----------
+ Fitxa de l'editorial
+ La Magrana
|
|
L’escalada
Els graons del conflicte
El món és semblant a una escala: uns pugen
i uns altres baixen.
rabí Tankhumà Bar Abba, s. IV
Primer graó: l’odi entre Àsia i Europa
Com a bones veïnes, Àsia i Europa es detesten i sempre s’han fet la guer-ra. De temps antics, en l’èpica d’Homer veiem com els grecs passen a mata-degolla Troia, primera ciutat d’Àsia. Més endavant ve el contraatac i són els perses que envaeixen Grècia: les guerres mèdiques tenyeixen de sang la Mar Egea. Després ve la revenja: Alexandre el Gran esclafarà impetuosament l’imperi persa i imposarà l’hel·lenisme des dels Balcans fins a l’Indus i les profunditats de les estepes centreasiàtiques. La reacció d’Àsia arribarà amb els parts, que rebutgen l’hel·lenisme i el fan recular fins a l’oest del riu Eufrates al segle ii aC. Ells, des de les profunditats de Pèrsia, obligaran Europa —a partir d’aquest moment encarnada per les legions romanes— a atrinxerar-se i menar des d’aquest riu mesopotàmic una salvatge guerra de desgast que farà anar de gambirot molts dels cèsars romans. L’any 113 dC l’emperador Trajà, després d’haver pacificat l’imperi romà, decideix solucionar definitivament «el problema part» i engega una ambiciosa i espectacular campanya d’invasió de l’Orient. El seu somni és —com féu Alexandre— que Europa penetri a l’Àsia fins a l’Indus. Trajà concentra un exèrcit immens —fins a onze legions i tropes auxiliars!— i amb embranzida, en un passeig militar triomfal sense gaire resistència, aconsegueix que les viles i les regions que banyen l’Eufrates i el Tigris ajupin l’esquena (114 dC): els parts fugen a la desbandada vers els Zagres abandonant tota la Mesopotàmia en mans de les àligues de Roma. Tanmateix, un element inesperat a la rereguarda faria esclatar en mil bocins aquests èxits militars i la seguretat de tot l’imperi: els jueus.
Segon graó: L’opressió i la revolta dels jueus
Israel, eliminat com a entitat política l’any 70 dC després d’una infructuosa i brutal revolta contra Roma, sobrevivia depauperat en petites comunitats disperses per tota la geografia de la Mediterrània. La dispersió forçada i l’assentament obligatori lluny del seu país d’origen —la dolorosa Diàspora— els havia fet presents arreu, des d’Hispània fins a Grècia, des de les Gàl·lies fins a les ribes de la Mar Negra, o als deserts de les províncies de Numídia. Reduïts sovint a l’esclavitud, amb un tracte fiscal discriminatori, així com mancats del que gaudien altres comunitats sotmeses dins l’imperi, els jueus covaven de bell nou ànsies de revolta. La massiva mobilització de tropes feta per Trajà a fi de desempallegar-se de l’amenaça parta buidà de soldats moltes províncies de l’imperi, especialment l’Orient. L’oportunitat estava servida. L’ocasió era propícia. I fou un ara o mai.
L’any 115 dC, quan Trajà combatia aferrissadament al curs mig de l’Eufrates contra Cosroès, el rei dels parts, les comunitats jueves de Cirenaica, d’Egipte, de Xipre, de Palestina i la Mesopotàmia, fartes de ser sempre l’ase dels cops, es revoltaren de sobtada. Els aldarulls començaren a la Cirenaica: els jueus se sublevaren contra la població grega i proclamaren el seu cabdill, Luqua, rei d’Israel. La reacció grega fou imminent: a Alexandria, la comunitat jueva fou massacrada i la seva fastuosa sinagoga quedà reduïda a pura cendra. Els jueus revoltats, empesos per un fervor messianico-nacionalista, avançaren fins a Egipte, sobretot, per venjar els seus coreligionaris d’Alexandria i, arribats tumultuosament al país del Nil, es lliuraren a tot tipus d’atrocitats, al saqueig, i a la profanació de nombrosos temples egipcis. Animades per aquests èxits, pel desordre regnant i per la impotent resposta de les autoritats romanes, les comunitats jueves de Palestina també es mobilitzaren i alliberaren les restes del temple de Jerusalem, mentre que a Mesopotàmia, l’aixecament jueu empenyé també a la població local contra la presència dels legionaris romans. Trajà, atrafegat amb els parts al front oriental, no comptava trobar-se entre l’enclusa i el martell amb una sublevació a la seva esquena que, a més, feia perillar tot l’imperi. Un calfred d’horror recorregué l’espinada dels romans.
