| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Anar a portada | Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | Biblioteca | divendres, 29 de març de 2024


 LLIBRE DE LA SETMANA 20/04/2007 13:58 

August Rafanell
'La il·lusió occitana'

Quaderns Crema

----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Quaderns Crema
 

L’11 de juliol de 1933 a 'The Morning Post' no li faltaven temes per omplir les seves planes d’informació estrangera. N’hi havia tant d’interiors com d’exteriors. Europa bullia en el deliri, amb la crisi econòmica generalitzada i el declivi del parlamentarisme burgès. A Alemanya, Hitler acaba d’assumir els plens poders i falta ben poc perquè el seu Partit Nazi sigui declarat partit únic. Els carrers de Berlín presencien la crema de les obres de Heine, de Marx, de Kafka, de Freud, d’Einstein: d’un segle de vida europea La nit feixista comença a caure sobre el Vell Continent. L’editorial de 'The Morning Post' tenia motius per pronunciar-se sobre tot allò i més. Tanmateix, l’11 de juliol el rotatiu no es decanta per cap d’aquelles eleccions peremptòries; opta per un estrambòtic article titulat «Troubadours and water butts», o sigui, literalment, «Trobadors i bótes». En dono la traducció completa:

És una paradoxa que, mentre els polítics intenten anivellar el mapa per tal que el comerç hi pugui circular lliurement, en diversos llocs uns patriotes tenaços treballen per fer créixer petits grups nacionalistes. Tan ràpid com el món s’escarrassa per aconseguir un sol domini, els sentiments responen amb un altre petit reialme. Aquest costum només pot acabar amb algú declarant-se Estat autònom i posant duanes al jardí de darrere de casa.
Que qualsevol pretext servirà per a aquesta determinació és obvi, ateses les aspiracions d’Occitània, un nou país del qual els poetes i estudiants de França i Espanya estan decidits a retraçar amb les fronteres dels trobadors. Les fonts del seu nacionalisme són del segle xii, i, si els patriotes del sud se’n surten, en aquest costat del canal hi haurà un risc greu que Northúmbria i Mèrcia es puguin independitzar.
La feblesa del moviment a la Provença, el Llenguadoc, Catalunya i altres províncies consisteix a pensar que es podrà restablir el reialme dels trobadors; és impossible de reproduir-ne els cants. La raça de nobles que cantaven matí i tarda cançons a les corts s’ha esvaït, com les mateixes corts. ¿Una orquestra moderna pot atreure amb la seva crida melodiosa 23 prínceps regnants? Primer els haurien de trobar. Avui ningú no esperarà, com Guillem IX, duc d’Aquitània, de vagar per la Terra per seduir les senyores. Les senyores riurien i engegarien el gramòfon. Ai las, aquest temps desproveït de reverències! L’epitafi de la joglaria ja està escrit en un quartet cantat pels nens:

Alegrement, els valsos dels trobadors al voltant de la bóta,
cantant «amor veritable, vine, vine amb mi».
Suaument, un tros de rajol els cau sobre la clepsa.
L’ancià observa des d’un roure vell.

El mateix Guillem no podria haver tolerat aquest tractament.

