 |
Jordi Sarsanedas
'Una discreta venjança'
Edicions 62
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Edicions 62
|
|
JAM SESSION
Això no és cap conte. Es notarà que no ho és perquè parlaré en primera persona, i aquesta primera persona sóc jo.
De tant en tant he pensat en quin títol podria posar al conjunt de narracions que, en aquests darrers temps, se m’apleguen al calaix i de les quals la majoria sí que són contes perquè la primera persona que dèiem no gosa treure-hi el nas, o bé, a tot estirar, no ho fa descaradament.
De mica en mica he anat a parar a una possibilitat: 'Jam session'. No és que no tingui inconvenients. Per exemple: és una expressió estrangera, i això... L’altre dia un xicot se’ns queixava que, a l’angle d’una litografia d’un artista català, unes lletres de llapis diguessin 'épreuve d’artiste'. Li vam explicar que, per raons d’història cultural, al terreny de les arts plàstiques hi ha coses que es diuen en francès, com al de la música surt l’italià, 'andante maestoso', i al del cinema, l’anglès, o bé segurament caldria dir l’americà, 'close up', 'traveling'. L’americà també surt, ben legítimament, quan parlem de jazz: jam sessionés un terme de jazz. I, bé que en tots aquests textos que he escrit, com us deia, no crec que hagi parlat gaire de jazz sinó que, fet i fet, el més probable és que no n’hagi parlat gens, jam sessionem sembla una expressió natural, ben de casa, si en el món com el veiem hi tenim un lloc per al jazz, un lloc no desdenyable. I ara, aquesta minoria que som, arraconada per l’envelliment, els qui reconeixem deure al jazz tot un caire de la nostra sensibilitat, ¿que potser no escau que li manifestem gratitud fent-ne servir una expressió emblemàtica? I preciso que, tal com ho entenc, una 'jam session' és una audició en la qual els músics se senten ben lliures d’improvisar, els uns amb els altres, en un local que suposo acollidor, sense complicacions de protocol.
Per al llibre de narracions que potser tiro endavant, de 'Jam session' com a títol me n’atreu que suggereix la manca de determinació prèvia, la confiança feta a l’atzar, a la sort i fins i tot, si voleu, a la inspiració. Segurament per això el retindré.
Al magí m’hi juga la imatge, quasi la icona, d’un xicot esprimatxat, amb la trompeta, el clarinet o el saxo, sota l’aixella, que baixa l’escala fins al soterrani, on els músics del local comencen a tocar, encara sense escalf, i ell, amb la timidesa només mig vençuda, pregunta: 'May I join in?' Que m’hi puc afegir? Els qui escrivim, els qui tenim la gosadia de publicar o de pretendre publicar allò que escrivim, som sempre, oi?, algú que pregunta: 'May I join in?' Que m’hi puc afegir? I ho pregunto a Pere Calders, a Salvador Espriu, a Txèkhov, a Salinger, a Guy de Maupassant, a Kafka... O sigui que s’entén que puguem sentir la temptació d’assimilar-nos al noi amb l’instrument sota el braç i que llança la pregunta ritual. El que és jo, he de confessar que me’l miro —és a dir que l’imagino— amb una mica de tendresa...
De fet, em fa saltar al record d’una anècdota que, posat a parlar en primera persona, potser em puc permetre d’evocar. Fa molts anys d’això: la nostra costa ja no era ben bé la d’El rem de trenta-quatre' o de 'Les cançons de rem i de vela', però la gent com tu i jo encara ens hi podíem reconèixer. Va anar així: mentre vivíem i nedàvem a Sa Tuna i vagarejàvem pels voltants, l’Artie Shaw i jo escrivíem, a cop de xerrades, l’esborrany d’un guió de film. Per a mi, era la primera temptativa dins el gènere i puc ben dir que per ara no hi he tornat. L’Artie, el clarinetista, el cap d’una banda de jazz ben coneguda, era un home de Hollywood. El títol del film, el teníem des del primer moment: 'Sardana for a jazz trumpet'.
Escriviem en anglès —jo, aleshores, m’hi atrevia— i treballàvem perquè sabíem —perquè l’Artie sabia— que la Paramount s’havia compromès a finançar una producció aquí. No tinc pas la certesa que a l’Artie no li hagués agradat que, al capdavall, fos seva la trompeta que, amb el seu buf, sonés amb la cobla, encara que ell, segurament ja massa madur per al paper, no fes pas de protagonista. Bé, vam acabar una primera redacció i, crec recordar-ho, l’Artie la va portar a Barcelona, a casa del delegat de la Paramount —diria que va dinar-hi—, un dia que hi havia, i aleshores hi feia una breu estada, ni més ni menys que un personatge ja aleshores decididament històric: Mary Pickford. Era la mare del delegat de l’empresa, la padrina?
No recordo pas com vam plegar veles, l’Artie i jo, d’aquella petita esperança que ell m’havia fet compartir. No és impossible que en algun calaix de can Paramount, a Barcelona o qui sap on, subsisteixi una còpia mecanografiada d’aquella 'Sardana for a jazz trumpet'. Jo no en tinc cap. I no crec tampoc que l’Artie, sigui on sigui ara —a Califòrnia? Des d’aquí el saludo—, n’hagi conservat una.*
Si ara recordo aquesta anècdota que tenia ben oblidada, si l’he 'desoblidada', és que el músic americà, amb la trompeta sota l’aixella, que nosaltres vam fer passejar per l’Empordà i la Selva —era clar que el film també havia de ser un 'travelog', un enfilall de postals,per aprofitar atractius— amb la pregunta als llavis: 'May I join in?', el veig, pobre fantasma, com una figura patronal d’aquesta 'Jam session' dins la qual he escrit en aquests darrers temps.
Però no. 'Jam session' fóra, per a les meves coses, un mal títol, un títol desorientador. Quan me n’he adonat he quedat disposat a admetre qualsevol suggeriment que em caigués del cel. Després d’uns quants esbossos ràpidament descartats, ha aparegut 'Viure meravellat'. No em negareu que sona bé. Segurament escauria a un recull poètic, bé que, si hagués d’acompanyar un discurs meu, que em conec, resultaria massa entusiasta. Assajo un retoc: 'Viure sorprès'. Al capdavall, però, la facilitat m’allarga un suggeriment que, aquest sí, em convenç, o quasi. No cal pas que ens faci horror la facilitat; si us hi fixeu, facilitat, espontaneïtat, naturalitat, s’assemblen força. Així, bonament, puc acollir, coma títol d’aquest meu aplec d’avui, l’expressió que ja és el títol d’un dels textos que hi he recollit: 'Una discreta venjança'.
* Us asseguro que, l’endemà mateix del dia que vaig escriure aquest tros de text, llegia al diari que l’Artie Shaw acabava de morir, allà a Califòrnia; tenia noranta anys o més. (N. de l’A.) |
