«Només vull que les meves obres alegrin el cor i inundin de llum els ulls i l'ànima.» Mir deia això el 1928, dotze anys abans de morir. Era l'època en què aquest foll de la llum i el color vivia a Vilanova i la Geltrú, el lloc on va viure més anys de la seva vida (del 1922 al 1940). Mir ja era un pintor de prestigi –feia exposicions a Londres, París, Buenos Aires, Washington i a la Biennal de Venècia– i mantenia inalterat el seu esperit alterat que aquells anys el va portar a pintar a Montserrat, Alforja, Miravet, la Costa Brava, Andorra, Gualba... Un quadre que va pintar el 1935 a L'Estartit, La desferra, amarat de melangia, clou el passeig per l'exposició Joaquim Mir. Antològica 1873-1940, que es podrà visitar a Caixafòrum fins al 26 d'abril. Un bon final perquè sens dubte és, si no l'última, una de les darreres grans obres que va crear Mir. Faltaven cinc anys per a la seva mort, i només quatre per a l'entrada de les tropes franquistes a Catalunya. Mir, un home apolític o, com a mínim, de poques retòriques polítiques –o així ho creu el seu gran expert, Francesc Miralles, comissari de l'exposició–, va ser denunciat per «republicà i catalanista». El van detenir i el van tancar a la presó, però el ministre franquista Francisco Serrano Suñer el va reconèixer i el va fer posar en llibertat. Trist i desmoralitzat, Mir moriria poc després d'una malaltia renal que feia temps que arrossegava.

Aquest és el final de la vida de Mir i d'una exposició que es farceix de totes les etapes creatives de Mir, començant –com toca en tota antològica– pel principi. És l'aproximació més completa a l'obra de Mir que s'ha fet des de l'exposició que es va presentar el 1972 al Museu d'Art Modern. I, a més d'obra inèdita, projecta una selecció interessant de filmacions familiars amateurs fetes per Mir els anys trenta. Per aprofundir encara més en la seva mirada única.

Arriba, doncs, tard la revalorització i consolidació de l'art de Mir? Miralles ho argumenta així: «A partir de la II Guerra Mundial, la crítica i la historiografia catalana s'han ocupat dels moviments d'avantguarda. I per dir que les avantguardes tenien gran valor, que en tenien, han fet una crítica negativa a tot allò anterior. Tot allò anterior, com Mir, és dolent. Ho han escrit Cirici i tots els altres. Per això es va desmuntar el Museu Clarà. El senyor Bohigas deia que Clarà era un escultor que no tenia cap interès. Aquí les coses han anat així, en cap més país d'Europa ha passat.» Miralles explicava ahir una anècdota prou il·lustrativa. Quan es va reobrir el Grand Palais de París, després d'una reforma, es va muntar una exposició que va inaugurar el president Jacques Chirac. En el passeig per la mostra, una obra va cridar especialment l'atenció de Chirac: «De qui és?! És extraordinària!» Era de Mir.

A Caixafòrum llueixen ara 80 Mirs extraordinaris, molts dels quals procedeixen de col·leccions particulars (en total, s'ha negociat amb més de 60 prestadors, que aviat és dit). Només s'hi troben a faltar dues obres mestres. La primera, icona de l'art realista català, és La catedral dels pobres, propietat de la Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza i dipositada al MNAC. El seu estat és delicat i es desaconsella que viatgi amunt i avall. La segona absència destacada–propietat del Museu de Montserrat, d'on és literalment quasi impossible que en surti per les seves dimensions– és un dels tres grans quadres que va crear per al menjador del Gran Hotel de Palma (avui, seu de Caixafòrum Palma). D'aquest impactant i majestuós conjunt de tres marines de la costa mallorquina, a l'exposició se'n poden veure dues, que no és poc.

El recorregut expositiu comença pel principi. I el principi es reivindica amb els primers quadres que va pintar Mir –havia nascut a Barcelona el 1873– quan flirtejava amb la colla del Safrà –formada per Nonell, Vallmitjana, Canals i Pitxot– que, com el nom delata, apostava pels grocs i ocres. És l'època barcelonina de Mir, l'època de La catedral dels pobres (és del 1898) que, tot i absent a l'exposició, s'invoca a través d'alguns dels esbossos i estudis preparatoris, en format dibuix o oli, que va fer Mir, un artista que mai feia esbossos o estudis de les seves obres –excepte en aquest cas– perquè abordava un art directe i immediat.

L'etapa de Barcelona precedeix la de Mallorca (1900-1904), que és on realment Mir es desempallegarà de l'academicisme, on farà la seva revolució artística moderna experimentant amb una pintura simbòlica, misteriosa i penetrant. Serà sobretot al nord de l'illa, a Pollença, on treballarà el seu art més salvatge, on esclatarà el seu deliri de llum i color. El millor llegat d'aquest període són els immensos plafons decoratius per al Gran Hotel.

El 1904, la vida de Mir fa un gir de 180 graus. En una de les seves excursions perilloses pels paratges recòndits de la costa mallorquina, a cala sa Calobra, té un accident misteriós: cau per un penya-segat. Mir era depressiu, però Miralles no creu que fos un intent de suïcidi. Dos dies després el van rescatar, i uns mesos més tard –mesos que són buits biogràfics– va ser internat a l'institut psiquiàtric Pere Mata de Reus. Aquí reposarà durant dos llargs anys. I també aquí neix la llegenda de Mir, del personatge insòlit, el mite d'un artista que es volia fondre amb la natura.

És l'etapa de Reus i l'Aleixar (1905-1913), en què –en sortir del manicomi– va acabar el conjunt decoratiu de la casa Trinxet de Barcelona –li va suposar deu anys de feina–, dissenyada per Puig i Cadafalch i propietat del seu oncle, Avel·lí Trinxet. Del Camp de Tarragona va al Vallès (1914-1921), el període menys conegut i un dels que ara desvetlla l'exposició de Caixafòrum. Són anys de calma personal i professional, d'acostament a l'ortodòxia artística. Imprevisiblement. Perquè Mir era imprevisible. «Mir no és mai la teoria, és sempre la sensibilitat», sentencia Miralles.