| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | dimarts, 19 de març de 2024

 OVIDI MONTLLOR: DEU ANYS FENT VACANCES

Avui fa deu anys que un càncer
d'esòfag va apagar la vida d'Ovidi Montllor, després
d’haver-li pres la veu. Nascut a Alcoi el 1942 i mort a
Barcelona el 1995, va passar més de vint-i-cinc anys cantant
poetes i cançons seves, fent teatre, sobretot al principi, i
cinema, cap al final. Amic dels seus amics, enamoradís,
divertit encara que tenia cara d'home trist, irritat amb els
polítics de la transició, que el van bandejar, a ell i a
la majoria de cantants que continuaven fent denúncia, Ovidi
Montllor ha deixat moltíssims records als qui el van tractar.
En aquest especial n’esbossem la biografia a partir del
llegat cultural de cançons i poetes, i del testimoni d'amics
que el van conèixer bé. També hi trobareu webs
relacionades amb ell i un calendari d'activitats d’aquests
deu anys sense Ovidi. Els amics que van tractar l’Ovidi
coneixen la seva singularitat, la seva actitud combativa i les
dificultats que va tenir per fer la seva carrera artística.
Però, per sobre de tot, en valoren les cançons i els
poetes que va musicar, perquè són tota una
declaració d’intencions i formen el seu llegat. Un
llegat personalíssim, elegant, popular, profund, que ara
també se’ns presenta com una autobiografia excepcional:
la tendresa de l’imaginari del seu Alcoi, la mala jeia contra
les injustícies, la sensibilitat per penetrar i entendre i
difondre uns poetes que va fer seus. Explica la llegenda que cap el
1967, ja instal·lat a Barcelona, l'Ovidi va assistir a un
recital de cançó que el va impactar tant, que, en tornant
a casa a peu, va començar a escriure la seva primera
cançó: ‘La samarreta’. Tenia una lletra
simbòlica: l’Ovidi provenia d’una família amb
molt pocs recursos i de pare anarquista, empresonat per la
dictadura. Jo sóc fill de família molt humil. Tan humil
que d’una cortina vella una samarreta em feren: vermella.
D’ençà de llavors, per aquesta samarreta, no he
pogut caminar ja per la dreta. He hagut d’anar contra corrent
perquè jo no sé què passa, que tothom que et ve de
cara porta el cap topant a terra. Les primeres cançons tenen
una música molt d’estil Brassens, recorda el guitarrista
Toti Soler: ‘Músiques d’estil popular, amb molta
gràcia i unes lletres molt potents, que diuen coses, diuen
veritat, amb ironia, amb intel·ligència’. La
cançó francesa va ser molt important per a l’Ovidi,
i d’això, n’és en bona part responsable el
periodista Joan de Sagarra: ‘Venia a casa i li posava discos,
sobretot de Léo Ferré, i alguna cosa de Jacques Brel,
Yves Montand…’ L’Ovidi va arribar a visitar
Léo Ferré a la Toscana, on vivia; la simpatia i el
respecte eren mutus. La importància de la cançó
francesa es palesa en aquest fet: Hi ha una cançó que
l’Ovidi no va gosar enregistrar mai, fins a
l’últim projecte, que va deixar inacabat,
‘Verí good’ (recollit a ‘Ovidi Montllor
Antologia, 13 CD. Dahiz Produccions), que és ‘El meu
poble Alcoi’, amb música de la cançó de
Jacques Brel, ‘Le plat pays’. Sembla que això de
versionar una cançó de Brel li feia una certa basarda,
però en canvi, aquesta és una de les seves cançons
més aconseguides. Té costeres i ponts, música de
telers; té muntanyes que el volten i li donen fondor.
Allí fan ser un riu aigües brutes de fàbriques;
allí fan nàixer boira del fum brut sense ales.
Eiximeneres trauen en prova de treball d’un poble que
l’ofeguen i que no mataran: El meu poble Alcoi. Ovidi
Montllor no va deixar mai de cantar i de portar a sobre
l’imaginari d’Alcoi, els seus paisatges, carrers,
parcs, ponts, fàbriques, barrancs i personatges. El 1974 edita
‘A Alcoi’, un disc molt acurat, dissenyat per
l’artista, i amic seu, Toni Miró. En aquest treball es
pot sentir per primera vegada ‘Homenatge a Teresa’,
segurament la seva cançó més coneguda. Com un record
d’infantesa Sempre recordaré a la Teresa, ballant el
vals. Potser fou l’últim fet amb algú que
estimés abans que un bombardeig la tornés boja. Tots els
xiquets la seguíem i en un solar apartat ens instruíem al
seu voltant. Mig escabellonada ens mostrava les cuixes i ens donava
lliçons d’anatomia. Ella ens va dir d’on
veníem i que els reis d’Orient no existien. Ni llops ni
esperits. I és en aquest disc, ‘A Alcoi’, que es
troba també el testament d’Ovidi Montllor. La
cançó: ‘Les meves vacances’. Demana que, quan
es mori, el portin a Alcoi i que, les cendres, les aboquin al
barranc del Cinc. I que no es morirà, sols farà vacances.
