| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | dimecres, 24 d'abril de 2024

 En Nicolás / Nikolas

5 D’OCTUBRE. A 33 DIES DE L’ARRIBADA

El Hanjin Vienna navega a pas ferm cap el seu destí, el port de Long Beach, a Los Angeles. El seu motor de 75.000 cavalls a poques revolucions mou sense problemes les 69.000 tones de pes a uns 24 nusos per hora. Això, segons el segon oficial, són uns 44 quilòmetres per hora. A aquesta velocitat, i com que no es para per res, en fem uns 1.000 cada dia. No està mal si es té en compte que el camí aquí és una línia recta i no hi ha revolts ni costes com a les carreteres. A aquesta marxa arribarem a Long Beach segons el previst, i haurem recorregut uns 9.000 quilòmetres en la soledat més profunda del més gran dels oceans.

El senyor Herrmann està més comunicatiu i ja comencem a parlar una mica amb els tripulants filipins. En Manel pregunta a en Ricardo, el cambrer, si hi ha algun barber a bord perquè vol tallar-se els cabells. Després d’una primera negació ens diu que sí, que a ell li talla el cuiner i que si vol hi parlarà per quedar. Her Herrman ens diu que a tots els vaixells on ha anat sempre hi algú que fa de barber sense ser-ho: si hi ha metge, ho sol fer ell. Això ens recorda aquella tradició antiga dels pobles on el practicant, per tenir una mica més de feina, feia de barber, i a poc a poc el practicant desapareixia i sols quedava el barber. La gent hi anava per tallar-se els cabells, afaitar-se, mirar-se la tensió, per arrancar-se un queixal, per curar un braç trencat o per posar-se una injecció. Era una figura que, segurament per problemes burocràtics, es va eliminar i que era de gran utilitat per a tots els pobles petits.

En ple oceà Pacífic, la vida és com a l’Alemanya del nord i els costums i el menjar, els mateixos: els horaris, les salsitxes de Frankfurt, la mostassa i el pa negre. En Herrmann protesta:

-Sí, però el cuiner és filipí.

Bé, home, bé, tampoc no es pot tenir tot a la vida!

A la una hem quedat amb en Nicolás Aragón Despí, el cuiner del vaixell. De vegades també el veus amb una granota i un casc, i avui ha de fer de 'hairdresser'. És el traçut de les coses delicades. En Nico, com es fa dir ell, va aprendre l'espanyol a l’escola i el parla una mica. Entre el seu espanyol i el nostre anglès mirarem d'entendre'ns com puguem.

-Ara ja no s’ensenya a escola, sols l’anglès. Quan jo era petit sí que s’ensenyava i, sobretot, quan estudiaves per a mariner.

Usa atemorit la petita màquina elèctrica i les tisores que té. Quan arriba a les orelles, la por és mútua. Segurament no es guanyaria la vida fent de barber, però compleix el deure que és el que importa.

-Aquí hi venim a guanyar uns 1.300 dòlars al mes i estem uns nou mesos al vaixell i tres a casa. Cada vegada renovem el contracte i és difícil que et toqui dues vegades amb el mateix vaixell o amb els mateixos companys. Hi ha llocs on es paga més: jo vaig treballar en un creuer, però allò era molt dur, són moltes persones, molta responsabilitat. Treballàvem setze hores diàries i al final ja no podies aguantar. Aquí estic bé. Tinc 37 anys, vull fer aquesta feina fins als 45 i després quedar-me a casa amb la família.

-Aquests 1.300 dòlars et permeten estalviar?

-No: tinc cinc fills, quatre noies i un noi, i ho dedico tot a ells.

-Cinc fills? Per ser poc a casa, quan hi vas ho aprofites!

-Sí, és que em feia il·lusió tenir dos nois i buscant el segon hem tingut quatre noies: dues de més grans i dues de més joves.

