 |
Luigi Pirandello
'L'exclosa'
Adesiara
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Adesiara
|
|
I
L’Antonio Pentàgora, com si no hagués passat res, ja s’havia assegut tranquil·lament a taula per sopar.
Il·luminat per la làmpada que penjava del cel ras, el seu rostre tinyós semblava gairebé una careta sota el blanc rosat d’aquella closca pelada, amb sacsons al clatell. Sense jaqueta, amb la camisa blau cel folgada, una mica descolorida, descordada sobre el pit hirsut, i amb les mànigues arromangades sobre els braços peluts, esperava que el servissin.
A la dreta seia la seva germana Sidora, pàl·lida i amb les celles arrufades, amb els seus ulls penetrants aïrats i evasius sota el mocador de seda negra que sempre duia al cap. A l’esquerra, el seu fill Niccolino, tot agitat, amb la testa orelluda de rata-pinyada sobre el coll massa llarg, els ulls ben rodons i el nas recte. Just al davant havien parat taula per a l’altre fill, en Rocco, que aquella mateixa nit havia de tornar a casa després de la desgràcia.
L’havien esperat una bona estona per sopar. Com que no arribava, s’havien assegut a taula. Tots tres s’estaven en silenci dins aquella habitació gran i llòbrega de parets baixes i esgrogueïdes, al llarg de les quals hi havia dues fileres interminables de cadires, gairebé totes desaparellades. Una pudor indefinible de resclosit, com de floridura, emanava del terra una mica enfonsat de rajola vermella.
En Rocco va aparèixer finalment al llindar de la porta, taciturn i trastornat. Era ros, de cabells esclarissats, rostre obscur i ulls blaus, inexpressius i absents, que tanmateix podien prendre un aire maligne quan arronsava les celles i tancava la boca, ampla i de llavis molsuts i violacis. Caminava amb les cames obertes, balancejant el tronc, i amb el cap i els braços seguia el moviment del cos. De tant en tant tenia un tic a les cordes del coll que li feia aixecar lleument el mentó i tirar avall les comissures de la boca.
―Oh, Roccuccio, mi-te’l! ―va exclamar el pare fregant-se aquelles mans grosses, aspres i plenes d’anells massissos.
En Rocco es va quedar quiet un instant mentre els mirava a tots tres asseguts a taula, i després es va deixar caure a la primera cadira que va trobar prop de la porta, amb els colzes sobre els genolls, els punys sota el mentó i el barret tapant-li els ulls.
―Au va, aixeca’t ―va afegir en Pentàgora―. ¿Ja ho saps, que t’hem estat esperant? ¿No em creus? Paraula d’honor, fins a les deu... no, fins més tard encara... ¿quina hora és? Vine cap aquí, que t’hem parat taula al lloc de sempre, seu. ―I va cridar ben fort―: Senyora Popònica!
―Epponìna ―el va corregir en Niccolino en veu baixa.
―Calla, animal, ja ho sé. Però vull dir-li Popònica, com la teva tia, ¿o és que no es pot?
En Rocco, encuriosit, va alçar el cap i va remugar:
―¿Qui és aquesta Popònica?
―Ah! Una senyora que ha caigut en desgràcia ―va respondre com si res el pare―. Una senyora com cal. Des d’ahir que ens fa de minyona. Ve recomanada per la teva tia.
―És romanyesa ―va afegir, fluixet, en Niccolino.
En Rocco va amagar de nou el cap rere les mans, i el pare, satisfet, es va apropar als llavis, lentament, el got ple a vessar; va fer un petit xarrup per treure’n la corona, després va picar l’ullet a en Niccolino i, fent espetegar la llengua, va dir:
―Boníssim! Roccuccio, vi novell; quin bé de Déu... Tasta’l, tasta’l, et posarà l’estómac a lloc. Bestieses, fill meu! ―I es va empassar la resta d’una glopada―. ¿No vols sopar res? ―va demanar-li tot seguit.
―No pot sopar ―va puntualitzar amb un fil de veu en Niccolino.
