| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | dijous, 17 d'agost de 2017

 VOTA LLIURE, VOTA PER LA INDEPENDÈNCIA

La campanya 'Vota lliure, vota per la independència de Catalunya' vol convertir el referèndum de l'estatut del 18 de juny en un plebiscit per la independència, i per això demana als ciutadans que hi votin amb una papereta que diu 'Vull la independència de Catalunya'. A través d'aquest recull d'articles de personalitats ben variades, volen donar a conèixer els seus arguments.


Independència de Catalunya i majoria social

Marc Belzunces, gèoleg, activista digital i promotor de la Campanya 'Vota Lliure, Vota per la Independència de Catalunya'

Catalunya serà independent quan en un referèndum d'independència el Sí superi d'un vot el 50% dels vots vàlids emesos. La cosa és així de senzilla, i així de complicada. Ara bé, som a prop d'aquest escenari?

El primer aspecte per esbrinar-ho és el del suport social a la independència de Catalunya. Les enquestes d'opinió ens proporcionen les úniques dades que tenim. Tothom n'ha vist als diaris, molt contradictòries per altra banda. Malauradament les enquestes de més difusió pública parteixen d'errors conceptuals importants, per la qual cosa no les podem considerar com a vàlides. El primer error que fan és barrejar conceptes. Així, barregen independència, federalisme, confederalisme i regionalisme. D'aquestes enquestes no podem saber, per exemple, quants ciutadans federalistes, confederalistes o regionalistes estan d'acord amb la independència en cas que se celebrés un referèndum amb aquesta única opció. Això ens porta a un segon error, aquelles enquestes que només pregunten sobre la independència però només donen el percentatge del Sí. Així, si ens diuen que el 35% està a favor de la independència, automàticament pensem que el 65% està en contra. Però podria ser perfectament que el 30% estigués en contra, i la resta no en tingués una opinió formada. Aquestes enquestes no ens ho diuen, o algú no ens ho vol dir.

Per tant hem d'anar a cercar les enquestes serioses sobre la independència de Catalunya, aquelles que fan una pregunta concreta sobre la independència de Catalunya sense barrejar conceptes i només permeten un Sí o un No com a resposta. No n'hi ha gaires, però n'hi ha. Dutes a terme al llarg dels anys, mostren que actualment la gent a favor de la independència de Catalunya està al voltant del 40%, al voltant del 45% està en contra, i la resta (al voltant del 15%) no té una opinió formada. Així doncs, ni el Sí ni el No tenen majoria absoluta (els separen només 5 punts), per la qual cosa avui dia ja estaríem en condicions de guanyar un referèndum d+-'independència en cas de convèncer als indecisos. De fet alguna enquesta del 2003 ja mostrava un empat entre el Sí i el No (indecisos a banda), i tot un CIS (Ministeri de la Presidència espanyola) ens deia l'any 2001 que a la província de Girona el Sí treia d'avantatge 10 punts al No. No són interpretacions personals, són les dades que hi ha.

A totes les enquestes podem discutir de si és 1 o més punts amunt o avall. D'acord, però com que s'han fet al llarg dels anys, podem veure les tendències de vot. Conèixer les tendències és més important que conèixer la situació concreta d'un any. I les tendències ens diuen que actualment estem a un cicle en què l'opció a favor de la independència de Catalunya guanya gairebé un 1% anual, i l'opció contrària perd gairebé un 1,5% anual. La diferència percentual va al vot no assignat, aquells que no volen contestar o que no saben què dir. I si allarguem les tendències veiem, oh!, que a partir del 2007 el Sí guanyaria al No. Allargant-les més a partir del 2015 el Sí ja té majoria absoluta, superant a la suma del No i el vot no assignat. Està bé fer de pitonissa, però hem de veure com ho fem per a què això esdevingui una realitat.

