«El barraquisme no ha estat un fenomen marginal, ni tampoc de gent marginal, sinó un fenomen central de la història de Barcelona». Així de rotund s'expressa el director del Museu d'Història de la Ciutat, Joan Roca. Ja era hora, opinen ell i el seu equip, que la història de Barcelona comencés a interpretar-se amb una nova línia de reflexió, sense tenir només en compte els grans impulsos culturals, socials i urbanístics que, ningú ho negarà, han fet possible la transformació de la ciutat. Han passat més coses, més silenciades, a Barcelona. En el gran canvi que ha experimentat la ciutat, en la ciutat dels èxits, el fenomen del barraquisme també hi ha tingut molt a veure, i l'exposició intenta revelar-ho.

Per bé que a tothom li vénen al cap les barraques dels anys cinquanta i seixanta, el fenomen es remunta molt més enllà, fins ben bé a principi del segle XX. El 1914, ja estaven fitxades a la ciutat 1.200 barraques. El barraquisme va arribar al seu clímax als seixanta, amb 20.000 barraques, i es va pràcticament extingir als setanta. L'any 1982, ja només quedaven 1.100 barraques, ara bé, sotmeses a una precarietat molt més radical que la d'anys anteriors. El barraquisme recent és, segons els ideòlegs de la mostra, «diferent» al barraquisme de fa 40 anys. «Aquella ciutat era informal només urbanísticament, ni socialment, ni econòmicament, ni culturalment», subratlla Mercè Tatjer, membre del comitè assessor que ha supervisat el projecte.

L'exposició reivindica la llarga història del barraquisme, un problema que, durant tot el segle, va ser «un tema urgent per resoldre», diu Roca. Urgent però complex. La mostra aborda el fenomen trencant estereotips: la barraca va simbolitzar molt més que una vida precària (que també ho era). «Els barraquistes van anar teixint una autèntica població, molt unida. Des de fora es veia com un lloc caòtic, però el cert és que a dins hi regia un ordre urbà», continua explicant Roca. Aquest ordre miraculós, l'actitud de tots a l'una per fer front a la misèria, va ser clau en l'origen del moviment veïnal de la ciutat, defensa el discurs de l'exposició.