Quan el 1967 es va fer el primer inventari forestal (Ministeri de Medi Ambient), l'agricultura representava el 56% de la superfície no urbanitzada i un 40,6% era superfície forestal (arbres, però també matolls). La resta corresponia a roquissars i aigua. El 1992 es va fer el segon inventari, i l'agricultura havia davallat quasi cinc punts, però encara era majoritària. El darrer inventari es va començar a elaborar el 2001 i va ser publicat el 2006: la superfície de conreus havia caigut en un set punts (49%) i la forestal ja era de quasi el 46%. En aquesta trentena d'anys, la massa forestal s'ha mantingut estable a Barcelona i Girona, i ha augmentat a Lleida i Tarragona. La diferència entre comarques, s'explica perquè a les lleidatanes i tarragonines, l'abandonament dels conreus ha estat posterior.

EL MENYS EXIGENT
El pi blanc és l'espècie amb més individus a les comarques tarragonines, amb 170.000 hectàrees, seguit del pi roig (40.000 ha.) i la pinassa. El pi blanc és el menys exigent en quant a condicions vitals. Malgrat això, les altres dues espècies han estat més actives en colonitzar noves àrees que el sofert pi blanc, una espècie sobre la qual hi ha una mena de menyspreu, potser per la seva abundància. En aquest sentit, Montse Garcia, ha remarcat: «El pi és tant nostre com el roure. Al contrari d'altres espècies més valorades, com el castanyer que van introduir els romans». Si el pi roig i la pinassa han prosperat més és «probablement perquè hi ha hagut un abandonament més intensiu de les zones de baixa muntanya que les altes», segons l'inventari.