Això ens porta al segon punt d'aquest article. Algú d'aquest país ha pensat què s'ha de fer quan la majoria social vol la independència? Em refereixo a coses concretes. Qui hi està treballant? A Catalunya la idea de la independència sempre s'ha plantejat com una mena d'utopia irrealitzable, com si calgués que el 100% de la població estigués d'acord, o com si la independència cauria del cel tota sola. Com és una utopia irrealitzable que ha de caure del cel, sembla com si no calgués fer-hi res. La realitat, però, ens mostra que només s'aconsegueix una cosa si es fa feina de forma seriosa, competent i intel·ligent. Amb motivació, un objectiu concret i una planificació ben feta.

És evident que escapa a la societat civil la capacitat de celebrar un referèndum d'independència. Això ho hauran de fer les nostres actuals administracions públiques i la classe política que les gestiona. La societat només pot pressionar en aquesta direcció. Té la classe política un pla sobre la independència, a banda de queixar-se del que fa Espanya dia sí i dia també? No conec cap partit polític amb la intenció de celebrar un referèndum d'independència de forma concreta, ni el proper any, ni d'aquí a 10, 20 o 50 anys. Això és especialment preocupant si considerem les dades abans exposades, i que la garantia de tenir el millor futur (en termes de benestar) per als nostres ciutadans és tenir un Estat Català.

El debat de la independència de Catalunya és el debat democràtic pendent d'aquest país. Amb la darrera reforma de l'estatut podem dir que ja s'han cremat les etapes necessàries. El resultat sobre la nova proposta autonòmica és indiferent. En el procés estatutari ja hem vist el que dóna Espanya de sí. Així doncs, cal plantejar la necessitat de fer-ne un debat democràtic, seriós i tranquil sobre la independència de Catalunya, on tothom pugui expressar lliurement l'opinió sobre la conveniència de la independència o no. En tot cas, per a la meva generació, la dels 30, aquesta Catalunya ens és clarament insuficient. Hem vist Món, tenim educació i cultura, ens relacionem en diverses llengües amb persones de tot el Món a diari, i tenim la capacitat de jutjar el que passa al Món i a Catalunya. Detectem fàcilment quan ens volen enganyar, políticament parlant. Veiem en quina posició està Catalunya, on volem que arribi i què és el que ens impedeix arribar-hi. Som una generació de fets, de parlar menys i treballar més.

No, no ens interessa aquesta Catalunya, aquesta regió d'Espanya. Volem la independència, no com un fet retòric utòpic, sinó amb la voluntat de fer-ho realitat de forma concreta. Les disquisicions teòriques s'acaben quan es fa feina i el referèndum no ens caurà del cel. Cal començar a plantejar els escenaris possibles, quins són els problemes més importants que ens podem trobar durant el procés, com els podem solucionar o esquivar, i com el gestionarem. Cal establir uns objectius concrets, unes estratègies i unes dates. I sobretot, cal trobar les persones vàlides (que hi són) per a dur a bon port el projecte. La majoria social la tenim o la tindrem d'aquí a ben poc. Caldrà trobar la sortida democràtica a aquesta majoria, estigui d'acord o no amb la legislació espanyola del moment.

Des de la iniciativa del 'Vota Lliure, Vota per la Independència de Catalunya' (http://www.votaindependencia.cat/) no podem organitzar un referèndum per la independència. Ja ens agradaria però escapa a les nostres possibilitats. Davant d'aquest problema i els nostres actuals i limitats recursos, hem cercat i trobat una solució. Volem aprofitar la infraestructura dels propers referèndums que es facin a Catalunya per a convidar als catalans a què introdueixin una papereta que digui 'Vull la Independència de Catalunya'. Una manera d'agafar experiència, donar exemple, pressionar a la classe política catalana per al veritable referèndum que farem tard o d'hora, i donar sortida concreta i eficaç a la nostra voluntat. Imagineu-vos amb una papereta a favor de la independència a la mà introduint-la a una urna i noteu el que sentiu. Ho podeu fer el 18 de juny. Aquests vots s'hauran de comptar i publicar oficialment per força (ja que seran considerats nuls), i tot plegat no ens costarà cap cèntim ja que ho munta i ho paga Espanya. Ningú podrà aturar que reclamem la independència de Catalunya de manera inequívoca, democràtica, pacífica i positiva.

