Sigui per la causa de la història local, de la dels papers de Salamanca o dels templers (que és la seva gran especialitat), algunes vegades, i no pas per casualitat, he coincidit amb Sans Travé. Recordo, fa uns sis anys, als finals del califat d'Abderrahman Pujol, una visita de forces vives catalanes, justament a Salamanca, per reclamar tot això de la dignitat i, amb ella, el retorn dels papers. Sans, al costat d'alts càrrecs institucionals, polítics i culturals (repartits en els diversos partits homologats, excepte el PP, naturalment, que llavors governava), va fer-hi, parlant de papers, un gran paper, que els periodistes castellans van escoltar embabaiats, com volent dir: «Coño, estos catalanes al final tendrán razón.»

De fa quatre anys, amb la governança tripartida (coincidint amb la general del nou Movimiento Nacional socialista), va ser dit al director de l'Arxiu Nacional de Catalunya, a través de l'eminent dermatòloga Caterina Mieras («Caterina va a la font, a buscar un cantiret d'aigua...»), que es limités a rebre i catalogar els cèlebres papers, que per pactar-los ja s'entenen entre «germans».

Una altra situació, totalment diferent, en què vaig escoltar-lo va ser a Bot, l'octubre del 2007, tancant una jornada, la desena, d'Estudis Locals, dedicada a L'orde del Temple, dels orígens a la dissolució. Els participants en aquesta jornada i els escoltadors eren, en general, catalans del morro fort de la Terra Alta i de les extensions comarcals veïnes, tals com els professors Serrano Daura, d'Ascó, de la Universitat Internacional de Catalunya, i Vicenç Subirats, jurista i historiador, d'Horta de Sant Joan. Es parlà de l'islam, del Temple en aquestes terres, de castells, comandes i del sursumcorda. Quan queia la tarda autumnal, sense papers al davant, caminant per l'escenari, Sans Travé, amb memòria de prodigi, va desentumir-nos pronunciant un gran parlament, talment un sermó encès de predicació de l'Any Jubilar. I és que sempre és joiós escoltar-lo.