 |
Ricard Ruiz Garzón
'Esquizo'
La Campana
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ La Campana
|
|
L’ENTRADA
Estimat senyor Paul Auster,
Li escric aquesta carta perquè el meu fill és mort. Es va
suïcidar fa tres mesos. Un dia de primavera. Tenia vint-icinc
anys.
Vaig veure com saltava per la finestra. El vaig veure
morir. I quan vaig ser a baix, també vaig veure que a la mà
esquerra hi tenia un llibre. El mateix que havia estat llegint
tota la nit; es va tirar amb el llibre. Sembla impossible,
però amb l’impacte a terra no el va deixar anar. Va perdre
una sabata, això sí, però va conservar el llibre. Va costar
Déu i ajuda treure-l’hi dels dits. Al cap d’uns quants dies el
vaig fullejar i vaig trobar-hi una estranya dedicatòria, i
també una pàgina marcada. El llibre era El Palau de la Lluna,
i les paraules marcades, les seves paraules, senyor Auster,
eren aquestes: «Jo havia saltat del precipici i llavors,
just quan estava a punt de topar contra el fons, es va produir
un esdeveniment extraordinari: vaig veure que hi havia
gent que m’estimava. Ser estimat així canvia molt les
coses. No fa minvar el terror de la caiguda, però dóna una
nova perspectiva sobre el que vol dir aquest terror. Jo
m’havia tirat daltabaix i llavors, a l’últim moment, alguna
cosa em va agafar a mig aire. Aquesta cosa és el que jo defineixo
com amor. És l’única cosa que pot evitar que un
home continuï caient, l’única cosa prou forta per invalidar
les lleis de la gravetat.»
Li estalvio el que vaig sentir en llegir això en aquell moment,
senyor Auster. Vaig trobar més pàgines marcades, i
més fragments, i més paraules. Però res que m’aclarís la
dedicatòria. Curiosament, la lletra és del mateix Robert.
Amb un retolador vermell havia escrit:
De la Marina, la Meva ARIadNA
I res més. Un nom desconegut, una velada al·lusió
mitològica, i una novel·la sobre l’atzar i el destí. Res més.
Pel que fa a vostè, senyor Auster, no es preocupi. No el
penso acusar. He decidit llegir la seva obra, la preferida
d’en Robert, per buscar el que ell m’havia amagat. Igual
que moltes mares, coneixia el meu fill menys del que em
pensava. Qui sap si els seus llibres ho podran arreglar. I
potser em pot ajudar el fet d’escriure-li. Tot i que no sé si
li enviaré aquesta carta, ni les pròximes. De fet, no sé ni
si són cartes. En tot cas, em passa igual que a la seva
Anna Blume: li escric perquè vostè no en sap res. Perquè
a casa seva, a Brooklyn, sumit en la seva projecció internacional
com a autor d’èxit, no sap res d’en Robert. Sobre
la importància que per a ell tenia la seva obra. Potser
val més així. Tant és si no llegeix mai tot això. Al capdavall,
per això li escric. Perquè està lluny de nosaltres i no
en sap res.
Va ser una nit molt llarga, senyor Auster. Igual que la
setmana i que l’any anteriors. Igual que la cara d’en Robert
quan va arribar cap a les nou del vespre. No va ni saludar.
Va obrir la porta, va arrossegar els peus fins a la seva habitació,
i s’hi va tancar sense mirar-me. La nit abans havia fet
el mateix, i l’anterior també, i totes les d’aquell fatídic mes
de maig. Un altre mal dia a la feina, vaig pensar. Un altre
dia gris i anodí entre les grises i anodines taules d’edició de
Sonimatge. En Robert feia dues setmanes que muntava vídeos
en una productora del barri. Necessitava diners per
fer els seus curts, i per això va entrar al circuit de la BBC.
De l’enregistrament en vídeo de Bodes, Banquets i Comunions.
Al meu fill li feia molta gràcia la broma, tanta com
fàstic la feina. El tractaven malament, li pagaven encara
pitjor i a més havia de batallar amb hores i hores de felicitat
enllaunada. Cada minut que passava allà dins per a ell
era com una concessió al fracàs, un pas definitiu en l’acceptació
de la seva mediocritat. Perquè en Robert volia ser
director de cine, i allà se sentia com un neurocirurgià que
tallés bistecs en una carnisseria. Aquella setmana havia
promès tres vegades que l’endemà no hi pensava tornar.
Totes tres, havia sortit de la seva habitació, s’havia afaitat
sense esmorzar i havia marxat de casa amb la mateixa cara
que un presoner a punt de ser afusellat.
En el terreny personal tampoc no li anava gaire bé, senyor
Auster. La seva extravagància, la seva impaciència i la
poca mà esquerra de mica en mica l’havien anat aïllant del
món, i tot i que tenia uns quants bons amics, només hi mantenia
un contacte circumstancial. No feia gaire havia tingut
un desengany, del qual ignoro els detalls, però sé que encara
patia els efectes d’una llunyana i confusa relació sentimental.
Rebia molt poques trucades, evitava totes les cites i es resistia
a qualsevol intent seriós de conversa. De manera que
gairebé sempre s’estava tancat en la penombra de la seva habitació.
Hi havia instal·lat dos monitors, una taula de muntatge
i els corresponents aparells de vídeo, que tenia connectats
ininterrompudament. Com que feia servir auriculars
i ens tenia prohibit entrar, vaig deduir que s’hi dedicava obsessivament
pel brunzit de les màquines i per les ombres
que cada nit es filtraven per sota la porta. De vegades feia
sessions maratonianes, gairebé malaltisses. Però no ens va
ensenyar mai el resultat de la seva feina, se’l guardava gelosament.
Quan sortia, tancava amb dues voltes de clau i baixava
la persiana. O sigui que durant molt de temps l’única
perspectiva que vaig tenir de la seva habitació va ser la que
m’oferia l’exigu forat del pany. Tenia una còpia de la clau, és
clar. El meu marit no hauria tolerat que no la tingués. Però
la vaig fer servir molt poques vegades. L’última va ser quan
vaig entrar perquè estava a punt d’agafar un atac de nervis.
No sé com s’ho va fer en Robert per saber-ho. Però ho va saber.
El meu escorcoll va ser tan inútil i la seva reacció tan furiosa
que no ho vaig tornar a intentar mai més.
|
