—«Que fa rato que t'esperes?», em diu Sans.

—«Per tu, les hores que calguin», li responc.

El retrobo sota les voltes gòtiques de Montblanc, capital de la seva terra natal de Solivella, a la Conca de Barberà. Baixa de Vallbona de les Monges, on està acabant el corresponent i enèsim llibre seu, ara sobre els 850 anys de la fundació del monestir. Té vacances, però treballa, com sempre, entre arxius i pedres velles, ell que, com a director de l'Arxiu Nacional de Catalunya (a Sant Cugat del Vallès), és, de fet, l'arxiver major de Catalunya.

Sans Travé –amb tota la seva simpatia més de latin lover que de saberut treballador de la història medieval– em posa sobre la taula el voluminós llibre La fi dels templers catalans que l'editor Lluís Pagès, de Lleida, li acaba de fer arribar. Quedo fascinat pel paquet bibliogràfic: la il·lustració de portada (ja se sap, el sacrifici a la foguera dels pobres monjos guerrers), la tapa dura del volum, el pròleg de Joan M. Pujals (on remarca «el do de claredat i amenitat» d'aquest erudit) i, naturalment, quedo esbalaït amb les seves cinc-centes pàgines de text durament llaurat, d'altres tantes notes a peu de pàgina, dels quadres, fotos i mapes sobre el Temple al conjunt català, de la cronologia (1305-1319) sobre el procés templer i, en fi, de l'extensa bibliografia i de l'índex onomàstic que corona el patracol, confeccionat per Mariela Fargas Peñarrocha.

És el volum número 10 de la col·lecció Els Ordes Militars, que dirigeix el mateix Sans Travé i que va publicant Pagès Editors, de Lleida, aquest enorme imperi que, de Ponent, de fa quinze anys, s'ha anat escampant arreu on es parli català.

I és que amb Sans Travé, per sort, es pot parlar de tot i força, i és una constant font d'ensenyaments. Faig memòria de la relació inicial amb ell, i em surten els anys 1982-83, quan el visitava al Palau Moja, de Barcelona, on dirigia el servei d'arxius de la direcció general del Patrimoni Escrit i Documental de la Generalitat, tan llarg títol per dir que posava ordre en la paperassa històrica catalana, i amb ella la local, de la qual ha estat sempre un acèrrim defensor, no en va prové d'una terra que en té molta, amb Poblet, la mateixa vila de Montblanc i tot el rosari d'històries de pobles que, des del Centre d'Estudis Solivellencs i el de la Conca de Barberà (Montblanc), ha animat a fer, des de finals dels anys setanta, al costat d'una bona nòmina de gent tocada per l'estudi històric: del pare Altisent a Andreu Mayayo, de Joan Fuguet a Carme Plaza, de Josep Porter a Maties Solé, de Josep M. Poblet a Maties Vives, a tots els quals –com Sans Travé– vaig conèixer i admirar.

Rient rient –amb totes les seves capacitats acadèmiques– ja se'n deu anar cap als seixanta, per bé que, seguint el consell del notari Raimon Noguera («un dels homes més savis de Catalunya»), em priva de saber l'any del seu naixement, perquè «noi, a partir dels cinquanta, un ha de començar a deixar coses i a ser coquet», com li deia l'il·lustre home de la nostra història jurídica i notarial en el curs del llarg temps de tertúlies que hi va mantenir (un cop per setmana durant quinze anys), al costat també d'altres eminències d'aquests rams, com J.M. Vilaseca Marcet, Lluís Figa i Faura, Josep M. Puig Salellas i Ramon M. Roca Sastre, per a tots els quals té un pietós record i un enorme agraïment, perquè encara recorda aquells espetecs d'intel·ligència històrica i humana que es produïen en aquells petits concilis.

A través d'aquesta llarga relació devia venir la vinculació de Sans Travé amb les fundacions i instituts en què intervé com a patró: les fundacions dels castells de Miravet, Ciutadilla i Maldà, la dels Castells Culturals de Catalunya (que porta el baró d'Albi), la de la Revista de Catalunya (que dirigeix Max Cahner, que fou qui, després de la seva etapa com a professor universitari, seduí Sans cap a la Generalitat) i, en fi, la Fundació Institut d'Estudis Nobiliaris Catalans i la que porta el nom de Raimon Noguera, de què el nostre Homenot és director de publicacions.

Tot això ha de comportar un enorme tràfec de vells papers, edicions, datacions, recerques d'altres bibliografies i, amb tota seguretat, recerques per finançar tota aquesta massa documental. Si a això hi afegim els llibres propis (no sé exactament quants: quinze o vint, cadascun dels quals val per tres o quatre de normalets) sobre les ordes militars, la història del notariat a Catalunya i la direcció de l'edició dels dietaris de la Generalitat (1411-1713) en deu volums (30.000 pàgines), i la direcció, des de 1992, de l'Arxiu Nacional de Catalunya, pot arribar-se fàcilment a la conclusió que aquest home és un treballador impressionant. I, a primera vista, no ho sembla. Més aviat fa l'efecte que sempre torna d'esporgar alguna olivera o ametller comarcal.