Un fantasma recorria Europa, revestit amb la capa del nacionalisme ètnic. La ironia que destil·la el redactor de l’editorial de 'The Morning Post' frega el sarcasme. La pura conya. El sentiment que li inspiren aquells «poetes i estudiants» de Provença, Llenguadoc i Catalunya que s’acabaven de reinventar una pàtria tira cap a una mena de condescendència, la condescendència més british que ens puguem imaginar. Per a un londinenc-tipus, la colla dels anomenats occitanistes no podia figurar sinó com una colla de sublims somiatruites, tan tenaç com ridícula. El pretext que aquells activistes de la memòria feien servir ja ho deia tot: la resurrecció d’una comarca arcaica; per tant, purament imaginària. En això feia pensar «Occitània». ¿En això i en res més? Em penso que no. Si el moviment occitanista s’hagués percebut com una simple facècia tartarinesca, no quedaria justificat ni l’espai ni l’esforç retòric que li concedeix 'The Morning Post'.
Fins i tot un anglès cosmopolita havia de tenir dificultats per situar, no dic la topografia, sinó el sentit d’aquell editorial. Fora que, de l’anècdota local que pretenien descriure, se’n desprengués un «risc» general. El projecte d’«Occitania» revelava un mal del temps. Primer de tot, advertia els vigilants de l’imperi més imperi que, al mateix cor d’Europa, el problema de les nacionalitats no havia quedat resolt. La repesca de les al·lusions als regnes alto-medievals de Northúmbria i Mèrcia podia fer somriure el lector mitjà de la city. Però el més probable era que, tot seguit, aquella referència cultural es transformés en una lleu punxada de pànic; que fes pensar al lector euroescèptic en els altres «petits reialmes» que vivien encoberts arreu, també (¿per què no?) dins el Regne Unit. Occitània evocava un fantasma que, a pesar del diktat de Versalles, encara recorria Europa.
L’editorial de 'The Morning Post' deu voler filtrar britànicament un altre motiu de preocupació. El campanar trobadoresc projectava una ombra prima i borrosa, però resultava innegable que, aquella ombra, es trobava a la vista de qui la volgués veure. A l’altra banda del Canal, emergia un problema—un petit problema, certament—amb què pocs britànics comptaven. Sorgia un problema que, no perquè anés en contra de la integritat de la veïna França, havia de ser tingut per un bon problema. Menys encara per aquell sector d’anglesos que, com els de 'The Morning Post', «remained faithfully Francophil». Algun incaute lector del vell diari conservador es podia consolar pensant que, després de tot, es tractava d’una pústula diminuta i local. Però, un cop hagués llegit l’editorial, el mateix lector havia de canviar de parer.
Perquè, en aquell mateix número, el diari 'The Morning Post' publica l’article de fons que va ser el desencadenant del rar text dels trobadors i les bótes. Es tracta de la crònica que va enviar des de Barcelona un anònim corresponsal, que exposava les bases del moviment que s’hi acabava de crear arran de les festes del centenari de la Renaixença. El títol de l’article ja resulta prou expressiu, i el mapa que l’acompanya devia fer saltar més d’un de la butaca: «“Occitania”. A New “Nation” for Europe. The land of the troubadours. Franco-Spanish Mouvement». No cal pas que el tradueixi. Després ve la reproducció del mapa de la SEO, ben contornat i adaptat a l’anglès. El text íntegre diu més o menys el següent:

S’ha presentat una nova i extensa potència a Europa: el territori s’anomena Occitània, el seu llenguatge és un conjunt de dialectes i té el seu propi himne nacional. Si en els consells i conferències mundials esdevindrà una potència de primera classe o bé només una de segona, només el futur ho dirà.
Aquesta afirmació pot fer creure que s’està a punt de llegir una novel·la sobre una nova Ruritània. Tot i això, per molt ridícula que pugui semblar aquesta idea al lector corrent, és una realitat candent en les imaginacions d’alguns estudiants, poetes, intel·lectuals i revolucionaris.
El nou país, tal com és representat al mapa adjacent, està format per la part d’Europa que s’estén del Loira fins a l’Ebre i de l’Atlàntic fins als Alps; un país que, segons els coneixements d’un home corrent, políticament pertany en part a França i en part a Espanya, i es compon d’habitants de races, llengües i civilitzacions molt diferents.
Tot i això, segons el parer d’un grup d’estudiants entusiastes de les universitats de Montpeller, Marsella, Barcelona i València (que, a pesar de trobar-se al sud de l’Ebre, és inclosa a Occitània), aquest país és una entitat nacional definida, i s’han compromès a treballar per aconseguir-ne la unió política.

L’idioma comú

L’únic vincle d’unió actual i visible entre aquestes províncies de França i d’Espanya és que la majoria dels seus habitants parlen un llenguatge comú, o més aviat, els dialectes d’aquest idioma, que és anomenat provençal, llemosí, català, valencià o mallorquí, segons el lloc, i que diversos segles enrere era anomenat «llengua d’Oc» i donava nom a la part sud de França, de la qual Tolosa és la capital.
Tota la gent culta és bilingüe i generalment parla espanyol o francès, excepte a Catalunya.
Els protagonistes del moviment han caigut en l’error sorprenent, però comú, de creure que el llenguatge és en si mateix el guia de les races, encara que en aquest punt no han estat raonables, perquè hi han inclòs Gascunya, el llenguatge de la qual és totalment diferent de la llengua d’Oc.
Reivindiquen amb raó que el seu llenguatge, o més aviat el llenguatge matriu dels diversos dialectes, va ser l’idioma en què cantaven els trobadors, i aquest fet aporta la quantitat de romanticisme indispensable que un moviment d’aquestes característiques requereix per estimular la inspiració.
Els profetes principals d’aquest moviment són el poeta català Aribau, que va viure fa un segle, i Mistral, el poeta de la Provença, el poema «La copa santa» del qual ha estat pres com a himne nacional d’Occitània, no sense falsificar-lo en part, substituint en el text «provençals» per «occitans», una paraula inventada després dels temps de Mistral.