Tothom va callar vigilant que les forquilles no freguessin els plats, com si no volguessin ofendre el silenci que omplia dolorosament l’habitació. I vet aquí que la senyora Popònica, amb els cabells de color tabac d’Espanya, untats no se sap amb quina crema mantegosa, amb els ulls macadissos i la boca afuada i plena d’arrugues, va entrar balancejant-se damunt aquelles cametes, eixugant-se amb una jaqueta vella de l’amo, lligada per les mànigues a la cintura com si fos un davantal, les mans menudes i fetes malbé de feinejar. El tint dels cabells i l’aire afligit de la cara feien entendre clarament que aquella pobra senyora, caiguda en desgràcia, sens dubte hauria desitjat alguna cosa més que no pas l’abraçada desesperada d’aquelles mànigues buides.
L’Antonio Pentàgora li va fer de seguida un gest amb la mà perquè es retirés: no l’havien de menester ara que en Rocco no volia sopar. Ella va arquejar les celles, corbant-les gairebé fins a l’arrel dels cabells, amb les parpelles cartilaginoses que li queien sobre els ulls adolorits, i es va retirar amb dignitat, bo i sospirant.
―Recorda, eh, que jo ja t’ho havia dit que passaria ―va acabar dient finalment en Pentàgora.
La seva veu va ressonar tan desagradable enmig del silenci, que la seva germana Sidora, sense perdre el seu posat absent, va fer un bot de la cadira, agafà el plat d’amanida de la taula, va engrapar un rosegó de pa i se’n va anar corrents a una altra habitació per acabar de sopar.
L’Antonio Pentàgora la va seguir amb els ulls fins a la porta, després va mirar en Niccolino i es va refregar el cap amb les mans, obrint els llavis amb un riure sardònic, fred i mut.
Recordava.
Feia molts i molts anys, quan era ell qui havia tornat a la casa paterna després que la dona el traís, la seva germana Sidora, que ja era llunàtica de joveneta, havia volgut que no li fessin cap retret. Sense dir res, l’havia acompanyat a la seva antiga cambra de solter, com si amb el gest li hagués volgut deixar ben clar que ella ja s’esperava veure’l, tard o d’hora, allà al davant, traït i penedit.
―Jo ja t’ho havia dit! ―va repetir espolsant-se del damunt amb un sospir aquell record llunyà.
En Rocco es va aixecar i va exclamar foraviat:
―¿Això és tot el que se t’acut dir-me?
Aleshores en Niccolino va estirar la camisa del pare per sota la taula, com demanant-li: «No digui res!»
―No! ―va retrunyir la veu d’en Pentàgora a la cara d’en Niccolino―. Vine aquí, Roccuccio! Treu-te aquest barret dels ulls... Ah, és clar! La ferida! Deixa-me-la veure...
―Tant se me’n dóna la ferida! ―va cridar en Rocco a punt de plorar de ràbia, rebregant el barret i fent-lo rebotre a terra.
―Sí, mira com t’has posat... Aigua i vinagre, de seguida! I en remull…
En Rocco va amenaçar:
―¿Una altra vegada? Me’n vaig!
―Doncs vés-te’n! ¿Què vols de mi? Parla, desfoga’t! T’acullo a les bones i tu em tractes a cops d’escombra... Mira de trobar una mica de pau en el teu cor, fill meu! I la carta, com a mínim hauries pogut agafar-la amb una mica més de traça, sense haver-te d’obrir el front amb la porta de l’armari... Au va, prou: bestieses! De diners, en tens tants com vols; de dones, tantes com en voldràs. Bestieses!
«Bestieses!», aquesta era la seva falca habitual, i sempre acompanyava l’exclamació amb un gest expressiu de la mà i una contracció de les galtes.
Es va aixecar de la taula, s’aturà davant la calaixera, damunt la qual s’estava aclofat un gat gros de color gris, i va agafar una espelma; en va arrencar les llàgrimes de cera per remarcar el que anava a fer, i després l’encengué i sospirà:
―I ara, amb la benedicció de Déu, anem a dormir.
―¿Penses deixar-me així? ―va exclamar en Rocco, exasperat.
―¿I què vols que faci? Si et parlo, t’empipes... ¿M’he de quedar aquí tota la nit? Doncs molt bé, ens quedarem aquí...
