| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | dimarts, 27 de juny de 2017

 HOMENATGE A JOAN COROMINES

En ocasió del centenari del naixement del lingüista Joan Coromines, VilaWeb us ofereix una selecció de trenta paraules tretes del 'Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana', una de les seves obres cabdals. La selecció ha anat a càrrec de Josep Ferrer i Costa, un dels responsables de la Fundació Coromines i curador de l'epistolari.




> ASSASSÍ, de l'àr. hassasi 'bevedor de hasis, beguda narcòtica de fulles de cànem', nom aplicat als sequaços del sectari musulmà conegut pel Vell de la Muntanya, segle XI, que, fanatitzats per llur cap i embriagats de hasis, es dedicaven a executar sanguinàries venjances polítiques. 1.ª doc.: 1284, Llull (axixí), S. XV (asasí).



> BALDAQUÍ, 'dosser solemne que cobreix el tron d'un sobirà o d'una imatge o objecte religiós', antigament tela preciosa, importada de Bagdad, anomenat Baldac a l'Edat Mitjana; fou un antic adjectiu ètnic derivat d'aquest nom, i en la seva forma moderna el mot ha estat adaptat de l'it. baldacchino a causa de l'ús que se'n fa com a cobricel dels papes. 1.ª doc.: 1839, «dosser del papa», Lab.; com a nom de la tela, indirectament 1325, en docs. d'Aragó, a on degué passar des del català. (llegir la resta de l'article)



> A BETZEF, abundosament, a desdir', mot que passà de l'àr. magrebí al català insular i a l'italià, a través del Mediterrani; pertanyent a la sèrie d'adverbis aràbics en bi- i creat en l'àrab familiar i local del Nord d'Àfrica, estrany a l'àrab tradicional i d'arrel incerta en la llengua originària. 1.ª doc.: c. 1825, comte d'Aiamans. (llegir la resta de l'article).



> CENA, del llatí CENA; llatinisme que fou usat com a nom d'un tribut antic que els pobles catalans donaven al rei o al senyor feudal, i que es pagava en diners o en espècies (exs. en DAg., i AlcM), i s'ha emprat especialment amb referència a l'àpat que féu Jesucrist amb els seus deixebles (exs. En Llull, Eiximenis, Tirant, etc.), algun cop amb referència a l'àpat en un context religiós (Villena, VitaCr. c. 25), i a la representació pictòrica del dit àpat de Jesucrist (S. XV en Careta, Barbr., 244, llens). Avui dia certa gent creient erròniament que és castellanisme diu el darrer o el sant sopar.



> DOFÍ. Els primers escriptors que usaren dofí semblen haver estat Àngel Guimerà i J. Ruyra, 1902, en el recull Marines i Boscatges (amb grafia dufins); el primer lexicògraf, Aguiló, l'article del qual va encapçalat delfí però amb variants dofí i dufí, i un cita inconcreta de València a. 1324, la qual, però, suposo que es refereix a la forma delfí. (llegir la resta de l'article)



> EIXAMORAR. En general és a tot el domini lingüístic, que les fonts més fidedignes -sigui com a provinents de gent espontània sense preconceptes filològics ni búixoles lexicogràfiques, sigui perquè es troben en contextos on el mot està de servei i no fa de «vedette» (llegir la resta de l'article)


> FAL·LERA, origen incert, però tenint en compte que a Mallorca és falera amb l senzilla, i que té gran extensió en els parlars locals l'aplicació a una malaltia de les bèsties, produïda entre altres coses per excés de menjar, és probable que estigui per felera. (llegir la resta de l'article)


> FELIPA, 'travessa de ferrocarril', de l'anglès sleepers (pron. igual que slipes, pròpiament 'dormidors') que designa aquestes mateixes travesses: estergit imperfectament en una forma selipes pels capatassos de les obres ferroviàries, fou imitat pels pagesos i obrers com felipes. (llegir la resta de l'article)


> GEMAT, 'esclatant de verdor, d'ufana', derivat de l'arcaisme gema 'botó, flor' -encara conservat en alguna comarca extrema i només allí respectable-, aplicat a una vall plena de vegetació tendra (d'on es pogué estendre a les aigües que s'hi escolen). (llegir la resta de l'article)


> INFANT, , del ll. INFANS,-NTIS, 'incapaç d'enraonar', 'nen de bolquers, nen petit', derivat de FARI 'parlar'. 1.ª doc.: orígens (Cerverí, Llull, Jaume I, Desclot). (llegir la resta de l'article)


> LLUNA, APÈNDIX sobre història i semàntica dels noms de la lluna en la família indoeuropea. Com a llatinista, romanista i lingüista, em preocupà sempre el fet que l'eslau i l'irlandès donin a la lluna un nom igual, casi idèntic, al llatí: luna, luan; amb tot i que hi hagué un nom de la lluna comú a totes les llengües indoeuropees: MEN(S)/ MON-. (llegir la resta de l'article)


> IMMARCESCIBLE, poema de JCor. dedicat a la seva esposa Bàrbara de Haro] [Lab. 1840]: «Oh dona de record immarcescible: / abella, arrrop! Que puny més que no fibla; / encara hi tornarem per aquelles riberes? / respirarem la flaire d’eternes primaveres? / Oh somni! Si ets tan bell, no pots esser impossible» (1981). (llegir la resta de l'article)