L’univers —tal com remarcà Sèneca— és fet d’elements oposats. I si en la lluita que enfronta dos contraris —parts i romans— se n’hi afegeix un altre —els jueus—, l’equilibri dualista es trenca i el caos s’empara de tot. Roma hagué de frenar la campanya oriental i recular per apagar els focs que cremaven en la seva rereguarda. El somni de Trajà i d’Europa, s’esvaí en un tres i no res i l’Àsia somreia davant tal vençó. Les legions feren mitja volta i deixaren caure tot el seu pes contra les comunitats jueves arreu de l’imperi: els jueus foren perseguits i eliminats amb furor a Cirene i a Egipte pel legat imperial Marc Turbó; a Xipre foren reduïts a esclavitud, expulsats definitivament de l’illa i el seu rei —un tal Artemió— fou executat amb mil turments; Trajà ordenà Llucià Quiet de reprimir sense pietat les comunitats de Judea, Síria i Mesopotàmia. Els combats i les exterminacions es perllongaren dos anys (fins al 117 dC), al cap dels quals Roma havia entès, per la via de l’ensurt, que tenia els enemics dins de casa. Fins aquell moment Roma sempre havia anat lluny a lluitar contra els bàrbars que amenaçaven les fronteres. Ara prenia astoradament consciència que els enemics no eren només fora sinó també dins seu i pertot, en cada port, en cada ciutat, en cada carrer. Aquí nasqué una perpètua desconfiança envers l’element jueu i s’afaiçonà amb precisió el tòpic del traïdor que havia de perdurar tants segles.
Tercer graó: la revenja d’Àsia
Fins al segle iv, Roma, hereva dels estats grecs i de la cultura hel·lenística, defensà la frontera de l’Eufrates com a línia divisòria d’Europa i d’Àsia davant el perill sempre insistent dels iranians, primer parts i després sassànides. Quan l’imperi romà es cristianitzà de la mà de Constantí el Gran, la lluita contra el món iranià prengué un to marcadament confessional. L’any 395 l’imperi romà es convertí en Bizanci i passà a ser sinònim d’ortodòxia cristiana, mentre que a Iran, els sassànides havien fet oficial la fe i el culte zoroàstric. Europa adorava una creu, Àsia un foc i, l’una a l’altra, es feien la garseta. La qüestió de l’Orient, fins aquests moments simplement ètnica i cultural, esdevingué un conflicte religiós: cada batalla, cada invasió, cada algarada, i cadascuna de les morts en cada bàndol, foren santes. En aquests segles d’enfrontaments, a la frontera de l’Eufrates ja no lluiten europeus contra asiàtics, ans cristians i zoroastrians disparant-se rocs i sagetes de foc des de les palissades erigides a les ribes. Indiferent i blau, el riu fluïa corrent avall entre extensos camps de màrtirs.
