè es considerarien passats de moda.

Hi afegeix que la majoria de correccions seran estèrils, cosa que no sabrem mai, perquè no em puc ficar en el pensament dels meus 20.000 seguidors (els quals em segueixen lliurement). Tanmateix, n’hi ha molts que em diuen que aprenen molt amb els meus consells (que no es limiten a l’esmena directa, puix que cada dia faig un tweet de #boncatalà). Fins i tot alguns m’han arribat a dir que han après més amb mi que no amb estudis reglats que han fet; o que trobar una correcció meva els alegra el dia. Som molts els parlants que durant molts anys hem comès una determinada incorrecció i que, quan algú ens l’ha advertida, procurem de no fer-la més. Quin mal hi ha, doncs, que vulgui persistir en aquesta tasca, malgrat que hi hagi molta gent a qui no sap greu de parlar i escriure de qualsevol manerota?

I és veritat que la persona corregida esmenarà una errada i continuarà de fer-ne moltes més. Potser sí. Però per una es comença. Els que hem estat mestres ho sabem ben bé això. Però hi ha cap ensenyant que deixi d’esmenar un error a l’alumne perquè sàpiga que en resten una infinitat que encara no ha esmenat? De mica en mica s’omple la pica i de gota en gota s’omple la bóta, em deien a casa.

I la cosa que em sorprèn més és que Vidal em critiqui a mi per fer coses que ell també fa. Perquè, què és El catanyol es cura sinó un recull de correccions o consells lingüístics molt semblant al que sortiria si jo un dia edités una col·lecció dels tweets que faig? Sorprenent, Pau.

Allò que fa dubtar els parlants del que diuen (oralment o escrivint) no són les correccions que pugui fer jo en els meus tweets, ni tampoc Pau Vidal en els seus llibres o els mestres i professors a les seves classes. La inseguretat lingüística la creen molts mitjans de comunicació amb el català tan deficient que empren i les institucions que l’avalen. La creen els polítics importants que empren malament els verbs ‘seguir’ i ‘recolzar’; que diuen castellanades, com ‘apretar’, o mots inexistents, com ‘ortodoxe’, per esmentar només uns exemples reals espigolats a l’atzar. Tot això demostra que el sistema educatiu, malgrat el lloable esforç dels seus professionals, no garanteix el català correcte, tal com Joan Solà denunciava davant el Parlament de Catalunya.

I no, no ajudo a reforçar la idea que la nostra és una llengua difícil, cosa falsa, perquè les dificultats de l’aprenentatge del català són semblants a les de la majoria de les llengües de l’entorn (i molt menys que algunes de llunyanes). Però m’agradaria que la gent s’adonés que, malgrat que el català no és pas més difícil que el francès, l’anglès o l’italià, els catalans tenen unes grans mancances en el coneixement de llur llengua. Mancances que els mitjans de comunicació, l’entorn i les institucions no ajuden a superar, ans al contrari.

Em diu metafòricament que poso dos dits d’esparadrap a un malalt que té un tumor. I és veritat que jo no tinc la capacitat de guarir el tumor que pateix la llengua catalana i que Joan Solà explicitava. Però almenys coincidim en la diagnosi! Cal que tothom s’adoni que s’ha de lluitar contra el tumor que malmet la nostra llengua (no cal dir que llegint bons autors, com ens suggereix Vidal, però encara millor si –a més a més– hi poguéssim afegir mesures polítiques que ajudessin a evitar la degradació de la nostra llengua). Val més fer això que no pas amagar al malalt que el tumor existeix, com fan molts lletraferits, tant des de l’àmbit personal com institucional.

Josep Maria Virgili i Ortiga

La reacció dels pares d’alguns alumnes davant el que entenem que és un acte de llibertat d’expressió va ser culpabilitzar i denunciar alguns professors pel delicte d’incitació a l’odi. Els primers professors acusats van repetir reiteradament davant la resta de companys que en cap cas no s’havia fet res que es pogués qualificar en aquests termes. La llista de professors acusats es va anar ampliant, sense causa ni fonament, de dos fins a onze. Per part dels alumnes, del miler d’estudiants que té l’institut, s’han personat com a part acusadora un total de divuit famílies. La resta no participa en l’acusació.

