 |
Charles Dickens
'El casalot'
Destino
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Destino
|
|
PREFACI
Fa uns quants mesos, en un acte públic, un jutge de la Cancelleria* va tenir l’amabilitat de fer-me saber, en qualitat de membre d’un grup d’uns cent cinquanta homes i dones gens ni mica suspectes de demència, que el Tribunal de la Cancelleria, tot i ser blanc del prejudici popular (moment en el qual em va semblar que el jutge clavava la vista en mi) era pràcticament net de tota màcula. Reconeixia que hi havia hagut alguna petita deficiència puntual en la seva activitat, però era una cosa que s’havia exagerat i que s’havia degut enterament a la «gasiveria de la societat», una societat que, pel que semblava, era culpable d’haver optat recentment i decididament per no augmentar de cap manera el nombre de jutges de la Cancelleria establert per... Ricard II, em fa l’efecte; però hauria pogut ser qualsevol altre.
Això em va semblar una atzagaiada massa grossa per incloure-la en el cos d’aquest llibre; altrament, n’hauria donat la paternitat al senyor Kenge o al senyor Vholes, de l’un o de l’altre dels quals hauria pogut néixer. En boca d’un dels dos hauria pogut enllaçar-lo amb una citació apropiada d’un dels sonets de Shakespeare:
L’afront que em taca el nom prové d’aquí;
d’aquí les marques del treball que he fet,
com qui tenyeix les té del que tenyí.
Compadiu-me i deixeu-me mostrar net.**
Com que és saludable, però, que la gasiva societat sàpiga què ha fet, i què fa encara, en aquest respecte, vull deixar dit aquí que tot el que s’exposa en aquestes pàgines sobre el Tribunal de la Cancelleria és, en substància, cert i conforme a la veritat. El cas d’en Gridley no difereix en essència d’un que va tenir lloc realment, i que va ser donat a conèixer per una persona desinteressada que a causa de la seva professió va seguir de prop tot aquest greuge monstruós des del començament fins al final. En aquests moments hi ha presentat un procés davant d’aquest Tribunal que es va iniciar fa quasi vint anys, pel qual han arribat a comparèixer entre trenta i quaranta advocats a la vegada, amb unes costes acumulades de setanta mil lliures; i que, tot i tractar-se d’un «procés amigable», ara no és pas (m’asseguren) més a prop de la seva conclusió que quan va començar. A la Cancelleria hi ha un altre procés famós, encara sense veredicte, que es va iniciar abans del final del segle passat i que s’ha menjat més del doble de setanta mil lliures en costes. Si em calguessin més fonts per a Jarndyce i Jarndyce, podria empedrar-ne totes aquestes pàgines, per a oprobi... d’una societat gasiva.
Només hi ha un altre punt sobre el qual voldria fer un petit comentari. La possibilitat del que s’anomena «combustió espontània» s’ha negat des de la mort del senyor Krook; i el meu bon amic el senyor Lewes (que no va trigar a descobrir que s’equivocava suposant que el fenomen havia estat abandonat per totes les autoritats) va publicar unes quantes cartes enginyoses adreçades a mi en el moment de ressenyar-se el cas en les quals sostenia que la combustió espontània no podia existir de cap manera.*** No cal dir que jo no induiria mai a error els meus lectors ni per mala fe ni per negligència, i que abans d’escriure aquella descripció em vaig preocupar per documentar-me’n. Hi ha una trentena de casos consignats, el més famós dels quals, el de la comtessa Cornelia de Bandi Cesenate, va ser minuciosament investigat i descrit per Giuseppe Bianchini, canonge de Verona i literat reconegut, que en va publicar un informe a Verona el 1731 que va ser reeditat posteriorment a Roma. Els fenòmens que, més enllà de tot dubte racional, es van observar en aquell cas són els mateixos fenòmens que es manifesten en el cas del senyor Krook. El següent cas famós en importància havia tingut lloc a Reims sis anys abans, i qui el documenta és Le Cat, un dels cirurgians de més anomenada que ha produït França. El subjecte era una dona, i el seu marit va ser ignorantment condemnat per assassinat; però, després d’interposar recurs davant una instància superior, va ser absolt, perquè va quedar demostrat que la dona havia tingut la mort que rep el nom de «combustió espontània». No considero necessari afegir a aquests fets notables i a la referència general sobre autoritats que es trobarà a la pàgina 601, les opinions i les experiències consignades per distingits catedràtics de medicina francesos, anglesos i escocesos en èpoques més recents; em limitaré a observar que no penso reconsiderar la meva posició fins que no hi hagi hagut una combustió espontània en massa de les proves en què s’acostumen a basar els fets humans.
En El Casalot m’he recreat premeditadament en el vessant romàntic dels esdeveniments quotidians. Em sembla que no havia tingut mai tants lectors com en aquest llibre. Tant de bo tornem a trobar-nos!
Londres, agost del 1853
----
* La Cancelleria (Chancery) va ser el tribunal més alt d’Anglaterra, després de la Cambra dels Comuns, fins a l’any 1873, i a partir d’aleshores va passar a ser una sala més del tribunal superior de justícia anglès. Dictava justícia a partir de la jurisprudència i la justícia natural (equity, per oposició a law o justícia legal), sobretot en herències, hipoteques i altres qüestions de dret civil. En temps de Dickens, la lentitud dels processos judicials de la Cancelleria era proverbial, i motiu d’escàndol públic.
** Sonet 111 (versió poètica de Gerard Vergés).
*** George Henry Lewes (1817-1878), filòsof i literat anglès i marit de George Eliot, defensava una opinió científica cada vegada més acceptada en aquella època, que era la negació del pretès fenomen de la combustió espontània humana, sobre el qual encara es va debatre acaloradament durant el tercer quart del segle XIX.
|
