Amb aquesta resignació un jove afrontava ahir l'eterna espera a l'oficina del SOC. Feia cua des de tres quarts de vuit del matí, mitja hora abans que obrissin les instal·lacions. Tenia el número vuitanta. A tres quarts de deu tot just era atès el número quaranta. Per tant, no confiava poder marxar abans de les onze. Per la seva part, un matrimoni expressava el seu malestar: «És la primera vegada que venim i hem quedat esgarrifats», deia la dona. Els acabaven de donar número, que venia acompanyat d'una recomanació del personal: «Vagin a fer encàrrecs i tornin d'aquí a dues hores i mitja.» Així ho anaven dient a totes les persones que entraven. La pregunta immediata era: «Però, segur que no perdré el torn?» Resposta també immediata: «Segur que no!» I marxaven.

Mentrestant, la funcionària encarregada de segellar les renovacions de la demanda d'ocupació no es cansava de repetir el mateix un i altre cop: «La propera vegada no cal que vingui. Pot fer el tràmit a través d'internet o bé trucant al 012.» La majoria d'usuaris, però, responien el mateix: «Però si vinc no passar res, no?»

Així, per unes coses i les altres, l'oficina era plena a vessar. La gent, en silenci, ocupaven totes les cadires, amb molta paciència, mirant a terra i també la pantalla informativa. També hi havia gent esperant al carrer. «Avui no pas tanta, perquè plou», ens explica una treballadora.

Destacarem també la tensió que ha de suportar el personal de les oficines de Treball. Quan un diu que està estressat per la feina hauria d'anar a fer un vol per les instal·lacions de l'avinguda Lluís Pericot. A molta gent els canviaria el concepte que tenen de l'estrès. I també el dels funcionaris. Encara que només sigui l'excepció que confirma la regla.