El gener del 2018, van ser tots citats a declarar a la Ciutat de la Justícia. Van contestar totes les preguntes i van negar totes les acusacions que se’ls imputen. Tant els declarants com la defensa confiaven que el cas s’arxivaria, atès que simplement no s’havia fet res mal fet.

Mesos després, la fiscalia ha donat credibilitat a l’atestat de la Guàrdia Civil, desatenent les declaracions dels acusats. Nosaltres, els familiars, denunciem davant l’opinió pública la seva indefensió. Recordem que el Departament d’Ensenyament està intervingut pel 155 i ha silenciat tota manifestació pública que contraresti el relat imperant.

Denunciem la manca de rigor d’alguns mitjans de comunicació, així com la campanya mediàtica que ha donat per bons els arguments de la fiscalia, sense esperar l’acció de la justícia. Denunciem també que membres del govern espanyol s’hagin posicionat al costat de la fiscalia qualificant de lamentables uns fets que no han estat provats. Denunciem la deshumanització que es practica una vegada més ignorant la presumpció d’innocència dels acusats.

Els nostres familiars són professionals de l’educació que tenen una llarga trajectòria i han estat sempre ben valorats pels seus companys i alumnes. Són persones íntegres, que entenen l’educació com alguna cosa més que la transmissió de coneixements, és a dir, tenen uns valors ètics i els posen en pràctica. Resulta del tot inversemblant acusar-los de fer el contrari del que han fet sempre: educar en la convivència i el respecte.

Resulta molt dolorós per a les famílies veure com persones que estimem són objecte de difamació, calúmnies i injúries. La dimensió que ha pres tot l’assumpte és desmesurada i no ajuda al normal funcionament del procés judicial ni de la tasca educativa del centre.

Volem deixar clar que confiem en l’acció de la justícia.»

Familiars dels docents encausats de l’institut

Cristina Roig membre del Grup de suport als presos polítics del barri del Guinardó de Barcelona

1 – Se’n recorda el dia 24 de setembre quan, acompanyat del seu equip comanament, era davant de l’antic edifici Olivettí, en mig del tram de Ronda Universitat de Barcelona, tancada a la circulació entre Pelai i Rambla, per dues barreres de furgons, una a cada xamfrà.

Jo venia amb des d’Universitat, amb la motxilla ja buida de paperetes que, des de les 10 del matí, a la plaça de Sant Jaume gairebé me les havien pres de les mans. D’allí vaig anar a peu a la Universitat per veure la tancada d’estudiants, l’enganxada de pasquins i els actes del carrer. De la plaça al Pati interior de Lletres vaig tardar 15 minuts. Mentre recordava l’època d’estudiant dels anys seixanta vaig dibuixar en el meu quadern dos aspectes del que succeïa dins.

Ja al carrer calia tornar a casa i vaig atallar per una Ronda Universitat buida. Tres mossos eren al centre, a part d’altres protegint barreres de furgons als dos extrems. Sentint-me lliure i posseïdor del terra que trepitjava, vaig dirigir-me al més alt per agrair-li l’actuació en l’atropellament de la Rambla. Quan era quasi a tocar els altres dos s’aproparen. Veient-me pacífic restaren d’espectadors mentre mostrava al Major uns dibuixos acabats de fer. Quan va saber que vaig fer-los en tres quarts d’hora, li sortí de l’ànima la voluntat d’aprendre’n. Semblava que, de petit n’havia tingut afició i habilitat, però altres prioritats passaren davant. Ens vàrem acomiadar amb una encaixada de mans. Fou llavors quan la seva imatge em quedà gravada en la memòria.

Quan ocupà capçaleres de premsa el vaig reconèixer així com la dona i l’home que l’acompanyaven.

2- Avui, en saber quin “premi” ha tingut el fet de ser conseqüent amb la seva concepció del que és un servidor públic, a qui els ciutadans li paguen el sou; de sobte he retornat l’any 1987.

Llavors exercia de Gerent de l’Organisme Autònom del Ministeri d’Hisenda encarregat de la Gestió i Inspecció de les Contribucions Territorials de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, 26 municipis i un milió de rebuts. L’alcalde de Barcelona, per fer front a les despeses dels JJOO, necessitava més ingressos i decidí explotar la CTU, revisant els valors per augmentar recaptació.

