 |
Paul Auster
'Viatges per l'Scriptorium'
Edicions 62
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Edicions 62
|
|
El vell està assegut a la vora del llit estret, amb els palmells oberts sobre els genolls, el cap acotat, mirant a terra. No té ni idea que hi ha una càmera col.locada al sostre, just damunt seu. El disparador salta un cop per segon, fent vuitanta-sis mil quatre-centes instantànies amb cada volta de la Terra. Encara que sabés que l’observen, no canviaria res. Té el cap en un altre lloc, encallat entre les seves imaginacions mentre busca una resposta a la pregunta que el persegueix.
¿Qui és? ¿Què hi fa, aquí? ¿Quant fa que hi va arribar i fins quan s’hi quedarà? Amb una mica de sort, el temps ens ho explicarà tot. De moment, l’únic que podem fer és observar les fotografies tan atentament com puguem i estar-nos de treure cap conclusió prematura.
A l’habitació hi ha uns quants objectes, i a la superfície de cadascun hi ha una tira de cinta blanca enganxada, amb una sola paraula escrita amb lletres majúscules. A la tauleta de nit, per exemple, la paraula que hi ha és taula. Al llum, la paraula que hi ha és llum. Fins i tot a la paret, que no és estrictament un objecte, hi ha una tira de cinta on hi diu paret. El vell aixeca la vista un moment, veu la paret, veu la tira de cinta enganxada a la paret, i pronuncia la paraula paretamb veu baixa. El que no es pot saber en aquest punt és si llegeix la paraula que hi ha al tros de cinta o bé si es refereix només a la paret en si. Pot ser que s’hagi oblidat de llegir però que encara reconegui les coses pel que són i els digui pel nom, o, a la inversa, que hagi perdut la capacitat de reconèixer les coses pel que són però que encara sàpiga llegir.
Porta un pijama de cotó amb ratlles blaves i grogues, i du els peus enfundats en unes sabatilles de pell negres. No té clar on és exactament. A l’habitació, sí, però, ¿en quin edifici és l’habitació? ¿En una casa? ¿En un hospital? ¿En una presó? No recorda quant temps fa que és aquí ni les circumstàncies que van precipitar el seu trasllat a aquest lloc. Potser sempre ha estat aquí; potser aquí és on ha viscut des que va néixer. El que sap és que el seu cor és ple d’un implacable sentiment de culpabilitat. Alhora, no pot evitar sentir que és víctima d’una terrible injustícia.
A l’habitació hi ha una finestra, però hi ha l’estor abaixat, i que ell recordi encara no hi ha mirat mai. Passa el mateix amb la porta i el pom de porcellana blanca. ¿Està tancat a l’habitació o és lliure d’entrar i sortir com li plagui? Encara ha d’investigar aquest punt —ja que, tal com s’ha dit al primer paràgraf, té el cap en un altre lloc, perdut en el passat mentre erra entre els éssers fantasmals que li omplen el cervell, maldant per respondre la pregunta que el persegueix.
Les fotografies no menteixen, però tampoc expliquen tota la història. Només són un testimoni del temps que passa, la prova externa. L’edat del vell, per exemple, és difícil de determinar a partir de les imatges en blanc i negre lleugerament desenfocades. L’únic fet que es pot establir amb certesa és que no és jove, però la paraula vell és un terme flexible i es pot fer servir per descriure una persona que tingui entre seixanta anys i cent. Per tant, deixarem l’epítet el velli en endavant ens referirem a la persona que hi ha a l’habitació com a senyor Blank. De moment, el nom de pila no serà necessari.
El senyor Blank per fi s’aixeca del llit, s’atura breument per no perdre l’equilibri, i llavors arrossega els peus per anar fins a l’escriptori que hi ha a l’altra banda de l’habitació. Està cansat, com si s’acabés de despertar d’una nit de son irregular i massa curta, i mentre les soles de les sabatilles freguen el terra de fusta, ell pensa en el soroll que fa el paper de vidre. En la distància, més enllà de l’habitació, més enllà de l’edifici on està situada l’habitació, sent el lleu crit d’un ocell —potser un corb, potser una gavina, no ho pot distingir.
El senyor Blank s’asseu a la cadira de l’escriptori. És una cadira d’allò més còmoda, decideix, feta d’una pell suau, de color marró, i amb uns braços amples per posar-hi els colzes i els avantbraços, per no parlar de l’invisible mecanisme de molles que li permet gronxar-se endavant i enrere tant com vulgui, que és justament el que comença a fer així que s’asseu. Gronxar-se li produeix un efecte tranquil.litzador, i mentre el senyor Blank es lliura a aquestes agradables oscil.lacions, recorda el cavall de balancí que tenia a l’habitació de casa quan era petit, i llavors comença a reviure alguns dels viatges imaginaris que solia fer muntat en aquell cavall que es deia Whiteyi que, al cap del jove senyor Blank, no era un objecte de fusta pintat de blanc sinó un ésser viu, un cavall de veritat.