Va bufar l’espelma i es va asseure en una cadira que hi havia prop de la calaixera. El gat li va fer un bot damunt l’espatlla.
En Rocco anava amunt i avall per l’habitació, mossegant-se de tant en tant les mans o fent gestos de ràbia i d’impotència amb els punys tancats. Plorava.
En Niccolino, que encara era a taula sota la làmpada, amb l’índex feia boletes amb les molles de pa.
―No em vas voler fer cas ―va continuar el pare després d’un llarg silenci―. Has... ehem..., sí, has volgut seguir els meus passos... Gairebé em vénen ganes de riure, ¿què vols que hi faci? Et compadeixo, ves per on! Però, Rocco, fill meu, ha estat una repetició inútil. Nosaltres, els Pentàgora... Deixa de remenar la cua, Fufù! Nosaltres, els Pentàgora, no tenim sort amb les dones.
Va guardar silenci una estona, i després va afegir a poc a poc, sospirant:
―Prou que ho sabies... Però et pensaves que havies trobat el fènix de les dones. ¿I jo? Tal qual! ¿I el meu pare, al cel sia? Tal qual! ―Va fer banyes amb els dits i va brandar la mà enlaire―. Fill meu, ¿les veus bé? Per a nosaltres, són l’escut de la família! No cal fer-se’n mala sang.
Arribats en aquest punt, en Niccolino, que havia seguit fent boletes de pa distretament, va esclafir a riure.
―Capsigrany! ¿Què et fa tanta gràcia? ―va dir el pare aixecant tot d’una aquella calba sanguínia de capgròs―. És el destí! Cadascú té la seva creu! La nostra, aquí la tens. El calvari. ―I es va colpejar el cap―. Però tot plegat són bestieses ―va continuar―. És una creu que no pesa gens, ¿no trobes, Fufù?, quan despatxem ben lluny la dona. Més aviat diuen que porta bona sort. La gent pren muller com qui agafa l’acordió amb les mans, que sembla que tothom en sàpiga, de tocar-lo. Sí, estirar i encongir la manxa és cosa fàcil; però moure els dits com cal per pitjar les tecles, és aquí on m’agradaria veure’t! Diuen que sóc mala persona, jo. Però ¿per què mala persona? Que tothom estigui en pau com jo ho estic, això és el que vull. Tot i que sempre hi ha qui sembla que s’engreixi quan veu l’oportunitat de malparlar dels altres. A més a més, a mi m’afavoreix més qui em blasma. ¿Saps què en faig? Recullo el blasme i me l’aplico aquí. ―Es va colpejar la natja. I tot seguit va continuar parlant―: Qui vulgui morir-se que es mori. Jo ja me les enginyo per anar tirant. Tenim salut per a donar i per a vendre, i, pel que fa a la resta, no ens falta pas la gràcia de Déu. A més, ja se sap que l’ofici de les dones és enganyar els marits! Quan jo em vaig casar, el meu avi em va explicar detalladament tot el que després et vaig repetir a tu, fil per randa. No el vaig voler escoltar, com tu no em vas voler escoltar a mi. I prou que s’entén! Cadascú vol tenir l’experiència tot sol. ¿Què em pensava jo que era la Fana, la meva dona? Doncs el mateix que tu, Roccuccio meu, et pensaves de la teva: una santa! No en malparlo, no, ni li vull cap mal: en sou testimonis. Li dono a la vostra mare el que li cal per a viure, i us deixo anar a Palerm un cop l’any a visitar-la. Comptat i debatut, m’ha fet un gran servei: m’ha ensenyat que convé fer cas als pares. Per això li dic a en Niccolino: «Tu que hi ets a temps, fillet meu, guarda-te’n prou!»
Aquesta sortida no li va agradar gens a en Niccolino, que ja volia festejar.
―Cuideu-vos de vosaltres, que, de mi, me’n cuido jo!
―Que se’n cuida ell, diu, au vinga! ―va exclamar rient per sota el nas en Pentàgora―. Però sant Silvestre... Però sant Martí...
―Molt bé, entesos ―va respondre en Niccolino molt enrabiat―. Però la mare, pobreta, ¿quin mal ens ha fet a nosaltres, encara que sigui cert que...?
