 |
Paul Auster
'Un home a les fosques'
Edicions 62
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Edicions 62
|
|
Estic sol a les fosques, fent rodar el món dins el cap mentre tinc un altre atac d’insomni, una altra nit en blanc en la gran planura americana. Al pis de dalt, la meva filla i la meva néta dormen als seus dormitoris, totes dues també soles, la Miriam, la meva única filla, que té quaranta-set anys i en fa cinc que dorm sola, i la Katya, l’única filla de la Miriam, que té vint-i-tres anys i que solia dormir amb un noi que es deia Titus Small, però ara en Titus és mort, i la Katya dorm sola amb la seva pena.
Llum brillant, i després foscor. El sol que cau de tots els racons del cel, seguit de la negror de la nit, dels estels silenciosos, del vent que agita les branques. Així és la rutina. Ja fa més d’un any que visc en aquesta casa, des que em van donar l’alta a l’hospital. La Miriam va insistir que vingués aquí, i al principi érem els dos sols, juntament amb una infermera de dia que em cuidava quan la Miriam se n’anava a treballar. I llavors, al cap de tres mesos, a la Katya li va caure el món a sobre, va deixar els estudis de cinema que feia a Nova York i va tornar a casa per viure amb la seva mare a Vermont.
Els pares d’ell li van posar Titus pel fill de Rembrandt, el nen dels quadres, la criatura de cabells daurats amb el barret vermell, l’alumne fantasiós que cavil.la davant les seves lliçons, el vailet que es va convertir en un noi atacat per la malaltia i que va morir poc després dels vint anys, igual que el Titus de la Katya. És un nom malastruc, un nom que s’hauria de retirar de la circulació per sempre. Sovint penso en la mort d’en Titus, en l’esgarrifosa història d’aquella mort, en les imatges d’aquella mort, en les devastadores conseqüències d’aquella mort sobre la meva néta afligida, però ara no hi vull anar, ara no hi puc anar, l’he d’enviar tan lluny de mi com sigui possible. La nit encara és jove, i mentre estic ajagut aquí al llit mirant cap a la foscor, una foscor tan negra que el sostre és invisible, començo a recordar la història que vaig començar ahir a la nit. Això és el que faig quan el son no vol venir. Em quedo estirat al llit i m’explico històries. Potser no són res de l’altre món, però mentre hi sóc a dins, m’eviten pensar en les coses que m’estimaria més oblidar. Tot i així, la concentració pot ser un problema, i sovint el cap se me’n va de la història que intento explicar-me a les coses en què no vull pensar. No hi puc fer res. Fracasso una vegada i una altra, fracasso més vegades que no pas me’n surto, però això no vol dir que no ho intenti amb totes les forces.
El vaig posar en un forat. Em va semblar un bon principi, una manera prometedora d’arrencar. Posar un home adormit en un forat, i després veure què passa quan es desperta i intenta sortir-ne. Em refereixo a un forat fondo a terra, de vora tres metres, excavat de tal manera que formi un cercle perfecte, amb unes parets a pic de terra densa i compacta, tan dura que la superfície té la textura d’argila cuita, fins i tot potser de vidre. En altres paraules, quan obri els ulls l’home del forat no podrà sortir-ne. Si no és que té uns quants estris d’alpinisme —un martell i claus metàl.lics, per exemple, o una corda per fer un llaç en un arbre proper—, però aquest home no té estris, i quan recuperi el coneixement, de seguida s’adonarà del mal pas en què es troba.
I així és. L’home torna en si i descobreix que està ajagut de panxa enlaire, mirant un cel crepuscular i completament ras. Es diu Owen Brick, i no té ni idea de com ha fet cap aquí, no té cap record d’haver caigut en aquest forat cilíndric, que calcula que fa tres metres i mig de diàmetre. S’asseu. Sorprès, s’adona que va amb un uniforme de soldat fet d’una llana basta, de color grisós. Al cap hi du una gorra, i als peus unes botes de pell de color negre, fortes i gastades, lligades per sobre el turmell amb un doble llaç ben estret. A cada màniga de la jaqueta hi ha dues franges militars que indiquen que l’uniforme és d’algú que té el rang de caporal. Aquesta persona pot ser l’Owen Brick, però l’home que hi ha al forat, que es diu Owen Brick, no recorda haver servit en cap exèrcit ni haver lluitat en cap guerra en cap moment de la seva vida.
A falta de qualsevol altra explicació, suposa que s’ha donat un cop al cap i que ha perdut la memòria temporalment. Quan es posa els dits a la closca i comença a buscar-hi bonys o traus, però, no hi troba cap rastre d’inflor, cap tall, cap rascada, res que faci pensar que s’hagi produït cap ferida. ¿Què és, doncs? ¿Ha patit algun trauma que l’ha debilitat i que li ha esborrat bona part del cervell? Pot ser. Però, llevat que el record d’aquest trauma no li torni de sobte, no tindrà manera de saber-ho. Després d’això, comença a explorar la possibilitat que sigui a casa, dormint al seu llit, atrapat en un somni sobrenaturalment lúcid, en un somni tan versemblant i tan intens que el límit entre el somni i la consciència s’ha esvaït completament. Si això és cert, llavors només ha d’obrir els ulls, saltar del llit i anar a la cuina a preparar el cafè del matí. Però, ¿com pots obrir els ulls quan ja els tens oberts? Parpelleja unes quantes vegades, preguntant-se ingènuament si això no trencarà l’encanteri —però no hi ha cap encanteri per trencar, i el llit màgic no apareix.
|