Les cendres es van portar a Alcoi, un dia de pluja, i algunes
criatures del poble enarboraven aquella senyera ‘on blau no
hi ha’ que ell havia cantat a ‘La cançó del
cansat’. Porteu-me a Alcoi, que és el meu poble. I
allà on comença el barranc del Cinc, prop d’un
romer, al seu costat, deixeu-me ja. Així tindré
l’aroma bo. I a prop també del rierol. Així a les
nits, amb la quietud vindrà la música. Però llavors,
no em moriré, faré vacances! Durant la dictadura
franquista algunes cançons de l’Ovidi prenen una intensa
significació, com ‘La fera ferotge’ escrita per
Josep M. Carandell. Però l’Ovidi també canta la
gent més desfavorida, contra les injustícies, i ho fa,
com dirà Joan Fuster l’any 1969, amb passió
d’ira: ‘Hi ha molta passió, i potser passió
d’ira en les cançons que canta Ovidi Montllor.
D’entrada, ni tan sols ho sembla: diríeu que tot
comença i tot acaba amb un simple joc de sarcasmes, de vegades
tènue, i sovint fred. (…) Darrere de cada paraula, en
l’arrel de cada inflexió de veu, sota el gir burlesc
dels temes, hi endevinem sempre una ràbia profunda i esmolada.
(…) I no cal subratllar contra què ni contra qui
s’adreça la serena violència d’Ovidi. Ell
s’enfronta, precisament, amb l’altra violència, la
violència autèntica, institucionalitzada a través
del cèntim, del poder i de les nostres mil ofuscacions
quotidianes. No es decanta per la increpació
grandiloqüent: s’estima més la denúncia
concisa, la descripció nominal, la reticència òbvia,
i les practica amb una malícia tècnicament eficaç.
(…) Un dia o altre ens n’adonarem: l’impacte de
les cançons d’Ovidi Montllor no serà, no haurà
estat, gaire espectacular, però sí decisivament positiu.
Val la pena que ho tinguem en compte des d’ara’.
Aquesta actitud de l’Ovidi Montllor que descriu Joan Fuster a
les acaballes dels anys seixanta es mantindrà fins al final.
Però el cost serà molt alt. Des del 1968 fins al 1980 el
cantant traurà al mercat gairebé cada any un disc.
Però, amb l’arribada de la democràcia i el silenci
imposat de la transició, les cançons de l’Ovidi,
que continuen essent combatives, fan nosa. Les institucions deixen
de dar suport a la majoria de cantants, les discogràfiques
també abandonen i ell es veu obligat a guanyar-se la vida fent
cinema i televisió. L’Ovidi sofrirà aquesta
situació i passarà més de deu anys sense editar cap
disc. Explica Joan de Sagarra: ‘L’any 82, el proposen
per a la Creu de Sant Jordi, i l’any 82 l’Ovidi diu que
no a la Creu de Sant Jordi, perquè no està d’acord
amb la política de la Generalitat envers la cançó.
No poder enregistrar va ser greu per a l’Ovidi, perquè
es trobava en un moment d’una gran riquesa i d’una gran
maduresa’. L’Ovidi té un interès especial per
la poesia. Però no tots els poetes li escauen, i és en la
tria que en fa, que radica la seva força i personalitat:
Papasseit, Estellés, Espriu, Sagarra… El projecte que
ara acaba d’estrenar Toti Soler, ‘Ovidi Montllor: deu
catalans i un rus’, es basa en els poetes que van musicar
plegats, però que el desert discogràfic va impedir
d’enregistrar. Ho explica: ‘Teníem Pere Quart,
Blai Bonet, Martí i Pol..., fins a onze poetes; deu de
catalans i un de rus, en dèiem. I el rus era Vladímir
Maiakovski, que va ser un muntatge molt bonic que vam fer al teatre
Grec, em sembla que l’any 79’. Però, segurament
que el treball poètic més important d’Ovidi
Montllor i Toti Soler va ser el ‘Coral romput’ de
Vicent Andrés Estellés. Explica Joan de Sagarra:
‘Això, ho tenia l’Ovidi: una sensibilitat
extraordinària pels poetes; però havien de ser poetes de
terra, de sang, de sol, de color, forts. Havia de ser la cosa viva,
la cosa que es toca. En això tenia una intuïció
extraordinària’. Vicent Andrés Estellés va ser
un dels poetes preferits d’Ovidi Montllor. Un dels poemes
musicats per l’Ovidi, que més plaïen a
Estellés, era el seu ‘Els amants’. Sagarra diu amb
malenconia: ‘Quan l’Estellés sentia el poema
‘Els amants de València’ dit per l’Ovidi, li
queien les llàgrimes. I és comprensible: ningú no
l’ha recitat mai com ell’. No hi havia a València
dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem des del
matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han
passat anys, molts anys, han passat moltes coses. De sobte encara
em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre
abraços i besos. No comprenem l’amor com un costum
amable, com un costum pacífic de complement i teles. Es
desperta, de sobte, com un vell huracà I ens tomba en terra
els dos, ens ajunta, ens empeny.


