 |
Jonathan Littell
'Les benignes'
Quaderns Crema
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Quaderns Crema
|
|
TOCCATA
Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d’una història ben fosca, però també edificant, un veritable conte moral, us ho asseguro. Potser resultarà una mica llarg, això sí; al capdavall van passar moltes coses, però si és que no aneu amb massa pressa, amb una mica de sort tindreu prou temps. I a més, us toca de prop: ja veureu com us toca de prop. No us penseu que us intento convèncer de res; al capdavall, les vostres opinions són cosa vostra. Si m’he decidit a escriure, després de tots aquests anys, ha estat per posar les coses a lloc de cara a mi mateix, no de cara a vosaltres. Durant molt de temps, ens arrosseguem per aquesta terra com una eruga, a l’espera de la papallona esplèndida i diàfana que portem en nosaltres. I després passa el temps, la nimfosi no arriba, constatem afligits que ens quedem en larva, ¿i què fer? El suïcidi, és clar, sempre és una opció. Però, francament, el suïcidi no em tempta gaire. Hi he pensat moltes vegades, no cal dir-ho; i si hi hagués de recórrer, vet aquí com ho faria: em posaria una granada arran del cor i marxaria enmig d’un gran esclat de joia. Una petita granada rodona de la qual trauria amb delicadesa el fiador abans de deixar anar l’espoleta, tot somrient davant el sorollet metàl·lic del ressort, l’última cosa que sentiria, a part dels batecs del meu cor a les orelles. I després, per fi, la felicitat, o si més no la pau, i les parets del meu despatx decorades amb pelleringues. Ja se n’encarregarien les dones de la neteja, que per això cobren; pitjor per a elles. Però, com ja he dit, el suïcidi no em tempta. No sé per què, però, hi ha alguna cosa, potser un vell fons de moral filosòfica, que em fa dir que al capdavall no som aquí per divertir-nos. ¿Per què hi som, doncs? No en tinc ni idea; per durar, segurament, per matar el temps abans que el temps ens mati a nosaltres. I en aquest cas, com a ocupació per a les hores perdudes, escriure n’és una de tan bona com qualsevol altra. I no és que tingui tantes hores per perdre, jo; sóc un home ocupat; tinc allò que se’n diu una família, un treball, unes responsabilitats, i tot això roba temps, i no en deixa gaire per explicar els records. I de records en tinc, i una quantitat considerable, a més. Sóc una veritable fàbrica de records. Em passaria la vida manufacturant records, per bé que ara pel que em paguen és per manufacturar randa. De fet, m’hauria pogut estar d’escriure. Al cap i a la fi, no és pas una obligació. Després de la guerra, vaig ser un home discret; gràcies a Déu, mai no he tingut necessitat, com alguns dels meus antics col·legues, d’escriure les meves Memòries a tall de justificació, perquè no tinc res a justificar, ni amb un propòsit lucratiu, perquè ja em guanyo prou bé la vida. Una vegada que vaig anar a Alemanya en viatge de negocis, estava parlant amb el director d’una important empresa de llenceria, a qui volia vendre randa. Li havia estat recomanat per antics amics; d’aquesta manera, sense haver de fer preguntes, tots dos sabíem a què atenir-nos, l’un amb l’altre. Després de l’entrevista, que s’havia desplegat de manera ben satisfactòria, es va aixecar per agafar un llibre de la seva biblioteca i me’l va regalar. Es tractava de les memòries pòstumes de Hans Frank, el General-Governador de Polònia; es titulava Davant el cadafal. «Vaig rebre una carta de la seva vídua», em va explicar el meu interlocutor. «Va fer editar l’original, que ell va escriure després del seu procés, pagant ella l’edició, i ara ven el llibre per subvenir a les necessitats dels seus fills. ¿S’imagina, arribar a aquest extrem? La vídua del General-Governador. Jo