Després d’aquesta breu excursió a la infantesa, el senyor Blank torna a notar l’angoixa a la gola. Fastiguejat, diu amb veu alta: No ho consentiré. Llavors s’inclina endavant per observar les piles de papers i fotografies curosament amuntegades sobre la superfície de l’escriptori de caoba. Primer agafa les fotografies, vora quaranta retrats en blanc i negre, de vint per vinti-cinc, on apareixen homes i dones de diverses races i edats. A la primera foto s’hi veu una noia de poc més de vint anys. Du els cabells foscos tallats ben curts, i llença una mirada intensa i inquieta a la càmera. Està dreta a l’aire lliure en alguna ciutat, potser una ciutat italiana o francesa, ja que és davant una església medieval, i com que porta una bufanda i un abric de llana, és gairebé segur que la fotografia es va fer a l’hivern. El senyor Blank mira els ulls de la noia i s’esforça per recordar qui és. Al cap d’uns vint segons, sent que ell mateix xiuxiueja una paraula: Anna. L’assalta un sentiment d’amor irresistible. Es pregunta si l’Anna no és algú amb qui va estar casat, o si, potser, el que té davant els ulls no és una foto de la seva filla. Un instant després de tenir aquests pensaments, l’ataca una nova onada de culpabilitat, i s’adona que l’Anna és morta. Encara pitjor, sospita que ell és el responsable de la seva mort. Fins i tot podria ser, es diu, que ell sigui la persona que la va matar.
El senyor Blank gemega de dolor. Mirar les fotografies és massa dur, de manera que les deixa de banda i se centra en els papers. N’hi ha quatre piles, i cadascuna fa vora un pam d’alt. Sense que hi hagi cap motiu concret, allarga el braç per agafar la primera pàgina de la pila de més a l’esquerra. Les paraules escrites a mà, en lletres majúscules semblants a les que hi ha a les tires de cinta blanca, diuen el següent:
Vista des dels confins de l’espai, la Terra no és més gran que una volva de pols. Recorda-ho el pròxim cop que escriguis la paraula 'humanitat'.
Per la cara de fàstic que fa en mirar aquestes frases, podem estar força segurs que el senyor Blank no ha perdut la capacitat de llegir. Però qui és l’autor d’aquestes frases encara és una incògnita.
El senyor Blank allarga el braç per agafar la pàgina següent de la pila i s’adona que és un original mecanografiat. El primer paràgraf diu:
Així que vaig començar a explicar el meu relat, em van tirar a terra i em van donar un cop al cap. Quan em vaig aixecar i vaig tornar a parlar, un d’aquells homes em va pegar a la boca, i després un altre em va donar un cop de puny a l’estómac. Vaig caure. Em vaig tornar a aixecar, però just quan estava a punt de començar el relat per tercera vegada, el coronel em va rebatre contra la paret i em vaig desmaiar.
A la pàgina hi ha dos paràgrafs més, però abans que elsenyor Blank pugui començar a llegir el segon, sona el telèfon. És un model rotatori de color negre, de final dels anys quaranta o primers dels cinquanta del segle passat, i com que és a la tauleta de nit, el senyor Blank s’ha d’aixecar de la cadira de pell suau i arribar-se a l’altra banda de l’habitació. Agafa l’auricular al quart to.
Hola, diu el senyor Blank.
¿Senyor Blank?, pregunta la veu a l’altre cap del fil.
Si vostè ho diu.
¿N’està segur? No em puc arriscar.
No estic segur de res. Si em vol dir senyor Blank, no tinc cap inconvenient a respondre a aquest nom. ¿Amb qui parlo?
Amb en James.
No en conec cap, de James.
En James P. Flood.
Refresqui’m la memòria.
Ahir el vaig venir a veure. Vam passar dues hores junts.
Ah. El policia.
L’expolicia.
Això. L’expolicia. ¿Què puc fer per vostè?
El vull tornar a veure.
¿No n’hi va haver prou amb una conversa?
No. Ja sé que en aquest assumpte sóc un personatge secundari, però m’han dit que el podia veure dues vegades.
O sigui que no puc triar.
Diria que no. Però no cal que parlem a l’habitació si no ho vol. Si ho prefereix, podem sortir i seure al parc.
No tinc res per posar-me. Vaig amb pijama i sabatilles.
Miri a l’armari. Hi té tota la roba que necessita.
Ah. L’armari. Gràcies.
¿Que ha esmorzat, senyor Blank?
Em sembla que no. ¿Puc menjar?
Tres àpats al dia. Encara és una mica aviat, però l’Anna no deurà tardar a passar.
¿L’Anna? ¿Ha dit l’Anna?
És la persona que el cuida.
Em pensava que era morta.
No, home.
Potser és una altra Anna.
No ho crec. De tota la gent implicada en aquesta història, ella és l’única que està completament del seu costat.
¿I els altres?
Diguem que hi ha molt rancor, i no cal que entrem més en detalls.
|