L’any 610, el rei sassànida Cosroès II —com un nou príncep asiàtic de les tenebres— desfermà amb ràbia destructora una invasió de grans dimensions contra l’imperi bizantí. Assedegats de sang i de revenja, els perses feren abat de tot el que trobaren al seu pas, i en pocs anys d’algarades salvatges i d’horror, l’autoritat bizantina sobre Síria i l’Anatòlia s’esfondrà com un fràgil castell de cartes. Grans capitals cristianes, com Antioquia o Damasc, quedaren reduïdes a les cendres. L’any 614 el general persa Xarbaraz ocupà Palestina. Els jueus, que en silenci i en la clandestinitat havien suportat l’oprobi de tants anys d’ocupació i discriminació per part de les autoritats bizantines, el reberen amb els braços oberts com un llibertador. Les hosts de Xarbaraz s’afollaren especialment sobre les zones rurals tot incendiant les esglésies que trobaven, i els jueus, a so de tabals, ho celebraven. Només l’església de la Nativitat de Betlem fou respectada perquè en el mosaic de la porta d’entrada es representaven els tres Reis Mags abillats amb robes perses. El 15 d’abril Xarbaraz assetjà Jerusalem. El patriarca ortodox Zacaries es prengué a dents les negociacions de rendició a fi d’estalviar que els perses passessin a mata-degolla la ciutat, però la població cristiana refusà de capitular tan dòcilment i decidí de plantar cara. Tanmateix, el 5 de maig, amb l’ajut d’alguns jueus intramurs, les portes de la muralla de Jerusalem es badaren davant la febre anihiladora dels sassànides: amb les cases i les esglésies en flames, la població cristiana fou degollada sense miraments a mans dels soldats perses i també dels jueus. Les cròniques conten que la matadissa fou general, la devastació, violenta, l’horror, protagonista. Seixanta mil cristians foren morts i més de cinc mil fets presoners, esclavitzats i venuts per tots els mercats de l’Orient. Hom havia ben amagat enterrades les relíquies sagrades de la ciutat —la vera Creu i els instruments de la Passió—, però, descobertes, van ser enviades com a botí de guerra juntament amb el patriarca Zacaries vers l’est, com un present per a la reina cristiana de Pèrsia, la nestoriana Miriam. L’Àsia zoroastriana tornava a somriure satisfeta. L’Europa cristiana batia de dents davant tanta feresa.
Quart graó: La reacció europea
La caiguda de Jerusalem sotragà l’Europa cristiana. A tant d’acarnissament, però, la reacció: Heràclit, finalment, reuní tropes i exèrcits i, consagrant-se a Déu, enfilà la ruta vers l’Orient com un guerrer cristià que es disposa a lluitar contra les forces del maligne i a vèncer-les . Del 622 al 628 capitanejà amb èxit una guerra santa que li permeté de recuperar la majoria de territoris caiguts desastrosament en mans dels perses. Europa es creixia. L’any 630 féu capitular els sassànides i es féu tornar la relíquia de la Santa Creu que, amb tota pompa i solemnitat, traslladà de bell nou al Sant Sepulcre de Jerusalem. Enmig de les celebracions d’aquells dies feliços, però, Heràclit s’assabentà d’una profecia que anunciava que una raça circumcisa arruïnaria tot l’imperi. Convençut que es referia als jueus, els obligà en bloc a batejar-se. La negativa de moltes comunitats provocà violents avalots antijueus i les consegüents matances arreu de l’imperi en venjança pel rol jugat durant les invasions perses. Mentre Heràclit brindava content i rebia ambaixades estrangeres que el congratulaven per haver recuperat Jerusalem i haver sotmès l’Àsia a servitud, Aràbia s’unificava sota l’encís de les paraules d’un profeta.
Cinquè graó: Al·là és gran
Mentre una Pèrsia derrotada i un victoriós però esgotadíssim imperi bizantí feien les paus a fi de restablir la gastada frontera al llarg del riu Eufrates, l’Àsia preparava una última sorpresa: al sud, un país de tribus beduïnes es federava al voltant de les idees de Muhàmmad, un mercader de la Meca que predicava una religió simple i efectiva: l’islam. L’any 622, l’any de l’Hègira, només el secundaven alguns companys i familiars. Deu anys més tard, el 632, l’any de la seva mort, Muhàmmad ja s’havia convertit en senyor de tot Aràbia i els exèrcits àrabs traspassaven les fronteres del país de les arenes per fer-se amos i senyors del món i engolir, de primer, perses i bizantins. Àsia ensenyava de nou les dents: els musulmans envaïren primer el Pròxim Orient, després el nord d’Àfrica, i finalment penetraren Europa per la península Ibèrica fins a Poitiers. Àsia venjava Troia al cor de França.