* * *



El referèndum català i la lliçó eslovena

Agustí Soler Regàs, ex-regidor per ERC a l'Ajuntament de Barcelona, promotor del Partit Republicà Català

A mitjans d’agost del 1987, a Cuixà, en unes jornades organitzades pel Ciemen, recordo la denúncia d’un intel·lectual eslovè sobre la situació al seu país i dels que com ell només veien la independència d’Eslovènia com a única sortida de futur i el desconeixement que se’n tenia arreu d’Europa del cas eslovè. Molts dels assistents era la primera vegada que sentien parlar d’Eslovènia i feina tenien per a situar-la damunt del mapa.

Al gener del 1991, Nilan Kucan (de l’antiga Lliga dels Comunistes), escollit president de Eslovènia, va venir a Barcelona i va anunciar solemnement que proclamaria la independència al cap de sis mesos. I així ho féu el 26 de juny. Mesos abans havia guanyat un referèndum i Kucan aplicà la voluntat popular. Alemanya reconegué la nova república al cap de sis mesos, el 19 de desembre. Els Estats Units, que el 21 de juny havien dit que no reconeixerien ni Eslovènia ni Croàcia, també ho feren.

Podem treuren alguna lliçó del cas eslovè? Crec que està ben clar. Si un poble vol es proclama sobirà. Només ell pot decidir-ho. Les potències ocupants i la resta dels estats han d’acceptar democràticament la voluntat majoritària. Mirem el cas de Montenegro, encara més a prop en el temps.

Ara anem a casa nostra. Quan des del Regne d’Espanya se’ns proposa participar d’un referèndum sobre uns petits canvis d’una llei orgànica d’aquest regne però que no ens permet exercir el nostre dret a autodeterminar-nos-, els catalans podem triar diverses opcions:
1. Acceptar entusiàsticament aquestes reformes i votar sí. És el que fan uns partits dits d’esquerra (PSC-PSOE i ICV-EUiA) que parlen de federalisme i fan regionalisme.
2. Acceptar rondinant les reformes proposades -quan havien dit que no les acceptarien- i votar sí. És el que fa CIU, situat al centre dreta real. Parlen de nacionalisme però també fan regionalisme.
3. Dir sempre no a qualsevol qüestió que es pugui entreveure que potser podria beneficiar Catalunya. És el que fa el PP. Són nacionalistes espanyols purs. Dreta i extrema dreta.
4. Dir al final que no després d’haver dit un si crític, un vot en blanc o un vot nul polític (demanant l’Estatut del 30 de setembre). És el que fa ERC després d’una revolta de les bases contra la cúpula (on inexplicablement no ha dimitit ningú) que intenta recuperar un discurs sobiranista que s’havia deixat en els calaixos dels despatxos del Palau de la Generalitat.
5. Un vot raimonià: Diguem no. És el vot dels més emprenyats; el que opten molts dels que mai han deixat la reivindicació sobiranista plena, però creuen que cal participar de la proposta refrendària espanyola. Hi ha un conjunt de sigles que van des de l’anomenada esquerra independentista fins a moltes de les entitats de la PDD.
6. El vot nul expressat en forma de 'Vota lliure. Vota per la Independència de Catalunya'. És el vot que proposen un grup ampli d’independentistes que fa mesos van plantejar no participar d’una llei orgànica espanyola però sí aprofitar l’avinentesa per a fer un assaig de plebiscit per a la independència.

Tothom es lliure de fer el que cregui més convenient. Jo m’apunto a la darrera. Vull començar a treballar per al plebiscit autèntic com el que portà Eslovènia (entre d’altres) l’any 1991 i a Montenegro el 2006 a la independència. Estatuts per anar fent bullir l’olla, per anar mantenint una classe política inepta i caduca i acabar sent l’última nació dependent d’Europa, no m’interessen ni crec que puguin interessar a ningú dels que compartim aquesta terra. Fem un assaig de plebiscit. Qui s’hi apunta?