Sí, això també sol passar. Ens intercanviem adreces per enviar-nos informacions després del viatge, i a la nit truquem a un amic que es casa per felicitar-lo i dir-li que, per casualitat, el dia del seu casament nosaltres el viurem dues vegades. Si fos amb nosaltres podria repetir l’operació i casar-se dues vegades, fer el convit dues vegades i, la nit de noces, també repetir-la. Encara que mirant l’estrès que es sol portar en aquests casos, no sé si és gaire recomanable per a la salut!

-------------------------

5an de oktobro 2002. 33 tagojn antaŭ la reveno

La ŝipo Hanjin Vienna navigas firme al sia celo, la haveno de Long Beach en Los Angeles. La 75.000 ĉevalpova motoro kun malmultaj rivoluoj tiras senprobleme la 69.000 tonan ŝipon je 24 nodoj hore. Laŭ tiu rapideco, ĉar ĝi neniel haltas, plenumiĝas 1000 kilometroj tage. Sufiĉe bone se oni pensas ke la vojo estas rekta, sen kurbiĝoj kaj deklivoj kiel en la ŝoseoj. Laŭ tiu rapideco ni atingos Long Beach kiel antaŭvidite kaj ni estos trairintaj 9.000 kilometrojn en la plej profunda soleco de la plej granda oceano.

Sinjoro Herrman estas pli komunikema kaj ni eĉ ekparolas kun la filipinaj maristoj. Manel demandas al Rikardo la kelnero, ĉu estas iu razisto en la ŝipo, kaj post la unua neado, respondas ke jes, ke la kelnero faras tion kaj li povas interkonsenti. Her Herrman klarigas ke en ĉiuj ŝipoj sur kiuj li navigis ĉiam estas kiu faras tion, sen mem esti razisto, kaj se estas kuracisto, li kutime tion faras.

En la mezo de la oceano, la vivo estas kiel en la norda Germanio, kie la manĝaĵoj kaj la kutimoj estas la samaj: horaroj, Frankfurt-kolbasoj, mustardo kaj la nigra pano. Jes, sed la kuiristo estas filipina, protestas Herrman. Jes nu, oni ne povas ĉion havi en la vivo.

Je la 13a h. ni interkonsentis kun Nikolas Aragon Despí, la ŝipa kuiristo, kiu kelkfoje vestas laborkostumon kaj kaskon kaj hodiaŭ li agos kiel razisto, ĉar li estas tre manlerta. Niko, kiel li preferas sin nomi, lernis la hispanan en la lernejo kaj iom ĝin parolas kaj kun nia angla, ni klopodos bone interkompreniĝi. Nun oni ne instruas la hispanan en la lernejo, nur la anglan.

Li uzas iom timeme la elektran maŝinon kaj la tondilojn, kaj ĉe la oreloj la timo estas reciproka. Eble li ne povos pergajni salajron kiel razisto, sed ĉi tie li bone plenumas la aferon.

- Ni pergajnas 1300 dolarojn monate dum 9 monatoj surŝipe kaj tri hejme. Ĉiufoje ni renovigas la kontrakton kaj estas malfacile ke vi trafu dufoje sinsekve la saman ŝipon aŭ la samajn kolegojn. Estas lokoj kie oni pli bone pagas, ĉe krozado kie mi laboris, sed la laborkondiĉoj estis tre duraj, ĉar estis multaj personoj kaj granda respondeco. Ni laboris eĉ 16 horojn tage kaj je la fino vi ne povas plu elteni. Ĉi tie estas pli bone. Mi estas 37-jara kaj mi celas resti en ĉi tiu laboro ĝis 45 jaroj kaj poste resti hejme kun la familio. Ni demandas ĉu tiu salajro permesas al li ŝpari, kaj li respondas ke ne, ĉar li havas 5 gefilojn kaj ili bezonas ĉion. Ĉu 5 gefiloj? Vi restas malmulte da tempo hejme, sed tiam vi profitas ĝin. Li ridas.




Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000