La reconquesta bizantina dels territoris de Síria i Palestina se n’anà ràpid en fum. En pocs anys —i en molts indrets sense cap combat— els musulmans s’empararen còmodament de la zona: el 634 de Palestina, el 635 de Damasc, el 638 de Jerusalem, el 643 d’Alexandria i de tot Egipte... El triomf de l’islam fou aclaparador i capavallós perquè encarnava la repulsa de l’Orient i d’Àsia envers l’Hel·lenisme i envers, sobretot, la darrera expressió d’aquest hel·lenisme que fou el cristianisme ortodox dels bizantins. L’imperi grecoromà d’Orient es presentava a l’Àsia sota la forma d’un credo rígid i postís que feia per imposar-se perseguint totes les formes d’heretgia a cops de creu i amb execucions sumàries. Àsia responia amb els mots en arabesc d’un Alcorà alliberador que també aixoplugà els cristians sectaris nestorians i monofisites coptes o sirians. Aquests cristians perseguits com heretges i víctimes de la política repressora de l’ortodòxia dictada des de Constantinoble saludaren animosos l’arribada dels exèrcits musulmans, així com també ho féu un altre element especialment maltractat pels bizantins: els jueus. Les comunitats jueves esteses per Síria i Palestina prengueren partit pels invasors i allà on pogueren, tot fent un vaitot, els obriren portes i muralles. Sempre entre dos llustres, arrecerats rere els batents, els jueus permeteren que per sorpresa els soldats àrabs entressin en tropell i ocupessin les ciutats, les viles i els castells al crit d’«Al·là és gran!».
Sisè graó: La follia del califa Al-hàkim
Els successors de Muhàmmad, els califes, conformaren en pocs anys un immens imperi que unificà sota la bandera de l’islam milers de quilòmetres des dels Pirineus fins a les ribes del Ganges, a l’Índia. Som a l’any 717: de l’imperi persa dels sassànides no en deixaren canya dreta, i els dominis bizantins quedaren reduïts a la península Anatòlica i a una Constantinoble sangglaçada que implorava de genollons a Déu que allunyés els guerrers àrabs que li martellejaven les muralles. Tanmateix, aquest puixant imperi musulmà creat pels primers califes i les dinasties posteriors dels omeies i els abbàssides, talment com un arbre embriagat de la seva pròpia fruita, en només dos segles féu fallida i patí la dolorosa fitna, la dissensió interna: les pugnes religioses entre sunnites i xiïtes l’afebliren políticament, i a finals del segle ix l’imperi s’havia esberlat igual que una fina porcellana que se’ns escapés dels dits. D’un dels bocins, enmig del desgavell, emergí a Egipte la folla autoritat d’un califa fatimita: Al-Hàkim bi-amr Al·là (975-1021), un personatge perillós i excèntric, un maníac delirant que inaugurà, a ulls dels cristians, el regne de l’Anticrist. Per als terrors medievals de l’any 1000, un monstre. Al·là crea el que vol, diria un poeta.