* * *




M'agradarà de saber quants som

Joan Grau, matemàtic, economista i empresari.

De les consultes al poble, ja siguin electorals, plebiscits o referèndums, en surt una radiografía de la realitat sociològica d’un país. Ara a Catalunya es celebrarà un referèndum sobre un estatut en cadira de rodes però que ben bé valdrà la pena fer-ne un seguiment per a saber on estem aquí i ara.

Res com una consulta al poble pot fer-nos esbrinar com som i on estem. Potser desprès de la consulta podrem esbrinar si l’estoicisme que la classe empresarial catalana ha demostrat quan se la insultat, forma part de l’ànsia de no perjudicar el país i és una retirada a temps per poder celebrar amb l’excedent de cava un cop aconseguits els objectius. Potser sabrem que la victòria d’una determinada opció farà que la Braun es quedi. Cal, de moment, donar-nos el benefici del dubte i veure què en resulta de tot plegat. I continuar treballant 'the day after'. Sembla que el poble ja ho va fer el 12 de setembre del 1714.

Tornant a la consulta, cadascuna de les opcions reflexarà l’estat de la parcel·la de gent que la voti i el conjunt ens donarà el país que tenim que és el nostre país i hem d’estimar malgrat tot perquè és el país on vivim i no en tenim cap altre més a part del món sencer.
Hi haurà una opció que l’ocuparà la part del nostre poble liderada per gent que ha arribat a una degradació política tan gran que s’esforça en fer-nos creure que el mateix sentit te un bon cop de falç, que canten emocionats, amb els ulls entelats, que un bon cop de ribot. I esmercen les millors de les seves energies en voler fer combregar, cosa molt d’ells, això de combregar, amb rodes de molí. Tenen tantes ganes d’alliberar-se de les influències nefastes de les seves últimes relacions conjugals que per no coincidir ni gens ni mica amb elles fins i tot parlen castellà a la intimitat.

I hi haurà una altra part del nostre poble que lidera una gent que plora, com l´últim rei de Granada la pèrdua del regne que no ha pogut o sabut defensar. Com aquells mestres d’escola a qui els alumnes els hi diuen el que han de fer, així les bases també els hi ha marcat el camí, no el d’Ítaca.

Serà la part del nostre poble que aglutina el vot dels perdedors, dels desfenestrats, dels emprenyats. Sense rumb ni alternativa.

Ah! I encara queden els que votaràn el no res, perquè convé sortir als formatgets. Amb la meva ignorància el primer cop que ho vaig sentir ara fa uns dies em va costar comprendre que això dels formatges són els gràfics amb els percentatges dels vots. Al primer esment la referència dels formatges em va fer pensar amb el Cabrales, molt del meu gust.

I ja hi som tots.

Perdó, m’oblidava d’un grapat de gent que s’ha entestat a dir que vol la independència de Catalunya, que ni sisquera s’ha posat d’acord en com expresar-ho en una papereta 'normalitzada' però que alguna cosa introduirà a l’urna que així ho digui. Vol la independència de Catalunya i alguna manera trobarà de dir-ho.

Bé, mirin, m’agradarà de saber quants sóm.

-Escolti, que es deixa els Toros de Guisando.
-Ho sento, no conec ningú més.

* * *




Per un vot engrescador, que marqui el camí

Miquel Vidal, ex-militant del PSAN, el PSAN-Provisional i Socors Català. Actualment treballa a Luxemburg per a les institucions europees.

Si no hagués existit la Campanya 'Vota lliure, Vota per la Independència de Catalunya', és ben segur que jo hauria votat que no a aquest vergonyós estatut. Ara bé: amb quina il·lusió? Doncs cap ni una.

Per què? De primer, perquè ja sabria d’antuvi que perdria. El mateix em va passar amb l’últim referèndum: el del Tractat 'constitucional' de la Unió Europea. Vaig votar-hi en contra, sabent que el resultat ja estava cantat (i no sols a nivell 'espanyol', com en el cas de l’OTAN): a Barcelona mateix, que és la meva circumscripció electoral per raons de naixença, el sí va assolir sense cap problema el 65 per cent dels vots vàlids, mentre que el no ni tan sols atenyia el 30 per cent.