Feia poc que, sabent la feina feta a Tarragona, em proposà per fer el mateix a Barcelona. Com sabia l’estat de la informació i sense actualitzar-la, amb valors nous, el greuge comparatiu hauria col·lapsat el servei. Veient que calia esperar per millorar els ingressos, proposà fer l’actualització mitjançant inspecció. Dos dies després rebia la meva resposta: demanava a tots els regidors que actualitzessin la seva situació per armar-me de raó davant la típica protesta de qui l’han enxampat i pensa que només reben els de baix. Aquell gest fou mal interpretat i, a la curta, significa un “premi” semblant al que avui l’honora. Nou mesos en un despatx de 3×5 m de la 5ª planta de Letamendi, una taula, un telèfon i, tot i ser vocal de la Junta de Caps, sense feina concreta… Esperaven que em rendís, però quan se’ls va plantejar un assumpte seriós, de seguida van saber on trobar-me.

Per això l’animo a mantenir la imatge que del seu capteniment tenim tots els catalans. Així, quan sigui l’hora de trobar algú disposat a suportar, fins i tot la injustícia, per primar per damunt de qualsevol altra consideració el servei als ciutadans, sabrem on el tenim per recuperar-lo.

Però, a més d’aquest escalf, em permeto oferir-li, sense cap altra compensació que la seva companyia i agraïment, compartir el temps. Tant si no té res a fer en la comissaria de la Travessera de les Corts com fora de servei, dedicant-li el temps que calgui perquè amb una Masterclass o les que calguin, transmetre-li el meu coneixement i experiència com arquitecte, dibuixant i aquarel·lista. Així, a part de rendibilitzar aquest impàs forçat, l’aprofiti com un entreteniment saludable. I, quan arribi la jubilació, recollir els fruits d’un honrós servei als ciutadans.

Ben cordialment:
Antoni Morell i Mestre, arquitecte

L’educació inclou el respecte i vetllar per la formació del pensament propi i del criteri. I ara, com a mestres, volem aclarir, a la població en general, com entenem el respecte, el pensament propi i el criteri.

Respecte, per a tot i per a tothom el que no perjudica a l’altre. Tot és respectable? Ens pregunten els infants. I la resposta és no. No podem fer ni acceptar actes que fan mal a l’altre. És tan clar i tan simple que resulta comprensible per a tots, independentment de l’edat.

Pensament propi, molt distant del pensament únic. Poder pensar i poder pensar per mi mateixa, amb condicionants, és clar! que he de contemplar per acceptar i/o per superar. El pensament propi és, necessariament, divers, molt divers i qualsevol intent d’unificar-lo significa, inevitablement, fer mal a l’altre.

Criteri, educar en el criteri no significa ensenyar quin criteri tenir, no! És molt diferent. Això sí que seria adoctrinar. Només des de la simplicitat de bons i dolents, de bé i mal, de correcte i incorrecte podem suposar que el criteri s’ha d’ensenyar. El criteri s’ha de conrear, desenvolupar i no coartar. Perquè els humans naixem amb criteri i no és salvatge, és humà!

De ben segur que a ningú se li escapa com és que ara ens posem a escriure aquesta carta. Doncs sí és per això. Per fer saber a tothom que a les aules de les escoles hi ha infants desperts, atents, inquiets, que pregunten i opinen sobre tot el que els passa: el naixement d’un germà, la mort de l’avi, l’accident de cotxe, l’eclipsi de sol, l’atemptat terrorista, les manifestacions al carrer, les votacions!, la policia, els bombers, l’ambulància,… I estem, afortunadament, en una època en què els únics tabús són els que cadascú s’imposa. Per tant a les aules parlem de tot. I és per un únic motiu: l’educació. (Podem tornar a començar pel principi de la carta, en un bucle sense fi).

La conversa com a gran mitja de comprensió, relació i entesa.

Claustre de mestres de l’escola Ítaca. Manresa, 9 de novembre de 2017

Però a nivell polític encara entenc menys coses.

No entenc que PP, PSOE i C’s alimentin l’odi cap a Catalunya i això els suposi guanyar vots a España. No entenc que diguin mentides sobre l’Escola Catalana, quan alguns d’ells que han estudiat aquí i són exemple de que no s’adoctrina sinó que s’educa. Tampoc entenc que algú pugui donar ordres a la Policia per a que entrin a les escoles i s’enduguin urnes al cost que sigui (des de l’1-O, tinc una filla que quan passa un cotxe de policia pel cantó pregunta ‘Aquests són els que peguen o els que no?’). Ni que es pugui empresonar persones per defensar unes idees de forma pacífica, o a polítics que la única cosa que fan és complir el que la gent els ha demanat. I encara entenc menys que es pugui cessar un govern escollit democràticament i en el seu lloc es posi gent a qui el poble no ha votat mai.