n’hi vaig encarregar vint exemplars per regalar-los. Vaig proposar igualment a tots els meus caps de departament de comprar-ne un. Em va escriure una carta d’agraïment d’allò més emotiva. ¿El va conèixer, vostè?» Vaig assegurar-li que no, però que llegiria el llibre amb interès. En realitat, havia coincidit breument amb ell, ja us ho explicaré potser més endavant, si tinc prou coratge. Però allà i aleshores, no hauria tingut cap sentit parlar-ne. El llibre, d’altra banda, era força dolent, confús, gemegaire, amarat d’una curiosa hipocresia religiosa. Aquestes notes meves potser també seran confuses i dolentes, però faré tots els possibles per ser clar; us puc assegurar que, com a mínim, estaran lliures de tota contrició. No em penedeixo de res: vaig fer la meva feina, això és tot; pel que fa a les meves històries de família, que potser també explicaré, només em concerneixen a mi; i per la resta, cap al final, segurament he forçat els límits, però aleshores no era ben bé jo mateix, vacil·lava i, a part d’això, al meu voltant tot el món trontollava; no vaig ser l’únic a perdre el cap, ho heu de reconèixer. D’altra banda, no escric per mantenir la meva vídua i els meus fills: sóc completament capaç de subvenir a les seves necessitats. No, si finalment m’he decidit a escriure, ha estat ben bé per passar el temps, i potser també per aclarir un o dos punts foscos, per a vosaltres potser i per a mi mateix. A més, crec que em farà bé. És cert que estic d’un humor més aviat apagat. Segurament és cosa del restrenyiment. Problema llastimós i dolorós i, a més, nou per a mi; abans, era tot el contrari. Durant molt de temps, vaig haver de passar per l’excusat tres o quatre cops al dia; ara, un cop per setmana seria una meravella. Em veig abocat a les lavatives, procediment desagradable com n’hi ha pocs, però eficaç. Perdoneu-me que us doni detalls tan escabrosos: bé dec tenir dret a plànyer-me una mica. I a més, si no ho podeu suportar, seria millor que us aturéssiu aquí. No sóc Hans Frank, jo, no m’agraden les seves maneres. Vull ser precís, en la mesura dels meus mitjans. Malgrat tots els revessos, i han estat nombrosos, no he deixat mai de ser dels que pensen que les úniques coses indispensables per a la vida humana són l’aire, el menjar, la beguda i l’excreció, així com la recerca de la veritat. La resta és facultativa.
Fa un quant temps, la meva dona va dur a casa un gat ne-gre, pensant sens dubte que em donava una alegria. No cal dir que no m’havia demanat abans la meva opinió. Es devia témer que jo m’hi negaria, els fets consumats eren més segurs. I, un cop allà, res a fer: les criatures plorarien, etc. Tanmateix, el gat en qüestió era força desagradable. Quan jo intentava acariciar-lo, en senyal de bona voluntat, ell corria a seure a l’ampit de la finestra i em mirava fixament amb els seus ulls grocs; si el tractava d’agafar en braços, m’esgarrapava. A la nit, al contrari, se’m venia a arraulir fet una bola sobre el pit, com una massa sufocant, i jo somiava que m’estaven ofegant sota una pila de pedres. Amb els meus records, ha passat una cosa una mica semblant. La primera vegada que em vaig decidir a posar-los per escrit, em vaig agafar unes vacances. Probablement, això va ser un error. Les coses, tanmateix, estaven ben encaminades: havia comprat i llegit una quantitat considerable de llibres sobre el tema, per tal de refrescar-me la memòria, havia dibuixat taules d’organització, establert cronologies detallades, i així successivament. Però amb aquelles vacances vaig tenir tot d’una massa temps, i em vaig posar a pensar. A més era la tardor, una pluja bruta i grisa despullava els arbres i jo m’anava enfonsant lentament en l’angoixa. Em vaig adonar que pensar no és bona cosa.