És clar que no és el mateix el vot d’un tractat europeu que ningú no ens va voler explicar gens bé què canviaria de debò, que el d’aquest estatut que ha sofert un procés que ens han servit amb safata a cada noticiari. Sí que pot haver-hi més participació (no és gaire difícil: a Barcelona, l’abstenció al referèndum 'europeu' va ser d’un 58 per cent!), però el corró CiU-PSC funciona perfectament i tots els mitjans de difusió (premsa, ràdio, televisió i internet) ofegaran la gent amb la propaganda a favor del sí. No sols crec que el sí guanyarà el no, sinó que estic convençut que, malauradament, superarà fàcilment la suma de no, blanc i nul.

Tot amb tot, suposem que hi hagués un gran miracle i que pogués guanyar el no. Què passaria? Doncs és ben fàcil de preveure-ho, i torno a la comparació amb el cas del tractat europeu: el vot no va guanyar al referèndum organitzat a l’estat francès. Quin n’ha estat el resultat? Doncs que continuem amb el Tractat de Niça. Per què? Perquè els qui manen ho tenen ben fàcil: dient que el vot no era la suma de vots feixistes (Le Pen i De Villiers), nacionalistes francesos (Chevènement i Max Gallo) i d’una esquerra heterogènia (de Fabius als trostkistes i els anarquistes, passant pels altermundialistes i el PCF), cosa que a més a més és veritat, tenien l’excusa per dir que no es podia renegociar el tractat. Just el mateix del que ens passaria en el cas extraordinari de la hipotètica victòria del no: ens dirien que hi ha hagut un no independentista, és clar, però també un no dels qui volen 'més estatut' i fins i tot un no (el del PP, 'Ciudadanos' i feixistes en general) dels qui volen 'menys estatut'! Ens quedaríem amb l’estatut del 1979, perquè d’on no n’hi ha no en raja.

Per tot això em sembla que el vot 'nul' (sobretot ara que ja no hi ha cap campanya seriosa per un vot nul 'light') pot ser el vot més coherent dels independentistes. El vot que ens defineix. I el vot engrescador d’avui pot ser el vot mobilitzador de demà, el vot decisiu per la independència de Catalunya.

* * *




...i convido a tothom a una revolta

Carme Dangla, estudiant.

Sóc una noia de 16 anys que viu en una casa aïllada d'un poble petit, estudio primer de batxillerat, tinc la intenció de cursar la carrera de matemàtiques i les meves aficions van des de la ciència en general a la música clàssica i tradicional. Em declaro activament no violenta.

Fent un símil amb els escacs, la tàctica consisteix en cercar una combinació de moviments que ens proporcioni un determinat guany. L'estratègia consisteix en una sèrie de regles més generals que ens porten a l'objectiu de guanyar la partida, independentment dels moviments concrets necessaris per assolir-los.
La decisió de vot, en general, és una qüestió tàctica, supeditada, naturalment, a l'assoliment d'uns objectius estratègics, que en el cas dels catalans espero que siguin aconseguir que la nostra nació participi al Món en llibertat i igualtat de drets respecte les altres.

Posar-se d'acord en els objectius estratègics pot ser relativament fàcil, ja que són més aviat tendències i direccions que no pas finalismes concrets. La tàctica és una altra qüestió, com a la nostra partida d'escacs la millor jugada concreta en cada moment depèn d'un càlcul personal que sempre és aproximat, i qualsevol altra persona pot acabar opinant que és errònia perquè les seves consideracions són unes altres.

El rebuig a l'estatut és un cas similar. Molts catalans estem d'acord en que no ens importa una llei concreta, en que hi ha un objectiu que és la independència, objectiu que és sols una fita en el camí a la plena llibertat com a poble i com a persona.