 
  POEMA INÈDIT (MP3)

# Us oferim un poema (en format MP3) de Joan Fuster, dit per Ovidi Montllor en un recital organitzat pel col·lectiu L'Olla.
El document sonor és cedit per VilaWeb Ontinyent.




  VINCLES D'OVIDI

# Pàgina d’Ovidi Montllor
# L'Ovidi a la web de l'AELC.
# Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi.
# Alcoi Digital.
# Antoni Miró.
# Raimon.
# Toti Soler.
# Joan Fuster.
# Josep Maria de Sagarra.
# Vicent Andrés Estellés.
# Salvador Espriu.
# Blai Bonet.
# Pere Quart.
# Josep Maria Carandell.
# Georges Brassens.
# Jacques Brel.
# Léo Ferré.
# Miquel Martí i Pol.

# Bloc Gàlim.
# Bloc Totxanes, totxos i maons.



  AGENDA D'ACTES

# Exposició ‘A l’Ovidi' d’Antoni Miró.
Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi.

# Exposició ’10 dones pinten l’Ovidi’.
Recital de poemes i cançons (10 març).
Club d’Amics de la UNESCO d'Alcoi.

# Recital Ovidi en el record de Raimon.
Teatre Salesians d'Alcoi (7 de maig).

# Mostra de cinema sobre Ovidi Montllor.
Cineclub Utiye d'Ontinyent (octubre).

# Homenatge a Ovidi Montllor.
Xerrada, exposició i concert al Casal Popular Terra de Benimaclet (17 de març).

# Exposició ‘Guillem d'Efak-Ovidi Montllor’.
Centre Cultural de la Misericòrdia de Palma (fins el 7 d’abril) i Casa Museu Llorenç Villalonga de Binissalem (del 14 al 30 d'abril).

# Representació ‘ Va com vull’ de Magisteri Teatre-Mag Poesia.
Teatre Sans de Palma.

# Exposició ‘Ovidi en la memòria’ amb gravats d’Antoni Miró.
Via Fora! de Vilafranca del Penedès.

#Ovidi Montllor: deu catalans i un rus’, de Toti Soler, Ester Formosa i Carles Rebassa.
L'Espai de Barcelona (10 de març), Sant Boi de Llobregat (11 de març), Tarragona (12 de març), Lleida (13 de març), Torelló (18 de març), Sant Andreu de Llavaneres (19 de març), Palamós (27 de març) i Palma (31 de març), entre una quarantena de ciutats més.



La revista 'Folc', del grup Enderrock, regala en el número de març el DVD documental 'Ovidi Montllor. Crònica d’un artista', amb un documental i una actuació inèdita al Palau Macaya de Barcelona el 1985.

   
Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000