El model polític que va aplicar Allende a Xile entre els anys 1970 i 1973 va aixecar una enorme expectació en l'esquerra europea, que vivia aires de renovació, a causa del sotrac que va representar el maig francès del 1968, i per l'altra, el descobriment de les maldats, imperfeccions i horrors dels dirigents comunistes de l'URSS.

La invasió de Praga va significar el cop de gràcia per a la desvinculació de molts partits comunistes de l'Europa occidental del model soviètic. Aquest va ser el cas del Partit Comunista Italià, dirigit per Enrico Berlinguer, i del Partit Comunista d'Espanya, amb Santiago Carrillo com a secretari general. Aquests dos partits van ser els primers d'Europa d'assumir la tesi del «compromís històric» que renunciava a la revolució per a la presa de poder i instauració del socialisme, apostant pels mecanismes de les democràcies occidentals com a pas cap a la instauració del socialisme. Amb més reticències, van acabar apuntant-se a aquesta tesi el Partit Comunista de Portugal, encapçalat per Alvaro Barreirinhas Cunhal, i el Partit Comunista Francès, amb Georges Marchais al capdavant, que havia estat considerat estalinista.

Allende va ser a Xile la constatació del «compromís democràtic» amb els profunds canvis socials que va introduir al país amb mètodes democràtics. No és d'estranyar, doncs, el sotrac que va representar a Europa la seva derrota a les mans dels militars i la seva mort, i l'odi gairebé generalitzat que va despertar Pinochet. Amb Allende va morir molt més que el president de Xile. Amb ell va morir l'esperança d'assolir la justícia social amb mètodes pacífics, omplint d'arguments els grups d'esquerra partidaris de la lluita armada.