Totes les tàctiques, mentre el seu objectiu real sigui aquest, les trobo igualment legítimes, però, naturalment, faig els meus càlculs i m'inclino per una jugada concreta.

Si pensés que hi ha una possibilitat real de tombar l'estatut, deixant en evidència la mesquinesa o covardia de molts polítics que no gosen voler anar gaire més enllà, segurament la meva aposta seria pel no.

Però, sincerament, no ho crec. He vist enquestes a llocs com VilaWeb o el Racó Català, on el sí perdia, però no ens podem enganyar, les persones que voten no són representatives de la mitjana dels electors. No ho eren tampoc quan el referèndum del Tractat Constitucional Europeu, i no tinc cap motiu per pensar que ara les coses poden ser diferents. Extrapolat les enquestes i resultats reals d'aquella consulta, em surt un 70 per cent de sí. El cas d'Òmnium és similar, fins i tot entre persones que demostren un interès per la cultura catalana hi ha en nombres rodons un 50% de sí; el percentatge entre la població en general, serà lògicament, molt superior.

Les enquestes parlen de percentatges de sí similars al meu càlcul o pitjors. El no, no pot guanyar, ni que hi hagués un trasbals com van ser els atemptats de Madrid i les mentides evidents dels governs de l'estat espanyol, la realitat no va canviar ni un 10 per cent les enquestes prèvies.

Ni tan sols pot ser una victòria petita, en tot cas ens podríem conformar esmentant la baixa participació, però és un consol que al cap d'uns mesos ningú no recordarà.

Posats a empassar-se el gripau de l'estatut de la Moncloa aprovat, què és millor: dir que un 30 per cent de no —no crec pas que s'hi pugui arribar— és una gran victòria? o demostrar d'alguna manera que hi ha molta gent disposada a sortir del marc legal per assolir objectius més alts?

Un 5 per cent de nuls, no serien els vots d'uns antisistema en el sentit pejoratiu que el 'sistema' dóna al terme, serien més de 100.000 persones disposades a no jugar el joc dels de sempre, i podrien a mig termini engrescar-ne moltes més.

Però aquest no és el meu motiu principal per recomanar el nul. Jo, encara no tinc edat per votar, però no em vull morir de vella amb la quarta versió de l'estatut. Si continuem jugant amb les regles políticament correctes de l'estat, m'hi moriré. I sincerament, crec que un nul engresca molt més a tots els que volem que les coses siguin diferents un dia no gaire llunyà. Amb el no, guanyaran els altres; amb el nul, manifesto que no podran comptar mai amb mi, i convido a tothom a un revolta, de moment petita, que a mig termini pot donar els seus fruits.

Malgrat que la festa nacional del Principat de Catalunya sigui la commemoració d'una derrota, per la nostra salut com a poble, no és bo patir-ne gaires. I el no, molt probablement —i en contra dels meus desitjos— serà una derrota per a moltes persones amb les que comparteixo els objectius estratègics de la llibertat de la nostra Nació.

* * *




Els meus 'no'

Ramon Mallafré, informàtic. Impulsor de la campanya.

Jo 'no' sóc espanyol, 'no' em sento limitat per la seva constitució, 'no' sóc encaixista ni autonomista.

Jo sóc independentista, per això tant me fa el resultat del proper referèndum per l'estatut d'autonomia d'una regió d'Espanya. Què passarà si guanya el 'sí'? Com fins ara, l'estat espanyol transferirà competències amb comptagotes, i continuarà portant al Tribunal Constitucional les lleis que el desenvolupin. Què passarà si guanya el 'no'? Tampoc res, Zapatero no voldrà tornar a obrir cap debat estatuari per a tornar-se a desgastar davant del PP, es podrà continuar desenvolupant l'estatut del 1979 del qual encara tenim competències per desenvolupar, i fer concessions via decret llei.

La victòria del 'sí' està assegurada per la sociovergència verda; fins i tot en terrenys tan poc sospitosos com l'Òmnium Cultural, el 'no' no acaba de reeixir, no cal dir que els mitjans clàssics com pot ser 'La Vanguardia', donen una victòria clara del 'sí'.