―Niccolino, ara m’estàs fent empipar! ―el va interrompre el pare, aixecant-se de la cadira―. És el destí, curt de gambals! I t’ho dic per al teu bé. Pren, pren muller, si és que no en tens prou amb tres experiències, i, si de veritat ets un Pentàgora, ja t’ho trobaràs.
Es va treure el gat del damunt amb un encongiment d’espatlles, agafà l’espelma de la calaixera i, sense ni tan sols encendre-la, va tocar el dos.
En Rocco va obrir la finestra i es va estar una bona estona mirant a fora.
La nit era humida. Allà baix, més enllà del pendent costerut de les últimes cases a la falda del turó, la plana immensa, solitària, s’estenia sota un vel trist de boira fins al mar, al fons de tot, il·luminat per la claror pàl·lida de la lluna. Quant d’aire, quant d’espai lluny d’aquella finestra estreta! Va mirar la façana de la casa, exposada, allà baix, als vents i a les pluges, malenconiosa sota el rellent de la lluna; va mirar, més avall, el carreró negre, desert, vetllat per un únic fanal planyívol; i les teulades de les cases pobres recollides en el son. I va sentir com li creixia l’angoixa. Es va quedar atònit, amb l’ànima gairebé suspesa, mirant; i així com després d’una violenta tempesta els núvols lleugers vaguen indecisos, així certs pensaments aliens, certs records perduts, certes impressions remotes li van passar pel cap en formes encara imprecises. Va recordar que allà mateix, en aquell carreró estret, quan era petit, justament sota aquell fanal de llum esmorteïda i vacil·lant, havien mort un home a traïció; i que després una criada li havia explicat que eren molts els qui havien vist l’esperit d’aquell home assassinat; i ell havia passat tanta por, que va estar molt de temps sense abocar-se a la finestra perquè no gosava mirar en direcció a aquell carrer... I ara la casa paterna, d’on havia marxat feia dos anys, l’acollia de nou, amb totes les reminiscències i l’antiga opressió. Tornava a ser lliure, com si hagués retrocedit al temps de solter. Hauria de dormir tot sol, aquella nit, a la petita cambra deserta i al mateix llit d’abans: tot sol! La casa marital, amb els mobles nous i bons, havia quedat buida, fosca... les finestres havien quedat obertes..., i aquella lluna, minvant entre les bromes sobre el mar llunyà, segur que es devia veure des de la seva cambra... El seu llit de matrimoni... entre els cortinatges de seda rosada... ah! Va tancar els ulls i va serrar els punys. ¿I l’endemà? ¿Què passaria l’endemà, quan tot el poble s’assabentés que havia fet fora de casa la dona infidel?
Allà, amb el cap immers en el vast silenci malenconiós de la nit, fiblat d’ací i d’allà per la xiscladissa apressada dels rat-penats invisibles, i encara amb els punys tancats, en Rocco gemegava d’exasperació:
―¿Què he de fer? ¿Què he de fer?
―Baixa a casa de l’anglès ―li va insinuar xiuxiuejant en Niccolino, que no s’havia mogut de la taula, amb els ulls clavats a les tovalles.
En Rocco es va sobresaltar en sentir-li la veu, atordit per aquell consell i pel fet de veure que el seu germà encara hi era, impassible, sota la làmpada.
―¿A casa d’en Bill? ―li va demanar, arrufant el nas―. I ¿per què?
―Si jo estigués en la teva situació, em batria en duel ―va dir en Niccolino amb ingenuïtat, tot decidit, posant-se al palmell totes les boletes de pa i acostant-se a la finestra per llançar-les-hi.
―¿Un duel? ―va repetir en Rocco, i es va quedar pensatiu i palplantat una estona; fins que tot d’una va esclatar―: És clar, és clar! I tant, tens raó! ¿Com és que no se m’havia acudit abans? És clar que sí, el duel!
Es van sentir les campanades lentes de mitjanit a l’església veïna.
―Mitjanit.
―L’anglès encara deu ser despert.
En Rocco va recollir del terra el barret abonyegat.
―Me n’hi vaig. |