M’ho hauria pogut esperar. Els meus col·legues em consideren un home calmat, tranquil, reflexiu. Calmat, sí; però molt sovint durant el dia el cap em comença a rugir sordament com un forn crematori. Parlo, discuteixo, prenc decisions com tothom, però a la barra, davant el meu aiguardent, imagino que entra un home amb un fusell de caça i obre foc; al cinema o al teatre, em figuro una granada sense fiador rodolant sota les fileres de seients; a la plaça pública, un dia de festa, veig la deflagració d’un vehicle ple d’explosius, l’alegria de la tarda convertida en carnatge, la sang regalimant per l’empedrat, els trossos de carn encastats als murs o projectats a través de les finestres per anar a caure dins la sopa dominical, sento els crits, els gemecs de les persones amb els membres arrencats com les potes d’un insecte per un nen curiós, l’esbalaïment dels supervivents, un silenci estrany, com enganxat als timpans, l’inici de la llarga por. ¿Calmat? Sí, em mantinc calmat, passi el que passi, no exterioritzo res, em mantinc tranquil, impassible, com les façanes mudes de les ciutats sinistrades, com els vellets als bancs dels parcs amb els seus bastons i les seves medalles, com els rostres a flor d’aigua dels ofegats que no es troben mai. Seria del tot incapaç de trencar aquesta calma esgarrifosa, per molt que ho volgués. No sóc d’aquells que fan un escàndol per qualsevol cosa, em sé contenir. Però també a mi em reca. El pitjor no és necessàriament aquestes imatges que acabo de descriure; fantasies com aquesta m’acompanyen des de fa temps, segurament d’ençà de la meva infantesa, en tot cas des de molt abans que jo mateix em trobés al bell mig de l’escorxador. En aquest sentit, la guerra no ha estat res més que una confirmació, i m’he acostumat a aquests petits guions, els prenc com un comentari pertinent sobre la vanitat de les coses. No, el que va resultar penós, feixuc, va ser ocupar-se només de pensar. Considereu-ho: vosaltres mateixos, ¿en què penseu, al llarg d’un dia? En molt poques coses, de fet. Establir una classificació raonada dels pensaments corrents seria cosa fàcil: pensaments pràctics o mecànics, planificació dels gestos o del temps (exemple: posar a bullir l’aigua del cafè abans de raspallar-se les dents, però les torrades a fer després, perquè no triguen tant a estar a punt); preocupacions de feina; inquietuds financeres; problemes domèstics; fantasies sexuals. Us estalvio els detalls. Durant el sopar, contempleu el rostre envellit de la vostra dona, molt menys excitant que la vostra amant, però molt millor en tots els altres aspectes, què hi farem, així és la vida, i us poseu a parlar de l’última crisi ministerial. De fet, us és ben igual, l’última crisi ministerial, però ¿de què més es pot parlar? Elimineu aquest tipus de pensaments i estareu d’acord amb mi que no queda gaire cosa. Hi ha també, és clar, moments diferents. Inesperat, entre dos anuncis de detergent, un tango d’abans de la guerra, Violetta, posem per cas, i vet aquí que ressorgeixen el xipolleig nocturn del riu, els fanals de la taverna, la lleugera olor de suor a la pell d’una dona plena d’alegria; a l’entrada d’un parc, el rostre somrient d’un nen us evoca el del vostre fill just abans d’aprendre a caminar; al carrer, un raig de sol travessa els núvols i il·lumina les grans fulles, el tronc blanquinós d’un plàtan d’ombra: i penseu bruscament en la vostra infantesa, en el pati de l’escola on jugàveu a fer guerra xisclant de terror i de felicitat. Acabeu de tenir un pensament humà. Però això és molt infreqüent.
