Fa més o menys un any, l'honorable conseller Joaquim Nadal publicava un article defensant el debat abans de la presa d'una decisió final sobre el traçat de la variant de la capital del Baix Empordà, i demanava aportacions argumentades i poc viscerals. Mesos després deia que abans de finals de l'any passat el projecte sortiria a exposició pública i es posaria punt i final a aquesta cornamusa, segurament la que ha donat més voltes de totes les que hem viscut els darrers vint-i-cinc anys.

Fa un parell de setmanes el portaveu de l'associació en contra del traçat pel sud, s'esplaiava dient que els altres no havien aportat arguments i ell donava com arguments de pes el que anomenava raons tècniques: el traçat nord és mes planer i més recte.

Francament, em semblen raons molt poc tècniques i sobretot, en general, molt poc respectuoses. Són les mateixes que defensen els que pensen que la Costa Brava no s'ha desenvolupat prou perquè no disposa d'una autopista de costa de Sant Feliu a l'Estartit i de l'Escala a Roses. Fins i tot hom té la sensació que són les mateixes persones que van omplir la plana sud de La Bisbal les que ara voldrien, amb els mateixos arguments, omplir també la plana nord, no només amb una variant, sinó amb tot un seguit d'edificacions.

El país que sembla que molts enyoren, aquell Empordà pobre però que intuïm feliç, tenia en alguns aspectes una intel·ligència que ara sembla haver perdut. Si hom observa les edificacions de fa un segle (l'any del naixement de la marca Costa Brava), veurà que és difícil trobar edificacions situades a cap plana oberta.

La raó, òbvia, era preservar els llocs destinats als conreus, la base de l'economia de l'època (juntament amb les petites indústries manufactureres de la ceràmica i el suro); però també n'hi ha d'altres, de raons, per situar les edificacions en petits turons i llocs alçats: la seguretat, l'exposició al sol, l'aprofitament de la llum i del vent (l'estalvi energètic) i sobretot la garantia i la preservació del paisatge.

Per a qui no ho tingui clar, és recomanable viatjar a la Toscana o a la Provença, que tan sovint posem d'exemple. Però fins i tot sense viatjar gaire, hom pot adonar-se on estan situats els nuclis antics de Llofriu, Santa Susanna de Peralta, Fonteta, Vulpellac, Ullastret, Castell d'Empordà, Cruïlles, Sant Sadurní, Foixà, Corçà i fins i tot de la Bisbal.

Queda dit que segurament cap de les opcions, en termes paisatgístics, és desitjable. Però ningú pot obviar que aquell Empordà feliç i pobre, ha donat pas, gràcies al turisme i a altres activitats econòmiques vinculades als serveis i a la construcció, a un altre país més ric que disposa de molts cotxes que es belluguen permanentment, i que aquesta riquesa exigeix infraestructures a mida dels que resideixen a la zona i als tres milions de turistes i excursionistes que ens visiten cada any.

Per això, atès que en termes de connectivitat i eficiència, de respecte al territori agrícola i al paisatge, de coherència amb les directrius principals dels plans directors, i sobretot de sentit comú, l'opció menys dolenta és la del sud. Cal felicitar-se perquè el conseller Nadal, bon coneixedor del territori, hagi posat sobre la taula una segona opció sud, corregint part de les errades del primer traçat i allunyant-se dels punts més conflictius de Fonteta, Santa Cristina i Vacamorta.

Segurament a aquesta segona opció sud encara li calen retocs, però incorpora criteris de mobilitat (punt d'arrencada a llevant) i d'allunyament de les àrees residencials que són, sens dubte, una millora substancial respecte a la primera proposta.

No crec que a hores d'ara hi hagi cap observador no resident als municipis afectats directament pels traçats que tingui cap mena de dubte sobre si és millor l'opció nord o la sud, entre altres raons perquè tots els que venim de Palamós o Palafrugell ja fem servir l'actual variant nord de Vulpellac a Serra i a Parlavà per anar cap a Figueres o França. Els de Begur i Pals passen per Torroella. Per anar a Girona des d'aquest rodal, cada vegada són més els que s'inclinen per anar-hi per Llagostera. No vull pas creure que la discussió interna sigui tan intensa perquè el que es vulgui sigui una altra minivariant com la que fa pocs anys es va vendre com una solució provisional just abans de densificar-se més que cap altre carrer de la Bisbal.

Fa mesos que s'ha exhaurit el termini fixat i caldria anar posant fil a l'agulla, no fos cas que aquest projecte tornés a quedar per a una nova legislatura, encara que aquesta duri (potser) quatre anys.