El meu vot serà 'Vull la Independència de Catalunya', un vot clar, el qual ningú no se'l podrà apropiar; la normativa electoral el donarà com un vot nul, tant me fa, no vull cap estatut per al meu país, per bo que sigui, vull una constitució, com els països normals. Ve a ser com aquell presoner que li pregunten què vol per a menjar, si carn o peix, i encara està content perquè el deixen triar. Vull ser lliure, després ja em faré el meu menjar.

Entrar en la dinàmica del 'sí' o del 'no', és fer el joc a l'estat espanyol, és dir 'sí', ja en tenim prou, o 'no', volem unes engrunes més. Vull el pa sencer.

Espanya ja ha deixat clar en diferents ocasions que no permeterà mai que s'organitzi un referèndum d'autodeterminació (ni de cap altra mena), així doncs ens trobem davant d'una situació immillorable per a declarar-nos independentistes en un referèndum que ens han organitzat ells mateixos, per una qüestió que no ens interessa; no en volem cap d'estatut, volem una constitució.

Darrera de la nostra proposta hi ha gent simpatitzant i militant de diferents partits, és una opció transversal, tal com ha de ser el procés que ens porti a la nostra autodeterminació, i potser per això no interessa als partits, sembla ser que tots han plantejat aquest referèndum com unes primàries per les eleccions de la tardor, al final serà cert que l'important són les cadires.

És cert que no podem esperar un gran resultat del vot per la independència, els mitjans clàssics ho ignoren totalment, fins hi tot VilaWeb (lloc on, en els seus blocs, va néixer aquesta proposta) ho ha ignorat en algunes de les enquestes que s'han fet. Però de ben segur que un petit percentatge de vot per la independència pot ser molt més engrescador que un vot negatiu més nombrós, que finalment s'haurà de repartir amb els nacionalistes espanyols, i que no passarà de ser un vot encaixista.

És fàcil pensar que alguns vots ens vinguin per banda dels qui sense voler votar 'sí', es neguin a votar 'no' per la coincidència amb el PP. La nostra proposta no és una sortida per als qui no els convenç cap altra opció, el vot per la independència és un vot convençut, de qui vol un destí real per al seu país.

Una de les crítiques que se'ns fan és que qualsevol vot 'no legal' serà un vot nul, i que posaran en el mateix sac el vot amb 'Vull la Independència de Catalunya' que algú que pugui posar-hi un tall de mortadel·la dins del sobre. Convido ara mateix a aquests que fan aquest comentari a anar al recompte amb una llesca de pa, per a poder-se menjar tots els talls de mortadel·la que surtin de l'urna ...em sembla que passaran gana.

També ens diuen, que per què només demanem la independència de Catalunya, quan la independència hauria de ser de tots els llocs de parla catalana. Estem d'acord, la fita és uns Països Catalans lliures i sobirans, però el cert és que aquest referèndum només està convocat en un d'aquests territoris, ara bé, tothom qui ho vulgui pot fer també la seva papereta amb 'Vull la Independència dels Països Catalans'.

Què passarà de manera efectiva el dia després, per molt de vot per la independència que surti? Res, legalment res; aquest és només un assaig, el plebiscit per la nostra independència vindrà més endavant, però ara el referèndum ens servirà per a començar a caminar en la direcció correcta.


 
  LES OPINIONS

> Marc Belzunces, gèoleg, activista digital i promotor de la Campanya Vota Lliure, Vota per la Independència de Catalunya.

> Agustí Soler Regàs, ex-regidor d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona, promotor del Partit Republicà Català.

> Joan Grau, matemàtic, economista i empresari..

> Miquel Vidal, ex-militant del PSAN, del PSAN-Provisional i de Socors Català. Actualment treballa a Luxemburg, a les institucions europees.

> Carme Dangla, estudiant.

> Ramon Mallafrè, informàtic. Impulsor de la campanya.




   
Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000