Ara bé, si se suspèn el treball, les activitats banals, l’agitació de cada dia, per lliurar-se amb seriositat al pensament, tot és molt diferent. Aviat les coses comencen a pujar en onades feixugues i negres. A la nit, els somnis es desarticulen, es despleguen, proliferen, i en despertar-se deixen una fina capa acre i humida dins el cap, que triga molt a dissoldre’s. Però que no hi hagi malentesos: no es tracta de remordiments. Això també existeix, sens dubte, no ho vull negar, però crec que les coses són força més complexes. Fins i tot un home que no ha fet la guerra, que no ha hagut de matar, experimentarà això de què parlo. Van retornant les petites maldats, la covardia, la falsedat, les mesquineses que tot home té. No és gens sorprenent, doncs, que els homes hagin inventat el treball, l’alcohol, la xerrameca estèril. No és gens sorprenent que la televisió tingui tant d’èxit. Resumint, em vaig afanyar a posar fi a les meves desafortunades vacances, era el millor. Ja tenia prou temps a l’hora de dinar, o al vespre un cop marxaven les secretàries, per gargotejar.
Una breu pausa per anar a vomitar i continuo. És una altra de les meves nombroses molèsties: de tant en tant, els àpats em tornen a pujar, de vegades de seguida, d’altres més tard, sense motiu. És un vell problema que em ve de llavors de la guerra, va començar cap a la tardor del 1941 per ser precís, a Ucraïna, a Kíev, crec, o potser a Jitomir. Segurament, ja en parlaré arribat el moment. De tota manera, amb el temps, ja m’hi he acostumat: em raspallo les dents, prenc una copeta d’alcohol i segueixo amb el que estava fent. Tornem als meus records. He comprat diversos quaderns escolars, de format gran però amb quadres petits, que tinc al despatx, dins un calaix tancat amb clau. Abans prenia notes a llapis en fitxes de cartolina, també quadriculades; ara he decidit de reprendre-ho tot i escriure d’una tirada. Encara no sé massa amb quin propòsit. En tot cas, segur que no per a l’edificació dels meus descendents. Si en aquest mateix instant em morís de sobte, per una crisi cardíaca, posem per cas, o una embòlia, i les meves secretàries agafessin la clau i obrissin aquest calaix, tindrien un autèntic xoc, pobres, i la meva dona també. Amb les fitxes de cartolina ja n’hi hauria de sobres. Caldria afanyar-se a cremar-ho tot per evitar l’escàndol. A mi em seria ben igual, ja fóra mort. I al cap i a la fi, encara que m’adreci a vosaltres, no va destinat a vosaltres això que escric.
El meu despatx és un lloc agradable per escriure, gran, sobri, tranquil. Parets blanques, pràcticament sense decoració, una vitrina per a les mostres; i, al fons, un gran finestral que dóna a la sala de màquines. Malgrat el doble vidre, la fressa incessant dels telers Leavers omple l’estança. Quan vull pensar, deixo la taula de treball per quedar-me dret davant el vidre, contemplo els telers arrenglerats als meus peus, els moviments segurs i precisos dels teixidors de tul, i em deixo bressar. De vegades baixo a passejar entre les màquines. La sala és fosca, els vidres, molt bruts, estan tenyits de blau, perquè la randa és fràgil, la llum la fa malbé, i aquesta lluïssor blavenca em relaxa. M’agrada perdre’m una mica en el batec monòton i sincopat que domina l’espai, una palpitació metàl·lica, en dos temps, obsessiva. Són de fosa, pintats de verd, i cadascun pesa deu tones. Alguns són molt antics, fa molt de temps que no es fabriquen; les peces de recanvi me les fan per encàrrec; naturalment, després de la guerra hem passat del vapor a l’electricitat, però sense tocar res de les màquines mateixes. No m’hi acosto per no embrutar-me: tantes peces mòbils s’han de mantenir constantment lubricades, però l’oli, és clar, espatllaria la randa, per això es fa servir grafit, una mina de plom triturada amb què l’operari va empolsinant els òrgans en moviment amb l’ajut d’una màniga, com un encenser. La randa en surt negra, i el grafit cobreix el terra i les parets, les màquines i els homes que les vigilen. Encara que no hi posi les mans al damunt gaire sovint, conec molt bé aquests grans enginys. Els primers telers de tul anglesos, secret gelosament guardat, van passar de contraban a França en vigílies de les guerres napoleòniques mercès a obrers que volien esquivar les taxes duaneres; va ser un lionès, Jacquard, qui va tenir la idea de modificar-los per produir randa, introduint-hi un seguit de cartrons perforats que determinen el patró. A la part baixa, les bobines alimenten de fil el teler; al cor de la màquina hi ha cinc mil bobines, l’ànima, muntades en un carro; després, un catch-bar (alguns termes els mantenim en anglès) ve a sostenir i gronxar aquest carro enmig d’una fressa hipnòtica, endavant i enrere. Els fils, guiats lateralment per les pentinadores de coure fixades sobre plom, seguint una complexa coreografia codificada per cinc o sis-cents cartrons Jacquard, teixeixen els nusos; un coll de cigne aixeca el rastell; i finalment apareix la randa, aràcnida, torbadora sota la capa de grafit que la cobreix, que va lentament a enrotllar-se en un tambor fixat al capdamunt del Leavers.