És clar que tampoc entenc com es pot dubtar entre convocar eleccions o declarar la independència. Ni tampoc perquè un estat independent hauria d’acceptar imposicions d’un altre estat.

I arribats a aquest punt tenim unes eleccions el 21 de desembre. Convocades per Rajoy (que no té legitimitat per fer-ho), però que és la única opció que ens queda per seguir lluitant per la independència de forma pacífica.

Els partits ‘unionistes’ ja estan fent els seus pactes per governar la Generalitat i els independentistes no s’han posat d’acord per fer una llista unitària. És decebedor (com moltes coses que ens han passat), però no podem deixar el nostre model educatiu, la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre país i la nostra gent en mans de gent que no l’estima i només el farà servir per als seus interessos a l’estat espanyol (com deia en Wert ‘españolizar a los niños catalanes’). Ens voldran fer pagar molt car el desafiament de voler independitzar-nos.. i només podem evitar-ho amb una votació massiva pels partits independentistes el proper 21-D. Aconseguim una majoria en vots i en escons i ja veurem què passa.

Molts dels ‘adversaris’ ja s’han tret la careta i actuen com sempre havien volgut, amenaçant, assetjant i imposant (a segons quines conselleries cal fer els documents en castellà perquè els puguin llegir a Madrid).

No caiguem en el desànim. Mobilitzem-nos i votem el 21-D. Ells aniran tots a votar i si també hi anem nosaltres serà el referèndum legal que la majoria de catalans i catalanes volia. Els hi devem als Jordis, als membres del govern empresonats i al govern a l’exili.. i a totes les persones que van rebre cops l’1-O, i a les que van amagar urnes i a totes les que creuen que podem fer un país millor i més just. A per elles (les urnes!).

Ferran Masip

No em pensava que al 2017 m’esquitxaria la dictadura franquista, per mi eren històries llunyanes que havíeu viscut de joves. Que el teu germà morís a la quinta del biberó i una bala franquista se’l va endur amb 18 anys. El fet que l’avi, que no vaig conèixer perquè va morir per la delicada salut que li va quedar després de la guerra i tot i això va seguir sent un home dret, treballador i que no s’arrugava i d’on prové la cébebre frase familiar de ‘la rabieta Vieta’. El cognom vieta el portem a la sang i tampoc ens arruguem. Recordo quan em deies que l’avi va entrar en un establiment i va dir ‘bon dia’, i un oficial li va dir ‘salga, vuelva a entrar y salude como una persona’. Ni tan sols ens consideren persones i va per aquí la cosa.

Aquesta setmana hem viscut un accident a Barcelona i les coses estan igual o pitjor, perquè en teoria vivim en una democràcia i una Unió Europea que no hauria de tolerar aquestes discriminacions però lluny d’això uns policies de paisà que estan aquí per atonyinar-nos quan ens manifestem pacíficament van entrar a un bar i van cridar, insultar i increpar als cambrers italians. Pensant que parlaven català els van exigir que parléssin en castellà. No van pagar i quan els anáven a fer fora van començar a pegar als nois i destrossar el local dient ‘Esto es España y se cierra cuando nosotros lo digamos’. Més o menys com li van dir a l’avi tants anys enrera.

Amb aquest ambient s’ha tornat a fer popular l’Estaca de Lluis Llach, i jo que sempre havia viscut de puntetes la repressió no havia mai prestat atenció ni a la música ni a la lletra i de sobte tot té sentit. He plorat d’emoció amb aquesta cançó, especialment amb la versió dels companys del País Vasc cantada en el seu idioma. Ells ens recolzen.

I buscant l’origen de la cançó, veig que l’avi Siset, un republicà, va ensizar Lluis Llach de jovenet. Tu ets el meu avi Siset particular encara que el teu nom és Carme. Aquelles tardes de reflexió quan sortia de treballar i venia a casa i davant d’unes el·leccions sempre amb un panorama polític exaltat ens dèiem, ‘ai, a qui hem de votar ara?’. Ferma defensora del Pasqual Maragall. Això m’ho vas encomanar. A ell també el trobo a faltar ara degut a la seva malaltia.

