Pocs concerts en els tres anys d'història del Summercase han provocat tant deliri entre el públic com el retorn, ahir, de Blondie a Barcelona. Amb el teló de fons i el vestit de Debbie Harry –tot de ratlles blanques i negres– evocant l'estètica del disc Parallel lines –del qual ara se'n commemoren els trenta anys, els mateixos que fa de la seva cèlebre visita al Canet Rock–, els de Nova York van convertir una esplanada del Fòrum en una gran pista de ball mitjançant cançons com ara Heart of glass, Call me, Maria i The tide is high. Harry, ben múrria, demanava elegantment la col·laboració del públic en cançons en què arribar a certes notes ja no és tan senzill però a ningú li va importar. Una festassa en què, contra moltes previsions, Blondie –sota una gegantina bola de miralls– va atreure notòriament més públic que els joves Interpol, que actuaven en un altre escenari.

NICK CAVE, SALVATGE
Abans, els Grinderman de Nick Cave van firmar la millor actuació del primer tram de Summercase. Els australians van sortir a per totes, amb Cave escopint, picant de mans sense deixar tranquil el micro, castigant els teclats i movent-se com una bèstia, mentre el barbut Warren Ellis copejava amb unes maraques els plats d'una bateria i, més tard, destrossava totes les cordes d'un violí. Una descàrrega sònica de les tenebres que posa a ratlla uns quants grups indies incapaços d'arribar en tot una gira a a l'energia que Grinderman assoleixen amb un únic acord de guitarra. De la primera jornada, en la qual, al tancar aquesta edició, no hi havien actuat encara The Verve ni Primal Scream, cal destacar també a l'escocès Edwyn Collins, molt afectat encara de l'embòlia que va patir fa tres anys però que, gràcies a una banda molt solvent, va ser capaç de crear moments tan emocionants com va ser-ho la interpretació d'A girl like you.