Igual que l'any passat, amb l'elecció de Doris Lessing, o encara més el 2004, amb el premi concedit inesperadament a l'austríaca Elfriede Jelinek, poca gent havia fet pronòstics favorables a Le Clézio en la candidatura al Nobel, que als passadissos els acadèmics continuen fent disputar, ja amb un cert cansament, a Philip Roth, Claudio Magris o Antonio Lobo Antunes. Però alguns van elevar ahir la sorpresa a una categoria força més lúgubre, i la versió espanyola de l'enciclopèdia digital Wikipendia va difondre per uns minuts que el mateix escriptor havia tingut un ensurt tan fenomenal amb la notícia, que havia mort fulminat d'un infart. Al contrari, Le Clézio estava escrivint tranquil·lament a casa seva quan va rebre la notificació per telèfon, i es va sentir «honorat, commogut i agraït» per la distinció, segons va dir en resposta a la primera trucada periodística del dia, la d'una emissora sueca. Tot seguit, devia continuar escrivint, potser no amb la mateixa tranquil·litat, però s'ha de suposar que almenys igual de sa. Unes hores després, en la multitudinària roda de premsa organitzada a corre-cuita per Gallimard, el segell que ha editat quasi tota la seva obra en francès i que acaba de publicar-li Ritournelle de la faim, va semblar que pretenia recuperar i explicar aquella imatge matinal descrita a la ràdio aclarint: «Escriure no és només estar assegut davant la taula amb tu mateix, sinó escoltar el soroll del món. Quan ets escriptor, vas a l'encontre del món.» De la mateixa manera, «llegir novel·les és una invitació a interrogar el món», va afegir aquest escriptor que amb el seu primer llibre, Le procès verbal (traduïda per Seix Barral el 1964 com El atestado i ja descatalogada), quan només tenia 23 anys, va rebre el prestigiós premi Renaudot.

La interrogació, en tot cas, forma part tant del seu procés d'escriptura i, doncs, de reflexió, com ho són els viatges, als quals es va habituar des de la infància, com a fill d'una bretona i un metge anglès que aviat seria destinat de Niça a l'illa Maurici i, en plena Guerra Mundial, a Nigèria. Pel seu compte, el 1964 descobriria Mèxic, i se'n sentiria tan fascinat que hi acabaria vivint quasi trenta anys, durant els quals no deixaria de planificar expedicions periòdiques a les principals ciutats d'Europa, Àsia i Àfrica, entre elles Marràqueix, on va conèixer la seva dona, Jemia, emparentada amb un dels cabdills de la guerra d'independència del Marroc contra el protectorat francès, i Perpinyà, on es va doctorar l'any 1983 amb una tesi sobre les cultures indígenes mexicanes, una de les seves grans passions, que l'han animat, de fet, a aprendre el castellà més que correcte amb què ahir mateix responia a alguns dels periodistes.

La vena viatgera de Le Clézio és tan notòria que el Nobel el va sorprendre a París quasi per casualitat, en una escala entre Corea del Sud i el Canadà. Però ni tan sols la capital francesa és una residència estable, perquè ha de compartir el seu amor amb la Niça natal i amb Alburquerque, a Nou Mèxic, on també té casa des de 1992. Si la seva existència pot semblar erràtica, la seva obra no ho és gens. Les seves primeres novel·les conserven encara l'empremta de l'existencialisme, amb influències tant de Sartre com de Michel Butor, Foucault, Deleuze i fins i tot l'inquietant Céline. Però són els viatges i el contacte amb civilitzacions oblidades o menystingudes per la cultura occidental, els que obren la seva escriptura al reconeixement de l'alteritat, a aquell «escoltar el món» que propugnava ahir a la seu de Gallimard. Era la dècada dels setanta, quan publica Terra amata (1967), de tints clarament ecologistes, La guerre (1970) o Les géants (1973). Però el principal impuls a la seva carrera literària, el que fa quinze anys va servir perquè una enquesta l'assenyalés com el millor dels escriptors francesos vius, va ser l'aparició de Désert (1980), un relat evocador que confronta la grandesa de les cultures extingides del nord de l'Àfrica amb la mirada dels immigrants que avui arriben a l'opulenta i desmemoriada Europa. Autor d'una trentena de novel·les, llibres de viatges, assajos sobre la cultura precolombina, un estudi sobre Frida Kahlo i Diego Rivera i contes infantils, la majoria il·lustrats per Georges Lemoine, a l'Estat espanyol només Tusquets ha pres el relleu de les edicions ja descatalogades de Seix Barral, Versal o Debate amb la publicació de La cuarentena (1998) i El pez dorado (1999). En català encara és un desconegut.