L’1 d’Octubre havia de ser a Londres, però veien l’aire que prenien les coses i els vaixells dels piolins (segons tu ‘els grisos’) armats amb porres i vestits de robocops al port de Barcelona em féia un mal de panxa que no em deixava viure i vaig agafar el primer avió que vaig trobar, per ser a primera fila, amb els papes, defensant les urnes. O ens pegaven a tots o a ningú. També vaig pensar que tu haguéssis estat a primera fila però jo t’hagués protegit amb ungles i dents. La meva Iaia no es toca.

No se si aconseguirem la independència o no però si defalleixo penso en tu, i en tot el que heu lluitat i patit durant el franquisme i penso que el que vau començar vosaltres, tenim l’obligació de continuar-ho fins a aconseguir-ho. Si no demà, demà passat ò l’any que vé.

Per tu, per la república, per la dignitat, per la llibertat.

PER CATALUNYA!

Alexandra Miras Vieta

Nicolau Maquiavel, quan en 1513 escriu “El Princep”, entenent-lo com el tipus d’home que creix amb la fortuna dels altres, partia de la lliçó apresa anys abans, de Caterina Sforza de qui en deia  “La meva dama de Forli” i resumia en la frase: “és millor guanyar la confiança de la gent que confiar en la força”. Aquest concepte, bàsic per a Maquiavel, i que l’assenyala de moltes maneres, es d’importància vital per a tots aquells/es (expressió de 2017) que vulguin exercir el poder.
Avui, frases seves de fa 504 anys, ens vindrien com anell al dit pel nostre conflicte:
¬“En totes les coses humanes, quan s’examinen de prop, es demostra que no es poden apartar els obstacles sense que d’ells en surtin altres de nous”.
¬“El que es elegit príncep amb el favor popular ha de conservar el poble com un amic”.
¬“L’habilitat y la constància son las armes de la debilitat”.

Que ens diria el Nicolau Maquiavel del Segle XXI?

He començat la meva humil i voluntariosa aportació intentant fer una síntesi molt sintètica i resumida de l’esquema que, amb interpretacions de tota mena, l’anomenada Civilització ha vingut resolent els conflictes dels desposseïts amb els poderosos o entre poderosos per eixamplar la seva població de desposseïts. En el camí s’ha cremat o destruït des de la biblioteca d’Alexandria a la ciutat siriana de Palmira i deixat un rastre de milions de cadàvers i megatones de runa que són la VERGONYA dels habitants del Planeta Terra. El pecat original d’Adam i Eva és una broma comparada amb el genocidi universal acumulat i el malbaratament endèmic de saviesa, estudi i treball (recordem l’INDEX de llibres prohibís, també a Miquel Servet, Galileu i tants d’altres).

En principi, la meva formació universitària fou la de l’Escola Tècnica d’Arquitectura de 1969, llavors inclosa en la branca de ciències. Amb el títol sota el braç, amb la tinta de la meva signatura sense assecar, veient les mancances del temari del programa vaig entrar de professor en la mateixa ETSAB. Un any fou suficient per veure que l’intent em superava. Havia de demostrar-me a mi mateix que si jo (que ni sóc heroi ni superhome) era capaç d’aconseguir-ho, qualsevol altre també ho podia fer. El camí de la practica socràtica de: “només sé que no sé res”, començà en aquell moment, i confio que només acabarà amb la meva mort.
En el viatge sense fi de millora continuada del coneixement, no tant sols he recorregut els camins de matèries derivades d’un títol acadèmic d’arrel grega [ἀρχός (archós) (“guia”, “autoritat” y τέκτων (téctōn), “creació, invenció, art, tècnica”]. Poc a poc, amb curiositat insaciable, he anat eixamplant l’ampli ventall de saviesa acumulada en la historia humana… i el que em queda!

