Àngels Appert, veïna de Salt de 52 anys, fa uns mesos va formalitzar el document de voluntats anticipades després d'informar-se'n a l'hospital Trueta. També s'hi ha inscrit la seva filla, que té una disminució.

–Per què ha fet el DVA?

–«Perquè he vist situacions en què la medicina et deixa en vida en unes condicions que no són humanes. Tinc una filla discapacitada i vaig pensar que si mai ens passava alguna cosa, juntes o a una de nosaltres, no volia que algú ens condemnés a viure en unes condicions que no desitgem. Ho vaig explicar a la meva filla i ho va veure bé. Es tracta de deixar constància de la nostra opinió, de garantir que viuràs només en el cas que tinguis una mínima autosuficiència. A mi em fa molta por haver de dependre dels altres.»

–Ha dit que ha viscut una mala experiència.

–«Sí, jo era molt jove però va ser una situació que em va impactar. Un veí, un noi jove, va quedar en coma arran d'un accident. Va estar molt de temps així –potser més d'un any– fins que va morir. La dona i els fills patien esperant que un dia l'home tornés a tenir consciència, cosa que no va passar. Havien d'anar cada dia a Barcelona per veure'l... També he conegut el cas d'un home que no arribava als 40 anys, aparentment sa i que un bon dia va tenir una trombosi, arran de la qual va quedar en coma, i encara hi és. Primer hi anava molta gent, a veure'l; després, mica en mica l'han deixat gairebé sol. No sé com els metges poden mantenir una persona en aquest estat. En el cas concret d'aquest noi, però, és la família la que no vol que el desconnectin. Té una parenta monja i no ho permet. No crec que Déu permetés una cosa així.»

–Ha tingut problemes per tramitar-ho?

–«És molt fàcil. Vaig anar al Trueta i m'ho van explicar. Ho vam formalitzar amb tres testimonis.»