 |
Lolita Bosch
'Elisa Kiseljak'
La campana
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ La campana
|
|
L’escola rural on vaig fer la primària es regia per un estricte mètode d’ensenyament. Hi assistíem alumnes de vuit graus diferents, dividits en dues aules. A la de la dreta, la senyoreta M feia classe als nens petits. A l’altra, el senyor S es feia càrrec dels més grans. Tots dos espais estaven comunicats per un passadís en què hi havia un esquelet de plàstic i un petit despatx. Cada mestre donava una hora i mitja de classe a cada grau: una al matí i mitja a la tarda. Les quatre hores i mitja restants, llegíem.
I així fou com els nens del meu poble vam aprendre a llegir sense silenci.
Recordo l’únic cop que el senyor S va trencar el rigorós ritme escolar. Era una tarda de primavera i el nostre professor havia de començar fent mitja hora de classe als alumnes de cinquè. Però quan els demés anàvem a obrir els llibres de lectura, ell, dret al davant de la pissarra, ens va dir:
–Avui no llegireu.
La classe, és clar, va emmudir. I per un moment, tots van tenir molta, molta por.
–Avui us parlaré d’una cosa molt important i vull que m’escolteu tots.
En sentir el nostre silenci, el senyor S es va aclarir el coll una mica nerviós i va dir amb veu solemne:
–Avui us explicaré qui va ser Martin Luther King.
?Aquesta novel·la està escrita sense odi.
N – 1
La memòria creu abans que el coneixement recordi. Creu molt més temps que recorda, molt més temps del que triga el coneixement a preguntar-se. Coneix, recorda, creu un passadís en un llarg edifici fred, arruïnat, ple de ressons, un llarg edifici de rajoles d’un roig ombrívol. Tacats per la pluja de més xemeneies que les seves, construït sobre una mena d’aglomerat de carbonisses sense un bri d’herba, rodejat de fàbriques fumejants i cenyit per una tanca de filferro de tres metres d’alçada, com una penitenciaria o un jardí zoològic. I, allí dins, amb un piular infantil de pardals, uns orfes uniformement vestits amb tela blava sorgeixen en visions boges i furtives, desapareixen, després, de la memòria, però queden constantment en el coneixement, tan constantment com les parets fredes, les finestres fredes on la pluja de carbó de les xemeneies veïnes corre en regalims de llàgrimes negres.
WILLIAM FAULKNER
'Llum d’agost', 1932
L’Elisa Kiseljak farà onze anys a l’estiu. Però encara falten quatre mesos i quatre mesos és molt. Així que ara no hi pensa. Encara no. Ahir va ser la comunió de les seves cosines i l’Elisa Kiseljak va estrenar un vestit blanc i blau que avui s’ha tornat a posar. Es va esforçar molt per no tacar-se perquè li agraden els llaços blaus de les espatlles. Semblen casuals, com si algú els hi hagués posat per equivocació. A l’Elisa Kiseljak li ha sorprès una mica que li agradi tant aquest vestit perquè ella no és una nena molt presumida. Però no n’ha dit res. Ho ha pensat i ja està. A la seva germana li van comprar el mateix vestit, idèntic. Encara que després de la comunió se’n va anar a dormir a casa d’una cosina, així que l’Elisa Kiseljak no sap quina roba es deu haver posat avui. Duia una maleta amb un parell de mudes. L’Elisa Kiseljak se’n va anar de la festa amb el seu germà i amb el pare. La seva germana feia molta estona que se n’havia anat. Quan ells tres van sortir era de nit. Molt de nit. L’Elisa Kiseljak va a tornar a fixar-se en els quadrats de la vorera. Un, dos, tres, quatre, cinc. Cada cinc he de fer un salt per no trepitjar l’infern.
Aquest matí s’ha llevat tard, sense presses, i han esmorzat al carrer. Com tots els diumenges. Després han caminat plegats, amb el seu germà i el pare, fins a casa d’un amic del pare. Han trucat al porter automàtic perquè l’amic i els seus fills baixessin, però la dona de l’amic ha contestat amb una veu de metall: pugeu, pugeu, i ells tres han esperat l’ascensor mentre reien. Quan han entrat a la casa de parets blanques i marrons, l’amic estava cordant a la seva filla els botons d’un abric de color vermell i ha aixecat el cap per a dir hola. Hola, amb un somriure. Després s’ha acomiadat de la seva dona amb un petó i ha donat la mà dreta al seu fill i l’esquerra a la seva filla. El pare ha provat de fer el mateix, però no li ha sortit bé. I a l’Elisa Kiseljak i al seu germà els ha fet gràcia, perquè ells són tres i el pare no sap fer aquesta mena de coses. Junts, els sis, han anat al parc d’atraccions que és al cim d’una de les muntanyes de l’oest de la ciutat. L’Elisa Kiseljak no ha volgut entrar al museu d’autòmats amb el seu germà. L’ha esperat a fora, asseguda al seient imitació cuir d’una roda individual que anava molt lenta. Un home vestit amb una granota de mecànic de color blau movia la roda amb una maneta, i per tal de no perdre’n el ritme xiulava Una cançó per Elisa. Quan el germà de l’Elisa Kiseljak ha sortit del museu d’autòmats, ella no ha esperat que l’home deixés de xiular. S’ha descordat el cinturó que la lligava al seient imitació cuir i ha baixat de la roda d’un bot. Després s’ha girat per acomiadar-se de l’home de la granota blava amb un somriure afectuós. Ell l’hi ha tornat, fins i tot ha aixecat una miqueta les celles i la barbeta, i després s’ha quedat en silenci. I d’aquells moviments que es fan amb el cos quan s’ha usat molt, estirar i contraure un braç, per exemple, no n’ha fet cap. L’Elisa Kiseljak i el seu germà s’han reunit amb el pare, l’amic i els dos fills i han baixat tots junts cap a la ciutat. Han dinat al restaurant on dinen sempre i els fills de l’amic se n’han anat amb la seva mare. Després tots han caminat fins a casa. Bé, tots no, els quatre. Una mica amb desgana, per la mandra que ve sempre després de dinar. Han pujat a l’ascensor en silenci, cansats. El germà ha sortit a gronxar-se a la terrassa, i el pare i l’amic s’han assegut amb l’Elisa Kiseljak a la sala. A la sala hi ha dos sofàs de fusta negra i cuir gastat a propòsit, un televisor alemany de color blanc, un llum platejat que penja immòbil del sostre, el retrat d’una senyora amb barret violeta i sobrecoll carbassa, una tauleta baixa de fusta lacada i una catifa. És gairebé primavera. El pare s’ha estirat en un sofà com si volgués fer la migdiada. L’amic del pare i l’Elisa Kiseljak són a l’altre sofà, d’esquena a la terrassa. Ella es posa bé un dels llaços de l’espatlla dreta mentre escolta el pare, que parla amb l’amic d’alguna cosa que l’Elisa Kiseljak no recordarà mai. D’aquí a uns minuts serà violada, perdrà la memòria i la conversa entre l’amic i el pare deixarà de tenir importància. |