No voldria passar davant de l’estol de savis, científics, doctors i tota mena de cervells que en totes les branques del coneixement treballen sense descans i en silenci per obtenir resultats que ajudin a tota la humanitat a gaudir una vida tranquil·la, pacífica, serena, en pau i  prosperitat per a tothom. Però, havent encetat el meló, m’encantaria fer alguna aportació.
1 -Fa dies que ens bombardegen amb el principi territorial inamovible de la indissolubilitat de l’Estat Espanyol. Mirem d’enfocar aquest axioma polític-sociològic sota una altra perspectiva.
La física que estudiàvem els batxillers dels ’60, es basava en una química que -en la recerca de la partícula mínima- només havia arribat a l’àtom. El seu funcionament l’explicaven tres partícules subatòmiques: els electrons voltant a l’entorn d’un nucli format de protons i neutrons. Amb aquest criteri Mendeleiev, 1869, creà la Taula Periòdica de les 102 Substàncies Químicament Indivisibles, trobades a la Terra fins llavors (l’últim de la Taula’60 era el Nobelium). En l’actualitat la tecnologia derivada dels propis descobriments va a gran velocitat. Ja hem arribat al nº 118 de la Taula de Mendeleiev UUo (ununocti). No només això sinó que, a part del descobriment dels components del àtom el “quàsars” que amb diferent polaritat i massa configuren els envellits protons, electrons i neutrons, que fins aquell moment definíem com els constituents de l’àtom.
Si extrapolem aquests avenços a la nostra societat. Com es pot seguir emprant el concepte d’indissolubilitat de la matèria si del nº d’Avogadro que, en 1917, només determinava el nombre d’àtoms o molècules necessaris per aplegar la massa d’un Mol (55,847 gr. de ferro tindrien 6,064 10²³ àtoms). Avui hem arribat a definir la unitat de massa atòmica u.m.a.
Seguir pensant que hi ha quelcom indissoluble es situar-se en 1917; o en 1945 quan la ONU tenia 51 estats, a passar, en un segle, als 193 de l’actualitat. Si fem els mateixos números per saber el nombre d’estats que s’han emancipat, han exercit el dret de ser lliures o les colònies que han desaparegut, quin resultat obtindríem.

2 –Fent un salt còsmic podríem passar de la Nanotecnologia a la Cosmologia. Deixarem pel camí a Newton quan en 1687, casualment una poma l’ajudà a copsar la “Llei de gravitació Universal”. Passarem de llarg el 1933, quan l’Astrònom Fritz Zwicky mentre estudiava el Cúmul de Coma s’adonà que les Teories de Newton i Einstein no quadraven. Observant les velocitats d’un cos quan orbitava al voltant d’un altre de massa més gran no seguia les lleis establertes. A mesura que creixia la massa del cos que l’obligava a orbitar al seu voltant, deixava de complir-se la legalitat física acordada. Havia d’existir quelcom desconegut i, com sol passar, les seves prediccions no trobaren ressò. Justament l’estudi de la massa fosca aportà la clau per la descoberta de trobar on s’amagava el 85% de matèria de l’Univers. Encara faltava per explicar el 15% ja conegut. La troballa de la “matèria fosca”, quelcom especialment esmunyedís que no interacciona amb la llum ni amb la matèria ordinària (àtoms, protons i neutrons coneguts fins fa poc). Per tant no emet ni absorbeix llum ni brilla ni fa ombra.
Fritz Zwicky, Einstein i Martin Luther King, tingueren cadascun el seu somni. Tots 3 relacionats amb quelcom fosc i/o desconegut. I de sobte la hipotètica “matèria fosca” ha deixat de ser una entelèquia, ja que mai havia interaccionat amb el poder del magnetisme del diner (radiació electromagnètica) i, malgrat que la seva presència es podia inferir a partir dels efectes greus de l’estrellat del poder institucionalitzat (gravitatoris sobre galàxies) n’estem veient les conseqüències de no haver estat diligents i atents a l’espai que ens envolta.
Confio que la perspicàcia del lector dedueixi el símil polític que avui afecta als catalans.
La futura República Catalana podria crear la nova biblia del “saber estar” i, en homenatge a Maquiavel i Samuel Langhorne Clemens, mes conegut com Mark Twain, li podríem dir:
            “EL PRINCEP I EL CAPTAIRE”

Antoni Morell i Mestre

Recorda la presentació de Guanyem Barcelona, el 9 de novembre de 2014, a la plaça del davant de la seu del Districte de Sarrià? L’endemà, a la pàgina onze del diari ARA, apareixia una crònica amb el títol de ‘Guanyem a “la zona alta” de Barcelona’, en què l’autor (Cristian Segura), argumentant que el paper d’un diari és limitat, diu un article no pot recollir tot el que es diu en un acte públic. En canvi, va tenir prou espai per a ressaltar tendenciosament tot allò que l’interessava a ell… Va situant-se?

