diumenge, 25 de gener de 2009
> País d'uralita
el contrapunt
FERRAN ESPADA.
Catalunya està meteorològicament de pega. Encara no havíem superat el desastre que va suposar la fúria marina amb la llevantada que vam haver d'afrontar la nevada. Ahir va ser el torn del déu Eol que, tràgicament envejós, va deixar un rastre de mort i de caos. Set sospirs, es va dur la ventada... Els de set víctimes mortals. I entre elles quatre infants que simplement practicaven el seu esport favorit, el beisbol. Dies com aquest, veient la runa del pavelló i, entremig, la gorra, la jaqueta o el bat de beisbol penses que tant de bo l'avarícia de la tripulació d'Ulisses no els hagués empès mai a deixar escapar els vents. Sant Boi és bàsquet marca Gasol. Això ho sap tothom. Però també beisbol. Això no ho sabia gaire gent fins ara, i hagués estat millor que continuessin desconeixent-ho. La natura ens castiga, però és que ahir aquest país semblava d'uralita. Aquelles fines cobertes al sostre que volen d'una revolada. Caldrà filar prim per saber fins a quin punt aquesta feblesa no ha contribuït a la tragèdia. Tot volava: teulades assassines a Sant Boi i murs que algú va plantar sense arrels a Barcelona i que haurà de respondre perquè cauen al primer bufit. També arbres, amb arrels, però insuficients. Josep Pla diu a El quadern gris: «Després de la darrera ventada, la terra, la naturalesa –àdhuc la mar?–, té un aire de fatiga, com l'abandó de la convalescència.» Ahir, la natura es va quedar sense aire, abatuda. I tots nosaltres, sense respiració en algun moment del dia, colpits per la tragèdia.
|