Arribat al tron amb només onze anys, el califa Al-Hàkim exercí la seva autoritat eixelebradament i amb un despotisme fora mida. El seu regnat, descrit en les fonts medievals com un cúmul de barbaritats i de crueltats mai no igualades en la història de la humanitat, fou una època tràgica al Pròxim Orient. Pel seu capteniment insà i la seva megalomania hom el compara a Cal·lígula. Per l’incendi indiscriminat del Caire un dia que tenia fred, a Neró. La seva personalitat, estranya i inexplicable, és plena de contradiccions flagrants i la seva política, a la llum de les disposicions que prengué i les mesures que aplicà, fou filla directa del gust per la tirania, de les supersticions, dels capricis i dels antulls més extravagants: un dia prohibia menjar tramussos o petxines, un altre dia —misogin com era— prohibia que els sabaters cosissin babutxes per a dones a fi que elles no sortissin mai al carrer. Un vespre li recava de proscriure el consum de vi, i un matí abominava de la col roja o de les faves i les interdeia amb penes severes de suplicis i de mort per a qui en cuinés o en mengés. Un dia que es llevava de bon humor feia omplir el Nil de flors perquè un riu de pètals travessés la seva capital, i un dia de mal humor feia escanyar totes les concubines del seu harem o bé obligava a sodomitzar els seus visirs. Per a commoció de la majoria dels fidels, de tant en tant prohibia el dejú del mes de Ramadà i els pelegrinatges a la Meca, i un dia havia d’autoproclamar-se déu i fer cantar el seu nom des de tots els minarets del Caire: ni Al·là se salvà de la seva follia desfermada. Un jueu egipci del segle xvii, Josep ben Isaac ben Sambari, en la seva crònica el descriu de la següent manera: «Estava trastocat i era un home de rivalitats. Es va nomenar ell mateix Déu i va ordenar que l’adoressin. Tots els súbdits del rei s’agenollaven i es prosternaven davant d’ell, ja que així els ho havia manat i els ho havia decretat. Quan era evocat el seu nom a la mesquita s’alçaven amb por i temor per honorar-lo. Un dia aparellà la seva somera per muntar-la. L’acompanyaven dos nois. Anaven fent camí i tot d’una va baixar de la somera, va degollar un dels dos nois i en va llançar les entranyes per terra. Es va rentar les mans de la seva sang i digué als presents: “No us sorprengueu per això perquè tinc una gran solució”. Va decretar que no mengessin ni llavors, ni mulukhia, ni suc de raïm fresc ni dessecat i els va prohibir per plaer tot el que veiessin o trobessin que no haguessin treballat, no fos cas que morissin d’una mort no natural».
Els no musulmans del seu reialme patiren persecució segons el seu caprici. El mateix cronista Josep ben Sambari en dóna aquest testimoni: «Va fer córrer la veu per totes les ciutats del seu reialme i també per escrit, ordenant als gentils que portessin un ordit al coll i una trama de fusta d’un colze i mig de llarg i cinc lliures de pes. Als jueus els va ordenar que portessin una fusta al coll i un turbant negre que emboliqués llurs caps i que quan entressin als banys no es llevessin la fusta del coll. En una setmana va convertir uns set mil jueus i gentils. Va enderrocar les sinagogues dels jueus, per bé que al cap de set dies els va permetre tornar a la seva religió, cada un als seus cultes i a les seves obligacions i va reconstruir llurs temples. La nit de Pasqua, però, va cremar els jueus de la seva comarca. La crema la va provocar el fet que en una ocasió, mentre passava d’amagat la nit de Pasqua, sentí la veu dels jueus que llegien el ritual pasqual a llurs fills i els comentaris que en feien en llengua àrab. Quan va sentir que deien: “mori el rei d’Egipte”, i que els israelites sospiraven, va pensar que el maleïen. Es va indignar contra ells i els va dir: “Per què torneu mal per bé? No us he permès de tornar a la vostra religió?”. Llavors va fer un decret contra els jueus que hi havia a Egipte. Va fer tancar la seva comarca i els va cremar tots en una nit».
Setè graó: Jerusalem, zona zero
Potser per ser fill d’una esclava cristiana, aquest califa testavirat, en una reacció inesperada contra l’educació rebuda, del 1004 al 1014 emprengué també una política repressora contra els cristians de tots els seus dominis: començà confiscant-los les propietats eclesiàstiques, després a cremar creus públicament i a fer construir mesquites dins les esglésies i als terrats dels convents i els monestirs. Finalment, en un recargolament més del filferro espinós que travessava el seu cervell, decidí de calar foc a tots els seus temples: a Palestina més de trenta mil esglésies van ser saquejades i cremades, i fou especialment cruel amb la Basílica del Sant Sepulcre de Jerusalem, ja que n’ordenà l’arrasament total per considerar una falsificació impura el miracle anual del foc sant que s’hi celebrava la vetlla de la Pasqua de Resurrecció. Àsia reia divertida veient com s’esfondraven devorats pel foc els campanars i queien les creus entre les flames, i Europa, esgarrifada i impotent, ho contemplava amb horror. El solar desfet i les runes fumejants de la Basílica del Sant Sepulcre: zona zero.
|