Com a subscriptor indignat, vaig enviar una carta al director, que, sorprenentment, em contestà l’autor: ‘La peça és del gènere contra-crònica. Es tracta de fer un retrat humà en què destaquen el punt de vista del cronista i la descripció de l’ambient. La informació estricta sobre el contingut polític o social de l’acte el trobarà en una pròxima informació elaborada per l’altra redactora que va seguir l’acte.‘ Segur que ara ja em recorda perfectament. Finalment, en l’acte de cloenda de campanya a les Cotxeres de Sants, li vaig lliurar els correus electrònics creuats i vaig dedicar-li un exemplar de la meva obra de ficció política EL POP.

Volia començar així per deixar clar que m’agrada dir i que em diguin les coses pel seu nom. La mentida, o la falsa veritat, sempre acaba sortint a la llum. És millor ‘posar-se un dia roig que cada dia groc’…

Tot això ve a tomb per les seves paraules recollides el 25 de juliol de 2017 en el diari digital VilaWeb, del qual també sóc subscriptor: ‘En declaracions a TV3, la batllessa ha defensat la transformació que va viure Barcelona amb els Jocs Olímpics, però ha opinat que la creació d’un parc d’habitatge públic va ser una assignatura pendent’. És sobre aquesta opinió seva que, avui, li faré el mateix retret que vaig fer a un periodista que, públicament, feia una interpretació personal que no responia exactament a la veritat.
Ara, per carregar-me de raó en tot el que explicaré, m’hauré de tornar a presentar. Els que em coneixen saben que desenvolupo activitats molt diverses i en cada cas cal aportar el currículum corresponent.

Fa tres dies hem recordat, especialment els barcelonins, l’inici dels XXV Jocs Olímpics de Barcelona. Entre les moltes medalles olímpiques n’ha una que, sense tenir darrera cap esport, fins ara ha estat pràcticament oblidada. Em refereixo a la Medalla’92 de l’Ajuntament de Barcelona atorgada al Grup de Treball pel Seguiment de les Obres Olímpiques (GTSO’92) pel treball realitzat per aconseguir que les 465 obres de diferents Organismes i Institucions que el COOB’92 estimà com a necessàries, complissin el termini previst perquè el dia ‘D’ (25 de juliol de 1992) gairebé totes estiguessin acabades i en servei. Betevé ha publicat una aplicació interactiva on, mitjançant un petit resum, s’explica la feina feta.

NOTA: La informació dels treballs fets pel GTSO’92, en acabar el contracte, es lliuraren a l’Arxiu Municipal i estan a disposició de l’ajuntament i (suposo) de qualsevol ciutadà.

Bé. Un cop situades les nostres posicions entraré en el moll de l’os d’aquest escrit. El Catàleg de les 465 Obres Olímpiques que el GTSO’92 en va fer el seguiment i control, conté 5 apartats:

1 –Vialitat: pàgs. 1 a 30.
2 -Obres d’infrastructura: pàgs. 31 a 58.
3 -Viles olímpiques i allotjaments: urbanitzacions, habitatges i hotels,  pàgs. 59 a 82.
4 -Instal·lacions de competició, pàgs. 83 a 98.
5 -Obres d’acondicionament olímpic, pàgs. 99 a 105.

Al marge de l’interès que hauria de tenir per l’ajuntament els projectes as built (plànols actualitzats tal com realment s’ha construït la obra feta) es facilitaria un manteniment amb coneixement de causa i no a cegues com passa en la majoria d’actuacions en la via i obra publica… parlaré només de l’apartat:

3 -Viles Olímpiques i allotjaments
VOSA (Vila Olímpica SA) tenia les següents urbanitzacions:
NISA-UP 5.9: 64 habitatges en bloc, més  60 habitatges unif.
NISA-UP 7.1: 61 habitatges en bloc, més 150 aparcaments.
NISA-UP 7.2: 61 habitatges en bloc deP+6P i Torre de PB+5P, més 242 aparcaments.
NISA-UP 7.4: 61 habitatges en bloc deP+6P.
NISA-UP 7.5: 90 habitatges en bloc deP+6P i Torre de PB+5P, més 182 aparcaments.
NISA-UP 8.6  120 habitatges en bloc i 18 en torre, més 197 aparcaments.