Les forces del trencament

A part de l’aspecte purament intel·lectual d’aquest moviment, que és indubtablement innocent i legítim, un no pot sinó especular respecte a la seva sobtada aparició a la superfície d’una Europa en aquests moments agitada, i preguntar-se si no es tractarà d’un altre d’aquests moviments de trencament que apunta a l’estabilitat i l’hegemonia política de França i Espanya, una de les forces independentistes que estan treballant amb diligència per pertorbar el ja prou inestable equilibri d’Europa. En aquest projecte s’estan gastant grans quantitats de diners, però el seu origen és obscur.
El moviment occità té suport especialment a Catalunya; l’adquisició recent d’autonomia hi ha fomentat els ànims de separació de la resta d’Espanya, i ha donat un gran impuls a la llengua catalana i a la idea d’una nacionalitat pròpia.
Els líders del moviment català han descobert recentment un període català de renaixença que data de cent anys enrere, per la qual cosa han trobat necessari formar un marc literari i cultural, i vincular-hi el moviment d’Occitània. Dos dels inspiradors d’aquesta renaixença es diu que són Mistral, el poeta provençal, i el nostre Sir Walter Scott, que, si visqués, sens dubte quedaria astorat d’escoltar que el seu nom ha esdevingut un instrument en la política del nou Estat de Catalunya.
El moviment occità té la limitació de ser sobretot una il·lusió, perquè la seva realització significaria no res menys que la desmembració de França i d’Espanya i l’arrasament dels Pirineus, per no mencionar la conciliació de moltes diferències culturals i racials que són evidents a l’observador més superficial.

Les ironies s’han esfumat en tot i per a tot. Com és fàcil deduir, l’editorial d’abans responia a l’expectativa creada per una crònica tan perfectament seriosa com la d’ara. Seriosa i alarmant. Val la pena que en repassem els continguts, tot i que el missatge que s’hi dicta ressalta per la seva inequívoca transparència. En primer lloc, res de «petit reialme». Occitània apareix aquí com una «nova i extensa potència a Europa». ¿Com una altra «Ruritània»? El símil no és pas fortuït. El 1933, a la conca del Ruhr s’estava condensant un espai de disputa interestatal. Els resultats són prou coneguts. Com en la fantàstica «Ruritània», la realitat occitana només es covava en la imaginació d’uns pocs utopistes. En aquest cas, però, es tractava d’una «realitat candent». Les diferències de «races, llengües i civilitzacions» que s’apreciaven en el seu si no impedien pensar en els termes d’«una entitat nacional definida», d’una eventual «unió política» emmarcada per un «llenguatge comú, o més aviat dialectes d’aquest idioma». La vella «llengua d’Oc», que antany havia tingut per capital Tolosa, feia d’insígnia del moviment. Perquè continuava sent un idioma viu en tot el seu territori, i perquè a Catalunya fins i tot ho era en exclusiva. L’oficialitat lingüística recuperada amb la Generalitat suscitava en el corresponsal de The Morning Post el miratge de l’eradicació del bilingüisme. A la resta del territori, o sigui, tant a València i les Balears com als territoris sud-francesos, es produïa el que avui en diríem un estat de postració relativa.


Però anem al que més ens hauria d’interessar. L’error de càlcul que detecta el comentarista anglès de The Morning Post entre els occitanistes no residia pas en l’apreciació d’un mapa lingüístic comú per a catalans i llenguadocians. L’error principal consistia en el fet d’incloure Gascunya dins el conjunt d’Occitània, perquè el seu llenguatge era «totalment diferent de la llengua d’Oc». Per al repòrter anglès, això devia ser així a causa d’unes poques raons no declarades, però que ens són fàcils d’identificar. Devia ser així perquè, si el moviment occitanista recolzava en la geografia dels trobadors, un concurrent neutral podia tenir la sensació que els gascons i el seu lengatge stranh no havien arribat a participar mai de la vella irradiació del trobar.
Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000