La justícia del temps és implacable. Mentre Xile vol recordar aquest any la figura del president Salvador Allende amb motiu del centenari del seu naixement, al mateix temps intenta passar pàgina i deixar en l'oblit la figura del seu botxí, Augusto Pinochet.
Allende, metge, polític i sobretot humanista, és als llibres d'història pel fet d'haver estat el primer president d'ideologia marxista d'un país que va intentar la transició del capitalisme al socialisme per mètodes pacífics i democràtics. Pinochet, en canvi, figura amb caràcters de negreta en la història universal de la infàmia, com tants i tants altres sàtrapes sanguinaris que han embrutat el segle XX.
Cal posar Allende en el context històric del govern que va presidir per comprendre la seva dimensió i l'enorme controvèrsia que va provocar el seu pensament polític tant entre les files de la dreta com en les de l'esquerra.
L'any 1970, quan els partits d'esquerra radical, moderada i socialdemòcrates van guanyar les eleccions aixoplugats sota la candidatura d'Unitat Popular, el planeta estava políticament bipolaritzat. La guerra freda era vigent i els governs o formaven part de l'esfera dels Estats Units o de la Unió Soviètica. En aquest panorama, gairebé tota l'Amèrica Llatina estava sota la influència i els designis dels totpoderosos EUA. Les multinacionals nord-americanes explotaven els recursos industrials, energètics i naturals de gairebé tot el continent, sense prestacions gràcies a les letals dictadures militars perfectament manipulables i servils que havia imposat Washington de cap a cap del con sud. Dictadors com ara Juan María Bordaberry a l'Uruguai, Hugo Banzer a Bolívia, Emilio Garrastazu al Brasil, Augusto Pinochet a Xile, Anastasio Somoza a Nicaragua, les diferents juntes militars d'Hondures o el criminal Videla a l'Argentina van omplir el continent de sang per servir els interessos de les multinacionals de les fruites, el coure, etc., i al mateix temps preservar del comunisme una zona essencial per als interessos geoestratègics dels EUA. Hi havia molta por que el règim comunista que s'havia acabat imposant a Cuba s'anés escampant per tota l'Amèrica del Sud, com un efecte dominó.
Respecte als EUA o l'URSS, no hi havia termes mitjans ni posicions conciliatòries, tan sols hi cabia el «estar amb mi o contra meu».
LA VIA XILENA
El govern de Richard Nixon-Henry Kissinger, que des de la Casa Blanca posava i enderrocava governs segons els seus interessos a través de la CIA, no es preocupava ni poc ni molt de les desigualtats socials del continent veí.
En aquest context, Salvador Allende i el govern d'Unitat Popular que presidia van intentar fer un canvi més just i equitatiu a Xile amb mètodes democràtics i jugant amb les escletxes que hi havia obertes en les lleis vigents i en la mateixa Constitució. Van haver de fer veritables obres d'enginyeria jurídica per nacionalitzar les àrees clau de l'economia del país i les mines de coure, emprendre la reforma agrària i apujar els sous dels treballadors. La riquesa del país havia de permetre aquestes reformes. L'any 1971, pocs mesos després de la presa de possessió del govern socialista, la CIA i grans multinacionals com ara la ITT van emprendre una campanya de boicot entre les classes mitjanes i altes i van organitzar vagues sectorials amb finalitats polítiques per desestabilitzar el govern. L'11 de setembre del 1973, amb una situació econòmica crítica, un cop d'estat militar va posar fi a la vida i el somni de Salvador Allende.
)