> MAINADA. El conjunt de gent que s'aplegava o allotjava en una maison es digué en cat. i oc. primitius maisonada, cast. mesonada, fr. arc. maisonä(d)e, aviat contret en fr. ant. maisniee, cast. mesnada, oc. i cat. arcaic maisnada. (llegir la resta de l'article)


> MARIA. Del nom de la Verge es deriven noms apel·latius. No n'és derivat (com diu AlcM) sinó compost Marianna1 (amb Anna) i el masculí que se n'extragué, Marian; la forma Marià és un disbarat sortit del cap d'AMAlcover. (llegir la resta de l'article)


> MUSSOL, (ocell), mot germà del basc mozolo, cast. mochuelo, oc. Ant. Nossol; d'origen incert, però tenint en compte l'oc. nossol i el port. noitibó i gall. noitebóa id., és probable que vinguin d'un ll. vg. *NOCTUOLUS. (llegir la resta de l'article)


> PAIO, PAIA, 'murri', 'persona llesta i vulgar', i en termes de llenguatge baix i groller, 'persona, subjecte, soci', pres del cast. vulgar i agitanat payo, paya, on començà per significar 'pagès, pagerol, rústic'; i, usat molt per gitanos i gent plebea. (llegir la resta de l'article)


> PERRUCA, del fr. perruque id., d'origen bastant segur: probablement extret del fr. antiq. perruquet pròpiament 'lloro, papagai' (avui perroquet), paraula usada per motejar els funcionaris de justícia, al·ludint a llurs grans perruques, que els donaven certa semblança amb l'aspecte d'aqueix ocell. (llegir la resta de l'article)


> REPICÓ,[1805, dicc, Belvitges]: «creba festivaque cymbalorum pulsatio», que potser no és gaire més clàssic que allò de «mensula nocturna» que atribuïen a ... Ovidi, per la 'tauleta de nit'. (llegir la resta de l'article)


> PRIMAVERA. No cal dir que modernament ha omplert la veu de grans escriptors moderns, en moments culminants de la seva obra i de llurs vides: «LES MINVES DE GENER. (llegir la resta de l'article)


> RESAR, pres del cast. REZAR (DCEC / DECH) que és descendent de RECITARE, normal segons la fonètica històrica d'aquell idioma. En català fou un castellanisme, de primer absolutament resistit, avui tolerat i segurament admissible, si bé cal preferir-li pregar o orar. (llegir la resta de l'article)


> RIAL, m., 'petita vall afluent': és terme poc estès comarcalment però avui molt vivaç a tot el Maresme, almenys de Mataró enllà, i ho havia estat en el Rosselló: el sento sovint sobretot a Caldetes, Arenys de Mar i de Munt, Canet, i Sant Iscle de Vallalta, ja no gaire des de Sant Pol a Tordera,. (llegir la resta de l'article)


> SOMRIURE. La variant somriure ha triomfat sense rivals en la llengua moderna: «Al centre de la roda harmoniosa, / de les nines somriu la més formosa, / coronat de violes de bosc, son front serè. (llegir la resta de l'article)


> SATALIA. 'Rosa moschata', origen incert, com que també se li donava el nom de Rosa damascena i altres epítets exòtics, sembla que es tenia per importada de Llevant, i podrien haver-li posat aquest nom per la famosa ciutat i golf de Satalia, a l'Àsia Menor. (llegir la resta de l'article)


> TÉMPORES. «les quatre témpores» 1480 (DAg.), ll. tempora pl. de tempus, dit dels períodes anyals, en aplicació eclesiàstica; sovint popularitzat o deformat pel poble: tempres 1406, DAg. (llegir la resta de l'article)


> TORTUGA, abans, i encara dialectalment, tartuga, i, en italià, tartaruga, sens dubte de *tartruga, resultat (ajudat per la influència de tort) de l'evolució fonètica del femení del ll. tardà TARTARUCHUS 'dimoni', grec 'habitant del Tàrtar o infern'. (llegir la resta de l'article)


> XERINOLA, 'tabola, festa amb gresca', mot familiar i jocós; comú amb el cast. CHIRINOLA, que en el S. XVI significà 'batussa, baralla, bandositat', 'embull, desori'. (llegir la resta de l'article)


> XIRUCA, ''sabata de camp amb sola de goma per fora, i de cànem per dins, i emplenya flonja', mot recent d'origen incert, si bé se li veu una versemblant etimologia basca. 1ª. doc. : devien introduir-se a Bna. c. 1950; jo n'uso des de 1953. (llegir la resta de l'article)


> XONA, 'vulva', sense rebutjar del tot la derivació d'EIXONAR (EXUNDARE), que vaig suggerir en aquest article, afegeixo aquí que deu ser usual a tot el domini, vista l'extensió de sentits figurats o derivats fins al val. S. i Ribarg., (llegir la resta de l'article)


> XUMAINA. Maresme, jo mateix recordo de jove haver oït algun cop als pescadors de StPolM xumaina, per un temps de mar sense vent, però més xafogós que la mera calma sangrenta. (llegir la resta de l'article)



 
 AVUI A VILAWEB...

Palma, a punt per a la revetlla de Sant Sebastià

El llibre digital català a la recerca de mercat

La flama de la llengua catalana continua viva a Prada de Conflent
----------
+ Anar a portada



   
Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000