Opinió

 

<14/19>

Vicent Partal

08.06.2013

Aquella llum, al fons

Si la memòria no em falla, el mes de setembre del 1989 vaig arribar a Sud-àfrica per seguir les darreres eleccions de l'apartheid. De Ciutat del Cap estant, vaig ser testimoni de la matança de Khayelitsha, un suburbi negre on l'exèrcit va entrar sense miraments, disparant a tort i a dret. Aquella nit un grup de periodistes, molt farts d'allò que vèiem, vam decidir de fer una petita rebel·lió. Vam agafar els cotxes i vam anar a Paarl, una petita ciutat situada pocs quilòmetres al nord. A Paarl hi havia la presó que aleshores se'n deia de Victor Verster i, a dins, Nelson Mandela.


No vam fer res de gaire especial. Vam baixar dels cotxes i vam esperar en silenci. Al cap de pocs minuts, arribaven uns quants cotxes de la policia a identificar-nos. I, tal com havíem pactat, cadascun de nosaltres va respondre dient: 'Em dic tal i tal, de tal diari o televisió (jo aleshores treballava per a TVE), i vull entrevistar el futur president de Sud-àfrica, el senyor Nelson Mandela.' Era de matinada ja i les llums, bellíssimes, de Ciutat del Cap tenien una lluïssor molt especial. Els policies, segurament desconcertats per la nostra actuació, van estar un parell d'hores abans de dissoldre'ns, supose que preguntant què havien de fer.


Un parell d'hores que vaig fruir intensament. Encara recorde aquella llum tan especial que arribava del sud. Era un paisatge que definiria de relaxant, però que vaig imaginar que devia fer mal si eres a dins, tancat. Tanmateix, pocs anys després vaig aprendre que les presons tanquen de vegades gent que un dia faran lliure el seu país, i vaig sentir Mandela com comentava que aquelles llums a ell li donaven esperança.


Espere que les puguen veure, també, des de la presó de Logronyo.

Editorial