El treball a la fàbrica segueix una estricta segregació sexual: els homes creen els motius, perforen els cartrons, munten les cadenes, vigilen els telers i dirigeixen els que hi treballen; les seves dones i les seves filles, encara avui, són encarregades d’omplir les bobines, desgrafitadores, sargidores, encarregades de retallar els fils i planxadores. Les tradicions pesen molt. Els teixidors de tul, aquí, formen com una mena d’aristocràcia proletària. L’aprenentatge és llarg; el treball, delicat; al segle passat, els teixidors de tul de Calais arribaven a la fàbrica amb calessa i duien copalta, tractaven el patró de tu. Els temps han canviat. La guerra, deixant de banda alguns telers aprofitats per Alemanya, ha arruïnat la indústria. Ha calgut tornar a començar des de zero; avui, al Nord, ja només queden en funcionament uns tres-cents telers, on en funcionaven quatre mil abans de la guerra. Tot i amb això, en el moment de la represa econòmica, els teixidors es van poder pagar un automòbil abans que molts burgesos. Però els meus obrers no em tracten de tu. No crec que els meus obrers m’estimin. No hi fa res, jo no els demano que m’estimin. I jo tampoc no me’ls estimo. Treballem plegats, això és tot. Quan un empleat és conscienciós i aplicat, quan la randa que surt del seu teler demana pocs retocs, li concedeixo una prima a final d’any; en canvi, el que arriba a la feina tard, o begut, el sanciono. Amb aquesta base, ens entenem força bé.
Potser us preguntareu com he acabat en el camp de la ran-da. El cas és que jo era ben lluny d’estar predestinat al comerç. Vaig cursar estudis de dret i economia política, sóc doctor en dret, a Alemanya les lletres Dr. jur. formen legalment part del meu nom. Però és veritat que les circumstàn-cies m’han impedit de fer valdre el meu títol després del 1945. Si realment ho voleu saber tot, també era ben lluny d’estar predestinat al dret: quan era jove, desitjava per damunt de tot estudiar literatura i filosofia. Però no m’ho van deixar fer; és un altre episodi trist del meu relat familiar, potser ja en parlaré més endavant. En qualsevol cas, he de reconèixer que, per a la randa, el dret és més útil que la literatura. Vet aquí més o menys com van anar les coses. Quan tot va haver acabat, vaig aconseguir de venir a França i fer-me passar per francès; amb el caos que regnava en aquell moment, no resultava massa difícil, vaig tornar amb els deportats i ningú no feia gaires preguntes. Jo parlava, això sí, un francès impecable; la meva mare era francesa, vaig passar deu anys de la meva infantesa a França, hi vaig fer l’ensenyament primari, el secundari i el preuniversitari, i fins i tot dos anys d’estudis superiors a l’elsp, i com que m’havia criat al Sud, hi podia posar fins i tot un petit toc d’accent meridional, en qualsevol cas ningú no s’hi fixava, tot era realment un caos, em van rebre a Orsay amb una sopa i també amb uns quants insults, val a dir que no havia intentat fer-me passar per un deportat, sinó per un treballador de l’sto, i això als gaullistes no els feia gaire gràcia, i em van renyar una mica, a mi i a uns quants infeliços, abans de deixar-nos anar; per a nosaltres no hi va haver Lutetia, sinó la llibertat. No em vaig quedar a París: hi coneixia massa gent, i de la que no em convenia, vaig voltar per províncies, vivint de petites feines, aquí i allà. I després les coses es van calmar. Van parar de