Totes lliurades al CCOB92 el 10 de febrer de 1992. Durant les Olimpíades foren usades pels atletes participants, en règim d’itinerància, per a ser tornades als propietaris 3 mesos després d’acabar els JJOO.

En la Vila Olímpica de la Vall d’Hebron, el 2 d’abril de 1992 foren lliurats al CCOB92 498 habitatges dels quals: 348 habitatges en bloc de venda lliure al mercat, 150 habitatges en bloc per l’Ajuntament de Barcelona, 1.000 aparcaments en total. Durant les Olimpíades foren usades en règim d’itinerància per la premsa autoritzada, per seri tornades als propietaris tres mesos després d’acabar els JJOO.

En la Vila Olímpica de Montigala, el 2 de gener de 1992 foren lliurats 498 habitatges, dels quals: 844 habitatges en bloc més  56 habitatges unifamiliars en total: 900 habitatges.
Durant les Olimpíades foren usades per la premsa autoritzada i tornades als propietaris tres mesos després d’acabar els JJOO.

En la Vila Olímpica de Jutges i Àrbitres, el 26 de març de 1992 foren lliurats: 397 habitatges més 44 locals comercials dels quals 162 habitatges en 3 blocs de Muntanya i 2 Torres en illa reservats per l’ajuntament. Durant les Olimpíades foren usades en regim d’itinerància pels jutges i àrbitres i tornades als propietaris 3 mesos després d’acabar els JJOO.

No esmentaré les construïdes en Banyoles, Bellaterra, Sant Cugat… etc. per un ús olímpic semblant per ser tornades als propietaris tres mesos després d’acabar els JJOO.

També hi ha allotjaments destinats a ser usats pels personatges públics dels països participants i institucions relacionades amb els JJOO: mandataris, COI… etc. inclosos en el grup de:

Hotels, al principi, no tenien nom comercial. D‘aquestes instal·lacions, n’hi ha de dos tipus:
1. Promoguts per la iniciativa privada sobre terreny propi: ARTS, MAPFRE…
2. Construïts en règim d’explotació per concessió administrativa durant 50 anys, sobre terrenys expropiats per l’Ajuntament de Barcelona. Han passat 25 anys, per tant, el 2042 si no es prorroga o canvia de concessionari revertiran a la Ciutat per competir amb els del sector privat… o transformant-los en habitatges (hi ha precedents iguals o similars, convertits en hospital, clínica…) que són:
Hotel del C/. Lleida, lliurat 25 el de maig de 1992
Hotel de la Vall d’Hebron: lliurat 4/5/93
Hotel Renfe Rodalia: 2 Hotels que sumen 500 habitacions. No entrà pels JJOO.
Hotel Apolo: 300 habitacions d’Hotel i un Teatre (permuta amb l’ajuntament).
Hotel plaça Espanya: 309 habitacions d’Hotel en 11 plantes, lliurat 31 de desembre de 1992, concessió de 48 anys, en queden 23.
Hotel Renfe Sants: 2 Hotels que sumen 500 habitacions (Conveni Renfe-ajuntament).
Hotel Torre Melina: 421 habitacions d’Hotel en 22 plantes 5*-GL, lliurat el 24 de juny de 1992. Concessió de 50 anys en queden 25.
Hotel residència militar: no hi va haver acord i no fou construït.

Això és tot el que puc aportar, ja que només m’he guardat (com a record) el volum:
GTSO’92  resum-2 dels informes de situació, del 2 de juny de 1992.

Com pot comprovar, si no l’han informat abans, existeix un parc immobiliari considerable del qual, una part, és de l’ajuntament. Per tant, caldrà gestionar-lo i començar a estudiar el futur de les concessions.

Aquesta era la situació que, en acabar el contracte del GTSO’92 constava escrita en els informes.

Acabat el meu contracte amb Bechtel, vaig treballar pels Districtes de Sant Martí i Ciutat Vella en treballs relacionats amb el manteniment i conservació de la via pública, que malgrat merèixer ser publicats per la Direcció General del Cadastre del M.E.H., encara no sé per què després no es van aplicar.

Quedo a la seva disposició per si necessita ampliar qualsevol informació esmentada més amunt.

Si ha llegit el meu llibre El POP; el Partit de la Oposició Permanent, ara entendrà el final.

Antoni Morell i Mestre, arquitecte