La plaça de Catalunya no és una plaça qualsevol. Ha estat conflictiva des de l'endemà que es va enderrocar la muralla de la ciutat medieval, fa un segle i mig. Una part de la «culpa» la va tenir Ildefons Cerdà, que en el seu projecte d'Eixample va deixar sense una definició especial aquest espai d'unió entre la Ciutat Vella i el nou Eixample. Cerdà apostava per la plaça de les Glòries com a futur centre neuràlgic de la ciutat. Però la lògica urbanitzadora de l'Eixample va concentrar les millors fortunes i parcel·les a l'eix del passeig de Gràcia, i va convertir el solar de la plaça de Catalunya en un punt clau que unia les dues realitats. Hi van haver litigis entre els propietaris del solar i l'Ajuntament, que sí que apostava per una plaça en aquest punt com ja havia planejat Antoni Rovira i Trias, que seria arquitecte en cap de l'Ajuntament, en el seu projecte d'Eixample alternatiu al de Cerdà. Finalment, el 1903 es va fer una urbanització rudimentària amb l'encreuament de dos carrers i un punt central al mig. El 1929, l'arquitecte Francesc Nebot va fer-ne el disseny actual, per encàrrec de Josep Puig i Cadafalch.

La situació central va atraure la seu de les grans corporacions i bancs, fins a El Corte Inglés, i es va convertir en el punt concèntric de les línies d'autobús i en el principal accés al centre de la ciutat.

L'últim canvi a la plaça es va fer en el moment d'instal·lar el monument a Francesc Macià: una escultura de Josep Maria Subirachs que va obligar a fer retocs a l'extrem sud de la plaça.