seguida d’afusellar la gent, aviat ni tan sols es van prendre la molèstia de ficar-la a la presó. Aleshores vaig començar a fer indagacions i vaig acabar trobant un home que coneixia. S’ho havia manegat bé, havia passat d’una administració a l’altra sense problemes; molt previsor, havia anat amb compte a no fer constar enlloc els serveis que ens feia. Al principi no em volia rebre, però quan a la fi es va adonar de qui era jo, va veure que no tenia elecció. No puc dir que fos una entrevista agradable; hi havia un clar sentiment d’incomoditat, de coerció. Però s’adonava perfectament del fet que tots dos teníem interessos en comú: jo, trobar una feina; ell, conservar la seva. Tenia un cosí al Nord, un antic comissionat, que estava tractant de posar en funcionament una petita fàbrica amb tres Leavers comprats a una vídua arruïnada. Aquest home em va contractar com a viatjant per vendre la seva randa. Aquesta feina m’horripilava; al final el vaig poder convèncer que li podria ser més útil en l’organització. I és cert que jo tenia una experiència apreciable en aquest àmbit, encara que no la pogués fer valer, com no podia fer valer el meu doctorat. L’empresa va créixer, sobretot a partir dels anys 50, quan vaig recuperar els meus contactes a la República Federal i vaig aconseguir d’obrir-nos el mercat alemany. En aquell moment, jo hauria pogut tornar tranquil·lament a Alemanya: molts dels meus antics col·legues hi vivien sense cap problema, alguns després de purgar una petita pena, d’altres ni tan sols això. Amb la meva carrera, hauria pogut recuperar el meu nom, el meu doctorat, reclamar una pensió d’excombatent i d’invalidesa parcial, i ningú no s’hi hauria fixat. No hauria trigat a trobar feina. Però, em deia, ¿quin interès hi tenia? En el fons, el dret no em motivava més que el comerç, i a més havia acabat agafant-li el gust a la randa, aquesta encisadora i harmoniosa creació de l’home. Quan vam haver comprat prou telers, el meu cap va decidir d’obrir una segona fàbrica, i me’n va confiar la direcció. Aquest és el lloc que ocupo des d’aleshores, tot esperant la jubilació. Mentrestant m’he casat, amb una certa repugnància, és cert, però aquí, al Nord, resultava gairebé necessari, una manera de consolidar la meva posició. La vaig escollir de bona família, relativament bonica, una dona com cal, i de seguida li vaig fer una criatura, per la cosa de tenir-la ocupada. Malauradament, va tenir bessons, es veu que això és corrent a la família, a la meva, vull dir, jo, amb un sol marrec ja n’hauria tingut prou. El meu cap em va avançar diners, vaig comprar una casa confortable, a prop del mar. Vet aquí com vaig caure en la burgesia. De tota manera, era el millor. Després de tot el que havia passat, necessitava calma i regularitat. El curs de la meva vida m’havia escapçat els somnis de joventut, i les meves angoixes s’havien anat consumint lentament, d’un extrem de l’Europa alemanya a l’altre. Vaig sortir de la guerra com un home buit, amb només amargor i una llarga vergonya, com sorra que xerrica entre les dents. Així doncs, em convenia una vida conforme a totes les convencions socials: una moma confortable, per bé que de vegades la contempli amb ironia, i de vegades amb odi. A aquest ritme, espero un dia assolir l’estat de gràcia de Jérôme Nadal, i no aspirar a res, si no és no aspirar a res. Vet aquí que em torno llibresc; és un dels meus defectes. |
