 |
Stieg Larsson
'Els homes que no estimaven les dones'
Columna
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Columna
|
|
PRÒLEG
Divendres, 1 de novembre
Hi tenia lloc cada any, pràcticament era un ritual. I aquesta vegada complia 82 anys. Quan, com de costum, li van enviar la flor, ell va treure l’embolcall de paper i tot seguit va agafar el telèfon per trucar a un excomissari de la policia, que, en retirar-se, havia anat a viure a Dalarna, vora el llac Siljan. No sols tenien la mateixa edat, sinó que havien nascut el mateix dia (una mena d’ironia, ateses les circumstàncies). L’excomissari seia amb el seu cafè, esperant, intuint la trucada. —Ha arribat.
—I aquest any què és?
—No sé de quina espècie és. Hauré de buscar algú que m’ho digui. És blanca.
—Cap carta, m’imagino.
—Només la flor. El guarniment és del mateix tipus que l’any passat. Un d’aquells de fes-t’ho tu mateix. —Mata-segells? —Estocolm. —I la lletra? —La mateixa de sempre, tot majúscules. Escriptura recta i clara.
Amb això, el tema quedava acabat i no es van dir ni una paraula més durant gairebé un minut. L’excomissari es va reclinar contra el respatller de la cadira de la cuina i va posar-se la pipa a la boca. Sabia que ja no li demanarien que fes cap comentari sucós ni cap pregunta subtil que aboqués una nova llum sobre el cas. Aquests temps feia molt que havien quedat enrere i la conversa dels dos homes semblava un ritual lligat a un misteri que ningú més arreu del món tenia el més petit interès a aclarir.
El nom en llatí era Leptospermum (Myrtaceae) rubinette. Es tractava d’una planta d’aproximadament deu centímetres d’alçada, amb fulles menudes que recordaven el bruc i una flor blanca de cinc pètals que feien ben bé dos centímetres.
La planta procedia del sotabosc i les terres altes d’Austràlia, on es trobava entre les tofes d’herba. Allà l’anomenaven «neu del desert». Més tard, algú dels jardins botànics d’Uppsala confirmaria que es tractava d’una planta que rarament es cultivava a Suècia. La botànica va escriure al seu informe que estava emparentada amb l’arbre del te i que de vegades es confonia amb la seva cosina més comuna, la Leptospermum scoparium, que creixia a balquena a Nova Zelanda. El que les diferenciava, observava, era que la Rubinette tenia un petit nombre de puntets de color rosa a les puntes dels pètals, la qual cosa donava a la flor un pàl·lid to rosat. A grans trets, la Rubinette era una flor discreta. No tenia propietats medicinals conegudes ni era al·lucinògena. Tampoc no era comestible ni s’emprava en la fabricació de tints vegetals. Tanmateix, per als aborígens d’Austràlia tenia una certa importància, ja que consideraven sagrada la regió i la flora dels voltants d’Ayers Rock. Pel que semblava, l’únic fi d’aquesta flor, doncs, era aprofitar la seva bellesa capriciosa.
La botànica deia que mai no n’havia vist cap, però, després de consultar alguns companys, comentava que s’havia provat d’introduir la planta a un jardí de Göteborg i que no es podia excloure la possibilitat que la cultivés algun botànic aficionat. Era difícil que arrelés a Suècia perquè creixia en climes secs i, per tant, havia de conservar-se a cobert la meitat de l’any. Els terrenys calcaris no li anaven bé i es regava indirectament a través del subsòl humit. Calia aviciar-la.
El fet que fos una flor tan poc freqüent hauria d’haver facilitat que seguissim la pista fins a l’origen d’aquest exemplar concret, però a la pràctica va resultar una tasca impossible. No hi havia cap registre on fer la consulta, ni cap permís per investigar. Qualsevol grapat d’amants de les flors, encara que només fos un centenar de persones, podia haver tingut accés a llavors o plantes. I aquests la podrien haver intercanviat entre amics o comprat per correu procedent de qualsevol banda d’Europa, fins i tot dels antípodes.
Sigui com vulgui, només era una altra més en la sèrie de flors desconcertants que arribaven cada any per correu el primer de novembre. Sempre eren boniques i, generalment, poc freqüents, indefectiblement premsades i fixades sobre paper pintat amb un marc senzill de 29 × 16 centímetres.
El misteri de les flors mai no s’havia comunicat a la premsa; només unes poques persones en tenien coneixement. Trenta anys enrere, l’arribada de la flor era objecte d’una anàlisi exhaustiva (al Laboratori Forense de l’Estat, per part d’especialistes en empremtes digitals, grafòlegs, criminòlegs i un o dos familiars i amics del destinatari). Ara els actors del drama només eren tres: l’home dels aniversaris, cada dia més vell, l’excomissari i la persona que havia enviat la flor. Els dos primers, si més no, havien arribat a una edat en què ja es podien anar preparant per veure el grup encara més reduït.
El policia era un veterà molt bregat. Mai no oblidaria el seu primer cas, en el qual havia hagut de detenir un treballador completament borratxo i violent d’una subestació elèctrica abans que ferís algú. Durant la seva carrera havia engarjolat furtius, maltractadors, estafadors, lladres de cotxes i conductors ebris. S’havia hagut d’encarar amb lladres, camells, violadors i un pertorbat que posava bombes. Havia treballat en nou casos d’assassinat o homicidi sense premeditació. En cinc d’aquests casos, l’assassí havia trucat personalment a la policia i, ple de remordiment, havia confessat haver mort l’esposa, el germà o algun altre familiar. Dos més es van resoldre en qüestió de pocs dies. Per a un altre va caldre l’ajuda de la Brigada Nacional d’Homicidis i dos anys d’investigacions per resoldre’l.
El cas que feia nou es va solucionar per a satisfacció de la policia; és a dir, que van saber qui era l’assassí, però, com que les proves eren tan poc sòlides, el fiscal va decidir retirar els càrrecs. Per a consternació del comissari, finalment es va posar punt i final a l’assumpte. Però, fet i fet, mirant enrere, la seva carrera era impressionant.
Per bé que ell no se’n sentia precisament satisfet: el «cas de les flors premsades» l’havia estat empipant des de feia anys; un últim cas, irresolt i d’allò més frustrant. La situació era doblement absurda perquè, després de passar milers d’hores rumiant, durant el servei però també fora, només podia intuir que s’havia comès un crim.
Els dos homes sabien que qui fos que havia preparat les flors duia guants i que no hi hauria empremtes digitals ni al marc ni al vidre. El marc el podien haver comprat en una botiga de fotos o en qualsevol papereria d’arreu del món. Era molt senzill, no es podia seguir cap pista. La majoria de les vegades el paquet s’havia enviat per correu des d’Estocolm; ara bé, en tres ocasions s’havia fet des de Londres; en dues, des de París; en dues més, des de Copenhaguen; en una, des de Madrid; en una altra, des de Bonn, i en una altra més, des de Pensacola, a Florida. El comissari ho havia hagut de consultar en un atles.
Després de penjar el telèfon, l’home que feia 82anys va seure llarga estona tot contemplant la bonica però incomprensible flor, el nom de la qual encara desconeixia. Aleshores va alçar la vista cap a la paret del davant de l’escriptori. Hi havia penjades 43 flors premsades amb els seus marcs corresponents. Quatre rengleres de deu flors, i encara una altra a sota amb quatre flors més. A la filera de dalt de tot, l’espai número nou era buit. La «flor del desert» seria la número 44.
De cop i volta va esclafir a plorar. Aquest rampell d’emotivitat el va sorprendre, després de gairebé quaranta anys.
|
