Cuitin a visitar el Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí perquè d'aquí uns anys no hi haurà ningú que entengui què són i per què servien els objectes que s'hi exposen. Molt bonics, fins i tot abstractes i conceptuals, però per què eren? Els visitants veuran la premsa d'oli i es pensaran que és un instrument de corda de la Capella Reial, veuran una reixa de ferro forjat i la prendran per una graella d'escalivar calçots i asseguraran que l'alambí de coure és el maniquí d'una senyora refeta. El conservador del museu, Ramon Rosich, explica que el visiten pagesos actuals de tractor amb refrigeració i ordinador al cobert i s'admiren de la força que havia de tenir l'avi per fer servir algunes eines de les quals ja no recorden el nom. Xapo? Xaupa? En l'apartat de la vida de la llar hi ha un maridet, el braser que les dones es posaven sota els enagos emmidonats per no passar fred a l'hivern. Braser? Enagos? Midó? Fred?

L'entitat responsable del Museu de la Vida Rural, que és la Fundació Lluís Carulla, amb la senyora Montserrat Carulla i l'exquisit poeta del corbatí Carles Duarte al davant, han entès tan bé que el museu pot esdevenir mut abans de gaire –abans de gaire és una expressió molt verdagueriana, i és que sembla que l'esperit de mossèn Cinto plani pel museu–, que han comprat la casa del costat, on l'arquitecte Dani Freixes hi està fent una ampliació que posarà imatge animada i so a l'ofici dels boters, neulers, vinaters, corders, basters o esclopers.

El Museu va ser fundat per Lluís Carulla (l'Espluga de Francolí, 1904-Barcelona, 1990) ara fa 20 anys. Lluís Carulla, patrici i mecenes català, és el creador de Gallina Blanca, la marca de la sopa de cubitos . Venia d'una nissaga d'apotecaris i ell, el primer que va canviar d'ofici per fer-se advocat, va ser qui va trobar la fórmula magistral de fer passar la gana i el fred –fred?– a base de sopes calentones. El museu està situat a l'antiga farmàcia de la casa pairal dels Carulla. A més de les arts i els oficis de la vida rural s'hi pot seguir la història del poble i de la comarca de la Conca de Barberà, amb mostres de flora, fauna i antropologia.

Una cosa: fa l'efecte que el museu amaga alguns fets de la vida quotidiana dels avis. ¿Vols dir que tot es reduïa a coses de treballar i de missa? Ells no proferien algun mecagondéu? Elles només rebien calor de maridets de fang sota les faldilles estufades? Ramon Rosich i Daniel Freixa ens n'haurien de parlar a l'espai nou.